Programa 534 - FSNT: Kind Folk, Jakob Dreyer i Alex Merritt & Steve Fishwick, dimecres 8 de febrer de 2023.
Molt bona nit a
tothom, benvinguts a Jazz Club de Nit
aquí a Ràdio Sant Vicenç 90.2 aquí a
Ràdio Abrera 107.9 aquí a Ràdio Joventut aquí a Ràdio Molins de Rei 91.2 aquí a Eixample Barcelona Ràdio amb un
programa de Jazz per a vosaltres que us agrada el Jazz, com deia el nostre amic
Cifu. A ell li dediquem el programa
avui i cada setmana que el fem, o sigui que un petó ben gran Cifu. Aquí Miquel Tuset i Mallol qui us parla, presenta i realitza aquest
programa i com sempre amb les novetats de músics i editorials. I ja sabeu que
aquest programa forma part de la plataforma col·lectiva i internacional
anomenada “esfera jazz”, i que al
blog hi trobareu l’enllaç. He dit col·lectiva i ara dic també de pirades i
pirats del Jazz i ara ja en som més de seixanta entre podcasts i pàgines web
totes relacionades amb el món del Jazz.
Doncs ja hi tornem
amb un programa dedicat a la nostra estimada editorial en la seva vesant més
contemporània, la de FSNT, amb tres
projectes de lo més actual del Jazz que es fa ara mateix. Escoltarem la
formació Kind Folk i el seu
increïble treball “Head Towards The
Center”; el “Songs, Hymns &
Ballads”, de Jakob Dreyer i a la
parella Alex Merritt & Steve
Fishwick i el seu “Mind-Ear-Ladder”.
I dels tres projectes, n’hi ha un que destaca per la seva modernitat, per la seva concepció del Jazz Contemporani, i aquest és el “Head Towards The Center” dels Kind Folk. Publicat per FSNT el 2022 i enregistrat per David Stoller al Samurai Hotel Recording Studio, a la ciutat de Nova York, el 8 de juny de 2021. Mesclat i masteritzat per David Darlington. I aquí hi tenim a John Raymond (trompeta, fiscorn), Alex LoRe (saxo contralt), Noam Wiesenberg (contrabaix) i Colin Stranahan (bateria). Produït per Kind Folk. Productor executiu: Jordi Pujol per a Blue Moon Produccions Discogràfiques, S.L. I com sempre dir-vos que al blog hi trobareu l’enllaç a la pàgina web del disc:
https://www.freshsoundrecords.com/kind-folk-albums/55304-head-towards-the-center-digipack.html.
I per parlar-ne una mica de com és el projecte, dir-vos que la seva música està allunyada dels espais del Swing, excepte en un tema; què és melòdica però alhora aquestes melodies no són gens trillades i més aviat agosarades i encabides en una noció contemporània del Jazz, alhora que encabides en un entorn en l’ona Zen. Hi ha temes delicats i preciosos, i alguns d’aquests ens poden ser més propers per la seva bellesa com és el cas de “Sweet Spot” i “Between the Bars”, preciosos ambdós. El darrer track i tema que titula el disc “Head Towards The Center” té també una melodia bonica i diversos canvis rítmics i moments d’improvisació col·lectiva, de dos, tema amb gran protagonisme del baterista. “Power Fall” té un inici marcat pel “Riff” del baixista recolzat pel baterista i entrada a duet dels dos solistes en un altre tema sorprenent. “Around, Forever” s’enlaire una mica més per modernitat i tempo, tot i ser mèdium, amb melodia que resulta un tant inquietant de notes llargues dels vents. Un posterior desenvolupament del tema ens el situa en l’ona més contemporània del Jazz actual. Hi ha tres temes curtets com el del primer track de menys de 2 minuts “Where Am I?”, molt subtil. També “Mantrois”, de 3 minuts i mig, és així de subtil i agosarat. “Distant Signal” de 2 minutets és també moderna alhora que entremaliada la seva concepció on les improvisacions s’allunyen d’aquest món. I “Mr. Hope” és el tema més vital, tot i no ser-ho tampoc massa, i és l’únic on hi podem trobar Swing.
Doncs ja els començarem escoltant en el preciós tema compost per Elliot Smith anomenat...
1.6.- Between The Bars (Elliot Smith) 5m18s.
Doncs ja veieu de quina manera més càlida i bonica hem començat el programa d’avui. Tema iniciat pel baixista Wiesenberg a contrabaix solo, tot plegat de manera molt delicada. I quina melodia més tendra ens han fet els dos vents, primer l’un i després l’altre, trompeta i saxo contralt, Raymond i LoRe, el qual vam escoltar la setmana passada encabit en el disc de Marta Sánchez. El canvi tonal en el “pont” es nota la mar de bé i dóna peu a les improvisacions. Les inicien tots dos vents, de manera col·lectiva, alhora, mentre el baterista Stranahan ha anat enfortint les seves conviccions recolzat sempre pel baixista. Molt dolç tema per començar-los a escoltar i molt bonica melodia del cantautor Elliot Smith.
"El segon àlbum de Kind Folk es va planificar amb cura i es va enregistrar de pressa, però la música té una calma gairebé zen. El grup es va formar i va publicar el seu debut, “Why Not”, el 2018, però després el trompetista John Raymond es va traslladar a Indiana, i el bateria Colin Stranahan es va dirigir a Denver per superar la pandèmia. Els membres del grup es van mantenir connectats en línia i finalment es van tornar a reunir el juny de 2021: dos dies d'assaig a l'apartament de Brooklyn del baixista Noam Weisenberg, seguits d'un dia a l'estudi. El disc conté cinc composicions originals: "Power Fall" i "Sweet Spot" de Raymond, "Around, Forever" del saxofonista contralt Alex LoRe, "Mantrois" de Weisenberg i la peça principal de Stranahan i LoRe, juntament amb dos peces curtes i totalment improvisades, "Where Am I" i "Distant Signal”, i arranjaments sobre el "Mr. Hope" de Kurt Rosenwinkel i "Between The Bars" del cantautor Elliott Smith.
I per parlar-ne una mica de com és el projecte, dir-vos que la seva música està allunyada dels espais del Swing, excepte en un tema; què és melòdica però alhora aquestes melodies no són gens trillades i més aviat agosarades i encabides en una noció contemporània del Jazz, alhora que encabides en un entorn en l’ona Zen. Hi ha temes delicats i preciosos, i alguns d’aquests ens poden ser més propers per la seva bellesa com és el cas de “Sweet Spot” i “Between the Bars”, preciosos ambdós. El darrer track i tema que titula el disc “Head Towards The Center” té també una melodia bonica i diversos canvis rítmics i moments d’improvisació col·lectiva, de dos, tema amb gran protagonisme del baterista. “Power Fall” té un inici marcat pel “Riff” del baixista recolzat pel baterista i entrada a duet dels dos solistes en un altre tema sorprenent. “Around, Forever” s’enlaire una mica més per modernitat i tempo, tot i ser mèdium, amb melodia que resulta un tant inquietant de notes llargues dels vents. Un posterior desenvolupament del tema ens el situa en l’ona més contemporània del Jazz actual. Hi ha tres temes curtets com el del primer track de menys de 2 minuts “Where Am I?”, molt subtil. També “Mantrois”, de 3 minuts i mig, és així de subtil i agosarat. “Distant Signal” de 2 minutets és també moderna alhora que entremaliada la seva concepció on les improvisacions s’allunyen d’aquest món. I “Mr. Hope” és el tema més vital, tot i no ser-ho tampoc massa, i és l’únic on hi podem trobar Swing.
Doncs ja els començarem escoltant en el preciós tema compost per Elliot Smith anomenat...
1.6.- Between The Bars (Elliot Smith) 5m18s.
Doncs ja veieu de quina manera més càlida i bonica hem començat el programa d’avui. Tema iniciat pel baixista Wiesenberg a contrabaix solo, tot plegat de manera molt delicada. I quina melodia més tendra ens han fet els dos vents, primer l’un i després l’altre, trompeta i saxo contralt, Raymond i LoRe, el qual vam escoltar la setmana passada encabit en el disc de Marta Sánchez. El canvi tonal en el “pont” es nota la mar de bé i dóna peu a les improvisacions. Les inicien tots dos vents, de manera col·lectiva, alhora, mentre el baterista Stranahan ha anat enfortint les seves conviccions recolzat sempre pel baixista. Molt dolç tema per començar-los a escoltar i molt bonica melodia del cantautor Elliot Smith.
"El segon àlbum de Kind Folk es va planificar amb cura i es va enregistrar de pressa, però la música té una calma gairebé zen. El grup es va formar i va publicar el seu debut, “Why Not”, el 2018, però després el trompetista John Raymond es va traslladar a Indiana, i el bateria Colin Stranahan es va dirigir a Denver per superar la pandèmia. Els membres del grup es van mantenir connectats en línia i finalment es van tornar a reunir el juny de 2021: dos dies d'assaig a l'apartament de Brooklyn del baixista Noam Weisenberg, seguits d'un dia a l'estudi. El disc conté cinc composicions originals: "Power Fall" i "Sweet Spot" de Raymond, "Around, Forever" del saxofonista contralt Alex LoRe, "Mantrois" de Weisenberg i la peça principal de Stranahan i LoRe, juntament amb dos peces curtes i totalment improvisades, "Where Am I" i "Distant Signal”, i arranjaments sobre el "Mr. Hope" de Kurt Rosenwinkel i "Between The Bars" del cantautor Elliott Smith.
I seguirem escoltant-los en el tema del trompetista John Raymond...
2.8.- Sweet Spot (John Raymond) 5m40s.
I acabem d’escoltar un altre tema molt bonic, i de quina manera l’han començat, amb una mena de diàleg del baixista amb els dos vents, l’han acabat però molt delicadament. El baixista Wiesenberg n’ha fet la melodia I tot i ser delicat, el tema, el tempo és mèdium slow, amb un Groove molt present, marcat pel baixista i amb les escombretes del baterista a mode d’embelliments.
El saxo contralt Alex LoRe n’ha fet també un trosset de la melodia, afegint un plus de color a la sonoritat. A la posterior melodia, el compositor i trompetista ens ha fet una preciosa improvisació alhora que farcida de dificultats, car, s’ha situat allà dalt del registre agut. Tècnica, afinació, melodia creada molt bonica, i molt bon gust també en aquest tema. Preciós solo de John Raymond, que s’ha quedat a trio amb baix i bateria. Es nota la netedat sonora pel fet de no haver-hi cap instrument harmònic, ni piano ni guitarra. El so és més pelat. Al final, fins i tot el baixista ha fet unes línies melòdiques improvisades, també molt boniques.
I no deixaré de dir-vos que entreu als webs de:
Fresh Sound Records: www.freshsoundrecords.com,
Quadrant Produccions: www.quadrantproduccions.es
Temps Record: https://tempsrecord.cat,
Youkali Music: http://youkalimusic.com,
Origin Records: https://originarts.com/,
Errabal Jazz:
I encara els escoltarem en el tema també compost per John Raymond anomenat...
3.2.- Power Fall (John Raymond) 6m48s.
Doncs ja haureu notat què hem fet una passa endavant pel que fa a la melodia de tema, havent estat aquesta força més agosarada, més moderna. El tempo segueix essent mèdium, però ara la composició s’encabeix de ple en el món del Jazz més contemporani. La pulsió rítmica del baixista és impressionant, alhora que amb el suport del baterista, ells dos, Wiesenberg i Stranahan. El mateix baixista ha iniciat el tema amb el mateix “Riff” amb el qual ens ha acompanyat quasi tot el tema. La melodia feta pels dos vents és sorprenent, com també ho ha estat el “pont” i canvi tonal, que ha estat remarcable. L’Alex LoRe ha estat qui primer ens ha acaronat amb la seva sonoritat i súper modern fraseig, alhora que inventiva sense cap mena de dubtes. Gran solo d’aquest músic que estem escoltant per segona setmana seguida, i del qual només us puc dir que m’ha impressionat abastament. Com també el compositor i trompetista John Raymond, el qual ha fet una més que reeixida improvisació, allà dalt el registre agut, afinat, i amb un cabal d’idees que m’ha impressionat molt positivament. Quin discurs més modern, contemporani han fet tots dos vents en els seus respectius solos. Gran tema de Raymond i millors interpretacions de tots ells.
Raymond és originari de Minnesota, i hi ha una amabilitat i un sentit fonamental d'acollir en el seu estil. Fa en solitari com si t'estigués explicant una història en una festa, i el seu so de fiscorn té l'abraçada suau d'una cerimònia de l'església del mig oest a l'hivern. LoRe és homòlogament ideal, tranquil i lleugerament distanciat, però que salta emocionat al bebop quan el tempo augmenta, com a “Mr. Hope”. El baix de Weisenberg és el cor imparable, el batec que no s’atura de la música, especialment a "Around, Forever", i Stranahan —també part del trio Real Feels sense baix de Raymond—, manté el tempo sense semblar massa preocupat per això, penjant adorns a la música amb precisió i toc suau". —Philip Freeman (juny de 2022), de Down Beat.
4.5.- Mr. Hope (Kurt Rosenwinkel) 5m39s.
I el bo d’en Kurt Rosenwinkel va encabir aquest tema en el seu disc del 2012 anomenat “Star of Jupiter”, on hi hagué Aaron Parks, piano; Eric Rives, contrabaix i Justin Faulkner, bateria. I el tempo emprat pels nostres herois és si fa o no fa el mateix que l’emprat pel guitarrista americà. I la melodia l’ha fet primer el saxo contralt, per després afegir-s’hi el trompetista. I en aquest tema hem escoltat sengles solos, els dels dos vents, primer trompetista per després saxo contralt, i ja en acabar el del baixista, o sigui, Raymond, LoRe i Wiesenberg ell però fent uns “quatres” amb el baterista Stranahan, o sigui que ben bé podríem dir que tots contents, ells i nosaltres, homes i dones que tant us agrada el Jazz, i que en gaudiu en aquest programa, amb aquesta manera de tocar-lo tan contemporània. Un tema a tot Swing que potser ja el trobàvem en falta, o no, car, quan un s’escolta una estona aquest Jazz tan modern, al final te n’oblides que hi ha quelcom que es diu Swing, i és perquè el Groove el substitueix la mar de bé. Doncs particularment m’ha agradat molt aquesta proposta trencadora de fer Jazz. Però avui seguirem així de moderns.
I no deixaré de dir-vos que entreu als webs de:
Discordian Records:
www.discordianrecords.bandcamp.com,
Moonjune Records: www.moonjunrecords.com,
Auand Records: https://auand.com/,
Segell Microscopi: https://www.microscopi.cat/,
CRU Records: https://crurecords.com/,
Tejo Milenario: http://www.tejomusic.com/,
Etc, etc...enllaços que trobareu al blog.
Moonjune Records: www.moonjunrecords.com,
Auand Records: https://auand.com/,
Segell Microscopi: https://www.microscopi.cat/,
CRU Records: https://crurecords.com/,
Tejo Milenario: http://www.tejomusic.com/,
Etc, etc...enllaços que trobareu al blog.
Doncs seguim el programa amb en Jakob Dreyer i les seves “Songs, Hymns & Ballads, Volume 1”, publicat el 2022 per FSNT. Enregistrat per David Stoler al Samurai Hotel Recording Studio, Nova York, els dies 15 i 16 d'abril de 2021. Mesclat i masteritzat per Dave Darlington. Produït per Jakob Dreyer. Productor executiu: Jordi Pujol per a Blue Moon Produccions Discogràfiques, S.L. I aquí hi tenim a Jakob Dreyer (contrabaix), Jason Rigby (saxo tenor), Jon Cowherd (piano), Jimmy MacBride (bateria). Totes les composicions són de Jakob Dreyer. I com sempre dir-vos que al blog hi trobareu l’enllaç a la pàgina web del disc:
https://www.freshsoundrecords.com/jakob-dreyer-albums/55865-songs-hymns-and-ballads-volume-1-digipack.html.
Aquest és un disc amb 8 temes la majoria llarguets de més de sis minuts excepte un que tot just arriba als 5. Els tempos són diversos havent-hi balades com “Seneca Village”, molt bonica i amb grans intervencions del líder al contrabaix. També és així de bonica, i iniciada per una llarga “Intro” del líder a contrabaix solo, en Jakob Dreyer en el tema “The Cure”, amb canvis de ritme posteriors. Una altra bellesa és el tema potser dedicat a Michelle Legrand, i anomenat “Legrand”. Més vital de tempo i ritme trencat i amb tot el Groove del món és el “Milchstrasse”. “Gothamburg” l’inicia el baterista amb una llarg “Intro” a bateria solo. I la cançó “J-Song” l’inicien també amb una “Intro” ara però de contrabaix i bateria, i ja a un tempo i ritme força vital, entrant aviat el saxo tenor amb la melodia. I els dos temes més vius de tempo, i a tot swing, són “Kaspar” i
“Epistemology”, amb grans intervencions del baixista i líder de la banda i posterior i llarg solo del baterista. Aquest darrer a tot Swing des ja els inicis.
I ja els començarem escoltant en el delicat tema anomenat..
5.3.- Legrand (Jakob Dreyer) 4m41s.
Doncs res, que seguim amb aquets aires de modernitat, i també amb melodies força boniques com ha estat aquesta del líder i compositor de tots els temes, el baixista Jakob Dreyer. Melodia feta dues vegades, la primera pel pianista Cowherd i la segona pel saxo tenor Rigby, per després el baixista fer una mena de “coda” final i deixar pas a les improvisacions, la primera la del pianista Jon Cowherd. Ha estat percusiva la seva digitació, tot i que no massa. I parlant del seu discurs, dir-vos que m’ha semblat molt reeixit, farcit d’idees i seguint l’aurèola de la modernitat encetada. El líder l’ha seguit amb una gran destresa, afinació, recorrent el mànec de la “berra”, amb un bon llenguatge i millor gust musical. A Jakob Dreyer l’escoltarem força aquesta estoneta, car improvisarà en tots els temes que escoltarem, i el gaudirem, a ell i a la resta del quartet amb els seus temes. Bonic tema per començar-los a escoltar.
Els dos volums de “Songs, Hymns and Ballads”, debuts discogràfics de Jakob Dreyer com a líder, van sorgir quan el baixista es va decidir a enregistrar algunes de les moltes cançons que ha escrit però que mai va documentar. “A Nova York, he conegut molts músics. M'encanta especialment tocar amb els grans músics que hi ha en aquest enregistrament. Cadascun d’ells té la seva pròpia personalitat musical. Van aprendre les meves cançons molt ràpidament i van enregistrar tota la música dels dos CD en només dos dies".
6.1.- Miltchstrasse (Jakob Dreyer) 8m32s.
Acabem d’escoltar un tema llarg de més de 8 minuts ple de musicalitat, de modernitat, i també amb una bonica melodia obra i gràcia del líder, baixista i compositor. El tempo ha estat força entretingut, mèdium sí però una mica alt. La melodia ha anat a càrrec del saxo tenor Rigby en un tema on també hi hem notat el canvi tonal en el “pont”. Ell mateix s’ha posat a improvisar, i de quina brutal manera ho ha fet. El trio base l’ha acompanyat la mar de bé, amb una pulsió al contrabaix del líder i baixista magnífica, alhora que també ha estat molt bé la gestió del baterista, amb els copets al canto de la caixa. El pianista ha fet la seva funció harmònica, amb acords puntuals, ells tres fent-li un magnífic coixí al saxofonista, el qual ha fet un llarg i reeixit solo. La tasca del pianista Jon Cowherd ha estat brutal. El seu “pianíssim” és consistent, la utilització d’escales inversemblants, també, alhora que els acords de la mà esquerra situant-nos sempre en l’harmonia del tema. I què bona la improvisació del líder Dreyer al contrabaix. Quin domini de l’instrument, quina afinació i la dificultat que implica recórrer el mànec de la “berra” amunt i avall i fer-ho tan i tan bé, i bonic. Al final encara hem escoltat una estona al baterista McBride acaronant-nos amb els seus redobles i copets als plats. Gran tema de Jakob Dreyer.
Us recordo també que entreu a les següents pàgines web dels locals on es fa Jazz..
23 Robadors:
https://www.camparimilano.com/programacio-musical/,
etc, etc....al blog hi trobareu l’enllaç a la seva programació.
etc, etc....al blog hi trobareu l’enllaç a la seva programació.
I encara els escoltarem en el tema anomenat...
7.5.- J-Song (Jakob Dreyer) 6m38s.
I quina composició més ben aconseguida, pel que fa a la pròpia melodia marcada per aquestes notes soltes i el seu fort contingut rítmic. Tema que ha començat el baixista i compositor, per després el saxo tenor Rigby de la mateixa manera, i ja amb el piano, per ja ser-hi tots. I el pianista Cowherd n’ha iniciat les improvisacions, i sempre amb el marcatge rítmic de la base de dos, baixista i baterista, ells dos acompanyant-lo en la seva gran improvisació. El Trio, és una entitat pròpia que funciona com una màquina perfectament engrassada. Bon solo del pianista que ha deixat pas al més melòdic del saxo tenor Rigby, ell amb una sonoritat força dolça, gens estripada. El seu fraseig ha estat també brutal, amb moments més moderns, tot i ser la melodia un tant “Jazz-Pop”. Un tema bonic i ben interpretat, què més volem.
El saxofonista tenor Jason Rigby té el seu propi so i la capacitat de tocar jazz basat en acords i en entorns més lliures. Ha liderat àlbums per a Fresh Sound New Talent (“Translucent Space”, “The Sage” i “One”) i ha dirigit diversos grups d'artistes creatius. El pianista Jon Cowherd, que també va començar tocant la trompeta, la trompa francesa i el violí, va cofundar la Brian Blade Fellowship, ha treballat com a productor discogràfic, ha dirigit àlbums (“Mercy” i “Gateway”) i ha treballat amb molts músics, des de la banda de Swing de George Gee fins a Cassandra Wilson i Lizz Wright. El baterista Jimmy Macbride té un currículum extens que inclou enregistraments amb Roxy Coss, Chad LB, Nick Finzer i “No Net Nonet” de Lucas Pino.
I ja per acabar-los d’escoltar ho farem en el tema més vital i anomenat...
8.4.- Epistemology (Jakob Dreyer) 7m57s.
Doncs aquest tema ha estat una altra mostra, la darrera, de la qualitat de composicions del baixista Jakob Dreyer alhora que la de les interpretacions de tot el quartet. Tema iniciat pel trio, i amb el pianista fent-ne una primera aproximació a la melodia del tema i ja després improvisant-lo. I quina trempera rítmica més impressionant, per tempo però també pel Swing del “walking” del líder al contrabaix i els copets als plats i xarles del bateria McBride, tots tres brutals. Cowherd al piano ens ha fet una “obra mestre”, “lliçó magistral” de com iniciar un tema d’entrada, però també per com ha executat la seva improvisació. La seva mà dreta ha volat lleugera i gràcil amb una digitació potent, per consistent, i una mà esquerra amb tots els acords del món. Rigby al saxo tenor ha seguit la lliçó amb una tècnica i bon gust exquisit. Un fraseig brutal, llenguatge immens jazzístic, so personal i discurs propi, tot plegat d’un altíssim nivell. I és que tots quatre el tenen aquest altíssim nivell, i una mica més el del baixista, compositor i líder del quartet, Jakob Dreyer al qual hem pogut escoltar amb una altra increïble improvisació, per pulsió rítmica, recorregut pel mànec de la “Berra”, i per la seva creativitat i afinació. Impressionant com toca el contrabaix en Dreyer. Al final encara han tingut temps de fer uns “quatres” amb el baterista Jimmy MacBride comprovant també el nivell altíssim d’aquest altre músic del quartet. En definitiva, Jazz d’altura és el que acabem d’escoltar, el que escoltarem també la resta del programa.
https://www.freshsoundrecords.com/alex-merritt-steve-fishwick-albums/54964-mind-ear-ladder-digipack.html.
I ara ens situem al Regne Unit, els seus músics i les seves músiques. Ja en sabem de les virtuts dels músics d’aquest país, i avui ho constatarem una mica més escoltant aquest projecte. Dels nou originals d’aquest disc, n’hi ha quatre de cadascun dels dos líders, i un del pianista Turville. I pel que fa a tempos, dir-vos que hi ha tres precioses balades, “New Waltz”, potser la més delicada, i la que ja ho diu “Ma Ballade”, ambdues de l’Alex Merritt, mentre que la tercera “Linda”, és de l’Steve Fishwick. Un altre tema d’aquest és el “Dr. Wu, what’s wrong with you?”, ja amb un marcatge rítmic inicial i Swing en les improvisacions, i encara a tempo mig. Un altre tema molt interessant és el “Pablo-ish”, de Merritt amb una melodia força entremaliada i posterior Swing en les improvisacions. I també és del saxo tenor “At St. George” amb una “Intro” a duet dels dos vents a ritme trencat, per després aparèixer el Swing en les improvisacions, i no sempre.
I els escoltarem amb una de les balades per així copsar com s’ho fan en els temes més delicats, i tema compost pel saxo tenor, l’anomenada...
9.9.- New Waltz (Alex Merritt) 6m53s.
I ara ens situem al Regne Unit, els seus músics i les seves músiques. Ja en sabem de les virtuts dels músics d’aquest país, i avui ho constatarem una mica més escoltant aquest projecte. Dels nou originals d’aquest disc, n’hi ha quatre de cadascun dels dos líders, i un del pianista Turville. I pel que fa a tempos, dir-vos que hi ha tres precioses balades, “New Waltz”, potser la més delicada, i la que ja ho diu “Ma Ballade”, ambdues de l’Alex Merritt, mentre que la tercera “Linda”, és de l’Steve Fishwick. Un altre tema d’aquest és el “Dr. Wu, what’s wrong with you?”, ja amb un marcatge rítmic inicial i Swing en les improvisacions, i encara a tempo mig. Un altre tema molt interessant és el “Pablo-ish”, de Merritt amb una melodia força entremaliada i posterior Swing en les improvisacions. I també és del saxo tenor “At St. George” amb una “Intro” a duet dels dos vents a ritme trencat, per després aparèixer el Swing en les improvisacions, i no sempre.
I els escoltarem amb una de les balades per així copsar com s’ho fan en els temes més delicats, i tema compost pel saxo tenor, l’anomenada...
9.9.- New Waltz (Alex Merritt) 6m53s.
Doncs ja heu pogut escoltar quina altra preciosa composició d’un dels co-líders, el saxo tenor Alex Merritt, i ara, amb aquests joves britànics. Un tema acabat dolçament pel piano de John Turville de la mateixa manera que l’ha començat, car, la seva “Introducció” al tema ha estat una meravella. El líder al tenor n’ha seguit la intervenció i fent-ne la melodia amb l’altre líder, el trompetista Steve Fishwick. Ha resultat ésser una melodia gens trillada, un pèl complexa, alhora que bonica. I és que tenim la sort que amb les 12 notes, posteriors octaves i canvis rítmics, la música és infinita. I el trompetista ha estat qui primer n’ha fet les improvisacions, si no compto la “Intro” del pianista. El so de la seva trompeta ha estat molt càlid, tot i passejar-se pel registre més agut a moments. Bona improvisació de Fishwick que ha deixat pas a la del compositor i saxo tenor Merritt, gent jove tota aquesta però ja veieu amb quin nivell. I al final han recuperat la melodia a duet, notes gens trillades, melodia agosarada, que avui anem de Jazz molt contemporani. Bonic tema per començar-los a escoltar.
Us recordo també que entreu a les següents pàgines web dels locals on es fa Jazz..
Nota 79: https://www.nota79.cat/events/,
Nova Jazz Cava:
https://jazzclublavicentina.blogspot.com/, nosaltres el 17 de
febrer amb en Rai Paz Quartet, amb Toni Saigi, Pau Sala i Joan Moll...
etc, etc....al blog hi trobareu l’enllaç a la seva programació.
etc, etc....al blog hi trobareu l’enllaç a la seva programació.
I seguim amb un tema ara una mica més vital de tempo, compost pel trompetista Steve Fishwick i anomenat...
10.4.- Dr. Wu, What’s Wrgong With You? (Steve Fishwick) 6m12s.
I ja els hem escoltat de nou i ara amb un tema on la modernitat ha anat de la mà de la tradició, sobretot en la primera exposició melòdica del tema que han fet a duet ells dos. Ara bé, a les improvisacions han volat més enllà, com ha estat la primera del trompetista i compositor del tema, l’Steve Fishwick que ha estat brutal. També és sorprenent el ritme així com trencat tan marcat per la base rítmica de piano, contrabaix i bateria, motiu rítmic que és la mare dels ous del tema. I sí, el solo del trompetista ha estat en una altra esfera melòdica i encabida en la més estricta modernitat, Swing del “walking” del baixista Coady i una interpretació de lo més “bopper” del trompetista, per tècnica, fraseig i velocitat d’execució. La tradició ens acompanya en aquest projecte, quasi més per les improvisacions que per les pròpies melodies, que són força ben rebuscades i modernes. I també el solo del saxo tenor Merritt ha estat increïble, primer seguint l’ona rítmica de la base per després deixar-se anar en els moments de Swing amb un fraseig també “NeoBop” on ens ha mostrat la seva molt bona tècnica. El pianista Turville m’ha agradat també pel seu brillant pianíssim, el de la seva mà dreta, ella situada en el registre mig alt, on ens ha acaronat per la seva digitació prístina i pura. Un altre gran tema d’aquests joves cracs anglesos.
Aquesta banda es va formar el 2014 a partir de les amistats musicals existents entre jo, John i els germans Steve i Matt. El fantàstic Mick Coady completa la formació del quintet. Havia conegut i començat a tocar amb l’Steve al Ronnie Scott's, cap al 2013, i vaig reunir aquest grup per enfortir el que havíem desenvolupat allà. Potser sense dir-ho, com solen ser aconseguir-se les millors ambicions, volíem treballar cap a una estètica i un enfocament col·lectiu del jazz contemporani que tingués espai per als nostres propis sons i llenguatge, però que es mantingués fortament influenciat per la tradició del jazz.
11.1.- Upper Holloway Dental Clinic (John Turville) 6m24s.
I avui hem anat de la més estricta modernitat a la tradició “NeoBop”, coses que passen en aquest programa. I en aquest tema ho hem tornat a copsar. Aquesta composició del pianista John Turville m’ha agradat també per la melodia i per la concepció harmònica i canvi rítmic encabit, amb moments de Swing i d’altres de Latin. El saxo tenor de Merritt ha estat el primer que hem escoltat tot i improvisant, ell, de manera magistral. So robust a lo Rollins i també per com improvisa, pel fraseig lligat i tècnica. La trompeta de Fishwick s’ha tornat a situar en el registre més agut, fent unes frases lligades a una velocitat esfereïdora, alhora que tècnica i afinació. Li ha tocat el torn després al pianista i compositor del tema, en Turville el qual ha estat també brillant, tal i com l’hem escoltat en els altres temes. I com que aquí improvisen tots, també ho ha fet el baixista Coady i també amb molt bon gust, no tant “heavy” com l’anterior Jakob Dreyer però també prou bé. Bona pulsió rítmica i llenguatge. Melodia del tema de nou per després acabar-lo amb una mena de “Vamp” on tots han fet una llarga improvisació a tot Latin.
Escriure música per a músics en els quals t'inspires és una alegria i un privilegi, i quan aquests músics també són grans amics, estàs obligat a crear un entorn per fer bona música. Steve i John també aporten excel·lents originals per a aquesta sessió i, completant la base rítmica, Mick i Matt donen un suport meravellós durant tot el procés. El títol d'aquest àlbum, "Mind-Ear-Ladder" és un esforç per descriure un procés de pensament que es converteix en so, i l'escala que inevitablement s'ha de pujar en el desenvolupament de la ment i la persona, per tal d'actualitzar-ho. Per estendre més l'analogia, de vegades podríem sentir que aquest procés de conversió no és fàcil i de vegades pot semblar força ardu. Però segur que estem en algun lloc d'aquesta escala en aquests moments, i el títol d'aquest àlbum intenta representar aquest continu. —Alex Merritt.
12.6.- Number Nine (Steve Fishwick) 6m39s.
I de nou un tema amb un ritme trencat a tot Latin en una part, per després fer-ho a tot Swing, en el pont. La melodia, gens trillada, l’han fet a duet els dos vents, a una velocitat d’execució brutal. I del tema n’han fet dos “chorus” tots plegats per ja el trompetista fer-ne la primera improvisació. He pogut escoltar que si en el primer chorus el baixista no ha anat a tot Swing, sí que ho ha fet en els dos darrers. El “walking” de Coady ha ajudat a pujar el nivell de la interpretació solista Fishwick. Tot plegat ha estat molt millor. Les improvisacions de la resta de companys han anat d’aquesta manera a tot Swing. Brutals. I sí perquè Merritt al saxo tenor, increïble, Turnville al piano, de nou brillant i també el baterista Fishwick , en Matt, germà del trompetista Steve, ha estat súper, soberg, brutal. Un magnífic tema per acabar-los d’escoltar i acabar ja el programa d’avui, que com sempre, espero que us hagi agradat tant com a mi.
I sí, perquè hem
escoltat els Kind Folk i el seu
increïble treball “Head Towards The
Center”; el “Songs, Hymns &
Ballads”, de Jakob Dreyer i a la
parella Alex Merritt & Steve
Fishwick i el seu “Mind-Ear-Ladder”.
Doncs recordar-vos que el 17 de febrer tindrem a Rai Paz Quartet a la Sala Xica a partir de les 22h en un concert organitzat des del Jazz Club la Vicentina i patrocinat per l’Ajuntament de SVdH i per tant amb l’entrada gratuïta. Us hi esperem.
Doncs ara sí, ho deixem aquí, gràcies per ser-hi aquí o al blog del programa que ja sabeu què és www.jazzclubdenit.blogpspot.com.es i jo mateix Miquel Tuset i Mallol qui l’ha realitzat, xerrat pels descosits d’interessos comuns, espero, i seleccionat les seves músiques, us espero la setmana vinent, si podeu, voleu i en teniu ganes i us desitjo molt bona nit i bon Jazz Club de nit en el Jaç de cadascú. Miquel Tuset i Mallol.
Doncs recordar-vos que el 17 de febrer tindrem a Rai Paz Quartet a la Sala Xica a partir de les 22h en un concert organitzat des del Jazz Club la Vicentina i patrocinat per l’Ajuntament de SVdH i per tant amb l’entrada gratuïta. Us hi esperem.
Doncs ara sí, ho deixem aquí, gràcies per ser-hi aquí o al blog del programa que ja sabeu què és www.jazzclubdenit.blogpspot.com.es i jo mateix Miquel Tuset i Mallol qui l’ha realitzat, xerrat pels descosits d’interessos comuns, espero, i seleccionat les seves músiques, us espero la setmana vinent, si podeu, voleu i en teniu ganes i us desitjo molt bona nit i bon Jazz Club de nit en el Jaç de cadascú. Miquel Tuset i Mallol.
0 Comments:
Subscribe to:
Comentaris del missatge (Atom)
