Programa 516 FSR: Randy Weston, Jay Migliori & Disck Twardzik i Gary Peocock, dimecres 5 d'octubre de 2022.
Molt bona nit a tothom, benvinguts a Jazz Club de Nit aquí a Ràdio Sant Vicenç 90.2 aquí a Ràdio Abrera 107.9 aquí a Ràdio Joventut aquí a Ràdio Molins de Rei 91.2 amb un programa de Jazz per a vosaltres que us agrada el Jazz, com deia el nostre amic Cifu. A ell li dediquem el programa avui i cada setmana que el fem, o sigui que un petó ben gran Cifu. Aquí Miquel Tuset i Mallol qui us parla, presenta i realitza aquest programa i com sempre amb les novetats de músics i editorials. I ja sabeu que aquest programa forma part de la plataforma col·lectiva i internacional anomenada “esfera jazz”, i que al blog hi trobareu l’enllaç. He dit col·lectiva i ara dic també de pirades i pirats del Jazz i ara ja en som més de seixanta entre podcasts i pàgines web totes relacionades amb el món del Jazz.
Doncs ja hi som amb
un programa dedicat a la discogràfica amiga FSR i avui amb projectes recuperats per Jordi Pujol i reeditats de nou per ell, i aquests són els “Live at The Five Spot”, Randy Weston; en
Jay Migliori & Dick Twardzik, “Jazz
Workshop Quintet at Harward WHRB Session” i el “The Beginnings Gary Peacock West Coast Years 1959-1962” els temes dels
principis del Jazz West Coast de Gary Peacock.
Començarem amb el “Live at The Five Spot”, Randy Weston, publicat originalment per United Artists, UAL 4066 / UAS 5056. Enregistrat en directe al Five Spot de Nova York, el 26 d'octubre de 1959. Enregistraments originals supervisats per Tom Wilson. Amb: Kenny Dorham (tp, no a #4), Coleman Hawkins (ts), Randy Weston (p), Wilbur Little (b), Roy Haynes (dr), Clifford Jarvis (dr, afegit en #6), Brock Peters (vcl a #3). Arranjaments de Melba Liston. Aquesta és una reedició del vinil en CD feta per Jordi Pujol per a Blue Moon Produccions Discogràfiques S.L. I com sempre dir-vos que al blog hi trobareu l’enllaç a la pàgina web: https://www.freshsoundrecords.com/randy-weston-albums/5420-live-at-the-five-spot.html.
Més endavant us en faré cinc cèntims de com va anar tot plegat. Els escoltarem ja amb el Blues, 5è track del disc, tema del líder i anomenat...
1.2.- Beef Blues Stew (R. Weston) 5m00s.
I si us interessen
més discos de Randy Weston, doncs
res, que al blog del programa hi trobareu un enllaç als que ha reeditat Jordi Pujol per a FSR. https://www.freshsoundrecords.com/10456-randy-weston-albums. I en aquest
blues força típic d’estructura, hem pogut escoltar al gran Coleman Hawkins en el seu solo al saxo tenor, amb el seu so i
fraseig tan característic, ell, qui va posar sobra la taula el saxo tenor
modern. Recordeu que a l’època del Jazz
New Orleans, quasi que brillaven per la seva absència, i si n’hi havia, els
seus solos i fraseig eren poc reeixits. Ell va dir com havia d’anar tot plegat.
Qui primer ha fet el solo després de l’exposició primerenca del tema ha estat
però el gran d’en Kenny Dorham,
compositor entre molts temes del conegut “Blue Bossa”. Si ens situem a l’època
de l’enregistrament, el 1959, doncs recordeu que Miles va fer el seu “Kind of
Blue”, o sigui que aquest enregistrament i concert encara “tirava” del Jazz
més “mainstream”. Dorham ha fet un
magnífic solo, tot plegat després de melodia iniciada pels dos vents i piano.
El trompetista s’ha esplaiat amb eficàcia, swing, i algunes idees modernes en
la seva exposició solista. Gran tema per començar el programa, on avui, sí que
us haig de dir que hi haurà uns quants temes com aquest, a tot Blues.
I ara la promoció de les
editorials és més resumida però no deixaré de dir-vos que entreu als webs de:
Fresh Sound Records: www.freshsoundrecords.com,
Quadrant Produccions:
www.quadrantproduccions.es
Temps Record: https://tempsrecord.cat,
Youkali Music: http://youkalimusic.com,
Origin Records: https://originarts.com/,
Errabal Jazz:
http://www.hotsak.com/Errabal-es?set_language=es,
Seguim amb un altre gran tema del disc, el primer track que varen tocar al Five Spot Cafe, tema del líder Randy Weston anomenat...
2.1.- Hi Fly (R. Weston) 7m21s.
I aquest tema el va enregistrar també Cannonball Adderley a un tempo un pèl més viu i amb una formació més completa i uns arranjaments magnífics, amb una durada de més de 10 minuts que per això també va ser en un directe. En te una altra, ja a les acaballes de la seva vida, del 1975, que no té res a veure amb l’anterior, molt més soft. Els nostres herois s’ho devien passar la mar de bé, cosa que s’escolta per la gent com gaudeix, la del Five Spot Cafe. El tema l’han fet primer els vents i després el piano, i el pont els vents. L’arranjament dels dos vents és molt maco. Hawkins ens ha tornat a impressionar per com de ràpid era el seu fraseig amb el seu característic lligat, fraseig i so, on Dorham li ha fet una miqueta de background. Ben aviat s’hi ha ficat amb la seva improvisació i so molt present en el registre del mig. Com es nota que estava al “front line” com en Hawkins, mentre que al so del piano li ha costat una mica fer-se més present. Weston era ja un jove crac i en aquest concert ens ho demostra. Ell va iniciar-se amb el Gospel segons Monk, alhora que es va interessar en la música africana, com varen fer molts músics que també volien recuperar els seus orígens ancestrals. També li varen agradar els ritmes caribenys, com també a Kenny Dorham. Bona compenetració amb el bateria al final, i posterior solo del baixista, i ja per recuperar el tema.
L'escenari del Randy Weston’s Open House va ser el Five Spot Cafe de Manhattan. La data, la d’un dilluns més aviat desolador de la
tardor de 1959, i l'ambientació, la d'una escena tan salvatge com mai podríeu trobar.
L'enregistrament de l'actuació en directe estava programat per a aquella
mateixa nit, però Coleman Hawkins es
trobava en algun lloc a dalt dels cels entre Chicago i Nova York; Roy
Haynes estava fent una ruta similar pel cel des de Boston, i Wilbur Little
i el seu baix es van escoltar per última vegada a Washington, D.C. Finalment, Melba
Liston, hospitalitzada a Califòrnia,
havia enviat per correu aeri els seus arranjaments per a la data, però encara
no havien estat lliurats. A les 21:30 h.
els músics desapareguts van començar a reunir-se; Kenny Dorham, trompeta en mà, Hawkins
i Haynes arribats dels seus
respectius vols, Little del seu
tren. Poc després es van lliurar els arranjaments que faltaven i en Randy Weston, ja bastant alleujat, va
repartir la música. No hi va haver assaig, molt poc escalfament. Els resultats
es troben en aquest àlbum i només hi podeu trobar dues paraules. Músics
fabulosos.
I per acabar aquest magnífic disc del 1959 ho farem amb un llarg Blues, tema de Weston i Dorham anomenat per a la ocasió..
3.5.- Five Spot Blues (R. Weston & K. Dorham) 10m42s.
I ja heu pogut escoltar quina gran intervenció del líder al piano. De fet, el seu treball per a piano abasta una profusió d'estils, des del boogie-woogie passant pel bop fins a la dissonància, marcada per una qualitat incisiva que recorda i n’és deutor, no totalment, de Monk. En créixer a Brooklyn, Weston estava envoltat d'una rica comunitat musical: coneixia a Max Roach, Cecil Payne i Duke Jordan; Eddie Heywood vivia a l'altra banda del carrer; Wynton Kelly era un seu cosí. El més influent de tots va ser Monk, que va ser tutor de Weston en les visites al seu apartament. Weston va començar a treballar professionalment en bandes de R&B a finals dels anys 40 abans de tocar amb les de bebop de Payne i Kenny Dorham. Després de signar amb Riverside el 1954, Weston va dirigir els seus propis trios i quartets i va aconseguir una reputació destacada com a compositor, aportant estàndards de jazz com "Hi-Fly" i "Little Niles" al repertori. També va conèixer l'arranjadora Melba Liston, que ha col·laborat amb Weston de tant en tant fins als anys 90. L’interès de Weston per les seves arrels va ser estimulat per estades prolongades a Àfrica; va visitar Nigèria els anys 1961 i 1963, va viure al Marroc entre 1968 i 1973 després d'una gira i des d'aleshores ha quedat fascinat per la música i els valors espirituals del continent. Als anys 70, Weston va fer enregistraments per a Arista-Freedom, Polydor i CTI mentre mantenia una existència de gira peripatètica -sobretot a Europa-, vaja, que feia poques gires, tornant al Marroc a mitjans dels anys 80.
Tanmateix, a partir de finals dels anys 80, després d'una llarga sequera de gravacions, la visibilitat de Weston als Estats Units es va disparar amb un període extraordinàriament productiu als estudis d'Antilles i Verve. Entre els seus projectes de gravació molt eclèctics hi havia una trilogia d'àlbums "Portrait" que representaven Ellington, Monk i ell mateix, un ambiciós treball de dos CD arrelat a la música africana anomenat “The Spirits of Our Ancestors”, un àlbum de blues i una col·laboració amb els Gnawa Musicians. del Marroc. La fascinació de Weston per la música d'Àfrica va continuar en obres com “Spirit” de 2003! “The Power of Music”, “Nuit Africaine” del 2004 i “Zep Tepi” del 2006, i “The Randy Weston African Rhythms Trio”. El 2010, Weston va llançar l'àlbum en directe “The Storyteller” que presentava el pianista de 84 anys en un concert al Dizzy's Club Coca-Cola, com a part del Jazz at The Lincoln Center. Randy Weston, un estimat pianista la música i els ensenyaments del qual van avançar l'argument que el jazz és, en el seu nucli, una música africana, va morir l'1 de setembre de 2018 a la seva casa de Brooklyn. Tenia 92 anys. I això ens ha dit Richard S. Ginell –All Music Guide. I en lloc de comentar el tema, que ja heu escoltat i és prou llarg, he volgut que veiéssiu la dimensió d’aquest gran músic, pianista i compositor.
I més discogràfiques
són:
Discordian Records: www.discordianrecords.bandcamp.com,
Moonjune Records: www.moonjunrecords.com,
Auand Records: https://auand.com/,
Segell Microscopi: https://www.microscopi.cat/,
CRU Records: https://crurecords.com/,
Tejo Milenario: http://www.tejomusic.com/,
Etc, etc...enllaços
que trobareu al blog.
I el proper disc que
us posaré serà el CD de la parella Jay Migliori & Dick Twardzik, “Jazz Workshop
Quintet at Harward WHRB Session”. Enregistrat a l'emissora de ràdio Harvard (WHRB), el maig de 1954. Notes
de contraportada de Jordi Pujol i Jack Chambers. Aquest CD ha estat
produït per Jordi Pujol. Mono ·
Remasterització digital de 24 bits per a Blue
Moon Produccions Discograficas S.L. Amb: Jay Migliori (saxo tenor), Dick Twardzik (piano, excepte a #9), Ray
Santisi (piano només a #9), Johnny Rae (vibràfon), Jack Carter (contrabaix),
Bob Atcheson (bateria). Dedicat a la memòria de Jay Migliori (1930-2001). I com sempre dir-vos que al blog hi
trobareu l’enllaç a la pàgina web del disc.
4.6.- Willow Weep For Me (A. Ronell) 4m33s.
I ens acaben de fer una preciosa versió amb una Intro molt delicada del saxo tenor amb notes llargues i arranjament posterior en la melodia, a base d’una baixada harmònica molt bonica, cosa que han repetit tot just abans de la primera improvisació. I la melodia l’ha fet en Johnny Rae al vibràfon, i també en el Pont o la B del tema i ja encetant-ne les improvisacions el líder al saxo tenor. Quin so més robust alhora que delicadament controlat i fraseig reeixit. Solo bonic també el del pianista i co-lider del projecte, en Dick Twardzik. I quin final més bonic ens han fet.
L'emissora de ràdio WHRB de Harvard ha estat a l'aire durant gairebé 80 anys. A la dècada de
1940, només es transmetia als dormitoris de Harvard. A la dècada de 1950, l'emissora va obtenir una llicència
de FM i es va convertir en la primera font d'emissions de música clàssica, de
jazz, de notícies i d'esports a tota l'àrea de Boston. L'emissió diària de Ràdio
Harvard va explorar un gran repertori de música deixat en gran part sense
tocar per altres emissores comercials. El 1952, Boston estava experimentant un renaixement en el jazz liderat per
modernistes locals com Charlie Mariano,
Jaki Byard, Joe Gordon, Nat Pierce, Herb Pomeroy i Serge Chaloff, així com
nous talentosos com el saxofonista tenor Jay
Migliori (1930-2001), un dels joves jazzmen més actius de l'escena.
I seguirem amb el primer track del disc compost per Terry Gibbs i anomenat...
5.1.- Fatty (T. Gibbs) 6m15s.
Quin tros de tema amb tot el Swing del món que ens han fet. El so d’aquest músic i fraseig se situa en l’ona West Coast Jazz tot i no ser ell d’aquesta zona del pacífic, car ja he dit que era de Boston, de la East Coast Jazz, expressió que no es va encunyar mai, potser pel fet que ja s’entenia que el Jazz havia sorgit d’aquesta zona. Impressiona el permanent Swing pel “Walking” del baixista i les escombretes i demés del baterista, alhora que la pulsió percusiva del pianista, ells tres Dick Twardzik, Jack Carter i Bob Atcheson. La melodia té també una magnífica trempera, i l’han feta a duet saxo tenor i vibràfon. Jay Migliori al saxo tenor n’ha iniciat les improvisacions i què bé ho ha fet. So personal un tant fosc i llenguatge jazzísitc brutal alhora que posseïdor d’una gran tècnica i bon discurs. L’han seguit Johnny Rae (vibràfon) i el co-lider Dick Twardzik al piano, fent una gran tasca tots. I ells dos han repetit els seus solos fent-ne els dos una llarga improvisació, per ja cap al final aparèixer la melodia a duet de saxo tenor i vibràfon. Un altre magnífic tema, aquest de Terry Gibbs, d’aquesta formació que ho va enregistrar a la Harvard University.
A la primavera de
1954, després d'haver tocat amb Charlie
Parker al club Hi-Hat i amb el
sextet de Chaloff a l’Storyville, Migliori va unir forces
amb el seu amic pianista Dick Twardzik
(1931-1955), un jove prodigi — que ja havia enregistrat amb Charlie Mariano i que va ser elogiat
per Bird — va organitzar un quintet
que tocaria al Jazz Workshop Stable.
Amb ells hi havia tres modernistes més joves, en Johnny Rae, vibràfon; Jack Carter, contrabaix, i Bob Atcheson, bateria.
The Stable estava marcant tendència
amb la seva política de jazz recentment establerta, on la majoria del millor
jazz local passava pel seu escenari amb el fervent suport dels fans de jazz de Boston. Quan la primavera es va
convertir en estiu, l'emissora de ràdio WHRB
de Harvard es va oferir al quintet Migliori-Twardzik per fer un
enregistrament. El resultat va ser aquesta emocionant sessió que estrenen aquí
per primera vegada.
I encara seguim amb un altre tema, ara de Jack Crown i anomenat...
6.4.- Chanticleer (J. Crown) 6m12s.
I tot i el so inicial
fluixet de la base rítmica, ben aviat han aparegut saxo tenor i vibràfon,
fent-ne la melodia a duet. I sí, el so de la base rítmica es nota un pèl
llunyà, coses de l’època i estudi improvisat a l’emissora de la Harward Radiostation. Johnny Rae ens ha tornat a captivar pel
seu fraseig al vibràfon, tot ell força “Bopper” alhora que amb una gran
sensació de Swing. El mateix que li escoltem de nou al saxo tenor i líder del
projecte, el desconegut i magnífic Jay
Migliori. El seu company Dick Twardzik
l’ha seguit amb una altra reeixida improvisació, llàstima que el so a
moments no sigui massa bo. Bob Atcheson ens ha fet un peculiar
solo a la bateria, on es noten les influències africanes caribenyes, tot a base
de cops a les timbales i caixa, i res d’utilitzar els plats, coses potser de
l’època o dels gustos de l’intèrpret.
I ja per acabar, escoltarem el tema vital de Jack Crown anomenat...
7.5.- Bryan’s Love (J. Crown) 4m42s.
Doncs tot i no ser
massa conegut aquest compositor els acabem d’escoltar, en la versió completa
del programa, en dos temes seus magnífics. Buscant-lo en el Diccionari del Jazz de Carles, Clergeat i Comolli, no l’he
trobat, com tampoc a Jerome Kern,
aquest sí súper conegut. I és que en aquest diccionari no hi ha compositors que
no siguin també instrumentistes. I el tema té una melodia bastant entremaliada
i fins i tot divertida, i l’han fet de nou a duet saxo tenor i vibràfon i ara a
tot tempo viu. Jay Migliori n’ha
iniciat les improvisacions i la seva ha estat força brutal. Tempo viu i amb un
fraseig bopper tot i el so West Coast.
Johnny Rae al vibràfon ens ha
mostrat de nou la seva gran mestria al vibràfon, mostrant-nos una gran tècnica
i domini de l’instrument, el mateix que hem copsat en el solo del co-lider Dick Twardzik ell també amb una gran
improvisació. Quins cracs improvisant ells tres. Un bon projecte i recuperació
feta per Jordi Pujol la d’aquest disc
que per descomptat us recomano cercar i adquirir pel bé del Jazz.
I ja per acabar el
programa d’avui, escoltarem alguns temes del gran Gary Peacock els seus primers anys de West Coast Jazz des del 1959 fins el 1962, recopilació feta per Jordi Pujol en el disc anomenat “The Beginnings Gary Peacock West Coast
Years 1959-1962”. Enregistraments originals produïts per Dick Bock, excepte
el número 1 de Forrest Westbrook i el número 6 de Lester Koenig. Aquest recull ha
estat elaborat per a l'edició en CD per Jordi Pujol. Notes de folre: Jordi
Pujol. Estèreo · 24-Bit Digitally Remastered, produït per Jordi Pujol per a
Blue Moon Producciones Discograficas S.L. I aquí hi podem trobar tots aquests
músics en diferents formacions de les quals ja us en parlarè si s’escau: Gary Peacock (b), Carmell Jones, Don Ellis
(tp), Bud Shank, Jimmy Woods (as), Harold Land (ts), Forrest Westbrook, Clare
Fischer, Frank Strazzeri, Dick Whittington, Paul Bley (p), Billy Bean, Dennis
Budimir (g) i Bill Schwemmer, Chuck Flores, Gene Stone, Leon Petties, Milt
Turner, Nick Martinis, Mel Lewis (d). I com sempre dir-vos que al blog us
posaré l’enllaç a la pàgina web del disc:
També al blog hi trobareu tota la informació dels diferents discos i sessions d’enregistrament compilades pel Jordi. Ves per on que alguns d’aquests discos ja han sonat en aquest programa, car he fet programes amb tots els líders amb els qual hi participà Gary Peacock. Però tant se val.
#1, de "Carmell
Jones - Sessió de Los Angeles inèdita (FSRCD 867)
#2, de "Bud
Shank - Bud Shank with Maynard Ferguson-Stu Williamson & Bob
Enevoldsen" (Crown CLP 5311, també a FSRCD 606)
#3,7,10 i 12, de
"Clare Fisher - First Time Out" (Pacific Jazz Stereo 52)
#4, de "Carmell
Jones - The Remarkable" (Pacific Jazz Stereo-29)
#6, de "Jimmy
Woods - Awakening!!" (S7605 contemporani)
#5 i 9, de "Don
Ellis - Essence" (Pacific Jazz Stereo-55)
#8 i 11, de "Bud Shank - New Groove" (Pacific Jazz Stereo-21)
#1:
CARMELL JONES QUARTET.
Carmell Jones (tp), Forrest Westbrook (p), Gary Peacock (b), Bill Schwemmer (d). Enregistrat a l'estudi de Forrest Westbrook, al 2021 Santa Monica Blvd, Santa Monica, Califòrnia, agost de 1960.
#2:
BUD SHANK QUARTET.
Bud
Shank (com), Billy Bean (g), Gary Peacock (b), Chuck Flores (d). Enregistrat
a Pacific Enterprises Inc./Rex Studios, Los Angeles, 18 d'abril de 1959.
Clare Fischer (p), Gary Peacock (b), Gene Stone (d). Enregistrat a Pacific Enterprises Inc./Rex Studios, Los Angeles, 12 i 14 d'abril de 1962.
#4:
CARMELL JONES QUINTET.
Carmell Jones (tp), Harold Land (ts), Frank Strazzeri (p), G. Peacock (b), Leon Petties (d). Enregistrat a Pacific Enterprises Inc./Rex Studios, Los Angeles, 30 de juny de 1961.
#6:
JIMMY WOODS QUARTET.
Jimmy
Woods (com), Dick Whittington (p), Gary Peacock (b), Milt Turner (d).
Enregistrat a Contemporary Records, Los Angeles, 19 de febrer de 1962.
#5
i 9: DON ELLIS QUARTET.
Don Ellis (tp), Paul Bley (p), Gary Peacock (b), Nick Martinis (d). Enregistrat a Los Angeles, els dies 14 i 16 de juliol de 1962.
#8
i 11: BUD SHANK QUINTET.
Carmell
Jones (tp), Bud Shank (com), Dennis Budimir (g), Gary Peacock (b), Mel Lewis
(d).
Enregistrat a Pacific Enterprises Inc./Rex Studios, Los Angeles, 22 de febrer
de 1961.
I he escollit un tema de cada formació, més o menys o sigui que proposo que escolteu el blues interpretat per CLARE FISCHER TRIO. Amb Clare Fischer (p), Gary Peacock (b), Gene Stone (d). Enregistrat a Pacific Enterprises Inc./Rex Studios, Los Angeles, 12 i 14 d'abril de 1962, tema de Clare Fisher i anomenat..
8.12.- Blues for Home (Clare Fisher) 5m10s.
I quina calma i gust haver escoltat aquest Blues. També per haver millorat amb el so, ara magnífic el d’aquest tema de Fisher. I si el so i pulsió del líder i pianista Clare Fisher és magnífic, ho és més la seva reeixida improvisació la qual ha aparegut ben aviat, després de la melodia inicial del tema. Ja sabem que un Bues és d’entrada molt assequible. Els bàsics acords i estructura es poden ampliar i complicar segons cadascú, i aquesta és la seva gràcia. Ell ha començat el tema amb acords i espurnes de melodia. La base de dos, contrabaix i bateria, Gary Peacock (b), Gene Stone (d), han mantingut un Swing delicat brutal tota l’estona. El solo del líder al piano ens ha despertat del son dels enamorats al Swing i Blues. Bona feina feta pel líder del disc i tema, tot i que ja sabem que el líder del projecte en el programa és el gran Gary Peacock. Ha fet unes frases amb ambdues mans repetint-ne la melodia a mode d’octaves que han estat precioses. I Peacock ens ha impressionat llargament per la seva reeixida improvisació. La pulsió sobre les cordes del seu contrabaix fent la improvisació que ha fet, tot i que curta, ha estat impressionant. Al final també amb un espai pel baterista Stone fent uns “quatres” a la bateria amb el pianista. Magnífic Blues, i més que n’escoltarem.
Us recordo també que
entreu a les següents pàgines web dels locals on es fa Jazz...
23 Robadors: https://23robadors.com/programacio/,
Jamboree Festival Mas
i Mas: https://jamboreejazz.com/agenda/,
Campari Milano: https://www.camparimilano.com/programacio-musical/,
Nota 79: https://www.nota79.cat/events/,
I seguim amb un altre tema d’aquest recopilatori amb el BUD SHANK QUINTET. Amb Carmell Jones (tp), Bud Shank (as), Dennis Budimir (g), Gary Peacock (b), Mel Lewis (d). Enregistrat a Pacific Enterprises Inc./Rex Studios, Los Angeles, 22 de febrer de 1961. I ves per on que és un altre blues, el compost per Bud Shank i anomenat...
9.11.- New Groove (Bud Shank) 6m47s.
I sí, aquest tema ja va sonar en un programa o dos que vaig fer sobre FSR i segurament d’alguns dels seus vinils de 180 gr., els del compositor, líder de la formació i saxo contralt i també el de Carmell Jones a qui hem escoltat. Hi tornem amb un Blues, i és que avui sembla que anirà d’això. Magnífic so de Shank similar al de Cannonball Adderley, i amb fraseig similar, sense oblidar la súper mestria d’aquest darrer. I sí, el guitarrista Budimir sonà també i com ara ha tornat a fer, amb una gran nitidesa i so de la típica guitarra de caixa, una Gibson segurament. Té alguns aires de Burrell tot i que potser amb un so un pèl més brillant. Han acabat fent una roda de “quatres” amb el baterista, trompetista i saxo contralt i ja per recuperar la melodia d’aquest Blues, el “New Groove”. Som-hi amb el Blues.
I seguim amb un tema llarg de més d’11 minuts del disc CARMELL JONES QUINTET. Amb Carmell Jones (tp), Harold Land (ts), Frank Strazzeri (p), G. Peacock (b), Leon Petties (d). Enregistrat a Pacific Enterprises Inc./Rex Studios, Los Angeles, 30 de juny de 1961. I el tema és d’Ellington i Lee l’anomenat.
10.4.- I’m Gonna go Fishing (Ellington & Lee)11m12.
I aquest és un altre tema que ha sonat en aquest programa i tot gràcies als vinils de 180gr. que va reeditant l’amic Jordi Pujol, i aquest a càrrec del trompetista i disc Carmell Jones featuring Harold Land “The Remarkable Carmell Jones”. I quina meravella i ves per on que amb un altre Blues. I tot i la similitud, no em canso d’escoltar els Blues en el Jazz, cosa que no em passa quan escolto Blues en el Blues, que sovint m’acabo avorrint d’escoltar quasi el mateix, que en Vicente Zumel i Roser Blues em perdonin. La successió de llargs solos ha estat impressionant primer amb el líder Carmell Jones, després amb el magnífic saxo tenor poc valorat pel gran públic, al menys fora dels EEUU, el gran Harold Land qui va formar part del millor quintet amb en Clifford Brown & Max Roach. El pianista Strazzeri també ha fet una gran tasca al piano, amb un bon llenguatge i pulsió un tant percussiva. El nostre líder d’avui és però en Gary Peacock, el qual ens ha tornat a mostrar lo bé que ho feia ja aleshores i què bé sempre ho ha fet, i ja ho heu escoltat, amb un solo brutal, ràpid i recorrent el mànec de la berra de dalt a baix. I ara amb uns “quatres” fets pels dos vents, i ja per recuperar el tema i acabar-lo. Brutal, i com m’agrada cada vegada que l’escolto.
I ara seguirem més vius de tempo amb el DON ELLIS QUARTET. Amb Don Ellis (tp), Paul Bley (p), Gary Peacock (b), Nick Martinis (d). Enregistrat a Los Angeles, els dies 14 i 16 de juliol de 1962. I el llarg tema de 10 minuts i 8 segons és de Don Ellis i s’anomena...
11.9.- Form (Don Ellis) 10m08s.
Doncs en aquest tema del 1962 hem fet una passa endavant pel que fa a l’estil del Jazz, ara ja molt més avançat, quasi que Avant-Garde. Això ho hem copsat abastament en la improvisació del líder del quartet, el gran Don Ellis. També per la presència de Paul Bley al piano, ell farcit de tota la modernitat d’aleshores. I és que la melodia feta pel líder, ja ens situa en aquest àmbit. Bley ens ha clavat una improvisació meditada, sense escarafalls però amb molta intenció melòdica, la dels intervals més amplis i escales i arpegis inversemblants. El ritme varia segons la base de dos, brutals, i apareix el Swing quan volen i quan no, tornen als ritmes més trencats i indefinits, segons els canvis del tema. I a la base de dos hi tenim al real líder d’avui, el gran Gary Peacock, el qual ens ha meravellat de nou amb el seu brutal “walking”. També Nick Martinis a la bateria ha fet una brutal i impressionant tasca de suport rítmic. Ellis a la trompeta ha seguit les improvisacions, i també amb els canvis rítmics dels dos de la base i esclar, el trompetista. La seva intervenció ha estat farcida de modernitat però també amb espurnes de Blues i frases més de la “tradició”. Peacock l’ha seguit improvisant ell quasi a contrabaix solo en els inicis, amb un piano delicat acompanyant-lo. El bateria es “desmadra” a moments, i ja ho fa totalment en el seu brutal solo. Impressionant. Un tema brutal que ben bé podria ser el darrer del programa d’avui per la seva potència melòdica i rítmica.
Us recordo també que entreu a les següents pàgines web dels locals on es fa Jazz...
Nova Jazz Cava: https://www.jazzterrassa.org/ca/programacio/upcoming,
Jazz Club la
Vicentina: https://jazzclublavicentina.blogspot.com/,
Etc, etc....al blog hi trobareu l’enllaç a la seva programació.
I ja per acabar el programa d’avui proposo que escoltem de nou a CLARE FISCHER TRIO. Ens faltarà escoltar a Jimmy Woods Quartet però és que m’agrada més aquest tema del Clare Fischer (p), Gary Peacock (b), Gene Stone (d). Enregistrat a Pacific Enterprises Inc./Rex Studios, Los Angeles, 12 i 14 d'abril de 1962, en el tema de Cole Porter anomenat..
12.10.- I Love You (Cole Porter) 5m15s.
I aquest tema, Cole Porter el va compondre el 1944 per a una revista musical anomenada Mexican Hayride. Un tema que van cantar multitud de cantants, dones i homes i la primer d’elles va ser Jo Stattford i el primer d’ells Bing Crosby ells dos el mateix any. També la cantaren Billy Eckstine, Frank Sinatra, i d’instrumentistes la llista és molt llarga: Bill Evans, John Coltrane, Art Pepper, Jacky McLean i per descomptat el nostre Don Ellis.
I he volgut acabar amb aquest tema de Cole Porter per lo bonic que és però també pel fet de ser el més “vital” dels que hi ha en aquest projecte dedicat a la música de Gary Peocock. Un tema també del 1962, o sigui que també farcit de modernitat. En Clare Fisher no és, no era Paul Bley, cadascú té el seu estil, però sí que ens ha mostrat una gran tècnica i lleugeresa improvisant, tocant ràpid unes línies melòdiques força acurades, com també amb els acords i arpegis. I l’hem pogut escoltar una mica en un entorn de Latin Jazz, car les seves frases així m’ho han semblat. Es veu que també li devia agradar la “marxeta latin”. Gary Peocock sí que ens ha tornat a mostrar la seva increïble classe al contrabaix, la seva precisa pulsió i afinació, i tot plegat anant amunt i avall del mànec de la seva Berra creant les seves inversemblants línies melòdico-rítmiques. En fi, que acabem d’escoltar un magnífic tema i millors interpretacions d’aquest trio, i sobretot del nostre darrer heroi, el gran contrabaixista Gary Peacock.
Doncs ja hem acabat el programa d’avui, el quart de la 14ena temporada de Jazz Club de Nit, i que com sempre, espero que us hagi agradat tan com a mi. I us recordo que l’hem dedicat a la nostra estimada editorial Fresh Sound Records, i ho hem fet plegats escoltant primer a Randy Weston Live at the Five Spot, per després escoltar a la parella Jay Migliori & Dick Twardzik per acabar com ho hem fet, amb un recull de temes on hi participà el gran Gary Peocock en la seva època West Coast Jazz.
Doncs ara sí, ho deixem aquí, gràcies per ser-hi aquí o al blog del programa que ja sabeu què és www.jazzclubdenit.blogpspot.com.es i jo mateix Miquel Tuset i Mallol qui l’ha realitzat, xerrat pels descosits d’interessos comuns, espero, i seleccionat les seves músiques, us espero la setmana vinent, si podeu, voleu i en teniu ganes i us desitjo molt bona nit i bon Jazz Club de nit en el Jaç de cadascú. Miquel Tuset i Mallol.
