Molt bona nit a
tothom, benvinguts a Jazz Club de Nit
aquí a Ràdio Sant Vicenç 90.2 amb un
programa de Jazz per a vosaltres que us agrada el Jazz, com deia el nostre amic
Cifu. A ell li dediquem el programa
avui i cada setmana que el fem, o sigui que un petó ben gran Cifu. Aquí Miquel Tuset i Mallol qui us parla, presenta i realitza aquest
programa.
Doncs ves per on que em
trobo amb el Programa 400 a Jazz Club de
Nit sense quasi adonar-me’n. Bé, són més de 10 anys fent programes on he
anat madurant la meva manera de fer-los fins arribar al format actual, barreja
de textos, caràtules i música, que ja m’està prou bé. Una quasi efemèride
numèrica que em va fer pensar en què aquest programa havia de ser especial. No
vaig tardar gaire en rebre informació del més enllà tot indicant-me què havia
de fer i quines músiques havia de posar. I és que em trobo ara mateix llegint
cada vespre un tros d’un llibre que vaig comprar ara fa un any a una botiga de Madrid. Un té diversos llibres per
llegir, com totes i tots vosaltres, i s’anava quedant a la prestatgeria fins
que finalment el vaig poder agafar. També li volia dedicar el programa a un gran
aficionat al Jazz que ens va deixar l’any passat i que per decisió de la seva
cosina, vaig ser l’afortunat de rebre una part important del seu llegat
discogràfic. La data també m’és prou important, perquè enguany fa 50 anys que
aquest disc i les seves músiques em van obrir les portes de la meva percepció
al Jazz.
Doncs comencem a
posar noms....
El llibre que estic
llegint és Bitches Brew, Génesis de la
obra maestra de Miles Davis, (de Enrico
Merlin i Veniero Rizzardi llibre del 2010) comprat a la botiga JazzyMas de la Montse i per tant les “¨Portes de la meva percepció al Jazz” varen
ser “In a Silent Way” i “Bitches Brew”.
I resulta que el gran aficionat al Jazz del qual en tinc jo gran part del seu
material, sembla que tot el que era en format CD i superior als 400, és
l’inoblidable Jordi Lliuret i qui va
pensar en mi com a successor d’ell és la Marta
Sugrañes. Finalment, el viatge a Madrid
de fa un any el vam fer amb el Joan
Recolons tot i acompanyant al Lluís
Coloma, Manolo Germán i Marc Ruiz, els quals tenien 4 nits al Cafè Central. I aquesta setmana amb un
micro conte de Teresa Tuset.
És un llibre de 317
pàgines que encara no he acabat, o sigui que aprofitant la seva lectura, us
comentaré a mode de resum els trossos relacionats amb els temes que he
seleccionat, parlant del com es van fer i quines varen ser les seves
vicissituds. En el llibre ens parlen dels enregistraments previs al Bitches Brew tot i valorant l’evolució
de la música de Miles. Partiré de
l’anterior disc ”In a Silent Way”,
car en aquest ja es va gestà la base del següent disc, el “Bitches Brew”.
“IN
A SILENT WAY”
Miles
Davis
Editat
el 30 de juliol del 1969 per CBS Columbia
Enregistrat
amb un Ampex de 8 pistes en una sessió per Stan Tonkel i Russ Payne el 28 de
febrer de 1969 a “The Church”, al CBS
30th Street Studio a Nova York.
Productor,
Teo Macero.
Miles
Davis, trompeta
Wayne
Shorter, saxo soprano
John
McLaughlin, guitarra
Chick
Corea, piano elèctric
Herbie
Hancock, piano elèctric
Joe
Zawinul, piano elèctric, orgue
Dave
Holland, contrabaix
Tony
Williams, bateria
Els autors del llibre
ens avisen que totes les indicacions dels temps cronometrats relatius als
fragments musicals descrits, es refereixen a les edicions més recents Columbia/Legacy ressenyades en la
discografia. Jo us posaré els discos en format CD del Jordi Lliuret car els meus vinils no estan en les millors
condicions per a la vostra escolta, no per mal tracte que mai l’he tingut, sinó
per les milers de vegades que deuen haver sonat. Aquesta apreciació temporal
del llibre serà doncs més o menys relativa, la qual cosa no ens ha de fer
estripar les vestidures. El capítol del llibre En la esquina y en silencio és el que ens parla del “In a Silent Way”.
Segons una opinió àmpliament acceptada a
principis dels 70, hi ha qui postula que In
a Silent Way seria un estudi preparatori per fer després Bitches Brew. Miles deia en aquella època que havia de canviar, que ell no mirava
mai endarrere. Els canvis que es varen produir el 1968 varen ser múltiples,
també en la seva vida privada. Després de 4 anys, el seu segon quintet s’havia
transformat en un grup cada vegada més orientat vers la improvisació
col·lectiva, i per tant, depenia de la interacció de personalitats individuals
i fortes. Amb la introducció del Fender
Rhodes s’havia transformat la sonoritat del principal instrument harmònic i
també l’impacte fònic dels directes. A principis del 1969, Miles i Teo ja feia temps que experimentaven a l’estudi per a poder
concebre i desenvolupar d’altres mitjans per a crear i compondre a fi i efecte
d’albirar nous horitzons. In a Silent
Way és l’àlbum amb el qual Miles
proposa una nova aproximació a la creació musical, meta que intuïa i perseguia
de feia any i mig, tot i que el mètode per arribar a l’obra musical que
coneixem va ser molt més intuïtiu i experimental que els emprats anteriorment.
Però ja en parlarem
després, ara us proposo que escolteu una selecció que he fet de tres dels temes
d’aquest disc, Som-hi doncs primer amb..
2.1.- In a Silent Way (Joe Zawinul) 4m11s
I el tema que titula
el disc és una típica composició de la “vena pastoral” de Joe Zawinul que Miles
despulla quasi per complet, deixant només intacta la melodia. Holland recorda que era habitual en Miles transformar les composicions per
a convertir-les en quelcom propi, i deia, “si hi havia molts acords, li deia al
baixista que toqués la única nota comú a tots els acords que es movien, a fi
d’obtenir un pedal. Va fer això amb In a
Silent Way, ens diu Holland. I
parlant d’aquests 4 minuts, ens diuen els autors què: difícilment es pot fer
quelcom més simple. Per sota de les exposicions del tema córrer un “bordó” en
“E” tocat pel contrabaix amb l’arc, a més a més dels colors dels Rhodes, probablement tocats per Zawinul i Corea. Tota la interpretació
produeix la il·lusió d’una suspensió completa del temps, amb McLaughlin subratllant aquesta
característica en començar amb una cita literal del Wiegenlind de Brahms. La
guitarra de Mc Laughlin fa la
melodia fins el minut 2 i 8 segons, i acompanya amb acords al soprano de Shorter que la fa fins el minut 3 i 3
segons, moment en el qual és Miles
que els substitueix. I sempre per sota el bordó en E de Holland i els colors dels dos teclats.
Seguim amb
l’extret....
1.1.- Shhh (Miles Davis) 6m14s
Del primer tema del
CD, “Shhh/Peaceful”, he extret la primera part de 6minuts i 14 segons. La
inspiració ferroviària situa el tema en una tradició que recorre la història de
la música afroamericana, en particular el Blues.
La música està sostinguda per una figura permanent de Tony Williams que ens recorda l’esbufec d’una màquina de tren. El
seu xarles, juntament amb les pinzellades de l’orgue Hammond, semblen venir directament d’un single instrumental de James Brown, “Choo Choo (Locomotion)”
del 1963. El tema va néixer a partir d’un material temàtic prou enrevessat
compost per una línia de baix, redoblada pels teclats i per un tema escrit per
als dos vents. Una primera versió realitzada per Teo muntant no menys de sis “preses”, “takes” en anglès, presenta
un traç obsessiu semblant al de “Circle In The Round”. El que està clar és que
aquesta manera de “re-crear”, la relacionada amb el muntatge similar al que es
fa en cinema, va ser el “leit-motiv” d’aquesta nova manera de “fer” música. A
la versió definitiva ja s’escolta el solo de McLaughlin acompanyat per la base i teclats i així fins el minut 1
i 38 segons, a partir d’on hem escoltat el solo de Miles i fins el final d’aquesta primera part del “Shhhh/Peacefull”,
o sigui “Shhh”.
I acabem el primer
passeig pel “In a Silent Way”
amb....
2.2.- It's About That
Time (Miles Davis) 11m27s
I el “It’s about that
time” es va construir amb l’alternància de dos “grooves”, un primer i curtet
“bass vamp” equivalent a un “riff” incisiu de R&B sobre el qual es fa caure una progressió descendent
d’acords per quartes, que fa que la música oscil·li entre l’ambigüitat del E i
del F. La tensió es resol en el moment que l’altre baix, més articulat i
impulsiu consolida decididament el F mixolidi. L’esquema dels dos baixos és un
efecte simple però molt eficaç. Tots els solos de guitarra, saxo i trompeta
(els teclats, aquí, tenen un paper secundari) es desenvolupen sobre
l’alternància dels “vamps” però cadascun d’una manera diferent. Aquest tema és el
resultat de seleccionar cinc fragments i mesclar-los. Teo construeix un recorregut formal i realitza una petita obra
mestra de retòrica musical. En realitat, es concentra en els trossos del solo
de Miles corresponents al segon
cicle del baix, a partir del moment precís on s’escolta el darrer cop de Williams sobre la caixa i el plat,
abans de tornar a la pulsació persistent del baterista. I el resultat final va
ser una mena de “Ctrl X” “Ctrl V” dels diferents trossos enregistrats de tal
manera que el primer solo que hem escoltat de Miles de fet era un tros del seu i darrer en la gravació. Mc Laughlin és el primer solista que
apareix després del “bass vamp” nº 1 i la relativa seqüència d’acords i abans
amb una primera intro de Miles,
fent-lo d’uns tres minuts abans de passar al “vamp” nº 2 al minut 8 i 18
segons. I ens diuen que els tempos del gràfic fan referència al màster
definitiu i no al “semi-elaborat” que estem describint. Amb l’entrada del “bass
vamp” nº 1 en el minut 9 i 9 segons Shorter
ataca el solo amb el soprano i li durarà prop de tres minuts per passar al
“bass vamp” nº 2 i entrar Miles amb
el seu, el qual farà travessant dos cicles dels “bass vamps”. Fins aquest
moment Williams no ha fet res més
que marcar amb el xarles i el canto de la caixa de manera incessant, com un
metrònom però “funky”, en una pulsació mínima en corxeres, sempre igual, sense
tocar cap element més de la seva bateria. Després del “bass vamp” nº 2, el solo
de Miles dibuixa un crescendo
gradual fins un senyal que Williams
interpreta descarregant la tensió amb un gest magistral: abandona el paper de
metrònom i desencadena una seqüència molt potent d’invenció polirítmica,
desviant per un moment tot el conjunt de la “Silent Way” fins una situació
incandescent. Amb la tornada al “bass vamp” nº 1, minut 13 i 49 segons hi ha
una crida general a l’ordre, a la calma. Williams
torna a ser el metrònom funky i el solo de Miles
segueix fins el “bass vamp” nº 2 i així arribaran al final, delicadament tot i
donant l’entrada de nou, en el disc, al “In a Silent Way”.
I ara crec que és un
bon moment per escoltar el micro conte de Teresa
Tuset
.....................
Gràcies per
recordar-nos a totes i a tots que estem fent el Programa 400.
I amb aquesta petita
repassada del disc que va fer més planer el camí cap el Bitches Brew ens diuen els autors del llibre que aquest camí va
tenir dos aspectes importants: la certesa de poder treballar amb el mètode que
s’estava experimentant durant aquells dies, quan a la taula de mescles s’estava
confeccionant “In a Silent Way” i la
selecció, és a dir, l’orquestració del conjunt. Miles parlava aleshores d’un so “Big Band” què és vertaderament
innovador, i en definitiva, aquesta “Big Band” del ”Bitches Brew” era per Miles
una evolució natural de la idea, nascuda amb Gil Evans, d’utilitzar l’orquestra com una paleta, on tots els seus
membres havien d’estar oberts a la possibilitat d’improvisar col·lectivament.
Som-hi doncs amb
el....
“BITCHES
BREW”
Miles
Davis
Editat
per CBS Columbia el 30 de març de 1970
Enregistrat
per Frank Laiko el 19 i per Stan Tonkel el 20 i 21 d’agost de 1969 a l’Estudi B
de Columbia, a Nova York.
Produït
per Teo Macero.
Miles
Davis, trompeta (excepte a "John McLaughlin")
Wayne
Shorter, saxo soprano (excepte a "John McLaughlin")
Bennie
Maupin, clarinet baix (excepte a "Sanctuary")
Joe
Zawinul, piano elèctric (esquerra)
Chick
Corea, piano elèctric (dreta)
Larry
Young, piano elèctric (excepte a "Bitches Brew" i "Sanctuary")
John
McLaughlin, guitarra elèctrica
Dave
Holland, contrabaix, baix elèctric
Harvey
Brooks, baix elèctric (excepte a "Sanctuary")
Lenny
White, bateria (esquerra) (excepte a "Sanctuary")
Jack
DeJohnette, bateria (dreta)
Don
Alias, congues, bateria (esquerra) a "Miles Runs the Voodoo Down"
Juma
Santos (acreditat com "Jim Riley"), shaker, congues, percussió a "Miles
Runs the Voodoo Down"
Billy
Cobham, bateria (a l'esquerra) a "Feio"
Airto
Moreira, percussió i cuica a "Feio"
Doncs en aquell
moment de la seva carrera Miles
estava molt influenciat pel Rock
contemporani i la música Funk, el treball del compositor anglès Paul Buckmaster i amb Zawinul tocant amb el grup del Cannonball Adderley. Miles va posar
als músics en semicercle, amb ell al mig i de cara a la cabina
d’enregistrament, de manera que visualment ho veiés tot. Es va enregistrar tot
amb un Ampex de 8 pistes, igual que
el “In A Silent Way”, però ara
s’havia d’agrupar instruments car, hi havia més músics que pistes del
magnetòfon. El repertori era quasi totalment nou si exceptuem “Sanctuary”. Feia
ja alguns anys que Miles es negava a
entrar a l’estudi amb idees precises sobre la música que s’havia d’enregistrar,
i quasi no portava res escrit, en tot cas alguns dels seus col·laboradors com
en aquest cas va ser Joe Zawinul. La
nit del 18 va tenir una reunió a casa seva amb el quintet i alguns músics
convidats, on Miles els hi va dir
molt per sobre el que volia; després els va deixar sols al seu estudi i va
pujar a mirar la tele. La idea era enregistrar diverses parts d’una composició
que després es muntarien. Escoltarem ara Bitches
Brew però abans situarem als músics en les 8 pistes de l’Ampex:
1
Harvey Brooks, baix elèctric
2
Bennie Maupin, clarinet baix,
Wayne
Shorter, saxo soprano
Dave
Holland, contrabaix,
3
John McLaughlin, guitarra elèctrica
4
Chick Corea, piano elèctric Fender
Rhodes
5
Miles Davis, trompeta
Wayne Shorter, saxo soprano (solos)
6 Joe Zawinul, piano elèctric Fender
Rhodes
7 Lenny White, bateria
Don Alias, congues, percussions
Juma Santos, shaker, pandereta, percussió
8 Jack DeJohnette, bateria
Escoltem doncs...
Disc 1, 2.- Bitches
Brew (Miles Davis) 27m
I si anem al capítol
5è del llibre, “Posa alguna cosa d’això
Teo: la construcció de Bitches Brew” hi ha un apartat anomenat: Compondre el disc on ens fan un resum
de com han evolucionat els sistemes de gravació fins arribar aleshores a la
cinta magnètica, i en el nostre cas de 8 pistes, i les possibilitats de mescles
diverses (després vindrien les 24 pistes analògiques, i més evolucions fins
arribar ara als sistemes digitals on no sembla haver limitacions). En aquella
època circulaven opinions, en el món del Jazz sobretot, relacionades amb el
mite de la improvisació com expressió d’espontaneïtat i garantia
d’autenticitat, les quals generaven una certa desconfiança vers els tractaments
posteriors de la enginyeria en considerar que es desnaturalitzava la
interpretació musical original.
El
màster de Bitches Brew
S’havia previst
enregistrar diverses sessions, però la disposició i la forma dels diferents
segments varen ser decidits a posteriori segons el resultat aconseguit en la
fase de gravació. Bitches Brew es va
basar en elements compositius no escrits però disposats des de l’inici amb
suficient claredat. El tema consta de dues seccions contrastades, una principal
basada en un Groove constant a tempo mig, Part
I i l’altra de caràcter introductori, a tempo rubato Part II. Així doncs aquest tema el comença la Part II i el que s’escolta a l’inici prové de la primera “presa”,
“take”, i llevat dels efectes afegits a la trompeta, respecta fidelment la
interpretació d’una estructura composta; no només prèviament escrita sinó que
el seu desenvolupament havia estat en gran part predeterminat i posat a punt la
nit anterior a l’estudi de Miles. En
aquests moments hem escoltat a Holland
fent una mena de “clave” a tempo lent, seguit d’acords de Zawinul i percussions diverses fent-ho dues vegades, mentre que a
la tercera ja amb la trompeta de Miles
amb ecos diversos i el característic A del tema, marca sonora de l’àlbum.
Aquesta seqüència l’han repetit amb Miles
fins arribar a la Part I en el minut
2 i 51 segons.
A partir d’ara hem
escoltat el baix de Brooks fent una
figura sinuosa discretament acompanyat per bongos, responent-li el clarinet
baix de Maupin, i el repicar dels
dits de Miles. En aquest moment ha
entrat el redoble de la bateria de DeJhonette
i la resta de la secció rítmica, amb teclat de Zawinul alhora que Lenny
White també s’hi ha afegit i posteriorment la guitarra de McLaughlin, on ell amb el solo, s’ha
alternat amb el teclat de Corea. En
el minut 7 i 25 segons l’atmosfera s’ha relaxat aturant el Groove la secció
rítmica, tot i seguir-la desenvolupant seguidament i ja amb el solo del
guitarrista anglès, el qual desestructura, fragmenta, descompon, tot
improvisant amb frases entretallades. I així segueixen els participants
intercalant-hi moments de relaxació i excitació relativa. Miles ha aparegut en el minut 8 i 56 segons atacant el seu segon
solo amb diversos motius del tema “Spinnin’ Wheell” però més endavant obté una
frase molt incisiva que estimula la creativitat de Teo. Segons sembla, va veure clar que havia arribat el moment
d’insertar un tema que tranqués en aquell punt el flux dels solos però no el
teníem enregistrat, així doncs el vaig recrear a partir del que ja teníem.
Gràcies a un procés de descomposició, reducció i clonació d’un segment de la
improvisació es crea una elaboració articulada i coherent, com si Miles estigués component en aquell
instant, preparant el moment culminant del seu solo. I aquestes incisions són
les que hem escoltat a partir del minut 10 i 31 segons, repetint-se diverses
vegades la seqüència de Miles en el
registre agut amb frases entretallades. A partir d’aquí segueix desenvolupant
el seu solo fins el minut 11 i 28 segons. La secció rítmica deixa espai perquè
entri Shorter amb el soprano el qual
el fa davant del micròfon de Miles,
un solo força curtet, amb un so del soprano que no va ser l’adequat, car el seu
canal estava equalitzat per a la trompeta; amb ell dialoguen Holland i Zawinul. En el minut 12 i 36
segons, Shorter deixa espai a Holland que acaba el final de la presa,
“take” original, amb DeJhonnete al
canal dret sol per uns moments. En el minut 13 i 28 segons hi ha una altra
mescla d’en Teo Macero: la segona
part del solo de Corea enregistrat
en dos segments que després es varen mesclar. El segon solo de Corea és un diàleg amb Holland i Zawinul on en el minut 14 i 38 esbossa la figura de la Part III, o sigui el tema anomenat
“John McLaughlin”, tot just abans del relax, adequat per insertar-hi de nou la Part II a tempo rubato en el minut 14 i
41 segons. I el tema encara ha tingut una altra Part I, tot i que inferior de temps, per acabar de nou amb la Part II a tempo rubato, en una
demostració d’enginyeria de mescles alhora que de recreació.
I seguirem amb el...
Disc 2, 3.- Miles
Runs the Voodoo Down (Miles Davis) 14m04s
Ens expliquen els
autors què: el quintet tenia unes quantes peces noves, que no eren herència de
la formació precedent i que mai s’havien enregistrat en disc, entre les quals
“Spanish Key” però també n’hi havia una que havien fet en directe, amb un
arranjament que per fer-lo en estudi i amb formació ampliada, se n’havien de
fer modificacions importants. Un tema sense títol definit en el moment de
l’enregistrament i que finalment es va dir “Miles Runs The Voodoo Down”, tema
“funky” a tempo mèdium i que havia entrat en el repertori del quintet des de
finals de maig havent-la tocat en els concerts recents al Village Gate, Blue Coronet Club, Newport Festival, etc, i que Columbia havia enregistrat en dos
d’aquests directes. En cadascuna d’aquestes actuacions en directe, se n’havien
fet diverses versions, i per tant, era un tema força consolidat al menys pel
quintet, i que no va ser problema per la resta de membres en el moment de l’enregistrament
encabit en el “Bitches Brew”. Així
és que la cinta enregistrada de 8 pistes conservada en els arxius de Columbia és l’única que no té ni talls
ni entroncaments. En el moment de l’enregistrament però, Teo parava i engegava “màquines” segons el que passava, també per
deixar escoltar als músics el que s’havia enregistrat prèviament per així
considerar-ho o no segons si havia quedat bé o no.
La disposició dels
instruments va ser similar a la primera jornada...
1 Harvey Brooks, baix elèctric (takes 3,
4, 6 i 9)
Dave
Holland, contrabaix (takes 1, 2 i proves)
2 Bennie Maupin, clarinet baix,
Wayne
Shorter, saxo soprano
Harvey Brooks, baix elèctric (takes 1, 2 i
proves)
Dave Holland, contrabaix (takes 2 i 4), baix
(takes 6 a 9)
3
John McLaughlin, guitarra elèctrica
4
Chick Corea, piano elèctric Fender
Rhodes
5
Miles Davis, trompeta
6 Joe Zawinul, piano elèctric Fender
Rhodes
7 Lenny White, bateria (takes 1 a 4),
shaker (takes 5 a 9)
Don Alias, shaker (takes 1 a 4), bateria
(takes 5 a 9)
Juma Santos, congues
8 Jack DeJohnette, bateria
Es van fer 9 preses
de so, 9 takes:
Presa
1:
De dos fragments, el primer de 22 segons i l’altre de 2 minuts i 16 segons.
Presa
2:
Un fragment de 3 minuts i 47 segons
Presa
3:
Un fragment d’1 minut i 39 segons
Presa
4:
Un fragment de 2 minuts i 57 segons, etc...
Aquesta presa Miles la va iniciar amb la seva “frase
codificada”, que seria el motiu principal amb el qual desenvolupa el seu solo.
Presa
9:
El tema sencer de 14 minuts i 1 segon.
Aquesta vegada la
toquen sencera i veuen que serà la definitiva i presa mestre, i per tant no faran
cap mescla amb les preses anteriors.
Així doncs el tema
comença amb la fórmula ajustada. Alias
executa dos compassos del patró rítmic “carnavalesc”, després Brooks entra amb el “vamp” en F i
després entren les percussions i els altres instruments de l’orquestra amb la
guitarra pel canal dret, clarinet baix en l’esquerra. Miles entra als 35 segons i segueix amb un solo basat en la
superposició de l’escala pentatònica menor sobre la pentatònica major; és a
dir, una mixolídia amb la tercera menor afegida. Deixant de banda el solo de Miles, els moments solistes del tema s’han
de considerar més aviat com a solos a dos, o solos en contrapunt amb dos
instruments. Així doncs tenim el duet de solos Holland/McLaughlin amb aquest darrer dirigint-lo en el minut 4 i 12
segons, la parella Shorter/Maupin en
el minut 6 i 15 segons, amb el primer de director solista. Shorter no va seguir el concepte improvisatori de Miles i va fer-ho essencialment en l’escala
F menor dòric. A partir del minut 8 i 2 segons, el duet solista és el Corea/Zawinul on teixexen nivells
tímbrics i superposicions modals, amb la guitarra pel canal dret fent acords. Miles torna a entrar en el minut 10 i
42 segons, on partint d’una paràfrasi temàtica, amplia els límits de l’harmonia
per tornar, cap el final, a una sèrie de frases farcides de Blues. L’atmosfera
es tranquil·litza i la secció rítmica porta el tema cap el seu final.
I ja per acabar
aquest programa especial 400, us proposo escoltar el tema de Joe Zawinul...darrer tema enregistrat
en la sessió del tercer dia, 21 d’agost de 1969....
Disc 1,1.- Pharaoh’s Dance (Joe Zawinul) 20m
I en aquesta darrera
jornada Miles cridà a Larry Young que s’afegís amb el Fender Rhodes. De fet, n’havien llogat
tres, i aquest tercer no havia estat utilitzat encara. Amb aquesta formació
ampliada, la distribució de pistes sofreix un petit canvi de disposició de
pistes i va quedar de la manera següent:
1 Harvey Brooks, baix elèctric
2 Bennie Maupin, clarinet baix
Dave Holland, contrabaix
3
John McLaughlin, guitarra elèctrica
4
Joe Zawinul i Larry Young, piano
elèctric Fender Rhodes
5
vents solistes:
Miles Davis, trompeta
Wayne Shorter, saxo soprano
Bennie Maupin, clarinet baix
6 Chick Corea, piano elèctric Fender
Rhodes
7 Lenny White, bateria
Don Alias, percussions
Juma Santos, congues
8 Jack DeJohnette, bateria
Màster
de “Pharaoh’s Dance”
I els autors ens
diuen què, des del punt de vista de la “postproducció”, aquest és el vertader “tour
de force” de tot l’àlbum. És també el primer tema i quasi una declaració d’intencions.
Tal i com va passar amb “In a Silent Way”,
el sentit de tot plegat a l’escolta, es va construir després de les
interpretacions. Si ho analitzem bé, s’aprecia el caràcter provocador d’aquesta
mescla i l’aposta brillant de Teo en
un terreny exquisidament compositiu. El tema parteix d’una composició predeterminada,
amb seccions i subseccions, però acaba essent una composició diferent, d’un
altre tipus. Comparada amb “Bitches Brew”, que es va dissenyar des de l’inici
amb les mescles al cap partint d’un material no escrit i simple amb un esquema
dual d’extasi/acció, “Pharaoh’s Dance” és una
peça complexa, articulada en dues parts subdividides en diferents
episodis, que inicialment es va afrontar de manera normal, és a dir, intentant superar
les dificultats de lectura. En general, poca de la música interpretada en les
tres sessions havia estat preparada o assajada. Així doncs, aquest tema no era
massa compatible amb un plantejament “a primera vista”, i per tant es va
decidir interpretar-la fragmentada en parts petites. La elecció d’una forma
completament diferent d’afrontar la peça apareix molt més tard, quan ja l’havien
acabat, moment en el qual Teo
decideix passar a la mescla, eliminant bona part de les seccions escrites,
substituint-les per processos temàtics derivats de la manipulació de fragments
de les parts enregistrades, re-colocant-les segons una lògica compositiva
diferent de l’original. El resultat és una peça llarga de 20 minuts i
estructura tripartita i material temàtic el qual, i per obra de la mescla,
acaba col·locat en una posició estratègica que marca les cesures formals.
En el llibre ens
parlen abastament de les diferents parts de la mescla definitiva, explicat d’una
manera clara i entenedora, com està fet tot aquest magnífic llibre que ben
aviat acabaré de llegir. I a vosaltres, recomanar-vos que l’adquiriu, per així
saber tots els “ets i uts” de com es va fer aquesta “Obra Mestre” que va
canviar el rumb del Jazz, obrint-lo a nous camins i que a mi em va obrir “les
portes de la percepció” al Jazz. A partir de llavors ja no he parat d’escoltar
Jazz en totes les seves variants. Segueixo escoltant Rock Progressiu, Música Clàssica, Blues, etc, etc...i que no pari.
Doncs res, que us
recordo que aneu a veure jazz en directe
a llocs com Jazz Club La Vicentina, La
Traska Truska, Jamboree, Jazzsi, 23 Robadors, Guzzo, Casa Fígari, Falstaff,
Nova Jazz Cava, Campari Milano, JazzMan,
Sinestesia, Big Bang, La Farola, el Maki, etc, etc, i que mireu d’adquirir
discos, els d’aquest programa i els dels músics de tots els programes de Jazz Club de Nit.
Doncs ara sí, ho
deixem aquí, gràcies per ser-hi aquí o al blog del programa que ja sabeu què és
www.jazzclubdenit.blogpspot.com.es i jo mateix Miquel Tuset i Mallol qui l’ha
realitzat, xerrat pels descosits d’interessos comuns, i seleccionat les seves
músiques, us espero la setmana vinent, si podeu, voleu i en teniu ganes i us
desitjo molt bona nit i bon Jazz Club de nit en el Jaç de cadascú.
Miquel Tuset i
Mallol.
0 Comments:
Subscribe to:
Comentaris del missatge (Atom)
