Molt bona nit a tothom, ens retrobem de nou a Jazz Club de Nit aquí a Ràdio Sant Vicenç 90.2 amb un programa
de Jazz per a vosaltres que us agrada el Jazz, com deia el nostre amic Cifu. A ell li dediquem el nostre
programa avui i cada setmana que el fem. O sigui que “Un petó Cifu”. Aquí Miquel Tuset i Mallol qui us parla,
realitza i presenta aquest programa, i com sempre amb les novetats dels nostres
músics.
Doncs deixeu-me que us presenti el proper concert, el de
febrer, organitzat pel Jazz Club La
Vicentina, i patrocinat per l’Ajuntament
de SVdH, i què és el que ens faran Guillem
Arnedo Band & Celeste Alías sobre la música del gran compositor americà
del Great American Song Book. El projecte
és el segon que fan sobre aquesta figura i es diu “Let’s Sing O. Hammersteim II”. Això serà el proper divendres 8 de
febrer a la Sala Xica a les 22h.
L’entrada és gratuïta. Us hi esperem altre cop amb un concert on la veu
femenina té la màxima importància.
Pel que fa al programa d’avui, dir-vos que si el de la
setmana anterior el vaig dedicar a dos discos amb el vibràfon com a
protagonista, el d’aquesta el dedicarem a les cordes, les de la guitarra.
Coincideix també que els projectes estan relacionats amb discos aconseguits
anant a veure concerts en directe i també amb discos que aviat presentarem al Jazz Club La Vicentina. Per començar
podreu escoltar el Jaume Llonbart “SOLO”,
editat per Underpool. Després, el “Barcelona Encounter” amb Michele Faber / Riner Scivally, disc
autoproduït. Per acabar, escoltareu el “Movin’
Wes” amb Adroher, Riera, Prats,
també autoproduït. I avui amb un micro conte de Carme de La Fuente.
I deixeu-me que us digui que podeu entrar al web de www.freshsoundrecords.com per veure l’extens catàleg d’aquesta
nostra editorial i també podeu anar a la botiga Blue Sounds al carrer Benet Mateu 26 i comprar de tot i més
relacionat amb el món del Jazz...discos, llibres, dvds, vinils....etc. Allà hi
trobareu els caps de setmana i dilluns pel matí a l’amic Enrique Heredia, mentre que la resta de dies hi trobareu a l’Esteban. Ells dos us assessoraran en
tot lo de Fresh Sound Records, editorial
creada pel gran entusiasta amant del Jazz, Jordi
Pujol Baulenas, des d’aquí una forta abraçada.
Comencem doncs amb el treball a guitar....
“SOLO”
Jaume Llombart
Editat per
Underpool el 2015 UNDP-015
Enregistrat i
mesclat per Sergi Felipe el gener de 2011, a l’Underpool Studio, Esplugues,
Barcelona.
Produït per
Underpool
Jaume Llombart,
guitarra
Aquest és un projecte dedicat a Thelonious Monk, on Jaume
Llombart interpreta ell sol els temes que va tocar Monk en els seus discos, a vegades a piano solo i a vegades no.
I en el díptic que hi ha en el disc, un altre guitarrista
insigne, l’Alfred Artigas, ens
diu...
“Quan es parla d’un músic i del seu respecte per la
tradició, hom pensa més en el llenguatge i no en les costums. La transmissió
dels codis i usos d’una música concreta és, en la majoria dels casos, una línia
discontínua on l’artista escull un o diversos segments per a incrustar-se com a
punt de partida. No és com quan el teu pare t’ensenya a pescar, i sí és més com
fer “zapping” des del sofà. Per sobre dels llenguatges hi ha una altra
tradició: La de fer sonar lo millor possible tot el que toques. La de la
respiració, la de la generositat, la de la imaginació, la de la sinceritat. I
aquesta línia no està formada per punts, És ubiqua. Al cap i a la fi, un
metrònom defineix un tempo, però el vaivé assetjant dels omòplats d’un guepard,
també.”
Projecte íntim, amb deu temes curtets amb una durada
d’uns 25 minuts en total, una mena de joia que ell va voler enregistrar, car no
segueix els paràmetres estàndards de durada d’un disc convencional, i del qual
us en posaré una petita mostra.
Comencem escoltant la música d’aquest delicat projecte,
un disc que em va donar el Jaume al Jazzman el primer dijous d’aquest mes,
on va tocar alguns d’aquests temes i molts més altres en un sublim concert a
guitarra solo. La balada, composta per Eubie
Blake i lletra de Andy Rajaf és
el preciós...
9.- Memories of you (Blake & Rajaf) 4m07s
La cançó va ser presentada per la cantant Minto Cato en el show de Broadway, Lew Leslie's Blackbirds de
1930. Una versió d’aquest any gravada per Louis
Armstrong amb Lionel Hampton és
la primera vegada que el vibràfon es va enregistrar en la música popular. Thelonious Monk va enregistrar aquest
tema el 1956, el segon per Riverside,
en el disc anomenat The Unique
Thelonious Monk, amb Art Blakey i
Oscar Petitford. També ho va fer en el Monk’s
Time, del 1964. Jaume ens en fa
una recreació, amb total delicadesa i personalitat. Una balada que hem escoltat
moltes vegades, cantada i també instrumental, i que ell toca només amb la
guitarra, fent la melodia alhora que amb els arpegis fer els acords i ritme.
Cal veure’l en directe per entendre l’abast de tot plegat. I és que sovint amb
el disc no n’hi ha prou per a copsar-ho tot, i per això en aquest programa
sempre us dic que aneu als concerts en viu.
A la pàgina web de ClasiJazz
podeu llegir de tot i més sobre Jaume
Llombart, sobre aquest disc i d’altres de la seva autoria. Alguna cosa us
diré jo també.
Recordeu que podeu trobar el millor del jazz que es fa a
casa nostra entrant a la web de Quadrant Produccions www.quadrantproduccions.es, allà tindreu la possibilitat
d’adquirir els discos que vulgueu i veure tot el catàleg d’aquesta editorial de
Lleida dirigida pel Josep Ramon Jové, des d’aquí una forta abraçada.
Ara us proposo escoltar un tema de Ellington que Monk
interpretà a piano sol en un vídeo enregistrat en directe a Berlin al Berliner Jazzstage el 1969....el conegut
6.- Satin Doll (D. Ellington) 3m12s
En Jaume
l’interpreta a un tempo més viu del que va fer Monk en aquest concert a Berlin,
però segueix fil per randa la manera percussiva de tocar del genial compositor.
De fet en tot aquest projecte intuïm que Monk
hi és per totes bandes. De piano solo a guitarra solo. Hi ha molts músics que
senten una especial veneració per Monk
i dels que jo conec, ara em ve al cap un altre pianista insigne que ho ha
professat diverses vegades en públic, i aquest és Albert Bover, un dels grans d’aquesta pell de brau. N’hi ha molts
més, com el jove Toni Sagi, el qual
va dedicar el seu primer treball, que vam posar en aquest programa també a Monk. De guitarristes també n’hi deu
haver, n’hi ha, com de saxofonistes, etc, etc. I és que pocs músics hi deu
haver que no el venerin, i no com un sant, i sí com un geni, què és el que va
ser. Jaume no és un “geni” a l’estil
de Monk, però se l’hi acosta molt.
El seu, i meu amic Ernesto Aurignac
li va dedicar un llarg text d’admiració vers el guitarrista d’Igualada motivat per la participació d’aquest
en el disc UNO del malagueny. Fer un
disc a guitarra solo, fent-s’ho tot, melodia, baixos, ritmes, harmonies, no
està pas a l’abast de tothom, no. I ja heu pogut copsar quina delicada
interpretació d’aquest tema d’Ellington.
I és que Monk també va dedicar un
dels seus discos a la música de Duke.
Seguim però dir vos què si entreu al web de Temps Record: https://tempsrecord.cat/ hi trobareu tot el seu extens
i divers catàleg. Aquesta és també una editorial de casa nostra amb un ampli
ventall d’estils des de Bandes Sonores, a Blues, Boleros i evidentment Jazz,
passant pel Flamenc i la Fusió.
I seguim amb el Jaume
i un tema típic del repertori de Monk anomenat....
3.- Lulu’s Back in Town (Al Dubin & Harry Warren) 3m11s
I aquest tema també el va enregistrar Monk en el Monk’s Time del 1964, amb el seu inseparable Charlie Rouse, i la base rítmica amb Butch Burren, contrabaix i Ben Riley, bateria. A Monk el van enregistrar en pel·lícula
en els molts concerts que va fer a Europa
i es poden veure algunes d’aquestes filmacions per internet a través de Youtube. Aquest és un tema que pertany
al Jazz Clàssic i que Fats Waller ja ve enregistrar allà pels
anys 30s del segle passat, concretament el 1935, mateix que es va poder veure
en un musical de Broadway. Escoltant
a Monk, escoltem també a Fats Waller només que molt més tranquil
de tempo, i així és com l’ha fet en Jaume.
A la manera de Monk, com tot aquest
àlbum. S’escolten però, de passada, aquestes referències estilístiques de Waller i no en el tempo, que ja us he
dit que és més slow. Manen però les referències a Monk. I és que poder escoltar-lo a guitarra solo és tot un privilegi,
i si és en un concert en directe encara més.
I darrerament amb els amics de Youkali Music i concretament amb el seu director Thomas Schindowski estem en contacte i
així és que em fan arribar alguns dels projectes del seu extens catàleg, o
sigui que agrair-li al Thomas la
seva col·laboració. Podeu entrar al seu web http://www.youkalimusic.com/ i veure’n tot el seu catàleg.
I acabarem el primer projecte d’aquesta nit amb un dels
temes més vius d’aquest treball en solitari, tema de Johnny Greer del qual Nat
King Cole en va fer la lletra, tema anomenat....
4.- Just you, just me (J. Greer & N.K. Cole) 2m34s
Aquest és un altre dels temes que Monk va enregistrar amb Ocar
Petitford i Art Blakey el 1956, com he comentat abans amb el primer tema
que hem escoltat. El swing hi és, tot i no sentir el “walking” del contrabaix i
el “ride” o “charles” del baterista, però hi és de manera evident. Aquest swing
evident hi era en els enregistraments de Monk
i concretament en aquest tema i disc comentat abans The Unique Thelonious Monk. De fet, ja us haureu adonat de la
dificultat de tocar aquest tema a guitarra solo. Increïble com ho ha fet el Jaume, un dels nostres referents en
això de la guitarra de Jazz. A ell,
que no li agraden gens les etiquetes, li hauria agradat que digues, la
guitarra, a seques, o sigui que queda dit.
I avui farem un programa una mica més llarg del compte, i
és que els discos se m’ha amunteguen, els que jo adquireixo als concerts, com
aquests, però també els que m’envien els músics mateixos i les editorials, o
sigui que en aquest programa escoltareu encara dos projectes més amb la
guitarra com a protagonista. Així és que us proposo escoltar un projecte que
podreu veure a la Sala Xica un
divendres d’abril, i aquest és el projecte anomenat...
“BARCELONA
ENCOUNTER”
Michele Faber
Trio & Riner Scivally
Autoeditat i
autoproduït
Enregistrat per
Fredrik Carlquist als Mar Vista Studios, Barcelona.
Michele Faber,
piano
Riner Scivally,
guitarra
Pere Loewe,
contrabaix
Enrique Heredia,
bateria
Fredrik
Carlquist, clarinet
Aquest és un projecte amb quasi una hora de música on hi
tenim una composició de la pianista Faber,
primer track del disc anomenat “Lithop”. Tema farcit de swing i de tempo mig alt magnífic. El guitarrista Scivally col·labora també amb una altra
composició, la darrer del disc anomenada “Javier”, tema aquest a ritmes bossa
amb algunes variacions rítmiques i a un tempo mig. Amb el mateix ritme, però
més marcadament bossa és el preciós “Ceora” de Lee Morgan. La resta de temes són la preciosa balada “Darn That
Dream”, una altra una mica més pujada de tempo però igualment delicada
anomenada “The Boy Next Door”. La intervenció de Carlquist al clarinet la tenim en el preciós tema “I’ve Never Been
In Love Before”, també a un tempo similar. El conegut tema de Cole Porter, “Love For Sale”, assoleix
aquí unes cotes de delicadesa “swingera” gràcies a l’arranjament que ells li
han fet. A un tempo mig, aquest conegut “estàndard” s’enriqueix per les bones
maneres de tots plegats, però potser més per les del guitarrista Scivally, aquí co-lider amb Faber. Finalment, l’impressionant tema
de Charlie Parker, “Segment”, aquí
veu rebaixada la seva extrema velocitat original i reconvertida en un tempo mig
amb un súper swing de tota aquesta colla increïble de músics. He vist que aquest
disc el podeu adquirir a amazon.com, plataforma que va força bé pels productes
que no es poden comprar al costat de casa.
Doncs crec que podríem començar amb la meravellosa balada
de Jimmy Van Heusen i lletres, que
no escoltarem, de Eddie DeLange, anomenada...
7.- Darn that dream (Heusen & DeLange) 7m25s
Aquesta preciosa cançó va ser publicada el 1939 i va
arribar al nº1 el 1940 amb el disc de Benny
Goodman i Mildred Bailey cantant
ella sí, la lletra. Altres enregistraments populars el 1940 els van fer Blue Barron & His Orchestra (amb la
veu de Russ Carlyle) i per Tommy Dorsey (amb la veu d’Anita Boyer). La cançó va ser
presentada al musical de Broadway “Swingin
'the Dream”, una variació sobre el somni d'una nit d'estiu de William Shakespeare història establerta
a la Nova Orleans del 1890. El
musical es va inaugurar al Center
Theatre al novembre de 1939 i només va durar 13 actuacions. No els hi devia
interessar la història. Em ve al cap una versió súper delicada i impressionant
que en van fer Bill Evans & Jim Hall
d’aquesta preciositat de tema. Les maneres de Riner Scivally segueixen les de Jim Hall, amb sonoritat sobretot, però també amb llenguatge. Jo
diria que en Riner ha begut de les
seves fonts. Fins i tot la mateixa Michele
fa de Evans, bé, és un dir. És la
manera com han volgut tocar el tema, tot i recordant aquests dos monstres. Una
preciositat de versió per a començar el projecte que tindrem l’abril a la Sala Xica de La Vicentina.
També tenim una bona col·laboració amb l’editorial basca Errabal Jazz de la qual en posem les
novetats, quan ens les envien, i així és que els hi agraïm el seu suport, o
sigui que al blog us posaré l’enllaça a la seva pàgina web..............
Seguim amb una altra meravella que va composar el
malaguanyat Lee Morgan, qui va ésser
assassinat per la gelosia de la seva ex, en plena actuació en el Slug’s Saloon, club de New York. El tema és a ritme de bossa i
és el conegut...
4.- Ceora (Lee Morgan) 7m58s
Sempre m’ha copsat el saber que aquesta melodia no
l’havia fet l’Antonio Carlos Jobim i
ver per on l’havia feta un músic afroamericà, un dels grans trompetistes del
Hard bop. Edward Lee Morgan (10 de
juliol de 1938 - 19 de febrer de 1972). Va ser un dels principals músics de la
dècada de 1960, Morgan va arribar a
destacar, primer, gravant en el Blue
Train de John Coltrane (1957) i
amb els Art Blakey & Jazz Messengers
abans d’iniciar una carrera en solitari. Morgan
es va quedar amb Blakey fins a 1961
i va començar a gravar com a líder poc després. "The Sidewinder", tema
inclòs en l'àlbum del mateix nom, es va convertir en un sorprenent èxit de les
llistes de pop i R & B, el 1964. Posteriorment va enregistrar d’altres
estils de música, a mida que el seu art va anar madurant. Els nostres herois
ens n’han fet una delicada versió, amb unes intervencions remarcables solistes
dels dos co-liders, Faber i Scivally.
També en Pere Loewe ha fet una
reeixida improvisació ja quasi al final del tema. I és que l’Enrique hi ha estat sempre,
constantment, amb el seu magnífic fregat d’escombretes, fent que “tot” camini a
la perfecció. Scivally ens corprèn
per la manera tan delicada que té de tocar la guitarra, amb una perfecta
tècnica, la qual li permet desenvolupar el seu fraseig d’una manera súper
nítida i pulcre. Michele ja ens té
acostumats a la seva mestria, car, vam tenir la sort de tenir-la, amb en Curro Gálvez i l’Enrique en un concert-jam a la Sala
Xica. També van sonar les seves músiques en aquest programa i amb els
mateixos companys. Gran pianista, d’una sobrietat i delicadesa remarcables, la
d’aquesta pianista americana establerta a casa nostra.
Seguim amb una mica més de tempo, i ho farem amb un gran
arranjament d’un súper conegut tema de Cole
Porter anomenat...
6.- Love for Sale (Cole Porter) 6m21s
Tema farcit de swing des dels inicis que ha arribat al
“summum” en els solos, el primer a càrrec del guitarrista Scivally. El “walking” d’en Pere
Loewe ha estat brutal alhora que l’Enrique,
igualment amb les escombretes, gran l’Enrique,
capaç de swingar a un nivell extraordinari. Un tema que segueix l’ordre de les
improvisacions primer amb guitarrista, després pianista i contrabaixista
després. Nivell interpretatiu d’alt nivell el d’aquests músics extraordinaris,
propers, si exceptuem al guitarrista, i que tindrem el 12 d’abril. Cole Porter va fer aquesta cançó el 8
de desembre de1930 pel musical The New
Yorkers. Varen fer-ne 168 representacions i ben aviat els músics de Jazz la
van incloure en el seu repertori, i potser és una de les composicions més
interpretades de la història del Jazz. Scivally
fa una magnífica improvisació amb una nítida i prístina sonoritat alhora
que ens mostra un gran domini del llenguatge jazzísitc. La seva compatriota, Faber, igualment brilla, amb un bon
control de la mà esquerra, acompanyant la dreta amb els adequats acords, i així
aquesta ha pogut volar lliurement. Loewe,
gran mestre ell dels contrabaixos, també fora del món del Jazz, ha fet el seu
magnífic solo i així deixar pas de nou a la melodia, en un tema d’aquells que
reconeixem com a estàndard i amb estructura AABA amb un total de 64 compassos,
o sigui que no tan típica.
Bé, doncs acabaré aquest projecte amb el primer track del
disc, tema de Michele Faber basat en
el conegut “Alone Together”, que tan m’agrada a mi.
1.- Lithop (Michele Faber) 6m00s
Doncs crec que em va comentar que aquest és un dels
primers temes que va composar, quan encara estudiava tot i demanant-li el
professorat una composició pròpia basada en l’estructura d’acords del conegut
estàndard de Jazz. De fet, si heu escoltat l’”Alone Together”, és clarament
reconeixible car segueix fil per randa
els canvis harmònics. La gràcia està però en la diferent melodia, en aquest cas
interpretada pel guitarrista, i que es diferencia clarament de la del conegut
estàndard. Molt bon swing i tema de Michele,
am bun Enrique que segueix amb les
escombretes i el “walking” del Pere,
ja des dels inicis. El solo del guitarrista és una petita meravella de gust i
delicadesa, i és que aquest és un tros de mestre de la guitarra actual, amb un
estil sobri, que segueix la tradició dels seus referents que l’han precedit, i
que no busca “coses estranyes” a l’hora d’improvisar. Podríem dir que és un
guitarrista clàssic en l’ona de la tradició i que no té cap interès en
“investigar” i que gaudeix fent el seu homenatge vers els seus mestres. Michele també és d’aquesta “corda”, la
de respectar la tradició sense fer escarafalls estranys en les seves
improvisacions. I és que fer el que fan aquests músics no és gens fàcil, car,
requereix molts anys de dedicació, i només per fer-los no n’hi ha prou, també
un ha de tenir les aptituds apropiades. En fi, gran treball d’aquest quartet
amb una petita col·laboració de Fredrik
Carlquist al clarinet i fent la feina d’enregistrar-lo i mesclar-lo, que no
és feina petita.
I ara crec que és el moment d’escoltar el micro conte de Carme de la Fuente..
.......................................
Gràcies Carme
per sempre explicar-nos les teves històries de la manera com ho fas, i seguint
el fil conductor del programa.
Si voleu escoltar jazz-rock i demés meravelles ja sabeu
que podeu entrar al web de www.moonjunrecords.com i veure el catàleg extens
d’aquesta editorial dirigida pel Leonardo Pavkovic, qui m’envia des de Nova
York les seves novetats i que evidentment en aquest programa posem de tant en
tant. Una abraçada Leonardo i gràcies pel teu suport.
I ara ja acabem el programa i ho farem amb un altre
projecte on la guitarra n’és protagonista amb el treball anomenat....
“MOVIN’ WES”
Adroher, Riera,
Prats
Autoeditat i
autoproduït
Enregistrat per
Jaume Figueres el 9 i 10 de març de 2017 als Estudis Ground de Cornellà de Ter,
Girona.
Mesclat i
masteritzat per Ferran Conangla
Cesc Adroher,
guitarra
Txema Riera,
orgue
Ramon Prats,
bateria
Totes les composicions són de Movin’ Wes.
La història va anar així. Vam anar a veure a Peter Bernstein Quartet al Sunset de Girona, amb en Joan Recolons i Josep Cardona, i
després de sopar, gaudir amb la música, fer-nos fotos amb els músics, moment en
el qual l’Àlix em presentà un dels
artífexs i col·laborador en la consecució de l’esmentat concert, en Cesc Adroher i ja quan ens n’anàvem, l’Àlix em va treure d’una vitrina aquest
disc i me’l va donar. Llavors és quan jo sempre dic, gràcies, i que sonarà a Jazz Club de Nit.
Aquest és un disc en la tradició dels que va fer Jimmy Smith Organ Trio, i realment és
tot un gustàs escoltar-lo i posar-vos-el. Quasi 45 minuts de música original
interpretada al millor nivell amb tres cracks del Jazz de casa nostra. La
balada del disc és el track 4 anomenada “John Leslie”, preciosa interpretació
potser dedicada a un tal “Leslie”, creador de l’altaveu giratori imprescindible
en el so del Hammond B3. La resta de temes tenen el tempo i ritmes més o menys
habituals en aquesta concepció d’organ trio, situant-se però en el tempo mig i
mig alt, amb barreja de swing i funk-beat pel que fa al baterista. Així doncs
el blues a tempo slow-mig és el track vuitè anomenat “The One To Come”. Un
altre blues és el segon track “Some Blues For Lunch”. La resta de temes se
situen en els tempos comentats, tots però amb unes melodies força ben
aconseguides, melodies que enganxen i que et fan bellugar el cap d’un cantó a
l’altre, com el “The Riera Walk”. Però hi ha temes de crítica social com el
“M&M”, per Millet i Montull. El
primer track, “Cecs” és també força trempador i amb ones similars hi ha els
“Almirante” i el sisè track, “Aquí, del chill”. Un projecte rodó d’homenatge al
so dels organ trio, del qual ara mateix n’escoltareu una curta selecció.
Així doncs us proposo escoltar el blues anomenat....
8.- The One To Come (Movin’ Wes) 4m34s
Un trio d'òrgue en el context del jazz, és un grup de
tres músics de jazz, generalment format per un òrgan Hammond, un baterista i un
guitarrista de jazz o un saxofonista. En alguns casos, el saxofonista s'unirà a
un trio format per un organista, guitarrista i baterista, convertint-lo en un
quartet. Els trios d'orgue eren un conjunt popular de jazz per als escenaris de
clubs i la cafeteries dels anys cinquanta i seixanta, als eeuu, realitzant un
estil de jazz basat en el blues que incorporava elements de R & B. El
format de trio d'orgue es caracteritzava per llargs solos improvisats i una
exploració de diferents "estats d'ànim" musicals. Bé, doncs en aquest
primer tema ja ho hem pogut copsar, car l’estat d’ànim s’ha situat en el
context i època adequats, amb un swing magnífic a càrrec del ride de la bateria
del Ramon i la resta d’estris. El
solo del guitarrista ha estat delicat i ha començat tot just després de la
presentació del tema. Magnífic so el que aconsegueix en Cesc alhora que molt bona digitació i llenguatge i sonoritat
propers als de Wes Montgomery, que
per això ells són els “Movin’ Wes”. Txema
Riera ha fet un magnífic solo, amb una referència clara, per llenguatge a la
del mestre Jimmy Smith. Tot i que hi
va haver més organistes, aquest és una bona referència. El tema no acaba, la
qual cosa ens situa en un directe, i com sempre dic, moment en el qual
l’allargassarien segons les ganes de marxa de tots plegats, músics i públic.
Seguim amb el cinquè track del disc, tema probablement de
Riera, amb l’anomenat
5.- The Riera Walk (Movin’ Wes) 5m45s
En els trios d’orgue,
l'organista amb Hammond juga
diversos papers, incloent tocar els baixos (ja sigui amb el pedal de baix o amb
el teclat manual inferior de l'òrgan), tocant acords "comping" i
tocant línies melòdiques i solos. En trios d'orgue amb guitarrista, com és el
nostre cas, el guitarrista sol, "omple" les parts musicals que
l'organista no està realitzant. Per exemple, si l'organista fa solo i fa de
baix, el guitarrista tocar els acords. Els Organ Trio de la dècada dels
cinquanta i els seixanta sovint tocaven soul jazz, un estil que va incorporar
elements de blues, gospel i R&B. Els de la dècada de 1970, com els de la
banda de Tony Williams Lifetime, van
tocar fusió, jazz-rock, mentre que a la dècada dels noranta i el 2000, els que
van fer Medeski, Martin & Wood
es van veure involucrats en l'escena de la Jamband.
Doncs sí, aquest és el “caminar” del Riera.
Però el seu caminar l’han iniciat tots plegats i com anem veient, escoltant,
sempre primer amb en Cesc fent-ne la
melodia. Riera és qui primer s’ha
endinsat en els solos, i així és que ben aviat ens ha situat en el funky-blues,
ritme amb una cadència propera a la emprada en algunes formacions més beat amb
la qual han començat el tema. Gran solo de Txema
Riera, alhora gran pianista, però on sembla brillar més és en l’entorn de
l’orgue, així va venir al Jazz Club La
Vicentina. El guitarrista Cesc
Adroher ens ha tornat a meravellar pel seu fraseig i bones maneres, pel seu
so, maco, no tan profund com el de Wes,
segurament perquè en Cesc toca amb
púa, cosa que no feia Montgomery.
Aquest tema també acaba amb el motiu principal repetit algunes vegades per finalment
fer-ho de cop.
Recordeu que si us agrada la lliure improvisació podeu
entrar al web de www.discordianrecords.bandcamp.com i veure el catàleg d’aquesta
editorial dirigida per l’amic El Pricto on hi trobareu de tot i més relacionat
amb la lliure improvisació, conduccions, free jazz, o quelcom inclassificable.
Escoltem un altre tema en aquesta ona, amb una mica més
de tempo, amb el primer track del disc, tema anomenat...
1.- Cecs (Movin’ Wes) 5m12s
Doncs en aquest tema, és l’organista qui fa la melodia,
en la part A del tema, essent el guitarrista qui fa el pont o la part B del
tema. Un tema amb estructura AABA, on les parts de la A semblen tenir la
seqüència d’acords d’un blues. Després de presentar-nos tot el tema, Riera ha estat qui primer ha
improvisat, amb una contundència evident amb una sèrie d’insistents acords,
quasi repetitius, la qual cosa no ha durat tampoc massa. Ha seguit la seqüència
harmònica del tema, mostrant-nos de nou la seva capacitat en aquest format
d’organ trio. Hi ha encara d’altres organistes com en Joey Defrancesco, aquest més proper als nostres dies, que varen
seguir l’estil dels primers mestres com Jimmy
Smith, i a Txema Riera el podem
situar en aquest context, la qual cosa ja he comentat abans. Gran solo d’aquest
músic gironí, com són tots tres. Cesc
Adroher ha seguit amb el seu estil pulcre i prístina sonoritat amb un
reeixit solo amb depurada tècnica i gust interpretatiu. Després d’ell, la seva
B, i retorn a la primera A del tema, per així acabar-lo.
Parlant per mi, us haig de dir que a qui conec més és al Ramon, car l’he vist manta vegades en
formats diversos i diverses músiques, i ha vingut diverses vegades al Jazz Club La Vicentina. En Txema Riera també és un conegut meu,
tot i que no tant. L’havia presentat en un concert a la llibreria El Siglo, un dia que va haver de
substituir al pianista oficial. D’altre vegades he tingut ocasió d’escoltar-lo
i darrerament va venir al Jazz Club La
Vicentina formant part del Víctor
Correa Vocal Quartet. Al Cesc no
el coneixia, potser perquè ell està més centrat en l’entorn gironí del Jazz, i
allà, tampoc hi anem cada dia, esclar. En fi, que ha estat un bon descobriment
i com que jo “premio” la generositat dels músics que em cedeixen els seus
projectes, doncs aquí ho teniu.
I ara sí que ja és hora d’acabar el programa d’avui
dedicat a la guitarra sola, primer, però que s’ha vist acompanyada per d’altres
instruments després, i ara amb aquest organ trio. Escoltem per acabar el segon
track del disc, el més viu, el blues anomenat.....
2.- Some Blues For Lunch (Movin’ Wes) 5m51s
Doncs amb quin bon sabor de música, de Jazz, de Blues,
hem acabat el projecte dels Movin’ Wes
i programa dedicat la guitarra i a projectes relacionats en concerts. Amb un
Blueset, diu en Valentí Grau de la Nova Jazz Cava que sempre s’han
d’acabar els bolos, i així és que avui ho hem pogut fer, car, no sempre és
possible. Aquest tros de blues per dinar ens l’hem cruspit a l’hora de sopar tardà,
car a aquestes hores no convé sopar si és que no vols quedar-te en blanc tota
la nit. Un altre bon tema en l’ona típica de l’organ trio amb guitarra i
bateria. I és que els nostres herois han fet una magnífica tasca doble, la de
composar els temes i la de tocar-los amb mestria. El tema curtet l’ha tocat el
guitarrista Adroher, i ja ben aviat s’ha endinsat en el seu solo.
Magnífic, com tots els que ha fet en els temes que hem escoltat. Bona
digitació, bon punteig, bon so, una miqueta més fosc de l’anterior guitarrista,
però ambdós magnífics. Txema Riera
ha estat el protagonista a l’orgue fent de Jimmy
Smith, i Ramon Prats ha sigut la
màquina rítmica amb la qual tots han pogut volar la mar de bé, baterista
eclèctic, el qual la final ha fet uns “quatres” amb els seus companys, que ja
tocava escoltar-lo en un solo i sinó, en aquests “quatres”. Tema curtet i final
de tema, de projecte i de programa.
I abans d’acomiadar-me us volia recordar el proper
concert, el de febrer, organitzat pel Jazz
Club La Vicentina, i patrocinat per l’Ajuntament
de SVdH, i és el que ens faran Guillem
Arnedo Band & Celeste Alías sobre la música del gran compositor americà
del Great American Song Book. El
projecte és el segon que fan sobre aquesta figura i es diu “Let’s Sing O. Hammersteim II”. Això serà el proper divendres 8 de
febrer a la Sala Xica a les 22h.
L’entrada és gratuïta. Us hi esperem altre cop amb un concert on la veu
femenina té la màxima importància.
Pel que fa al programa d’avui, dir-vos que hem escoltat a
Jaume Llombart “SOLO”, editat per Underpool. Després, el “Barcelona Encounter” amb Michele Faber / Riner Scivally, disc
autoproduït. I què hem acabat amb els “Movin’
Wes” amb Adroher, Riera, Prats, disc
també autoproduït. Espero de tot cor que us hagi agradat el programa d’avui
dedicat a la guitarra de Jazz i a discos aconseguits en concerts o relacionats
amb concerts, i és que una de les recomanacions que de tant en tant us faig és
que seria bo per la música i pel Jazz de manera particular que anéssiu als concerts,
que aneu a veure música en viu, i si és Jazz, doncs molt millor que sempre som
pocs, ben avinguts, però.
Doncs ara sí, ho deixem aquí, gràcies per ser-hi aquí o
al blog del programa que ja sabeu què és www.jazzclubdenit.blogpspot.com.es i jo mateix Miquel Tuset i Mallol qui l’ha
realitzat, xerrat pels descosits d’interessos comuns, i seleccionat les seves
músiques, us espero la setmana vinent, si podeu, voleu i en teniu ganes i us
desitjo molt bona nit i bon Jazz Club de
nit en el Jaç de cadascú.
Miquel Tuset i Mallol.
0 Comments:
Subscribe to:
Comentaris del missatge (Atom)
