Molt bona nit a tothom, ens retrobem de nou a Jazz Club de Nit aquí a Ràdio Sant Vicenç 90.2 amb un programa de Jazz per a vosaltres que us agrada el Jazz, com deia el nostre amic Cifu. A ell li dediquem el nostre programa avui i cada setmana que el fem. O sigui que “Un petó Cifu”. Aquí Miquel Tuset i Mallol qui us parla, realitza i presenta aquest programa, i com sempre amb les novetats dels nostres músics.

Doncs deixeu-me que us presenti el proper concert, el de febrer, organitzat pel Jazz Club La Vicentina, i patrocinat per l’Ajuntament de SVdH, i què és el que ens faran Guillem Arnedo Band & Celeste Alías sobre la música del gran compositor americà del Great American Song Book. El projecte és el segon que fan sobre aquesta figura i es diu “Let’s Sing O. Hammersteim II”. Això serà el proper divendres 8 de febrer a la Sala Xica a les 22h. L’entrada és gratuïta. Us hi esperem altre cop amb un concert on la veu femenina té la màxima importància.

Pel que fa al programa d’avui, dir-vos que si el de la setmana anterior el vaig dedicar a dos discos amb el vibràfon com a protagonista, el d’aquesta el dedicarem a les cordes, les de la guitarra. Coincideix també que els projectes estan relacionats amb discos aconseguits anant a veure concerts en directe i també amb discos que aviat presentarem al Jazz Club La Vicentina. Per començar podreu escoltar el Jaume Llonbart “SOLO”, editat per Underpool. Després, el “Barcelona Encounter” amb Michele Faber / Riner Scivally, disc autoproduït. Per acabar, escoltareu el “Movin’ Wes” amb Adroher, Riera, Prats, també autoproduït. I avui amb un micro conte de Carme de La Fuente.

I deixeu-me que us digui que podeu entrar al web de www.freshsoundrecords.com per veure l’extens catàleg d’aquesta nostra editorial i també podeu anar a la botiga Blue Sounds al carrer Benet Mateu 26 i comprar de tot i més relacionat amb el món del Jazz...discos, llibres, dvds, vinils....etc. Allà hi trobareu els caps de setmana i dilluns pel matí a l’amic Enrique Heredia, mentre que la resta de dies hi trobareu a l’Esteban. Ells dos us assessoraran en tot lo de Fresh Sound Records, editorial creada pel gran entusiasta amant del Jazz, Jordi Pujol Baulenas, des d’aquí una forta abraçada.

Comencem doncs amb el treball a guitar....


“SOLO”
Jaume Llombart

Editat per Underpool el 2015     UNDP-015
Enregistrat i mesclat per Sergi Felipe el gener de 2011, a l’Underpool Studio, Esplugues, Barcelona.
Produït per Underpool

Jaume Llombart, guitarra

Aquest és un projecte dedicat a Thelonious Monk, on Jaume Llombart interpreta ell sol els temes que va tocar Monk en els seus discos, a vegades a piano solo i a vegades no.

I en el díptic que hi ha en el disc, un altre guitarrista insigne, l’Alfred Artigas, ens diu...
“Quan es parla d’un músic i del seu respecte per la tradició, hom pensa més en el llenguatge i no en les costums. La transmissió dels codis i usos d’una música concreta és, en la majoria dels casos, una línia discontínua on l’artista escull un o diversos segments per a incrustar-se com a punt de partida. No és com quan el teu pare t’ensenya a pescar, i sí és més com fer “zapping” des del sofà. Per sobre dels llenguatges hi ha una altra tradició: La de fer sonar lo millor possible tot el que toques. La de la respiració, la de la generositat, la de la imaginació, la de la sinceritat. I aquesta línia no està formada per punts, És ubiqua. Al cap i a la fi, un metrònom defineix un tempo, però el vaivé assetjant dels omòplats d’un guepard, també.”

Projecte íntim, amb deu temes curtets amb una durada d’uns 25 minuts en total, una mena de joia que ell va voler enregistrar, car no segueix els paràmetres estàndards de durada d’un disc convencional, i del qual us en posaré una petita mostra.

Comencem escoltant la música d’aquest delicat projecte, un disc que em va donar el Jaume al Jazzman el primer dijous d’aquest mes, on va tocar alguns d’aquests temes i molts més altres en un sublim concert a guitarra solo. La balada, composta per Eubie Blake i lletra de Andy Rajaf és el preciós...

9.- Memories of you                   (Blake & Rajaf)       4m07s

La cançó va ser presentada per la cantant Minto Cato en el show de Broadway, Lew Leslie's Blackbirds de 1930. Una versió d’aquest any gravada per Louis Armstrong amb Lionel Hampton és la primera vegada que el vibràfon es va enregistrar en la música popular. Thelonious Monk va enregistrar aquest tema el 1956, el segon per Riverside, en el disc anomenat The Unique Thelonious Monk, amb Art Blakey i Oscar Petitford. També ho va fer en el Monk’s Time, del 1964. Jaume ens en fa una recreació, amb total delicadesa i personalitat. Una balada que hem escoltat moltes vegades, cantada i també instrumental, i que ell toca només amb la guitarra, fent la melodia alhora que amb els arpegis fer els acords i ritme. Cal veure’l en directe per entendre l’abast de tot plegat. I és que sovint amb el disc no n’hi ha prou per a copsar-ho tot, i per això en aquest programa sempre us dic que aneu als concerts en viu.

A la pàgina web de ClasiJazz podeu llegir de tot i més sobre Jaume Llombart, sobre aquest disc i d’altres de la seva autoria. Alguna cosa us diré jo també.


Recordeu que podeu trobar el millor del jazz que es fa a casa nostra entrant a la web de Quadrant Produccions www.quadrantproduccions.es, allà tindreu la possibilitat d’adquirir els discos que vulgueu i veure tot el catàleg d’aquesta editorial de Lleida dirigida pel Josep Ramon Jové, des d’aquí una forta abraçada.

Ara us proposo escoltar un tema de Ellington que Monk interpretà a piano sol en un vídeo enregistrat en directe a Berlin al Berliner Jazzstage el 1969....el conegut

6.- Satin Doll           (D. Ellington)          3m12s

En Jaume l’interpreta a un tempo més viu del que va fer Monk en aquest concert a Berlin, però segueix fil per randa la manera percussiva de tocar del genial compositor. De fet en tot aquest projecte intuïm que Monk hi és per totes bandes. De piano solo a guitarra solo. Hi ha molts músics que senten una especial veneració per Monk i dels que jo conec, ara em ve al cap un altre pianista insigne que ho ha professat diverses vegades en públic, i aquest és Albert Bover, un dels grans d’aquesta pell de brau. N’hi ha molts més, com el jove Toni Sagi, el qual va dedicar el seu primer treball, que vam posar en aquest programa també a Monk. De guitarristes també n’hi deu haver, n’hi ha, com de saxofonistes, etc, etc. I és que pocs músics hi deu haver que no el venerin, i no com un sant, i sí com un geni, què és el que va ser. Jaume no és un “geni” a l’estil de Monk, però se l’hi acosta molt. El seu, i meu amic Ernesto Aurignac li va dedicar un llarg text d’admiració vers el guitarrista d’Igualada motivat per la participació d’aquest en el disc UNO del malagueny. Fer un disc a guitarra solo, fent-s’ho tot, melodia, baixos, ritmes, harmonies, no està pas a l’abast de tothom, no. I ja heu pogut copsar quina delicada interpretació d’aquest tema d’Ellington. I és que Monk també va dedicar un dels seus discos a la música de Duke.


Seguim però dir vos què si entreu al web de Temps Record: https://tempsrecord.cat/ hi trobareu tot el seu extens i divers catàleg. Aquesta és també una editorial de casa nostra amb un ampli ventall d’estils des de Bandes Sonores, a Blues, Boleros i evidentment Jazz, passant pel Flamenc i la Fusió.

I seguim amb el Jaume i un tema típic del repertori de Monk anomenat....

3.- Lulu’s Back in Town  (Al Dubin & Harry Warren)       3m11s

I aquest tema també el va enregistrar Monk en el Monk’s Time del 1964, amb el seu inseparable Charlie Rouse, i la base rítmica amb Butch Burren, contrabaix i Ben Riley, bateria. A Monk el van enregistrar en pel·lícula en els molts concerts que va fer a Europa i es poden veure algunes d’aquestes filmacions per internet a través de Youtube. Aquest és un tema que pertany al Jazz Clàssic i que Fats Waller ja ve enregistrar allà pels anys 30s del segle passat, concretament el 1935, mateix que es va poder veure en un musical de Broadway. Escoltant a Monk, escoltem també a Fats Waller només que molt més tranquil de tempo, i així és com l’ha fet en Jaume. A la manera de Monk, com tot aquest àlbum. S’escolten però, de passada, aquestes referències estilístiques de Waller i no en el tempo, que ja us he dit que és més slow. Manen però les referències a Monk. I és que poder escoltar-lo a guitarra solo és tot un privilegi, i si és en un concert en directe encara més.

I darrerament amb els amics de Youkali Music i concretament amb el seu director Thomas Schindowski estem en contacte i així és que em fan arribar alguns dels projectes del seu extens catàleg, o sigui que agrair-li al Thomas la seva col·laboració. Podeu entrar al seu web http://www.youkalimusic.com/ i veure’n tot el seu catàleg.

I acabarem el primer projecte d’aquesta nit amb un dels temes més vius d’aquest treball en solitari, tema de Johnny Greer del qual Nat King Cole en va fer la lletra, tema anomenat....

4.- Just you, just me         (J. Greer & N.K. Cole)      2m34s

Aquest és un altre dels temes que Monk va enregistrar amb Ocar Petitford i Art Blakey el 1956, com he comentat abans amb el primer tema que hem escoltat. El swing hi és, tot i no sentir el “walking” del contrabaix i el “ride” o “charles” del baterista, però hi és de manera evident. Aquest swing evident hi era en els enregistraments de Monk i concretament en aquest tema i disc comentat abans The Unique Thelonious Monk. De fet, ja us haureu adonat de la dificultat de tocar aquest tema a guitarra solo. Increïble com ho ha fet el Jaume, un dels nostres referents en això de la guitarra de Jazz. A ell, que no li agraden gens les etiquetes, li hauria agradat que digues, la guitarra, a seques, o sigui que queda dit.

I avui farem un programa una mica més llarg del compte, i és que els discos se m’ha amunteguen, els que jo adquireixo als concerts, com aquests, però també els que m’envien els músics mateixos i les editorials, o sigui que en aquest programa escoltareu encara dos projectes més amb la guitarra com a protagonista. Així és que us proposo escoltar un projecte que podreu veure a la Sala Xica un divendres d’abril, i aquest és el projecte anomenat...


“BARCELONA ENCOUNTER”
Michele Faber Trio & Riner Scivally

Autoeditat i autoproduït
Enregistrat per Fredrik Carlquist als Mar Vista Studios, Barcelona.

Michele Faber, piano
Riner Scivally, guitarra
Pere Loewe, contrabaix
Enrique Heredia, bateria
Fredrik Carlquist, clarinet

Aquest és un projecte amb quasi una hora de música on hi tenim una composició de la pianista Faber, primer track del disc anomenat “Lithop”. Tema farcit de swing i de tempo  mig alt magnífic. El guitarrista Scivally col·labora també amb una altra composició, la darrer del disc anomenada “Javier”, tema aquest a ritmes bossa amb algunes variacions rítmiques i a un tempo mig. Amb el mateix ritme, però més marcadament bossa és el preciós “Ceora” de Lee Morgan. La resta de temes són la preciosa balada “Darn That Dream”, una altra una mica més pujada de tempo però igualment delicada anomenada “The Boy Next Door”. La intervenció de Carlquist al clarinet la tenim en el preciós tema “I’ve Never Been In Love Before”, també a un tempo similar. El conegut tema de Cole Porter, “Love For Sale”, assoleix aquí unes cotes de delicadesa “swingera” gràcies a l’arranjament que ells li han fet. A un tempo mig, aquest conegut “estàndard” s’enriqueix per les bones maneres de tots plegats, però potser més per les del guitarrista Scivally, aquí co-lider amb Faber. Finalment, l’impressionant tema de Charlie Parker, “Segment”, aquí veu rebaixada la seva extrema velocitat original i reconvertida en un tempo mig amb un súper swing de tota aquesta colla increïble de músics. He vist que aquest disc el podeu adquirir a amazon.com, plataforma que va força bé pels productes que no es poden comprar al costat de casa.

Doncs crec que podríem començar amb la meravellosa balada de Jimmy Van Heusen i lletres, que no escoltarem, de Eddie DeLange, anomenada...

7.- Darn that dream       (Heusen & DeLange)        7m25s

Aquesta preciosa cançó va ser publicada el 1939 i va arribar al nº1 el 1940 amb el disc de Benny Goodman i Mildred Bailey cantant ella sí, la lletra. Altres enregistraments populars el 1940 els van fer Blue Barron & His Orchestra (amb la veu de Russ Carlyle) i per Tommy Dorsey (amb la veu d’Anita Boyer). La cançó va ser presentada al musical de Broadway “Swingin 'the Dream”, una variació sobre el somni d'una nit d'estiu de William Shakespeare història establerta a la Nova Orleans del 1890. El musical es va inaugurar al Center Theatre al novembre de 1939 i només va durar 13 actuacions. No els hi devia interessar la història. Em ve al cap una versió súper delicada i impressionant que en van fer Bill Evans & Jim Hall d’aquesta preciositat de tema. Les maneres de Riner Scivally segueixen les de Jim Hall, amb sonoritat sobretot, però també amb llenguatge. Jo diria que en Riner ha begut de les seves fonts. Fins i tot la mateixa Michele fa de Evans, bé, és un dir. És la manera com han volgut tocar el tema, tot i recordant aquests dos monstres. Una preciositat de versió per a començar el projecte que tindrem l’abril a la Sala Xica de La Vicentina.

També tenim una bona col·laboració amb l’editorial basca Errabal Jazz de la qual en posem les novetats, quan ens les envien, i així és que els hi agraïm el seu suport, o sigui que al blog us posaré l’enllaça a la seva pàgina web..............

Seguim amb una altra meravella que va composar el malaguanyat Lee Morgan, qui va ésser assassinat per la gelosia de la seva ex, en plena actuació en el Slug’s Saloon, club de New York. El tema és a ritme de bossa i és el conegut...

4.- Ceora      (Lee Morgan)                   7m58s

Sempre m’ha copsat el saber que aquesta melodia no l’havia fet l’Antonio Carlos Jobim i ver per on l’havia feta un músic afroamericà, un dels grans trompetistes del Hard bop. Edward Lee Morgan (10 de juliol de 1938 - 19 de febrer de 1972). Va ser un dels principals músics de la dècada de 1960, Morgan va arribar a destacar, primer, gravant en el Blue Train de John Coltrane (1957) i amb els Art Blakey & Jazz Messengers abans d’iniciar una carrera en solitari. Morgan es va quedar amb Blakey fins a 1961 i va començar a gravar com a líder poc després. "The Sidewinder", tema inclòs en l'àlbum del mateix nom, es va convertir en un sorprenent èxit de les llistes de pop i R & B, el 1964. Posteriorment va enregistrar d’altres estils de música, a mida que el seu art va anar madurant. Els nostres herois ens n’han fet una delicada versió, amb unes intervencions remarcables solistes dels dos co-liders, Faber i Scivally. També en Pere Loewe ha fet una reeixida improvisació ja quasi al final del tema. I és que l’Enrique hi ha estat sempre, constantment, amb el seu magnífic fregat d’escombretes, fent que “tot” camini a la perfecció. Scivally ens corprèn per la manera tan delicada que té de tocar la guitarra, amb una perfecta tècnica, la qual li permet desenvolupar el seu fraseig d’una manera súper nítida i pulcre. Michele ja ens té acostumats a la seva mestria, car, vam tenir la sort de tenir-la, amb en Curro Gálvez i l’Enrique en un concert-jam a la Sala Xica. També van sonar les seves músiques en aquest programa i amb els mateixos companys. Gran pianista, d’una sobrietat i delicadesa remarcables, la d’aquesta pianista americana establerta a casa nostra.


Seguim amb una mica més de tempo, i ho farem amb un gran arranjament d’un súper conegut tema de Cole Porter anomenat...

6.- Love for Sale     (Cole Porter)          6m21s

Tema farcit de swing des dels inicis que ha arribat al “summum” en els solos, el primer a càrrec del guitarrista Scivally. El “walking” d’en Pere Loewe ha estat brutal alhora que l’Enrique, igualment amb les escombretes, gran l’Enrique, capaç de swingar a un nivell extraordinari. Un tema que segueix l’ordre de les improvisacions primer amb guitarrista, després pianista i contrabaixista després. Nivell interpretatiu d’alt nivell el d’aquests músics extraordinaris, propers, si exceptuem al guitarrista, i que tindrem el 12 d’abril. Cole Porter va fer aquesta cançó el 8 de desembre de1930 pel musical The New Yorkers. Varen fer-ne 168 representacions i ben aviat els músics de Jazz la van incloure en el seu repertori, i potser és una de les composicions més interpretades de la història del Jazz. Scivally fa una magnífica improvisació amb una nítida i prístina sonoritat alhora que ens mostra un gran domini del llenguatge jazzísitc. La seva compatriota, Faber, igualment brilla, amb un bon control de la mà esquerra, acompanyant la dreta amb els adequats acords, i així aquesta ha pogut volar lliurement. Loewe, gran mestre ell dels contrabaixos, també fora del món del Jazz, ha fet el seu magnífic solo i així deixar pas de nou a la melodia, en un tema d’aquells que reconeixem com a estàndard i amb estructura AABA amb un total de 64 compassos, o sigui que no tan típica.

Bé, doncs acabaré aquest projecte amb el primer track del disc, tema de Michele Faber basat en el conegut “Alone Together”, que tan m’agrada a mi.

1.- Lithop      (Michele Faber)      6m00s

Doncs crec que em va comentar que aquest és un dels primers temes que va composar, quan encara estudiava tot i demanant-li el professorat una composició pròpia basada en l’estructura d’acords del conegut estàndard de Jazz. De fet, si heu escoltat l’”Alone Together”, és clarament reconeixible car segueix  fil per randa els canvis harmònics. La gràcia està però en la diferent melodia, en aquest cas interpretada pel guitarrista, i que es diferencia clarament de la del conegut estàndard. Molt bon swing i tema de Michele, am bun Enrique que segueix amb les escombretes i el “walking” del Pere, ja des dels inicis. El solo del guitarrista és una petita meravella de gust i delicadesa, i és que aquest és un tros de mestre de la guitarra actual, amb un estil sobri, que segueix la tradició dels seus referents que l’han precedit, i que no busca “coses estranyes” a l’hora d’improvisar. Podríem dir que és un guitarrista clàssic en l’ona de la tradició i que no té cap interès en “investigar” i que gaudeix fent el seu homenatge vers els seus mestres. Michele també és d’aquesta “corda”, la de respectar la tradició sense fer escarafalls estranys en les seves improvisacions. I és que fer el que fan aquests músics no és gens fàcil, car, requereix molts anys de dedicació, i només per fer-los no n’hi ha prou, també un ha de tenir les aptituds apropiades. En fi, gran treball d’aquest quartet amb una petita col·laboració de Fredrik Carlquist al clarinet i fent la feina d’enregistrar-lo i mesclar-lo, que no és feina petita.

I ara crec que és el moment d’escoltar el micro conte de Carme de la Fuente..
.......................................
Gràcies Carme per sempre explicar-nos les teves històries de la manera com ho fas, i seguint el fil conductor del programa.

Si voleu escoltar jazz-rock i demés meravelles ja sabeu que podeu entrar al web de www.moonjunrecords.com i veure el catàleg extens d’aquesta editorial dirigida pel Leonardo Pavkovic, qui m’envia des de Nova York les seves novetats i que evidentment en aquest programa posem de tant en tant. Una abraçada Leonardo i gràcies pel teu suport.

I ara ja acabem el programa i ho farem amb un altre projecte on la guitarra n’és protagonista amb el treball anomenat....


“MOVIN’ WES”
Adroher, Riera, Prats

Autoeditat i autoproduït
Enregistrat per Jaume Figueres el 9 i 10 de març de 2017 als Estudis Ground de Cornellà de Ter, Girona.
Mesclat i masteritzat per Ferran Conangla

Cesc Adroher, guitarra
Txema Riera, orgue
Ramon Prats, bateria

Totes les composicions són de Movin’ Wes.

La història va anar així. Vam anar a veure a Peter Bernstein Quartet al Sunset de Girona, amb en Joan Recolons i Josep Cardona, i després de sopar, gaudir amb la música, fer-nos fotos amb els músics, moment en el qual l’Àlix em presentà un dels artífexs i col·laborador en la consecució de l’esmentat concert, en Cesc Adroher i ja quan ens n’anàvem, l’Àlix em va treure d’una vitrina aquest disc i me’l va donar. Llavors és quan jo sempre dic, gràcies, i que sonarà a Jazz Club de Nit.

Aquest és un disc en la tradició dels que va fer Jimmy Smith Organ Trio, i realment és tot un gustàs escoltar-lo i posar-vos-el. Quasi 45 minuts de música original interpretada al millor nivell amb tres cracks del Jazz de casa nostra. La balada del disc és el track 4 anomenada “John Leslie”, preciosa interpretació potser dedicada a un tal “Leslie”, creador de l’altaveu giratori imprescindible en el so del Hammond B3. La resta de temes tenen el tempo i ritmes més o menys habituals en aquesta concepció d’organ trio, situant-se però en el tempo mig i mig alt, amb barreja de swing i funk-beat pel que fa al baterista. Així doncs el blues a tempo slow-mig és el track vuitè anomenat “The One To Come”. Un altre blues és el segon track “Some Blues For Lunch”. La resta de temes se situen en els tempos comentats, tots però amb unes melodies força ben aconseguides, melodies que enganxen i que et fan bellugar el cap d’un cantó a l’altre, com el “The Riera Walk”. Però hi ha temes de crítica social com el “M&M”, per Millet i Montull. El primer track, “Cecs” és també força trempador i amb ones similars hi ha els “Almirante” i el sisè track, “Aquí, del chill”. Un projecte rodó d’homenatge al so dels organ trio, del qual ara mateix n’escoltareu una curta selecció.

Així doncs us proposo escoltar el blues anomenat....

8.- The One To Come       (Movin’ Wes)                    4m34s

Un trio d'òrgue en el context del jazz, és un grup de tres músics de jazz, generalment format per un òrgan Hammond, un baterista i un guitarrista de jazz o un saxofonista. En alguns casos, el saxofonista s'unirà a un trio format per un organista, guitarrista i baterista, convertint-lo en un quartet. Els trios d'orgue eren un conjunt popular de jazz per als escenaris de clubs i la cafeteries dels anys cinquanta i seixanta, als eeuu, realitzant un estil de jazz basat en el blues que incorporava elements de R & B. El format de trio d'orgue es caracteritzava per llargs solos improvisats i una exploració de diferents "estats d'ànim" musicals. Bé, doncs en aquest primer tema ja ho hem pogut copsar, car l’estat d’ànim s’ha situat en el context i època adequats, amb un swing magnífic a càrrec del ride de la bateria del Ramon i la resta d’estris. El solo del guitarrista ha estat delicat i ha començat tot just després de la presentació del tema. Magnífic so el que aconsegueix en Cesc alhora que molt bona digitació i llenguatge i sonoritat propers als de Wes Montgomery, que per això ells són els “Movin’ Wes”. Txema Riera ha fet un magnífic solo, amb una referència clara, per llenguatge a la del mestre Jimmy Smith. Tot i que hi va haver més organistes, aquest és una bona referència. El tema no acaba, la qual cosa ens situa en un directe, i com sempre dic, moment en el qual l’allargassarien segons les ganes de marxa de tots plegats, músics i públic.

Seguim amb el cinquè track del disc, tema probablement de Riera, amb l’anomenat

5.- The Riera Walk            (Movin’ Wes)          5m45s

En els trios  d’orgue, l'organista amb Hammond juga diversos papers, incloent tocar els baixos (ja sigui amb el pedal de baix o amb el teclat manual inferior de l'òrgan), tocant acords "comping" i tocant línies melòdiques i solos. En trios d'orgue amb guitarrista, com és el nostre cas, el guitarrista sol, "omple" les parts musicals que l'organista no està realitzant. Per exemple, si l'organista fa solo i fa de baix, el guitarrista tocar els acords. Els Organ Trio de la dècada dels cinquanta i els seixanta sovint tocaven soul jazz, un estil que va incorporar elements de blues, gospel i R&B. Els de la dècada de 1970, com els de la banda de Tony Williams Lifetime, van tocar fusió, jazz-rock, mentre que a la dècada dels noranta i el 2000, els que van fer Medeski, Martin & Wood es van veure involucrats en l'escena de la Jamband. Doncs sí, aquest és el “caminar” del Riera. Però el seu caminar l’han iniciat tots plegats i com anem veient, escoltant, sempre primer amb en Cesc fent-ne la melodia. Riera és qui primer s’ha endinsat en els solos, i així és que ben aviat ens ha situat en el funky-blues, ritme amb una cadència propera a la emprada en algunes formacions més beat amb la qual han començat el tema. Gran solo de Txema Riera, alhora gran pianista, però on sembla brillar més és en l’entorn de l’orgue, així va venir al Jazz Club La Vicentina. El guitarrista Cesc Adroher ens ha tornat a meravellar pel seu fraseig i bones maneres, pel seu so, maco, no tan profund com el de Wes, segurament perquè en Cesc toca amb púa, cosa que no feia Montgomery. Aquest tema també acaba amb el motiu principal repetit algunes vegades per finalment fer-ho de cop. 


Recordeu que si us agrada la lliure improvisació podeu entrar al web de www.discordianrecords.bandcamp.com i veure el catàleg d’aquesta editorial dirigida per l’amic El Pricto on hi trobareu de tot i més relacionat amb la lliure improvisació, conduccions, free jazz, o quelcom inclassificable.

Escoltem un altre tema en aquesta ona, amb una mica més de tempo, amb el primer track del disc, tema anomenat...

1.- Cecs       (Movin’ Wes)                    5m12s

Doncs en aquest tema, és l’organista qui fa la melodia, en la part A del tema, essent el guitarrista qui fa el pont o la part B del tema. Un tema amb estructura AABA, on les parts de la A semblen tenir la seqüència d’acords d’un blues. Després de presentar-nos tot el tema, Riera ha estat qui primer ha improvisat, amb una contundència evident amb una sèrie d’insistents acords, quasi repetitius, la qual cosa no ha durat tampoc massa. Ha seguit la seqüència harmònica del tema, mostrant-nos de nou la seva capacitat en aquest format d’organ trio. Hi ha encara d’altres organistes com en Joey Defrancesco, aquest més proper als nostres dies, que varen seguir l’estil dels primers mestres com Jimmy Smith, i a Txema Riera el podem situar en aquest context, la qual cosa ja he comentat abans. Gran solo d’aquest músic gironí, com són tots tres. Cesc Adroher ha seguit amb el seu estil pulcre i prístina sonoritat amb un reeixit solo amb depurada tècnica i gust interpretatiu. Després d’ell, la seva B, i retorn a la primera A del tema, per així acabar-lo.

Parlant per mi, us haig de dir que a qui conec més és al Ramon, car l’he vist manta vegades en formats diversos i diverses músiques, i ha vingut diverses vegades al Jazz Club La Vicentina. En Txema Riera també és un conegut meu, tot i que no tant. L’havia presentat en un concert a la llibreria El Siglo, un dia que va haver de substituir al pianista oficial. D’altre vegades he tingut ocasió d’escoltar-lo i darrerament va venir al Jazz Club La Vicentina formant part del Víctor Correa Vocal Quartet. Al Cesc no el coneixia, potser perquè ell està més centrat en l’entorn gironí del Jazz, i allà, tampoc hi anem cada dia, esclar. En fi, que ha estat un bon descobriment i com que jo “premio” la generositat dels músics que em cedeixen els seus projectes, doncs aquí ho teniu.

I ara sí que ja és hora d’acabar el programa d’avui dedicat a la guitarra sola, primer, però que s’ha vist acompanyada per d’altres instruments després, i ara amb aquest organ trio. Escoltem per acabar el segon track del disc, el més viu, el blues anomenat.....

2.- Some Blues For Lunch          (Movin’ Wes)        5m51s

Doncs amb quin bon sabor de música, de Jazz, de Blues, hem acabat el projecte dels Movin’ Wes i programa dedicat la guitarra i a projectes relacionats en concerts. Amb un Blueset, diu en Valentí Grau de la Nova Jazz Cava que sempre s’han d’acabar els bolos, i així és que avui ho hem pogut fer, car, no sempre és possible. Aquest tros de blues per dinar ens l’hem cruspit a l’hora de sopar tardà, car a aquestes hores no convé sopar si és que no vols quedar-te en blanc tota la nit. Un altre bon tema en l’ona típica de l’organ trio amb guitarra i bateria. I és que els nostres herois han fet una magnífica tasca doble, la de composar els temes i la de tocar-los amb mestria. El tema curtet l’ha tocat el guitarrista Adroher, i ja  ben aviat s’ha endinsat en el seu solo. Magnífic, com tots els que ha fet en els temes que hem escoltat. Bona digitació, bon punteig, bon so, una miqueta més fosc de l’anterior guitarrista, però ambdós magnífics. Txema Riera ha estat el protagonista a l’orgue fent de Jimmy Smith, i Ramon Prats ha sigut la màquina rítmica amb la qual tots han pogut volar la mar de bé, baterista eclèctic, el qual la final ha fet uns “quatres” amb els seus companys, que ja tocava escoltar-lo en un solo i sinó, en aquests “quatres”. Tema curtet i final de tema, de projecte i de programa.

I abans d’acomiadar-me us volia recordar el proper concert, el de febrer, organitzat pel Jazz Club La Vicentina, i patrocinat per l’Ajuntament de SVdH, i és el que ens faran Guillem Arnedo Band & Celeste Alías sobre la música del gran compositor americà del Great American Song Book. El projecte és el segon que fan sobre aquesta figura i es diu “Let’s Sing O. Hammersteim II”. Això serà el proper divendres 8 de febrer a la Sala Xica a les 22h. L’entrada és gratuïta. Us hi esperem altre cop amb un concert on la veu femenina té la màxima importància.

Pel que fa al programa d’avui, dir-vos que hem escoltat a Jaume Llombart “SOLO”, editat per Underpool. Després, el “Barcelona Encounter” amb Michele Faber / Riner Scivally, disc autoproduït. I què hem acabat amb els “Movin’ Wes” amb Adroher, Riera, Prats, disc també autoproduït. Espero de tot cor que us hagi agradat el programa d’avui dedicat a la guitarra de Jazz i a discos aconseguits en concerts o relacionats amb concerts, i és que una de les recomanacions que de tant en tant us faig és que seria bo per la música i pel Jazz de manera particular que anéssiu als concerts, que aneu a veure música en viu, i si és Jazz, doncs molt millor que sempre som pocs, ben avinguts, però.

Doncs ara sí, ho deixem aquí, gràcies per ser-hi aquí o al blog del programa que ja sabeu què és www.jazzclubdenit.blogpspot.com.es i jo mateix Miquel Tuset i Mallol qui l’ha realitzat, xerrat pels descosits d’interessos comuns, i seleccionat les seves músiques, us espero la setmana vinent, si podeu, voleu i en teniu ganes i us desitjo molt bona nit i bon Jazz Club de nit en el Jaç de cadascú. 
Miquel Tuset i Mallol.

0 Comments:

Post a Comment



 

blogger templates |