Programa 352 - Vibes: Javier Navas 4tet + Enrique Oliver i Jorge Rossy Vibes 5tet, dimecres 30 de gener de 2019
Molt bona nit a tothom, ens retrobem de nou a Jazz Club de Nit aquí a Ràdio Sant Vicenç 90.2 amb un programa
de Jazz per a vosaltres que us agrada el Jazz, com deia el nostre amic Cifu. A ell li dediquem el nostre
programa avui i cada setmana que el fem. O sigui que “Un petó Cifu”. Aquí Miquel Tuset i Mallol qui us parla,
realitza i presenta aquest programa, i com sempre amb les novetats dels nostres
músics.
Doncs m’agradaria agrair a tothom la seva presència en el
concert de Festa Major que vam fer
aquest passat dissabte a la Sala Xica de
La Vicentina. Marina Tuset Trio i
Convidats, amb Valen Tuset i Víctor
Mirallas, van fer-nos passar una estona increïble, meravellosa. Mai, i ho
dic tenint en compte que fa deu anys que fem concerts a la Sala Xica, mai ha vingut tanta gent com la que va venir a veure el
magnífic projecte de Marina i amics.
S’ha de dir però que el concert s’ho valia, s’ho va valdre, car la proposta
presentada va tenir un nivell altíssim, tan per la veu de la líder, com per les
interpretacions dels seus companys. La proposta musical, la selecció de temes
va ser molt encertada, i la inclusió dels convidats també. En fi, que ara no
faré una crònica del concert, però podria dir resumint, que va ser el concert
de Festa Major que aquest poble es
mereixia. Felicitats, Marina.
Felicitats, nois. Gràcies Ajuntament de
Sant Vicenç dels Horts, i de manera particular a Miquel Àngel Camacho, qui va acomiadar l’acte, tot i lliurant un preciós
ramet de roses a na Marina. Fi de
festa perfecte. Jo res més podia dir, després de parlar el regidor, qui a més
va presentar el proper concert del 8 de febrer. Hauria dit, sí, una sola cosa.
“Llibertat Presos Polítics”.
Bé, doncs entrem en matèria del programa d’avui la qual
anirà al voltant del vibràfon. I és que no fa gaire em va arribar el darrer
treball de Jordi Rossy Vibes Quintet,
anomenat “Beyond Sunday”, editat per
Jazz&People i del qual en vaig
fer una col·laboració econòmica tot i ajudant-lo a “parir”. L’altre projecte on
hi ha aquest instrument melòdic, harmònic i rítmic, el vibràfon, és el que em
va enviar ja fa alguns dies, potser mesos, Javier
Navas. Esperava a posar-lo just abans del seu concert del 17 de maig a la Sala Xica, on vindrà des de Málaga amb el seu quartet, però m’ha
semblat que seria bo fer un programa tal i com us he comentat abans amb el
vibràfon de protagonista. Així és que Javier
Navas Quartet + Enrique Oliver és el disc, i s’anomena “Fresh Start”, disc auto produït pel mateix Javier. I aquesta setmana tindrem a Teresa Tuset i el seu micro conte.
Recordeu que podeu trobar el millor del jazz que es fa a
casa nostra entrant a la web de Quadrant Produccions www.quadrantproduccions.es, allà tindreu la possibilitat
d’adquirir els discos que vulgueu i veure tot el catàleg d’aquesta editorial de
Lleida dirigida pel Josep Ramon Jové, des d’aquí una forta abraçada.
Doncs som-hi amb les músiques i començarem amb les
vibrafonista malagueny Javier Navas
i el seu...
“FRESH START”
Javier Navas
Quartet + Enrique Oliver
Auto editat
Enregistrat Fernando
J. Romero el 18 i 19 de juny de 2018 als estudis FJR de Granada.
Mesclat i
masteritzat per Fernando J. Romero als FJR de Granada.
Produït per
Javier Navas
Javier Navas,
vibràfon
Juan Galiardo,
piano
Bor Albero,
contrabaix
Dani Domínguez,
bateria
Amb Enrique
Oliver en quatre dels nou temes.
Totes les composicions són de Javier Navas excepte “Sail Away” què és de Tom Harrell.
Aquest és un projecte complet on les composicions lentes
tenen un valor important. El quart track, “She was right”, és una delícia
melòdica i no només, on s’hi albira les seves referències estilístiques, que
d’altra banda notarem en quasi tots els temes, i que són les del vibrafonista Gary Burton i per tant la música de ECM. Del mateix estil i delicadesa
tenim el sisè track, “Cuando fuimos estrellas”. Preciosa composició de Navas on ja podem escoltar al gran Enrique Oliver. El vuitè track és “Rumbo
al este”, on també ens hi quedarem embadalits, amb aquest un punt més rítmic,
però un puntet. L’Enrique col·labora
també amb la preciositat de tema de Tom
Harrell anomenat “Sail Away”, i també amb la bellesa musical com a
protagonista. El canvi rítmic vers la vitalitat, lleugera encara, el trobem en
el primer track del disc, l’anomenat “Vivir para mirar”, el qual tot i començar
també dolçament, agafarà un caire marcadament Burton en l’ona dels temes que va fer amb Corea. On ja sí ens trobem amb quelcom “diferent”, per ritme
sobretot, és amb el tercer track anomenat “El buscador”. Aquí ens trobem amb un
tema barreja de funk i swing on recordem a Horace
Silver mestre ell i creador d’aquest estil en el Jazz. El cinquè track, “El
ritmo nos gobierna”, ja ens diu per on van els trets, i també el swing
apareixerà en algun walking alhora que el ritme trencat del baterista. Els
altres dos temes on participa Oliver
són la crem de la crem del concepte rítmic d’aquest projecte. El setè track del
projecte, “Llegada imposible”, marcat pel rif inicial del contrabaixista,
segueix una tònica vital increïble i el novè track, que titula el projecte, com
la cirereta del pastís, enlluerna per la seva concepció rítmica alhora que per
les interpretacions de tots cinc, més o menys com en tot els altres temes. En
definitiva un treball compositiu i de creació d’alt voltatge, alhora que
interpretsatiu amb cinc dels mestres més rellevants de l’escena malaguennya,
sense oblidar-nos de Julián Sánchez,
Ernesto Aurignac, i una bona colla més que hi ha.
Doncs ara ens situarem en la música de Javier Navas, que us recordo, tindrem
el 17 de maig al Jazz Club La Vicentina,
i comencem amb el primer track del disc, tema anomenat..
1.- Vivir para mirar (J. Navas) 7m02s
Estareu d’acord amb mi que aquest és un tema amb clares
connotacions de la música de Gary Burton
& Chick Corea i per tant la ECM.
Pels qui no ho sapigueu, ECM és una
editorial sorgida des d’Alemanya i
gràcies a l’esforç del visionari Manfred
Eicher. Ell va saber conjuntar els músics nordamericans amb els europeus,
aquests, bàsicament els nòrdics. Va sorgir una música que es podia reconèixer a
la primera escolta, una música, deia ell, “La més propera al silenci”. Bé,
doncs espero que en Javier em
perdoni si és que vaig errat, però aquesta és la meva impressió. Magnífic tema
aquest “Vivir para mirar”, on hem pogut copsar la magnificència del solo del
gran amic nostre, Dani Domínguez,
ell, que va formar part del Llibert
Fortuny Electric Trio i a qui havia vist munta vegades a les WTF Jamboree. Ell mateix, amb el seu
solo, ha acabat el tema amb el qual hem començat a escoltar la música de Javier Navas. Una melodia inicial
preciosa, alhora que una secció rítmica al costat del compositor i
vibrafonista. Ell mateix ha encetat el seu delicat i pulcre solo, a dues
masses. Les seves referències però, són més àmplies com escoltareu ben aviat.
Al seu preciosista solo li ha seguit el del pianista Juan Galiardo. Magnífic exponent de la música de Màlagan, i embolicat amb mil i un
projectes, aquest pianista sevillà graduat amb un Cum Laude pel Berklee
Collegr of Music de Boston, ens ha mostrat com és la seva delicada pulsió,
evidentment amb el punt rítmic adequat, el d’aquest preciós primer tema de Navas. Després d’ell, solo de baterista
i final.
Javier Navas, actualment reconegut com un
dels referents del vibràfon a Espanya, (amb
permís de Geni Barry i Jordi Rossy)
forma part de la nova generació de músics de jazz que s'han convertit en una
referència indiscutible d'aquest estil, al llarg i ample del país. Fortament
influenciat per la seva formació en percussió clàssica i orquestral, el seu
llenguatge es nodreix de la formació amb músics de la talla de Juanjo Guillem, Rafael Gálvez, Belén López,
John Bergamo o Leigh H. Stevens en el repertori clàssic. En la seva vessant
jazzística ha rebut classes d'Arturo
Serra, Jordi Rossy o Tony Miceli, a més d'altres músics de referència com Peter Bernstein, David Kikoski o Steve
Grossman.
I seguim amb la música d’aquest magnífic compositor i
vibrafonista, amb el tema on copsareu immediatament el canvi rítmic,
anomenat...
3.- El buscador (J. Navas) 4m54s
Doncs i quin canvi, en tots els sentits, vers el tema
anterior. “El buscador” ens ha recordat que això del funk en el Jazz ve del
segle passat i que ho va “confeccionar” el gran Horace Silver. I per similituds rítmiques em ve al cap el seu súper
conegut “The Song of my father”. I és que la creació dels músics actuals ve
recolzada per tota la història anterior, ells, que en són coneixedors per
haver-la estudiat. Sovint ho diem, que ara “inventar”, “inventar”, pel que fa a
la música, pel que fa al Jazz, poc es pot inventar, car, sembla que ja van
assentar les basses de tot plegat a partir de les quals, els músics han pogut
evolucionar i ho continuen fent. Però deixem la història i centrem-nos en el
tema, i és que, mitjançant una melodia força senzilla sustentada per un ritme
marcat pel contrabaix i baterista, a ritme beat en les As, el swing apareix en
el pont. El solo del líder ens l’ha tornat a mostrar en ple esplendor,
brillantor, i riquesa harmònica. Les dues masses amb les quals toca els solos i
possiblement els acords, fan sonar els metalls del seu instrument de manera
nítida i clara. El seu estil s’ha desplaçat des de Burton a Mike Manieri,
ell una de les ànimes dels Steps Ahead
on hi hagué el malauradament desaparegut Michael
Brecker. El pianista Juan Galiardo
ha seguit el solo del líder, i tornant a gaudir doncs amb el trio base, el
concept trio, màquina rítmico-melòdica perfecte. Juan ens ha meravellat de nou amb un solo farcit de tècnica,
inventiva, i molt bon gust interpretatiu, amb la seva digitació força pulcre i
nítida, en un solo ple de modernitat. Tros de pianista, tros de quartet que
podrem gaudir el 19 de maig a la Sala
Xica de la Vicentina. Un trosset de solo de contrabaixista ens ha situat de
nou en el tema per així acabar-lo i fer-ho delicadament.
I seguim amb saber més del Javier Navas. En el terreny clàssic, treballa de forma habitual amb
l'Orquestra Simfònica de Màlaga,
l'Orquestra Filharmònica de Màlaga o l'ensemble Màlaga de Cambra, estrenant
i girant amb l'espectacle “Desnúdame el alma”. Fruit de la seva titulació en Musicologia, ha treballat en diferents
àmbits musicals, com ara la recerca o la difusió del repertori clàssic, al
costat del Cuarteto Avalonia, Cuarteto
Granada o Ensemble Plural. Un cop acabats els seus estudis de Percussió i Musicologia, s'endinsa en
el món del jazz i, a poc a poc, comença a tocar amb importants músics de
l'escena actual i liderant els seus propis projectes.
Dir vos però, què si entreu al web de Temps Record: https://tempsrecord.cat/ hi trobareu tot el seu extens
i divers catàleg. Aquesta és també una editorial de casa nostra amb un ampli
ventall d’estils des de Bandes Sonores, a Blues, Boleros i evidentment Jazz,
passant pel Flamenc i la Fusió.
I ara seguim amb més música d’aquest projecte tan maco,
amb el tema súper vital, tot i començar delicadament, anomenat...
7.- Llegada imposible (Javier Navas) 5m54s
Doncs ja heu pogut copsar el canvi rítmic d’aquest tema,
el qual ha començat a tempo mig, en la curta melodia, i de quina manera s’ha
“desmadrat” en la primera passada per la melodia del tema i posterior solo de
l’Enrique. Magnífic solo, a tot
swing, amb un súper walking de Bori
Albero i el ride i xarles del Dani
Domínguez. Amb una base rítmica com aquesta, els companys “volen”
literalment. Sòlida base, amb una compenetració total, que permet a la resta de
companys centrar-se en el seu discurs solista. Un tema que ha acabat de la
mateixa manera que ha començat, amb el motiu principal, o més aviat línia base
a càrrec de Bori. El final ha estat
allargassat i balancejant-se en aquest motiu, al mateix tempo mig dels inicis.
Però és que entremig el tempo ha volat i també ho ha fet el líder en el seu
solo. Inversemblant, per la velocitat i també per la creativitat a dojo
expressada pel líder. El que més m’ha copsat ha estat el retorn al tempo
original amb el solo de Juan Galiardo
al piano, el qual dolçament ens ha anat situant al final, amb la línia base de Bori. Magnífica composició.
Javier ha compartit escenari amb
músics com Enrique Oliver, Phil
Wilkinson, Pedro Cortejosa, Julián Sánchez, Bori Albero, Toño Miguel, Fernando
Brox, Albert Vila, Borja Barrueta, Javier Galiana, Dani Domínguez, Ernesto
Aurignac, Juan Galiardo, Toni Mora, David León, José Carra, Ariel Brínguez,
Marco Mezquida, Ramon Prats, etc. L'any 2013 comença a treballar en un
repertori propi per a formació de quartet que, anys més tard, conclouria en el
seu primer enregistrament com a líder, “Finally
in my hands”, alhora que colidera l'ensemble The Beatles Songbook (gravant un disc en directe, LIVE, l'any 2014)
i realitzant actuacions amb The Big
Three, recordant els mítics trios de vibràfon, guitarra i contrabaix. Actualment
és un dels músics més demandats per la seva versatilitat i estil, vibrafonista
en continu desenvolupament, que uneix al coneixement clàssic i tècnic de
l'instrument el llenguatge sofisticat i evolucionat del jazz i les músiques
modernes.
recordeu que si us agrada la lliure improvisació podeu
entrar al web de www.discordianrecords.bandcamp.com i veure el catàleg d’aquesta
editorial dirigida per l’amic El Pricto on hi trobareu de tot i més relacionat
amb la lliure improvisació, conduccions, free jazz, o quelcom inclassificable.
I acabarem aquest projecte del Javier Navas amb el tema que
titula el disc, anomenat....
9.- Fresh Start (Javier Navas) 4m52s
I va heu pogut escoltar quin tema més trepidant, a tot
swing, sobretot en els solos, i després de la melodia inicial, ara amb el
magnífic so del saxo tenor malagueny, Enrique
Oliver. El líder ha fet dues rodes de solos, curtetes, considerant el tempo
del tema, per deixar pas a la magnífica aportació d’aquest magnífic músic. Enrique és un músic extraordinari que
ha col·laborat i segueix col·laborant quan puja a Catalunya, en projectes diversos, així és que ho ha fet també amb
els que lidera l’estimat Joan Chamorro.
Però jo mateix el vaig veure en un 23
Robadors formant part d’una formació on hi hagué Jaume Llombart, Roger Mas, Ramon Prats, Marco Mezquida, Dee Jay Foster,
i després el jove Fèlix Rossy. Doncs
ja l’heu pogut escoltar, tros de solo, energètic i farcit de tècnica. Quan
convé, el so s’estripa, i en aquest cas així ho ha fet a moments, i també, ves
per on, m’ha semblat que Michael Brecker
hi era pel darrera. I és que com més els escoltes més els apropes a aquell
projecte, tot i ser aquell, el dels Steps
Ahead, més ple d’artefactes electrònics on el mateix Brecker tocà amb el “Varitone” de Selmer. Enrique no
l’utilitza el “Varitone” car, tot i aconseguir sons d’una modernitat
esglaiadora, compagina el camí de la tradició amb el del jazz més contemporani,
en el seu discurs. Al final, el motiu principal amb vibràfon i saxo tenor ha
donat el suport adequat pel solo del contrabaixista primer i després el curtet
del baterista que més aviat ens ha situat al final.
I nosaltres seguim però......deixeu-me que us digui que
podeu entrar al web de www.freshsoundrecords.com per veure l’extens catàleg
d’aquesta nostra editorial i també podeu anar a la botiga Blue Sounds al carrer Benet Mateu 26 i comprar de tot i més relacionat
amb el món del Jazz...discos, llibres, dvds, vinils....etc. Allà hi trobareu
els caps de setmana i dilluns pel matí a l’amic Enrique Heredia, mentre que la resta de dies hi trobareu a l’Esteban. Ells dos us assessoraran en
tot lo de Fresh Sound Records, editorial
creada pel gran entusiasta amant del Jazz, Jordi
Pujol Baulenas, des d’aquí una forta abraçada.
I deixem aquest projecte per endinsar-nos en el següent,
tot i que ara és el bon moment per escoltar el micro conte de Teresa Tuset....
..................................
Gràcies Teresa
per les històries que ens expliques i com ho fas. Un petonet cusineta.
I ara acabarem el programa amb l’altre projecte on el
vibràfon torna a ser predominant, i és el del Jordi Rossy anomenat...
“BEYOND SUNDAY”
Jordi Rossy
Vibes Quintet
Editat per
Jazz&People
Enregistrat per
Adrian Mateo el 5 i 6 de maig de 2018 a l’estudi Bon Repòs, Barcelona.
Mesclat i editat
per Adrian Mateo.
Masteritzat per
David Casamitjana
Produït per
Jordi Rossy i Jazz&People
Jordi Rossy,
vibràfon
Mark Turner,
saxo tenor
Jaume Llombart,
guitarra
Doug Weiss,
contrabaix
Aloysius, Al
Foster, bateria
Totes les composicions són de Jordi Rossy excepte un parell de temes de Al Foster i el “Introspection” de Thelonious Monk.
Aquest llarg projecte que arriba a l’hora de música, està
farcit de precioses composicions del Jordi,
encabides en un bell context melòdic on el tempo i ritmes pertanyen a l’espai
del mig. Tot i això, hi ha alguns temes més vius pel que fa a això, a la velocitat
de tot plegat. El swing hi és de manera evident, car, al tempo mig és on s’hi
escau més. Les balades també hi són, així és que els temes “Dusk” i “Cold” ens
encanten, d’encanteri per la seva delicada i subtil bellesa. Amb una mica més
de vitalitat rítmica tenim el tema “Sleepin’ In” i el que titula el projecte,
“Beyond Sunday”. “Sativa” segueix en aquesta ona melòdica, sovint amb aires
melancòlics, i també a un tempo mig carregat de swing. Un tema que ens acosta
al ritme de les bosses i que d’entrada recorda al conegut “Blue Bossa” és el
tercer track del disc anomenat “Kierra”. Aquest i el novè, són els de Al Foster, aquest darrer anomenat
“Douglas”, potser en honor al Doug Weiss.
Dels deu temes del disc, els tres restant són els més francament vius pel que
fa al tempo, essent el vuitè track, “Trust” farcit també de swing. El desè
tema, el conegut tema de Thelonious Monk
“Introspection”, segueix en aquesta ona de tempo viu, tot i que no súper viu, i
sí de súper swing. El tema més ràpid és el cinquè track anomenat “Joe’s Dream”,
i també amb tot el swing del món. En definitiva un magnífic projecte del qual
tinc l’honor d’haver-hi pogut participar aportant econòmicament una ajuda per a
la seva producció.
Doncs començarem amb un dels temes a tempo mig slow, i
que serà el primer track i que titula el projecte....
1.- Beyond Sunday (Jordi Rossy) 7m13s
Doncs de quina manera més delicada hem començat el
projecte del Jordi, amb aquest tema
que titula l’àlbum. Un ritme a bossa nova o similar, amb les escombretes de Foster i el contrabaix de Weiss amb notes guia, servint amb
safata el suport rítmic al líder i vibrafonista, fent aquest una melodia de
notes soltes i llargues. Bellesa melòdica i contrast de ritmes, el de la base i
el del líder fent la melodia. Ben aviat Jaume
Llombart ha desenvolupat el seu solo amb la pulcritud que el caracteritza,
a l’estil de Jim Hall, tot i que de
sobres reconeixem el seu so i manera de tocar la guitarra. El so però, és més
fosc i proper al de Joe Pass.
Podríem dir que d’un en té la sonoritat i de l’altre el fraseig. Jordi en el seu solo, ens l’ha mostrat
diàfanament, plàsticament, i això ho dic perquè l’he vist manta vegades i no
puc deixar de imaginar-me’l tocant mentre l’escoltava. Aquest és un dels pocs
genis de la música moderna d’aquest país, del Jazz de manera particular, ell,
mestre en tants instruments. La sonoritat del gran saxo tenor Mark Turner, característicament fosca,
lligada amb el seu magnífic fraseig seguint l’harmonia, amb un solo força
melòdic, ha servit per acabar aquest preciós tema de Rossy, i al final, tocant tots dos la melodia principal.
El sorprenent Jordi
Rossy! El món de la música el va descobrir com a baterista del trio de Brad Mehldau amb qui es va estar una
dècada i amb qui va contribuir a reinventar profundament el "l’art del
trio" en un dels grups de jazz més importants de l'època. No obstant això,
va ser inicialment com a trompetista que Jordi
Rossy havia estat admès com a alumne al famós Berklee College of Music de Boston uns anys abans, i que li havia
permès unir-se a les files d'elit dels millors músics de jazz d’arreu. Recordo
que ell mateix m’havia explicat, què, en una jam on no hi va anar el baterista,
i tocant-la ell per aquest motiu, en escoltar-lo tocar la bateria, els mateixos
músics el van comminar a deixar la trompeta i a seguir amb la bateria. D’aquí
sorgiria la col·laboració amb el pianista Mehldau.
Més tard, després de deixar el trio de Brad
Mehldau i tornar a la seva Barcelona
natal, la decisió del català de dedicar-se al piano, instrument que va tocar en
diversos grups enregistrant diversos àlbums (incloent-hi els primers sota el
seu propi nom), va sorprendre als que esperaven que capitalitzés la fama
adquirida tocant la bateria amb el pianista Mehldau. I, el 2016, va sorgir una vegada més tocant un instrument
diferent, el vibràfon, amb un quintet que incloïa alguns dels més prestigiosos
músics de jazz d'avui dia, dels quals el seu nou àlbum és el segon avatar.
I ara seguiré oferint-vos aquesta preciosa música, amb el
vuitè track del disc anomenat...
8.- Trust (Jordi Rossy) 6m05s
Doncs amb aquest tema hem estat tota l’estona a tot
swing, altre cop amb Foster a les
escombretes, de les quals n’és un mestre. Com ho fan caminar tot, aquest parell
de col·legues Weiss i Foster. El
tema l’han acabat vibràfon i saxo tenor fent-ne la melodia i acabant-lo
delicadament. Però és que l’han començat d’igual manera, ja a tot swing, i amb
la melodia a dues veus, la del vibràfon i la del saxo tenor. Aquest ha estat
qui primer ha desenvolupat el seu solo. I quina demostració de tècnica amb
totes aquestes escales i arpegis descendents, els quals ens han impressionat
d’allò més. Jordi l’ha seguit amb la
seva particular interpretació solista del tema. Llenguatge modern, quasi
personal, sense cap interferència ni còpia d’idees d’altres, el d’aquest genial
músic, la creativitat del qual no sembla tenir límits. Jaume l’ha seguit amb igual pulcritud i millor tècnica, alhora que
creativitat. Els qui hem tingut la sort de veure’l tocar en directe, sempre ens
ha corprès la manera com toca, el què toca, i la seva força interior.
Darrerament, i el primer dijous d’aquest mes, vam estar escoltant-lo a guitarra
solo en un concert al Jazzman.
I darrerament amb els amics de Youkali Music i concretament amb el seu director Thomas Schindowski estem en contacte i
així és que em fan arribar alguns dels projectes del seu extens catàleg, o
sigui que agrair-li al Thomas la
seva col·laboració. Podeu entrar al seu web http://www.youkalimusic.com/ i veure’n tot el seu catàleg.
Sense haver renunciat a la bateria, ha seguit tocant
l'instrument durant els darrers deu anys amb Charlie Haden, Lee Konitz, Joshua Redman, Joe Lovano i Wayne Shorter,
sense oblidar els FOX Trio, que
inclou als músics francesos Pierre
Perchaud i Nicolas Moreaux. També ha signat dos discos a Jazz&People, incloent-ni un amb el
saxofonista Chris Cheek. Jordi Rossy ha desenvolupat una
afinitat pel vibràfon, convertint-se ara en el seu instrument preferit.
"Immediatament, he tingut la sensació que el vibràfon d'alguna manera era
el meu instrument ideal, explica. És la suma dels altres tres. Tenia els
elements de la bateria, per descomptat, a causa de tocar amb els pals, les
masses: tècnicament vaig sentir que podia controlar-ho pel que fa a obtenir un
so expressiu i controlar la dinàmica i els colors; llavors tenia el teclat com
el piano; però també tenia el paper de la trompeta, per les improvisacions. Em
permet reproduir les línies que tinc a les meves oïdes". Aquest entusiasme
pel vibràfon ha donat lloc a un desig real de tocar música i, posteriorment,
dirigir un grup que inclogui alguns dels músics més importants del nostre temps
i que fossin tots vells amics, com és el
cas.
Doncs ara us proposo escoltar el tema de Monk anomenat...
10.- Introspection (Th. Monk) 5m57s
Aquest és un tema que Monk va enregistrar el 1948 a piano solo, primer per Blue Note en el disc titulat “Genius of
Modern Music” i després, en un recopilatori que Columbia va editar l’any 1965. Tema típic de Monk per melodies i harmonies, sempre buscant la dissonància, o una
particular consonància. La melodia, ella mateixa, ja deu n’hi do dels canvis
que fa, amb l’aproximació a la nota de l’escala amb mitjos tons, i demés
meravelles només a l’abast d’ell, en aquells remots temps, ara fa més de 70
anys. L’escoltem ara i no ens sembla una melodia vella, passada de rosca,
antiquada. Ni molt menys. Turner és
qui primer ha encetat els solos, músic aquest influenciat per Warne Marsh alhora que amb elements de John Coltrane. Qui no ho ha estat per Coltrane, oi? Jaume l’ha desenvolupat també, primer amb creatius acords alhora
que puntuació precisa i moderna. El líder al vibràfon no s’ho ha volgut perdre,
així és que Rossy ha seguit
meravellant-nos com en cadascun dels solos que ha fet. Foster ens ha mostrat en aquest tema, que sense les escombretes
també és un mestre. Així doncs ens ha fet un magnífic solo, aquest, un músic
que havia tocat amb Miles Davis el
1972 moment en el qual, Jack DeJohnette
el va deixar. Al final, tornen a la melodia del tema a duet amb Rossy i Turner. Fan una roda de tema,
un d’aquells d’estructura clàssica de 32 compassos, i l’acaben delicadament.
També tenim una bona col·laboració amb l’editorial basca Errabal Jazz de la qual en posem les
novetats, quan ens les envien, i així és que els hi agraïm el seu suport, o
sigui que al blog us posaré l’enllaça a la seva pàgina web..............
I nosaltres acabem aquest projecte i programa amb el 5è
track, tema també de Jordi Rossy
anomenat...
5.- Joe’s Dream (Jordi Rossy) 5m53s
Doncs de quina manera hem acabat el programa d’avui, a
tot tren, a tot swing, a tota hòstia, si se’m permet. Aquest sí és el tema més
viu del disc, rítmicament parlant. Un tema neo bopper amb una melodia força ben
trobada, alhora que l’harmonia, que fa que tot tingui un determinat sentit. Ah,
els acords, què importants que són. El tema l’han desenvolupat a duet
vibrafonista i saxo tenor, també amb una estructura més o menys clàssica. Turner ha començat a volar vers les
llunyanies gràcies al suport rítmic d’aquests dos mestres, Al Foster i Doug Weiss. I de quina manera que ho ha fet. Un solo
espaterrant, al més alt nivell, mostrant-nos recursos de tot tipus, tècnics,
estilístics, i amb un molt bon gust en el fraseig. El líder l’ha seguit en
inventives inversemblants, amb un control total de l’instrument, del que ara
l’hi agrada més, pel fet d’incloure tots els elements dels altres tres, el
percussiu de la bateria, la distribució de tecles com en el piano, i pel fet de
poder improvisar fent línies melòdiques com la trompeta, instruments tots tres
que ha tocat, tot i ser dominant ara mateix el vibràfon. La bateria, sempre hi
serà per quan convingui acompanyar als màsters que vinguin de l’altre cantó de
la bassa. I és que la manera com improvisa, el control de silencis, tresets, i
demés estris bàsics de la improvisació, Jordi
els controla el 100%. Abans de retornar al tema, han fet uns quatres amb Foster, magnífics, acabant-lo
passejant-se per tota l’estructura en un chorus, magnífic tema per acabar
projecte i programa d’avui, dedicat als vibràfons.
Si voleu escoltar jazz-rock i demés meravelles ja sabeu
que podeu entrar al web de www.moonjunrecords.com i veure el catàleg extens
d’aquesta editorial dirigida pel Leonardo Pavkovic, qui m’envia des de Nova
York les seves novetats i que evidentment en aquest programa posem de tant en
tant. Una abraçada Leonardo i gràcies pel teu suport.
Doncs ja hem acabat el programa 352, el d’avui dedicat al
vibràfon i pels motius que us he comentat abastament a l’inici i que ara no
repetiré. Sí que us vull recordar que primer hem escoltat el magnífic treball
que podrem escoltar a la Sala Xica
el 19 de maig, i que és el del vibrafonista malagueny Javier Navas Quartet + Enrique Oliver, anomenat “Fresh Start”, i que hem acabat amb
aquest increïble treball de Jordi Rossy
Vibes Quintet anomenat “Beyond
Sunday”, i avui hem escoltat a Teresa
Tuset i el seu micro conte.
Doncs ara sí, ho deixem aquí, gràcies per ser-hi aquí o
al blog del programa que ja sabeu què és www.jazzclubdenit.blogpspot.com.es i jo mateix Miquel Tuset i Mallol qui l’ha
realitzat, xerrat pels descosits d’interessos comuns, i seleccionat les seves
músiques, us espero la setmana vinent, si podeu, voleu i en teniu ganes i us
desitjo molt bona nit i bon Jazz Club de
nit en el Jaç de cadascú.
Miquel Tuset i Mallol.
0 Comments:
Subscribe to:
Comentaris del missatge (Atom)
