Molt bona nit a tothom des d’aquí Ràdio Sant Vicenç i el programa Jazz Club de Nit....Aquest programa i tots els programes de JCdN, estan dedicats a la persona que ens va ensenyar el Jazz, Juan Claudio Cifuentes, “Cifu”, pels amics, que ens va deixar un malaguanyat dimarts 17 de març de 2015 després de tota una vida dedicada al Jazz. Pioner i mestre, serà insubstituïble.

El seu Jazz entre amigos a TVE2 què és aquesta sintonia que heu escoltat i els programes de ràdio “Jazz Porque Sí” i “A todo Jazz”, són el seu llegat que mai oblidarem. Ja sabeu que aquest programa el fem els dimecres i els diumenges en diferit a la mateixa hora. Ens podeu escoltar en directe per online a radiosvh.info i des d’allà prement el botó del directe. Qui us parla, Miquel Tuset i Mallol mirarà de fer-vos gaudir amb la selecció de músiques improvisades que avui escoltareu a Jazz Club de Nit, amb l’ajuda imprescindible de Lluís Vela als controls.

Avui hi tornem amb un programa conceptual a la vegada que dedicat a la discogràfica de casa nostra Fresh Sound New Talent amb tres projectes actuals, quasi acabats de sortir del forn, tres projectes de música del jazz el més contemporani. Podreu escoltar el darrer projecte de la pianista i compositora madrilenya Marta Sánchez, “Partenika”, establerta a Nova York de fa alguns anys. També el darrer treball del magnífic trio Sperrazza, Sacks i Kamaguchi dedicat a l’obra de Johnny Mandel (ja vam posar el que van dedicar a Cy Coleman) i finalment el darrer disc del pianista nascut a Alemanya, criat a Vancouver i desenvolupat als EEUU, en Johannes Wallmann i el seu “The Town Musicians”. 

Abans de començar voldria recordar-vos el magnífic concert que tindrem aquest divendres amb l’Ernesto Aurignac Quintet tot i seguint la gira que fan per tota Escanya presentant el seu darrer disc ANUNNAKIS, i començant la gira catalana precisament a Sant Vicenç dels Horts, al Jazz Club La Vicentina. Una formació magnífica amb en Jaume Llombart, guitarra; José Carra, piano; Dee Jay Foster, contrabaix i Juanma Nieto, bateria. Això serà aquest divendres a la Sala Xica a partir de les 22h.

Recordeu però que podeu trobar el millor del jazz que es fa a casa nostra entrant a la web de Quadrant Produccions www.quadrantproduccions.es, allà tindreu la possibilitat d’adquirir els discos que vulgueu i veure tot el catàleg d’aquesta editorial del Lleida dirigida pel Josep Ramon Jové, des d’aquí una forta abraçada...

Som-hi doncs amb el projecte del trio Sperrazza, Sacks i Kamaguchi en el projecte dedicat a la música de Johnny Mandel anomenat....


“PLAY JOHNNY MANDEL”
Sperrazza, Sacks & Kamaguchi

Editat per Fresh Sound New Talent                FSNT 465
Enregistrat el 3 de gener de 2014 als Acoustic Recording Studio, Brooklyn, N.Y.
Produït per The Trio
Productor executiu Jordi Pujol

Vinnie Sperrazza, bateria
Jacob Sacks, piano
Masa Kamaguchi, contrabaix

Totes les composicions són de Johnny Mandel.

Un magnífic disc, on el tractament respectuós dels temes de Mandel va de la mà amb les interpretacions modernes dels tres mestres, ja coneguts per tots nosaltres. Un projecte on el tempo és no gens viu, més aviat al contrari si exceptuem algun tema, i on escoltar la música d’aquest gran compositor es tot un plaer a l’abast dels qui sàpiguen estar-se ben relaxats fent-ho, on a més a més el Swing ben entès ens acompanyarà delicadament.

Un disc dedicat a Johnny Mandel, però veiem qui és aquest músic i millor compositor.

Considerat un dels millors compositors vius durant la dècada del 1990, Johnny Mandel és un dels pocs compositors que és capaç d'escriure estàndards  que poden ser gravats i tocats per una àmplia varietat de músics de jazz i cantants. Mandel va començar a composar quan tenia 13 anys, però es va guanyar la vida durant la dècada de 1940 com a trombonista i trompetista, tocant generalment en seccions de vents de Big Bands. Va agafar experiència tocant la trompeta amb Joe Venuti (1943) i Billie Rogers. Va canviar al trombó decebut del seu so a la trompeta i ho va fer amb en Boyd Raeburn, Jimmy Dorsey, Buddy Rich, Georgie Auld, Alvino Rei i sobretot, amb la  Second Herd de Woody Herman (1948), on el seu tema "Not Really The Blues" va ser una de les diverses peces que va interpretar aquesta Big Band. També va treballar amb Chubby Jackson, Elliot Lawrence i Count Basie (1953), però a la dècada de 1950 les seves habilitats d'escriptura es trobaven en major demanda que la seva forma de tocar el trombó.

Comencem escoltant doncs la seva música....i ho farem amb la magnífica balada..

5.- I Want To Live     (J. M.)             7m51s

Una melodia reconeguda per quasi tots nosaltres iniciada pel piano de Sacks. Un tema on la mestria de Masa Kamaguchi se’ns emporta sense remissió, tal és la potència interpretativa d’aquest mestre del contrabaix. Un projecte que ens situa en una esfera musical on el Groove i el Swing (no el de l’època de les Big Bands) se’ns emportarà delicadament. El solo del pianista, ens mostra la modernitat sense fer demostracions de velocitat, tocant poques notes, però totes a lloc en un tema que ens situa en la musicalitat d’aquest projecte. Al final, redobles i demés demostracions de control del drummer per acabar el tema i on encara recordem les  interpretacions del gran Gerry Mulligan tocant aquest tema homònim de la pel·lícula on ell i alguns més en van fer un disc dedicat a la banda sonora entre els quals Art Farmer (trompeta), Bud Shank (flauta), Shelly Manne (Bateria), Frank Rosolino (trombó), Pete Jolly (Piano), i Red Mitchell (Baix).

Així doncs Mandel va contribuir amb els seus arranjaments per la banda de l’Artie Shaw (1949) i per la de Count Basie (1952-1956). Establint-se a Los Angeles el 1953, Mandel (que va tocar la trompeta baixa (fiscorn?) poc temps amb Zoot Sims abans de deixar-ho del tot) des de llavors s'ha guanyat la vida escrivint per bandes sonores de pel·lícules com les ocasionals i orientades al jazz, sobretot les del 1958 “I Want To Live” i la de 1965, “The Sandpiper” (amb el premiat tema "The shadow of your smile"). A més del seu treball en el cinema, Mandel ha escrit arranjaments per a una infinitat d'artistes com Frank Sinatra i Shirley Horn. Altres cançons famoses de Mandel inclouen "Emily" (de la "The Americanization Of Emily”), "Close Enough For Love," "Hershey Bar" (enregistrada per Stan Getz), "Suicide Is Painless" (el tema de la pel·lícula "Theme from Mash") i "A Time For Love."
  
Seguim amb un altre tema que segur reconeixereu....

6.- Low Life   (J. M.)             5m40s

Segur que aquesta és una melodia que també heu escoltat més d’una vegada. Mandel, un compositor quasi minimalista amb unes melodies força curtes però molt ben trobades, recordem melodies algunes dels anys 50s del segle passat. Un dolç groove ha acompanyat la intervenció sòbria del pianista. Un lleuger walking del contrabaix i detalls del bateria deixen pas al solo de l’amic Masa, abraçant-se al contrabaix com només ell sap fer. Els dos companys intervenen també en els espais on el solo no només és d’un sinó que hi participen tots. Al final de nou el tema, amb el swing per situar-nos ben lluny en el temps i la pulsió ben marcada de les tecles del piano.

Jacob Sacks és un dels pianistes més creatius de l'escena del jazz de Nova York. La seva forta veu individual s'ha escoltat en una varietat de configuracions que van des de les tradicions de jazz, mainstream, de la Mingus Big Band, la Orchestra to the open approach of the Paul Motian Septet l'orquestra a la fusió amb en David Binney’s Balance.

Originari de Michigan, Jacob va ser “Presidential Scholar In The Arts” el 1995 abans que es traslladés a la ciutat de Nova York per estudiar amb Garry Dial a la Manhattan School of Music. Després de la seva graduació el 1998, Jacob va ser finalista al concurs Thelonious Monk International Jazz Piano el 1999.


En els últims 12 anys, Jacob ha estat membre de moltes formacions diferents, gravant diversos discos i ha recorregut Estats Units, Europa, Canadà diverses vegades. Ha actuat amb músics com Clark Terry, Joe Maneri, Terumasa Hino, Charles Gayle, Eddie Henderson, Christian McBride, Brian Blade, Tony Malaby, Jacob Garchik, Ben Gerstein, Ohad Talmor, Chris Potter, Mark Turner, Ben Monder, Adam Rogers, Kenny Wollesen, Gene Jackson, i Matt Wilson.

I ara continuarem gaudint amb un altre magnífic tema anomenat....

10.- Straight Life       (J. M.)             9m57s

El tempo va agafant vida tot i que de manera delicada amb un so del piano ara una mica més apagat, al menys inicialment. Tema i solos...clàssica és aquesta manera d’entomar els temes en el Jazz, però és això el Jazz...una melodia harmonitzada i després els solos seguint l’harmonia del tema. El walking de Masa permet mantenir la pulsió rítmica del tema, on el bateria participa del swing quan li rota, mentre el pianista desenvolupa la seva creativitat en temes a tempo més aviat més lent que els originals. Tal és el concepte d’aquest projecte. Masa s’hi torna a posar al bell mig del tema amb l’únic suport rítmic i no harmònic, la qual cosa ho complica una mica més. Un tema llarg, de 10 minuts, on cadascun d’ells ha pogut brillar amb total “impunitat”.

Els projectes actuals de Sacks inclouen un duo que ja porta molts anys amb el cantant Yoon Sun Choi, amb el qual Jacob ha llançat recentment un àlbum aclamat per la crítica amb la música de Joe Raposo; el quartet “Two Miles A Day” co-dirigit amb el baixista Eivind Opsvik, amb en Mat Maneri i el desaparegut Paul Motian; i un trio amb el bateria Dan Weiss i el baixista Thomas Morgan.

Jacob actualment resideix a Brooklyn, on està treballant en diversos projectes de gravació i donant classes de manera privada a casa seva....
  
I continuem amb més groove amb el primer tall del disc, en el tema

1.- Black Nightgown (J. M.)             4m10s

Aquest és un tema que ben bé te tots els atributs d’una banda sonora d’una sèrie de policies i lladres, si se’m permet. Tot i això, després del tema introduït amb delicadesa, s’inicia el jazz en la improvisació del pianista, Jacob Sacks amb el mateix esperit minimalista de cadascun dels temes d’aquest projecte. Mentrestant, els seus companys van fent de les seves, en Masa amb el walking imperturbable i en Vinie ben bé a la seva bola, amb total llibertat. Un  tema que ens ha servit per situar-nos ben bé ja cap el final d’aquest projecte.

Masa Kamaguchi.....als 14 anys, va començar a tocar el baix elèctric després d'escoltar un disc de Jaco Pastorius. El 1985 va començar Estudis d'Enginyeria a la Universitat de Hosei (Tòquio), a la vegada que rebia classes de contrabaix amb Yoshio Ikeda, antic alumne de Gary Peacock. El 1990 ingressa al Berklee College of Music de Boston. Allà toca amb els millors músics com Geoge Garzone, Bert Seeger, Hal Crook, Herb Pomeroy i Frank Carlberg. Quatre anys més tard, ja a Nova York, treballa amb diferents formacions al costat de Frank Kimbrough, Sonny Simmons, Ben Monder, David Murray, Toots Thielemans, Tony Malaby o Charles Gale, entre altres. Grava amb Frank Kimbrough, Paul Motian, Ron Horton, Dave Douglas, Sonny Simmons, Tony Malaby, John O'Gallagher, Russ Lossing i Billy Mintz. El 2006 es trasllada a Barcelona, ​​on continua col·laborant amb músics nord-americans amb els quals enregistra i realitza gires, així com amb solistes europeus com l’Albert Bover, Perico Sambeat, Albert Sanz i Sara Serpa. Instrumentista notablement intuïtiu, Masa Kamaguchi és posseïdor de un so molt personal gràcies al seu acostament intimista al contrabaix. El seu timbre càlid i ric, juntament a un modern estil, el defineixen com un músic excel·lent. Dir-vos també que l’hem tingut algunes vegades al Jazz Club La Vicentina acompanyant a líders com l’Albert Vila i Ivo Sans entre d’altres.

I acabem aquest magnífic projecte on m’han quedat per posar encara 7 magnífics temes i ho fem amb una altre gran tema on el Swing se’ns emportarà ben lluny...

3.- Tommyhawk        (J. M.)             4m10s

Un tema, el més viu del disc i que ja veieu que tampoc no és que ho sigui massa, sí però de tempo i no d’intensitat sonora, la qual, amb una formació reduïda al trio que ens acompanya poc xivarri pot arribar a fer. És clar que la perspectiva del projecte és ben bé aquesta, alhora de mostrar-nos amb el màxim respecte la música d’aquest gran compositor, el nostre Johnny Mandel.

Vinnie Sperrazza és una bateria de jazz amb seu a Brooklyn. El seu primer àlbum com a líder i compositor, “Apocryphal”, va ser editat pel segell Loyal Label el dimarts, 9 de setembre de 2014. Originari d'una petita ciutat al sud de Utica, Nova York, Vin es va traslladar a Nova York fa un milió d'anys, just després que les glaceres es fongueren però abans de tancar la Tower Records (la broma no és meva i així ho podeu llegir al seu web). Ha tocat un munt de bona música amb molts músics increïbles, però és molt conscient que no podria posar tots els noms i per això simplement no en posa cap, excepte l'últim i gran James Williams, pianista, amb el qual Vin ha realitzat molts concerts memorables. Se sent molt afortunat de tenir música a la seva vida, de ser capaç de treballar amb grans músics, i de poder presentar la seva música a un públic agraït. Forma part d’una gran quantitat de bandes, i amb els companys d’avui us recordo que ja va fer un anterior disc, també de Fresh Sound New Talent el dedicat a la música de Cy Coleman i que també vam posar en un anterior programa.

Deixem doncs aquest projecte i endinsem-nos en el de la madrilenya Marta Sánchez i el seu...


“PARTENIKA”
Marta Sánchez Quintet

Editat per Fresh Sound New Talent                FSNT 470
Enregistrat per Tom Tedesco el 16 i 17 de maig de 2014 a Tedesco Studios, New Jersey

Produït per Marta Sánchez
Productor executiu, Jordi Pujol

Jerome Sabbagh, saxo tenor
Román Filiú, saxo alto
Marta Sánchez, piano
Sam Anning, contrabaix
Jason Burger, bateria

Totes les composicions són de Marta Sánchez.

Comencem doncs amb el primer tema, una balada com sempre que puc anomenada....

4.- Balada del Momento      (M. S.)                        7m44s

Doncs ja vegeu quina delicada composició ens ha presentat la Marta Sánchez. Després de la preciosa melodia, ha estat el saxo alto del Román Filiú qui s’ha enlairat vers la bellesa amb la seva interpretació. I quin mestre al saxo alto, un músic que també hem posat en un anterior programa de ràdio. I quin solo més impressionant, a mida del tema de la pianista, essent ella mateixa qui desenvolupa la seva imaginació sobre les seves harmonies en un solo on la descobrim sòbria i delicada. Després hi tornen els dos saxos amb el tema per acabar-lo delicadament.

La pianista i compositora Marta Sánchez va néixer i es va criar a Madrid. Actualment la tenim treballant activament amb música creativa contemporània a la ciutat de Nova York i per tot el món. Després d'acabar la seva formació clàssica al Conservatori, va començar la seva formació acadèmica en el jazz i la música contemporània a l'Escola de Música Populart, guanyant una beca de l’A.I.E. (Associació Espanyola de Músics) pel fet d’haver estat la millor estudiant. La primera banda que va crear, Zafari Project, va ser seleccionada per l'agència governamental per a la joventut espanyola (INJUVE) com una de les més brillants de l'escena espanyola, donant-los l'oportunitat de recórrer Espanya tocant en diferents festivals de jazz. Aquesta formació també va guanyar el primer premi en el concurs internacional de jazz, Debajazz, que no és l'únic concurs de jazz que la Sánchez va guanyar, ja que també va obtenir el primer premi en el Concurs Internacional de Jazz Jazzargia amb Javier Moreno Trio i el primer premi al concurs de Jazz San Martín de la Vega amb Natalia Calderón Quartet.

Seguim ara amb un altra tema força inspirat anomenat...

7.- Small Game        (M. S.)                        6m48s

Tema iniciat pels dos saxos amb decalatge inclòs inicialment, per després sonar tots dos plegats amb canvi tonal però. Marta s’hi ha posat i de quina manera mostrant-nos una manera de tocar pulcre i amb aires clàssics però també els aires de Brad Meldhau. De nou el solo de Román Filiú és impressionant mostrant un domini tècnic total amb un tempo doblat i perfecte articulació i control mecànic. Després d’ell, ambdós saxos hi tornen, solapats, amb el chorus final del tema i així acabar-lo de manera brillant, Un parell de temes delicats aquests dos de la Marta Sánchez.

Marta Sánchez és l'únic músic espanyol que ha estat seleccionat en tres ocasions per l'AECID (agència governamental per a la cooperació internacional per al desenvolupament) per representar aquest país en els festivals de jazz per diferents països al voltant d'Amèrica del Sud, Amèrica Central i Europa; amb la seva pròpia banda en dues ocasions (2009, 2012) i amb Natalia Calderón Quartet (2009). El 2010, va rebre el "A.I.E en Ruta" de l'Associació Espanyola de Músics. El 2011, se li va atorgar una beca Fulbright, que li va permetre continuar els seus estudis a la Universitat de Nova York (MM). Durant aquest temps, Marta Sánchez va ser seleccionada com a "l’artista més prometedora del segle 21" per Jeff Levenson de Warner Bros Records. Això la va portar a una gira internacional per Costa Rica, on el seu grup va representar a la Universitat de Nova York en el famós Festival de Jazz de Costa Rica.

Continuem ja amb una mica més d’energia amb el tema anomenat...

5.- Yayyy        (M. S.)                                    4m52s

Aquest tema ja és una altra cosa, tot i que tampoc massa. Hi han tornat les juguesques dels vents, essent de nou l’alto cubà el qui desenvolupa la seva mestria. Un tema amb tempo ràpid però que no sembla que li molesti ni gens ni mica al mestre cubà. Na Marta el segueix amb una mà dreta immensa, acariciant les tecles de la zona alta del piano amb una destresa i tècnica de mestre, a la vegada que gran inventiva i creativitat. El contrabaixista Sam Anning fa una demostració de solo melòdic a la vegada que farcit de recursos tècnics. Els dos vents hi tornen amb les juguesques per acabar el tema alhora.


Com a líder de banda, està treballant actualment amb el seu quintet amb seu a Nova York amb respectats saxofonistes com en Jerome Sabbagh i Román Filiú, quintet que estem escoltant ara mateix, i també amb el seu trio espanyol D'Free QI, amb els quals ha realitzat àlbums amb Errabal Records aclamats per la crítica. A més a més, va iniciar un nou projecte, un sextet que compta amb la cantant Camila Meza, i està involucrada en molts altres projectes musicals com a col·laboradora, intèrpret i/o músic d'estudi, als Estats Units i a l'estranger. Ha fet gires pels Estats Units, Europa, Amèrica del Sud i Amèrica Central, actuant en prestigiosos escenaris i festivals destacats com el North Sea Jazz Festival als Països Baixos, Eurojazz a la Ciutat de Mèxic, Eurojazz a Atenes, Festival de Jazz de Vitòria Gasteiz, i Madrid Jazz Festival. Diaris digitals notables com "All About Jazz" van lloar-la dient que "Sánchez positivament ha de ser inclosa en els artistes de jazz espanyols que es troben amb més bona forma, més “feeling” i coneixement de la música".
I com que la intenció és que pugueu assaborir força aquesta música, encara us posaré dos temes més d’aquest disc, per així poder valorar-lo millor i finalment adquirir-lo a Blue Sounds...i per això ara escoltareu el tema....

8.- El paso de los años       (M. S.)                        4m05s

Un altre tema certament complicat on la germanor dels dos vents és certament impressionant. Ara podeu escoltar pel canal esquerra el saxo tenor del francès Jerome Sabbagh en un solo precís harmònicament parlant i càlid de so d’un tenor profund. Tècnica i control també a les mans d’aquest altre gran músic. Ella, la líder, hi torna amb una mà esquerra desvinculada de la dreta a la vegada que els dos vents, de manera amical, s’hi ha tornat a trobar. Trobo què és força rica aquesta barreja dels dos vents en cadascun dels temes.

En Ben Ratliff ens parla d’ella i de PARTENIKA.....
La pianista de jazz Marta Sánchez es va traslladar a Nova York fa quatre anys i es va convertir amb tot el dret, en part de l'escena local. La seva música però, és una barreja de llocs i tradicions junts. A "Partenika", es poden escoltar fragments de cançó popular, folklore - potser espanyol, encara que el títol del disc va ser aparentment influenciat per la música de carrer que ella havia escoltat a Atenes – xocant frontalment amb el patró rítmic complicat del corrent de jazz de Nova York, l’avant-garde de la banda de principis dels anys 60 d'Ornette Coleman i alguna melodia i cançó pop. Hi ha elements de la tradició clàssica, tant medievals com del segle 19. Marta Sánchez escriu per a dos saxos de primera línia, el tenor d'origen francès, en Jerome Sabbagh i en Román Filiú d'origen cubà en l’alto, i aquets dos de vegades viatgen junts en alguns passatges harmonitzats. Hi ha ressons ocasionals de la música de Lennie Tristano amb Warne Marsh i Lee Konitz. És un disc potent i ambiciós fet per un grup nou i sòlid.

Acabem doncs posant-vos el tema més free, en l’ona quasi de l’Ornette Coleman anomenat....

2.- Patella Dislocation         (M. S.)                        7m57s

Piano, contrabaix, bateria i alto a la vegada mentre el tenor va a la seva bola, bé, a la bola de la líder i compositora. Un tema francament impressionant i més que es desenvolupa a mida que passen els minuts, amb aires del Jazz Modern de Tim Berne & Steve Coleman. El saxo alto de Román sembla que voli mentre el ritme trencat de la resta de companys, piano, contrabaix i bateria se situa en el terra més proper. Una meravella de la Marta Sánchez el qual, i ben bé a la meitat, obre la porta sonora del tenor mentre sembla que hagin arribat a un punt de repòs total, però no. Tenor i piano són ara els artífexs sonors importants. La modernitat és força evident i ben aviat el tempo es desferma en un tema ideal per acabar el projecte d’aquesta pianista madrilenya establerta a Nova York. Després ha estat un reeixit i curt solo del bateria Jason Burger que sembla que és amic de Jordi Rossy, d’aquí algunes similituds amb l’ona de Meldhau, tot i que no en aquest tema. El tema s’acaba amb la col·laboració de tots plegats acabant-lo de cop.

Doncs deixeu-me que us digui que podeu anar a la botiga Blue Sounds al carrer Benet Mateu 26 i comprar de tot i més relacionat amb el món del Jazz...discos, llibres, dvds, vinils....etc. Allà hi trobareu els caps de setmana i dilluns pel matí a l’amic Enrique Heredia, mentre que la resta de dies hi trobareu a l’Esteban. Ells dos us assessoraran en tot lo de Fresh Sound Records, editorial creada pel gran entusiasta amant del Jazz, Jordi Pujol Baulenas, des d’aquí una forta abraçada...i parlant de Fresh Sound.. Escoltem el projecte també força íntim del contrabaixista Michael Oien anomenat...

Seguim ara per acabar el programa amb el projecte d’un magnífic pianista i compositor anomenat Johannes Wallmann.....i els seus.....


“THE TOWN MUSICIANS”
Johannes Wallmann

Editat per Fresh Sound New Talent                FSNT 469
Enregistrat per Reed Taylor el 16 i 17 de juliol de 2013 als Lofish Studios, New York.
Produït per Johannes Wallmann
Productor executiu Jordi Pujol.

Johannes Wallmann, piano
Gilad Hekselman, guitarra
Russ Johnson, trompeta
Sean Conly, contrabaix
Jeff Hirshfield, bateria
I la col·laboració de Dayna Stephens, saxo tenor (1 i 4)

Totes les composicions són del Johannes Wallmann excepte el tema setè...

En dotze anys a la ciutat de Nova York, i cinc anys a Oakland, Califòrnia, nascut a Alemanya, havent crescut a l'illa de Vancouver, Canadà, i ara pianista amb seu a Wisconsin,  Johannes Wallmann s'ha posicionat com un compositor hàbil i creatiu d’una música que essent atractiva no és gens complexa. La música del seu nou quintet “The Town Musicians” (el disc que ben aviat escoltareu) està formada pels sons dels llocs als quals ha considerat com a llar: el pols rítmic de Nova York i Oakland es troba amb les costes escarpades del Nord-Oest i del Pacífic, i les extensions obertes de la regió central.

“The Town Musicians”, el seu cinquè disc com a líder, troba a Wallmann en companyia de vells i nous amics: la seva llarga dècada amb el “NYC Trio”, amb en Sean Conly, contraba, i Jeff Hirshfield, bateria; un freqüent col·laborador recent, de Milwaukee i trompetista establert a la ciutat de Nova York,  Russ Johnson; i l'estrella ascendent de la guitarra de jazz Gilad Hekselman que era estudiant quan Wallmann va ensenyar a la New School i el saxofonista de Nova York Dayna Stephens, el qual és oriünd de la zona de la badia, on Wallmann va treballar per primera vegada amb ell, s'uneix a la banda amb el saxo tenor en dos temes. Amb l'excepció d'un tractament instrumental decisiu i rar de “I Could Have Danced All Night” (reeixida cançó de My Fair Lady de Fredrick Loewe), The Town Musicians compta amb composicions de Wallmann. Amarat en la tradició del jazz, i havent mamat de la música de Coltrane i Ellington, l'escriptura distintiva de Wallmann continua explorant nous territoris, unint-se a la complexitat harmònica amb un fantàstic Groove i la introspecció melòdica amb exuberància lúdica.

Escoltem doncs el primer tema d’aquest disc anomenat....

2.- Wookie’s Groove                       (J. W.)            5m58s

Doncs quin magnífic tema, i ben trobada melodia en la A del tema, per fer un canvi obvi en el pont i també reeixit. Tema de concepció estàndard de 32 compassos on a partir de la primera exposició del tema sencer, el líder ha iniciat el seu brillant solo per deixar que segueixi el magnífic trompetista en Russ Johnson. El clar so de la guitarra del jove crac Gilad Heckselman fa el seu també, tots tres d’un sol chorus, per després tornar-hi tots plegats amb el tema, d’una manera força estàndard però força ben executada i acabant de cop.

Nascut a Münster, Alemanya, Johannes Wallmann es va criar a l'illa de Vancouver de Canadà, on va estudiar piano clàssic i guitarra. La decisió de seguir una carrera en el món de la música el va fer traslladar-se primer a Boston i després a la ciutat de Nova York, estudiant piano de jazz i composició al Berklee College of Music, el 1995 i a la Universitat de Nova York , el 1997 i doctorant-se el 2010. Mentrestant va anar guanyant nombrosos concursos de música nacional i beques, així com dues donacions  del Consell de Canadà. Després de traslladar-se a la ciutat de Nova York el 1995, ràpidament va ser reconegut com a músic versàtil i sol·licitat com a Sideman en projectes d’una àmplia gamma d'estils musicals.

Wallmann ha realitzat gires per Amèrica del Nord, Europa i Àsia, incloent diverses gires nacionals amb el Dennis Mitcheltree Quartet, i actuacions al Carnegie Hall, Merkin Hall, Brooklyn Academy of Music, Conservatori de Brooklyn (Nova York), Massey Hall ( Toronto), Coleman Hawkins Jazz Festival (Topeka, KS), Coliseu de Hong Kong, Pacific Coliseum (Vancouver), SkyReach Center (Edmonton), Taj Mahal (Atlantic City), i en els clubs de jazz de tota l’Amèrica del Nord.

Continuem escoltant aquesta magnífica música, avui de quasi relax total la qual cosa anirà canviant i comencem fent-ho amb el magnífic Groove del tema composat per Frederic Loewe & Alain Jay Lerner anomenat...

7.- I Could Have Danced All Night (J. W.)            6m39s

Un preciós tema “dominat”, entre cometes pel càlid so de la trompeta del Russ Johnsonn a la vegada que amb el so de la guitarra, també amb el contrabaixista Sean Conly cadascú i tots alhora desenvolupant el tema, per després afegir-s’hi el piano i el swing del ride del bateria Hirshfield. Quina preciositat d’intro de tema per iniciar els solos el contrabaixista Conly, mentre el swing delicat del drummer no para, i tampoc els acords del líder. En Russ a la trompeta desgrana unes notes tant precioses i conegudes que sembla que estiguem en un altre tema, tot i acabant-lo en un llarg turnaround a base del piano del líder, tema que va acabant suaument, o millor dit, no acabaria i en un directe seria un final magnífic i llarg.


Wallmann també ha gravat o tocat amb trompetistes com Ingrid Jensen i Ralph Alessi; saxofonistes com Gary Bartz, Seamus Blake, Dennis Mitcheltree, Pete Yellin i Phil Dwyer; el trombonista Josh Roseman; els tubaistes de jazz Howard Johnson i Marcus Rojas; els contrabaixistes Martin Wind, Jeff Andrews i Matt Penman; els bateries Danny Gottlieb, Tim Horner, Terry Clarke i Donald Bailey; el Harlem Spiritual Ensemble, i l'estrella de Cant-pop Faye Wong.

Com a compositor i director d'orquestra, Wallmann ha realitzat quatre discos anteriors, incloent el Johannes Wallmann Quartet (1997), Alphabeticity (2003), Minor Prophets (2007), dels quals “Cadence Magazine” descriu com una "brillant declaració de l'ondulació inventiva", i The Coasts (2010), que va comptar amb una secció rítmica tradicional de piano-contrabaix-bateria i una primera línia de metalls amb trompeta, trombó i tuba, basat en la improvisació lliure amb composicions de mètriques mixtes, música tradicional de metalls de New Orleans, i estils rítmics des de  l’ECM, el rock i el del swing tradicional. Un altre editat el 2015, Always Something, que compta amb un conjunt de 15 temes de Johannes Wallmann &The Sweet Minute Big Band.

I seguim amb el tempo adequat amb dos temes impressionants, el primer anomenat...

9.- A House For Men and Birds     (J. W.)            7m12s

Doncs ja heu pogut escoltar quin tema més farcit de ritme, de swing alhora que amb una melodia força ben trobada, amb els solistes interpretant-la a la vegada, la qual dura només un minutet. Després els solos, i amb quin swing el del líder. I amb quina gran intervenció. I de quina manera ens estan sorprenent els músics i projectes d’avui, amb aquest del Johannes Wallmann. Compositor i pianista, a banda de les seves labors educatives doctorat i tot. Ens ha impressionat també la labor que fan el trompetista Russ Johnson i també el brillant guitarrista del qual ben bé que en sentirem a parlar amb un so, aquest, que em recorda la primera època del gran John Abercrombie. Un so net el de tots dos, tot i que amb divergències estilístiques, el del mestre sobretot en l’època ECM. El jove Gilad Heckselman es mostra precís, net, amb un punteig perfecte i llenguatge i velocitat endimoniats. Al final, tot just abans de tornar-hi amb el tema, en Sean Conly al contrabaix fa un curtet i reeixit solo.

A la tardor de 2012, el Dr. Wallmann es va traslladar a Madison, Wisconsin per convertir-se en director de UW Madison’s School of Music. En aquesta universitat Wallmann condueix el programa d'estudis de jazz i ensenya composició de jazz, improvisació, jazz piano i conjunts de jazz, incloent-hi l'Orquestra de Jazz de la Universitat de Washington. Abans del seu nomenament a la Universitat de Wisconsin Madison, Wallmann va estar-se cinc anys com a Director d'Estudis de Jazz a la Califòrnia State University East Bay, a l'est de la dadia. Anteriors designacions docents adjunts inclouen la Universitat de Nova York (1997-2007) i la Nova Escola de Jazz i Música Contemporània (2003-2007). El 2005, va ser nomenat "Mestre de Música de l'Any" pels estudiants de la Universitat de Nova York.

I acabem de la mateixa manera amb el també marxós tema, quasi al mateix tempo, anomenat...

5.- Paper Balls          (J. W.)            5m44s

Un altre tema llançat, ideal per acabar el projecte i programa, en un tema súper curt de melodia on el jove Hickelman ha encetat el seu precís solo, com diem vulgarment, a tota hòstia. I per darrera, l’incansable swing del ride i el walking del contrabaix, amb acords diversos del líder. Amb el solo del trompetista hi tornem a gaudir, i quina altra descoberta que hem tingut avui. Bé, moltes descobertes des de l’inici, excepte el projecte del The Trio, coneguts ja per nosaltres. En Russ Johnson està certament increïble, en una ona post-bopper total. El líder continua desfermant-se en un solo acollonant, per tempo, per creativitat i per tema. Acabant-lo tots plegats en pocs segons, 20, tal és la seva durada.

Doncs això és tot per avui. Espero que hàgiu gaudit amb el Programa 235 dedicat a Fresh Sound New Talent, un programa ambiciós el d’avui que espero us hagi agradat tant com a mi. Hem escoltat tres projectes actuals d’aquesta, una de les nostres editorials, amb la Marta Sánchez Quintet i el seu “Partenika”, el del magnífic trio Sperrazza, Sacks i Kamaguchi “Play Johnny Mandel” i el del pianista Johannes Walmann i els seus “The Town Musicians”.

Abans d’acabar voldria recordar-vos el magnífic concert que tindrem aquest divendres amb l’Ernesto Aurignac Quintet tot i seguint la gira que fan per tota Escanya presentant el seu darrer disc ANUNNAKIS, i començant la gira catalana precisament a Sant Vicenç dels Horts, al Jazz Club La Vicentina. Una formació magnífica amb en Jaume Llombart, guitarra; José Carra, piano; Dee Jay Foster, contrabaix i Juanma Nieto, bateria. Això serà aquest divendres a la Sala Xica a partir de les 22h.

Ara sí, recordeu que aquest programa tornarà a sonar el diumenge a la mateixa hora, gràcies per ser-hi, aquí o al blog del programa, bona nit i bon Jazz Club de Nit en el Jaç de cadascú.

Miquel Tuset i Mallol. 

0 Comments:

Post a Comment



 

blogger templates |