Bona nit i benvinguts al programa nº 162 de Jazz Club de Nit. Un
programa que fem des de l’emissora municipal de Sant Vicenç dels Horts, a Ràdio
Sant Vicenç 90.2. Si ens escolteu online ho esteu fent des d’aquesta adreça:
Avui farem un programa a les antípodes del de la setmana passada. Un
programa delicat al final i amb una mica més de canya a l’inici...Un programa
realitzat per qui us parla, Miquel Tuset i Mallol.
Us presento aquesta nit un parell de projectes que tenen el denominador
comú de les moltes tecles que tenen els orgues i pianos, 88 en el cas dels
pianos.
El primer projecte és el de l’amic Francisco Suárez, pianista,
organista, compositor, docent i líder d’almenys un parell de formacions. Del
Fran vaig posar el seu disc “Imaginario” en el programa 161, tot just fa quatre
dies. De fet tenia reservat el disc d’avui, el “Noctámbulos”, per més endavant però
em vaig decidir a fer-lo pel programa d’avui en motiu de la ressenya que en va
fer el Deme Gómez a la seva revista “La Ruta del Jazz” del mes de març.
Estem parlant doncs del disc
“Noctámbulos”
Dr. Go
Editat per Dr.Go drgo
001
Enregistrat per Pere Aguilar el 20 d’agots de 2011
als estudis Nómada 57, Poble Nou, Barcelona.
Producció artística i executiva, Dr, Go.
Fran Suárez, orgue
Ignasi Cussó, guitarra
Ramón Díaz, bateria
Totes les composicions són del Fran Suárez excepte el tema “Tubis bang”
que és del Ramón Díaz.
La història i miracles del Fran ja us la vaig comentar abastament i per
tant us podeu mirar els textos del programa 160, i allà ho trobareu tot....
El Fran però m’ha fet arribar alguns comentaris sobre els temes d’aquest
magnífic disc i això és el que farem....parlar dels temes amb la veu de l’autor,
la més qualificada.
Vegem què ens diuen i què fa aquesta formació:
Dr GO, és una electritzant nova proposta de jazz modern amb espurnes d'electro funk, liderada pel pianista,
organista i compositor xilè Francisco Suárez, presenta el seu primer treball
discogràfic " Noctámbulos” . Completen el trio el barceloní Ignasi Cussó a
la guitarra i el canari Ramón Díaz a la bateria oferint un potent i cuidat
directe que connecta instantàniament amb el públic.
Dr GO segueix l'estela dels nous "organ combo" sorgits a
finals dels 90, i hi afegeix referències de l'era daurada del Hammond trio i el
seu so vintage. El resultat és una vital conjunció de jazz modern, electro funk,
groove, rock i fins algun estilitzat bolero, realitzada a través de sòlides
composicions originals, improvisació d'alta volada i una forta dosi de groove.
Per començar amb el disc del Fran ho podem fer amb la suavitat d’un tema
amb una preciosa melodia inicialment interpretada per l’orgue i guitarra per
després iniciar Fran el solo a orgue...d’aquest tema ens en diu el Fran..
Quatre camins,cruïlles de la vida, el moment de les decisions, el que es
deixa endarrere i el que ve. Amb ritme de “joropo” a la intro movent-se després
cap a un swing reflexiu....
4.- Cuatro caminos (F.Suárez) 5m03s
Una magnífica balada a tempo un pel més viu per ser-ho de veritat però
sona ben bé com una balada...preciosa balada.
Seguim amb les referències a aquesta formació i projecte:
El seu repertori original, completament instrumental, fuig dels tòpics
que presenten el jazz i el funk / rock com un mer exercici intel·lectual, o com
a música de ball sense contingut. Per contra, Dr GO mostra una mirada
compromesa amb la seva època i circumstàncies, abastant temàtica que va des
dels moviments de descontentament social fins a la introspecció més personal i
intensa. Il·lusió, desencant, ràbia, tendresa: cada tema és una història que
espera relacionar-se amb l'oient reflectint part del seu propi món .
Al maig de 2012 van gravar un programa de televisió d'una hora de durada
per a la sèrie " Blues i Ritmes a l' estudi " ( TV3 ) amb tot el seu
repertori en rigorós directe. http://www.tv3.cat/videos/4363390/DR-GO
Han realitzat actuacions en la majoria de locals i clubs de jazz a
Barcelona i voltants, incloent Jamboree, Campari Milano, JazzSí Club, Griffin,
Jam Session, etc. i varen presentar el seu CD a la Jazz Cava de Terrassa el 22
de febrer d’enguany.
Escoltem ara el segon tema del disc, amb un magnífic groove, i el Fran
ens en diu això mateix:
Vinitos por Lavaiés, aquest és un tema monkiano que li vaig escriure al meu germà en una
visita que em va fer des de Xile i que ens va permetre trobar-nos a Madrid on
vam sortir a recordar vells temps i joventut. Tertúlia nocturna, bon vi i nostàlgia.
2.- Vinitos por Lavapiés (F.S.) 7m15s
Ara m’agradaria llegir-vos algunes de les ratlles que va escriure el
Deme Gómez, editor de la revista La Ruta del Jazz en motiu de la crítica,
ressenya més aviat, d’aquest magnífic disc..
Sembla que les petites formacions jazzístiques han proliferat en els
últims temps. Els trios potser és la forma més equilibrada per trobar-se a gust
i desenvolupar una bona feina. Això és el que han fet els components de Dr. Go,
un projecte conduït pel teclista i evidentment pianista xilè i gairebé català,
Fran Suárez, acompanyat del guitarrista barceloní Ignasi Cussó i el conegut i
experimentat bateria instal·lat a casa nostre des de fa un pilot d’anys, el
canari Ramon Díaz. L’expressivitat que la formació exposa en aquest àlbum
anomenat “Noctámbulos”, ve donada per una associació d’idees al voltant d’uns
moments i unes avinenteses. El llenguatge de l’àlbum s’origina al voltant d’un
so molt característic, un so superb, vingut d’una altra època, però que avui es
reafirma amb contundència, gràcies a teclistes inconformistes, com el Fran.
Estem parlant del memorable i inconfusible so a l’estil Hammond que a Dr. Go pren
protagonisme....etc....
Vegem que ens diu el Fran del següent tema..Hip hop Civilian...
És un tema dedicat als meus amics, una mica en la línia de noctámbulos,
rítmic i enèrgic, urbà i modern.
6.- Hip Hop Civilian (F.S.) 6m47s
S’ha de dir que aquest tema ens ha enganxat d’allò més...unes línies de
guitarra permanents permetent el magnífic solo del Fran a l’orgue, i sempre el
Ramon al darrera fent un constant redoble fins que arriba el canvi...gran tema.
Doncs després d’escoltar aquests temes i llegir-vos una part del text de
l’amic Deme Gómez, la meva opinió després d’escoltar el disc diverses vegades
és que estem davant d’uns músics de gran talla. Les composicions del Fran i la
del Ramon, tot i que no l’hem escoltat, són bàsicament d’una gran bellesa
melòdica, on el groove hi és omnipresent i les interpretacions dels tres músics
són impressionants. El resultat final és d’una gran trempera on el directe ha
de ser impactant i el públic ha de gaudir sense cap dubte. Un projecte ha
considerar...
Escoltem ara el primer tall del disc, Let the Perros Bark: i el Fran ens
en diu això: Deixa que els gossos bordin
amb el seu títol mitjà spanglish és un tema de reivindicació de
l'esperit de superació de l'ésser humà, un tema d'energia que motiva visceral i
cru. És el contrapunt a les crítiques de la societat cap als qui intenten l'impossible.
Anem-hi.
1.- Let the perros bark (F.S.) 5m03s
Acabarem aquest treball amb un tema força rítmic, carregat de groove com
la majoria dels temes que hem escoltat...és el tema que dóna títol a
l’àlbum...Noctámbulos..i d’aquest el Fran ens diu:
Aquest tema, que és el que dóna nom al disc, ve a ser un recorregut
nocturn per una gran ciutat, Barcelona, o potser Nova York o Buenos Aires, probablement
en cotxe, a velocitat de creuer, tema assossegat però vacilón, sofisticat i
jazzy.
5.- Noctámbulos (F.S.) 5m07s
Doncs ja heu pogut escoltar aquest magnífic treball de la formació Dr.
Go, un disc que des d’aquí us recomanem de totes, totes. Seguim amb el programa
en clau de orgue i piano amb les mans d’un dels més grans mestres de les 88
tecles, el Senyor Bill Evans...d’aquest us posaré un parell de discos; el
primer un LP digitalitzat i el segon serà un compacte...comencem amb el LP.
“INTUITION”
Bill Evans & Eddie Gomez
Editat per Fantasy
Enregistrat per Don Cody el 7 i 10 de novembre de
1974 als Fantasy Studios, Berkeley, California.
Produït per Helen Keane.
Reeditat per Fantasy en LP el 1991.
Distribuït a la península per Marfer S.A. M. 40-099 S.
Bill Evans, piano i orgue
Eddie Gomez, contrabaix
Escoltem ara un dels temes d’aquest disc, el primer tall del disc a piano
i contrabaix, el conegut
1.A.- Invitation (Webster-Keper) 6m39s
Magnífic tema on l’Eddie Gomez fa un magnífic solo, tot i la seva
permanent voluntat de semblar-se al desaparegut i mestre Scott Lafaro. Un tema
on el mateix Bill Evans ens mostra el seu virtuosisme tot i passar en aquesta
època per un calvari...com d’altres moments turmentats de la seva
existència...com veurem aviat.
Parlem una mica de Bill Evans...traducció del castellà del llibre Guia
Universal del Jazz Moderno de Juan Ginar, Joan Sardà i Enric Vázquez..
Plainfield, New Jersey, el 16 d’agost de 1929 / New York, el 15 de
setembre de 1980.
Evans representa una ruptura definitiva amb la línia evolutiva del piano
en el Jazz Modern iniciada per Bud Powell. No és l’únic cas però sí el més profund
i influent. Inspirat en els seus inicis per “Lennie” Tristano, va evolucionar
poc a poc cap a un estil on el virtuosisme i la densitat cedeixen lloc a la
col·locació magistral d’una nota dins d’un acord, així com també a l’habilitat
de bellugar-la cap una posició més expressiva dins dels següents acords. L’equilibri
entre sentiment i intel·lecte és únic en l’obra d’Evans. Agafa l’estètica de
Debussy com a segona inspiració i desenvolupa un llenguatge amb un swing
subtil, de vegades només suggerit, on la puresa del to i l’intent de depuració
expressiva de sentiments, són poc freqüents en el Jazz. La seva intervenció en
el desenvolupament del Jazz modal va ser decisiu, no essent però la seva única
gran aportació al Jazz. El tractament
dels “estàndards” és únic i revela que en va fer un estudi previ molt profund.
Primer hi havia l’elecció dels temes, l’estructura harmònica dels quals li
permetia fer-ne les seves introduccions personals. Respecte la forma, busca la
creació i conquesta la llibertat en l’interior de la mateixa. No toca els
acords com un bloc, com era la tendència dels seguidors de Powell, sinó que els
separa i individualitza, reforçant algunes notes del seu interior; mestre
original del “voicing” dels acords, lliga aquest tractament a l’expressió
emocional. Els seus accents dinàmics i els contrastos de volum tenen un gran
paper. El seu estil ha marcat a Keith Jarrett, Chick Corea, Brad Mehldau i
també a Herbie Hancock, la qual cosa equival a dir que la seva influència en el
Jazz Modern ha estat decisiva.
Escoltem ara el tercer tall del disc, on Bill combina el piano i l’orgue
amb un magnífic i potent swing....
3.A.- Show-Type Tune (Bill
Evans) 4m08s
Un tema on el seu segell és més que evident....
Fill d’un matrimoni de classe mitja, amb la mare emigrant russa de
segona generació i pare entrenador de golf, va ser recolzat immediatament pels
seus progenitors en la seva vocació musical..Es va formar en música clàssica i
va mostrar una inclinació vers Debussy i Mlihaud, escoltant també a Nat King
Cole. La seva temporada a l’exèrcit la va passar de flautista a la banda del 5é
exèrcit. De manera ocasional va tocar al Cafè Society de New York amb Tony
Scott. S’instal·la definitivament a la Gran Poma el 1954. Tristano, un dels
innovadors del Jazz en la seva faceta Cool, 10 anys més gran que ell, desperta
el seu interès. El 1955 va passar pel Village Vanguard i el mateix any va
enregistrar el seu primer disc formant part del grup liderat pel clarinetista
Jerry Wald i amb el pianista Don Costa al vibràfon.
El principal teòric del Jazz, George Russell es va mostrar interessat en
el seu estil i el va incloure en la seva gravació original “The Jazz Workshop”
del 1956.
Orrin Keepneews, creador del gran segell Riverside li va preparar un
trio amb Teddy Kotick, contrabaix i Paul Motian, bateria i enregistra el que
seria el seu primer disc com a líder, el “New Jazz Conceptions”, on ja apareix
la seva emblemàtica composició “Waltz for Debby”. El 1957 torna a enregistrar
amb Russell i Gunter Schuller en el “The Birth of the third stream”, el
naixement de la tercera via, música on la simbiosi del Jazz amb la música
clàssica era la clau. Amb Riverside enregistra 12 àlbums i alguns més com el
que va fer amb Charles Mingus l”East Coasting” del 1957, on va brillar i fins i
tot entusiasmar al mateix Mingus el seu solo en el tema “Conversation”.
Miles va contractar Bill el febrer de 1958 i els vuit mesos que aquest
va ser-hi es reflecteixen en 6 àlbums que varen influir de manera decisiva en
els procediments del Jazz. De fet Bill era l’únic músic blanc de la colla..una
colla amb el Miles, John Coltrane, Cannonball Adderley, etc..i per això,
l’octubre d’aquell any va interrompre la seva participació pel fet que no
estava gaire ben vist que un músic blanc toques en els clubs dels barris
negres. Va passar uns dies a casa dels pares jugant a golf i relaxant-se i en
tornar a New York, Keepnews li va preparar l’enregistrament del disc “Everybody
Digs Bill Evans”.
Farem una incisió no sagnant i posarem algun dels temes més emblemàtics
d’aquest disc que tan va impressionar Miles....
“EVERYBODY DIGS”
Bill Evans
Enregistrat el 15 de desembre de 1958
Editat per Riverside
Produït per Orrin Keepnews
Bill Evans, piano
Sam Jones, contrabaix
Philly Joe Jones, bateria.
Escoltem el primer tema del disc, el magnífic tema .....
1.- Minority (Gigi
Gryce) 5m25s
Miles Davis el va contractar després d’escoltar l’àlbum per fer l’històric
“Kind Of Blue” el 1959. Evans sabia improvisar modalment i la seva labor de
composició i preparació va ser decisiva especialment en el “Blue In Green” i el
“Flamenco sketches”, temes l’autoria dels quals sembla evident de Bill però
finalment Miles se’ls va apropiar. El trio era la seva formació ideal i el 1959
va tocar amb Jimmy Garrison, contrabaix i Kenny Dennis, bateria. Scott LaFaro
se li va oferir i Evans va quedar fascinat del virtuosisme i vitalitat
d’aquell. Paul Motian completaria la formació amb la qual van enregistrar
l’àlbum “Portrait of Jazz”, la primera obra mestra del grup. Hi podem trobar la
primera gran mostra de la seva mestria amb els estàndards i l’interplay amb
LaFaro. Del 1960 hi ha dos àlbums enregistrats al Birdland de difícil
localització reeditats en CD com les “The 1960 Birdland Sessions”. El 1961 va
fer “Explorations” amb el qual va arribar a dalt de tot, a la màxima expressió
de la música, del Jazz. El juny d’aquell any va enregistrar “Waltz for Debby”,
“Sunday at the Village Vanguard” i “More from Village Vanguard”, tots de
Riverside. A les sessions del Vanguard es va gravar “Solar”, el tema de Miles
el qual es pot considerar el millor exemple de l’art del trio i del mateix
Evans en aquells dies.
Seguim ara am el magnífic tema de Porter...
4.- Night and Day (Cole
Porter) 7m17s
Un magnífic tema on trobem el millor Evans, en un gran moment de
forma...
La matinada del 6 de juliol de 1961 Scott LaFaro va morir en un accident
de cotxe i el gran projecte d’Evans se’n va anar a n’orris. La mort de l’amic i
col·laborador el va deixar força deprimit i es va allunyar dels clubs i dels estudis
i intensificà la seva dependència a la heroïna. El contrabaixista que va
substituir LaFaro va ser Chuck Israels el qual tornava d’una estada per Europa.
El primer treball “Nirvana” el van gravar per Atlantic amb el flautista Herbie
Mann.
L’agost de 1962, Helen Keane va encarregar-se del projecte de Bill
Evans, fent-li de mànager i productora. Riverside passava per complicacions i
Evans va entrar a formar part dels músics del segell Verve. Abans però va
enregistrar per Riverside “Moon Beans”, “How my heart sings”, i la sessió
“Interplay” amb Jim Hall i Freddie Hubbard. El primer treball per Verve va ser
“Empathy” amb Shelly Manne, bateria i Monty Budwig al contrabaix. El 1963 Verve
el va posar com a solista convidat a l’orquestra del vibrafonista i compositor
Gary McFarland i posteriorment va organitzar una experiència de playback triple
on Evans tocava successivament per sobre dels seus solos anteriors. El disc,
anomenat “Conversation with myself” va ser tot un èxit tot i no agradar-li
massa al mateix autor.
Tornem al disc “Intuition” i escoltem ara el primer tall de la cara B,
també amb format d’orgue i contrabaix...un tema també de la seva ploma....on al
final ja podeu entendre el perquè el títol del tema s’assembla tant a All the
Things you are. De fet el títol és una pregunta...Ets tu totes les coses? de
l’anterior...Totes les coses que tu ets...
1.B.- Are You All the Things (B.Evans) 5m07s
Després d’aquesta inversió del All the things you are seguirem amb la
vida de Bill Evans...
Posteriorment el trio va estar format del Chuck Israels i el bateria
Larry Bunker amb el qual van enregistrar per Milestones. Després, i ja amb
Verve, van enregistrar al club The Trident de Sausalito. Durant l’estiu del
1964 i en una primera gira europea, va enregistrar amb la cantant sueca Monica
Zetterlund el tema Waltz for Debby. Va ser el principi d’una important relació.
Monica va acollir al matrimoni Evans a casa seva i els va cuidar davant el gran
decaïment físic i moral que presentaven. Tot i els estralls de l’heroïna en el
cos de Evans, això no va repercutir quasi mai en les seves actuacions.
Després va fer una segona gira per Europa amb el trio passant una llarga
estància al Ronnie Scott’s a Londres. Allà, el programa de la BBC2 “Jazz625” va
enregistrar un concert el març de 1965 d’una actuació memorable, la qual figura
entre les millors en vídeo de Evans i que evidentment es pot veure en youtube.
Aquí és on entra Eddie Gòmez, el qual va estar dominat per la obsessió
de semblar-se a Scott LaFaro, tot i així, el trio va iniciar un magnífic camí
amb Verve enregistrant el 1967 “California here I come”; “At the Montreux Jazz Festival”, el 1968 i “What’s new”, el
1969. Discos on hi van col·laborar músics com Jack DeJohnette, Jeremy Steig i
Marty Morell.
Mentrestant Helen Keane va produir la col·lecció de discos a piano solo,
“Alone” el 1968, la qual cosa entusiasmà el mateix Evans. El seu estat de salut
era estable i va començar un període d’una activitat frenètica, canviant
diverses vegades de segell discogràfic entre els quals Milestone, Affinity,
MGM, CTI i Columbia abans d’estabilitzar-se amb Fantasy el 1973.
Destaca en aquest període l’enregistrament amb George Russell al
capdavant d’una gran orquesrta, el “Living time” del 1972. Aquells van ser uns
anys d’activitat en els quals va tocar amb Tony Bennett, el 1975, Lee Konitz i
Warne Marsh el 1977.
El tercer tall de la cara B també inclou la combinació de piano i orgue
a la vegada, amb la mà esquerra fent acords al piano i amb la dreta fent la
melodia a l’orgue. Un tema del gran contrabaixista Swallow....
3.B.- Falling Grace (Steve
Swallow) 4m36s
Tema iniciat pel contrabaixista Gomez per després afegir-s’hi Bill al
piano i després afegir-hi l’orgue....
La seva relació amb Fantasy va durar del 1973 al 1977 període on el seu
gran amic Orrin Keepnews va ser-ne vicepresident. Durant aquest període, el
1974, Evans va enregistrar el magnífic disc que majorment ens ocupa, el
“Intuition” a duo amb l’Eddie Gómez. Posteriorment l’adéu a Fantasy, el “I Will
say goodbye”, 1977. El mateix any va debutar amb Warnes Bross amb un dels
millors àlbums de la seva carrera, el “You must believe in spring”.
El 1978 Marc Johnson va substituir definitivament Gòmez i el bateria va
ser Joe LaBarbera; aquests varen ser els seus darrers companys. Marc va seguir
la mateixa evolució que els baixistes anteriors i el seu nivell i creativitat
varen créixer sense parar fins “Consecration-The Last complete Collection”, el
1980, enregistrat al Keystone Korner de San Francisco. En aquest darrer període
Evans assoleix un nivell de solista fora de sèrie, no només pels seus
refinaments tècnics sinó també pel seu control del volum i els seus matisos que
fan de les seves balades el millor testament d’un pianista complet i genial.
En aquesta anterior època daurada musicalment parlant, la vida d’Evans
va ser tot el contrari. La seva dona Ellaine es va suïcidar el 1972. El 1974 es
va casar amb Nenette a la qual havia conegut en el club de Howard Rumsey a
Balboa, amb la qual va tenir el seu únic fill, Evan. El matrimoni va ser un
fracàs que ell mai va reconèixer i es van separar. El 1979, un any abans de la
seva mort, va trobar-se amb una vella amiga, Laurie, la qual el va seguir a New
York. Destrossat per les drogues, Evans va morir el 15 de setembre de 1980 a l’hospital
Mount Sinai de New York. El funeral es va celebrar a la St Peter’s Church de
l’avinguda Lexington amb l’assistència de Lee Konitz, Warne Marsh, Jim Hall i
la resta de companys dels diversos trios.
Ja per acabar, fem-ho amb un altre tema del disc “Everybody Digs” de
Bill Evans...el magnífic
5.- Peace, peace (Bill
Evans) 6m38s
Bé, doncs això ha estat tot....avui no, hem acabat amb la “marxa”
habitual sinó que ho hem fet amb aquesta petita meravella que acabeu d’escoltar
en honor del Bill Evans...que descansi en pau...que segur que sí...tota la pau
que li donem nosaltres des d’aquí....
Espero que us hagi agradat el programa on el piano i l’orgue han estat
els protagonistes. Primer amb el magnífic disc del Francisco Suárez, Ignasi
Cussó i Ramon Díaz, “Dr. Go”, i amb aquesta nostra primera incursió, que ja
tocava, a la música de Bill Evans...
Demà tenim un gran concert de Jazz a la Sala Xica de La Vicentina amb
l’Eladio Reinón Quartet, amb l’Eladio saxo tenor; Jaume Llombart,
guitarra; Mario Rossy, contrabaix i Xavi
Hinojosa, bateria...
Gràcies per escoltar-nos..bona nit i bon Jazz en el jaç de cadascú.
0 Comments:
Subscribe to:
Comentaris del missatge (Atom)
