“FIRE SINK”
KOPTOR, Kevin Brow
Editat per Fresh Sound Records New Talent FSNT 384
Produït per Kevin Brow
Productor executiu Jordi Pujol
Enregistrat i mesclat per Petter Samuelson el 29 i 30 de gener de 2010 als vells estudis de la ràdio danesa a Copenhagen.
Jacob Andershow, piano
Lotte Anker, saxo alt i soprano
Jeppe Shoobahke, contrabaix
Kevin Brow, bateria i vibràfon
Fire Sink és el segon àlbum de Koptor. Aquesta formació fa una música original escrita pel jove Canadenc i Danès d’adopció, bateria i compositor, Kevin Brow. El grup és una coalició de quatre músics innovadors internacionalment aclamats, dos de Canadà i dos de Dinamarca.
El seu primer àlbum el varen realitzar el 2008 i va ser molt ben rebut amb molt bones crítiques a Canadà, Europa i EEUU. Amb Fire Sink, Brow fa anar la música de Koptor un pas endavant, aprofundint en els diferents elements de composicions llargues, mantenint certs elements de cruesa.
1.- 5 gears 2m27s
2.- 21 maaneder 5m45s
La música de Koptor unifica de manera refrescant composicions detallades amb una invenció prou lliure. L’equilibri de la música, combina de manera fluïda, cruesa i meticulositat, la lletjor i la bellesa i la simplicitat amb la complexitat. En altres paraules, la música està estructurada per atracció dels contraris.
4.- Planks below 4m05s
Aquests originals i internacionalment reconeguts músics de Canadà i Dinamarca, formes una col·laboració única que sense concessions explora i combina diferents orígens culturals i musicals. Aquesta col·laboració dóna a la música de Koptor profunditat i un fons misteriós que a la vegada, desdibuixa els límits dels gèneres del Jazz i dóna a l’oient la sensació del que és conegut, desconegut i l’inesperat.
6.- Fire sink 6m00s
Vegem ara el què diu Mark F. Turner de All about Jazz.
El grup Koptor, del bateria canadenc Kevin Brow és d’alguna manera similar a una pel·lícula de cine negre, de vegades amb el temps ennuvolat i d’altres amb explosions d’intensitat, fluint una música la qual és estilísticament intrigant. Però és plena de substància aquí, amb claredat i definició, una música que incorpora composicions detallades i lliure invenció. Convincentment, pensativament astuta, la música és el so del Jazz Modern sense constrenyiments, swing amb i sense les signatures dels tempos típics, amb solos inesperats.
Amb tot aquest material tant original, la música de Brow s’expressa mitjançant una banda excepcional, amb noms que són per ells mateixos líders dels seus projectes de música improvisada.
7.- Penny crushing 5m50s
“HERE BE DRAGONS”
JON IRABAGON
Editat per Fresh Sound Records New Talent FSNT 378
Produït per Jon Irabagon, Andrew Neff i Danny Fox
Productor executiu, Jordi Pujol
Jon Irabagon saxo tenor
Andrew Neff, saxo alt
Danny Fox, piano
Scott Ritchie, contrabaix
Alex Wyatt, bateria
Chris Cash, programador en el tema 4
Jon Irabagon
Va començar amb el saxo alt quan feia 4r grau i amb el piano poc després, tot i que no es va prendre la música en serio fins que va arribar a la High School, on va aprendre música amb mestres molt notables com varen ser Tom Beckwith i Greg Fishman. Llavors va començar a tocar pels barris de Chicago i de tant en tant anava a la Universita DePaul on estudià. Mentre això feia pel matí, pel vespre tocava en clubs, adquirint experiència en diferents estils de música que Chicago oferia.
1.- Jumping Beans 6m04s
En aquest període Jon va poder tocar amb mestres del Jazz, com John Abercrombie, Tom Harrell i Dick Oats, amb estrelles del pop com Richard Marx i les Pointer Sisters. Mentre va poder tocar amb els millors músics de Chicago com Ron Kolber, John McLean, Jerry Coleman i un llarg etc, mentre estudiava amb Greg Fishman, Mark Colby i Bob Palmieri.
A la tardor de 2001, Jon va establir-se a Nova York per estudiar a la Manhattan School of Music, i estudiar amb un del seus ídols, Dick Oats. També va estudiar amb Dave Liebman, etc.. i va rebre la seva graduació el 2003. Durant aquest any va estudiar en l’Institut Henry Mancini de Los Angeles.
Jon va tocar el saxo alt líder a la Orquestra de Jazz de l’escola de música Manhattan durant els anys que hi va ser, i se’l pot escoltar en l’àlbum Sketches of Spain Live! amb la mateixa big band i liderada pel Dave Liebman. Va ser convidat a tocar el saxo alt líder en el nou programa de formació de Jazz a la famosa escola Juilliard, la mateixa on havia estudiat Miles Davis. Posteriorment va anar de gira per EEUU, Europa, Costa Rica, Japó i Taiwan.
Jon va ser el merescut afortunat en estar reconegut per la revista Downbeat Student amb els premis com a intèrpret e, 2004 i com a compositor el 2006. Aquest mateix any va participar en un programa de Jazz avançat anomenat Betty Carter a Whasington D.C. i el 2008 a l’institut de Jazz Steans a Chicago, trobant-se i treballant amb el llegendari educador de Jazz David Baker.
2.- Ancient Ritual 5m12s
Entre mig de totes aquestes mogudes, Jon es va anar fent un nom a New York i va tocar i enregistrar amb els millors com Wynton Marsalis, Herbie Hanckok, Dave Liebman, Kenny Barron, i un llarg etcètera.
Al mateix temps va començar a tocar com a acompanyant en molts projectes, la qual cosa li va fer veure i entendre la possibilitat d’enregistrar un primer disc com a líder. Aquests grups la varen oferir diferents maneres d’entendre la tradició del Jazz i com aquest es toca avui dia. Alguns d’aquest grups varen ser Matt Grason’s Motel Project, Jostein Gulbrandsen Quartet, Jon Lundbom’s Big Five Chord, The Mary Halvorson Quintet, i la reconeguda “banda terrorista de BeBop”, Mostly Other People do the Killing amb qui varen arribar a ser l’estrella naixent el 2009 per la revista Downbeat. Amb aquesta banda varen tocar en molts festivals de Jazz, a Vancouver, Alemanya, etc...Tres discos del grup, “Shamokin”, “This is Our Moosic” i “Forty Fort”, varen arribar al Top Ten de discos de Jazz el 2008, 2009 i 2010.
El seu primer àlbum com a líder va ser Outright! Editat per Innova Records i on va treballar en formació de quintet. Això va ser el 2008.
El segon àlbum es va dir I Don’t Hear Nothin’ But the Blues editat per Loyal Label, arribant a ser el millor àlbum original del 2009 per Village Voice.
4.- Albosis 5m57s
Totes aquestes experiències com a líder i acompanyant el varen portar a un dels moments més àlgids guanyant el 2008 la competició de saxofon Thelonious Monk a Los Angeles, seguint la petjada que havien deixat els anteriors guanyadors, tals com Joshua Redman, Jon Gordon i Seamus Blake. El jurat estava compost per alguns dels seus herois, Wayne Shorter, Jimmy Heath, Greg Osby, David Sanchez i Jane Ira Bloom. El premi va ser un contracte per enregistrar amb Concord Records.
Aquest tercer treball anomenat The Observer va sortir a la llum l’octubre de 2009 i hi va col·laborar la secció rítmica més potent d’aleshores, amb Kenny Barron, Rufus Reid i Victor Lewis. El gran trompetista Nicholas Payton i Bertha Hope també hi varen posar el seu talent. Un disc enregistrat a l’estudi del llegendari enginyer Rudy Van Gelder a Englewwod Clifs, N.J. Un disc que va ser anomenat un dels més coherents, consistents i deliciosos discos del 2009.
6.- Surge 5m09s
El disc The Observer, on hi ha set composicions de Jon a més a més d’altres clàssics, ens mostra els diferents contrastos de la música de Jon, i les seves improvisacions, melòdicament, de manera respectuosa, amb pauses i tot mostrant-nos la seva maduresa.
Després d’aquest pas tant important en l’evolució de Jon, es va voler assegurar de combinar les seves noves experiències amb la resta del seu propi arsenal.
D’aquí va sorgir el seu següent disc Foxy, de Hot Cup, realitzat el setembre de 2010, on realitza un llar i enèrgic solo i on toca amb un dels seus músics favorits, el venerable Barry Altschul. Una improvisació amb el seu saxo sense interrupcions que dura 78 minuts i 28 segons, una mena de “Tour de force”. En aquest àlbum Foxy es combinen els elements de dintre i de fora del seu anterior Outright! , les llargues improvisacions basades en motius del seu I Don’t Hear Nothin’ But the Blues i el vocabulari i formes apreses de The Observer. Rarament fan, si és que ha passat mai, els joves músics amb les credencials principals del Jon i els premis obtinguts (o si més no, intentant-los) aconseguir aquesta llista d’ambiciosos projectes.
Cada vegada se’l veu més en clubs, a la ràdio i als festivals, a més a més de ser un actiu mestre, havent fet ja masterclasses sobre improvisació, composició, sobre el “negoci de la música” als EEUU, Canadà, El regne unit, Costa Rica, Alemanya, Escòcia i Japó.
7.- U Turn 6m30s
“DAWNING”
MATTEO SABATTINI
Editat per Fresh Sound Records New Talent FSNT 380
Produït per Matteo Sabattini
Productor Executiu, Jordi Pujol
Enregistrat i mesclat per Jim Clouse als Park Studios (Brooklyn) el 25 i 26 de maig de 2009
Matteo Sabattini, saxo alt, composicions i arranjaments
Matteo Sabattini, al saxofonista alt i compositor de New York, lidera el seu fantàstic àlbum de debut acompanyat de:
Mike Moreno, guitarra
Lage Lund, guitarra en el tema 7
Kristjan Randalu, piano
Matt Clohesy, contrabaix
Obed Calvaire, bateria
Combina en aquest segon treball calidesa amb una sensibilitat serena, “casades” d’una manera estudiada, i aquesta dualitat dóna forma a cada tema del disc.
La interrelació entre els músics està feta marcadament a base de contrapunts en el seu caràcter i per això i ha quelcom relacionat amb l’equilibri i el contrast de textures, així com una gran energia.
Actualment, el sentit de la melodia sembla sacrificar-se en molts dels artistes que fan Jazz Modern, ja que, com a nouvinguts intenten aconseguir quelcom de publicitat en els mitjans a base de fer “com més estrany, millor”. Matteo Sabattini és una rara excepció, un saxofonista alt, la música del qual és única en la seva provisió de confort amb una sensibilitat natural i lirisme melòdic, mentre presenta noves idees, tot això lligat amb un ritme agressiu i ideals harmònics que constantment sorprenen.
1.- Estate 7m25s
El seu Quintet de New York són alguns dels grans talents emergents del nou mil·lenni, com el guitarrista Mike Moreno i el bateria Obed Calvaire, i prova de ser una de les més completes i complementàries unitats escoltades recentment.
Cadascun dels membres del quintet va ser una peça fonamental en cadascuna de les sessions de gravació i responsables de l’èxit del projecte. L’empremta de Moreno, amb un so semi-líquid i un to que sedueix és una perfecta parella pel so que demanava Sabattini, i aquest guitarrista pot prendre de manera ocasional els camins oberts per Kurt Rosenwinkel quan fa els solos en el tema excitant rítmicament parlant, del tema My Journey.
2.- Dawning 6m37s
Calvaire ha esdevingut un dels més importants bateries de la seva generació i no mostra signes que vagi a la baixa. Ell pot portar la banda embolicada pel seu swing, fer subtils solos amb les escombretes i convertir-se en quelcom de modern, tocant els tambors de manera militar, i tot això amb la mateixa perfecció.
Ja se sap, i és prou trist, que sovint, els baixistes en formacions com aquesta, no tenen ni se’ls dóna la importància que tenen, tot i que no passa així si parlem de les contribucions que Matt Clohesy fa aquí. Clohesy toca sovint amb el pianista Kristjan Randalu, i aquesta parella estable dóna una direcció clara a tot el grup, però també actua com a molla, permetent Sabattini brillar. En d’altres ocasions Clohesy s’enganxa amb Calvaire creant una potent secció rítmica, que fa de corrent subterrani per les cançons de Sabattini.
Mentre Randalu és el nom menys conegut del grup, les seves contribucions parlen per ell. La seva manera de tocar el piano és tendre, però segura, i el seu treball reflecteix el motiu de cada tema. Cada nota que toca en el tema The Nearnes of you, penúltim tema i no últim per un error tipogràfic, és com una gota de la pluja que cau gentilment a terra. També pot mostrar el seu sentit més agressiu en d’altres temes amb aquest esperit.
4.- My journey 9m41s
Amb tot aquest talent, es pot assumir que Sabattini estaria eclipsat, però això no passa mai. El seu so bell i profund el fa un dels més excitants i prometedors saxofonistes alts de l’escena de Nova York.
Mentre que el músic nascut a Itàlia, Matteo Sabattini ha estat treballant en la “Gran Poma” des del 2002, aquest seu segon àlbum Dawning, posterior al treball realitzat el 2006 pel segell independent Tidal Waves, marca el seu debut
com a líder per a una marca amb una distribució global com és la de Fresh Sound Records i la seva secció New Talent i això és clarament el que tothom esperava.
6.- Sons of a mitch 7m37s 31m
0 Comments:
Subscribe to:
Comentaris del missatge (Atom)
