THELONIOUS MONK
(Rocky Mount, Carolina del nort 10-10-1917 / Nova Cork 17-02-1982)
Pianista i compositor d’estil molt personal, va ser un dels que hi era al club Minton’s de Harlem quan s’estava incubant el Bop. Ell hi va contribuir de manera palpable en la part harmònica i melòdica. La manera de tocar l’instrument, el piano, no te res a veure amb el model creat per Bud Powell generalitzat per tots els pianistes de bop. El model del Monk, provenia de l’estil Stride, i ell era en aquells moments un dels seus darrers representants. La seva tècnica essencialment percudida i que consisteix en polsar les tecles amb els dits de la mà estirats, produeix una sonoritat molt peculiar i excepcional en el Jazz. S’expressa amb poques notes si el comparem amb els seus contemporanis en el Bop, i la seva mà dreta no imita les carreres melòdiques dels saxos, sinó que produeix condensats pianístics de línies clarament articulades; la mà esquerra barreja acords. La posició dels seus acords està sovint subtilment desplaçada rítmicament respecte a la línia fixa del contrabaix. En els seus enregistraments en solitari apareix un altre tret personal que pren forma com a tensió rítmica provocada, ja que sovint, en l’acció conjunta de les dues mans, cap de les dues marca clarament el temps. A pesar d’aquesta aparent ambigüitat rítmica, Monk posseeix un fraseig contundent, amanit amb un swing fort i eficaç.
Com acompanyant crea un cert desconcert a molts solistes, entre els quals s’hi troba el mateix Miles Davis, ja que Monk no empra acords que enalteixen el discurs del solista sinó que utilitza motius curts del mateix material temàtic. Aquest conjunt de peculiaritats no son fruit de limitacions, sinó d’una elecció voluntària i reflexionada. Esporàdicament, aquests motius són substituïts per silencis. Creador de temes que es varen incorporar de manera immediata al repertori dels “estàndards” com són “’Round Midnight”, “Ruby my dear” i molts altres, Monk és el mestre indiscutible de lo que ell mateix anomenava “l’interior del tema”. Utilitzant formes externes tradicionals com el Blues o la balada am format AABA, utilitza recursos tals com transformar la part B, que normalment no és res més que el “pont” per tornar a la A, en la part característica del tema. Bill Evans deia d’ell: “Va crear una música pura i única, sense conèixer la tradició de la música clàssica occidental, treballant amb les formes externes del blues i la balada, donant-los estructures interiors de suport molt profundes”. Les seves composicions no tenen interpretacions rítmiques diferents, tenen un swing inherent a la seva pròpia estructura. Els seus temes combinen sàviament motius senzills i eficaços, i les seves improvisacions redueixen al màxim l’espai musical, renunciant explícitament a la exhibició tècnica.
Neix el 1917 a Rocky Mount, Carolina del Nord però la família emigra a Nova York i s’instal·la a San Juan Hill, límit de Harlem vers els barris blancs. Va començar a tocar el piano fascinat pel seu mecanisme, ja que aleshores era un bon estudiant de matemàtiques i física. El 1930 ja tocava a les “House rent parties” i tocava en format trio en bars del barri. El 1933 guanya el concurs per a pianistes aficionats del conegut Apollo. Deixa l’escola i acompanya a una predicadora evangelista formant part de la seva orquestra. A Kansas City impressiona a Mary Lou Williams que alaba la seva tècnica i gosadia harmònica. El 1936 torna a Nova York i pren classes a la prestigiosa Juilliard School. Coneix a Bud Powell i es fan amics; ambdós viuen al mateix barri. El 1939 entra a formar part del grup de Cootie Williams, que havia estat trompetista a la Big Band de Duke Ellington, i composa el seu primer tema “’Round Midnigth”, aclamat per tothom posteriorment. Monk es reuneix amb una colla d’amics entre els quals es trobaven el bateria de l’orquestra de Teddy Hill, Kenny Clarke, en el Minton’s, club i local social que el 1941 dirigirà el mateix Hill. Dizzie Gillespie i Charlie Christian penetren en el cercle i exerceixen una notable influencia en les Jams nocturnes. Durant tres anys, Monk va estar-se al local (les gravacions en directe es varen recollir en After Hour’s At Minton’s, Definitive) i només en 1944 grava amb el grup de Coleman Hawkins, qui es converteix en el seu protector. En aquests anys, Monk va contribuir a la creació de l’estil Bop, que serà definitivament impulsat per Charlie Parker. Després, Monk va forçar l’entrada de Bud Powell en aquell escollit grup de músics innovadors. Per aquella època va començar a ingerir grans quantitats d’alcohol.
El 1955 va passar al segell Riverside, el director del qual, Orrin Keepnews, era un dels grans admiradors de Monk. A l’any següent va enregistrar “Brilliant Corners” amb Sonny Rollins, Oscar Petitford i Max Roach i d’altres més, que va tenir un èxit inesperat de vendes i va obrir-li el camí a la fama. El 1957, gràcies a la mediació de Nica Koenigswarter, a qui havia conegut a París el 1954, va recuperar el seu carnet abans d’hora i va poder tocar amb John Coltrane al Five Spot durant la primavera i l’estiu d’aquell any. El 1959 s’associa amb Charlie Rouse amb qui hi estarà fins el 1970 amb un quartet que va visitar Europa i Japó en diverses ocasions. El 1962, essent ja una gran estrella, va passar al segell Columbia i el 30 de desembre de 1963 va fer un concert al Phillarmonic Hall del Lincoln Center amb el seu quartet i una gran orquestra, concert que va ser enregistrat i que va representar un gran èxit de crítica. El febrer de 1964 la revista Time li va dedicar la portada, la qual cosa va augmentar molt la seva fama i li varen realitzar moltes entrevistes en les quals es va mostrar més obert de lo habitual. El 1968 va deixar Columbia, molest per les imposicions musicals dels directors de la firma. En els anys 70, Monk va caure en una profunda depressió que es va manifestar en la resposta de Monk a la pregunta de Pearl Gonzalez respecte a l’objectiu de la seva vida...”Simplement morir”. Durant la seva gira europea el 1971 amb els Jazz Giants, el segell anglès Black Lion va enregistrar una sèrie d’interpretacions a trio amb Al McKibbon i Art Blakey que no només és el seu testament musical sinó també una de les seves millors gravacions de la seva carrera (“The complete London collection”). El febrer de 1973 va interrompre les seves actuacions al Village Gate i, trobant-se malament, se’n va anar amb Nica a la seva casa al costat del riu Hudson. El 30 de juny de 1976 va fer el seu darrer concert al Carnegie Hall, i després d’una sessió amb Barry Harris al “Bardley’s” va desaparèixer per sempre més de la vida pública. Va morir el 17 de febrer de 1982.
Traducció feta del llibre Guia Universal del Jazz Moderno escrita per Juan Giner, Joan Sardà, i Enric Vázquez. Un llibre editat per RobinBook.
0 Comments:
Subscribe to:
Comentaris del missatge (Atom)
