Enllaç a l'àudio del programa:
Molt bona nit a tothom, benvinguts a Jazz Club de Nit aquí a Ràdio Sant Vicenç 90.2 aquí a Ràdio Abrera 107.9 aquí a Ràdio Joventut aquí a Ràdio Molins de Rei 91.2 aquí a Eixample Barcelona Ràdio aquí a Ràdio Celrà amb un programa de Jazz per a vosaltres que us
agrada el Jazz, com deia el nostre amic Cifu.
A ell li dediquem el programa avui i cada setmana que el fem, o sigui que un
petó ben gran Cifu. Aquí Miquel Tuset i Mallol qui us parla,
presenta i realitza aquest programa i com sempre amb les novetats de músics i
editorials. I ja sabeu que aquest programa forma part de la plataforma
col·lectiva i internacional anomenada “Esfera
Jazz”, i que al blog hi trobareu l’enllaç.
I el programa d’avui estarà dedicat a Segell Microscopi, amb el nou Libérica del Manel Fortià i el seu "Alé
- Iberian Chants" i amb Mila Trani, "Menta Selvatica".
També tindrem la música que publica ErrabalJazz
amb l'"EMEKI" de Rafa Aceves Trio i el nou Juan de Diego Grebalariak, "Azken
Uda", i de nou amb un micro conte de Carme de la Fuente.
Començaré amb la música selvàtica de l’italiana Mila Trani, "Menta Selvatica". Gravat
per Marc Piña a l’estudi El Local de Girona. Mesclat i masteritzat per Ferran Conangla. Amb Mila Trani: veu, lletres, música i
arranjaments. Bartolomeo Barenghi: guitarra, tiple i arranjaments. Sandrine
Robilliard: violoncel. Martí Hosta: percussions. Pau Lligadas: baix i
contrabaix a 'Menta Selvatica', 'Essenza', 'Sorella malinconia' i 'Senza
sfiorire'. Lluna Aragón: violí a 'Sorella malinconia' i 'Senza
sfiorire'. Christos Barbas: ney a 'Menta
selvatica'. Ana Rossi: veu a 'Lontano'.
“Menta
selvatica” està
inspirada en una planta d’arrels mitològiques i poders curatius, i és un viatge
sonor que explora una feminitat en constant evolució a través de mites, rituals
i encanteris d’amor. Gràcies a la versatilitat de la veu de Mila Trani i a la producció, al costat
de músics destacats de l’escena world music catalana, l’àlbum es presenta com
una experiència multifacètica en què diversos llenguatges musicals
s’entrellacen amb fluïdesa i naturalitat. La seva composició sintetitza un
viatge artístic guiat per la curiositat i l’exploració de gèneres musicals i
vocalitats provinents de diferents cultures. El projecte explora sonoritats del
Mediterrani, ritmes caribenys i
atmosferes que evoquen el flamenc i el fado, tot això impregnat d’un profund
amor pel folklore italià. Aquest últim és reinterpretat amb una sensibilitat
que ressalta el fort component dramàtic i teatral característic de la seva
tradició. El jazz, com a fil conductor entre els músics, es manifesta en la
improvisació i en la interacció dinàmica entre els instruments, generant un
diàleg constant i enriquidor que dona vida a cada interpretació.
I ja els començarem escoltant a ella i a ells en
la preciosa cançó anomenada...
1. 2.- Sorella Malinconia (Mila Trani) 4:48.
I “Sorella malinconia” va ser el primer senzill
de l’àlbum, i és una exploració de la melancolia, un sentiment universal i
profundament humà. Inspirada en un viatge interior i en la commovedora bellesa
de Lisboa, la cançó recorre un camí
emocional que, tot i ser dolorós, condueix cap a l’acceptació i la consciència.
La peça reflexiona sobre la 'saudade' com una oportunitat per explorar el món
interior, equilibrant el record i el desig. Les sonoritats de bolero,
escollides per la seva intemporalitat, reforcen aquesta connexió emocional
universal. L’arranjament de cordes de Bartolomeo
Barenghi afegeix una dimensió encara més poètica al tema.
I quina veu més maca la d’aquesta cantant
italiana Mila Trani que s’està per
casa nostra, alhora que bonica cançó emmarcada en el país del “fado”, a tot
boleret i amb tota la “saudade”. I què maca la guitarra de Bart Barenghi i el violí de Lluna
Aragón, preciós tema per començar-los a escoltar.
I no deixaré de dir-vos que entreu als webs de:
Discordian Records: www.discordianrecords.bandcamp.com,
Moonjune Records: www.moonjunrecords.com,
Auand Records: https://auand.com/,
A.MA Records: https://www.amaedizioni.it/
Notami Jazz: https://www.edizioninotami.it/
Dodicilune: https://www.dodicilunestore.com/
Segell Microscopi: https://www.microscopi.cat/,
The Changes Music: https://thechangesmusic.com/
CRU Records: https://alcrurecords.com/,
Etc, etc...enllaços que trobareu al blog.
I “Menta selvatica”, amb influències de ritmes
afrobrasilers i afrocubans, aquesta cançó porta la veu a transitar per terrenys
que oscil·len entre la música àrab i la rumba. La menta, carregada de
simbolismes històrics i mítics, es presenta aquí com un element sanador. En la
pràctica del tarantisme, es feia servir com a remei calmant durant rituals
catàrtics entre música i danses frenètiques. La peça és un viatge oníric que
connecta el supersticiós amb l’ancestral, construint un relat que evoca imatges
de l’inconscient col·lectiu i significats universals.
I un altre tema és 'Tupanara'. Inspirada en un
personatge familiar transformat en caricatura, la cançó aborda la figura d’una
madrastra distant emocionalment, que encarna ambició i vanitat insaciable.
Nascuda com un exercici per exorcitzar les ferides familiars, aquesta peça fusiona
sonoritats balcàniques amb el teatre-cançó italià, obrint nous horitzons per a
l’exploració vocal.
I encara amb el primer track i anomenat...
2.1.- Avorio (Mila Trani) 3:52.
I ves que “Avorio” és una peça que combina les
influències del jazz i els ritmes afro, concretament el maloya de l’illa de la Reunió, amb una atmosfera
profundament arrelada en l’univers andalús, on la guitarra i el caixó tenen un
paper central. La cançó relata un amor homosexual que la protagonista
s’atreveix a viure, superant els seus conflictes interns i abraçant el seu
desig amb valentia. És una instantània poètica de dues persones que, impulsades
per l’atracció, decideixen deixar enrere la por al judici i lliurar-se a la
seva veritat.
Doncs sí que ha estat interessant aquest tema, i
com l’han començat amb les veus percusives i les percussions de Martí Hosta, conjuntament amb els més
baixos del violoncel de Sandrine, i
la rítmica de Barenghi. I el final
ha estat brutal, amb ella a la veu i la guitarra de Bart. Una composició amb clares diferències harmòniques
corresponents a les parts del tema, coses de l’estructura del tema. Un tema
curtet on la seva veu, que ella s’ha doblat, ha estat la vertadera
protagonista, des de l’inici fins el final a duet amb en Bart Barenghi.
I més precioses cançons són aquestes:
'Senza sfiorire'. Un delicat vals que narra el
dolor de descobrir com les il·lusions xoquen amb la realitat i la nostra
incapacitat per escoltar les veritats reveladores. La cançó desplega una veu
que transita entre el líric i el fado, creant un univers sonor íntim i
commovedor.
'Sentimiento'. Una versió de la icònica cançó
d’Avion Travel, escollida per la seva singularitat i pel profund respecte cap
al grup italià. La peça retrata músics a la recerca d’inspiració, guiats pel
sentiment, navegant en un mar infinit de possibilitats musicals. Tot i que la
lletra encobreix significats profunds, va ser la melodia la que em va captivar,
i que vaig reinterpretar en un bolero minimalista.
I ja els acabarem d’escoltar en la cançó anomenada...
3. 5.- Essenza (Mila Trani) 6:04.
I “Essenza” és un acte catàrtic que convida a
despullar-se de càrregues heretades i abraçar el veritable significat de la
llibertat. El ritme hipnòtic i complex de les estrofes descriu els pesos
generacionals que ens lliguen, mentre que la tornada, s’obre a una esperança alliberadora.
El tema conclou amb una frase en espanyol que diu: No te detengas más, ve más
allá, cura tu alma, ella sabe la verdad, tot plegat sobre una base de
percussions i veu que evoca un ritual ancestral ple de força i transcendència.
I sí que ens ha tornat a copsar la líder com a
cantant i també com a compositora. I aquí hem tingut les percussions de Martí Hosta, el contrabaix de Pau Lligadas, la guitarra esclar de Bart Barenghi, i poder el violoncel de Sandrine Robilliard. I “Essenza” te un
pont o una part B molt maca on es nota el canvi tonal. I ja cap el final hem
gaudit molt amb el solo de Lluna Aragón
tocant els aguts del seu violí fent-nos una curteta improvisació. I quins jocs
de veus que ella ha sabut construir a base de doblatges i demés estris a l’hora
de la gravació, ideal tema per ja deixar-los d’escoltar o sigui que felicitats
noies i nois Mila Trani, Sandrine Robilliard, Lluna Aragón, Ana Rossi, Bartolomeo Barenghi, Martí Hosta, Pau Lligadas
i Christos Barbas, havent-hi músics que no hem pogut escoltar.
I també hi ha 'Lontano'. Dedicada a la meva mare
i a la música, que vaig descobrir a través del seu cant des del ventre matern.
Per a mi, la música ha estat un refugi i, més endavant, una companya de vida
que em transporta a una dimensió atemporal, connectant-me amb l’univers i el
seu poder meditatiu.
'Cerco'. Escrita en un moment d’il·luminació,
aquesta cançó representa la cerca de l’essencial mentre evoca un passat dolorós
i projecta el desig d’un nou amor. Ambientada en una ciutat del sud d’Espanya,
la narrativa s’entrellaça amb la llum intensa, les avingudes de tarongers i la
proximitat del mar. L’arranjament, inspirat en les sonoritats del flamenc,
reforça aquesta connexió amb el paisatge i les emocions profundes.
I després d’aquestes boniques cançons, sembla un
bon moment per escoltar el micro conte de Carme
de la Fuente. I com sempre ella fa, Carme
ens ha captivat amb la seva veu envoltada de la musicalitat del programa.
I seguirem ara endinsant-nos en la barreja
musical on hi tindrem cançó tradicional catalana, flamenc, o sigui músiques d’Ibèria, i tot en clau de Jazz, amb
l’altre projecte de Segell Microscopi,
el nou Libérica del Manel Fortià i el seu "Alé - Iberian Chants". Enregistrat
a El Local Estudi de Vilablareix (Girona), entre març i juny
de 2024, per Marc Piña. Teban Sandrone, mescla
i màster. Manel Fortià, producció. Fede Serrat, coproducció. Amb Pere Martínez, veu. Carles Dénia, veu (3, 4 7). Antonio Lizana, veu i
saxo (2, 8, 9, 10). Alba Careta, veu i trompeta (3, 4, 6, 8, 10). Aina López,
saxo alto (1, 3, 4 7). Max Villavecchia, piano. Oriol Roca, bateria (1, 6, 7,
11). Raphael Pannier, bateria (2, 3, 4, 8, 10). Manel Fortià, contrabaix i
arranjaments. I al blog hi trobareu l’enllaç a la pàgina web del disc: https://www.microscopi.cat/product-page/ale-iberian-chants.
El grup Libérica,
liderat pel contrabaixista Manel Fortià,
ens presenta el seu segon disc 'ALÉ -
Iberian Chants' amb una banda de luxe on destaca la incorporació d’Alba Careta i les col·laboracions
estel·lars d’Antonio Lizana i Carles Dénia. Després del reconeixement
obtingut amb l’anterior disc, Libérica ha
pogut tocar amb gran èxit de públic a escenaris tan emblemàtics com el Bimhuis d’Amsterdam, Lantaren Venster de Rotterdam, Festival de Jazz de Vitòria,
Castello Sforzzezzo de Milan,
Budapest Music Center o Unterfahrt de Munich, entre d'altres. Ara, amb un so
més madur ens presenten 'ALÉ - Iberian
Chants', un homenatge als cants lliures i als cants de treball tant del
nord com del sud i de les fortes connexions que hi ha a la Península Ibèrica, sempre buscant punts en comú entre la cançó
tradicional catalana, valenciana i el flamenc.
Doncs ja els començarem escoltant en el
tradicional català convenientment arranjat per Fortià...
4.10.- Cançó del lladre (popular català) 7:01.
I hem començat escoltant la veu del gadità Antonio Lizana i ja la del català Pere Martínez. I hem escoltat primer el
piano de Max Villavecchia, amb la
bateria de Raphael Pannier el saxo
alt de Lizana fent unes primeres
notes acompanyant al cantant. I ja la trompeta d’Alba Careta fent-li un coixí al solo de Lizana al saxo alt, i posteriors moments molt potents d’impro
col·lectiva, brutals, tot just abans del break on Pere s’ha quedat sol amb el piano de Max, moments molt delicats. I què bons els moments posteriors amb
la contundència del so profund del contrabaix del líder Manel Fortià, i de nou un crescendo molt emotiu amb tots ells
participant-hi, per arribar a un final delicat que s’ha diluït en el no res,
preciós arranjament d’aquest popular català, ideal per començar-los a escoltar.
El disc comença amb el 'Rossinyol' que ens
introdueix el contrabaix del Manel
Fortià i la veu de Pere Martínez de
forma dolça, situant-nos al Rosselló.
El drama d’una malcasada no triga a convertir-se en una Soleá amb aires
coltranians. El solo de saxo d'Aina
López representa la ràbia i la impotència que desemboca amb el cante
tradicional i acaba amb un diàleg entre ells dos.
%201.jpg)
Les veus del cantaor català Pere Martínez, el valencià
Carles Dénia i el gadità Antonio
Lizana, representen aquests mons coexistents dins la Península que es troben a Libérica
d’una manera orgànica i lliure gràcies al jazz. La trompeta i la veu de la
meravellosa Alba Careta i al saxo de
la jove i talentosa Aina López, aporten
aire fresc i nova energia. A la base rítmica trobem al pianista Max Villavecchia, els bateristes Raphael Pannier i Oriol Roca, i ell
mateix, en Manel Fortià al contrabaix que des de la rereguarda dirigeix el
vaixell. Un recorregut musical per la Península
d’est a oest i de nord a sud a través dels seus cants i sempre al servei de la
música. Passegem per terres valencianes i descobrim les Malaguenyes, les Granaïnes,
els Cants de Batre… mentre continuem
amb un peu a Catalunya i l'altre a Andalusia fusionant cançons de bressol
i altres músiques emblemàtiques d'aquestes cultures, molt ben interpretades per
la veu principal de Pere Martínez,
que ens sedueix tot demostrant una gran varietat de registres i una facilitat
innata per adaptar-les als nostres temps.
I tornant a Catalunya,
a Sant Joan de les Abadesses, ens
trobem aquesta versió del “Comte Arnau” amb la veu d'Antonio Lizana i un solo de saxo excels. En aquesta cançó
apareixen sonoritats que ens recorden a Paco
de Lucía.
5.8.- El comte Arnau (tradicional catalana) 6:34.
I de nou ens ha fet tremolar aquest arranjament
fet pel Manel d’aquest tradicional
català. I també hem tornat a gaudir amb el saxo inicial de l’Antonio Lizana amb la bateria de Pannier i el contrabaix de Fortià. I el piano de Max ha deixat pas a la veu de Pere Martínez. I ja la trompeta de l’Alba Careta amb una primera improvisació, s’ha alternat amb la veu de Pere.
I els dos vents a duet han fet una frase molt reeixida, Careta i Lizana ben
acompanyats per la base rítmica de tres. I ja el solo brutal de l’Antonio Lizana al saxo alt, el qual ens
ha meravellat per la seva sonoritat alhora que fraseig jazzístic. I de nou el
duet dels dos vents fent un “soli” melòdic. Piano amb veu i contrabaix, han
obert el camí cap el final i amb la posterior la trompeta de l’Alba Careta, sempre alternant amb la
veu de Pere Martínez. I quin final
més brutal improvisant ells dos, els dos vents, Alba i Antonio per
arribar ja al final acabant-lo de cop. Brutal.
I no deixaré de dir-vos que entreu als webs de:
Fresh Sound Records: www.freshsoundrecords.com,
Quadrant Produccions: www.quadrantproduccions.es
Temps Record: https://tempsrecord.cat,
Youkali Music: http://youkalimusic.com,
Origin Records: https://originarts.com/,
Errabal Jazz:
http://www.hotsak.com/Errabal-es?set_language=es
UnderPool: https://www.underpool.org
Etc, etc...enllaços que trobareu al blog.
I també ens trobem amb una cançó de bressol del Camp de Tarragona titulada “Sant Joan
Feu-lo Ben Gran”, on trobem un diàleg entre en Pere Martínez i l'Antonio
Lizana, que li contesta amb fragments de la “Nana del Caballo Grande” que
cantava Camarón de la Isla. Una
conversa entre dues cançons que es desenvolupa sobre un acompanyament per
bulerías ornettianas de Manel Fortià i Raphael Pannier. Ja hem arribat a València i apareix un clàssic com la “Malaguenya
de Barxeta”, on podem gaudir del duet Carles
Dénia - Pere Martínez i també
d’un solo de saxo d'Aina López que
dialoga amb la veu.
A continuació trobem un altre clàssic valencià
com és “Granaïna de Montaverner”, també amb la participació de Carles Dénia. En aquest arranjament
passem del free fins a unes bulerías sense donar-nos-en compte. Com a resposta
apareix una versió molt bonica i original d’una granaína flamenca titulada “Lo
que lloró”, interpretada a trio per veu, piano i contrabaix percutit. Després
d’aquest arranjament tan original, entrem en el món dels “Cants de Batre” on
tornem a tenir el duet Pere Martínez -
Carles Dénia, mentre la resta de la banda improvisen. I apareix una versió
de “El Garrotín” per seguiriyas amb aires de New Orleans que ens deixa amb un molt bon gust de boca.
I ens diuen que... “La Tarara” barreja les
lletres de Lorca i Camarón amb una lletra valenciana de la
cançó pasqüera que porta el mateix títol. I els acabarem d’escoltar en
aquesta....
6.6.- La Tarara (Federico García Lorca) 4:27.
I 10-n’hi-C de cançó final que hem escoltat, i
de nou amb la veu de Pere Martínez
ara cantant “La tarara” de Lorca.
Tema iniciat amb una “Intro” de piano, contrabaix i bateria per ja aparèixer la
melodia a càrrec de Pere, també
alternant amb la trompeta de l’Alba.
I ja tocava escoltar al líder fent una improvisació al contrabaix, d’aquelles que
et posen els pels de punta, per la profunditat, pulsió i llenguatge jazzístic. També
hem gaudir amb el solo de piano fet per Max
Villavecchia, i ara acompanyat per la bateria de l’Oriol Roca. I Pere
cantant també un trosset en català, i sempre, sempre la potent trompeta de l’Alba Careta, i de nou arribant a un
final molt potent del tema, que han acabat de cop, brutal tema per ja
deixar-los d’escoltar. I llàstima de no haver escoltat el saxo alt d’Aina López, com tampoc hem escoltat la
veu de Carles Dénia, en fi, no es
pot fer tot. Igualment els felicitarem a totes i a tots ells, Pere Martínez, Carles Dénia, Antonio
Lizana, Alba Careta, Aina López, Max Villavecchia, Oriol Roca, Raphael Pannier
i Manel Fortià.
I també hi tenim un duet protagonitzat per Antonio Lizana i Manel Fortià que ens porta a Cádiz
amb unes alegrías del tema “A dibujar esta rosa” que desemboquen en un altre
clàssic, la “Cançó del Lladre”, primer tema que hem escoltat, amb un
arranjament que passa per diferents fases i es va enfosquint per moments. Al
final tornen a aparèixer les alegrías i es crea un diàleg molt bonic entre en Pere Martínez i Antonio Lizana.
I ara farem un salt estilístic endinsant-nos en
el Jazz d’Errabal Jazz amb el disc “EMEKI” del Rafa Aceves Trio, gravat i mesclat per Fredi Peláez als estudis Pottoko
de Beasain, Amb Rafa Aceves, piano; Marcelo Escrich, contrabaix i Hilario Rodeiro, bateria. I al blog hi trobareu l’enllaç a la
pàgina web del disc: https://hotsak.eus/es/product/emeki/.
“Emeki” a més de comptar amb una excel·lent producció,
resulta ser un exercici de pura espontaneïtat i frescor. Un disc sincer, sense
més artifici que la recreació de l’instant en clau de pura elegància jazz. Un
treball que gira al voltant de la cerca d'identitat pròpia. Subtil, parteix de
sòlides premisses i ens proposa la trobada amb aquest moment irrepetible a
través de la improvisació. Composicions com “Whisper Not” del saxofonista,
compositor i arranjador nord-americà Benny
Golson o “Blue in Green”, una composició original de Bill Evans i Miles Davis que
apareixeria a l'aclamat disc Kind of
Blue d'aquest últim, doten la feina d'una empremta poc freqüents. “Emeki” està escrit amb aquest
llenguatge encara per descobrir, imprevisible i subtil. Aquest llenguatge
delicat i sense paraules on hi ha entre milions de probabilitats, l'opció
precisa. Aquest instant concret i no un altre. Una nota que fugaçment ens
desvetlla la veritable essència d'un artista a la recerca del que és
extraordinari, a la recerca del que ell és.
I els començarem escoltant en el magnífic tema
de Herbie Hancock, anomenat...
7.6.- Dolphin Dance (Herbie Hancock) 5:44.
I què maco aquest tema de Hancock, encabit en el seu magnífic “Maiden Voyage” publicat per Blue
Note el 1966, on hi hagué: Herbie
Hancock – piano, Freddie Hubbard – trompeta, George Coleman – saxo tenor, Ron
Carter – contrabaix i Tony Williams
– bateria.
El canvi musical ha estat substancial, sí. De
fet, hem començat el que en podríem dir la segona part, i ara amb el Jazz més
clàssic, en podríem dir, tot i que ja sabem que el Jazz no és, pur, no. Hem
gaudit força amb aquest preciós tema de Hancock
a trio, sense cap vent com hi hagué en l’original. Ens ha agradat el tema i la
proposta a trio base per encarar aquesta segona part musical. També com el
líder Rafa Aceves ha gestionat el
seu toc al piano, per la delicadesa com ho ha fet, i sobretot per la seva
brillant improvisació. Els seus dos companys han estat exquisits, amb el so
greu i profund del contrabaix de Marcelo
Escrich, ell que s’ha esplaiat també amb un solo magnífic, amb pulsió
rítmica. I sempre, sempre, uns sons delicats de plats i estris de la bateria de
l’Hilario Rodeiro, ell molt precís,
tots tres molt precisos, en un tema ideal per començar-los a escoltar.
I ells ens parlen dels dos companys del líder: I
sí, d'una banda, el contrabaixista argentí Marcelo
Escrich, compta amb una incessant i prolífica carrera plena de
col·laboracions en diferents projectes, i avui dia és un dels músics més
sol·licitats de l'escena. Treballs com els aclamats Pagoda, Aporía amb Javier
López Jaso o Diez años después
amb Miguel Salvador, donen bona
mostra de la seva trajectòria. D'altra banda, el compositor, productor i
baterista gallec Hilario Rodeiro, a
més de formar part de projectes com ara Pamplona
Jazz Orquestra, R.S. Faktor o CiTriC
compta amb l'aval d'haver realitzat discos com Transoceànica, Respira, Cosmic Latte o Lila no Ceo. Una reconeguda carrera coronada amb premis com a Premis BBK al millor disc (RS Faktor), V Concurs de Jazz de Barcelona
(Citric) o Acadèmia de la Música
(Mama Cabra).
Us recordo també que entreu a les següents
pàgines web dels locals on es fa Jazz..
23 Robadors,
Barcelona:
https://23robadors.com/programacio/,
Jamboree Jazz
Club, Barcelona:
https://jamboreejazz.com/agenda/,
Sunset Jazz
Club, Girona:
http://www.sunsetjazz-club.com/index/BENVINGUDA.html
etc, etc....al blog hi trobareu l’enllaç a la
seva programació.
I també hi ha el magnífic tema de l’estimat i
enyorat Benny Golson, i primer track
del disc..
8.1.- Whisper Not (Benny Golson) 4:46.
I què gran Benny
Golson com a compositor, per aquest tema, sí, però per d’altres increïbles
que va fer com “Stablemates”, “Along Came Betty”, “Killer Joe”, etc, etc. I Golson havia dit que "la vaig
escriure a Boston al club Storyville de George Wein quan estava amb la big band de Dizzy Gillespie. Vaig escriure aquesta melodia en 20 minuts."
Algunes fonts indiquen que el primer enregistrament va ser de Gillespie, mentre que altres indiquen
que el trompetista Lee Morgan va ser
el primer.
I Rafa
Aceves l’ha començat a piano sol en la primera A, per ja acompanyar-lo els
dos companys en la segona A, pont, la B i retorn a la A final, en un tema
d’estructura típica de 32 compassos i de la forma AABA. El ritme m’ha semblat
un tan trencat, a 5x4, res del Swing habitual en aquest tema que va a 4x4. Una
bona proposta, que d’entrada ja ens situa en un món diferent. De nou ens ha
agradat la gestió solista del líder, on de nou ens enlluerna amb la seva
delicadesa. També és reeixit el seu llenguatge jazzísitc, digitació prístina i
pura, arpegis i demés tècniques emprades. I quin solo que ens han fet els dos
companys, Marcelo Escrich, contrabaix i Hilario Rodeiro, bateria, compartint-lo fent cadascun d’ells els 8
compassos de les diferents parts del tema, brutals tots dos, per ja de nou
recuperar la melodia final i també el típic final d’aquest gran tema de Benny Golson. Des d’aquí un record ben
gran al mestre que vam tenir la sort de seguir des del Jamboree de Barcelona
fins l’Escorxador de Lleïda en un Jazz Tardor organitzat per l’amic Josep Ramon Jové.
La banda transita suaument pels dinàmics i
improvisats passatges d'”In love in Vain”, una composició original de Jerome Kern per delectar-nos amb la
deliciosa adaptació d'”Over the Rainbow”. Rafa
Aceves escrigué “Marian” com a homenatge a la seva germana, una composició
que posa de manifest, tant la sensibilitat com el talent compositiu del seu
autor. La banda recrea la figura del pianista nord-americà Herbie Hancock a “Dolphin Dance”, obsequiant-nos novament amb la
delicadesa sempre molt present al llarg d'aquest treball a “Never Let Me Go”,
del compositor Jay Livingston per
finalitzar amb la recreació de la cançó popular “La Tarara”, recuperada i
adaptada al seu moment pel poeta Federico
Garcia Lorca. I ves quina casualitat...o no?
I ja els acabarem d’escoltar en el tema
anomenat...
9.3.- In Love in Vain (Jerome Kern) 6:24.
I ves per on que aquest tema es va poder
escoltar a la peli dirigida el 1946 per Otto
Preminger, “Centennial Summer” amb la lletra de Leo Robin. No és un tema massa interpretat, crec jo, tot i que sí
que és força maco.
I ara sí que hem gaudit amb tot el Swing del món
en aquest tema, coses de l’arranjament, també pel tempo emprat, a mèdium up,
ideal per viure la sensació del Swing. De nou, estructura típica de 32
compassos i forma ABAC. I després d’haver-nos presentat la melodia de tot el
tema, el líder ha tornat a acaronar-nos amb la seva particular delicadesa i
sensibilitat pel seu pianíssim tan fi i precís. De nou el seu Jazz improvisant
ha estat de lo més brillant, esclar que gràcies als dos de la base rítmica, el
baixista Marcelo i el baterista Hilario, el primer amb un “Walking”
brutal a tot Swing. Ell mateix ha fet una improvisació magnífica, amb pulsió
rítmica, amunt i avall del mànec de la seva “Berra” i Jazz a dojo. Al final uns
“quatres” compassos del líder al piano amb la bateria de Rodeiro, ambdós improvisant la mar de bé, i ja recuperar la melodia
i acabar el tema amb un ”Vamp” magnífic a tot Swing i el líder Aceves improvisant de manera brutal,
ideal per ja deixar-los d’escoltar, o sigui que felicitats nois, Rafa Aceves, Marcelo Escrich i Hilario Rodeiro.
I ja acabarem el programa de nou amb un canvi
sonor, sí, per la trompeta de Juan de
Diego però també per les seves composicions, amb el nou Juan de Diego Grebalariak, “AZKEN UDA”.
Dotades d'un elegant aire de West Coast
Jazz, les deu commovedores i joiosos peces gravades als estudis Sol de Sants de Barcelona, inclouen, al costat del flugel i la trompeta de Juan de Diego, el piano de Toni Saigi, el contrabaix de Pere Loewe i la bateria de Ramon Prats, a manera de diàleg
musical. I al blog hi trobareu l’enllaç a la pàgina web del disc: https://hotsak.eus/es/product/azken-uda/.
Juan de Diego explica que aquest disc s'havia de titular
inicialment “ATERPE” (refugi), i pel fet de morir la seva mare aquest estiu, va
decidir canviar d'idea. Potser, ara, amb la perspectiva més àmplia que ens fa
el pas del temps i l'escolta del mateix disc, es podria dir que tots dos títols
són compatibles i són cares d'una mateixa moneda. Després de l'estiu amarg, al
capvespre fred i fosc de la tardor, ha arribat l'hora del record càlid i
afectuós, revisant fotos i rememorant vivències a la calor de la xemeneia del
refugi (aterpe). És la carícia d'una música reconfortant la que desitgem en
aquell moment i la que ens acompanya en aquest disc.
I els començarem escoltant en el tema...
10.1.- Marinela (Juan de Diego) 5:00.
I què maco aquest tema del Juan. I l’ha començat Juan a
la trompeta amb el piano de Toni. I
quina rítmica més ben marcada pels dos de la base, Pere al contrabaix i Ramon
a la bateria. I ja la bonica melodia amb el so ple de la trompeta de Juan de Diego, i quin suport dels tres
de la base rítmica. I el líder havent fet ja la primera improvisació amb el seu
so tan característic i llenguatge tan particular, i sí que anem a tot West Coast i no pel ritme quasi Beat. Toni al piano ha quallat una molt bona
impro, ell posseïdor també d’un discurs propi, cada vegada més reconeixible i
de gran talla. I tot i recuperant el motiu principal pel líder, l’han acabat
amb un redoble del Ramon, ideal tema
per començar-los a escoltar.
En qualsevol cas, a la calor del refugi no hi ha
lloc ni necessitat d'exhibicions personals. Entre ecos del “Sketches of Spain”
o “Round Midnight”, trobarem i gaudirem així del sol de trompeta elegíac,
delicat i commovedor d'”Azken Uda”, el swing juganer de “Marinela”, el blues de
“Tflisko gizona” o dels coloristes tocs de bo de manera magistral, puguin
expressar-ne el record i l'emoció. Des de l'amistat, i el record amorós, la
clau i l'essència del disc és a la companyia eterna de la música. El relaxament
necessari per assaborir, a l'enrenou d'una sedosa percussió, les aportacions
extraordinàries del piano i el contrabaix.
I un de molt maco és...
11.2.- Aterpe (Juan de Diego) 6:36.
I quin altre tema més ben trenat del Juan. Amb els primers sons de la seva
trompeta, poc ens podíem pensar que el tema aniria així, oi? De nou el Groove
típic dels seus projectes. Aquesta manera d’entendre la música on la qüestió
rítmica és tan important per a ell. I també una mena de melancolia la percebem
en la seva sonoritat. Melodia i ja la primera improvisació del Toni, ell amb les seves “maneres”
sovint un tant “minimalistes” de tocar el piano però sempre amb les notes
posades a lloc. Un llenguatge personal que li reconeixem de fa ja una mica. I Juan ha seguit el tarannà de “menys és
més” del jove pianista, fent de nou una improvisació “marca de la casa” per
sons, per històries explicades, per sensibilitat musical, la que hem escoltat
en aquest “Aterpe” de Juan de Diego.
Us recordo també que entreu a les següents
pàgines web dels locals on es fa Jazz..
Llibreria
Byron: Barcelona
https://llibreriabyron.com/calendari/
Nova Jazz Cava:
Terrassa
https://www.jazzterrassa.org/ca/programacio/upcoming,
Jazz Club Sant
Vicenç: Sant Vicenç dels Horts
https://jazzclublavicentina.blogspot.com/, i nosaltres ja ben aviat, el 7 de març, que
tindrem al gran pianista Ignasi Terraza i
algun convidat sorpresa, en un esdeveniment organitzat des del Jazz Club Sant Vicenç i patrocinat per
l’Ajuntament de SVdH i per això amb l’entrada gratuïta.
I ja per acabar d’escoltar-los i nosaltres
acabar el programa d’avui hi ha un parell de temes curtets i magnífics...
12.1.5.- Zirimiri (Juan de Diego) 3:36.
12.2.9.- Txefinho (Juan de Diego) 3:46.
Doncs sí que em sembla haver escoltat abans el
“Zirimiri”, o poder és pel fet de ser de nou un tema a tot Juan de Diego. So inicial de la trompeta i ja la bateria de Ramon. Melodia i ja la improvisació del
seu amic, el seu baixista, en Pere Loewe.
Ell sempre tan precís, en el llenguatge, en la tècnica, en el discurs, qui ens
ha mostrat la seva qualitat musical en
un bon solo al contrabaix. També Toni
ha fet el seu, curtet, que el tema també ho és, i de nou amb una mena contenció
melòdica, ben expressada. I esclar que qui ha predominat més durant tot el tema
ha estat Ramon Prats qui se’ls ha
endut a tots amb el seu ritme i permanent redoble sobre la caixa. Juan ha fet un solo també curtet al
final, seguint el tarannà del rítmic tema, amb frases separades per espais, so
personal i ja melodia i final d’aquest primer “Zirimiri”.
I sí que m’ha semblat molt maco acabar el programa
amb el segon tema “Txefinho” a tot Bossa. Ara amb una melodia més positiva, més
de festa, més de ball, més d’alegria, que ja ens fa falta, ja. Melodia i
primera improvisació de Juan a la
trompeta farcida de bon gust i sensibilitat. De nou el Groove, la cosa rítmica
que fa de la seva música tot un moviment, tot un moure’s. Te’l pots imaginar
amb el seu somriure, tocant, i bellugant-se a l’escenari, un somriure que amaga
una ferma convicció que moltes coses socials s’han fet malament, que reclama
llibertat, dignitat i justícia. No oblido no, la gran tasca rítmica dels dos de
la base Pere i Ramon. I Toni l’ha
seguit primer amb una frase al registre agut, i la següent dues octaves més
baixa. Allà s’ha esplaiat la mar de bé amb un discurs remarcat per haver-se
passejat amb solvència per l’harmonia del tema, notant-se les anades i tornades
al motiu melòdic principal, seguint també l’esperit rítmic del tema, d’aquest
preciós “Txefinho” de Juan de Diego
Grebalariak ideal per ja deixar-los d’escoltar i nosaltres acabar el
programa d’avui, que com sempre espero que us hagi agradat tant com a mi, o
sigui que felicitats nois, Juan de
Diego, Toni Saigi, Pere Loewe i Ramon
Prats.
Doncs ara sí, ho deixem aquí, gràcies per ser-hi
aquí o al blog del programa que ja sabeu què és www.jazzclubdenit.blogpspot.com.es i jo mateix Miquel Tuset i Mallol qui l’ha realitzat, xerrat pels descosits
d’interessos comuns, espero, i seleccionat les seves músiques, us espero la
setmana vinent, si podeu, voleu i en teniu ganes i us desitjo molt bona nit i
bon Jazz Club de nit en el Jaç de cadascú. Miquel Tuset i Mallol.
%201.jpg)
%202.jpg)
%206.jpg)
