Molt bona nit a tothom, benvinguts a Jazz Club de Nit aquí a Ràdio Sant Vicenç 90.2 aquí a Ràdio Abrera 107.9 aquí a Ràdio Joventut aquí a Ràdio Molins de Rei 91.2 amb un programa de Jazz per a vosaltres que us agrada el Jazz, com deia el nostre amic Cifu. A ell li dediquem el programa avui i cada setmana que el fem, o sigui que un petó ben gran Cifu. Aquí Miquel Tuset i Mallol qui us parla, presenta i realitza aquest programa i com sempre amb les novetats de músics i editorials. I ja sabeu que aquest programa forma part de la plataforma col·lectiva i internacional anomenada “esfera jazz”, i que al blog hi trobareu l’enllaç. He dit col·lectiva i ara dic també de pirades i pirats del Jazz i ara ja en som més de seixanta entre podcasts i pàgines web totes relacionades amb el món del Jazz. 

I dic NO a la guerra de Putin i a cap de les guerres, totes assassines. 

I ves per on que el passat dissabte 16 de juliol vam gaudir força amb l’actuació dels músics que varen participar en el 2n dia de la 13ena edició del Festival de Jam Sessions a SVdH. Vam tenir al combo d’alumnes del Conservatori del Liceu i al combo d’alumnes del Musical de Bellaterra amb professors com el gran Eladio Reinón i d’altres més. Va venir força gent que va gaudir del concert i posterior Jam Session que vam fer. I ja per aquest dissabte 23 de juliol i al bell mig de la Festa Major farem el darrer dia de Festival on tindrem un combo d’alumnes de l’Escola Superior de Música Jam Session i el combo de professionals The International Friend’s Quintet al Pati de Can Comamala, i com sempre a partir de les 20h. Us hi esperem. 

I aquest és el darrer programa de la temporada “oficial”, car no descarto fer algun “Especial Estiu”. Han estat 45 programes diversos i com sempre amb el millor Jazz actual, el d’abans i el més contemporani. Avui us proposo escoltar quatre projectes dos a trio, que els tindrem a la primera part com són els de l’Alex Riel Trio, “Live” al Jazzus Montmartre i el del pianista Juan Ortiz “Brighter Days”. El que seria la segona part començarà amb la veu de Tia Brazda, “When I Get Low” per acabar amb el “Native Speaker” de la parella SaltmanKnowles, i esclar, amb un micro conte de Carme de la Fuente.

 


I començarem amb el trio del jove pianista bilbaí Juan Ortiz i el seu “Brighter Days”, publicat per la recent editorial barcelonina CRU Records el 03/06/2022. Enregistrat per Naoto Sugahara el 17/11/2021 a l'Estudi Orpheus Recording Studios, Tokio, Japó. Mescles i Màstering a càrrec de Joan Lozano. Producció de Juan Ortiz. I ells ja ens indiquen de què va tot plegat o sigui que el subgènere del Jazz és el Post Bop. I aquí hi tenim a Juan Ortiz, piano; Hiroshi Takase, contrabaix i Gene Jackson, bateria. Tots els temes i arranjaments són del líder excepte “Swett Lorraine”. I com sempre dir-vos que al blog us posaré l’enllaç al seu Bandcamp: https://juanortiz.bandcamp.com/album/brighter-days.

 I aquest és un projecte amb un parell de temes a piano sol, dues precioses baladetes, “Sweet Lorraine” aquesta amb tot el Blues del món, i a mode de bonus track el “Christmas in Bilbao” que també fa a trio. O sigui que per començar el seu projecte ho podríem fer amb els dos temes juntets, i primer el.. 

1.9.- Christmas in Bilbao (Juan Ortíz) 2m53s 

I després la cançó composta el 1928, música de Cliff Burwell i lletra de Mitchell Parish. 

2.8.- Sweet Lorraine (C. Burwell i M. Parish) 4m01. 

I quina bonica composició del Juan acabem d’escoltar, la primera a piano sol. Delicada, dolça i plena de sentiment, el d’un Nadal a casa quan un s’està sempre per fora donant voltes pel món. De fet, d’aquest preciós tema en fa una versió completa, amb el trio, i tema per tant de més llarga durada, de quasi 7 minuts. Poder escoltar-lo a piano sol ha estat un plaer on també hem pogut copsar com s’ho manega ell sol. Una dolça melodia ben acompanyada pels acords i la seva rítmica. I del segon tema “Sweet Lorraine”, ens ha sorprès també el seu estil tan ben adaptat a aquesta música tan primerenca, la que es feia al 1928. Un tema interpretat i enregistrat per tothom com per exemple en Nat King Cole que ho va fer el 1944. 

I deixeu-me que us digui que podeu entrar al web de www.freshsoundrecords.com per veure l’extens catàleg d’aquesta nostra editorial i també podeu anar a la botiga Blue Sounds al carrer Benet Mateu 26 i comprar de tot i més relacionat amb el món del Jazz...discos, llibres, dvds, vinils....etc. Allà hi trobareu els caps de setmana i dilluns pel matí a l’amic Enrique Heredia, mentre que la resta de dies hi trobareu a l’Esteban. Ells dos us assessoraran en tot lo de Fresh Sound Records, editorial creada pel gran entusiasta amant del Jazz, Jordi Pujol Baulenas, des d’aquí una forta abraçada i gràcies pel teu suport tots aquests anys. 

I hi ha una altre molt bonica composició dedicada a una de les seves filles a tot delicat vals anomenada “Song for Selene (I’ll met you in my dreams)” que no posaré i així la voldreu escoltar adquirint el seu projecte, que els hem d’ajudar.

 


I seguirem amb una mica de funk i així copsar la diversitat del seu projecte amb el tema propi que titula el disc i anomenat... 

3.7.- Brighter Days (Juan Ortíz) 4m12s. 

Doncs amb aquest tema hem fet una passa endavant molt llarga on ara ens hem situat en un context molt “funk”, tot i que també ens recorda algunes músiques i ritmes que ballava la gent allà pels anys 80. Té un punt de “pop”, això sí, però amb molt bon gust musical i res patxanguero. És una mostra dels seus diferents gustos pel que fa a la qüestió musical i rítmica. Els dies brillants, aquells on tot surt la mar de bé, semblen els adequats per escoltar aquesta música. L’hem pogut escoltar ja en el seu primer solo, i us haig de dir que m’ha agradat força. La base de dos l’han acompanyat la mar de bé, amb el baixista marcant les notes guia i el baterista el permanent “beat” rítmic del tema. 

Brighter Days és el retrat anímic d'un moment d'incertesa global, un viatge al redescobriment de les arrels més personals on la restricció de moviments i la fortalesa dels vincles emocionals van fer brollar una obra que actua com a autèntic zeitgeist d'una època fosca, viscuda des de l'esperança, que precedeix la llum dels dies que vindran. El músic bilbaí Juan Ortiz fuig dels artificis, i després dels seus discos “Life is Too Short (2013), premiat com a “Millor Disc de Jazz de l'Any” als premis BBK Jazz, recórrer el món i gravar “And the World is Large ” (2015) i mudar-se al Japó on llança el seu tercer àlbum “Winter Tales” (2017), també premiat com a “Millor Disc de Jazz de l'Any” als Musika Bulegoa Sariak, ens obsequia ara amb “Brighter Days”, un àlbum honest que transmet la seva personalitat en directe. Acompanyat per Hiroshi Takase al contrabaix i pel mític bateria de Philadelphia Gene Jackson, que ha col·laborat amb artistes de la talla d'Art Farmer, Christian McBride, Dianne Reeves, Kevin Eubanks, Eddie Gómez o Hugh Masekela entre d'altres, el trio publica el que serà l'àlbum de debut de CRU, que va veure la llum el 20 de maig del 2022. 

Un altre lloc emblemàtic és el 23 Robadors espai on es fa el Jazz més alternatiu de la ciutat amb tot un reguitzell de projectes que s’hi han parit i que així seguirà sent. Cada dia teniu Jazz i els dimecres, concert primer i després Jam Session amb Miguel Pinxo Villar, Juan Pablo Balcázar i Carlos Falanga. Al blog us en posaré la seva pàgina web:

https://23robadors.com/programacio/ la de la seva programació.

 


I seguirem a tot Swing amb el tema propi i dedicat a la seva reina Mayo i  anomenat...no per abrera... 

4.1.- Blues for the Queen (Juan Ortíz) 7m33s. 

I lo primer que m’ha sobtat és la similitud amb un tema del genial Charles Mingus, el conegut “Nostalgia in Times Square”, a qui sembla fer-li un homenatge. És una mena de “contrafact” del tema de Mingus. Té un bon swing amb el “walking” del baixista Hiroshi Takase, amb un gran tasca de Gene Jackson a la bateria. Després del “tema”, de la melodia, el líder ens ha clavat una molt bona improvisació, amb uns moments molt potents amb la mà dreta a mode d’Stride piano per com li van els dits. Després, ha desenvolupat unes línies melòdiques molt encertades, farcides de Blues com és aquest tema, car és un Blues de 12 compassos. El baixista japonès Takase ha fet un solo impecable, marcat rítmicament seguint fil per randa la qüestió harmònica del tema. Finalment ha estat el baterista Jackson qui n’ha fet un parell de “chorus” i ja per arribar de nou a la melodia del molt bon tema del líder Juan Ortíz. 

I ell ens diu que aquest disc està dedicat a la meva reina, Mayo, i a les nostres princeses Atena i Selene. I que...Els dies foscos poden creuar-se al teu camí, però no et preocupis. Només vol dir que hi ha dies més brillants esperant-te en el futur. I l’estimat Perico Sambeat ens diu què...En Juan va ser un estudiant meu a Musikene fa uns anys. Ara veig com el talent que vaig presenciar aleshores el va fer convertir en un gran pianista. Coneix a fons la tradició del jazz i és un gran compositor. Aquest àlbum n'és un gran exemple. 

Recordar-vos que entreu al web de masimas on podreu veure’n tota la seva programació dedicada al Jazz però també a diversos estils com són el Blues, el Funk i demés variants. Val la pena que us deixeu caure per la Plaça Reial per anar al Jamboree. Els dilluns amb una magnífica Jam Session. Al blog us posaré l’enllaç a la seva pàgina web: https://jamboreejazz.com/agenda/ la de la seva agenda. 

I aquest projecte té també un tema a tot Latin anomenat “Xoro”, vital de tempo. I els dos més ràpids, un més que l’altre són “Song for Athena” i el més vital de tots “Capsule” a un tempo brutal. O sigui que per acabar el seu projecte  proposo que els escoltem en el tema dedicat a l’altra filla seva..

 


5.2.- Song for Athena (Juan Ortíz) 5m05s. 

I amb aquest vital tema hem acabat d’escoltar-los, havent copsat de quina manera també els executen ràpids a tot Bop, com ha estat el cas d’aquest. De fet, ells mateixos ens diuen que l’estil és el “Post Bop”. Per a nosaltres ha estat una descoberta molt agradable, la del líder, pianista i compositor, molt bo en les tres facetes, Juan Ortíz. De fet la melodia té un no sé què de clàssica que ens situa en anys molt pretèrits als actuals. La seva posterior improvisació ens ha tornat a impressionar, per la seva riquesa i creativitat, maneres “Bluesy” increïbles i velocitat expositiva. Té una pulsió delicada, percusiva sí però no de manera excessiva. La mà sembla flotar sobre les tecles. Després d’aquest magnífica improvisació li ha tocat el torn al baterista Jackson qui primer ha fet uns “vuits” amb el pianista, per després uns “quatres” i ja recuperar la melodia del tema i acabar-lo amb un “Vamp” o “pedal” magnífic que en un directe allargassarien segons públic i  músics. Gràcies Juan, gràcies nois. 

Recordeu que podeu trobar el millor del jazz que es fa a casa nostra entrant a la web de Quadrant Produccions www.quadrantproduccions.es allà tindreu la possibilitat d’adquirir els discos que vulgueu i veure tot el catàleg d’aquesta editorial de Lleida dirigida pel Josep Ramon Jové, des d’aquí una forta abraçada.

 


I ara seguiré amb l’altre trio, el liderat pel baterista Alex Riel enregistrat en viu el 22 i 23 de setembre del 2021 al Jazzus Montmartre, Copenhage i publicat el 24 de juny del 2022. I ells continuen amb la seva llarga tradició de d'enregistrament de concerts de jazz en directe, i ells són: Marian Petrescu, piano; Joel Locher, contrabaix i el líder Alex Riel, bateria. I ens presenten un àlbum d’estàndards clàssics del jazz. I com sempre dir-vos que al blog us posaré l’enllaç a la pàgina web del disc: https://jazzfuel.com/?s=alex+riel+trio+live. 

I com passa en tots els directes, els temes són llargs, què bé que s’ho devien passar tots plegats. I dels 9 temes del concert n’hi ha un que seria la balada, “Always and Forever” i dos que són a un tempo mèdium slow molt delicat el “Sally’s Tomato” i el preciós “The Man I Love”. Ambdós però tenen moments de tempo doblat i Swing a dojo, quina meravella. Proposo que els escoltem en el tema dels germans Gershwin, el darrer que van fer en aquell concert.. 

6.9.- The Man I Love (G. & I. Gershwin) 8m43s. 

"The Man I Love" és un estàndard popular de la forma AABA amb música de George Gershwin i lletra del seu germà Ira. Formà part de la partitura de 1924 per a la comèdia musical de Gershwin, “Lady, Be Good”, però la cançó es va eliminar d'aquell show i es va incloure a la sàtira al govern de 1927 dels germans Gershwin, “Strike Up the Band” (on apareix com "The Man I Love" i "The Girl I Love"). 

I amb aquest gran tema els hem començat a escoltar, tot i que al pianista Marian Petrescu primer en una llarga i magnífica “intro” al conegut tema dels germans Gershwin. Després d’aquesta “entrada per la porta gran”, ha aparegut la melodia i Swing, i és clar, els aplaudiments del respectable. Les maneres d’aquest pianista estan farcides de musica clàssica, alhora que també de Jazz, esclar. La seva mà dreta sembla volar sobre el teclat per com de veloç va. També sembla acariciar les tecles a moments, car en d’altres és força percussiu, coses que hem pogut constatar. La seva creativitat no sembla tenir límits. Quan ha estat delicat, hem pogut escoltar la tasca del baixista Joel Locher, i quan ha estat incisiu, hem escoltat com els dos companys l’acompanyaven a tot Swing, el del “walking”, “caminar” del baixista i els cops al plat i xarles del baterista i líder Alex Riel. Gran tema per començar-los a escoltar. 

Seguim però dir vos què si entreu al web de Temps Record: https://tempsrecord.cat hi trobareu tot el seu extens i divers catàleg. Aquesta és també una editorial de casa nostra amb un ampli ventall d’estils des de Bandes Sonores, a Blues, Boleros i evidentment Jazz, passant pel Flamenc i la Fusió. 

Seguirem escoltant-los a tot Swing amb el conegut tema de Bobby Timmons, el conegut... 

7.2.- Moanin’ (Bobby Timmons) 9m36s. 

"Moanin'" és una composició de Bobby Timmons, enregistrada per primera vegada per l'Art Blakey & The Jazz Messengers, per a l'àlbum de 1958 del mateix títol que va ser publicat per Blue Note Records. Durant un temps va ser el tema que els identificà, fins que Benny Golson es va fer càrrec de la direcció musical, i que llavors va ser el seu “Blue March”.

 


I de nou el pianista ens ha tornat a deixar bocabadats per com ha estat la seva “Intro” al conegut tema d’en Bobby Timmons. I és que això, ja ho sabeu, va estar enregistrat en directe, i els directes són així d’imprevisibles i  els temes són llargs. I després de la “intro” al “tema” i en finalitzar-ne la melodia, les improvisacions i la primera la del pianista Petrescu. El swing l’hem copsat a la primera de canvi, amb el “walking” del baixista i els copets als plats del líder, un gran coixí per on relaxar-se el pianista improvisant. Aquest ens ha tornat a “clavar” una brutal improvisació, on l’agilitat de la mà dreta ha quedat evidenciada. Locher al contrabaix ha estat precís i també veloç, demostrant-nos la gran tècnica que posseeix. Una pulsió ràpida que ell ha executat a una velocitat esfereïdora. Solo immens del baixista Locher per després recuperar el “tema” i ja acabar-lo a tope d’energia. Gran tema de Bobby Timmons. 

I darrerament amb Youkali Music i concretament amb el seu director Thomas Schindowski estem en contacte i així és que em fan arribar, com ja han fet, alguns dels seus projectes del seu extens catàleg, o sigui que agrair-li al Thomas la seva col·laboració. Podeu entrar al seu web http://youkalimusic.com i veure’n tot el seu catàleg. 

I ara ja acabarem amb aquest projecte i ho farem amb el tema vital del gran Oscar Peterson i anomenat... 

8.8.- Noreens Nocturne (Oscar Peterson) 9m04s. 

I aquest tema, el compositor i pianista canadenc, el va incloure en el disc enregistrat en directe “Oscar Peterson at the Stratford Shakespearean Festival” del 1956, on l’acompanyaren Herb Ellis, guitarra i Ray Brown, contrabaix. 

I en Petrescu ha iniciat el tema i de nou amb una “Intro” farcida de Jazz Clàssic. Però és que després i ja en la melodia del tema, els aires de la música clàssica que ell tan bé ha après ens han enlluernat de nou. Gran pianista aquest Petrescu i en aquest tema del gran Oscar Peterson ens ho ha tornat a mostrar. La seva subtilesa també hi apareix, car ell gestiona molt bé les dinàmiques. La base de dos, entre els quals el baterista i líder l’han recolzat abastament, aquest amb un Swing al “xarles” i plat “ride” brutal, així com també el “walking” del baixista Locher. Però qui més impressiona és el pianista per la seva versatilitat, velocitat d’execució, swing improvisant, per la seva gran tècnica que li permet acaronar les tecles i també colpejar-les de manera percussiva. El baixista Locher és un altre “monstre” del trio, i ho hem copsat de nou en la seva majúscula improvisació amb un so molt net, gens percussiu, on també a primat acaronar les cordes en lloc de colpejar-les. Al final, uns “quatres” amb el líder i baterista per cloure el tema i nosaltres el seu projecte, farcit de temes llargs. Bravo pels tres. 

També tenim una bona col·laboració amb l’editorial basca Errabal Jazz de la qual en posem les novetats, quan ens les envien, i així és que els hi agraïm el seu suport, o sigui que al blog us posaré l’enllaç a la seva pàgina web http://www.hotsak.com/Errabal-es?set_language=es .

I després d’aquest projecte sembla un bon moment per escoltar el micro conte de Carme de la Fuente. Gràcies Carme per sempre la teva dolçor recitativa envoltada de les músiques del programa. Fins el setembre, estimada.

 


I ara encetem la segona part del programa i ho faré amb la magnífica veu de Tia Brazda i el seu “When I Get Low” publicat el 27 de maig d’enguany per  Flatcar Records. Aquest és un projecte que es va parir i enregistrar durant la pandèmia i per tant, fent els enregistraments individuals per després fer-ne les mescles i masterització. Produït, arranjat i mesclat per Chris Graham. I aquí hi tenim: Tia Brazda, veu; Mike Freedman, guitarra; Joel Visentin, piano;  Chris Adriaanse, contrabaix; Max Senitt, bateria; Alexis Baro, trompeta a 1 i 3, fiscorn a 9; Jason Marsalis, vibràfon a 7; Drew Jurecka, bandoneon a 4 i violí a 6. Col·laboracions addicionals: Sarah Wiebe, violí; Max Senitt, percussió a 5; Sarah Hiltz, cors a 2 i 7 i els de Denielle Bassels a 3. I com sempre dir-vos que al blog us posaré l’enllaç a la pàgina web de la líder: https://www.tiabrazda.com

I L'àlbum pren una pausa decidida amb “Smile”, un clàssic de Charlie Chaplin amb una interpretació vocal delicada i esquinçadora de Brazda, realment una de les seves millors interpretacions. La cançó té el suport senzill però sòlid d'un trio de guitarra acústica, el baix de Chris Adriaanse i la percussió del bateria Max Senitt, nominat a JUNO. 

No l’escoltarem i sí que els escoltarem amb dos temes seguits a tot delicat Swing, el primer del 1937 i  d’en Ralph Reiner i Leo Robin que Charlie Parker tocà i anomenat...

9.6.- Easy Living (R. Reiner & L. Robin) 3m21s.

I el segon de Kalmar, Ruby i Hammerstein, el preciós

10.4.- A Kiss to Build a Dream On (Kalmar, Ruby & Hammerstein) 3m02s. 

I quin canvi estilístic hem fet amb aquesta magnífica veu de la cantant Tia Brazda. El tema és una delícia, el Swing així com arrastradet, brutal, quasi sensual. El violí li dóna un toc d’època daurada, la del Jazz Manouche de Django  i Grapelli. Del primer dir-vos que Ralph Rainger i Leo Robin van escriure "Easy Living" per a la pel·lícula Easy Living (Una noia afortunada), produïda per Paramount Pictures, que va dirigir Mitchell Leisen i van interpretar Jean Arthur, Edward Arnold i Ray Milland. Al film, que es va estrenar a Nova York el 7 de juliol de 1937, el tema s'escoltava només en versió orquestral. Billie Holiday havia gravat la cançó el juny d'aquell any i, aprofitant el seu relatiu èxit, la productora va tornar a incloure "Easy Living" a la banda sonora del film Remember The Night (Record d'una nit, 1940), que també va dirigir Mitchell Leisen i van interpretar Barbara Stanwyck i Fred MacMurray. En aquesta ocasió, el va cantar Martha Mears. “Easy Living” compta amb Drew Jurecka al violí, amb Brazda acaronant l'oient amb una interpretació agradable i plena d'actitud. Mentre que de “A Kiss to Build a Dream On” compta amb el guanyador del Grammy, Drew Jurecka amb el bandoneon, donant a la cançó un sabor a tango o parisenc, així com hi ha també un sublim solo de guitarra acústica de Mike Freedman. 

TIA BRAZDA, una de les veus més reconegudes del jazz del Canadà, s'endinsa en el passat amb el seu nou àlbum WHEN I GET LOW. Ens trobem  Brazda redescobrint cançons en gran part de la dècada de 1930, les del The Great American Book. Temàticament, l'àlbum és al principi distòpic però finalment edificant; somiador i nostàlgic. La veu sense esforç de Brazda compta amb el suport d'un repartiment dels músics de la seva banda de gira en directe que compta amb guanyadors dels premis Grammy i JUNO. L'àlbum sencer es va gravar de forma remota, amb tots els músics fent un seguiment de les seves parts als estudis domèstics, des del nord d'Ontario fins a Nova Orleans, a causa de la pandèmia. 

I cada dia podeu anar a la Cocteleria Campari Milano on s’hi fan concerts de jazz i demés meravelles, a diari. Al blog us en posaré la seva pàgina web:

https://www.camparimilano.com/programacio-musical/. I també al Sinestesia que hi ha prop de la plaça del Centre a Sants, on ja s’hi fan concerts. És qüestió de mirar-ne la programació.

I seguirem amb dos temes seguits, car són curtets de tres minuts i escaic. Els escoltarem ara primer amb el tema de  Bernice Petkere...

11.2.- Lullaby of The Leaves (Bernice Petkere) 4m15s...

I després amb el conegut tema de Sammy Fain anomenat..

12.9.- I’ll Be Seeing You (Sammy Fain) 3m51s. 

I del primer dir-vos que: "Lullaby of the Leaves" és una composició musical de la compositora Bernice Petkere i el lletrista Joe Young. Una cançó del  Tin Pan Alley, per a musicals, interpretada per primera vegada el 1932. Esdevingué estàndard de jazz i es considera el major èxit de crítica i comercial de la carrera de composició de Petkere. La segona cançó de l'àlbum, “Lullaby of the Leaves”, és una de les cançons llegendàries interpretades per Ella Fitzgerald, i Brazda aporta la malenconia esperada, aquesta vegada amb un enfocament més de blues. El tema sensual es veu ajudat pels lamentats i complexos solos del guitarrista Mike Freedman. 

Mentre que "I'll Be Seeing You" és una cançó popular sobre la pèrdua d'un ésser estimat, amb música de Sammy Fain i lletra d'Irving Kahal. Publicat el 1938, es va inserir en el musical de Broadway, “Right This Way”, que va tancar després de quinze actuacions. El títol de la pel·lícula de 1944 I'll Be Seeing You va ser extret d'aquesta cançó a proposta de la productora de la pel·lícula, Dore Schary. La cançó s'inclogué a la banda sonora de la pel·lícula. L'àlbum acaba amb I'll Be Seeing You, que sovint és una oda tristota, però la interpretació de Brazda té una aire més esperançador, recordant el cafè on es trobava, però amb ganes de retrobar-s'hi en el futur. 

Si voleu escoltar jazz-rock i demés meravelles ja sabeu que podeu entrar al web de www.moonjunrecords.com  i veure el catàleg extens d’aquesta editorial dirigida pel Leonardo Pavkovic, qui m’envia des de Nova York les seves novetats i que evidentment en aquest programa posem de tant en tant. Una abraçada Leonardo i gràcies pel teu suport.

 


I ara ja els acabarem escoltant amb dos temes més, seguits, el primer el que més o menys titula el projecte, de la compositora Marion Sunshine... 

13.3.- When I Get Low, I Get High (M. Sunshine) 3m38s.

I el darrer, on hi col·labora l’Alex Bird cantant també i tema compost per Doris Fisher i lletra de l’Allan Roberts i anomenat..

14.1.- Into Each Life Some Rain Must Fall (Fisher & Roberts) 3m29s. 

I el primer tema, “When I Get Low, I Get High”, Marion Sunshine el va composar el 1936. Els primers enregistraments són de l’abril del 1936 i fets per Chick Webb & His Orquestra amb la veu solista de l’Ella Fitzgerald. El clàssic i alegre “When I Get Low, I Get High” compta amb un solo de piano de Joel Visentin i cors de la seva companya cantant de jazz de Toronto, Denielle Bassels. Aquesta cançó és un dels elements bàsics dels directes de Brazda al llarg dels anys i finalment arriba aquí amb tota la seva descarada interpretació i energia que s'ha d'esperar de les actuacions en directe de Brazda. 

Mentre que el "Into Each Life Some Rain Must Fall" és una cançó de 1944 interpretada a duet per The Ink Spots, amb Bill Kenny i Ella Fitzgerald. Decca Records el va enregistrar el 30 d'agost de 1944. El nom de la cançó prové d'una cita de Henry Wadsworth Longfellow del poema "Rainy Day". I aquest tema també va ser la primera cançó que Brazda va explorar durant el viatge per gravar aquest àlbum, un duet amb el nominat a JUNO, Alex Bird, que va gravar la seva veu als confins nevats d'una cabana al nord d'Ontario. La cançó també compta amb l'associat de Buena Vista Social Club i candidat a JUNO, Alexis Baro. 

Recordeu que si us agrada la lliure improvisació podeu entrar al web de www.discordianrecords.bandcamp.com i veure el catàleg d’aquesta editorial dirigida per l’amic Andrés Rojas abans El Pricto on hi trobareu de tot i més relacionat amb la lliure improvisació, conduccions, free jazz, o quelcom inclassificable.

 


I ara ja proposo que escoltem el darrer projecte del programa d’avui, el de la parella de músics SalmanKnowles, “Native Speaker”, publicat el 8 de juliol d’enguany per Odradek Records i promocionat gràcies JazzFuel. Enregistrat, editat i mesclat per l'enginyer Bob Dawson al Bias Studio, Springfield VA. EUA i American University, Washington DC. Productors: William Knowles i Mark Saltman. Masterització: Mike Monseur, Axis Audio (Nashville, TN, EUA). I aquí hi tenim a: Mark Saltman, contrabaix; William Knowles, piano i Keith Butler Jr., bateria, amb la col·laboració de: Michael Fitzhugh trompeta i flugelhorn (#1, 2, 5, 6, 9); Deandre Schaifer trompeta i fliscorn (#3, 4, 5, 7); Saxos de Robert Muncy (#1, 2, 5, 6, 8) i de Grant Langford (#4, 9); veu de Lori Williams (#3, 5, 7); Yvette Spears veu (#7) i Leonard Brown violí i guitarra (#1, 2, 5, 6, 8). I els temes els comparteixen la parella de líders. I com sempre, dir-vos que al blog hi trobareu la pàgina web del disc: https://www.saltmanknowles.com/#almost.... 

I hi ha alguns temes cantats que són versions de temes “pop” de diferents musics, i no els escoltarem, no, però sí, un que no és pop. I els començarem escoltant amb el tema que titula el projecte i anomenat.. 

15.4.- Native Speaker (Saltman & Knowles) 6m26s. 

La melodia del títol “Native Speaker” és un blues menor. El blues és el camí per la vida, l'amor, la crueltat, l'egoisme, l'alegria, la confusió, les pandèmies i la pèrdua. Els bluesmen són savis griots, comentaristes socials melòdics il·luminats que coneixen la seva manera de viure. Res sorprèn al blues. El nostre objectiu és mantenir-nos sempre connectats amb el blues, ens diuen ells. El tema l’inicien els dos vents, car hi tenim la trompeta de Michael Fitzhugh i el saxo tenor de Grant Langford acompanyant al trio base. William Knowles al piano n’ha fet la primera improvisació feta amb calidesa, sense percudir massa les tecles del piano, tot i fer-ho a moments on els acords han aparegut amb més força. Bona interpretació d’un dels dos líders del grup, car l’altre, en Saltman, ha fet una gran tasca al contrabaix. El solo de Langford al saxo tenor ha estat també impressionant, bon fraseig, llenguatge jazzístic ben clar farcit de modernitat sense oblidar la “tradició”. El tema té una bona trempera i bon swing, i a vegades ens recorda el “Blues March” del bo d’en Benny Golson, vaja, quan els escoltem amb aquest ritme al final del tema. Bon tema per començar-los a escoltar. 

"Native Speaker" és el vuitè àlbum del baixista Mark Saltman i el pianista William Knowles, que junts composen i arreglen nova música per al seu quintet de jazz SaltmanKnowles. El concepte de "altaveu nadiu" és per celebrar la forma d'art afroamericana del jazz i presentar un manifest d'inclusió que es necessita amb més urgència que mai. Tal com diu el duet al llibret de l'àlbum: “Tant si ets un 'parlant nadiu' de la meva llengua com si no, ets benvingut aquí. Sou benvinguts al meu país, la meva terra, la meva música, la meva roba, la meva llar, els nostres somnis i el nostre art. No ho voldríem d'una altra manera". 

I no us oblideu de la Nova Jazz Cava on cada dijous fan una Jam Session i on s’hi fan concerts cada cap de setmana. Al blog us posaré la seva pàgina web:

 https://www.jazzterrassa.org/ca/programacio/upcoming la de la seva programació. 

I seguim amb un altre magnífic tema i primer track del CD d’aquesta parella de cracs, que ja porten més de 20 anys l’un al costat de l’altre, i aquest d’en Mark Saltman  anomenat... 

16.1.- Dororo (M. Saltman) 5m44s. 

I quin tema més sorprenent i quina marxa que té ja d’entrada. I ho hem notat amb les notes rítmiques del motiu principal de la línia de baixos, car es evident que aquest tema és del baixista. La melodia també va a tots vents i demés, i és força potent, i el canvi tonal del pont encara es nota més quan fan la melodia. El primer en improvisar ha estat en Michael Fitzhugh fent una magnífica tasca, amb un so i fraseig magnífic. I sempre la base de tres, piano, contrabaix i bateria fent-los el coixí. Impressionant l’entrada del solo del saxo tenor ara d’en Robert Muncy. Quin so que té més Jazzero, i quina improvisació més brutal que ens ha fet. I abans del següent solo han tornat a executar la melodia del tema, cosa que ens ha anat molt bé per no oblidar com va tot plegat. El violinista Leonard Brown, ha compartit uns moments brutals amb els dos vents, trompeta i saxo tenor, acabant el tema amb una improvisació col·lectiva de la manera que sempre us dic, que en un directe s’allargassaria segons públic i músics.

 


Saltman i Knowles han enregistrat i publicat set àlbums de jazz originals junts durant els últims 20 anys. Originalment conegut com Soulservice, ara enregistren com a SaltmanKnowles. El seu llançament més recent “Almost” va arribar al número 23 de les llistes de jazz. Junts han passat temps com a artistes residents al Kennedy Center Millennium Stage, han rebut dues beques de la DC Commission of the Arts and Humanities i han guanyat el premi a la millor cançó de jazz internacional el 2007 de la revista exclusiva de Toronto. El seu cinquè llançament, “Return of the Composer”, va estar entre els deu primers de la Jazz World Week Radio Chart. Knowles i Saltman es van conèixer mentre assistien al programa de composició a la Universitat de Massachusetts, i el seu afecte compartit per la música de Billy Strayhorn, Horace Silver, Cedar Walton i Charles Mingus els va portar a la seva relació musical. 

I el Nota 79 ha iniciat ja una nova temporada amb noves iniciatives amb programació estable cada dijous vespre i diumenges tarda. Al blog us posaré l’enllaç a la seva pàgina web: https://www.nota79.cat/events/ la dels seus esdeveniments. 

I seguiríem amb un altre tema també de Saltman, anomenat “The Gentle Art of Compassion”, instrumental també, però us posaré un tema cantat per Lori Williams, ella que també canta dos temes pop que ells han versionat. El tema en qüestió és d’ells dos, sembla, i es diu.... 

17.5.- Everybody wants to rule the World (Saltman & Knowles) 4m18s. 

I sobre aquest tema ens diuen què “Tothom vol governar el món” és de mitjans dels anys vuitanta. Va ser una bona melodia i també demanar-li a una noia que la ballés. Una gran bateria, un sintetitzador i una sensació de rebel·lió van fer que la cançó fos un èxit. Com a adult, el concepte de líder narcisista i miop és un tòpic. Hem vist aquests paios abans. T'ensenyen a odiar, a no compartir i a tenir por. El món és un lloc fructífer d'abundància. Les persones noves són regals nous. Així és com afrontem la melodia. 

I en aquest tema hi col·laboren dues trompetes, les de Michael Fitzhugh, i Deandre Schaifer, cosa que hem constatat ben aviat. El que més sobta però és la càlida alhora que potent veu de Lori Williams, ben afinada, i amb una sonoritat on la “negritud” s’escolta clarament. Una melodia que no és gens “trillada” tot i haver-hi moments que ens recorda qüestions més “pop”. Qui primer ha executat les improvisacions ha estat un dels dos metalls daurats, i la veritat és que ho ha fet la mar de bé. El retorn a la melodia i veu de Lori ens ha apropat al final del tema, acabant-lo dolçament. 

Amb seu a Washington, DC, el quintet SaltmanKnowles interpreta una combinació de música i estàndards principalment originals, així com arranjaments originals d'algunes cançons pop. A "Native Speaker" escoltem les seves interpretacions de 'Space Oddity' de David Bowie, 'Sweet Dreams' d'Eurythmics i 'Everybody Wants to Rule the World' de Tears for Fears. Aquests s'escolten juntament amb números originals de Saltman i Knowles. De Saltman escoltem “Dororo”, inspirat en l'anime japonès; 'Lotus and Frog', 'Lotus i granota' basat en el lotus, el símbol xinès de la renovació, i la granota observadora que s'asseu a prop; i “The Gentle Art of Compassion”, una crida a la sensibilitat cap als altres. Knowles ofereix un homenatge a dues de les seves persones preferides: “Nate's Advice” es va fer amb una copa tranquil·la en un bar de cabaret, i “Ruben” parla d'un dels herois negres més admirats de Knowles, el seu germà. El tema homònim de l'àlbum també és de Knowles i és un blues que presenta un camí filosòfic a través dels molts alts i baixos de la vida. 

I ara sí que acabarem projecte, programa i la 13ena temporada d’aquest Jazz Club de Nit, i ho farem amb el tema de William Knowles i anomenat.. 

18.8.- Ruben (W.Knowles) 7m07s. 

I quin “temarro” que acabem d’escoltar, ara del pianista Knowles on hem notat diversos canvis rítmics. De fet això només ha passat en el moment melòdic del tema, car, una vegada començades les improvisacions per ell mateix, el Swing ha aparegut per art d’encanteri, i com sempre, amb el “walking” del baixista i colider, Mark Saltman i el swing del baterista Keith Butler Jr. William Knowles ha estat el primer en improvisar i ara sí que l’hem notat que percudia més les tecles. La seva improvisació ha estat farcida de bon gust, elegància i naturalitat, d’allò que en diem “com si res”. Leonard Brown, al violí l’ha seguit amb igual presència i bones maneres, ell que també toca la guitarra en d’altres temes. Un “amo” de les cordes, vaja. I el so diferenciat del saxo tenor, ara de Robert Muncy ens ha tornat a impressionar, també pel seu llenguatge i fraseig, tots plegats, els col·laboradors i col·laboradora, quan canta, fan que aquest projecte arribi a l’oient de manera evident. Magnífic treball d’aquests dos mestres i amics. Gràcies amics. 

Doncs amb aquest tema del pianista Knowles hem acabat el programa “oficial”, car és possible que parli d’alguns dels discos que m’han quedat al calaix, ja ho veurem com va. Els que faci no s’emetran i sí que es podran trobar al meu blog i ivoox. I deia que ja l’hem acabat, i com sempre us dic, que espero que us hagi agradat tan com a mi. I ja sabeu que hem escoltat a Juan Ortíz, l’Alex Riel Trio, Tia Bradza acabant com hem fet amb Saltman-Knowles havent escoltat un micro conte de Carme de la Fuente. 

I res, recordar-vos que aquest dissabte 23 de juliol i en plena Festa Major d’Estiu, farem el darrer dia del 13è Festival de Jam Sessions a SVdH on tindrem un combo d’alumnes de l’Escola Superior de Música Jam Session i el combo de professionals The International Friend’s Quintet al Pati de Can Comamala, i com sempre a partir de les 20h. Us hi esperem. 

Doncs ara sí, ho deixem aquí, gràcies per ser-hi aquí o al blog del programa que ja sabeu què és www.jazzclubdenit.blogpspot.com.es i jo mateix Miquel Tuset i Mallol qui l’ha realitzat, xerrat pels descosits d’interessos comuns, espero, i seleccionat les seves músiques, us espero la setmana vinent, si podeu, voleu i en teniu ganes i us desitjo molt bona nit i bon Jazz Club de nit en el Jaç de cadascú. Miquel Tuset i Mallol.

0 Comments:

Post a Comment



 

blogger templates |