Molt bona nit a tothom, benvinguts a Jazz Club de Nit aquí a Ràdio Sant Vicenç 90.2 aquí a Ràdio Abrera 107.9 aquí a Ràdio Joventut aquí a Ràdio Molins de Rei 91.2 amb un programa de Jazz per a vosaltres que us agrada el Jazz, com deia el nostre amic Cifu. A ell li dediquem el programa avui i cada setmana que el fem, o sigui que un petó ben gran Cifu. Aquí Miquel Tuset i Mallol qui us parla, presenta i realitza aquest programa i com sempre amb les novetats de músics i editorials. I ja sabeu que aquest programa forma part de la plataforma col·lectiva i internacional anomenada “esfera jazz”, i que al blog hi trobareu l’enllaç. He dit col·lectiva i ara dic també de pirades i pirats del Jazz i ara ja en som més de seixanta entre podcasts i pàgines web totes relacionades amb el món del Jazz. I seguim dient NO a la guerra assassina de Putin, no a cap de les guerres, que totes ho són d’assassines.
Doncs ves per on que
aquest és el Programa 500 a Jazz Club de
Nit. Són 13 anys fent programa, tot i que primer el vàrem fer un any en Joaquim Rabassa i jo, una setmana l’un
i una setmana l’altre. Després hi col·laborar també l’amic de La Palma i gran aficionat al Jazz, en Carles Guillem. En fi, que segueixo amb
la mateixa il·lusió i ganes del primer dia, i crec que havent millorat el
format dels inicis. Avui, i perquè ja vaig dir que seria un “Especial 500”, en
el programa repassarem la música de Jazz que em va impressionar en els orígens
alhora que als músics als quals admiro. Per descomptat que no hi són tots, ni totes
les músiques, o sigui que serà un forçós resum de tot plegat. Avui anirà de Charlie Parker (1946-1947), Billie Holliday
(1952), Sara Vaughan (1954), Clifford Brown (1955), Sonny Rollins 1956), Dinah
Washington (1958), Cannonball
Adderley (1958), i del 1959, Thelonious Monk, Miles Davis, Charles
Mingus, Jimmy Smith, Kenny Burrell, Eric Dolphy (1960), Bill Evans (1961), Lee
Morgan (1963), John Coltrane (1964), Wayne Shorter (1964), Herbie Hancock
(1965), Keith Jarrett (1972) i acabarem amb el nostre mestre, Tete Montoliu (1986), faltant-ne molts,
ja ho sé, com Django Reinhardt, Joe Pass
(guitarra), Sonny Stitt (saxo alto i tenor), Art Blakey & The Jazz
Messengers, Ron Carter (contrabaix), Pepper Adams (saxo baríton), etc, etc...i
amb un micro conte de Carme de la Fuente.
Començarem per Charlie Parker, tot i escoltant un parell de temes seguits extrets d’un recopilatori que fou de Jordi Lliuret, i disc anomenat “Chasin’ the Bird” i anomenats...
1.3.- Billie’s Bounce
(Ch. Parker) 3m11s.
2.17.- Scrapple From The Apple (Ch. Parker) 2m57s.
I per qüestions
òbvies de temps de programa, no us parlaré d’editorials, enregistraments, i sí
dels músics que hi varen participar tot i comentant els temes una mica.
O sigui que el primer blues es del 1945 i el va enregistrar amb Miles Davis, Curly Russell (contrabaix) i Max Roach (bateria), amb Dizzy Gillespie (piano) tocant la trompeta en d’altres temes de la mateixa sessió. El solo de Bird va passar a formar part del seu “Omnibook”, on tots els músics s’hi ha emmirallat. Miles tenia 19 anys quan va fer el seu solo en aquest tema. Ell aviat deixaria el Bebop per fer una música més Cool amb menys notes. Mentre que el “Scrapple from the Apple” és un “contrafact” del 1947, o sigui un tema la progressió d’acords del qual te l’origen en un altre tema, el “Honeysuckle Rose” de Fats Waller del 1929. L’acompanyaren Miles Davis, Duke Jordan (piano), Tommy Potter (contrabaix) i Max Roach. Parker seguia impressionant als seus col·legues músics i públic aficionat, alhora que la crítica més conservadora no acceptà aquest Jazz tan “estrany” i que a vegades no es podia ni ballar pel tempo ràpid.
I deixeu-me que us
digui que podeu entrar al web de www.freshsoundrecords.com per veure
l’extens catàleg d’aquesta nostra editorial i també podeu anar a la botiga Blue Sounds al carrer Benet Mateu 26 i comprar de tot i més
relacionat amb el món del Jazz...discos, llibres, dvds, vinils....etc. Allà hi
trobareu els caps de setmana i dilluns pel matí a l’amic Enrique Heredia, mentre que la resta de dies hi trobareu a l’Esteban. Ells dos us assessoraran en
tot lo de Fresh Sound Records,
editorial creada pel gran entusiasta amant del Jazz, Jordi Pujol Baulenas, des d’aquí una forta abraçada i gràcies pel
teu suport tots aquests anys.
I encara seguirem amb el genial músic i dos temes emblemàtics més, com ho varen acabar essent tots...
3.11.- Relaxin’ at
Camarillo (Ch. Parker) 3m03s.
4.6.- Moose The Mooche (Ch. Parker) 3m05s.
I el primer tema Bird el va dedicar a la institució psiquiàtrica on va estar reclòs pels seus excessos i no per cap bogeria determinada. Crec recordar que se li va incendiar un apartament per anar fins el cul d’heroina, i tot això en una gira a Califòrnia. Tema enregistrat doncs a Hollywood el 1947 amb Howard McGhee (trompeta), Wardell Grey (saxo tenor), Dodo Marmarosa (piano), Barney Kessell (guitarra), “Red” Callender (contrabaix) i Don Lammond (bateria). Per destacar jo diria que el solo de Kessell és magnífic, mentre que el solo de Grey sona així com de l’època Swing. Parker tot i estar “fet pols”, en aquesta sessió encara va aguantar, no com en el “Lover Man” de l’any anterior. I tot i ser anterior el segon tema al primer, l’he posat per coses meves del tempo. I sí aquest el va enregistrar a Hollywood el 1946 amb Miles Davis (trompeta), Lucky Thompson (saxo tenor), Dodo Marmarosa (piano), Vic McMillan (contrabaix) i Roy Potter (bateria). Unes Sessions que varen ser la mar de complicades per les irregularitats de salut del genial músic.
Un altre lloc
emblemàtic és el 23 Robadors espai
on es fa el Jazz més alternatiu de la ciutat amb tot un reguitzell de projectes
que s’hi han parit i que així seguirà sent. Cada dia teniu Jazz i els dimecres,
concert primer i després Jam Session amb Miguel
Pinxo Villar, Juan Pablo Balcázar i Carlos Falanga. Al blog us en posaré la
seva pàgina web:
https://23robadors.com/programacio/ la de la
seva programació.
I després del ràpid tempo de Parker anirem al més calmat de Billie Holliday i disc ”An Evening With Billie Holiday”. Publicat per Verve i enregistrat el 27 de juliol de 1952. Va sortir en format LP de 10” i proposo que l’escoltem a ella en el tema primer track de la cara A i anomenat...
5.1.- Stormy Weather (Harold Arlen, Ted Koehler) 3m45s.
I aquí hi tenim a una bona colla de músics com són Joe Newman (trompeta), Paul Quinichette (saxo tenor), Oscar Peterson (piano, orgue), Freddie Green (guitarra), Ray Brown (contrabaix) i Gus Johnson (bateria). En un especial com aquest no hi podia faltar la veu femenina, la d’una de les que més m’havia escoltat en els meus inicis al Jazz. La seva veu plena de vida, ens explicava moltes més coses de les que ens podíem imaginar. La segregació racial que ella mateixa havia patit i que patia aleshores la seva comunitat, la reflectia en el seu discurs melòdic, les seves lletres, i tot i no ser aquesta la més significativa, sí que ho fou “Strange Fruit” per la qual va tenir molts problemes.
I el 18 de desembre de 1954 Sarah Vaughan va enregistrar el disc “Sarah Vaughan with Clifford Brown”, i així doncs, seguint amb les veus, i a un tempo més swingat proposo que l’escoltem a ella i a tota la colla de músics que hi hagué en el tema...
6.3.- He’s My Guy (Gene de Paul & Don Raye) 4m13s.
Un tema preciós amb tota aquesta colla de músics Sarah Vaughan - veu, Clifford Brown (trompeta), Paul Quinichette (saxo tenor), Herbie Mann (flauta), Jimmy Jones (piano), Joe Benjamin (contrabaix) i Roy Haynes (bateria) amb Ernie Wilkins (director de banda). Aquest és un tema així com molt simpàtic on Sarah canta amb la seva càlida veu. Acompanyada d’aquesta magnífica formació, diversa pels estils emprats dels músics, cosa que hem pogut comprovar en escoltar els solos, el més “modern” i “bopper” el de Clifford Brown tot i ser-ho també el de Herbie Mann a la flauta. Paul Quinichette els ha iniciat i amb uns aires musicals més de la West Coast que del Bop. Clifford sí que ens ha situat en el Bop, i de la millor manera.
I ara sembla un bon
moment per escoltar el micro conte de Carme
de la Fuente. Gràcies Carme per
la teva calidesa i content que participis en aquest Especial 500.
I ara escoltarem a un dels trompetistes que més vaig escoltar en una determinada època, on crec que em vaig aprendre temes i solos de memòria, cantats, evidentment, i aquest és el malaguanyat Clifford Brown que va morir a l’edat de 25 anys en un accident de cotxe. Un dels seus discos, crec que el que més m’agrada, és el “Study in Brown”, enregistrat el febrer del 1955, havent-hi d’altres també magnífics, esclar. N’havia d’escollir un. Disc amb temes com “Cherokee” on Clifford fa un solo brutal, “Jacqui”, ”Swingin`”, el de Harold Land ,”Lands End”, i demés, com la versió brutal que fan del “Take the A Train”. Però m’he decidit pel tema dedicat al baixista i anomenat...
7.5.- Georges Dilema (C. Brown) 5m36s.
I en aquest disc que va a nom dels dos líders, Clifford Brown (trompeta) i Max Roach, també hi ha Harold Land (saxo tenor), Ritchie Powell (piano) i George Morrow (contrabaix). Un tema amb un tempo així com trencat en les A i Swing en el pont o la B, on hem escoltat la meravella de solo que fa el líder, melòdic alhora que bopper. I també quin tros de solo va fer Harold Land, ignorat pel gran públic en aquella època i posteriors, malauradament.
Recordar-vos que
entreu al web de masimas on podreu
veure’n tota la seva programació dedicada al Jazz però també a diversos estils
com són el Blues, el Funk i demés variants. Val la pena que us deixeu caure per
la Plaça Reial per anar al Jamboree. Els dilluns amb una magnífica
Jam Session. Al blog us posaré l’enllaç a la seva pàgina web: https://jamboreejazz.com/agenda/ la de la
seva agenda.
I ara seguirem a tot Swing i Bop amb un tema que va fer Sonny Rollins en el seu “Saxophone Colosus”, i és que Rollins ja demostrava això, ésser un “Colossus” del saxo. I aquest disc es va registrar el juny del 1956 i el tema propi és...
8.3.- Strode Rode (S. Rollins) 5m11s.
I aquí també hi hagué en Max Roach, ara amb Tommy Flanagan (piano) i Doug Watkins (contrabaix). Disc que va catapultar Sonny Rollins i el va situar com un dels tenors de referència, que despuntaven, com fou John Coltrane. Rollins aquí ens fa un altre solo que també va passar a la història per la seva modernitat, una bona estona a saxo i contrabaix, ell a qui no se’l pogué encasellar en cap dels moviments de l’època. Per l’època del disc, el seu estil seria més Bopper que Hard Bop, que encara no havia aparegut. Gran i delicat solo de Tommy Flanagan que aviat estaria embolicat amb l’Art Blakey & The Jazz Messengers.
Recordeu que podeu
trobar el millor del jazz que es fa a casa nostra entrant a la web de Quadrant Produccions www.quadrantproduccions.es allà tindreu
la possibilitat d’adquirir els discos que vulgueu i veure tot el catàleg
d’aquesta editorial de Lleida
dirigida pel Josep Ramon Jové, des
d’aquí una forta abraçada.
I tornant amb les veus femenines, resulta que el gener del 1958 Dinah Washington va enregistrar un disc dedicat a la música de la diva Bessie Smith, disc anomenat “Dinah Sings Bessie Smith”. I d’aquest disc ara escoltarem el magnífic...
9.7.- Backwater Blues (B. Smith) 5m00s.
I escoltant-la cantant en aquest blues se m’ha posat la pell de gallina. I la van acompanyar gent com: Eddie Chamblee (saxo tenor), Fortunatus Richard (trompeta), Charles Davis (saxo baríton), Julian Priester (trombó), Jack Wilson (piano), Robert Lee Wilson (contrabaix) i James Slaughter (bateria). I quin tema més impressionant iniciat per una “intro” a base de trombó, el del gran Julian Priester. El tema l’ha portat ella sola durant tota l’estona cantant, cada vegada amb més profunditat. El saxo tenor Chamblee l’ha recolzat, com també el trompetista de manera puntual. Gran tema de Bessie Smith i interpretació remarcable de Dinah Washington.
I el 9 de març del 1958 Cannonball Adderley fa fer la que seria la seva millor creació, el “Somethin’ Else”. Eren moments del Jazz Modal on ell i Davis investigaven en aquesta manera de fer Jazz, utilitzant les escales modals. Així és que els escoltarem en el tema que titula el disc i compost per Davis...
10.3.- Somethin’ Else (Miles Davis) 8m15s.
I aquí hi hagué el líder al saxo alto, Miles (trompeta), Hank Jones (piano), Sam Jones (contrabaix) i Art Blakey (bateria). Aquí Miles ja deixà entreveure quines eren les seves intencions. Un solo magistral en l’ona Cool també, però amb el Jazz Modal com a presentació. De la mateixa manera l’ha fet el gran Cannonball, solo de llibre per les moltes vegades que l’hem escoltat i per com esdevingué per la seva mestria. I quina base rítmica més impressionant.
Seguim però dir vos què si entreu al web de Temps Record: https://tempsrecord.cat hi trobareu tot el seu extens i divers catàleg. Aquesta és també una editorial de casa nostra amb un ampli ventall d’estils des de Bandes Sonores, a Blues, Boleros i evidentment Jazz, passant pel Flamenc i la Fusió.
I ja situats al 28 de febrer del 1959 i amb el genial Thelonious Monk i disc enregistrat en viu i anomenat “The Thelonious Monk Orchestra at Town Hall” de New York. Un disc on Monk mostrà 6 de les seves composicions, i esclar, per haver-hi una formació gran i fer-ho en directe, els temes varen sortir llargs, com el “Monk’s Mood” de més de 10m. Jo us he seleccionat el seu magnífic...
11.6.- Off Minor (Th. Monk) 7m56s.
I resulta que aquí amb Monk (piano) hi hagué Donald Byrd (trompeta), Robert Northern (trompa), Eddie Bert (trombó), Phil Woods (saxo alto), Charlie Rouse (saxo tenor), Pepper Adams (saxo baríton), Jay McAllister (tuba), Sam Jones (contrabaix) i Art Taylor (bateria). Remarcable el primer solo de Charlie Rouse, un dels saxos tenors més swingers per com endarrereix l’atac a la nota. Byrd també va fer un solo remarcable, i esclar, el de Monk, amb poques notes i a vegades dissonants, coses que sabia fer ell.
I darrerament amb Youkali Music i concretament amb el seu director Thomas Schindowski estem en contacte i així és que em fan arribar, com ja han fet, alguns dels seus projectes del seu extens catàleg, o sigui que agrair-li al Thomas la seva col·laboració. Podeu entrar al seu web http://youkalimusic.com i veure’n tot el seu catàleg.
I entre el març i l’abril del mateix any Miles Davis va enregistrar la considerada “Obra Mestra” del Jazz, l’increïble “Kind of Blue”, amb temes tan emblemàtics com “So What”, “Blue in Gree” sembla que més de Bill Evans que de Miles. També el “All Blues” i “Flamenco Sketches” també amb Evans, però jo m’he decidit pel magnífic..
12.2.- Freddie Freeloader (Miles Davis) 9m50m.
D’aquest tema cal remarcar que hi hagué Wynton Kelly (piano) només en aquest tema, Miles (trompeta), John Coltrane (saxo tenor), Cannonball Adderley (saxo alto), Paul Chambers (contrabaix) i Jimmy Cobb (bateria) i dir que Bill Evans tocà el piano en la resta de temes. Afegiré que el solo de Kelly ha passat a la història, esdevenint un solo de llibre, més o menys com tots els solos que van fer aquests mestres en aquest tema i en la resta de temes d’aquesta “Obra Mestra”, el disc de Jazz del qual se n’han venut més còpies.
També tenim una bona
col·laboració amb l’editorial basca Errabal
Jazz de la qual en posem les novetats, quan ens les envien, i així és que
els hi agraïm el seu suport, o sigui que al blog us posaré l’enllaç a la seva
pàgina web http://www.hotsak.com/Errabal-es?set_language=es .
I el maig del 1959, Charles Mingus enregistrà el seu magnífic “Ah Um”, i ho feu amb una formació increïble, i també mostrant-nos la seva “Negritud”, la seva dignitat com a persona, ell que va lluitar com el que més contra la segregació racial, sense oblidar a Max Roach i la seva dona Abbey Lincoln. D’aquest increïble disc us posaré el primer track i tema propi anomenat...
13.1.- Better Git In Your Soul (Charles Mingus) 7m23s.
Un magnífic tema del
genial contrabaixista que anà acompanyat de John Handy, saxo alto i clarinet; Shafi Hadi, saxos alto i tenor;
Booker Ervin saxo tenor; Jimmy Knepper i Willie Dennis, trombó; Horace Parlan,
piano i Dannie Richmond, bateria. I aquesta era la música que feu el gran Mingus, on el Blues, el Gospel i la
seva revolucionària modernitat hi eren de totes, totes, amb un col·lectiu de
músics i creadors, tots ells de gran nivell. Tema potent amb els trombons
marcant riffs, i el llarg i increïble solo d’un altre dels tenors no massa
conegut pel gran públic, el gran Booker
Ervin, mestre ell en la seva manera de fer els Blues amb un so molt
personal. També Richmond va una gran
tasca, ell que va acompanyar a Mingus
molts anys.
I el 16 de juny de 1959 Jimmy Smith, o millor, The Indredible Jimmy Smith va enregistrar la majoria de temes del seu “Home Cookin’”. Havia començat a enregistrar el seu primer treball homònim el 1956 i l’èxit l’acompanyà en totes les seves produccions, esdevenint un dels organistes més sol·licitats. Aquest és un disc de “maduresa”, ja amb tota una carrera al darrere. Proposo que escoltem un Blues, coses que se li donaven molt bé. El tema és propi i s’anomena....
14.4.- Messin’ Around (J. Smith) 5m55s.
I ja heu pogut escoltar quin Swing més impressionant el que manegava aquest mestre, ell mateix fent els baixos amb el pedal de l’orgue. I aquí l’acompanyaren Percy France (saxo tenor), Kenny Burrell (guitarra) i Donald Bayley (bateria). Burrell a la guitarra fa una tasca magnífica amb el seu característic so, cosa que també comprovarem en el tema següent. El so del saxo és d’aquells que venen de Texas, més o menys, un músic per cert no massa conegut. Jimmy Smith ha fet la tasca d’acompanyar-los sempre, i molt més reeixida la seva intervenció en el seu solo. Sempre que l’escoltem ens quedem garrativats per com de fàcil ho fa, les coses que no ho són gens.
I l’agost del 1959 Kenny Burrell va enregistrar el seu “On View at the Five Spot Cafe” amb l’Art Blakey. Els temes que va seleccionar varen ser “Birk’s Works”, “Lady be Good”, “Lover Man” i “Swingin’”, aquests a quintet, mentre que “Hallelujah”, “Beef Stew Blues”, “If you could see me know” i “36-23-36” foren a quartet. He seleccionat el tema de Dizzy Gillespie anomenat..
15.1.- Birk’s Work (D. Gillespie) 9m49s.
Un gran tema de Gillespie on hi hagué el líder a la
guitarra; Tina Brooks, saxo tenor; Bobby
Timmon, piano; Ben Tucker, contrabaix i Art Blakey, bateria. Aquí hem pogut
escoltar a un saxo tenor també no gens conegut i que va morir jove pels seus excessos
amb les drogues, probablement, i aquest és Tina
Brooks el qual només va estar actiu 10 anys, des del 1951 fins el 1961. El
solo que ens ha fet ens l’ha mostrat en tot el seu esplendor, ell que va ser un
dels paradigmes del Hard Bop. Kenny
Burrell ha fet també una grandíssima i subtil improvisació, ell que encara
el tenim entre nosaltres, tot i que malauradament no gaire bé de salut. I amb
una base rítmica com aquesta, tot havia d’anar com una màquina.
I el desembre del 1960 el meu estimat Eric Dolphy va enregistrar el disc “Far Cry” amb Booker Little. Una modernitat de la qual ell ja n’havia fet gala abans, car aquest era el seu tercer disc al seu nom.
D’aquest disc us posaré el tema que titula el disc...
16.3.- Far Cry (Eric Dolphy) 3m54s.
Un gran disc on Dolphy, tocà el clarinet baix a "Mrs. Parker of K.C.", "It's Magic" i "Serene"; flauta a "Oda a Charlie Parker" i "Left Alone" i saxo alto en tots els altres temes, sense oblidar la resta de companys que varen ser: Booker Little - trompeta, Jaki Byard - piano, Ron Carter - contrabaix i Roy Haynes – bateria. La seva música estava situada en el Jazz Avant Gard. Aquí Booker Little també realitza una improvisació d’aquest estil, de fet, la resta de companys intenten seguir l’estil marcat pel líder. I si la melodia ja és així d’entremaliada, més ho és la brutal improvisació que va fer Eric Dolphy, ell, mestre en les dissonàncies i intervals amplis.
I cada dia podeu anar
a la Cocteleria Campari Milano on
s’hi fan concerts de jazz i demés meravelles, a diari. Al blog us en posaré la
seva pàgina web:
https://www.camparimilano.com/programacio-musical/. I també al Sinestesia que hi ha prop de la plaça
del Centre a Sants, on ja s’hi fan concerts. És qüestió de mirar-ne la
programació.
I el juny del 1961 Bill Evans enregistrà el seu preciós “Waltz for Debby” essent el quart que havien fet amb el seu “Concept Trio” on hi hagué Scott LaFaro, contrabaix i Paul Motian, bateria. LaFaro moriria poc després, el 6 de juliol, en un accident de cotxe, per la qual cosa Evans va patir una depressió que el va quasi enfonsar. D’aquesta meravella us posaré la segona presa de so que van fer del tema que titula el disc..
17.2.- Waltz for Debby (Bill Evans) 7m00s.
I el Jazz seguia desenvolupant-se, car la creativitat dels músics no s’aturava i cadascú fent-ho en la seva ona, i aquesta d’Evans més calmada que la de Dolphy. Un Jazz íntim que el pianista ens mostrà, un Jazz de càmera, quasi. El seu pianíssim exquisit va fer escola, ell, que ja s’havia mostrat al món el 1959 amb el “Kind of Blue” de Miles. En aquest tema remarco el gran solo del joveníssim Scott LaFaro, amb només 25 anys, on Paul Motian també està sublim amb les escombretes. Els crítics parlaren del “concepte democràtic” d’Evans pel que fa al trio de piano, contrabaix i bateria, coses que abans no passaren d’aquesta manera que proposà el genial pianista.
Si voleu escoltar jazz-rock i demés meravelles ja sabeu que podeu entrar al web de www.moonjunrecords.com i veure el catàleg extens d’aquesta editorial dirigida pel Leonardo Pavkovic, qui m’envia des de Nova York les seves novetats i que evidentment en aquest programa posem de tant en tant. Una abraçada Leonardo i gràcies pel teu suport.
I el desembre del 1963 Lee Morgan va enregistrar un disc que tindria un èxit majúscul fins i tot en el públic que desconegué el Jazz, i aquest fou el “The Sidewinder”. Un altre músic que va morir massa jove, ell però assassinat per la seva ex dona que el va matar d’un tret al mateix escenari. D’aquest increïble disc també a tot Hard Bop us posaré el tema que va ser sintonia del programa del nostre estimat Cifu, “A todo Jazz”.
18.4.- Boy What A Knight (Lee Morgan) 7m30s.
I en aquest disc hi hagué Joe Henderson (saxo tenor), Barry Harris (piano), Bob Cranshaw (contrabaix) i Billy Higgins (bateria) una magnífica formació. Potser el tema més conegut va ser el “The Sidewinder”, sí, però he volgut posar aquest per recordar a en Cifu. Aquí Henderson ens ha enlluernat amb el seu so tan personal i fraseig. Lee Morgan hauria estat una estrella de la trompeta, més o menys com Clifford Brown, ambdós havent desaparegut massa joves. El líder ens ha fet un solo que també ha passat a la història, solo de llibre que en diem.
Recordeu que si us
agrada la lliure improvisació podeu entrar al web de www.discordianrecords.bandcamp.com i veure el
catàleg d’aquesta editorial dirigida per l’amic Andrés Rojas abans El Pricto
on hi trobareu de tot i més relacionat amb la lliure improvisació, conduccions,
free jazz, o quelcom inclassificable.
I el 9 de desembre de 1964 John Coltrane que anava per lliure com molts altres, va enregistrar per a Impulse una Obra Cabdal del Jazz Modern, el seu “A Love Supreme”. I la meva intenció havia estat posar la primera part “Aknowledgement”, amb la coneguda melodia, però com que vam anar a veure a Víctor de Diego a 23 Robadors on va tocar la música de Coltrane, en escoltar la segona part, “Resolution” vaig dir-me a mi, i al Joan, que posaria aquesta segona part.
19.2.- Resolution (John Coltrane) 7m19s.
I aquest fou el quartet considerat per molts, entre els quals el mateix Víctor, com el millor de la Història del Jazz amb John Coltrane (saxo tenor), McCoy Tyner (piano), Jimmy Garrisson (contrabaix) i Elvin Jones (bateria). Ell evolucionaria molt més en la seva recerca musical i espiritual, arribant fins i tot a moments d’incomprensió per part del públic. En un concert amb Miles Davis a Europa, fins i tot el públic el va xiular. Posteriors obres molt imbuïdes d’espiritualitat també varen ser incompreses. Aquí però estava en el seu màxim esplendor de creativitat musical, a la avantguarda del Jazz, on també hi hagué el seu amic Eric Dolphy abans de morir el juny del mateix any. De ben segur Coltrane també pensà en ell quan enregistrà el seu A Love Supreme. Grandíssim solo musculós de Coltrane, potent, escridassat, enèrgic i ple d’amor, esclar.
I no us oblideu de la
Nova Jazz Cava on cada dijous fan
una Jam Session i on s’hi fan concerts cada cap de setmana. Al blog us posaré
la seva pàgina web:
https://www.jazzterrassa.org/ca/programacio/upcoming la de la seva programació.
I uns dies després, el 24 de desembre de 1964 un altre gran del saxo tenor Wayne Shorter va enregistrar un altre dels seus grans discos, “Speak No Evil”. Aleshores alguns dels membres de la base rítmica formaven part del Segon Quintet de Miles, o sigui que tot rutllà la mar de bé. Disc amb temes com “Fee-Fi-Fo-Fum”, el mateix “Speak No Evil”, el preciós “Infant Eyes”, “Wild Flower” i “Dance Cadaverous”. Proposo que els escoltem en el tema...
20.1.- Witch Hunt (Wayne Shorter) 8m11s.
I aquests eren els sons de Wayne Shorter, amb músics com Freddie Hubbard (trompeta), Herbie Hancock (piano), Ron Carter (contrabaix) i Elvin Jones (bateria) una base rítmica barreja de la de Miles i la de Coltrane. Sonoritat de Shorter que ja mostrava el seu camí de cap al Segon Quintet de Miles. Aquí però ens el mostra amb les seves composicions, una passa més endavant del Jazz Modal, descobrint ell mateix els seus camins. Un tema característic, personal, on ell mateix ens ha clavat una magnífica improvisació, que han iniciat amb una “Intro” magnífica. Amb un “Front Line” de vents com ells dos, doncs la veritat és que aquest quintet va ser imparable. Aleshores enregistraven i punt. No feien gires presentant el disc, car, l’endemà potser ja n’enregistraven un altre, així era la seva producció. Immens solo de Shorter però també de Hubbard.
I nosaltres farem un
gran concert el 20 de maig, amb el Gerard
Nieto Organ_Izing, amb Josep Traver,
guitarra; Lluc Casares, saxo tenor i Ramón Ángel Rey, bateria, en un
concert organitzat des del Jazz Club la
Vicentina i patrocinat per l’Ajuntament de SVdH. Us hi esperem.
I el març del 1965 un jove pianista que ja havia destacat amb el seu “Takin’ Off”, Herbie Hancock va fer també una gran Obra, el seu “Maiden Voyage”. Un projecte amb temes emblemàtics com el que titula el disc, però també amb el darrer i preciós “Dolphin Dance”, delicadeses com el “Little One”, modernitats com el “Survival of the Fittest”. I tot i no ser el més conegut, us posaré el potent tema anomenat...
21.2.- The Eye Of The Hurricane (Herbie Hancock) 5m57s.
Un magnífic tema del pianista, a tot Hard Bop, on hi hagué un altre trompetista que brillà abastament, el gran Freddie Hubbard. George Coleman (saxo tenor), Ron Carter (contrabaix) i Tony Williams (bateria) completaren la formació, ells quatre estant amb el Segon Quintet de Miles Davis, tot i que Coleman crec que havia fet una substitució i seria substituït per Wayne Shorter. A remarcar el brutal solo de Hubbard qui havia col·laborat en els primers discs del seu amic Eric Dolphy, i per tant havent tocat també el Jazz més agosarat. Coleman no sembla que li agradà suficient a Miles, fent-ho però la mar de bé. Hancock sí que li agradà força a Miles, i no és d’estranyar, car ell amb Chick Corea eren dos dels pianistes joves emergents de més empenta. El solo que ens ha fet així ho ha demostrat.
I el Nota 79 ha iniciat ja una nova
temporada amb noves iniciatives amb programació estable cada dijous vespre i
diumenges tarda. Al blog us posaré l’enllaç a la seva pàgina web: https://www.nota79.cat/events/ la dels seus
esdeveniments.
I ara farem un salt estilístic i d’alguns anys, perquè aquest és un disc de Keith Jarrett que em va agradar força en aquells anys 70s del segle passat, època que comprava i escoltava molta producció de la ECM i tot i no ser-ho, car és de Columbia, Jarrett, aleshores ja feia discos amb l’editorial de Manfred Eicher. Aquest CD doble, “Expectations” és a més del Jordi Lliuret; jo el vaig comprar en vinil i en el seu moment, o sigui que també el poso per agrair-li-ho i també a la seva cosina Marta Sugrañes que va confiar-me una gran part del seu llegat en CDS. Jarrett el va enregistrat l’abril del 1972 amb el seu “American Quartet”, que també tenia el “European Quartet” a més a més d’una secció de metalls i cordes que no surten en els crèdits del disc. Proposo que escoltem el sisè tema del primer CD, anomenat...
22.6.- Take me Back (Keith Jarrett) 9m29s.
I el seu quartet
americà era: Dewey Redman (saxo tenor),
Charlie Haden (contrabaix) i Paul Motian (bateria). També l’acompanyaren Sam Brown (guitarra) i Airto Moreira
(percussions). I resulta que Keith
Jarrett tocava aleshores els saxos, el soprano bàsicament, i per aquí que
l’hem pogut escoltar i també tocà l’orgue i les percussions. El tema té aquest
tempo i ritme típic d’aquells anys de Fusió, on el Rock es barrejà amb el Jazz,
com és el cas. Les percussions de Moreira
apareixen en discos anteriors de Jazz, esdevenint un dels més sol·licitats
sobretot en l’ona ECM. El solo de Brown a la guitarra és remarcable,
rocker, so potent per la base rítmica amb un Haden i Motian brutals. Jarrett ens ha fet un solo llarg, consistent,
amb profusió d’escales amunt i avall, alhora que arpegis. Tema que devia
enregistrar-se a la primera, suposo, car s’apropa als 10 minuts amb ell mateix
doblant-se al saxo, tot i a vegades semblar-me més el so del alto que el del
soprano.
I ara ja acabem el programa, que en la versió completa ha estat de tres hores, que per això és el meu “Especial 500”. I per això ho farem escoltant un parell de temes que Tete Montoliu va enregistrar l’1 de desembre del 1986 i disc ”The Music I Like To Play - Vol. 1”, enregistrat a Milà i ell a piano sol. Acabar el programa amb ell, és dir-vos, noies i nois que aquest va ser, i sempre ho serà, un dels pianistes més importants del món del Jazz. Escoltem-lo doncs en dos temes seguits, dels que més li agradaven interpretar.
23.2.- It Never
Entered My Mind (Rodgers & Hart) 5m53s.
24.8.- Whisper Not (Benny Golson) 5m01s.
Doncs sí que el primer tema ha estat delicat, tranquil, que ja feia estona que teníem “tralla”. Una meravella de tema que darrerament havíem escoltat per l’Albert Bover en el concert que va fer amb el Manel Fortià, al Nota 79. Per cert, d’aquet tema hi ha l’enregistrament que vaig fer i que està penjat al meu canal, el del Jazz Club La Vicentina, el del Youtube. Del tema de Golson en va fer una magnífica versió. A un tempo viu i amb una mà dreta lleugera i gràcil, ràpida i ferma, car la digitació és clara i ben marcada tot i la velocitat. És a dir, s’està sobre la tecla el temps suficient per fer-la sonar tot i la velocitat d’execució. Quan l’escoltes, a les primeres notes ja saps que és ell, per com de personal és el seu discurs. Un tema increïble que ell va saber fer fins i tot amb la qüestió rítmica, fent també les línies de baix en un dels moments de la seva reeixida improvisació. Bé, doncs crec que amb en Tete Montoliu ha estat la millor manera d’acabar aquest programa “Especial 500”, que com sempre espero que us hagi agradat tan com a mi, preparant-lo i escoltant-lo com faig cada dimecres que puc.
Doncs en aquest “Especial 500” hem escoltat algunes de les músiques que més m’agraden, músics que més m’han impressionat, tot i deixant-me’n una llarga colla. I no crec que faci falta posar-los tots, elles i ells, car ja sabeu que la llista seria molt llarga.
Doncs ara sí, ho
deixem aquí, gràcies per ser-hi aquí o al blog del programa que ja sabeu què és
www.jazzclubdenit.blogpspot.com.es i jo mateix Miquel Tuset i Mallol qui l’ha
realitzat, xerrat pels descosits d’interessos comuns, espero, i seleccionat les
seves músiques, us espero la setmana vinent, si podeu, voleu i en teniu ganes i
us desitjo molt bona nit i bon Jazz Club de nit en el Jaç de cadascú. Miquel
Tuset i Mallol.
