Jazz Club de Nit a Ràdio Sant Vicenç 90.2 FM

 

Molt bona nit a tothom, benvinguts a Jazz Club de Nit aquí a Ràdio Sant Vicenç 90.2 amb un programa de Jazz per a vosaltres que us agrada el Jazz, com deia el nostre amic Cifu. A ell li dediquem el programa avui i cada setmana que el fem, o sigui que un petó ben gran Cifu. Aquí Miquel Tuset i Mallol qui us parla, presenta i realitza aquest programa i avui amb un programa especial dedicat a Jordi Lliuret com ara us comentaré. I ja sabeu que aquest programa forma part de la plataforma col·lectiva i internacional anomenada “esfera jazz”, i que al blog hi trobareu l’enllaç. He dit col·lectiva i ara dic també de pirades i pirats del Jazz i ara ja en som més de seixanta entre podcasts i pàgines web totes relacionades amb el món del Jazz. 

I tot i ser la setmana de Nadal, el programa d’avui no anirà de nadales, no. Quasi al contrari, perquè estarà dedicat a Jordi LLiuret (Marta Sugrañes) i a tres CDs dels molts que em va cedir na Marta, tots del Jordi que malauradament ens va deixar fa alguns anys, no massa. I dic que quasi al contrari, perquè a ell li agradaven molt els guitarristes (ja li vaig fer un programa de guitarristes de Jazz, Wes, Kenny i Grant), i els d'aquest programa tenen molta tralla, culpa de qui els ha escollit, és clar. I aquests són, del John Scofield, “This Meets That”; de Kurt Rosenwinkel, "Heartcore" i de Mike Stern, "Big Neighborhood". I aquesta setmana amb un micro conte de Carme de la Fuente. 

I deixeu-me que us digui que podeu entrar al web de www.freshsoundrecords.com per veure l’extens catàleg d’aquesta nostra editorial i també podeu anar a la botiga Blue Sounds al carrer Benet Mateu 26 i comprar de tot i més relacionat amb el món del Jazz...discos, llibres, dvds, vinils....etc. Allà hi trobareu els caps de setmana i dilluns pel matí a l’amic Enrique Heredia, mentre que la resta de dies hi trobareu a l’Esteve. Ells dos us assessoraran en tot lo de Fresh Sound Records, editorial creada pel gran entusiasta amant del Jazz, Jordi Pujol Baulenas, des d’aquí una forta abraçada i gràcies pel teu suport tots aquests anys. 

I començaré el programa amb un d’aquests tres grans “mostrus” de la guitarra elèctrica, amb músiques avui allunyades del Jazz, diguem-ne més “normal”, i més situades en el Jazz Fusió. El primer geni guitarrista del programa d’avui és en Kurt Rosenwinkel i el seu "Heartcore". Publicat per Verve Records  el 23 d'agost de 2003. Enregistrat entre el 2001-2003. Produït per Kurt Rosenwinkel i Q-Tip. Amb Kurt Rosenwinkel, guitarra, teclats, bateria, programació; Mark Turner, saxo tenor (1, 2, 6, 9), clarinet baix (11); Ben Street, baix (2, 3, 6, 8, 11) i Jeff Ballard, bateria (2, 3, 6, 9, 11). Amb: Ethan Iverson, piano (9), teclats (6); Andrew D'Angelo, clarinet baix (4) i Mariano Gil, flauta (5, 8). Tots els temes són de Kurt Rosenwinkel. 

I ja l’escoltarem a ell només, tocant-ho tot, en el preciós  anomenat..... 

1.10.- “Thought about you” (Kurt Rosenwinkel) 5m43s. 

"Thought About You", tema d'un sol home, fet per ell mateix amb tots els instruments, on a partir d’un “vamp” i motiu repetitiu rítmic turc, a poc a poc va creant una textura evolvent i temperada. Rosenwinkel afirma que la música d'Arnold Schoenberg i el hip-hop van inspirar una altra tècnica en aquest CD: produir textures harmòniques inusuals mitjançant diferents nivells dinàmics en la barreja dels instruments. Bé, potser però d'alguna manera, es tracta d'una mena d'expressionisme del segle XXI, que crea nivells d'ambigüitat i incertesa, deixant l'oient sempre intrigat. I ja heu pogut escoltar quin nivell de concentració i estat meditatiu es necessita per crear aquesta amalgama de colors i sensacions, tot plegat a partir d’un repetitiu ritme turc. Una meravella per començar el programa d’avui. 

Recordar-vos que entreu al web de masimas on podreu veure’n tota la seva programació dedicada al Jazz però també a diversos estils com són el Blues, el Funk i demés variants. Val la pena que us deixeu caure per la Plaça Reial per anar al Jamboree. Els dilluns amb una magnífica Jam Session. Al blog us posaré l’enllaç a la seva pàgina web: https://jamboreejazz.com/agenda/ la de la seva agenda.

 

I segueixo el programa amb un altre guitarrista, i aquest serà el gran John Scofield i el seu "This Meets That". Editat el 2007 per Emarcy, enregistrat i mesclar per James Farber el setembre de 2006 i l’abril i maig de 2007 als Avatar Studios. Masteritzat per Greg Galbi a l’Sterling Studio. Produït per John Scofield. I aquí hi tenim a John Scofield, guitarra; Steve Swallow, baix elèctric i Bill Stewart, bateria. I la col·laboració de  John Swana, trompeta, fliscorn; Jim Pugh, trombó; Lawrence Feldman, saxo tenor, flauta; Roger Rosenberg, saxo baríton, clarinet baix; Bill Frisell, guitarra tremolo al #6. Totes les composicions són de John Scofield excepte “Behind Closed Doors” de Kenneth Gist, el conegut “I Can’t Get No (Satisfaction), de Jagger/Richards i "House of the Rising Sun", tema tradicional que ens van fer conèixer The Animals allà pels 60s del segle passat. 

I els començarem escoltant en el tema... 

2.4.- "Heck of a Job” (John Scofield) 7m23s. 

"Heck of a Job", títol que és una referència òbvia a la tan ridiculitzada declaració del president Bush "heck of a job, Brownie" després de l'huracà Katrina, utilitza com a fons una base rítmica que podria haver vingut de Nova Orleans i les seves mètriques rítmiques. I de quina manera ha començat el tema, amb la guitarra rítmica de Scofield marcant el tempo, també. Ell mateix, i ja amb el “Wha-Wha”, sembla, ha iniciat el motiu principal del tema. Ell però, ha abandonat els efectes i s’ha centrat en la seva aportació melòdica i solista, amb una base potent de la secció de vents. Steve Swallow n’ha iniciat les improvisacions, en una que ens ha fet curteta però reeixida. El líder l’ha seguit amb una espaterrant mestria, amb un so “texà” el de la seva guitarra alhora que mostrant-nos les seves múltiples habilitats, també amb els acords. I sempre, sempre, uns “Riffs” de la secció de vents que li han donat el seu suport. Bill Stewart a la bateria ens ha fet un magistral solo, per després el líder tornar a recuperar el motiu amb Wha-Wha, i melodia a guitarra pelada i acabar el tema després de repetir la frase final algunes vegades, amb un final molt bluesy i certament impressionant. 

I sobre aquesta frase n’he extret uns comentaris que penjaré al blog:"Heck of a job Brownie" difon el desastre de Katrina en un nou llibre. I com que el govern federal s'enfrontava a crítiques creixents arran del desastre, Bush "va entrar immediatament en mode CYA [tapa't el cul]", escriu Brown. "Em van fer el boc expiatori de l'administració". Brown, de qui Bush va dir infamement que estava fent "una feina molt bona", escriu que va ser obstaculitzat per funcionaris locals incompetents i, a nivell federal, per una cadena de comandament que va frenar la resposta de FEMA, l’organisme que ho havia de solucionar. "El president George W. Bush no ho va entendre", escriu Brown. "No va poder comprendre la magnitud de la tempesta, el moment crític per a l'evacuació i l'augment de serveis i personal que es necessitava perquè molta gent encara no havia sortit de Nova Orleans". Més tard, escriu que "el president acostuma a actuar com un noi ben intencionat que vol agradar tothom". 

 “This Meets That”, com el seu títol indica, és menys un àlbum temàtic que alguns dels esforços més recents de Scofield, però és un que recorda als oients que tant les seves costelles com el seu sentit de l'aventura no només estan intactes sinó que segueixen creixent.

Recordeu que podeu trobar el millor del jazz que es fa a casa nostra entrant a la web de Quadrant Produccions www.quadrantproduccions.es allà tindreu la possibilitat d’adquirir els discos que vulgueu i veure tot el catàleg d’aquesta editorial de Lleida dirigida pel Josep Ramon Jové, des d’aquí una forta abraçada.

 

I ara ja acabarem la primera roda amb el magnífic guitarrista i projecte seu, Mike Stern, “Big Neighborhood”. Editat el 2009 per Heads Up i enregistrat en diferents dates, estudis i  enginyers. Produït per Jim Beard, productor executiu Dave Love.  I aquí hi tenim a Mike Stern, Eric Johnson, Steve Vai, guitarra i el darrer també sitar; Randy Brecker, trompeta; Bob Franceschini, Bob Malach, saxo; Jim Beard, John Medeski, piano i teclats; Chris Minh Doky, Chris Wood, Lincoln Goines, Richard Bona, baix elèctric i el darrer veu; Esperanza Spalding, contrabaix; Cindy Blackman Santana, Terri Lyne Carrington, Lionel Cordew, Billy Martin, Dave Weckl, bateria. Totes les composicions són de Mike Stern. I dir-vos que al blog us posaré l’enllaç a l’editorial mare,

https://concord.com/labels/heads-up-international/ la de Concord Records. 

I els escoltarem en el primer tema on hi tenim a: Mike Stern, guitarra; Randy Brecker, trompeta; Bob Malach, saxo tenor; Jim Beard, piano; Chris Wood, contrabaix i Billy Martin, bateria, tema anomenat.... 

3.11.- "Hope You Don't Mind" (Mike Stern) 5m18s. 

I amb una mica més de tempo hem començat escoltant a Mike Stern. I és que aquest és un dels temes instrumentals més delicats, a tot blues, i amb la guitarra passada pel “Phazing”, jo diria. I sí que hi ha temes més delicats de tempo, també vocals, però és que aquest és increïble. Un Blues amb tot el sabor del Jazz, no endebades ell mateix n’és un afamat intèrpret, i no només ell, car en Randy Brecker, germà d’en Michael, formaven tots dos els The Brecker Brothers. I la melodia és simpàtica, divertida fins i tot, i l’han fet primer piano i guitarra, per després afegir-s’hi la trompeta. Mike n’ha iniciat les improvisacions a tot Jazz Blues, car l’efecte que li ha ficat a la seva guitarra no menysté el seu magistral solo. Aquest va creixent en intensitat emocional fins el moment del solo de Randy. Un solo magnífic, amb un gran fraseig, escales inversemblants, i un llenguatge de lo més modern alhora que farcit de Swing gràcies a la base rítmica de dos, Chris Wood, contrabaix i Billy Martin, bateria. Després d’ell, han recuperat el tema i l’han acabat de cop. 

“Big Neighborhood” és el catorzè àlbum d'estudi en solitari del guitarrista de jazz Mike Stern. Va debutar arribant al número cinc de la llista Billboard Top Traditional Jazz Albums i va ser nominat al premi Grammy 2010 al millor àlbum de jazz contemporani. ”Big Neighborhood” va ser el segon llançament de Stern a Heads Up, una continuació del seu  “Who Let the Cats Out?”. La major part de l'àlbum es va gravar a la ciutat de Nova York, però Stern també va viatjar amb una secció rítmica a Austin, Texas per fer una sessió amb el guitarrista Eric Johnson, i després a Los Angeles per fer-ne una altra amb el guitarrista Steve Vai i el bateria Dave Weckl. Vai va tocar la guitarra al tema principal, el que titula el projecte, i el sitar a "Moroccan Roll". 

Un altre lloc emblemàtic és el 23 Robadors espai on es fa el Jazz més alternatiu de la ciutat amb tot un reguitzell de projectes que s’hi han parit i que així seguirà sent. Cada dia teniu Jazz i fins i els dimecres, concert primer i després Jam Session amb Miguel Pinxo Villar, Juan Pablo Balcázar i Carlos Falanga. Al blog us en posaré la seva pàgina web:

https://23robadors.com/programacio/ la de la seva programació. 

I després d’aquest primer projecte sembla un bon moment per escoltar el micro conte de Carme de la Fuente....Gràcies Carme per com sempre ens ho expliques amb la mateixa dolçor i amb la música del programa allà al voltant.

 

I seguirem amb els temes d’aquests magnífics guitarristes, i recordeu que aquests tres eren discos de Jordi Lliuret que la seva cosina Marta Sugrañes em va cedir, d’un total de més de quatre cents, cosa que sempre li agrairé a Marta. Recuperem doncs a Kurt Rosenwinkel i el seu “Heartcore”. Amb Kurt Rosenwinkel, guitarra i demés instruments i Mark Turner, saxo tenor en el tema anomenat... 

4.1.- "Heartcore" (Kurt Rosenwinkel) 8m39s. 

I sí, ja ho heu escoltat, el bo d’en Kurt va per una altra ona, d’alguna manera però no massa allunyada a la dels seus companys. Però sí, va per d’altres derroters, anava, vaja. Un tema un tan “esotèric” per com l’ha començat amb el marcatge i notes llargues, per com la melodia ens ha semblat. El ritme quasi “beat”, marcat pel baixista i amb un baterista immens per com controla la qüestió rítmica, han refermat la posició del líder en la seva improvisació. Kurt ha estat brutal amb un so doblat pel fet d’haver-hi el saxo tenor de Mark Turner. Ells dos l’han fet a duet, en un solo que més aviat ha estat fer una altra melodia, prèviament elaborada, i no pas feta de manera improvisada. Coses que han fet fins la meitat del tema, per després fer-ho ja sí de manera improvisada el bo d’en Kurt. I sí, magistral solo ens ha fet primer ell i després en Mark Turner en un tema llarg de prop de 9 minuts, aquest darrer, un dels “capos” actuals del saxo tenor en el món mundial. I quin canvi rítmic ens han fet posterior al solo d’en Mark, com ha canviat el tempo, el ritme, i com han aparegut les veus angelicals per anar-lo acabant d’aquesta manera dolçament. 

Heartcore és el cinquè àlbum de Kurt Rosenwinkel com a líder de la banda. L'àlbum va ser totalment produït per Rosenwinkel i Q-Tip del popular grup de hip-hop A Tribe Called Quest. L'àlbum s'allunya musicalment del treball anterior de Rosenwinkel, ja que ell hi contribueix amb el teclat, la bateria i la veu, de vegades creant paisatges sonors completament pel seu compte al seu estudi personal. Rosenwinkel diu: "Hi ha un lloc, musicalment, que està per sobre de les categories. Aquest disc, és jazz. I és molt més". Tot i que gran part de l'àlbum inclou instrumentació i personal variats, alguns temes es basen en un aspecte d'actuació en directe, recordant a l'oient la connexió amb la tradició del jazz. Rosenwinkel cita la influència d'Arnold Schoenberg en la construcció de la textura harmònica del tema “Heartcore”. 

I darrerament amb Youkali Music i concretament amb el seu director Thomas Schindowski estem en contacte i així és que em fan arribar, com ja han fet, alguns dels seus projectes del seu extens catàleg, o sigui que agrair-li al Thomas la seva col·laboració. Podeu entrar al seu web http://youkalimusic.com i veure’n tot el seu catàleg.

 

I tornem a escoltar a John Scofield i el seu “This Meets That”, on hi tenim al trio base amb John Scofield, guitarra; Steve Swallow, baix elèctric i Bill Stewart, bateria i la col·laboració dels vents John Swana, trompeta; Jim Pugh, trombó; Lawrence Feldman, saxo tenor; Roger Rosenberg, saxo baríton. 

5.3.- "Strangeness in the Night" (John Scofield) 7m14s. 

I quin altre gran tema de Scofield, i amb quins canvis de ritme i de tempo més impressionants. Ha començat de manera tranquil·la, per tempo, amb la melodia marcada per l’aspecte rítmic trencat, amb el líder fent-la i amb els vents donant-li el seu suport. Esment especial al gran Bill Stewart que ha tingut una preeminència notable en els moments inicials, i esclar en tot el tema, sense oblidar al seu company Steve Swallow, ells dos formen amb el líder el trio base. El tema té canvis harmònics complexos, cosa que de ben segur haureu copsat. I tot això passa en la presentació del tema i fins tornar als moments inicials, marcat pel ritme trencat. Després, el Swing amb la magnífica improvisació a guitarra pelada sense efectes, la del mestre Scofield. I quin “walking” més brutal de Swallow, i mentrestant Stewart inventant, creant línies rítmiques. El solo que ens ha fet Scofield ha estat impressionant, amb un llenguatge jazzístic d’altíssima volada, velocitat en el fraseig i bon gust. I els vents han aparegut de nou abans d’un “break” suau amb el solo de Swallow al baix elèctric situat però a la part més alta del seu mànec, recorrent-lo amunt i avall també, i ja per després tornar-hi amb el tema i acabar-lo. Gran tema de John Scofield. 

El primer tema del disc, "The Low Road", escrit per Scofield, és un swing funk jam que és una de les diverses cançons del disc que empra una secció de trompa de quatre peces. És un tema que ens te a l’Scofield sovint jugant amb la distorsió, però que mai s'allunya tant i per tant que segueix essent melòdic. A més dels temes originals de Scofield, tres cançons de capçalera del disc demostren la seva capacitat d'aplicar la seva tècnica i el seu pensament imaginatiu a gairebé qualsevol cosa que triï. 

També tenim una bona col·laboració amb l’editorial basca Errabal Jazz de la qual en posem les novetats, quan ens les envien, i així és que els hi agraïm el seu suport, o sigui que al blog us posaré l’enllaç a la seva pàgina web http://www.hotsak.com/Errabal-es?set_language=es .

 

I acabarem aquesta segona roda amb el gran Mike Stern i seguirem amb el tema que titula el projecte on hi participen Mike Stern i Steve Vai, guitarra; Jim Beard, piano i teclats; Lincoln Goines, baix elèctric i Dave Weckl, bateria....agafeu-vos que venen corbes.... 

6.1.- "Big Neighborhood" (Mike Stern) 7m40s. 

I ja heu pogut constatar el canvi sobtat que hem tingut, el de l’estil d’aquest tema de Stern respecte l’anterior de Scofield. Brutal en lo més heavy del Rock Progressiu, allunyant-nos una miqueta del Jazz Fusió. I el tema ha començat delicadament amb els dos guitarristes, l’un fent el Riff o motiu principal, i l’altre fent-ne la melodia, i el baterista Weckl marcant encara suaument. Ai las, però, les coses han canviat radicalment amb la nova passejada pel tema a tot Rock. L’energia s’ha desbocat i més que ho ha fet en les posteriors improvisacions, i tot això amb un tempo gens ràpid, més aviat mèdium, i ritme beat marcat pel baterista. I ja heu pogut escoltar quin canvi melòdic i harmònic ha tingut el tema tot just abans d’iniciar les improvisacions. I primer l’un i després l’altre, brutals tots dos,  i Mike Stern i Steve Vai, i sempre la base rítmica amb Lincoln Goines, baix elèctric i Dave Weckl, bateria, i els teclats de Jim Beard. Una brutalitat de tema de Mike Stern amb luxe de participació del gran Steve Vai. I després de les intervencions solistes, hi ha tornat amb uns moments de ara tu, ara jo, fent els coneguts “quatres”, o sigui quatre compassos toques tu, i quatre els toco jo, si tu ets Steve Vai i jo sóc Mike Stern. I així l’han acabat, diluint-se en el silenci, o sigui que en un directe, l’allargassarien segons públic i músics. 

L'àlbum va ser nominat al premi Grammy 2010 al millor àlbum de jazz contemporani però va perdre davant l'àlbum "75” de Joe Zawinul. Aquesta va ser la sisena nominació de Stern en aquesta categoria. Els altres nominats van ser “Urbanus” de Stefon Harris, “Sounding Point” de Julian Lage i “At World's Edge” de Philippe Saisse. 

I cada dia podeu anar a la Cocteleria Campari Milano on s’hi fan concerts de jazz i demés meravelles, a diari. Al blog us en posaré la seva pàgina web:

https://www.camparimilano.com/programacio-musical/. I també al Sinestesia que hi ha prop de la plaça del Centre a Sants, on ja s’hi fan concerts. És qüestió de mirar-ne la programació.

 

I ara de nou amb en Kurt Rosenwinkel, "Heartcore". Amb Kurt Rosenwinkel, guitarra; Mark Turner, saxo tenor; Ethan Iverson, piano i Jeff Ballard, bateria i el tema en format programació en llenguatge C aplicat a l’Ubuntu, anomenat.... 

7.9.- "dcba//>>" (Kurt Rosenwinkel) 7m54s. 

I sí, el bo d’en Kurt va per d’altres derroters, i així és que el programa va de tres guitarristes, cadascun amb el seu “missatge” i llenguatge, l’un més jazzístic, l’altre més rocker, i aquest més experimental de textures i sons, però tots tres amb el llenguatge del Jazz ben après i que utilitzen quan més els hi convé. Aquest tema és força interessant, tant per la qüestió melòdico-harmònica, com per la rítmica, on heu pogut escoltar a un Jeff Ballard magistral durant tot el tema. I la melodia l’han feta el líder i Mark Turner al saxo tenor, en la primera passejada, car ja ben aviat aquest s’ha posat a improvisar. El so de la seva guitarra tampoc ens ha mostrat massa efectes electrònics, i sí una especial manera de fer-lo, amb molts espais, poques notes, soltes, alguns acords, i deixant que el tema “respiri”. En una segona part del seu solo ha rascat algunes notes del registre alt de la seva guitarra, i sempre hem escoltat els acords puntuals de Iverson al piano, i si hi escolteu alguna nota greu, ha estat programada pel líder, coses del software. Després del seu solo hi ha un moment d’un Riff repetitiu a càrrec de pianista i guitarrista, moment previ al gran solo de Mark Turner. Amb la seva incorporació, el tema ha agafat un tarannà més jazzero, tot i mantenir-se aquest ritme a base de copets al canto de la caixa i plat i xarles tancat. Turner ha fet un magistral solo, amb unes línies melòdiques lligades precioses, alhora que sonoritat un tan fosca però força dolça. I el tema l’han acabat d’aquesta manera, dolçament, sense recuperar la melodia inicial. Sorprenent tema de Kurt Rosenwinkel. 

Amb aquest enregistrament, el guitarrista Kurt Rosenwinkel crea un món sonor únic, barrejant elements de jazz i rock amb electrònica, falques ocasionals del Tercer Món i altres grooves en un viatge interior absorbent que desafia qualsevol classificació. En fer-ho, Rosenwinkel es nega a limitar-se a la guitarra, sovint aportant teclats, bateria i veu, i de vegades es fa càrrec de temes sencers tot sol mitjançant capes al seu estudi de Brooklyn. La manera com Rosenwinkel allarga les seves cordes de melodia interminable sobre un teló de fons harmònic en constant canvi recorda una de les composicions sinuoses de Wayne Shorter. De fet, de vegades produeix un to semblant a un saxo amb la seva guitarra, amb el saxo tenor més fosc de Mark Turner com a co-veu a l'uníson. 

Si voleu escoltar jazz-rock i demés meravelles ja sabeu que podeu entrar al web de www.moonjunrecords.com  i veure el catàleg extens d’aquesta editorial dirigida pel Leonardo Pavkovic, qui m’envia des de Nova York les seves novetats i que evidentment en aquest programa posem de tant en tant. Una abraçada Leonardo i gràcies pel teu suport.

 

I ara escoltareu una magnífica versió que ens en faran John Scofield i els seus que són: John Scofield, guitarra; Steve Swallow, baix elèctric i Bill Stewart, bateria i de convidat Bill Frissell i tema que reconeixereu... 

8.6.- "House of the Rising Sun" (Tradicional) 7m25s. 

I quina versió més collonuda d’aquest tema tradicional d’aquella llunyana i rural  Amèrica del Nord i que The Animals ens van fer conèixer el 1964. Iniciat dolçament per la guitarra del líder pel canal esquerra mentre que Bill Frissell ens n’ha fet la melodia pel dret. I sempre aquest ritme ternari tan ben marcat per Steve Swallow i  Bill Stewart. I després de la presentació del tema, canvi de ritme i nova perspectiva general. El líder n’ha iniciat els solos, amb el seu so característic, que ben bé sembla el d’una Telecaster, per sonoritat, que per descomptat no és una Gibson de caixa. Un gran solo, igualment, com els que ja li portem escoltant fa una mica. Un gran Scofield que ens meravella cada vegada que l’escoltem, amb una magnífica improvisació i llenguatge jazzístic sí, però amb una característica molt personal, relacionada amb la pròpia guitarra i manera de tocar-la. Fraseig ràpid, tècnica brutal a dojo i maca melodia creada. Frissell ha encetat el seu pel canal dret amb una sonoritat més dolça, i fent també un gran solo i també amb un llenguatge de primer nivell, ell que també és un experimentador nat, ara potser més que quan el van enregistrar. I diria que ell sí podria haver-lo fet amb una Gibson de caixa per com el so ha estat de net alhora que més càlid. Brutals tots dos, esclar. Preciosa aquesta versió d’aquest blues de l’Amèrica rural. 

I he pogut llegir sobre el tema que ens han fet què...."House of the Rising Sun", un blues tradicional enregistrat per desenes d'artistes diversos, però potser més conegut pel èxit dels The Animals de 1964, s'allunya de la seva melodia familiar mentre Scofield toca amb el guitarrista convidat Bill Frissell, i Stewart i Swallow corren l'un al costat de l'altre i dels dos guitarristes. Potser no ens hauria d'estranyar que un músic que sempre busca ampliar el seu abast intenti introduir un èxit country clàssic en un marc de jazz, però això és el que fa Scofield a l'antiga balada de Charlie Rich "Behind Closed Doors", un altre tema del disc. És una interpretació dolça a tot blues, i Scofield manté un to pur, clar i no irònic mentre explora els matisos de la cançó. L’àlbum es clou amb el "(I Can't Get No) Satisfaction", dels Rolling Stones, (Jagger & Richards) i el tema és tractat de la mateixa manera que Otis Redding ho va fer una vegada, amb una contundent ànima i un solo brillant. 

Recordeu que si us agrada la lliure improvisació podeu entrar al web de www.discordianrecords.bandcamp.com i veure el catàleg d’aquesta editorial dirigida per l’amic Andrés Rojas abans El Pricto on hi trobareu de tot i més relacionat amb la lliure improvisació, conduccions, free jazz, o quelcom inclassificable.

 

I acabarem una altra roda ara amb un altre tema del “Big Neighborhood” de Mike Stern on hi tenim a Mike Stern, guitarra; Bob Malach, saxo; John Medeski, orgue Hammond i clavinet; Chris Wood, baix elèctric i Billy Martin, bateria, tema anomenat... 

9.9.- "Check One" (Mike Stern) 7m39s. 

I de nou amb el Mike Stern i la seva més que evident Fusió, amb tota la trempera del món, i de nou amb un gran tema de la seva collita. Sorprenent pels canvis de to que li hem escoltat. Una melodia feta a duet pel líder a la guitarra, i per el Bob Malach i el seu saxo tenor. I el ritme i tempo magnífics tots dos, i ben marcats per la base de dos amb Chris Wood, baix elèctric i Billy Martin, bateria. Hem escoltat també com John Medeski, els ha acompanyat amb el seu orgue Hammond. I el solo de Mike l’ha executat després que tots plegats s’hagin passejat pel tema sencer. Hi ha una mena de “Vamp” fet acabant el tema, el qual ha donat pas al solo del líder. Aquí hi hem trobat de nou la guitarra distorsionada de Stern, no desmereixent en cap moment la seva interpretació solista, que de nou ens ha copsat, ens ha meravellat. Les seves maneres són heavys, sí, però amb un gust exquisit, i què collons, una mica de tralla també va bé de tant en tant. Bob Malach l’ha seguit d’una extraordinària manera, seguint les passes de qui fou mestre d’aquesta fusió, en Michael Brecker. El seu solo ha estat però un pèl curtet, coses aquestes que ells decideixen. Igualment ens ha impressionat la trempera com l’ha executat alhora que fraseig i so estripat a voluntat. Després d’ell, un “break” força delicat com el dels inicis, per deixar pas a uns “quatres” fets entre el líder i Medeski a l’orgue, tot plegat amb un gust exquisit, i el tema podria durar molt més en un directe, jo ho heu sentit. 

Jonathan Widran, d'Allmusic, va comentar la diversitat d'estils a "Big Neighborhoor", escrivint que "va des de la fusió del jazz més ardent fins a l'exòtica amb tints africans i els viatges turbulents a l'Orient Mitjà". Va escriure també que "el bloc de fans del jazz fusió no se’l voldran perdre, aquest 2009!". 

I per descomptat que podeu anar als concerts que fem al Jazz Club La Vicentina, i ves per on que nosaltres ja fins el 15 de gener que tindrem com cada any a la Marina Tuset Quartet en el concert de la Festa Major d’Hivern organitzat des del  Jazz Club la Vicentina i patrocinat per l’Ajuntament i amb l’entrada gratuïta. 

I ara ja per acabar el programa els escoltarem per darrera vegada a tots tres, i primer amb en Kurt Rosenwinkel i el seu "Heartcore". Amb Kurt Rosenwinkel, guitarra i bateria; Mark Turner, saxo tenor; Ben Street, baix i Jeff Ballard, bateria i tema amb una “línia de blues” anomenat... 

10.2.-  "Blue Line" (Kurt Rosenwinkel) 6m11s. 

I amb quina altra composició ens ha sorprès el bo d’en Kurt. Afegeixo que el bo d’en John i el bo d’en Mike també ens les han fet. Però sí, aquest disc és una mica més experimental, ja ho heu pogut constatar. Els ritmes tornen a ser importants, i sobretot la manera com els fan en Ballard i sí, també en Rosenwinkel pel canal esquerra, jugant ells dos. I el tema ha començat amb la base rítmica marcant harmonies i ritmes, per ben aviat aparèixer la melodia a càrrec del líder fent-la a duet amb en Mark Turner. Una melodia entremaliada, alhora que força interessant que va re circulant partint d’una idea primera. El solo d’en Rosenwinkel  ha estat de nou sorprenent, per tècnica alhora que per melodia creada, situada clarament a l’entorn de la pròpia melodia i harmonia del tema. Bon gust i fraseig el del mestre americà. Turner ens ha tornat a frapar per les seves modernes i jazzístiques maneres i per la seva interpretació basada amb l’harmonia del tema. Un fraseig ràpid, precís, que ens mostra una acurada tècnica, la d’aquest mestre tan amic d’en Jordi Rossy. I al final Ben Street, al baix ens ha fet una bona improvisació, recurrent pels acords que hem escoltat dels acompanyants, en Kurt de ben segur amb els teclats sintetitzats,  i sempre l’incombustible Jeff Ballard, amb unes escombretes subtils i durant bona part del tema. I el tema s’allargassaria més en un directe, segons públic i músics. Gran tema d’en Kurt i interpretació de tots plegats, ideal per cloure la seva participació. 

I ens diuen que....."Blue Line" troba Rosenwinkel tocant la bateria al canal esquerre, mantenint un groove complex amb el bateria Jeff Ballard a la dreta, i també amb els efectes del sintetitzador. I d’altres temes que no hem escoltat com "All the Way to Rajasthan", on Kurt evoca el so de Pat Metheny però el ritme es fractura i la música sembla tenir i mancar de direcció alhora. I un altre anomenat "Your Vision" és un bucle d'una pel·lícula de ciència-ficció, amb tots els instruments a càrrec de Rosenwinkel excepte el clarinet baix d'Andrew D'Angelo, un tema realment estrany, mentre que "Interlude" és una altra fascinant part d'electrònica a la meitat del CD, tema més curtet. 

I no us oblideu de la Nova Jazz Cava on ja han començat la temporada i on cada dijous fan una Jam Session i on s’hi fan concerts cada cap de setmana. Al blog us posaré la seva pàgina web:

 https://www.jazzterrassa.org/ca/programacio/upcoming la de la seva programació.

 

I també per darrera vegada escoltarem a John Scofield i projecte “This Meets That” i ells són: John Scofield, guitarra; Steve Swallow, baix elèctric i Bill Stewart, bateria i tema a trio de blues anomenat... 

11.9.- "Trio Blues" (John Scofield) 4m16s 

Doncs hem escoltat de nou com el mestre Scofield ens ha tornat a impressionar per la seva mestria a la guitarra en aquest Blues, però més en la seva improvisació. Un tema on l’Steve Swallow no ha parat de fer el seu “walking” inserint per això el Swing, tot i la quasi manca d’aquesta sensació que en Bill Stewart ens ha transmès. La persistència del baixista ha superat la quasi manca de Swing del baterista, coses aquestes que fan que els temes tinguin aquesta personalitat tan específica, quan cadascú fa el que vol i li sembla. I en un blues passa això, que el tema és molt curt i encara més si el tempo és viu com aquest. Així és que la melodia ben aviat s’acaba i ja entren les improvisacions. El gran Scofield ens ha impressionat per com l’ha feta. I sí, acabes donant-te compte que el seu “discurs” en tot el seu projecte ha estat així de brutal, per veloç, per precís i per la seva brutal tècnica. I l’Steve s’ha quedat sol en el seu solo, cosa normal, sense canviar el seu discurs i seguint amb el seu “walking” impertèrrit i precís. I al final, una mica de soliloqui del baterista Stewart, i de nou amb un solo específic, diferent, magnífic esclar. I la secció dels vents els han acompanyat amb riffs curtets en la melodia i en d’altres moments. Gran tema de John Scofield per acabar el seu projecte. 

“This Meets That” troba el guitarrista John Scofield mirant cap enrere i cap endavant. És el seu primer enregistrament per al segell Emarcy, però per a l'ocasió Scofield va ressuscitar el trio que havia utilitzat en diversos àlbums anteriors, el més recentment EnRoute del 2004 amb el baixista Steve Swallow i el baterista Bill Stewart. Mai no va descansar sobre els llorers; Scofield ha aplicat el seu virtuosisme al llarg de la seva carrera a diferents corrents del jazz, que van des d’aquest de Fusió fins a l'orquestral i el bop més directe. “This Meets That” és una mena de bossa mixta. 

I el Nota 79 ha iniciat ja una nova temporada amb noves iniciatives amb programació estable cada dijous vespre i diumenges tarda, i el17 d’octubre, amb en Biel Ballester Trio. Al blog us posaré l’enllaç a la seva pàgina web: https://www.nota79.cat/events/ la dels seus esdeveniments.

I acabarem amb el programa d’avui, escoltant per darrera vegada el “Big Neighborhood” de Mike Stern amb el tema on hi col·laboren Mike Stern, guitarra; Bob Malach, saxo tenor; Jim Beard, piano; Esperanza Spalding, contrabaix i Terri Lyne Carrington, bateria, anomenat..... 

12.5.- "Coupe de Ville" (Mike Stern) 4m36s. 

I déu n’hi do quin altre tema d’en Mike Stern, i a quin tempo més maco l’han fet. I el tema l’han fet de nou a duet el líder a la guitarra i Bob Malach al saxo tenor. I en aquest tema hi tenim a dues grans intèrprets dones, Esperanza Spalding, contrabaix i Terri Lyne Carrington, bateria. I elles dues s’han encarregat d’una perfecta base rítmica, amb la primera també amb una mena de “walking” brutal i quasi tot el Swing del món, sobretot en alguns moments del solo de Stern. Terri ha obviat marcar els plats i xarles amb la intenció clara d’aconseguir aquell conegut i potser massa evident Swing. Aquí han volgut “crear” una sensació menys evident, tot i sí que hi ha hagut tot el Groove del món. El solo d’Stern ha estat de nou espaterrant, brutal; electronificat sí, però com sempre realitzat amb tot el gust del món; en fi, un gran solo del també guitarrista americà. En Bob Malach ens ha donat la sonoritat més “Jazzy” alhora que el seu llenguatge i fraseig sí ens ha situat en el Jazz. Una bona improvisació d’aquest saxofonista del qual no en coneixem massa coses, no. Potser hem trobat a faltar un parell de solos; un de Esperanza Spalding, al contrabaix i un de Terri Lyne Carrington a la bateria. I després del solo de Malach al saxo tenor, han recuperat la melodia a duet i l’han acabat de cop. Gran tema i menys trallero que d’altres que li hem escoltat, i ideal per cloure el seu projecte i nosaltres el programa d’avui que com sempre, espero que us hagi agradat tan com a mi. 

Bill Meredith va dir al JazzTimes que l'àlbum "simplement no té la improvisació desenfrenada i la interacció dels seus espectacles escènics" i que "els convidats també són tan nombrosos que les músiques es noten, se senten inventades". Va tancar la seva ressenya opinant que "amb aquesta banda tan sòlida, pot semblar que no sigui tot tan collonut en tots els temes, però sí". A la seva ressenya per a The Virginian-Pilot, Eric Feber va escriure que "És un dia preciós per el projecte “Big Neighborhood” del guitarrista de jazz Mike Stern" i va tancar dient què “no importa ni el gènere ni els col·laboradors, Stern es manté com un llampec ràpid i nerviós, amb magnífics riffs fets a la guitarra i filigranes de marcat to impressionista." 

Doncs ja hem acabat el programa d’avui dedicat a Jordi Lliuret ampliada la dedicatòria a la seva mare i a la seva cosina Marta Sugrañes qui va pensar en “El Miquel del Jazz” com a receptor de la discografia en Cds del seu cosí, cosa que li agrairé tota la vida. Com sempre espero que us hagi agradat la selecció feta de les músiques d’aquests tres “mostrus” de la guitarra, mestres en els estils més diversos de tocar-la, com avui heu comprovat en el vessant del Jazz Fusió. I recordeu que hem escoltat al Kurt Rosenwinkel del 2003, al John Scofield del 2007 i al Mike Stern del 2009, música atemporal però, com heu verificat avui mateix i a la Carme de la Fuente del 2021 amb el seu micro conte sobre el “Heartcore” d’en Rossenwinkel. 

Doncs res, que us recordo que aneu a veure jazz  en directe a llocs com Jazz Club La Vicentina, La Traska Truska, Jamboree, Jazzsi, 23 Robadors, Guzzo, Casa Fígari, Falstaff, Nova Jazz Cava, Nota 79, Campari Milano, JazzMan, Sinestesia, Big Bang, La Farola, el Maki, etc, etc, i que mireu d’adquirir discos, els d’aquest programa i els dels músics de tots els programes de Jazz Club de Nit. 

Doncs ara sí, ho deixem aquí, gràcies per ser-hi aquí o al blog del programa que ja sabeu què és www.jazzclubdenit.blogpspot.com.es i jo mateix Miquel Tuset i Mallol qui l’ha realitzat, xerrat pels descosits d’interessos comuns, espero, i seleccionat les seves músiques, us espero la setmana vinent, si podeu, voleu i en teniu ganes i us desitjo molt bona nit i bon Jazz Club de nit en el Jaç de cadascú. Miquel Tuset i Mallol.