Molt bona nit a
tothom, benvinguts a Jazz Club de Nit
aquí a Ràdio Sant Vicenç 90.2 amb un
programa de Jazz per a vosaltres que us agrada el Jazz, com deia el nostre amic
Cifu. A ell li dediquem el programa
avui i cada setmana que el fem, o sigui que un petó ben gran Cifu. Aquí Miquel Tuset i Mallol qui us parla, presenta i realitza aquest
programa i com sempre amb les novetats de músics i editorials.
Doncs ja hi tornem
una setmana més aquí ben confinat com feu la majoria de vosaltres. Espero que
estigueu la mar de bé, les persones confinades i les que heu d’anar a
treballar, i vosaltres, en compte de no agafar-lo. Ànims, ens en sortirem, tot
i que encara no sabem quan. El coronavirus però s’està emportant màsters del
Jazz i aquesta setmana es va endur al gran Lee
Konitz, saxo alto; també al contrabaixista Henry Grimes; al pianista i pedagog Elis Marsalis, pare de tota la saga Marsalis, i a d’altres com ja fa uns dies a McCoy Tyner. O sigui que la gent del món del Jazz patim també la
pèrdua d’aquests grans artistes que s’ha endut aquest malparit virus.
El programa d’avui
tractarà de quatre projectes amb el Jazz encabit en tots ells tot i les seves
diverses musicalitats. Escoltarem el projecte de Martí Serra Quartet “Live at Jamboree”, projecte vist en diversos
espais també. Després el d’un saxo alto rus establert crec que a París i que vam veure també al Jamboree, on vaig adquirir el disc, el
del Dmitry Baevsky, “The Day After”
editat per Like a Sound. Seguirem
amb el de l’amic Néstor Giménez, “Why
Not?” autoeditat i que em va donar en mà al Casino de Granollers. I acabarem el programa amb el de Fresh Sound New Talent de Jeff Davis, “The Fastness”, i aquesta
setmana escoltarem un micro conte de Carme
de la Fuente.
“LIVE
AT JAMBOREE”
Martí
Serra Quartet
Enregistrat
en directe per Pol Gallart el 18 d’agost de 2019 al Jamboree
Editat
per Joan Melero
Mesclat
i masteritzat per Dènys Sanz
Produït
per Martí Serra
Martí
Serra, saxos tenor i soprano
Òscar
Latorre, trompeta
Pau
Sala, contrabaix
Josep
Cordobés, bateria
I sóc jo normalment
qui parla sobre els temes, tempos, ritmes i demés vicissituds, però en aquest
cas no ho faré abastament com sempre faig. Potser faci algun comentari puntual.
I és que el líder, compositor i saxofonista ha escrit tot un relat sobre com va
anar tot, parlant fins i tot dels temes i del seu perquè i com. O sigui que
aquesta és la meva veu, però qui hi ha al darrere és el Martí Serra.
El primer disc que
vaig enregistrar al meu nom, Alguns moments bons (FSNT, 2008), va ser un disc
en directe. És en els concerts on aquesta música que fem, el jazz, adquireix
una dimensió més completa. La improvisació és un diàleg espontani i un procés
de creació constant que s’enriqueix quan compta amb la presència del públic. A diferència
de l’estudi de gravació, on cal imaginar-se un oient mentre es toca per a una
màquina, en un directe estàs tocant per a aquelles persones que tens al davant.
Vols comunicar, vols arribar, vols emocionar; i vols emocionar-te també amb el
feedback del públic. El públic et transforma. La música no deixa de ser un art
escènic, i és a l’escenari on s’esdevé el fet musical més autèntic. Capturar
aquesta essència en un disc val la pena, encara que s’hagi de sacrificar un pèl
la qualitat de so que permeten els discos d’estudi. Onze anys després d’Alguns
moments bons, tornem a fer un disc en directe, Live at Jamboree. Una nova captura d’un moment; en aquest cas, una
nit fantàstica al club de la Plaça Reial
de Barcelona. Acompanyat de tres
músics excel·lents, compromesos tots ells amb el seu discurs expressiu
personal, toquem una sèrie de composicions originals meves escrites al llarg
dels anys. Teníem ganes de recuperar composicions antigues, i donar-los una
nova vida amb aquest nou quartet. Reinterpretar temes propis enregistrats en
altres discos, en altres èpoques i amb altres grups. Personalment m’he delectat
escoltant els solos d’Òscar Latorre sobre temes com “Appointment” o
“Kobane”, i també com Pau Sala i Josep Cordobés han processat l’ànima
dels temes a través del seu engranatge singular, el seu equilibri entre groove
i llibertat, ordre i anarquia.
I ara sí que sóc jo
qui us diu que aquest és un projecte amb només 6 temes i de quasi 45 minuts de
música excelsa, tota composta pel líder. Els tempos i ritmes són diversos
havent-hi temes delicats i d’altres més vitals. Podríem dir vagament que la
cosa està ben repartida, havent-n’hi tres de cada. O sigui que els més delicats
són “Arrels”, “Música Intrínseca” i “Kobane”, mentre que els més vius de tempo
són “Això rai”, “Appointment at Five” i “Esma”. I que el de la cita a les cinc,
l’hora del te, pertany al seu primer disc “Tea Time”. Dit això, ens centrarem
amb els temes que us proposo fer escoltar.
I al blog us posaré
l’enllaç al seu bandcamp:
Començarem amb el
delicat tema i cinquè que van tocar en el directe del Jamboree...el preciós...
5.- Kobane (Martí Serra) 8m05s
I sobre aquest tema ens
en diu.... El gener de 2015, un grup de guerrilleres kurdes van aconseguir
alliberar Kobane, al Kurdistan sirià, de les urpes de Daesh. Un exèrcit de dones lliures va
derrotar uns fanàtics extremistes del masclisme. La notícia era tan bonica, tan
èpica, que vaig voler fer-ne una composició. Visquin les guerrilleres kurdes,
visca el Kurdistan lliure, visquin
les dones lliures del món.
I si la cançó és tan
preciosa musicalment més ho és per a qui la va compondre.
Però més encara per
les improvisacions que fan els dos solistes, i no perdeu de vista que ho van
enregistrar en directe al Jamboree.
La melodia té el punt de malencolia adequada per com de durs eren els moments
per a tota la població kurda i és
preciosa i captivadora. En Pau l’ha
iniciat amb la línia base principal amb el ritme inclòs en ella per després
afegir-s’hi els dos vents fent la melodia a l’uníson a vegades, tot i que també
la toquen amb un desplaçament tonal, l’un vers l’altre. El líder ha iniciat el
seu solo amb el saxo amb un so majestuós en el registre agut i una improvisació
de mestre amb un gust exquisit i tècnica a dojo. Òscar ha començat en el registre greu del seu metall, i ben aviat
l’ha desenvolupat amb una gran precisió i dolçor alhora que tècnica
abassegadora pujant al registre més agut, i no el sobreagut. Melodia tots junts
i final de tema. Preciós.
I des de la web de Jamboree ens deien això d’aquest
increïble músic:
El badaloní Martí Serra és sens dubte un dels grans
noms de la generació de jazzistes que va capgirar l’escena barcelonina ara fa
gairebé dues dècades. Deixeble de George
Garzone al Berklee College of Music,
Serra ha fet carrera al servei d’Al Foster, Giulia Valle, Xavi Maureta,
Guillermo McGill, dels seus companys de generació Llibert Fortuny i Raynald Colom i de propostes com Coetus. En solitari ha enregistrat
treballs com “Alguns moments bons” (FSNT, 2008), Premi Enderrock, “Tea Time”
(FSNT, 2010), “Cançons mecanoscrites” (Temps Record, 2016) o dos duets amb Sergi Sirvent. Al Jamboree presentarà el seu nou quartet, completat per joves figures
del nostre jazz, i enregistrarà en viu el seu pròxim disc. “Serra demostra que no cal sortir fora
per escoltar gran jazz,” va dir el crític de El País, Chema García Martínez. Doncs això.
I seguirem amb un
altre tema d’aquest magnífic projecte enregistrat en directe, i que nosaltres
vam veure diverses vegades i no pas aquesta del Jamboree. La primera al Guzzo
allà al Born, i la segona al darrer Jazzin’ que organitza l’amic Joan Chamorro a Fabra i Coats el setembre de 2019. El tema que escoltareu ara és...
6.- Això Rai (Martí Serra) 7m46s
El tema més antic que
toquem. El vam enregistrar el 2008 amb Xavi
Maureta i Rai Ferrer (a qui el títol fa referència), en el disc “Alguns moments bons” de FSNT. Té un
aire New Orleans que m’encanta.
M’agrada quan el jazz conserva l’aire festiu i ballaruc dels seus inicis. Ah!
Per cert, sentireu que després d’uns compassos d’introducció a saxo sol,
m’entra un atac de riure. Això és perquè estem fent una improvisació lliure
sobre el 7/4 del tema, i en un moment donat l’Òscar i jo toquem exactament la mateixa idea musical. Del no res.
Vull dir que de totes les possibilitats infinites, els dos decidim tocar
exactament el mateix. La probabilitat que això passi deu acostar-se bastant a
zero, i em va fer tanta gràcia que no vaig poder evitar la rialla. En fi, una
bona mostra de com m’entenc de bé amb aquest trompetista magnífic que és Òscar Latorre.
Doncs sí, ja l’heu
pogut escoltar fent una rialla quan ells dos toquen la mateixa frase, sense
haver-s’ho dit. I sí que aquest tema té un tarannà New Orleans que el fa festiu. Tema que ha començat el líder amb una
“intro” a saxo tenor sol i quan entra l’Òscar
és quan fan la mateixa frase. Després ells dos van fent una mena de diàleg i
per sota el ritme trencat de la base de dos, en Pau i Josep, contrabaix
i bateria. Magnífic tema que fan els dos vents amb moments a duet per deixar
pas al baterista tot i que ben aviat es queden sols els dos demla base rítmica,
amb un solo magistral d’en Sala
sense referències harmòniques que els hi donen els pianistes quan hi són, ells
dos, que han portat el tema rítmicament parlant des dels inicis. L’ona New Orleans ha aparegut entremig del
llarg solo d’en Pau fent-ho els dos
vents amb una mena de tete a tete, i amb moments solistes del líder mentre el
metall marcava licks repetitius. Al final, han fet trossos del tema a mode de
licks per a gaudi del baterista Cordobés
ell en el seu solo. Melodia i final d’aquest tema tan divertit.
I acabarem aquest
projecte magnífic amb el tema...
2.- Esma (Martí Serra) 7m56s
És una composició que
deu tenir uns deu anys, que vaig escriure pel meu trio amb Rai Ferrer i Xavi Maureta
però que mai vam arribar a enregistrar. El 2018 la vam enregistrar a duo amb el
pianista Sergi Sirvent («Esma», Selffish Records), i ara l’hem
reinterpretat amb la intenció original, és a dir, amb bateria rockera i amb
contrabaix, però a més comptant amb el lirisme de la trompeta de l’Òscar. “Esma” és una composició amb
forts contrastos, i al mateix temps basada en un obstinato del baix. La paraula
Esma, que generalment es fa servir
en la forma negativa (no tinc esma per a res), significa «Aptesa a fer instintivament,
maquinalment, alguna cosa».
I amb aquest tema tan
vital acabem el seu projecte. Els temes dels directes sempre solen ser més
llargs i així han estat els que us he posat. Bona composició del Martí i enganxosa quan com la toquen
tots dos a mode de duet. El canvi o la B, amb les notes llargues de l`Òscar i la melodia del líder ha deixat
pas a la magnífica improvisació del líder al saxo tenor. La seva potent
sonoritat, tècnica a mans plenes, creativitat i modernitat ens el fan ser un
dels referents actuals en això dels vents de canyes toves. Modernitat
acompanyada de tècnica és la que té el nostre líder. Esclar que el jove metall
no li va massa al darrere, ell que cada
dia que passa (quan passava en situació normal) es va reafirmant com un dels joves
metalls més potents, més creatius i moderns. Latorre ens ha fet un “solaco” que diem a vegades. El control sobre
el seu instrument és total, i el seu fraseig lligat i llenguatge força modern,
quasi avant-gard, ens han deixat estabornits. Després han recuperat el tema
principal a duet i ens han acostat al final de tema, i també de projecte.
Magnífic projecte que vam poder veure amb l’amic i col·lega Joan Recolons com he dit abans dues
vegades.
L’enregistrament
d’aquest concert va anar a càrrec de Jamboree
Live, un segell discogràfic del club barceloní. Amb l’objectiu de donar a
conèixer els músics i la música que es fa en aquesta magnífica i entranyable Meca del jazz català, Jamboree Live és una sèrie
d’enregistraments que es poden trobar a les plataformes digitals de streaming.
Per acabar aquestes notes, voldria agraïr de tot cor la tasca que fa la gent de
Mas i Mas en favor del jazz i la
música en directe, i el fet que hagi volgut incloure el nostre concert en la
seva sèrie de discos. Martí Serra, Desembre
del 2019.
I després d’aquest
projecte sembla un bon moment per escoltar el micro conte de Carme de la Fuente....
........
Gràcies Carme per la teva dolçor i per com
sempre relaciones els teus contes amb les músiques del programa.
Doncs després d’aquest
projecte del saxofonista Martí Serra,
us proposo ara els d’un altre saxofonista, ara però un saxo alto rus establert
a París...
“THE
DAY AFTER”
Dmitry
Baevsky
Editat
per Like a Sound
Enregistrat
per Tom Tedesko el 8 de juny de 2016 als Tedesko Studios a Paramus, NJ.
Mesclat
i masteristat per Ian Hendrikson-Smith el 23 de juliol i 16 d’agost de 2016 a
New York City.
Produït
per Dmitry Baevsky
Dmitry
Baevsky, saxo alto
Jeb
Patton, piano
David
Wong, contrabaix
Joe
Strasser, bateria
Dels 10 temes del
disc, 5 són del líder, n’hi ha un del company Patton i els altres són de Duke Pearson, Tom McIntosh, Jerome Kern i Victor Young.
Doncs estem davant
d’un projecte de 10 temes i quasi 1h i 10 minuts d’un Jazz del més alt nivell.
El swing està assegurat des del primer moment, havent-hi però només una única
balada, la qual cosa ja ens indica quines són les intencions d’aquest mestre del
saxo alto. Els temes tenen diversitat de tempos i ritmes, havent-n’hi algun
d’aquells ben vius, ràpids, vaja. Doncs considerant els magnífics temes i
millors interpretacions, se’m fa força difícil decidir quin sona i quin no.
Però el que podreu fer serà entrar a la seva pàgina web que us posaré al blog
del programa: http://www.dmitrybaevsky.com/ o també a la
de l’editorial:
Recordeu que podeu
trobar el millor del jazz que es fa a casa nostra entrant a la web de Quadrant Produccions www.quadrantproduccions.es allà tindreu la possibilitat d’adquirir els
discos que vulgueu i veure tot el catàleg d’aquesta editorial de Lleida dirigida pel Josep Ramon Jové, des d’aquí una forta
abraçada.
I com que el projecte
obvia quasi les balades, jo també les obviaré i així és que us posaré el tema a
tempo mèdium i a tot swing de Duke
Pearson...
3.- Chant (Duke Pearson) 5m30s
I aquest tema el
podem trobar en el disc homònim que Donald
Byrd va enregistrar el 1961 per a Blue
Note amb gent com Pepper Adams,
Herbie Hancock, Doug Watkins i Teddy Robinson. Doncs els nostres herois
l’han fet al mateix tempo i dolçor que va fer Donald Byrd i que devia ser el del tempo i swing originals. Magnífica
composició a tot swing a partir de les improvisacions, i la primera magnífica
la del pianista, on ens ha mostrat com l’ha feta un trosset a dues mans. I
aquest saxo alto té un so robust, en l’ona Cool, ment harmònica aguda, gran
sentit del ritme i ho combina tot d’una forma que resulta atractiva en el seu
lirisme, però intrigant en la seva originalitat. Un posterior i molt bon solo
del contrabaixista, melòdic i amb fort contingut rítmic, ens ha apropat a la
melodia principal i així acabar-lo delicadament. Gran tema per començar el
projecte d’aquest genial saxo alto que vam poder veure al Jamboree.
L’únic fill d’un
escriptor i d’una traductora, Dmitry
va néixer a Sant Petersburg, Rússia. Baevsky va començar les lliçons
de piano als sis anys i va descobrir la seva passió i la seva serietat per la
música com a adolescent quan va agafar un saxo alto. Tot i que no estava
envoltat de músics professionals, la seva família estava estretament
relacionada amb la música. El seu gran besavi, Moisei Beregovsky, va ser un dels etnomusicòlegs jueus més famosos
i respectats que va passar la seva vida reunint melodies i lletres de cançons
populars yiddis, així com melodies
de dansa jueva de l’Europa de l’Est
(música klezmer).
I ara us proposo
escoltar el tema de Dmitry Baevsky
anomenat..
4.- Minor Delay (Dmitri Baevsky) 6m39s
Doncs ara ens hem
trobat amb un tema propi del líder, i us haig de dir que és força interessant.
La melodia està molt ben trobada i també el seu arranjament. L’ha iniciat Patton amb una intro a piano sol per
ben aviat fer-ho tots plegats amb la melodia a càrrec del líder en un tema que
té una configuració típica de 32 compassos i de la forma ABAB. Després s’estan
16 compassos en una mena de “vamp” o situació d’espera, per endegar de nou i
fer el tema en AB i iniciar ell mateix els solos. Vet aquí el tema i sonoritat
que m’ha semblat propera al Jazz en l’ona Cool i no només. El mateix Baevsky ha desenvolupat el seu
magistral solo fent un chorus i els 16 compassos d’espera a més a més de
repetir els compassos de la AB finals. I va heu pogut escoltar quin magnífic
swing inherent en el tema i també pel “walking” del contrabaixista i el “Ride”
i “Xarles” del baterista. Per cert, un solo que ha anat a més per velocitat
d’execució i gran fraseig lligat i llenguatge d’aquest màster. La tècnica
abassegadora d’aquest solista rus però parisenc d’adopció és brutal. Patton ha fet la seva aportació amb un
so ple, registre mig i manera molt percusiva de tocar les tecles del seu piano.
Magnífic solo també i del qual ha fet la mateixa exposició de l’estructura del
tema. El solo del contrabaixista, molt bo també, ha estat més curtet. El líder
ha recuperat el tema per acabar-lo delicadament.
El 1991, va ingressar
al Mussorgsky College of Music de St-Petersburg on va estudiar amb el
brillant saxofonista de jazz rus Gennady
Goldstein durant quatre anys. Al llarg dels anys noranta, va aparèixer a
moltes sales de jazz i festivals internacionals de tota Rússia.
I encara podreu
escoltar un altre tema d’aquest magnífic quartet liderat per aquest magnífic
saxo alto, el tema de Jerome Kern...
10.- I’ve Told Every
Little Star (J. Kern) 7m39s
I aquesta "I’ve Told
Ev'ry Little Star" és una cançó popular amb música de Jerome Kern i lletra d'Oscar
Hammerstein II publicada el 1932. La cançó es va introduir en el musical, Music in the Air. El primer hit de la
cançó va ser publicat el 1932 per Jack
Denny i la seva Waldorf-Astoria
Orquestra, amb la veu de Paul Small.
Des de llavors ha estat enregistrada per molts artistes convertint-se en un
estàndard de Jazz. Es pot trobar per Youtube
una versió cantada per Mary Ellis
del 1933 pertanyent de ben segur al musical, déu n’hi do, la més autèntica de
ben segur. I ves per on que el tema original també té la “intro” que ens ha fet
el líder i saxo alto, en un altre tema de 32 compassos i de forma AABA, la més
típica, d’un tema també a tot Swing. El líder ha encetat el seu solo després
del tema i n’ha fet dos chorus, o sigui que l’ha repetit dues vegades seguint
com és normal l’estructura harmònica. Ens ha tornat a demostrar la seva gran
classe, magnífic so i el molt bon gust que té creant unes línies melòdiques
precioses, i tot això a tot tren, utilitzant les notes de durada més curta, i
lligant-les a la perfecció. Mestre, del tot. Després d’ell, el pianista Patton ha fet tres quarts del mateix,
fent-ne igualment dos chorus amb una interpretació brutal, molt potent i plena
de so en el registre mig que és on s’hi deu trobar millor, i gran creativitat
també amb sonoritats properes a les de McCoy
Tyner per parlar d’ell i que ens ha deixat no fa massa. I el tema és llarg
entre d’altres coses per com en repeteixen l’estructura i per com la fan dues
vegades en els seus solos. El contrabaixista Wong però n’ha fet un sol chorus, magnífic, profund de sonoritat i
rítmic, mentre que el líder ha encetat uns “quatres” amb el baterista i que han
fet ell i el pianista fent tots tres dues passejades pel tema i ja finalment
retrobar la melodia d’aquest conegut tema de Kern acabant-lo a mode de turn-around després d’haver-nos fet
gaudir d’allò més.
I darrerament amb Youkali Music i concretament amb el seu
director Thomas Schindowski estem en
contacte i així és que em fan arribar, com ja han fet, alguns dels seus
projectes del seu extens catàleg, o sigui que agrair-li al Thomas la seva col·laboració. Podeu entrar al seu web http://youkalimusic.com i veure’n
tot el seu catàleg.
I acabaré aquest
projecte amb el tema del pianista Jeb
Patton, que és també un dels tres més vius de tempo, el magnífic...
6.- The Wise Ones (Jeb Patton) 5m06s
I amb aquest magnífic
tema del pianista hem acabat el projecte del líder del projecte i magnífic saxo
alto alhora que bon compositor. Aquest és el tema més vital del projecte on el
pianista Patton ha estat qui primer
ha iniciat els solos. La seva primera exposició ha estat magnífica tornant-nos
a meravellar per com l’ha feta, amb profusió d’arpegis i bona utilització de
les dues mans, primer amb l’esquerra fent acords i la dreta la nova melodia i després
amb les dues mans fent la improvisació a la vegada, amb tota la dificultat que
això implica. El líder s’hi ha posat amb la seva brutal manera d’interpretar,
de tocar, de sonar, i amb el gust exquisit com ho fa podríem dir que a tot Bop.
El moment solista pel baterista també l’ha tingut en aquest tema, recuperant-lo
per tots plegats i acabant-lo dolçament amb nota llarga del líder. Un tema fast
on la base rítmica ha fet córrer la màquina a tot swing, amb un contrabaixista que en lloc de
fer el “walking” ha semblat que estigués tota l’estona “running”. Magnífic tema
per acabar el projecte de Dmitry
Baesvsky i el seu quartet.
A la seva
arribada a Nova York als 19 anys, va
ser acceptat al departament de jazz de la New
School University amb una beca completa. Després d’acabar la universitat, Baevsky es va dedicar a treballar dins
de la comunitat del jazz de Nova York.
Ha actuat i / o enregistrat amb músics com Benny
Green, Peter Washington, Willie Jones III, David Hazeltine, “Killer” Ray
Appleton, Peter Bernstein, Cedar Walton, Dennis Irwin, Jeremy Pelt, Steve
Williams, Joe Magnarelli, Ryan Kisor ...
I després d’aquest
magnífic projecte d’aquest saxo alto rus establert a París del qual espero que estigui lliure de la Covid-19 com també ho desitjo de totes vosaltres, segueixo amb les
propostes, i ara ho faré amb la del magnífic pianista i compositor català....
“WHY
NOT?”
Néstor
Giménez
Disc
autoeditat
Enregistrat
per Wout de Kruif el febrer de 2015 als Wedge View Studios, Països Baixos.
Mesclat
i masteritzat per Jordi Navarro l’agost de 2015 a The Room, Barcelona.
Produït
per Néstor Giménez
Maarten
Hogenhuis, saxo alto
Reiner
Bass, guitarra a #1 i 9
Adrià
Plana, guitarra i veu a #5
Néstor
Giménez, piano
Thomas
Rolff, contrabaix
Joan
Terol, bateria
Tots els temes són de
Néstor Giménez excepte “La dansa
dels pingüins”, que és de l’Adrià Plana.
I aquest és un
projecte personalíssim del Néstor,
ell gran pianista i compositor del qual en vam poder gaudir d’un extraordinari
concert al Molí dels Frares amb el
seu quintet on hi hagué Gabriel
Amargant, Pablo Selnik, Vic Moliner i Joan Terol, lo millor del planter de
músics del país. Podreu escoltar 9 temes amb tempos i ritmes diferents i 45
minuts de músiques magnífiques i millors interpretacions. Les balades o temes a
tempo slow en són dues bàsicament, d’altres de tempo una mica més viu en són
tres més, i la resta ja són francament més vives de tempo. I una de les més
boniques balades és la dedicada al seu amic Marco Mezquida, “My friend Marco”. I així delicada és també la que
fan a duet de piano i saxo alto “Hip Stride” i tema més curtet. Les que són una
mica més rítmiques són “My Quiet Peace”, iniciada amb el pianista de manera
persistent, i amb la mà esquerra. “Hair Issue” també l’inicia el trio base amb
el contingut de ritme i tempo per després afegir-s’hi el saxo alto. També el
tema “This should have been for Clara” té també un tarannà de mig tempo i
bonica melodia amb base remarcada de la mà esquerra. I els altres quatre del disc
tenen una vitalitat de tempos i canvis rítmics magnífics com és el tema que
titula el projecte “Why Not?” amb una guitarra trencadora. També el “Fear is no
big deal”, tema aquest amb marcat ritme “beat” a càrrec del Joan, i posteriors interpretacions i canvis
rítmics. I el tema més “divertit” és de l’Adrià
Plana ell a la guitarra i cantant, “La dansa dels pingüins”, amb un ritme
així com de “Calypso” o similars del Carib. I el més potent i trencador també
per la guitarra del Reinier és el
que tanca el disc “Small piece for Reinier”, tema que li dedica Néstor al guitarrista, i també amb un
ritme força consistent.
I com sempre dir-vos
que al blog us posaré l’enllaç a la pàgina web del líder i pianista: http://www.nestorgimenez.com/ i si esteu
interessats en aconseguir algun dels seus projectes li podeu demanar a ell
mateix:
Doncs si tenim una
balada la posarem, i aquesta que li dedica Néstor
a Marco, doncs no pot quedar-se al
calaix...
2.- My friend Marco (Néstor Giménez) 4m39s
I aquest és el primer
projecte editat que va fer Néstor
quan estava fent el Màster al Conservatorium
van Amsterdam, jo pressuposo. Allà que també hi era el seu amic Joan Terol, ell que no només s’hi va
quedar sinó que les coses de la vida i l’amor l’han portat a Berlin, on espero i desitjo de tot cor
que tot li vagi molt bé, a pesar d’aquesta desgràcia que ens ha caigut a sobre,
i molta més desgràcia pels qui es dediquen a les arts en general, i a la música
en particular. Per això els altres components del quintet semblen ser tots
d’allà, holandesos o que estudiaven amb ells al Conservatori d’Àmsterdam.
I doncs quin canvi
més substancial hem fet....Hem deixat el Swing farcit de Bop per situar-nos en
aquesta bella atmosfera, la d’aquesta composició del Néstor de fa 5 anys, tema dedicat al seu amic Marco Mezquida. El lirisme del saxo alto és preciós, i com el tema
recurrent fa agafant volada degut al crescendo, i per sota, tota una conversa
en off, que ves a saber què carall diuen. Al final, piano, sonoritat de l’alto,
la berra amb l’arc, sembla, la bateria amb puntuals tocs i així anar-lo fonent
delicadament. Preciós i sorprenent tema iniciat melòdicament pel contrabaixista
i amb arpegis del pianista de manera molt majestuosa, tal em sembla la melodia
que després també ha fet el saxo alto seguint de manera recurrent tal i com he
dit abans. Molt maco, i més si està dedicat a un amic i també grandíssim
pianista.
I ens diu ell, d’ell
mateix... Em considero creador i músic. Habitualment estableixo la relació
entre la creació i la música amb el piano i la composició, però m’agrada
sentir-me lliure de fer-ho de tantes maneres com pugui. M’encanta fer i
interpretar la meva música i recentment he tret el meu tercer disc com a líder
inspirat en la carrera espacial, anomenat “Sputnik, Explorer and everything
after”. Amb la meva orquestra hem estrenat el disc de la meva obra “Consagració (Rite)” per orquestra de
jazz, fruit de l’encàrrec de l’Auditori
dins del cicle “Revisiting”. És una obra original inspirada en la Consagració
de la primavera d’Igor Stravinsky. I
jo dic, que aquest disc ja va sonar en un anterior Jazz Club de Nit.
I seguirem amb una
altra preciosa composició anomenada....
6.- Hair Issue (Néstor Giménez) 5m41s
I ja el piano ens ha
indicat com aniran els trets harmònics i rítmics amb la seva línia base, quasi
motiu principal del tema amb acords i melodia, amb el saxo alto Maarten Hogenhuis també afegint-s’hi
fent la melodia. I quin tempo i ritme més maco que té el tema. Néstor ha estat qui primer ha fet la
seva intervenció solista amb un so més brillant, i digitació nítida i també
percussiva, ell però pujant a les notes més agudes. Un solo magnífic, amb les
notes precises, ni més ni menys. La precisió en la interpretació i els colors
que n’obté són remarcables. Esclar que amb el suport de la base rítmica amb un
contrabaix profund i les escombretes del Joan,
la tasca d’improvisar es veu més alleugida. El so de l’alto és preciós, més
clar de sonoritat que l’anterior, i sobretot també ens mostra un estil més
modern d’interpretar més proper al post-bop o neo-bop, com vulgueu. Un gran
solo del Maarten farcit de tècnica a
dojo i mestria interpretativa alhora que modernitat. La melodia que tornen a
recuperar és força interessant i sovint entremaliada, la que fan el líder al
piano i el saxo alto. Una melodia amb la qual han començat el tema de la mà del
líder i amb la qual l’han acabat.
El meu primer disc
com a líder en solitari s’anomena “Why not?” i el vaig gravar a Holanda en companyia de Joan Terol, Maarten Hogenhuis, Thomas
Rolff. Reinier Bass i Adrià Plana. Amb el projecte STN! he gravat dos discos de temes originals i he pogut tocar a
llocs meravellosos, especialment amb el projecte STN! Canta, que ens ha permès al Joan Terol, a l’Adrià Plana, al Vic Moliner, el Miquel Gené i a mi
tocar amb grans cantants com Joan
Colomo, Nuria Graham, Carles Dénia i Ernest Crusats (La iaia), entre
d’altres. També he pogut fer música per i amb altres grans músics i amics com
són la Gemma Humet, Ferran Savall, Rubén
Fernández, Carola Ortiz, Pablo Selnik, Gabriel Amargant, Lluís Vidal, Jorge
Rossy, Jordi Matas i Masa Kamaguchi, entre d’altres.
I seguim ara amb el
primer track i tema que titula l’àlbum..
1.- Why Not? (Néstor Giménez) 6m52s
I doncs quin altre
tema més impressionant, encabits tots en el que en podríem dir Jazz d’autor
fins i tot un tan inclassificable, sobretot en aquest tema tan ple de canvis i
sonoritats diverses, les dels acords distorsionats de la guitarra. Amb breaks
com el del final del tema, moment en el qual el guitarrista Reiner Bass ha iniciat el seu magnífic
solo, primer amb sonoritat prou neta per acabar-lo amb els coneguts arpegis un
pèl embrutats. Però noi quin tros de solo s’ha marcat aquest guitarrista, en
l’ona de Scofield i d’altres, car de
tots ells n’ha begut el seu nèctar. I el tema segueix impactant-nos pels canvis
cosa que també ha passat després del solo del guitar man, moment en el qual el
quartet ha tornat a sonar més Jazzy per la sonoritat del saxo alto i si voleu
no tant per com Joan li fot a la
bateria, un tan en l’ona més Fusió, o Jazz-Rock. En aquesta situació és quan
s’hi ha afegit el líder i pianista en la seva intervenció. I els canvis
apareixen i apareixen, tal és la riquesa d’aquesta composició un tan barroca
del pianista i líder Nestor Giménez
i retroben la melodia per acabar-lo delicadament. Quina composició més complexa
del nostre amic. Complexa i molt bona, esclar.
Estic especialment
orgullós d’haver guanyat el primer premi de composició de l’International composition contest del Silesian jazz festival 2015
i el premi a millor compositor de l’any 2015 de l’AMJM (Associació de músics de jazz i música moderna de Catalunya). Com
a intèrpret he tingut la gran sort de fer de solista a l’orquestra simfònica de
l’ESMUC i he format part de
l’orquestra en la representació de “Los
Miserables” a Barcelona i de
l’orquestra de Cantània el 2013. Un
altre fita important que vaig viure va ser gravar la banda sonora de la
pel·lícula “7 pasos y medio”,
guanyadora del premi a millor banda sonora al Festival de Málaga de cine español el 2009.
Si voleu escoltar
jazz-rock i demés meravelles ja sabeu que podeu entrar al web de www.moonjunrecords.com i veure el catàleg extens d’aquesta editorial
dirigida pel Leonardo Pavkovic, qui
m’envia des de Nova York les seves
novetats i que evidentment en aquest programa posem de tant en tant. Una
abraçada Leonardo i gràcies pel teu suport.
I acabarem aquest
projecte amb el tema dedicat al guitarrista Reinier el trencador...
9.- Small piece for
Reinier (Néstor Giménez) 6m09s
Doncs amb quin altre
tema més heavy ens ha regalat el nostre amic i gran compositor Néstor Giménez. I què xulus són els
primers moments amb crescendo amb el saxo alto fent-ne la melodia a duet amb el
guitarrista. I tot i el ritme beat marcat pel Joan el tema té una clara connotació de Jazz-Rock i per això la
interpretació solista del Reinier
que per això el líder i compositor li ha dedicat a ell. Magnífic solo del
guitarrista i gran tema per acabar el projecte del pianista de les contrades
del sud de Catalunya d’on també és
el Joan. La inclusió del so del saxo
alto ens recorda que estem en l’ona del Jazz tot i el ritme trepidant marcat
per baterista i contrabaix. El solo del líder, ben suportat rítmicament per
contrabaix i bateria, i ell fent-lo rítmic sobretot, però melòdicament minimalista,
quasi, ha deixat pas al del saxo alto, brutal aquest de nou, en una darrera
demostració de tècnica i sonoritat. El tema recuperat al final amb els seus
crescendos i sempre amb el Groove sense parar de la base rítmica i al final
acabant-lo poc a poc, poc a poc...gran tema i projecte de l’amic Néstor Giménez i el seu quintet, tot i
haver-hi també un tema de l’Adrià Plana
que al final no he pogut posar. Bé, crec que heu pogut esbrinar de què va el
projecte que és lo més important.
I ell en acaba dient
que...Com a docent sóc professor de l’ESEM
Taller de músics on imparteixo harmonia i percepció auditiva i de l’ESMUC, (Escola superior de música de Catalunya) on imparteixo composició i
també de l’Institut del Teatre. En
la meva etapa de formació vaig acabar els meus estudis musicals a l’ESMUC (Escola Superior de Música de
Catalunya) amb professors com Lluís
Vidal, Joan Díaz, Joan Monné, Eladio Reinón, Matthew Simon i Agustí Fernández,
entre d’altres. També he tingut la gran sort de rebre classes particulars de Sophia Rosoff, Fred Hersch i John Taylor.
I acabarem el
programa amb el projecte editat per FSNT,
o sigui que..
Deixeu-me que us
digui que podeu entrar al web de www.freshsoundrecords.com per veure
l’extens catàleg d’aquesta nostra editorial i també podeu anar a la botiga Blue Sounds al carrer Benet Mateu 26 i comprar de tot i més
relacionat amb el món del Jazz...discos, llibres, dvds, vinils....etc. Allà hi
trobareu els caps de setmana i dilluns pel matí a l’amic Enrique Heredia, mentre que la resta de dies hi trobareu a l’Esteban. Ells dos us assessoraran en
tot lo de Fresh Sound Records,
editorial creada pel gran entusiasta amant del Jazz, Jordi Pujol Baulenas, des d’aquí una forta abraçada i gràcies pel
teu suport tots aquests anys.
I aquest projecte
és....
“THE
FASTNESS”
Jeff
Davis
Editat
per Fresh Sound New Talent FSNT 590
Enregistrat
per Mike Marciano i Max Ross el 31 de maig de 2019 al Systems Two/Samurai a Brooklyn,
N.Y.
Mesclat
i masteritzat per Eivind Opsvik a Greenwood Underground, Brooklyn, N.Y.
Produït
per Jeff Davis
Productor
executiu Jordi Pujol.
Tony
Malaby, saxos tenor i soprano
Jonathan
Goldberg, guitarra
Russ
Lossing, piano, Fender Rhodes, Hammond B3
Eivind
Opsvik, contrabaix
Jeff
Davis, bateria i vibràfon
Tots els temes són de
Jeff Davis.
I ens trobem davant
d’un projecte actual de Jazz Contemporani, Avant-Garde clarament, amb 11 temes
i una hora de músiques excel·lents. L’actualitat de les composicions ens les
farà escoltar sense massa context relacionat amb el Swing Clàssic. Tot i això,
podrem gaudir d’alguns temes a tot Modern Swing i amb un Groove increïble, que
per això estan encabides en la més estricte modernitat i estil comentat. Els
tempos i ritmes són variats havent-n’hi un parell, els més curtets on el líder
s’esplaia amb el vibràfon a mode de juguesca. No puc parlar de cap balada, en
el sentit estricte, i sí de temes a tempo slow com el “Wednesday Shirt”, una
elucubració esotèrica quasi màntrica. També el “Two Ones” té un tempo slow tot
i que no es pot parlar d’un determinat ritme, car aquest és de lo més trencat.
Aquí desenvolupen les seves arts en el que podria ser un tema de molt lliure
concepció, com d’altra banda és tot aquest projecte. Amb “Lothlorien” iniciat
pel contrabaixista, també desenvolupen el concepte anterior, amb el líder al
vibràfon i sense aparent ritme ni tempo, tot i que sí, que hi és i que després
desenvoluparan. I també amb la berra de primers sons, el tema que titula el
projecte comença esotèricament amb el so del saxo alto i sons de percussions
orientals, semblen, i així seguiran bona part del tema. Del “Go Away Glasses”
té un tarannà rítmic diferent, ja marcat per les notes dels cordistes, i també
el marcatge del baterista. I el “New Good Brother” té una vitalitat ben evident
ja d’entrada seguint amb la sonoritat Avant-Garde de la resta de temes i un
solo del guitarrista estratosfèric on es percep clarament el Groove, i si voleu
fins i tot el Modern Swing. I el “Mountains, Mountains, Water” té una concepció
també força trencadora per com juguen amb el ritme i melodies i de nou vital,
ja no tant swingat i excels d’interpretacions. I el “Bird Monkey” l’inicien
melòdicament els solistes fent una melodia força contemporània per ben aviat
inicià els solos el pianista a tota modernitat i tempo també viu. I finalment
el “Obvious Nemesis” és el més vital seguint el concepte modern i també amb
Swing per “walking” de contrabaix i solo del teclista amb el Fender Rhodes
brutal, també a tot Modern Swing i Groove al millor tempo.
I com sempre dir-vos
que al blog us posaré l’enllaç a la pàgina web del músic: http://www.jeffdavisdrums.org i del disc de FSNT:
I començarem amb el
tema més llarg del projecte i sorprenent anomenat...
2.- Go Away Glasses (Jeff Davis) 9m13s
I ves per on quin
canvi estilístic que hem fet...i ara de sons tornem a tenir el de la guitarra
elèctrica, tenim un saxo soprano, el Hammond B3 i la base rítmica de contrabaix
i bateria. I tot això remenat en un tema llarg, de més de 9 minuts i havent fet
una passa endavant en el recorregut estilístic del programa d’avui. Jazz
Contemporani del més agosarat per riquesa de sonoritats que sonen alhora a mode
quasi d’improvisació col·lectiva. Massa llarg per comentar-ne els ets i uts de
la seva estructura, de la qual no en sé veure’n ni la seva forma. Tampoc és que
ho vulgui fer. Quedant-me absort escoltant-los com segur que vosaltres també ho
esteu, oïdores i oïdors, sembla que ja n’hi ha ben bé prou. Sí comentar que la
dificultat de la composició per finalment portar-la a la pràctica déu ser
d’allò més gran. La persistència rítmica però hi ha estat quasi tota l’estona,
tot i anar el ritme per un cantó i la melodia per un altre, en una clara mostra de polirítmies
entre base i solistes. El primer solo del pianista amb un so totalment distorsionat
el del seu teclat passat per equipaments diversos i efectes. El solo posterior
del saxo soprano ha estat també brutal, i m’ha semblat que també ha passat per
moments de distorsió. Un llenguatge totalment Avant-Garde el d’aquesta formació
i tema. El guitarrista ha fet el seu també magistral, a moments esotèric i a
moments estratosfèric. Els moments d’impro comuns, la permanent pulsió rítmica
fins el moment del break també subtil i
delicat per deixar pas de nou a la màquina rítmica i la contemporània melodia a
càrrec dels solistes, guitarra, saxo alto, i demés, apropant-nos al final d’un
tema frapant.
El baterista /
compositor Jeff Davis és conegut com
la "força propulsora darrere d'una gran quantitat de músics de Nova York", incloent Kirk Knuffke, Robin Verheyen, Anna Webber,
Jesse Stacken i Michael Bates. Jeff Davis, bateria important i amb molta
demanda en l'escena musical creativa de la ciutat de Nova York, Jeff Davis és un poeta apassionat de la bateria. Potent
improvisador i compositor convincent, Davis
ha contribuït com a sideman a un gran nombre de importants projectes musicals,
a més de liderar amb èxit les seves pròpies bandes.
I seguirem amb un
altre tema impactant d’aquest increïble projecte...
10.- Mountains,
Mountains, Water (Jeff Davis) 7m35s
Doncs ja heu vist que
seguim amb la màxima modernitat i contemporaneïtat. Un altre tema del líder i
baterista on l’aspecte modern del ritme va de la mà de l’aspecte harmònic
alhora que de les sonoritats que ens han brindat. Ara hem escoltat al saxo
tenor Tony Malaby fent una tasca
increïble també. I la base rítmica impertèrrita seguint tot el tema donant
suport als solistes com al saxo tenor en un solo magistral. També amb el so de
la guitarra, de la mà de Goldberger
i la seva improvisació espaterrant amb recolzament del Hammond B3. Una melodia
curta i senzilla que han fet guitarrista i saxo tenor. El B3 ha sonat i de
quina brutal manera en el solo de Lossing.
N’extreu una sonoritat un tan allunyada de la típica del B3, segurament que per
passada per efectes diversos. Entremig, break on tots s’esplaien, saxo tenor,
Hammond, i bateria i contrabaix sense parar-se ni un moment, on a partir d’aquest
moment hem escoltat l’esglaiador solo de Malaby
al saxo tenor, brutal. I el que més flipa és de la manera que s’allunyen dels
conceptes típics dels solos, com hem vist abans on segueixen l’estructura del
tema. Aquí no sembla haver-hi estructura, tot i ser-hi de ben segur, i ja veieu
com han acabat el tema, diluint-se en el no res.
En el seu anterior
àlbum a trio, Leaf House, Jeff Davis
mostra el comandament d'un estil profundament centrat en la improvisació. Troy Collins (de All About Jazz,) diu que "com molts de la seva generació, la
seva manera de compondre abasta diversos gèneres, però Davis entén la importància de crear un determinat context per a
aquesta diversitat. Seqüenciant temes individuals en un programa similar a una
suite, el conjunt es desplega episòdicament, barrejant estats d'ànim divergents
perfectament." I Bruce Lee Gallanter (del Downtown Music Galery), va descriure el primer disc de Jeff Davis com a líder com "un
debut potent d’un dels millors bateristes del moment a New York."
I encara escoltarem
un altre gran tema d’aquesta formació liderada pel seu baterista...
6.- Bird Monkey (Jeff Davis) 5m19s
I ja heu pogut
escoltar que ens han tornat a sorprendre, si això és possible, amb un altre
magistral tema en la mateixa ona Avant-Garde que és el signe d’identitat del
disc, del líder compositor i baterista. Apa, com se li queda el cos a un tot i
escoltant aquesta sobtada quantitat de modernitat i energia. La majoria d’aquests
temes solen partir d’una concepció força minimalista per després
desenvolupar-los lliurement amb no masses limitacions i amb total llibertat,
només considerant algunes determinades premisses. Al final del tema, el
baterista ha pogut fer el seu solo, tot i que constantment ha estat
desenvolupant línies noves en una quasi constant improvisació. El tema ha
començat amb una a-melodia, per dir-ho d’alguna manera. El pianista ha fet el
seu primer solo encabit en el Jazz més contemporani amb intervals amplis,
senyal d’identitat d’aquest estil alhora que les inversemblants escales, les
que ha fet en Russ Lossing. Brutal. Malaby al tenor l’ha seguit de la mateixa
manera i modernitat. Un so un tan estripat que se li escau la mar de bé, com
feia Dewey Redman i alguns més. Al
final, han recuperat la a-melodia del tema per acabar-lo de cop.
Davis ha actuat
amb artistes com Tony Malaby, Chris
Speed, Ralph Alessi, Ben Monder, Marc Ducret, Mark Helias i Cameron Brown. Jeff Davis ha actuat en
diversos festivals de jazz destacats, inclosos el North Sea Jazz Festival, l'Oslo Jazz Festival, Vancouver Jazz Festival
i l’Ear Shot Jazz Festival. Jeff dirigeix diversos conjunts, entre els
quals destaca el Jeff Davis Trio
(amb Russ Lossing i Eivind Opsvik), Tone Collector (Tony Malaby i Eivind Opsvik),
i Jeff Davis Band (amb Jason Rigby, Jon Goldberger, Russ Lossing i
Eivind Opsvik). Ja veiem que els dos components de la seva base rítmica hi
són amb ell sempre que pot.
També tenim una bona
col·laboració amb l’editorial basca Errabal
Jazz de la qual en posem les novetats, quan ens les envien, i així és que
els hi agraïm el seu suport, o sigui que al blog us posaré l’enllaça a la seva
pàgina web http://www.hotsak.com/Errabal-es?set_language=es
I acabarem el
programa amb el tema més brutal, l’anomenat...
3.- Obvious Nemesis (Jeff Davis) 5m36s
Bé, i amb aquest el
tema més viu del projecte fins i tot hem pogut escoltar un Swing ben Modern tot
i que tampoc no de manera constant. El tempo viu ens l’ha fet gaudir d’allò
més, ara que ja estem al final del programa d’avui. I per com han anat els
inicis, amb la curta melodia del tema interpretada per saxo tenor i guitarra,
ja veieu com l’han desenvolupat, primer amb el solo del teclista Lossing amb el Fender Rhodes passat per diversos efectes per obtenir aquestes
increïbles sonoritats. I mentrestant, el Swing brutal del “walking” del
contrabaix i plats i xarles del líder a la bateria, Jeff Davis. Malaby amb
el saxo tenor s’hi ha afegit amb un altre brutal solo, amb la seva típica
sonoritat i sobretot amb el seu fraseig farcit d’intervals amplis i llenguatge
contemporani en un tema potentíssim, a tot Swing, amb tot el Groove més modern.
I ja al final del tema, amb un tros de solo del líder a la bateria, magnífic,
tot i mostrant-nos tot el seu saber, que ja hem vist que és molt i divers, car
les seves composicions són força increïbles, per concepció i per
contemporaneïtat.
I abans d’aquest
projecte que hem escoltat va editat un àlbum en directe, Dragon Father, també a Fresh
Sound New Talent, amb Kirk Knuffke,
Oscar Noriega, Russ Lossing i Eivind Opsvik, disc que va sonar al Jazz Club de Nit, en el Programa 212
del juny de 2015.
Doncs res, sembla que
ja hem acabat el programa d’avui, i com sempre desitjant que us hagi agradat.
Concretament en el d’avui, crec que hi ha hagut una progressió estilística
força interessat partint del projecte de l’amic Martí Serra Quartet, “Live at Jamboree”
que ves per on també té una concepció moderna. Ens hem situat en el millor
Swing i el Jazz més Bop amb en Dmitry
Baevsky, “The Day After”, per seguir amb un plus de modernitat, tot i ser
del 2015 el projecte de l’amic Néstor
Giménez, “Why Not?”, per acabar fent una passa més endavant amb el que
acabem d’escoltar de Jeff Davis, “The
Fastness”, i també hem escoltat un microconte de Carme de la Fuente.
Doncs res, que quan
aquest malson acabi us recordo que aneu a veure jazz en directe a llocs com Jazz Club La Vicentina, La Traska Truska, Jamboree, Jazzsi, 23 Robadors,
Guzzo, Casa Fígari, Falstaff, Nova
Jazz Cava, Campari Milano, JazzMan, Sinestesia, Big Bang, La Farola, el Maki,
etc, etc, i que mireu d’adquirir discos, els d’aquest programa i els dels
músics de tots els programes de Jazz
Club de Nit.
Doncs ara sí, ho
deixem aquí, gràcies per ser-hi aquí o al blog del programa que ja sabeu què és
www.jazzclubdenit.blogpspot.com.es i jo mateix Miquel Tuset i Mallol qui l’ha
realitzat, xerrat pels descosits d’interessos comuns, i seleccionat les seves
músiques, us espero la setmana vinent, si podeu, voleu i en teniu ganes i us
desitjo molt bona nit i bon Jazz Club de nit en el Jaç de cadascú.
Miquel Tuset i
Mallol.
0 Comments:
Subscribe to:
Comentaris del missatge (Atom)
