Molt bona nit a
tothom, benvinguts a Jazz Club de Nit
aquí a Ràdio Sant Vicenç 90.2 amb un
programa de Jazz per a vosaltres que us agrada el Jazz, com deia el nostre amic
Cifu. A ell li dediquem el programa
avui i cada setmana que el fem, o sigui que un petó ben gran Cifu. Aquí Miquel Tuset i Mallol qui presenta i realitza aquest programa i com
sempre amb les novetats de músics i editorials.
Abans de començar el
programa voldria fer-li un record a Joao
Gilberto el qual ens ha deixat aquest darrer dissabte. Ell amb Tom Jobim, Vinicius de Moraes i alguns
més varen “inventar” la Bossa, encunyant el terme BossaNova barreja de Sambes i
diversos ritmes amb harmonies properes al Jazz. Que descansi en pau el creador
de “Chega di Sausade”, “Insensatez” i tantes altres meravelles.
Ja en l’aspecte
musical, i encara no del programa, dir-vos que aquest dissabte comencem el 10è
Festival de Jam Sessions a Sant Vicenç dels Horts. El 13 de juliol estarem al
carrer Primer de Maig, al parc que hi ha a l’estació dels FGC de Sant Vicenç, amb els combos de G.P del Musical de Bellaterra amb l’Eladio
Reinón i d’altres professors i el de G.S. de l’ESEM Taller de Músics. Començarem a les 20h i allà hi serem fins
les 23h. Us hi esperem.
I al blog us penjaré
el meu comentari sobre aquest darrer cap de setmana de Jazz al Sabadell ViJazz Penedés, a Vilafranca del Penedès.
Us vull comentar que
hem gaudit força de la proposta del Sabadell
ViJazz Penedès aquest darrer cap de setmana i també amb la Jam Session que
es va fer al Sam Cafè del Casino la qual em vaig encarregar de coordinar. Bé,
de fet va ser el Pere Pons qui em va
fer aquest encàrrec, ell qui ha gestat tota la programació del Festival i jo
que encantat de la vida de col·laborar-hi. I el divendres vam poder veure a la
saxofonista austríaca Muriel Grossman
amb el seu quartet, un projecte farcit de fusió on la reiteració ens apropar al
Jazz-Rock de finals del 60s. Dissabte va ser una llarga jornada que per a
nosaltres va resultar ser de 8 hores, des que vam arribar fins que es va acabar
la Jam Session al Sam Café, a les 4 de la matinada. Vam gaudir molt i molt amb
el primer concert a càrrec del gran Arturo
O’Farril acompanyat del no menys crac Antonio
Lizana, a més a més dels dos de la base rítmica, baix i bateria. Després, i
a un tempo i músiques més tranquil·les, també vam gaudir de la proposta de Monty Alexander Trio, ell de fas temps
honorant la música de Bob Marley
passada pel sedàs del Jazz. I prop de la una de la matinada va començar la Jam
Session que em vaig encarregar de coordinar amb un magnífic quartet inicial amb
en Xavi Díaz, Lluís Casas, Mark Cowling
i Raimon Corbella. Però és que vam comptar també amb músics com Marc Ferrer, Modest Pelfort, Adrià, Ingrid,
Jean-Christophe i la col·laboració especial del baterista del Monty Alexander Trio, Jason Brown, el
qual va tocar tres o quatre temes amb diferents formacions. I ja per acabar, el
diumenge vam tenir l’honor de veure ben a prop al genial Archee Shepp Quartet, llegenda viva del Jazz Avant-Garde de 82 anys
el qual ens va mostrar la seva particular sonoritat estripada al saxo tenor,
alhora que la seva modernitat free en les improvisacions, i també cantant i
explicant de quina manera la seva àvia visqué l’esclavatge en pròpia carn. Ell
s’ha passat tota la vida explicant al món la bestialitat de la segregació
racial i denunciat la injustícia patida per la població afroamericana i ahir
també ho va fer. Una cloenda del 13è Sabadell
ViJazz Penedès magnífica, com varen ser les propostes dels tres dies.
Gràcies al Pere Pons i als
patrocinadors hem pogut gaudir un any més d’aquest Festival, i ara ja serà fins
l’any vinent.
I ja parlant de les
músiques del programa d’avui dir-vos que seguim amb un altre programa dedicat a
FSNT tal i com us vaig dir la
setmana passada. Us proposo escoltar a Yuval
Amihai i el seu “I Ain’t Got Nothin’ But The Blues”, també a David Ambrosio i el seu “Four On The Road”,
i per acabar, la magnífica proposta de Ari
Hoenig anomenada “Ny Standard”. I aquesta setmana amb un micro conte de Carme de la Fuente.
I deixeu-me que us
digui que podeu entrar al web de www.freshsoundrecords.com per veure
l’extens catàleg d’aquesta nostra editorial i també podeu anar a la botiga Blue Sounds al carrer Benet Mateu 26 i comprar de tot i més
relacionat amb el món del Jazz...discos, llibres, dvds, vinils....etc. Allà hi
trobareu els caps de setmana i dilluns pel matí a l’amic Enrique Heredia, mentre que la resta de dies hi trobareu a l’Esteban. Ells dos us assessoraran en
tot lo de Fresh Sound Records,
editorial creada pel gran entusiasta amant del Jazz, Jordi Pujol Baulenas, des d’aquí una forta abraçada i gràcies pel
teu suport tots aquests anys.
Escoltem doncs el
primer projecte del guitarrista israelià...
“I
AIN’T NOT NOTHIN’ BUT THE BLUES”
Yuval
Amihai
Editat
per FSNT 551
Enregistrat
per Philippe Gaillot l’1 i 3 de maig de
2017 als Recall Studios, Pompignan, França.
Mesclat
i masteritzat per Philippe Gaillot
Produït
per Bruno Calvo
Productor
executiu: Jordi Pujol.
Yuval
Amihai, guitarra
Damien
Varaillon, contrabaix
Gautier
Garrigue, bateria
convidats
especials en # 3, 6 i 11:
Hermon
Mehari, trompeta
Amit
Friedman, saxo tenor.
I veiem què ens en va
dir Anna Steegman el maig d’aquest
any:
"El guitarrista Yuval Amihai sempre ha estimat els
trios de jazz, sobretot els enregistraments del trio de Keith Jarrett i el primer àlbum del guitarrista Pat Metheny, aquest últim va ser qui el
va inspirar a prendre el seu instrument. Aquest és el tercer àlbum de Amihai com a líder i el primer amb Fresh Sound New Talent, segell de Barcelona després d'un parell d'àlbums
autoeditats el 2015 i 2012. Presenta un trio amb el baixista Damien Varaillon i el baterista Gautier Garrigue que va formar després
de traslladar-se d'Israel a París fa 12 anys i convidant en tres
temes al trompetista Hermon Mehari i
al saxofonista tenor Amit Friedman.
A més a més, del tema que titula el disc de Duke Ellington & Don George, “I aint’ got nothin’ but the
Blues” trobem estàndards com "Love For Sale" de Cole Porter, "Polka Dots and Moonbeams" de Jimmy Van Heusen & Johnny Burke, "You
Are Too Beautiful" de Richard
Rodgers & Lorenz Hart, el magnífic “Stolen Moments” de l’Oliver Neslon i la seva versió del
"So Tender" del seu ídol Jarrett.
En les seves composicions "Old New Song", "Eviatar" i
"Yuli", ens trobarem amb unes hàbils interpretacions alhora que fetes
de la manera més tendra i sincera. Amihai
és molt aficionat als blues, per a ell "una de les connexions més
profundes entre l'instrument i la música de jazz" . La seva guitarra està
en el nucli de totes les cançons, mentre que els altres instruments són
compatibles i el nodreixen en els temes "Love for Sale",
"Eviatar" i "Yuli", on el trio s'expandeix a un quintet amb
Mehari i Friedman. Tots dos vents prenen el centre de l'escenari,
s'alternen, porten la melodia junts, i després volen en les improvisacions. Hi
ha també un tema de Michel Legrand
primer track i anomenat “De Delphine a Lancien” i un de William Henry Monk “Abide with me”. I ara diu ella una cosa de la
qual no n’estic massa d’acord i és... Tot l'àlbum es pot considerar una música
de fons en el millor sentit de la paraula, una meravellosa banda sonora per
acompanyar un sopar romàntic. Sí, però no pel fet de ser melodies dolces les
has de posar com a música de fons, potser algun tema sí com el “Abide with me”,
però en cap cas cap de les balades. La música no es mostra i no força a l'oient
en cap aspecte. Les melodies magistrals, l'expressió delicada i el so càlid són
lírics i atemporals. Simplicitat i sinceritat. El to emocional seriós es va
incrustant lentament però de manera segura sota la pell de l’oïdor. Amihai ha guanyat prestigiosos premis i
concursos de jazz a França i Bèlgica. Recentment es va traslladar a
la ciutat de Nova York. Si tens
l'oportunitat d'atrapar-lo en viu assegura’t la data". I això que ens va
dir l’Anna Steegmann em va moltbé
per presentar el projecte tot i afegir que la majoria de temes són dolços tot i
haver-n’hi alguns d’una mica més vius com el “Love For Sale”. També que els
temes tenen unes característiques diverses passant per algun tema “quasi pop”,
“folk”, “blues” i estàndards de “jazz”, una barreja feta amb molt gust on la
calidesa és la principal protagonista i per tant també l’amor, en aquesta hora
de música.
I com sempre dir-vos
que al blog us posaré l’enllaç a la seva pàgina web:
Escoltem doncs una de
les precioses balades d’aquest disc, dedicada al col·lega i amic Joan Recolons que tant li agrada....
9.- Polka Dots and
Moonbeans (Van Heusen & Burke)
"Polka Dots and
Moonbeams" és una cançó popular amb música de Jimmy Van Heusen i lletres de Johnny
Burke, publicada el 1940. Va ser el primer èxit de Frank Sinatra gravat amb la Tommy
Dorsey Orquestra. La cançó és un dels 100 estàndards de jazz més
freqüentment gravats amb arranjaments diversos com els de Gil Evans i altres i notables enregistraments de Bill Evans, Blue Mitchell, Wes Montgomery, Sarah Vaughan (per a l'àlbum de 1954
Sarah Vaughan & Clifford Brown,
i també a l'àlbum Swingin' Easy de 1957. També el van enregistrar Lester Young, Gerry Mulligan, Lou
Donaldson, Dexter Gordon i molts altres. El compositor i guitarrista nord-americà
John Denver també va afegir-la en el
seu àlbum “Spirit” de 1976 i Bob Dylan
va incloure-la en el seu àlbum de 2016 “Fallen Angels”. Doncs amb aquesta
preciosa balada hem començat el programa d’avui, i ja ho heu escoltat, amb una
gran delicadesa interpretativa a càrrec d’aquest gran guitarrista que no té cap
problema en recuperar vells i bells estàndards, primer amb la b baixa i després
amb l’alta. I és que la bellesa d’aquesta vella melodia és aclaparadora. En
format base del trio que avui ens presenta, les balades s’escolten encara amb
més pulcritud i claredat. A la seva mestria interpretativa en els solos, li
afegim el seu bon gust i la seva profunda sonoritat propera a la de Wes Montgomery tot i tocar el nostre
heroi amb la púa i no amb els dits com va fer el genial guitarrista. Un llarg i
preciós solo ha deixat pas de nou a la melodia d’aquesta meravella de
composició, acabant-la delicadament.
Recordar-vos que
entreu al web de masimas on podreu
veure’n tota la seva programació dedicada al Jazz però també a diversos estils
com són el Blues, el Funk i demés variants. Val la pena que us deixeu caure per
la Plaça Reial per anar al Jamboree. Els dilluns amb una magnífica
Jam Session.
Recordeu que podeu
trobar el millor del jazz que es fa a casa nostra entrant a la web de Quadrant Produccions www.quadrantproduccions.es allà tindreu la possibilitat d’adquirir els
discos que vulgueu i veure tot el catàleg d’aquesta editorial de Lleida dirigida pel Josep Ramon Jové, des d’aquí una forta
abraçada.
I ara amb un pèl més
de tempo, però molt pèl, us proposo escoltar el magnífic i únic blues del
projecte i que titula el disc, tema de Duke
& Don..
2.- I ain’t got
nothin’ but the blues (Ellington
& George) 4m40s
Aquest magnífic blues
el va compondre Duke Ellington el
1937 amb lletra de Don George. Duke el va enregistrar el desembre de
1944 i el va cantar Al Hibber
cantant baríton de l’època. L’han interpretat milers de músics en l’entorn del
Blues i potser més del Jazz, car és un blues sí, però no tant típic com els de
12 compassos, alhora que preciós. Tot i això Ella Fitzgerald sings the Duke Ellington book del 1957, Dinah Shore “Dinah sings some blues
with Red” i Sarah Vaughn “The Duke
Ellington Songbook Vol 2” ho van fer, com també el sí bluesman i gran
guitarrista Robben Ford a “Talk to
your daughter” del 1988 entre molts més, per descomptat. I és que si us n’heu
adonat, aquest tema, aquest blues, resulta estar confegit amb una estructura
AABA de 32 compassos, cosa gens habitual en un blues. La melodia l’hem pogut
escoltar clarament en les dues As, mentre que hem pogut reconèixer clarament el
pont o la B, on fan el canvi harmònic per després retrobar la darrera A i així
acabar el tema i iniciar el líder mateix la seva magnífica improvisació. El seu
so en aquest cas em recorda a Kenny
Burrell per calidesa i manera de tocar el blues alhora que pel seu fraseig.
La base rítmica de dos, sòlida i precisa manté el delicat swing gràcies al suau
walking del contrabaixista Varaillon
però també per les bones maneres del baterista Garrigue. Un magnífic blues estructurat com un estàndard de Jazz,
vaja, vaja, quines coses que aprenem.
Un altre lloc
emblemàtic és el 23 Robadors espai
on es fa el Jazz més alternatiu de la ciutat amb tot un reguitzell de projectes
que s’hi han parit i que així seguirà sent. Cada dia teniu Jazz i fins i tot
les sessions de Lliure improvisació
dels dijous i algun dimarts de Flamenc. Els dimecres, concert primer i després
Jam Session amb Miguel Pinxo Villar,
Juan Pablo Balcázar i Carlos Falanga.
Seguim però dir vos
què si entreu al web de Temps Record:
https://tempsrecord.cat hi trobareu
tot el seu extens i divers catàleg. Aquesta és també una editorial de casa
nostra amb un ampli ventall d’estils des de Bandes Sonores, a Blues, Boleros i
evidentment Jazz, passant pel Flamenc i la Fusió.
Us proposo escoltar
una altra delícia de tema i més per la manera com ens l’ha presentat el Yuval Amihai, i aquest és el de l’Oliver Nelson i conegut...
8.- Stolen Moments (Oliver Nelson) 5m46s
"Stolen
Moments" és un estàndard de jazz compost per Oliver Nelson. És una peça de setze compassos (amb un patró de vuit
a sis), tot i que els solos es troben en una estructura de blues de 12
compassos convencionals. El primer enregistrament conegut del tema va ser a
l'àlbum de 1961 de Nelson, “The Blues
and the Abstract Truth” amb tota una
magnífica gent com l’estimat Eric Dolphy i els no menys admirats Bill Evans, Freddie Hubbard, Paul Chambers
i Roy Haynes. Segons es diu, el solo de Nelson en aquest tema i disc és la millor representació de la
utilització de l’escala augmentada que mai s’ha fet en el Jazz. Hi ha a més una
diferència entre ambdues interpretacions i és la relacionada amb la introducció,
la qual, i en aquesta versió no té el tarannà identificatiu que té en
l’original de Nelson. Tot i així, la
variant de tempo utilitzada aquí, slow comparada amb l’original que tampoc és
que es toqués molt ràpida, però sí més que aquesta, és la clau de tot plegat.
El delicat swing del qual dèiem la setmana passada que no en teníem, diem en
aquesta que el tenim fins i tot a aquests tempos tan delicats. Posterior a la
melodia del tema, reconeguda espero per molts de vosaltres, el líder s’ha immiscit
en el seu i magnífic solo farcit de swing i tot gràcies als dos de la base
rítmica. Aquest cadenciós ritme que se t’emporta ha estat l’ideal per al líder
per a desenvolupar el seu solo i seguint en l’ona de Kenny Burrell. Després, de nou la melodia d’aquest tantes vegades
interpretat “Stolen Moments”. Recordo que va haver-hi una època que es tocà
molt a les Jam Sessions i més d’un van fer el comentari que no el tocarien mai
més, sobretot en una Jam.
I acabem el projecte
i ho farem amb un dels temes més vius però on també comptarem amb la
col·laboració dels dos vents, trompeta i saxo tenor. Aquest és el conegut tema
de Cole Porter anomenat....
3.- Love for Sale (Cole Porter) 4m04s
I quins canvis
rítmics i de tempo que hi ha incorporat els nostres herois i és que així o de
manera similar se sol tocar aquest tema. I és que “Love for Sale” és una cançó
que Cole Porter va fer pel musical The New Yorkers que es va inaugurar a
Broadway el 8 de desembre de 1930 on s’hi va estar fins el maig de 1931 després
de 168 representacions. El títol d’aquest estàndard per dret propi, fa
referència a la publicitat que feien els prostíbuls de l’època, "amor per
a la venda". És un dels temes més interpretats i una més de les
magnífiques composicions de Cole Porter
el qual està considerat com un dels grans compositors de música moderna de tots
els temps. Aquest és un estàndard de jazz de la forma AABA però no de 32
compassos i sí de 64 cosa que hem vist amb d’altres temes també. I el tema ha
començat a tot i delicat swing pel contrabaix, i ben aviat ha aparegut la
melodia a càrrec del guitarrista en les
dues As, en la darrera ja amb els dos vents. El canvi al pont ha estat brutal
per com de fast l’han tocat, i el retorn a la melodia en la darrera A ha clos
la presentació del tema. I els solos han aparegut sí, i de quina manera ja ho
heu pogut escoltar, amb el del trompetista a tot fast swing, amb el tempo
doblat o quadriplicat notant-se un canvi força radical, tot i reconduir-se en
la darrera A i situar-se al tempo posterior del saxo tenor, el qual l’ha
començat així mateix. L’altre cosa és com l’ha plantejat aquest en el pont o la
B. El líder ha aparegut també a aquest tempo mig per després, i més o menys com
tots, ha volat a la B fent-ho a tot drap, fins retornar a la A i allà reconduir-ho
a l’original, acabant el tema de cop.
I darrerament amb
els amics de Youkali Music i concretament amb el seu
director Thomas Schindowski estem en contacte i així és que em
fan arribar alguns dels projectes del seu extens catàleg, o sigui que agrair-li
al Thomas la seva col·laboració. Podeu entrar al seu web http://www.youkalimusic.com/ i
veure’n tot el seu catàleg.
I també
en dimarts podeu anar a diversos espais on s’hi fan Jam Session com el Maki de Ciutat Vella, o La Farola
del barri de la Ribera on també hi
ha el Guzzo, restaurant magnífic on
també s’hi fan concerts i Jam Sessions.
I deixem aquest
magnífic projecte del Yuval Amihai i
ara sembla un moment per a escoltar el micro conte de Carme de la Fuente.
....................................
Gràcies Carme per explicar-nos-ho sempre
relacionat amb les músiques del programa...
I ara farem un salt
estilístic espectacular, així és que escoltarem la modernitat d’aquest
projecte.....
“FOUR
ON THE ROAD”
David
Ambrosio
Editat
per FSNT 552
Enregistrat
i mesclat per Rich Lamb als Savage Lamb Studios el 12 març de 2016.
Produït
per David Ambrosio i Russ Meissner
Productor
executiu, Jordi Pujol
David
Ambrosio, contrabaix
Loren
Stillman, saxo alto
Russ
Meissner, bateria
Les composicions #1 i
3 són de David Ambrosio, mentre que Loren Stillman és el responsable de # 2 i 5 i les #4 i 6 que
són de Russ Meissner. És doncs un
projecte democràticament col·lectiu.
Aquest és un altre
projecte a trio com l’anterior on hi varia però la configuració substituint la
guitarra pel saxo alto i quedant intacta la base rítmica de contrabaix i
bateria. És una proposta agosarada pel que fa a la concepció de les seves
músiques propera a l’Avant-Garde amb més de 50 minuts de música fresca. El
Groove hi és però també el swing o sigui que no ens podrem queixar, car ho
tindrem tot. Majorment els tempos dels temes no són ni massa slow ni massa
fast, o sigui que es belluguen entre un medium down i un medium up. Proper al
primer, tenim el cinquè track “Legroom” i també el darrer track del disc, el
“Sunset Bird” on la “juguesca” entre contrabaixista i baterista és remarcable.
El tercer track “Melody” és un tema també al quasi mateix tempo i amb moments
on fins i tot es pot perdre per part de l’oïdor el concepte de ritme, al menys
de la manera que l’entenem la majoria. També comença a medium slow el quart
track que titula el disc, “Four on the Road”, existent-hi però un soterrat
Groove. El segon track té una melodia força entremaliada i el tempo està situat
en el mateix medium, ara però una mica més viu. Entremig, i amb el solo del
líder, ens retrobarem amb la quietud aparent, car el Groove no desapareix en
cap moment. I el tema amb tot el swing del món i més viu de tots és el primer
track del disc “Way too long so far”, on i a partir d’una melodia curta,
gaudirem amb les llargues improvisacions del més solista de tots, el saxo alto,
tot i que també el líder fa els seus al contrabaix. I és que aquests sis temes
són llargs, tots entre els més de 7 minuts i alguns propers als 10 com és el
cas de “Legroom”, el cinquè track. Bé
doncs, aquesta és l’exposició d’aquest projecte pel que fa a l’aspecte de la
rítmica dels temes, que sempre ajuda.
I dir-vos que al blog
us posaré l’enllaç a la pàgina web del disc:
I per començar us
proposo escoltar el tema que titula el disc i compost per Russ Meissner...
4.- Four on the Road (Russ Meissner) 7m26s
Doncs ja us haureu
adonat que aquest tema té una estructura com de Blues, tot i que no al 4x4
típic i més aviat sembla un ternari complex. La seqüència dels tres acords
bàsics del Blues sí semblen escoltar-se força bé. El ritme ternari sembla a
vegades un 8x4 o sigui que us ho deixo a la vostra capacitat auditiva i de
comprensió, que aviat i entre tots en sabrem força de tot plegat. El fet és que
després de la presentació del curt tema, el saxo alto Stillman ha iniciat el seu magnífic solo encabit en la més i millor
modernitat, i ben recolzat pels dos companys de la base rítmica, amb l’Ambrosio, al contrabaix i el Meissner a la bateria. El líder ha fet
la seva també magnífica improvisació mostrant-nos les seves bones maneres amb
un molt bon discurs melòdic i sempre passant per les referències harmòniques. Després
han fet uns quants acords improvisats amb el baterista per tornar de nou amb la
melodia del tema i acabar-lo tots plegats delicadament.
David
Ambrosio,
originari de l'àrea de Nova York,
actualment resideix a la ciutat de Nova
York on treballa com a músic i educador independent. Dirigeix el David Ambrosio Trio i David Ambrosio / Russ Meissner Sextet i
és el colíder de dues bandes col·laboratives, Grupo Los Santos i 40Twenty,
a més de formar part de molts grups, inclòs el George Schuller’s Circle Wide, el Matt Renzi Trio, Eri Yamamoto
Trio i BMI / New York Jazz Orchestra dirigida per Jim McNeely. També ha tocat amb grans artistes del jazz com el
pianista Kenny Werner, Buddy DeFranco,
George Garzone, Joseph Jarmon i Ralph Alessi. Amb titulacions en composició
clàssica i jazz performance, David
té un ampli paladar musical que només s’ha anat intensificant amb les seves
experiències i viatges en els últims anys.
També tenim una bona
col·laboració amb l’editorial basca Errabal
Jazz de la qual en posem les novetats, quan ens les envien, i així és que
els hi agraïm el seu suport, o sigui que al blog us posaré l’enllaça a la seva
pàgina web http://www.hotsak.com/Errabal-es?set_language=es
I cada dia podeu anar
a la Cocteleria Campari Milano on
s’hi fan concerts de jazz i demés meravelles, a diari. I també al Sinestesia que hi ha prop de la plaça
del Centre a Sants, on cada dia s’hi fan concerts i els diumenges a partir de les
20h, quatre hores de música, de Jazz, amb un concert i posterior jam session.
I seguirem amb el
segon track compost per Loren Stillman
anomenat..
2.- Fabolous Freep (L. Stillman) 7m57s
En aquest tema i
melodia ja hem copsat la modernitat propera ara a l’Avant-Garde per sonoritats
i harmonies alhora que intervals a vegades dissonants. El Groove hi és des de
l’inici, i el tempo mig permet swingar a vegades al baterista on fins i tot i
apareix el walking del líder en determinats moments. Stillman a iniciat la melodia i sense cap dilació ha iniciat el de
nou magnífic i llarg solo farcit de melodia i escales inversemblants alhora que
bon gust i recursos tècnics. El líder l’ha seguit també amb una altra bona
demostració de bon fer amb una entonació perfecte la del seu contrabaix alhora
que pulsió rítmica només acompanyat lleugerament pel baterista i passar
perfectament per tota l’estructura harmònica del tema. Al final, ha estat el
baterista Messner qui ha fet uns
“vuits” amb la resta de companys per reprendre la melodia força entremaliada
del tema i acabar-lo dolçament.
El 2001 va tenir
l'oportunitat d'actuar a Cuba amb el
Grupo Los Santos i Max Pollack’s
Rumbatap, així com de treballar amb conjunts de música i dansa folklòrica
afrocubana. Poc després d'aquesta experiència, va començar a interessar-se per
la bateria afrocubana Bata i, en conseqüència, durant els últims sis anys ha
estat estudiant Bata amb el mestre i baterista Carlos Gómez. En nombroses ocasions ha realitzat gires pel Departament d'Estat dels Estats Units
en el centre i el sud-est d'Àsia com
a intèrpret i també ha fet clínics i màster classes. Ha actuat i gravat amb
membres de l'Orquestra de Cambra
d'Instruments Populars de Uzbekistan, Sogdiana i amb els músics populars i
més reconeguts del Kirguizistan.
Si voleu escoltar
jazz-rock i demés meravelles ja sabeu que podeu entrar al web de www.moonjunrecords.com i veure el catàleg extens d’aquesta editorial
dirigida pel Leonardo Pavkovic, qui
m’envia des de Nova York les seves
novetats i que evidentment en aquest programa posem de tant en tant. Una
abraçada Leonardo i gràcies pel teu suport.
I també podeu anar al
JazzSi Taller de Músics del passatge
Requesens, on hi teniu Jazz els
dilluns i els dimecres, aquest darrer amb Jam Session.
I acabarem el
projecte amb un tema compost per l’altre integrant del grup alhora que líder i
contrabaixista David Ambrosio tema
anomenat......
1.- Way too long so far (D. Ambrosio) 8m16s
I ara sí que hem
començat el tema a tot swing amb walking de baixista i “ride” i “xarles” del
baterista alhora que amb la melodia del saxo alto. Una melodia més assequible i
força amable i curiosa, quasi simpàtica diria jo. Un molt bon tema ara del
líder i que ens va molt bé pe acabar el seu projecte, car l’hem pogut escoltar
en diversitat de ritmes i melodies tot i mostrant-nos la seva creativitat.
Alhora, hem pogut gaudir d’allò més amb la sonoritat del saxo alto Stillman i les seves molt bones arts
solistes. Gran aquest músic del qual crec haver-li posat el seu disc “Going
Public”, en aquest programa, disc també de FSNT.
De la mateixa manera que en els altres temes, el saxo alto ha iniciat la
melodia i ja s’ha ficat de cap a desenvolupar el seu solo amb tota la
modernitat possible. El seu so vellutat, càlid i fraseig lligat contrasta amb
el seu llenguatge modern. El líder ha estat qui l’ha seguit amb la seva
improvisació magistral com les anteriors, amb un solo a cavall d’arpegis,
escales tot plegats al bell mig de l’harmonia, i sempre amb la pulsió rítmica
adequada. Després Stillman ha fet
uns “vuits” amb el baterista Meissner
per tornar de nou a la melodia, sí, aquella melodia força gràcil i bonica, i
així acabar el tema i nosaltres el seu projecte.
I seguim i ja per
acabar el programa d’avui i ho farem amb el magnífic projecte anomenat....
“NY
STANDARD”
Ari
Hoenig
Editat
per FSNT 550
Enregistrat
per Michael Pérez-Cisneros el setembre de 2015 als Peter Karl Studios de
Brooklyn, NY
excepte el tema “Bessie’s Blues” enregistrat
el 21 de gener de 2010.
Mesclat
i masteritzat pel Michael Pérez-Cisneros
Produït
per l’Ari Hoenig
Productor
executiu Jordi Pujol
Ari
Hoenig, bateria
Orlando
leFleming, contrabaix
I la participació
dels músics que us comentaré ara en els temes del disc de la següent manera:
Tivon
Pennicott, saxo tenor en #5, 7
Gilad
Heckselman, guitarra en #1, 2, 3, 5, 6
Tigran
Hamasyan, piano en #2
Shai
Maestro, piano en #4, 6
Eden
Ladin, piano en #3, 5
Aquest és un magnífic
projecte de prop de 45 minuts on el líder i baterista ha volgut fer un
homenatge a alguns dels compositors i temes que segurament l’han impressionat
més. Els arranjaments de tots aquests temes ens els mostren d’una manera
diferent de com els hem escoltat habitualment i així de manera sorprenent
escoltarem el tercer track i un “Stablemates” del gran Benny Golson, interpretat a un tempo súper slow i amb tota la
delicadesa possible. També ens sorprendrà el sisè track “In Walked Bud” de Thelonious Monk interpretat dolçament a
tot swing de la mateixa manera que han fet amb el “Boplicity” primer track i
tema de Miles Davis/Gil Evans aquest
sí, tocat més proper de ritmes tot i la diversitat de l’arranjament. Tres temes
del disc arranquen de la mateixa manera, dolçament de tempo, per després fer un
canvi a tempo fast i situar-se a tot swing i aquests són el “Someday My Prince
Will Come” de Churchill & Moroe
i el setè track “Fee Fi Fo Fum” de Wayne
Shorter i el segon track, el “Bessie’s Blues” de Coltrane. El tema de Sonny
Rollins “Pent Up House” l’inicien ja a bon tempo i tot i haver-hi moments
per a la calma amb piano i guitarra, ben aviat seguiran el tempo fast en la
improvisació del primer. Magnífica proposta d’aquest baterista Ari Hoenig que en aquest programa ja ha
sonat en d’altres ocasions amb els seus projectes o participant en els dels
seus amics.
I dir-vos que al blog
us posaré l’enllaç a la seva pàgina web:
Recordeu que si us
agrada la lliure improvisació podeu entrar al web de www.discordianrecords.bandcamp.com i veure el catàleg d’aquesta editorial
dirigida per l’amic El Pricto on hi
trobareu de tot i més relacionat amb la lliure improvisació, conduccions, free
jazz, o quelcom inclassificable.
I per descomptat que
podeu anar als concerts que fem cada mes a la Sala Xica de La Vicentina, però ara haureu d’esperar a l’inici de
la onzena temporada, al setembre i que serà amb els De Diego Brothers. Mentrestant, i el juliol encabit en l’Estiu de
Cultura de Sant Vicenç dels Horts, farem el 10è Festival de Jam Sessions durant tres dissabtes i que seran el
13, el 20 i el 27. Quan ens hi apropem, ja us en donaré més detalls.
Comencem doncs amb
les seves músiques, i ho farem amb el gran tema de Benny
Golson anomenat....
3.- Stablemates (Benny Golson) 6m18s
Benny
Golson
va afegir aquest tema en el disc B.G.
& the Philadelphians enregistrat i editat el 1958 per United Artists, on hi hagué Lee Morgan, Ry Briant, Percy Heath i Philly
Joe Jones, tots ells de Filadèlfia. Mai
havia escoltat aquest tema a aquest tempo i la veritat és que us haig de dir
que m’ha agradat molt aquest arranjament. “Stablemates” va fer dir a Miles que, què carall s’havia pres Golson a l’hora de compondre’l essent-ne
ell qui primer el va enregistrar l’abril de 1956 en el seu The New Miles Davis Quintet. Per tal i com riuen al final del tema
pressuposo que ells també devien al·lucinar per com els havia quedat. La
melodia es reconeix tot i que no sense un petit esforç de concentració, i
perquè ja sabem el títol i així ens podem anar situant mentalment en les seves
diferents parts de l’estructura. Gilad
a la guitarra i Eden Ladin al piano
ens en fan les delícies, alhora que també el magnífic so del saxo tenor de Tivon Pennicott, el qual ha fet la
melodia, essent els dos primers els qui han desenvolupat d’alguna manera la
part solista del tema amb unes precioses i delicades improvisacions. El
saxofonista ha recuperat la melodia per així anar encarrilant el final d’aquest
magnífic tema de Golson, preciós per
a començar aquest projecte de l’Ari
Hoenig.
I no us oblideu de la
Nova Jazz Cava on a partir dels
dijous, amb la Jam Session, s’hi fan concerts cada cap de setmana amb els
diumenges oferint l’espai per a projectes mes populars. I els dilluns també
podeu anar al Jazzman on hi sol
haver el gran Pere Ferré Trio. Els
dijous també s’hi fan concerts.
Ari
Hoenig,
nascut el 13 de novembre de 1973 a Filadèlfia,
va ser exposat a una edat primerenca a una varietat d'experiències musicals. El
seu pare és director d'orquestra i cantant clàssic, i la seva mare violinista i
pianista. En conseqüència, als 4 anys d'edat, Ari va començar a estudiar violí i piano. Va començar a tocar la
bateria als dotze anys i, als catorze anys, estava perfeccionant les seves
habilitats amb altres joves músics de jazz en clubs de Filadèlfia com el Ortlieb’s JazzHaus.
Ari va assistir a la prestigiosa Universitat North Texas
durant tres anys, on va estudiar amb Ed
Soph mentre tocava amb la "One O'Clock Lab Band".
Volent estar més a prop de la ciutat de Nova
York, Ari es va traslladar el
1995 al William Patterson College al
nord de Nova Jersey. Aviat es va
trobar tocant amb la llegendària organista de Filadèlfia, Shirley Scott i
treballant regularment a la ciutat de Nova
York. Poc després, Ari es va
traslladar a Brooklyn i va començar
a tocar extensivament amb una varietat de grups, incloent Jean Michel Pilc Trio, Kenny Werner Trio, Chris Potter Underground,
Kurt Rosenwinkel Group, Joshua Redman Elastic Band, Jazz Mandolin Project i
bandes liderades per Wayne Krantz, Mike
Stern, Richard Bona, Pat Martino i Bojan Z. També va compartir l'escenari
amb artistes com Herbie Hancock, Ivan
Linz, Wynton Marsalis, Toots Thielemans, Dave Holland, Joe Lovano i Gerry
Mulligan.
Escoltem ara el tema
de Miles Davis & Gil Evans el
conegut....
1.- Boplicity (M. Davis & G. Evans) 4m28s
“Boplicity” és un
estàndard de jazz en F major, compost per Miles
Davis i Gil Evans per a l'àlbum
de 1957, “Birth of the Cool”, disc
emblemàtic de Miles on encetà un nou
camí discogràfic que ja havia iniciat temps abans on s’allunyà del Bop essent
tots els temes d’entre el 1949 i 1950. El tempo d’aquest tema és una mica més
viu que el dels nostres herois, tot i no apartar-se massa aquest que hem
escoltat de l’original. La melodia la reconeixem de manera immediata i segur
que vosaltres l’heu escoltat infinitat de vegades car aquest vas ser un tema, i
tot el disc de Miles, que va marcar
una època. La mestria de Gilad a la
guitarra en el seu solo ha estat abassegadora, amb una sonoritat nítida i
llenguatge jazzístic al més alt nivell amb un fraseig lleuger i gràcil tot
farcit de recursos i bon gust interpretatiu, magnífic aquest guitarrista
havent-lo també escoltat abans en el tema de Golson. El contrabaixista leFleming
ha fet també un gran solo acompanyat només per acordes de guitarrista i molt en
el fons per les escombretes del líder i baterista Hoenig. Després, de nou el tema per així acabar-lo delicadament.
Els dos CD de
producció pròpia d'Ari, "Time
Travels" (2000) i "The Life Of a Day" (2002), documenten la seva
naturalesa exploratòria i representen un ambiciós tribut a les possibilitats
melòdiques de la bateria. Avui dia, Ari
continua construint sobre els conceptes d'aquests dos discos tocant concerts
solistes en gran part improvisats amb una bateria de quatre elements. Ari Hoenig Quartet es va formar a
finals de 2002 quan tocava tots els dilluns a la nit al Fat Cat de Nova York. La
banda va comptar amb Jacques
Schwarz-Bart al saxo tenor, Jean
Michel Pilc al piano i Matt Penman al contrabaix. Van editar
dos discos amb el segell Smalls Records:
"The Painter" (2004) i el DVD "Kinetic Hues" (2005). El
2006, Ari va signar un contracte
d'enregistrament múltiple amb Dreyfus
Records i va editar el seu primer disc anomenat "Inversations"
(2006) que presentà el trio de Jean
Michel Pilc i Johannes Weidenmueller.
"Bert 's Playground" (2008), el segon disc d'Ari per Dreyfus Records,
comptà amb la seva banda l’Ari’s Punk
Bop Band al costat de Chris Potter.
El més destacat d'aquest disc inclou el solo de Chris en el tema “Moments Notice” i a l’Ari saltant amb pantalons vermells a la portada. Jonathan Kreisberg, Matt Penman, Will Vinson,
Gilad Hekselman i Orlando LeFleming formen part d’auest projecte.
Ara us proposo
escoltar el conegut blues de Coltrane
interpretat però a la seva manera....
2.- Bessie’s Blues (J. Coltrane) 8m31s
I deu n’hi do de la
introducció al tema, força elaborada i arranjada d’una increïble manera, i ves
per on com ben aviat ja endevinem de què va tot plegat, seguint les
elucubracions solistes altre cop del guitarrista Heckselman el qual ha desenvolupat el tema des dels inicis amb el
canvi rítmic inclòs. El magnífic solo del guitarrista ens ha impressionat de
nou per la velocitat i fraseig alhoram que bon gust interpretatiu. En aquest
tema però hem pogut gaudir amb el bon fer del pianista Tigran Hamasyan el qual ens ha fet un magnífic solo passejant-se
per l’estructura del Blues d’una personal manera per com ha creat noves
melodies alhora per com s’ha ajudat amb els acords, mare de 10 i quin gran solo
del Tigran, músic que també ha sonat
en anteriors programes del Jazz Club de
Nit. Després d’ell, hem pogut constatar la mestria del líder Ari Hoenig a la bateria en el seu gran
solo i per com l’han acabat amb canvi rítmic inclòs a càrrec de tots plegats,
piano, contrabaix i guitarra. El break final ha estat una delícia, tot i
recuperant la manera com l’han iniciat i acabant-lo igualment. Un arranjament
deliciós farcit de bon gust i enregistrat ja fa deu anys però que el líder ha
volgut incorporar en aquest el seu projecte.
El següent projecte
discogràfic va ser per a "Smalls
Live", un segell discogràfic creat el 2009 per a documentar part de la
música que s'interpretar al "Smalls
Jazz Club" de Nova York, on
Ari ha tingut una residència des de
2003. Ari va triar la seva Punk Bop Band per fer aquest disc en
viu "Punk Bop Live at Smalls".
The Punk Bop Band presentà a Will Vinson, saxo alto, Jonathan Kreisber, guitarra i altres ex
alumnes del Jazz Mandolin Project,
amb Danton
Boller al contrabaix. Tigran
Hamasyan també va ser un convidat especial en 4 temes. El quartet de l’Ari Hoenig amb Tigran Hamasyan, Gilad Hekselman, Orlando Le Fleming i Chris Tordini van
editar "Lines of Oppression" (2011) pel segell Naïve. Aquest registre, representa una culminació de les habilitats
d'Ari per dirigir, compondre i
controlar els diversos tempos. El 2016, Ari
va editar The Pauper and the Magician
per a AH-HA Records. Presenta el
quintet amb Shai Maestro, piano, Gilad
Hekselman, guitarra, Tivon Pennicott, saxo te or i Orlando Le Fleming, contrabaix.
En aquest disc, Ari explora el
vincle entre la narració d'històries i el jazz mitjançant la creació d'una
banda sonora de les històries improvisades i, de vegades, recargolades, que
explicà als seus dos petits fills. A més a més del quintet, Ari lidera altres 2 grups que toquen la
seva música original, l’Ari Hoenig Nonet
i l’Ari Hoenig Trio. El Nonet
interpreta les composicions originals d'Ari
arranjades per Noam Wiesenberg i
comptà amb diversos músics d'alt calibre a l'àrea de Nova York. El trio el formen Gilad
Hekselman i Orlando Le Flemming i ha realitzat nombroses gires per Europa, Japó i Sud-amèrica. Ari també co-dirigeix una varietat de
projectes que inclouen Pilc, Moutin,
Hoenig ("el monstre de tres caps"), el projecte de jazz i
electrònica "Nasty Factorz"
amb Gael Horellou i diversos duos
amb Chris Potter, Edmar Casteneda o Dan
Weiss. El 2013, Ari va guanyar
el prestigiós premi BMW Welt (World)
a Munic, un concurs internacional
per a la millor banda dirigida per un baterista. Com educador, Ari ensenya en privat i té un professorat
a la Universitat de Nova York i a la
New School for Social Research de Nova York. Fa clínics, cursets curtets,
i conferències a escoles de música i universitats de tot el món, i escriu una
columna per a la revista Modern Drummer.
Acabarem projecte i
programa amb el tema de Sonny Rollins
anomenat....
5.- Pent Up House (S. Rollins) 5m52s
Sembla que no vulguem
deixar d’escoltar al guitarrista Gilad
Heckselman, però això no és res més que la casualitat que en els temes que
he seleccionat ell hi participa. Ara tornem a escoltar al pianista Eden Ladin i al saxo tenor Tivon Pennicott, i què bé. Aquest i el
guitarrista han iniciat la coneguda melodia de Rollins i què bé que l’han desenvolupat fins arribar al primer
break rítmic on semblen aturar-se per a preparar-se per la nova exposició del
tema a tot swing amb el “walking” de leFleming
i el “ride” del líder. Ladin ha
desenvolupat un magnífic solo bàsicament amb la mà dreta, tot i que al final
l’ha acabat a base d’acords amb les dues mans. Pennicott ha fet el seu solo també magistralment tot i
recordant-nos per sonoritat a Joe
Henderson per només citar-ne un. Amb el llarg i magistral solo del líder i
baterista, tot i creant frases rítmiques a dojo i d’una particular bellesa i
delicadesa, han recuperat la melodia del tema a càrrec de nou dels solistes a
la guitarra i al saxo per acabar-lo delicadament. Magnífic tema per acabar el
projecte de l’Ari Hoenig i programa
d’avui dedicat de nou a Fresh Sound New
Talent.
Espero de tot cor que
us hagi agradat la selecció dels temes i la proposta d’avui , sí, farcida de
swing. I us recordo que hem escoltat primer el projecte del guitarrista Yuval Amiahi, per després el del
contrabaixista David Ambrosio i
acabar amb el del baterista Ari Hoenig,
acompanyats tots ells de tota una colla de cracks de l’escena de Nova York, i aquesta setmana amb
un micro conte de Carme de la Fuente.
Espero de tot cor que
us hagi agradat la selecció dels temes i la proposta d’avui , sí, farcida de
swing. I us recordo que hem escoltat primer el projecte del guitarrista Yuval Amiahi, per després el del
contrabaixista David Ambrosio i
acompanyats tots ells de tota una colla de cracks de l’escena de Nova York, i aquesta setmana amb
un micro conte de Carme de la Fuente.
Doncs res, que us
recordo que aneu a veure jazz en directe
a llocs com Jazz Club La Vicentina, La
Traska Truska, Jamboree, Jazzsi, 23 Robadors, Guzzo, New Fizz, Nova Jazz Cava, Campari Milano, JazzMan,
Sinestesia, Big Bang, La Farola, el Maki, etc, etc, i que mireu d’adquirir
discos, els d’aquest programa i els dels músics de tots els programes de Jazz Club de Nit.
Doncs ara sí, ho
deixem aquí, gràcies per ser-hi aquí o al blog del programa que ja sabeu què és
www.jazzclubdenit.blogpspot.com.es i jo mateix Miquel Tuset i Mallol qui l’ha
realitzat, xerrat pels descosits d’interessos comuns, i seleccionat les seves
músiques, us espero la setmana vinent, si podeu, voleu i en teniu ganes i us
desitjo molt bona nit i bon Jazz Club de nit en el Jaç de cadascú.
Miquel Tuset i
Mallol.
0 Comments:
Subscribe to:
Comentaris del missatge (Atom)
