Molt bona nit a tothom des d’aquí Ràdio
Sant Vicenç i el programa Jazz Club
de Nit....Aquest programa i tots els programes de JCdN, estan dedicats a la
persona que ens va ensenyar el Jazz, Juan
Claudio Cifuentes, “Cifu”, pels amics, que ens va deixar un malaguanyat
dimarts 17 de març de 2015 després de tota una vida dedicada al Jazz. Pioner i
mestre, serà insubstituïble.
El seu Jazz entre amigos a TVE2 què
és aquesta sintonia que heu escoltat i els programes de ràdio “Jazz Porque Sí” i “A todo Jazz”, són el seu llegat que mai oblidarem. Ja sabeu que
aquest programa el fem els dimecres i els diumenges en diferit a la mateixa
hora. Ens podeu escoltar en directe per online a radiosvh.info i des d’allà
prement el botó del directe. Qui us parla, Miquel
Tuset i Mallol mirarà de fer-vos gaudir amb la selecció de músiques
improvisades que avui escoltareu a Jazz
Club de Nit, amb l’ajuda imprescindible de Lluís Vela als controls.
Avui hi tornem amb el Programa 229 presentant-vos novetats de casa
nostra, a la vegada que una novetat de l’editorial Fresh Sound New Talent i recordant una actuació enregistrada en viu
al Jamboree allà per l’any 1998. Abans
però, recordar-vos el Concert-Jam que tindrem aquest divendres a la Sala Xica,
esdeveniment patrocinat per l’Ajuntament de Sant Vicenç dels Horts on comptarem
amb el gran guitarrista Pere Soto el
qual vindrà acompanyat per Curro Gálvez,
contrabaix i Jordi Gardeñas, bateria, tot i presentant-nos el seu disc Pere Soto amb amics.
Recordeu però que podeu trobar el millor del jazz que es fa a casa
nostra entrant a la web de Quadrant Produccions www.quadrantproduccions.es, allà
tindreu la possibilitat d’adquirir els discos que vulgueu i veure tot el
catàleg d’aquesta editorial del Lleida dirigida pel Josep Ramon Jové, des
d’aquí una forta abraçada...
Doncs comencem el programa amb el primer projecte del veterà saxo alto Carles Pineda....anomenat..
“SOULBOP”
Carles Pineda
Enregistrat per Lluís Cuadrench
i Diego Güiz el 22 i 23 de juny de 2015 a l’Auditori del Conservatori de Música
de Manresa.
Mesclat per Lluís Cuadrench a
l’estudi de so La Locomotora de Terrassa,
Produït per HitSound
Produccions
Amb el suport de SGAE.
Carles Pineda, saxo alto
Fede Mazzanti, piano
Joan Martí, contrabaix
Pau Bombardó, bateria
D’entrada dir-vos als qui no coneixeu a en Carles Pineda que aquest és
un home bregat en molts escenaris i ja des de fa força anys. En el seu moment
va decidir “retirar-se” de la vida nocturna amb concerts quasi a diari i no
precisament de jazz. Tal volta, el músic ha de viure i ho ha de fer de moltes
maneres, de totes les maneres possibles i dignes. Ell però mai ha abandonat la
música i aquests últims anys, en Carles ha participat de la vida musical de
casa nostra podent-lo veure en multitud de projectes com a sideman i finalment
amb el seu projecte. Assidu durant la primera època de les Jams del Jazz Club
La Vicentina amb el combo d’en Geni Barry, i participant cada any del Festival
de Jam Sessions que fem a Sant Vicenç dels horts, sempre ha mostrat el seu
saber i la seva manera tant personal d’enfrontar-se a l’instrument, d’estimar
el seu magnífic saxo alto.
Escoltem ja el primer tema d’aquest magnífic treball del Carles i que serà una preciosa balada
de Fred Lacy anomenada...
4.- Them for Ernie (F.
Lacy) 5m02s
La balada del disc córrer a càrrec del Fred Lacey essent-ne el conegut
tema “Theme for Ernie”, la melodia càlida del qual, Carles Pineda en desgrana
nota a nota amb la precisa lentitud on la importància de cada nota es fa
evident. Un posterior solo del líder amplia l’espectre sonor de la melodia
principal deixant després que en Joan acaroni lleument el contrabaix amb l’arc
abans de recuperar aquesta preciosa melodia i arribar al final. Un tema que Coltrane interpretava sovint i que
ningú com ell va saber interpretar. Carles
ret un homenatge a compositor i intèrpret, a banda de ser un tema que
evidentment li agrada.
Ara ens presenta el seu primer treball discogràfic com a líder després
d’haver col·laborat en el darrer del seu amic Pere Soto, entre molts altres
projectes enregistrats. El títol ja ens situa en el context adequat “Soulbop”,
on evidentment hi trobarem la barreja del “Soul” i del “Bop”. Un projecte amb
alguns estàndards però també amb un parell de temes propis, la qual cosa ja ens
parla primer d’un reconeixement per la tradició i segon d’un espai per a la
creació pròpia en un disc que compta amb la col·laboració de músics de gran
talla. El primer tema ja ens situa en l’espai on hi ha quelcom de soul i el
postbop, essent un tema de Jerome Kern anomenat “Nobody Else but Me”. Un
estàndard interpretat amb el swing adequat i precís marcat per la secció
rítmica i amb el reconeixement del característic so d’aquest gran solista. En
cadascun dels temes, el quartet realitza els seus corresponents solos com si
d’una actuació en viu es tractés. Això és el Jazz, la interpretació personal de
cadascun dels temes i això és el que els músics fan en directe, i segons el
mateix Pineda, el disc es va enregistrar en un matí, i quasi a la primera
presa. Així veiem que en el segon tema de Benny Golson, “Stablemates”, Joan
Martí fa un bon solo de contrabaix tot just després d’acabar la melodia del
tema.
Seguim ara la tònica delicada amb un magnífic tema de Duke Ellington, anomenat...
5.- Fantasm (D.
Ellington) 6m23s
Una altra balada a un tempo ternari i una mica més viu on l’expressivitat
d’en Carles es fa evident i on ens
mostra de quina manera interpreta els temes melòdicament, tot acaronant el tema
amb el seu so, també en el seu magnífic solo.
Com és natural, Pineda és el solista en cadascun dels temes i així el podem escoltar fent la seva interpretació solista de les diferents melodies. Ho fa també en aquest tema com també en Fede, magnífic pianista argentí establert a casa nostra de fa força anys. Aquest realitza un solo carregat de imaginació i sempre ben acompanyat per la resta de la secció rítmica, en un tema força viu en clara posició bopper, iniciat pel bateria Bombardó. El tercer tema del projecte, “Obstinació”, és el més Soul i resulta ser la primera aportació personal al disc. Una melodia curta que destil·la bellesa per sobre del ritme trencat de la bateria dóna pas al solo del líder, sobri com sempre i mostrant-nos els seus grans recursos. Un desenvolupament del tema a càrrec de Fede al piano i precís solo ens situa a la melodia i final..
Seguim ara amb un tema del mateix Pineda
on ens mostra la seva qualitat com a compositor en un tema anomenat...
7.- Rosita (C.
Pineda) 4m34s
Tema a mig tempo, iniciat amb delicadesa pel contrabaix d’en Joan Martí amb un motiu principal ben
marcat per després afegir-s’hi piano i bateria. Una vegada hem escoltat tot el
tema, Pineda inicia un magnífic solo
amb uns detalls de mestre. Fede s’hi afegeix amb suavitat, tal és aquest tema
on la insistència rítmica d’en Pau
ens situa al ritme adequat i on el solo posterior del contrabaixista ens el
mostra amb tota la seva plenitud. Pau
enlluerna amb el seu solo, no endebades aquest és un dels mestres i icona
d’aquest instrument. La coda i el final del tema dedicat a la Rosita.
Sembla ser que hi va haver més temes enregistrats de caràcter més soul,
i finalment no editats, o sigui que potser es preservin per una posterior
edició. La resta de temes són el magnífic “Fantasm” de Duke Ellington, amb
contrabaix “fregat” pel Joan Martí i demés intervencions, el tema de Joe
Zawinul, “Cannonball”, i l’altre tema propi del líder, “Rosita”. Si la música en el primer tema te els aires
de “Caravan”, en el tema de Zawinul, Pineda com el gran Cannonball, es veu
impel·lit a tocar al ritme infernal de la darrera època del bop, mentre què amb
“Rosita”, torna la pau i tranquil·litat per gaudir del més melòdic so d’aquest
gran músic de casa nostra.
Doncs acabem aquest magnífic projecte, el primer d’aquest gran saxo
alto, Carles Pineda i ho farem amb
un tema de Benny Golson anomenat...
2.- Stablemates (B.
Golson) 4m57s
Iniciat per una intro del bateria, ràpidament ens trobem amb la coneguda
melodia, curta però intensa del mestre Golson...ja
a partir d’aquí el solo d’en Martí
per després entrar-hi a totes el líder de la formació. Un mestre del alto on se
li reconeixen influències dels més grans d’aquest instrument com per exemple Cannonball Adderley. Fede al piano enfila amb el seu solo el
final del tema, el qual arribarà després de passar per la coda..
I després del magnífic treball de Carles
Pineda seguirem amb un disc donat en mà per l’amic Óscar de Pombo en una d’aquelles nits de germanor a la nostra
Cava-Cova Jamboree...estic parlant
del disc..
“ALBERT BOVER TRIO LIVE AT JAMBOREE”
Editat per Mas i Mas Records 012
Enregistrat per Toni Arrufat
“Rufus” el 27 i 28 de maig de 1998 al Jamboree, Barcelona.
Albert Bover, piano
Chris Higgins, contrabaix
Steve Brown, bateria
Aquest és un dels primers treballs de l’Albert on hi participa amb quatre temes propis. Repassar aquest
disc de fa tants anys em fa una particular il·lusió pel fet d’haver-lo vist i
escoltat en aquests darrers anys moltes vegades en directe. També vaig tenir la
oportunitat de posar el seu darrer disc en un anterior programa de ràdio tot i
desprçes de tenir-lo compartint escenari amb en Geni Barry i Giampaolo Laurentacci al JCLV ara ja fa uns mesos.
Recordar al jove mestre aleshores tenint en ment la seva situació actual com a
un dels nostres millors pianistes ens situarà en un context d’evolució i també
de demostració de la nostra admiració vers aquest mestre de molts. Un disc que
ens situa en el concepte del trio de jazz creat pel mestre de tots, en Bill Evans...
Comencem amb una de les més belles balades....
6.- Darn that dream (Van
Heusen) 9m58s
Un tema llarg i delicat on l’Albert
ja mostrava tot el seu mestratge i d’això fa 17 anys. Una preciosa balada que
ens situa en el bell mig del concert on tothom devia flipar i en so del pianista,
nítid i de pulsió decidida i clara. Un mestre en això del treball a dues mans,
amb una mà esquerra que ja ens mostrava el gran control que te l’Albert de l’harmonia.
La progressió del mestre no ha parat i tampoc la seva labor pedagògica,
havent ajudat a créixer a tants i tants pianistes d’aquest país, i a una colla
de músics també amb el piano com a segon
instrument. La seva virtud és tenir una claredat mental impressionant i un
control en l‘execució immens. Netedat, pulcritud i imaginació desbordant la
d’aquest gran músic el qual també va passar pel Jazz Club La
Vicentina ja fa una colla de mesos.
Albert Bover neix a Barcelona el 1964. Va estudiar solfeig i piano
clàssic al Centre d'Estudis Musicals de Barcelona, Escola de Música amb Albert
Giménez i a l'Estudi de Música Àngel Soler. Actualment estudia piano clàssic
amb Sophia Rossoff. Va estudiar jazz a l'Aula de Música Moderna, i a classes
particulars amb Alvaro Is (1984-1986), abans d'anar a Nova York, on va estudiar
a la Universitat de la New
School i va prendre classes amb Fred Hersch, Kenny Barron,
Barry Harris, Sal Mosca i Jackie Byard (1989-1991). La seva trajectòria
professional comença amb el grup A-free-k i Jack Walrath, amb el què actua als
Festivals de Jazz de Madrid, Barcelona i Terrassa (1986-1987). Va formar part
també dels grups "Azúcar Imaginario" i Box Office" (1987-1990).
Posteriorment va formar part del cuartet de Perico Sambeat , amb el que va
gravar dos discs, i dels grups d' Eladio Reinon, amb qui va actuar als Festivals
de Jazz de Copenhague i d'Aarhus (Dinamarca), i de José Luis Gámez, amb qui va
anar al Festival de Leverkusen (Alemanya).
Escoltem tot seguit un magnífic tema del gran trombonista J.J.Johnson anomenat...
4.- Lament (J.J.J.) 6m27s
Un magnífic tema a tempo ternari on l’Albert s’esplaia a dojo...en una actuació memorable al Jamboree que m’hauria agradat
contemplar. Un tema a un tempo més viu que el de l’original, que era a tempo de
balada, o al menys això es pot escoltar amb els mestres Lionel Hampton, Ray Brown. Un tema on el JJJohnson toca el trombó quasi totalment apagat com si d’un fiscorn
es tractés. L’Albert toca el piano
amb total desimboltura i frescor en aquest tema i en tot el concert, recordem
enregistrat en viu al Jamboree.
Realitza una gran feina com a side man de grans figures del jazz a les
seves gires per Festivals o clubs de jazz d' Espanya com Art Farmer, Harold
Land, Ed Thigpen, Jesse Davis, Ralph Moore, Dick Oatts, Donald Harrison, Eddie
Marshall, Sonny Fortune, Ken Peplowski, Sheila Jordan, Idris Muhammad, Antoine
Rooney, Scott Hamilton, Bennie Green, Jery Brown, Kenny Wheeler, Walter Norris,
Gary Willis, Randy Brecker, Al Foster, Dave Schnitter, Seamus Blake, Mark
Turner, Benny Golson, Mike Kaupa, Bob Stoloff, Alvin Queen, Ray Drumond, Harry Allen
i Jerry González.
I seguim ara amb un tema de l’Albert,
un magnífic Blues....amb aires d’aquell “Senor Blues” de l’Horace Silver....som-hi doncs amb aquest blues a ritme ternari..
2.- Set Blues (A.
Bover)
Quina mestria en la concepció inicial i posterior desenvolupament....en
un tema a ritme ternari en els inicis
però que després, a banda de doblar el tempo, introdueix el canvi rítmic a 4x4
i amb un swing abassegador, i és que l’acompanyaven uns magnífics companys amb
un “walking” del contrabaixista Chris
Higgins impressionant i no menys el “ride” del bateria Steve Brown el qual i al bell mig del tema fa un magnífic solo, en
una Cava-Cova totalment bocabadada.
Un disc del qual se’m fa difícil la selecció dels temes per escoltar.
Cadascun d’ells te la suficient entitat pròpia i gran qualitat per estar sonant
sense parar. Afortunadament aquesta és una situació amb la qual em trobo
sovint.
També ha tocat més recentment a duo o en altres formacions amb músics
d'aquí com Chano Domínguez, Albert Sanz, Javier Colina, Guillermo Mcgill, Chris
Kase, Marc Miralta, Andrejz Olejniczak, Bob Sands, Llibert Fortuny, Raynald
Colom, Dani Pérez, Martí Serra. Ha col.laborat també amb músics europeus com
Carlos Barreto, Anthony Kerr, François Theberge, Julian Arguelles, Peter King,
Gerard Presencer, Michael Nielsen, Alan Skidmore, Jean Toussaint, Deborah
Brown, Louis Stewart, Stephen Keogh i Vasco Agostinho. Ha tocat a Festivals i
clubs a Portugal, França, Anglaterra, Irlanda, Romania, Marroc, Alemanya,
Itàlia, Grècia, Polònia i Andorra. Actualment toca a trio amb Jorge Rossy i
Chris Higgins. També forma part dels grups: Gorka Benítez, Vicente Espí Quartet
i Julian Vaughn "Visions". Toca a duo amb Horacio umero. Ha
col.laborat amb músics de flamenc com Chicuelo als espectacles de Shoji Kojima
a Tokio, Kurashiki i Okegawa (Japó) i amb Miguel Poveda. Ha col.laborat també
en un projecte de fusió amb música clàssica andalusí amb Dris Al-Maloumi a
"Connexió Argan".
Acabem aquest disc de l’Albert
Bover Live at Jamboree amb un tema del seu estimat Thelonious Monk anomenat....
9.- Trinkle trinkle (T.
Monk) 6m07s
Un tema que Monk va
enregistrar el ja molt llunyà 1957 amb John
Coltrane, Wilbure Ware i Shadow
Wilson en un disc de Jazzland i
que Albert broda com no podia ser d’una
altra manera. Un tema recurrent en el seu repertori i que hem pogut escoltar
algunes vegades en les seves actuals intervencions en directe.
Com a líder ha gravat: Esmuc blues (2004), Old bottle, new wine (1999),
Albert Bover trio Live in Jamboree (1998) i com a colider Caminhos
Cruzados(2008) i Albert Bover-Horacio Fumero Duo (1997). Com col·laborador ha
gravat amb Amelia Bernet, Gorka Benítez, Bruce Arkin, Pirineos Jazz Orchestra i
Randy Brecker, Miguel Angel Chastang featuring Al Foster, Julian Vaughn,
Vicente Espí Quartet, Horacio Fumero, Llibert Fortuny, Chris Kase, Xavi
Maureta, Chicuelo, Iñaki Askunze, Alfons Enjuanes, Andrejz Olejniczak, Anthony
Kerr, Bob Sands, Iruña Big Band, Carlos Barreto, Antonio Mesa, Victor de Diego,
José Luis Gámez, Arturo Serra, Perico Sambeat, i A-free-k + Jack Walrath.
Ha rebut el Premi de l'Associació de Músics de Jazz de Catalunya al
millor pianista del 2002, Premi Altaveu pel disc Esmuc blues, i el Premio
Juventud de la "Asociación cultural de Música i Jazz San Juan
Evangelista" entre d' altres. Composa part de la banda sonora de la
pel·lícula "Tren de sombras" de José Luis Guerín (1996). Va ser
director musical en el programa de televisió "Paral.lel" al Canal 33
(1998-1999), i al Concurs de Composició del SGAE el 1993 i 1994. És professor a
l'Escola Superior de Música de Catalunya (ESMUC) des del 2002, i ha impartit
classes a seminaris de jazz d'Espanya i Europa. Anteriorment va ensenyar al
Centre Superior de Música del País Vasc (Musikene), a la Trobada anual de l'Associació
d'escoles de Jazz (IASJ) a Colònia (1998) i al Taller de Músics (1986-1991).
Albert Bover és Artista Steinway des de març del 2007.
I acabarem el programa amb un disc a càrrec del saxofonista John O’Gallaguer en un magnífic disc de
Fresh Sound New Talent...
Doncs deixeu-me que us digui que podeu anar a la botiga Blue Sounds al carrer Benet Mateu 26 i
comprar de tot i més relacionat amb el món del Jazz...discos, llibres, dvds,
vinils....etc. Allà hi trobareu els caps de setmana i dilluns pel matí a l’amic
Enrique Heredia, mentre que la resta
de dies hi trobareu a l’Esteban.
Ells dos us assessoraran en tot lo de Fresh
Sound Records, editorial creada pel gran entusiasta amant del Jazz, Jordi Pujol Baulenas, des d’aquí una
forta abraçada...i parlant de Fresh
Sound..
Aquest és un disc amb un clar sentit modern de la composició i
interpretació, a una certa distància del precedent i que ens situarà en una
altra ona musical, la del jazz contemporani, el jazz que es fa ara mateix amb
un clar component de llibertat en el projecte anomenat...
“THE HONEYCOMB”
John O’Gallaguer
Editat per Fresh Sound New
Talent FSNT 462
Enregistrat per Tom Tedesco el
10 de juny de 2014 als Tedesco Studios.
Mesclat i masteritzat per Mike
Marciano al Systems Two Recording
Produït per John O’Gallaguer
Productor executiu Jordi Pujol
John O’Gallaguer, saxo alto
Johannes Weidenmuller,
contrabaix
Mark Ferber, bateria
Totes les composicions són del John
O’Gallaguer
Vegem qui és aquest músic.....
John O'Gallagher és considerat un dels compositors i saxofonistes alto
més convincents avui en l'escena del jazz de Nova York. És conegut per un estil
innovador que empeny els límits del jazz, mentre que les seves arrels resten
fixes en aquesta tradició. "El Sr. O'Gallagher és un saxofonista de l'alt
exploratori amb una ratxa melòdica clara" - The New York Times
Nascut a Anaheim Califòrnia, en 1964 va començar a tocar el saxo alto a
l'escola primària després que la seva família es va traslladar a Spokane,
Washington. Després de graduar-se a l'escola secundària va estudiar breument a
la Universitat de l'Est de Washington abans de traslladar-se a Boston per
assistir al Berklee College of Music. Allí va estudiar amb els gurus llegendari
del saxo Joe Viola, Jerry Bergonzi i George Garzone. Durant els últims 25 anys vivint
a Nova York s'ha fet conegut pels seus projectes com a líder, i com un cobejat
sideman, treballant amb artistes com Joe Henderson, Maria Schneider, Kenny
Wheeler, Billy Hart, de Tony Malaby, Jeff Williams, Tom Rainey, Chris Cheek,
Ralph Alessi, Rudresh Mahanthappa, Mike Formanek, Ben Monder i molts altres.
Escoltem ja el primer tema d’aquest trio sense instrument harmònic, el
tema més tranquil, si és que li escau aquest mot...
3.- Petulant Snoot (J.
O’G.) 8m38s
Deu ni do quin canvi de registre, no us sembla? D’això se li diu estar
ficat de ple en la modernitat més actual. Sinó hi hagués un bateria i
contrabaix que més o menys ens marquen el camí rítmic, aquest seria un tema
emmarcat en el Free Jazz més actual.
En la seva nova gravació a trio, The Honeycomb, el saxofonista alto John
O'Gallagher demostra plenament les seves habilitats com a improvisador hàbil,
compositor i director d’una orquestra incisiva, astut però potent. Treballant
amb dos socis de tota la vida, el baixista Johannes Weidenmueller i el bateria
Mark Ferber, O'Gallagher presenta vuit peces originals que mostren el seu
enginy melòdic i estructural mentre que també proporciona un terreny fèrtil per
a l'animada interacció de grup, la qual cosa posa en relleu simultàniament
talents multidimensionals de O'Gallagher així com la musicalitat excepcional
dels seus dos companys. The Honeycomb revela una altra faceta estimulant de la
visió de llarg abast del líder. Si escoltar el disc immediatament ens alerta
que O'Gallagher s'ha convertit en un improvisador virtuós amb un so convincent
que exigeix l'atenció, també ens informa que aquí hi ha un veritable trio de jazz on
la inventiva està més que suposada.
Seguim amb el projecte d’aquest gran innovador de la música amb el tema
que dóna títol a l’àlbum...
4.- The Honeycomb (J.
O’G.) 4m41s
Un tema que comença així com si res hagués de passar i vet aquí de quina
manera ha canviat a meitat de recorregut...primer de manera tranquil·la amb el
contrabaix marcant la pauta, després el líder tot i recorrent el traçat endegat
per després iniciar el desfogament sense possible aturador...bé, sí, ja cap el
final han tornat als inicis, a les aigües tranquil·les i no tant amb el solo
desfermat del bateria...i com les gasten aquests nois..
The Honeycomb difereix dels àlbums anteriors d’aquesta formació i el seu
èmfasi radica tant en la composició com en la improvisació col·lectiva. En
aquest sentit, el nou àlbum, encara que compacte en instrumentació, està més a
prop de la celebrada recent gravació de septet de O'Gallagher. The Anton Webern
Project, és un ambiciós projecte que torna a imaginar la feina dels modernistes
vienesos “per a un context de jazz del segle 21”. "Aquestes són cançons
melodioses, però que no es basen en formes de cançons tradicionals," diu
O'Gallager del material The Honeycomb, "Volia crear formes que
proporcionessin un espai per a cada un de nosaltres per poder elaborar-les, tot
i evitant les formes AABA i d’altres formes convencionals, on les melodies
podien mantenir una qualitat difícil d'aconseguir ".
Seguim amb el sisè tall del disc amb un tema anomenat...
6.- Eve day (J.
O’G.) 7m13s
Tema magnífic iniciat també per una magnífica Intro de contrabaix i amb
les escombretes del bateria, llarga intro i delicada que ens endinsarà en el
món més personal i innovador del saxofonista californià en un tema on les
variants rítmiques també en són la clau de volta. El “ride” ens vol indicar
quelcom com el “Groove”, en un tema que no para de “caminar”, això sí, cadascun
a la seva “bola” i tots de cara a la porteria...símil futbolero...perquè no.
En aquests peces del trio, els temes com "Uroboros",
"Kerberos", "Petulant Snoot," i "Turducken",
O'Gallagher, Weidenmueller i Mark Ferber respecten els contorns estructurals de
les composicions ben dissenyats, però, busquen - i descobreixen – un espai
generós pel seu joc imaginatiu on trobar la seva plena expressió. "Jo
volia escriure cançons amb múltiples capes per el baix i la bateria per
dibuixar les coses on ells podrien aportar les seves pròpies
personalitats." Diu O'Gallagher. "He treballat amb Johannes i Mark
des de fa molts anys. Tenen una gran química junts i com a trio aconseguim
alguna cosa especial i rara. No hi ha camises de força per a ningú, tot està
fet per a cada un de nosaltres per expressar-nos respectant la dinàmica de
grup. D'aquesta manera podem aconseguir el contrapunt espontània que afegeix el
més important a les actuacions ".
Doncs acabem ja amb el projecte i disc amb el tema anomenat...
2.- Extralogical Railman (J. O’G.) 6m36s
I sembla que els inicis a contrabaix del Johannes Weidemueller són la marca de la casa en un magnífic tema
que com els altres, esdevé alguna cosa més de la inicialment suposada, tot i
ser les melodies força complexes, resulta que ho son molt més les
interpretacions de tots tres, i més encara les d’aquest mestre del saxo alto
modern, capaç de fer-nos arribar a les cotes més altes de satisfacció tot i
deixant-nos portar pel seu expressiu so. Tema amb un clímax permanent de saxo
alto, per després magnífic solo del bateria Mark Ferber i tornar als inicis amb la sofisticada melodia. Un
magnífic tema per acabar, i que per descomptat us recomano gaudir amb la
totalitat dels temes d’aquest i dels altres discos tot i mirant
d’aconseguir-los físicament als llocs habituals, o sigui les botigues de discos
Blue Sounds, Jazz Messengers, Disco 100,
Castelló, i les seccions en els grans magatzems....regaleu i regaleu-vos
discos per Nadal.
Exhibint els amplis recursos que els millors improvisadors de jazz
contemporanis tenen a la seva disposició, O'Gallagher i la seva cohort de
vegades repassen específicament la tradició. "Extralogical Railman"
(un anagrama de "Relaxin En Camarillo," l'emblemàtica composició de Charlie
Parker del 1947) altera la línia melòdica original, afegeix desplaçaments
rítmics i una nova línia de baix per transformar astutament la melodia de Parker,
i tot i així ofereix l’homenatge al bebop a través d'una actuació exuberant. Cadascuna
de les canons de l'àlbum ofereixen un joc impressionant individualitzat de tres
companys de banda experimentats que responen com si fossin un .
Doncs res més, això ha estat tot per avui. Espero que hàgiu gaudit amb
aquest programa on hem escoltat el primer treball de l’amic Carles Pineda, repassat el magnífic
disc de l’Albert Bover Live at Jamboree
i acabat amb aquesta nova amalgama de sons del saxo alto John O’Gallaguer.
Abans però recordar-vos el concert-jam de divendres a la Sala Xica amb
el Pere Soto Trio amb Curro Gálvez i Jordi Gardeñas, esdeveniment
patrocinat per l’Ajuntament de Sant
Vicenç dels Horts.
Gràcies per ser-hi, per escoltar-nos cada dimecres, i si més no, per
fer´ho online o entrant al blog del Jazz
club de Nit, bona nit i bon Jazz Club de Nit en el Jaç de cadascú.
Miquel Tuset i Mallol.
0 Comments:
Subscribe to:
Comentaris del missatge (Atom)
