Bona nit a tothom i benvinguts totes i tots al programa nº 174 de Jazz
Club de Nit, programa que fem des de Ràdio Sant Vicenç 90.2 i que podeu
escoltar online a l’adreça: http://radio.santvidigital.cat/home/radio-online
El programa d’avui el dedicarem a dos trompetistes tot i que el segon va
ser més aviat cornetista i/o intèrpret de fiscorn. El primer és Paul Evans,
anglès establert a la península en moviment constant entre València, Barcelona,
Madrid i el País Basc, més o menys com tots els músics del país. El segon és
l‘estimat i recentment desaparegut Kenny Wheeler, gran mestre que ens ha deixat
als 84 anys i al qual li farem el nostre particular homenatge.
Paul Evans va néixer a Anglaterra el 1973 mostrant
el seu interès i aptitud per la música a
primerenca edat. Va començar a
tocar la trompeta quan tenia set anys
i als onze va aconseguir una beca del Conservatori de
Kent. El 1991 va ser cridat
pel British Council for Prevention of
Blindness per tocar la peça del Messies de Haendel
"La trompeta sonarà",
al Royal Albert Hall
amb el director Brian Wright. En la seva adolescència va tenir la sort d'estudiar
amb alguns dels més
importants professors de trompeta incloent Ray
Simmons i Ray
Allen. Amb el seu talent reconegut com a
intèrpret clàssic, va aconseguir dues
noves beques per al Ghildhall
School of Music
i la Royal Academy
of London. Va ser
després de rebre diverses jazz
master classes quan la passió de Paul es va
dirigir cap al jazz. En sis
mesos va aconseguir ser finalista al Young Jazz
Player d'aquest any
tocant des de llavors en quatre continents i
uns trenta països.
Però va ser amb la seva marxa a Espanya el 2000 quan Paul es va introduir veritablement en el món del jazz, tocant amb llegendes de l'era de les big bands com Eric Delaney, Denis Lotus i Mike Smith.
Però va ser amb la seva marxa a Espanya el 2000 quan Paul es va introduir veritablement en el món del jazz, tocant amb llegendes de l'era de les big bands com Eric Delaney, Denis Lotus i Mike Smith.
El 2003 Paul es va integrar en l'escena jazzística espanyola tocant amb músics com Joan Soler, Perico Sambeat, Llatí Blanc (Sedajazz), Ximo Tébar, Ramon Card, Mark Nightingale, Mike P. Mossman, Greg Hopkins, Alex Blake, Jesus Santandreu, David Pastor, Soledad Jiménez i Celia Mur. Paul és àmpliament reconegut pel seu lirisme i pel seu sòlid so. Amb les seves arrels en la música clàssica, la seva versatilitat i la seva tècnica li han permès desenvolupar un estil personal, ja sigui tocant en directe com en estudi. El disc es diu....
“ANSWERS ON A POSTCARD”
Paul Evans Group
Enregistrat als estudis Mat Media per Eugenio Garcés
i Fernando Brunet.
Editat per Mat Music.
Produït per Fernando Brunet per a Mat Music.
Paul Evans, trompeta i fiscorn
Latino Blanco, saxo baríton (temes 2 i 7)
Jordi Francés, vibràfon (tema 6 i 9)
Jordi Vila, contrabaix (temes 2,4,5,7,9,10 )
Peter Guscott, contrabaix (temes 1,3,6,8 )
Toni Berenguer, trombó (temes 1 i 8)
Jeff Jerolamon, bateria
Escoltem ja el primer tema més melòdic del disc i anirem pujant
rítmicament...un tema del Jeff Jerolamon i Brian Traver
5.- I’m still thinking of you (J.J & B.T.) 6m54s
Doncs ja vegeu quin so més dolç ens transmet el Paul amb el seu
fiscorn..Una preciosa balada a contrabaix, escombretes i metall. En Paul
demostra una tècnica impressionant i ben bé es nota la seva primera escola
clàssica.
Ens diu el mateix Paul.... Després de tenir l'oportunitat de gravar un àlbum amb Fernando Brunet,
vaig començar a pensar en el concepte de respostes en una postal. El nom del títol
i el tema general ha vingut de les meves experiències
durant el viatge i la inspiració de tocar amb
una varietat de
cultures musicals locals.
Seguim amb el següent tema...el segon del disc..un tema de Paul Evans
amb la col·laboració de Latino Blanco al saxo baríton..
2.- Wichway (P.E.) 5m31s
Un tema ja amb un molt bon swing i un walking del contrabaix precís i
marcat per l’acompanyament del company a la bateria, que sempre és en Jeff. Un
bon solo d’en Paul per després seguir-lo al contrabaix en Jordi Vila i després
el Latino al baríton. Després de nou el tema i per anar-lo acabant i fer-ho de
cop.
Aquest CD conté una
barreja d'estats d'ànim i sentiments amb
sons provinents d'Austràlia,
Marroc i l'Índia.
Una altra font d'inspiració
prové d'alguns dels
músics Valencians talentosos amb els quals he estat tocant amb
el pas dels anys.
Per seguir amb el swing ho farem amb el tercer tema del disc, on en Paul
juga amb la sordina a mode de wua-wua...en un tema també d’ell mateix...
3.- Slither (P.E.) 3m55s
Els títols del disc estan pensats com una mena de respostes a una carta
de la manera següent..in English...
I'm still thinking of you, said the lady in pink
She was wearing a tutu, can you see the link?
Why not and which way and where can you go?
When a squeaky trumpet blows, does anyone knows?
No way Jose, where on earth is this going?
Well slither me timbers, there's no way of knowing
Has he been incognito? Did you say that he has?
Well, maybe you shouldn't, as I thought this was Jazz
Sleeping late's what we love, romancing the moon
Oh yeah keep an ear out for the mobile tune
One day I think I'll get it, or go around the bend to
listen the Pete's in tune from beginning to end
Well that's about it, as far as it goes
Now all that's left are lots of live shows.
Encara
estic pensant
en tu, va dir la dama de rosa
Ella portava un tutú, pots veure l'enllaç?
Per què no, i de quina manera i on es pot arribar?
Quan una trompeta estrident et colpeja, algú sap?
De cap manera José, a la terra va tot això?
Bé em llisqués fustes, no hi ha manera de saber
Ha estat d'incògnit? Vostè diu que ell té?
Bé, potser no hauria, com jo pensava que això era Jazz
Dormir fins tard és el que ens agrada, romanços de la lluna
Oh sí mantenir una orella a terme per la melodia mòbil
Un dia, crec que ho aconseguiré, o anar al voltant de la corba de
escoltar el Peter entonat de principi a fi
Bé això és tot el que passa
Ara tot el que queda són un munt d'espectacles en viu.
Ella portava un tutú, pots veure l'enllaç?
Per què no, i de quina manera i on es pot arribar?
Quan una trompeta estrident et colpeja, algú sap?
De cap manera José, a la terra va tot això?
Bé em llisqués fustes, no hi ha manera de saber
Ha estat d'incògnit? Vostè diu que ell té?
Bé, potser no hauria, com jo pensava que això era Jazz
Dormir fins tard és el que ens agrada, romanços de la lluna
Oh sí mantenir una orella a terme per la melodia mòbil
Un dia, crec que ho aconseguiré, o anar al voltant de la corba de
escoltar el Peter entonat de principi a fi
Bé això és tot el que passa
Ara tot el que queda són un munt d'espectacles en viu.
Seguim ara amb el
tema de Peter Guscott....en la línia iniciada i continuada...
10.- Peter’s in
Tune (P. G.) 5m34s
Que ens diu que el Peter està ben entonat, i tant que sí que ho està,
entonació perfecte al contrabaix i bon swing acompanyat pel Jeff. Després el Paul mostrant el seu poder en
potència i suavitat ara amb la trompeta.
Escoltem ara el tema que es pregunta si la bossa te swing...o
similar....
9.- Is the bossa swinger 3m20s
Un magnífic tema amb una melodia un pèl entremaliada que serveix per
iniciar un altre tema ple de swing. Estem escoltant temes amb un clar exponent
post Bop amb subtileses d’un cert regust antic i de molta qualitat.
I seguirem amb aquest projecte, ara ja amb algun tema força més viu i
que serà un altre tema de Paul el magnífic tema
4.- No way José (P.E.) 5m09s
Després d’iniciar el tema el Paul, el contrabaix enceta la seva
seqüència per després el mateix Jeff a la bateria demostrar la seva vàlua, un
tema a trio de trompeta, contrabaix i bateria.
Seguim ara amb el tema Incognito que inclou la participació del
vibrafonista Jordi Francés amb un inici força impressionant per després deixar
la formació a trio i amb el so de la sordina a la seva trompeta. Un swing
endimoniat remarcat pel walking del contrabaix i les escombretes del Jeff. Un
tema força vital i amb una empenta remarcable
d’estil bopper total amb una gran intervenció del Jordi al vibràfon.
6.- Incógnito (P.E.) 4m14s
Seguim amb la mateixa ona creixent del ritme amb un altre tema del Paul
ara amb la col·laboració del Latino Blanco al saxo baríton i el trio de baix,
metall i bateria...
7,. Maybe you shouldn’t (P.E.) 5m39s
Un tros de tema on l’inici entretallat a combinació del baríton i la
trompeta donen pas després a un tempo vital amb força swing, tema on la
combinació de saxo al solo i un romanent de trompeta a notes llargues fa
patxoca. Després de nou el trio base per lluïment de cadascun dels membres, en
especial el solo de Paul, que és impressionant a la vegada que el baríton
l’acompanya amb notes llargues i sense molestar. Segueixen els “quarts” per
lluïment del bateria Jeff i amb metall i canya alternant-se. Així arriben a la
coda on es tornen a trobar amb el ritme entretallat i així acabar el tema.
Els darrers discos
del Paul...
Paul Evans quartet
- Answers on a postcard, aquest
mateix...
Trio plus one - When
lights are low. Paul Evans amb Quartet
Paul Evans -
Traditional Jazz Group.
Paul Evans - One
day at a time.
I acabem amb el primer tall del disc, que no és cap tall, que és o serà
compacte i que també és del Paul...
1.- Why Not (P.E.) 6m07s
Un inici tallat amb que serveix de melodia per després deixar pas al
convidat en aquest tema, el Toni Berenguer al trombó, grandíssim
trombonista...després del solo del qual s’inicia el tema més swingat com si
d’un altre tema es tractés...i segueix el trombó amb la mateixa història
anterior....i perquè no?....sembla que ens vulgui fer entendre el mateix
Evans....perquè no podem jugar d’aquesta manera...i es torna a repetir ara amb
un tempo força més viu, un pèl salsero. I ja per acabar tornar a la melodia
tallada i fer el tema ja per acabar-lo definitivament i de cop.
Acabem amb el Paul per continuar amb el Kenny. No us llegiré la
biografia i al blog però hi penjaré la que he traduït del Dictionnaire Du Jazz de
Phillippe Carles, André Clregeat i Jean-Louis Comolli.
Biografia de Kenny Wheeler:
Kenny Wheeler va neixer a Toronto el 14 de gener de 1930 i ens va deixar
el 18 de setembre de 2014 a l’edat de 84 anys. Sembla que els darrers anys de
la seva vida ho va passar força malament i la seva situació personal havia
mobilitzat el món del Jazz que fins i tot li van organitzar concerts benèfics a
Canadà, on havia tornat a viure.
Trompetista, cornetista, compositor i arranjador, el medi familiar li va
ser molt favorable ja que la família estava farcida de músics semi
professionals. Als 12 anys va començar a tocar el fiscorn en una orquestra de
cadets militars a Windsor. A l’escola va formar part d’una petita formació de
Jazz. Després de la 2ª guerra mundial la seva família s’instal·la a St,
Catherine. Ell, que fins llavors s’havia interessat per Buck Clayton i Bobby
Hackettt descobreix el Bebop tot i escoltant al pianista local Art Talbot. A
partir de llavors s’interessa per Dizzy Gillespie, Miles Davis, Fats Navarro,
Howard McGhee i Kenny Dorham. Va sovint a Niàgara per escoltar els músics que
hi toquen. És llavors que comença a estudiar harmonia i trompeta al
conservatori de Toronto, i quan toca poc però escolta molta música. El 1952,
després de passar per la Universitat McGill de Montreal decideix emigrar a la
Gran Bretanya i degut a la impossibilitat d’entrar als estats units per
qüestions d’immigració d’aquell país. Va voler marxar amb el seu amic i
posteriorment cantant, periodista i crític musical Gene Lees, al final però,
sembla que aquest darrer no va fer el viatge. Abans havien intentat fer un duet
sense gaire èxit pel cantant, sembla.
En arribar al regne unit no li va ser fàcil viure i va haver de
treballar a correus tot i que finalment va poder tocar en les Big Band de Roy
Fox, Vic Lewis, la del clarinetista Karl Bariteau i saxofonista Tommy Whittle i en la de Buddy
Featherstonhaugh. Les seves primeres gravacions les fa amb les tres darreres
formacions. Amb la Big band de Johnny Dankworth (1959-1965) és on comença
mostrar el seu talent composant i arranjant i te l’ocasió de tocar al Festival
de Newport. Durant 6 mesos estudia composició amb Richard Rodney Bennett i
algunes classes de contrapunt amb Bill Russo. Al voltant dels anys 60s toca amb
Ronnie Scott, Joe Harriott, Tubby Hayes, Friedrich Gulda i en la Clarke-Boland
Big Band. En aquesta època connecta amb el Free Jazz amb John Stevens i la Spontaneus
Music Ensemble, (1968-1971); després ho fa amb el sextet de Tony Oxley, anys
1969-1971, al costat d’Evan Parker, Derek Bayley, Paul Rutherford, Jeff Clyne,
Dave Holland, etc..El 1967 enregistra amb la Big Band de Johnny Dankworth i a
partir del 1969 participa i experimenta en formacions de Jazz-Rock i treballa
amb Mike Gibbs, Ian Carr, Bill Bruford, John Surman, Mike Westbrock, Chris
McGregor i el “brotherhood of breath” Philly Joe Jones. Els primers anys 70s
forma una Big Band amb gent de l’avant-garde anglesa (Derek Bayley i Evan
Parker) amb una existència intermitent editant “Song for someone”, el 1973. El
1972 però, entra a la Globe Unity Orquestra, toca i enregistra amb el quartet
d’Anthony Braxton, aleshores instal·lat a París, (1973-1976) amb discos com
“New York”, la tardor de 1974; “Five Pieces”, 1975 i “Creative Music
Orquestra”, 1976, i acompanyat de Dave Holland i Barry Altschul. El 1975
enregistra per primer cop com a líder el disc que esteu escoltant, Gnu High,
amb Keith Jarrett, Dave Holland i Jack DeJohnette pel segell ECM de Manfred
Eicher. Posteriorment crea el trio Azimuth amb John Taylor i Norma Winstone.
Enregistra el mateix any “Deer Wan” amb Jan Garbareck, John Abbercrombie, Ralph
Towner, Dave Holland i Jack DeJohnette.
Se’l pot trobar en el United Jazz
and Rock Ensemble el 1979, any on també enregistra Around 6 amb Evan Parker,
Eje Thelin, Tom Van Der Geld, Jean François Jenny-Clarke i Edward Vesala. Fa
una tourné per Alemanya amb Andy Lumppe, piano; Hugo Reed, saxos; Reiner Linke,
contrabaix i Wolfgang Eckart, bateria. També toca en quartet amb Parker, Barry
Guy i Paul Lytton. També col·labora en les formacions dels americans que venen
a Europa com George Adams, Paul Motian, etc..i dirigeix diversos grups i Big
Bands. A partir del 1983, tot i
continuar col·laborant amb Globe Unity, Azimuth i la Concert Jazz Band de
George Gruntz, és membre actiu del quintet de Dave Holland i solista convidat
amb l’Henri Texier. A la primeria dels anys 90s forma un quintet amb Holland,
Abercrombie, Taylor i Erskine.
Trompetista i sobretot cornetista, Kenny Wheeler s’ha forjat un estil
molt poètic on empra el Jazz i la música contemporània. Se’l reconeix per la
seva estètica refinada i per la seva sonoritat treballada amb un punt de
reverberació, per la seva considerable tessitura de tres octaves i mitja i per
un fraseig amb remolins on hi ha la llibertat i rigor rítmic.
Alguns dels discos de Wheeler...”The Windmill Tilter”, 1968; “Song fot
Someone”, 1974; “Gnu High”, 1975; “Ensemble Fusionaire”, 1976; “Peace for
Five”, 1977; “May we go around”, 1979; “Foxy Trot”, 1983; “Breathtaking”, 1985; “Welcome”, de Claudio
Fasoli, 1986; “Blues for C.M.” de Dave Holland, 1987 i “Music for large and
small ensembles”, 1990.
“GNU HIGH”
Kenny Wheeler
Editat per ECM el 1975 ECM 1069
Enregistrat el juny de 1975 als Generation Studys de
New York.
Produït per Manfred Eicher.
Kenny Wheeler, fiscorn
Keith Jarrett, piano
Dave Holland, contrabaix
Jack DeJohnette, bateria
Totes les composicions són de Kenny Wheeler.
Aquest és un disc de vinil que un servidor ha digitalitzat i que espero
que us agradi, ja què és un dels referents de la música de Wheeler. Disc
comprat a Andorra i que em va costar 475 pts a Transbord o a Comando, ja fa una
carretada d’anys i que crec és prou adequat per retre-li el nostre homenatge.
Sobre el disc ens diuen els de All Music...
Quan Kenny Wheeler es va expatriar des del seu Canadà
natal a Anglaterra, no va ser notícia de
primera plana. Però després de la distribució d’aquest magnífic disc, GNU HIGH, es va convertir en una figura del jazz contemporani
i va ser reconegut, reverenciat i admirat. Va tocar el
fiscorn exclusivament en aquest projecte i va ser el seu debut en el
segell ECM. Els tons mel·liflus i la riquesa d'idees de Wheeler van
arribar a la seva plenitud. Ja
sigui amb la col·laboració de Manfred Eicher o en
solitari, el fet de fer aquest disc amb gent com el pianista
Keith Jarrett, el
baixista Dave Holland i el baterista Jack
DeJohnette va ser un cop d’efecte genial. Aquests tres gens donen
suport a la manera de fer de Wheeler. "Heyoke"
és una peça abundant
en lapses de silencis dins d’aquests prop de 22 minuts. Aquest
vals cadenciós és
alhora d'estil atmosfèric i commovedor, bastant
fresc i creatiu
per tornar-se més dramàtic
a prop del final
d'aquesta obra magna. Tot està alimentat pel swing
reinventat de DeJohnette.
El ploriqueig vocal de Jarrett es manté sota
control, i tot passa tranquil·lament inspirat en un
espai-temps Zen."Gnu Suite"
es fa de manera similar
en un ritme gens forçat 4x4, però Wheeler està força
més animat. Hi ha un súper solo d'Holand abans que el grup es fongui en un
discurs que sura i flueix de nou de manera lliure, Free. L’especial tema "Smatter" de poc menys de sis
minuts funciona millor, no només per una possible difusió a les ones, sinó també en la concisa construcció melòdica
per mitjà de la persona real i feliç
que Wheeler retrata. Melodia pura, repetides
i arrelades frases de set notes inserides en conjunts
dins d'aquesta melodia fan que sigui diferent de la resta de temes. També identifica clarament la
postura càlida i cool que només Wheeler
exerceix, fent música aparentment simple i
profunda. Sens dubte es tractava d'un punt
de partida propici, encara que de llarg alè,
per a un artista màgic
el so i intel·ligència
del qual varen captivar la imaginació de tants companys músics i oients des d'aquest
disc en endavant.
Els temes del disc són només 3, trobant-nos el Heyoke de 22
minuts però que es veu clarament que hi ha una subdivisió i per tant escoltareu
l’Heyoke1 i l’Heyoke2. A la cara B tenim el tema comentat abans, tema especial,
Smatter tema de prop de 6 minuts que s’aparta una mica de la resta i
l’altre tall del disc Gnu Suite, és realment una suite de 4 moviments i
que també escoltareu.
Anem doncs a escoltar ja el Heyoke primera part....que ho gaudiu...Ara
bé, considereu que ens disposem a escoltar una música, un Jazz, gens
convencional i més aviat i del tot contemporani....i si penseu que es va
enregistrar el 1975 doncs situeu-vos en el context del Jazz progressiu,
avant-garde que es feia a l’època i deixeu-vos portar per tot el ventall sonor
que ara mateix està a punt de començar....
1A Heyoke, primera part (K.W.) 11m41s
Quina entrada més lírica la del Kenny mostrant-nos tot el seu poder i
mestria, oferint-nos amb claredat la melodia ja amb tota la seva força, per
després embrancar-se en el seu brutal solo, el qual dóna pas a la intervenció
de Keith Jarret, un pianista identificable aleshores i sempre, percudiu i
sempre melòdicament modern, amb les seves característiques intervencions vocals, i suportat per dos
mestres com el Holland i DeJohnette. El primer d’aquests enceta la seva
aportació individual al tema recolzat pels tocs al Ride clars i precisos del
Jack...i ja Tornant tots a la melodia per deixar pas a la intervenció del Keith
i presentar-nos un piano solo com si d’un nou tema es tractés. Delicades notes
al més pur classicisme romàntic van acabant aquesta primera part del Heyoke.
1A Heyoke, segona part (K.W.) 9m29s
Una segona part iniciada per un Wheeler amb frases curtes a mode de
licks melòdics per seguir desenvolupant un tema que rítmicament es veu força
enriquit per l’aportació imaginativa de DeJohnette, Jarrett i Holland. Després que el líder s’hagi esplaiat
suficientment, és Jarrett qui segueix
amb l’evolució del tema, mentre la resta de companys fa com si res
hagués passat. Ells dos segueixen enriquint amb la seva imaginació la magistral
intervenció d’un Jarret, aleshores força jove, i que tindria una fructífera i
encara llarga col·laboració amb el segell ECM que tant va ajudar a crear.
Després hi torna Kenny per fer només algunes frases introductòries al genial
desenvolupament de sons diversos dels magnífics plats de DeJohnette. Jarrett
tanca l’estructura sonora de Jack encetant el camí definitiu cap al final que
es presenta ràpidament...
Quin tema aquest Heyoke, complexa i complet on m’he atrevit a dividir-lo
en dues parts la qual cosa m’ha sembla bastant evident, no sé a vosaltres que
us haurà semblat.
Escoltem ara el tema diferenciat, el Smatter, tema força més viu i
positiu tot i la càlida entrada de Wheeler.
2B.- Smatter (K.
W.) 5m46s
Un tema que s’inicia vitalment després de la comentada entrada de
Wheeler, a un tempo força potent i on ja sense pensar-s’hi gaire es desferma,
es desfermen tots tres desenvolupant la curta melodia. Una melodia formada per
frases curtes i no tant que serveix al líder com a tema i excusa per una
posterior evolució cap a estructures diverses. Jarrett, inicialment delicat i
sobri es desferma igualment recolzat sense dubtar-ho per la resta de la secció
rítmica. Això però s’apaga sobtadament i ens retrobem el lirisme clàssic d’un
Jarrett inspirat. Després torna el tema amb tota la formació, a ritme adequat
per acabar el tema sobtadament..
El disc s’acaba amb la Gnu Suite, una suite que consta d’un sol tall en
el disc, però que és evident que està formada per 4 moviments que escoltareu
tot seguit, ara el primer i segon moviment de la Gnu Suite:
3B.- Gnu Suite 1er mov (K. W.) 1m26s
3B.- Gnu Suite 2n mov (K.
W.) 4m46s
El primer moviment, delicat amb Wheeler i Jarrett sols per seguir amb el
segon moviment amb tota la formació i amb un punt de swing que ens farà
bellugar el cap tot i seguint la cadència rítmica...on els solos de Wheeler i Holland,
el d’aquest totalment sol i brutal, se succeiran, per tornar a la melodia i
acabar amb tot el màxim esplendor.
I ara el tercer i quart moviment de la Gnu Suite
3B.- Gnu Suite 3er mov (K. W.) 4m39s
3B.- Gnu Suite 4rt mov (K. W.) 1m32s
El tercer moviment és iniciat per Jarrett i la resta de la secció
rítmica per després desenvolupar la melodia tots quatre, una melodia també de
frases curtes i deixar pas a Jarrett en el seu solo, magnífic, i que dóna pas
al del gran bateria DeJohnette per acabar el tema tots plegats...I el 4rt
moviment, iniciat també per Jarrett i recolzat pels sons interestel·lars dels
plats de DeJohnette, un moviment delicat ideal per acabar la suite, disc i
programa.
Un programa que espero que us hagi agradat força i on el metall ha estat
el protagonista, primer amb el músic anglès Paul Evans el qual ens ha presentat
el seu nou projecte i després amb la calidesa i potència d’un magnífic músic
que ens ha deixat fa quatre dies. Malauradament els temps finals de la seva
existència no van estar gens fàcils i fins i tot la comunitat internacional de
músics va organitzar concerts a Canadà a fi i efecte de recaptar fons per
ajudar-lo a sortir de la situació que finalment l’ha dut a la mort.
Miquel Tuset i Mallol.
0 Comments:
Subscribe to:
Comentaris del missatge (Atom)
