Bona nit amigues i amics de Jazz
Club de Nit, benvinguts de nou al programa que ara mateix comencem. El
format ja va agafant cos en aquesta 5ª temporada i és el següent: La primera
hora la dedicarem a presentar diverses novetats de les editorials de casa
nostra i la darrera mitja hora, més o menys, estarà dedicada a repassar discos
emblemàtics de músics encara més emblemàtics, els anomenats monstres del
Jazz.
Avui començarem doncs amb el darrer treball d’un dels millors
saxofonistes de l’escena peninsular, el basc (català d’adopció) Víctor de
Diego i el seu darrer treball
“TRIBUTE”
VÍCTOR DE DIEGO TRIO
Editat per Josep Ramon Jové per Quadrant Records
Enregistrat el 13 de maig de 2013 a l’estudi 44.1 de
Girona per Toni Paris.
Mesclat i masteritzat per Jordi Gaspar.
Com és habitual, miro de començar amb el tema més lent, suau, i en
aquest cas és la magnífica balada de J.Van Heusen – E.DeLange
anomenada....
5.- Darn that dream 5m30s
Vegem què ens diu en Víctor en el seu disc:
“El Jazz és la música a través de la quals vaig
descobrir el que per mi és la excel·lència musical, és a dir, la música on
conflueixen tots els aspectes que la defineixen de la manera més sublim, les
melodies més maques, les harmonies més atractives i els ritmes més excitants.
I no he pogut deixar de posar el magnífic tema de Cole Porter on
el Víctor ens deixa clavats a la cadira tot i escoltant-lo amb el tenor.
7.- My heart belongs to dady 6m49s
Abans havia sigut la música popular basca, Mikel
Laboa, Gorka Knorr, Pantxo eta Peio¸ el rock simfònic de Genesis, Pink
Floyd, Jetrho Tull, Zappa, també els Beatles, Rollings, The
Police i Dire Straits, la música clàssica, els impressionistes, Stravinsky,
Debussy, Ravel, etc...però va ser el JAZZ, aquesta música la que em
va seduir per sobre de totes les altres.
I seguirem amb una altra mena de balada a ritme de vals i de composició
pròpia del líder de la formació.
3.- Treijo 5m28s
Recordo, jo devia tenir uns 15 anys, aquelles
meravelloses sessions de llargues hores escoltant als grans mestres del Jazz,
que van encendre en mi una passió que segueix impertorbable avui dia i que va
provocar que em decidís a estudiar el Jazz en profunditat.
I seguim amb el primer tema del compacte, composició de tots tres....
1.- Wefree 1 2m0s
Va ser un amor a primera vista. Des del primer moment
que vaig escoltar un disc de Bill Evans amb Jeremy Steig tocant
l’”Autumn Leaves”, que vaig quedar-ne atrapat, fascinat; allò era “alguna cosa
més” del que havia sentit fins llavors escoltant música. Poc després descobrí
“A Love Supreme” de John Coltrane i més tard tota la seva discografia
anterior, més clàssica, la seva etapa amb Miles Davis i els seus discos
posteriors. Més discos d’aquells que vaig escoltar també van ser els de Stan
Getz amb Astrud Gilberto i tota la discografia de Miles Davis,
primer amb el seu quintet amb Coltrane i després els discos anteriors i
posteriors, y el seu quintet amb Wayne Shorter, la discografia d’aquest
darrer, etc, etc...
I ara amb un tema de Coltrane....en un tema on la “vena” free
d’en Víctor i companyia es dispara en una llarga intro....per després
entrar al tema.
4.- Lazy Bird 6m41s
I així, poc a poc, vaig anar descobrint tots els
grans músics que han contribuït a fer més gran i perpetrar el meu amor
incondicional per aquesta música. Cannonball Adderley, Charlie Parker,
Mingus, Sonny Stitt, Ornette Coleman, Joe Henderson, Dexter Gordon, Billie
Holiday, Ben Webster, Bud Powell, Jobim, Donald Byrd, Thelonious onk, Sonny
Rollins, Herbie Hancock, Chick Corea, Brandford Marsalis, Michael Brecker,....la
llista és molt gran......
Seguim ara amb un dels temes emblemàtics de Thelonious Monk
2.- I Mean You 4m48s
A més a més de ser bella i meravellosa, és una música
en constant evolució gràcies a tants i tants grans músics que segueixen el
legat d’aquest llenguatge i que continuen reinventant-lo, permetent als músics
d’avui dia interactuar d’una manera natural amb els conceptes rítmics i
harmònics d’altres músiques contemporànies coetànies.
Des d’aquí, el meu reconeixement i gratitud per a
tots ells. LLARGA VIDA AL JAZZ. Víctor
de Diego.
I acabem aquest magnífic treball que podreu escoltar en directe el 10 de
gener de 2014 al Jazz Club La Vicentina amb un altre dels temes
insígnies del gran Cole Porter
6.- Just one of these things 4m35s
BIOGRAFIA de VÍCTOR DE DIEGO
Saxofonista nascut a Bilbao el 1964. Estudia al conservatori
superior de música de Bilbao i en el del Liceu de Barcelona, on obté el
títol superior de saxòfon .
Assisteix a diversos seminaris internacionals a Bilbao, Madrid i Barcelona amb Bob Moses, Roy Haynes, Mulgrew Miller, Max Roach, John Abercrombie, George Garzone , etc
Assisteix a diversos seminaris internacionals a Bilbao, Madrid i Barcelona amb Bob Moses, Roy Haynes, Mulgrew Miller, Max Roach, John Abercrombie, George Garzone , etc
La seva trajectòria professional comença el 1984 tocant amb grups com Pork Pie Hat , Infussion i Quartet Creciente, amb els quals obté nombrosos premis en els festivals de Sant Sebastià, Getxo, Mallorca i Eivissa, com el premi al millor solista al Festival de Sant Sebastià el 1986, premi especial de la crítica amb Quartet Creciente al Festival d'Eivissa en 1987, 2n premi del concurs de grups del festival de Getxo 1986 amb Pork Pie Hat , etc.
Treballa amb l'Orquestra Simfònica de Bilbao sota la direcció del mestre Enrique García Asensio el 1986 i 1987, amb l'Orquestra de cambra del Teatre Lliure de Barcelona amb el mestre Josep Pons al 1992 , 2003 i 2004 a Barcelona i Salamanca, amb el Ballet contemporani de Barcelona a València el 19 de febrer de 1994 i amb l'Orquestra simfònica de l'Estat Rus sota la direcció del mestre Mstislav Rostropovich al Teatre Euskalduna de Bilbao el 6 de maig de 2001.
També treballa com a músic d'estudi i per a TVE, TV2, ETB, TV3 i Canal 33 en diversos programes musicals com "Jazz entre amigos" , "Jazz & Co " , " Jazz a l' estudi " i altres.
Així mateix, ha treballat amb grups de teatre i amb artistes com Armando Manzanero, Moncho, Olga Guillot, Nina, Joan Manuel Serrat, Pedro Guerra o Amaia, amb la qual realitza nombroses gires per tot Espanya entre els anys 1986 i 1992.
El 1988 fixa la seva residència a Barcelona, on desenvolupa la seva activitat professional liderant els seus propis grups i col·laborant amb un gran nombre de formacions musicals de tot tipus, amb els quals ha tocat en nombrosos i prestigiosos festivals internacionals de jazz, i amb una llista tant llarga de músics que val més que entreu directament a la seva pàgina web.
“ROOTS”
DAVE REDMOND
Editat per Fresh Sound Records New Talent FSNT- 423
Enregistrat
per Dave McCune als estudis de gravació “The Ventry”, a Balbriggan, Co,
Dublin, Irlanda, el maig de 2012.
Produït per Dave Redmand
Productor executiu Jordi Pujol
Dave Redmond, contrabaix
Jason Rigby, saxo tenor
Bill Carrothers, piano
Kevin Brady, bateria
Totes les composicions són de Dave Redmond excepte “Missing Man
1” de Carrothers, Redmond i Brady i “Missing Man 2”, que són de Carrothers,
Redmond i Rigby.
David Redmond, Irlandès, és
un cobejat contrabaixista tant en aquest país com en l'àmbit més ampli del jazz
internacional. Entre una llista llarga i estel·lar de col·laboradors, ha tocat
amb Van Morrison, amb Louis Stewart, amb el cantant Ian Shaw
i el tan apreciat saxofonista de jazz Bobby Wellins. Realitzà una gira
per la Xina recentment amb el Kevin Brady Trio.
A Irlanda és membre del Ware Phil Trio i del Tommy Halferty Trio. “Roots” és el seu primer àlbum, llançat pel segell Fresh Sound amb seu a Barcelona. Aquest enregistrament estimulant i variat compta amb dues composicions originals del mateix Redmond conjuntament amb el bateria Kevin Brady, Jason Rigby al saxo tenor i Bill Carrothers al piano, mentre que la resta són composicions solament d’ell mateix.
El disc comença amb el tema anomenat “Serpentine”, on el Jason Rigby
toca a l’estil Ben Webster, com una serp que llisca sobre el llit dels sons
dels plats d’en Brady, mentre que per sota rau inquiet en Redmond
i Carrothers deixa anar unes línies ricament complementàries al piano
abans que el tema torni de nou al seu atrevit motiu introductori.
1.- Serpentine (D.Redmond) 5m07s
El tema “Vertigo” comença amb una cita curta però recognoscible de Beethoven
“Für Elise”, abans d' assentar-se en una mena de groove nord d'Àfricà o Aràbig,
que s'assembla una mica al estàndard d’Ellington “Caravan”.
2.- Vertigo (D.
Redmond) 6m51s
“Kish” et situa ja d’entrada en un mena de lloc fosc, una composició
liderada pel piano de Carrothers que
comença fent un petit solo abans que se li uneix el baix de Redmond.
Finalment, bateria i saxo s’afegeixen per omplir l'ambient difícil, una mica
malenconiós. Tot és una mica com el sol tractant de brillar amb força en un
quadre amb un vernís fosc i “Kish” és la
via més eficaç. Tema però molt diferent en el to i ritme de l’anterior
“Vertigo”.
El tema que dóna títol a l’àlbum, “Roots”, és un magnífic exercici
optimista amb la banda en la seva millor forma, explicant amb claredat el que
passa. Tema força entrat en ritmes, amb un swing remarcable i una potència
rítmica impressionant.
4.- Roots (D.Redm0nd) 6m41s
El massa curt “Missing Man 1” (2 minuts 29 segons) torna a un estat d'ànim més malenconiós, on la banda sembla pensativa i immersa en els seus propis móns individuals de so. No obstant això, el tema i ambient creat és meravellós. Si sents que necessites més del Missing Man, en el tema vuitè, continua la bella saga.
Però abans que el segon fragment deliciós d’1 minut i 20 segons, hi ha
el tema “Past Place”, reflexiu però d'una manera diferent, den refermat amb la
intel·ligència musical i la profunditat dels sentiments dels membres del
quartet.
”Big Mouth” és un tema funky, bluesy, el qual comença amb la combinació explosiva de contrabaix i piano i ràpidament la bateria per aconseguir un clímax impressionant on ja només falta el saxo tenor per arrodonir-lo. El piano va desbocat amb una sèrie d’arpegis esbojarrats....brutal. I ja acabem amb un magnífic tema rítmicament força engrescador i una mica rondinaire.
7.- Big Mouth (D.Redmond) 6m55s
I el tema “Last Call” acaba l'aventura emocionant, amb quatre
sensibilitats musicals finament sintonitzats tocant al màxim nivell.
Tot això ens ho ha dit el Arròs Kehoe
S’ha de dir que en aquets disc del Dave Redmond hi ha algunes
balades, temes lents i molt suaus de magnífica composició i interpretació, o
sigui que us animo a anar a la botiga de Fresh Sound Records, Blue Moon
situada a la zona de Sarrià-Sant Gervasi al carrer de Benet Mateu, 26,
i telèfon 932 806 028.
Després d’aquest magnífic treball, acabarem aquest programa amb aquesta
mitja hora, més o menys escoltant alguns dels Jazz Masters....en aquest
cas, i a partir, ara sí, d’un vinil digitalitzat a casa per un servidor, per
poder-lo posar en aquest programa, us posaré una de les “delicatessen” del
mestre Wes Montgomery i del seu magnífic disc “Impressions”.
“IMPRESSIONS”
WES MOTGOMERY
Enregistrat en directe a Paris el 27 de març de 1965.
Editat per Affinity, una divisió de Charly Music, de
Londres.
Wes Montgomery, guitarra
Harold Mabern, piano
Arthur Harper, contrabaix
Jimmy Lovelace, bateria
Fins i tot durant la seva vida, els crítics i musics de Jazz
varen estar d’acord en aclamar-lo com el millor guitarrista després de Charlie
Christian. Des de la seva mort, sobtada i inesperada després d’un atac de
cor a la seva casa de Indianapolis el 15 de juny de 1968, els
aplaudiments, el reconeixement es va anar incrementant i innumerables
guitarristes, del Jazz i de fora, ara ens mostren la clara influencia d’aquest
home tant singular.
1.- Four on six 6m18s
Wes
va néixer com a John Leslie Montgomery
a Indianapolis, Indiana, el 6 de març de 1925. Tots els seus
germans van ser músics autodidactes i cap d’ells sabia llegir música, però
només Wes va ser-ne professional. Tenia només 19 anys i acabat de casar
que es va comprar una guitarra i un ampli, això era en els darrers anys de la
segona guerra mundial.
Va haver de tocar amb els dits, el gros de la mà dreta, per problemes
amb els veïns i amb la seva dona. Charlie Christian va ser el seu heroi
i va intentar aconseguir el seu so. Tot i no llegir música mai a la seva vida,
va formar part de la Big Band de Lionel Hampton des del 1948 fins el
1950, i va compartir escenari amb els “monstres” que aleshores formaven aquella
Big Band: gent com Charles Mingus, Fats Navarro, Benny Bayley. Sembla
ser que Lionel el va deixar tocar amb el seu ampli tot i que només feia
ritmes amb la guitarra. Va ser el primer guitarrista elèctric en formar part
d’una Big Band. El 1950 va tornar a Indianàpolis on va formar la seva
banda amb el nom de “The Rev”.
“Jo anava a tocar i a visitar als músics de la ciutat
de manera habitual. Hi va haver un gran concert a Indianàpolis amb en Cannonball
Adderley, Lenny Tristano, Count Basie¸ i tota una colla de companys.
Aleshores jo tocava en un club “After Hours” (de fet tenia tres feines) i
aquest era l’únic que es mantenia obert després dels concerts, o sigui que quan
van acabar el seu van venir a tocar amb nosaltres. Cannonball em va dir
si m’agradaria enregistrar un àlbum i evidentment li vaig dir que si..”
Va enregistrar el seu primer disc a nom de Wes Montgomery Trio.
Mitjançant els seus àlbums amb Riverside i Verve, Wes va
aconseguir fama i prestigi, aclamat pels propis músics, públic i crítica
especialitzada i va guanyar el premi de la crítica de la revista Down Beat
els anys 1960-63 i 1966-67, a més a més del premi dels lectors dels anys 1961,
1962, 1966 i 1967. Tothom volia escoltar-lo i tocar amb ell. A la vegada que
enregistrava discos, ell es va mantenir fidel a la proximitat del públic tocant
en petits clubs de la zona. Va fer la seva primera gira per Europa el 1965
tocant en clubs i festivals a Londres, Madrid, Brussel·les, Lugano, San
Remo, Rotterdam.. Va fer-la amb una secció rítmica totalment americana,
músics que són els que van enregistrar aquest àlbum a París......
3.- Impressions 9m47s
0 Comments:
Subscribe to:
Comentaris del missatge (Atom)
