Programa 657: Manuel Álvarez Trio, Luis Pardellans, Cuarteto Fuerte, dimecres 12 de novembre de 2025.

0 comentaris

Enllaç a l'àudio del programa:


Aquest programa i qui us parla, diu això: “Dirigents de l’estat d’Israel, atureu el genocidi que esteu perpetrant  a Gaza. Llibertat per a Palestina i Cisjordània”.
 
Molt bona nit a tothom, benvinguts a Jazz Club de Nit aquí a Ràdio Sant Vicenç 90.2 aquí a Ràdio Abrera 107.9 aquí a Ràdio Joventut aquí a Ràdio Molins de Rei 91.2 aquí a Eixample Barcelona Ràdio aquí a Ràdio Celrà  amb un programa de Jazz per a vosaltres que us agrada el Jazz, com deia el nostre amic Cifu. A ell li dediquem el programa avui i cada setmana que el fem, o sigui que un petó ben gran Cifu. Aquí Miquel Tuset i Mallol qui us parla, presenta i realitza aquest programa i com sempre amb les novetats de músics i editorials. I ja sabeu que aquest programa forma part de la plataforma col·lectiva i internacional anomenada “Esfera Jazz”, i que al blog hi trobareu l’enllaç.
 
I després de fer-li el més que merescut homenatge a Jack DeJohnette la setmana passada, avui ens centrarem en dos projectes personals, els de Luis Pardellans, “Back Again” (FSR) i Manuel Álvarez Trio, “What We Are Here For” (Mannix Records) i un de col·lectiu tot i ser tots els temes del Juan Miguel Martin, i el seu Cuarteto Fuerte, “De lo recreativo y lo fúnebre" de Titanical Records.

 
I començaré el programa d’avui amb el disc del Manuel Álvarez Trio, “What We Are Here For” tot just acabat de publicar per la nova discogràfica MANNIX Records © 2025. Enregistrat per Dereck Nash al Clown's Pocket Studio els dies 6 i 7 de març de 2025. Mescla: Manuel Alvarez. Enginyer de masterització: Phil Scragg. I aquí tenim a Gunther Kurmayr, piano; Manuel Álvarez, contrabaix; Mark Taylor, bateria. www.manuelalvarezmusic.com.
 
I aquest és un disc carregat d’estàndards de Jazz que el Manel s’ha encarregat de seleccionar i de ben segur també arranjar conjuntament amb el pianista Kurmayr, donant-li la seva personal visió.
 
I dels 10 estàndards en tenim 4 que van a tempo de balada, com és “My Foolish Heart”, iniciat amb una preciosa Intro a contrabaix sol i posterior melodia ja a trio, i tema que desenvolupen tots tres amb una gran presència del líder Álvarez i seu contrabaix, fent ell també la improvisació del tema i acabant el pianista amb la bonica melodia. I per això aquest serà el primer tema que escoltarem compost per Victor Young el 1949 i lletra que no escoltarem de Ned Washington anomenat....
 
1.6.- My Foolish Heart (V. Young & N. Washington) 4:47.
 
Preciós tema per començar-los a escoltar i nosaltres el programa d’avui.
 
Les altres tres boniques balades són el track 8, “My one and only love” de Guy Wood i Robert Mellin del 1953; el 7, “The nearness of you” del 1937 tema de Hoagy Carmichael i Ned Washington; i el 3, “Moonlight in Vermont” de Karl Suessdorf i John Blackburn.
 
I sí que la resta de temes estan farcits de Swing, com és el cas del tema del qual parteix el títol del disc, “What Am I Here For” que ells han reconvertit a “What We Are Here For” com a títol del disc. De nou el Manel inicia el tema amb una Intro, si més no, ara és més curteta, per ja a duet amb el pianista a moments, fer-ne la coneguda melodia, i ja el Swing amb la primera improvisació del pianista. I sí perquè Manel ens fa un”Walking” brutal que fa que el Swing aparegui per art de màgia, sense oblidar esclar, la feina al plat Ride del baterista Mark Taylor. I ves per on que el pianista Gunther Kurmayr ens farà un primer i llarg solo brutal. Destil·la mestria, amb unes precioses  melodies creades, alhora que fet tot plegat amb una determinada pulsació un tant percusiva. També l’amic i líder Manuel Álvarez el seguirà amb un gran discurs, amb la profunditat del so del seu contrabaix, alhora que amb un gust musical increïble, per llenguatge i fraseig. I l’acabaran de la mateixa manera que l’han començat, a duet a moments, acabant-lo delicadament. Som-hi doncs amb aquest tema de Duke Ellington...
 
2.10.- What am I here for? (Duke Ellington)  5:57.
 
Doncs ja heu pogut constatar que estem davant d’un magnífic trio de Jazz, amb el Manel Álvarez al capdavant.  I la resta dels 5 temes són un pèl més vitals, i també amb tot el Swing del món; temes com 5. “On a clear day” del 1965 i de  Burton Lane, tema que primer havia cantat John Cullum el mateix any en el musical del mateix nom i que Barbra Streissand va repetir el 1970.
 
I el Manel ens diu això...També voldria agrair als meus estimats amics i camarades d'aquesta aventura: a Gunther, per la teva inestimable ajuda amb tots els arranjaments, posant la seva veu a les meves idees crues d'una manera tan sorprenent, amable i generosa, i a Mark, per la teva increïble experiència i saviesa i també per, d'una manera o altra, connectar-nos amb la Gran Família del Jazz, aquesta gran dinastia d'artistes que va donar a llum i va donar forma a aquesta música, la música de jazz, que tant estimem, i la va donar a l'Univers per al nostre pur gaudi.
 
Us recordo també que entreu a les següents pàgines web dels locals on es fa Jazz..
23 Robadors, Barcelona:
https://23robadors.com/programacio/,
Jamboree Jazz Club, Barcelona:
https://jamboreejazz.com/agenda/,
Sunset Jazz Club, Girona:
http://www.sunsetjazz-club.com/index/BENVINGUDA.html
etc, etc....al blog hi trobareu l’enllaç a la seva programació.
 
Més temes són el track 2. “Never let me go” tema de Jay Livingston i que Nat King Cole va cantar amb orquestra de cordes a tempo mèdium slow i que els nostres herois han fet a tempo força vital. També hi tenim el 4. “Cakewalk” de l’Oscar Peterson, iniciat a duet de piano i contrabaix fent-ne la melodia i primera impro amb el pianista i Walking del Manel al contrabaix i un Swing brutal. I també hi ha el 1. “You’d be so nice to come home to”, iniciat dolçament amb el Manel fent la melodia al contrabaix i acords del pianista Kurmayr per ja després doblar el tempo i aparèixer el Swing amb melodia feta pel líder amb l’arc tot i fregant la berra. I un també de vital és el 9. “It might as well be spring” del 1945 que aparegué en el musical State Fair i tema de Richard Rodgers i Oscar Hammerstein II, i tema on el Swing comparteix espai amb un ritme trencat i tempo vital i que Bill Evans va tocar amb el seu trio a tempo suau de bonica balada.
 
I ja els acabarem d’escoltar en aquest darrer
 
3.9.- It might as well be spring (R. Rodgers & O. Hammerstein II) 5:11.
 
I ja amb quina trempera l’han començat, barrejant Latin en la primera A i Swing en la segona i quin canvi en el pont del tema. Magnífic arranjament que han fet tots dos, pianista i líder i baixista. I ja les improvisacions, i la primera la de Gunther Kurmayr al piano i de nou amb unes magnífiques línies melòdiques creades. També el Manel ens ha enlluernat en el seu solo al contrabaix; contundència, profunditat de so, solidesa, llenguatge jazzístic al més alt nivell, el de tots tres, i gran solo d’ell, ell que va venir el novembre del 2009 en un dels primers concerts que vam fer al Jazz Club aleshores la Vicentina formant part del trio de Susana Sheiman amb l’Ignasi Terraza. Doncs res, que aquest ha estat un gran tema per ja deixar-los d’escoltar, o sigui que felicitats nois Gunther Kurmayr, piano; Manuel Álvarez, contrabaix; Mark Taylor, bateria, i gràcies Manel per enviar-me el teu darrer disc. Abraçada.
 
I el Manel ens acaba dient això: Sempre he sentit que la música, almenys aquesta és la meva experiència; sempre ha estat i continua sent una forma d'aprendre i créixer, un llarg viatge de descobriment i un vehicle de comunicació molt especial amb el qual connectar amb l'entorn i surfejar l'onada que és aquesta vida, el nostre pas per aquest magnífic Univers. De fet, també es podria dir que la música és la gent, tots nosaltres. Com a oients, som els que donem vida a la música, i són els nostres sentiments, emocions i experiències els que donen sentit al so. Per tant, a aquells de vosaltres que esteu escoltant aquest àlbum i llegint aquestes notes, us vull agrair especialment que us connecteu amb nosaltres, perquè sense vosaltres, el que fem no tindria cap valor. Podem fer la música, el so, però vosaltres li doneu sentit. I, col·lectivament, m'agrada creure que per això som aquí. Manuel (Londres, març de 2025).
 
I no deixaré de dir-vos que entreu als webs de:
Fresh Sound Records: www.freshsoundrecords.com,
Quadrant Produccions: www.quadrantproduccions.es
Temps Record: https://tempsrecord.cat,
Youkali Music: http://youkalimusic.com,
Sedajaz Records:
https://sedajazz.es/tienda_sedajazz_discos.php,
Origin Records: https://originarts.com/,
Errabal Jazz:
http://www.hotsak.com/Errabal-es?set_language=es
UnderPool: https://www.underpool.org
Etc, etc...enllaços que trobareu al blog.


I seguirem amb el disc de Luis Pardellans, “Back Again” publicat aquest 2025 per FSR. Enregistrat el 18 de desembre de 2024 per Marc Piña a El Local, Girona. Mesclat i masteritzat per Jordi Gaspar. Produït per Luis Pardellans i amb Jordi Pujol de productor executiu. Amb Luis Pardellans, piano i composicions; Jordi Gaspar, contrabaix, guitarra baixa de 5 cordes; Enrique Heredia, bateria.
https://www.freshsoundrecords.com/luis-pardellans-albums/57551-back-again.html.
 
I l’amic Andreu Fàbregues ens diu algunes coses molt interessants, que si no les escoleu aquí, les podreu llegir al blog:
 
Avui, Pardellans torna a l'estudi de gravació per presentar-nos les seves noves exploracions musicals, juntament amb dos músics destacats: Jordi Gaspar al contrabaix i Enrique Heredia a la bateria. La brillant música que trobareu dins de "Back Again" està adornada amb formidables seqüències harmòniques que us conviden a submergir-vos en el seu desenvolupament estilístic i gaudir de cadascuna de les seves composicions. La singularitat de cada pista d'aquest àlbum, tant en la seva exposició com en la seva evolució, experimenta un procés de reharmonització, configuració, adaptació i reinterpretació, generant de manera natural i orgànica noves idees musicals i contextos diversos.
 
I jo sempre parlo de ritmes i tempos, car per mi, són els elements musicals que primer identifico; després ve la melodia, el reconeixement de l’harmonia del tema, la seva estructura i com ho desenvolupen els músics en les seves improvisacions. I pel que fa a això, ritmes i tempos, dir-vos que no hi ha cap balada, que tots els temes tenen una determinada trempera, i esclar que amb diferents ritmes i tempos. Tot i això la que més s’hi aproxima és “Enigma”, el tema més tranquilet del disc i que per això ara mateix l’escoltareu...
 
4.4.- Enigma (Luis Pardellans) 7:43.
 
I quina Intro a piano sol més maca que ens ha fel el Luis, i com ha entrat contrabaix i bateria, amb quina dolçor. I hi ha moments de la melodia del tema que el comparteixen pianista i baixista. I el final del tema ha estat marcat per un motiu rítmic i melòdic repetit un parell de vegades i ja les improvisacions. El pianista i compositor dels temes Pardellans ha estat qui primer ens ha captivat per la delicadesa de la seva pulsió, alhora per com la mà esquerra marca acords rítmicament. I és que la dreta, lleugera i gràcil, ha volat amunt i avall del teclat del seu piano, creant unes línies melòdiques on s’albiren motius caribenys, coses que li agraden tant a ell. I Jordi al contrabaix ens ha clavat una gran improvisació amb un so impressionant, i més han estat els seus motius creats, brutal solo de Gaspar. I el retorn a la melodia, què bonic, què dolç, ideal tema per començar-los a escoltar.
 
I l’Andreu segueix explicant-nos les seves impressions...
 
L'herència llatina, afrocubana i caribenya de Pardellans és evident al llarg de tot l'àlbum, per exemple, amb influències brasileres a "One More Step”, un esperit cubà a "Overtone" i un toc clarament caribeny a "Komba Calipso". En totes aquestes peces, sense excepció, el pianista mostra el seu toc dinàmic i el seu gust per les línies melòdiques atrevides a l'uníson, tant en duos com en trios. Mentrestant, en temes com “Listening”, Pardellans ofereix un magnífic discurs contemporani, recolzat per una base rítmica excepcional d'Enrique Heredia i Jordi Gaspar, sostingut per un so modern amb una intensitat perfecta.
 
I jo us comento que la resta de temes tenen una determinada trempera, alguns amb els aires càlids del Carib, i d’altres més ortodoxos pel que fa al Jazz. El 2. “One More Step” comença amb un motiu recurrent fet pel piano amb força contingut rítmic, per aparèixer després unes línies melòdiques amb un tarannà clàssic, coses que canviaran ben aviat, en les impros i amb tot el gust del Brasil. Jordi farà la primera improvisació amb una solvència aclaparadora, tot plegat amb un ritme un pèl trencat i tempo mèdium slow. També el 3. “Overtone” és impressionant per la Intro a piano sol del líder i després amb la melodia feta a dues mans, l’esquerra octava avall i la dreta octava amunt, tema amb alguns breaks encabits, i improvisació amb tot el sabor del Latin Jazz...
 
I els seguirem escoltant en aquest sorprenent tema...
 
5.3.- “Overtone” (Luis Pardellans) 7:23.
 
I no deixaré de dir-vos que entreu als webs de:
Discordian Records: www.discordianrecords.bandcamp.com,
Moonjune Records: www.moonjunrecords.com,
Auand Records: https://auand.com/,
A.MA Records: https://www.amaedizioni.it/
Notami Jazz: https://www.edizioninotami.it/
Dodicilune: https://www.dodicilunestore.com/
Segell Microscopi: https://www.microscopi.cat/,
The Changes Music: https://thechangesmusic.com/
CRU Records: https://alcrurecords.com/,
Etc, etc...enllaços que trobareu al blog.

 
També el 5. “Strolling On” comença amb la melodia feta pel líder al piano, i ja ben aviat Gaspar amb un altre inversemblant solo al contrabaix, ell passejant-se amunt i avall pel mànec de la seva berra, en un tema a un tempo mèdium. I el 6. “London by Night” comença dolçament i ja amb la melodia a duet de baix i piano. Un tema que es mantindrà a un tempo mèdium tot i els Breaks que incorpora, on Gaspar aprofitarà per fer la seva inversemblant improvisació, encara sense Swing. I aquest apareixerà en la brutal impro del líder al piano. I el 7. “Komba Calipso” va també amb aquests aires caribenys, en un tema  amb la rítmica trencada, o sigui que no es manté constantment. I més vital és el primer track “Listening” amb una melodia un tan entremaliada feta a duet de baix i piano, i ja el Swing pel “Walking” de Gaspar al contrabaix per sota la improvisació del líder al piano, brutal ell. Però els escoltarem en el 8 track i ja per darrera vegada en el tema anomenat... 
 
6.8. - Frenetic (Luis Pardellans) 7:43.
 
I de nou una Intro amb les dues mans fent-ne la melodia, i ves per on que qui l’ha acompanyat ha estat l’Enrique a la bateria, en un tema on ja heu pogut constatar la gran presència que el nostre amic ha tingut en aquest, el tema més vital del disc. I la improvisació del líder al piano ha estat de nou de gran volada, i mentre, ell volava cavalcant sobre el Swing gràcies al “Walking” de Jordi Gaspar. I esclar que aquest l’ha seguit amb una improvisació de “traca i mocador”. Quin encert el del Luis el demanar-li la seva col·laboració en aquest el seu nou projecte. La parella Luis-Enrique ja fa temps que comparteixen estones musicals, abans en el local que Pardellans tenia al carrer de Mallorca de Barcelona. I esclar que teníem ganes d’escoltar l’Enrique en un dels seus impressionants solos, i en aquest tema ho hem pogut fer. La veritat que ha estat brutal, ell, ells, tots tres, magnífics, i grans temes, i aquest darrer, ideal per ja deixar-los d’escoltar o sigui que felicitats nois Enrique Heredia, Jordi Gaspar i al mestre Luis Pardellans, i a tots tres els vam veure presentant aquest projecte ja fa uns dies al Cafè de l’Aula de Terrassa. Gràcies Luis per  fer-me arribar el teu darrer disc.
 
I més coses que ens diu l’Andreu les podreu llegir al blog: La notació musical d'aquest veterà pianista revela característiques importants, distintives i úniques que configuren una textura musical que integra perfectament conceptes melòdics, rítmics i harmònics. Aquests principis musicals definitoris de Pardellans brillen en composicions com ara "Strolling On", una delicada peça de blues que s'endinsa de puntetes i es desenvolupa gradualment en un groove rítmicament generós i vibrant, o "Enigma", que canvia camaleònicament d'un to íntim i folk a un funk relaxat i perceptible. La bella introducció a balada de "London at Night" s'obre amb un diàleg captivador entre Jordi Gaspar i Luis Pardellans en un duet radiant, seguit d'una variació posterior, amb un solo de cada músic, ple de creativitat estilística. L'àlbum conclou amb "Frenètic", una altra peça presentada a l'uníson pel trio, amb un solo ràpid, àgil i tècnicament brillant de Pardellans, seguit d'un solo de fraseig refinat de Gaspar, tot sota l'excepcional marc rítmic d'Heredia. Abans de la reformulació final, Heredia corona l'àlbum amb una demostració magistral de destresa tècnica, mostrant una capacitat polirítmica impecable, convertint-lo en un dels millors en el desafiant art de la bateria. Gràcies Luis per tornar una vegada més.  Andreu Fàbregas, primavera, 2025.


I ja acabarem el programa d’avui fent un canvi estilístic passant d’estàndards de Jazz i temes propis també a tot Jazz, a un concepte més de fusió, on esclar que el Jazz també hi és, amb el disc de Juan Miguel Martin, i el seu Cuarteto Fuerte, “De lo recreativo y lo fúnebre” disc publicat per Titanical Records. Publicat el 18 de setembre de 2025. Gravat en directe a Desmodus Sound al juliol de 2025. Amb Juan Miguel Martín, contrabaix i composicions; Álvaro Vieito, guitarra; Gustavo Díaz, saxo alt; Javier del Barco, bateria i David Cordero, electrònica a 'Salve'. Compost i produït amb amor per Juan Miguel Martín. Tota la música està composta per Juan Miguel Martín, excepte “Mr. Yunioshi”, per Henry Mancini. Portada i art per Jesús Guisado.
https://cuartetofuerte.bandcamp.com/album/de-lo-recreativo-y-lo-f-nebre.
 
I aquest és un projecte amb una diversitat musical força evident. Hi ha un parell de temes a tempo de balada, lents, vaja, com és 7. “Salve” on el líder ens situa en una música contemplativa per les seves notes llargues al baix. Hi ha un fons de moguda electrònica a càrrec de David Cordero amb tot d’efectes estratosfèrics que et deixen descavalcat. També 2. “Quién te mandaría” és així de tranquil, ara ja però amb melodia feta pel saxo alt de Gustavo Díaz. Álvaro Vieito ens captivarà amb els seus acords, tot gràcies al substrat de baix i bateria, Javier del Barco. I el 5. “Brillante ejecutoria” comença a duet melòdic de guitarra i baix en una primera part, mentre que després serà la guitarra i el saxo alt. I ja els canvis en el tema, i posteriors improvisacions, i per això els començarem escoltant en aquest tema...
 
7.5.- Brillante ejecutoria (Juan Miguel Martín) 4:12.
 
I ja heu pogut constatar que el tema ha acabat de la mateixa manera que ha començat, amb els duets melòdics comentats abans, guitarra-baix i guitarra-saxo alt, també en el pont del tema. I de quina espaterrant manera Díaz ha començat la seva improvisació, i de quina brutal manera l’ha fet. El seu fraseig és ràpid, el seu llenguatge va a tot Jazz; les seves melodies, maques tot i lo incisives pel registre agut. I com en la impro del guitarrista ens han situat a tot ritme de marxa i amb un “Walking” contingut del baixista i líder d’aquest Cuarteto Fuerte. I sí que el solo del guitarrista ens ha agradat força i també per la gran feina del baterista Javier del Barco, ell amb els plats a tope.


I un tema on el ritme és “beat” és 4. “Bubba Ho-Tep” amb la melodia feta per la guitarra de Vieito. El saxo alt de Gustavo es quedarà sol en la seva primera intervenció, i ja ell seguirà amb la seva més que brutal improvisació. I un tema també amb aquest tarannà rockero és també el més curtet, que no arriba als  3 minuts, i aquest és “Mr. Yunioshi” també més vital. I també és així a tot “beat” el primer track 1.”Un tío raro”, amb un inici marcat pel motiu principal fet pel baixista i amb la  melodia feta quasi a duet. I sí que els seguirem escoltant en aquest tema...
 
8.1.- Un tio raro (Juan Miguel Martín) 4:07.
 
I sobre el ritme “beat” fet pel Javier del Barco la resta de companys hi ha cavalcat. I el motiu principal del tema l’ha fet el baixista, i ja la combinació de saxo alt i guitarra, la de Vieito i el saxo alt de Díaz, en uns moments compartint-ne la melodia. I aquest n’ha iniciat les improvisacions, ell al saxo alt i so vintage inversemblant. I el final de la seva improvisació amb una estona de crescendo arribant a un punt final, on el líder ha recuperat el motiu principal i recurrent. Impressionant la tasca del líder i baixista durant tot el tema, com també la del baterista Javier del Barco. I després de Díaz han recuperat la complexa melodia del tema i resseguit els primers passos per ja arribar al final i acabar-lo delicadament. Interessant quest tema “Un tio raro” de Juan Miguel Martín. 


I ja per acabar-los d’escoltar i nosaltres el programa d’avui ho farem amb el tema més potent d’aquest disc i anomenat..
 
9.3.- 2875... (Juan Miguel Martín)  03:15.
 
I sí, quina trempera de tema per com de veloç va el baixista  perseguint les notes llargues del saxo alt, aquest fent-ne la melodia. La guitarra de Vieito també ha sonat un pèl per sota, fent de background. Després col·laborarà amb les improvisacions, fent-ne una d’inversemblant, amb un so allunyat de manera evident del món del Jazz i seva tradició. Aquest és un llenguatge més de Fusió, de Jazz- Rock, en aquest tema de pocs segons més dels 3 minuts,  i que ens ha passat com una exhalació. I amb quina trempera va el líder i baixista amb un Running més que Walking. I ja la impro de Díaz al saxo alt, ell també amb destresa solista amb un so un tant fosc, el del seu saxo vintage. També Javier del Barco va a tot tren, a una velocitat esfereïdora, coses que han començat ja a l’inici del tema. I el tema segueix amb aquest tarannà brutal i acabarà de cop, quasi que deixant-nos clavats a la cadira, ideal tema d’aquest Cuarteto Fuerte darrer tema i per això felicitats nois Juan Miguel Martín, contrabaix i composicions; Álvaro Vieito, guitarra; Gustavo Díaz, saxo alt; Javier del Barco, bateria i també darrer tema del programa d’avui que com sempre espero que us hagi agradat tan com a mi.
 
Us recordo també que entreu a les següents pàgines web dels locals on es fa Jazz..
Llibreria Byron: Barcelona
https://llibreriabyron.com/calendari/
Nova Jazz Cava: Terrassa
https://www.jazzterrassa.org/ca/programacio/upcoming,
Jazz Club Sant Vicenç: Sant Vicenç dels Horts
https://jazzclublavicentina.blogspot.com/
I nosaltres el 21 de novembre amb el Lluís Coloma Trio a la Sala Xica, a partir de les 22h i ajudant-nos amb 15€ per fer front a les despeses de la Sala.
 
Doncs ara sí, ho deixem aquí, gràcies per ser-hi aquí o al blog del programa que ja sabeu què és www.jazzclubdenit.blogpspot.com.es i jo mateix Miquel Tuset i Mallol qui l’ha realitzat, xerrat pels descosits d’interessos comuns, espero, i seleccionat les seves músiques, us espero la setmana vinent, si podeu, voleu i en teniu ganes i us desitjo molt bona nit i bon Jazz Club de nit en el Jaç de cadascú. 

 

Programa 656 - Jack DeJohnette ECM 1977...2002, dimecres 5 de novembre de 2026.

0 comentaris

 Enllaç a l'àudio del programa:


Aquest programa i qui us parla, diu això: “Dirigents de l’estat d’Israel, atureu el genocidi que esteu perpetrant  a Gaza. Llibertat per a Palestina i Cisjordània”.
 
Molt bona nit a tothom, benvinguts a Jazz Club de Nit aquí a Ràdio Sant Vicenç 90.2 aquí a Ràdio Abrera 107.9 aquí a Ràdio Joventut aquí a Ràdio Molins de Rei 91.2 aquí a Eixample Barcelona Ràdio aquí a Ràdio Celrà  amb un programa de Jazz per a vosaltres que us agrada el Jazz, com deia el nostre amic Cifu. A ell li dediquem el programa avui i cada setmana que el fem, o sigui que un petó ben gran Cifu. Aquí Miquel Tuset i Mallol qui us parla, presenta i realitza aquest programa i com sempre amb les novetats de músics i editorials. I ja sabeu que aquest programa forma part de la plataforma col·lectiva i internacional anomenada “Esfera Jazz”, i que al blog hi trobareu l’enllaç.
 
I la setmana passada ens va colpir la notícia del traspàs d’un dels bateristes més influents dels darrers anys, el gran Jack DeJohnette. No tinc per costum fer programes recordant músics que han hagut de partir en aquests els nostres dies, tot i haver fet alguna excepció com en el cas de l’estimat Chick Corea. Amb en Jack DeJohnette faré una altra excepció. Dir-vos també que el productor i discogràfica de tots els discos que escoltareu avui és Manfred Eicher  i ECM i també que en aquest programa especial no comentaré cap dels temes de la manera habitual que ho faig, o sigui que sí que hi haurà text, molt més al blog que en l’àudio i meva veu, i tota la música. Al blog hi trobareu la seva extensa biografia, primer amb els seus primers anys de vida i inicis musicals i després amb els seus anys amb Miles Davis. Ja vaig fer un programa dedicat al “Bitches Brew” de Miles, on hi participà DeJohnette com a baterista principal, i aquest va ser el Programa 500. Un programa que en la versió completa durarà més de lo habitual, i que si no l’heu pogut escoltar així, ja sabeu que ho podreu fer entrant al blog i ivoox del programa.
 
Primers anys de vida i inicis musicals
DeJohnette va néixer a Chicago, Illinois, el 9 d'agost de 1942, fill de Jack DeJohnette (1911– 2011) i Eva Jeanette DeJohnette (de soltera Wood, 1918–1984). Tot i que tenia ascendència predominantment afroamericana, va declarar que tenia alguns avantpassats nadius americans, concretament seminole i crow. Va començar la seva carrera musical com a pianista, estudiant des dels quatre anys amb Antoinette Rich, la directora d'una orquestra simfònica femenina de Chicago, i va començar a tocar professionalment quan tenia 14 anys. Quan Jack tenia 13 anys, va canviar a la bateria i un bateria de jazz local, Bobby Miller Jr, que vivia al mateix barri, li va ensenyar tècniques de bateria. DeJohnette atribueix la seva inspiració per tocar música al seu oncle, Roy Wood Sr. (1915–1995), un discjòquei de Chicago i vicepresident/cofundador de la National Black Network.
 
DeJohnette va tocar R&B, hard bop i música avantguardista a Chicago. Va dirigir els seus propis grups a més de tocar amb Richard Abrams, Roscoe Mitchell i altres membres principals de l'Associació per a l'Avanç de Músics Creatius (fundada el 1965). DeJohnette també va actuar ocasionalment amb Sun Ra i el seu Arkestra, i més tard també a Nova York. A principis dels anys seixanta, DeJohnette va tenir l'oportunitat de tocar tres temes amb John Coltrane i el seu quintet, una primera incursió en tocar amb músics de jazz de renom.
 
El 1966, DeJohnette es va traslladar a la ciutat de Nova York, on es va convertir en membre del Charles Lloyd Quartet. Una banda que va reconèixer la influència potencial del rock and roll en el jazz, el grup de Lloyd va ser on DeJohnette va conèixer per primera vegada el pianista Keith Jarrett, que treballaria extensament amb ell al llarg de la seva carrera. Tanmateix, DeJohnette va deixar el grup a principis de 1968, al·legant el deteriorament i la "tocabilitat plana" de Lloyd com la seva principal raó per marxar. Tot i que la banda de Lloyd va ser on va rebre reconeixement internacional per primera vegada, no va ser l'únic grup amb què DeJohnette va tocar durant els seus primers anys a Nova York, ja que també va treballar amb grups de Jackie McLean, Abbey Lincoln, Betty Carter i Bill Evans. DeJohnette es va unir al trio de Bill Evans el 1968, el mateix any que el grup va ser cap de cartell al Festival de Jazz de Montreux i va produir l'àlbum Bill Evans al Festival de Jazz de Montreux. El novembre de 1968, DeJohnette va treballar breument amb Stan Getz i el seu quartet, cosa que va conduir als seus primers enregistraments amb Miles Davis.
 
Els anys de Miles Davis
El 1969, DeJohnette va deixar el trio d'Evans i va substituir Tony Williams a la banda en directe de Miles Davis. Davis havia vist tocar a DeJohnette moltes vegades, una de les quals va ser durant una temporada amb Evans al Ronnie Scott's Jazz Club de Londres el 1968, on també va sentir per primera vegada el baixista Dave Holland. Davis va reconèixer la capacitat de DeJohnette per combinar els ritmes impulsors associats al rock and roll amb aspectes d'improvisació associats al jazz.
 
DeJohnette va ser el bateria principal de Bitches Brew. DeJohnette i els altres músics van veure les sessions de Bitches Brew com a no estructurades i fragmentàries, però també innovadores: "A mesura que es tocava la música, a mesura que es desenvolupava, Miles tenia noves idees... Feia una presa, s'aturava, i després treia una idea del que havia passat abans i la desenvolupava... L'enregistrament de Bitches Brew va ser un flux d'energia musical creativa. Una cosa fluïa cap a la següent, i nosaltres paràvem i començàvem tot el temps". Tot i no ser l'únic bateria involucrat en el projecte, ja que Davis també havia reclutat Billy Cobham, Don Alias i Lenny White, DeJohnette va ser considerat el líder de la secció rítmica dins del grup. Sense oblidar la part de post-producció que va fer el productor Teo Macero. Va tocar als àlbums en directe que seguirien el llançament de Bitches Brew, extrets de concerts al Fillmore East de Nova York i al Fillmore West de San Francisco. Aquestes iniciatives es van dur a terme a instàncies de Clive Davis, aleshores president de Columbia Records.
 
DeJohnette va continuar treballant amb Davis durant els tres anys següents, cosa que va portar a col·laboracions amb altres membres de la banda de Davis, com John McLaughlin, Chick Corea i Holland; DeJohnette també va incorporar Keith Jarrett a la banda. DeJohnette va contribuir a àlbums de Davis com Live-Evil (1971), Jack Johnson (1971) i On the Corner (1972), juntament amb sessions publicades posteriorment a l'àlbum recopilatori de 1981 Directions. Va deixar el grup de Davis a mitjans de 1971, tot i que va tornar per a diversos concerts durant la resta d'aquell any.
 
Després de Davis van començar els seus anys com a solista i líder de banda a les dècades de 1970 i 1980. El primer disc de DeJohnette com a líder, encapçalant un sextet, The DeJohnette Complex, es va publicar el 1968; a l'àlbum, tocava la melòdica i la bateria, sovint permetent que el seu mentor, Roy Haynes, s'assegués darrere del set. DeJohnette també va gravar, a principis dels anys setanta, els àlbums Have You Heard, Sorcery i Cosmic Chicken. Va publicar els seus primers quatre àlbums amb els segells Milestone o Prestige, i després va canviar a ECM per als seus següents projectes; ECM li va donar una "plataforma fèrtil" per a la seva "bateria atmosfèrica i composicions desafiadores". També va aparèixer a First Light, un àlbum del trompetista Freddie Hubbard, publicat per CTI el 1971.
 
La llibertat musical que va tenir mentre gravava per a ECM va oferir a DeJohnette moltes dates com a músic acompanyant i oportunitats per començar els seus propis grups. Va formar el grup Compost el 1972, però aquest va ser un projecte de curta durada, i DeJohnette va dir que la música era massa experimental per aconseguir èxit comercial. Durant aquest període, va continuar la seva carrera com a músic d'acompanyament, tornant a unir-se al quartet de Stan Getz de 1973 a octubre de 1974, i també convencent Dave Holland perquè s'unís a la secció rítmica de Getz. Aquesta etapa va precedir breument la formació del Gateway Trio, un grup que DeJohnette va ajudar a formar però que no va dirigir. Aquest grup va sorgir directament dels temps de DeJohnette amb Getz, ja que Holland es va unir a ell en aquest grup juntament amb el guitarrista John Abercrombie, els quals s'associarien amb DeJohnette al llarg de la seva carrera.


Doncs jo us proposo començar amb la música que va fer Jack DeJohnette en aquesta meitat dels anys 70s, i per això escoltarem el primer tema encabit en el disc “GNU HIGH”, de Kenny Wheeler. Publicat el 1976 per ECM 1069. Enregistrat el juny del 1975 per Tony May al Generation Sound Studios, New York. Amb Kenny Wheeler, fiscorn; Keith Jarrett, piano; Dave Holland, contrabaix; Jack DeJohnette, bateria. Comencem a escoltar-lo a ell i a ells en el tema de Kenny Wheeler anomenat.
 
1.B2.- “Smatter” (Kenny Wheeler) 5:58.
 
I acabem d’escoltar a quatre mostrus del Jazz, tres dels quals serien col·laboradors habituals. I com haureu pogut llegir, si jo no us ho he dit, la parella DeJohnette Jarrett es van conèixer allà per la meitat dels 60s en el Charles Lloyd Quartet, i la parella DeJohnette Holland en el ”Bitches Brew” de Miles a finals del 60s. I sobre el tema, poca cosa a dir, o molta. Que té una Intro preciosa amb el fiscorn de Wheeler i el piano de Jarrett i després el canvi amb un Groove brutal en el desenvolupament del tema i improvisacions. I esclar que la gran tasca del nostre heroi d’avui a la bateria i la seva tan personal manera de tocar-la, d’acaronar-la a vegades.
 
El seu següent treball en grup va ser Directions, un grup format el 1976 amb el saxofonista Alex Foster, el baixista Mike Richmond i Abercrombie, cosa que mostra els vincles entre els membres del trio Gateway. Aquest va ser un altre grup de curta durada, però va conduir directament a la formació del següent grup de DeJohnette, New Directions, que va comptar amb Abercrombie de nou a la guitarra juntament amb Lester Bowie a la trompeta i Eddie Gómez al baix. Aquest grup va coexistir amb un altre grup de DeJohnette, Special Edition, que va ser el primer grup liderat per DeJohnette a rebre elogis de la crítica. Aquest grup també va ajudar a les carreres de molts joves vents menys coneguts, ja que tenia una línia frontal rotativa que incloïa David Murray, Arthur Blythe, Chico Freeman i John Purcell, entre d'altres.
 
I ara Carme de la Fuente ens recordarà Jack DeJohnette amb la seva càlida i delicada veu, moltes gràcies Carme.

 
I seguim ara recuperant el disc “UNTITLED”, amb Jack DeJohnette’s Directions. Publicat el 1976 per ECM 1074. Enregistrat el febrer del 1976 per Jan Erik Kongshaug al Talent Studio, Oslo. Amb Jack DeJohnette, bateria; John Abercrombie, guitarra; Alex Foster, saxos tenor i soprano; Mike Richmond, contrabaix, baix elèctric; Warren Bernhardt, piano, clavinet, cowbell. I d’aquest disc escoltareu el tema compost per tots quatre, anomenat.
 
2.A3.- “Fantastic” (tots quatre) 5:59.
 
Doncs ja heu pogut escoltar quina trempera de tema i projecte, amb els sons del baix elèctric tan potents de Mike Richmond, el saxo de l’Alex Foster,  guitarra de John Abercrombie, clavinet de Warren Bernhardt i esclar que com li fotia el nostre estimat i enyorat Jack DeJohnette a la bateria. Un tema que sembla una ininterrompuda improvisació.
 
Durant aquest període, especialment amb Special Edition, DeJohnette va oferir "la gravetat necessària per mantenir els vents en una òrbita estreta" en les seves composicions alhora que oferia als seus oients "el vocabulari ampliat de l'avantguarda, més la disciplina de les composicions de jazz tradicionals".
 
I no deixaré de dir-vos que entreu als webs de:
Fresh Sound Records: www.freshsoundrecords.com,
Quadrant Produccions: www.quadrantproduccions.es
Temps Record: https://tempsrecord.cat,
Youkali Music: http://youkalimusic.com,
Sedajaz Records:
https://sedajazz.es/tienda_sedajazz_discos.php,
Origin Records: https://originarts.com/,
Errabal Jazz:
http://www.hotsak.com/Errabal-es?set_language=es
UnderPool: https://www.underpool.org
Etc, etc...enllaços que trobareu al blog.


I com que aquesta és l’època dels 70s que jo vaig viure i seguir al 100% seguirem escoltant alguns temes dels seus discos o on ell hi va participar, seguint amb aquest “Pictures”, Jack DeJohnette. Publicat el 1977 per ECM 1079. Enregistrat el febrer del 1976 per Jan Erik Kongshaug al Talent Studio, Oslo. Amb Jack DeJohnette, bateria, piano, orgue; John Abercrombie, guitarra.
 
3.A3.- “Picture 3” (Jack DeJohnette) 5:13.
 
I ja heu pogut escoltar de què són capaços dos músics interactuant de la manera tan compenetrada com ells dos van fer, tots dos al cel, en John Abercombie i Jack DeJohnette. D’aquest darrer, considerar la seva rítmica amb els plats, caixa, i com controlà el bombo de la seva bateria, ell que en d’altres “Pictures” tocà també el piano i l’orgue. No oblidem que el piano va ser el seu primer instrument.

 
Seguim amb un tema d’un altre dels seus projectes, amb el “New Rags”, de Jack DeJohnette’s Directions. Publicat el 1977 per ECM 1103. Enregistrat el març del 1975 per Martin Wieland al Tonstudio Bauer, Ludwigsburg. Amb Jack DeJohnette, bateria, piano; John Abercrombie, guitarra; Alex Foster, saxos tenor i soprano; Mike Richmond, contrabaix, baix elèctric. Escoltem doncs el tema de DeJohnette anomenat..
 
4.B1- “New Rags” (Jack DeJohnette) 9:03.
 
I de nou hem gaudit amb una proposta musical del tot contemporània, de Jazz Contemporani i més si ens situem a l’any 1975, on aquests súper màsters del Jazz més actual ens van mostrar nous camins a l’hora de crear Jazz. Un tema llarg de més de 9 minuts amb força canvis rítmics i on de nou Jack DeJohnette va deixar anar la seva creativitat rítmica i sonora assenyalant noves direccions estilístiques. Abercrombie, Foster, Richmond i ara sense el teclista Warren Bernhardt i de nou amb un incommensurable DeJohnette, que de nou va estar brutal.
 
I no deixaré de dir-vos que entreu als webs de:
Discordian Records: www.discordianrecords.bandcamp.com,
Moonjune Records: www.moonjunrecords.com,
Auand Records: https://auand.com/,
A.MA Records: https://www.amaedizioni.it/
Notami Jazz: https://www.edizioninotami.it/
Dodicilune: https://www.dodicilunestore.com/
Segell Microscopi: https://www.microscopi.cat/,
The Changes Music: https://thechangesmusic.com/
CRU Records: https://alcrurecords.com/,
Etc, etc...enllaços que trobareu al blog.

 
En aquesta època viatjant al nord d’Europa també va enregistrar amb els músics d’allà, com en aquest disc “Places”, de Jan Garbarek. Publicat el 1978 per ECM 1118. Enregistrat el desembre del 1977 per Jan Erik Kongshaug al Talent Studio, Oslo. Amb Jan Garbarek, saxos; Bill Connors, guitarra; John Taylor, orgue, piano; Jack DeJohnette, bateria. I en aquest “Places” de Garbarek els temes eren seus, com aquest anomenat...
 
5.B1.- “Going Places” (Jan Garbarek) 14:11.
 
 I quin brutal tema de Jan Garbarek que ens van fer aleshores, fa tants i tants anys, el desembre de 1977. I ja heu escoltat com la bateria del nostre estimat heroi no ha parat en tota l’estona del més de 14 minuts. Brutal és poc. I amb un final encara més impressionant per la contundència del seu so. Un tema iniciat pel compositor i saxo soprano, Garbarek i ja les improvisacions inversemblants d’ell mateix, en Bill Connors a la subtil guitarra, l’orgue de John Taylor, recuperació de melodia per Garbarek i ja amb l’incommensurable final d’aquest “Going Places”. Increïble tema!

 
I un altre disc enregistrat el 1977 és “Of Mist And Melting”, de Bill Connors. Publicat el 1978 per ECM 1120. Enregistrat el desembre del 1977 per Jan Erik Kongshaug al Talent Studio, Oslo. Amb Bill Connors, guitarra; Jan Garbarek, saxos; Gary Peacock, contrabaix; Jack DeJohnette, bateria. I també aquí, els temes varen ser del líder Bill Connors com aquest i anomenat...
 
6.A1.- “Melting” (Bill Connors) 11:33.
 
I de nou un tema on DeJohnette s’ha plantat de primeres fent la rítmica, i podríem dir que quasi amb una permanent improvisació per com ha fet anar els estris de la seva bateria. I ara amb el saxo tenor de Garbarek amb el seu so tan característic i personal, com també la seva manera d’improvisar. En aquest tema no tenim a Taylor a l’orgue i baixos, i sí al gran Gary Peocock al contrabaix, i esclar que també la permanent guitarra del líder i compositor Bill Connors que ens ha acaronat amb la seva guitarra acústica. I sempre el nostre heroi fotent-li quasi en el substrat del tema. I quins moments més brutals ha tingut el tema i sempre amb el nostre heroi fotent-li, fotent-li, sobretot en l’increïble final d’aquest “Melting” de Connors.
 
Us recordo també que entreu a les següents pàgines web dels locals on es fa Jazz..
23 Robadors, Barcelona:
https://23robadors.com/programacio/,
Jamboree Jazz Club, Barcelona:
https://jamboreejazz.com/agenda/,
Sunset Jazz Club, Girona:
http://www.sunsetjazz-club.com/index/BENVINGUDA.html
etc, etc....al blog hi trobareu l’enllaç a la seva programació.


Una de les col·laboracions va ser amb el gran Ralph Towner i disc propi anomenat “Batik”, Towner, Gomez, DeJohnette. Publicat el 1978 per ECM 1121. Enregistrat el gener del 1978 per Jan Erik Kongshaug al Talent Studio, Oslo. Amb Ralph Towner, guitarra de 12 cordes, clàssica, piano; Eddie Gomez, contrabaix; Jack DeJohnette, bateria. I també aquí els temes eren del líder, com aquest....
 
7.A1.- “Waterwheel” (Ralph Towner) 9:18.
 
I ja heu escoltat que he escollit uns temes on ens el mostren en el seu esplendor, marcant una rítmica sempre molt persistent, alhora que feta amb una delicadesa molt subtil, amb els seus copets als plats i caixa, tot i que també amb els seus moments de contundència marcada pels diferents redobles que fa, i sempre amb un marcatge recurrent al bombo de la seva bateria com acabem d’escoltar en el final d’aquest magnífic tema de Ralph Towner, també recurrent pel seu motiu principal. I quin gran solo ens ha fet qui va ser baixista de Bill Evans allà pels anys 60s, després de l’Scott Lafaro. Un tema on Dejohnette no ha fet cap solo, però sí que quasi ha improvisat durant tot el tema, com ja ens té acostumats, avui, en aquest programa.


DeJohnette va ser molt valent i per això va participar en aquest trio i disc sense títol, el de DeJohnette, Vitous, Rypdal. Publicat el 1979 per ECM 1125. Enregistrat el juny del 1978 per Jan Erik Kongshaug al Talent Studio, Oslo. Amb Terje Rypdal, guitarra, g. sintetitzada, orgue; Miroslav Vitous, contrabaix, piano elèctric: Jack DeJohnette, bateria. I el tema que escoltarem d’aquest trio és un tema de Rypdal anomenat....
 
8.A1.- “Sunrise” (Terje Rypdal)  8:28.
 
I de nou, i d’entrada, ja hem escoltat la permanent pulsació rítmica de DeJohnette en aquest atmosfèric  tema de Rypdal. I què maca la melodia amb l’arc del contrabaix de Vitous, recordeu, el primer baixista de Weather Report. I la guitarra sintetitzada de Terje Rypdal, quina bellesa tot plegat. I el nostre heroi que aleshores, en aquells anys, sembla que tothom volia que els acompanyés per la manera personal i aleshores quasi única de fer-ho. I és curiós que no tingués un espai per fer-hi el seu solo, i esclar que no tant curiós, perquè tothom sabia que ell estaria improvisant durant tot el tema. Esclar que hi hagué excepcions, car en aquest tema i quasi al final, sembla haver-ho fet una mica. Sorprenent tema de Rypdal, i amb un final increïble de tots tres, el d’aquest “Sunrise” de Terje Rypdal.
 
Us recordo també que entreu a les següents pàgines web dels locals on es fa Jazz..
Llibreria Byron: Barcelona
https://llibreriabyron.com/calendari/
Nova Jazz Cava: Terrassa
https://www.jazzterrassa.org/ca/programacio/upcoming,
Jazz Club Sant Vicenç: Sant Vicenç dels Horts
https://jazzclublavicentina.blogspot.com/, i nosaltres fins el 21 de novembre que tindrem a Lluís Coloma Trio a la Sala Xica a partir de les 22h, i entrades a 15€ a taquila o a entrapolis.com. Us hi esperem.
 
A principis dels anys vuitanta, DeJohnette va tocar a l'àlbum 80/81 amb Pat Metheny, Charlie Haden, Dewey Redman i Michael Brecker. El 1981, DeJohnette va actuar al Festival de Jazz de Woodstock, per celebrar el 10è aniversari del Creative Music Studio.
 
A partir dels anys noranta
DeJohnette va continuar treballant amb Special Edition durant els anys noranta, però no es va limitar a això. El 1990, va fer una gira en un quartet format per ell mateix, Herbie Hancock, Pat Metheny i el seu col·laborador de tota la vida Holland, i va publicar Parallel Realities amb aquest grup el mateix any. El 1992 va publicar un important disc col·laboratiu, Music for the Fifth World, que es va inspirar en estudis amb un ancià natiu americà i el va unir musicalment amb músics com Vernon Reid i John Scofield. Durant la dècada de 1980, també va reprendre el piano, cosa que va conduir a la seva gira de 1994 com a pianista sol. També va tornar a treballar amb Abercrombie and Holland, reviscolant el trio Gateway. El 1990, DeJohnette va rebre un Doctorat Honoris Causa en Música del Berklee College of Music.
 
El 2004, va ser nominat a un premi Grammy pel seu treball a l'àlbum en directe de Keith Jarrett The Out-of-Towners, i va continuar treballant amb aquest grup fins al 2005. En els anys següents, DeJohnette començaria i lideraria tres nous projectes, el primer dels quals va ser el Latin Project, format pels percussionistes Giovanni Hidalgo i Luisito Quintero, el músic Don Byron, el pianista Edsel Gomez i el baixista Jerome Harris. Els altres dos nous projectes van ser el Jack DeJohnette Quartet, amb Harris de nou al costat de Danilo Perez i John Patitucci, i el Trio Beyond, un homenatge a l'amic de DeJohnette, Tony Williams, i el seu trio Lifetime (format per Williams, Larry Young i John McLaughlin), amb John Scofield i Larry Goldings. DeJohnette també va fundar el seu propi segell, Golden Beams Productions, el 2005. Aquell mateix any, va publicar Music in the Key of Om amb el seu nou segell, un àlbum electrònic que va crear amb finalitats relaxants i meditatives en què tocava sintetitzador i campanes ressonants, que va ser nominat a un Grammy en la categoria de Millor Àlbum New Age.
 
DeJohnette va continuar fent àlbums com a líder i acompanyant durant aquest període, un dels quals va ser The Elephant Sleeps But Still Remembers, una col·laboració que documenta la primera trobada de DeJohnette i el guitarrista Bill Frisell el 2001 i que va donar lloc a una altra gira amb Frisell i Jerome Harris. L'any següent, Trio Beyond va publicar Saudades, una gravació en directe d'un concert commemoratiu de Tony Williams a Londres el 2004. El 2008, DeJohnette va fer una gira amb Bobby McFerrin, Chick Corea i el trio Jarrett, i l'any següent va guanyar el premi Grammy al millor àlbum New Age amb Peace Time. El 2010, va fundar el Jack DeJohnette Group, amb Rudresh Mahanthappa al saxo alt, David Fiuczynski a la guitarra de doble coll, George Colligan als teclats i al piano, i el seu soci de llarga data Jerome Harris a les guitarres baixes elèctriques i acústiques.
 
El 2012, DeJohnette va publicar l'àlbum Sound Travels, que incloïa aparicions de McFerrin, Quintero, Bruce Hornsby, Esperanza Spalding, Lionel Loueke i Jason Moran. El mateix any, va rebre una beca NEA Jazz Masters per les seves "significatives contribucions al llarg de la seva vida [que] han ajudat a enriquir el jazz i a impulsar el creixement d'aquesta forma d'art". DeJohnette va morir d'insuficiència cardíaca congestiva a Kingston, Nova York, el 26 d'octubre de 2025, als 83 anys.
 
Estil
L'estil de DeJohnette incorporava elements de jazz, free jazz, música del món i R&B, cosa que va contribuir a convertir-lo en un dels bateria més apreciats i sol·licitats. Inicialment un baterista de grip tradicional, més tard va canviar al matched grip a causa d'un problema de tendinitis.
 
El seu estil de bateria ha estat qualificat d'únic; un crític escriu que no és només un bateria, sinó un "percussionista, colorista i comentarista epigramàtic que media les densitats canviants del conjunt" i que "la seva bateria sempre forma part de la construcció interna de la música". En una entrevista del 2004, la revista Modern Drummer va qualificar la bateria de DeJohnette de "més enllà de la tècnica".
 
DeJohnette es va autodefinir un "pensador abstracte" quan es tracta de fer solos, dient que posa "més pes en l'abstracte que en 'Què pensaves al compàs 33?'" No m'agrada pensar així. Ho puc fer, però m'agrada estar més en el flux." Pel que fa al que sentia quan tocava, DeJohnette va dir que quan tocava, entrava "en un estat alterat, un espai mental diferent. Em connecto al meu jo superior, a la biblioteca còsmica d'idees." Va comentar que havia de tocar amb molta moderació quan tocava al trio de Keith Jarrett, per tal de "tocar amb la subtilesa que requereix la música."
 
Tot i que DeJohnette és més famós i va ser principalment actiu com a bateria, també va ser un pianista amb estudis. Va començar a estudiar piano als quatre anys i més tard va prendre classes de piano al Conservatori de Música de Chicago, i va tocar tant com a pianista com a bateria al principi de la seva carrera. Més tard, va tornar al piano, publicant àlbums de piano sol el 1985 (The Jack DeJohnette Piano Album) i el 2016 (Return).També va tocar piano, orgue i instruments de teclat de sintetitzador en àlbums en què toca com a bateria, per exemple a Pictures (1977) o a New Directions In Europe (en concert el 1979, publicat el 1980).
 
El treball de DeJohnette amb Special Edition es va veure interromput regularment per altres projectes, els més significatius dels quals són els seus enregistraments el 1983 i les gires del 1985 com a membre del trio de Keith Jarrett, que estava totalment dedicat a tocar estàndards de jazz. El trio incloïa el seu compatriota de tota la vida Jarrett i el baixista Gary Peacock, i tots tres han estat membres del grup durant més de 25 anys.


I per això ja acabarem aquest programa especial dedicat a la memòria de Jack DeJohnette escoltant un tema d’aquest trio en el disc “Up for it”, Jarrett, Peacock, DeJohnette. Publicat el 2003 per ECM 1860. Enregistrat el juliol de 2002 en directe a La Pinède Gould, Juan-les-Pins, France. Amb Keith Jarrett, piano; Gary Peacock, contrabaix; Jack DeJohnette, bateria. Amb aquest final de programa farem un salt estilístic i ens endinsarem en els estàndards, els que va fer Jarrett durant tots aquests 25 anys i ja els acabarem d’escoltar i nosaltres el programa d’avui en el tema de Charlie Parker anomenat....
 
9.4.- Scrapple From the Apple (Charlie Parker) 9:41.
 
I sí que la trempera rítmica de Jarrett era l’adequada per a DeJohnette tot i que amb ell, amb el Keith, la manera de fer la rítmica del nostre heroi fou més “ortodoxa” si la comparem amb la manera com ens ha acompanyat Jack quasi des de l’inici del programa que li he volgut dedicar a ell. En aquest tema hi ha un magnífic Swing gràcies al “walking” de Peacock al contrabaix. Percebo però unes maneres molt personals de DeJohnette de seguir el “walking” del baixista, o sigui que tampoc no va ser massa ortodox ni en els estàndards. Va ser un creador nat, durant tota la seva vida. Un investigador lliure que va dedicar tota la seva vida a fer passes endavant cercant noves històries musicals, nous companys de viatge, i molt més després de l’època del trio de Jarrett. Aquí si que l’hem pogut escoltar fent un solo brutal, un solo amb tots els ets i uts, car l’acompanyament ha estat, això, un molt bon acompanyament i no tant com en els temes anteriors que s’estava improvisant constantment.
 
DeJohnette va citar Max Roach, Art Blakey, Roy Haynes, Elvin Jones, Philly Joe Jones, Art Taylor, Rashied Ali, Paul Motian, Tony Williams i Andrew Cyrille com a influències en la seva manera de tocar la bateria. No obstant això, a DeJohnette no li va agradar ser encasellat com a baterista, i va afirmar sense dubtar-ho quan va ser entrevistat l'any 2000: que "Sóc un músic complet".
 
Doncs ara sí, ho deixem aquí, gràcies per ser-hi aquí o al blog del programa que ja sabeu què és www.jazzclubdenit.blogpspot.com.es i jo mateix Miquel Tuset i Mallol qui l’ha realitzat, xerrat pels descosits d’interessos comuns, espero, i seleccionat les seves músiques, us espero la setmana vinent, si podeu, voleu i en teniu ganes i us desitjo molt bona nit i bon Jazz Club de nit en el Jaç de cadascú. Miquel Tuset i Mallol.

 

Subscribe to: Comentaris (Atom)
 

blogger templates |