Enllaç a l'àudio del programa:
Aquest programa i qui us parla, diu això:
“Dirigents de l’estat d’Israel, atureu
el genocidi que esteu perpetrant a Gaza. Llibertat per a Palestina i Cisjordània”.
Molt bona nit a tothom, benvinguts a Jazz Club de Nit aquí a Ràdio Sant Vicenç 90.2 aquí a Ràdio Abrera 107.9 aquí a Ràdio Joventut aquí a Ràdio Molins de Rei 91.2 aquí a Eixample Barcelona Ràdio aquí a Ràdio Celrà amb un programa de Jazz per a vosaltres que us
agrada el Jazz, com deia el nostre amic Cifu.
A ell li dediquem el programa avui i cada setmana que el fem, o sigui que un
petó ben gran Cifu. Aquí Miquel Tuset i Mallol qui us parla,
presenta i realitza aquest programa i com sempre amb les novetats de músics i
editorials. I ja sabeu que aquest programa forma part de la plataforma
col·lectiva i internacional anomenada “Esfera
Jazz”, i que al blog hi trobareu l’enllaç.
I avui amb un programa dedicat a discogràfiques
amigues, d’aquí, com són Underpool i
The Changes, i una radicada a Amsterdam, Dox Records. Dir-vos que ens
passejarem per tres estils de Jazz, des del més “tradicional”, entre cometes,
amb el “Playtime” de Martí Mitjavila, passant pel més Hard
Bopper, el “TRIPHASIC” de The Dam Jawn featu. Jeremy Pelt i arribant al Jazz més Contemporani i Free amb
l’“Orangina”de l’Albert Cirera & Tres Tambors, i
avui amb un micro conte de Carme de la
Fuente.
I començarem amb el disc “Playtime” de Martí
Mitjavila. Es va publicar 19 de desembre
de 2025. Enregistrat per Kasper Frenkel a
Electric Monkey Studios el 10 &
11 de març de 2025, mesclat per ell mateix. Màstering: Sergi Felipe. Amb Martí
Mitjavila Casals, Clarinet, Clarinet Baix; Cas Jiskoot, Contrabaix; David Puime, Bateria;
Ben van Gelder, Saxo Alt (Tracks 03 and
09). Foto de portada: Joana Casanova.
Disseny de portada: Joan Casares. https://thechangesmusic.bandcamp.com/album/playtime.
I sí que amb aquest disc ens endinsarem en els
estàndards de diferents èpoques i per tant interpretats de diferents maneres,
cadascuna adequada a l’estil i època de la cançó. Dels 9 temes hi ha una balada
magnífica com és “Don’t You Know I Care”
que Duke Ellington encabí en el seu “In a Mellowtone”; també balada, però
amb un punt més de tempo hi tenim “The Good Life” amb un contingut Swing del
baixista Cas Jiskoot en la improvisació del líder Martí Mitjavila al clarinet. I més o
menys amb el mateix tempo hi ha “My Cherie Amour”, cançó que Stevie Wonder va fer el 1969, amb unes
escombretes delicades, les de David
Puime. Doncs tot i ser de difícil elecció, els podrem començar escoltant en
el preciós tema compost per Sacha Distel
i lletra que no escoltarem, de Jean
Broussolle i que varen cantar a tempo de súper balada Nancy Wilson, Tony Bennet, etc, anomenat...
1.10.-The Good Life (Sacha Distel & Jean
Broussolle) 04:04.
I sí que hem gaudit amb aquest tema interpretat
amb el clarinet, instrument musical gens utilitzat en el Jazz Modern actual,
res a veure amb l’època del Swing amb Benny
Goodman, Artie Shaw i demés, que aleshores el clarinet era el rei. Martí ha volgut reivindicar-lo de nou,
ara en els nostres temps, i la veritat és que no ens ha sonat gens estranya la
seva sonoritat en un tema-balada un pèl més viva de lo habitual. El so és
càlid, la melodia, bonica, la d’un tema de Sacha
Distel, ell músic i cantant francès que allà pels 60s del segle XX
triomfava al seu país i també per aquí cantant cançons populars. El Swing
contingut ha estat possible pel delicat Walking del baixista Cas Jiskoot més encara durant la
improvisació de Martí, i amb David Puime havent passat de les
escombretes als copets al plat “Ride” i tocs a la caixa, i esclar que amb el
xarles de la seva bateria. Magistral solo de Martí on a moments ha volat per sobre de la melodia, i on ell
mateix ha acabat el tema recuperant en part el motiu principal, preciós tema
per començar-los a escoltar.
I no deixaré de dir-vos que entreu als webs de:
Discordian Records: www.discordianrecords.bandcamp.com,
Moonjune Records: www.moonjunrecords.com,
Auand Records: https://auand.com/,
A.MA Records: https://www.amaedizioni.it/
Notami Jazz: https://www.edizioninotami.it/
Dodicilune: https://www.dodicilunestore.com/
Segell Microscopi: https://www.microscopi.cat/,
The Changes Music: https://thechangesmusic.com/
CRU Records: https://alcrurecords.com/,
Etc, etc...enllaços que trobareu al blog.
El Martí
Mitjavila Trio és una inusual formació, premiada a Holanda (Keep an Eye Jazz Award, Grachtenfestival Jazz Award). Martí
Mitjavila (clarinet i clarinet baix), Cas
Jiskoot (contrabaix) i David Puime
(bateria) exploren material poc conegut de l'American
Songbook i composicions originals de Martí.
Aquest chord-less trio troba les seves arrels en el bebop i hard bop i explora
aquesta estètica amb un enfoc personal, ja sigui interpretant peces poc usuals
del canon o bé amb les seves composicions originals. Amb un estil enèrgic i
aventurer, la banda posa el clarinet al centre, instrument poc representat en
el jazz, i reivindica la seva validesa com a vehicle d'expressió.
Els 3 temes originals estan escrits com a
vehicle d'improvisació per a cada un dels membres del trio. "Lico",
diminutiu de "licorice stick", que vol dir pal de regalèssia i es com
s'anomena al clarinet en anglès en to de broma. "Line for CJ" es una
melodia dedicada al contrabaixista Cas
Jiskoot. I "Puime's Delight" està dedicada al bateria David Puime. Sempre intento incloure a Duke i Monk als meus concerts i
projectes, i aquí tinc "Don't you know I care" del primer i
"Played Twice" del segon. En Ben
van Gelder va ser el meu profe al conservatori i sempre ha set molt
inspirador i encoratjador tocar amb ell i per això és el convidat als temes
"Played Twice" i "Blues for Duane", diu en Martí.
I jo dic, parlant de tempos, que...temes més
vius són els que tenim a partir d’ara, alguns a tempo mèdium i d’altres més
vitals, tots però, amb tot el Swing del món. Hi tenim “Line For CJ” i “A Rita”
un pèl més viu. I encara una mica més és el primer track “Lico” amb un Swing
brutal pel Walking” de Joris al
contrabaix. També és així el brutal tema de Thelonious Monk , “Played Twice”, aquest amb el saxo alt de van Gelder.
I encara els escoltarem en aquest tema de Monk on hi ha Ben van Gelder..
2.3.- Played Twice (Thelonious Monk) 04:23.
I aquest tema, Monk el va encabir en el seu disc “5 by Monk by 5” publicat per Riverside
el 1959 on hi hagué Thelonious Monk
– piano, Thad Jones – corneta, Charlie Rouse – saxo tenor, Sam Jones –
contrabaix, Art Taylor – bateria.
I Martí ha
volgut fer com Monk en l’aspecte musical,
i per això hi ha convidat al seu mestre van
Gelder i en aquest tema hem tingut “4
by Martí by 4”, car no hi tenim piano. Aquest és un tema sorprenent, com la
majoria dels que va compondre el genial
compositor. Melodia feta a duet de saxo alt i clarinet, amb un tempo viu i
Swing brutal pels dos de la base rítmica amb un Walking” de Cas Jiskoot increïble i una molt bona
gestió dels estris de la bateria de Puime. Tema i ja la inversemblant improvisació de Ben van Gelder tal, que ens ha deixat
clavats a la cadira, a ell que el coneixem per com de bé toca també el saxo
tenor i a qui li he posat alguns dels seus projectes. Martí l’ha seguit i de nou amb una magistral intervenció solista
alhora que súper moderna de concepció, de fraseig, més o menys com l’ha fet
l’il·lustre convidat van Gelder.
També Cas Jiskoot ha fet la seva
improvisació, que també ha estat brutal. I recuperació de la melodia del tema i
final del tema, de cop. Brutal!
El títol de l'àlbum "Playtime" suggereix que rere de totes les complexitats
tècniques i exploracions de la música, hi ha l'objectiu de crear una sensació
de joc. "Playtime" com a
espai de creativitat i d'experimentació amb diversos estils. La música de la
banda s'inspira en artistes com Duke,
Stevie Wonder i Sonny Rollins, que eren artistes que emanaven alegria a
l'escenari i a la seva música. L'objectiu de l'àlbum és capturar aquesta
diversió i, amb sort, donar la mateixa sensació a l'oient.
I la resta de temes són ja més vitals, com el
dedicat a David Puime i tema propi
de Martí
Mitjavila, “Puime's Delight”. I ves per on que el Blues del projecte
és “Blues For Duane”, de Freddie Hubbard
i que ells toquen a un tempo esfereïdor, amb el saxo alt de van Gelder. Encara més ràpid és “Somebody
Nobody Loves”, de Seymour Miller, i
tema amb canvis rítmics i de tempo inversemblants.
I ja els deixarem d’escoltar en aquest darrer i
brutal tema, a trio de clarinet, contrabaix i bateria, anomenat...
3.8.- Somebody Nobody Loves (Seymour Miller)
04:43.
Doncs ves per on que qui primer va enregistrar
aquest tema va ser Dinah Shore &
Orquestra fent-ho el 1941, esclar que no ho va fer amb aquest patró rítmic,
i ho dic pels canvis de ritme, ternari primer i després a 4x4, i també pel tempo, passant del normal al més que doblat
on el Swing és brutal. Doncs sí que Martí
Mitjavila ens ha deixat bocabadats, frapats, garratibats, etc, per la seva
inversemblant improvisació per fraseig, llenguatge fent-ho a un tempo brutal. I
també el baixista Cas Jiskoot ha fet
de nou una brutal impro on ens ha mostrat de nou la seva gran tècnica
interpretativa. Esclar que David Puime a
la bateria ha estat també increïble. I recuperant el motiu principal l’han
acabat després d’haver fet una mena de “Turn Around”, ideal tema per ja
deixar-los d’escoltar o sigui que felicitats nois Martí Mitjavila Casals, Clarinet, Clarinet Baix; Cas Jiskoot, Contrabaix; David Puime, Bateria;
Ben van Gelder, Saxo Alt (Tracks 03 and
09).
I seguirem amb un altre d’aquests magnífics i
súper actuals discos, i ara amb
“TRIPHASIC” de The Dam Jawn featu.
Jeremy Pelt. Publicat el 30 de novembre de 2025 per Dox Records, Amsterdam. Enregistrat i mesclat per Alessandro Mazzieri. Masteritzat per Alex De Turk. Artwork MZK, São Paulo. Amb Martin Diaz, saxo alt; Frank Groenendijk,
saxo tenor; Joan Fort, guitarra elèctrica; Philip Lewin, contrabaix; Nitin
Parree, bateria amb Jeremy Pelt,
trompeta d’estrella convidada.
https://thedamjawn.bandcamp.com/album/triphasic.
I si el disc anterior anava d’estàndards, majoritàriament,
aquest va de temes propis dels membres de la formació base del quintet, tot i
haver-hi un tema de Duke Ellington
arranjat per Joan Fort. Els ritmes i
tempos són més diversos que els del projecte anterior, i aquí les coses són
així com més “modernes”. Tenim doncs el tema de Martín Díaz que titula el projecte, “Triphasic”, que és molt
delicat alhora que contemporani per melodia, harmonia i ritme. Suau és també el
tema de Duke “Don’t You Know I
Care”, que ves per on també el teníem en el disc de Mitjavila.
Doncs ja els començarem escoltant en aquest
preciós tema de Duke Ellington anomenat...
4.9.- Don’t You Know I Care (Duke Ellington) 5:25.
I aquest tema Duke el va enregistrar el 14 de juliol de 1960 i Columbia no el va publicar fins el
1979, amb ell mateix al piano i màsters escollits, de la seva Big Band, com van
ser Ray Nance – trompeta, Lawrence Brown – trombó,
Johnny Hodges – saxo alt, Paul Gonsalves – saxo tenor, Harry Carney – saxo
baríton, Aaron Bell – contrabaix, Sam Woodyard – bateria.
I amb quina Intro ha començat el tema el bo de Jeremy Pelt i ja la melodia de Duke amb el so càlid de la seva
trompeta. I què interessants les aportacions dels dos vents, saxo alt Martín díaz i saxo tenor Frank Groenendijk tot i acompanyant-lo
omplint amb més frases la seva intervenció, amb un arranjament sorprenent. I
amb quin gust ha entrat la guitarra de Joan
Fort, amb quin so més càlid també i magnífic llenguatge i so de la seva
increïble guitarra, en un tema on només ell ha solejat, tot i la col·laboració
dels altres companys, els vents fent aquelles floritures melòdiques, i el trio
base, amb la pulsió rítmica adequada. I Pelt
ha recuperat el tema en la B, en el pont i ja seguir amb la melodia
d’aquest bonic tema, i preciós final, ideal per començar-los a escoltar.
"Alguns discos arriben per necessitat;
d'altres per casualitat. Triphasic
és el so del que passa quan la urgència i les circumstàncies donen pas a la
claredat. Per primera vegada, The Dam
Jawn, un col·lectiu amb seu a Amsterdam
que originalment va començar a Filadèlfia,
va entrar a l'estudi amb temps per preparar-se, espai per respirar i música que
ja havia viscut a l'escenari. El resultat és el seu tercer àlbum, Triphasic, gravat a principis del 2025
juntament amb el trompetista novaiorquès Jeremy
Pelt: amb molt de groove, coherent i, sobretot, ple de possibilitats.
L'àlbum es publicà a Dox Records el 28 de novembre de 2025.
I no deixaré de dir-vos que entreu als webs de:
Fresh Sound Records: www.freshsoundrecords.com,
Quadrant Produccions: www.quadrantproduccions.es
Temps Record: https://tempsrecord.cat,
Youkali Music: http://youkalimusic.com,
Sedajaz Records:
https://sedajazz.es/tienda_sedajazz_discos.php,
Origin Records: https://originarts.com/,
Errabal Jazz:
http://www.hotsak.com/Errabal-es?set_language=es
UnderPool: https://www.underpool.org
Etc, etc...enllaços que trobareu al blog.
També hi ha un tema a guitarra sintetitzada
solo, i tema de Joan Fort que segueix
aquest tarannà de tendreses, el “Checkin’ In”. Un altre tema a instrument sol
és el del bateria Nitin Parree i
tema “Sinkin’”, intro curteta prèvia al seu tema “Floatin’” ja amb la resta de
la formació. Però seguirem a tot Boogaloo en el tema del saxo tenor Frank Groenendijk i anomenat...
5.8.- I Got a Boogaloo (Frank Groenendijk) 4:01.
I carall de molt bon tema del saxo tenor Frank Groenendijk amb quina marxeta més
maca que el va fer. I ell mateix ha acabat la tanda de solos i què ben parit
que l’ha fet, amb quin so més potent i fraseig. I la melodia l’ha fet de nou el
convidat Pelt a la trompeta, tot i
haver-lo ajudat la resta de companys amb els seus vents. Un tema on la guitarra
de Fort ha estat de manera permanent
marcant el “boogaloo” i esclar que els dos de la base rítmica, Lewin al contrabaix i Parree a la bateria. I sí que el primer
solo ha estat a càrrec del gran Jeremy
Pelt i seu so brillant allà a dalt dels aguts, que no súper aguts. So
nítid, mestria per tècnica, llenguatge de lo més jazzero, quin goig poder
comptar amb ell en aquest projecte. I després d’ell, el gran solo del saxo
tenor i compositor, tema i final de cop d’aquest brutal “I got a Boogaloo”.
Com el seu títol suggereix, Triphasic es desplega en tres corrents: la unió de cinc veus iguals
com a compositors; un so que s'endinsa en els grooves i l'electrònica sense
perdre el seu cor acústic; i l'espurna d'una presència externa a Pelt, l'art
del qual va posar cada detall en un focus més nítid. Aquests elements
convergeixen en un disc que es sent alhora arrelat i obert. Al llarg dels seus
dos discos anteriors, The Dam Jawn
ha après a prosperar amb les circumstàncies. El que fa que Triphasic sigui atractiu és que sembla alhora una arribada i una
partida. The Dam Jawn s'ha convertit
en una banda orgullosa de la seva història, però que no vol quedar-se quieta. Triphasic és un marcador de quant han
arribat: una fita i, alhora, una invitació a seguir-los en el que vindrà.
I de la resta de temes comentar que són
magnífics, per les seves diverses modernitats sonores, musicals i rítmiques,
com és el cas del tema de Nitin Parree
i primer track del disc, “Soorvaast” amb una guitarra esotèrica de background.
Un altre tema interessant amb ritmes així com trencats, un tan Latin i tema del
baixista Philip Lewin i anomenat “Influx”,
amb un primer solo espaterrant del Martín
al saxo alt. I un altre tema del Joan
és “Hotel 17”, iniciat per ell mateix a guitarra sol amb acords, i ja la
trompeta delicada del gran Jeremy Pelt.
I tot i ser més curtet que aquests tres comentats, els acabarem d’escoltar en
el brutal tema del Martín Díaz a tot
Blues i anomenat...
6.10.- Tongue Twister (Martín Díaz) 3:53.
I amb quina gran Intro ha començat aquest tema
en Nitin Parree ell a la bateria.
Tema amb un ritme trencat que ben bé ens ha marcat Joan Fort amb la seva guitarra i esclar que el mateix bateria. I la
curteta melodia del tema l’han fet a l’uníson els tres vents, tot un Blues. Sí
que hem notat el canvi a tot Swing justament en la improvisació inversemblant
del convidat i mestre Jeremy Pelt. Tot
i que qui primer ens ha estabornit pel seu solo ha estat el saxo tenor Frank Groenendijk en un llarg i brutal
solo. Després, i amb igual contundència i mestria la impro del saxo alt i
compositor, en Martín Díaz, que ens
ha deixat clavats a la cadira per so, llenguatge, tècnica i bon gust; i què
súper cracs, aquests joves. I després del solo de Pelt, hem pogut escoltar com els tres vents han compartit uns
“quatres” compassos alternant improvisacions, i un posterior solo de Joan Fort a base d’acords amb la
mateixa rítmica del tema, brutal tema de Martín
ideal per ja deixar-los d’escoltar o sigui que felicitats nois Martin Diaz, saxo alt; Frank Groenendijk,
saxo tenor; Joan Fort, guitarra elèctrica; Philip Lewin, contrabaix; Nitin
Parree i Jeremy Pelt.
Aquest esperit va portar..." els va portar
a un moment crucial al North Sea Jazz
Festival el 2024. Originalment programat per actuar amb Dick Oatts, el seu antic mentor, la
banda es va associar amb Jeremy Pelt.
Van compondre un set totalment nou per a l'ocasió, i la química a l'escenari
era innegable. El paper de Pelt a Triphasic no es pot exagerar. Reconegut
durant molt de temps com un dels trompetistes més importants de l'actualitat, Pelt aporta no només el seu so, sinó
també la seva sensibilitat a la música. Porta el llinatge de Freddie Hubbard i Lee Morgan al present mentre busca constantment nous horitzons.
Això demostra ser una combinació perfecta per a l'àmplia paleta de The Dam Jawn, la versatilitat de la
qual abasta des del bop ardent fins al modernisme líric i les textures
atmosfèriques. Ja sigui impulsant el pols d'un boogaloo greixós, teixint
arranjaments de trompeta en capes o obrint la música amb una improvisació
espaiosa, Pelt il·lumina. Afegeix
pes i profunditat mentre amplifica el que ja és al nucli de la identitat de The Dam Jawn: un equilibri de gravetat
i llibertat que ancora Triphasic
fermament dins l'esperit del jazz de Nova
York.
I després d’aquestes magnífiques músiques sembla un bon moment per escoltar el micro conte de Carme de la Fuente. Gràcies Carme per la teva dolça poesia musical i sempre la del programa.
I ja encarem el final del programa fent un salt
al buit, el del Jazz Contemporani i amb
alguns temes del darrer disc “Orangina”,
Albert Cirera & Tres Tambors, enregistrat per Sergi Felipe el 12, 13 i 14 de juny a Underpool Studio. Mesclat i masteritzat per Sergi Felipe. Amb Albert
Cirera – Saxo tenor, soprano, Marco Mezquida – piano, Rhodes, Marko Lohikari –
contrabaix, Oscar Domènech – bateria. Tota la música composta per Albert Cirera. Il·lustracions d'Anoti Carné. Fotos de la pintura de Zoe Carné. Disseny de Pepon Meneses. Notes lineals de Martí Farré. Produït per Albert Cirera i Sergi Felipe. https://www.underpool.org/releases/orangina/.
Doncs sí que és així, bàsicament, aquest
projecte, tot i haver-hi un tema a tot Swing en les improvisacions a la seva
contemporània manera. I amb el primer i curtet track, “L’Última”, delicat de
tempo, així ho podrem constatar, lo de la modernitat més agosarada, en un tema
on sona una altre melodia a mode de background per sota de la principal. Un
altre tema així d’esotèric és el que inicia Marco Mezquida a piano sol d’una manera molt delicada, “Nordik
Premier”, per ja després amb notes profundes del contrabaix de Marko Lohikari, tambors suaus de l’Òscar Domènech i notes llargues del
saxo tenor del líder Albert Cirera.
Segueix aquest tarannà “Suor Freda” amb Marco
a l’inici, tot i esdevenir uns canvis posteriors que el situen una passa
més endavant. I “Orangina” és delicat i iniciat a duet de saxo soprano i piano,
per ja Marko seguir ell sol en la B
del tema, i ja després tots dos seguin el tema. Les improvisacions a tot Jazz
Avant-Garde són inversemblants, per modernitats però alhora acaronant-nos
dolçament.
Escoltem-los doncs en el magnífic tema “Suor
Freda” on hi trobarem un Groove impressionant...
7.3.- Suor Freda (Albert Cirera) 6:04.
I sí que hem fet un canvi estilístic, sí; i si
no hem caigut al buit, aviat hi caurem. Un tema de 6 minuts, amb els tres
primers a mode d’intro al tema, tema i d’altres aportacions. A tenir en compte
la gran tasca dels de la base rítmica amb Mezquida
al piano; Lohikari al contrabaix i
la subtilesa de Domènech a la bateria,
i tema que ha acabat amb un gran solo de l’Òscar
a la bateria, i amb una intensitat esfereïdora. I amb quina delicada
“Intro” l’ha començat Marco Mezquida al
piano, per ja aparèixer la melodia a càrrec del saxo soprano del líder i
compositor, l’Albert Cirera. Ben
aviat ha aparegut la primera improvisació, la del baixista nòrdic establert a Mallorca, Marko Lohikari. I què brutal
la improvisació de Cirera al saxo
soprano, què impressionant, quina mestria, quin domini de l’instrument, ell que
també domina lo dels estils jazzístics, que tan et toca un estàndard en mode
clàssic que et toca un tema de lo més Free. I ell mateix ha deixat pas al solo
de l’Òscar i així arribar al final
d’aquest magnífic tema, ideal per començar-los a escoltar.
Orangina és el títol del tercer àlbum d'Albert Cirera & Tres Tambors, un
projecte que s'ha consolidat després de més de deu anys de trajectòria, durant
els quals aquest quartet ha desenvolupat un llenguatge propi que explora, sense
complexos, els límits del jazz contemporani. Les composicions que conformen Orangina sorgeixen de la improvisació i
es desenvolupen a través de diferents jocs compositius, eines que donen a Albert Cirera la llibertat
d'experimentar i de conduir la seva música cap a nous espais que van més enllà
del convencional.
Us recordo també que entreu a les següents
pàgines web dels locals on es fa Jazz..
23 Robadors,
Barcelona:
https://23robadors.com/programacio/,
Jamboree Jazz
Club, Barcelona:
https://jamboreejazz.com/agenda/,
Sunset Jazz
Club, Girona:
http://www.sunsetjazz-club.com/index/BENVINGUDA.html
etc, etc....al blog hi trobareu l’enllaç a la
seva programació.
I sí que “Patarrel” segueix aquest tarannà
arrítmic i contemporani per melodies també, i esclar que per les seves
improvisacions. De mica en mica el tema va agafant més embranzida sonora,
sobretot en la impro del líder Cirera al
saxo tenor, tema que sembla partir ja d’una improvisació primerenca. Ara bé,
amb el 7è track “Jante Law”, les coses tenen un tarannà més vital i rítmic, amb
sonoritats contemporànies, les del saxo soprano de l’Albert Cirera i el Rhodes de
Mezquida. Escoltem-los en aquest
brutal tema...
8.7.- Jante Law (Albert Cirera) 05:38
I quin canvi musical hem notat amb aquest gran
tema de l’Albert, encara ell amb el
soprano, havent-lo començat amb el motiu principal, les notes greus del
contrabaix de Lohikari i sons
estratosfèrics del soprano del líder, i ja havent ell mateix encetat la melodia
del tema amb tot el suport rítmic dels tres de la base, Rhodes de Marco Mezquida;
contrabaix potent de Marco Lohikari i
la mestria inqüestionable de l’Òscar
Domènech a la bateria. I Cirera ens
ha clavat de nou una improvisació increïble, i amb quin gran so el del seu saxo
soprano. I sí que l’ha seguit Mezquida amb
el Rhodes i també amb unes
aportacions solistes de gran talla, la seva, alhora que magnífica sonoritat la
del seu Rhodes. I sí que durant el
solo de Marco hem sentit unes veus
que no he pogut identificar, no. I els tres del trio base han arribat al final
amb un marcatge rítmic molt potent, acabant el tema així com en suspensió.
El bateria Òscar
Domenech, el contrabaixista Marco
Lohikari i el pianista Marco
Mezquida acompanyen Albert Cirera
en aquest projecte. Junts, teixeixen els vincles de complicitat necessaris per
interpretar les dotze composicions d'Orangina
— un pretext per crear, plegats, una música viva que evoluciona en cada
actuació en directe a la recerca de noves textures i nous timbres. Aquesta
actitud defineix la personalitat musical d'Albert
Cirera.
I un tema sorprenent és “Melody”, pels seus
inicis estratosfèrics, per com el bateria Domènech
fa anar els estris del seu kit rítmic; per com els companys interactuen entre
ells, Mezquida – Cirera i amb un
final espaterrant rítmic i assonant. I un altre dels curtets i amb tots els
aires al Jazz d’Avantguarda és “Criteri”, tema boig per com tots quatre
interactuen, per les improvisacions col·lectives, pel tempo, per com ens
transporta a un més enllà del Jazz. També és així, tot i amb més de 6 minuts
“Nicotine”, amb una melodia potent a duet de piano i tenor i so escardat del
saxo tenor de Cirera i inversemblant
improvisació. Les interaccions col·lectives segueixen i la improvisació bestial
de Marco al piano; els fons greus de
les notes de Lohikari, els sons
espectaculars de Domènech a la
bateria. El break al bell mig del tema amb el piano sol de Marco Mezquida, el so delicat posterior del soprano del líder, etc,
etc...
I com a cirereta del pastís, encara els
escoltarem en un altre brutal tema, el que deia al començament on s’hi albiren
tradició a tot Swing mesclada amb modernitat i tema anomenat..
9.10.- Easier Kit (Albert Cirera) 05:03.
I tot i haver començat delicadament aquest
“Easier Kit”, amb melodia de saxo tenor i contrabaix fregat amb l’arc, i
posterior intervenció de l’Òscar a
la bateria, tot just acabada la presentació del tema, Marco Mezquida s’ha deixat anar fent una improvisació brutal, quin
goig haver-lo pogut recuperar per aquest projecte del qual ell en forma part
des dels inicis, vaja, com la resta de companys. L’hem escoltat fent una gran
tasca solista amb el seu personal llenguatge i “maneres” interpretatives.
Brutal ell, els altres dos de la base, amb Lohikari
havent encetat un Swing a base del seu Walking i Òscar amb una permanent i inversemblant tasca rítmica. Cirera l’ha seguit fent un tasca brutal
ara amb el seu saxo tenor. Ens ha tornat a mostrar de quina pasta està fet, la
dels mestres en això de tocar els vents més contemporanis, per com de moderna
ha estat la seva intervenció solista. I sempre, sempre, baix i bateria, i piano
esclar, treballant per de sota, brutals tots quatre. I el final, doncs com
l’han començat, a saxo tenor i contrabaix fregat amb l’arc. Brutal tema de l’Albert Cirera.
Us recordo també que entreu a les següents
pàgines web dels locals on es fa Jazz..
Llibreria
Byron: Barcelona
https://llibreriabyron.com/calendari/
Nova Jazz Cava:
Terrassa
https://www.jazzterrassa.org/ca/programacio/upcoming,
Jazz Club Sant
Vicenç: Sant Vicenç dels Horts
https://jazzclublavicentina.blogspot.com/, i nosaltres el divendres 23 de gener en plena Festa Major d’Hivern i a l’Auditori del Molí dels Frares amb Santi de la Rubia, saxo tenor; Oriol Roca,
bateria i convidat sorpresa al baix
amb l’entrada gratuïta i a partir de les 22h.
I ja per acabar-los d’escolar i nosaltres acabar
el programa d’avui, els escoltarem en el brutal tema “Va vine”, curtet però
molt intens, i ja d’entrada amb la bateria de Domènech, el contrabaix de Lohikari
i el piano de Mezquida. Posterior
melodia a saxo tenor de Cirera,
improvisacions inversemblants a tot Jazz Avantgarde i més brutalitats
increïbles que escoltareu, som-hi doncs.
10.12.- Va Vine (Albert Cirera) 03:11.
Carall quina brutalitat de tema, i ara sí que
hem fet un salt al buit, ideal tema per ja deixar-los d’escoltar i nosaltres
acabar el programa d’avui, que com sempre espero que us hagi agradat tant com a
mi o sigui que felicitats nois Albert
Cirera – Saxo tenor, soprano, Marco Mezquida – piano, Rhodes, Marko Lohikari –
contrabaix, Oscar Domènech – bateria.
Doncs ara sí, ho deixem aquí, gràcies per ser-hi
aquí o al blog del programa que ja sabeu què és www.jazzclubdenit.blogpspot.com.es i jo mateix Miquel Tuset i Mallol qui l’ha realitzat, xerrat pels descosits
d’interessos comuns, espero, i seleccionat les seves músiques, us espero la
setmana vinent, si podeu, voleu i en teniu ganes i us desitjo molt bona nit i
bon Jazz Club de nit en el Jaç de cadascú. Miquel Tuset i Mallol.
