Jazz Club de Nit a Ràdio Sant Vicenç 90.2 FM

 

Molt bona nit a tothom, benvinguts a Jazz Club de Nit aquí a Ràdio Sant Vicenç 90.2 aquí a Ràdio Abrera 107.9 aquí a Ràdio Joventut aquí a Ràdio Molins de Rei 91.2 amb un programa de Jazz per a vosaltres que us agrada el Jazz, com deia el nostre amic Cifu. A ell li dediquem el programa avui i cada setmana que el fem, o sigui que un petó ben gran Cifu. Aquí Miquel Tuset i Mallol qui us parla, presenta i realitza aquest programa i com sempre amb les novetats de músics i editorials. I ja sabeu que aquest programa forma part de la plataforma col·lectiva i internacional anomenada “esfera jazz”, i que al blog hi trobareu l’enllaç. He dit col·lectiva i ara dic també de pirades i pirats del Jazz i ara ja en som més de seixanta entre podcasts i pàgines web totes relacionades amb el món del Jazz. 

Abans de començar el programa m’agradaria agrair a tota la gent que va venir al concert d’aquest divendres passat, on vam gaudir molt amb la proposta  TARKOLOGY - Jaume Vilaseca Trio. Ens van fer una demostració de mestria reinterpretant la música dels E-L-P a tot Jazz. La Sala Xica es va veure ben plena i totes i tots vam gaudir d’allò més amb aquelles músiques de rock simfònic dels anys 70s. Gràcies als enormes músics, Jaume Vilaseca, Dick Them i Ramón Díaz, a l’AMJM per confiar en el JCLV un any més, i que esperem que en siguin molts més, i a l’Ajuntament de SVdH pel seu suport.

I centrant-nos en el Programa d’avui, el 515 des del 2009, dir-vos que anirà de projectes on la guitarra elèctrica en serà la protagonista i no només, car en un dels discos on el teclista és el líder, aquest també remena la guitarra, i per això el programa té un títol que diu això “Algunes guitarres i teclats”. Escoltarem el darrer projecte del mestre Joan Sanmartí, “DEDICAT”, editat per Jazz Granollers Records. Els altres dos són d’Errabal Jazz, amb l’Eva Alcaide Quintet, “Dive Into The Sea”, i el “meditaciones” de David Sancho 3, i aquesta setmana hi tornarem amb un micro conte de Carme de la Fuente.

 

Doncs proposo que comencem el programa amb el disc del gran guitarrista i compositor, i també professor i encara director del Departament de Jazz de l’Esmuc, en Joan Sanmatí, el seu DEDICAT. De fet és el primer disc editat el 2022, o sigui el JGR202201. Enregistrat per Ferran Conangla al 44.1 Recording Studios (Girona) i també al Tasso Laboratori de So i als Estudis Rosazul. Hi ha una sèrie d’ajudants de gravació. Mesclat i masteritzat pel mateix Conangla. Aquesta és una producció de Sanmartí i Conangla, i n’és una d’especial de JGR cap el Jazz Granollers Festival. Barcelona. Hi ha una formació base amb Joan Sanmartí, guitarres; Jordi Rossy, vibràfon i bateria; Lluís Vidal, piano i Carles Benavent, baix elèctric. S’ha de dir que ells toquen d’altres instruments coses que es veuen a la contraportada. També hi ha una gran colla de músics que miraré de comentar en els temes que posi. Totes les composicions són de Joan Sanmartí.  I com sempre dir-vos que al blog us posaré l’enllaç a la pàgina web del disc: http://jazzgranollers.com/dedicat-2022/ 

Aquest és un projecte atípic, car de quasi l’hora de música, aquesta està distribuïda en quatre temes, essent quasi una Suite. “Qué han dicho los otros” és el primer tema i dura 14m19s. “Postludi d’un any” és el més llarg i dura 24m i 28s, la qual cosa el situa com a únic en la seva espècie. “Sides of the same coin” dura 11m41s i el darrer “Dedicat”, 8m09s. De fet, el meu és el Dedicat 61 de 100 que ell ha enviat i dedicat, amb la seva signatura a la portada. 

Un projecte d’aquesta envergadura serà difícil comentar de la manera com faig habitualment tot i que potser en el tema que escoltareu sí que ho podré fer. Escoltem-los en el darrer track que titula el projecte.... 

1.4.- Dedicat (Joan Sanmartí) 8m09s. 

Acabem d’escoltar un tema que ha estat una delícia. Jo diria que el quartet base són els que han tocat. El tema l’ha començat Lluís Vidal amb una Intro al piano, per ben aviat copsar el ritme i tempo mèdium slow del tema, car el baix de Benavent, la bateria de Rossy així ens ho han mostrat. Alhora, la guitarra del líder i compositor ha aparegut amb el que seria la melodia, i en Lluís acompanyant-lo de manera puntual. El Groove és impressionant. Crec que també hi pot haver el contrabaix del Marc Cuevas, car a Carles l’escoltem puntualment de manera solista amb algunes frases. Els arpegis precisos i preciosos de Vidal recolzant al líder, com també notes de vibràfon a càrrec de Jordi Rossy. Benavent (b.e), Rossy (vib), Lluís Vidal (p), ells tres han fet una “roda” d’intervencions solistes a un gran nivell, i sempre una secció rítmica que fa que tot camini. Al final, Joan Sanmartí ha fet la seva ja més llarga improvisació, amb el seu so un tant fosc a voluntat, ell volant per sobre la preciosa cadència dels acords que ell mateix ha creat. Al final, els arpegis amunt i avall de piano i guitarra, melodia principal i ja per anar-lo acabant delicadament, dolçament, com tot el tema és, ha estat. Un goig de composició de Joan Sanmartí. 

M’estalviaré fer promoció de les editorials de la manera habitual però no deixaré de dir-vos que entreu als webs de:

Fresh Sound Records: www.freshsoundrecords.com,

Errabal Jazz:

http://www.hotsak.com/Errabal-es?set_language=es,

Quadrant Produccions: www.quadrantproduccions.es

Temps Record: https://tempsrecord.cat,

Youkali Music: http://youkalimusic.com,

Origin Records: https://originarts.com/,

 

I seguirem escoltant-lo en un altre magnífic tema i ja com a darrer tema del seu projecte, i no serà el de 24 minuts per raons òbvies, o sigui que serà el primer track i titulat: 

2.1.- Qué han dicho los otros? (Joan Sanmartí) 14m19s. 

Lo que primer copsa és l’aurèola on ens envolten, tots ells i elles i esclar, gràcies a les composicions del líder. Aquest tema té uns aires així com aràbics de l’Alhambra, a vegades, i també d’Aranjuez. Marimba d’en Roger, i d’altres instruments així com les percussions de Aitor, també l’orgue de Txema Riera, l’acordió de l’Edurne Arizu, violins, etc. Hem escoltat un magnífic solo d’en Carles Benavent amb el seu personal i únic estil i manera d’interpretar la música. També al líder amb un so de la seva guitarra passada per sedassos electrònics. L’acústica és la que ens situa en la melodia, la que el líder també ha tocat. El break íntim del líder a la guitarra acústica ens ha deixat clavats a la cadira, fent-nos ell una demostració de com mantenir la pulsació i quasi aturar el temps, el tempo. Els aires del Mestre Rodrigo els hem escoltat clarament amb els seus arpegis. Moments íntims on hi col·laboren d’altres músics, car s’ha sentit el vibràfon, violins, i d’altres de preciosos. I què bonic el canvi posterior, rítmicament molt delicat amb el baix i acordió fent la línia melòdica, i les percussions fent la rítmico-temporal. Una altra meravella de tema, que a més a més ha acabat amb un afegitó rítmic, tot i recuperant el tema inicial, arpegis, notes bàsiques llargues, gran profusió de sons diversos i rics en harmònics. Tot plegat és una gran amalgama de bellesa sonora, diversa, alhora que amb una pulsió rítmica, la més adequada a cada moment del llarg tema. Una delícia de projecte, on en Joan ens ha mostrat la seva faceta de creador amb majúscules. Bravo mestre.

I seguirem delicadament amb el disc de la guitarrista Eva Alcaide, “Dive Into The Sea”. Enregistrat, mesclat i masteritzat per Mikel Eceiza als Mecca Recording Studio. I elles i ells són: Eva Alcaide, guitarra; Irati Bilbao, veu; Jorge Fernández, piano; Carlos Montull, baix i Aitor Bravo, bateria. Tots els temes són d’Eva Alcaide excepte “The Peacoks”, de Jimmy Rowles i “Naima” de John Coltrane. I com sempre dir-vos que al blog us posaré l’enllaç a la pàgina web del disc: http://www.hotsak.com/agenda-es/eva-alcaide/. 

I els començarem escoltant en el preciós tema de la líder Alcaide, el que titula l’àlbum i anomenat.. 

3.7.- Dive Into The Sea (Eva Alcaide) 5m17s. 

Doncs de quina manera més dolça hem començat el seu projecte. La melodia cantada a duet per guitarra i veu, elles, les dues dones Alcaide i Bilbao, la molt bonica melodia amb aires de Flora Purim. Ben aviat els solos, i el primer el del baixista Montull, força ben trenat. La líder, a la qual no coneixíem, ha aparegut posteriorment, i com ens ha agradat el seu so i fraseig, gust musical, swing en la interpretació alhora que les boniques línies creades. La seva sonoritat ens recorda a un dels puntals actuals de la guitarra de Jazz, ell també amb la seva incursió en la fusió i sons extraterrestres, els que encara fa en Pat Metheny. El suport de la base rítmica de piano, baix i bateria ha estat fonamental. Les hem tornat a escoltar a elles dues, i una mica més a la cantant Irati, de la qual ja li vaig posar un disc seu en aquest programa, també d’Errabal Jazz. Bonic tema per començar-les a escoltar, a elles i a ells. 

I des d’aquesta pàgina ens diuen què:

Abandonar-se al pols impertorbable de les marees i al seu moviment permanent. El mar és l'origen, la inspiració, l'úter matern que ens acull al seu si sempre que ens cal recordar-nos el que som. Aguantar la respiració per únicament escoltar el nostre propi cor en el silenci més absolut i deixar-nos bressolar pel corrent per fondre'ns amb ella i ser-ne només un. Eva Alcaide a més d'haver col·laborat amb gran nombre d'artistes al llarg del temps i comptar amb una gran experiència en directe, té també un destacable historial acadèmic. Des dels seus inicis en guitarra clàssica al Conservatori de Música Adolfo Salazar de Madrid, el seu pas per l'Escola de Música Creativa, on s'endinsa als terrenys de la música contemporània, fins a llicenciar-se en l'especialitat de guitarra jazz al Centre Superior de Música del País Basc (Musikene), consolidant la seva formació al Royal Conservatoire of Scotland realitzant un màster en Interpretació de Guitarra Jazz.

 

I més discogràfiques són:

Discordian Records: www.discordianrecords.bandcamp.com,

Moonjune Records: www.moonjunrecords.com,

Auand Records: https://auand.com/,

Segell Microscopi: https://www.microscopi.cat/,

CRU Records: https://crurecords.com/,

Tejo Milenario: http://www.tejomusic.com/,

Etc, etc...enllaços que trobareu al blog. 

I seguirem escoltant aquest projecte i ara amb un altre tema de la líder, ara amb una mica més de pulsió rítmica i anomenat. 

4.3.- These Hallways (Eva Alcaide) 7m33s. 

I sí, el tempo és més viu però hi ha quelcom en aquesta música que et fa pensar en un projecte global, el del disc. És evident que quan una creadora, un creador, fa un projecte, aquest sol ser temàtic. Les músiques, aurèoles i idees solen girar al voltant d’un centre. En aquest tema però hem pogut escoltar la reeixida improvisació del pianista Jorge Fernández, ell l’únic solista del tema. El tema l’ha començat la líder amb una Intro rítmica i puntejada, marcant el motiu principal al voltant del qual ha girat tot. La melodia ha aparegut de la mà de la guitarra de la líder Alcaide, per després en el pont afegir-s’hi la veu de la cantant Bilbao. El break del final del tema ha estat preciós, també amb la veu de Irati. El llarg solo del pianista ens ha apropat al final d’aquest magnífic tema d’Alcaide. El precís suport de la base rítmica, ara de guitarra, baix i bateria, ha estat imprescindible per a poder-lo ell, el pianista, realitzar. El final, amb la veu d’Irati, preciós. 

I seguint amb les explicacions sobre el projecte i després del Superior i Màster..

Un període on es comença a gestar aquest projecte i per al qual ha comptat amb quatre reconeguts músics d'inqüestionable prestigi, el nexe comú del qual podríem situar-lo a nivell acadèmic al Centre Musikene, tota una referència a nivell internacional i garantia d'excel·lència. A més de la mateixa guitarrista madrilenya, el quintet està integrat per la cantant de Durango, Irati Bilbao, líder del projecte Begin qui s'ha establert en els darrers temps com tot un referent gràcies a la publicació el 2020 del seu primer treball homònim. El pianista Jorge Fernández, un altre reconegut i experimentat artista, a més d’artífex del projecte No Land Trio. Completen la formació, Carlos Montull al baix, qui compagina la seva tasca docent amb innombrables col·laboracions amb altres artistes i el versàtil baterista Aitor Bravo, membre entre d'altres de Triology, No-Land Trio i el grup de Jerónimo Martin.

 

I encara seguirem amb un altre tema original d’aquest projecte i que serà el primer track del disc i anomenat... 

5.1.- Fresh Start (Eva Alcaide) 7m19s. 

I quina altra meravella de tema, aquest encara amb més pulsió rítmica i tempo viu. Hem pogut escoltar-la a ella, la líder executant una llarga i magnífica improvisació, amb un gust exquisit. El tema l’han començat les dues dones a duet fent-ne la melodia i motiu principal. Ben aviat ha aparegut el solo al piano de Jorge Fernández, amb una energia brutal de recolzament, la de la base rítmica amb guitarra, baix i bateria, aquest darrer brutal. La improvisació d’Alcaide ens ha semblat d’una gran factura. Fraseig jazzístic impressionant. Una molt bona execució acompanyada de demostració tècnica  alhora que molt creativa i melòdica. Al final d’ella hem pogut també copsar la mestria del baterista Aitor Bravo, el qual ha estat immens. Solo llarg, ben trenat, amb bona utilització de tots els elements de la seva bateria. Brutal. I sempre amb el suport harmònic dels seus companys i líder. Gran tema, també. 

“Dive into the sea” posseeix una producció brillant que se submergeix en profunditats sonores que saben a jazz actual sense obviar la tradició per beure de moltes altres influències. Ple de matisos i colors que es deixen filtrar a través d'una excel·lent col·lecció de composicions escrites per Eva Alcaide al llarg dels seus anys com a estudiant i que tenen com a font d'inspiració el mar i la iconografia. Des dels jocs melòdics i unísons d'Irati Bilbao a la veu i Eva Alcaide a la guitarra a “Fresh start” passant per l'estructura cíclica i evocadora de “Burelli Island” o “In these halfway” fins arribar a “Movement at the coral reef” , la cohesió de la banda aconsegueix traslladar-nos a paisatges aquàtics, transitant pels corrents de la música contemporani amb una empremta i una sonoritat pròpies. Ecos de Pat Metheny i Ben Monder sota el mestratge instrumental d'Eva Alcaide, que dibuixa melodies plenes de blaus i verds a la instrumental “The Peacocks” per protagonitzar la rítmica “Naima” i fer palesa la complicitat de tota la banda, posant punt i final a aquest treball amb l'homònima “Dive into the sea”. El moviment permanent, el pols impertorbable de les marees. Eva Alcaide pinta el silenci més absolut de colors marins de manera magistral, desentranyant el misteri del qual es deixa bressolar pel corrent i es fon amb ella per ser un de sol. “Dive into the sea” n’és la prova.

 

I ja acabarem el seu projecte amb la versió rítmica que ella i ells han fet del tema de John Coltrane, anomenat... 

6.6.- Naima (John Coltrane) 6m24s. 

I "Naima" és una balada composta per John Coltrane l'any 1959 on va posar el nom de la seva dona, Juanita Naima Grubbs. Coltrane la va enregistrar per primera vegada en el seu àlbum de 1959, “Giant Steps”, i es va convertir en un dels seus primers treballs coneguts. Coltrane la va enregistrar moltes vegades. Apareix a “The Complete Copenhagen Concert” (1961), “Live at the Village Vanguard Again!” (1966), “Afro Blue Impressions” (1977), “The Complete 1961 Village Vanguard Recordings” (1997) i “Blue World” (2019). "Naima" s'ha convertit des de llavors en un estàndard de jazz. 

Doncs la versió que ens ha fet la líder i companys, ara només instrumental, ha estat impressionant. El ritme i tempo, res a veure amb la versió original. I el que sobta d’aquesta versió és com la base tira amb una marxa rítmica evident mentre la líder desgrana la dolça melodia lentament. Una combinació magnífica que ha seguit durant l’exposició solista de la líder, sobretot escoltant com el baterista Bravo ha seguit colpejant el canto de la caixa al tempo inicial. Alcaide ens ha mostrat la seva cara més melòdica amb una interpretació magnífica. El so de la seva guitarra, el típic del de les guitarres de Jazz amb caixa, o sigui una Gibson, ens ha acaronat en cada tema, i més potser en aquest “Naima” de Coltrane. Increïble també el solo del baterista Bravo, mantenint aquesta “dualitat” de tempo entre la base, piano baix i ell, i la delicadesa de la guitarra de la líder. Gran tema i millor re interpretació que ella i ells ens han fet. Magnífic tema per acabar el seu projecte. Bravo Eva Alcaide. 

I després d’aquest projecte sembla un bon moment per escoltar el micro conte de Carme de la Fuente. Gràcies Carme per la teva narrativa poètica i sempre al voltant de les músiques del programa.

 

I ja per acabar projectes i programa d’avui, ara escoltareu el del teclista i guitarrista David Sancho 3, “meditaciones”. Enregistrat per Shayan Fathi i Gaby Cruz al Camaleón Estudio el 15, 16 i 17 de desembre de 2021. Mesclat i masteritzat per Shayan Fathi. I ells tres són: David Sancho, piano, teclats, programacions i guitarra elèctrica; Jesús Caparrós, baix elèctric i efectes sonors i Borja Barrueta, bateria, percussions i Lap Steel. Tots els temes són originals de David Sancho. I al blog hi trobareu l’enllaç a la pàgina web del disc: http://www.hotsak.com/tienda/meditaciones. 

I proposo que comencem amb el bonic tema anomenat.... 

7.3.- Pc = Pg (David Sancho) 7m11s. 

Doncs ja heu escoltat quin canvi estilístic entre els projectes que estem escoltant avui. El líder al piano també gestiona el teclat. La qüestió rítmica és força important en aquest projecte, coses que hem copsat per com el baterista i baixista fan la seva tasca. El mateix líder al piano, ens ha fet una molt reeixida improvisació un tant percussiva, però no massa. Els dos companys l’han recolzat amb aquell ritme un tant Funk, amb el Beat del baterista però també amb les evolucions del baixista. David Sancho s’ens ha mostrat com a bon creador i pianista tot farcit d’aires moderns quasi de fusió. Després de la seva improvisació, hem gaudit d’allò més amb el solo del baterista Barrueta, brutal solo on ens ha mostrat les seves habilitats, les quals ja coneixíem. I el tema l’han acabat tal i com l’han començat, amb els dolços acords del teclat a mode d’orgue del líder. Un bonic tema per començar-los a escoltar. 

I sobre aquest projecte hem pogut trobar aquest text a la web del disc d’Errabal Jazz: 

La mera observació és transformadora. La consciència de l'instant des de la calma interior permet entreveure la veritable realitat de les coses. Abandonar-se al que realment és per deixar enrere els cants de sirena i els centelleigs fugaços del pensament. David Sancho es fa present a cada respiració, a cada pols i transita plàcidament des del batec interior cap a set composicions originals en un equilibri perfecte, amb l'harmonia i la creativitat del que s'acosta a desvetllar el misteri del que és. 

Us recordo també que entreu a les següents pàgines web dels locals on es fa Jazz tot i estar-ne alguns de vacances... 

23 Robadors: https://23robadors.com/programacio/,

Jamboree Festival Mas i Mas: https://jamboreejazz.com/agenda/,

Campari Milano: 

https://www.camparimilano.com/programacio-musical/,

Nota 79: https://www.nota79.cat/events/,

Nova Jazz Cava: 

https://www.jazzterrassa.org/ca/programacio/upcoming,

Jazz Club la Vicentina: https://jazzclublavicentina.blogspot.com/,

Etc, etc....al blog hi trobareu l’enllaç a la seva programació.

 

I seguim amb més temes d’aquest projecte i amb la pulsió rítmica que n’és la clau de tot plegat, tema anomenat.. 

8.2.- Moi’s Torpedo (David Sancho) 6m19s. 

Doncs he volgut posar aquest tema per poder-lo escoltar en la vesant més agosarada tot i utilitzant el sintetitzador. Tema que té diverses parts amb un break al bell mig, precisament després del solo al sinte. A partir d’aquell moment, la cosa ha canviat amb encara més modernitat tot i escoltant com el baixista ens ha fet una reeixida i súper moderna improvisació per la sonoritat de l’instrument. I el tema acaba dolçament més o menys com l’han començat, amb el piano fent una Intro per ben aviat aparèixer l’energia de la base de dos, baixista i baterista, aquest molt present en el projecte. A la presentació del tema feta a càrrec del líder, amb la melodia, han seguit moments més rítmics sempre amb el marcatge del baterista, i baixista també, esclar. La improvisació del líder al sintetitzador ens l’ha mostrat en la seva vena més electrònica, de Rock Progressiu i també en l’ona del Hancock dels 80s i no només. Ell però ha anat combinant sàviament piano i sintetitzador, cosa que ens ha agradat força. Gran tema del líder Sancho. 

Graduat en piano i pedagogia al Conservatori Superior de Música de Madrid i titulat en Piano Jazz. Guardonat amb la beca Nuffic Scholarship al Conservatori Superior de Rotterdam. David Sancho compta amb una àmplia experiència dins l'àmbit de la música clàssica i una prolífica trajectòria jazzística, participant en nombrosos projectes com M O N O D R A M A juntament amb Mauricio Gómez al saxo i Alberto Brenes a la bateria i en el SANCHEMA amb el guitarrista Chema Saiz. Una carrera que l'ha portat a ser guanyador de diferents concursos internacionals i consolidar-se al llarg dels anys, com a músic de referència, col·laborador d'artistes de primera fila i figura habitual als principals escenaris i festivals de tot el món. Productor i compositor dels discos de la banda de hip-hop The Breitners, ha participat en el projecte de neo soul “Una necesidad” de Miryam Latrece com a arranjador i compositor a més de comptar amb una àmplia experiència en l'àmbit audiovisual en diferents espectacles, televisió i teatre. 

I encara seguirem amb un altre tema d’aquest sorprenent projecte, el primer track i anomenat... 

9.1.- Mikado (David Sancho) 8m01s. 

I acabem d’escoltar-los en un altre tema farcit de canvis. Els inicis han estat delicats per la Intro del baixista i piano, amb fons d’orgue. El baterista hi era, però encara molt per sota i subtilment. De mica en mica ha anat apareixent la melodia a mida que el tema s’anava desenvolupant gràcies a les sàvies mans del líder al piano i teclat. El primer solo ha estat a càrrec del baixista, on ens ha tornat a meravellar per la seva tècnica amb una sonoritat que ha estat profunda. El líder l’ha seguit al piano, i de nou amb tota la seva mestria, on apareixen també motius d’un cert classicisme, no endebades ell és un gran intèrpret del piano clàssic. De mica en mica ell l’ha anat desenvolupant més enèrgicament apareixent també la potència del baterista fins arribar a un preciós break. I el tema ha passat a un altre estadi, i tot i reconèixer melodies, ha semblat que encetessin un altre tema. Els ritmes també han canviat un pèl, fent-se més vius i consistents. Al final un gran solo del baterista que s’ha passejat per totes les timbales de la seva bateria colpejant plats diversos. I l’han acabat amb un arpegi del piano després d’una brutal intervenció de tots ells matxucant uns acords de manera potent. 

Des de l'edició del seu primer treball “Piano solo” el 2019 i la publicació de “From home” el 2020, el pianista madrileny ha demostrat posseir una visió absolutament original i versàtil, sustentant les seves produccions en un gresol d'influències que van des de la música clàssica i el jazz, fins al pop, l'electrònica o el hip-hop. Allunyat de tot virtuosisme superficial, deixa palès el seu interès a permetre que el fons prevalgui sobre la forma, dotant la seva obra de gran profunditat amb la flexibilitat necessària perquè el missatge arribi sempre a l'interior del que escolta.

 

I ja acabarem projecte i programa d’avui amb dos temes seguits, de fet un és continuació de l’altre i tots dos parlen del món dels descobridors Shackleton, Amundsen i Scott. Li deu agradar molt la muntanya a David Sancho. I els temes són: 

10.4.- Base Shackleton (David Sanco) 1m13s.

11.5.- Amundsen vs Scott (David Sancho) 6m14s. 

Doncs el primer sona profund, la sonoritat d’una nit gèlida als pols, amb els sons de les sirenes de vaixells, però també amb el so dels vents polars. Fa feredat, la veritat. I aquest “Amundsen vs Scott” té una persistència rítmica, la dels acords del líder al piano, mentre que la part solista del baix és força relaxada. Tot plegat però va agafant empenta en el moment dels arpegis del líder al piano, arpegis repetitius amb el suport del baterista i els copets als plats. Els canvis harmònics dels arpegis són molt bonics, in crescendo de tot, tonal i d’intensitat sonora alhora que emocional. El canvi posterior i quasi break rítmic ha estat impressionant, terrorífic. Les notes més greus i els acords de la mà dreta, ara, són d’una intensitat que et posa la pell de gallina. El posterior canvi amb els subtils arpegis és també preciós. Hi ha esperança. Van pujant de to i d’intensitat com han fet en l’inici del tema fins arribar a un estat de clímax brutal. Un final de nou terrorífic amb les notes greus de la mà esquerra i els acords de la dreta, en un tema on hem estat en un entorn de Jazz-Rock-Progressiu i de Fusió, coses que passen tant en aquest projecte de David Sancho, “meditaciones”. 

“Meditaciones” suposa una nova quota estètica dins de l'eclèctica trajectòria i de l'esperit inquiet que caracteritzen el seu autor. Un treball ple de diferents influències i intencions i per a la consecució del qual, David Sancho s'ha fet acompanyar per dos reconeguts músics de l'escena, Jesús Caparrós al baix elèctric i Borja Barrueta a la bateria. Anant més enllà dels terrenys del jazz contemporani, la sonoritat del trio manté un equilibri perfecte entre el concepte tradicional de banda de jazz i l'ús de sintetitzadors i altres elements poc habituals com a bateries electròniques o pedal steel, transitant passatges propers al Jazz rock a “Mikado” o al rock progressiu a “Moi´s Torpedo”. El batec de “Meditaciones” o els múltiples passadissos que es despleguen a l'atmosfèrica “Base Shackleton” posen de manifest el grau de creativitat de l'autor i la seva complicitat amb la resta de la banda. Properes a l'ambient jazz “PG=PC” i “Ed song” ens desvetllen un nou assortiment de possibilitats mentre que la bella “Psalmo” retorna als orígens de la música clàssica amb la virtuosa manufactura de David Sancho al piano, posant punt i final a aquest treball. 

M’ha agradat el projecte i per això us l’he posat en aquest programa, com també l’altre d’Errabal Jazz, el de la guitarrista Eva Alcaide, “Dive Into The Sea” i què interessant i ben interpretat que ha estat el del Joan Sanmartí, “DEDICAT”. Havent acabat el programa d’avui, que com sempre espero que us hagi agradat tant com a mi, i havent escoltat un micro conte de Carme de la Fuente. 

Doncs ara sí, ho deixem aquí, gràcies per ser-hi aquí o al blog del programa que ja sabeu què és www.jazzclubdenit.blogpspot.com.es i jo mateix Miquel Tuset i Mallol qui l’ha realitzat, xerrat pels descosits d’interessos comuns, espero, i seleccionat les seves músiques, us espero la setmana vinent, si podeu, voleu i en teniu ganes i us desitjo molt bona nit i bon Jazz Club de nit en el Jaç de cadascú. Miquel Tuset i Mallol.

 

Molt bona nit a tothom, benvinguts a Jazz Club de Nit aquí a Ràdio Sant Vicenç 90.2 aquí a Ràdio Abrera 107.9 aquí a Ràdio Joventut aquí a Ràdio Molins de Rei 91.2 amb un programa de Jazz per a vosaltres que us agrada el Jazz, com deia el nostre amic Cifu. A ell li dediquem el programa avui i cada setmana que el fem, o sigui que un petó ben gran Cifu. Aquí Miquel Tuset i Mallol qui us parla, presenta i realitza aquest programa i com sempre amb les novetats de músics i editorials. I ja sabeu que aquest programa forma part de la plataforma col·lectiva i internacional anomenada “esfera jazz”, i que al blog hi trobareu l’enllaç. He dit col·lectiva i ara dic també de pirades i pirats del Jazz i ara ja en som més de seixanta entre podcasts i pàgines web totes relacionades amb el món del Jazz. 

Doncs ja hi som de nou, i dir-vos que aquest programa tindrà alguna relació amb les músiques que escoltarem aquest divendres 23 en el concert del 32è Festival l’Hora del Jazz, Memorial Tete Montoliu amb el trio TARKOLOGY que ens faran la música dels Emerson, Lake & Palmer en clau de Jazz, amb en Jaume Vilaseca, Dick Them i Ramón Díaz, quin goig. Gràcies Associació Musics de Jazz i Música Moderna per confiar en el Jazz Club la Vicentina un any més. I per això el programa d’avui anirà de Rock-Jazz, o més aviat amb dos projectes de músics de casa amb Fran Suárez, “Dr Go plays Led Zepellin” i un treball de Jaume Vilaseca al voltant de la música de l’Alan Parsons Project, i també amb un parell de temes que vaig enregistrar a la Nova Jazz Cava durant la presentació del projecte Tarkology – Jaume Vialseca Trio que veurem aquest divendres a la Sala Xica. Així doncs, ells ens faran una revisió a tot Jazz de les músiques d’aquests grups de Rock, l’un molt heavy i els altres més simfònics.

 

Començarem delicadament amb el projecte que Jaume Vilaseca va fer a piano sol, teclats i sintetitzadors, coses de la pandèmia, tot i reinterpretant la música de l’Alan Parsons Project. Ell ho ens explicarà de què va tot plegat coses que podreu escoltar i sinó ho podreu llegir al blog del programa. Diguem-ne que tot s’ho va fer ell, la qüestió dels instruments, reals i virtuals, a més a més d’un tema amb la veu de la seva filla Mar i una col·laboració del seu fill Martí a la bateria. 

El track list és el següent: 

1,- “I Robot” que pertany a l’àlbum de l’Alan Parsons del 1977.

2.- “Day after day...”, també pertany al “I Robot”.

3-. “Hypper Gamma Species” pertany al “Pyramid” de l’Alan Parsons Project.

4-. “Shadow of a lonely man” també a Pyramid. Del 1978.

5.- “Children of the Moon” és el 3r track del 6è àlbum “Eye in the Sky” del 1982.

6.- “May Be a Price To Pay” és del “The Turn of a friendly card” del 1980.

7.- “Time” també pertany a aquest darrer.

8.- “Lucifer” pertany a l’àlbum “Eve” del 1979.

9.- “The cask of amontillado” és del "Tales Of Mystery And Imagination - Edgar Allan Poe", de 1976.

10.- “To one in Paradise”, és l’11è track del mateix disc. 

Els dos darrers són preciosos, com els altres també, o sigui que amb el permís del Jaume escoltarem els temes per ordre cronològic, no tots, esclar, els que posi, així doncs que del "Tales Of Mystery And Imagination - Edgar Allan Poe", de 1976, començant pel molt bonic... 

1.10.- To one in Paradise (Alan Parsons) 4m21s. 

Doncs de quina manera més dolça hem començat el programa d’avui, amb aquesta producció plenament realitzada pel Jaume, on només el piano i potser teclats semblen ser el físicament real, car els altres instruments són virtuals, coses aquestes del software aplicat als programes editors de música. Un tema del preciós àlbum dedicat a la figura d’Edgar Allan Poe del 1976, i que Jaume ha sabut transmetre de manera íntegra, subtil i respectant l’esperit del tema original. Un bon i delicat inici de programa. 

M’estalviaré fer promoció de les editorials de la manera habitual però no deixaré de dir-vos que entreu als webs de: 

Fresh Sound Records: www.freshsoundrecords.com,

Quadrant Produccions: www.quadrantproduccions.es

Temps Record: https://tempsrecord.cat,

Youkali Music: http://youkalimusic.com,

Origin Records: https://originarts.com/,

Errabal Jazz: http://www.hotsak.com/Errabal-es?set_language=es,

 

I com que hi ha més temes així en aquest àlbum de Parsons, seguirem amb el que també és així de bonic i dolç i anomenat.... 

2.9.- The Cask of Amontillado (A. Parsons) 4m38s. 

I el Jaume ens diu sobre aquest projecte que...

Era el març de 2020. Pandèmia mundial. Confinament. Uns mesos inquietants i desconcertants per a alguns, extremadament complicats per a altres. Tràgic per a moltes persones. A casa, a Vallcarca, Barcelona, gaudiré de l’escalfor de la família, aprendré l'ensenyament on line i dedicaré moltes hores a fer arranjaments sobre temes, tocar, improvisar i gravar. Res premeditat, tot va sorgint a mesura que passen dies, setmanes, mesos... Ja havia posat un ull a la música d'Eric Woolfson i Alan Parsons, especialment als sis primers discos (1976-1982). Penso que són uns àlbums mítics que van marcar l'adolescència i la joventut de diverses generacions, així com ho van fer moltes altres bandes i músics d'aquella època.   

I de nou ens ha acaronat dolçament en aquesta interpretació. Fer-vos notar el fregat delicat de les escombretes portant un ritme i tempo magnífics, una mica més viu el darrer, i el ritme ple de Groove que se’ns emporta, tot seguint-lo a ell en la seva magnífica interpretació, primer amb la melodia i després en la seva improvisació. No és massa usual que els músics de Jazz s’interessin per la música rock-progressiva i simfònica dels anys 70s, fent-ne les seves “re-interpretacions”, les seves revisions. Jaume va començar fent els seus Genesis, per ara Parsons i els ELP que escoltareu després d’aquest projecte.

I seguirem amb el tema on canta la seva filla Mar, tema molt bonic del “I Robot” del 1979 i anomenat... 

3.2.- Day after Day the Show must Go On (A. P.) 5m04s. 

I quin goig de veu de Mar Vilaseca, la seva filla. Mar s’està guanyant de mica en mica reconeixement per part del públic i també per la crítica especialitzada. Jaume la inclou en alguns dels seus projectes, conjuntament amb el jove crac del saxo contralt, en Roger Mir, i ara també la va convidar a cantar en aquest tema tan bonic. Ella ha passat una estada a la prestigiosa Julliard School of Music, a NYC, sí, allà on han estudiat alguns dels millors músics com per exemple Miles Davis. Dels nostres joves també hi ha estat en Lluc Casares, una mica abans de Mar, la qual cosa ens reconforta i ens encoratja car el nostre Jazz té vida per estona. En aquest tema en Jaume ha fet una magnífica improvisació al teclat, sense oblidar la base rítmica i tota la sèrie d’efectes que l’acompanyen, com un arpegi i “riff” repetitiu que l’hem escoltat a l’inici i en d’altres moments. El ritme, marcat pel cop a la caixa i d’altres elements de percussió ens ha mantingut a l’aguait. El curtet solo del líder al sintetitzador, també ha estat brutal. En fi, una dolça meravella. 

I el Jaume ens continua explicant què.....

Estic sol a l'estudi. No és un estudi de gravació professional. És el lloc on treballo, on tinc el piano i els teclats, és l'espai on estudio, composo i assajo. Però sí, puc gravar. Puc gravar teclats digitalment i analògicament; i amb una microfonia estàndard, també els instruments com el piano, percussions i veus. Amb el màxim respecte cap als músics i també cap als autors d'aquestes peces, començo a editar samplers i loops, percussions i alguna bateria real, com és el cas de la primera part de “Hyper-Gamma-Spaces”, loop creat a partir d'un ritme de bateria enregistrat pel meu fill Martí. Per als baixos i contrabaixos he fet servir el KORG SV1, i alguns baixos midi. També he utilitzat aquest piano elèctric, emulant tots els sons de Rhodes, Wurlitzer, Klavinet, òrgans, “strings”, “choirs”, “brass”… 

I ara anirem una mica més vius de tempo amb un altre tema d’aquest disc, el conegut... 

4.1.- I Robot (A. P.) 5m20s. 

I segur que heu reconegut aquest magnífic tema de l’Alan Parsons i que Jaume  ens ha interpretat de manera subtil. Ha acabat diluint-se en el silenci tot i dient-nos que en un directe s’allargassaria segons públic i músics. La Intro ha estat també preciosa i delicada, i ja al cap d’una mica ha aparegut una bateria marcant-nos el beat, i després els coneguts acords que ja ens han situat en el tema. La base rítmica està embolcallada de diversos elements que fan que el tema sigui més ric, estigui més ple. La improvisació al piano d’en Jaume ha estat preciosista, feta amb un pianíssim delicat i suau i a tot Jazz, com ell sap fer tan bé. S’ha esplaiat amb la mà dreta amb unes frases i escales molt boniques, amunt i avall del teclat, i així podria haver seguit una bona estona en un directe. Preciós. 

I seguirem ara ja amb una mica més de tralla amb un tema del “Pyramid” de l’Alan Parsons Project del 1978, on el seu fill Martí va enregistrar la bateria i anomenat... 

6.3.- Hypper Gamma Species (A. P.) 3m57s. 

Doncs aquest va ser també un tema molt conegut de l’Alan Parsons. Aquesta música de qualitat va sonar per algunes discoteques, quan en aquests espais s’hi posava música bona que també es podia ballar, no com ara que em sembla que això ja no passa. La veritat és que no hi vaig i em baso en el què veig als mitjans. Un gran tema original, sí, però que en Jaume li ha sabut donar l’adequada i seva visió de com el Jazz hi pot aparèixer, la qual cosa ens ha demostrat en la seva reeixida improvisació feta amb el piano i a tot Swing. Brutal. La línia de baixos, amb el “Walking” i les escombretes a tot swing ens han situat en l’entorn adequat i amb ell fent una gran tasca al piano, a tot Blues, també. Un solo llarg que hem gaudit d’allò més, i un tempo viu magnífic. Els efectes posteriors a la seva impro, els sons sintetitzats, la línia permanent de l’orgue i el tema acabant-se d’aquella manera que us dic, que en un directe s’allargassaria segons públic i músics. Gran tema. 

I ell ens continua explicant com ho va fer: Per als òrgans amb so més Hammond, el NORD ELECTRO 2, i per als sons de sintetitzadors, el ROLAND JV-35 i el MINI MOOG Subsequent 73, així com instruments digitals del programa LogicX Pro, amb el qual he gravat i mesclat tot l'àlbum. Vaig gravar el piano acústic, un YAMAHA G-2 amb dos micròfons SHURE-52, i també amb aquests micros, algunes percussions, efectes i alguna veu. La veu de “Day after Day” la va gravar la meva filla Mar amb el seu ordinador portàtil des de Nova York un any després, ja desconfinats. Un any més tard decideixo editar aquests 10 temes amb les mescles originals. Demano ajuda als companys Natxo Nogueras per a una bona post-producció i a Marc Blanes per a la masterització. Febrer 2022. Han passat dos anys, la pandèmia no s'ha acabat, encara que sembla que ja veiem la llum; o almenys sabem que la desitgem. Més que mai. I per a mi aquest disc representa que als humans res no ens deté, sempre caminem. Per això formem part de l’univers. “Day after day, the Show must go on…” 

I encara seguirem amb un tema de l’àlbum “Eve” del 1979, anomenat... 

7.8.- Lucifer (A. P.) 6m41s. 

I quin altre magnífic i conegut tema de l’Alan Parsons i que també podria durar molta més estona en un directe. La Intro apareix com si estiguéssim a l’espai sideral, i el ritme i tempo marcat per bateria i un baix persistent. La melodia, reconeguda, va entrant de mica en mica. El canvi tonal del pont, molt bonic, ens el fa estimar encara més. Els teclats, la base rítmica fan que el  tema camini sol, d’una manera brutal. El break posterior, de volum també, ha deixat pas a la improvisació de Jaume al piano, i ben aviat, amb el “walking” del baix i la bateria, ha aparegut el Swing de nou, en un tema on hem tornat a gaudir amb la seva reeixida improvisació al piano. Grans temes aquests del Parsons i tots a un tempo mèdium magnífic, res de tralles a tot tren. Acabant la seva impro, ha tornat la melodia amb els acords dels teclats, redobles a la bateria, i tot plegat diluint-se en el silenci delicadament. Magnífic tema de nou. 

I com que no tenim massa temps, els acabarem escoltant amb el tema del “The Turn of a friendly card” del 1980 anomenat... 

8.6.- May Be a Price To Pay (A. P.) 4m04s. 

I amb aquest tema tan magnífic hem acabat la primera part, de dues, dedicada al Jaume. Un dels també coneguts temes de l’Alan Parsons, on l’orgue i el piano juguen a dues mans, el primer amb notes llargues i el segon amb els acords tot just començant-lo, coses que han canviat després. I el primer canvi de ritme i tempo ha arribat ben aviat, tot i escoltant la melodia a càrrec de l’orgue, i després amb un Swing delicat.  I encara ha arribat un canvi més brutal. I sí, el canvi ha estat increïble, de ritme i tempo, a tot Swing i tempo ben viu. El “Walking” del baix, les escombretes de la bateria i ell fent la seva magnífica improvisació al piano. L’orgue de fons, li ha donat el suport harmònic, se suposa que amb la mà esquerra, mentre la dreta ha volat lleugera i gràcil. Els moments a trio pelat han estat increïbles, a tot Jazz i el final amb l’orgue, deliciós. 

I després d’aquesta primera part i projecte del Jaume Vilaseca, ara proposo que escoltem algun tema que vaig enregistrat a Terrassa relacionat amb el projecte que podrem veure aquest divendres al Jazz Club la Vicentina del Tarkology – Jaume Vilaseca Trio. I aquí sí que podem dir que hi tenim al Jaume Vilaseca, piano, sintetitzador i veu; Dick Them, baix elèctric i veu i Ramón Díaz, bateria i veu. 

O sigui que els escoltarem en el tema de Keith Emerson  dels “ELP” pertanyen al seu disc “Trilogy” del 1972 amb el Jaume a piano solo i anomenat.. 

9.1.- The Fugue (Keith Emerson) 3m25s. 

I aquí el Jaume ha fet de Keith i en Vilaseca d’Emerson. “The Fugue” interpretada per Keith Emerson durà tot just dos minuts en el seu “Trilogy”, on ell ens va demostrar la seva gran tècnica al voltant del piano clàssic. Jaume ha allargat el tema quasi doblant-ne el temps, la qual cosa ens l’ha fet gaudir encara més. La seva interpretació ha seguit en els primers moments la del músic anglès, però ell l’ha desenvolupat encara més, seguint les línies mestres melòdiques i harmòniques, allargassant-lo segons la seva intuïció i creativitat en la seva improvisació, i recuperant els moments que ens l’identifiquen ja arribant al final. Acabeu d’escoltar el tema que vaig enregistrar a la Nova Jazz Cava el 10 de juny d’enguany, i qui diu ..”molt bé”...soc jo, esclar. 

I acabarem amb un trosset del darrer tema que ens van fer, ara sí tots tres,  barreja de dos el primer del disc de 1970 ”Emerson Lake & Palmer” el seu primer disc, i el segon un que l’Henry Mancini va fer per a una sèrie de televisió i que ells van enregistrar en directe, i anomenats... 

10.2.- Lucky Man – Peter Gun (ELP) 6m45s. 

I aquest va ser el darrer tros del tema “Lucky Man” el de la tornada i que totes i tots cantàrem. El sintetitzador final ens fa recordar encara més el tema, el final del tema, amb el baix d’en Dick i la bateria del Ramón. Un solo que es va anar diluint, fins arribar al gran “salt”, al gran canvi, que també vaig comentar jo, que per això tantes vegades havia escoltat aquest tema allà pels 70s. També l’havia posat al TOTEM, discoteca de Sant Vicenç dels Horts, mateix espai de la Sala Xica de La Vicentina, ves quins collons, ronda. El canvi amb el “Peter Gun” va ser brutal, i és que els directes són així de bestials, i més amb un projecte com aquest, tan marxós. Els llargs moments solistes del Jaume han deixat pas al gran solo que ens va fer el Ramón. I aquí el tema el dominen els baixos, el del Dick i potser la mà esquerra del Jaume. El cas és que amb aquest tema van acabar el concert, el magnífic concert a Terrassa. Aquest divendres els podrem escoltar a Sant Vicenç a partir de les 22h, encabit aquest concert en el 32è Festival l’Hora del Jazz – Memorial Tete Montoliu. Us hi esperem. 

I més promoció de les editorials amigues.... 

Discordian Records: www.discordianrecords.bandcamp.com,

Moonjune Records: www.moonjunrecords.com,

Auand Records: https://auand.com/,

Segell Microscopi: https://www.microscopi.cat/,

CRU Records: https://crurecords.com/,

Tejo Milenario: http://www.tejomusic.com/,

Etc, etc...enllaços que trobareu al blog.

I després dels temes del Jaume i amics, escoltarem el darrer treball dels Dr. Go dedicat a la música de Led Zeppelin. Un projecte editat aquest 2022 per l’editorial de Fran Suárez, “Ediciones Imaginario”. Ho va enregistrar en “Nyanyo”, Toni Castaño el 2 de juliol a la Sala Cendra 24 – Taller de Músics, i ell mateix ho va mesclar i masteritzar. Producció artística i executiva de Dr. Go. I ells són Fran Suárez, orgue; Ignasi Cussó, guitarra i de nou Ramón Díaz, bateria, ell sempre en aquests “fregats”, haaaaa. 

Doncs dels 5 temes del disc us començaré posant el tema compost per Jimmy Page i Robert Plant, encabit en el seu àlbum sense títol del 8 de novembre del 1971, quart àlbum de la banda, i tema anomenat.. 

11.5.- Starway To Heaven (J. Plage & R. Plant) 7m53s. 

I aquesta és una altra cançó que moltes i molts recordareu, i d’altres reconeixereu potser, sense haver-la escoltat en el seu moment, i sí posteriorment, car ha esdevingut un tema clàssic dels Led Zeppelin. Fran l’ha iniciat a l’orgue amb la reconeixible melodia, per ben aviat aparèixer la guitarra de l’Ignasi seguint-ne l’estela. El so nítid de la seva “stratocaster” ens apropa als sons del gran Jimmy Page, tot i tocar aquest amb una Gibson, crec recordar. El canvi rítmic ha aparegut al cap d’una estoneta amb els acords de l’orgue i posterior melodia. La potència de la bateria del Ramón es percep clarament, ell, que també participa del Tarkology. I el tema segueix amb els canvis i així és que hem escoltat el “Riff” del guitarrista Cussó amb les cordes amortides, apagades, fent-lo de manera repetitiva. També el tempo s’ha vist incrementat i Fran ha aprofitat per improvisar amb l’orgue tot plegat amb els aires del Rock interpretat per músics de Jazz. Gran improvisació de Fran al teclat Nord Electric simulant un Hammond”, i sempre els dos companys i amics recolzant-lo. I el tema es va estirant amb aquesta energia i ja fins arribar al final on Ramón a la bateria ens ha fet un curtet i magnífic solo demostrant-nos el perquè està en aquestes dues mogudes, la de Tarkology i els Dr. Go plays Led Zeppelin. I el final ha estat brutal. 

Us recordo també que entreu a les següents pàgines web dels locals on es fa Jazz. 

23 Robadors: https://23robadors.com/programacio/,

Jamboree Jazz: https://jamboreejazz.com/agenda/,

Campari Milano: https://www.camparimilano.com/programacio-musical/,

Nota 79: https://www.nota79.cat/events/,

Nova Jazz Cava: https://www.jazzterrassa.org/ca/programacio/upcoming,

Jazz Club la Vicentina: https://jazzclublavicentina.blogspot.com/,

Etc, etc....al blog hi trobareu l’enllaç a la seva programació.

 

I seguirem així de bé amb el tema compost per Jimmy Page, Robert Plant amb contribucions de John Bonham, tema encabit en el disc de 1975 “Phisycal Graffiti” el seu sisè àlbum i anomenat.. 

12.2.- Kashmir (Page, Plant & Bonham) 8m29s. 

I aquest “Kasmir” ha començat amb aquesta cadència rítmica i harmònica tan coneguda, com també reconeixem la melodia. Quasi que més la cadència que la pròpia melodia. Fran a l’orgue ha estat el melòdic mentre que els rítmics han estat l’Ignasi i el Ramón. Després d’una bona estona amb aquestes frases, ha vingut el canvi tonal on Fran s’ha posat a improvisar llargament i magníficament. Ha seguit amb aquesta empenta magnífica fins arribar de nou al canvi, on l’han recuperat. L’Ignasi s’hi ha afegit de manera solista en un altre canvi melòdic i tonal amb un so preciós, repetint el Riff i fent-ne la octava. Després d’ell han recuperat el motiu principal i ja ens han apropat al final del conegut tema dels Led Zeppelin, encara amb moments melòdics a càrrec del subtil guitarrista i ja per anar arribant al final.

I encara amb més música d’aquest projecte del Fran i amics i tema encabit en el disc del 1973 “Houses of the Holy” compost per tot el quartet, o sigui Jimmy Page, Robert Plant, John Paul John i John Bonham i anomenat.. 

13.3.- The Ocean (Led Zepelin) 7m06s. 

I aquest és un altre dels temes típics dels Led Zeppelin. Els nostres herois ho interpreten tot, aquest i els anteriors, amb un tarannà no tant heavy, on no hi ha guitarres distorsionades ni gens sorolloses, tot plegat fet amb un gust exquisit i delicada presentació del projecte. Podríem dir que la música brilla i no pas per la seva estridència i volums. També, en no haver-hi la veu de Robert Plant fa que tot plegat sigui més tranquil·let. I ja heu vist de quina manera han arribat al final del tema, amb una magnífica improvisació de Fran a l’orgue, i el “Walking” de la seva mà esquerra fent-ne els més baixos. Els acords puntuals de l’Ignasi l’han recolzat harmònicament així com la contundència controlada del Ramón a la bateria. Un solo impressionant a tot Jazz. Al final però, amb un trosset del motiu principal i acabant-lo de cop. Els inicis han estat marcats pel motiu principal i els moments a tot “Wha-Wha” de la guitarra de Cussó. La mà esquerra de Fran i el break ocasionat, ha deixat pas al subtil solo de l’Ignasi a la guitarra, magnífic i delicat. La base rítmica l’ha recolzat, l’un amb acords i les línies de baixos, i l’altre amb la precisió d’una màquina rítmica. I abans del solo final de Fran, més subtileses del guitarrista. Gran tema, també.

 

I ja per acabar projecte i programa d’avui dedicat al Rock a tot Jazz, més o menys, ho farem amb un tema d’un àlbum que van fer sense títol, el del 8 de novembre del 1971, quart àlbum de la banda, i tema, el súper conegut.... 

14.1.- Black Dog (J. Page & R. Plant) 5m44s. 

I si hem escoltat tot de temes coneguts dels Led Zeppelin aquest potser sigui el que més. Sí que és el més canyero que ens han fet. El tema ja ho era, i per la banda anglesa encara més. La versió que ens n’han fet els nostres herois segueix bastant fil per randa la original, més o menys com han respectat els altres temes tot i la revisió en clau de Jazz segons la seva perspectiva que ells han fet. Tralla  en l’original, i molta canya en el concert que els hi vam veure l’any passat ells tocant en el 31è Festival l’Hora del Jazz. Gran tema i versió, amb més presència de la qüestió rítmica que no pas la solista, al menys parlant de Fran i el seu orgue. No així en el cas del guitarrista Cussó que ha fet un solo brutal molt ben acompanyat pels acords de Fran i la contundència i marcatge rítmic de la bateria del Ramón. Un tema relativament curtet de menys de 6 minuts, considerant la llargària dels altres, tots entre els 7 i 8 minuts. En fi, gran tema, gran projecte el dels Dr. Go com també els que us he presentat del Jaume Vilaseca primer i després amb el seu trio, als quals els escoltarem aquest divendres a les 22h amb l’entrada gratuïta, havent doncs acabat el programa d’avui, el segon de la 14ena temporada del Jazz Club de Nit. 

Doncs ara sí, ho deixem aquí, gràcies per ser-hi aquí o al blog del programa que ja sabeu què és www.jazzclubdenit.blogpspot.com.es i jo mateix Miquel Tuset i Mallol qui l’ha realitzat, xerrat pels descosits d’interessos comuns, espero, i seleccionat les seves músiques, us espero la setmana vinent, si podeu, voleu i en teniu ganes i us desitjo molt bona nit i bon Jazz Club de nit en el Jaç de cadascú. Miquel Tuset i Mallol.