A.1.- Noon Song     (Chick Corea)         4m00s

Doncs sí, aquesta és la música de Chick Corea, de nom Armando Anthony Corea, nascut a Chelsea, Massachussetts, el 12 de juny de 1941 i per sempre més amb nosaltres a partir del 9 de febrer de 2021 i a l’edat de 79 anys i per un malparit càncer estrany, rar i desconegut. 

Molt bona nit a tothom, benvinguts a Jazz Club de Nit aquí a Ràdio Sant Vicenç 90.2 amb un programa de Jazz per a vosaltres que us agrada el Jazz, com deia el nostre amic Cifu. A ell li dediquem el programa avui i cada setmana que el fem, o sigui que un petó ben gran Cifu. Aquí Miquel Tuset i Mallol qui us parla, presenta i realitza aquest programa i avui amb un petit homenatge a Chick Corea. I ja sabeu que aquest programa forma part de la plataforma col·lectiva i internacional anomenada “esfera jazz”, i que al blog hi trobareu l’enllaç. He dit col·lectiva i ara dic també de pirades i pirats del Jazz i ara ja en som més de seixanta entre podcasts i pàgines web totes relacionades amb el món del Jazz. 

I aquest homenatge no serà pas una repassada a tota la seva discografia, i sí a algunes de les seves músiques que he escoltat des de fa tants anys. Escoltareu la música de vinils digitalitzats per qui us parla, i per tant, si escolteu alguns “catacracs”, doncs ja sabeu que s’han produït per les vegades que els he escoltat amb tot l’amor i la passió possibles. I per tant, si no teniu aquesta música, ara és un bon moment per aconseguir-la, i així el recordareu vosaltres també. 

Bé, així doncs em dedicaré a la primera etapa d’aquest increïble músic, pels motius ja comentats. Us posaré els discos que jo vaig escoltar en aquells anys 70s, quan la meva afició musical es va ampliar des del Rock-Progressiu al Jazz. Us haig de dir que en lloc d’anar a buscar i escoltar el Jazz primigeni, vaig seguir a partir de qui em va il·luminar, Miles Davis i el seu “Bitches Brew”, on hi hagué també Chick Corea, disc al qual li vaig dedicar el Programa 400 de Jazz Club de Nit. Aleshores aparegué l’editorial ECM de la mà de Manfred Eicher i tot un reguitzell de músics, americans i europeus, que veien en aquesta discogràfica una llum i un camí diferent del emprat fins llavors. Aquí apareixeren Chick Corea, Keith Jarret, Paul Bley, John Abrecrombie i un llarg etc. O sigui que vaig començar a “empapar-me” d’aquella música, amb aquells músics. No érem masses escoltant aquelles músiques als anys 70s, car aquells discs no es trobaven a la península i s’havien d’anar a buscar d’estranquis a Andorra, Londres, Àmsterdam, etc.. 

En aquest programa, el primer de dos, repassarem la música de 7 vinils des del 1971 fins el 1976, i l’evolució de les diverses formacions liderades per ell. El segon programa incidirà en les músiques de Free Jazz o Jazz Avant Garde que Corea practicà i compartir amb tants músics, i per tant serà més “heavy”, i per això he volgut començar en aquesta època de transició i l’evolució que va tenir el seu Return to Forever, des de la primera formació acústica i dolça fins la més elèctrica, on us en mostraré la primera elèctrica abans d’entrar Al Dimeola. I tot això sense oblidar la col·laboració amb Gary Burton i un disc a nom de Stan Getz amb temes de Corea.

De la seva extensa biografia, miraré de comentar doncs l’etapa relacionada amb les músiques que escoltareu. De fet, parlar dels seus discs és parlar de la seva biografia, i així ho contemplen a la seva pàgina web de la qual us en posaré l’enllaç al blog, i d’allà en podreu veure tota la seva vida i miracles.  https://chickcorea.com/chick-corea/ 

I aquest primer tema que heu escoltat, és el que obra el seu nou camí cap a una manera personal i íntima de fer música. Va enregistrar dos discs d’improvisacions a piano sol amb ECM després de la seva primera etapa i la posterior de Free Jazz. Aquest tema és amb el qual comença el disc “Piano Improvisations Vol. 1”, editat el 1971 per ECM 1014 ST i enregistrat per Jan-Erik Kongshaug el 21 i 22 d’abril del mateix any al Bendiksen Studio, Oslo, i produït pel visionari Manfred Eicher. Per descomptat que totes les composicions són de Chick Corea, quasi que no feia falta ni dir-ho. 

I tot i el títol que relaciona les seves interpretacions com a improvisacions, que sí ho són, no les hem de pensar com les impros que fan els líders entremig dels seus temes o els estàndards. Corea aquí va començar a trenar i desenvolupar el seu particular missatge càlid i encara amb un velat contingut “latin”, el qual desenvoluparia posteriorment. Un tema aquest “Noon Song” que més aviat sembla una cançó que ell mateix desenvolupa afegint-hi algunes línies melòdiques que repeteix com si fossin el motiu principal. La pulsió és brillant i un punt percusiva, i ja amb una mestria força evident, tot just fets els 30. 

Aquest primer volum consta de dues parts, cadascuna corresponent a les dues cares del disc. A la cara A hi ha 5 temes, aquest que heu escoltat, “Song for Sally”, preciosa, “Ballad for Anna”, “Song of the Wind” i el primer “Sometime Ago”, que tantes vegades tocà i amb tant diverses formacions. 

I seguirem amb un altre tema d’aquest disc, el dedicat a Sally... 

A.2.- Song For Sally (C.Corea)    3m45s 

Doncs aquesta “Song For Sally” és una de les “claus” melòdiques i rítmiques que Corea desenvolupà posteriorment. Aquests acords de la mà esquerra i el seu ritme un tan Latin. La mà dreta acaronant el piano i creant aquestes boniques melodies. Aquest és el Corea íntim i personal, qui aleshores anava a la recerca d’alguna música, d’una altra manera de fer-la, amb ritmes més càlids, els dels seus avantpassats crec que d’origen italià. La melodia o motiu principal d’aquesta cançó, les maneres de fer-la, de tocar-la, les podrem escoltar posteriorment en el seu Return to Forever, com ben aviat escoltarem. 

Chelsea i Boston

Nascut com Armando Anthony Corea a Chelsea, Massachusetts, el 12 de juny de 1941, Chick va començar a estudiar piano als quatre anys. Al principi del seu desenvolupament, Horace Silver i Bud Powell van ser influències importants, mentre que la música de Beethoven i Mozart va inspirar els seus instints compositius. El primer gran concert professional de Chick va ser amb Cab Calloway, que es va produir abans de la primera època en bandes llatines liderades per Mongo Santamaria i Willie Bobo. El que ve després, ja als anys 60s, ho escoltareu en el segon programa que li dedicaré. 

I deixeu-me que us digui que podeu entrar al web de www.freshsoundrecords.com per veure l’extens catàleg d’aquesta nostra editorial i també podeu anar a la botiga Blue Sounds al carrer Benet Mateu 26 i comprar de tot i més relacionat amb el món del Jazz...discos, llibres, dvds, vinils....etc. Allà hi trobareu els caps de setmana i dilluns pel matí a l’amic Enrique Heredia, mentre que la resta de dies hi trobareu a l’Esteban. Ells dos us assessoraran en tot lo de Fresh Sound Records, editorial creada pel gran entusiasta amant del Jazz, Jordi Pujol Baulenas, des d’aquí una forta abraçada i gràcies pel teu suport tots aquests anys.


 Seguim ara amb la següent intervenció de Corea amb ECM, però ara amb la seva primera formació del Return to Forever, el primer i acústic, car, ell desenvoluparia aquest projecte amb diverses incorporacions, i convertint-lo en elèctric i a tot Latin Jazz com us he comentat. Aquest disc ”Chick Corea – Return to Forever” el va editar ECM 1022 ST el 1972. Es va enregistrar però el 2 i 3 de febrer de 1972 i ho va fer Tony May als A & R Studios, NYC, i Manfred Eicher, ell sempre, el va produir. Espero que visquis mols anys Manfred. Aquí tenim a Chick Corea, piano elèctric; Flora Purim, veu i percussions; Joe Farrell, flauta i saxo soprano; Stan Clarke, baix elèctric i contrabaix i Airto Moreira, bateria i percussions. Igualment tots els temes són de Chick Corea. 

I aquest disc té un primer tema de la cara A “Return to Forever” de més de 12m. La primera versió del seu també molt conegut “Crystal Silence”, disc amb Gary Burton del qual  n’escoltareu una petita mostra. El tercer tall d’aquesta cara és el tema que ara escoltareu, amb la veu de Flora Purim, qui era la parella de l’Airto Moreira aleshores...escoltem-lo doncs... 

A.3.- What game shall we play today (C. Corea) 4m26s 

En aquest tipus de formació, Corea utilitzà el Fender Rhodes, piano elèctric que es començà a utilitzar a finals del 60s, com per exemple en el Bitches Brew de Miles. També ho feu Keith Karrett, Herbie Hancock, Joe Zawinul, i d’altres. Joe Farrel amb la seva flauta és una altra característica sonoritat d’aquest projecte, ell qui també venia de participar en diferents formacions i també amb discos propis. Un dels primers en això de la flauta en el món del Jazz, com Herbie Mann, Eric Dolphy, i demés. La seva mestria era total, per llenguatge, tècnica, i el so tan dolç que li tragué. Chick Corea igualment enriquí la seva ample panera de colors musicals amb el Fender Rhodes, amb melodies, acords i improvisacions magnífiques, encabides totes elles en aquest tipus de música, allunyada dels estàndards de Jazz i tan personal. Per descomptat que la veu de Flora Purim i les percussions de Airto Moreira acabaren de “bastir” el projecte. La dolça veu d’ella, dóna aquell plus de calidesa i autenticitat a les músiques de Corea, alhora que també amb les percussions del brasiler Moreira, el qual també faria un camí personal encabit en multitud de projectes. I la música, la cançó, doncs és una meravella, una creació d’un il·luminat , car, fer-ho en aquells primers 70s, quan ningú ho havia fet encara, quan la música seguia d’altres derroters, doncs sí, és de visionari. 

I ara em sentireu, dient amb la meva veu el que va dir la seva família quan ens va comunicar a totes i tots nosaltres el seu decés. 

Encara que ell seria el primer a dir que la seva música deia més que les paraules, tenia aquest missatge per a tots els que coneixia i estimava, i per a tots els que l'estimaven: 

"Vull agrair a tots aquells al llarg del meu viatge que han ajudat al fet que la música es mantingui encesa. Tinc l'esperança que aquells que tenen la sensació de tocar, escriure, actuar o d'una altra manera, ho facin. Si no és per a vostè, llavors per la resta de nosaltres. No és només que el món necessita més artistes, també és molt divertit. "I per als meus increïbles amics músics que han estat com una família per a mi des que els conec: ha estat una benedicció i un honor aprendre i tocar amb tots vostès. La meva missió sempre ha estat portar l'alegria de crear a qualsevol lloc que pogués, i haver-ho fet amb tots els artistes que tant admiro; aquesta ha estat la riquesa de la meva vida ". 

Recordeu que podeu trobar el millor del jazz que es fa a casa nostra entrant a la web de Quadrant Produccions www.quadrantproduccions.es  allà tindreu la possibilitat d’adquirir els discos que vulgueu i veure tot el catàleg d’aquesta editorial de Lleida dirigida pel Josep Ramon Jové, des d’aquí una forta abraçada. 

I encara amb aquest preciós disc, proposo que escoltem el llarg i bonic tema de la cara 2, amb una Introducció llarga al tema, un tema que ja va encetar en el  seu “Piano Improvisations Vol.1” i que aquí va desenvolupar amb aquesta formació. 

B.1.- Intro               (C. Corea)   7m16s

B.2.- Sometime Ago (C. Corea)   8m12s 

I què bonic és el tema “Sometime Ago”. Quina melodia, i quins canvis en l’harmonia tan bonics, i quina veu la de Flora Purim fent-ne la primera exposició melòdica. El ritme l’hem pogut gaudir tota l’estona i tot gràcies a l’Stan Clarke al contrabaix. També per com de manera subtil sonen les percussions i bateria amb l’Airto Moreira. Quina trempera rítmica més delicada alhora que potent també per repetitiva. Corea l’ha iniciat amb una preciosa i curta “intro” que ens vam aprendre de memòria, tantes vegades l’havíem escoltat. Segueix ell amb la primera melodia del tema, per després fer-ho Purim, i sempre amb uns acompanyaments de Farrell a la flauta. La gestió que fa Corea de la qüestió rítmica amb els acords i línies melòdiques és remarcable. Farrell és qui primer ha desenvolupat el seu solo, amb acords i melodies del tema a càrrec del líder. Un solo marcat per l’aspecte rítmic, marcant les notes alhora que melodies obtingudes. I quin altre n’ha fet en Chick magnífic, i al final amb un recolzament al que ha fet Moreira a la bateria i percussions, amb un Clarke impertorbable. Al final de nou la melodia amb Flora Purim i demés companys per acabar el tema com ho han fet, dolçament, amb una intervenció de Corea que ens recorda com és la “Intro” del tema. 

Sí, perquè la llarga “Intro” ha estat també una meravella, per calidesa, per intimisme, amb moments solistes del líder amb una rítmica increïble. També amb moments tendres, suaus, intervencions que han fet ell i Clarke al contrabaix, desenvolupant també un magistral solo sense cap suport harmònic, ell sol “front el perill”, que deien. Ells dos s’han anat tornant en les seves intervencions fins entrar la flauta de Farrell i Clarke fregant la berra, Corea recuperant el motiu principal i arribant tots plegats al final i ja per donar pas al magnífic tema “Sometime Ago”, una mena d’himne d’aquells anys d’il·lusions diverses. I la cara B i després d’aquest tema, i de manera ininterrompuda apareix un altre dels que serien els clàssics de Corea, el conegut “La Fiesta”.

 I darrerament amb Youkali Music i concretament amb el seu director Thomas Schindowski estem en contacte i així és que em fan arribar, com ja han fet, alguns dels seus projectes del seu extens catàleg, o sigui que agrair-li al Thomas la seva col·laboració. Podeu entrar al seu web http://youkalimusic.com i veure’n tot el seu catàleg. 

I ara seguim amb una altra producció de Manfred Eicher per ECM 1024 ST editat el 1973, i enregistrat per Jan-Erik Kongshaug el 6 de novembre de 1972 al Bendiksen Studio, Oslo, el que va fer a duet Chick Corea & Gary Burton, “Crystal Silence”. Amb Chick Corea, piano i Gary Burton, vibràfon. I ara ens submergirem en unes profunditats càlides, les del piano i vibràfon d’aquests dos mestres i amics que van ser. Aquest disc, per cert, és el que està més “cardat”, però hi ha alguna pista que no, com és ara la segona de la cara 1 i preciós tema de l’Steve Swallow... 

A.2.- Arise, her eyes         (S. Swallow) 5m05s 

I ja heu pogut escoltar quin altre tema preciós, ara a duet, crec que el primer que van fer Corea & Burton, i que va ser aquesta “obra d’art” anomenada “Crystal Silence”. Aquest és un tema que té una empenta rítmica força evident, tot i la delicadesa dels seus sons. Ha començat però molt suau, de sons, i de ritmes, tot i percebre ja l’aspecte rítmic del tema, amb un Groove insistent, que mica ens ha captivat. La sonoritat etèria del vibràfon de Burton és d’una brillantor càlida, alhora que amb la rítmica incorporada. Ell va ser un dels precursors en això de tocar-lo amb les 4 masses, com també ho feu Bobby Hutcherson, cadascú però amb un llenguatge diferent, el darrer a tot Hard Bop, mentre que el primer amb aires del món clàssic, sobretot en aquest disc. La simbiosi obtinguda d’ells dos, és evident, essent dues ànimes bessones que s’estimen i estimen el que fan. Els solos de cadascun tenen la versemblança i identitat del projecte, el del “silenci cristal·lí”, la qual cosa em recorda que la pròpia editorial ECM deia de si mateixa, que feia la música més propera al silenci. 


 I no us oblideu de la Nova Jazz Cava on a partir dels dijous, amb la Jam Session, s’hi fan concerts cada cap de setmana, així és que us recomano mirar-ne la programació. 

Així com també està força bé la el primer tema de la mateixa cara, i tema de Chick Corea... 

A.1. Señor Mouse   (C. Corea)    6m16s 

Doncs ja heu pogut escoltar quina meravella ens han tornat a fer aquests dos “Mostrus”. Quina delicadesa en el break entremig que han fet aturant-se d’una manera molt velada la trempera amb la qual l’han començat. I així ha estat una bona estona, i només escoltant de fons el motiu principal, i ja per acabar-lo ells dos amb una preciosa “coda”, la d’aquest preciós “Señor Mouse”. El tema però ha començat fresc, vital, i divertit, com a ell li agradava tant de transmetre. La melodia d’aquest tema és increïblement bonica, i ells dos es complementen d’una manera total, car es van intercanviant els papers de solista i d’acompanyant. Una altra obra mestre de Corea, i un tema que també va tocar posteriorment en d’altres formacions, com per exemple les més elèctriques del seu Return to Forever. 

I a la cara B del disc hi ha el tema que titula el projecte “Crystal Silence”´, que pobret està tantes vegades escoltat que no us l’he pogut posar. Hi ha d’altres temes preciosos també i el darrer és un que ja hem escoltat, el “What Game Shall we play today”, ambdós encabits en el disc anterior de Return to Forever. 

També tenim una bona col·laboració amb l’editorial basca Errabal Jazz de la qual en posem les novetats, quan ens les envien, i així és que els hi agraïm el seu suport, o sigui que al blog us posaré l’enllaç a la seva pàgina web http://www.hotsak.com/Errabal-es?set_language=es


 I seguim ara de nou amb el seu projecte Return to Forever, i disc produït per ell mateix per a Forever Unlimited Production tenim el “Light as a Feather”, Chick Corea – Return to Forever, editat el 1973 per Polydor i enregistrat per Jones & Manwaring el 8 i 15 d’octubre de 1972 als I.B.C. Studios, Londres. I aquí tenim a Chick Corea, piano elèctric Fender Rhodes; Joe Farrell, flauta travessera, saxo soprano, saxo tenor; Stanley Clarke, contrabaix; Airto Moreira, bateria, percussió i Flora Purim, veu, percussió disc amb els dos músics brasilers. 

I d’aquest magnífic disc proposo que escoltem el preciós tema que titula el disc... 

A.2.- Ligth as a Feather    (C. Corea)    11m0s 

I ja l’heu pogut escoltar de nou amb el Fender Rhodes, so característic d’una època, d’aquella època dels 70s. Un tema aquest que té moments diferenciats sobretot per les diferents sonoritats i llenguatge, jazzísitc en les improvisacions com la magnífica que ha fet Joe Farrell al saxo tenor, tan ben acompanyat per la base rítmica de tres, Corea, Clarke i Moreira, amb moments d’intensitat rítmica molt remarcables. El posterior solo de Clarke al contrabaix, fet amb una destresa de mestre, velocitat d’execució, alhora que llenguatge jazzístic, ha estat també brutal. El tema però, ha començat d’una altra manera, amb la veu de Purim i la melodia del tema, en l’ona “hispana” la dels orígens de Corea, i d’aquí les derives “latin” de la seva música. Una cançó molt bonica, cantada amb delicadesa, i encara sense acabar de copsar tota la música que es desenvoluparà en les improvisacions posteriors, la primera la del líder. Corea l’ha iniciat delicadament, tot i que de mica en mica l’anirà desenvolupant amb més energia i tempo doblat. I és que el tema té aquesta immersió fast entremig de les improvisacions. En aquests moments, hem escoltat al Corea més brillant, més entremaliat, més creatiu, al més mestre. Preciós tema que té aquests canvis de tempo que ens el fan escoltar amb més atenció, també per ser d’11 minuts, en els quals l’hem pogut gaudir d’allò més. Gran tema de Corea en aquesta segona formació de Return to Forever barreja d’acústic i elèctric, només pel Fender Rhodes, car després vindrà la guitarra elèctrica i l’estil de Jazz Fusió. 

Si voleu escoltar jazz-rock i demés meravelles ja sabeu que podeu entrar al web de www.moonjunrecords.com  i veure el catàleg extens d’aquesta editorial dirigida pel Leonardo Pavkovic, qui m’envia des de Nova York les seves novetats i que evidentment en aquest programa posem de tant en tant. Una abraçada Leonardo i gràcies pel teu suport.


 I encara d’aquest disc, el conegut per totes i tots vosaltres... 

B.3.- Spain   (C. Corea)    9m54s 

Doncs aquesta composició seva va ser una de les que més va frapar en aquells anys, i ja heu vist que l’ha començat amb el Concert d’Aranjuez del mestre Joaquin Rodrigo. Miles havia fet ja al 1960 el seu Sketches of Spain, o siqui que les referències ja les tenia, alhora que també la seva inquietud i vesant llatina. Aquest és un tema que també va tocar posteriorment moltes vegades, amb les formacions que va tenir amb Paco de Lucia, Carles Benavent, Jorge Pardo i demés músics d’aquesta ona més flamenca, en el concert que van fer el 1982, per exemple, i ves per on que va ser la flauta de Pardo qui el va començar, com ara ha fet Chick amb el seu Fender Rhodes, amb una “intro” preciosa del concert de Rodrigo. El tema i melodia comença ja amb tota l’energia possible amb castanyoles i tot, tant fidel va voler ser ell a l’essència flamenca. El que ell no sabia, i encara molta gent no sap és que el títol hauria estat millor un altre, com per exemple, “Andalusia”. El canvi en el pont tan marcat rítmicament és tant i tant reconegut que cada vegada que l’escoltem crec que totes i tots piquem de mans. Després de fer un parell de chorus del tema han iniciat les improvisacions, i la primera la del flautista Joe Farrell, brutal ell en la seva exposició del tema a un tempo força viu. Per cert que Clarke de nou està soberg, amb la seva pulsió al contrabaix, la qual ens dóna més referències rítmiques quasi que les del propi baterista. I Corea el va fer de tal manera que després de cada impro recuperaven el tema, i així és que amb el de Corea tornem a quedar bocabadats per com l’ha fet, amb quina consistència rítmica alhora que recreació melòdica, creativitat, frescor, vitalitat, alegria vaja, i amb quin suport de tota la base rítmica, brutal, sí. És un tema molt “trillat” per les moltes vegades que l’hem escoltat però noies i nois, m’ha agradat posar-lo pel fet de ser un dels temes clau d’aquest disc. Clarke ha fet de nou una gran tasca solista amb el contrabaix a una velocitat esfereïdora, mostra d’una tècnica brutal, car aleshores estava en plena efervescència creativa i creixement personal i musical. I la veu de Flora Purim els ha acompanyat en els moments de la melodia, i després en el pont amb Corea, Farrell i Clarke i tots picant de mans. Brutal aquest “Spain/Andalusía”.


 I encara podreu escoltar el que va fer amb l’Stan Getz ell mateix anomenat “Captain Marvel” i per tant amb el disc al seu nom, cosa que no havia passat, però em sembla magnífic poder-los escoltar amb l’Stan Getz, saxo tenor i amb Chick Corea, Fender Rhodes; Stanley Clarke, baix elèctric; Airto Moreira, percussions i Tony Williams, bateria. Editat per Verve el 1974 i enregistrat el 3 de març del 1972 a A&R Studios, NYC. Afegiré que el títol del projecte fa referència a un tema de Corea que encabí ell en el disc que acabem d’escoltar. 

I d’aquest disc us posaré el tema que també està en el disc que acabem d’escoltar, i que tantes vegades havíem escoltat, però no gaires vegades de ben segur amb l’Stan Getz al saxo tenor i amb Tony Williams a la bateria...el magnífic... 

A.2.- Five-Hundred Miles High     (C. Corea)    8m23s 

I en aquest tema Corea seguia encara amb el Fender Rhodes tot i que també en tocà d’altres amb el piano de cua. I ja heu vist que l’estil melòdic segueix l’ona latin, tot i que no tant i sí en algunes de les seves frases, i ara encabit en el projecte del gran saxo tenor Stan Getz amb qui Corea havia tocat en els seus inicis. El disc en qüestió és el del genial saxo tenor anomenat “Sweet Rain” editat per Verve el 1967, on Corea hi participà amb piano i dues composicions, “Litha” i “Windows” disc que va enregistrar el més gran de tots, en Rudy Van Gelder a l’estudi que es va fer a casa seva. I el tema comença amb una “intro” preciosa a piano elèctric sol, acabant-la amb una frase que escoltarem posteriorment amb la qual sempre l’acaba. La melodia la fa però Stan Getz al saxo tenor i el que ja d’entrada et copsa és la presència de nou de Clarke al contrabaix, pel so, per la contundència rítmica i gran pulsió. Els solos els inicia el líder al saxo tenor, ell l’anomenat “The Sound”,”El So”, amb el seu fraseig i sonoritat reconegudes ja a la primera nota. El seu discurs també és reconeixible, per com de propi se’l va fer, com els hi passa a tots aquests mestres. Un llarg i espaterrant solo amb crescendo emocional a mida que el va desenvolupant. Corea l’ha seguit, i ja d’entrada ha començat una mica més tranquil·let tot i que l’energia s’ha anat desenvolupant de mica en mica i gràcies a la base rítmica de Clarke i ara amb el gran Tony Williams, brutal. Chick ens ha fet gaudir de nou amb la seva interpretació i vitalitat amb frases típiques d’ell, i creativitat al més alt nivell amb una mà dreta molt més present que l’esquerra. Clarke de nou s’ha quedat sol, i de fons el xarles de la bateria de Williams fent de nou un altre descomunal solo, car aquest jove mestre contrabaixista estava en un estat de gràcia especial, i encara hi està, afortunadament. Sense oblidar a Moreira que l’hem escoltat tota l’estona amb les seves percussions. Brutal tema de Corea en aquest disc del gran Getz, quina magnífica col·laboració. 


I ara farem un canvi més o menys substancial, car escoltarem algun tema del primer Return to Forever elèctric, Hymn of seventh galaxy”, i per tant primera formació amb Chick Corea, piano acústic, Fender Rhodes, clavicèmbal, orgue elèctric Yamaha, gongs; Bill Connors, guitarra elèctrica, guitarra acústica; Stanley Clarke, baix elèctric, campanes i Lenny White, bateria, percussió, congas, bongos. Disc enregistrat l’agost de 1973 per Dixon van Winkle  al Record Plant Studio, NYC i editat l’octubre del mateix any per Polydor. Un disc encabit en el que en varen dir Fusió. S’ha de dir que en aquella època, aquesta banda s’afegiria a les altres magnífiques formacions que feien aquest Jazz Fusió tan potent, com eren Mahavishnu Orchestra de John McLaughlin i Weather Report amb Joe Zawinul i Wayne Shorter. 

Així doncs que escoltarem un tema d’aquest disc i serà el compost per Stanley Clarke... 

A.2.- After the cosmic rain (Stanley Clarke)     8m23s 

I en aquest primer Return to Forever va configurar la que seria la seva quasi definitiva base rítmica amb el ja fidel Stanley Clarke però ara amb Lenny White a la bateria, una base brutal que serví en safata tota la rítmica als solistes. La guitarra de Bill Connors, que per cert a mi m’agradà força si parlem en passat, va durar poc, tant poc que al proper disc de la formació ja el va canviar pel més escènic Al Dimeola, també gran guitarrista, per descomptat, que participà en aquell trio de mestres de les sis cordes amb Paco de Lucía & John McLauglin. I el tema té cares diverses, melòdicament parlant i també rítmica, com heu pogut escoltar. La melodia té uns aires majestuosos com és en el descens harmònic i en d’altres moments. El tempo però es reconvertirà en quelcom de més potent en els solos dels tres solistes Corea, Connors i Clarke ara amb el baix elèctric i sonoritat brutal. El tema és llarg i a més el fan més d’una vegada abans dels solos, el primer el del baixista. I quina sonoritat que li treu del seu baix passat per estris electrònics diversos, alhora que execució i creació brillant amb un discurs remarcable. I com han doblat el tempo a la meitat del seu solo, acollonant l’energia que ens han subministrat. I de nou Corea ens ha copsat per les seves maneres, vitalitat, frescor, llenguatge molt relacionat amb el so de l’instrument, ves tu quines coses te la música, brutal solo amb motius persistents, tempo brutal per acabar amb el descens harmònic tan bonic i majestuós. I ves per on que en aquest tema no hem pogut escoltar al guitarrista Connors en un solo, quina llàstima. Bé, és qüestió que l’escolteu vosaltres mateixos adquirint el CD o a per internet. 

I ja per acabar aquest primer programa dedicat a la prolífica obra del molt estimat Chick Corea, tot i que ens deixem molts dels seus discos, i per tant és un humil homenatge el que jo li faig, i repeteixo que li faig amb els meus vinils, i per tant no escoltareu res de la seva darrera època amb el Paco de Lucia i tants altres més projectes, car segur que la coneixeu molt més que la seva primera etapa. I acabarem amb el disc del 1975, produït per ell mateix, i disc experimental anomenat “The Leprechaun” editat per Polydor el 1976. Amb Chick Corea, piano acústic, piano elèctric Fender Rhodes, orgue elèctric Yamaha, clavinet Hohner, sintetitzadors (ARP Odyssey, Micromoog, sintetitzador modular Moog Model 15), percussió; Danny Cahn, John Gatchell, Bob Millikan, trompetes; Wayne Andre, Bill Watrous, trombons; Joe Farrell, saxo soprano, flauta travessera; i una secció de cordes amb Ani Kavafian, Ida Kavafian, violins; Louise Shulman, viola; Fred Sherry, violoncel; Eddie Gómez, contrabaix; Anthony Jackson, baix elèctric; Steve Gadd, bateria i Gayle Moran, veu. 

S’ha de dir que aquest disc va ser un punt i apart de la seva carrera, per dir-ho d’alguna manera, car es va introduir en uns espais melòdics i harmònics, amb instruments de cordes, melodies diverses i amb una musicalitat allunyada de la que hem escoltat al llarg del programa, si exceptuem els seus moments solistes, car llavors sí que el reconeixem. Les composicions tenen però un sabor diferent, i  ens mostren les seves inquietuds i creativitat, la d’aquest gran pianista i prolífic compositor, Chick Corea, el nostre estimat Armando. Aquesta potser va ser la primera col·laboració amb el gran baterista Steve Gadd i recupera de nou al seu flautista preferit, en Joe Farrell, afegint-s’hi al contrabaix l’inefable Eddie Gomez, artífex de la rítmica d’una època del Bill Evans Trio, ni més ni menys. En fi, un canvi substancial de música i amb noves incorporacions, el projecte havia de sonar de meravella, com ara escoltareu. 

Doncs m’agradarà que escolteu el tema compost de dues parts, escoltant nosaltres només la primera, anomenat... 

B.3.- Leprechaun’s Dream 1 part (C. Corea)   6m23s 

Doncs ja heu pogut escoltar amb quin altre tema divers seguim gaudint de la seva música. Ha acabat subtilment amb unes veus dolces, i l’han començat amb aquestes mateixes veus potser més potents. Les cordes fregades han aparegut ben aviat i els sintetitzadors han acabat d’omplir les sonoritats majestuoses. Els canvis en el tema es van repetint, amb les veus celestials, i cordes fregades en el que és una llarga exposició del tema. La subtilesa del so de Corea al Fender Rhodes s’afegeix a tot l’espectre sonor, de veus i cordes fregades. La cosa però canvia en el solo de Farrell on apareix la secció rítmica brutal de contrabaix i bateria amb Corea als acords. El flautista fa un solo en el tros de tema que sembla tenir un crescendo harmònic al final. La mestria de Farrell ens la mostra de nou, el seu delicat so, el seu reeixit fraseig, la seva tècnica, i per sobretot de tot, la identificació amb el líder Corea. Aquest s’hi afegeix i sempre amb la base, ara de dos, i amb la presència magnífica de Gómez al contrabaix i Gadd a la bateria, ambdós ara puntals sòlids de la màquina rítmica. Sembla haver-hi un motiu rítmic principal o frase curta que va repetint, però a més ell fa una altra obra d’art en la seva intervenció solista. I la delicadesa com l’ha acabat, i com si ha afegit Farrell de nou, i les veus de les sirenes que ens conviden a anar a l’illa d’Ítaca.


 I ara sí, i ja per acabar aquesta primera part, escoltarem el magnífic i potent tema. 

A.5.- Nite Sprite      (C. Corea)    4m31s 

Doncs ja veieu, aquests són peres del mateix paner, tot i sembla que siguin d’un altre. Els efectes dels sintetitzadors es veuen aquí força emprats pel líder, coses que passaven en aquells anys de desenvolupament electrònic. I el tema comença ja amb una certa vitalitat tot i tenir després un tempo més o menys tranquil, i molt més potent en el pont, on ens trobem amb tota l’energia rítmica que empraran en els solos. I ja heu pogut constatar els solos que ens ha fet el líder, i jo diria que per la dreta ha sonat Corea sintetitzat d’una manera, i per l’esquerra el saxo soprano de Farrell i aquest a moments també sintetitzat. La mestria del líder a les mans de qualsevol dels teclats ha estat més que evidenciada. També la feina de Farrell amb els diferents instruments amb els quals l’hem pogut escoltar avui, i diversos projectes de Corea en els quals hi ha participat. Un tema amb tota l’energia adequada i qualitat, a tota Fusió, la que en aquells anys feien i que nosaltres en gaudíem, moments on el Jazz Modern post Bop vivia certament unes hores molt baixes, malauradament. Un altre brutal tema amb un Gadd increïble amb una presència remarcable alhora que curtet solo final abans de recuperar la melodia principal, afegir-hi el pont tan bestial i rítmic, per acabar-lo de cop. 

Amb aquest tema i projecte de Corea acabem aquesta primera part dedicada a ell, i recordo que heu escoltat la música que va fer des del 1971 fins el 1975, pocs anys però que van ser molt prolífics per ell, enregistrant i creant música sense parar-se ni per anar a fer un cafè. Espero que us hagi agradat aquesta selecció, la que he volgut fer amb els meus vinils, comprats tots ells en el seu moment i època, o sigui als 70s. Us recordo que hi haurà una segona part, la seva primera època dels 60s, iniciada amb post Bop per després evolucionar en l’ona del Jazz d’Avant Garde o Free Jazz, i per tant molt més canyera en un altre aspecte i no només en el rítmic. 

Doncs res, que us recordo que aneu a veure jazz  en directe a llocs com Jazz Club La Vicentina, La Traska Truska, Jamboree, Jazzsi, 23 Robadors, Guzzo, Casa Fígari, Falstaff, Nova Jazz Cava, Campari Milano, JazzMan, Sinestesia, Big Bang, La Farola, el Maki, etc, etc, i que mireu d’adquirir discos, els d’aquest programa i els dels músics de tots els programes de Jazz Club de Nit. Doncs ara sí, ho deixem aquí, gràcies per ser-hi aquí o al blog del programa que ja sabeu què és www.jazzclubdenit.blogpspot.com.es i jo mateix Miquel Tuset i Mallol qui l’ha realitzat, xerrat pels descosits d’interessos comuns, espero i seleccionat les seves músiques, us espero la setmana vinent, si podeu, voleu i en teniu ganes i us desitjo molt bona nit i bon Jazz Club de nit en el Jaç de cadascú. Miquel Tuset i Mallol.

0 Comments:

Post a Comment



 

blogger templates |