Programa 423: Alberto Vilas, Marcel·lí Bayer & Toni Saigi, i un bonus de Joe Henderson, dimecres 30 de setembre de 2020
Molt bona nit a
tothom, benvinguts a Jazz Club de Nit
aquí a Ràdio Sant Vicenç 90.2 amb un
programa de Jazz per a vosaltres que us agrada el Jazz, com deia el nostre amic
Cifu. A ell li dediquem el programa
avui i cada setmana que el fem, o sigui que un petó ben gran Cifu. Aquí Miquel Tuset i Mallol qui us parla, presenta i realitza aquest
programa i com sempre amb les novetats de músics i editorials.
Doncs ens tornem a trobar de nou i espero que estigueu igual de bé, tot i això, seguiu cuidant-vos a casa, al carrer, a l’escola, a la feina, on sigui; ja ho sabeu que en clau de broma us dic que....les mans a la butxaca, la boca tancada (que no hi entrin mosques) i no respireu gaire....ara bé, les mans és el que ens hem de rentar sovint, i no oblidem la mascareta, això ja seriosament.
Ah, i ja sabeu que el podcast d’aquest programa també el trobareu a esferajazz.com. Al blog del programa hi ha un enllaç cap aquest grup on hi som una molt bona colla de pirades i pirats del Jazz, on per cert també us podreu subscriure i rebre’n les novetats de cada setmana.
Avui us proposo un programa molt relaxat, car així són les músiques que hi escoltareu, tot i haver-hi diversitats d’estils. I és que us vull presentar un parell de projectes, el primer a piano sol, el de l’Alberto Vilas, “Naialma”, autoeditat i realitzat físicament en un excel·lent treball gràfic, amb profusió de textos i fotografies, fet, ja es veu, amb tot l’amor del món. Després escoltareu el darrer disc del duet Marcel·lí Bayer & Toni Saigi, “Two Horses”, editat per Underpool. Acabarem a tot Hard Bop, com sempre fem darrerament, amb un altre bonus track del disc de Jordi Lliuret, “Sharp Shades & Finger Snaps”, Blue Note Explosion, i no podreu escoltar el micro conte de Carme de la Fuent per qüestions diverses d’ella. Una abraçada Carme.
Doncs ja podem començar amb les músiques del programa, i som-hi doncs amb el treball intimista, personal i de record als infants refugiats, desapareguts, ofegats, el del pianista gallec Alberto Vilas..
“NAIALMA”
Alberto
Vilas
Autoeditat
Enregistrat
(entre els solstici d’hivern de 2018 i la verema de 2019) a casa seva per ell
mateix i amb el suport dels tècnics Jorge González i Isaac Palacín, masteritzat
per aquest darrer.
Diseny
de “Mundo Cal” i Pancho Salmerón
Textos
del llibret de Santiago Bareila
Produït
per Alberto Vilas
Alberto Vilas, piano Yamaha C7, afinat per Tigran Poghosyan
Totes les composicions són de l’Alberto Vilas, en un projecte allunyat del concepte Jazz, i plenament encabit en la millor de les músiques amb la màxima qualitat.
Us posaré al blog un enllaç on parlen de l’excel·lent producció del disc, pel que fa l’enregistrament i material emprat, on les mateixes Yamaha i Lewitt, fabricants del piano i micròfons, s’han interessat en el projecte.
Bé, doncs hauria de ser fàcil parlar d’un treball a piano sol, però ves per on que no em resulta gens fàcil. Genèricament és un treball intimista, moltes de les vegades minimalista amb referències a Mompou, entre d’altres compositors i pianistes, o això em sembla a mi. En el llibret, el Santiago Bareila ens comenta els temes de manera resumida, i també la trajectòria humana i musical de l’Alberto, la qual cosa és tot un luxe alhora que serveix d’ajuda per a qui té la sort de poder-ho escoltar, car, li donarà una altra perspectiva. El títol Naialma, vol dir tot això, diu el Santigo: de dins nostre, com d’una mare, per a una mare, a l’ànima, mare ànima, mare en l’ànima, mare i ànima, ànima de mare i mare de l’ànima. Cada tema té un sentit determinat i està compost amb els ulls interiors de l’autor vers persones concretes, el restaurador del museu el Louvre i també pintor, Ángel Barros, en la seva composició “Ángel” i també amb el “Tema de Nora”. També evoca llocs determinats com en “Aveiro”, ciutat de la veïna Portugal, fins i tot ens recorda les aus, “Ibis”, i el fet de volar, “Arte de voar”, físic o metafòric. També està ple de les seves vivències, emocions i sentiments, i per això el record al nen de 2 o 3 anyets, pobret, (pobrets totes i tots) Alan Kurdi, que va morir ofegat a la mediterrània fugint de la guerra de Síria, en la seva “Nana para Aylan”. El ritme de vals li va molt bé per veure el futur amb esperança, “Valsa da esperança”. També ens recorda les dues cares d’una mateixa moneda, cadascuna amb la seva particularitat, quedant-nos però amb la seva “No reverso do universo”. I recordant-nos el nostre dret al fet de “Ser” i per a nens i nenes el dret de ser felices i feliços, alhora que ens recorda la pintada xilena “El pueblo unido jamás será vencido”, los niños nacen para ser felices. I segons ens diu, amb “Inventario do inútil” el disc es podria acabar, considerant el munt de coses inútils que anem amuntegant al llarg dels anys. També de la invalidesa d’algú que fa inventari de la seva vida, amb una mirada nihilista. I si el projecte comença amb “Daria un mundo” per acabar fent les coses que no vam poder fer, les que ja no veus, acaba tancant el cercle amb “Un mundo me diste”, on el Santiago ha deixat escrit un magnífic poema que va dient així: “Un món, no un poble, un barri, una casa. Un món al cap, a la ment i la fantasia de fer-lo més i més gran fins on permeti el talent...i segueix. I ja heu pogut escoltar que no he parlat de cap tema, musicalment parlant ni rítmica, car això ho deixaré pels que acabaré posant.
https://albertovilasquintet.wixsite.com/albertovilas
I com he dit, l’edició gràfica està acompanyada d’un llibret amb textos i fotografies, tot fet amb molta cura, i també molt “currat”, la qual cosa acaba d’arrodonir el treball, el projecte, reconvertint-lo en una obre de col·leccionista, perquè, qui no vol tenir a les seves mans una obra així? I més podent-la també escoltar.
I tot i la delícia dels temes més lents, he optat per posar-vos el darrer, a mode de resum d’aquests més relaxats i que també tanca el cercle i per tant el projecte...
12.- Me diste un mundo (A. Vilas) 2m11s
I en aquests poc més de dos minuts no hi són tots el altres, minuts i músiques les més dolces, però sí que ens pot donar una imatge de la bellesa de totes elles. I amb aquesta majestuositat hem començat, en una cançó que ha tingut un desenvolupament ben clar. Quasi l’ha acabat de la mateixa manera que l’ha començat, amb les notes una a una seguint un arpegi similar al dels inicis. I és que aquest “Me diste un mundo” ha començat amb un motiu principal amb acords i notes soltes, repetit algunes vegades, ampliant-lo amb una preciosa cadència i enriquint-lo harmònicament alhora que amb la melodia que va apareixent mica a mica. Si els inicis eren la “pregunta”, a l’entremig hem trobat la “resposta” apareixent mica a mica aquesta majestuositat, acabant-lo dolça i llargament, tot i escoltant com va desapareixent el so, mica a mica, mica a mica, que per això els micròfons són uns dels més silenciosos.
I el poema seguia, recordeu que us n’he dit les primeres estrofes, dient que: “Un món que encara raspa, com la seva barba, que pica com ho fan els pardals. Un món que fa olor de fusta i vernís.....món amb la textura del treball i l’esforç. Món amb dits forts, car mai li cau l’anell, però dits amables pel dibuix, etc....un poema molt bonic i que retracte el personatge i el seu món segons la mirada de Santiago. Acaba fent referència al soterrani on va passar tantes hores, “la major part de la seva vida, ocell sense ales, viatger immòbil, tímid, paürós, que torna a partir per a emprendre amb valor, d’altres començaments”.
I de quina manera més
pausada ha volgut acabar el projecte amb aquesta cançó de bonica melodia i
millor harmonia, car són així de macos els seus acords, i plàcides les seves
escoltes.
I li vaig demanar a l’Alberto Vilas que m’expliqués d’on va sorgir el seu projecte i això és el que em va escriure:
ALGUNS COMENTARIS SOBRE NAIALMA Per a Miquel Tuset
“He perdut el compte exacte de quan vaig començar a pensar en aquest projecte, crec que va ser fa cinc anys, i això ho dic perquè a principis de setembre de 2020 acaben de complir-se cinc anys de la trista mort de Aylan, el nen sirià que va aparèixer cap per avall i vestit en una platja turca després d'haver naufragat l'embarcació en la qual fugia de la guerra amb la família, part de la qual també va morir en el naufragi, mare i germà. Aquest fet em va omplir de dolor, em vaig sentir molt malament com m'havia sentit moltes vegades anteriors en la meva vida en contemplar injustícies o tragèdies. D'alguna manera necessitava denunciar-ho, cridar, dir que ja n'hi ha prou un cop més. La “Nana per Aylan” és segurament una de les primeres peces d'aquest treball. He volgut transformar el dolor en bellesa entenent que així es faria molt més dur el missatge de denúncia de les guerres i altres atrocitats que cometem els homes.”
I ara seguim, com si tornéssim a començar a obrir i dibuixar un nou cercle, amb més i precioses composicions de l’Alberto Vilas, amb el preciós...
9.- Valsa da esperança (A. Vilas) 4m56s
I sí, hem tornat a començar i ho hem fet amb tota l’esperança del món, del seu i del nostre. La bellesa de les seves composicions de l’Alberto és abassegadora, així com també ho és l’estat anímic en què ens quedem, tot i escoltant-les. De la manera com ell acarona el piano, és també motiu de goig. La pulsió és delicada com les seves melodies. La mà esquerra hi és, però d’una manera molt subtil, quasi fent de baix, més que amb totes les notes d’un acord de novena, al menys en aquest “vals d’esperança”. El ritme de vals és també molt eteri, implícit el seu ritme en la pròpia melodia de manera quasi imperceptible.
I quina altra preciosa melodia ens ha regalat l’Alberto en aquest tema ple d’esperança. La mà dreta, compagina acords i melodia, i també improvisació, tal com si d’una nova melodia es tractés. De fet, no s’albira el moment en el qual acaba una i comença l’altra. Sí que hem notat el que en podríem dir el pont, car el canvi harmònic hi és de manera fefaent. És però un tema complex pel que fa a la composició essent però gens complicat d’escoltar, on s’hi poden trobar d’altres moments amb canvis de centre tonal, o això em sembla a mi. Per acabar-ho d’arrodonir, els arpegis del final són els que ens fan percebre que sí, que hi ha esperança. Magnífica i llarga composició de l’Alberto on s’esplaia desenvolupant la idea primigènia i fent-la créixer i caminar fins retrobar-la de nou, acabant-lo delicada i majestuosament.
I en el títol de la cançó, “Valsa...” hi podríem llegir també “Balsa”, amb b alta, o sigui, un “rai” o “patera”, en castellà, i per tant “Rai”, esperança dels nàufrags de tots els temps, i d’aquest que ens toca viure. I “Vals” també, el va i ve dels “rais” (pateres) que cada tres per quatre porten la ignomínia i la mort a les nostres platges, les del món civilitzat. Una “Valsa” que els portarà a terra ferma o al fons de la mar.
I l’Alberto segueix.... ”Aylan és un símbol de tots els nens que moren en circumstàncies similars, uns 700 en els últims 5 anys. Així doncs quedava clar que anava a escriure una música molt personal en la qual mostraria la meva ànima al descobert. Ho anava a arriscar tot en aquest sentit. Igualment, també arriba aquest disc en un moment en què busco més que mai el meu propi llenguatge, la meva pròpia veu, i no m’importa si el que està de moda escriure és un estil o un altre o quines són les tendències de mercat en aquest moment.”
I ara seguirem amb tot el dret a ser.....
10.- O dereito a ser (A. Vilas) 3m53s
I ja he parlat abans del dret dels nens i nenes a ser feliços, i diu en Santiago “sense menystenir a qui intenta fer que siguin educats i lliures, éssers amb llapis de colors entre els dit, ignorants dels gallets que prement-los maten, i els maten. Números televisats, inicials en pàgines de successos”. I amb la melodia d’aquesta cançó, amb un motiu principal que va repetint de tant en tant, ens torna a situar en aquest el seu món vital i emocional. La seqüència és repetitiva car no sembla que l’hàgim aprés ni gens ni mica, i això és el que ens vol recordar ell. Entremig de les melodies inicial i final, hem trobat la seva improvisació, l’expressió personal del seu món interior mitjançant el seu instrument. Espurnes de Jazz hi són per totes bandes, fixeu-vos-hi bé.
I és que el tema ha partit del motiu principal repetitiu trobant-nos amb el que seria el pont i posterior recuperació de motiu. La improvisació ha sorgit dolçament posteriorment amb profusió d’escales inversemblants ascendents i descendents, a moments, amb posterior recuperació de canvi tonal i melodia inicial, arpegis inicials, tot això fet amb digitació prístina i delicadament percussiva, fins arribar a un altre preciós final.
Segueix l’Alberto...”No faré cas als "Gurus" que dicten què és el que s'ha de fer i el que no. Això ho puc fer ara perquè tinc una edat que ja em permet desprendre’m de prejudicis i en la qual estic "desaprenent" tot el que he après abans, per poder volar amb llibertat cap a on jo vull. No he volgut fer un disc de Jazz, sense haver tampoc de renunciar-hi. No he volgut fer un disc de clàssica, sense tampoc haver-hi de renunciar. Vull dir que en aquest treball hi caben totes les influències que he rebut i són molt ben rebudes sempre, però que la meva prioritat principal a l'hora d'emprendre aquest projecte ha estat sempre voler ser fidel a mi mateix, ser el més honest possible amb mi mateix.”
I el tema dedicat al pintor i restaurador Ángel Barros.....
2.- Ángel (A. Vilas) 2m41s
I diu el Santiago....”Sense ales. Ángel Barros, pintor i restaurador del Louvre, amb un germà empresonat a la presó-illa de la mort, San Simón, on van morir tants republicans poc després de la revolta militar genocida i feixista. Sense ales, redondelà, o sigui de Redondela com el mateix Alberto Vilas. Un rodamóns del pinzell, l’Ángel. Després del goig d’una obra recuperada hi ha un treball i esforç que desapareixen, però no són treballs d’amor perduts. Amb el valor d’una mirada que ho recuperi, estarà fet aquest homenatge al restaurador. Amb ales. I la música dedicada a aquest artista és així de brillant, quasi volàtil per com s’enlaira. Els arpegis ens acaronen, i són les dues mans les que ho fan, per així sentir-les molt més, amb tot el seu calor. L’Alberto li ha regalat una preciosa cançó al seu paisà Ángel, artista amb tota una vida voltant pel món després d’haver de fugir de la ignominiosa Espanya franquista.
Una cançó que ja comença vital per tempo implícit en la melodia, aquesta construïda a partir dels arpegis. La ressonància del seu piano la notem a cada nota que escoltem, i aquí, l’instrument es mostra tal i com els micròfons l’han captat, amb tota la seva profunditat, cosa aquesta que escoltem en tots els temes. El tema té també un canvi entremig, tot i no ser massa llarg, i sí es nota com el final té una diversitat més evident, tot i aparèixer sempre el motiu principal amb arpegis, fins arribar a un delicat final d’un altre meravellós i tendre tema.
Segueix dient que...”Una cosa que em vaig plantejar des del principi és que volia un disc en el que pogués parlar tranquil i pausat. Això és conseqüència de, o una resposta als excessos tècnics que no compten res i dels focs d'artifici tan superficials que ens envolten des de fa molt temps. També és conseqüència de la necessitat del silenci i de la veu baixa, poc sorollosa, com a resposta al món i a la música sorollosa que patim. Tampoc he volgut fer un disc "rar", que no s'entengui res i per això intentar semblar modern.”
I seguiren amb el tema
7.- No reverso do universo (A. Vilas) 5m22s
I ens diu el Santiago i ho diré en castellà, al menys un trosset....”Es muy de nuestro universo doméstico andar con la vueltas de las revirivueltas y dobles entendidos; el haz i envés de una idea: un jano bifronte de andar por casa que cada quien mantiene en su punto, con la vista graduada. Siempre hay un reverso donde escribir la trama, y un anverso que te dice después cuán equivocado estabas. Y te pagan con igual moneda, cara o te crucifican..” i segueix dient....”la peça segueix a la seva bola. Esfèrica. Ignora el vers i el recte de la composició”.
I sí sembla ser esfèrica aquesta composició, per com és la seva melodia, també a base d’arpegis que semblen recórrer de manera circular i plena de volum i profunditat, la de les notes més greus, tot el camí vital de l’artista, del músic.
I per acabar aquest projecte tan delicat, ben interpretat i enregistrat mirarem d’aprendre l’art de volar....
3.- A arte de voar (A. Vilas) 3m51s
I per com ha començat, sembla que podrem aprendre l’art de volar, “A arte de voar”. Sembla la continuació de la cançó dedicada a Ángel, ambdues amb arpegis preciosistes, càlids també. Ambdues amb les ales ben obertes per així poder volar vers la llibertat. Aquesta té però un tarannà més del món clàssic, i se li nota en la cadència dels acords, de la pulsació única que va resseguint la melodia, mentre sonen arpegis i acords. Un dit que suaument acarona les tecles del piano per així construir-ne la melodia que ens ha mostrat l’art de volar.
Una melodia que va seguint uns intervals ascendents i descendents construint un missatge persistent, el dels braços bategant amb l’ànim d’aconseguir volar. Imparable, l’Alberto no s’ha aturat en cap moment, no fos que s’acabés el vol.
I diu el Santiago...”L’art de volar. D’això es tracte. Volar és una labor apresa, amb voluntat i dedicació. Sense cap més fi que el plaer de volar....matar-nos intentant fer-ho. Aprendre’n els rudiments. Ensenyar-los. Qui s’ha cregut que no podia volar? Somniem que volem. Pujar a un banc de nens i nenes i llançar-nos a l’espai de mig metre, i aterrar. I despertar. A l’hora de l’esmorzar d’un nou dia a la taula, Carmen Alonso”....crec jo que la companya i parella de l’Alberto.
I acaba dient.....
“He volgut
comunicar-me a través de la música i intentar arribar al cor de les persones
amb aquestes històries perquè sóc una persona a qui agraden les abraçades dels
amics, les bones reunions, les converses i les rialles i no lo fred i calculat.
He prescindit d’ostentacions tècniques i m'he quedat amb la música tal i com jo
l'entenc. Com diu Mozart a les seves
cartes, m'he quedat amb el terme mig, aquell que ningú vol per no cridar
l'atenció i que normalment s'escriu tan fàcil que la melodia la pot xiular qualsevol
al mateix moment d’escoltar-la, o fer la música tan estranya i sofisticada que
ningú l’entengui i així el públic digui que li agrada per no dir que no ha
entès res. Ara “Naialma” m'està
tornant coses molt boniques i m'està sorprenent molt gratament, tant en els
concerts com en el disc, la meravellosa acollida que està tenint i molt
especialment els comentaris emocionats dels qui han escoltat ja aquesta música.”
Doncs deixem-lo ja, que ens ha corprès de veritat i ha estat una delícia haver començat el programa amb ell i la seva música....
I seguim ara amb el projecte de dos cavalls guanyadors....
“TWO HORSES”
Marcel·lí
Bayer i Toni Saigi
Editat per Underpool UNDP037
Enregistrat
per Sergi Felipe el 26 de febrer de 2017 i 11 d’octubre de 2018 a Underpool
Studio, Esplugues de Llobregat.
Mesclat
i masteritzat per Quim Puigtió, “Kato”, el 29 de novembre de 2018.
Produït
per Marcel·lí Bayer
Marcel·lí Bayer, saxo soprano
Toni
Saigi, piano
Tots els temes són de Marcel·lí Bayer.
Estem davant d’un altre projecte delicat, amb 14 temes i quasi tres quarts d’hora de precioses músiques. La majoria són temes curtets, a mode de curts desenvolupaments d’idees primerenques. De la delicadesa d’alguns temes passarem a la dissonància en d’altres, quasi executats a mode de lliure improvisació. Els estils són igualment diversos tot i reconèixer melodies “Monkianes”, potser per com li agraden al Toni. Tot un reguitzell de cançons, de temes, que segueixen el fil conductor de dos únics sons, els del soprano i piano. La creativitat floreix a dojo, i la calidesa també. I és que el soprano és tan ric en sonoritats i harmònics, que pot crear (el músic, esclar) el més estrident so i el so més càlid. I ben vist, i escoltat, podem dir que les cançons delicades tenen tanta transcendència com les més agosarades. Així és que amb “Ritual”, ens acaronen amb una melodia un tant melancòlica però molt maca. També és mot bonica “No need for Heroes”, dolça també i amb magnífica improvisació posterior amb caires clàssics. I “Cantinela” segueix el tarannà delicat de tempo amb un melodia que es va repetint des dels inicis i que podria ser el motiu principal d’un tema que després es pogués desenvolupar. I també té una melodia molt bonica “Ivangie Liangi”, amb un petit Groove inherent que es nota des dels inicis, però també pel Toni al piano, mentre Marcel·lí desenvolupa una increïble improvisació, i posterior també la del pianista. I amb el tema dedicat al Toni, “Ready for Toni”, se’ns emporta un Swing molt delicat, en un tema amb aires de Jazz Clàssic, tot i la moderna improvisació del compositor. El pianista es veurà sol front el silenci, però se’n sortirà molt bé amb l’ajuda d’ambdues mans. El tempo creix una mica, mica, amb el “Noch ein Sprung”, o sigui “un altre salt”, en un tema amb uns canvis harmònics i rítmics força interessants. Ara ens trobem amb alguns temes on l’esperit és més d’innovació en tots els aspectes, com és el “Balau Masote”, on les melodies, acords i ritmes són propers a la música més contemporània, i així és també el tema “Reconstrucció”. Amb “El Caballo” ens trobem també d’alguna manera per aquests mons contemporanis on l’aparent absència de tempo i Groove, al menys com s’entén de manera “normal”, segueix sent la clau de volta i on ells s’esplaien en les improvisacions. El “Zig Zag Ninja” segueix en l’ona, i fa una passa endavant vers la “Música Concreta” i amb espurnes i sons ubicats en la Lliure Improvisació. També sona així el tema “Pieces of Broken Glass Under”, oberta com les seves ments, contemporània, com són ells, i dissonant, com a vegades volen sonar ells. Amb “Sand” segueixen mostrant-nos les seves preferències sonores i rítmiques amb Monk de rerefons, o no, també encabides en aquests sons que ens fan créixer i seguir endavant amb ells vers el futur, tot i no semblar aquest massa esperançador. I ja finalment, amb “Der Schware Esel”, fan una passa endavant afegint-hi quelcom de ritme a la seva concepció harmònica, tot i ser un tema amb breaks rítmics diversos. És el tema més llarg on hi han fet cabre Groove, melodies dissonants, acords, i una bona pulsació rítmica gràcies a les mans del Toni, mentre Marcel·lí no ha parat d’investigar en la seva improvisació. Ja veieu, dues maneres de fer-ho i amb tota seguretat relacionades amb els dos dies d’enregistrament amb més d’un any d’un vers l’altre.
Doncs res, dir-vos que al blog us posaré l’enllaç al bandcamp d’aquest projecte:
https://underpool.bandcamp.com/album/two-horses d’on ens
diuen que: De la balada elegant a les espurnes més vertiginoses, “Two Horses és
un elogi a la vida animal, a la natura i a la música en el seu estat més pur.”
I comencem amb les seves músiques, i així és que us en posaré les dels dos estils, per així poder gaudir de la calidesa i de la modernitat....i proposo que escolteu algun dels temes més contemporanis com és ara...
1.- Balau Masote (M. Bayer) 3m18s
Doncs ja veieu quin canvi d’estil del projecte anterior a piano sol, el “Naialma”, de l’Alberto Vilas a aquest d’aquests “dos cavalls”, a vegades relaxats i d’altres un pèl desbocats. En aquest primer tema i track del disc, ens han mostrat un dels tarannàs del projecte. El saxo soprano sembla l’adequat per aquestes sonoritats a vegades punyents, quan vol l’intèrpret. No oblideu el “My Favourite Things” de John Coltrane i d’altres temes d’Steve Lacy, parlant de dos dels moderns amb el soprano. Tot i la melodia amb intervals amplis, la sonoritat no és massa punyent, i tampoc no ho és quan en Marcel·lí el fa pujar vers els més aguts. El tema segueix una cadència ascendent en els inicis, amb un motiu que es repeteix i per tant, el motiu principal al voltant del qual gira el desenvolupament del tema. Déu n’hi do per començar aquest projecte.
I no us oblideu de la Nova Jazz Cava on l’octubre començarà el seu Festival de Jazz, sí, el que s’havia de fer el març. O sigui que entreu a jazzterrassa.org on podreu veure la seva programació, la d’un festival dedicat bàsicament als músics del país.
I seguim amb aquest tarannà, i ara amb el tema...
11.- Sand (M. Bayer) 3m41s
I vet aquí de nou una altra demostració de contemporaneïtat. I us haig de dir que m’ha agradat molt la melodia i motiu principal que ha fet en Marcel·lí a mode d’intro a soprano sol. Toni s’hi ha afegit a la segona volta, moment en el qual el compositor ha iniciat la seva magnífica improvisació. El seu amic i company al piano l’ha seguit a base d’acords inversemblants, en un tema amb aires Monkians com he dit al començament, sobretot per com el pianista s’acompanya i acompanya. Per com l’han desenvolupat, em sembla extraordinari el resultat obtingut considerant que estem escoltant un duet de piano i saxo soprano. Aquest és un tema amb un Groove inherent i que ben bé podem notar, i que se’ns va emportant mica a mica. Els moments solistes de Toni, ja cap al final i amb el suport de notes guia del soprano, ens el segueixen mostrant creatiu per acords i dissonàncies diverses, amb el seu guia espiritual sempre al seu costat, Thelonious Monk. La tècnica interpretativa del compositor al soprano, melòdicament parlant també, és de tothom coneguda, i si no és el cas, seria bo que li féssiu una recerca. Del Toni Saigi dir-vos que el tindrem el novembre al Jazz Club la Vicentina tot i presentant-nos el seu darrer disc “La Prinsire de la Sal” amb el seu quartet Tronik.
I deixeu-me que us digui que podeu entrar al web de www.freshsoundrecords.com per veure l’extens catàleg d’aquesta nostra editorial i també podeu anar a la botiga Blue Sounds al carrer Benet Mateu 26 i comprar de tot i més relacionat amb el món del Jazz...discos, llibres, dvds, vinils....etc. Allà hi trobareu els caps de setmana i dilluns pel matí a l’amic Enrique Heredia, mentre que la resta de dies hi trobareu a l’Esteban. Ells dos us assessoraran en tot lo de Fresh Sound Records, editorial creada pel gran entusiasta amant del Jazz, Jordi Pujol Baulenas, des d’aquí una forta abraçada i gràcies pel teu suport tots aquests anys.
I ja per acabar amb els temes més contemporanis, proposo que escolteu...
6.- Der Schwarse Esel (M. Bayer) 4m44s
Doncs quin altre tema ens han ofert...barreja de potència rítmica per acords de pianista, alhora que amb la calidesa dels sons del soprano i breaks rítmics. Un tema marcat pel Groove del pianista alhora que per la creativitat solista de Marcel·lí tot i improvisant. I sorprenent és per quan tot sembla aturar-se i una determinada pau apareix dolçament, cosa aquesta que va passant de tant en tant. Marcel·lí se’ns mostra a un altíssim nivell com a compositor, i ja fa estona que ens n’hem adonat. Un tema vital, però també meditatiu, ambdues virtuts fonts de vida en un tema, el títol del qual en alemany, ens diu això en català, “L’ase negre”. Magnífica composició també per com les notes llargues del soprano, a moments, cavalquen sobre els acords rítmics del pianista.
Un lloc emblemàtic és el 23 Robadors espai on es fa el Jazz més alternatiu de la ciutat amb tot un reguitzell de projectes que s’hi han parit i que així seguirà sent. Cada dia teniu Jazz i els dimecres, concert primer i després Jam Session amb Miguel Pinxo Villar, Juan Pablo Balcázar i Carlos Falanga.
I ara canviarem d’estil escoltant d’altres temes, i aquest a tot vals...
7.- Petit vals (M. Bayer) 3m51s
Doncs amb aquesta petita meravella hem canviat d’estil, del dia de l’enregistrament, probablement. I ja heu pogut escoltar la mestria del compositor Bayer i saxo soprano en la seva increïble improvisació. Més minimalista ha estat la del pianista Saigi. La melodia és una altra delícia compositiva d’en Marcel·lí, evocant molt el món clàssic on el ritme de vals se li escau la mar de bé. La dolçor del seu soprano situant-se sovint en el registre més agut, contrasta força amb el so més profund del piano, i així l’hem notat també en la seva delicada improvisació. Un canvi estilístic que ens obre el pas a més temes del disc, els d’aquest tarannà més melòdic.
I darrerament amb Youkali Music i concretament amb el seu director Thomas Schindowski estem en contacte i així és que em fan arribar, com ja han fet, alguns dels seus projectes del seu extens catàleg, o sigui que agrair-li al Thomas la seva col·laboració. Podeu entrar al seu web http://youkalimusic.com i veure’n tot el seu catàleg.
I ara escolarem el també preciós tema....
13.- Noch ein Sprung (M. Bayer) 2m51
I aquest tema no massa llarg i que segurament seguiria en un directe, l’inicien amb un motiu principal que es va repetint als inicis. Hi ha però un petit i curtet break a partir del qual, el darrer, Marcel·lí ha iniciat la seva improvisació. Toni l’ha anat acompanyant de manera magistral amb els acords, i quasi que sense adonar-nos-en, el Sergi ha anat baixant el nivell de l’enregistrament per així acabar-lo. A partir d’un motiu se solen desenvolupar els temes, i així ha estat també en aquest. Esteu escoltant a dos magnífics músics, l’un més jove que l’altre, el Toni més jove que en Marcel·lí. L’un d’uns quants més de vint, i l’altre de no gaires més de trenta. L’un havent passat pel Taller de Músics i l’altre per l’Esmuc i per tant, tots dos llicenciats en el seu instrument + Jazz. Vaig tenir la sort i el goig de veure’ls a 23 Robadors fent alguns temes d’aquest projecte i no només. Allà ens hi vam trobar aficionades i aficionats escoltant-los amb un silenci absolut i veient i notant la seva comunicació personal. Tot un plaer veure i seguir el seu creixement personal i musical, cosa que tinc la sort de fer des de fa uns quants anys, i no només amb ells dos, i sí també amb els molts músics que tenim la sort d’escoltar per aquests mons musicals de casa nostra.
També tenim una bona col·laboració amb l’editorial basca Errabal Jazz de la qual en posem les novetats, quan ens les envien, i així és que els hi agraïm el seu suport, o sigui que al blog us posaré l’enllaç a la seva pàgina web http://www.hotsak.com/Errabal-es?set_language=es
I acabarem amb el tema dedicat a Toni Saigi
14.- Ready for Toni (M. Bayer) 5m09s
I quin tema més bonic i delicat de ritme i tempo per acabar aquest projecte. El programa encara no, car, l’acabarem amb un d’aquells temes del doble CD de Blue Note. Una preciosa cançó dedicada al Toni, amb una altra molt maca melodia, amb aires a Jazz Clàssic, i fins i tot a Musical. De fet, un es pot imaginar als artistes en un escenari tot i cantant i ballant deixant-se portar per aquesta música i el seu ritme cadenciós. L’assumpte és que té una estructura de Blues de 12 compassos i que ells han repetit dues vegades, o sigui que n’han fet dos chorus. En Marcel·lí ha iniciat la seva delicada improvisació amb el seu càlid i característic so, tot i el registre agut emprat en alguns casos i amb una mestria que hem tornat a copsar. Toni ha fet el seu amb igual calidesa i tornant-nos a meravellar per com l’ha executat, amb profusió d’acords i digitació precisa i un tant percusiva. Després han fet unes rodes de “quatres”, que ja sabeu el que són: un segueix improvisant durant quatre compassos i després ho fa l’altre, i així fins fer tot el tema sencer. Després d’això, ambdós han recuperat la melodia inicial, acabant-lo delicadament. Preciós tema per acabar el seu projecte.
Si voleu escoltar jazz-rock i demés meravelles ja sabeu que podeu entrar al web de www.moonjunrecords.com i veure el catàleg extens d’aquesta editorial dirigida pel Leonardo Pavkovic, qui m’envia des de Nova York les seves novetats i que evidentment en aquest programa posem de tant en tant. Una abraçada Leonardo i gràcies pel teu suport.
CD2. 8.- Hobo Joe (Joe Henderson) 8m14s
Doncs ara sí que hem acabat les músiques del programa, i us recordo que han estat les primeres a piano sol, les de “Naialma” amb Alberto Vilas, per seguir amb les de “Two Horses”, amb Marcel·lí Bayer i Toni Saigi havent acabat amb aquest darrer tema de Joe Henderson, i escoltat també un micro conte de Carme de la Fuente.
I us vull dit que el dissabte 10 d’octubre a les 19h farem el primer dia de Festival de Jam Sessions, on comptarem amb els combos de dues escoles de música. Tindrem els alumnes i professors del Conservatori de Bellaterra, “El Musical” i els del ESEM Taller de Músics. De professors ens vindran n més ni menys que Eladio Reinón, saxo tenor; Marian Barahona, veu; Jordi Martínez, piano; Adrian Mateos, contrabaix i Adrian Jiménez, bateria. Als alumnes encara els estan buscant....mentre que del Taller tindrem un quintet liderat per Joan Torrentó, violí; Pau Mainé, guitarra; Èlia Lucas Gardeñas, piano; Alan Pribizchuk baix elèctric i Kike Pérez, bateria. Ja sabeu com va, primer toca un combo, després un altre, i finalment faran Jam Session entre ells i els músics que vinguin a tocar. Us hi esperem a la Sala Xica el dissabte 10 d’octubre a les 19h.
Doncs res, que us recordo que aneu a veure jazz en directe a llocs com Jazz Club La Vicentina, La Traska Truska, Jamboree, Jazzsi, 23 Robadors, Guzzo, Casa Fígari, Falstaff, Nova Jazz Cava, Campari Milano, JazzMan, Sinestesia, Big Bang, La Farola, el Maki, etc, etc, i que mireu d’adquirir discos, els d’aquest programa i els dels músics de tots els programes de Jazz Club de Nit.
Doncs ara sí, ho deixem aquí, gràcies per ser-hi aquí o al blog del programa que ja sabeu què és www.jazzclubdenit.blogpspot.com.es i jo mateix Miquel Tuset i Mallol qui l’ha realitzat, xerrat pels descosits d’interessos comuns, i seleccionat les seves músiques, us espero la setmana vinent, si podeu, voleu i en teniu ganes i us desitjo molt bona nit i bon Jazz Club de nit en el Jaç de cadascú.
Miquel Tuset i Mallol.
