Programa 420: Lee Konitz &, Pat Martino &, Tete Montoliu Trio i E.S.T. dimecres 29 de juliol de 2020
Molt bona nit a
tothom, benvinguts al darrer programa d’aquesta 11ena temporada de Jazz Club de Nit aquí a Ràdio Sant Vicenç 90.2 amb un programa
de Jazz per a vosaltres que us agrada el Jazz, com deia el nostre amic Cifu. A ell li dediquem el programa avui
i cada setmana que el fem, o sigui que un petó ben gran Cifu. Vaig començar aquesta temporada amb un programa dedicat a qui
va ser un gran aficionat al Jazz, en Jordi
Lliuret, el qual ens va deixar fa un parell d’anys. Mitjançant la seva
cosina Montse Sugrañes vaig ser el
receptor de gran part del seu llegat discogràfic, els seus compactes, i per
aquest motiu el fet de posar un tema a mode de “bonus track” a cada programa i
des d’en fa uns quants. I per cloure la temporada i tancar el cercle, ho faré amb
un altre programa dedicat a les seves músiques, les que li agradaven a ell i
que també són les que m’agraden a mi. O sigui que aquí jo mateix, Miquel Tuset i Mallol qui us parla, presenta
i realitza aquest darrer programa de la temporada.
I sembla que el
sector musical, el de les arts en general i en podríem dir les de “petit
format, a l’aire lliure o no, estem jo, com a públic, estan força emprenyats
per com afecta aquesta nova situació al sector. No sembla que els hi passi a
les arts encabides en grans esdeveniments i festivals que aquests semblen tenir
“carta blanca”, com si l’art només existís en els grans esdeveniments, per
altra banda moltes de les vegades amb ajudes institucionals, cosa que no els
passa als locals que fan Jazz en directe, i ara passa a Barcelona i rodalies.
Bé, i parlant de les
músiques del programa, dir-vos que al Jordi
li agradaven els pianistes, guitarristes i saxofonistes, alhora que Miles Davis. El Programa 400 el vaig
dedicar a Bitches Brew i el vaig fer
amb els compactes de Lliuret, o
sigui que avui sonaran Lee Konitz
amb Brad Mehldau, Charlie Haden i Paul Motian, “Live at Birdland” editat
per ECM, el gran Pat Martino, “All Sides Now” de Blue Note, el directe a la Nova Jazz Cava d’en Tete Montoliu Trio, “Per sempre, Tete”
de Discmedi, i acabarem amb més
trempera amb els E.S.T. “Live in
Hamburg”, editat per ACT, i avui
no tindrem temps de posar el bonus track. I aquesta setmana escoltarem el micro
conte de Teresa Tuset.
Som-hi doncs amb les
músiques i que seran les del gran Lee
Konitz..
“LIVE
AT BIRDLAND”
Lee
Konitz amb
Brad Mehldau, Charlie Haden i Paul Motian
Editat
el 2011 per ECM 2162
Enregistrat
en directe el 9 i 10 de desembre de 2009 al Birdland, NY.
Produït
per Manfred Eicher
Lee
Konitz, saxo alto
Brad
Mehldau, piano
Charlie
Haden, contrabaix
Paul
Motian, bateria
I en aquest disc
tindrem el goig d’escoltar un quartet extraordinari, i podríem dir que també a
quatre mestres de quasi quatre generacions diferents, amb Lee el que era més gran (13 d’octubre del 1927), Motian (25 de març del 1931), Charlie (6 d’agost del 1937) i el molt més jove Mehldau (23 d’agost de 1970). Ben vist,
tres grans mestres consolidats i glorificats amb un de jove, mostra del jazz del més actual. Van fer un concert en
directe que va durar dos dies i van escollir els sis millors temes, i per tant
van ser llargs, que per això va ser un directe, així doncs amb llargues
improvisacions de tots quatre. Els tempos no van ser massa vius, car no oblidem
que Lee tenia 82 anys aleshores, i
els altres dos, també una bona colla. Els temes varen ser “Lover Man”, una
balada ja de per sé, interpretada però amb un suau i dolç swing així com
arrastradet. I una altra va ser la preciosa “You Stepped out of A dream”. I un
tema que es toca bastant viu és el “Solar” de Davis, i que ells varen fer a tempo mèdium, com també va ser el cas
del “Oleo” de Rollins. I el que
varen fer amb més vitalitat va ser el “Lullaby of Birdland”, i tampoc no massa
ràpid.
Proposo començar amb
el preciós tema que Billie Holiday
va popularitzar i també Charlie Parker,
compost per Jimmy Davis i Ram Ramirez.....
1.- Lover Man (J. Davis & R. Ramirez) 11m56s
I a veure si puc
evitar de fer cap comentari de les biografies dels músics, i així dedicar-nos
de ple a escoltar les seves músiques i comentar una mica els temes. I també pel
fet de ser el darrer programa i tenir 4 discos amb temes molt llargs per posar.
Però que maco que l’han fet, amb uns interpretacions magnífiques en les seves
improvisacions, i amb un so del alto de Konitz
molt tendre. I quin gustàs escoltar-lo a Konitz,
ell, que tot i ser més jove que Parker
va situar-se sempre en un espai musical personal, i no va voler-lo imitar mai.
El seu so és proper al de la West Coast
i un tant Cool, conceptes aquests a
vegades una mica difusos per imprecisos de definir, i per resumir-ho, el
primer, amb una sofisticació remarcable en arranjaments i swing, esclar, i
sonoritat Cool, la que va encetar Lester Young i d’altres. Hem pogut
gaudir d’allò més escoltant el solo de Mehldau,
ell el més “modern” de tots quatre, per després fer-ho amb el del gran Charlie Haden, solo llarg i ple de
calidesa i molt melòdic, car, Haden
sabia perfectament que havia de sonar així, i no com els que feia amb l’Ornette Coleman. Lee recupera la melodia i el van acabant. I és curiós que volessin
fer aquest tema que tan havia tocat Charlie
Parker, segur que per a retre-li un homenatge a més a més en seu el local,
el Birdland.
I acabarem aquest
projecte amb el tema de Miles Davis,
el conegut..
3.- Solar (Miles Davis) 11m39s
I quina altra
magnífica demostració de dolçor en la sonoritat, la de Lee Konitz i quina preciosa intro al tema i posterior
desenvolupament que va fer el mestre. Llarg solo que ha anat derivant vers la
modernitat i sempre amb un fort contingut melòdic i llenguatge personal, el del
gran Konitz. Aquesta modernitat l’ha
desenvolupat Brad Mehldau, que per
això és qui és i fa el que fa, i te, tenia, l’edat que tenia quan van fer
aquests dos dies del Birdland. El
trio resultant era però de lo més adequat amb Haden i Motian, ambdós,
referents del Jazz, el més avantguardista el primer, i el que girà al voltant
de ECM, el segon. El pianista s’ha
esplaiat a dojo amb una gran mestria, en un tema exempt de Swing, però amb un
Groove impressionant, el mateix amb el qual ha seguit Haden en el seu espaterrant solo. I és que en els directes passen
aquestes coses, que els solos són llargs, car hi són totes les ganes. Motian ha pogut fer el seu al final, i
ves per on de quina magistral manera l’ha desenvolupat, obtenint sonoritats
delicades i allunyant-se dels redobles, més sorollosos. I és que així de
delicat va ser tot el concert, i ha estat un luxe per a nosaltres poder-lo
gaudir, i la meva recomanació és que mireu d’obtenir-lo entrant a la web de ECM.
I darrerament amb Youkali Music i concretament amb el seu
director Thomas Schindowski estem en
contacte i així és que em fan arribar, com ja han fet, alguns dels seus
projectes del seu extens catàleg, o sigui que agrair-li al Thomas la seva col·laboració. Podeu entrar al seu web http://youkalimusic.com i veure’n
tot el seu catàleg.
I després d’aquest
magnífic projecte, ara sembla un bon moment per escoltar el micro conte, el
darrer d’aquesta temporada, de Teresa
Tuset.
.......................
Gràcies Teresa per la teva gràcia i vitalitat
expositiva i sempre interessants històries...
i ves per on que seguirem
amb el disc del guitarrista Pat Martino,
amb canvi d’estil però mantenint una determinada dolçor, al menys en els
inicis...
“ALL
SIDES NOWS”
Pat
Martino
Editat
el 1997 per Blue Note
Enregistrat
l’1 de juny de 1996 i el 15 de gener de 1997
Masteritzat
per Ted Jensen
Produït
per Bill Milkowsky i Matt Resnicoff
Pat
Martino, guitarra
I com que aquest és
bàsicament un disc de duets de guitarra i demés, la d’ell i la de molts altres,
de moment aquí els teniu tots, guitarristes i demés músics..
Charlie
Hunter - guitarra (# 1)
Tuck
Andress - guitarra (# 2)
Kevin
Eubanks - guitarra (# 3)
Les
Paul - guitarra (# 4)
Joe
Satriani - guitarra (# 5 i 10)
Mike
Stern - guitarra (# 7 i 9)
Michael
Hedges - guitarra (# 8), percussió (# 5)
Havent-hi també base
rítmica en alguns temes
Scott
Colley - contrabaix (# 7 i 9)
Paul
Nowinski - contrabaix (# 4)
Scott
Amendola - bateria (# 1)
Ben
Perowsky - bateria (# 7 i 9)
Jeff
Hirshfield - bateria (# 10)
I la magnífica Cassandra Wilson - veu (# 6)
I sembla que
l’enginyer que va enregistrar alguns temes Malcolm
Cecil va tocar l’orgue (# 1)
I hi tenim 10 temes
de lo més variat i quasi també una hora de precioses músiques, amb ritmes i
tempos diversos, com la dolça cançó de Joni
Mitchell cantada per Cassandra
Wilson, “Both Sides, Now”, que per Pat
Martino va ser “All Sides, Now” el
titol del disc. Així de dolça és “Two days old”, de Michael Hedges, a duet de guitarres, les de Pat i les del Michael. I
és així de maco el tema de Joe Satriani,
“Never and after”, tocant a duet de guitarres ells dos. I molt esotèric és el
tema “Ayako”, del mateix Martino que
tot i començar delicadament, es desenvoluparà vers camins diversos, i ara amb
en Mike Stern de company. I amb
swing arrastradet preciós a tot manouche, i amb la guitarra de Les Paul tenim el tema “I’m Confessin’
that I Love you” de Doc Daugherty, Al J.
Neiburg, Ellis Reynolds. També és de Martino
“Two of a kind”, acompanyant-lo en Tuck
Andress a duet de guitarres en un tema ja amb un tempo un mica més viu amb
sonoritat però molt delicada. I seguim amb un altre tema d’ell, el
“Progression”, a un tempo força maco i amb Kevin
Eubanks fent duet amb Martino. I
el “Outrider” molt marxós amb base rítmica completa també és del líder i
l’acompanya de nou Mike Stern. I el
tema més potent per distorsions de les guitarres és el que comparteixen Satriani i Martino
ells dos també a les guitarres, la distorsionada del primer i percussions de Michael Hedges. I el primer tema, el de
Stevie Wonder “Too High”, Martino fa duet amb Charlie Hunter, havent-hi també bateria
i l’orgue tocat per qui enregistrava el tema.
I com que tenim tanta
varietat i dolces cançons, us proposo començar amb la veu de Cassandra Wilson i una preciosa cançó
de Joni Mitchell....
6.- Both Sides Now (Joni Mitchell) 3m54s
I tot i ser el tema de
Joni Mitchell encabit en el pop-rock,
us l’he volgut posar pel fet de cantar-lo Cassandra
Wilson. I què maco ho han fet ells dos, car només l’heu escoltat a ella i a
Pat Martino a la dolça guitarra. Una
cançó que primer vam escoltar per Judy
Collins encabida en el moviment “Hippie” californià, amb tots els aires
rítmics d’aquella moguda com els temes que cantà Joan Baez i demés. I Joni
Mitchell va ser convidada a cantar la seva cançó al Mama Cass Show el 1969. I ella el va enregistrar en el seu “Clouds” i el tempo va ser molt maco i
delicat, ella cantant amb la seva guitarra, com han fet Cassandra i Pat.
I deixeu-me que us
digui que podeu entrar al web de www.freshsoundrecords.com per veure
l’extens catàleg d’aquesta nostra editorial i també podeu anar a la botiga Blue Sounds al carrer Benet Mateu 26 i comprar de tot i més relacionat
amb el món del Jazz...discos, llibres, dvds, vinils....etc. Allà hi trobareu
els caps de setmana i dilluns pel matí a l’amic Enrique Heredia, mentre que la resta de dies hi trobareu a l’Esteban. Ells dos us assessoraran en
tot lo de Fresh Sound Records,
editorial creada pel gran entusiasta amant del Jazz, Jordi Pujol Baulenas, des d’aquí una forta abraçada i gràcies pel
teu suport tots aquests anys.
I seguim amb la
preciosa composició de Doc Daugherty, Al
J. Neiburg, Ellis Reynolds que segur reconeixereu....
4.- I’m Confessin’
that I Loved You (D.D. & Al N.
& E. R.) 4m41s
I quina preciositat
de tema, interpretat amb el punt de “Manouche” adequat, per la guitarra
rítmica, i amb el duet dels dos guitarristes un per cada canal i diferent
sonoritat, la més fosca, la del líder Martino.
Aquí però també tenim el contrabaix de Paul
Nowinski, i qui fa parella amb Martino
és ni més ni menys que el gran Les Paul.
Aquest és un tema del Jazz Clàssic que va fer Chris Smith el 1929 i que inicialment es va dir "Lookin' For
Another Sweetie" per les diferents lletres i que Fats Waller & his Boys va enregistrar el mateix any. Un any més
tard canviaria al nom definitiu “I’m Confessin’ That I Love You” amb un text
diferent i finalment es va acreditar a Doc
Daugherty i a Ellis Reynolds.
Scott
Yanow
va escriure a la seva ressenya per a AllMusic,
que va premiar l’àlbum amb 4 estrelles, car, "El veterà Pat Martino s’uneix a una gran varietat
de companys de guitarra diferents en aquest llançament interessant, si no força
essencial ... Un esforç digne, però no potser el més significatiu de Martino." Glen Astarita, de All About
Jazz, va dir que, "El debut del
guitarrista extraordinari Pat Martino
per a Blue Note Records és el millor
que podia passar. Es tracta principalment d'una sèrie de duets i escenaris amb
una àmplia gamma de guitarristes de primer nivell que abracen diferents
gèneres. El que tenim aquí és un gran projecte i que no és un treball de
pirateria". El crític de Los
Angeles Times, Bill Kohlhaase, va
classificar l’àlbum amb 2 estrelles i mitja, i en va dir que "El
guitarrista Martino, que es va veure
obligat a re aprendre el seu instrument després de patir un aneurisma cerebral
el 1980, afortunadament conserva una sòlida identitat en aquestes diverses
col·laboracions amb set companys guitarristes. Martino aporta un nivell de “feeling” que els seus companys mai
semblen capaços d’aconseguir."
I ara escoltarem un
tema del líder, anomenat..
3.- Progression (Pat Martino) 7m43s
I quin magnífic tema
de Martino i ara a duet amb Kevin Eubanks, mantenint-se la
sonoritat del líder i la dels convidats, cadascú amb la seva. I tot i la
delicadesa interpretativa, el tema té una pulsió rítmica potent amb un tempo
força maco, força viu. I quina llarga i increïble improvisació de Martino. I el so i maneres de la
guitarra acústica de Eubanks em
recorda a Larry Coryell entre d’altres,
que ell també va fer projectes acústics preciosos. I El líder encara acabarà el
tema fent una mena de “vamp” i el so es va diluint vers el silenci, mostra
evident que en un directe s’allargassaria segons músics i públic.
I per descomptat que
podeu anar als concerts que començarem a fer a partir del setembre al Jazz Club La Vicentina, amb moltes
ganes que crec tenim totes i tots, aneu reservant la data del 18,
divendres a les 22h, on tindrem el combo
que obre les Jam Sessions al Big Bang del carrer de Botella, al barri del Raval
de Barcelona. Una formació que ens
oferirà la música que cada dissabte sona en aquest bar musical i que gira al
voltant del Jazz Clàssic liderada
per Samuel Marthe, trombó i Tom Savage,
guitarra i veu amb Xavi Mèrida,
piano i Carlos Falanga, bateria i de convidats Dorota Sadowska, veu i l’Stuart Grant, contrabaix. Entrada
gratuïta en un esdeveniment patrocinat per l’Ajuntament de SVdH. Aquest era el concert que havíem de fer el 20
de març i que hem traslladat al setembre.
I acabarem amb el
vital tema de l’ Stevie Wonder
1.- Too High (S. Wonder) 5m04s
I aquest va ser el
primer track del disc del 1973 de Stevie
Wonder, “Innervissions”. Va ser el 16è àlbum del genial músic i una passa
endavant en la seva carrera musical, deixant les cançonetes i encabint-se en
conceptes més potents des del punt de vista de concepció musical. I ara a Pat Martino l’han acompanyat Charlie
Hunter, guitarra; Scott Amendola - bateria i el tècnic d’enregistrament Malcom Cecil, orgue. I doncs quin tros
de tema per acabar el projecte de l’insigne guitarrista que per un Aneurisma cerebral
va haver de tornar a aprendre a tocar la guitarra, i ho va fer escoltant els
temes que ell havia fet anteriorment. Gran tema de Wonder que Martino ha
fet a la seva manera per arranjaments diversos, i amb un punch rítmic potent,
per bateria i orgue. El solo del líder és tota una obra d’art, amb un gust magnífic
i tècnica abassegadora amb el seu profund so i estil del tot jazzístic. Hunter ha fet el seu també força reeixit
sí, i amb una sonoritat quasi volàtil i etèria. Després dels solos, i com és
habitual, han recuperat el tema i l’han acabat però molt delicadament. Gran
tema i projecte de Pat Martino que
potser trobareu també al web de Blue
Note per saber si encara es pot comprar a alguna botiga de casa nostra.
També tenim una bona
col·laboració amb l’editorial basca Errabal
Jazz de la qual en posem les novetats, quan ens les envien, i així és que
els hi agraïm el seu suport, o sigui que al blog us posaré l’enllaç a la seva
pàgina web http://www.hotsak.com/Errabal-es?set_language=es
I després d’aquest treball
d’estudi seguirem amb un altre directe a trio base de piano, contrabaix i
bateria i ho farem amb tot l’honor i la seva glòria, la del....
“PER SEMPRE, TETE”
Tete Montoliu Trio
Editat
el 1997 per Discmedi Blau DM 280 02
Enregistrat
per Alfons Soriano el 6 de març de 1997 a
la Nova Jazz Cava de Terrassa.
Edició
de so pel Sergi Riera als Estudis Aurha d’Esplugues de Llobregat.
Tete
Montoliu, piano
Horacio
Fumero, contrabaix
Peer
Wyboris, bateria
Aquest disc del Tete va durar lo que el concert, o
sigui quasi 1h i quart. El va muntar a base de dos projectes i per tant dues
parts, l’un i més llarg, el dedicat a Monk,
el “Monkiana Trio Version”, una Suite en memòria del genial creador Thelonious Monk barrejat amb alguns
temes propis. Després del merescut descans, la segona part la va dedicar a John Coltrane. Els temes de la Suite
Monkiana varen ser diversos de ritmes i tempo jugant amb les balades i els
temes a tot Swing. De balades hi ha el preciós “Ask me Now”, segon tema del
concert i també el “April in Paris”, quart, aquest però de Vernon Duke. També hi tenim “Balada”, vuitè tema, que en el disc
està acreditat al Tete però que no,
és un tema de Monk com també el
magnífic “Misterioso”, novè, un tema que es convertirà en un Blues arrastradet
en la seva curta improvisació al piano aprofitant ell per parlar amb el públic
tot i presentant a Wyboris i l’Horacio i ell mateix, dient que després
d’aquest tema farien un recés, recuperant la melodia inicial de “Misterioso”. A
tot Swing i delicat Blues va fer el “Tete’s Blues”, sisè tema, amb clares
connotacions Monkianes. Els temes més vitals varen ser el “In Walked Bud”,
primer tema del concert, el “Well, you Needn’t”, tercer. Hi ha també el “Bass
Solo – Eronel” tema aquest de Monk i
cinquè tema, a tot Blues, també, on ves per on, l’Horacio no fa cap solo. I el més potent d’aquesta Suite va ser el
setè “Rhythm – a – ning també de Monk. I la segona part va començar,
segons el disc, amb “Naima” de Coltrane,
delicada per sempre més esdevenint quelcom més a tot swing en les
improvisacions, en un tema de més de 13 minuts. Després va fer una altra
preciosa balada “I Want To Talk About You” de Billy Eckstine, tema que es va mantenir delicat també però amb un
swing a les seves improvisacions. I per acabar el concert va fer el magnífic
“Some Other Blues” de John Coltrane
amb un primer i consistent solo de l’amic Horacio
Fumero. Tete i Wyboris
farien també les seves aportacions, per descomptat.
No sembla que puguem
trobar aquest disc a la web de Discmedi....llàstima..
Per començar aquest
projecte amb Tete Montoliu, Horacio
Fumero i Peer Wyboris, proposo que escoltem seguides les balades...”Ask me
Now” i el medley que en van fer del “April in Paris” i “Sweet & Lovely”, de
Arnheim, Tobias & Lemare aquesta
com a 4rt tema.
2.- Ask me Now (Th. Monk) 4m46s
4.- April in Paris (V.
Duke) Sweet & Lovely (A. T. L.) 5m42s
I tot i no ser aquest
l’ordre del concert, què maques han quedat les dues balades enllaçades, i sí,
la primera Monkiana. Però Tete va
voler encabir el “April in Paris” en la seva “Suite Monkiana”. En aquestes dues
balades hem escoltat el Tete més
íntim però sense oblidar mai ell el swing que l’afegeix quan vol. El primer i
preciós “Ask me Now” a trio amb l’Horacio
i Wyboris, mentre que el segon a
piano sol. I quin plaer escoltar de nou al més gran dels músics de Jazz que ha
donat el país, Tete Montoliu. La
seva prístina i pulcre digitació, brillant, un tant percussiva, és una de les
seves característiques, alhora que el Swing, i la manera com interpreta el
Blues. El que està clar és que quan escoltes aquest piano saps que és el d’ell.
En el tema a piano sol fa tota la feina, cosa però que li agrada força, la
mostra són els discs que ha fet a piano sol. Li agradava més però poder tocar
amb una base com la de l’Horacio i Wyboris, i amb algun solista als vents
com Sonny Stitt, i també valorà molt
a Josep Maria Farràs.
Aquest disc es va
enregistrar un dia del XVI Festival de
Jazz de Terrassa i faria un concert al Palau
en motiu de la celebració del seu 64è aniversari, enregistrat en directe el
21 de març, ambdós discs editats Discmedi.
Encara faria una última aparició en viu al Greg
el 8 de juliol, un mes abans de morir, en un homenatge a Mompou titulat «El jazz mira
a Mompou», on vuit compositors catalans participaren al Teatre Grec de Barcelona, en una
producció del Taller de Músics on va
tocar dos temes de Mompou: “Música
callada (primer quadern)” i “Cançó nº 6”. Entre els músics que hi van
participar esmentar a Jordi Sabatés,
Manel Camp, Joan Albert Armagós Agustí Fernández, Lluís Vidal, Víctor de Diego..etc..
essent aquest el darrer concert que va fer, car ens deixaria el 24 d’agost de
1997.
I ara podrem escoltar
els dos Bluesos del disc...
6.- Tete’s Blues (Tete Montoliu) 3m40s
12.- Some Other Blues
(John Coltrane) 6m14s
I què bé haver-lo
pogut escoltar amb aquests dos Blues enllaçats, i quines ganes tinc que
escolteu aquests temes. Primer el “Tete’s Blues” a un tempo força tranquil·let,
mèdium molt maco, amb un Horacio
fent el seu “Walking” i un Swing que ens embolcalla sense remissió, i ja el
nostre genial músic fent la seva magistral improvisació, primer tema, després
impro i tema de nou. I què maco m’ha quedat l’enllaç al blues de Coltrane “Some Other Blues”, i primer
la melodia que ja hem reconegut i ben aviat el gran solo de l’Horacio, magnífic, rítmic sí, però amb
un concepte melòdic força evident. Va brillar amb la màxima llum Horacio i ho feia, ho fa i ho seguirà
fent, que per això és el màxim exponent del contrabaix a casa nostra. Tete ens ha enlluernat de nou per com
ha fet el seu, amb una passejada descendent i veloç per totes les tecles del
seu piano, a més a més de les frases relacionades amb l’harmonia. I és que
sempre em meravella la seva prístina digitació,
i sentit del ritme que te, que tenia, i que sempre tindrà, que per això és un
dels immortals del Jazz. I després del solo, de nou el tema de Coltrane i fi de festa.
I per acabar podreu
escoltar , i també seguits els temes de Monk
1.- In Walked Bud (Monk) 7m22s
3.- Well You Needn’t (Monk) 4m45s
I també han quedat
aquests dos ben enllaçats tot i haver-hi un plus de tempo en el segon. Amb “In
Walked Bud” van començar el concert, tema increïble, com són tots els que va
fer Monk. Thelonious Monk va compondre "In Walked Bud" el 1947 en
honor al seu amic i pianista Bud Powell,
i basada en part en l'estàndard "Blue Skies" de l’Irving Berlin. Monk el
va enregistrar moltes vegades al llarg de la seva carrera, i ha estat interpretat
per tothom del món del Jazz. Després del tema Tete ja s’hi va posar amb la seva improvisació, magnífica, de nou,
a tot Swing per potent “Walking” de l’Horacio
i “Ride i Xarles” de Wyboris. I
quina creativitat i tècnica tenia Tete,
velocitat d’execució inversemblant i concepte melòdic de la improvisació. Horacio ha fet una altra gran
demostració del seu saber que era, és i serà, molt. Però la veritat és que en
aquest concert va estar a un nivell estratosfèric, segurament encoratjat per la
companyia de Tete i Peer Wyboris. Una recuperació del tema
ha permès després el gran solo de Wyboris,
magistral també, amb domini absolut de tots els estris de la seva bateria, i
fet amb una determinada dolçor, també. Després, tema i enllaç amb el “Well You
Nedden’t” més vital.
Gran el tema de Monk. Aquest és una de les seves melodies
més populars, un estàndard d’estructura de 32 compassos de la forma AABA, famosa
pels seus acords cromàticament ascendents/descendents. La melodia va ser
coneguda abans com a "You Need 'Na", i la va enregistrar Monk per primera vegada el 24 d'octubre
de 1947 per a les sessions de Genius of
Modern Music. Posteriorment apareix a Piano
Solo i a Monk's Music. Les
versions en directe apareixen a la majoria dels àlbums en directe de Monk. El mestre Tete i els altres dos mestres Fumero
i Wyboris ens han fet gaudir de nou a tot swing amb el “walking” del primer
i el “Ride i xarles” del segon, mentre el genial pianista ha fet la seva
improvisació magistral, amb algunes frases manllevades d’altres temes, coses
aquestes habituals, i que Tete ha
fet al final a mode d’acords descendents. Wyboris
ha fet també un magistral solo, llarg, perfecte, ple de llenguatge seguint l’estructura
del tema que els bateristes tenen el seu. Després d’ell, han recuperat el tema
i l’han acabat delicadament, i és que en el directe l’enllaçaven amb el “April
in Paris”.
I no us oblideu de la
Nova Jazz Cava car el proper
divendres podrem assistir al darrer concert del Jazz a la Fresca. Si veniu, allà que ens hi trobarem.
I amb aquests temes
he volgut recordar-vos lo gran que va ser Tete
Montoliu. I ja per acabar el programa d’avui i també el darrer de la 11ena
temporada ho farem amb un altre directe i també amb un trio de piano, contrabaix
i bateria, amb un tarannà però, molt diferent .....
“LIVE
IN HAMBURG”
E.S.T.
Editat
el 2007 per ACT music
Enregistrat
en directe per NDR a Laeiszhalle, Hamburg el 22 de novembre de 2006
Mesclat
per Åke Linton als Bohus Sound Recording Studios el 31 d'agost i 6 de setembre
de 2007
Masteritzat
per Dragan Tanaskovic, als Bohus Mastering, el 10 i 13 de setembre de 2007
Produït
per Spamboolimbo Productions AB en cooperació amb NDR Hamburg
Esbjörn
Svensson, piano
Dan
Berglund, contrabaix
Magnus
Öström, bateria
Doncs estem davant
d’un doble CD enregistrat en directe el 22 de novembre de 2006 a Hamburg, en un moment en què aquest
trio havia aconseguit ja quasi tots els reconeixements mundials. Del primer CD
tenim més d’una hora de música i 5 llargs temes, que per això és un directe. Hi
ha tempos diversos també com el de la preciosa balada “Where You Used To Live”.
Els altres 5 temes tenen diverses potències interpretatives en funció de les
aplicacions electròniques i d’efectes utilitzats, com les del Dan Berglund i els seus diversos estris
al baix i contrabaix en el llarg tema “Definition of a Dog”. És delicat però,
tot i el tempo mèdium el “Eighthundred streets by feet”. I el primer track
“Tuesday Wonderland” l’inicia Svensson
delicadament a piano sol, tot i desenvolupar-se posteriorment seguint el tarannà un tant funk i marcatges diversos del
baterista i baixista. I “The Rube Things” segueix els passos inicials del
pianista, amb ell també a piano sol amb una llarga intro, apareixent també la
vitalitat rítmica posteriorment. I del segon CD dir-vos que també dura 1horeta
i 5 temes, alguns també força llargs. Com que el tarannà és el mateix pel que
fa a músiques, no cal que us en faci cinc cèntims. Miraré de posar-vos alguna
música de cadascun d’ells, si el temps ens ho permet.
I com sempre dir-vos
que al blog us posaré l’enllaç a la pàgina web del disc:
Comencem amb el
primer tema del primer CD....
CD1. – 1.- Tuesday
Wonderland (E.S.T.) 10m52s
I per acabar el
programa em sembla que aquest potent trio ens anirà la mar de bé. I com que ha
resultat molt llarg, no hi haurà bonus track. Un tema potent que ha començat
però delicadament amb la intro a piano sol l’Svensson. I el canvi posterior, rítmic amb piano i escombretes del
baterista, Magnus Öström ha deixat
pas a un diàleg entre el pianista i el baixista Dan Berglund. Un posterior canvi l’hem notat amb un crescendo amb
veu inclosa arribant a una mena de clímax. A partir d’aquest moment han acabat
la presentació del tema i l’Svensson
ha desenvolupat el seu solo, percussiu, amb insistència rítmica i bon fraseig,
allunyat per l’estil del d’en Tete.
I de quina manera el baterista ha seguit tota l’estona amb les escombretes, ara
però també amb tocs als plats. Berglund
i Öström, han seguit recolzant a Svensson, aquest amb un altre canvi
substancial per repetitiu i també al final amb les sonoritats semblen d’unes
veus, o potser no, i sí passades per sedassos electrònics diversos, amb un
final on el bateria es desferma amb una sèrie de redobles..L’han acabat però,
delicadament, i així va ser aquest directe, també.
"Fa més de 50
anys que escolto concerts de jazz i em considero afortunat d'haver presenciat
gairebé totes les grans llegendes del piano: Count Basie, Dave Brubeck, Duke Ellington, Bill Evans, Erroll Garner,
Earl Hines, John Lewis, Thelonious Monk, Oscar Peterson, Bud Powell, George
Shearing i Horace Silver. Malauradament, he trobat a faltar Art Tatum i Fats Waller, però ho he pogut resoldre escoltant tots els grans
contemporanis com Joe Zawinul, Herbie
Hancock, Keith Jarrett i Brad Mehldau. Però el solista pianista que he
escoltat més sovint en directe és Esbjörn
Svensson. El vaig veure per primera vegada en directe amb Nils Landgren el 1996, i des del 1997 -
quan E.S.T. va formar part de la família ACT,
l’he vist actuar després de temps amb el trio. Ha d’haver estat fàcilment a més
de 50 concerts que l’he vist. Sempre és fascinant observar E.S.T. donant-ho tot....,etc,
etc,”... i no, no sóc jo no, qui ha tingut totes aquestes sorts de veure tants
masters i també als E.S.T. en directe....
I acabarem el
programa amb el darrer tema del segon CD i per tant del concert....
CD2. – 5.- Behind the
Yashmak (E.S.T.) 15m32s
I aquest tema l’ha
començat Dan Berglund al contrabaix,
amb una intro increïble, amb un solo magnífic. Mica a mica han anat intervenint
la resta de companys com primer l’Svensson
amb el piano i amortides les seves cordes. També va apareixent el batereista Magnus incrementant-ne la intensitat
emotiva a moments, tornant a la calma posteriorment després d’aquesta
presentació a càrrec bàsicament del baixista Berglund. Una altra part del tema és la que comença amb el pianista
i baterista, ells dos delicadament als inicis, i que ben aviat han desenvolupat.
Els delicats moments de break, silenciós, amb sons del piano han obert la porta
a més canvis, i ves per on que les harmonies del pianista ens sonen properes a
les del flamenc. I és que l’escala “frígia” sembla haver sonat en aquesta part
alhora que escales disminuïdes que ofereixen una sonoritat molt moderna. El
baterista no es complica massa la vida, i s’ha dedicat bàsicament a mantenir
una pulsió sobre la caixa de manera reiterativa, tot i els cops als plats, que
embelleixen molt més. La improvisació del pianista Svensson ha estat brutal, també per com de brutal és tot el
projecte. I encara sense arribar al final, el baixista Berglund ens ha situat de nou en un break amb la seva
improvisació-melodia. La darrera part del tema ha tornat a ser potent, rítmica,
repetitiva per acords, insistent, amb un crescendo anímic provocat per tot
plegat. Amb temes així, només he pogut fer que deixar-los pel final, car tenen
vida pròpia allunyada de la resta de projectes del programa d’avui, que ves per
on ja s’ha acabat, acabant també la 11ena temporada.
O sigui que com
sempre espero que us hagi agradat el d’avui, dedicat a les músiques de Jordi Lliuret de les quals en sóc l’afortunat
receptor i que per això el meu reconeixement a ell i a la seva cosina Marta Sugranés que va pensar en mi com
a receptor de part del seu llegat. I avui hem escoltat a Lee Konitz amb Brad Mehldau,
Charlie Haden i Paul Motian, “Live
at Birdland” editat per ECM, al
gran Pat Martino, “All Sides Now” de
Blue Note, el directe a la Nova Jazz Cava d’en Tete Montoliu Trio, “Per sempre, Tete”
de Discmedi, i hem acabat amb els E.S.T. “Live in Hamburg”, editat per ACT, i hem escoltat el micro conte de Teresa Tuset.
Doncs res, que us
recordo que aneu a veure jazz en directe
a llocs com Jazz Club La Vicentina, La
Traska Truska, Jamboree, Jazzsi, 23 Robadors, Guzzo, Casa Fígari, Falstaff,
Nova Jazz Cava, Campari Milano, JazzMan,
Sinestesia, Big Bang, La Farola, el Maki, etc, etc, i que mireu d’adquirir
discos, els d’aquest programa i els dels músics de tots els programes de Jazz Club de Nit.
Doncs ara sí, ho
deixem aquí, gràcies per ser-hi aquí o al blog del programa que ja sabeu què és
www.jazzclubdenit.blogpspot.com.es i jo mateix Miquel Tuset i Mallol qui l’ha
realitzat, xerrat pels descosits d’interessos comuns, espero, i seleccionat les
seves músiques, us desitjo molt bona nit, unes molt bones vacances i estiu i
ens retrobarem de nou a l’inici de la propera temporada. Bon Jazz Club de nit
en el Jaç de cadascú.
Miquel Tuset i
Mallol.
0 Comments:
Subscribe to:
Comentaris del missatge (Atom)