Bona nit a tothom i bon Jazz ...benvinguts al programa 168 de Jazz Club de Nit aquí a Ràdio Sant Vicenç 90.2 i per online a......................................................... http://radio.santvidigital.cat/home/radio-online

Avui us presento un parell de propostes dedicades als nostres “boys”...amb una auto producció que només es pot escoltar per internet i l’altre editada per Quadrant Produccions.....i tot i que ens ha deixat l’estimat Horace Silver, crec que l’Andreu Fàbregues a Camps de Cotò li ha fet un homenatge...o si voleu podeu llegir els textos del programa que li vaig dedicar i que és el 21 del febrer de 2010...anem doncs amb el primer projecte, l’editat per Quadrant Produccions...



“PRETENSIONS ELÈCTRIQUES”
Jazz Pretenders

Enregistrat per Pere Aguilar el 13 i 14 de febrer de 2014 a Estudis Nòmada i mesclat a ODS Estudi per Marcos López
Produït per Quadrant Produccions

Jordi Blanch, saxo tenor
Toni López, guitarra
Ricard Tejada, baix elèctric
Marcos López, bateria

Totes les composicions són de Jordi Blanch i els arranjaments són dels Jazz Pretenders..

Escoltem el primer tema per anar fent boca...una preciosa composició per entrar poc a poc...de manera molt suau...

6.- L’equilibrista        (J. B.)             5m41s

Delicadesa per començar és el que sempre ens va bé...Un tema on la senzillesa és la protagonista...tema sense cap pretensió, ni la del Jazz, he.
Un tema iniciat amb una profunditat de baix i pedal del bombo i goliat, i suaus acords de la guitarra...i per sobre la melodia del tenor del Jordi....

vegem què ens diuen els de Quadrant dels músics....

El quartet català Jazz Pretenders presenta "Pretensions Elèctriques", un segon disc, el títol del qual, és la millor definició del seu contingut. En un present on el jazz evoluciona bevent de les sonoritats que han donat forma a la seva història, Jazz Pretenders s'endinsa en els territoris de la fusió amb encert i originalitat, obtenint un resultat en què el jazz elèctric evoca passatges del seu passat sense deixar d'aportar elements contemporanis que són també una mirada al futur d'aquest mestissatge sonor. "Pretensions Elèctriques" proposa, a través dels 8 temes escrits pel saxofonista Jordi Blanch inclosos en el disc, una sessió de bona música sense prejudicis i, per tant, oberta a tot allò que lliurement es desprèn de la fusió musical.

Escoltem ara el tema que dóna títol a l’àlbum....iniciat per acords aeris de la guitarra i ja entrant amb el tema, la melodia interpretada pel saxo tenor...i sempre els acords al darrere....

4.- Pretensions elèctriques (J. B.)              4m16s
Un tema que enganxa des de l’inici i on el pont te una trempera força important...
Melodia inicial de saxo i guitarra per després campar lliure en un magnífic solo melòdic del tema...i acabar-lo de cop....

Seguim ara amb el tercer tema del disc iniciat per uns trons llunyans i després pel pizzicatto de la guitarra i també per una melodia on la senzillesa és al capdavant de tot plegat...després però....

3.- Lady Papaya       (J. B.)             5m20s

Ja heu escoltat quin canvi més impressionant en l’inici del solo del Jordi al saxo....... Un pedal de bombo i baix, charles i canto de caixa més el pizzicato de la guitarra donant suport rítmic entretallat a la senzillesa melòdica del tema fet pel saxo tenor del Jordi Blanch..i de sobte, un canvi brutal de ritme però també de so del vent que ara sona més metàl·lic, més agressiu...i després tornar a la coda i acabar el tema...Una secció rítmica que durant tot el disc dóna un gran suport als dos solistes, tot i fer força acompanyament el guitarrista....

una formació que va passar pel Jamboree presentant el seu primer projecte i on Pere Pons va deixar dit el següent:




A mig camí entre el llenguatge clàssic del jazz fusió i l’encontre directe entre el pop i el jazz, el grup Jazz Pretenders va debutar l’any passat amb el treball Camí de l’horitzó (autoeditat), en el qual presenta peces d’autoria pròpia, escrites pel saxofonista Jordi Blanch, i revisions jazzy d’èxits de The Doors, The Beatles, Stevie Wonder, Queen o Sting, la línia amb la qual, de fet, van iniciar un projecte que han presentat en indrets com el Robadors 23, la Nova Jazz Cava terrassenca, La Fábrica de Tornillos a Miranda de Ebro, o, com no, el Jamboree. La seva és una música amable, vestida amb una potent base de groove, amb arranjaments elegants i una sòbria però sòlida expressió. Una manera diferent de fruir del pop-rock.....i parlant de Groove...escolteu aquesta Fusión en Miranda enllaçada amb On Off On....

2.- Fusión en Miranda         (J.B.)              5m05s
1.- On Off On                        (J.B.)              5m10s

Doncs del Fusión en Miranda, dir-vos que sense esforçar-me gaire he recordat la guitarra (tot i que no sovinteja) del Scofield i més la del entranyable Emili Baleriola...un so molt ben aconseguit amb un solo ben trenat....Després la desfermada potència del tenor del Jordi, i sempre baix i bateria amb una sincronia total, i alguns detalls de baix i bateria a tall de solo per després tornar a la melodia i acabar-la de cop......i
De cop que enllacem amb el següent tema, On Off On, el primer del disc que tot iniciar-se a bon ritme, canvia el seu ritme en un entremig per després tornar a la melodia i iniciar el solo a saxo del Jordi en la seva tònica melòdica, tot i que en aquest tall es deixa anar a tota marxa i què bé que ho fa...i després d’ell el Toni López a la guitarra amb el seu so característic de jazz-rock tan ben executat....després d’ell inici tots dos i també acabant-lo de cop...i després una cueta musical per no dir que s’ha acabat de cop....he....gran tema...

I després d’aquests magnífics temes carregats de Groove sense cap complicació, acabem aquest projecte amb un Blues....i més groove i més blues..

7.- Ma Blues is here (J. B.)             4m18s

Un Blues que no s’inicia com a tal fins passada la petita intro....tot i semblar més un tema de R&B.....amb un baix elèctric i bateria i acords de guitarra que magnifiquen el solo del Jordi...un gran solo....d’ell i del Toni a la guitarra, doblant-se ell  mateix fent acords en una presa prèvia...un tema ideal per acabar aquest projecte...amb la melodia del Jordi i acabant-lo delicadament...

Bé, ja sabeu que aquest magnífic disc el podeu aconseguir si entreu al web de Quadrant Produccions i el demaneu......
I ara ja ens endinsem en el nou projecte de l’amic Bernat Hernández, projecte mastodòntic si considerem que consta de 18 temes, d’aquí la dificultat de fer-ho físicament i per això és que ha decidit penjar-lo a la xarxa nebulosa d’on es pot descarregar de manera gratuïta....18 temes i més d’una desena de músics per a un projecte brutal...que no podreu trobar a la botiga de Blue Sounds sí la que hi ha al carrer Benet Mateu 25 del barri de Sarrià..allà sí que hi trobareu els millors discos de Jazz, els editats per Fresh Sound Records i de d’altres editorials...el projecte del Bernat s’anomena.....



Fight With Your Best Weapons
BeHEr3

Bernat Hernández: bass, fretless bass, composicions, arrengaments &
programacions in tots els temes.  

Mesclat al Medusa Estudio per Roger Rodés el  Març de 2014

Masteritzat als Homeless Studio by GarcyNoise l’Abril de 2014

Bernat Hernández & David Soler utilitzen Fanatic Guitars & Aclam Pedalboards
Toni Pagès i  Didak Fernández toquen amb plats Zildjian Cymbals i baquestes Baart Sticks.
Gianni Gagliardi  apareix per cortesia del Col·lectiu de Jazz BCN
Manu Guix apareix per cortesia  de Blanco y Negro.

Un projecte que jo he separat en formacions, set formacions de músics diferents amb temes també diferents....i comencem per la....

1era formació....
El Patio Estudios: 28 de desembre de  2013 – Gorka Ruiz: enginyer
Aclam Club: 7 de febrer de 2014 - José Cattaneo: enginyer

La 1era formació és on el Jazz “estàndard” hi és amb més claredat. Un estil post bopper, de hard bop neoclàssic, emmarcat en el Jazz contemporani, el que es fa ara mateix....amb un magnífic so del tenor del Gianni....amb..

Gianni Gagliardi: tenor sax
Joel Moreno Codinachs: guitar
Pep Mula: drums
Feliu Rivera: vibes

Escoltarem aquí Holland 54 i Gotta Shot of Whiskey..

1.- Under the Blanket                       6m14s
2.- Holland 54                                 5m53s
3.- Gotta Shot of Whiskey           5m10s
4.- Wallander                                    4m24s

I quin so el del Gianni, en el primer tema Holland 54, em recorda pel so i melodies al sr. Wayne Shorter en algun moment posterior al segon quintet de Miles...Gianni que és un jove i gran saxofonista, ara per New York, i que de tant en tant ens ve a veure....quin magnífic solo noi....un tema bàsicament composat per a ell..la resta de magnífic suport rítmic amb gran prominència de so de plats, del crash....gran tema d’en Bernat.....
I enllaçar-lo amb el Wallander ha estat ideal...amb una entrada més suau d’aquest i ja un gran solo del Bernat...en el registre agut per després baixar al més greu i fer un walkin mentre en Gianni fa el seu gran solo en la mateixa ona i gran so....carall de músic....i després d’ell, la suau i delicada guitarra del Joel Moreno, amb grans detalls estilístics i tècnics...i així acabar el tema....magnífic tema.



I a la pregunta meva feta al Bernat de com va anar tot plegat, em va contestar....
Hola Miquel, et passo unes ratlles de com va anar això.

Després de llançar l'anterior disc Postcards From New York i veure la poca acollida que va tenir, sobretot en mitjans, vaig decidir fer un disc que abarqués i involucrés a molts dels músics amb qui he compartit coses i que estigués format per molts temes, ja que tinc una mica d'incontinència compositiva.

Mans a l'obra vaig acabar de composar, arranjar i pensar els temes pels músics que els gravarien, portant cada tema a un espai sonor propi on els intèrprets poguessin d'alguna manera posar un gra de sorra extra al àlbum. Tant en la tria de músics com en les formacions, els temes van anar variant la seva estètica sonora, adaptant-se i fonent-se en un sol concepte.
Ens explica més coses però ara anem a escoltar a la segona formació...

Aclam Club: 18 de gener de 2014 - José Cattaneo: enginyer

Jaume Peña: trumpet
Víctor Correa: trombone
J.J.Caro: rhodes & keyboard
Eloi López: drums

D’aquí escoltarem We try it in the soundcheck i Mono Moon...

5.- Descend
7.- We try it in the soundcheck              5m35s
6.- Mono Moon                                           7m47s

Amb el primer tema We try it in the soundcheck amb un ritme que podria ser un 7x4..? i ja amb melodia del Jaume i suport del Víctor mentre bateria i baix quadrant el cercle....per deixar pas a la delicadesa del so del teclat del J.J. Caro i seguidament, amb aquesta delicada sonoritat immiscir-se en Bernat en el seu registre més agut...tot i circular pel mànec del seu baix...després, els vents i la secció rítimica fent suport al solo del Caro al Rhodes...i després tornar a la melodia on la trompeta del Jaume Peña brilla com a metall que és....i això s’acaba com ha començat....dolçament..i de la mateixa manera, amb el Rhodes del Caro inicia el Mono Moon....donant suport a la melodia dels metalls...i per fer una primera passejada per la melodia del tema....i així, en Víctor iniciar el seu solo...què gran trombonista que és aquest mestre del metall i de molts alumnes....líder d’agrupacions de joves cracs on els hi dóna el suport necessari, com en els The Next Generation....gran solo del Víctor, brillant i potent, i mentre Rhodes, baix i bateria en una simbiosi total aixoplugant al mestre...i després...Bernat amb el seu gran estil tot i modificat amb un pel de Wha wha....lluint-se per deixar pas a l’Eloi i després als metalls i anar encarant el final del tema..desfermant-se una mica l’Eloi a la bateria, que ja li tocava...

I després de comentar aquests dos temes ja us dic que no en comentaré més, al menys d’aqusta manera, perquè sinó no acabaríem mai...ja m’enteneu..és que quan m’hi poso, no paro..

Seguim amb el Bernat...
El disc parteix d'un so més "clàssic" i va derivant fins arribar a un so més electrònic, és així com una petita història de la evolució sonora del jazz dins del segle XX, incorporant poc a poc instruments i sonoritats més pròpies d'altres àmbits.

Ha sigut un procés de 8 mesos, una barbaritat per un disc de jazz, ja que quadrar agendes ha estat força complicat, i més tenint en compte el nivell de músics que participen en el disc, tots ells de primer nivell nacional.
I ara amb la 3era formació que no és ningú més que el mateix Bernat amb el seu baix i efectes...escoltarem el Zero Absolut..o sigui – 273,15ºC...

Aclam Club: 3 de març de 2014 - José Cattaneo: enginyer

8.- Absolute Zero               2m13s

Vam gravar-lo a l'estudi Aclam i a El Patio i es va mesclar a Medussa i masteritzat a Homeless Studio.



Degut al nombre de temes, vam decidir només treure'l en format digital, però regalant un petit còmic que expliqués una petita part de la meva vida en els últims anys, crec que d'una mala experiència en pot sortir un bon resultat artístic, i això és el que he intentat amb aquest "discómic"....i jo afegeixo...i tant que sí....un magnífic resultat artístic....

I ara amb la 4a formació entrem en el món més proper als projectes dels tres executants, Xavi Reija, Dusan Jevtovic  Bernat Hernández....i l’evolució dels estils es desferma...

Aclam Club: 23 d’octubre de 2013 - José Cattaneo: enginyer

Xavi Reija: drums
Dusan Jevtovic: guitar
José Cattaneo: shaker on Staring

Aquí escoltaren dos dels tres temes que van enregistrar..el Shout...i el Hexagonal..

10.- Shout with all Ur might                    5m00s
9.- Hexagonal Pixel                                  5m55s
11.- Staring at the Chrysler (acoustic version)     5m00s 

Després dels comentaris del Bernat la meva resposta va ser....
Bé, ja n'hi ha prou, tu mateix...es podria dir també que cadascuna de les formacions ha enregistrat temes amb estils diferents?...com si fossin diversos discos en un?..Els músics són tots molt bons però tenen estils propis i a vegades diferents entre ells i això podria accentuar aquesta diferència que et comento? Sé que això requereix una audició més acurada....que faré... però com ho veus tu?

I en Bernat que hi va tornar...
Si, si, i tant, cada formació respon a un cosí una mica diferent del jazz, més clàssic, més funky, més rock, més electrònic....Efectivament, són diversos discos en un de sol, discos o EP's potser per la durada. Òbviament la tria dels músics també anava encaminada en com havia de sonar el tema, i llavors es produeix el contrari, que el tema s'adapta al músic....

I la 5a formació havia de ser diferent i també les músiques més a l’abast de tothom i recordant a teclistes més en l’ona funky electrònica dels 80s...amb un molt bon tema...

Aclam Club: 24 d’octubre de 2013- José Cattaneo: enginyer
Mesclat a Medusa Estudi: 4 de desembre de 2013 -  Manu Guix: enginyer 

Manu Guix: keydoards and piano
Sergio Cebrián: guitar
Eloi López: drums

Endinsem-nos en el.....In a really..

12.- In a really good company               5m23s

I seguim una mica recordant-vos qui és el Bernat, tot i que ja us ho vaig explicar en un anterior programa, el dedicat al seu amic Xavi Reija i el seu “Resolution”...

En Bernat és ben conegut en l'escena musical local Catalana com un intèrpret competent en múltiples gèneres (principalment jazz, fusió, pop i rock). A més d'aparèixer amb el Dušan Jevtovik en el seu “Am I Walking Wrong?” i fer els seus deures amb aquest trio, Bernat toca també en XRET (Xavi Reija Elèctric Trio), encapçalat per un dels bateries més coneguts i més versàtils de la península, Xavi Reija.

Jo afegiria que he tingut la oportunitat de veure’l unes quantes vegades a les WTF del Jamboree, primer participant a les Jams i després presentant el seu projecte a trio amb el Dusan i el Xavi i que recordo que va ser acollonant. De fet, aquests tres amics i companys comparteixen un sentit comú en la música i és per això que junts tan fan un projecte d’un com un projecte de l’altre..potser de fet són tot projectes de tots tres.

I amb la 6ena formació la música es torna més etèria tot i la canya...serà per la guitarra de l’Enric?....

Aclam Club: 11 de gener de 2014 - José Cattaneo: enginyer

Enric Peinado: guitar
JM Baldomà: hammond, rhodes and sampling
Toni Pagès: drums

Aquí teniu els temes que escoltarem l’home de Dover..

13.- The Dover Man                      5m08s
14.- Hypothetically Crystal              6m58s

I ja per acabar amb la 7ena formació per entrar en el món més oníric on l’experimentació hi te cabuda...i els sons orbitals hi són més presents...vivint en algunes altres freqüències....escoltarem però un dels temes no tant celestial...
Aclam Club: 31 de gener de 2014 - José Cattaneo: enginyer

David Soler: guitar
Dídak Fernández: drums
Pablo Schvarzman: noise devices

I per un bon final fem-ho amb el Don’t rip the letter.....

15.- A long way back to Home
16.- Living in some other frequencies
17.- Don’t rip the letter                 4m30s
18.- Traffic Jam

Doncs ja hem acabat el programa d’avui amb dues bones propostes, si més no bastant diferenciades...avui no ha calgut recordar a cap master perquè els masters els hem tingut de casa nostra....primer amb un treball amb composicions sense complicacions, senzilles però belles, maques i amb molt bon groove...i ja heu escoltat com hem acabat...amb el mastodòntic projecte d’en Bernat Hernández i tota la colla d’amics que l’han acompanyat....projecte amb una gran diversitat de propostes, tan com la de músics...ja ho ha dit ell...les composicions s’han adaptat als músics....
Dons espero que us hagi agradat i ja convocar-vos per demà a Can Comamala a partir de les 21h on iniciarem el 5è Festival de Jam Sessions amb els combos de grau superior del Conservatori del Liceu i de l’ESMUC....

I ja dir-vos que gràcies per escoltar-nos..bona nit i bon Jazz Club de Nit en el Jaç de cadascú.


Bona nit a tothom, benvingudes i benvinguts Jazzwomen i Jazzmen, com diu l’amic i mestre de les ones Andreu Fàbregues al seu Camps de Cotò.....avui hi tornem de nou amb un programa que no us deixarà impassibles. Després de la música dolça del disc d’en Roger Mas Trio i el hard bop i jazz wet coast del Harold Land Quintet, avui tenim una mica de tralla, metralla, amb una mica de  jazz d’avantguarda. No sé el perquè, però m’agrada posar-vos els meus vinils, comprats fa una pila d’anys i que són la música que jo escoltava allà pels anys 70s i 80s i que també escolto ara. Discos pels quals no passa el temps. Aquells discos que saps que sempre els podràs tornar a posar...i això  és el que faig....

Avui m’agradarà que escolteu un parell de treballs no directament relacionats en el temps, ans al contrari, però sí amb alguna cosa en comú, alguna concepció avantguardista de la música, del Jazz. En el primer disc, un doble LP de Chick Corea, tot i haver-hi temes free barrejats amb avantgarde, també n’hi ha d’altres més normals, dins de la concepció moderna del jazz, i aquests són els corresponen a les cares 1 i 2 d’aquest doble LP, i seran els temes que escoltareu.

L’altre projecte és força més “canyero” i és una mostra d’alguns dels treballs que la editorial americana Moonjune Records es dedica a produir. Haig de dir que, després d’haver posat el disc de l’amic Xavi Reija, “Resolution”, el responsable de l’editorial es va posar en contacte amb mi, el Leonardo Pavkovic, i em va fer arribar un paquet amb cinc discos de la seva editorial. La veritat és que ha estat molt amable en Leo, però em sap molt greu no poder posar els altres quatre discos, donat l’estil més aviat dirigit cap el Rock progressiu amb sí, algunes espurnes de jazz....La veritat és que l’únic que podré utilitzar és el que escoltareu avui i és el disc de la formació Machine Mass i el seu disc “INTI”, amb la col·laboració estel·lar de David Liebman.

Anem doncs amb el primer treball, el dedicat a Chick Corea....que tot i ser el Jazz Master, el poso a l’inici per la menor consistència sonora de la seva proposta a piano, contrabaix i bateria, vers la proposta de saxos i flauta, guitarra elèctrica i bateria....força més canyera que deixaré pel final.

D’aquet doble L.P. només escoltareu les cares 1 i 2.... Un disc on clarament es diferencien les sessions d’enregistrament, on la primera cara es va fer el 1968 amb una formació i la de la cara 2 del 1970 amb una formació diguem-ne força més eclèctica i moderna. Així seran també les músiques, més tranquil·les a la cara 1 i més agosarades a la cara 2.



The Blue Note Re-issue series
“CIRCLING IN”
Chick Corea

Editat per Blue Note el 1970 BST 84  555 XCT

SIDE 1, enregistrada el maig de 1968 a New York
Chick Corea, piano
Miroslav Vitous, contrabaix
Roy Haynes, bateria

Escoltem el primer tall del disc, el delicat Bossa, tema de Chick Corea a ritme súper delicat de bossa i on amb només 27 anys podreu escoltar quin nivellàs tenia ja pel que fa al domini de les 88 tecles. En la seva concepció rítmica de l’instrument es veu clarament el fet d’haver estudiat la bateria i haver-la tocat i que la toca la mar de bé.

1.- Bossa       (C. Corea)                 4m45s

Per saber una mica qui és Chick Corea, us diré d’entrada que avui ha fet 73 anys i que està en plena forma....Encara recordo el bon regust d’orella i visual de la seva participació en l‘anterior edició del ViJazz Festival de Vilafranca del Penedès.....però ara ens centrarem en la època de la seva vida dels anys 60s que és quan es va fer aquest disc....una informació extreta del magnífic llibre “Guia Universal del Jazz Moderno” de Juan Giner, Joan Sardà i Enric Vázquez.

Chelsea, Massachussets, el 12 de juny de 1941...de família italiana, porta més 40 anys de carrera com a pianista i ha aconseguit un reconeixement públic i projecció comercial que va més enllà del què és habitual en el món del jazz. Millor compositor que pianista (això diuen ells) Corea te un sentit innat de la melodia i d’un original pols rítmic, sovint expressat en breu cèl·lules que han fet d’ell un músic apreciat tan en el món del jazz com en el del pop i la música contemporània de concert.

Anem ara amb un tema força delicat inicialment, a piano solo i que ja veureu com canviarà l’assumpte després d’aquesta primera intro, tema també del senyor Corea.

2.- Gemini      (C. Corea)                 4m20s

Ja heu escoltat com tan Chick com Miroslav a solo d’instrument tots dos, han lluït abastament amb ja una clara tendència a la improvisació lliure, concepte aquest de plena avantguarda jazzística.

Al llarg dels anys, Corea s’ha bellugat en contextos molt variats. Els seus inicis en el Latin Jazz marcaran la seva obra, la qual transitarà des d’unes primeres gravacions amb influència de la música experimental fins una pionera fusió elèctrica que desembocarà en la banalització, per després passar pels solos a piano, la revisió del trio, piano, contrabaix i bateria, les obres orquestrades o les incursions en la música seria.

Escoltem ara un estàndard, una preciosa balada, reconvertida a la modernitat gràcies a les virtuts d’aquest mestre i a un magnífic arranjament...que per més avantguarda que fos hi devia ser....

3.- My one and only love      (Mellin/Wood/Sherwin)        3m34s

Després de la presentació inicial, el swing hi és força present tan en la pulsió del líder com també amb el dels acompanyants.



Va descobrir el piano als 4 anys i el 1962 va ingressar en la prestigiosa Juilliard School i va debutar amb Mongo Santamaria. Més tard va tocar amb Willie Bobo, Montego Joe i d’altres també en l’òrbita del Latin Jazz.  El 1964 es va incorporar al grup de Blue Mitchell en un parell de discos de Blue Note. Dos anys després i recolzat pel Herbie Mann amb el qual tocava aleshores, Corea va enregistrar el seu primer disc com a líder, el “Tones for Joan’s Bones”. 

Entrem ara amb el 4rt tall de la cara 1, tema força avantgarde de concepció i d’interpretació.

4.- Fragments           (C. Corea)     4m02s

Tema total d’improvisació lliure, és tot el que sembla. Magnífic treball de recerca sonora i rítmica amb un trio de mestres....i això que Mr. Roy Haynes no era ben bé d’aquesta corda, ell que era el més ganàpia de tots tres.

El quintet que va gravar aquest disc estava format per Joe Farrell, Woody Shaw, Steve Swallow i Joe Chambers, la qual cosa ja va confirmar l’habilitat de Corea de fer-se acompanyar de grans músics. Algunes de les peces del Tones a més d’afegir-hi temes inèdits i dos temes de Hubert Laws veuran la llum com a “Inner Space” a nom d’aquest darrer. El 1967 Chick Corea participarà en una sessió liderada pel bateria Pete La Rocca, amb John Gilmore i Walter Brooker que s’editarà com “Turkish women at the bath”, publicat posteriorment a nom de Corea i com a “Bliss”.

Escoltem ara el darrer tall de la cara 1, un tema preciós, allunyat de l’anterior, amb una melodia embolcallada per la rítmica potent al darrera.

5.- Windows              (C. Corea)     3m10s

Ja vegeu quina preciositat de tema....
Jo no sé si vosaltres hi noteu o heu pogut escoltar algunes notes identificatives del què serien temes com Spain o Crystal Silence, però a mi m’ha semblat escoltar-ne algunes..Anem ja amb la cara 2 del 1970.


SIDE 2, enregistrada el 7 d’abril de 1970 a New York
Chick Corea, piano
Dave Holland, contrabaix
Barry Altschul, bateria

Escoltem ara el segon tall de la cara 2, el magnífic I don’t know, tema que de manera velada l’inicien amb una suavitat que aviat es veurà sobrepassada pel canvi rítmic...

2.- I don’t know          (C. Corea)     2m40s

Ja ho heu pogut notar....inici suau i canvi brutal i un magnífic tema amb un Corea impressionant sense oblidar gens a un Miroslav que formaria part de la primera fornada de baixistes de Weather Report i  el gran Roy Haynes que està també pletòric.
El 1967, Chick Corea enregistrà amb Stan Getz el “Sweet Rain” i el 1968, va acompanyar a Sarah Vaughan. Aquest mateix any enregistrarà un dels seus discos fonamentals “He sings, now he sobs” per Blue Note. Corea va convocar a Miroslav Vitous i a Roy Haynes per a un brillant exercici d’improvisació que marcarà època. La cara 1 del disc que avui us presento, el “Circling In”, el va fer amb aquests dos monstres. Blue Note en va fer aquesta reedició el 1970, d’un disc que no surt ni en la pàgina web de Chick Corea.

Anem ara amb un tema de Monk, el que li va dedicar a la seva i de molts músics de l’època, la Baronesa Pannonica de koenigswarter. Una obra mestre que en Chick es dedica a reconfigurar a la seva manera..

3.- Pannonica           (T. Monk)       2m59s

Una melodia inicial que l’identifica, i també després el pont per tornar al tema, i aquí s’acaba l’estàndard i comença el desconegut...Un Haynes immens a les escombretes i un Miroslav potent, marcant a mode de walkin el tempo, i mentre, Mr Corea, gaudint en el registre mig alt, que és on ell sembla trobar-se millor.
Escoltem ara el rítmicament més potent primer tall de la cara 1, el Samba Yanta de Corea....On l’inici de la curta melodia es veu ja marcada per la potència rítmica de Vitous i Haynes...



1.- Samba Yanta      (C. Corea)     2m40s

Corea després dels inicis, s’ha embrancat en un tour de force amb els companys per mantenir la maquinaria a tope....Un gran tema de Corea...

Les influencies de Corea van des de Bud Powell a McCoy Tiner, passant per Bill Evans i Paul Bley i es conjuguen finalment en us estil propi. Després de formar part del quintet de Miles Davis el 1970, Corea Va formar un trio amb Dave Holland i Barry Altschul, els quals van enregistrar el disc “The song of singing” per Blue Note amb tota una colla de temes inclos el d’Ornette coleman, “Blues Connotation”, que està inclòs en la cara B de la reedició que avui us presento i amb la mateixa formació, i que ara mateix sonarà...per a tots vosaltres.....un tema de més de 7 minuts on la melodia de Coleman deixarà pas ràpidament a la improvisació de Corea....

4.- Blues connotation           (O. Coleman)            7m17s

Quin magnífic tema, en clau de Blues la qual cosa li agradava força al més Free de tots, Ornette Coleman...

Després va incorporar a Anthony Braxton i el grup va passar a ser “Circle”, amb el qual van enregistrar “Early Circle” el 1970 per Blue Note i el doble LP en directe, “Circle Paris-concerts”, el 1971 per ECM. La música que feia Chick Corea en aquella època es basava en la improvisació lliure i era d’una gran intensitat, tal i com es demostra en les gravacions anteriors en l’àlbum “Is” (The Complete Is Sessions) del 1969 de Solid State/Blue Note, amb Shaw, Lwas, Holland, Bennie Maupin i Jack deJohnette. En la mateixa línia, Corea participà com a sideman en l’excel·lent disc de Marion Brown, “Afternoon of A Georgia Faun” del 1970 i per ECM.

Deixem-ho com hem dit abans aquí ja que és l’etapa que ens ocupa en aquest disc amb sessions del 1968 i 1970.

Deixeu-me que us digui quatre paraules sobre el concepte d’improvisació lliure....

La improvisació lliure es fa en un context atonal on el focus es desplaça de l'harmonia a d’altres dimensions de la música: timbre, intervals melòdics, rítmics i de la interacció espontània entre músics. Tot i que els artistes poden triar tocar en un determinat estil o una clau, o en cert tempo, les cançons convencionals són molt poc freqüents en la improvisació lliure; s’emfatitza més generalment  l'estat d'ànim, la textura o, més senzillament, en gest performatiu que en les formes preestablertes de la melodia, l'harmonia o el ritme. Aquests elements són improvisats a voluntat mentre la música avança....A veure si això s’assembla al que escoltareu ara...

5.- Duet for Bass and piano nº 1    (D. Holland/C.Corea)           3m28s
6.- Duet for Bass and piano nº 2    (D. Holland/C.Corea)           1m40s

Doncs potser sí que això que hem escoltat el Improvisació Lliure, oi? I tant lliure....

Ara estem en predisposició per escoltar els Machine Mass....que ja veureu i escoltareu que hi haurà un canvi sonor important i el concepte musical és força més ampli i també lliure...
Aquest disc em va arribar de New York conjuntament amb 4 més i enviats pel Leonardo Pavkovic, editor, productor i director de la discogràfica Moonjune Records, i quasi juraria que serà la primera vegada que l’escoltareu, ja que em consta que no ha sonat en cap emissora del nostre país....Una Primícia a Ràdio Sant Vicenç 90.2 en el seu programa Jazz Club de Nit...
Aquest disc, no sé jo si el podreu trobar a la botiga Blue Sounds del carrer Benet Mateu 26 a Sarrià, on hi ha tot i més de Fresh Sound Records i tampoc a Quadrant Produccions....però ja sabeu que en aquests llocs hi podeu trobar de quasi tot i més....Anem-hi doncs i aneu en compte amb les pujades, baixades i corbes d’aquest tobogan...



“INTI”
Machine Mass.....
Tony Bianco & Michel Delville feat. Dave Liebman

Editat per Moonjune Records   MJR 060
Enregistrat  el 10 d’octubre de 2012 als Red Rock Recording Studios, Saylorsburg, PA (USA) per Kent Heckman.
Produït per Machine Mass.
Productor executiu Leonardo Pavkovic..

Michel Delville, guitarra, Roland GR09, electrònica
Tony Bianco, bateria, loops, percussió
Dave Liebman, saxos tenor i soprano, flauta dolça.

Els temes són bàsicament de Bianco i Delville tot i que hi ha el “In a silent way” de Joe Zawinul i col·laboracions en dos temes de Dave Liebman.

Vegem qui és el Tony Bianco, drummer potentíssim..

Tony Bianco és un bateria de jazz i compositor de la ciutat de New York que es va traslladar a Europa a principis dels 90s. Es descriu com "un veritable mestre de la bateria", això diuen els de Ayler Records. Ha tocat i gravat amb molts músics de jazz prominents incloent Elton Dean, Alex Von Schlippenbach, Dave Liebman, Paul Dunmall, i Evan Parker. El 2008 va reunir a Dave Liebman i Evan Parker per a una gravació de la BBC que es va convertir en el CD "Relevance".

Tony, ha tocat amb molts dels improvisadors europeus i també va enregistrar un disc de jazz contemporani anomenat “In a Western Sense” amb Zoe Rahman. Va tocar amb Elton Dean en el seu projecte concepteual anomenat "Freebeat", del qual en va resultar dos CD amb Dean a "Northern Lights" i amb Liebman en Monkey Dance.

El 2009 va gravar  “Never Pet a Burning Dog", amb la banda douBT amb el guitarrista Michel Delville i el pianista Alex Maguire, obra reconeguda i aclamada amb 4 estrelles en el Downbeat Jazz Magazine.

El primer tema que escoltarem és l’emblemàtic “In a silent way”, de Joe Zawinul....que crec jo que enllaça perfectament amb l’anterior de Corea...i l’escoltareu enllaçat també amb el primer tema del compacte, el que dóna nom a l’àbum, INTI de Bianco/Leibman

4.- In a silent way      (J. Zawinul)                6m30s
1.- INTI                       (Bianco/Leibman)    7m29s

Carall, quina entrada oi? Primer amb el carismàtic In a Silent Way que va sortir en el disc homònim de Miles Davis...i després aquest INTI, que s’enllaça a la perfecció per després esdevenir quelcom de majestuós amb el Michel distorsionat a la guitarra i després un Liebman força més líric i acabar amb una seqüència rítmica brutal de Bianco....



Potser que parlem una mica del Mr. Dave Liebman.... nascut el 1946, saxo tenor i soprano...Lennie Tristano li va donar classes particulars i Charles Lloyd de saxo i flauta. La seva primera i més gran influència li va venir de John Coltrane. Va ser cofundador de ka Free Life Communication Association, grup amb seu al Space for Innovative Development de New York. Actualment, a part de compartir la seva saviesa amb gent jove com és el cas del disc d’avui, Liebman es passeja pel món donant classes magistrals, trepitjant escenaris i enregistrant projectes. Allà pels primers anys 70s, formava part del grup d’Elvin Jones, amb el qual va enregistrar un parell de discos per Blue Note. Després Miles el va cridar i amb ell s’hi va estar fins 1974 havent enregistrat un disc cada any per Columbia....com per exemple el “On the Corner” del 1972.
Tot i que s’estava amb Davis va fundar el seu grup anomenat “Lookout Farm” amb el músic indi Badal Roy que tocava la tabla.....

Seguim ara amb un tema de Bianco suposadament dedicat a Charles Lloyd i que es diu així....

3.- Lloyd         (Tony Bianco)           6m25s
  
Tema iniciat per un patró rítmic de marcat contratemps i entretallat i per sobre notes llargues de saxo i guitarra....per després esdevenir un excels treball amb el solo inicial del mestre Liebman del qual en seguim parlant..

I seguint amb el Liebman....Sense estendre’ns massa dir-vos que les seves col·laboracions en treballs editats  per ECM són moltes i amb diversos músics, com Richard Beirach, John Abercrombie, Frank Tusa, Steve Swallow, Steve Khun, Bob Moses, etc...
Posteriorment va fer una gira amb el Chick Corea, mentre que pel seu propi grup hi passava gent com John Scofield, Randy Brecker, Adam Nussbaum, etc...A principis dels 80s forma un grup amb Beirach, George Mraz i Al Foster a la recerca de l’emoció controlada. Quan ja s’acaben els 80s va fundar el grup “Quest” amb Beirach i d’altres més. Amb el temps ha anat canviant i el músic eclèctic inicial ha madurat i ara li preocupen més les textures sonores i el fraseig i es dedica més al soprano, tot i que també toca el tenor en aquesta col·laboració.

Anem-hi ara amb el tema cinquè del disc...amb un inici similar i que magnifica el projecte i la idea global del disc....tema del guitarrista belga Michel Delville.

5.- A Sight     (M. Delville)               6m39s

Quin magnífic so el del soprano del Liebman....i sempre uns baixos fantàstics presumiblement  programats electrònicament pel Tony Bianco i un so i solo del Michel impressionants...parlem doncs ara d’aquest músic...
   
Michel Delville és un músic, escriptor i professor nascut a Lille, Bèlgica, el 1969.
Ha estat actuant i component música alternativa des de mitjans de la dècada de 1980. Els seus projectes més recents inclouen el quintet The Wrong Object (que va fundar el 2002 i per al qual ha escrit gairebé totes les cançons que s'han publicat fins ara, DouBT, Machine Mass feat Dave Liebman etc...Ha tocat i enregistrat amb Dave Liebman, Elton Dean, Annie Whitehead, Harry Beckett, Richard Sinclair, Ed Mann, Alex Maguire, Dagmar Krause, Benoît Moerlen,Tony Bianco, Karen Mantler, Geoff Leigh, Markus Stauss, Guy Segers, Klaus Blasquiz, Gilad Atzmon, Dirk Wachtelear i altres. Els últims anys han estat un període productiu, amb enregistraments i gires de Delville a molts països diferents (entre ells Japó, Anglaterra, Alemanya, França, Itàlia, els Països Baixos, Gal·les, la República Txeca, Eslovàquia, Grècia, Luxemburg i Bèlgica). Els programes de ràdio sobre les seves obres musicals - i sobre la música que ha escrit per a The Wrong Object des de l'any 2002 - s'han transmès per la RTBF, RAI3, RTC, VPRO, i molts altres canals de televisió i ràdio independents i ha rebut crítiques positives de publicacions com Jazzwise, DownBeat, Guitar Player, Signal to Noise, Allmusic, MusicaJazz, Jazz Review, altres revistes independents, revistes electròniques i blocs.

Acabem ja amb aquest magnífic treball amb el segon tema del disc de Tony Bianco i Michel Delville que és el

2.- Centipede            (T.Bianco/M. Delville)          4m43s

Doncs res, això ha estat tot....com sempre que podem acabem a bon ritme i avui no ha estat una excepció...Espero que hàgiu gaudit del programa, un pel agosarat ho reconec, però sempre donant sortida a nous projectes de músics del país o no, de projectes en clau estàndard o no com el d’avui, enviat pel Leonardo Pavkovic des de New York al qual li agraeixo el detall...
La primera part l’hem passada amb el gran Chick Corea que avui ha fet 73 anys, per molts anys Chick, amb un treball reeditat per Blue Note el 1970 d’un vinil, un doble LP digitalitzat i que ha sonat la mar de bé, així com les músiques que hem escoltat....
Ja dir-vos que tot just demà tenim un gran concert de Jazz amb el Gorka Garay Quintet amb Marco Mezquida, Pau Domènech, Pau Sala i Carlos Falanga. Gorka presenta el disc “El Cazador de luz”.....

Bona nit i bon Jazz Club de Nit en el Jaç de cadascú.



Bona nit a tothom, benvingudes i benvinguts a Jazz Club de Nit....avui encetem el programa 166 amb la darrera proposta d’en Roger Mas, pianista, compositor i professor de Musikene, Taller de Músics i etc...Després podreu escoltar alguns temes del vinil digitalitzat per mi del Harold Land Quintet..un vinil reeditat pel nostre “presi” en Jordi Pujol Baulenas, des d’aquí una forta abraçada.....

El format i concepte del Trio en el món del Jazz el va definir el nostre estimat Bill Evans...del qual ja en vàrem parlar en un anterior programa...mestre de mestres, Bill va convertir el piano, contrabaix i bateria en una entitat pròpia.
Evans està àmpliament considerat com un dels més grans pianistes de jazz de tots els temps, i és considerat el més influent pianista de jazz de la post-Segona Guerra Mundial. L'ús d'Evans de l'harmonia impressionista, de la inventiva interpretació en el repertori tradicional del jazz, els acords en bloc, el seu segell rítmicament independent  i el fet de "cantar" les línies melòdiques segueixen influint els pianistes de jazz. A diferència de molts altres músics de jazz del seu temps, Evans mai va abraçar nous moviments com el jazz fusió o el free jazz.

Un altre monstre de les 88 tecles va ser el Herbie Hancock, músic que partint de la tradició va saber evolucionar seguint en part l’estela de Miles. La seva evolució el va portar a usar l’electrònica aplicada a les tecles, a base de sintetitzadors i d’altres meravelles en una època els 70s 80s on el Jazz del passat va patir una davallada a nivell de públic, on tot, o quasi tot, girava al voltant del que feia Miles i afins. Afortunadament, Herbie mai va abandonar les seves arrels i de tant en tant tornava a fer treballs amb piano acústic...Herbie va influenciar també a d’altres pianistes inquiets com ell, i també li va arribar al nostre actor principal de la primera part del programa, en Roger Mas.

Roger Mas actualment resident a Begues, és un dels pianistes més versàtils actualment. Les seves participacions inclouen projectes com el del Raynald Colom, el de la Big Band Refugees, amb el Carles Benavent Trio, amb l’amic i també eclèctic percussionista Roger Blàvia, on les músiques són tot menys les clàssiques versions dels estàndards que avui escoltarem. La seva presència al Jazz Club La Vicentina ha estat sempre molt ben rebuda pel públic i l’hem tingut unes quantes vegades formant part de Víctor de Diego Quartet, Clara Luna Quartet, presentant el seu disc Arce amb la Nàdia Basurto i d’altres...i el tindrem a la sisena temporada en format trio amb el Thomas Kent Warburton i Marc Ayza en un Concert-Jam que serà segur impressionant. La seva discografia és àmplia i també us remeto a un anterior programa on ja li vam posar el seu “Mason”, disc de Fresh Sound Records.

Parlem doncs del disc que us presento..
  



“A TIME FOR LOVE”
Roger Mas Trio

Editat per Anacrusi/Jazz             003
Enregistrat a l’estudi l’Auditorium el 9 de juliol de 2013, Jafre de Ter, Girona.
Producció musical i mescles Miquel Roger.

Roger Mas, piano
DeeJay Foster, contrabaix
Jo Krause, bateria

"April in Paris" és una cançó composta per Vernon Duke amb lletra de EY Harburg el 1932 pel musical de Broadway “Walk a little faster”. L’èxit original de 1933 va venir de la mà de Freddy Martin, i el remake de 1952 (inspirat en la pel·lícula del mateix nom) el va fer l'Orquestra de Sauter-Finegan, una versió que va entrar al Cashbox Top 50.
El compositor Alec Wilder escriu: "No hi ha volta de full: Aquesta és una cançó de teatre perfecte Si això sona massa reverent, llavors redueixo la lloança a 'perfectament meravellosa,' o bé dir que si no és perfecte, que algú em digui per què no ho és”.
En Roger ens diu d’aquest tema...
Concretament: "April in Paris" sento que és un dels temes que en aquell moment tenia més inserit, era capaç d'improvisar tenint en tot moment la melodia present; és a dir, faig solo sobre "April in Paris" en majúscules i no sobre la roda d'acords de "April in Paris". El tema, clar, parla de Paris, i la meva escapada a Paris per anar a veure a Herbie Hancock a la salle Pleyel amb la Diana (la meva dona) és un motiu més del perquè tocar-la.

1.- April in Paris        (Vernon Duke)          7m51s

Després d’aquest primer tall tan delicat com la resta, on hem pogut escoltar la mestria d’en Roger en aquest tema, com diu ell fent solo sobre la melodia, anem a veure què ens diuen els d’Anacrusi sobre com va anar tot...

El 9 de Juliol el Roger Mas, Deejay Foster i Jo Krause van anar a l'estudi "AUDITORIUM" de Jafre de Ter, del Miquel Roger Casamada, amb la voluntat de fer proves de so i deixar piano, contrabaix i bateria a punt de cara a la gravació del dia 10 de Juliol on s'hi sumarien el Raynald Colom i el Santi dela Rubia per materialitzar el projecte a 5et "AMEBA".

El Roger Mas va preparar un conjunt de cançons per la sessió a trio del dia 9 de juliol que podés arribar a ser un disc si la sessió fos profitosa: així va ser, la música de "A TIME FOR LOVE" reflecteix una alta sintonia entre els tres músics i una sensibilitat molt especial envers el repertori d’estàndards i el llenguatge jazzístic des de la profunditat, respecte i amor als clàssics.



Seguim ara amb el segon tall, i ho faig així perquè sé que al Roger, l’ordre dels temes en el disc li és força important.

"This can’t be love" és una cançó popular del 1938 de Rodgers i Hart del musical The Boys from Siracusa. També va ser inclosa en la pel·lícula musical de 1962, Billy Rose's Jumbo, tot i  que la majoria de les cançons en aquesta pel·lícula del 1935 són del musical Jumbo de Rodgers & Hart. Les lletres es burlen de la representació comuna de l'amor en cançons populars com una sèrie de símptomes malignes, dient: "Això no pot ser amor perquè em sento tan bé."
La cançó va ser un èxit gràcies a les orquestres d'Eddy Duchin i Benny Goodman a finals de 1938 i principis de 1939.
Roger ens diu....
"this can't be love" ve donat per la versió de la Diana Krall en el seu primer disc, on ens demostra la seva qualitat al nivell més cru i realista fora de les grans produccions. Redescubrir aquesta gran música va ser un plaer per les orelles, a part d’aprofundir en el tema.

2.- This can’t be love            (Rodgers&Hart)        4m35s

Un tema amb un swing, intens de ritme però força delicat...on el walking del DeeJay i les escombretes del Jo van a l’uníson amb perfecta sincronia amb en Roger..solo de Jo amb escombretes brutal tot i la simplicitat aparent.

Seguim explicant el què diuen els amics d’Anacrusi sobre aquest disc...

El resultat de "A TIME FOR LOVE" és extraordinari. La qualitat del so del piano, contrabaix i bateria assoleixen dels millors resultats mai enregistrats al país gràcies al Miquel Roger Casamada. El seu meravellós piano Steinway, la seva immillorable microfonia, el seu espai "AUDITORIUM" donen les millors condicions per obtenir un resultat emocionant, esperançador i únic a casa nostra pel que fa a jazz. El que tenim al final és una calidesa fantàstica que amb una reverberació ajustada i preciosa de la sala fan d'aquest disc ara per ara una joia de música i qualitat d'enregistrament.

Seguim ara amb el següent tall....
"I Don't Stand a Ghost of a Chance With You", títol original i sovint reconvertit com és el cas en “A Ghost of a Chance”, és una cançó de 1932 enregistrada per Bing Crosby. La música va ser composta per Victor Young, amb lletres escrites per Ned Washington i Bing Crosby. El tema és una cançó popular reconvertida com moltes a un estàndard de jazz gravada per molts artistes diferents. De fet la majoria dels quals ho han fet en el format balada lenta, mentre que d’altres com el Roger i d’altres més com ens diu ara mateix en Roger..
"A ghost of a chance" ve motivat per la versió de Teddy Wilson, a qui Mike Kanan reconeix com una de les seves grans inspiracions. A vegades el fet de aprendre d'algú et fa remuntar a aquell qui va estudiar aquell algú. La influència de la influència. Alhora trobar-me amb un Teddy Wilson en plena forma, com sempre espectacular.... em vaig trobar amb un tema meravellós, multiversionat que oferia diferents possibilitats harmòniques, i que amb el Deejay vam consensuar per l'enregistrament.

3.- A Ghost of a Chance”                (V. Young)                 5m58s
Doncs ja vegeu quina magnífica versió d’aquest estàndard, en clau més viva que la magnífica que va fer el Clifford Brown & Max Roach, aquesta però amb el títol sencer...una cançó que va ser gravada per primera vegada el 14 d'octubre de 1932 per Bing Crosby a Nova York. Bing Crosby va ser acompanyat per la ARC Brunswick Studio Orchestra amb Lennie Hayton al piano.....

Si seguim els comentaris sobre l’enregistrament d’aquest disc....

Com a anècdota podem dir que va ser tan profitosa la sessió que fins i tot la peça "C Jam Blues", on la original de Duke Ellington està en tonalitat de Do major,  eren les primeres notes que feien els músics a mode de joc però en tonalitat de Fa major; el Roger Mas va decidir incloure la versió per l'extraordinari resultat afegint al  títol de la cançó "F version".

Ara són moments on sembla que tots necessitem de tot i més, però si tanquem els ulls, enmig de tanta boira veurem que és només temps per l'amor, A Time for Love. Acompanyeu-nos en aquest moment emocionant del Roger Mas i Anacrusi
En Roger ens parla ara de les seves influències....
Sobre les meves influències a nivell general entenc que el més pràctic és parlar de les més recents, dels últims 5 anys més o menys. Aquestes bàsicament es centren en el Duke Ellington tant pianista com compositor  i personatge. Antônio Carlos Jobim, també com a pianista i evidentment com a compositor. En els últims temps aquests mestres han estat per a mi la meva principal referència. El fet de ser creadors són alhora intèrprets de la seva música, amb el piano i dirigint les seves bandes. Coneixedors dels secrets i possibilitats de les seves composicions es centren en explicar les històries tal i com les van sentir, tal i com les van transformar en música.

Seguim ara amb el següent tall del disc...

"The Nearness of you" és una cançó popular, escrita el 1938 per Hoagy Carmichael amb lletra de Ned Washington. La cançó va aparèixer en la pel·lícula de Paramount, Romance in the Dark estrenada el 1938. Protagonitzada per John Barrymore i John Bols va ser cantada per l'actriu Gladys Swarthout del Metropolitan Opera fama.
Pel Roger aquest tema és...
"The nearness of you" és un tema d'amor, un més. Senzillament. El que és curiós de la nostra versió és que en certs moments em trasllada a certes cadències que podria adjectivar de "americanes". No sé, és com si amb el piano es pogués fer "country", o com si el Deejay estigués fent solo amb una harmónica...!

4.- The Nearness of you      (H.Carmichael&N.Washington)      7m21s

Jo no sé si ha country amb el piano, i el DeeJay ha tocat l’harmònica, el que sí sé és que tots dos han estat genials. Deejay en el seu solo i en Roger amb la seva senzillesa interpretativa, sense floritures...
Ell mateix ens parla de les seves influències..

Com a pianistes en els últims 5/10 anys les meves influències han estat vàries. Dintre de l'escola de Fred Hersch i la mestra Sophia Rosoff m'han aportat molt deixebles d'ells com : Michael Kanan (mestre del BeguesJazzCamp), del qui s’aprèn molt a nivell tècnic i a nivell de repertori i tot el que significa tocar una peça o una altre, com s'entenia el piano fa molts anys enrere, i com les visions generalitzadores dels últims 40 anys del jazz fa perdre molts colors que feien de la música de Broadway i de la feina dels grans compositors un art superior.

Escoltem ara el següent tema el conegut....
"I Remember You" és una cançó popular. La música va ser escrita per Victor Schertzinger i la lletra per Johnny Mercer i va ser publicada el 1941. Va ser una de les diverses introduïda a la pel·lícula The Fleet's, els rivals de 1942. Va ser cantada a la pel·lícula per Dorothy Lamour (harmonitzada per Bob Eberly, i Helen O'Connell, de l'Orquestra de Jimmy Dorsey) i és una de les cançons que més s'associa amb la cantant / actriu. Schertzinger, qui va escriure totes les cançons de la pel·lícula amb Mercer, va ser també el director de la pel·lícula.
I Roger ens diu...
"I remember you" potser és el tema que més caducat venia a la sessió d'enregistrament, era el tema que més fora sentia, però la toma que vam fer va resultar ser genial també. Els últims acords del tema els vam anotar justament en aquell moment amb el fi de trobar un final rodonet.

5.- I remember you               (V.Schertzinger)       6m41s

Tema ple d’un tempo swingat prou viu, marcat pel ride del Jo i demés estris del seu drum set. Deejay caminant la mar de bé al seu costat i permetent a Roger enlairar-se amunt amunt....magnífic tema i ves per on, per a nosaltres gens caducat.

Més influències d’en Roger....
Aaron Parks podria ser una bona referència també per tota la originalitat que està aportant de fa ja temps en qüestions d'accentuacions i fraseig. Fred Hersch per el seu meravellós so i profunditat, així com pel seu inesgotable romanticisme. Tots tres podríem dir que busquen cadascú per el seu camí  la bellesa en majúscula: el Mike en el so del passat, el Fred en el seu propi interior i el Aaron amb un peu posat en el futur.
Com a influència pianística per sobre de tots, i que sempre està present a nivell transversal al llarg de la meva vida sempre està Herbie Hancock. ës per a mi sens dubte un aventurer, un músic que no ha deixat mai d' obrir portes noves. Les seves maneres m'omplen en tots els sentits.



Comentaris que ens fa en Roger dels altres temes....

"Passion Flower" és sens dubte un tema preciós. En homenatge al matrimoni Strayhorn/Ellington. Amb el solo del Deejay el tema no necessita res més. Estructura rodona per assaborir una obra meravellosa.

"Melancholia" fa molts anys que el toco amb el Deejay i amb el Jo. I ja forma part de nosaltres. La versió que per fi ha quedat per la posteritat (aquesta del disc) demostra que ens entenem perfectament, i que el Vals en el jazz pot ser molt dinàmic, sensual, romàntic i amb swing.

"My old Flame" és un altre tema d'amor, on la versió de Billie Holliday no deixa de sonar-me constantment. L'estudi de vàries versions també va fer portar-me cap a la meva reducció, senzilla, però amb contingut. Les lletres són un altre factor important en la selecció del repertori, i és molt important si vols treure més nutrients per configurar un menú...no creus...? ..i m’escriu un somriure....

Escoltem per acabar aquest projecte els dos darrers temes del disc....primer amb el tema que dóna nom al disc...Temps per estimar...composat per Johnny Mandel... (nascut el 23 de novembre 1925)  és encara un compositor i arranjador de cançons populars, música de cinema i jazz. Entre els músics amb els quals ha treballat hi ha Count Basie, Frank Sinatra, Peggy Lee, Anita O'Day, Barbra Streisand i Shirley Horn.
Roger ens diu del tema....
"A time for love" és un dels meus temes predilectes de Johnny Mandel. Havent estudiat altres cançons d’aquest autor vaig considerar que aquesta peça reunia moltes coses de les que volia parlar en el disc. Per això està inclosa, i per això del nom mateix del disc.

9.- A Time For Love             (J. Mandel)                5m13s

Per descomptat que és una balada preciosa, on l’amor el notes per tot arreu. En la pulsió delicada d’en Roger sobre les tecles..les notes, a vegades poques, d’en DeeJay i sempre la suavitat de les escombretes d’en Jo Krause, mestre de molts bateries.
Acabem amb el què ens diu de com va anar l’enregistrament del darrer tema, el conegut tema d’Ellington, C Jam Blues, que diu ell....era la proba de so general prèvia a l'inici de la gravació.

Per tocar qualsevol cosa vam començar a tocar un blues però en Fa. Pel cap se'm passa la idea de tocar la melodia de C Jam Blues i vam seguir tocant sense parar. Va quedar enregistrat i posteriorment vaig considerar que era tan vàlid com qualsevol altre tema. Per això està afegit, i per això, potser, està l'últim com a bombonet final de tot el disc. A part, feia falta un blues...no?...!

"C Jam Blues" és un estàndard de jazz composat el 1942 per Duke Ellington i interpretat per una infinitat de músics, com  Dave Grusin, Django Reinhardt, i Charles Mingus. Com el títol indica, la peça segueix un blues de dotze compassos en la tonalitat de Do major. La peça normalment compta amb diversos solos improvisats. El solo final continua en el registre superior i així veiem com tot el conjunt i la música assoleix  el  clímax adequat. La melodia probablement es va originar a partir del clarinetista Barney Bigard el 1941, però el seu origen no és molt clar.

10.- C Jam Blues (F version)         (D. Ellington)             7m05s

Com a nota final afegir-te que aquest disc a trio, ha sortit sobretot gràcies a la voluntat del Miquel Roger Casamada, del segell Anacrusi Records, i propietari de l'estudi Auditorium de Jafre de Ter. Qui amb el seu material, temps i amor a la música ens ha donat aquesta gran oportunitat de gaudir sense cap tipus de pressió d'un dia d'estudi extra. El disc de trio no era la gran tasca fer el dia 9 de juliol, de fet, la grabació del dia 10 de juliol a Quintet amb el Raynald Colom i el Santi dela Rubia era el gruix principal de tota la feina. El dia 9 estava destinat a deixar l'estudi preparat per el dia 10, i així tenir feina feta de cara a disposar de més temps el dia 10. Les coses van com van, i de vegades, les oportunitats es presenten i s'han d'aprofitar: el dia 9 també va ser molt profitós, i heus aquí el resultat...!

La formació de la sessió del dia 10 de juliol.
Molt agraït al Jo Krause per la seva experiència i veterania en aquest repertori i al Deejay Foster per la seva  convicció i acompanyament...Paraules d’en Roger Mas...i no només paraules...

I ja finalment....i parlant de la manera de tocar d’en Roger i les possibles influències en el disc..vàrem acabar la conversa així..

Jo: Tot i la teva estima pel Herbie aquest disc sembla més de l'ona més clàssica tipus Evans....no?

Ell: Clar...! Herbie no està present en el disc...HAHAHA...! Evans tampoc...!!!
i riu..

Jo: vaja....Fred Hersh...doncs..

Ell: Penso que no pots escoltar a ningú però alhora pots sentir-los a tots... Crec... Vaja...Suposo que és el disc de la maduresa i sono jo bàsicament.

Jo: Sí que trobo que hi ha molta "senzillesa" en els temes...sense gens de floritures extres...tot molt pur...

Ell; Exacte...!  Sinceritat, puresa, essència. On no n’hi ha no en raja   i torna a riure...

Encetem la segona part del programa dedicada a un dels saxofonistes entre cometes “de segona”, que li va tocar participar en mogudes encapçalades per d’altres líders, en el seu cas i per ser el més conegut, el meu estimat Clifford Brown. Va formar part d’aleshores el millor quintet de Hard bop de mitjans dels 50s, el del Clifford Brown & Max Roach. Durant molt de temps va estar-se a l’ombra d’aquesta estrella i mai se’l va considerar un dels grans saxofonistes. Tot i així, Harold Land va realitzar discos posteriors a l’època daurada amb Brownie i el que us presento avui n’és un d’ells.
Estem parlant de The Fox”..aquest és un vinil adquirit a Blue Sounds, carrer Benet Mateu 26 a Sarrìa-Sant Gervasi...Ja sabeu que hi podeu trobar tots els millors discos de Jazz, els editats per Fresh Sound Records i d’altres molts més.



“THE FOX”
The Harold Land Quintet

Reeditat per Jazz Workshop     JW 017
divisió de Blue Moon Produccions Discogràfiques S.L. Barcelona, Catalunya.
Enregistrat l’agost de 1959 i editat per Contemporary
Produït per David Axelrod

Harold Land, saxo tenor
Dupree Bolton, trompeta
Elmo Hope,Piano
Herbie Lewis, contrabaix
Frank Butler, bateria

Harold de Vance Land (18 de desembre de 1928 – 27 de juliol de 2001) va ser un saxofonista tenor de post – bop i hard bop americà. Land va desenvolupar el seu so tocant amb la banda de Max Roach / Clifford Brown en un estil modern i personal. El seu to és fort i emocional, però, l’hi afegeix una certa fragilitat que el fa fàcil de reconèixer.

Land va néixer a Houston i va créixer a San Diego . Va començar a tocar a l'edat de 16 . Fer el seu primer enregistrament com a líder de la Harold Land All-Stars per Savoy Records el 1949. El 1954 es va incorporar a la Clifford Brown / Max Roach Quintet . A causa dels problemes de la família es va traslladar a Los Angeles el 1955. Allí va tocar amb Curtis Counce, va liderar els seus propis grups, i en va codirigir amb Bobby Hutcherson, Blue Mitchell  i Red Mitchell. Des de la dècada de 1970 fins el moment de la seva mort, el seu estil va mostrar la influència de John Coltrane.



Escoltem el segon tall de la cara B. Un tema del mateix Land dedicat la seu fill de 9 anys. Land decideix emprar un format de reiterats passatges de 8 compassos de pedal tones.

2B.- Little Chris                    (H.Land)         5m

Magnífic tema, swing i blues ja immersos en el més pur Hard Bop de finals dels 50s. Amb un so prou identificable de Land per qui l’hagi escoltat com jo amb el quintet de Brown/Roach. Dupree Bolton també fa un solo força reeixit i Frank Buttler a la bateria, magistral.

Seguim una mica amb la vida i miracles de Harold Land

A principis del decenni de 1980 fins a la dècada de 1990, va treballar regularment amb el Timeless All Stars, un grup patrocinat pel segell discogràfic de jazz Timeless. El grup estava format per Land de saxo tenor, Cedar Walton al piano, Buster Williams al contrabaix, Billy Higgins a la bateria, Curtis Fuller al trombó i Bobby Hutcherson al vibràfon, mare meva quina formació. Land també va anar de gira amb la seva pròpia banda durant aquest temps, sovint incloent al seu fill al piano i en general amb Bobby Hutcherson i Billy Higgins també. Durant aquests anys va tocar regularment al local Hop Singhs a Marina Del Rey a l'àrea de Los Angeles i al Keystone Korner a San Francisco .

Seguim ara amb el tercer tall de la cara B...tema d’Elmo Hope a un tempo mèdium, del qual el mateix Land ens en diu...”Elmo és un dels més subestimats músics que jo conec. El conec com a pianista i compositor-arranjador.” I del seu magnífic solo “això només és una petita mostra del que pot fer. Si tingués la oportunitat d’enregistrar força més, faria realment unes coses meravelloses”.

3B.- One Down                     (E. Hope)      

Quin magnífic tema i realment quin solo de l’Elmo més impressionant, molt percudiu amb la mà dreta i deixant anar notes puntuals amb l’esquerra...i després d’ell, l’inici del solo de Land amb una curta però clara referència a Parker...en fi, impressionant.  Seguim amb el Land



Land va ser professor de la Universitat de Califòrnia a Los Angeles. Es va incorporar al Programa d'Estudis de Jazz de la UCLA com a professor el 1996 per ensenyar combo de jazz instrumental. “Harold Land va ser un dels principals contribuents en la història del saxo en el jazz " , va dir el guitarrista de jazz Kenny Burrell, fundador i director del Programa d'Estudis de Jazz de la UCLA.
Land morir el juliol de 2001 d'un vessament cerebral  a l'edat de 72 anys.

La banda de rock progressiu Yes va incloure una cançó " Harold Land " en el seu àlbum de debut homònim el 1969. En un post de notícies / bloc el 20 de setembre de 2010, Bill Bruford, va comentar sobre la cançó  ". Harold Land era un saxofonista tenor hard - bop, però molt bé el per què hem anomenat una cançó fent referència a ell, no me'n recordo " .

Land va enregistrar des del 1958 fins la seva mort el 2001 tota una sèrie de discos..des del Grooveyard el 1958, fins el Promise Land del 2001 passant per aquest que esteu escoltant, The Fox del 1959.

1958: Grooveyard (Contemporary)
1958: Harold in the Land of Jazz (Contemporary/OJC)
1959: The Fox (HiFi Jazz/OJC) with Elmo Hope, DuPree Bolton, Herbie Lewis, Frank Butler
1960: West Coast Blues! (Jazzland)
1960: Eastward Ho! Harold Land in New York (Jazzland)
1961: Hear Ye! Harold Land Quintet with Red Mitchell (Atlantic)
1967: The Peace-Maker (Cadet)
1969: Take Aim (Blue Note)
1971: Jazz Impressions of Folk Music (Imperial)
1971: A New Shade of Blue (Mainstream)
1971: Choma (To Burn) (Mainstream)
1977: Damisi (Mainstream)
1977: Mapenzi with Blue Mitchell (Concord Jazz)
1981: Xocia’s Dance (Muse)
1995: A Lazy Afternoon (Postcards Records)
2001: Promised Land (Audiophoric)

Ara posem el primer tall de la cara B...

1B.- Sims A-Plenty              (E. Hope)      

tema també de Hope el qual ha intervingut després d’una llarga intro on hi participen els vents i un incommensurable bateria Frank Butler..Un inventiu solo d’Elmo en el seu estil percudiu...després d’ell un magnífic Land i en Dupree, exquisit..i com el Butler fa el seu solo seguint la melodia, increïble.

S’ha de dir alguna cosa de Elmo Hope, grandíssim pianista...

Elmo Sylvester Hope (27 juny 1923 a 19 maig 1967) va ser un pianista nord-americà de jazz, compositor i arranjador, principalment en els gèneres del bebop i el hard bop. Els contemporanis de Hope inclouen Thelonious Monk i Bud Powell, i ell va créixer tocant i escoltant el jazz i la música clàssica amb Powell.

Hope va sobreviure als trets de la policia en la seva joventut per esdevenir un pianista de Nova York, que va gravar amb diverses estrelles emergents de mitjans de 1950, entre elles el trompetista Clifford Brown, i els saxofonistes John Coltrane, Lou Donaldson, Jackie McLean, i Sonny Rollins. Consumidor d'heroïna a llarg termini, addicte més aviat, Hope tenia la seva llicència retirada per tocar en els clubs de Nova York després d'una condemna per drogues, de manera que es va traslladar a Los Angeles el 1957. Es veu que no era feliç durant els seus quatre anys a la costa oest, però va tenir tenia algunes col·laboracions reeixides allà, incloses les que va fer amb el saxofonista Harold Land. Un altre pianista important del qual mirarem d’aprofundir en posteriors programes.

Posem ara el darrer tema del disc, un vinil digitalitzat per qui us parla, i que resulta ser un altre tema del gran Elmo Hope...un tema on es distingeix una gran sèrie d’intercanvis de quatre compassos entre els vents, piano i bateria

3A.- One second, please    (E. Hope)      

Molt bon tema per acabar, a molt bon tempo i....
Doncs res això és tot per avui...espero que hàgiu gaudit del programa....primer amb el darrer i delicat treball de Roger Mas, amb DeeJay Foster i Jo Krause, el “A time for love” que us recomano que correu a comprar-lo a qualsevol de les moltes botigues de Jazz que tenim a casa nostra. També us recomano, si teniu un bon tocadiscos a casa, que aneu a comprar el disc de Harold Land Quintet, “The Fox” a Blue Sounds....i no us oblideu de Quadrant Produccions que tenen un magnífic catàleg de discos dels nostres músics...Ara sí que marxem...i aquest qui us parla, o sigui jo, Miquel Tuset i Mallol us desitja....

Bona nit i Bon Jazz Club de Nit en el Jaç de cadascú.

 

blogger templates |