Molt bona nit a tothom, ens retrobem de nou a Jazz Club de Nit aquí a Ràdio Sant Vicenç 90.2 amb un programa de Jazz per a vosaltres que us agrada el Jazz, com deia el nostre amic Cifu. A ell li dediquem el nostre programa avui i cada setmana que el fem. O sigui que “Un petó Cifu”. Aquí Miquel Tuset i Mallol qui us parla, realitza i presenta aquest programa, i com sempre amb les novetats dels nostres músics.

Doncs abans de començar el programa d’avui, us voldria dir que aquest divendres 14 farem el darrer concert de Jazz del 2018 a la Sala Xica de la Societat Cultural La Vicentina, amb el gran trombonista Víctor Correa en format trio d’ell mateix, amb Txema Riera, orgue i Pep Mula, bateria. Un trio que serà realment quartet pel fet que l’orgue incorpora els més baixos alhora que acords i melodies. És possible que tinguem algun o alguna convidada, que de manera altruista els acompanyi. Un concert patrocinat per l’Ajuntament de Sant Vicenç dels Horts i per tant amb l’entrada gratuïta.

Bé, doncs avui farem un programa dedicat a Fresh Sound New Talent, que ja feia dies que no en feia cap, i considerant el total recolzament que tinc d’aquesta editorial i del seu director i ànima, en Jordi Pujol Baulenas, des dels inicis d’aquest programa allà pel 2009, doncs només puc fer que dedicar-li els programes. Coincideix també que els artistes que ell inclou en el seu catàleg són de lo milloret de l’actualitat, alhora que les seves músiques, sempre sorprenents i magnífiques. O sigui que avui podreu escoltar un parell de projectes, entre els quals el del jove trompetista Jonathan Saraga anomenat “Journey to the new world”. Acabarem el programa amb un projecte innovador, el del pianista Joshua White anomenat “13 Short Stories”. Tota aquesta música és original dels propis líders, exceptuant-ne algun tema que ja us comentaré. També avui podreu escoltar el  micro conte de Teresa Tuset.

Doncs deixeu-me que us digui que podeu entrar al web de www.freshsoundrecords.com per veure l’extens catàleg d’aquesta nostra editorial i també podeu anar a la botiga Blue Sounds al carrer Benet Mateu 26 i comprar de tot i més relacionat amb el món del Jazz...discos, llibres, dvds, vinils....etc. Allà hi trobareu els caps de setmana i dilluns pel matí a l’amic Enrique Heredia, mentre que la resta de dies hi trobareu a l’Esteban. Ells dos us assessoraran en tot lo de Fresh Sound Records, editorial creada pel gran entusiasta amant del Jazz, Jordi Pujol Baulenas, des d’aquí una forta abraçada.

Som-hi doncs amb el projecte d’aquest magnífic trompetista i compositor, anomenat....


“JOURNEY TO A NEW WORLD”
Jonathan Saraga

Editat per Fresh Sound New Talent    FSNT 535
Enregistrat per Peter Karl a Peter Karl Studios, el 25 de novembre de 2015 a Nova York
Masteritzat per Dave Darlington a Bass Hit Recording
Produït per Jonathan Saraga
Productor executiu: Jordi Pujol

Jonathan Saraga, trompeta
Remy Le Boeuf, saxo alto
Aki Ishiguro, guitarra
Chris Pattishall, piano
Rick Rosato, contrabaix
Kenneth Salters, bateria.

Totes les cançons compostes i arranjades per Jonathan Saraga, excepte #3 compost per Cedar Walton, # 4 de J.Bock-S. Harnick i # 7 de J.Lennon-P.McCartney.

Aquest és un projecte magnífic amb una hora, tretze minuts i uns quants segons d’una magnífica música, amb cinc impressionant temes propis d’aquest jove trompetista alhora que amb tres meravelles dels compositors comentats abans. Amb només vuit temes i fer una i quart de música, això ens indica que els temes són llargs, un de més de set minuts, el més curtet, un de més de deu i els altres de nou i pico. Més aviat sembla un disc enregistrat en un concert en directe, car no és massa habitual el fet de confegir en un disc tot de temes tan llargs. Això només vol dir el que sempre jo dic, que la generositat dels músics és il·limitada, bé, en aquest cas està limitada a l’hora i quart de música. El tempo dels temes és mig, mig alt, amb tres balades, per dir-ho d’alguna manera, amb una d’impressionant, tema d’un lirisme aclaparador anomenat “Sabbath Prayer”. “Lullaby” és la segona a tempo slow, preciosa també, alhora que el darrer track del disc, “New World”, també és força delicada, totes tres del jove trompetista. Temes a tempo mig són el “Firm Roots”, i la resta inclouen modificacions en el tempo amb temes com el llarg “The Great Journey”, la meravella d’arranjament del tema dels Beatles, “The Fool on the Hill”, l’impactant “The Guardians” i el més vital i primer track del disc, “Uprising”.

I doncs com habitualment em sol passar, el problema rau en decidir quina música no us poso, en el ben entès que ja compto que mirareu d’adquirir-lo, o sigui que tampoc no serà tan greu, només una qüestió de dies. Així doncs us posaré al blog la pàgina web del disc del Jonathan Saraga:


Som-hi doncs amb les seves músiques i per començar ja sabeu que m’agrada fer-ho amb els temes més delicats, i el que us proposo escoltar no és només delicat car també és quelcom de més com una pregària, i així es diu doncs...

4.- Sabbath Prayer           (J. Saraga)             9m49s

Jonathan Saraga va néixer i es va criar a Manhattan, Nova York, i va tenir la sort de començar a escoltar música a una edat primerenca. Al llarg de la seva infància, Jonathan es va adormir mentre a casa seva tocaven diferents tipus de música (majoritàriament clàssica). Per la part de la família de la seva mare van ser molt talentosos en les arts, però només com a aficionats: la seva mare, una cantant i pintora especialitzada, i el seu avi, artista i artesà. A més de tenir el gen creatiu en la seva sang, des de la seva infància, Jonathan estava sotmès a la música que la seva mare, escoltant a casa Motown, Swing, i Rock and Roll dels anys 70, 80 i 90, artistes com The Beatles, Elton John, i Billy Joel, així com Mozart, Chopin i Bethoven. Fins i tot sense saber-ho, va absorbir música de diferents colors, riques i obertes, a un ritme accelerat.

Doncs estareu d’acord amb mi que aquesta cançó és una profunda meravella amb una melodia que t’enganxa ben aviat per la seva bellesa. Però la introducció a trompeta solo del líder i compositor ha estat magnífica també, donant pas a la melodia. Un reconeix fàcilment les dues parts del tema, primer la A, que fan dues vegades, per després retrobar-nos amb el pont o la B, preciós canvi harmònic, que torna a retrobar la A inicial, en un tema típic de 32 compassos, d’estructura típica AABA. Després d’interpretar-lo sencer, ha estat el gran contrabaixista qui ha fet el primer solo, en les dues As, per deixar pas al guitarrista fer-ho en el pont, aconseguint un canvi de colors d’una gran bellesa. Ell mateix ha enllaçat amb la darrera A per així fer la primera roda del tema de solos. El líder ha seguit la roda de solos amb un so, el de la seva trompeta, brillant, però centrat en el registre mig, mig-alt, so personal que es podria situar en el d’una obra clàssica, un so clàssic, a vegades. Un llenguatge jazzístic el d’aquest jove mestre impressionant però, ell havent fet tot el tema en el seu solo i així arribar tots plegats a la dolçor de la melodia d’aquest reeixit tema, “Sabbath Prayer”.

Recordeu que podeu trobar el millor del jazz que es fa a casa nostra entrant a la web de Quadrant Produccions www.quadrantproduccions.es, allà tindreu la possibilitat d’adquirir els discos que vulgueu i veure tot el catàleg d’aquesta editorial de Lleida dirigida pel Josep Ramon Jové, des d’aquí una forta abraçada.

Seguim ara amb una mica més de ritme, un ritme on no hi trobarem res que puguem anomenar “Swing”, sí però el conegut concepte ja comentat diverses vegades anomenat “Groove”. I és que tot i els canvis rítmics, aquesta música camina que dóna gust. Escoltem ara el tema també del líder, anomenat...

5.- The Guardians            (J. Saraga)             8m48s

Als 11 anys, va poder tocar la trompeta per primera vegada, i no va passar molt de temps en ser reconegut per la seva música. Aquest any va ser seleccionat per actuar a la pel·lícula "Changing Lines" de Paramount Pictures, i ja abans d'entrar a l'escola secundària Jonathan havia actuat al Carnegie Hall on va tenir l'experiència i la possibilitat de mantenir la posició de primer trompeta de la secció d’aquets metalls durant 3 anys consecutius. El director de la banda de secundària, Michael Pitt, un multi-instrumentalista de bronze competent, va comprendre que Jonathan tenia un gran potencial com a trompetista, i li va proposar que comencés a estudiar en privat amb el trompetista, doctor i director de la Gramercy Orquestra Brass de Nova York, John Lambert. John no només va fer la feina com a primer professor privat de Jonathan, sinó també com un amic i mentor molt estimat. Quan es va graduar de la Wagner JHS amb un premi en excel·lència musical, els estudis de Jonathan amb Lambert varen seguir però aquest no li va voler cobrar res.

Així és doncs que la seva capacitat d’entendre, de gaudir amb la diversitat cultural de la música que va escoltar de petit, el va situar en el seu futur camí que per descomptat està construint d’una manera molt eficient. Aquest tema ha estat una altra mostra de bon gust en les composicions, alhora que interpretacions amb la trompeta. Però és que l’acompanyen uns altres mestres, i aquí ho hem escoltat amb el duet que han fet amb el gran saxo alto Remy le Boeuf, un duet magnífic. El so d’aquest alto és impressionant alhora que fraseig, i el situaria en l’ona de Jacky McLean, per sonoritat i fraseig. El magnífic contrabaixista Rick Rosato ens ha captivat amb la seva profunditat de so i melòdic solo, alhora que la prístina digitació de Chris Pattishall al piano. Sense adonar-nos-en, tot i que crec que sí, hem escoltat al gran baterista Kenneth Salters acompanyant-los a tots des de l’inici, com si no hi fos, però carall si hi és, i de quina manera més impactant. Al final, ens hem retrobat amb la curta melodia, acabant-lo sense avisar. Un motiu principal repetitiu amb el qual l’han començat tot i afegint-s’hi un a un, i amb espais per a la calma amb els acords del guitarrista japonès. Després, solos i final, cosa que ja us he comentat.


Seguim encara amb un altre gran tema i ara serà el més llarg del disc, amb quasi onze minuts d’excelsa música, tema anomenat....

2.- The Great Journey      (J. Saraga)             10m51s

Doncs acabem d’escoltar una meravella, complexa, amb canvis rítmics i una curta melodia inicial a tempo slow preciosa, la qual ha donat peu a un posterior i sorprenent desenvolupament amb tot un reguitzell de magnífics moments i interpretacions ja ben aviat amb els canvis rítmics i primers solos. El ritme ha aparegut amb guitarra, contrabaix i bateria, per després afegir-s’hi els dos vents, un a un. Amb un ritme així com trencat, ens han captivat ben aviat, encara amb posteriors sons de la melodia i a punt d’encarar els posteriors solos. Qui primer ho ha fet ha estat el líder amb un preciós so el de la seva trompeta, o sigui el del seu so, car és el músic qui la fa sonar així. So brillant, i delicat alhora que preciós missatge transmès en la seva improvisació. Fraseig, tècnica i un llarg etcètera de virtuts musicals les d’aquest  magnífic trompetista i compositor, Jonathan Saraga. Mentrestant, haureu escoltat l’incansable baterista Salters de quina manera l’ha acompanyat. Moments per la calma han deixat pas al solo del saxo alto Le Boeuf, amb un preciós so. Gran tècnica també la d’aquest músic alhora que també constatar el bon gust de les seves idees, música i sonoritat en el seu reeixit solo. Moments de la melodia del tema de nou a un ritme trepidant que ens acosten al final d’aquest gran tema amb els acords relaxants del guitarrista i posterior i final motiu principal, tal i com l’han començat.

Abans però dir vos què si entreu al web de Temps Record: https://tempsrecord.cat/ hi trobareu tot el seu extens i divers catàleg. Aquesta és també una editorial de casa nostra amb un ampli ventall d’estils des de Bandes Sonores, a Blues, Boleros i evidentment Jazz, passant pel Flamenc i la Fusió. O sigui que agrair-li al Josep Roig el seu suport i des d’aquí una forta abraçada.

L'art visual va ser (i encara és) una gran part de la vida de Jonathan en entrar en una de les escoles secundàries d'arts especialitzades més prestigioses del món, l'Escola Secundària LaGuardia de Música i Art i Arts Escèniques. Va ser acceptat per a l'art i la música, i va decidir que aquest fos el seu punt focal. Al final del seu primer any, després d'aconseguir els primers locs de trompeta tant en la banda de concerts com en el cor de metalls, i familiaritzant-se amb l'estil clàssic, Jonathan va escoltar l'àlbum Clifford Brown "With Strings" i es va fascinar amb el jazz i va començar a estudiar amb el trompetista, doctorat i l'oficial de la marina nord-americana, Bill Dunn, que durant els propers tres anys va ajudar a Jonathan a comprendre realment el seu propi potencial com trompetista i músic. A través de Bill, Jonathan es va convertir en un músic disciplinat en la pràctica de la trompeta, es va familiaritzar amb el jazz vernacular i va començar a desenvolupar la seva pròpia veu a l'instrument. Amb una nova comprensió del compromís i la disciplina que es necessitava per convertir-se en un instrumentalista veritablement competent, durant els propers quatre anys, Jonathan guanyaria les audicions de l'All City Jazz Orchestra, The Jazz Standard Youth Orchestra i New York Youth's Jazz Band Classic. Va ajudar al màxim a les bandes amb les quals va tocar en competicions per tot el país, incloent el Berklee College of Music Jazz Competition i el Duke Ellington Jazz Competition. Va actuar al Rose Hall, Alice Tully Hall, el Jazz Standard, el National Arts Club,  i a través del seu propi estudi, va començar a créixer com a músic i va ampliar els seus horitzons del seu instrument.

I acabarem aquest projecte amb el primer tall del disc, tema també del líder, anomenat....

1.- Uprising             (J. Saraga)             9m28s

Després de la graduació de LaGuardia, Jonathan va decidir començar immediatament el seu estudi de pregrau al  SUNY Purchase. Va continuar amb l'escola de postgrau en aquesta institució, i després de 6 anys havia adquirit un títol de llicenciat i màster en estudis de jazz. Va estudiar amb els pesos pesats Jim Rotondi, Scott Wendholt i Jon Faddis i va ser assessorat de prop per altres artistes de jazz com Hal Galper, Steve Wilson, Jon Gordon, Jimmy Greene, Pete Malinverni, Charles Blenzing, Todd Coolman, Ray Vega i Arturo O'Farrill. La formació extensa i rigorosa que va rebre mentre estava a Suny Purchase va ser insubstituïble. L'efecte acumulatiu d'haver estat part de diversos conjunts, juntament amb la seva pròpia pràctica i l'experiència de treballar i aprendre d'alguns dels músics més enginyosos del món, van modelar la seva consciència musical i la van convertir en una màquina ben oliada, ben construïda. Tota una experiència vital i de creixement com a músic, la d’aquest jove mestre, com heu pogut escoltar avui.

Doncs amb quin altre tema força impactant per ritmes, melodies i harmonies, i ara sí, havent escoltat al magnífic baterista en un solo impressionant mentre els seus companys l’han acaronat, uns marcant ritme amb piano i contrabaix i els altres de manera melòdica. Tot just després d’ell, tots plegats han tornat a la melodia inicial, la qual han utilitzat per finalitzar el tema. Un tema que ha començat amb la delicada guitarra i també contrabaix, per després piano, bateria, i així deixar al líder iniciar-la conjuntament amb el saxo alto. Una primera presentació del tema que ha donat ales als solistes, fàcil volar així amb aquests coixins de suport. I com a marca de la casa, del projecte de Saraga el concepte del ritme així com trencat i ternari, m’ha semblat. El líder els ha iniciat seguint amb el mateix llenguatge i fraseig que ens ha acompanyat durant tot el programa. Igualment ens ha acaronat el saxo alto Le Boeuf magnífic en el modern fraseig i llenguatge, el d’una música encabida en el Jazz Contemporani i no tant pel concepte de l’Avant Garde. Els moments del solo del baterista Salters han estat brutals, com he comentat abans. En fi, un altre magnífic tema que m’ha anat molt bé per acabar aquest projecte.

Doncs deixem-lo, el projecte, i ara crec què és un bon moment per escoltar el micro conte de Teresa Tuset....
.................................
Gràcies Teresa per la teva particular manera d’explicar-nos-ho. Fins el divendres a la Sala Xica

I darrerament amb els amics de Youkali Music i concretament amb el seu director Thomas Schindowski estem en contacte i així és que em fan arribar alguns dels projectes del seu extens catàleg, o sigui que agrair-li al Thomas la seva col·laboració. Podeu entrar al seu web http://www.youkalimusic.com/ i veure’n tot el seu catàleg.

Us presento ara el darrer projecte de Fresh Sound New Talent per acabar el programa d’avui. Us haig de comentar que ara farem un salt estilístic i que ens endinsarem en la música del Jazz Contemporani i així doncs, si hem escoltat el swing en els temes anteriors, ara no el trobarem a faltar, no per què no hi sigui, que no hi serà, sinó pel fet que no ens caldrà. El projecte s’anomena.....


“13 SHORT STORIES”
Joshua White

Editat per Fresh Sound New Talent              FSNT 536

Enregistrat, mesclat i masteritzat per Talley Sherwood el 9 de març de 2017 a Tritone Recording.
Produït per Joshua White
Productor executiu: Jordi Pujol

Joshua White, piano
Josh Johnson, saxo alto
Dean Hulett, contrabaix
Jonathan Pinson, bateria

Totes les composicions de Joshua White

Fresh Sound Records ha estat sinònim del jazz de la West Coast des dels seus inicis el 1983. A través dels anys, hem enregistrat molts dels músics que van construir l'escena, destacats solistes que s'han convertit en part de la història del jazz que coneixem i estimem. Ara tornem a les arrels amb aquest nou projecte, i branca de la nostra sèrie New Talent, dedicada a la generació emergent de grans artistes que provenen de Califòrnia, el sub-segell West Coast. Per començar aquesta etapa emocionant, estem orgullosos de presentar un dels joves lleons que està treballant de valent per fer-ho realitat, el talentós pianista Joshua White. El seu estil individual i la seva nova concepció del jazz us deixaran frapats i esperem que gaudiu del seu àlbum de debut. Benvingut al segell, Joshua! Això ens ha dit el mateix Jordi Pujol des del web del disc que us posaré al blog.


Aquest és un projecte també llarg, i és una casualitat que duri com l’anterior, 1h13m i uns quants segons. Projecte amb cinc temes a piano solo catalogats com a “CG1....CG5” on desenvolupa tota una amalgama de composicions encabides en el concepte més modern de la música actual farcides de creativitat. Música personal, a vegades íntima i a vegades més extravertida i rítmica de la qual miraré de posar un dels seus temes. Un projecte aquest encabit en el Jazz Contemporani amb tots els “ets i uts”, amb tota la diversitat que això implica.  Una magnífica balada anomenada “Morning”, alguns altres temes a mig tempo i un parell de temes més vius de tempo, afegint-hi també un tema llarg de més de 10 minuts, “Curiosity Lending”, són la oferta d’aquest músic impressionant que és Joshua White.

Doncs us proposo començar amb la balada, anomenada....

11.- Morning           (J. White)               6m32s

Doncs amb quina preciosa sonoritat de l’alto de Josh Johnson han començat aquesta delicada cançó de White. Una balada típica i preciosa composició que poc ens situa en el projecte per la música que ben aviat escoltareu. El contrabaixista Dean Hulett ha fet un llarg i reeixit solo, sol del tot, cosa no gaire habitual, car sempre hi sol haver algú més d’acompanyant. En aquest cas, Hulett se les ha vist ell sol amb el tema, sense cap referència harmònica, cosa una mica més complicada. Pràcticament el tema ha estat la curteta melodia inicial, el seu llarg i magnífic solo, i de nou, la curteta i preciosa melodia al final i així acabar aquest preciós “Morning”.

El pianista Joshua White (nascut el 17 d'agost de 1985) va tenir una formació musical paral·lela tant en les tradicions clàssiques com en la música gospel abans de conèixer la música més coneguda com "jazz" a la Universitat de Califòrnia, campament d'estiu de San Diego el 2003. Va començar formalment a tocar el piano a l'edat de set anys amb un professor privat, i posteriorment es va veure immers en la música de Bach, Mozart, Beethoven, Chopin, Rachmaninoff i altres. Després de competir en diversos concursos de música de piano clàssics i també organista / pianista a la seva església local, Joshua (a l'edat de 18 anys) va optar per centrar els seus estudis musicals en el jazz i les tradicions musicals improvisades, inspirant-se en els seus nombrosos innovadors.

"Joshua té un talent immens ... Em va impressionar el seu atrevit i valent enfocament de la improvisació en l'avantguarda de la innovació. És el seu propi home".- Herbie Hancock".

També tenim una bona col·laboració amb l’editorial basca Errabal Jazz de la qual en posem les novetats, quan ens les envien, i així és que els hi agraïm el seu suport, o sigui que al blog us posaré l’enllaça a la seva pàgina web..............

I segueixo amb més música d’aquest mestre al piano i a les composicions, i tan ben acompanyat, amb el sisè track del disc anomenat....

6.- Scarlet Tanager           (J. White)               6m06s

Doncs amb aquest tema sí en hem situat en el context de modernitat que és aquest projecte. El saxo alto està immens amb un llarg i reeixit solo, i acaronant-nos amb la seva moderna sonoritat. La secció rítmica de piano, contrabaix i bateria, l’han aixoplugat la mar de bé, amb  tot un reguitzell de motius rítmics. Cadascun dels tres semblà anar a la seva bola, però no, res de res. I ho dic perquè si el saxo alto improvisà, també semblà que ho feien els altres tres, per com l’han acompanyat. Més modern ens ha semblat el solo del líder i compositor White en una demostració de tècnica i concepte modern de l’harmonia. Amb ell, els altres dos de la base rítmica han seguit el mateix rol emprat amb el saxo alto, i sinó l’han ampliat amb més llibertat. Ja ho dic sempre, i és que el trio de piano, contrabaix i bateria és una màquina que funciona sola. Després d’aquest magnífic i modern solo, hi ha tornat amb la melodia del tema, tot i deixant un espai pel final solo del baterista, magnífic per acabar així el tema de White.

Joshua no només és un tècnic sorprenent i improvisador fluid, sinó que es basa en la història completa de la música en les seves múltiples formes i expressions per la seva manera personal de tocar i composar, cosa especialment notable a causa de la seva edat relativament jove. És el tipus de persona que sovint es classifica com un talent fenomenal, fins i tot freaky, el tipus de músic que no només impressiona per la seva habilitat i concepte artístic, sinó que fa que comenci a considerar seriosament la possible realitat de la reencarnació ".- Alex Cline”.

Seguint amb Joshua White...  Va ficar-se de cap a la música amb l'ajuda de músics de renom mundial com el compositor Anthony Davis, el saxofonista David Borgo, el flautista Holly Hofmann i el mestre de piano Mike Wofford. "Josuè va ser l'estudiant que més s’hi ha dedicat amb qui he treballat amb molt de temps", diu Wofford. "Absolutament centrat i amb una gran i intuïtiva comprensió de la música, fins i tot en aquesta primera etapa".

Si voleu escoltar jazz-rock i demés meravelles ja sabeu que podeu entrar al web de www.moonjunrecords.com i veure el catàleg extens d’aquesta editorial dirigida pel Leonardo Pavkovic, qui m’envia des de Nova York les seves novetats i que evidentment en aquest programa posem de tant en tant. Una abraçada Leonardo i gràcies pel teu suport.


I encara amb més música, i ara us proposo escoltar un dels cinc temes catalogats amb  CG1 i fins el CG5, tots cinc a piano solo a mode d’improvisació més o menys lliure, o sigui que escoltareu el....

12.-              (J. White)               3m50s

Doncs sembla que amb aquest tema resumiríem el concepte d’aquest projecte de Joshua Whiten, tot i haver-hi quelcom més tal i com heu escoltat i més que escoltareu. Aquests cincs temes a piano solo amb una durada de més de 19 minuts tots cinc, que deu n’hi do, resulten mostrar doncs el tarannà d’improvisador lliure del líder, pianista i compositor. L’ha iniciat amb una aproximació melòdica que després ha abandonat i ben aviat s’ha passejat per una estructura, que sembla ser-hi, per després abandonar-la aparentment, tan allunyat ha volat dels inicis. La creativitat d’aquest mestre és aclaparadora, com heu pogut escoltar. El seu concepte rítmic amb la mà esquerra és imponent, permetent-li a la dreta desenvolupar tot el seu geni. La tècnica és immensa també, la d’aquest mestre de les 88 tecles que ha volgut afegir aquestes cinc petites i solistes meravelles en el context global d’un projecte a quartet, amb tot de temes propis de diversa indole però encabits en el Jazz Contemporani.

En els anys següents, White va fer increïbles moviments a través de la comunitat de jazz del sud de Califòrnia, tocant amb el virtuós trompetista Gilbert Castellanos, la llegenda de saxofon alto, Charles McPherson, el contrabaixista Marshall Hawkins, el saxofonista tenor Daniel Jackson i l'ex sideman d’Anthony Braxton, Mark Dresser. Dresser va escollir el jove músic pel seu West Coast Quintet, que va comptar amb el saxofonista Ben Schachter, el virtuós trombonista Michael Dessen i el bateria Kjell Nordeson. "Josh és un súper-dolent" jove pianista, va dir Dresser. "El veig com un talent singular: porta molt a sobre". El virtuosisme de White no és mai sobre conceptes buits de tècnica. Té la extraordinària habilitat de combinar la lírica oberta amb passatges de tensió tumultuosa sense perdre l'oient en el procés. És, en definitiva, un improvisador cultural, prenent la seva herència i la possibilitat d'aventurar-se.

Recordeu que si us agrada la lliure improvisació podeu entrar al web de www.discordianrecords.bandcamp.com i veure el catàleg d’aquesta editorial dirigida per l’amic El Pricto on hi trobareu de tot i més relacionat amb la lliure improvisació, conduccions, free jazz, o quelcom inclassificable.

I segueixo amb més temes encabits en el Jazz Contemporani i ho farem amb el track vuitè anomenat...

8.- Memories of Motian     (J. White)               5m32s

Doncs el final, així com molt delicat, ha estat com l’inici, més o menys. Però entremig s’han passejat per lo millor i més granat del concepte contemporani del Jazz. Unes músiques on el concepte rítmic no és l’habitual i on les melodies i harmonies tampoc ho són. Tot plegat resulta un jazz molt modern, que requereix tenir les oïdes ben obertes per anar assaborint el missatge, que hi és. La llibertat en el Jazz és total i així és que en aquest projecte ho podem constatar. White em recorda a Cecil Taylor i no tant pel concepte percussiu d’aquest gran mestre i sí per la concepció de tot plegat, melodies i harmonies. Tot i semblar que hi hagi un sol solista que faci el seu solo, no és ben bé així, car aquí, cadascun d’ells és solista tocant tots plegats, a mode d’improvisació col·lectiva, res a veure però amb la que feien aquells primers herois del jazz primerenc a New Orleans. Després d’aquesta remoguda interna, han tornat a la delicadesa de l’inici, per així acabar aquest tema.

El 2011, White va ser admès al prestigiós Thelonious Monk International Piano Competition de Washington D.C., en última instància, situant-se al final en segon lloc dels 160 competidors de tot el món. Herbie Hancock era un dels jutges. "Joshua té un talent immens", va dir Hancock al crític de música George Varga del San Diego Union Tribune. "Em va impressionar el seu atrevit i valent enfocament de la improvisació en l'avantguarda de la innovació. Crec que Thelonious Monk s'hauria mostrat orgullós de l'actuació d'aquest gran jove artista". El crític de jazz del New York Times, Ben Ratliff, va estar a la competició i va comentar. "Va pressionar durament contra la secció de ritme i va improvisar amb la forma, explicant al baixista Rodney Whitaker i al bateria Carl Allen què fer i quan, accelerant i desaccelerant de sobte. (Ningú ho va fer). El Sr. White va utilitzar molta dissonància i desordre, però va ser provocativa, una confusió relacionada amb l'acord i no la del brillant solista que ho fa majoritàriament amb la mà dreta."

I ara sí que acabo el programa d’avui, i ho faré amb el tema on hi podreu una bona estona de swing, que em sembla el necessiteu. Abans però passaran d’altres coses. Escoltem doncs el tretzè track del disc anomenat...

13.- The Lower Case        (J. White)               7m43s

Doncs ens han deixat un magnífic solo del líder i també del saxo alto a tot Swing, però després d’ell, el del baterista, grandíssim també el qual ha encarat el final del tema, tal i com l’han començat. I és que els inicis no ens indicaren cap pista per pensar que trobaríem un solo amb el swing comentat. I així és aquest projecte, de no gaire fàcil. El piano solo inicial del tema, o més aviat, el piano fent la melodia del tema, si és que podem parlar de melodia. La modernitat d’aquest projecte rau en aquest concepte, i així és que ho estem escoltant des de després del primer tema, aquest una preciosa balada. El pianista ha anat desenvolupant el tema tot i afegint-s’hi els seus companys fins trobar-nos a tot swing. Magnífic canvi rítmic, amb un gran “walking” del contrabaixista i els tocs del xarles tancat tot i invitant a bellugar el cap d’un cantó a l’altre. Gran solo, a moments en l’ona Monk, però igualment molt personal, el del Joshua White. El solo del saxo alto ha estat igualment modern, encara que no ho sembli pel fet de lligar les notes i no sonar tan dissonant com el del piano. Johnson ha estat genial, per idees i fraseig, acaronant-nos amb el seu so, magnífic so del seu alto. I després d’ell, el baterista Pinson ens ha deixat clavats a la cadira tot i escoltant-lo a ell sol, i després, el final com us he comentat abans.

Durant els darrers anys, White ha estat reclamat com un dels pianistes més creatius i tècnics de Califòrnia del Sud. Toca regularment al Dizzy's (San Diego), Blue Whale (Los Angeles), The Loft (La Jolla), La Biblioteca d'Arts i Arts de l'Ateneu (La Jolla), i nombrosos altres llocs a la Costa Oest.
Format el gener de 2014, el Joshua White Quartet és un grup bi-cost, de dues costes, centrat en interpretar composicions originals, així com en explorar els límits de la improvisació col·lectiva. El JWQ inclou David Binney (Alto Sax), Harish Raghavan, Hamilton Price (baix), Damion Reid, Mark Ferber (bateria). Més aviat un quintet però amb dos contrabaixistes i dos bateristes. Per cert, no és el quartet que hem escoltat.

Doncs ja hem acabat el programa d’avui tot i esperant que us hagi agradat la proposta força trencadora que avui heu escoltat. I recordeu que hem començat no tant contemporanis, sí però molt moderns, amb el projecte del trompetista Jobathan Saraga anomenat “Journey to a new World”, magnífic i més melòdic projecte que acabem d’escoltar, el del pianista Joshua White anomenat “13 Short Stories”, tretze curtes històries, i sí que han estat tretze, però no han estat tan curtes.

I abans d’acomiadar-me us voldria recordar que aquest divendres 14 farem el darrer concert de Jazz del 2018 a la Sala Xica de la Societat Cultural La Vicentina, amb el gran trombonista Víctor Correa en format trio d’ell mateix, ambTxema Riera, orgue i Pep Mula, bateria. Un trio que serà realment quartet pel fet que l’orgue incorpora els més baixos alhora que acords i melodies. És possible que tinguem algun o alguna convidada, que de manera altruista els acompanyi. Un concert patrocinat per l’Ajuntament de Sant Vicenç dels Horts i per tant amb l’entrada gratuïta.

Doncs ara sí, ho deixem aquí, gràcies per ser-hi aquí o al blog del programa que ja sabeu què és www.jazzclubdenit.blogpspot.com.es i jo mateix Miquel Tuset i Mallol qui l’ha realitzat, xerrat pels descosits d’interessos comuns, i seleccionat les seves músiques, us espero la setmana vinent, si podeu, voleu i en teniu ganes i us desitjo molt bona nit i bon Jazz Club de nit en el Jaç de cadascú.
Miquel Tuset i Mallol.




Molt bona nit a tothom, ens retrobem de nou a Jazz Club de Nit aquí a Ràdio Sant Vicenç 90.2 amb un programa de Jazz per a vosaltres que us agrada el Jazz, com deia el nostre amic Cifu. A ell li dediquem el nostre programa avui i cada setmana que el fem. O sigui que “Un petó Cifu”. Aquí Miquel Tuset i Mallol qui us parla, realitza i presenta aquest programa, i com sempre amb les novetats dels nostres músics.

Doncs el programa d’avui el dedicarem a dos magnífics projectes acabats de sortir del forn que tenen un denominador comú anomenat BOP, l’un amb el nou concepte NewBop i l’altre amb el conegut HardBop afegint-li el Groove. Estic parlant d’un projecte que anirem a veure a la Nova Jazz Cava el 7 de desembre i és el del John Dubuclet’s NewBop Jazz Sextet, autoproduit, i també parlo del projecte celebració dels 25 anys dels De Diego Brothers, disc editat per Errabal Jazz. I per descomptat, amb un micro conte de Carme de la Fuente, dedicat als 25 anys dels De Diego Brothers.

Recordeu que podeu trobar el millor del jazz que es fa a casa nostra entrant a la web de Quadrant Produccions www.quadrantproduccions.es, allà tindreu la possibilitat d’adquirir els discos que vulgueu i veure tot el catàleg d’aquesta editorial de Lleida dirigida pel Josep Ramon Jové, des d’aquí una forta abraçada.

I nosaltres començarem el programa amb un projecte que em va enviar el seu líder, John Dubuclet, trombonista i qui va ser director de la Big Band Jazz Terrassa, ell soci de la Associació de Músics de Jazz i Música Moderna de Catalunya, des d’on me’l va enviar, projecte que us recomano anar a veure a la Nova Jazz Cava de Terrassa aquest proper divendres 7 de desembre, espai emblemàtic on el presentarà. Si hi aneu, allà que ens hi veurem.

El projecte es diu.....”Dayspring”....o sigui quelcom com l'Albada.....


“DAYSPRING”
John Dubuclet’s NewBop Jazz Sextet

Autoproduït
Enregistrat per Jordi Vidal el 16 i 17 d’abril de 2016 a l’Estudi Laietana, Barcelona. Catalunya.
Mesclat per Fredrik Carlquist
Masteritzat per David Casamitjana
Produït per NewBop Jazz

John Dubuclet, trombó
Matthew Simon, trompeta
Fredrik Carlquist, saxo tenor
Xavier Algans, piano
Joan Motera, contrabaix
Aldo Cavíglia, bateria

Doncs haig de dir-vos que tots els temes han esta compostos pel líder de la banda, John Dubuclet exceptuant-ne la magnífica versió del preciós “Cant dels Ocells”.
Doncs dir-vos que l’ànima d’aquest projecte, John Dubuclet és també l’autor de tot el llibret intern, ampli, escrit en quatre llengües, anglès, català, castellà i jo diria que suec. En aquestes notes internes ens explica els quatre apartats del projecte, “Què és Newbop?”, el concepte musical. “Dayspring”, el projecte a sextet. “Els músics”, on ens parla de cadascun d’ells, i finalment “La Música”, on comenta abastament la gènesi de cadascun dels temes, la qual cosa em facilitarà molt la feina. De fet, afegiré els seus comentaris als meus relacionats als solos, estructura i demés. Aquest és un projecte amb 9 temes o sigui que amb una hora justa de magnífica música i millors interpretacions. Temes que van de la balada reconvertida al swing en els solos del “Cant dels Ocells”, a dos temes amb més tempo, tot i que suau, “Little Groove” i “Those day’s gone by”. Un tema a tot swing “Midnigth People” i dos així com una mica boogaloos com alguns dels temes dels De Diego Brothers el que titola el projecte “Dayspring”, i el tercer track marcadament a aquest ritme, amb estructura de Blues, també amb el swing dels solos, “Blue Carmen”. Mentre que els tres temes més vitals del disc són “Mambo Jambo”, “Suspended until further notice” i el darrer track “Give and Take”.

I el John Dubuclet ens diu que....NEWBOP és una paraula que m'agradaria encunyar ara mateix. És un estil de jazz contemporani en el qual el contingut melòdic improvisat és basat primordialment en el llenguatge de Bebop. Newbop utilitza, de manera creativa, qualsevol fusió d'elements harmònics, rítmics o melòdics per realçar el poder expressiu de la música, sense destrossar el missatge musical etern dels grans innovadors de Bebop del segle passat.

I al blog us posaré l’enllaç a la pàgina web del líder, trombonista i compositor, John Dubuclet....http://newbopjazz.com

Som-hi doncs amb les músiques d’aquest projecte que veurem aquest divendres 7 a la Nova Jazz Cava, i escoltarem el preciós....

4.- Cant dels Ocells          (popular catalana)             6m19s

Doncs començar amb aquesta meravella de cançó és quelcom de significatiu per a nosaltres. Un preciós arranjament del líder de la banda, i improvisació al piano que Xavi Algans va tardar un minut i mig en pensar, després que John li digués “Xavi, per què no fas una introducció per començar?”. Li va dir, després dels 90 segons....”Està bé, ja ho tinc. Anèm-hi”.  La van enregistrar en una pressa de so, o sigui que això que heu escoltat és el que va sonar, sense tocar res des de la taula de mescles. A la preciosa i delicada introducció del  magnífic pianista Algans, li ha seguit l’arranjament delicat amb la trompeta del Matthew i ell mateix ha estat qui ha interpretat la preciosa melodia, en la A, a un tempo súper slow, mentre que Fredrik ha fet el pont. Després li han seguit les improvisacions amb un delicat swing, primer amb la del trombonista i ànima del projecte i després amb la de l’amic i gran trompetista Matthew Simon. Dubuclet és un gran trombonista, com acabem d’escoltar i que ja sabíem per haver-lo escoltat algunes vegades amb la Big Band de Terrassa, i és alhora un gran arranjador com acabem d’escoltar. Matthew ha fet també un solo molt líric, perquè així és el so d’aquest gran trompetista. El seu llenguatge jazzístic és aclaparador per evident i ben trenat. Al final, Fredrik ha estat qui ha fet la A del tema, ja de nou al tempo inicial, súper slow, i amb un so que et posa la pell de gallina. L’arranjament del John ha estat increïble, fent-lo amb un amor i respecte totals.

Tot i que el Newbop Jazz Sextet de John DuBuclet és una banda relativament nova a l'escena del jazz espanyol, el grup incorpora sis músics veterans ben coneguts pels aficionats al jazz de tot el país. John DuBuclet, exdirector de la Big Band Jazz Terrassa i actualment professor de trombó de jazz a l'ESMUC, ha reunit cinc dels seus millors col·legues: el brillant trompetista Matthew Simon; el conegut saxofonista suec Fredrik Carlquist; el pianista versàtil, Xavier Algans; l’excel·lent baixista, Joan Motera; i el virtuós bateria, Aldo Caviglia. Tota la música està composta i arranjada pel líder, i recorre tota la gamma d'estils relacionats amb el jazz des del funky a swing i passant pel latin jazz. En altres paraules, NEWBOP.

També tenim una bona col·laboració amb l’editorial basca Errabal Jazz de la qual en posem les novetats, quan ens les envien, i així és que els hi agraïm el seu suport, o sigui que al blog us posaré l’enllaça a la seva pàgina web..............

I seguim amb un dels temes amb un swing delicat, com tots excepte el “Cant dels Ocells”, on sí l’ha arranjat igual que tots els del disc...Un tema que es diu...

8.- Those Days Gone By   (J. Dubuclet)           6m49s

Segons ens diuen al llibret interior....
“Aquest tema és un homenatge als combos dels 60s com els d’Art Blakey & The Jazz Messengers, The Jazztet de Benny Golson, els de l’Horace Silver, Clifford Brown & Max Roach etc. El tema comença amb una melodia de Blues en mode menor orquestrada per a trombó i saxo tenor sobre la secció rítmica tocant en compàs partit. La trompeta entra en el pont i la base rítmica canvia a quatre pulsacions per compàs, o sigui a un 4x4 i a tot swing, i això ho dic. Tornen a la A trombó i saxo tenor i deixar pas al solo del trombonista, delicat i diuen ells que tranquil, que també. Sense presses, i un pel endarrerit del tempo per notar més la sensació del swing. Bon fraseig el del líder de la banda i improvisació força melòdica. Matthew s’hi afegeix amb la seva particular sonoritat lírica i brillant, diuen ells. Carlquist al tenor ens el mostra també amb una determinada delicadesa, alhora que magnífic missatge, centrat en l’harmonia alhora que també melòdic, amb salts angulosos d’intervals i amb un estil gairebé vocal. Xavi Algans al piano desenvolupa un solo nítid, pulcre de digitació i magnífic de concepció harmònica alhora que rítmica. Abans de la melodia principal, els músics ens van recordar el tema de Golson, “Along Came Betty”, i és que així ho ha volgut el compositor Dubuclet. Magnífic tema amb un swing delicat.

I ara us parlaré de qui és el líder d’aquesta formació, tot i dient-vos que si entreu a la seva pàgina web, podreu saber qui són també els seus companys, si és que no els coneixeu.

Encara que John DuBuclet va néixer a Santa Mónica, Califòrnia, es va criar a New Hampshire, un dels estats de Nova Anglaterra. Resident a Espanya des de fa molts anys, és conegut com a trombonista de jazz, educador i compositor. Es considera afortunat d'haver tingut l'oportunitat de tocar amb molts dels grups i músics espanyols i europeus més destacats: Tete Montoliu, Joan Albert Amargós, Peer Wyboris, Horacio Fumero, Transatlàntic Jazz Sextet, Pedro Iturralde, Pedrito Díaz, Ricard Roda, Roman Schwaller, entre molts altres. També ha tocat amb nombrosos músics internacionals de jazz i música llatina: Duke Ellington Orquesta (Mercer Ellington, director), Bebo Valdés New York Big Band, Louis Bellson Septeto, Michel Camilo, Michael Philip Mossman Quinteto, Larry Monroe, Celia Cruz, Tito Puente, Jimmy Owens Sexteto, i altres.

I dir-vos què si entreu al web de Temps Record: https://tempsrecord.cat/ hi trobareu tot el seu extens i divers catàleg. Aquesta és també una editorial de casa nostra amb un ampli ventall d’estils des de Bandes Sonores, a Blues, Boleros i evidentment Jazz, passant pel Flamenc i la Fusió. O sigui que agrair-li al Josep Roig el seu suport i des d’aquí una forta abraçada.

Doncs ara canviarem una mica de ritmes, al menys els inicials de la melodia amb un preciós tema de Dubuclet anomenat....

3.- Blue Carmen     (J. Dubuclet)           8m16s

I és que després d’escoltar-lo sencer un ja s’ha adonat que estem volant amb un Blues. El tema l’inicien els tres vents alhora sobre una base rítmica amb un ritme així com una mica trencat tot i ser un clar 4x4, i ho dic més aviat per com el baterista marca els cops a la caixa. El swing apareix de nou en el solo del líder, magnífic solo i sonoritat la del seu trombó de vares, que no de pistons. Bones idees en un blues, que se n’ha de tenir moltes i diverses perquè no soni massa repetitiu. I el mateix fa Fredrik al tenor, mostrant-nos la seva gran tècnica amb arpegis ascendents, descendents i d’altres meravelles alhora que sonoritat. Matthew s’hi afegeix amb la seva prístina sonoritat i lirisme, i ho repetiré les vegades que calgui, les d’aquest mestre de tants i tants joves trompetistes que ara ens estan meravellant, com puguin ser Òscar Latorre, Joan Mar Sauqué, Oriol Vallès, etc...El pianista s’hi afegeix amb una altra gran demostració de “savoir faire” encabit ara en el so més Bluesy, mentre que també hem escoltat el primer solo del gran contrabaixista Joan Motera. Aquest és un músic que hem tingut també en el Jazz Club La Vicentina i ja fa uns mesos. I aquest “Blue Carmen” és un tema dedicat a la dona de John Dubuclet, exemple de com un sextet pot sonar molt més expressiu que una formació bàsica a trio. El final és un llarg “fos” en el qual els vents entaulen una improvisada conversa amb les línies rítmiques.

I també John ens parla abastament en el llibret del perquè de tot plegat en aquest DAYSPRING relacionant-nos la música del Jazz i el concepte econòmic. I com durant la Segona Guerra Mundial, van anar desapareixent les grans orquestres, impossibles de pagar, per formacions més reduïdes, tals són els primers combos de Bop, el posterior HardBop i estils afins. Això ens ho explica perquè sap que ara també hi ha una certa dificultat en bellugar formacions grans, i tot i que la seva no ho és massa, un sextet costa més de posicionar en el mercat que un trio per exemple. Tot i saber tot això, acaba explicant-nos que els “colors” d’un sextet no tenen res a veure dels del trio base i també ens parla del perquè de la selecció dels músics de la banda, tots amics seus, amb els quals ha compartit innombrables bolos en projectes diferents, i finalment ens explica que ha compost els temes pensant en els companys que en faran les improvisacions.


Recordeu que si us agrada la lliure improvisació podeu entrar al web de www.discordianrecords.bandcamp.com i veure el catàleg d’aquesta editorial dirigida per l’amic El Pricto on hi trobareu de tot i més relacionat amb la lliure improvisació, conduccions, free jazz, o quelcom inclassificable.

I seguim ara amb una mica més de tempo i també canvi rítmic amb el tema anomenat...

5.- Mambo Jambo  (J. Dubuclet)           6m16s

I ens diuen que....
“És exactament el que suggereix el títol, una fusió del Mambo llatí i el Hard Bop. Estilísticament, és com si fos una trobada entre Tito Puente i Horace Silver. Tots els membres del grup contribueixen amb un solo improvisat..”
Un tema amb aires inicials a lo Silver amb una melodia entremig dels dos estils. Fredrik és qui els ha iniciat a tot Bop, per fraseig i tècnica, ben recolzat per la secció rítmica, latin per les percussions i funky pels acords del piano. Bona barreja. El trompetista ha seguit amb una altra demostració de mestria i calidesa tot i el seu so en el registre agut, tot i que mai en el súper agut. Després ha estat el compositor amb el seu trombó qui ens ha recordat a gent com Curtis Fuller. Xavier Algans ha brillat per la seva interpretació, en un estil on el latin hi és i a ell que li agrada tant, i sinó recordeu que ell és un dels Afro Blue i ànima creativa del grup conjuntament amb en Pepo Domènech i demés. Algans ha fet anar la mà dreta amb velocitat i finor aconseguint unes línies melòdiques precioses, alhora que el joc a dues mans i els acords resultants. Motera ha tornat a sonar contundent per so i missatge en una roda de solo mentre que finalment hem pogut escoltar al gran baterista i amic Aldo Cavíglia en una curta línia solista. I potser aquest gran mestre hauria d’haver fet alguns altres solos, tot i que segurament els podrem veure a la Nova Jazz Cava aquest divendres 7 de desembre. Després d’ell, la secció de vents hi ha tornat amb la magnífica melodia d’aquest “Mambo Jambo”.

I seguint parlant de Dubulet, com a director de la Big Band Jazz Terrassa durant 11 anys, va col·laborar amb molts dels grans del jazz: Frank Wess, Frank Foster, Slide Hampton, Bobby Shew, Dennis Rowland, Randy Brecker, Bart van Lier, Gary Smulyan, John Mosca, Ken Peplowski, Barbara Morrison, i molts, molts més. Els seus estudis inclouen una Llicenciatura en Música de la Universitat de New Hampshire, un Màster Universitari d'Educació de la Universitat Autònoma de Barcelona, un diploma de Composició i Arranjaments de la Dick Grove School de Los Angeles i un certificat d'Interpretació de Jazz de la Berklee School of Music de Boston. Actualment, és professor de trombó de jazz, conjunts i improvisació a l'Escola Superior de Música de Catalunya (l'ESMUC) i professor de trombó i conjunts al Conservatori de Terrassa.

I acabarem el projecte d’aquests mestres i  les seves magnífiques músiques amb el tema de Dubuclet....

7.- Suspended until further notice                    (J. Dubuclet)           4m58s

Un tema a tot swing ja des de l’inici, i és que ens diuen també que....
“Les composicions d’aquest CD sovint poden semblar enganyosament fàcils per improvisar quan, en realitat, fins i tot les formes més estàndard contenen moltes sorpreses harmòniques que mantenen al solista sempre alerta i aquest tema n’és un exemple. Encara que la melodia és relativament fàcil de cantar, l’harmonia és complexa.....”. I ara ens expliquen detalladament la construcció harmònica del tema i així és que ens diuen que...”Els acords de sèptima de dominant suspesos de la secció A i B es basen en un sistema multi-tònic i l’harmonia de la secció C procedeix de l’escala de tons. Quan a aquesta harmonia de li afegeix una forma estesa de 40 compassos, es pot veure que aquest tema no és exactament fàcil d’improvisar...” deu n’hi do, i acaben dient que això no és cap problema per cap dels músics d’aquest magnífic sextet, evidentment que no com hem pogut escoltar en tots els temes del projecte.

I així és que l’han començat a tots vents amb frases entretallades en un tema amb estructura de 40 compassos AABCA, essent les As, B i C com ens han explicat. I és que el solo de Fredrik sorgit després de la presentació de tot el tema per part de tota la formació, ha deixat de banda el seu aspecte més melòdic reconvertint-se en quelcom més amb un punt d’agressivitat i segons ells també “incandescència”. Algans ha seguit l’ona un tant agressiva de Carlquist abans però passejant-se una mica pel “Nows the time” de Parker, una agressivitat relativa i relacionada als acords emprats i línies melòdiques relacionades i no per la sonoritat. En definitiva un tros de tema per acabar aquest projecte.

I deixeu-me que us digui que podeu entrar al web de www.freshsoundrecords.com per veure l’extens catàleg d’aquesta nostra editorial i també podeu anar a la botiga Blue Sounds al carrer Benet Mateu 26 i comprar de tot i més relacionat amb el món del Jazz...discos, llibres, dvds, vinils....etc. Allà hi trobareu els caps de setmana i dilluns pel matí a l’amic Enrique Heredia, mentre que la resta de dies hi trobareu a l’Esteban. Ells dos us assessoraran en tot lo de Fresh Sound Records, editorial creada pel gran entusiasta amant del Jazz, Jordi Pujol Baulenas, des d’aquí una forta abraçada.

COMENTARI FINAL
Com a comentari final, potser faci falta indicar a l'oient que tots els temes van ser gravats en una o dues preses. Totes les versions són completes sense cap intercanvi entre preses diferents de la mateixa cançó. Tot el procés de postproducció, com en tots els veritables discos de jazz, ha estat limitat a la mescla i masterització de l'àudio.

Doncs amb aquest tema deixem el magnífic projecte de John Dubuclet i ara em sembla un bon moment per escoltar el micro conte de Carme de la Fuente que segurament ens parlarà de la trajectòria dels germans De Diego i els seus 25 anys.
.................................
Gràcies Carme per explicar-nos-ho tan bé amb la teva particular sonoritat, delicada tot i preparant-nos per escoltar el projecte dels nostres amics anomenat......


“SINCE 1993”
De Diego Brothers

Editat per Errabal Jazz    ER100
Enregistrat l’abril de 2018 a l’estudi Amigó 42
Mesclat per David García

Víctor de Diego, saxos
Juan de Diego, trompeta
Abel Boquera, orgue Hammond B3
Caspar St. Charles, bateria

Aquest és un projecte on les composicions corren a càrrec dels dos líders i germans. S’ha de dir que tot i ser un disc celebració de la música que han fet tots aquests 25 anys, no és una recopilació, que ben bé podria ser, així és que tots els temes els estrenem per a l’ocasió. Per molts anys amics i una abraçada ben gran. Ells han vingut al Jazz Club La Vicentina com a De Diego Brothers però també presentant els seus respectius projectes, Víctor de Diego Quartet, Víctor de Diego Trio, Juan de Diego Trakas, i els tindrem l’any vinent amb aquest projecte que esteu a punt d’escoltar.

Els bilbaïns Juan i Víctor de Diego són dos veterans músics les carreres dels quals han transcorregut d'alguna manera en paral·lel però per vessants pròpies a l'acusada personalitat de cadascú. En comú tenen el seu insubornable amor pel jazz i la seva capacitat per fer música allunyada dels llocs comuns, arrelada i que sempre planteja coses: mai banal. Les seves respectives trajectòries, junts i per separat, els avalen. Però compte amb els seus companys de viatge en aquest disc: Abel Boquera, un pianista de Vilanova i la Geltrú, que, com Victor i Juan, resideix des de fa uns anys a Barcelona i que domina el Hammond B3 (inclosa la difícil tècnica de la pedalera de baixos) amb autoritat i gust exquisits, una cosa fonamental a l'hora de crear les atmosferes pròpies d'un disc com aquest. Els seus solos són sempre deliciosos: n'hi hauria prou el de “Roc’s” per deixar molt clar el músic que porta dins. Que el londinenc però també establert a Barcelona Caspar St Charles és un bateria de recursos i solidesa notables és una cosa que estava clara des de fa força temps. Músics com ell són capaços de tirar de versatilitat i proporcionar sempre solidesa i color a diferents contextos del grup i direcció musical, sense perdre gens de la seva personalitat. I això hem extret de la seva pàgina web, força ben explicat.

Com sempre dir-vos que al blog us posaré l’enllaç a la pàgina web d’aquest disc d’Errabal Jazz.


Tot i haver-hi una balada i dos temes a tempo mig slow, he optat per posar-vos els més potents, o sigui que començarem amb el menys potent dels potents, tema farcit de Funk de Groove compost pel Juan anomenat....

2.- Chiretas                 (Juan de Diego)          5m46s

Aquesta és una composició “típica” del Juan, i dic això perquè aquest estil melòdic i rítmic és ja com la “marca de la casa”. Juan gaudeix amb aquest ritme marcat i un tant divertit, amb tot el Groove del món, això sí. S’han passejat pel tema en un parell de chorus, i ja deixant pas al solo de l’Abel a l’orgue. Els De Diego han tingut moltes i diverses formacions, canviant de pianista, de contrabaixista, de baterista, i és en aquesta darrera fornada que han incorporat l’orgue de l’Abel, així és que ja no necessiten el baixista. A la contraportada del llibret interior diu així. 25 anys De Diego Brothers han sido, i hi ha tots els col·laboradors d’aquests 25 anys. Bé, doncs el solo de l’Abel s’emmarca en l’estil, un dels estils, del gran Jimmy Smith, fent-lo ell amb tot el groove possibles i gran demostració de tècnica. Víctor l’ha seguit amb un solo terrorífic, ell, un dels solistes de saxo tenor i també alto, més potents del país. Encara recordo el que va fer amb el desaparegut Phil Woods a duet, en un tema i actuació de la Barcelona Jazz Orquestra, increïble com el Víctor tocà contestant les frases que li proposà el genial i tristament desaparegut Phil Woods.

Escoltant aquest nou disc dels germans De Diego es pot sentir aquesta sensació tan agradable d ' «estar a casa», de gaudir d'un jazz amb majúscules tan intemporal com estimulant. Els seus aromes bluesy, el seu groove constant i l'atractiu del seu material compositiu són tan sols unes poques de les seves moltes virtuts. I hi ha també la compacta sonoritat del grup, que respira a un temps i té sempre molt clar a on va i com crear l'atmosfera adequada per a cada tema. Les aromes funk estan ja presents des dels compassos inicials de “Macarrones con David L.”, i impregnen joiosament tot l'àlbum. Particularment emotius resulten els talls més relaxats, com “Yeah”, “Amor crónico” o “Mikro”, perfectament desenvolupats i plens d'aquest soul que t'arriba dins. Per la seva banda, les composicions més rítmiques mostren varietat, des del poderós blues veloç de “Roc’s” a l'interessant bastida rítmica de “Gostrondiko”, passant per un fantàstic “Me niego” que de ben segur a més d'un li portarà a la ment ressons del vessant més funky d'aquell inoblidable quintet del Miles dels 60s, amb Hancock i Tony Williams fent de les seves. Doncs això ens diuen els d’Errabal Jazz.

I nosaltres seguirem amb un altre magnífic tema, ara amb un tema de Víctor de Diego, anomenat....

7.- Gostrondiko       (Víctor de Diego)    4m17s

Doncs del tema parlarem després, però abans us vull comentar un aspecte que podríem situar en l’àmbit cultural, tot i que també hi podria haver vessants més en l’àmbit polític i demés. I és que de tots és sabuda la militància política com a ciutadans d’esquerres que són els dos germans De Diego. Una militància que no sé si és en cap partit o formació, i sí en l’àmbit de les idees. Juan ja havia mostrat el seu tarannà tot i recordant els seus avis, crec, en un dels seus projectes de Trakas, un record d’uns avis exiliats i/o represaliats pel franquisme. L’assumpte és que aquest disc editat per una editorial basca que ells mateixos van contribuir a crear amb el seu suport i produccions, està escrit en català, basc i espanyol, en aquest ordre. I això vol dir que el català és preeminent, essent-ne qui primer encapçala els textos, i a vegades amb una barreja amb el castellà, per fer-ho més comprensible. Porten molts anys a casa nostra, i els dos germans el parlen, donen classes a escoles de música del país, presenten els seus concerts en català i sempre han mostrat el seu suport per la llibertat dels pobles, el seu i el nostre. Doncs ara sí, ara la música d’aquest magnífic tema “Gostrondika”, farcit de funk, de Groove en una composició del Víctor. La melodia de l’inici, a dos veus, a dos vents, també ha estat la del final, amb un ritme una mica trencat i així doncs que complex. En els solos s’ha mantingut i ha donat suport al grandíssim solo del Víctor, el qual, per la sonoritat em sona a Joe Henderson i per llenguatge al mateix saxofonista basc, personal i reconeixible. El Groove i Swing més consistent ha aparegut en el solo de l’Abel Boquera a l’orgue, amb un “walking” d’ell mateix als més baixos, que per això utilitza un Hammond B3. Un solo magnífic que ha deixat pas de nou a la melodia, força maca i reeixida del Víctor.

I darrerament amb els amics de Youkali Music i concretament amb el seu director Thomas Schindowski estem en contacte i així és que em fan arribar alguns dels projectes del seu extens catàleg, o sigui que agrair-li al Thomas la seva col·laboració. Podeu entrar al seu web http://www.youkalimusic.com/ i veure’n tot el seu catàleg.

I nosaltres seguim amb un altre tema, ara del Juan de Diego anomenat...

5.- Me niego           (Juan de Diego)                5m58s

I del llibret i com a títol “De Diego Brothers compleix 25 anys” ens diuen, escrit en català i com a primera pàgina...

“Ara fa un quart de segle Juan, el petit dels germans músics bilbaïns aterrava a la ciutat comtal. Allà l’esperava el nagusi Bittor, qui hi havia arribat quatre anys abans per a establir-se en la moguda jazzera de la capital catalana, actuant als locals emergents de l’època amb els músics que després serien referencials del jazz estatal (Jordi Bonell, Jordi Rossy, David Xirgu o Albert Bover)....


I després seguirem i ara de nou la música, la d’aquest tema del Juan carregat també de Groove, concepte aquest que té un significat clar i que ja us he comentat alguna vegada, i que vol dir el “com camina un tema”. I és que tots aquests temes caminen de collons. Aquest en concret ho fa d’una manera delicada i així em sembla a mi el “baxkground” dels acords de l’organista mentre el Víctor fa el seu esclatant i llarg solo. I és que la posterior melodia del final amb que clouen el tema és també delicada. L’inici amb el permanent orgue de l’Abel i la suavitat dels copets del Caspar als plats i xarles, ens situen en l’àmbit del tema, i després també amb la melodia a dos vents dels dos germans. Abel ha encetat els solos, i ja veieu, dos instruments omplint tot l’espectre sonor, amb orgue i bateria, el primer fent funcions dobles també de contrabaix. Magnífic solo de l’Abel el qual deixa pas al ja comentat del Víctor. Al final del tema, un dels motius principals del tema els inclouen la resta de companys per després la melodia, però sempre i abans, aquests acords màgics i suaus de l’organista.

Si voleu escoltar jazz-rock i demés meravelles ja sabeu que podeu entrar al web de www.moonjunrecords.com i veure el catàleg extens d’aquesta editorial dirigida pel Leonardo Pavkovic, qui m’envia des de Nova York les seves novetats i que evidentment en aquest programa posem de tant en tant. Una abraçada Leonardo i gràcies pel teu suport.

I encara seguim amb un altre tema del Juan, primer track del disc, amb més tempo i que parla d’un dinar a base de macarrons amb el David L. O sigui que..

1.- Macarrones con David L.       (Juan de Diego)      6m00s

I seguint amb el que diuen al llibret....
“L’any 93 formen De Diego Brothers: Podem tocar temes de Lee Morgan, rotllo “boogaloo”, li va dir el “big brother” al Juan. I així van començar, amb aquest aire Blue Note, brisa funk i boogaloo. “El primer bolo, si no ho recordo malament, va er aquell mateix anys 93 al Jazzsi del carrer Requesens del barri Xino, ara Ciutat Vella. Hi eren Joan Monné (piano), Rai Ferrer (contrabaix), i en Ramón Díaz que substituïa l’aleshores bateria del grup, en Xavi Maureta”, recorda en Juan. Després van venir dos discos, un munt de Festivals, gires i clubs de tot arreu. I jo afegiria, inclòs el Jazz Club La Vicentina.

I de la música d’aquest tema, del ritme, del “boogaloo” comentat i que hem escoltat en aquest magnífic tema del Juan, doncs dir-vos que aquests “Macarrones con David L.” han estat boníssims. I és que hem pogut escoltar al compositor en el seu solo, amb la seva particular sonoritat ratllant en el concepte minimalista de la interpretació, alhora que amb un reguitzell d’arpegis executats amb mestria. El solo del Juan, quasi al final, ha donat peu a una mena de “turn around” per acabar el tema. Un tema que l’han començat quasi de manera habitual organista i baterista per deixar pas a la melodia a duet dels dos  germans, una melodia que ja tenim incorporada per sonoritat reconeguda i que igualment ens agrada, ens acarona pel bon gust. Víctor ha iniciat els solos, amb un so dolç, i és que tot i el ritme persistent de Caspar no deixa de ser un tema delicat també pels acords de l’orgue. Un altre llarg i reeixit solo del “big brother” que ha deixat pas al del seu estimat germà.


I acabarem aquest projecte i programa amb el tema més viu a càrrec del Víctor de Diego, anomenat....

3.- Roc’s       (Víctor de Diego)    5m29s

I ens acaben dient des del llibret interior...”ara han  tornat a l’estudi a gravar aquest nou disc amb l’Abel Boquera (orgue) i en Caspar St. Charles (bateria), amb composicions originals i, com no podia ser d’altre manera, conservant l’essència de De Diego Brothers: Jazz directe, calent i fresc.

Doncs sí, així és aquesta música, jazz directe, calent i fresc, i jo afegiria que també és un jazz càlid i així és la seva sonoritat dels seus vents, l’orgue i el d’un bateria que té molt clara la seva funció rítmica i gens sorollosa. Amb aquest Blues tanquem el nostre recolzament a aquest projecte, i és que l’essència de De Diego Brothers és aquesta i també el seu reconeixement a qui va ser un dels impulsors d’aquest concepte amb l’orgue i bateria com a base rítmica, el gran Jimmy Smith. I és que l’Abel ha fet de Jimmy Smith ja des de l’inici, per després donar pas als dos germans a duet de melodia. Juan ha iniciat els solos amb un de magnífic, reconeixent-lo per so i fraseig. El seu germà Víctor l’ha seguit amb una altra gran interpretació, i sempre amb un “background” magnífic de ritme, alhora que els acords i baixos de l’orgue. Un projecte magnífic que podrem veure al Jazz Club La Vicentina si tot segueix com ara en l’àmbit polític local. Al final del tema, han fet uns “quatres” amb el magnífic baterista anglès establert a casa nostra de fa força temps, baterista i flautista també, Caspar St. Charles.

Doncs amb aquest magnífic tema hem acabat projecte i programa d’avui, primer amb els NewBop Jazz Sextet que veurem a la Nova Jazz Cava aquest divendres 7 de desembre, entremig del pont de dues dates que són festa, l’una pels catòlics i l’altre pels unionistes i hem acabat amb el projecte ple de Groove dels germans De Diego i companys.

Doncs ara sí, ho deixem aquí, gràcies per ser-hi aquí o al blog del programa que ja sabeu què és www.jazzclubdenit.blogpspot.com.es i jo mateix Miquel Tuset i Mallol qui l’ha realitzat, xerrat pels descosits d’interessos comuns, i seleccionat les seves músiques, us espero la setmana vinent, si podeu, voleu i en teniu ganes i us desitjo molt bona nit i bon Jazz Club de nit en el Jaç de cadascú. 
Miquel Tuset i Mallol

 

blogger templates |