Per causes alienes a la meva voluntat, no podré posar la informació habitual de text i portades dels  discos. Aparentment s'ha fet malbé el disc dur extern on tenia tota la informació de la 10ena temporada. Miquel Tuset i Mallol.


Molt bona nit a tothom, ens retrobem de nou a Jazz Club de Nit aquí a Ràdio Sant Vicenç 90.2 amb un programa de Jazz per a vosaltres que us agrada el Jazz, com deia el nostre amic Cifu. A ell li dediquem el nostre programa avui i cada setmana que el fem. O sigui que “Un petó Cifu”. Aquí Miquel Tuset i Mallol qui us parla, realitza i presenta aquest programa, i com sempre amb les novetats dels nostres músics.

Doncs deixeu-me que us presenti el proper concert, el de febrer, organitzat pel Jazz Club La Vicentina, i patrocinat per l’Ajuntament de SVdH, i què és el que ens faran Guillem Arnedo Band & Celeste Alías sobre la música del gran compositor americà del Great American Song Book. El projecte és el segon que fan sobre aquesta figura i es diu “Let’s Sing O. Hammersteim II”. Això serà el proper divendres 8 de febrer a la Sala Xica a les 22h. L’entrada és gratuïta. Us hi esperem altre cop amb un concert on la veu femenina té la màxima importància.

Pel que fa al programa d’avui, dir-vos que si el de la setmana anterior el vaig dedicar a dos discos amb el vibràfon com a protagonista, el d’aquesta el dedicarem a les cordes, les de la guitarra. Coincideix també que els projectes estan relacionats amb discos aconseguits anant a veure concerts en directe i també amb discos que aviat presentarem al Jazz Club La Vicentina. Per començar podreu escoltar el Jaume Llonbart “SOLO”, editat per Underpool. Després, el “Barcelona Encounter” amb Michele Faber / Riner Scivally, disc autoproduït. Per acabar, escoltareu el “Movin’ Wes” amb Adroher, Riera, Prats, també autoproduït. I avui amb un micro conte de Carme de La Fuente.

I deixeu-me que us digui que podeu entrar al web de www.freshsoundrecords.com per veure l’extens catàleg d’aquesta nostra editorial i també podeu anar a la botiga Blue Sounds al carrer Benet Mateu 26 i comprar de tot i més relacionat amb el món del Jazz...discos, llibres, dvds, vinils....etc. Allà hi trobareu els caps de setmana i dilluns pel matí a l’amic Enrique Heredia, mentre que la resta de dies hi trobareu a l’Esteban. Ells dos us assessoraran en tot lo de Fresh Sound Records, editorial creada pel gran entusiasta amant del Jazz, Jordi Pujol Baulenas, des d’aquí una forta abraçada.

Comencem doncs amb el treball a guitar....


“SOLO”
Jaume Llombart

Editat per Underpool el 2015     UNDP-015
Enregistrat i mesclat per Sergi Felipe el gener de 2011, a l’Underpool Studio, Esplugues, Barcelona.
Produït per Underpool

Jaume Llombart, guitarra

Aquest és un projecte dedicat a Thelonious Monk, on Jaume Llombart interpreta ell sol els temes que va tocar Monk en els seus discos, a vegades a piano solo i a vegades no.

I en el díptic que hi ha en el disc, un altre guitarrista insigne, l’Alfred Artigas, ens diu...
“Quan es parla d’un músic i del seu respecte per la tradició, hom pensa més en el llenguatge i no en les costums. La transmissió dels codis i usos d’una música concreta és, en la majoria dels casos, una línia discontínua on l’artista escull un o diversos segments per a incrustar-se com a punt de partida. No és com quan el teu pare t’ensenya a pescar, i sí és més com fer “zapping” des del sofà. Per sobre dels llenguatges hi ha una altra tradició: La de fer sonar lo millor possible tot el que toques. La de la respiració, la de la generositat, la de la imaginació, la de la sinceritat. I aquesta línia no està formada per punts, És ubiqua. Al cap i a la fi, un metrònom defineix un tempo, però el vaivé assetjant dels omòplats d’un guepard, també.”

Projecte íntim, amb deu temes curtets amb una durada d’uns 25 minuts en total, una mena de joia que ell va voler enregistrar, car no segueix els paràmetres estàndards de durada d’un disc convencional, i del qual us en posaré una petita mostra.

Comencem escoltant la música d’aquest delicat projecte, un disc que em va donar el Jaume al Jazzman el primer dijous d’aquest mes, on va tocar alguns d’aquests temes i molts més altres en un sublim concert a guitarra solo. La balada, composta per Eubie Blake i lletra de Andy Rajaf és el preciós...

9.- Memories of you                   (Blake & Rajaf)       4m07s

La cançó va ser presentada per la cantant Minto Cato en el show de Broadway, Lew Leslie's Blackbirds de 1930. Una versió d’aquest any gravada per Louis Armstrong amb Lionel Hampton és la primera vegada que el vibràfon es va enregistrar en la música popular. Thelonious Monk va enregistrar aquest tema el 1956, el segon per Riverside, en el disc anomenat The Unique Thelonious Monk, amb Art Blakey i Oscar Petitford. També ho va fer en el Monk’s Time, del 1964. Jaume ens en fa una recreació, amb total delicadesa i personalitat. Una balada que hem escoltat moltes vegades, cantada i també instrumental, i que ell toca només amb la guitarra, fent la melodia alhora que amb els arpegis fer els acords i ritme. Cal veure’l en directe per entendre l’abast de tot plegat. I és que sovint amb el disc no n’hi ha prou per a copsar-ho tot, i per això en aquest programa sempre us dic que aneu als concerts en viu.

A la pàgina web de ClasiJazz podeu llegir de tot i més sobre Jaume Llombart, sobre aquest disc i d’altres de la seva autoria. Alguna cosa us diré jo també.


Recordeu que podeu trobar el millor del jazz que es fa a casa nostra entrant a la web de Quadrant Produccions www.quadrantproduccions.es, allà tindreu la possibilitat d’adquirir els discos que vulgueu i veure tot el catàleg d’aquesta editorial de Lleida dirigida pel Josep Ramon Jové, des d’aquí una forta abraçada.

Ara us proposo escoltar un tema de Ellington que Monk interpretà a piano sol en un vídeo enregistrat en directe a Berlin al Berliner Jazzstage el 1969....el conegut

6.- Satin Doll           (D. Ellington)          3m12s

En Jaume l’interpreta a un tempo més viu del que va fer Monk en aquest concert a Berlin, però segueix fil per randa la manera percussiva de tocar del genial compositor. De fet en tot aquest projecte intuïm que Monk hi és per totes bandes. De piano solo a guitarra solo. Hi ha molts músics que senten una especial veneració per Monk i dels que jo conec, ara em ve al cap un altre pianista insigne que ho ha professat diverses vegades en públic, i aquest és Albert Bover, un dels grans d’aquesta pell de brau. N’hi ha molts més, com el jove Toni Sagi, el qual va dedicar el seu primer treball, que vam posar en aquest programa també a Monk. De guitarristes també n’hi deu haver, n’hi ha, com de saxofonistes, etc, etc. I és que pocs músics hi deu haver que no el venerin, i no com un sant, i sí com un geni, què és el que va ser. Jaume no és un “geni” a l’estil de Monk, però se l’hi acosta molt. El seu, i meu amic Ernesto Aurignac li va dedicar un llarg text d’admiració vers el guitarrista d’Igualada motivat per la participació d’aquest en el disc UNO del malagueny. Fer un disc a guitarra solo, fent-s’ho tot, melodia, baixos, ritmes, harmonies, no està pas a l’abast de tothom, no. I ja heu pogut copsar quina delicada interpretació d’aquest tema d’Ellington. I és que Monk també va dedicar un dels seus discos a la música de Duke.


Seguim però dir vos què si entreu al web de Temps Record: https://tempsrecord.cat/ hi trobareu tot el seu extens i divers catàleg. Aquesta és també una editorial de casa nostra amb un ampli ventall d’estils des de Bandes Sonores, a Blues, Boleros i evidentment Jazz, passant pel Flamenc i la Fusió.

I seguim amb el Jaume i un tema típic del repertori de Monk anomenat....

3.- Lulu’s Back in Town  (Al Dubin & Harry Warren)       3m11s

I aquest tema també el va enregistrar Monk en el Monk’s Time del 1964, amb el seu inseparable Charlie Rouse, i la base rítmica amb Butch Burren, contrabaix i Ben Riley, bateria. A Monk el van enregistrar en pel·lícula en els molts concerts que va fer a Europa i es poden veure algunes d’aquestes filmacions per internet a través de Youtube. Aquest és un tema que pertany al Jazz Clàssic i que Fats Waller ja ve enregistrar allà pels anys 30s del segle passat, concretament el 1935, mateix que es va poder veure en un musical de Broadway. Escoltant a Monk, escoltem també a Fats Waller només que molt més tranquil de tempo, i així és com l’ha fet en Jaume. A la manera de Monk, com tot aquest àlbum. S’escolten però, de passada, aquestes referències estilístiques de Waller i no en el tempo, que ja us he dit que és més slow. Manen però les referències a Monk. I és que poder escoltar-lo a guitarra solo és tot un privilegi, i si és en un concert en directe encara més.

I darrerament amb els amics de Youkali Music i concretament amb el seu director Thomas Schindowski estem en contacte i així és que em fan arribar alguns dels projectes del seu extens catàleg, o sigui que agrair-li al Thomas la seva col·laboració. Podeu entrar al seu web http://www.youkalimusic.com/ i veure’n tot el seu catàleg.

I acabarem el primer projecte d’aquesta nit amb un dels temes més vius d’aquest treball en solitari, tema de Johnny Greer del qual Nat King Cole en va fer la lletra, tema anomenat....

4.- Just you, just me         (J. Greer & N.K. Cole)      2m34s

Aquest és un altre dels temes que Monk va enregistrar amb Ocar Petitford i Art Blakey el 1956, com he comentat abans amb el primer tema que hem escoltat. El swing hi és, tot i no sentir el “walking” del contrabaix i el “ride” o “charles” del baterista, però hi és de manera evident. Aquest swing evident hi era en els enregistraments de Monk i concretament en aquest tema i disc comentat abans The Unique Thelonious Monk. De fet, ja us haureu adonat de la dificultat de tocar aquest tema a guitarra solo. Increïble com ho ha fet el Jaume, un dels nostres referents en això de la guitarra de Jazz. A ell, que no li agraden gens les etiquetes, li hauria agradat que digues, la guitarra, a seques, o sigui que queda dit.

I avui farem un programa una mica més llarg del compte, i és que els discos se m’ha amunteguen, els que jo adquireixo als concerts, com aquests, però també els que m’envien els músics mateixos i les editorials, o sigui que en aquest programa escoltareu encara dos projectes més amb la guitarra com a protagonista. Així és que us proposo escoltar un projecte que podreu veure a la Sala Xica un divendres d’abril, i aquest és el projecte anomenat...


“BARCELONA ENCOUNTER”
Michele Faber Trio & Riner Scivally

Autoeditat i autoproduït
Enregistrat per Fredrik Carlquist als Mar Vista Studios, Barcelona.

Michele Faber, piano
Riner Scivally, guitarra
Pere Loewe, contrabaix
Enrique Heredia, bateria
Fredrik Carlquist, clarinet

Aquest és un projecte amb quasi una hora de música on hi tenim una composició de la pianista Faber, primer track del disc anomenat “Lithop”. Tema farcit de swing i de tempo  mig alt magnífic. El guitarrista Scivally col·labora també amb una altra composició, la darrer del disc anomenada “Javier”, tema aquest a ritmes bossa amb algunes variacions rítmiques i a un tempo mig. Amb el mateix ritme, però més marcadament bossa és el preciós “Ceora” de Lee Morgan. La resta de temes són la preciosa balada “Darn That Dream”, una altra una mica més pujada de tempo però igualment delicada anomenada “The Boy Next Door”. La intervenció de Carlquist al clarinet la tenim en el preciós tema “I’ve Never Been In Love Before”, també a un tempo similar. El conegut tema de Cole Porter, “Love For Sale”, assoleix aquí unes cotes de delicadesa “swingera” gràcies a l’arranjament que ells li han fet. A un tempo mig, aquest conegut “estàndard” s’enriqueix per les bones maneres de tots plegats, però potser més per les del guitarrista Scivally, aquí co-lider amb Faber. Finalment, l’impressionant tema de Charlie Parker, “Segment”, aquí veu rebaixada la seva extrema velocitat original i reconvertida en un tempo mig amb un súper swing de tota aquesta colla increïble de músics. He vist que aquest disc el podeu adquirir a amazon.com, plataforma que va força bé pels productes que no es poden comprar al costat de casa.

Doncs crec que podríem començar amb la meravellosa balada de Jimmy Van Heusen i lletres, que no escoltarem, de Eddie DeLange, anomenada...

7.- Darn that dream       (Heusen & DeLange)        7m25s

Aquesta preciosa cançó va ser publicada el 1939 i va arribar al nº1 el 1940 amb el disc de Benny Goodman i Mildred Bailey cantant ella sí, la lletra. Altres enregistraments populars el 1940 els van fer Blue Barron & His Orchestra (amb la veu de Russ Carlyle) i per Tommy Dorsey (amb la veu d’Anita Boyer). La cançó va ser presentada al musical de Broadway “Swingin 'the Dream”, una variació sobre el somni d'una nit d'estiu de William Shakespeare història establerta a la Nova Orleans del 1890. El musical es va inaugurar al Center Theatre al novembre de 1939 i només va durar 13 actuacions. No els hi devia interessar la història. Em ve al cap una versió súper delicada i impressionant que en van fer Bill Evans & Jim Hall d’aquesta preciositat de tema. Les maneres de Riner Scivally segueixen les de Jim Hall, amb sonoritat sobretot, però també amb llenguatge. Jo diria que en Riner ha begut de les seves fonts. Fins i tot la mateixa Michele fa de Evans, bé, és un dir. És la manera com han volgut tocar el tema, tot i recordant aquests dos monstres. Una preciositat de versió per a començar el projecte que tindrem l’abril a la Sala Xica de La Vicentina.

També tenim una bona col·laboració amb l’editorial basca Errabal Jazz de la qual en posem les novetats, quan ens les envien, i així és que els hi agraïm el seu suport, o sigui que al blog us posaré l’enllaça a la seva pàgina web..............

Seguim amb una altra meravella que va composar el malaguanyat Lee Morgan, qui va ésser assassinat per la gelosia de la seva ex, en plena actuació en el Slug’s Saloon, club de New York. El tema és a ritme de bossa i és el conegut...

4.- Ceora      (Lee Morgan)                   7m58s

Sempre m’ha copsat el saber que aquesta melodia no l’havia fet l’Antonio Carlos Jobim i ver per on l’havia feta un músic afroamericà, un dels grans trompetistes del Hard bop. Edward Lee Morgan (10 de juliol de 1938 - 19 de febrer de 1972). Va ser un dels principals músics de la dècada de 1960, Morgan va arribar a destacar, primer, gravant en el Blue Train de John Coltrane (1957) i amb els Art Blakey & Jazz Messengers abans d’iniciar una carrera en solitari. Morgan es va quedar amb Blakey fins a 1961 i va començar a gravar com a líder poc després. "The Sidewinder", tema inclòs en l'àlbum del mateix nom, es va convertir en un sorprenent èxit de les llistes de pop i R & B, el 1964. Posteriorment va enregistrar d’altres estils de música, a mida que el seu art va anar madurant. Els nostres herois ens n’han fet una delicada versió, amb unes intervencions remarcables solistes dels dos co-liders, Faber i Scivally. També en Pere Loewe ha fet una reeixida improvisació ja quasi al final del tema. I és que l’Enrique hi ha estat sempre, constantment, amb el seu magnífic fregat d’escombretes, fent que “tot” camini a la perfecció. Scivally ens corprèn per la manera tan delicada que té de tocar la guitarra, amb una perfecta tècnica, la qual li permet desenvolupar el seu fraseig d’una manera súper nítida i pulcre. Michele ja ens té acostumats a la seva mestria, car, vam tenir la sort de tenir-la, amb en Curro Gálvez i l’Enrique en un concert-jam a la Sala Xica. També van sonar les seves músiques en aquest programa i amb els mateixos companys. Gran pianista, d’una sobrietat i delicadesa remarcables, la d’aquesta pianista americana establerta a casa nostra.


Seguim amb una mica més de tempo, i ho farem amb un gran arranjament d’un súper conegut tema de Cole Porter anomenat...

6.- Love for Sale     (Cole Porter)          6m21s

Tema farcit de swing des dels inicis que ha arribat al “summum” en els solos, el primer a càrrec del guitarrista Scivally. El “walking” d’en Pere Loewe ha estat brutal alhora que l’Enrique, igualment amb les escombretes, gran l’Enrique, capaç de swingar a un nivell extraordinari. Un tema que segueix l’ordre de les improvisacions primer amb guitarrista, després pianista i contrabaixista després. Nivell interpretatiu d’alt nivell el d’aquests músics extraordinaris, propers, si exceptuem al guitarrista, i que tindrem el 12 d’abril. Cole Porter va fer aquesta cançó el 8 de desembre de1930 pel musical The New Yorkers. Varen fer-ne 168 representacions i ben aviat els músics de Jazz la van incloure en el seu repertori, i potser és una de les composicions més interpretades de la història del Jazz. Scivally fa una magnífica improvisació amb una nítida i prístina sonoritat alhora que ens mostra un gran domini del llenguatge jazzísitc. La seva compatriota, Faber, igualment brilla, amb un bon control de la mà esquerra, acompanyant la dreta amb els adequats acords, i així aquesta ha pogut volar lliurement. Loewe, gran mestre ell dels contrabaixos, també fora del món del Jazz, ha fet el seu magnífic solo i així deixar pas de nou a la melodia, en un tema d’aquells que reconeixem com a estàndard i amb estructura AABA amb un total de 64 compassos, o sigui que no tan típica.

Bé, doncs acabaré aquest projecte amb el primer track del disc, tema de Michele Faber basat en el conegut “Alone Together”, que tan m’agrada a mi.

1.- Lithop      (Michele Faber)      6m00s

Doncs crec que em va comentar que aquest és un dels primers temes que va composar, quan encara estudiava tot i demanant-li el professorat una composició pròpia basada en l’estructura d’acords del conegut estàndard de Jazz. De fet, si heu escoltat l’”Alone Together”, és clarament reconeixible car segueix  fil per randa els canvis harmònics. La gràcia està però en la diferent melodia, en aquest cas interpretada pel guitarrista, i que es diferencia clarament de la del conegut estàndard. Molt bon swing i tema de Michele, am bun Enrique que segueix amb les escombretes i el “walking” del Pere, ja des dels inicis. El solo del guitarrista és una petita meravella de gust i delicadesa, i és que aquest és un tros de mestre de la guitarra actual, amb un estil sobri, que segueix la tradició dels seus referents que l’han precedit, i que no busca “coses estranyes” a l’hora d’improvisar. Podríem dir que és un guitarrista clàssic en l’ona de la tradició i que no té cap interès en “investigar” i que gaudeix fent el seu homenatge vers els seus mestres. Michele també és d’aquesta “corda”, la de respectar la tradició sense fer escarafalls estranys en les seves improvisacions. I és que fer el que fan aquests músics no és gens fàcil, car, requereix molts anys de dedicació, i només per fer-los no n’hi ha prou, també un ha de tenir les aptituds apropiades. En fi, gran treball d’aquest quartet amb una petita col·laboració de Fredrik Carlquist al clarinet i fent la feina d’enregistrar-lo i mesclar-lo, que no és feina petita.

I ara crec que és el moment d’escoltar el micro conte de Carme de la Fuente..
.......................................
Gràcies Carme per sempre explicar-nos les teves històries de la manera com ho fas, i seguint el fil conductor del programa.

Si voleu escoltar jazz-rock i demés meravelles ja sabeu que podeu entrar al web de www.moonjunrecords.com i veure el catàleg extens d’aquesta editorial dirigida pel Leonardo Pavkovic, qui m’envia des de Nova York les seves novetats i que evidentment en aquest programa posem de tant en tant. Una abraçada Leonardo i gràcies pel teu suport.

I ara ja acabem el programa i ho farem amb un altre projecte on la guitarra n’és protagonista amb el treball anomenat....


“MOVIN’ WES”
Adroher, Riera, Prats

Autoeditat i autoproduït
Enregistrat per Jaume Figueres el 9 i 10 de març de 2017 als Estudis Ground de Cornellà de Ter, Girona.
Mesclat i masteritzat per Ferran Conangla

Cesc Adroher, guitarra
Txema Riera, orgue
Ramon Prats, bateria

Totes les composicions són de Movin’ Wes.

La història va anar així. Vam anar a veure a Peter Bernstein Quartet al Sunset de Girona, amb en Joan Recolons i Josep Cardona, i després de sopar, gaudir amb la música, fer-nos fotos amb els músics, moment en el qual l’Àlix em presentà un dels artífexs i col·laborador en la consecució de l’esmentat concert, en Cesc Adroher i ja quan ens n’anàvem, l’Àlix em va treure d’una vitrina aquest disc i me’l va donar. Llavors és quan jo sempre dic, gràcies, i que sonarà a Jazz Club de Nit.

Aquest és un disc en la tradició dels que va fer Jimmy Smith Organ Trio, i realment és tot un gustàs escoltar-lo i posar-vos-el. Quasi 45 minuts de música original interpretada al millor nivell amb tres cracks del Jazz de casa nostra. La balada del disc és el track 4 anomenada “John Leslie”, preciosa interpretació potser dedicada a un tal “Leslie”, creador de l’altaveu giratori imprescindible en el so del Hammond B3. La resta de temes tenen el tempo i ritmes més o menys habituals en aquesta concepció d’organ trio, situant-se però en el tempo mig i mig alt, amb barreja de swing i funk-beat pel que fa al baterista. Així doncs el blues a tempo slow-mig és el track vuitè anomenat “The One To Come”. Un altre blues és el segon track “Some Blues For Lunch”. La resta de temes se situen en els tempos comentats, tots però amb unes melodies força ben aconseguides, melodies que enganxen i que et fan bellugar el cap d’un cantó a l’altre, com el “The Riera Walk”. Però hi ha temes de crítica social com el “M&M”, per Millet i Montull. El primer track, “Cecs” és també força trempador i amb ones similars hi ha els “Almirante” i el sisè track, “Aquí, del chill”. Un projecte rodó d’homenatge al so dels organ trio, del qual ara mateix n’escoltareu una curta selecció.

Així doncs us proposo escoltar el blues anomenat....

8.- The One To Come       (Movin’ Wes)                    4m34s

Un trio d'òrgue en el context del jazz, és un grup de tres músics de jazz, generalment format per un òrgan Hammond, un baterista i un guitarrista de jazz o un saxofonista. En alguns casos, el saxofonista s'unirà a un trio format per un organista, guitarrista i baterista, convertint-lo en un quartet. Els trios d'orgue eren un conjunt popular de jazz per als escenaris de clubs i la cafeteries dels anys cinquanta i seixanta, als eeuu, realitzant un estil de jazz basat en el blues que incorporava elements de R & B. El format de trio d'orgue es caracteritzava per llargs solos improvisats i una exploració de diferents "estats d'ànim" musicals. Bé, doncs en aquest primer tema ja ho hem pogut copsar, car l’estat d’ànim s’ha situat en el context i època adequats, amb un swing magnífic a càrrec del ride de la bateria del Ramon i la resta d’estris. El solo del guitarrista ha estat delicat i ha començat tot just després de la presentació del tema. Magnífic so el que aconsegueix en Cesc alhora que molt bona digitació i llenguatge i sonoritat propers als de Wes Montgomery, que per això ells són els “Movin’ Wes”. Txema Riera ha fet un magnífic solo, amb una referència clara, per llenguatge a la del mestre Jimmy Smith. Tot i que hi va haver més organistes, aquest és una bona referència. El tema no acaba, la qual cosa ens situa en un directe, i com sempre dic, moment en el qual l’allargassarien segons les ganes de marxa de tots plegats, músics i públic.

Seguim amb el cinquè track del disc, tema probablement de Riera, amb l’anomenat

5.- The Riera Walk            (Movin’ Wes)          5m45s

En els trios  d’orgue, l'organista amb Hammond juga diversos papers, incloent tocar els baixos (ja sigui amb el pedal de baix o amb el teclat manual inferior de l'òrgan), tocant acords "comping" i tocant línies melòdiques i solos. En trios d'orgue amb guitarrista, com és el nostre cas, el guitarrista sol, "omple" les parts musicals que l'organista no està realitzant. Per exemple, si l'organista fa solo i fa de baix, el guitarrista tocar els acords. Els Organ Trio de la dècada dels cinquanta i els seixanta sovint tocaven soul jazz, un estil que va incorporar elements de blues, gospel i R&B. Els de la dècada de 1970, com els de la banda de Tony Williams Lifetime, van tocar fusió, jazz-rock, mentre que a la dècada dels noranta i el 2000, els que van fer Medeski, Martin & Wood es van veure involucrats en l'escena de la Jamband. Doncs sí, aquest és el “caminar” del Riera. Però el seu caminar l’han iniciat tots plegats i com anem veient, escoltant, sempre primer amb en Cesc fent-ne la melodia. Riera és qui primer s’ha endinsat en els solos, i així és que ben aviat ens ha situat en el funky-blues, ritme amb una cadència propera a la emprada en algunes formacions més beat amb la qual han començat el tema. Gran solo de Txema Riera, alhora gran pianista, però on sembla brillar més és en l’entorn de l’orgue, així va venir al Jazz Club La Vicentina. El guitarrista Cesc Adroher ens ha tornat a meravellar pel seu fraseig i bones maneres, pel seu so, maco, no tan profund com el de Wes, segurament perquè en Cesc toca amb púa, cosa que no feia Montgomery. Aquest tema també acaba amb el motiu principal repetit algunes vegades per finalment fer-ho de cop. 


Recordeu que si us agrada la lliure improvisació podeu entrar al web de www.discordianrecords.bandcamp.com i veure el catàleg d’aquesta editorial dirigida per l’amic El Pricto on hi trobareu de tot i més relacionat amb la lliure improvisació, conduccions, free jazz, o quelcom inclassificable.

Escoltem un altre tema en aquesta ona, amb una mica més de tempo, amb el primer track del disc, tema anomenat...

1.- Cecs       (Movin’ Wes)                    5m12s

Doncs en aquest tema, és l’organista qui fa la melodia, en la part A del tema, essent el guitarrista qui fa el pont o la part B del tema. Un tema amb estructura AABA, on les parts de la A semblen tenir la seqüència d’acords d’un blues. Després de presentar-nos tot el tema, Riera ha estat qui primer ha improvisat, amb una contundència evident amb una sèrie d’insistents acords, quasi repetitius, la qual cosa no ha durat tampoc massa. Ha seguit la seqüència harmònica del tema, mostrant-nos de nou la seva capacitat en aquest format d’organ trio. Hi ha encara d’altres organistes com en Joey Defrancesco, aquest més proper als nostres dies, que varen seguir l’estil dels primers mestres com Jimmy Smith, i a Txema Riera el podem situar en aquest context, la qual cosa ja he comentat abans. Gran solo d’aquest músic gironí, com són tots tres. Cesc Adroher ha seguit amb el seu estil pulcre i prístina sonoritat amb un reeixit solo amb depurada tècnica i gust interpretatiu. Després d’ell, la seva B, i retorn a la primera A del tema, per així acabar-lo.

Parlant per mi, us haig de dir que a qui conec més és al Ramon, car l’he vist manta vegades en formats diversos i diverses músiques, i ha vingut diverses vegades al Jazz Club La Vicentina. En Txema Riera també és un conegut meu, tot i que no tant. L’havia presentat en un concert a la llibreria El Siglo, un dia que va haver de substituir al pianista oficial. D’altre vegades he tingut ocasió d’escoltar-lo i darrerament va venir al Jazz Club La Vicentina formant part del Víctor Correa Vocal Quartet. Al Cesc no el coneixia, potser perquè ell està més centrat en l’entorn gironí del Jazz, i allà, tampoc hi anem cada dia, esclar. En fi, que ha estat un bon descobriment i com que jo “premio” la generositat dels músics que em cedeixen els seus projectes, doncs aquí ho teniu.

I ara sí que ja és hora d’acabar el programa d’avui dedicat a la guitarra sola, primer, però que s’ha vist acompanyada per d’altres instruments després, i ara amb aquest organ trio. Escoltem per acabar el segon track del disc, el més viu, el blues anomenat.....

2.- Some Blues For Lunch          (Movin’ Wes)        5m51s

Doncs amb quin bon sabor de música, de Jazz, de Blues, hem acabat el projecte dels Movin’ Wes i programa dedicat la guitarra i a projectes relacionats en concerts. Amb un Blueset, diu en Valentí Grau de la Nova Jazz Cava que sempre s’han d’acabar els bolos, i així és que avui ho hem pogut fer, car, no sempre és possible. Aquest tros de blues per dinar ens l’hem cruspit a l’hora de sopar tardà, car a aquestes hores no convé sopar si és que no vols quedar-te en blanc tota la nit. Un altre bon tema en l’ona típica de l’organ trio amb guitarra i bateria. I és que els nostres herois han fet una magnífica tasca doble, la de composar els temes i la de tocar-los amb mestria. El tema curtet l’ha tocat el guitarrista Adroher, i ja  ben aviat s’ha endinsat en el seu solo. Magnífic, com tots els que ha fet en els temes que hem escoltat. Bona digitació, bon punteig, bon so, una miqueta més fosc de l’anterior guitarrista, però ambdós magnífics. Txema Riera ha estat el protagonista a l’orgue fent de Jimmy Smith, i Ramon Prats ha sigut la màquina rítmica amb la qual tots han pogut volar la mar de bé, baterista eclèctic, el qual la final ha fet uns “quatres” amb els seus companys, que ja tocava escoltar-lo en un solo i sinó, en aquests “quatres”. Tema curtet i final de tema, de projecte i de programa.

I abans d’acomiadar-me us volia recordar el proper concert, el de febrer, organitzat pel Jazz Club La Vicentina, i patrocinat per l’Ajuntament de SVdH, i és el que ens faran Guillem Arnedo Band & Celeste Alías sobre la música del gran compositor americà del Great American Song Book. El projecte és el segon que fan sobre aquesta figura i es diu “Let’s Sing O. Hammersteim II”. Això serà el proper divendres 8 de febrer a la Sala Xica a les 22h. L’entrada és gratuïta. Us hi esperem altre cop amb un concert on la veu femenina té la màxima importància.

Pel que fa al programa d’avui, dir-vos que hem escoltat a Jaume Llombart “SOLO”, editat per Underpool. Després, el “Barcelona Encounter” amb Michele Faber / Riner Scivally, disc autoproduït. I què hem acabat amb els “Movin’ Wes” amb Adroher, Riera, Prats, disc també autoproduït. Espero de tot cor que us hagi agradat el programa d’avui dedicat a la guitarra de Jazz i a discos aconseguits en concerts o relacionats amb concerts, i és que una de les recomanacions que de tant en tant us faig és que seria bo per la música i pel Jazz de manera particular que anéssiu als concerts, que aneu a veure música en viu, i si és Jazz, doncs molt millor que sempre som pocs, ben avinguts, però.

Doncs ara sí, ho deixem aquí, gràcies per ser-hi aquí o al blog del programa que ja sabeu què és www.jazzclubdenit.blogpspot.com.es i jo mateix Miquel Tuset i Mallol qui l’ha realitzat, xerrat pels descosits d’interessos comuns, i seleccionat les seves músiques, us espero la setmana vinent, si podeu, voleu i en teniu ganes i us desitjo molt bona nit i bon Jazz Club de nit en el Jaç de cadascú. 
Miquel Tuset i Mallol.

Molt bona nit a tothom, ens retrobem de nou a Jazz Club de Nit aquí a Ràdio Sant Vicenç 90.2 amb un programa de Jazz per a vosaltres que us agrada el Jazz, com deia el nostre amic Cifu. A ell li dediquem el nostre programa avui i cada setmana que el fem. O sigui que “Un petó Cifu”. Aquí Miquel Tuset i Mallol qui us parla, realitza i presenta aquest programa, i com sempre amb les novetats dels nostres músics.

Doncs m’agradaria agrair a tothom la seva presència en el concert de Festa Major que vam fer aquest passat dissabte a la Sala Xica de La Vicentina. Marina Tuset Trio i Convidats, amb Valen Tuset i Víctor Mirallas, van fer-nos passar una estona increïble, meravellosa. Mai, i ho dic tenint en compte que fa deu anys que fem concerts a la Sala Xica, mai ha vingut tanta gent com la que va venir a veure el magnífic projecte de Marina i amics. S’ha de dir però que el concert s’ho valia, s’ho va valdre, car la proposta presentada va tenir un nivell altíssim, tan per la veu de la líder, com per les interpretacions dels seus companys. La proposta musical, la selecció de temes va ser molt encertada, i la inclusió dels convidats també. En fi, que ara no faré una crònica del concert, però podria dir resumint, que va ser el concert de Festa Major que aquest poble es mereixia. Felicitats, Marina. Felicitats, nois. Gràcies Ajuntament de Sant Vicenç dels Horts, i de manera particular a Miquel Àngel Camacho, qui va acomiadar l’acte, tot i lliurant un preciós ramet de roses a na Marina. Fi de festa perfecte. Jo res més podia dir, després de parlar el regidor, qui a més va presentar el proper concert del 8 de febrer. Hauria dit, sí, una sola cosa. “Llibertat Presos Polítics”.

Bé, doncs entrem en matèria del programa d’avui la qual anirà al voltant del vibràfon. I és que no fa gaire em va arribar el darrer treball de Jordi Rossy Vibes Quintet, anomenat “Beyond Sunday”, editat per Jazz&People i del qual en vaig fer una col·laboració econòmica tot i ajudant-lo a “parir”. L’altre projecte on hi ha aquest instrument melòdic, harmònic i rítmic, el vibràfon, és el que em va enviar ja fa alguns dies, potser mesos, Javier Navas. Esperava a posar-lo just abans del seu concert del 17 de maig a la Sala Xica, on vindrà des de Málaga amb el seu quartet, però m’ha semblat que seria bo fer un programa tal i com us he comentat abans amb el vibràfon de protagonista. Així és que Javier Navas Quartet + Enrique Oliver és el disc, i s’anomena “Fresh Start”, disc auto produït pel mateix Javier. I aquesta setmana tindrem a Teresa Tuset i el seu micro conte.

Recordeu que podeu trobar el millor del jazz que es fa a casa nostra entrant a la web de Quadrant Produccions www.quadrantproduccions.es, allà tindreu la possibilitat d’adquirir els discos que vulgueu i veure tot el catàleg d’aquesta editorial de Lleida dirigida pel Josep Ramon Jové, des d’aquí una forta abraçada.

Doncs som-hi amb les músiques i començarem amb les vibrafonista malagueny Javier Navas i el seu...


“FRESH START”
Javier Navas Quartet + Enrique Oliver

Auto editat
Enregistrat Fernando J. Romero el 18 i 19 de juny de 2018 als estudis FJR de Granada.
Mesclat i masteritzat per Fernando J. Romero als FJR de Granada.
Produït per Javier Navas

Javier Navas, vibràfon
Juan Galiardo, piano
Bor Albero, contrabaix
Dani Domínguez, bateria
Amb Enrique Oliver en quatre dels nou temes.

Totes les composicions són de Javier Navas excepte “Sail Away” què és de Tom Harrell.

Aquest és un projecte complet on les composicions lentes tenen un valor important. El quart track, “She was right”, és una delícia melòdica i no només, on s’hi albira les seves referències estilístiques, que d’altra banda notarem en quasi tots els temes, i que són les del vibrafonista Gary Burton i per tant la música de ECM. Del mateix estil i delicadesa tenim el sisè track, “Cuando fuimos estrellas”. Preciosa composició de Navas on ja podem escoltar al gran Enrique Oliver. El vuitè track és “Rumbo al este”, on també ens hi quedarem embadalits, amb aquest un punt més rítmic, però un puntet. L’Enrique col·labora també amb la preciositat de tema de Tom Harrell anomenat “Sail Away”, i també amb la bellesa musical com a protagonista. El canvi rítmic vers la vitalitat, lleugera encara, el trobem en el primer track del disc, l’anomenat “Vivir para mirar”, el qual tot i començar també dolçament, agafarà un caire marcadament Burton en l’ona dels temes que va fer amb Corea. On ja sí ens trobem amb quelcom “diferent”, per ritme sobretot, és amb el tercer track anomenat “El buscador”. Aquí ens trobem amb un tema barreja de funk i swing on recordem a Horace Silver mestre ell i creador d’aquest estil en el Jazz. El cinquè track, “El ritmo nos gobierna”, ja ens diu per on van els trets, i també el swing apareixerà en algun walking alhora que el ritme trencat del baterista. Els altres dos temes on participa Oliver són la crem de la crem del concepte rítmic d’aquest projecte. El setè track del projecte, “Llegada imposible”, marcat pel rif inicial del contrabaixista, segueix una tònica vital increïble i el novè track, que titula el projecte, com la cirereta del pastís, enlluerna per la seva concepció rítmica alhora que per les interpretacions de tots cinc, més o menys com en tot els altres temes. En definitiva un treball compositiu i de creació d’alt voltatge, alhora que interpretsatiu amb cinc dels mestres més rellevants de l’escena malaguennya, sense oblidar-nos de Julián Sánchez, Ernesto Aurignac, i una bona colla més que hi ha.

Doncs ara ens situarem en la música de Javier Navas, que us recordo, tindrem el 17 de maig al Jazz Club La Vicentina, i comencem amb el primer track del disc, tema anomenat..

1.- Vivir para mirar            (J. Navas)              7m02s

Estareu d’acord amb mi que aquest és un tema amb clares connotacions de la música de Gary Burton & Chick Corea i per tant la ECM. Pels qui no ho sapigueu, ECM és una editorial sorgida des d’Alemanya i gràcies a l’esforç del visionari Manfred Eicher. Ell va saber conjuntar els músics nordamericans amb els europeus, aquests, bàsicament els nòrdics. Va sorgir una música que es podia reconèixer a la primera escolta, una música, deia ell, “La més propera al silenci”. Bé, doncs espero que en Javier em perdoni si és que vaig errat, però aquesta és la meva impressió. Magnífic tema aquest “Vivir para mirar”, on hem pogut copsar la magnificència del solo del gran amic nostre, Dani Domínguez, ell, que va formar part del Llibert Fortuny Electric Trio i a qui havia vist munta vegades a les WTF Jamboree. Ell mateix, amb el seu solo, ha acabat el tema amb el qual hem començat a escoltar la música de Javier Navas. Una melodia inicial preciosa, alhora que una secció rítmica al costat del compositor i vibrafonista. Ell mateix ha encetat el seu delicat i pulcre solo, a dues masses. Les seves referències però, són més àmplies com escoltareu ben aviat. Al seu preciosista solo li ha seguit el del pianista Juan Galiardo. Magnífic exponent de la música de Màlagan, i embolicat amb mil i un projectes, aquest pianista sevillà graduat amb un Cum Laude pel Berklee Collegr of Music de Boston, ens ha mostrat com és la seva delicada pulsió, evidentment amb el punt rítmic adequat, el d’aquest preciós primer tema de Navas. Després d’ell, solo de baterista i final.

Javier Navas, actualment reconegut com un dels referents del vibràfon a Espanya, (amb permís de Geni Barry i Jordi Rossy) forma part de la nova generació de músics de jazz que s'han convertit en una referència indiscutible d'aquest estil, al llarg i ample del país. Fortament influenciat per la seva formació en percussió clàssica i orquestral, el seu llenguatge es nodreix de la formació amb músics de la talla de Juanjo Guillem, Rafael Gálvez, Belén López, John Bergamo o Leigh H. Stevens en el repertori clàssic. En la seva vessant jazzística ha rebut classes d'Arturo Serra, Jordi Rossy o Tony Miceli, a més d'altres músics de referència com Peter Bernstein, David Kikoski o Steve Grossman.

I seguim amb la música d’aquest magnífic compositor i vibrafonista, amb el tema on copsareu immediatament el canvi rítmic, anomenat...

3.- El buscador       (J. Navas)              4m54s

Doncs i quin canvi, en tots els sentits, vers el tema anterior. “El buscador” ens ha recordat que això del funk en el Jazz ve del segle passat i que ho va “confeccionar” el gran Horace Silver. I per similituds rítmiques em ve al cap el seu súper conegut “The Song of my father”. I és que la creació dels músics actuals ve recolzada per tota la història anterior, ells, que en són coneixedors per haver-la estudiat. Sovint ho diem, que ara “inventar”, “inventar”, pel que fa a la música, pel que fa al Jazz, poc es pot inventar, car, sembla que ja van assentar les basses de tot plegat a partir de les quals, els músics han pogut evolucionar i ho continuen fent. Però deixem la història i centrem-nos en el tema, i és que, mitjançant una melodia força senzilla sustentada per un ritme marcat pel contrabaix i baterista, a ritme beat en les As, el swing apareix en el pont. El solo del líder ens l’ha tornat a mostrar en ple esplendor, brillantor, i riquesa harmònica. Les dues masses amb les quals toca els solos i possiblement els acords, fan sonar els metalls del seu instrument de manera nítida i clara. El seu estil s’ha desplaçat des de Burton a Mike Manieri, ell una de les ànimes dels Steps Ahead on hi hagué el malauradament desaparegut Michael Brecker. El pianista Juan Galiardo ha seguit el solo del líder, i tornant a gaudir doncs amb el trio base, el concept trio, màquina rítmico-melòdica perfecte. Juan ens ha meravellat de nou amb un solo farcit de tècnica, inventiva, i molt bon gust interpretatiu, amb la seva digitació força pulcre i nítida, en un solo ple de modernitat. Tros de pianista, tros de quartet que podrem gaudir el 19 de maig a la Sala Xica de la Vicentina. Un trosset de solo de contrabaixista ens ha situat de nou en el tema per així acabar-lo i fer-ho delicadament.


I seguim amb saber més del Javier Navas. En el terreny clàssic, treballa de forma habitual amb l'Orquestra Simfònica de Màlaga, l'Orquestra Filharmònica de Màlaga o l'ensemble Màlaga de Cambra, estrenant i girant amb l'espectacle “Desnúdame el alma”. Fruit de la seva titulació en Musicologia, ha treballat en diferents àmbits musicals, com ara la recerca o la difusió del repertori clàssic, al costat del Cuarteto Avalonia, Cuarteto Granada o Ensemble Plural. Un cop acabats els seus estudis de Percussió i Musicologia, s'endinsa en el món del jazz i, a poc a poc, comença a tocar amb importants músics de l'escena actual i liderant els seus propis projectes.

Dir vos però, què si entreu al web de Temps Record: https://tempsrecord.cat/ hi trobareu tot el seu extens i divers catàleg. Aquesta és també una editorial de casa nostra amb un ampli ventall d’estils des de Bandes Sonores, a Blues, Boleros i evidentment Jazz, passant pel Flamenc i la Fusió.

I ara seguim amb més música d’aquest projecte tan maco, amb el tema súper vital, tot i començar delicadament,  anomenat...

7.- Llegada imposible        (Javier Navas)        5m54s

Doncs ja heu pogut copsar el canvi rítmic d’aquest tema, el qual ha començat a tempo mig, en la curta melodia, i de quina manera s’ha “desmadrat” en la primera passada per la melodia del tema i posterior solo de l’Enrique. Magnífic solo, a tot swing, amb un súper walking de Bori Albero i el ride i xarles del Dani Domínguez. Amb una base rítmica com aquesta, els companys “volen” literalment. Sòlida base, amb una compenetració total, que permet a la resta de companys centrar-se en el seu discurs solista. Un tema que ha acabat de la mateixa manera que ha començat, amb el motiu principal, o més aviat línia base a càrrec de Bori. El final ha estat allargassat i balancejant-se en aquest motiu, al mateix tempo mig dels inicis. Però és que entremig el tempo ha volat i també ho ha fet el líder en el seu solo. Inversemblant, per la velocitat i també per la creativitat a dojo expressada pel líder. El que més m’ha copsat ha estat el retorn al tempo original amb el solo de Juan Galiardo al piano, el qual dolçament ens ha anat situant al final, amb la línia base de Bori. Magnífica composició.

Javier ha compartit escenari amb músics com Enrique Oliver, Phil Wilkinson, Pedro Cortejosa, Julián Sánchez, Bori Albero, Toño Miguel, Fernando Brox, Albert Vila, Borja Barrueta, Javier Galiana, Dani Domínguez, Ernesto Aurignac, Juan Galiardo, Toni Mora, David León, José Carra, Ariel Brínguez, Marco Mezquida, Ramon Prats, etc. L'any 2013 comença a treballar en un repertori propi per a formació de quartet que, anys més tard, conclouria en el seu primer enregistrament com a líder, “Finally in my hands”, alhora que colidera l'ensemble The Beatles Songbook (gravant un disc en directe, LIVE, l'any 2014) i realitzant actuacions amb The Big Three, recordant els mítics trios de vibràfon, guitarra i contrabaix. Actualment és un dels músics més demandats per la seva versatilitat i estil, vibrafonista en continu desenvolupament, que uneix al coneixement clàssic i tècnic de l'instrument el llenguatge sofisticat i evolucionat del jazz i les músiques modernes.

recordeu que si us agrada la lliure improvisació podeu entrar al web de www.discordianrecords.bandcamp.com i veure el catàleg d’aquesta editorial dirigida per l’amic El Pricto on hi trobareu de tot i més relacionat amb la lliure improvisació, conduccions, free jazz, o quelcom inclassificable.

I acabarem aquest projecte del Javier Navas  amb el tema que titula el disc, anomenat....

9.- Fresh Start        (Javier Navas)        4m52s

I va heu pogut escoltar quin tema més trepidant, a tot swing, sobretot en els solos, i després de la melodia inicial, ara amb el magnífic so del saxo tenor malagueny, Enrique Oliver. El líder ha fet dues rodes de solos, curtetes, considerant el tempo del tema, per deixar pas a la magnífica aportació d’aquest magnífic músic. Enrique és un músic extraordinari que ha col·laborat i segueix col·laborant quan puja a Catalunya, en projectes diversos, així és que ho ha fet també amb els que lidera l’estimat Joan Chamorro. Però jo mateix el vaig veure en un 23 Robadors formant part d’una formació on hi hagué Jaume Llombart, Roger Mas, Ramon Prats, Marco Mezquida, Dee Jay Foster, i després el jove Fèlix Rossy. Doncs ja l’heu pogut escoltar, tros de solo, energètic i farcit de tècnica. Quan convé, el so s’estripa, i en aquest cas així ho ha fet a moments, i també, ves per on, m’ha semblat que Michael Brecker hi era pel darrera. I és que com més els escoltes més els apropes a aquell projecte, tot i ser aquell, el dels Steps Ahead, més ple d’artefactes electrònics on el mateix Brecker tocà amb el “Varitone” de Selmer. Enrique no l’utilitza el “Varitone” car, tot i aconseguir sons d’una modernitat esglaiadora, compagina el camí de la tradició amb el del jazz més contemporani, en el seu discurs. Al final, el motiu principal amb vibràfon i saxo tenor ha donat el suport adequat pel solo del contrabaixista primer i després el curtet del baterista que més aviat ens ha situat al final.

I nosaltres seguim però......deixeu-me que us digui que podeu entrar al web de www.freshsoundrecords.com per veure l’extens catàleg d’aquesta nostra editorial i també podeu anar a la botiga Blue Sounds al carrer Benet Mateu 26 i comprar de tot i més relacionat amb el món del Jazz...discos, llibres, dvds, vinils....etc. Allà hi trobareu els caps de setmana i dilluns pel matí a l’amic Enrique Heredia, mentre que la resta de dies hi trobareu a l’Esteban. Ells dos us assessoraran en tot lo de Fresh Sound Records, editorial creada pel gran entusiasta amant del Jazz, Jordi Pujol Baulenas, des d’aquí una forta abraçada.

I deixem aquest projecte per endinsar-nos en el següent, tot i que ara és el bon moment per escoltar el micro conte de Teresa Tuset....
..................................
Gràcies Teresa per les històries que ens expliques i com ho fas. Un petonet cusineta.

I ara acabarem el programa amb l’altre projecte on el vibràfon torna a ser predominant, i és el del Jordi Rossy anomenat...


“BEYOND SUNDAY”
Jordi Rossy Vibes Quintet

Editat per Jazz&People            
Enregistrat per Adrian Mateo el 5 i 6 de maig de 2018 a l’estudi Bon Repòs, Barcelona.
Mesclat i editat per Adrian Mateo.
Masteritzat per David Casamitjana
Produït per Jordi Rossy i Jazz&People

Jordi Rossy, vibràfon
Mark Turner, saxo tenor
Jaume Llombart, guitarra
Doug Weiss, contrabaix
Aloysius, Al Foster, bateria

Totes les composicions són de Jordi Rossy excepte un parell de temes de Al Foster i el “Introspection” de Thelonious Monk.

Aquest llarg projecte que arriba a l’hora de música, està farcit de precioses composicions del Jordi, encabides en un bell context melòdic on el tempo i ritmes pertanyen a l’espai del mig. Tot i això, hi ha alguns temes més vius pel que fa a això, a la velocitat de tot plegat. El swing hi és de manera evident, car, al tempo mig és on s’hi escau més. Les balades també hi són, així és que els temes “Dusk” i “Cold” ens encanten, d’encanteri per la seva delicada i subtil bellesa. Amb una mica més de vitalitat rítmica tenim el tema “Sleepin’ In” i el que titula el projecte, “Beyond Sunday”. “Sativa” segueix en aquesta ona melòdica, sovint amb aires melancòlics, i també a un tempo mig carregat de swing. Un tema que ens acosta al ritme de les bosses i que d’entrada recorda al conegut “Blue Bossa” és el tercer track del disc anomenat “Kierra”. Aquest i el novè, són els de Al Foster, aquest darrer anomenat “Douglas”, potser en honor al Doug Weiss. Dels deu temes del disc, els tres restant són els més francament vius pel que fa al tempo, essent el vuitè track, “Trust” farcit també de swing. El desè tema, el conegut tema de Thelonious Monk “Introspection”, segueix en aquesta ona de tempo viu, tot i que no súper viu, i sí de súper swing. El tema més ràpid és el cinquè track anomenat “Joe’s Dream”, i també amb tot el swing del món. En definitiva un magnífic projecte del qual tinc l’honor d’haver-hi pogut participar aportant econòmicament una ajuda per a la seva producció.

Doncs començarem amb un dels temes a tempo mig slow, i que serà el primer track i que titula el projecte....

1.- Beyond Sunday           (Jordi Rossy)                    7m13s

Doncs de quina manera més delicada hem començat el projecte del Jordi, amb aquest tema que titula l’àlbum. Un ritme a bossa nova o similar, amb les escombretes de Foster i el contrabaix de Weiss amb notes guia, servint amb safata el suport rítmic al líder i vibrafonista, fent aquest una melodia de notes soltes i llargues. Bellesa melòdica i contrast de ritmes, el de la base i el del líder fent la melodia. Ben aviat Jaume Llombart ha desenvolupat el seu solo amb la pulcritud que el caracteritza, a l’estil de Jim Hall, tot i que de sobres reconeixem el seu so i manera de tocar la guitarra. El so però, és més fosc i proper al de Joe Pass. Podríem dir que d’un en té la sonoritat i de l’altre el fraseig. Jordi en el seu solo, ens l’ha mostrat diàfanament, plàsticament, i això ho dic perquè l’he vist manta vegades i no puc deixar de imaginar-me’l tocant mentre l’escoltava. Aquest és un dels pocs genis de la música moderna d’aquest país, del Jazz de manera particular, ell, mestre en tants instruments. La sonoritat del gran saxo tenor Mark Turner, característicament fosca, lligada amb el seu magnífic fraseig seguint l’harmonia, amb un solo força melòdic, ha servit per acabar aquest preciós tema de Rossy, i al final, tocant tots dos la melodia principal.

El sorprenent Jordi Rossy! El món de la música el va descobrir com a baterista del trio de Brad Mehldau amb qui es va estar una dècada i amb qui va contribuir a reinventar profundament el "l’art del trio" en un dels grups de jazz més importants de l'època. No obstant això, va ser inicialment com a trompetista que Jordi Rossy havia estat admès com a alumne al famós Berklee College of Music de Boston uns anys abans, i que li havia permès unir-se a les files d'elit dels millors músics de jazz d’arreu. Recordo que ell mateix m’havia explicat, què, en una jam on no hi va anar el baterista, i tocant-la ell per aquest motiu, en escoltar-lo tocar la bateria, els mateixos músics el van comminar a deixar la trompeta i a seguir amb la bateria. D’aquí sorgiria la col·laboració amb el pianista Mehldau. Més tard, després de deixar el trio de Brad Mehldau i tornar a la seva Barcelona natal, la decisió del català de dedicar-se al piano, instrument que va tocar en diversos grups enregistrant diversos àlbums (incloent-hi els primers sota el seu propi nom), va sorprendre als que esperaven que capitalitzés la fama adquirida tocant la bateria amb el pianista Mehldau. I, el 2016, va sorgir una vegada més tocant un instrument diferent, el vibràfon, amb un quintet que incloïa alguns dels més prestigiosos músics de jazz d'avui dia, dels quals el seu nou àlbum és el segon avatar.

I ara seguiré oferint-vos aquesta preciosa música, amb el vuitè track del disc anomenat...

8.- Trust       (Jordi Rossy)                    6m05s

Doncs amb aquest tema hem estat tota l’estona a tot swing, altre cop amb Foster a les escombretes, de les quals n’és un mestre. Com ho fan caminar tot, aquest parell de col·legues Weiss i Foster. El tema l’han acabat vibràfon i saxo tenor fent-ne la melodia i acabant-lo delicadament. Però és que l’han començat d’igual manera, ja a tot swing, i amb la melodia a dues veus, la del vibràfon i la del saxo tenor. Aquest ha estat qui primer ha desenvolupat el seu solo. I quina demostració de tècnica amb totes aquestes escales i arpegis descendents, els quals ens han impressionat d’allò més. Jordi l’ha seguit amb la seva particular interpretació solista del tema. Llenguatge modern, quasi personal, sense cap interferència ni còpia d’idees d’altres, el d’aquest genial músic, la creativitat del qual no sembla tenir límits. Jaume l’ha seguit amb igual pulcritud i millor tècnica, alhora que creativitat. Els qui hem tingut la sort de veure’l tocar en directe, sempre ens ha corprès la manera com toca, el què toca, i la seva força interior. Darrerament, i el primer dijous d’aquest mes, vam estar escoltant-lo a guitarra solo en un concert al Jazzman.

I darrerament amb els amics de Youkali Music i concretament amb el seu director Thomas Schindowski estem en contacte i així és que em fan arribar alguns dels projectes del seu extens catàleg, o sigui que agrair-li al Thomas la seva col·laboració. Podeu entrar al seu web http://www.youkalimusic.com/ i veure’n tot el seu catàleg.


Sense haver renunciat a la bateria, ha seguit tocant l'instrument durant els darrers deu anys amb Charlie Haden, Lee Konitz, Joshua Redman, Joe Lovano i Wayne Shorter, sense oblidar els FOX Trio, que inclou als músics francesos Pierre Perchaud i Nicolas Moreaux. També ha signat dos discos a Jazz&People, incloent-ni un amb el saxofonista Chris Cheek. Jordi Rossy ha desenvolupat una afinitat pel vibràfon, convertint-se ara en el seu instrument preferit. "Immediatament, he tingut la sensació que el vibràfon d'alguna manera era el meu instrument ideal, explica. És la suma dels altres tres. Tenia els elements de la bateria, per descomptat, a causa de tocar amb els pals, les masses: tècnicament vaig sentir que podia controlar-ho pel que fa a obtenir un so expressiu i controlar la dinàmica i els colors; llavors tenia el teclat com el piano; però també tenia el paper de la trompeta, per les improvisacions. Em permet reproduir les línies que tinc a les meves oïdes". Aquest entusiasme pel vibràfon ha donat lloc a un desig real de tocar música i, posteriorment, dirigir un grup que inclogui alguns dels músics més importants del nostre temps i que  fossin tots vells amics, com és el cas.

Doncs ara us proposo escoltar el tema de Monk anomenat...

10.- Introspection    (Th. Monk)             5m57s

Aquest és un tema que Monk va enregistrar el 1948 a piano solo, primer per Blue Note en el disc titulat “Genius of Modern Music” i després, en un recopilatori que Columbia va editar l’any 1965. Tema típic de Monk per melodies i harmonies, sempre buscant la dissonància, o una particular consonància. La melodia, ella mateixa, ja deu n’hi do dels canvis que fa, amb l’aproximació a la nota de l’escala amb mitjos tons, i demés meravelles només a l’abast d’ell, en aquells remots temps, ara fa més de 70 anys. L’escoltem ara i no ens sembla una melodia vella, passada de rosca, antiquada. Ni molt menys. Turner és qui primer ha encetat els solos, músic aquest influenciat per Warne Marsh alhora que amb elements de John Coltrane. Qui no ho ha estat per Coltrane, oi? Jaume l’ha desenvolupat també, primer amb creatius acords alhora que puntuació precisa i moderna.  El líder al vibràfon no s’ho ha volgut perdre, així és que Rossy ha seguit meravellant-nos com en cadascun dels solos que ha fet. Foster ens ha mostrat en aquest tema, que sense les escombretes també és un mestre. Així doncs ens ha fet un magnífic solo, aquest, un músic que havia tocat amb Miles Davis el 1972 moment en el qual, Jack DeJohnette el va deixar. Al final, tornen a la melodia del tema a duet amb Rossy i Turner. Fan una roda de tema, un d’aquells d’estructura clàssica de 32 compassos, i l’acaben delicadament.

També tenim una bona col·laboració amb l’editorial basca Errabal Jazz de la qual en posem les novetats, quan ens les envien, i així és que els hi agraïm el seu suport, o sigui que al blog us posaré l’enllaça a la seva pàgina web..............

I nosaltres acabem aquest projecte i programa amb el 5è track, tema també de Jordi Rossy anomenat...

5.- Joe’s Dream      (Jordi Rossy)                    5m53s

Doncs de quina manera hem acabat el programa d’avui, a tot tren, a tot swing, a tota hòstia, si se’m permet. Aquest sí és el tema més viu del disc, rítmicament parlant. Un tema neo bopper amb una melodia força ben trobada, alhora que l’harmonia, que fa que tot tingui un determinat sentit. Ah, els acords, què importants que són. El tema l’han desenvolupat a duet vibrafonista i saxo tenor, també amb una estructura més o menys clàssica. Turner ha començat a volar vers les llunyanies gràcies al suport rítmic d’aquests dos mestres, Al Foster i Doug Weiss. I de quina manera que ho ha fet. Un solo espaterrant, al més alt nivell, mostrant-nos recursos de tot tipus, tècnics, estilístics, i amb un molt bon gust en el fraseig. El líder l’ha seguit en inventives inversemblants, amb un control total de l’instrument, del que ara l’hi agrada més, pel fet d’incloure tots els elements dels altres tres, el percussiu de la bateria, la distribució de tecles com en el piano, i pel fet de poder improvisar fent línies melòdiques com la trompeta, instruments tots tres que ha tocat, tot i ser dominant ara mateix el vibràfon. La bateria, sempre hi serà per quan convingui acompanyar als màsters que vinguin de l’altre cantó de la bassa. I és que la manera com improvisa, el control de silencis, tresets, i demés estris bàsics de la improvisació, Jordi els controla el 100%. Abans de retornar al tema, han fet uns quatres amb Foster, magnífics, acabant-lo passejant-se per tota l’estructura en un chorus, magnífic tema per acabar projecte i programa d’avui, dedicat als vibràfons.

Si voleu escoltar jazz-rock i demés meravelles ja sabeu que podeu entrar al web de www.moonjunrecords.com i veure el catàleg extens d’aquesta editorial dirigida pel Leonardo Pavkovic, qui m’envia des de Nova York les seves novetats i que evidentment en aquest programa posem de tant en tant. Una abraçada Leonardo i gràcies pel teu suport.

Doncs ja hem acabat el programa 352, el d’avui dedicat al vibràfon i pels motius que us he comentat abastament a l’inici i que ara no repetiré. Sí que us vull recordar que primer hem escoltat el magnífic treball que podrem escoltar a la Sala Xica el 19 de maig, i que és el del vibrafonista malagueny Javier Navas Quartet + Enrique Oliver, anomenat “Fresh Start”, i que hem acabat amb aquest increïble treball de Jordi Rossy Vibes Quintet anomenat “Beyond Sunday”, i avui hem escoltat a Teresa Tuset i el seu micro conte.

Doncs ara sí, ho deixem aquí, gràcies per ser-hi aquí o al blog del programa que ja sabeu què és www.jazzclubdenit.blogpspot.com.es i jo mateix Miquel Tuset i Mallol qui l’ha realitzat, xerrat pels descosits d’interessos comuns, i seleccionat les seves músiques, us espero la setmana vinent, si podeu, voleu i en teniu ganes i us desitjo molt bona nit i bon Jazz Club de nit en el Jaç de cadascú. 
Miquel Tuset i Mallol.


 

blogger templates |