Programa 310: Fresh Sound Records - Mara Rosenbloom Trio, Hans Köller i Yusef Lateef, dimecres 7 de febrer de 2018
0 comentaris
Molt bona nit a tothom, ens retrobem de nou a Jazz Club de Nit aquí a Ràdio
Sant Vicenç 90.2 aquí a Ràdio Molins de Rei 91.2, aquí a Ràdio Abrera 107.9 , amb
un programa de Jazz per a vosaltres que us agrada el Jazz, com deia el nostre
amic Cifu. A ell li dediquem el
nostre programa avui i cada setmana que el fem. O sigui que “Un petó Cifu”.
Aquí Miquel Tuset i Mallol qui us
parla, realitza i presenta aquest programa, i com sempre amb les novetats dels
nostres músics.
Doncs aquesta setmana ja hi tornem amb un altre programa dedicat a la
discogràfica de casa nostra Fresh Sound
Records tot i dient-vos que, darrerament, va ser premiada, premiat el seu
director i ànima Jordi Pujol Baulenas
per l’Academie du Jazz de França per la reedició de la millor
caixa de 2017, la del gran Lucky
Thompson la qual podreu trobar a la web i que aquí mateix us posaré
l’enllaç que penjaré al blog del programa.
Doncs pel que fa a la música, serà com us havia comentat alguna altra
vegada, amb una primera part amb dos projectes de Fresh Sound New Talent i que seran els de la pianista Mara Rosenbloom Trio i el seu “Praire Burn”, i el del també
pianista Hans Köller anomenat “Heart
and Soul” aquest darrer en formació de quartet. Acabarem el programa amb el
vinil de 180grams editat per Jazz
Workshops de la mateixa editorial mare, digitalitzat en primera escolta per
qui us parla i que serà el magnífic disc de Yusef Lateef anomenat “The Centaur and the Phoenix”.
I si haig de començar parlant
d’alguna editorial, avui ho haig de fer de Fresh
Sound Records, o sigui que......Deixeu-me que us digui que podeu entrar al
web de www.freshsoundrecords.com
per veure l’extens catàleg d’aquesta nostra editorial i també podeu anar a la
botiga Blue Sounds al carrer Benet
Mateu 26 i comprar de tot i més relacionat amb el món del Jazz...discos,
llibres, dvds, vinils....etc. Allà hi trobareu els caps de setmana i dilluns
pel matí a l’amic Enrique Heredia,
mentre que la resta de dies hi trobareu a l’Esteban. Ells dos us assessoraran en tot lo de Fresh Sound Records, editorial creada pel gran entusiasta amant del
Jazz, Jordi Pujol Baulenas, des
d’aquí una forta abraçada.
Doncs comencem ja amb la música i ho farem amb el primer projecte de la pianista
americana anomenat...
“PRAIRIE BURN”
Mara Rosenbloom Trio
Editat per Fresh Sound New
Talent FSNT 510
Enregistrat per Max Ros l’11 de
gener de 2016 a Systems Two, Brooklyn, N.York.
Mesclat i masteritzat per
Joseph Branciforte
Produït per Mara Rosenbloom
Productor executiu Jordi Pujol
Mara Rosenbloom, piano
Sean Conly, contrabaix
Chad Taylor, bateria
Aquest és un projecte que es basa principalment en una mena de suite,
“The Praire Burn Set” amb una introducció i quatre parts, música composada per
aquesta magnífica pianista que alguna vegada hem vist al Jamboree. Hi ha després dos temes a piano solo, el primer fent-li
un tribut a John Lee Hooker i el
segon sobre un conegut estàndard, el
“There will never be another you”. D’ella mateixa ja li hem posat alguns dels
seus discos en anteriors programes, magnífics i personals discos com aquest que
esteu a punt d’escoltar. Es va enregistrar en una sola “presa de so” de 38
minuts, tot seguit. Tot i haver-hi quatre diferents composicions, ens inspiren
un arc musical general i es poden escoltar una darrera l’altre sense
interrupcions. Aquesta és una recomanació que he pogut llegir al web del disc i
que posaré al blog del programa.
Som-hi...
6.- I Rolled and I Tumbled (M. Rossenbloom) 5m43”
Doncs hem començat sense avisar, ha, i de quina manera més impressionant
amb el Blues dedicat a John Lee Hooker
i de quina manera més majestuosa ho ha fet, oi? Un tema a piano solo dedicat a
un dels més grans del Blues, que a més a més, li deu tenir una admiració i
estima especials, car com ell, n’hi ha alguns més. Un tema que es diu “Vaig
rodar i vaig caure”, recordant la manera com aquells éssers varen estar tan
maltractats per dir-ho suau. Un bon inici que no ens relacionarà la música que
ara vindrà, car aquesta serà totalment diferent encabida en la més actual
modernitat.
"A casa a Wisconsin un
estiu de vacances de la universitat, la pianista de jazz Mara Rosenbloom va patir un accident d'autopista que gairebé va
acabar amb la seva carrera quasi abans d'haver començat. Va ser colpejada per
un camió que s'apropava que li va aixafar el colze esquerre. Els metges li van
dir que mai més podria tocar el piano.
Però a mesura que es recuperava de la lesió, que la teràpia física no
podia tractar, la pràctica del piano es convertí en el centre de la seva
recuperació. "Crec que realment he solidificat la meva intenció de
convertir-me en un músic", va dir. "És una mena de camí cap a casa la
necessitat de treballar".
Escoltem ara la primera part d’aquesta mena de suite, anomenada...
2.- Red-Winged Blackbirds (M. Rossenbloom) 8m11s
La melodia inicial no ens dóna pistes de com aniran els “trets” després
de no massa temps. Delicada al principi, ben aviat s’ha anat reconvertint en un
tema rítmic i marcat per les intervencions del baterista. La mateixa pulsió de
la pianista és bàsicament percusiva. El contrabaix es mou per camins quasi
aliens a la rítmica persistent de piano i bateria, ell omplin de música un
espai lliure, d’aquesta “prada cremada”. La seqüència rítmica segueix a dojo
amb una potència no massa usual per a un format a trio de piano, contrabaix i
bateria. El contrabaix del final, és el mateix de l’inici del tema següent.
Però ara vindrà.
Deu anys més tard, aquest treball està obtenint els seus fruits més que
mai. La Sra. Rosenbloom, de 32 anys,
ha publicat el seu tercer àlbum, "Prairie Burn", aquest que esteu
escoltant, el qual és un enregistrament en format trio i una mena de provocació
cansada i improvisació de grup. És la seva declaració més forta com a líder de
banda i el seu esforç més indestructible com a pianista. Amb els seus patrons
rítmics esfilagarsats i el flux esclatant, "Prairie Burn" connecta
els paisatges del Mig Oest de la
joventut de la Sra. Rosenbloom amb
un aire de turbulència i risc. No només la insereix a la conversa, juntament
amb els pesos pesants contemporanis de pianistes com Craig Taborn, Kris Davis i Matt Mitchell; també la vincula amb un
ampli llinatge musical que ha proposat una relació entre el paisatge d'aquest
país i la seva vida i experiència, a partir dels "Skies of America" d'Ornette
Coleman als enregistraments
panoràmics de Joni Mitchell a mitjans anys setanta.
Doncs considerant que avui escoltarem temes de tres discos i que els
d’aquesta pianista són llargs, haurem d’acabar amb la magnífica segona part
d’aquesta suite, seguint amb el contrabaixista Conly, anomenada.....
3.- Turbulence (M.
Rosenbloom) 10m44s
Doncs i quina magnífica composició i col·laboracions dels dos mestres
que l’acompanyen, Sean Conly, contrabaix
i Chad Taylor, bateria. Una esplèndida demostració de potència rítmica
alhora que concepció estilística continuació evident del tema anterior, que tot
i tenir un nom diferent i està senyalitzat com a tema diferent, l’escolta és
continuada com hem explicat a l’inici. Ben bé sembla més una improvisació
partint del concepte rítmic que no un tema escrit al, pentagrama. Algunes
indicacions sempre hi són, però sembla ben bé una improvisació, magnífica per
cert. El break a la meitat del tema ens ha situat en una altra situació,
relaxada, però ha durat ben poc. Tot i això, la re-entré ha estat marcada sí
pel baterista i la percusivitat de la pianista però ja a un tempo més calmat. Encarant
el final, el tempo ha tornat al de l’inici, fins i tot quan ella ha encarat el
piano solo i així ha arribat al final, amb el motiu principal, i ja al final,
contrabaix i bateria s’hi ha afegit a plena turbulència, magnífica.
Des de l'estrena de l'àlbum a l'octubre, Rossenbloom ha començat a establir-se a l'ala esquerra de l'escena
jazzística de Nova York on va actuar al costat del fabulós baixista
avantguardista Henry Grimes al Centre Cultural i Educatiu Clemente Soto
Vélez, al concert de cloenda de "Justícia És Compassió / No un Estat Policial",
tres setmanes de música i poesia presentat per Arts for Art per culminar el cap
de setmana d'inauguració de Donald J. Trump. A la primavera del 2017, el seu
trio va fer el seu debut al Dizzy's Club
Coca-Cola, un espai del Jazz at Lincoln Center ".
Això va dir Giovanni Russonello
el 20 de gener de 2017 per a The New
York Times.
Recordeu que podeu trobar el millor del jazz que es fa a casa nostra
entrant a la web de Quadrant Produccions www.quadrantproduccions.es, allà
tindreu la possibilitat d’adquirir els discos que vulgueu i veure tot el
catàleg d’aquesta editorial de Lleida dirigida pel Josep Ramon Jové, des d’aquí
una forta abraçada.
Seguim nosaltres amb el següent projecte de Fresh Sound New Talent i ara ho fem amb el del també pianista Hans Köller anomenat....
“HEART AND SOUL”
Hans Köller
Editat per Fresh Sound New Talent FSNT 513
Enregistrat per Dick Hammett el
15 de març de 2016 al Red Gables Studio, Londres.
Produït per Hans Köller
Productor executiu Jordi Pujol
Jogn O’Gallaguer, saxo alto
Hans Köller, piano
Percy Pursglove, contrabaix
Jeff Williams, bateria
Totes les composicions són de Hans
Köller. Us poso al blog l’enllaç a la pàgina d’aquest disc...
Comencem ja amb la música d’aquest pianista alemany establert al Regne
Unit amb un dels temes a tempo mig, deixant-nos les dues balades que hi ha. El
tema es diu...
5.- Row Row Row Your Boat (H. Köller) 6m
Doncs ja heu escoltat que hem fet un canvi sonor tot i que no tant
estilístic, car aquesta música i la que hem escoltat en l’anterior projecte les
podem encabir en el jazz més modern i actual on les composicions i les seves
melodies s’allunyen dels conceptes més clàssics. Tema iniciat a duet amb piano
i saxo alto desenvolupant la melodia fins arribar a un break rítmic, on de
manera delicada el compositor i pianista ens ha meravellat per la dolçor del
seu solo. Si la melodia d’aquest tema de Köller
la situem en el Jazz Modern més actual, doncs més encara la concepció del solo
del gran saxo alto americà, O’Gallaguer.
I com sempre, després dels solos hem tornat a l’inici melòdic i ho han fet els
dos solistes. Comentar que contrabaix i bateria estan sublims acompanyant i
creant, sobretot el baterista Williams.
Hans Koller va néixer en una família musical, el seu
pare era un pastor luterà amant del jazz, la seva mare, una mestre de música i
les seves quatre germanes, totes tocaven instruments. Va créixer a la Baviera rural i va entrar en contacte
amb músics de jazz en els seus anys adolescents mentre assistia a les escoles
d'estiu de jazz dirigides pel Districte
Six de Brian Abraham a Ingolstadt. El 1991 va arribar a Anglaterra, primer a la Universitat de Middlesex, on es va
graduar en composició, després a l'Escola
d'Estudis Orientals i Africans (SOAS), on va obtenir un màster en Ethnomusicologia. Köller va començar a tocar en bandes amb el saxofonista Stan Sulzmann i el trompetista Chris Batchelor i va passar a formar el
seu propi grup “Neverland”, amb el
baixista Dave Whitford, el
saxofonista Rob Townsend i el
bateria Stuart Laurence. Aquest grup
va créixer en renom gràcies a les nou peces de l'àlbum debut de Köller, Magic Mountain (1997), que el va convertir en un dels principals
compositors de jazz al Regne Unit.
Si voleu escoltar jazz-rock i demés meravelles ja sabeu que podeu entrar
al web de www.moonjunrecords.com i
veure el catàleg extens d’aquesta editorial dirigida pel Leonardo Pavkovic, qui
m’envia des de Nova York les seves novetats i que evidentment en aquest
programa posem de tant en tant. Una abraçada Leonardo i gràcies pel teu suport.
Seguim ara ja amb una mica més de tempo amb el primer tall del disc, si
fora un vinil, tema anomenat...
1.- Ohr/Uhr (H.
Köller) 8m33s
El primer tall del disc si fos un vinil ha aparegut amb un swing suau i
delicat, gràcies a la mestria creativa del baterista Williams, i ho torno a dir perquè em sembla evident i sense oblidar
el contrabaixista Pursglove. Tema
també amb melodia a duet amb saxo alto i piano, una melodia situada en el
mateix anterior context, o sigui que evidentment format part d’un projecte,
d’una concepció musical, melòdica i harmònica, la d’aquest pianista alemany
establert al Regne Unit, i per tant,
aquesta seria una mostra del jazz que s’hi fa, en una de les seves variants. El
líder inicia el solo quasi sense adonar-nos-en, seguint l’estela melòdica del
tema. Un solo net, amb espais pel silenci, amb
poques netes i posades on toca, i quan estan posades on sembla que no
toqui, són aquestes les millors, les que fan mal, com diu el meu amic Geni Barry. Amb un so potent O’Gallagher ha iniciat el seu solo, i
també amb el so més característic del jazz contemporani. Un magnífic fraseig el
d’aquest músic americà alhora que amb una gran demostració de tècnica i
recursos, ha donat pas a la manifestació solista del contrabaixista Pursglove en un solo magnífic, jugant
amb els arpegis i melodia, i fent-nos gaudir a tots plegats per tal demostració
de mestria i afinació magnífica, la d’aquest contrabaixista. Amb el duet de
solistes han arribat al final, de la mateixa manera que l’han començat.
Tres anys més tard va guanyar el premi JOEY per a compositors organitzat per l’Eastern Arts i posteriorment va ser guardonat amb importants
premis pel Birmingham Jazz i pel Freden International Music Festival. El
2001 va publicar Lovers and Strangers,
un àlbum amb el seu trio al costat de l'arpista Helen Tunstall, la cantant Christine
Tobin i la percussionista Corrina
Sylvester. El seu següent àlbum, New
Memories (2002), va ser aclamat com "el so més nou, expansiu,
expressiu i emocionant de l'orquestra de jazz que va sorgir en aquest país des
del lamentat Loose Tubes, això va dir
John Fordham a The Guardian.
Durant la següent dècada, Köller
va treballar per a refinar el seu so, escrivint per a Steve Lacy (London Ear), treballant en contextos de gran grup amb Evan Parker, amb Kenny Wheeler i Bob
Brookmeyer, realitzant i gravant amb la NDR Bigband (Rutes Escèniques), així com tocar el piano en diversos
grups dirigit per Mike Gibbs
(incloent una gira per Anglaterra el 2007 al costat de Steve Swallow, Bill Frisell i Adam Nussbaum.
I encara amb més música, ja més viva, amb el tema...
7.- Lou Lou’s Birthday (H. Köller) 4m36s
Amb un tempo una mica més viu, com sempre fem quan podem, ens hem tornat
a situar en un context de grans intervals entre notes, cosa que van inventar
els genis del free jazz tals com Ornette
Coleman i demés mestres, ells però sense ritmes i harmonies massa
establertes. Els nostres herois d’avui ens han mostrat de quina pasta estan
fets, interpretant una altra melodia magnífica abordada a duet i si és possible
havent ampliat les seves mires. Aquest és un tema on el saxo m’ha recordat a
moments, el so del nostre gran geni Perico
Sambeat i és que aquest tema és com una mena de Blues amb aires a Horace Silver salvant totes les
distàncies estilístiques. El ritme trencat, una mica funky, i sobretot en
l’inici del solo del saxo alto, és perfecte per acompanyar als solistes i de
quina manera més bèstia hi ha tornat el nostre saxo alto O’Gallaguer, increïble. I com d’increïble és el canvi aparegut amb
la intervenció del líder en el seu solo a piano. La base rítmica però, s’ha
mantingut inalterable, amb una precisió i creativitat remarcables. Un solo
nítid i gens enfarfegat de notes, precís i pulcre, ha deixat pas al solo curtet
del baterista, per finalment i a duet, tornar-hi amb la melodia i acabar-lo.
Ha gravat àlbums a quartet per a Babel,
Chasing the Unicorn amb el
saxofonista canadenc establert a París,
François Théberge. També ho ha fet pel segell PSI d'Evan Parker amb el llegendari saxofonista alemany Gerd Dudek (Day and Night), i el 2011 va començar a formar una formidable
associació creativa amb el saxo alto de Nova
York, John O'Gallagher. En la seva primera trobada, Köller i O'Gallagher van ser descrits de manera memorable per John Fordham a The Guardian com "dos teòrics de pes pesat que frisen amb el
calor del jazz", i la parella va treballar regularment produint dues
transmissions, performances i enregistraments per a la BBC
Radio 3 en ambdós contextos de grans conjunts i quartet, i col·laborant en
una comissió de Jazzlines de 2015
per escriure música per al reconegut BCMG
(Birmingham Contemporary Music Group).
I acabarem el projecte d’aquest magnífic pianista i compositor amb el
tema a tot swing anomenat....
4.- Sixteen (H.
Köller) 5m19s
I de quina manera més plena de ritme i a tot swing hem acabat el
projecte d’aquest pianista alemany establert al Regne Unit. Una altra melodia a duet i que igualment s’ha
evidenciat la seva procedència. El tempo més viu del tema marcat per la base
rítmica ha estat perfecte perquè fos el baterista qui hagi encetat els solos i
de quina manera més impressionant ho ha fet. Sense poder respirar que ens hem
situat en el solo del saxo alto, ara encara més sorprenent, amb una altra
demostració de gust interpretatiu, llenguatge i recursos tècnics. Quina bèstia
de músic aquest O’Gallaguer. És clar
que la simbiosi amb la base rítmica és total i així ha sonat això, tant bé.
L’entrada del líder en el seu solo ens ha situat de nou en un estadi sonor més
calmat però sense baixar el nivell de tensió, la qual s’ha incrementat
apareixent de nou el saxo alto fent el duet melòdic amb el piano per així
acabar el tema. Magnífic tema i projecte que ara mateix deixem però
recordant-vos que podeu mirar d’aconseguir-lo i gaudir amb els altres temes que
hi ha.
Abans però dir vos què si entreu al web de Temps Record: https://tempsrecord.cat/
hi trobareu tot el seu extens i divers catàleg. Aquesta és també una editorial
de casa nostra amb un ampli ventall d’estils des de Bandes Sonores, a Blues,
Boleros i evidentment Jazz, passant pel Flamenc i la Fusió. O sigui que
agrair-li al Josep Roig el seu
suport i des d’aquí una forta abraçada.
I nosaltres acabarem el programa amb el magnífic disc de Hard Bop del
gan Yusef Lateef anomenat.....
“THE CENTAUR AND THE
PHOENIX”
Yusef Lateef
Enregistrat per Ray Fowler al
Plaza Sound Studios el 4 i 6 d'octubre de 1960 i per Bill Stoddard al Bell
Sound Studios el 23 de juny de 1916, ambdos a Nova York.
Produït per Orrin Keepnews
Tornat a editar per Jazz
Workshop JW-068
Productor executiu re-edició,
Jordi Pujol
Yusef Lateef, saxo tenor,
flauta, oboe i argol
Richard Williams, trompeta
Tate Houston, saxo baríton
Josea Taylor, basson o fagot
Eernie Farrow i Ben Tucker,
contrabaix
Lex Humphries, bateria
Amb col·laboracions de luxe de....
Curtis Fuller, trombó
Clark Terry, flugel horn i
trompeta
Barry Harris, piano
Joe Zawinul, piano
Roger Sanders i Garvin
Masseaux, percussió
Per parlar dels instruments gens convencionals podria dir-vos que
l’argol és una mena de flauta que te dues canyes o tubs utilitzat des del molt
llunyà Egipte antic, utilitzat
encara també a Palestina. I si
parlem dels músics n’hi ha tants com 13, tot i que segurament no tocaran tots a
la vegada, però déu n’hi do quina petita big band que ens acompanyarà a partir
de ben aviat.
Aquest és un vinil d’aquells que no haurien de faltar a cap casa, i si
més no, en format compacte, car és una delícia de composicions fetes el 1960 i
encabides, m’atreviria a dir en la “Tercera Via” o “The Third Stream” on la
música clàssica, contemporània i el Jazz es van donar la mà gràcies al gran
teòric Gunther Schuller. De fet, es
pot veure un vídeo per internet sobre aquest creador titulat Gunther Schuller Journey Into Jazz on
es poden veure músics tan diversos com Don
Ellis, Benny Golson i Eric Dolphy en una composició d’aquest gran teòric i
mestre del Jazz. No escoltarem el mateix però ens hi aproparem o sigui que jo
diria que l’àlbum de Yusef Lateef
n’és un bon exemple, sobretot considerant les quatre balades a tempo slow que
hi ha, magnífiques les quatre, a més a més de les altres composicions a tempo
més viu que hi podreu escoltar i també amb barreja de sonoritats en l’ona Schuller. En la edició en compacte feta
el 1992 per Riverside s’hi van
afegir un parell de temes més, el “Jungle Fantasy” de Esy Morales i “Titora” de Billy
Taylor.
Bé, doncs comencem amb les músiques i ho farem amb una d’aquestes
magnífiques balades del disc composta per Sammy
Fain & Irving Kahal arranjada per Kenny Barron i que serà la del tercer tall del
disc, ara sí, de la cara A, anomenada....
A3.- Eve’ry day (I Fall in
Love) (S. Fain & I. Kahl / arr.
Barron) 6m54s
Doncs perquè en tingueu una idea, els compositors d’aqueta meravella
també en van compondre d’altres tals com els preciós “I’ll be seeing you” entre
moltes altres. Si el tema comentat te normalment un tempo mig, no ha estat així
en aquest súper slow on hem pogut escoltar el preciós so de l’argol tocat pel
líder. La flauta, també tocada pel líder ha desenvolupat la melodia,
acompanyada pel so dels metalls més daurats. Ell mateix ha iniciat el solo tot
i mostrant-nos la habilitat i tècnica més que depurada d’aquet gran
multi-instrumentista Lateef fent-nos
un solo magistral i delicat. Hem escoltat també el trombó de Fuller, ell sempre tan reconeixible i
precís en l’afinació. La flauta ha tornat a embolcallar-nos en la melodia de la
A, mentre que ha aparegut el piano que podria ser de Barry Harris per deixar pas de nou a l’argol i així acabar aquesta
preciosa i delicada composició.
Vegem què ens en diu Stacia
Proefrock des de All Music Guide
"Des de la seva primera explosió d'enregistraments a mitjans dels
anys cinquanta, Yusef Lateef va ser
un músic que sempre va estirar suaument els límits de la seva música per
absorbir tècniques, ritmes nous i noves influències d'Àfrica, Orient Mitjà i Àsia. En el “The Centaure and the Phoenix”, tanmateix, assumeix els riscos i les
innovacions que Lateef coneixia, i
les amplia en diverses direccions totes alhora, donant lloc a un àlbum que
esclata amb noves idees i textures, mentre que segueix essent accessible i, sobretot,
bell. Lateef sembla ansiós per donar
el següent pas musicalment, trencant el motlle respecte dels seus àlbums
anteriors...”
Seguim ara amb un tema a mig camí on la delicadesa es feu enfortida pels
ritmes posteriors, en el tema, primer tall de la cara B de l’esmentat Charles Mills que titula el disc...
B1.- The Centaur and The Phoenix (Ch. Mills) 5m33
Swing i canvis rítmics amb melodies de metalls que ens recorden espais
musicals anteriors, però amb una clara tendència a la modernitat en la
composició, car, tot i la palestra d’instruments del món clàssic, aquestes
músiques tenen un punt de modernitat que no ens allunya massa de les músiques
anteriorment escoltades. I és que el concepte de programa temàtic el tenim
bastant a punt de mira sempre que podem. El swing apareix i desapareix reforçat
després dels canvis rítmics, i els sons profunds de saxo baríton i trombó
omplen amb la seva profunditat els espais lliures. Un tema amb estructura de
Blues, segurament us n’haureu adonat, amb un swing espaterrant. I quin final
més bèstia.
..”Tot i que és un compositor
dotat, només un terç de les cançons que apareixen aquí són seves: l'escena de
flauta guiada per ritmes en el tema "Apathy", el tribut suau i
nocturn a la seva filla en "Iqbal" i el poema tonal a "The
Philanthropist" en són les tres mostres. El millor de la resta prové de Kenny Barron, que només tenia 17 anys,
i Charles Mills, un compositor
clàssic contemporani que va signar dos títols propis a l'àlbum, destacant-ne
dues de les seves simfonies, la primera un homenatge a Crazy Horse i l'altre a Charlie
Parker. Proporcionar l'estructura i les textures necessàries per a aquestes
intricades composicions va ser el legat més gran que Lateef va fer. Acostumat a treballar en un format de petit grup,
aconsegueix fer però, que la gestió d'una banda de tretze sidemen sembli fàcil...”.
recordeu que si us agrada la lliure improvisació podeu entrar al web de www.discordianrecords.bandcamp.com
i veure el catàleg d’aquesta editorial dirigida per l’amic El Pricto on hi
trobareu de tot i més relacionat amb la lliure improvisació, conduccions, free
jazz, o quelcom inclassificable.
Seguim amb més tempo viu ara amb el segon tall del disc de la cara A,
tema del líder Yusef Lateef
anomenast....
A2.- Apathy (Y.
Lateef) 5m21s
I seguim amb la flauta del líder en un altre Blues d’estructura però amb
tota una palestra de sonoritats diverses, amb uns metalls i canyes que a mode
Big Band deixen anar els seus riffs. Un magnífic solo del trompetista Williams ha deixat pas al de Clark Terry al fiscorn, si és que no ho
ha fet tot ell, cosa habitual en les seves aparicions. Ells dos, o ell mateix
han fet un tete a tete de “dossos” per deixar pas al so del saxo tenor de la mà
del líder i mestre de totes les canyes, Yusef
Lateef. I aquest impressionant solo ha deixat pas a la sonoritat del Basson
o Fagot, en un solo magnífic de Josea
Taylor el qual ha deixat pas al solo del contrabaixista i posteriorment
acabar el tema.
..” Alguns dels líders i companys de Lateef estan aquí inclosos com són Barry Harris, Richard Williams i Ernie Farrow, però la inclusió de músics de futur com Joe Zawinul també ajuden a fer que
aquest àlbum pugi un nivell superior. El més gran miracle d'aquest
enregistrament, però, és l'equilibri que Lateef
aconsegueix amb aquest gran grup: sempre són un actiu, mai una distracció i,
fins i tot són forts i poderosos en cançons com "Apathy" o
l'arranjament de Barron de
"Ev'ry Day" ("Fall in Love"), i ell, sempre es mostra com a
líder i fa que d'alguna manera, la seva delicada flauta (o oboè, saxo tenor o
argol) s'aixequin per sobre de tot, abocant brillantor, gràcia i alegria
". Això ens ha dit Stacia Proefrock
des de All Music Guide
I acabem el projecte i programa ja, amb el primer tall del disc de la
cara A, amb un tema de Kenny Barron
anomenat...
A1.- Revelation (K.
Barron) 5m57s
Doncs amb aquest tema de Barron
també amb els 12 compassos del Blues, ens ha mostrat de quina manera tan
diversa es poden composar aquestes estructures, simples en els seus inicis de
només 3 acords, en format I – IV – V, però convenientment ampliades
posteriorment per Charlie Parker per
exemple , amb seqüències internes de II – V – I menors i demés meravelles. La
melodia inicial, curta, a saxo tenor ben acompanyada per d’altres vents,
metalls i canyes, com així ha estat en el seu solo, i en chorus alternatius per
fer-ho més maco i no tant esperat. Un llarg solo del líder en l’ona Rollins tot i les “castanyes” que ha
fet amb la llengua, més pròpies dels sons de lliure improvisació. El mateix Yusef Lateef ha agafat el baríton i ens
ha tornat a impressionar la manera com aquest mestre domina totes les canyes i
algunes dels deus metalls més dolços. També Curtis Fuller ha aparegut amb un solo melòdic i en base a
estructures harmòniques normals, i potser deixant les súper estructures pel
solo a piano d’un dels dos mestres, el gran Harris i el jove aleshores Zavinul.
Un tema que ha anat diluint-se poc a poc, d’aquella manera que et fa pensar en
un directe, on seguiria encara força estona.
Bé, doncs ja hem acabat el projecte del gran Yusef Lateef i els seus cracs, en un disc vinil digitalitzat en
primera escolta per qui us parla. També hem acabat el programa d’avui que
espero us hagi agradat i que ha començat amb la música de la pianista Mara Rosenbloom i el seu trio, ha
seguit amb el quartet del també pianista Hans
Köller en formació de quartet i ha acabat amb la petita big band de 13
músics liderada pel gran multi-instrumentista Yusef Lateef. Doncs deixem-ho aquí per avui i jo mateix, Miquel Tuset i Mallol qui ha realitzat
el programa, seleccionat les músiques i us ha parlat d’interessos comuns us
desitjo molt bona nit i molt bon Jazz
Club de Nit en el Jaç de
cadascú.
Miquel Tuset i Mallol
Programa 309: Lluís Gómez, Pere Soto & Josep Traver i Valentí Moya, dimecres 31 de gener de 2018
0 comentaris
Molt bona nit a tothom, ens retrobem de nou a Jazz Club de Nit aquí a Ràdio
Sant Vicenç 90.2 amb un programa de Jazz per a vosaltres que us agrada el
Jazz, com deia el nostre amic Cifu.
A ell li dediquem el nostre programa avui i cada setmana que el fem. O sigui
que “Un petó Cifu”. Aquí Miquel Tuset i
Mallol qui us parla, realitza i presenta aquest programa, i com sempre amb
les novetats dels nostres músics.
Doncs avui ens toca fer un altre programa temàtic amb guitarres manouche
i banjos com a instrumentes principals i amb tres artistes, tres músics amb
projectes relacionats. Ja feia dies que l’havia de fer aquest programa dedicat
a la música del Pere Soto & Josep
Traver i el seu “Still Here” tot i recordant Django
Reinhardt editat per Temps Record i també amb el projecte del Lluís Gómez anomenat “Dotze Contes”, editat
per Red Pig Recordings, aquest amb
el Bluegrass i banjos i guitarres a dojo en un projecte que vam veure el
setembre en el Festival l’Hora del Jazz
memorial Tete Montoliu, o sigui que ja tocava Lluís. El darrer projecte, i no parlo de l’ordre d’escolta, és el
del guitarrista manouche Valentí Moya
i el seu nou disc dedicat a la figura de Monk
i per tant anomenat “Valentí Moya meets Monk” (Jazz Manouche Connection).
Recordeu que podeu trobar el millor del jazz que es fa a casa nostra
entrant a la web de Quadrant Produccions www.quadrantproduccions.es, allà
tindreu la possibilitat d’adquirir els discos que vulgueu i veure tot el
catàleg d’aquesta editorial de Lleida dirigida pel Josep Ramon Jové, des d’aquí
una forta abraçada.
Doncs comencem amb les músiques del projecte i ho farem amb els....
“DOTZE CONTES”
Lluís Gómez
Editat per Red Pig Recordings
Enregistrat per Jordi “Kako”
Vericat, excepte dos temes enregistrats per Marc Quintillà.
Mesclat i masteritzat per Jordi
“Kako” Vericat.
Produït per Lluís Gómez
Lluís Gómez, banjo de 5 cordes,
banjo-cello
Jean Marie Redon, Fred Simon,
Ron Cody, banjo de 5 cordes
Josep Traver, guitarra i
guitarra manouche
Miquel Talavera, guitarra
Chris Luquette, guitarra i
banjo de 5 cordes
Bernard Minari, Jesse Brock,
mandolina
Oriol González, piano i
mandolina
Oriol Saña, violí
Henrick Novák, dobro
Joan Pau Cumellas, harmònica
Maribel Rivero, contrabaix
Aquest és un recull de set sessions de gravacions fetes el 2015 i el
2016 amb alguns dels implicats que us acabo d’esmentar.
Per Molins i Abrera...
Doncs amb tanta música com tenim, avui ens centrarem en escoltar-la a
ella i no tant a mi, o sigui que si voleu saber-ne més dels músics, ho podreu
llegir al blog del programa http://jazzclubdenit.blogspot.com.es/
I comencem amb aquesta delícia trobada ben amagada dins el darrer tema, que també posarem.....el preciós...
What a Wonderful World 2m36s
Doncs si adquiriu el disc, resulta que no trobareu aquesta delícia que
crec que per començar ens va molt i molt bé. Quant ens estimem aquest món tant
meravellós i de quina manera més bèstia el mal tractem i ens mal tractem a
nosaltres. No tenim perdó de 10 ni de 20. Magnífica interpretació i tema amagat
que sovint els músics inclouen en els seus discos i que jo he extret i separat
de l’altre que hi ha i que també escoltareu per acabar aquest projecte.
Lluís Gómez és un reconegut banjista, violinista i mandolinista a dins i
fora del nostre país, director del Festival Al Ras i del Barcelona Bluegrass
Camp, professor al prestigiós campus de Virton, Bèlgica. Un músic amb una
llarga trajectòria als escenaris i dedicat a la difusió del banjo de cinc
cordes. Durant anys ha viatjat als Estats Units per aprendre els seus secrets
amb els mestres banjistas més venerats del bluegrass i la música folk. Ell
mateix és ja en un referent al nostre país. Compon la seva pròpia música, fa
sessions pedagògiques sobre el banjo i publica articles en revistes
especialitzades de EUA. A Espanya els seus primers mestres van ser Sedo García
i Ricky Araiza, a França va estudiar amb Jean Marie Redon i ha rebut classes
dels banjístas americans Bill Keith, Tony Trischka, Pete Wernick, Noam Pikelny
i Jayme Stone.
Comencem amb un tema preciós que ves per on va ser el de la darrera
sessió d’enregistrament l’11 de novembre de 2016 anomenat...
7.- Nola (Felix
Arndt) 3m51s
Un tema suau per començar escrit per a piano l’any 1915 i popularitzat
per banjo per Bill Keith i ja ho heu
escoltat amb el violí del gran Oriol
Saña, la mandolina de Jesse Brock
la guitarra del Miquel Talavera i el
contrabaix, sempre en tots els temes, de Maribel
Rivero, en un tema que Lluís va
aprendre directament del Ron Cody.
Preciosa la cadència rítmica, harmònica i melòdica i bon tema per anar-nos
situant en el projecte, més bluegrass, i viu, del qual, dels 13 temes n’he
hagut de seleccionar ben poquets, o sigui que mireu d’entrar a la web de http://www.lluisgomez.com/tenda.html
i mireu d’adquirir-lo.
Ha compartit escenari amb Bill
Keith, Tony Trischka, Jayme Stone, Alex Hargreaves, Mike Barnett, Jean Marie
Redon, Tom Nechville, Carter Brothers , Chris Luquette, Henrich Novák, Roberto
Dalla Vecchia, Jesper Rubner i Gerry O’Connor entre d'altres. Al llarg de
la seva carrera musical ha format part de moltíssimes bandes relacionades amb
el folk, bluegrass, irish, blues, jazz i el jazz manouche. És autor, amb Toni Giménez, del primer llibre en
castellà i català dedicat a aprendre el banjo en els estils de bluegrass i
frailing, i amb Oriol Saña autor del
primer llibre per aprendre el violí bluegrass, tant en castellà com en català.
Seguim amb una altra joia, una mica més mogudeta a ritme de vals
anomenada....
2.- Salviac Waltz (Ll.
Gómez) 4m14s
Doncs una altra reeixida composició sorgida la inspiració d’una visita
que va fer el Lluís a casa de Sharon i Jean Marie a Salviac. Diu ell, “encara recordo, un
matí després de l’esmorzar, quan Jean
Marie va agafar el banjo i va tocar un tema preciós original seu. Vaig
pensar que jo també volia escriure aquest tipus de música”, i aquest ha estat
el resultat, preciós, ja ho heu vist. El vals és un ritme encabit i utilitzat
molt en la música manouche com ben aviat també escoltarem. Jo diria que a la
primera guitarra hi torna a haver el Miquel
i el que és segur és que a l’harmònica hi ha el Joan Pau Comelles i per descomptat que el solista de banjo és el
mateix Lluís i potser a la segona
guitarra l’amic Josep Traver.
He entrat al web del Lluís Gómez
i he flipat amb la seva dilatada discografia que parteix del 1997 amb els Folk Follet, passa pel 2006 amb els The Mushrooms i acaba el 2018 amb la Barcelona Bluegrass Band amb un total
de quasi 50 projectes entre els quals alguns de propis com aquest que estem
escoltant del 2017.
Seguim amb una mica més de vitalitat ara sí en l’ona bluegrass amb el
tema anomenat...
11.- Tree O house (Ll.
Gómez) 3m33s
Segons sembla, no li agrada recordar temes enregistrats prèviament però
amb aquest va fer una excepció, perquè diu ell..”era per Nadal i l’Oriol González em va enviar per mail un
magnífic arranjament d’aquest, un tema meu. Em va agradar tant que vaig decidir
tornar-lo a enregistrar, un tema amb trio amb l’Oriol i la Maribel. En
aquest tema, a més a més de la base rítmica de banjo, mandolina i contrabaix
hem pogut escoltar també un solet d’una guitarra, la del Miquel Talavera o la del Josep
Traver, sense oblidar el solo del líder al banjo de 5 cordes. I quin tema
més marxós i quina molt bona composició. Ell ens explica en el disc que toca
cinc diferent tipus de banjos per així poder capturara millor el “feeling” de
cadascuna de les cançons. Se’l veu en una foto amb tots els cinc banjos penjats
del coll, ell amb un més que somriure, amb una total satisfacció amb un punt de
“murri”.
El bluegrass és un estil musical, inclòs en el country que, a la primera
meitat del segle XX, es va conèixer com a hillbilly.
Té les seves arrels en la música tradicional d'Anglaterra, Irlanda i Escòcia, portada pels immigrants de les Illes Britàniques a la regió dels Apalatxes, encara que va sofrir també
influències d'estils musicals afroamericans, principalment el jazz i el blues.
El nom Bluegrass procedeix del nom
de l'àrea en què es va originar, anomenada "regió Bluegrass" (en
anglès Bluegrass region), que inclou el nord de l'estat de Kentucky i una petita part del sud de l'estat d'Ohio. Al seu torn, la regió va prendre
el seu nom de la paraula "bluegrass" ("herba blava"), nom
comú de la poa dels prats, una gramínia del gènere Poa, freqüent a la zona.
Aquest és l'origen de la utilització del terme per designar l'estil musical. El
terme no es va popularitzar als Estats
Units fins als anys 1950, sent conegut anteriorment com a hillbilly. La
música bluegrass és interpretada per bandes amb instruments principals com
guitarra, banjo, mandolina, violí i baix, als quals s'afegeix a vegades el
dobro. La part vocal és harmonitzada a trio o duo, sempre amb una veu molt alta
de característic so estripat i captivador conegut com a "high Lonesome sound". Quant a la
lletra, s’expliquen històries senzilles
de tipus dramàtic, amorós o religiós vistes des del punt de vista d'un
muntanyenc.
Acabarem el projecte amb el magnífic tema i que el clou com a darrer i
13è tema, l’anomenat....
13_1.- Rocky Mountains (Ll. Gómez) 5m14s
Doncs en escoltar aquest tema un se n’adona que no dura els 8 minuts que
posa el disc sinó que dura aquests cinc, i és que després que s’acabi hi ha una
mena d’impro del tema heu escoltat en començar el projecte i programa. Tampoc
hi ha cap informació sobre qui n’és l’autor i músics per la qual cosa intueixo
que és un d’aquells “bonus tracks”, temes que ens regalen els músics com a
premi per haver adquirit el disc. Haig de dir que aquest és un tema on
l’essència Bluegrass es barreja amb el Country més pur, si és que hi ha puresa
en alguna de les músiques. Els canvis harmònics són magnífics alhora que les
interpretacions dels solistes, a la guitarra primer amb el Miquel probablement, i el banjo de cinc cordes del líder, gran intèrpret
d’aquest instrument, un dels més grans del nostre territori. Una base sòlida
amb el contrabaix de la Maribel,
sempre recolzant amb la mandolina de l’Oriol
i com a solista de gran mèrit el Joan
Pau Comelles a l’harmònica. Un tema increïble per acabar el projecte del Lluís Gómez.
Una mica més del què és el Bluegrass i sinó aquí, doncs al blog del
programa.
El bluegrass es va desenvolupar com a gènere musical en la segona meitat
dels anys 1940. Encara que sol donar-se a Bill
Monroe el títol de "pare del bluegrass", en realitat les arrels
de l'estil són anteriors, remuntant-se a les antigues bandes de corda rurals i
mineres del segle XIX, populars en diversos estats del sud-est dels Estats Units, amb influències d'altres
estils musicals, com el blues, el ragtime o el jazz. La denominació de l'estil
sí que deriva de la banda formada el 1939 per Bill Monroe, els Blue Grass
Boys. A partir de 1945, el grup de Monroe va incorporar a les seves files a
l'intèrpret de banjo Earl Scruggs,
creador de l'anomenat "estil Scruggs" de tocar l'instrument. L'etapa
dels Blue Grass Boys entre 1945 i
1948 és el moment de consagració del gènere, creant-se en aquesta època el
característic so i la configuració instrumental considerats canònics del
bluegrass. A finals dels anys 1940, altres bandes van començar a conrear aquest
mateix estil. Els primers van ser els Stanley
Brothers, que van gravar el 1947 la cançó tradicional “Molly and Tenbrooks”
a l'estil dels Blue Grass Boys. En
fi, sobre el Bluegrass hi ha molt d’escrit però que siguin aquestes quatre
ratlles les que ens hi hagin apropat una mica.
Doncs deixem aquest magnífic treball del Lluís Gómez i de tota ala llarga colla d’amics implicats, tots
grans músics i nosaltres seguim...
Abans però, dir vos què si entreu al web de Temps Record: https://tempsrecord.cat/
hi trobareu tot el seu extens i divers catàleg. Aquesta és també una editorial
de casa nostra amb un ampli ventall d’estils des de Bandes Sonores, a Blues,
Boleros i evidentment Jazz, passant pel Flamenc i la Fusió. O sigui que
agrair-li al Josep Roig el seu
suport i des d’aquí una forta abraçada.
I seguirem i ara ho farem amb el manouche ja d’una manera clara i
oberta, però també amb la visió moderna d’un magnífic duet, un dels quals
repetirà, i parlo del projecte que vam poder veure a la Sala Artte del Carrer de Muntaner amb el Pere Soto & Josep Traver amb el Curro Gálvez al contrabaix. El disc és amb els dos guitarristes, o
sigui que el projecte es diu....
“STILL HERE”
Pere Soto & Josep Traver
Editat per Temps Record TR1659-GE17
Enregistrat en directe per
Josep Roig a Temps Record el 15 i 16 de maig de 2017.
Mesclat i masteritzat per Josep
Roig.
Produït per Pere Soto &
Josep Traver
Productor executiu Josep Roig.
Pere Soto, guitarra Jacques
Favino 1977
Josep Traver, guitarra
D’Angelico EXL-1
Aquest és un altre projecte amb força temes tants com 12 i tots d’una
gran qualitat, així és que tornarem a tenir el problema de decidir quin poso i
quin no, com m’ha passat abans igualment. Tenim aquí només dos guitarristes
però quin parell de guitarristes més extraordinaris alhora que grans amics
badalonins i que han col·laborat en anteriors projectes.
I com no podia ser de cap més altra manera, començarem amb el preciós i
delicat tema de Django Reinhardt el
conegut i estimat per tots, el magnífic...
3.- Nuages (D.
Reinhardt) 4m13s
Si hi ha algun tema que identifiqui el manouche, el gipsy, crec què és
aquest entre els més lents i dolços algun Minor Blues entre els més vius. Però
és que aquest projecte té tres magnífiques balades més i que són el “Claire de
Lune” del mateix Django, el preciós
“September Song” de Kurt Weill i un
tema propi del Pere en l’ona del
“Nuages”, anomenat “Lulú”, magnífic però una mica més viu. O sigui que ja ho
sabeu, és qüestió d’entrar al web de temps record i adquirir aquest magnífic
projecte.
Pere Soto, guitarrista de jazz i compositor,
arranjador, productor musical. El 1992 grava el seu primer CD Metanoic (Països
Baixos), el qual va ser elegit millor disc del mes per JAZZ SOUTH ART
FEDERATION (USA). El seu segon disc, “Particular Vernacular”, va ser gravat a
Nova York 1994 amb Jeff Ballard, Ben Allison, Dave Douglas, Dave Liebman, Bill
Gerhardt. Fundador del seu grup de gypsy jazz Django’s Castle amb el qual va
produir 9 Cds. Algunes de les seves músiques apareixen en importants
pel·lícules internacionals com “Un lugar en el Caribe” (2017).
Escoltem ara un magnífic tema del gran Fats Waller a ritme de vals, anomenat...
5.- Jitterbug Waltz (F.
Waller) 4m12s
"Jitterbug Waltz" és un estàndard de jazz del 1942 de Fats Waller gravat el mateix any per Fats Waller i His Rhythm. També va ser gravat per Art Tatum, Erroll Garner, Chet Atkins,
Vince Guaraldi, Al Hirt, Eric Dolphy, David Murray i alguns més, suposem,
entre els quals els nostres dos herois. Un tema escrit en E♭major i en 3/4 a ritme
de vals. Quan Waller va compondre "Jitterbug Waltz", tenia 38 anys i
estava en el punt culminant de la seva carrera ja com a veterà enregistrant amb
RCAVictor, fent aparicions ocasionals en pel·lícules, programes de ràdio i
viatjant pels Estats Units i Europa en una zona agitada. És notable per ser un
dels primers enregistraments de jazz fets amb un orgue Hammond, un instrument
que va guanyar popularitat en el gènere poc després i gràcies per a Jimmy Smith entre d’altres. Els nostres
herois ens han fet una magnífica versió amb una melodia interpretada pel Pere mentre en Josep ha fet les tasques d’acompanyant, situació que es repetirà al
llarg del projecte. El primer solo, pel canal dret, diria que l’ha fet el Josep mentre que el del canal esquerra ha estat factura del Pere que no sé si ens estarà escoltant des de Oaxaca, Mèxic car és on passa més de la meitat de l’any. Tot i que
ben vist, crec recordar que el tenim per Kansas
City havent-hi anat a la Universitat com a professor de guitarra, crec. Que
vagi molt bé Pere per les Amèriques.
Un magnífic tema que sovint sona en les jam sessions, tot i la seva més que
clara dificultat.
Al Pere se’l coneix en
l’escena internacional per la seva flexibilitat estètica que abasta estils tan
dispars com el gypsy jazz, el free jazz, avantgarde, jazz fusion, Bebop i en el
terreny de la música clàssica els gèneres de contemporània, electroacústica,
estils del segle XX en general. Del Pere
li he fet algun programa i recordo amb intensitat el monogràfic seu de més de
dues hores ara ja fa algunes temporades.
Seguim ara amb un tema en tonalitat menor, típica del manouche, com és
el “Minor Blues” i el “Blues” de Django
Reinhardt. Pere i Josep ens interpretaran un tema del Pere anomenat....
2.- Minor Rumba (P.
Soto) 2m57s
Doncs ja heu vist quina gran composició ens ha regalat el Pere primer amb la melodia, després amb
el seu primer solo pel canal esquerra i després el del Josep pel canal dret, per acabar de nou amb la melodia vital i
menor de tonalitat, cosa que es veu, s’escolta vaja, clarament. Gran tema, i
n’hi alguns més de similar tonalitat i factura com el “Menor-K-Blues”, i el
darrer del disc anomenat “Blues Lee”, fent la conya fònica similar del Bruce Lee que potser acabarem
escoltant.
Josep Traver és guitarrista eclèctic amb experiéncia en
estils com el swing, jazz-manouche, bluegrass, etc. És un habitual de l’escena
musical de Barcelona i ha realitzat nombroses aparicions en ràdio i TV. Ha
actuat en concerts a Europa, USA,
Equador, Uruguai, Brasil, Sud-àfrica i Japó. Actualment forma part de grups
com Joan Chamorro & Andrea Motis, Gumbo Jass Band, Dumpy Lobsters, i molts
d’altres. Tot i ser resumida aquesta bio del Josep us puc dir que la seva vida musical és molt intensa i més si
ens referim a l’èxit mundial de la proposta del Joan Chamorro, molt i molt amic seu, amb qui sempre, sempre, forma
part de tots els seus projectes amb l’Andrea.
Seguim nosaltres amb més temes del Pere
i ho fem ara amb el ja enregistrat en d’altres discos, com passa amb d’altres
temes d’aquest disc, i serà el magnífic....
4.- La geta de la mongeta (P. Soto) 2m35s
He volgut veure més coses d’aquest tema i he posat “La geta de la
mongeta” al navegador, que era el Firefox, i ves per on que la primera
referència que m’ha sortit és la del vídeo que vaig enregistrar a la Sala Artte amb el Pere, Josep i Curro Gálvez. Ja és casualitat, oi? O no. L’assumpte
és que alguns dels temes d’aquest disc ja els havia enregistrat amb diferents
formats i que també els té recollits en un llibre de partitures seves editat el
2014 anomenat Pere Soto Gipsy Jazz Fake
Book on s’hi recullen 88 de les seves composicions. Ara recordo que l’any
passat, o l’altre, es va proposar compondre un tema cada dia i així ens ho
anava comentant, dia a dia ala Facebook. Crec que ho va complir. És un gran
creador amb una imaginació desbordant alhora que amb un gran coneixement dels
estris informàtics d’edició de música i àudio. Per cert, em va dedicar un Blues
anomenat “Radionitis Blues” que toco de tant en tant.
I acabarem el projecte del Pere
Soto & Josep Traver.....
Però abans deixeu-me que us digui que podeu entrar al web de www.freshsoundrecords.com per
veure l’extens catàleg d’aquesta nostra editorial i també podeu anar a la
botiga Blue Sounds al carrer Benet
Mateu 26 i comprar de tot i més relacionat amb el món del Jazz...discos,
llibres, dvds, vinils....etc. Allà hi trobareu els caps de setmana i dilluns
pel matí a l’amic Enrique Heredia,
mentre que la resta de dies hi trobareu a l’Esteban. Ells dos us assessoraran en tot lo de Fresh Sound Records, editorial creada pel gran entusiasta amant del
Jazz, Jordi Pujol Baulenas, des
d’aquí una forta abraçada.
Us proposo escoltar el darrer tema i també blues anomenat...
12.- Blues Lee (P.
Soto)
Aquest és un CD que també es pot trobar a la web de CD Universe i
adquirir-lo complet o per temes individuals, i m’imagino que també a itunes i
spotify. Us posaré l’enllaç al blog del programa...
Doncs ja heu pogut veure de quina manera més impressionant hem acabat
aquest projecte, amb la mestria del Pere
Soto en composicions i interpretacions solistes ell pel canal esquerra i
també com a acompanyant, i el Josep
Traver com a solista ell pel canal dret i acompanyant de luxe, i així és
com es veuen en el vídeo que us he comentat enregistrat a Artte i és com solen tocar en directe.
Si voleu escoltar jazz-rock i demés meravelles ja sabeu que podeu entrar
al web de www.moonjunrecords.com i
veure el catàleg extens d’aquesta editorial dirigida pel Leonardo Pavkovic, qui
m’envia des de Nova York les seves novetats i que evidentment en aquest
programa posem de tant en tant. Una abraçada Leonardo i gràcies pel teu suport.
Bé, doncs, deixem aquest projecte i endinsem-nos en la música d’un altre
molt bon guitarrista en l’ona manouche, en Valentí
Moya, aquest amb un projecte dedicat a Thelonious
Monk, la qual cosa vol dir que tota la música és de Monk però feta a l’estil gipsy Jazz amb el projecte anomenat...
“VALENTÍ MOYA meets MONK”
(Jazz manouche connection)
Valentí Moya
Editat per
Enregistrat per Pau Romero a
l’estudi Big Garden
Produït per Valentí Moya
Valentí Moya, guitarra
Oriol González, contrabaix
Thelonious Sphere Monk Jr. ,
bateria
com a formació base i amb col·laboracions de luxe, cadascuna en un tema,
cosa difícil de decidir, car no podrem escoltar-los a tots i que són..
Edurne Arizu, acordió
Gemma Abrié, veu
Pablo Selnik, flauta
Marco Mezquida, piano
Doncs tot i haver-hi mestres músics com la Edurne Arizu i el Marco
Mezquida, resulta que no els podrem escoltar car en la selecció feta per
qui us parla, ells dos no surten, llàstima, o sigui que haureu de mirar
d’aconseguir-lo d’alguna manera o comprar-lo digitalment a Spotify o a itunes. A Edurne la podreu en el magnífic i
primer tema enregistrat per Monk,
diuen, quan només tenia 19 anys, “Round’ Midnight”, mentre que Marco és la veu del delicat piano en el
preciós tema del Valentí anomenat
“Honesty”.
Per primera vegada, Thelonious
Monk Jr. sí, sí, el fill del genial músic, ens ofereix algunes de les
composicions més aclamades de Monk
gravades aquest cop en clau de jazz manouche. Una sensació i visió completament
diferents en escoltar alguns dels clàssics de Monk com "Teo",
"Blue Monk", "Let 's Cool One" o "Epistrophy" amb
un toc de guitarra swing de la mà d'un dels més reconeguts guitarristes de
manouche, Valentí Moya. L'àlbum
també conté dues cançons escrites pel mateix Moya, "Always Know" i
"Honesty", compostes especialment per a la sessió de gravació de
manouche amb Monk Jr. el qual es va
enamorar de les dues cançons mentre llegia les partitures i els dos músics van
decidir incloure-les en aquest enregistrament. Els músics externs que han
col·laborat en aquest àlbum són alguns dels més reconeguts músics de l'escena
de jazz actual espanyol, com el pianista Marco
Mezquida o Gemma Abrié amb la
seva poderosa veu, Pablo Selnik, un
dels nostres millors i més eclèctics flautistes i Edurne Arizu, la nostra millor veu de l’acordió, ella tot i ser
basca, també convivint entre nosaltres. Un disc obligat per a tots els amants
de Monk i del manouche.
Escoltem doncs el primer tema amb la companyia de Gemma Abriè a la veu i cantant en català en el súper conegut blues
anomenat...
4.- Blue Monk (Th.
Monk) 5m45s
Quantes vegades haurem escoltat aquest Blues, quantes vegades l’han
tocat els músics d’arreu, deuen ser milions les vegades que deu haver sonat i
encara les vegades que sonarà, aquest tema i els molts i grans temes de Monk que ara ens ocupen. Les versions
també seran milers i potser també els ritmes diversos, i avui n’hem escoltat
una bona mostra, a l’estil manouche,
gipsy jazz, i a més a més cantat en català per una de les nostres millors veus,
Gemma Abriè. Però quina intro més
delicada i exquisida ens ha fet en Valentí,
a guitar solo. La veu de Gemma ha
aparegut quasi per sorpresa amb un text que apropa la llengua al jazz, i més
encara amb la impro a duet de veu i guitarra, un solo clarament escrit i sinó
assajat amb la clara intenció de quadrar-lo, com així ha succeït. L’Oriol González al contrabaix ha fet el
seu ben emmarcat en el blues amb harmonies i melodia. I acabant amb la lletra
“i qui dia passa any empeny”...
VALENTÍ MOYA Titulat superior en guitarra jazz per
l’ESMUC, Màster Oficial en Musicologia i Educació musical per la UAB, Màster de
Formació del Professorat d´ESO (especialitat música) per la UB i actualment
doctorant (didàctiques especifiques) a
la UDL. És un dels guitarristes, compositors i docents referents del jazz
manouche al nostre país. Com a intèrpret (guitarra jazz manouche) destaca la
seva feina amb Les Deux Guitares Trio (membre fundador), La Pompe Ignition
Project (amb Ivan Kovacevic i Biel Ballester), Swing 42, Joan Pau Cumellas
& Valentí Moya “Quartet” i Valentí Moya Trio, també ha tocat amb Walter
Coronda i Gustav Lundgren entre d´altres.
Seguim ara amb un altre emblemàtic tema de Monk anomenat...
9.- Let’s Call This (Th.
Monk) 4m07s
Un tema que Monk va incloure
en el seu disc homònim del 1954 editat per Riverside
i que es va enregistrar el novembre del 53 i maig del 54. Un disc que també el
podeu trobar com a “We See” i “The Golden Monk”. Monk va realitzar aquest disc en dos vinils de 10” i amb dos
quintets diferents, essent Julius
Watkins, Sonny Rollins, Percy Heath i
Willie Jones els que varen fer aquest tema amb Monk. Valentí Moya ens
ha tornat a meravellar amb la seva prístina digitació fent una altra intro ara
d’un parell d’arpegis. Un tema a trio de guitarra, escombretes, les del fill
del geni i el contrabaix de l’Oriol.
Més delicadesa deu ser difícil d’aconseguir amb tals mitjans. I quin solo més
bluesy que ens ha fet en Valentí. Per
si no el coneixíeu, ara ja sabeu quin tros de guitarrista també és alhora que
el bon gust en l’elecció de projecte, i dintre d’ell, els temes que l’han
confegit.
Com a compositor, entre altres, el segell HOT CLUB RECORDS ha reconegut
les seves composicions en diferents ocasions dins de l´estil del jazz manouche
incloent-les en diferents volums del CD´s “DJANGO FESTIVAL” un dels principals homenatges a Django
Reinhardt que es fa cada any on apareixen les figures més representatives de
l´estil. Composicions i arranjaments seus es poden trobar a DJANGO FESTIVAL
VOL.6, 9 i 10
I amb més ganes d’escoltar la música de Monk amb aquest amagnífic “savoir faire” i estil manouche, estil de
Gipsy Jazz el del Valentí Moya ara
amb el tema que va marcar a molts músics d’arreu del món, l’inexplicable....
6.- Epistrophy (Th.
Monk) 4m10s
I quina gràcia ha tingut en Valentí
en aplicar aquest ritme seguit i després la mica de swing tal i com es fa en el
tema original. El trobo magnífic l’arranjament, la idea rítmica i la concepció
alhora que la improvisació del líder i per descomptat la pulsió rítmica de
contrabaix i percussió amb escombretes les del fill del genial mestre. El fet
d’haver-hi espais de silenci del solista deixa clara la idea que el ritme i
seqüència són lo més important.
"Epistrophy" és un estàndard de jazz compost per Thelonious Monk i Kenny Clarke el 1941. S'ha anomenat "la primera clàssica
composició moderna de jazz". Es va gravar per primera vegada el mateix
any, sota el títol "Fly Right", amb una gran banda liderada per Cootie Williams trompetista amb la Big
Band de Duke. La seva secció 'A' es
basa en un patró d'acords alternatius de mig to. El títol
"Epistrophy" no és una paraula de cap diccionari. Tanmateix, Merriam-Webster defineix la paraula
"epistrophe" com "la repetició d'una paraula o expressió al
final de frases, clàusules, frases o versos successius, especialment per a
efectes retòrics o poètics". Per tant, és probable que Monk encunyés la paraula per significar
l'ús de sons repetits al final d'una línia musical. Això correspon al terme
"BeBop" que es refereix no només al nou estil de jazz que Monk, el mateix Clarke i per descomptat Bud
Powell, Gillespie i Parker van ajudar a crear al Minton's Playhouse a Harlem,
sinó a l'onomatopeia imitativa de la frase de dues notes sovint repetida al
final d'una línia musical de bebop de la
dècada de 1940, en la qual el "Bop" és de cinc semitons per sota del "Be". En Valentí Moya ens ha deixat cinc semitons per sota. Magnífic
arranjament i interpretació.
I encara escoltarem un tema propi del Valentí Moya dels dos que té, i que serà el....
3.- Always Know (V.
Moya) 4m28s
Doncs amb aquest tema propi d’en Valentí
ben bé ens ha mostrat què, si no és prolífic com en Pere Soto és també un bon compositor i ja heu vist que ha deixat
espai per a gaudi de Thelonious Jr.
i també per a nosaltres, car, hem pogut escoltar lo bon baterista que és. El
tema té un tempo viu, vital i agradable, repetint les sonoritats dels anteriors
projectes, amb pocs instruments, menys els del Pere i Josep que el de Lluís
Gómez tot i que amb aquest tampoc hi havia massa instruments, i sí que les
músiques han sonat properes les unes a les atres i fins i tots alguns ritmes. Valentí s’ha mostrat magnífic en aquest
tema propi alhora que en la seva improvisació, on la velocitat va acompanyada
de la netedat de la pulsació de les cordes.
Recordeu que si us agrada la lliure improvisació podeu entrar al web de www.discordianrecords.bandcamp.com
i veure el catàleg d’aquesta editorial dirigida per l’amic El Pricto on hi
trobareu de tot i més relacionat amb la lliure improvisació, conduccions, free
jazz, o quelcom inclassificable.
I acabarem el programa, amb la meravella de Monk a tot ritme swing en el conegut....
8.- Well You Needn’t (Th.
Monk) 4m30s
Aquest és un tema força “entremaliat” i també amb una seqüència a mitjos
tons en el pont, la B, més o menys com en l’anterior “Epistrophy” que també he
comentat. Si és així d’entremaliat, encara ho és més a aquest tempo fast
endimoniat que ens ha impressionat per la netedat en les execucions. Ha sonat
una flauta que podria ser la de Pablo
Selnik o la de....sigui qui sigui, ens ha enlluernat la manera com ha
desenvolupat tema i solo, d’una manera brutal. De fet, ja l’hem pogut escoltar
en els inicis primer sola i després compartint A amb el guitarrista i líder, i
després fent ells dos el pont i la darrera A. El solo magnífic del flautista
ens ha més que sorprès, ens ha “corprès”, així de tant bé ho ha fet aquest
grandíssim intèrpret. El líder ha realitzat el seu, també amb exquisidesa de
llenguatge i ritme, alhora que gust en la interpretació. Un gran tema també amb
un altre gran solo de Thelonious Monk
Jr. per acabar el projecte i programa d’avui, on podríem dir que aquesta
música ens resumeix el programa d’avui on les cordes han estat primordials, ara
també amb aquest dolç metall, i que els ritmes manouche han estat la clau de
volta de tot plegat. Un tema que per cert Miles
Davis va enregistrar en aquella seqüència de quatre àlbums i que va ser en
el “Steamin’ with the Miles Davis Quintet”, el seu primer quintet, i on va
encabir una seqüència alternativa a la original de Monk dels acords del pont o la B, una progressió que fins i tot Monk va utilitzar.
Doncs ja hem acabat el programa d’avui, amb la guitarra, el banjo, i els
ritmes del gipsy jazz o manouche i també els del bluegrass i el country americà
com a protagonistes. Els que sí ho han estat, i de veritat, han estat els
músics líders dels respectius projectes com són el Lluís Gómez, Pere Soto, Josep Traver i Valentí Moya, sense oblidar
a tots els companys que els han donat suport, car sense ells tampoc hauria estat
igual. Bé, espero que us hagi agradat la proposta d’avui, diferent de la música
de Big Band de la setmana passada, i diferent de la música de la setmana
vinent, com passa en cada programa. No compto pas que us avorrireu amb la
música que escolteu cada setmana a Jazz
Club de Nit, música que jo mateix Miquel
Tuset i Mallol selecciono, tot i realitzant el programa i explicant-vos
interessos comuns, a vegades, i massa sovint, amb comentaris massa
allargassats. Doncs això a estat tot, fins la setmana vinent, molt bona nit a
tothom i molt bon Jazz Club de Nit
en el Jaç de cadascú.
Miquel Tuset i Mallol.
Subscribe to:
Missatges (Atom)
