Programa 607: Carlos Medina Quartet, Hilario Rodeiro Quinteto i Baldo Martínez Sexteto, 25 de setembre de 2024.

0 comentaris

 

Molt bona nit a tothom benvinguts al Jazz Club de Nit aquí a Ràdio Sant Vicenç 90.2 aquí a Ràdio Abrera 107.9 aquí a Ràdio Joventut aquí a Ràdio Molins de Rei 91.2 aquí a Eixample Barcelona Ràdio aquí a Ràdio Celrà. Aquest és un programa de Jazz per a vosaltres que us agrada el Jazz dedicat al nostre mestre, a Juan Claudio Cifuentes, “Cifu” per a les amigues i amics, vosaltres, nosaltres, o sigui que un petó ben gran Cifu. M’escoltareu a mi, Miquel Tuset i Mallol presentant discos, comentant temes i parlant dels músics, i per tant havent fet la selecció de la música que escoltareu, i com sempre amb les novetats de les  editorials amigues i dels propis músics, a vegades ells mateixos productors executius dels seus treballs. Un programa que forma part de la plataforma col·lectiva i internacional anomenada “Esfera Jazz”.
 
I en aquest tercer programa de la 16a temporada repassarem tres treballs de músics de la perifèria del país, concretament Galicia i València tot i que el País Basc té també alguna cosa veure. I és que ells són Carlos Medina Quartet, “El salt del cavall”, Hilario Rodeiro Quinteto, “Pausa” i Baldo Martínez Sexteto, “Música Imaginaria”. I de nou amb un micro conte de Carme de la Fuente.


Començarem el programa amb “El salt del cavall”, de Carlos Medina Quartet, publicat el 4 d’abril de 2024 per Sedajazz Records. El disc el va gravar Sebastián Laverde els dies 26, 27 i 28 d'octubre del 2023 a Jazztone Studios (València), i va ser mesclat i masteritzat per David Darlington i Brian Seeger a Bass Hit Studios (New York). Disseny i fotografia d´Ana Beltrán. Amb Carlos Medina -  guitarra, Víctor Jiménez -  saxo alt, ewi, Garry Jackson -    baix elèctric i Tico Porcar -  bateria i les col·laboracions de l’Albert Sanz -  piano i Jesús Gallardo, percussions. Totes les composicions són de Carlos Medina. I com sempre dir-vos que al blog hi trobareu l’enllaç al Bandcamp del disc i també la web de Sedajazz:
https://carlosmedina1.bandcamp.com/album/el-salt-del-cavall.
https://sedajazz.es/tienda_sedajazz_discos_detalle.php?disco=251.
 
Aquest és un disc amb 11 temes una bona colla dels quals té un tarannà força delicat, cosa que ens parla de la sensibilitat del jove líder, ell que també és professor de guitarra Jazz a Sedajazz Col·lectiu de Músics. “On estava” és  molt suau i dolç primer amb uns preciosos arpegis donant suport a la melodia feta també per ell, tema interpretat a guitarra sol. “Amazònia” té uns inicis tranquils a guitarra sol a mode d’intro, per després aparèixer la melodia amb el saxo alt de Víctor. S’albira un pèl de tempo i ritme, coses que es veuran més clares amb baixista i baterista, esdevenint també una bonica baladeta. El “Exercici 8” també el comença a guitarra solo per ja aparèixer la melodia amb el saxo alt de Víctor, tema que agafarà més presència amb el solo del líder, també a tempo slow i encara més amb el del saxo alt. I “Un Lloc per als Comiats” és també dolç i melancòlica la seva melodia que fa Víctor al saxo alt, tema que esdevindrà quelcom mes de potent en les improvisacions. I ja amb el “Salt del cavall” tenim un puntet més de ritme, tema que té un tarannà un tant Gospel en alguns moments. A moments és força potent, enèrgic, no de tempo i si de contundència interpretativa. El tema “l’Estrena” té un tarannà alegre i mediterrani, m’ha semblat. I sí que amb la melodia feta a duet de guitarra i saxo alt ho percebem encara més, sí. Un tema on es pot escoltar el piano de l’Albert Sanz. Encara més vital és el “Malcha Colta”, i encara més alegre, que ja va bé, i també amb ritme calent del Carib. I el tema més curtet és “Deixar anar Part II”, a tota samba, on de nou el solo de Víctor ens deixa estabornits i també ho fa el líder amb la seva guitarra, cosa de 2 minutets i un pico, de tema.
 
Doncs ja els escoltarem en la que Carlos anomena balada...
 
1.5.- Deixar anar Part I (Carlos Medina) 6:15.
 
I quina molt bonica balada acabem d’escoltar, ideal per començar el programa d’avui. Una Intro a piano quasi sol que ha donat pas a la melodia, que ens ha acaronat feta a duet de guitarra de Carlos i saxo alt de Víctor, dos sons diferents i que es complementen la mar de bé. I el piano de l’Albert, sempre amb les millors notes soltes posades al seu lloc. I ell ha estat qui primer ha improvisat. Delicadesa emprada, arpegis inversemblants i molta dolçor. Un tema que ha estat això, i no poca cosa per com sembla de senzill, que no ho és. Dos chorus de melodia, improvisació de Sanz, un chorus de melodia i un final a piano sol de lo més entranyable, el de l’Albert Sanz. Preciós tema per ja començar-los a escoltar.
 
El salt del cavall és el primer disc del guitarrista valencià Carlos Medina com a líder. Anteriorment, ha col·laborat amb diferents músics de l'escena musical valenciana. Cal destacar entre aquestes col·laboracions la realitzada amb la Big Band de Clasijazz juntament amb músics com Ramon Cardo, el projecte del pianista Albert Sanz juntament amb la Big Band de Sedajazz, o el projecte YeiYi&Co del baterista castellonenc Jesús Gallardo, projecte que ja ha sonat en el Jazz Club de Nit de temporades passades.
 
I no deixaré de dir-vos que entreu als webs de:
Fresh Sound Records: www.freshsoundrecords.com,
Quadrant Produccions: www.quadrantproduccions.es
Temps Record: https://tempsrecord.cat,
Youkali Music: http://youkalimusic.com,
Origin Records: https://originarts.com/,
Errabal Jazz:
http://www.hotsak.com/Errabal-es?set_language=es
UnderPool: https://www.underpool.org
Etc, etc...enllaços que trobareu al blog.


I els seguirem escoltant en el tema anomenat...
 
2.10.- Cel Clar (Carlos Medina) 6:30.
 
I sí que hem experimentat el canvi rítmic a tota Bossa, la d’aquest bonic tema “Cel Clar”,  amb una melodia feta pel saxo alt de Víctor, mentre els companys l’acompanyen servint-se d’una base rítmica consistent alhora que delicades han estat les seves sonoritats. Els copets suaus al canto de la caixa del baterista Tico, les notes precises del baix de Garry i els acords del líder a la guitarra, en Carlos. El bo de Víctor  ens ha clavat una improvisació brutal, per velocitat d’execució, per llenguatge, alhora que amb un so preciós, el del seu saxo. Si primer l’ha iniciat amb una certa dolçor, de mica en mica l’ha anat desenvolupant amb mestria i originalitat, sobretot en la B del pont, on s’ha notat el canvi harmònic. I ell tocant una carretada de notes, i totes molt ben posades. L’entrada del líder a la guitarra ha apaivagat els nostres ànims, per la dolçor emprada. Ell però, també ha estirat el fil i l’ha desenvolupat amb desimboltura i gràcia. Ens ha acaronat amb el seu so un tant fosc i càlid i hem gaudit amb la seva interpretació, de fet de tots dos. I Víctor ha entrat en la B del tema, m’ha semblat, per ja tornar a la A i melodia principal i encarar el final del tema, al qual hi han arribat amb una mena de “Turn Around” on el saxofonista s’ha esplaiat la mar de bé fins arribar al definitiu final. Gran tema, aquest “Cel Clar” que ha acabat com sempre us disc, que en un directe s’allargassaria segons públic i músics.
 
Carlos Medina, L’Alcora (Castelló) 1987. Graduat en l’especialitat de guitarra jazz pel Conservatori Superior de València (2014). Amb formació jazzística, ha tingut la oportunitat de tocar amb Ramon Cardo, Víctor Jiménez, Víctor Colomer, YeiYi & Co, Clasijazz Big band i Kenny Werner i Lee Konitz, Miho Hazama, Mike Gibbs, Albert Sanz i Sedajazz Big band, entre altres.


I ja els acabarem d’escoltar en el tema vital i alegre anomenat...
 
3.9.- El Joc de l’U (Carlos Medina) 5:14.
 
I 10-n’hi-do de tema impressionant per com de vital ha anat, per com el baixista Jackson ha fet el seu “Walking” fent-nos anar a tot ràpid swing, també per com ha fet la seva tasca el baterista Tico. I sí que els acords de la guitarra del líder han estat al seu costat, sí. Un tema amb una alegre melodia, interpretada pel saxo alt de Víctor, i suport de la resta de companys. D’entrada, el Swing ha estat quasi com “velat”, en segon terme, però sí que l’hem notat més en la més que brutal improvisació de Víctor. La veritat és que ens ha captivat aquest jove músic, sobretot pel seu so i llenguatge desenvolupat. Carlos a la guitarra de nou ens ha acaronat pel so fosc i profund de la seva guitarra de caixa com si de Wes Montgomery es tractés. Per descomptat que també hem gaudit amb la seva improvisació, que la situaríem per modernitat, en la de músics actuals com la primera etapa de John Scofield, Pat Metheny quan encara seguien la “tradició”, que no vol dir ser carques ni arcaics. Hem pogut escoltar també uns “vuits” compassos improvisant el baterista Porcar compartint-los amb Carlos i Víctor, abans de recuperar el motiu principal i encarar el final del tema. Brutal tema per ja acabar-los d’escoltar, o sigui que felicitats nois Carlos Medina, Víctor Jiménez, Garry Jackson, Tico Porcar, Albert Sanz i Jesús Gallardo.
 
Ha realitzat gravacions amb: Big Band UJI (5 anys de Big Band UJI, 2010), Víctor Jiménez and Friends (2015), etc... Ha participat en diversos festivals de jazz com el de València, Málaga, Roquetas de Mar, Almería, Sevilla i Copenhagen. Compagina la seua tasca artística amb la docent a Sedajazz i al Conservatori Professional d’Ontinyent. Ha impartit classes en el Seminari de Jazz de València els anys 2022 i 2023.
 
I després d’aquest primer i delicat projecte de Carles Medina, sembla un bon moment per escoltar el micro conte de Carme de la Fuente. Benvinguda de nou Carme després de les teves merescudes vacances, i gràcies sempre per com ens ho dius, per com ens ho recites, de manera musical, la d’aquest programa.
 
I no deixaré de dir-vos que entreu als webs de:
Discordian Records: www.discordianrecords.bandcamp.com,
Moonjune Records: www.moonjunrecords.com,
Auand Records: https://auand.com/,
A.MA Records: https://www.amaedizioni.it/
Notami Jazz: https://www.edizioninotami.it/
Dodicilune: https://www.dodicilunestore.com/
Segell Microscopi: https://www.microscopi.cat/,
The Changes Music: https://thechangesmusic.com/
CRU Records: https://alcrurecords.com/,
Etc, etc...enllaços que trobareu al blog. 


I ara seguirem amb el darrer disc de l’Hilario Rodeiro, “Pausa”, fent un canvi estilístic bastant heavy, el qual ens portarà ja fins al final del programa i entremig, el darrer disc de Baldo Martínez. Disc d’Hilario  publicat per Errabal Jazz el 26 de juny de 2024. Enregistrat als estudis Pottoko de Beasain amb Fredi Peláez a l'enregistrament, mescla i producció, aquesta última, juntament amb el mateix Rodeiro, “Pausa” pren forma després d'un llarg procés de maduració, producte de diverses experiències anteriors i amb l'obligada influència d'artistes com Paul Motian, Bobo Stenson o Paul Bley. I aquí hi tenim a: Juan de Diego, trompeta i fiscorn; Eneko Diéguez, saxo alt ;Julen Izarra, saxo tenor i soprano; Kike Arza, contrabaix i Hilario Rodeiro, bateria i composicions. I al blog hi trobareu l’enllaç a la pàgina web del disc i també la del músic: https://hotsak.eus/es/product/pausa/.
http://www.hilariorodeiro.com/p/quinteto-pausa.html. i també a la seva biografia:
http://www.hilariorodeiro.com/2023/12/bio-2.html.
 
I la descripció dels tempos dels temes la podreu llegir al blog...
Aquest és un disc amb 11 temes, la majoria d’ells encabits en un Jazz que ben bé es podria situar en el Jazz d’Avantguarda. Tot i això, hi ha també alguns temes curtets i molt melòdics que ens recorden els orígens del líder, la seva Galicia natal. Aquests temes són “....con Mary”, “Si me tuvieras cariño, pausa para mirar fóra”, “No espello” i “Pausa para mirar dentro dun”. També té un tarannà similar “Para ti”, aquest però ja de més de 7 minuts i més contingut en l’àmbit modern de la música, també a tempo Slow. Segueix així de tranquil el tema “Atopeite” però amb melodies més agosarades i certes dissonàncies melòdiques i moments d’improvisacions col·lectives. Amb “As miñas alboradas”, segueix amb l’ona avantguardista del Jazz i sons estratosfèrics conjunts de la banda i certa contundència del líder Rodeiro ja a la meitat del tema i fins el final. I si “Escoitar” comença amb un saxo, ben bé podria ser una gaita, car la seva música recupera les arrels populars. Ell però, amb la bateria, no para de crear i crear en un tema que tindrà un canvi posterior molt interessant. I a les improvisacions, ja ens oblidem de la tradició galega, car estem en l’avantguarda del Jazz, tot plegat a un tempo mèdium. I hi ha dues versions del tema “Perdoa”, una de 7m i una altre ampliada a 13 on, a la meitat del tema barreja el tema “As miñas alboradas”. I sí que hi ha un altre tema curtet iniciat per Juan de Diego encabit en la més estricta modernitat, per concepte i interpretacions. I podríem dir que el tema més potent, a ritme beat en els inicis és “Pausa para un paseo pola tarde”, però també amb aires de modernitat agosarada.
 
“Pausa” és un al·legat a la calma interior, al silenci intern. Una invitació a aturar-se assossegadament i observar el món que discorre al voltant per quedar suspès en un espai sense mapes ni coordenades. Un treball des de dins cap a fora que ens descobreix un autor determinat, a través de la profunda emocionalitat de les seves composicions, a indagar a la coreografia de l'instant. El moment subtil i el llenguatge rítmic.
 
Doncs crec que ja els podem començar a escoltar en el tema anomenat...
 
4.6.- Para ti (Hilario Rodeiro) 7:12.
 
I sí que aquesta música que acabem d’escoltar és un al·legat a la calma interior, sí. La qüestió melòdica i harmònica, però, no segueixen camins trillats, ans al contrari, car ens han situat en un espai aliè a les banalitats. I és que el tema l’han iniciat els vents amb notes soltes tot i esperant les escombretes del líder. Un projecte amb absència d’instruments harmònics, ni piano  ni guitarra, i per això el so tan net, algú dirà que buit, que no ho és. Primera part melòdica del saxo tenor de Julen, una mica, per ja afegir-s’hi la resta de vents, que aquí en són tres. Kike al contrabaix ha estat qui ens ha portat més clarament el ritme i tempo, car les escombretes hi són però molt delicades. Primera i moderníssima improvisació del saxo alt d’Eneko Diéguez, magnífic ell per so i per llenguatge encabit de modernitat encara no gaire agosarada, que ja vindrà. Quins moments més càlids, els dels sons del saxo i contrabaix. Quina delicadesa les escombretes del líder Hilario. Quin final més impressionant, potent, i després calmat, acabant el tema en suspensió. Interessant tema per començar-los a escoltar.
 
Deu peces plenes d'improvisació de gran importància emocional signades per Rodeiro al llarg del 2023 i inspirades en els diferents moments del dia, en subtils instants i en la percepció del que observa. Composicions que bé podrien emmarcar-se en l'anomenat Free Jazz o Jazz experimental però que a més de comptar amb molt variades influències que van des del pop al jazz, la música de cambra o el folklore tradicional, substancialment, estan enfocades més a la trobada amb la poesia interpretativa que al virtuosisme instrumental. I més coses que podreu llegir al blog.. 


I també els escoltarem en el tema més vital i molt bonic de melodia anomenat..
 
5.2.- Perdoa (Hilario Rodeiro) 7:15.
 
I quin altre tema més sorprenent, per com ha anat, per com ha estat la melodia, per com la qüestió rítmica s’ha anat imposant ja des de l’inici. Quins canvis melòdics, amb notes soltes, alhora que fetes per tots tres, els vents que bufen. Juan ha estat qui primer ha sonat en la seva improvisació força càlida, alhora que amb el so que li reconeixem. La seva improvisació sovint minimalista ha seguit el tarannà de la rítmica del tema, alhora que amb el punt de modernitat. Eneko al saxo alt ha tornat a brillar per com ha exposat de vital la seva improvisació, amb les notes de més curta durada encabides en un compàs, amb el so també preciós. I després d’ells ja havent recuperat el motiu principal i ja acabar amb un “pedal”. Bonic aquest “Perdoa”.
 
Hilario Rodeiro ens dispensa a “Pausa” per mirar dins d’un, un començament iniciàtic, introspectiu, i inspirat en el tradicional so de l’Alboka. El concepte de temps com a element inspirador ens porta la deliciosa “Perdoa”, un fotograma que captura una vivència passada plena de desenvolupaments harmònics i transicions. A més a més, multifacètica i viva, pren elements del folklore gallec per permetre la interactuació entre els diferents membres de la banda. Mostra de la gran poesia interpretativa que recull aquest treball són “Atopeite” i “…con Mary”. El buit com a element rítmic a “Para ti” i la cadència melòdica de la música tradicional gallega en una transició cap al jazz d'”Escoitar” són l'espai perfecte per a la improvisació com a element fonamental i integrador. Rodeiro ens convida a una mirada interior a través dels passatges de No espello, indagant en nous patrons rítmics a la dinàmica “Pausa para un paseo pola tarde” i malbaratant novament poesia interpretativa a “Si me tuvieras cariño, pausa para mirar fóra”. La calma interior, el silenci de què observa l'esdevenir dels dies, instants immortalitzats amb un subtil llenguatge rítmic queden suspesos en un espai sense mapes, ni coordenades, sense temps, des de dins cap a fora, des del silenci, la tranquil·litat, la pausa .


I ja els deixarem d’escoltar en el tema més potent i anomenat...
 
6.9.- Pausa para un paseo pola tarde (Hilario Rodeireo) 6:58.
 
I sí que ha estat el tema més vital, sí. Tot i el ritme “beat” el tema no és gens trillat, car les melodies fetes pels vents així ens ho han mostrat. I kike al contrabaix s’ha passejat pel mànec de la seva berra amb una gran solvència, alhora que perfecte afinació. I Juan a la trompeta s’hi ha tornat a posar i ara sí amb una bona carretada de notes i pujades brillants al registre més agut. Ens ha mostrat com de bé domina la improvisació més atrevida, en un projecte com aquest que beu del Jazz Contemporani, a un pèl del Jazz d’Avantguarda. I sí que hem pogut escoltar la improvisació potent del saxo tenor amb Julen. Ha volat pels núvols, així de vital l’ha feta, i també enlairant-se al registre més agut. I sempre la base de dos, de Kike al contrabaix i d’Hilario a la bateria. De fet després d’ell, el líder s’ha pogut esplaiar amb un bon solo, tot i que curtet, on l’hem escoltat fent la molt bona feina que ha fet. I quin final més delicat han fet els vents, allunyant-se de mica en mica. Preciós final i tema, per ja deixar-los d’escoltar, o sigui que felicitats nois Juan de Diego, Eneko Diéguez, Julen Izarra, Kike Arza i Hilario Rodeiro.
 
Hilario Rodeiro no només posseeix una extensa trajectòria com a col·laborador juntament amb artistes com Gordon Lee, Sabine Kühlich, Chris Kase, Bob Sands, Deborah Carter, sinó que a més, aquest baterista, productor i compositor gallec establert al País Basc, ha format part de reconeguts projectes com Pamplona Jazz Orquestra, R.S. Faktor, CiTriC, Els Wachisneis. La seva extensa tasca discogràfica l'ha portat a fer innombrables sessions d'enregistrament al llarg del temps, destacant els seus treballs com a líder; Transoceànica (2017), Respira (2022), Cosmic Latte (2018) i Lila no Ceo (2020) aquests dos últims sota el pseudònim de Tnuk i Anosmic. Compositor a l'àmbit de la dansa contemporània, ha creat les músiques d'espectacles com Orígenes, Elektrical Body i Transoceànica (Dínamo Dansa) o Nikola (Atalak). Una trajectòria coronada amb els premis BBK al millor disc (R.S.Faktor, 2012), V Concurs de Jazz de Barcelona (Citric, 2009) o Acadèmia de la Música (Mama Cabra, 2006).


I ja encarem el final del programa amb el projecte encara més agosarat, el del baixista també gallec, Baldo Martínez, “Música Imaginaria” publicat per Karonte.  Enregistrat el març de 2024 per Pablo Baselga als Infinity Estudios, Madrid, havent també les  mescles i masterització. Els temes 3 i 8 enregistrats en directe a Vitòria i Oviedo. Produït per Baldo Martínez. I aquí hi tenim a Julián Sánchez, trompeta i fiscorn; Juan Saiz, flauta, saxo tenor i soprano; João Barradas, acordió; Andrés Coll, vibràfon i marimba; Baldo Martínez, contrabaix i composicions i Lucía Martínez, bateria i objectes sonors diversos i veu. I sí que al blog hi trobreu l’enllaç a la pàgina web de https://baldomartinez.com.
 
I si voleu saber com van els tempos i ritmes dels temes, us recomano que ho mireu al blog del programa....
Aquest és un projecte molt generós, per la llargària dels temes i per la durada total propera a una hora d’una música extraordinària. Un d’aquells discos on se’m fa molt difícil la selecció dels temes que hauré de deixar fora del programa. I sí que el tema més curtet i delicat és el que van enregistrar en el concert que van fer a Oviedo on s’escolta la veu de Lucía la flauta de Juan i la berra fregada per Baldo. I un altre tema en viu és el “Ruliña” de més de 10 minuts, amb tota la formació i iniciat dolçament pel vibràfon i marimba d’Andrés Coll. Una posterior entrada dels dos vents, ampliarà el context musical fent-lo més majestuós. Després del solo de Joao a l’acordió, ell sol, hi haurà un canvi de tempo i el ritme es farà un pèl més marcat, amb sons eteris de la flauta, de la trompeta, de l’acordió, en fi una delícia que devien gaudir el públic assistent. I jo diria que “Gaia” és un dels temes més avantguardistes del disc. Tema llarg de més de 9 minuts iniciat per vents i bateria quasi amb una absència total de tempo, o molt lent. Les notes profundes del contrabaix de Baldo ens situaran  en un context més melòdic i quasi folklòric. I ja després la rítmica agosarada apareixerà alhora que els sons dels vents tot plegat amb un tempo més vital i màxima avantguarda. I sí que “Todos Fuera” és el tema més rítmic amb marcatge persistent del baterista quasi a tot “beat”. Tot i això, el context és també contemporani, avantguardista, car, hi haurà posteriors “breaks” rítmics on els solistes, primer Julián, després Joao, s’esplaiaran a cos de rei, tema també de lo més avantguardista. En fi, un projecte brutal que espero pugueu  aconseguir.


Sí que té un preciós tema a tempo slow anomenat “Luz de marzo”, potser la llum que els va il·luminar quan l’enregistraren. I ja els escoltarem en aquesta...
 
7.6.- Luz de marzo (Baldo Martínez) 9:43.
 
I quin tema més impressionant acabem d’escoltar, quasi majestuós en la seva delicada eloqüència. Llarg, de quasi 10 minuts, però que ens ha passat quasi que volant, per com l’hem anat seguint, per com ens han agradat els canvis, per com les melodies, i la primera amb el líder Baldo i amb l’arc fregant la berra. Després, el motiu principal que ja no ens ha abandonat. Melodia a càrrec dels vents, de Julián a la trompeta i demés companys, Juan, João i Andrés. De fet ha estat Juliàn qui n’ha iniciat les improvisacions amb el fiscorn, així ha sonat de càlid. Amb la seva musicalitat, encara no hem entrat en el Jazz d’Avantguarda, que ja vindrà, i sí en el més Contemporani. Un solo espaterrant i molt sentit, de sentiment. Andrés al vibràfon ens ha enlluernat per com ha brillat en el seu solo, tocant les làmines més agudes, i amb quina velocitat d’execució, amb un contrast total amb la lenta base rítmica de dos, de contrabaix i bateria, que podrien ser pare i filla. I ja acabant-la, ha aparegut la melodia a càrrec bàsicament  de Juliàn tot i haver-hi també la resta de companys. Què maco i inquietant aquest llarg tema de Baldo, ideal per ja començar-los a escoltar.


El contrabaixista gallec Baldo Martínez és un dels músics més representatius del jazz contemporani fet a Espanya, molt a la línia del Jazz europeu actual alterna la seva activitat musical entre el Jazz i la música lliure improvisada. Entre els seus projectes més recents és de destacar el Projecto Miño, un dels més atrevits i innovadors que dirigeix ​​Baldo Martínez, el disc del qual va estar considerat per la revista francesa Jazz Magazine “com un dels 10 millors disc del mes al gener 2008”, Millor disc de l'any 2008 per la revista Cuadernos de Jazz i nominat com a millor disc de Jazz als Premis de la Música. El 2005 va ser cridat pel llegendari pianista alemany Joachim Kuhn per formar part del seu projecte, “Iberia Trio”, amb el qual es van estrenar a la 41a edició del festival de Jazz de Sant Sebastià, amb el clarinetista baix, Louis Sclavis com a convidat. El primer disc de Baldo Martínez, “No país dos ananos”, va ser rebut amb les crítiques més positives, sent considerat per la revista Cuadernos de Jazz com a segon millor disc de l'any 1996. Dos anys després, Baldo Martínez presenta amb el seu grup “Juego de niños” considerat com un dels cinc millors del 1998. Realitza un any després la seva presentació a França, al Festival Internacional de Perpinyà, on obté una gran acollida: “Un cas a part dins del jazz espanyol, Baldo Martínez impregna amb gran elegància i creativitat els camins del jazz europeu”, deia una crítica. També Babelia, el suplement de cultura d'El País, esmentava Baldo Martínez com un dels músics més destacats al panorama del jazz europeu.
 
Us recordo també que entreu a les següents pàgines web dels locals on es fa Jazz..
23 Robadors, Barcelona:
https://23robadors.com/programacio/,
Jamboree Jazz Club, Barcelona:
https://jamboreejazz.com/agenda/,
Sunset Jazz Club, Girona:
http://www.sunsetjazz-club.com/index/BENVINGUDA.html
etc, etc....al blog hi trobareu l’enllaç a la seva programació.


I encara els escoltarem en el tema....
 
8.1.- A través del muro (Baldo Martínez) 6:00.
 
I sí que ens hem situat una passa endavant vers el Jazz d’Avantguarda amb aquest tema, sí. Una melodia força “amelodia”, o sigui que ben entremaliada i no per la dificultat interpretativa, i sí per com n’és, ella mateixa amb intervals amplis. Així ha estat en l’inici, car, quan ha aparegut la rítmica, les notes llargues han format part d’aquesta melodia. I després, quina entrada de Juan al saxo tenor en la seva brutal improvisació. Els intervals han aparegut per art d’encanteri, la seva persistència, la seva velocitat d’execució, el so un tant estripat, tot de símbols del llenguatge del Jazz Avantgarde. I quin “break” entremig més brutal. Manca de tempo? De ritme? So únic de la trompeta de Julián, tots ells amb sons unisons, notes llargues a l’inici, d’ell, per ja després desenvolupar-lo amb més profusió de notes. I de nou el “tema”, la melodia “amelodia” per ja acabar-lo delicadament. Què brutal aquest tema de Baldo, de nou, ens ha impactat.


Baldo Martínez ha portat la seva música per gran quantitat de festivals (Sant Sebastià, Madrid, Matosinhos, París, Lisboa, Rabat, Casablanca, Munic, Colònia, Perpinyà, Faro, etc...). L'abril del 2002 va participar amb el seu grup al Festival Eurojazz a Ciutat de Mèxic, on anualment se celebra aquesta convocatòria de jazz europeu i es mostren els projectes més interessants de l'any procedents del Vell Continent. “El quintet de Baldo Martínez ha aconseguit desmitificar la idea del Jazz Flamenc i enriquir-lo amb la influència de la música popular per crear un llenguatge personal: una música esquitxada de tonalitats ètniques amb apunts contemporanis” (El Heraldo de Mèxic El, abril del 2002). En aquest festival presentà el seu Cd “Nai” (Karonte Records), elegit també per la revista Cuadernos de Jazz com a segon millor disc de l'any 2001.
 
I ja els acabarem d’escoltar i nosaltres el programa d’avui amb el tema que titula el disc i força vital anomenat...
 
9.5.- Música Imaginaria (Baldo Martínez) 6:01:
 
I sí que per acabar el programa d’avui aquest tema ha estat brutal, sí. De fet el projecte de Baldo Martínez és una obra mestre de la modernitat més agosarada. Ell ja ens té acostumats a viatjar per aquests espais lliures, per on hi circula amb total llibertat. Quin tros de tema i quin final més brutal. Res a veure per com l’han començat, car ha estat Juan amb la seva flauta, escoltant-lo esbufegar i gaudir amb els sons extrets. Una Intro esclatant, magnífica per obrir el tema que titula el disc, “Música Imaginaria”. I com ha entrat el tempo i ritme amb els dos de la base, Lucía i Baldo, i la melodia, amb ells, una melodia punyent. I com de modern ha sonat l’acordió de João, increïble. I com Baldo i Lucía li han estat fotent tota l’estona. I quin solo ens ha clavat Julián a la trompeta, allà, al registre més agut, brillant. Mestria d’improvisació, i dificultat extrema la de fer intervals amplis amb la trompeta. I el retorn a la melodia amb vibràfon i flauta, què brutal, com van, tots dos, i ja per arribar al sobtat i brutal final. Grandíssim tema i projecte ideal per ja deixar-los d’escoltar i nosaltres el programa d’avui, que com sempre espero que us hagi agradat tant com a mi, o sigui que felicitats nois Julián Sánchez, Juan Saiz, João Barradas, Andrés Coll, Baldo Martínez i Lucía Martínez.


El 2006 juntament amb Ramón Lopez i Agustí Fernandez formen el grup Triez, amb el seu debut al festival Jazz i Colors de París, un trio del qual la crítica francesa ha dit: “Des del primer moment de l'actuació queda clara la confabulació entre els músics i el “triàleg” es converteix en apassionant”. Amb aquest trio ha participat en diversos festivals a França, Polònia, al Festival de Jazz de Madrid, Barcelo, Sant Sebastià, Berlín.  A l'octubre de 2016 es publica el CD amb la música del nou projecte de Baldo Martínez Grupo, “Vientos Cruzados”, i està tenint una gran acollida. Amb el seu projecte Baldo Martínez, Cuarteto Europa el vam veure al Festival de Terrassa.
 
En l'actualitat ha estrenat el seu nou projecte "Música Imaginaria", com a "carta blanca" atorgada pel Festival de Jazz de Vitòria el 2023, amb ell ha realitzat diversos concerts després de la seva estrena a Vitòria, entre els quals cal destacar la seva presentació a l'Auditori Nacional de Madrid. Al final d'aquesta primavera publicà el nou àlbum amb aquesta música. A més, manté la seva activitat amb el Cuarteto Europa i amb el seu grup amb la nova formació "Edición Especial", i també el duet Sons-Nús que comparteix amb la cantant Maite Dono i el trio Fràgil Gigante d'autoria compartida amb Juan Saiz i Lucía Martínez que l’any 2020 han publicaren el seu disc homònim.
 
Us recordo també que entreu a les següents pàgines web dels locals on es fa Jazz..
Nota 79: https://www.nota79.cat/events/,
Nova Jazz Cava:
https://www.jazzterrassa.org/ca/programacio/upcoming,
Jazz Club la Vicentina:
https://jazzclublavicentina.blogspot.com/, i nosaltres fins l’octubre amb en Ramón Díaz Quartet en un esdeveniment patrocinat per l’Ajuntament de Sant Vicenç dels Horts i organitzat des del Jazz Club la Vicentina. Us hi esperem.
 
Doncs ara sí, ho deixem aquí, gràcies per ser-hi aquí o al blog del programa que ja sabeu què és www.jazzclubdenit.blogpspot.com.es i jo mateix Miquel Tuset i Mallol qui l’ha realitzat, xerrat pels descosits d’interessos comuns, espero, i seleccionat les seves músiques, us espero la setmana vinent, si podeu, voleu i en teniu ganes i us desitjo molt bona nit i bon Jazz Club de nit en el Jaç de cadascú. Miquel Tuset i Mallol.

 

Programa 606: Jan Sturiale - Electric Water, Two Roads, Roadmaps i In The Life, dimecres 18 de setembre de 2024.

0 comentaris

Àudio del Programa:


Molt bona nit a tothom benvinguts al Jazz Club de Nit aquí a Ràdio Sant Vicenç 90.2 aquí a Ràdio Abrera 107.9 aquí a Ràdio Joventut aquí a Ràdio Molins de Rei 91.2 aquí a Eixample Barcelona Ràdio aquí a Ràdio Celrà. Aquest és un programa de Jazz per a vosaltres que us agrada el Jazz dedicat al nostre mestre, a Juan Claudio Cifuentes, “Cifu”, per a amigues i amics, vosaltres, o sigui que un petó ben gran Cifu. M’escoltareu a mi, Miquel Tuset i Mallol presentant discos, comentant temes i parlant dels músics, i per tant havent fet la selecció de la música que escoltareu, i com sempre amb les novetats de les  editorials amigues i dels propis músics, a vegades ells mateixos productors executius dels seus treballs. Un programa que forma part de la plataforma col·lectiva i internacional anomenada “Esfera Jazz”. 

El programa d’avui li dedico a la memòria del meu estimat Jesús Getan, que ens va deixar el divendres passat a l’edat de 74 anys. Gran aficionat al Jazz, s’escoltava aquest programa i venia sempre, sempre, amb la meva cosina Teresa Tuset als concerts del Jazz Club la Vicentina, ja des del principi allà pel 2009 i també cada any, al Festival de Jam Sessions. Ell i ella, ella i ell, varen formar part del grup d’amics i col·laboradors gràcies als quals el club va poder subsistir fins als temps on ja ens va ajudar l’Ajuntament de SVdH. Descansa en pau, Jesús i que al cel siguis. Sempre et recordarem i estimarem.

Doncs avui, i tot i ser només el segon programa de la temporada toca fer un programa especial dedicat a un gran guitarrista italià que vam poder veure al Jamboree, on, malauradament aquell dia érem ben pocs, coses que passen, i que no haurien de passar, car la gent aficionada hauria de cercar informació del músic si és que no el coneix. També és convenient fer confiança a qui programa, que per això està on està, perquè hi entén. Parlo de Jan Sturiale. Aquell dia em vaig presentar abans de començar el concert tot i explicant-li la meva tasca radiofònica en aquest programa. Com que tenia uns quants discos sobre el taulell del bar, va voler donar-me’n un, el darrer que presentava, “In The Life”, del 2022, però al final me’n va donar un de cada dels seus anteriors, l’”Electric Water”, del 2014; “Two Roads”, del 2016 i “Roadmaps”, del 2017. O sigui que el programa anirà d’això, de la progressió musical d’aquest músic iconoclasta, quasi un virtuós de la guitarra i que sembla vol tothom per enregistrar, vaja, que és també un cotitzat músic de sessió. Per cert, tots aquests discos els ha publicat DTL Records.


Començarem pel principi, per l’”Electric Water” publicat el 15 de setembre de 2014. Enregistrat els dies 17 i 18 de juliol de 2013 per Talley Sherwood als Tritone Studios, Los Angeles, CA. Mesclat per John Davis. Masteritzat per Nathan James a The Vault. Fotos i vídeos d'estudi de Valentina De Palo. Portada de l'àlbum i disseny gràfic de David Miklus. Amb Jan Sturiale - guitarra, Bob Reynolds – saxo tenor, Vardan Ovsepian - piano, Damian Erskine – baix, Chaun Duprè Horton - bateria i Tatiana Parra - veu. Tota la música composta, arranjada i produïda per Jan Sturiale (Jan Sturiale Music, BMI). I ja sabeu que al blog hi trobareu l’enllaç al Bandcamp del disc:
https://jansturiale.bandcamp.com/album/electric-water. 

I tot i que hi ha un tema què també és molt maco, el “Dark Grey”, els començarem escoltant amb un altre delicat tema que té dues parts i on canta Tatiana Parra amb la seva delicada veu, i anomenat....
 
1.4.- Do Sonho Azul, Pt.I (J. Sturiale) 0:54.
2.5.- Do Sonho Azul, Pt II (J. Sturiale) 6:05.
 
I què bonic aquest tema, i què bonica la veu d’Irini. I les improvisacions, què delicades, la primera la del pianista Ovsepian, curteta però molt reeixida. Hem escoltat també la del saxo tenor Reynolds, personalitat potent, ens dirà Marta Ramon, i sí que ho hem notat. Després uns “Chorus” improvisant tots plegats, líder Jan Sturiale a la guitarra, Ovsepian i Reynolds. Per sota, una base rítmica potent pel baixista Erskine i pel baterista Horton. Un preciós tema per començar-los a escoltar, que les coses canviaran de manera quasi radical ben aviat.
 
I sobre aquest disc, Marta Ramon ens diu això:
Jan Sturiale va tornar a l'estudi amb una nova formació de quintet. Enregistrat als Tritone Studios, a Los Angeles, aquest és el treball més internacional de Sturiale, tant  pels llocs de gravació com pels músics (i la vocalista destacada) que configuren el seu quintet. En aquest disc, Electric Water (Drawtheline Records, 2014), segueix desenvolupant el seu llenguatge compositiu en un de més acurat. Aquesta “Aigua Elèctrica” atrau per la seva senzillesa captivadora, lleugera però plena de sensació de moviment. Hi ha una energia constant irradiada sobretot per la convergència entre la guitarra i el saxo tenor de Reynolds, una personalitat robusta en aquest disc. Tot encaixa aquí de manera natural, des de les estructures musicals fins a les improvisacions mesurades, permetent a Jan Stuariale ser fidel al seu propòsit musical. Marta Ramon va dir això a All About Jazz.


I seguim amb un altre tema, ara ja més potent i anomenat...
 
3.9.- Echo (J. Sturiale) 4:52.
 
I sí que han canviat les coses musicals, sí. Ja heu pogut notar amb quina trempera han començat aquest tema, primer amb la “Intro” i després amb la melodia feta pel líder i saxo, ambdós a l’uníson, notant-se abastament l’estructura del tema i forma AABBCC, amb un total de 48 compassos, gents típica, amb el pont, la B del tema, ben reconeixible amb canvi tonal inclòs. El tema ha seguit amb la improvisació de Jan a la guitarra, electrificada amb efectes però ben mesurats, escoltant-lo clarament, i com de bé s’ha passejat per l’harmonia del tema. Un Ovsepian al piano que també ha estat increïble, per després encetar un “Riff” persistent per a gaudi del baterista Horton i solo que ens ha clavat, i ja arribar al final d’aquest “Echo”, que té una melodia en la “Intro” un tant inquietant. Per cert, el ritme a la “Intro”, un 3*4, res a veure amb el que han fet després, molt més beat amb un possible 4*4.
 
Jan Sturiale. Nascut a Itàlia, la primera atracció de Jan per la guitarra va començar a una edat molt primerenca. Va ser exposat i influenciat per una varietat de gèneres musicals. No se’l classifica fàcilment, ja que la seva manera de tocar és una barreja creativa d'estils. Jan ha actuat, girat i gravat amb alguns dels noms més respectats de la indústria com Hiram Bullock, Bob Reynolds, Jure Pukl, Dean Brown, Vardan Ovsepian, Damian Erskine, Stef Burns, J. Kyle Gregory, Chaun Duprè Horton, Tatiana Parra, Ziv Ravitz, Marco Panascia, Janek Gwizdala, Joe Sanders, Audun Waage, Colin Stranahan, Alba Nacinovich, Marko Churnchetz, Sam Minaie, Lawrence Leathers, Klemens Marktl, Barry Finnerty, Alessandro Turchet, Sid Jacobs i molts altres.


I encara els escoltarem en el tema que titula el disc i anomenat...
 
4.8.- Electric Water (J. Sturiale) 5:05.
 
I ja heu pogut escoltar quin altre tema més interessant, i també un tant inquietant la seva melodia. Primer amb la línia de baixos i motiu principal pel baixista, després amb el líder a la guitarra, i ja per encetar la melodia a duet de saxo tenor i guitarra. Jan ha estat el primer en encetar les improvisacions, mostrant-nos el seu discurs solista, la seva interpretació melòdica sobre l’harmonia, que sí, segueix un estil més en l’ona del Jazz-Rock. Ovsepian al piano ha estat també molt brillant, i ves per on que aquest amb un discurs més jazzero en la seva improvisació. El contrast del so net del piano amb el so un pèl més brut de la guitarra un tant distorsionada de Jan ha estat molt adequat, sí. I sempre hem escoltat la contundència del baix elèctric, que no contrabaix, de Erskin. Al final hem gaudit de nou amb uns moments potents amb el baterista Horton, ell ben acompanyat per la resta de companys, i ja final sobtat tot i recuperant el tema, la melodia d’aquest magnífic “Electric Water”.
 
"Jan és un individu complex, un intel·lecte penetrant juntament amb una profunditat de sentiment. Aquestes característiques es manifesten igualment en la seva música. La seva calidesa i emoció profunda impregnen la seva música, que està plena de personalitat i diversitat d'estats d'ànim". – Vardan Ovsepian, pianista
 
I no deixaré de dir-vos que entreu als webs de:
Fresh Sound Records: www.freshsoundrecords.com,
Quadrant Produccions: www.quadrantproduccions.es
Temps Record: https://tempsrecord.cat,
Youkali Music: http://youkalimusic.com,
Origin Records: https://originarts.com/,
Errabal Jazz:
http://www.hotsak.com/Errabal-es?set_language=es
UnderPool: https://www.underpool.org
Etc, etc...enllaços que trobareu al blog.


I ja els acabarem escoltant en el magnífic tema anomenat...
 
5.3.- Mark’s Evolution (J. Sturiale) 5:51.
 
I de nou ens han sorprès, sobretot ell, el líder i compositor, per com d’entremaliades són les seves melodies i harmonies dels seus temes, i en aquest s’ha emportat la “palma”, car és un tema força complex. I després de la presentació d’aquest “Mark’s Evolution” ha vingut la improvisació del pianista Ovsepian, de nou magnífica amb digitació fina alhora que consistent i línies melòdiques de lo més Jazzy. El seu so net de nou ha contrastat amb el del líder Sturiale a la guitarra, i de nou, diferents missatges emprats, i estils. Jan domina el del Jazz, sí, però el passa pels seus sedassos, els del Rock i demés que ell utilitza en el seu discurs. Finalment hem tornat a gaudir amb el so i improvisació del saxo tenor Reynolds per com de bé l’ha feta. Un so robust, present, i llenguatge de Jazz en cada nota. I finalment han recuperat el tema, difícil tema i melodia entremaliada alhora que harmonia, o sigui que brutal tema per ja acabar-los d’escoltar, o sigui que felicitats nois i noia, Jan Sturiale, Bob Reynolds, Vardan Ovsepian, Damian Erskine, Chaun Duprè Horton i Tatiana Parra.


I nosaltres seguim amb el següent treball de Jan Sturiale anomenat “Two Roads” i publicat el 28 de juny de 2016. Enregistrat per David Stoller al Samurai Hotel Studos, Astoria, N.Y. l’abril del 2015. Mesclat per John Davis a Bunker Studios, Brooklyn, N.Y. el març del 2016. Masteritzat per Alex DeTurc a Strange Weather Studios, Brooklyn, N.Y. el març del 2016. Amb Jan Sturiale - guitarra, Marko Churnchetz - piano i Fender Rhodes, Audun Waage - trompeta, Joe Sanders - contrabaix i Ziv Ravitz - bateria. Tota la música composta, arranjada i produïda per Jan Sturiale (Jan Sturiale Music, BMI). I com sempre, al blog hi trobareu l’enllaç al Bandcamp del disc: https://jansturiale.bandcamp.com/album/two-roads.
 
En aquest segon disc de Jan, “Two Roads” es nota un canvi vers una música més pausada i no tant elèctrica i potent com en l’anterior “Electric Water”. De fet el so de la seva guitarra ja és més net, el d’una guitarra acústica electrificada i sense efectes. Els temes tenen un tempo més pausat, no havent-n’hi de massa vitals ni amb marcat accent rítmic de baix i bateria. El so de la trompeta de l’Audun li dóna també una altra dimensió sonora. De fet, els temes que comencen amb una determinada trempera, tindran canvis de dimensió rítmica posteriorment. Aquest és el tarannà d’aquest projecte si n’exceptuem els que tenen un tempo slow, com és el cas de “Long”.
 
Comencem doncs escoltant-los en aquest primer tema d’aquest compacte....
 
6.2.- Long (J. Sturiale) 6:20.
 
I sí que haureu notat el canvi sonor respecte als temes del projecte anterior, sí. El so és molt més contingut, sí què és una mena de balada, sí, però la sonoritat és molt més neta en termes globals. La melodia d’aquest “Long” és un punt melancòlica alhora que força bonica. La trompeta de Audun ha sonat amb un punt de reverberació que ha ampliat la seva dimensió sonora. La guitarra de Jan, neta, nítida, i amb la ressonància de la caixa oberta de la seva guitarra. La seva improvisació, preciosa, amb arpegis diversos i una línia melòdica molt bonica. Una base rítmica que ha estat quasi que imperceptible, tanta ha estat la seva delicadesa. També Audun amb la trompeta ens ha quallat una improvisació carregada de sentiments alhora que amb tot el Jazz del món, i crec, que la reverberació s’ha notat més quan ha improvisat. I recuperació de tema i final, preciós tema per començar-los a escoltar en aquest primer tema d’aquest “Two Roads”.
 
“Jan Sturiale forma part del grup poc convencional de músics de jazz que barregen la tradició del llenguatge creatiu del jazz amb l'esperit de la música rock i un rerefons clàssic. La seva capacitat per traduir les seves variades influències musicals a un llenguatge de jazz coherent dóna a les seves composicions un caràcter distintiu"- Jazz In Europe.
 
Seguim ara amb un d’aquests temes que comencen amb una determinada trempera i posteriorment esdevindrà més delicat, havent-hi canvis posteriors i  tema anomenat...
 
7.3.- Cori (J. Sturiale) 5:18.
 
I sí, aquest és el tarannà en alguns temes d’aquest disc, el començar-los d’una embranzida i una certa trempera, per després esdevenir més càlids amb canvis diversos. I si la melodia l’han feta tots plegats en els primers moments, després, i ja amb el canvi de l’energètic al més pausat, ha estat Audun qui n’ha iniciat les improvisacions. Quin so més càlid el de la seva trompeta i discurs més maco que ens ha fet. I Jan l’ha seguit amb el seu so clar, bonica història explicada, delicadesa en la seva execució i demostració de la seva tècnica. Fer-vos notar que, tot i la calma de la seva intervenció, per darrera d’ell ha estat el baterista Ravitz amb una permanent trempera rítmica, quasi aliè al missatge delicat del líder. Després de Jan ha estat el baterista qui ha seguit amb l’ona que ja portava de quasi els inicis, fent un brillant i déu-n’hi-do de llarg solo. I aquí hem escoltat el so del Fender Rhodes a càrrec de Marko, acompanyant, que ja improvisarà en altres temes. I el final feliç ha vingut després d’haver recuperat la melodia del tema. Un altre esclatant tema.
 
I no deixaré de dir-vos que entreu als webs de:
Discordian Records: www.discordianrecords.bandcamp.com,
Moonjune Records: www.moonjunrecords.com,
Auand Records: https://auand.com/,
A.MA Records: https://www.amaedizioni.it/
Notami Jazz: https://www.edizioninotami.it/
Dodicilune: https://www.dodicilunestore.com/
Segell Microscopi: https://www.microscopi.cat/,
The Changes Music: https://thechangesmusic.com/
CRU Records: https://alcrurecords.com/,
Etc, etc...enllaços que trobareu al blog.


I encara els escoltarem en un altre tema d’aquest projecte i anomenat...
 
8.4.- Red Gold (J. Sturiale) 5:08.
 
I de nou ens han acaronat amb els seus sons i melodies, i també seguint el tarannà de començar un tema de manera potent, per després endolçir-lo amb el corresponent canvi rítmic. De fet el canvi en aquest tema ha estat impressionant, cosa que hem constatat en la primera improvisació a càrrec del piano de Marko. El baterista però, sembla aliè, i tot i que mantenint una certa tranquil·litat, li ha anat fotent sense parar. Si el pianista ens ha acaronat amb la seva improvisació, també ho ha fet el líder a la guitarra, Jan Sturiale, que de nou ens ha captivat per la seva dolçor interpretativa. Així mateix ho ha fet el trompetista Audun Waage tot i improvisant dolçament i so un tant reverberat. I després, recuperació de motiu principal i tema potent per ja arribar a un final força delicat i bonic. Gran tema de nou de Jan Sturiale.
 
I ja per acabar d’escoltar els temes d’aquest “Two Roads” els escoltarem en el tema que titula el disc, tema variat de rítmiques...
 
9.7.- Two Roads (J. Sturiale) 4:23.
 
I un altre tema força complex amb melodia entremaliada i canvis diversos. La faceta de compositor de Jan està al mateix altíssim nivell que la seva com a intèrpret, cosa que ens parla d’un músic complet. Un tema amb uns canvis ja en la pròpia melodia, on es fa difícil esbrinar-ne l’estructura i encara més, la seva forma. De nou el canvi ens ha acaronat i sobretot per la tasca de Jan en la seva increïble i càlida improvisació. Una base acompanyant perfecta li ha donat suport, amb el contrabaix magnífic de Joe Sanders, a qui no hem escoltat improvisant, llàstima, i per descomptat que amb la bateria del potent i persistent Ziv Ravitz. De nou el piano de Marko ens ha captivat per com de lleugera i gràcil ha estat la seva mà dreta. I recuperant el tema, la melodia que han fet a duet guitarra i trompeta, i potser també amb el piano, ens hem situat al final del tema que ha quedat així com en suspensió, increïble tema per ja deixar-los d’escoltar, o sigui que felicitats nois, Jan Sturiale, Marko Churnchetz, Audun Waage, Joe Sanders i Ziv Ravitz.


I ara toca repassar una mica de la música del seu “Roadmaps”, publicat el 23 de desembre de 2017. Enregistrat per John Davis a Bunker Studios, Brooklyn, Nova York, el març de 2017. Mesclat per John Davis a Bunker Studios, Brooklyn, Nova York, el novembre de 2017. Masteritzat per Alex DeTurc a Strange Weather Studios, Brooklyn, Nova York, el novembre de 2017 Amb Jan Sturiale - guitarra, Jure Pukl – saxo tenor, Marko Churnchetz - piano i Fender Rhodes, Miha Koren - contrabaix i Klemens Marktl - bateria. Tota la música composta, arranjada i produïda per Jan Sturiale (Jan Sturiale Music, BMI) excepte dos temes.  I sí que al blog hi trobareu l’enllaç al Bandcamp d’aquest disc: https://jansturiale.bandcamp.com/album/roadmaps.
 
I en aquest disc hi tornem a tenir a un Jan Sturiale ara però amb la guitarra ben electrificada i amb els seus corresponents efectes, tot i que no en fa un ús massa exagerat i sí molt adequat i amb bon gust. Jure Pukl, músic eslovè que va passar pel Berklee College of Music i vell conegut nostre hi participa amb el so del seu saxo tenor i la seva magistral manera de tocar-lo, a ell, que l’hem vist algunes vegades al Jamboree, i una de les vegades amb la que era la seva parella del moment, la gran Melisa Aldana. Els tempos dels temes tampoc són massa vitals, si n’exceptuem a un, “Major Suspension” que escoltareu al final de la selecció. Hi ha un parell de temes que no li són propis, com és el “Mercy Street” de Peter Gabriel i el “Blessed Relief” de Frank Zappa, mostra també dels seus diversos gustos musicals de gent que ell ha escoltat i admirat.
 
I ja els escoltarem amb un tema força interessant i ben trenat anomenat...
 
10.1.- Full Moon (J. Sturiale) 5:02.
 
I tot i ser del 2017 aquest disc, en aquest tema segueix el tarannà dels canvis rítmics dels temes del seu anterior treball, que tot just acabem d’escoltar. I sí perquè el tema ha començat amb una forta embranzida melòdica i rítmica, per ja després apaivagar-se amb la primera improvisació a càrrec del líder a la guitarra. Ja heu escoltat que aquí el so és més eteri, estratosfèric, amb un possible “phasing” que li atorga un so esfèric. El seu llenguatge segueix envoltat de Jazz-Rock i tècnica, la que vulgueu i més. Aquí hi tenim a Jure Pukl al saxo tenor, donant-li doncs una altre dimensió sonora al projecte, diferent del de la trompeta de Audun Waage del “Two Roads” anterior. Jure és un “mostru” del saxo tenor, com ja acabeu d’escoltar. Ens ha clavat una improvisació magnífica, plena de melodia, alhora que amb un ús adequat dels acords. La seva velocitat d’execució fent les notes de més curta durada, ha estat esclatant. Un gran Klemens els ha acompanyat a la bateria, així com també en Miha Koren al contrabaix. Preciós tema per començar-los a escoltar.
 
“Jan és un músic excel·lent. Actua activament, escriu i ensenya música a un alt nivell. Mostra una tècnica excel·lent a la guitarra. També és un compositor prolífic. A nivell personal, Jan és una persona càlida i sincera. El considero el company ideal dels músics del món professional. És fàcil de treballar i molt professional." – Tim Miller, guitarrista.
 
I seguirem ara amb el conegut tema de Frank Zappa i anomenat...
 
11.8.- Blessed Relief (Frank Zappa) 5:53.
 
I aquest tema, Fank Zappa & The Mothers of Invention el van encabir en el seu magnífic i brutal “The Gran Wazoo”, disc del 1972 que hauré escoltat milers de vegades. I cercant per les xarxes he trobat uns comentaris que van fer els amics anglesos del Jazz Impressions on diuen això d’aquest tema: “El tema final, 'Blessed Relief', és un vals de jazz estranyament serè construït sobre un llit rítmic amb un remolí de les tecles de Duke, el baix d'Alex "Erroneous" Dmochowski i la bateria d'Aynsley Dunbar, i amb bells solos de Zappa, Duke i Sal Marquez a la trompeta. Un tema brillant amb calidesa i personalitat, porta la qualitat única de Zappa d'un perfeccionisme total que sona com si l'haguessin parit en una tarda. I no crec que li importaria que digués això”.
https://www.jazzimpressions.co.uk/frank-zappa-and-the-mothers-blessed-relief/.
 
I jo us dic que l’arranjament que ens ha fet Jan per a aquesta formació ha estat  excel·lent. I sí que es percep clarament el ritme de Vals, i sobre aquest, alguns moments de Swing. Una “Intro” primer a càrrec del grup, per ja aparèixer la coneguda melodia d’aquest bonic tema del molt estimat Frank Zappa. Melodia feta a duet de guitarra i saxo tenor, i ja la primera etèria improvisació a càrrec de Jan Sturiale, i de nou, frapant-nos amb la seva delicadesa, el seu bon gust musical. Els arpegis han volat i nosaltres amb ells. La base rítmica ha estat sòlida i molt discreta ajudant als solistes en les seves elucubracions sonores. Un llarg solo del líder que ha deixat pas al de Jure Pukl, d’igual llargària. Uns altres moments de gaudi total amb la seva increïble improvisació, pujant i baixant per tot el registre del seu tenor, i fent gal·la d’una mestria totalment reconeguda per tothom. I al final, melodia d’aquest “Blessed Relief” de Frank Zappa acabant-lo de manera sobtada.


“Com a concertista i instructor de música al Musicians Institute (MI/GIT) durant més de trenta anys, veig molts músics talentosos d'arreu del món. Poques vegades he vist un músic amb la seva barreja de talent i experiència en la música moderna. Els seus coneixements, experiència i originalitat fan que la seva obra sigui excepcional, entén tant la música americana com europea i ha desenvolupat una estètica combinant les dues tradicions.” – Sid Jacobs, guitarrista.
 
I encara els seguirem escoltant en el potent tema...
 
12.2.- The E Song (J. Sturiale) 6:39.
 
I tot i que els primers moments no han estat massa potents, sí que després han agafat més embranzida. El tema té uns canvis subtils en la B del tema i acaba de nou amb la marxeta inicial. Llavors és quan han començat a improvisar, i esclar que ha estat primer el líder amb el seu discurs farcit de Jazz-Rock. I tot i no haver-ho comentat abans, crec que va beure de les fonts de guitarristes d’aquesta ona com va ser el magnífic i mai emulat Allan Holsdworth. Fins i tot aquest tema, i alguns altres, sonen a un determinat moment de la música que feu Soft Machine. La seva subtilesa improvisant, pot semblar que contrasti amb el seu fons Rocker, però no, ho sap conjuminar la mar de bé. Gran solo d’ell com no podia ser de cap més manera. I què bé comptar amb en Jure Pukl en projectes com aquest. De nou ha desenvolupat unes línies melòdiques al voltant de l’harmonia fetes amb molt gràcia i amb tot el Jazz del món. També hem gaudit dels bons moments solistes del gran Klemens Marktl a la bateria. Aquest és un gran músic no gaire conegut pel gran públic. De nou tema i final força delicat. Brutal també.
 
Us recordo també que entreu a les següents pàgines web dels locals on es fa Jazz..
23 Robadors, Barcelona:
https://23robadors.com/programacio/,
Jamboree Jazz Club, Barcelona:
https://jamboreejazz.com/agenda/,
Sunset Jazz Club, Girona:
http://www.sunsetjazz-club.com/index/BENVINGUDA.html
etc, etc....al blog hi trobareu l’enllaç a la seva programació.
 
I ja els acabarem d’escoltar en el tema més potent, tot hi haver-hi algun break entremig, i primer amb una “Intro” força delicada i anomenats..
 
13.5.- Intro (J. Sturiale) 0:58.
14.6.- Major Suspension (J. Sturiale)
 
I sí que la “Intro” primera ha estat molt bonica i delicada, sí. Ha donat pas al “Major Suspenion”, aquest força més trempat. I ja ho hem vist d’entrada, com l’han començat, amb una molt bona trempera. I de nou el tarannà dolç després dels primers moments potents, aquests, aquesta vegada força curtets, força curteta la melodia d’aquest tema. I ha estat en Marko que s’ha embrancat en  aquesta subtilesa interpretativa en la seva més que brillant improvisació. Tot i els seus inicis delicats, de mica en mica ha anat pujant de to el seu discurs, pujant d’energies, cosa que s’ha vist refermada pel suport que li ha donat el baterista. Gran intervenció de Marko que ha donat pas al retorn al motiu principal i ja els “vuits” compassos improvisant que han compartit Jan i Jure, ambdós fent-ho de manera magistral, per després passar a “quatres” i finalment a “dosos”, els compassos compartits improvisant. Moments de relax amb el piano de Marko per ja arribar a l’espaterrant final, ideal tema per ja deixar-los d’escoltar en aquest “Roadmapes” o sigui que felicitats nois Jan Sturiale, Jure Pukl, Marko Churnchetz, Miha Koren i Klemens Marktl.


I ja acabarem aquest especial dedicat a Jan Sturiale amb el disc més recent, el que va presentar al Jamboree aquest juliol passat, l’”In The Life”, publicat el 2022, enregistrat per Matej Gobec a Cosmosonic Studios, Ljubljana, SLO, l’octubre de 2021. Mesclat per John Davis a Bunker Studios, Brooklyn, NY, el desembre de 2021. Masteritzat per Alex De Turk a Bunker Studios, Brooklyn, NY, el desembre de 2021. Portada de Corinne Sturiale. Produït per Jan Sturiale. Aquest disc està dedicat a la memòria amorosa del meu pare Salvatore Sturiale "nonno bubu". Amb Jan Sturiale - guitarra, Francesco Bearzatti – saxo tenor, Francesco De Luisa - piano, Alessandro Turchet - baix, Luca Colussi - bateria. Tota la música composta i arranjada per Jan Sturiale excepte "Black Hole Sun", "A Day In The Life", "Live To Tell", "Fee Fi Fo Fum", "Goodbye Pork Pie Hat" composta per ordre per C.Cornell. , Lennon & McCartney, Madonna & P.Leonard, W.Shorter, C.Mingus. I com sempre, dir-vos que  al blog hi trobareu l’enllaç al Bandcamp del disc:
https://jansturiale.bandcamp.com/album/in-the-life.
 
I si hi ha un tema de Mingus, vaig i el poso, i és que aquesta versió del tema que li va dedicar a Lester Young quan aquest ens va deixar, és una delícia, i a  moments a tot Blues; escoltem el...
 
15.10.- Goodbye Pork Pie Hat (Charles Mingus) 4:31.
 
I aquest tema, Charles Mingus el va encabir en el seu disc “Mingus Ah Um”  publicat per Columbia el 1959. Hi hagué John Handy i Booker Ervin - saxo tenor, Horace Parlan - piano, Charles Mingus – contrabaix i Dannie Richmond – bateria. Tema que li va dedicar a Lester Young quan aquest va haver de marxar d’aquest món. El títol fa referència al tipus de barret que sempre portà en Pres, el “Pork Pie”.
 
I el tema ha començat dolçament amb la guitarra i el saxo fent-ne la coneguda melodia, amb un respecte i reverència que s’han notat abastament. I què sorprenent ha estat el pas a les improvisacions, la primera la del pianista i a tot “arrastradet Blues”, què impressionant i corprenent. I aquí tota la colla són italians, i el delicat pianista ha estat Francesco De Luisa que ens ha gelat l’ànima, pel sentiment emprat. I de nou ells dos han recuperat la melodia i l’han acabat de manera súper delicada. Què bonic tema per començar-los a escoltar en aquest darrer disc del programa d’avui.
 
Jan està escrivint, interpretant, produint i ensenya constantment, actualment treballa setmanalment al seu lloc web d'instrucció VG Education. Graduat al Conservatori d'Udine i posteriorment al Conservatori de Trieste al departament de jazz, Jan va rebre la beca Gary Burton del Berklee College of Music per a fer-hi un Màster. Tant si Sturiale lidera la seva pròpia banda com si actua com a sideman, aporta versatilitat, professionalitat, i té la capacitat de trobar maneres creatives d'interpretar una varietat global d'estils i modismes.
 
I un altre tema que comença amb un cert tarannà i que tindrà posteriors canvis és l’anomenat....
 
16.2.- Green Lake (J. Sturiale) 4:53.
 
I de nou ens han enlluernat. Un tema amb una melodia que ens balancejava d’un cantó a l’altre, molt delicadament. Un primer solo del líder Jan Sturiale, i encara tot plegat força tranquilet. Mestria emprada, so reconeixible, després de tanta estona escoltant-lo. I sobretot, gaudi en l’escolta. Solo de Jure Pukl en la seva ona, i per això s’ha anat eixamplant i arribant a moments força potents, tal és el missatge d’aquest músic eslové. I de nou recuperació del motiu principal amb el qual hem ballat dolçament d’un cantó a l’altre, i un posterior final que també han volgut que fos dolç. Ja ho heu escoltat molta estona, que aquesta música composta per un guitarrista en l’ona Jazz-Rock ha estat força continguda, sempre controlats els moments que podrien ser molt rockers i allunyats del Jazz. Bonic aquest “Green Lake”.
 
“Jan Sturiale és un guitarrista italià que he conegut i crec que la seva habilitat per tocar és extraordinària. Ens vam conèixer a través del company Dean Brown amb qui Jan va fer una gira per Europa. També he vist el lloc web d'instruccions d'en Jan amb els seus vídeos tutorials de guitarra. Té grans lliçons educatives, i si ets guitarrista de qualsevol nivell, des de principiant fins a expert i realment vols aprendre l'instrument a un nou nivell,ves-hi. Al lloc, Jan mostra com treure el màxim profit de la música amb la teva guitarra compartint tots els seus secrets per fer música fantàstica. Els projectes anteriors, les gires, la formació i les tècniques de guitarra de Jan el converteixen en un talent extraordinari. Creatiu, dedicat, agradable i amb una bona oïda per fer música, Jan també ha demostrat ser un compositor i productor extraordinari". - Will Lee.
 
I encara els escoltarem en un altre tema impressionant, i seguint amb diversitat rítmica i canvis en el tema anomenat...
 
17.6.- Chelsea (J. Sturiale) 5:19.
 
I sí que en aquest tema ens han fet gaudir de valent, sobretot en els moments inicials, molt potents i consistents. La línia o motiu principal del tema feta per pianista i guitarrista, ha estat molt ben trenada, molt ben trobada. I de nou després dels primers moments ha aparegut la calma, i ara amb la improvisació del baixista Alessandro Turchet el qual ens ha meravellat per com de precís i rítmicament convincent ha estat el seu discurs melòdic i solista. També hem gaudit amb el solo del pianista Francesco De Luisa, que ha brillat per la seva senzillesa i brillantor expressiva. I esclar que Jan ha estat expressiu, eteri pel seu so, càlid és el seu discurs i la manera com el construeix. I quin final més brutal amb el so estripat del saxo tenor de Francesco Bearzatti tots plegats fent una línea d’acords descendents per on ha circulat el discurs del músic, acabant el tema delicadament tot i els moments brutals previs. Quin tros de tema de Jan Sturiale.


Us recordo també que entreu a les següents pàgines web dels locals on es fa Jazz..  Nota 79: https://www.nota79.cat/events/,
Nova Jazz Cava:
https://www.jazzterrassa.org/ca/programacio/upcoming,
Jazz Club la Vicentina:
https://jazzclublavicentina.blogspot.com/, i nosaltres fins l’octubre, que tindrem al Ramón Díaz Quartet en un esdeveniment patrocinat per l’Ajuntament de Sant Vicenç dels Horts i organitzat des del Jazz Club la Vicentina. Us hi esperem.
 
I ja els acabarem d’escoltar i nosaltres aquest programa especial dedicat a aquest gran músic i guitarrista italià que vam tenir la sort de veure i conèixer una mica al Jamboree, en Jan Sturiale. Escoltem-los doncs en el tema de Wayne Shorter a tot swing...
 
18.8.- Fee Fii Fo Fum (Wayne Shorter) 7:00.
 
I aquest tema, l’estimat Wayne Shorter el va incloure en el seu imprescindible “Speak No Evil”, disc publicat el juny de 1966 per Blue Note i ells que varen ser  Wayne Shorter – saxo tenor, Freddie Hubbard – trompeta, Herbie Hancock – piano, Ron Carter – contrabaix i Elvin Jones – bateria.
 
I l’arranjament que n’ha fet Jan inclou una curteta “intro” que aviat dóna pas a la melodia. M’ha semblat que el tempo emprat és més viu que el de l’original. Cosa que permet afegir-hi el Swing de manera quasi que natural. El “walking” de l’Alessandro així ho ha aconseguit, esclar que també amb el recolzament de Colussi a la bateria. Les improvisacions les ha iniciat el líder, i de nou amb el seu reconeixible llenguatge i maneres que li són pròpies. Francesco al saxo tenor ha quallat un magistral improvisació, també a un gran nivell, com també ha fet el pianista De Luisa quallant un solo magistral. En fi, com sol passar, han recuperat la melodia i han acabat el tema amb un final força sorprenent, a mode d’acords descendents, ideal per esplaiar-se el baterista Colussi fent el seu solo. Acabant-lo molt delicadament, ideal tema per acabar-los d’escoltar i nosaltres el segon programa de la 16a temporada, que com sempre, espero que us hagi agradat tant com a mi, o sigui que felicitats i gràcies Jan Sturiale i gràcies nois Francesco Bearzatti, Francesco De Luisa, Alessandro Turchet i Luca Colussi .
 
Doncs ara sí, ho deixem aquí, gràcies per ser-hi aquí o al blog del programa que ja sabeu què és www.jazzclubdenit.blogpspot.com.es i jo mateix Miquel Tuset i Mallol qui l’ha realitzat, xerrat pels descosits d’interessos comuns, espero, i seleccionat les seves músiques, us espero la setmana vinent, si podeu, voleu i en teniu ganes i us desitjo molt bona nit i bon Jazz Club de nit en el Jaç de cadascú. Miquel Tuset i Mallol.

 

Subscribe to: Missatges (Atom)
 

blogger templates |