Hola a totes i a tots als aficionats al Jazz i seguidors del nostre programa Jazz Club de Nit. Avui hi tornem amb el Hard Bop de la mà de tres dels seus representants, Hank Mobley, Jackie MacLean i Lee Morgan. Tots tres tenen prou entitat per dedicar-los-hi un programa, però avui els sentirem tots tres i així copsarem la idea global del Hard Bop. Segurament, en propers programes, ens hi podrem dedicar plenament a cadascun d'ells.
ROLL CALL
HANK MOBLEY.
Editorial Blue Note.
Enregistrat el 13 de novembre de 1960 als estudis RudyVan Gelder a New Jersey.
Henry "Hank" Mobley va néixer el 7 de juliol de 1930, a Eastman, Geòrgia, i va créixer sobretot a Elizabeth, Nova Jersey. Diversos membres de la família tocaven el piano i / o l’òrgan de l’església, i Mobley mateix va aprendre a tocar el piano de nen. Va canviar al saxo als 16 anys, inicialment modelant la seva manera de tocar com Lester Young, Charlie Parker, Dexter Gordon, Don Byas i Sonny Stitt. Aviat va començar a tocar professionalment a l'àrea, i va construir-se una reputació suficient, perquè el trompetista Clifford Brown el recomanés per a un lloc de treball sense haver-lo sentit a tocar.
El saxofonista Hank Mobley no va tenir l’agressivitat de Sonny Rollins ni el temperament incendiari de John Coltrane ni tampoc la manera de tocar de Stan Getz, però possiblement va ser un dels saxos tenors més sensibles del HardBop i del Jazz Modern, sense oblidar-nos del nostre amic Booker Ervin. El 1950 va tocar amb la orquestra de Rhythm and Blues de Paul Gayten i més endavant, després d’una breu incorporació amb Lester Young, va tocar amb Dexter Gordon i Max Roach entre el 1951 i 1953. La col·laboració amb Max Roach va ser una gran experiència personal per a ell, ja que ambdós músics buscaven un discurs per superar el BeBop. Després d’una important col·laboració amb Horace Silver entre el 1954 i 1955, amb qui gravaria l’extraordinari “Horace Silver and the Jazz Messengers”, Mobley va formar part dels “Jazz Messengers” de l’Art Blakey, una experiència que condicionà positivament la carrera professional del Hank Mobley. Aquest gran saxofonista va pertànyer a la formació original d’aquest gran quintet que renovà el llenguatge del BeBop, i cap el 1960, la crítica especialitzada el va incloure ja entre els grans del Hard Bop, on ja hi havia Art Blakey, Horace Silver, Clifford Brown, Sonny Rollins i Max Roach.
Hank Mobley, sovint infravalorat, va pertànyer al quintet de transició de Miles Davis, el 1961, quan va substituir ni més ni menys que a John Coltrane, quintet que incloïa al pianista Wynton Kelly. En aquest quintet, Hank Mobley va brillar amb mèrits propis, tocant tots plegats com a quintet i també acompanyats de la orquestra de Gil Evans. En els anys seixanta, el quintet de Miles Davis el varen formar músics com Herbie Hancock, Ron Cartet i Toni Williams i el saxo tenor George Coleman, instrumentista amb una sonoritat molt pulcre i de gran inventiva. Hank Mobley va tenir l’honor doncs, de ser uns dels saxos tenors que varen formar part en algun moment del grup de Miles Davis, entre els quals Sonny Rollins, Wayne Shortet, Dexte Gordon, George Coleman, Sam Rivers i John Coltrane.
La discografia de Hank Mobley com a líder, va des del 1955 fins el 1974. A més a més de ser extensa, és d’una qualitat mitja extraordinària, on sobresurten títols que es podrien catalogar com a obres mestres. El seu primer disc com a líder, el del 195r amb Blue Note, és el “The Hank Mobley Quartet”. Li segueixen més endavant grans discos com el “Soul Station”, amb Paul Chambers, Art Blakey i Wynton Kelly. També hi tenim el “Dippin”, enregistrat el 1965, un dels més importants del músic, amb qui varen tocar Lee Morgan i Billy Highins entre d’altres.
Hank Mobley va tenir clar lo que havia d’aportar com a Jazzista. El Hard Bop era la seva raó de ser i ho va ser sempre fins la seva mort el 30 de maig de 1986.
Freddie Hubbard, trompeta
Hank Mobley, saxo tenor
Wynton Kelly, piano
Paul Chambers, contrabaix
Art Blakey, bateria
5 - The more I see you 6m45s
2 - My groove your move 6m04s
4 - A Baptiste Beat 8m52
BLUESINK
JACKIE MC LEAN
Edtorial Blue Note
Enregistrat el 8 de gener de 1961 als estudis RudyVan Gelder a New Jersey.
A falta d'encabir-hi el text.
Freddie Hubbard, trompeta
Jackie McLean, saxo alt
Kenny Drew, piano
Doug Watkins, contrabaix
Pete La Roca, bateria
5 - Blues Function 7m15s
THE SIDEWINDER
LEE M ORGAN
Editoral Blue Note
Enregistrat el 21 de desembre de 1963 als estudis RudyVan Gelder a New Jersey.
Nascut el 1938 i mor per la seva parella el 1972. Malgrat la brevetat de la seva carrera, l’extraordinari trompetista Lee Morgan ha passat amb tots els mèrits a la Història del Jazz, com a una de les veus de la trompeta més importants, sorgides a la segona meitat dels anys 50s, amb el mateix reconeixement que Donald Byrd o Freddie Hubbard.
Va néixer a Philadelphia, on el seu pare era un pianista de Gospel. Quan Lee va complir 14 anys, va rebre del seu pare un regal que va resultar ser una trompeta, instrument al qual va dedicar tota la seva curta vida. Va estudiar la seva tècnica a l’escola de música de la seva ciutat, la “Mastbaum Technical School”, i ja amb quinze anys dirigia les seves pròpies bandes per tocar en balls i tocava a les Jam Sessions de la seva ciutat al costat de Benny Golson i John Coltrane, també ciutadans de Philadelphia. Les seves primeres sessions de gravacions en estudi les va realitzar abans de complir els 18 anys, al costat del pianista Horace Silver i el saxo tenor Hank Mobley, dues grans figures de la llavors recent sorgida escola del Hard Bop.
L’octubre de 1956, un altre dels seus ídols, el trompetista Dizzie Gillespie el contractar per tocar en la seva Big Band, on també hi havia el seu paisà Benny Golson. Va ser-hi fins el 1958, i el setembre del mateix any, va ser l’Art Blakey qui el va convidar a formar part de la seva extraordinària formació “The Jazz Messengers”. Varen anar de gira per Europa i Japó on va assolir una fama extraordinària. Amb el seu estil, definit i personal, marcat a parts iguals pel Blues i el Bebop, amanit amb un toc de lirisme, Lee Morgan abandonà els Messengers el 1961 i tornà a la seva ciutat natal on va passar un parell d’anys tocant en cercles reduïts locals.
El 1963 torna a New York i el desembre enregistra per Blue Note el seu àlbum “The Sidewinder”, on, el seu tema homònim va batre tots els rècords de venda coneguts en el món del Jazz, poc temps després del seu llançament. Ja portava però prop d’una vintena de discos enregistrats, la majoria per Blue Note, però també per Savoy i roulette. És de destacar el seu treball per Blue Note anomenat “Candy” fet el 1957. Posteriorment va tornar amb Art Blakey i si va quedar un parell d’anys, i a partir de llavors és quan es va disparar la seva carrera enregistrant moltíssims treballs en estudi, la qual cosa dona fe de la seva gran qualitat com a músic,trompetista i compositor.
A principis dels anys 70, Morgan col·labora amb el poli-instrumentista Roland Kirk per recolzar les reivindicacions de la associació “Jazz and People Movement”, dedicada a lluitar per a la millora de les condicions de treball dels músics de Jazz als EEUU.
El 19 de febrer de 1972, Lee Morgan i el seu quintet estavan actuant al club Slugs del carrer 3, al sudest de Manhattan. Aquella nit es va presentar en el local la seva companya sentimental, de la qual s’havia separat recientment. Varen discutir a la barra del bar de manera ostensible, entre passe i passe, i posteriorment la dona se’n va anar visiblement alterada. No havia aconseguit convèncer a Lee Morgan que tornés amb ella. Al cap d’una estona, Helen More, que així es deia aquella dona, va tornar al local, i plantant-se tot just al mig de l’escenari, va treure del seu bolso un revolver calibre 32 i la deixar anar un tret, directe al cor del músic, el qual va morir immediatament. Eren les 2h 45m de la matinada quan vàrem perdre a un gran músic i trompetista de Jazz. Jove va morir Lee, assassinat, i jove va morir Clifford Brown, en accident automovilístic. Què ens haurien donat, musicalment parlant, aquests dos grans trompetistes ningú ho sap però tothom s’ho pot imaginar, que això és gratis.
Lee Morgan, trompeta
Joe Henderson, saxo tenor
Barry Harris, piano
Bob Cranshaw, contrabaix
Billy Higgins, bateria
4 - Boy, what a nigth 7m30s
1 - The Sidewinder 10m21s
0 Comments:
Subscribe to:
Comentaris del missatge (Atom)
