Programa 687 - The Changes: Isa Mirallas & Rai Paz, Néstor Giménez i Irene Reig, dimecres 24 de juny de 2026.

0 comentaris

Enllaç a l'audio del Programa:


Aquest programa i qui us parla, diu això: «Ei, vosaltres dos, atureu les guerres, mala gent». Molt bona nit a tothom, benvinguts a Jazz Club de Nit aquí a Ràdio Sant Vicenç 90.2 aquí a Ràdio Abrera 107.9 aquí a Ràdio Joventut aquí a Ràdio Molins de Rei 91.2 aquí a Eixample Barcelona Ràdio aquí a Ràdio Celrà amb un programa de Jazz per a vosaltres que us agrada el Jazz, com deia el nostre amic Cifu. A ell li dediquem el programa avui i cada setmana que el fem, o sigui que un petó ben gran Cifu. Aquí Miquel Tuset i Mallol qui us parla, presenta i realitza aquest programa i com sempre amb les novetats de músics i editorials. I ja sabeu que aquest programa forma part de la plataforma col·lectiva i internacional anomenada “Esfera Jazz”, i que al blog hi trobareu l’enllaç.

I aquesta setmana de nou amb un programa dedicat a una de les discogràfiques més joves de casa nostra, The Changes. Escoltarem temes de tres dels seus projectes, el primer, l’ultimíssim disc alhora que primer d’ells dos, Isa Mirallas & Rai Paz, «Oh, The Tricks Your Mind Can Play». També el darrer del pianista Néstor Giménez, «Anthropic Principles» per acabar amb l’«Ánima» de Irene Reig.


I començaré el programa amb el disc de l’Isa Mirallas & Rai Paz featu. Giusepppe Campisi, «Oh, The Tricks Your Mind Can Play». Publicat el 22 de maig de 2026. Enregistrat el 23 de Febrer de 2025 a l’Espai Sonor Montoliu (Montoliu de Segarra). Gravació i mescla, David Casamitjana. Màstering, Ferran Conangla. Disseny gràfic, Júlia Neddermann. Amb Isa Mirallas, veu i percussió (#7); Rai Paz, guitarra i Giuseppe Campisi, contrabaix. Al blog hi trobareu l’enllaç al Bandcamp del disc.

El repertori de l’àlbum, aparentment heterogeni però amb el jazz com a eix central, transita des de Broadway fins a Bill Evans, passant per petites incursions en la música brasilera i la cançó d’autor. Tot plegat acaba configurant un relat cohesionat al voltant de les múltiples maneres de viure l’amor i les relacions humanes, per acabar rendint-nos —resignats o fascinats— davant la inevitable ignorància que envolta les grans preguntes de la vida.
Així doncs que també hi ha diversitat de ritmes i tempos, havent-hi balades precioses i temes amb tot el Swing del món, i és clar que també un amb tota la calidesa de la música del Brasil, «A Rita», de tempo vital. De balades a tempo delicat n’hi ha diverses com és ara la preciosa «Both Sides Now», tema de la psicodèlia dels anys 60s, compost per la gran Joni Mitchell. També és així de delicat un tema de la parella creativa Oscar Hammersteim II i Jerome Kern, «The Folk Who Lives on The Hill». I encara més tendra és «The Two Lonely People», de Bill Evans amb lletra de Carol Hall, del 1971. Però n’hi ha una que sempre m’ha captivat i aquesta és «Where or When», d’una altra parella de màsters, Richard Rodgers & Lorenz Hart aquest a un pèl més de delicat tempo.

I ves per on que per començar a escoltar-los, ho farem amb aquesta preciosa cançó on ells en fan una magnífica recreació..

1.2.- Where or When (Rodgers & Hart) 6:08.

Doncs quina versió ens han fet d’aquest preciós tema «Where or When» de Rodgers & Hart del 1937, i encabit en el musical de Broadway, «Babes in Arms». De fet, l’han iniciat amb una Intro molt delicada a veu i guitarra, i encara sense albirar la qüestió rítmica. Aquesta ha aparegut amb les primeres notes greus del contrabaix de Giuseppe, i ja la coneguda i molt bonica melodia i amb els acords de Rai acaronant-nos ja d’entrada. I què maco el canvi a tot Swing en el pont o la B del tema. I sí que Rai ha iniciat la seva improvisació molt melòdica amb el Walking del contrabaix de Giuseppe, ells dos, en uns moments magnífics de sobrietat, d’elegància. És clar que d’elegant, la veu de l’Isa, alhora que amb una perfecte afinació, la que té Isa, i també bonica veu. I el final ha estat per emmarcar, de dolç, ideal tema per començar-los a escoltar.

I no deixaré de dir-vos que entreu als webs de:
Fresh Sound Records: www.freshsoundrecords.com,
Quadrant Produccions: www.quadrantproduccions.es
Youkali Music: http://youkalimusic.com,
Sedajaz Records:
Origin Records: https://originarts.com/,
Errabal Jazz:
Etc, etc...enllaços que trobareu al blog.

Isa Mirallas & Rai Paz feat. Giuseppe Campisi recullen en aquest primer treball conjunt, part del repertori que han anat desenvolupant sobre els escenaris, amb la voluntat de captar i transmetre a l’àlbum la frescor, la proximitat i el so de la interpretació en directe. Alhora, el disc és també fruit d’un treball minuciós al voltant del sentit dels textos, les melodies i els seus acompanyaments, buscant vestir cada peça amb la màxima cura.

I la resta dels temes ja tenen tots ells una determinada vitalitat. Així són «I Didn’t What Time Is Now», també de Rodgers & Hart a tot delicat Swing i Scat d’Isa després de fer la melodia. Més o menys al mateix tempo i Swing hi podrem escoltar el més que conegut «Pennies From Heaven» del 1937 i compost per Arthur Johnston & Johnny Burke, aquest darrer el lletrista. I el primer track «I Hear Music» de Burton Lane & Frank Loesser és també així, tempo mèdium i a tot Swing.

I els podríem escoltar en «I Didn’t What Time Is Now», tema també de Rodgers & Hart, però per canviar de compositors els escoltarem en el magnífic..

2.1.- I Hear Music (Lane & Loesser) 4:27.

I sí que aquest tema del 1940 estava dins del musical Dancing on a Dime. I ves que el tema ja ha entrat amb les primeres notes de la guitarra de Rai i la veu i melodia d’Isa i ja després a tot Swing en la improvisació d’Isa a tot Scat. I què bé ho ha fet, amb solvència i seguretat, la d’una cantant que ha treballat la veu, també donant classes al Conservatorium van Amsterdam on hi va estar una colla d’anys. Afortunadament ja la tenim entre nosaltres formant aquesta parella musical amb en Rai. Una improvisació amb tota la «classe» d’una màster. Com també amb en Rai improvisant, amb elegància amb les notes i també amb els acords. Profund el so del contrabaix de Giuseppe en la seva més que brutal improvisació. Quina seguretat que dóna poder disposar d’una base rítmica tan sòlida com la de Giuseppe. Gran tema de nou d’aquest trio un tan atípic de veu, guitarra i contrabaix.

I sí que The Changes és un projecte endegat pel Joan Casares, Oriol Vallès i una colla més com en Lluc, Héctor Floría, etc i amb elles també, que en són unes quantes entre les quals Irene Reig, Alba Pujals, etc. És per això un col·lectiu de músics joves, dones i homes, que potser siguin elles i ells els únics embarcats en una història de producció discogràfica a casa nostra i fins i tot també a la península ibèrica. O sigui que els hi fem des d’aquí un fort aplaudiment.

I dels temes més vitals tenim «Three Little Words» de Harry Ruby & Bert Kalmar del 1930, a tot Broadway com la majoria dels anteriors. És clar que també és així de vital «A Rita» de Chico Buarque, però ara amb tota la sabrosura brasilera.

I ja els deixarem d’escoltar en aquests dos temes seguits...

3.7.- A Rita (Chico Buarque) 3:08.
4.4.- Three Little Words (Ruby & Kalmar) 3:14.

I què be ha cantat «A Rita» en portuguès Isa; i quina marxeta de tema de Buarque. El tema l’ha iniciat Isa delicadament amb les delicades percussions, i ja la melodia. Un tema vital, on després de cantar-la, car ben aviat s’ha acabat, de nou Isa ens ha encantat tot improvisant en Scat. Ímpro melòdica però amb l’harmonia ben a prop. I és clar que Giuseppe igualment l’ha clavat en el seu solo, i tema de nou amb la veu d’Isa per ja acabar-lo de cop.

I què vital el tema «Three Little Words» ja d’entrada amb un Swing impressionant de Giuseppe. I ha estat Rai qui ha donat la veu de «som-hi amb el tema» amb els seus acords a mode d’Intro. Isa ha acabat la melodia ben aviat, pel tempo, i ja s’ha posat a improvisar de nou en Scat, i és clar que de nou l’ha clavat. Tècnica, sí, però també bon gust interpretatiu alhora que també amb les noves melodies. I sí que Rai i Giuseppe l’han acompanyat la mar de bé mentre ella ha cantat. Però és que després ells dos han clavat uns solos magnífics, primer el de Rai més llarg, amb notes i acords, però després amb en Giuseppe fent tots dos uns «quatres compassos» compartint improvisació. I és clar que de nou la melodia i final d’aquest gran tema, ideal per ja deixar-los d’escoltar o sigui que felicitats Isa Mirallas, Rai Paz i Giuseppe Campisi.


I segueixo amb aquestes músiques de creadors de casa nostra, i ara deixant de banda les veus i centrant-nos en temes instrumentals, els del disc de Néstor Giménez, «Anthropic Principles». Publicat el 23 de gener de 2026. Enregistrat a Sol de Sants Studio. Mesclat i masteritzat per Vic Moliner. Amb Néstor Giménez, piano; Camil Arcarazo, contrabaix; Andreu Moreno, bateria. Tota la música composta per Néstor Giménez. Treball d'art gràfic de Laura Carbonell. Al blog hi trobareu l’enllaç al Bandcamp del disc.

I si la música pogués anar més enllà dels límits de la física? Així comença el paràgraf d’un text que escoltareu després.

I ves per on que farem un canvi estilístic, car passarem de temes i projecte encabit en el Jazz Clàssic, per data de composicions dels temes, a un amb temes propis i estil de Jazz força contemporani. Aquesta és la sensació que a un li queda després d’haver-los escoltat detingudament. Dels 8 temes, només dos tenen el tarannà de les balades, o temes a tempo Slow. Un d’aquests és el que titula l’àlbum «Anthropic Principles», amb espurnes melòdiques avançades. L’altre de dolç és el «A Million Light Years Away», tema que t’enganya, car d’entrada sembla que hagi d’anar súper tranquil, però no, car té uns canvis força entremaliats. Com aquest darrer és el primer track «Speed Of Light», i també amb la seva melodia estratosfèrica.

Escoltem-los ja en aquest magnífic tema....

5.1.- Speed Of Light (Néstor Giménez) 4:39.

Doncs i quin canvi musical que acabem de percebre, oi? La veritat és que, a mi, en escoltar-lo aquests dies tot i preparant el programa em va passar el mateix que ha vosaltres. Quina modernitat; quina visió més oberta la seva, la del Néstor en concebre aquest, aquests temes del seu disc. Hi ha de manera evident, pels títols dels temes, una orientació científica, una admiració científica per com n’és d’immens i majestuós l’univers i les seves lleis. Ell ho ha sabut plasmar, ha sabut trobar les melodies adequades alhora que també l’aspecte dels ritmes i tempos dels temes. I és que la melodia és brillant, amb uns intervals força atípics que també ens situen el tema en el Jazz Contemporani. I de quina manera més delicada ha començat la seva inversemblant improvisació, quasi que amb un «Break», on a partir d’aquí, ell s’ha anat esplaiant desenvolupant la seva creativitat. I quin suport de Camil al contrabaix i més incisiu l’Andreu a la bateria. Gran solo del primer, del qual ja en coneixem les virtuts, com a baixista però també com a guitarrista; un putu crac, vaja. Gran tema de Néstor ideal per començar-los a escoltar.

I no deixaré de dir-vos que entreu als webs de:
Moonjune Records: www.moonjunrecords.com,
Auand Records: https://auand.com/,
Segell Microscopi: https://www.microscopi.cat/,
The Changes Music: https://thechangesmusic.com/
Etc, etc...enllaços que trobareu al blog.

El nou trio de Néstor Giménez transforma el so en una experiència poderosa i immersiva, on cada nota desafia les lleis de l’univers i convida l’oient a endinsar-se en un territori musical inexplorat. Impulsat per una visió artística innovadora i valenta, Néstor Giménez, músic experimentat i amb una mirada cap al futur, al capdavant de la Barcelona Art Orchestra, reuneix dos intèrprets excepcionals: el prodigiós Camil Arcarazo al contrabaix i l’aclamat Andreu Moreno a la bateria. Junts creen un diàleg vibrant entre composició i improvisació, estructura i llibertat. Aquest trio convida el públic a un viatge metafísic ple d’emoció, intensitat i sorpresa, on el jazz contemporani, l’experimentació i la profunditat expressiva convergeixen per crear una experiència veritablement memorable.

I temes potents pel marcatge de l’Andreu a la seva bateria n’hi ha una colla, com per exemple el «Speed of Sound», a tempo un pèl més viu que els anteriors. També és així de sorprenent per canvis rítmics i melodies més enllà de la nostra galàxia és «Wormhole», tot i que un pelet més lent que l’anterior. I un altre d’aquests temes que et deixen amb l’ai al cor és el sorprenent «Rondo Lumina».

Doncs encara els escoltarem en aquest darrer....

6.7.- Rondo Lumina (Néstor Giménez) 4:53.

De nou un tema sorprenent, i aquest encara més per com n’és la seva entremaliada melodia, amb uns arpegis del pianista mentre Camil al contrabaix feia també de les seves. I el tema té uns canvis melòdics i rítmics força increïbles, car l’Andreu a la bateria també s’ha esplaiat més que bé fent un solo brutal. Quins moments d’ells dos, car semblava no ser-hi Camil. I de nou un «Break» primer a piano sol, del líder Néstor, i ja un altre desenvolupament a un nivell estratosfèric per com ell mateix ha fet la seva improvisació; de fet sembla que hagi creat una altre melodia galàctica. I com els dos de la base rítmica l’han acompanyat; que més sembla que hagin també improvisat. Realment és força complicat comentar un tema com aquest, car et deixa sense paraules. També per la diversitat de canvis, melòdics, rítmics i de tempo, tot i romandre-hi sempre aquest darrer. Brutal tema de nou de Néstor.

Us recordo també que entreu a les següents pàgines web dels locals on es fa Jazz..
23 Robadors, Barcelona:
Jamboree Jazz Club, Barcelona:
Sunset Jazz Club, Girona:
etc, etc....al blog hi trobareu l’enllaç a la seva programació.

I més temes súper interessants que segueixen aquests preceptes estratosfèrics són «Black Hole», que segueix el tarannà de l’anterior, a més a més d’afegir-hi breaks diversos on sembla que s’aturi tot, però no, tot segueix si més no amb la mateixa trempera rítmica a tempo mèdium. I sí que el tema més potent m’ha semblat que és el segon track del disc «CTC», també amb canvis diversos.

Doncs ja els acabarem d’escoltar en aquest gran tema de l’amic Néstor Giménez...

7.2.- CTC (Néstor Gimènez) 6:19.

I quina paleta de colors més increïble que té Néstor Giménez al seu abast, i com els utilitza; d’una manera increïble. De nou un tema per emmarcar per conceptes, per la qüestió rítmica, per melodies, i és clar per les interpretacions, la magistral del líder al piano, però també la de Camil Arcarazo al contrabaix i de l’Andreu Moreno a la bateria. El primer ha fet un solo de «traca i mocador», com ja fa temps que ens té acostumats. Pulsió, ritme, llenguatge a tot Jazz en un tema tan complex. I ves que el líder també s’hi ha posat fent-ne un altre d’increïble, de brillant per com puja al registre agut, per com de puntillista és la seva digitació, prístina i pura. I com domina l’execució dels diferents arpegis que ha fet. El que més sobta és la seva visió improvisant en aquests temes intergalàctics. També flipa la perfecta compenetració entre tots tres. Com de bé han treballat conjuntament abans d’enregistrar el disc, cosa evident. De nou una dificultat immensa la de seguir i comentar aquest tema, els temes d’aquest magnífic projecte de Néstor, ideal tema per ja deixar-los d’escoltar o sigui que felicitats nois Néstor Giménez, Camil Arcarazo i Andreu Moreno.


Doncs ara ja encarem el final del programa amb el disc «Ànima» d’Irene Reig. Publicat per The Changes el 14 de novembre de 2025. Enregistrat a Heartwork Studios per Gerard Porqueres. Mesclat i masteritzat per Jan Valls. Amb Irene Reig, saxo alt/soprano i composicions; Xavi Torres, piano; Pau Sala, contrabaix; Andreu Pitarch, bateria. Disseny de COURE. Fotos de Clara Ruiz.

Ànima reflecteix les possibles etapes que experimentem com a individus: moments en què la nostra ànima lluita, es lamenta, es cura i evoluciona davant les adversitats de la vida. És un viatge que desperta una àmplia gamma d'emocions i ens crida a seguir endavant i nodrir el creixement de la nostra pròpia ànima.

Dir-vos que dels 7 temes que hi ha, només dos són delicades composicions, la que més, i també més curta és «La bassa» de només 2 minutets. L’altre de delicada i més llarga de més de 6 minuts és «Centauras» amb un gran solo de Sala al contrabaix ja després d’escoltar la melodia a càrrec d’Irene. El primer track té també un tarannà tranquil tot i els diversos canvis encabits en ell, i aquest és «Felicitat continguda».

Doncs ja la començarem a escoltar a ella i a ells en el preciós

8.3.- Centauras (Irene Reig) 6:32.

I sí que tornem a les melodies després d’haver viatjar per la Galàxia, sí. I és que amb aquest Ànima d’Irene Reig tornarem a situar-nos en un Jazz més melòdic; això no vol dir que els temes i improvisacions no siguin contemporànies, que sí, però de manera diferent als del projecte anterior. I el tema l’ha començat Xavi al piano fent el motiu principal a partir del qual ha sorgit la bonica melodia. Què maco el so que n’extreu del seu saxo alt Selmer. I ves per on que qui primer ha improvisat ha estat el bo de Pau Sala al contrabaix, ell, un gran màster, com la resta del grup. I si la melodia ha estat molt bonica, també ho ha estat la seva improvisació, la d’Irene al saxo alt. Quin solo més increïble que ens ha fet, amb quina musicalitat, amb quina tècnica més inversemblant. Brutal solo, magnífic so. Impressionant per la calidesa, també. Sorprenent però ha estat el final del tema, ella a saxo alt solo fent una Impro final espaterrant alhora que molt sentida, de sentiment, carregada també d’una gran bellesa i dificultat interpretativa.

«Ànima» és el nou àlbum d'Irene Reig Quartet, una obra que reuneix més que mai les diverses influències de l'artista i culmina en la composició de la seva primera suite: «Suite Ànima». Juntament amb el jazz, la música clàssica és una part essencial de la naturalesa d'Irene Reig, per això aquest projecte s'inspira directament en harmonies arrelades en el contrapunt i melodies amb matisos tradicionals i folklòrics que evoquen la imatgeria pròpia de la compositora. Tota l'obra està teixida amb elements musicals que reapareixen al llarg de l'experiència d'escolta, convidant el públic a un viatge sonor ple d'energia i expressivitat. La interacció i la química lentament construïda entre els músics del quartet donen lloc a improvisacions dinàmiques i estimulants que proporcionen l'espontaneïtat necessària per consolidar el nou so d'Irene Reig.

I sí que la resta de temes tenen tots una determinada trempera, amb més vitalitat també rítmica. Alguns d’aquests són «Mai vaig pensar en tu», ja d’entrada amb una melodia força entremaliada a càrrec de la líder al saxo alt, i grans sons en el registre agut. Tema de ritme trencat, com el tenen la majoria. Un altre així de sorprenent és el darrer del disc, «Dins d’un somni», amb la particularitat que el toca amb el saxo soprano, a més de tenir ambdós més de 9 minuts, a més de situar-nos a tot Swing en la seva improvisació.

I per això encara la escoltarem a ella i a ells en aquest gran tema amb el soprano..

9.7.- Dins un somni (Irene Reig) 9:26.

I amb aquest tema ens han deixat noquejats. I quin so amb el soprano més inversemblant. Una melodia feta a duet de soprano i piano en les As, mentre que ella l’ha fet sola en el pont del tema. Andreu Pitarch a la bateria ha estat increïble, i amb quin Swing ell i Pau Sala en la més que increïble improvisació d’Irene al soprano. I sempre, sempre, en Xavi Torres acompanyant amb acords increïbles. Ell mateix que s’ha posat a improvisar després d’Irene. És clar que estem parlant d’un dels pianistes més solvents de l’escena europea, ell resident entre Amsterdam i Tarragona. És posseïdor d’una gran tècnica, alhora que gust musical del més alt nivell. Creatiu com el que més. Tècnic com el que més. I quin «Break» després d’aquests moments solistes intensos de ritme i tempo. Sembla haver aparegut un altre tema. Quina delicadesa interpretativa. I sí que Irene ha seguit creant unes línies melòdiques tan i tan maques, que se’ns posa la pell de gallina. Quina bellesa. I com ha canviat tot de nou, amb més empenta dels de la base rítmica. Què impressionant aquest llarg tema d’Irene Reig i com n’han recuperat la melodia a duet, saxo i piano, increïble tema aquest «Dins un somni».

Us recordo també que entreu a les següents pàgines web dels locals on es fa Jazz..
Llibreria Byron: Barcelona
Nova Jazz Cava: Terrassa
Jazz Club Sant Vicenç: Sant Vicenç dels Horts
https://jazzclublavicentina.blogspot.com/, i nosaltres ja fins el 18 de juliol que començarem el 17è Festival de Jam Sessions a SvdH a l’Auditori del Molí dels Frares amb alumnes de G.S. de quatre de les millors escoles de música de casa nostra, ESM Jam Session, ESEM Taller de Músics, ESMUC i Conservatori del Liceu. Entrada gratuïta a partir de les 20h. Us hi esperem.

I dels dos restants, dir-vos que «L’Atzucac» va a un tempo més o menys com algun dels anteriors, alhora que acaronar-nos de nou amb el so del seu saxo alt i melodies precioses que ella crea tot i improvisant. I també «Release» té una gran vitalitat rítmica sobretot en la improvisació de Xavi Torres al piano.

I per això ja els deixarem d’escoltar, a ella i a ells en aquest tema, i nosaltres acabarem el programa d’avui.

10.4.- Release (Irene Reig) 5:17.

I sí que acabar el programa d’avui amb aquest increïble tema ha estat el més adequat. Un tema amb una melodia un tant entremaliada, primer amb el marcatge a la bateria de Pitarch, també amb el contrabaix de Sala. Melodia entremaliada, gens trillada, i ja el solo de Torres al piano, primer tranquil de tempo, i després a tempo doblat i amb un Swing que hi és, tot i no d’una manera evident per cap Walking. Sí que ha aparegut en la improvisació d’Irene al saxo alt, i no sempre, vaja, a moments, quan Sala ha fet el Walking i Pitarch l’ha acompanyat amb la seva particular solvència. Uns moments solistes de la líder que ens la situen com una de les veus més personals en això de tocar el saxo alt, i avui també amb el soprano, en un altre dels grans temes d’aquest disc, que per cert, us recomano adquirir des del seu Bandcamp, cosa que amplio als altres dos projectes d’aquesta nit. Gran tema d’Irene ideal per ja deixar-los d’escoltar i nosaltres acabar el programa d’avui que com sempre, espero que us hagi agradat tant com a mi, o sigui que felicitats Irene Reig, Xavi Torres, Pau Sala i Andreu Pitarch.

Doncs ara sí, ho deixem aquí, gràcies per ser-hi aquí o al blog del programa que ja sabeu què és www.jazzclubdenit.blogpspot.com.es i jo mateix Miquel Tuset i Mallol qui l’ha realitzat, xerrat pels descosits d’interessos comuns, espero, i seleccionat les seves músiques, us espero la setmana vinent, si podeu, voleu i en teniu ganes i us desitjo molt bona nit i bon Jazz Club de nit en el Jaç de cadascú. Miquel Tuset i Mallol.

 

Programa 686: Hasard Noir, José Luís Santacruz i Dinbi Danba, dimecres 17 de juny de 2026.

0 comentaris

Enllaç a l'àudio del programa:


Aquest programa i qui us parla, diu això: «Ei, vosaltres dos, atureu les guerres, mala gent».
Molt bona nit a tothom, benvinguts a Jazz Club de Nit aquí a Ràdio Sant Vicenç 90.2 aquí a Ràdio Abrera 107.9 aquí a Ràdio Joventut aquí a Ràdio Molins de Rei 91.2 aquí a Eixample Barcelona Ràdio aquí a Ràdio Celrà amb un programa de Jazz per a vosaltres que us agrada el Jazz, com deia el nostre amic Cifu. A ell li dediquem el programa avui i cada setmana que el fem, o sigui que un petó ben gran Cifu. Aquí Miquel Tuset i Mallol qui us parla, presenta i realitza aquest programa i com sempre amb les novetats de músics i editorials. I ja sabeu que aquest programa forma part de la plataforma col·lectiva i internacional anomenada “Esfera Jazz”, i que al blog hi trobareu l’enllaç.

I avui farem un altre programa dedicat a les produccions independents, de gent d’aquí, i d’allà. I sí perquè podrem escoltar un disc que tot just acaba de sortir el 12 de juny, i aquest és el de la formació ubicada a Lille i liderada pel pianista Luis Galceran, formació anomenada Hasard Noir i disc «l’Adversaire». Seguirem amb el darrer treball del saxofonista Jose Luis Santacruz i disc «Nostalgic Evolution» per acabar amb una formació a tot Jazz Rock ubicada al País Basc, Donosti, anomenada Dinbi Danba i disc «lasai, presarik gabe» i avui amb un micro conte de Carme de la Fuente.


I començarem amb Hasard Noir i disc «l’Adversaire». No tinc dades de l’enregistrament, què hi farem. I sí que el trio inicia és Luis Galceran, piano i composicions; Victor Lay, contrabaix; Xavier Pernett, bateria i amb Baptiste Horcholle, flauta, saxo tenor, soprano. https://www.hasardnoir.com

I ves per on que aquest disc és força tranquilet pel que fa als tempos dels temes, car, dels 9 que hi ha, 4 són la mar de delicats, amb algunes diferències. Així doncs tenim el preciós tema «Plus personne» força delicat amb en Baptiste al saxo soprano i un molt bonic solo de Galceran al piano. El tema «Invincible» té aquest tarannà també, tot i que amb un puntet més de tempo i ara amb el saxo tenor de Baptiste. I «Bleu Rêve» té un marcatge al canto de la caixa, tot i que a tempo lent, que el diferencia dels dos primers, per més incisiu, i de nou amb el saxo tenor. També és així «Spirale» de bonica, i ara amb el saxo soprano fent la melodia. I sí que «La chute» té un tarannà més vital, amb una bonica Intro de Galceran al piano, i ja la melodia a duet d’ell i el saxo de Baptiste i improvisació del líder al piano.


I els començarem escoltant en els temes més vitals tot i la seva delicadesa, i per això ara mateix l’anomenat....

1.7.- La chute (Luis Galceran) 4:35.

I sí que el tema ha començat dolçament amb el piano de Luis, sí, i també amb la melodia a duet amb ell i el saxo tenor de Baptiste. I ja amb la magnífica improvisació de Luis al piano, i una base rítmica marcada per la gestió a la bateria de Pernett i la de Lay al contrabaix. Solo bonic i rítmic, com n’és el tema. I ves per on que Baptiste ha fet un solo de traca i mocador ara però amb el saxo soprano. I de nou, melodia preciosa a duet d’ells dos i final preciós, ideal i bonic tema per començar-los a escoltar.

Hasard Noir és un projecte de jazz contemporani liderat pel pianista i compositor Luis Galceran. Des del seu primer àlbum, Luna (2023), el grup va establir les bases d'un univers musical on la composició i la improvisació s'entrellacen amb l'elegància. Amb Fortuna (2025), aquesta recerca es va aprofundir, revelant una música íntima i generosa alhora, on cada peça sembla explicar una història, oscil·lant entre la dolçor malenconiosa i l'energia contagiosa. Per al seu tercer àlbum, Hasard Noir s'obre a una nova dimensió acollint un saxofonista, transformant el trio en un quartet. Aquesta evolució els permet explorar textures sonores més riques alhora que es mantenen fidels a l'esperit del projecte: un jazz contemporani que s'inspira en artistes com Tord Gustavsen i Espen Berg, però que conrea una identitat pròpia, alhora reflexiva i espontània.

I la resta de temes ja són un pèl més vitals, i amb el ritme marcat per les notes de la mà esquerra del líder, també amb les del contrabaix, comença «Désert» per ja aparèixer la melodia amb el saxo tenor de Baptiste. I amb la improvisació del pianista hi ha també la pulsió persistent del baixista Lay, i posteriors i brutals solos de pianista i saxofonista. I més vital és el tema iniciat amb piano i saxo soprano, «Sur le fil», tema únicament interpretat a duet per ells dos. I ja els restants tenen més trempera, tot i que «Carnyx» comença amb arpegis del pianista i melodia a càrrec del saxofonista, que sembla doblar-se amb el tenor i una flauta. Tema potent per com li fot Pernett a la bateria tot i moments delicats entremig i tempo tranquilet. És doncs un tema majestuós.


I ara els escoltarem en dos temes seguits, i anomenats...

2.4.- Désert (Luis Galceran) 3:23.
3.8.- Sur le fil (Luis Galceran) 3:33.

I quin canvi rítmic en aquest primer «Désert» de Luis. Com deia abans, marcat per la mà esquerra del pianista i seguint-li el contrabaix. I de nou Baptiste fent parts de la melodia amb el saxo tenor, unes ziga-zagues amunt i avall increïbles. I com el contrabaix de Lay segueix amb el motiu principal mentre saxo i piano van fer de les seves, car, no es pot dir que hagin improvisat, no. I si ho han fet, ha estat com d’una impro col·lectiva, de dos. El cert però, és que en els moments més sublims, tots s’han enlairat emocionalment, saxo tenor, piano, contrabaix i bateria, arribant a una mena clímax impactant, i ja recuperar el motiu principal i recurrent i acabar el tema de cop.

I amb el segon tema «Sur le fil» ja d’entrada hem constatat un canvi de sonoritat i ritme evident. I quin so ara el de la flauta de Baptiste, què bonica la melodia feta per ell, en un tema on ells dos n’han estat els protagonistes, car, ja ben aviat, Luis s’ha esplaiat la mar de bé executant un solo molt delicat i bonic, ell a piano solo. I després, quins moments més macos amb el solo de la flauta de Baptiste, quina bellesa d’interpretació i so. I és clar que mentre ell volava vers les altures, Luis l’ha acompanyat amb els acords al piano. Magnífics els dos temes que acabem d’escoltar.

Al voltant de Luis Galceran, músics de diversos orígens aporten la seva sensibilitat a aquesta aventura. Victor Lay, al contrabaix, desplega un estil orgànic i precís, mentre que Léo Darras, a la bateria, hi infon una dinàmica subtil, entre el groove i la llibertat. L'arribada del saxofonista Baptiste Horcholle afegeix una nova dimensió, entre el lirisme i la improvisació, enfortint la paleta expressiva del grup. Cada concert, cada gravació, és un nou pas en aquesta exploració col·lectiva, on l'escolta i l'audàcia es troben. Hasard Noir ofereix així un jazz que sedueix pel seu equilibri: prou accessible per atraure un públic ampli, prou exigent per captivar els oients més exigents.


I no deixaré de dir-vos que entreu als webs de:
Fresh Sound Records: www.freshsoundrecords.com,
Quadrant Produccions: www.quadrantproduccions.es
Youkali Music: http://youkalimusic.com,
Sedajaz Records:
Origin Records: https://originarts.com/,
Errabal Jazz:
Etc, etc...enllaços que trobareu al blog.

I sí que «L’Adversaire» és potent pel marcatge al canto de la caixa per Pernett, tot i mantenir-se el tempo dintre d’uns marges força tranquils.

Doncs ja els acabarem d’escoltar en el tema que titula el disc, i anomenat...

4.1.- L’Adversaire (Luis Galceran) 4:11.

I tot i que no és el tema més viu, sí que és el més potent pel marcatge del bateria Pernett i també per la profunditat del so del contrabaix, alhora que amb els acords del piano de Luis. I quins moments amb notes llargues i so reverberat el del saxo tenor, i acords repetitius del piano de Luis. Uns acords a mode de motiu principal que ell ha executat una bona part del tema, en les As i en la B o el pont del tema. Notes llargues i so lànguid el del saxo tenor que dóna al tema una dimensió afegida, la estratosfèrica. I sí que la melodia segueix aquest tarannà rítmic i repetitiu durant tot el tema. No he albirat els moments clau on els músics improvisen, car, m’ha semblat un tema col·lectiu i no tant personal per a lluïment dels solistes, tal és la idiosincràsia d’aquesta formació, els Hasard Noir. Tot i això, sí que Baptiste ha fet un curtet solo. Magnífic tema per ja deixar-los d’escoltar, car ara canviaran les tornes, les músiques, els ritmes, amb el Jose Luis Santacruz i els seus. O sigui que felicitats nois Luis Galceran, piano i composicions; Victor Lay, contrabaix; Xavier Pernett, bateria i amb Baptiste Horcholle, flauta, saxo tenor, soprano.

I després d’aquestes magnífiques músiques sembla un bon moment per escoltar el micro conte de Carme de la Fuente. Gràcies Carme per sempre acaronar-nos amb la teva dolça musicalitat, la del programa.


I segueixo amb més música produïda de manera independent, amb el difícil que això representa. I serà el darrer disc de Jose Luis Santacruz, «Nostalgic Evolution». Enregistrat per Miguel Fernández al Teatro de Ciudad Quesada el 17 de abril de 2026. Amb Jose Luis Santacruz, saxo soprano, composicions; Pierre León, saxo tenor; Marcos Aguliar, saxos baríton i soprano; Kike Vidal, teclat; S. P., baix; Miguel Ángel Orenjo, bateria. Jose Luis Santacruz, arranjaments de la part C del «Jaco Blues», on Steve Gadd i Max Suñer han arranjat l’Interludi. Produït per Miguel Fernández i Jose Luis Santacruz.

I aquest és un treball intens, per qüestions filosòfiques i psicològiques, alhora que també per la intensitat de les només quatre composicions, a mode de Suite, crec que en podríem dir. I jo diria que l’ha publicat en vinil, per com estan distribuïts els temes, dos, semblen a la Cara A, i dos a la Cara B. Coincideix que tres dels temes són llargs, arribant el que més als 15m i pico, mentre n’hi ha un de curtet, d’uns 5 minutets. I sí que un dels temes llargs va a un tempo força delicat, i aquest és la composició «Tasmània» amb un so magnífic del saxo tenor de León. Els altres tres ja són més vitals, havent-hi diversitat entre ells pel que fa a ritmes i tempos, i per això el «Jaco Blues» està molt marcat per la bateria d’Orenjo tot i el tempo mèdium, car, no va així la melodia a duet del soprano de Santacruz i tenor de León, ells dos aparellant-se una bona estona a base de la melodia doblant-ne el tempo, i ja la primera improvisació del líder al soprano. I amb més marcatge rítmic hi tenim el tema més llarg, de més de 15 minuts i anomenat «Suite Honestly». Tema amb breaks inclosos, com quan apareix el baríton i posterior solo del tenor, i tempo més tranquilet. I sí que el més vital és també el més curtet, «Changes» que ves per on és un Rhythm&Changes, que per això Jose Luis sempre ha admirat i estimat a Sonny Rollins, i darrerament el va plorar, literal, molt més que nosaltres. Que al cel siguis, Sonny.


I doncs ja els escoltarem en el magnífic..

5.B1.- Jaco Blues (Jose Luis Santacruz) 11:50.

I 10-n’hi-C de canvi musical que hem fet, oi? El tempo però s’ha mantingut més o menys en el mèdium. Una formació més contundent, tot i no haver-ho demostrat gaire, car amb el baix elèctric les músiques tenen aquest plus de «power» afegit per aquest instrument. I el tema ha acabat de cop, i amb la melodia amb la qual l’han començat, a duet de saxos, el tenor de León i el soprano del líder. I sí que el tema té unes evolucions complexes i diverses, car, quan te l’escoltes, et sembla que ja estan a punt d’improvisar, però no, segueixen en una altre part del «Jaco Blues». I després de més de 2 minuts i mig fent melodies diverses, Jose Luis ha començat la seva inversemblant improvisació amb el saxo soprano. I quin so més maco que li extreu, fins i tot en el registre agut. I quins moments en el pont o la B del tema, més intensos, més potents, una part del tema que ens ha recordat a un tema del qual en tenim la melodia guardada, però no el títol. Moments magnífics també de Vidal al teclat, amb acords preciosistes i so estratosfèric, alhora que mà dreta lleugera i gràcil; moments a trio de la base rítmica. I ves que de nou motiu principal i melodia principal, la qual ens ha acompanyat en el rerefons. Break delicat i so controlat de saxo tenor i baix. I és clar que León ens ha deixat clavats a la cadira per la majestuositat del seu so i improvisació que ens ha fet. I sempre baix i bateria dient-li, tranquil nen, que estem aquí. Llenguatge a tot Jazz, el d’ell, el del Jose Luis, el de tots ells, tot i que hi ha també la Fusió. Brutal tema del líder, i què maco és el canvi tonal en el pont o la B del tema, d’aquest magnífic «Jaco Blues».

I no deixaré de dir-vos que entreu als webs de:
Moonjune Records: www.moonjunrecords.com,
Auand Records: https://auand.com/,
Segell Microscopi: https://www.microscopi.cat/,
The Changes Music: https://thechangesmusic.com/
Etc, etc...enllaços que trobareu al blog.

I es pot llegir aquesta reflexió de Paco Marín que hi ha al llibret interior del CD:
«La Nostàlgia és una reacció psicològica: L’Evolució és una condició biològica.
Difícilment evolucionarem si no recuperem, a mode de revulsiu emocional, la nostre identitat històrica, el nostre llegat existencial. Tot és psicosomàtic en la nostra constitució animal»


I com que són així de llargs, ja els acabarem d’escoltar en el tema més llarg i anomenat..

6.A1.- Suite Honestly (Jose Luis Santacruz) 15:39.

I és clar que acabem d’escoltar un increïble i llarg tema de prop de 16 minuts. Increïble composició per com els dos vents fan la melodia, com si fossin ocells mentre els de la base rítmica marquen un tempo i ritme ben consistent tot i que no massa potent. I quin Break amb el so del saxo baríton de Aguilar per ja deixar pas al solo de León al saxo tenor, que de nou ha estat brutal. Improvisació melòdica feta amb molt gust musical. El mateix que ha tingut el líder al soprano. Melodies aparegudes en la improvisació seguint les evolucions de l’harmonia del tema. So càlid tot i situar-se al registre agut. Quins moments més harmoniosos. Llavors, un canvi melòdic, com si aparegués un altre tema, amb els dos vents fent una nova melodia, impressionant. I més ens ha impressionat el moment on el teclista Kike i baixista han fet de les seves, un amb sons estratosfèrics, i l’altre fent un solo impressionant pel so obtingut, el bo de P. S. al baix, que no sabem qui és. I fins aquí, a la meitat del tema, quina meravella de tema, per com l’ha ideat el líder. I quins moments solistes d’ell amb el saxo soprano més intensos, amb el suport dels altres dos vents, saxo tenor i baríton, els de León i Aguilar. I el tema va seguint amb més evolucions, amb el solo de León al saxo tenor, què impressionant aquests moments, amb la base rítmica impertorbable marcant el tempo matemàticament. Duet amb el soprano; duet del tenor i baríton; increïbles. Evolucions solistes allà a dalt de tot del líder al soprano. Nou motiu melòdic fet per tots tres; increïble. So estratosfèric del teclat de Kike que ens ha deixat sense respiració, ell situat en l’ona d’aquells anys de Corea i Hancock els de la Fusió més electrònica i rítmica, a tot Funk. En fi, un brutal tema del líder ideal per ja deixar-los d’escoltar o sigui que felicitats nois Jose Luis Santacruz, saxo soprano, composicions; Pierre León, saxo tenor; Marcos Aguilar, saxos baríton i soprano; Kike Vidal, teclat; S. P., baix; Miguel Ángel Orenjo, bateria.


I nosaltres ja encarem el final del programa d’avui amb el darrer projecte a tot Jazz-Rock, amb tota la Fusió que s’inventà el bo de Miles Davis en aquells magnífics anys finals dels 60s i primers 70s, amb la formació Dinbi Danba i disc «lasai, presarik gabe», «tranquil, sense pressa». Enregistrat als estudis Tumatxa el 2025-2026 per ells mateixos. I aquí hi tenim a Joserra Lorenzo, guitarra i teclats; Imanol Lorenzo, baix; Roge García, bateria. Amb la col·laboració de Ibon Irijoa, saxos; Iñaki Alberro, violoncel. Tots els temes són de Dinbi Danba. Produït per ells mateixos.

I sí que la majoria dels temes tenen força trempera, sí; n’hi ha però un parell que van força delicats, i el que més l’anomenat «Slow & Martial», que tot i els copets al canto de la caixa, la seva sonoritat és força agradable com també el seu tarannà amb el so delicat de la guitarra de Joserra. Un pèl més vital és «One for Elder» amb una melodia un tant entremaliada a la B del tema, i més popular en les As. Un altre tema mantingut de tempo i ritme és «Hala Bada Badu», iniciat per l’esotèrica guitarra de Joserra i ja el solo al baix de l’Imanol i més incisives interpretacions de tots ells, ara amb el saxo alt d’Irijoa i posterior i brutal solo del guitarrista. I sorprenent és pel ritme i melodies el «Mundutik Kaleratua» amb el violoncel d’Alberro. A partir d’ara els temes ja van amb una bona trempera i a tot Funk, a tot Fusió.


O sigui que els començarem escoltant en un dels temes més tranquilets, l’anomenat...

7.9.- Hala Bada Badu (Dinbi Danba) 6:04.

I sí que hem fet una passa endavant pel que fa al context musical, sí. I ja us he avisat que aquesta formació ha volgut fer en aquest el seu tercer CD, un treball amb els aires del Jazz-Rock, els aires de la Fusió més electrificada. Aquí va tot elèctric, menys la bateria, o potser també, ves a saber. I sí que el tema l’han repassat una bona estona per ja aparèixer el so de Jazz-Rock de la guitarra de Joserra. I quin tros de solo que ens ha fet més impressionant, per tècnica emprada, sense utilitzar massa recursos d’efectes. I després uns «vuits» compassos compartint improvisacions amb el bateria García la guitarra de Joserra i el baix de Imanol, que ves per on, va ser ell qui em va enviar aquest disc. Moments intensos, per ja aparèixer de nou la melodia del tema i anar-lo acabant d’una manera força maca, tot i la contundència de la bateria de García, ideal tema per començar-los a escoltar, que les coses canviaran força.

Us recordo també que entreu a les següents pàgines web dels locals on es fa Jazz..
23 Robadors, Barcelona:
Jamboree Jazz Club, Barcelona:
Sunset Jazz Club, Girona:
etc, etc....al blog hi trobareu l’enllaç a la seva programació.


I de la resta de temes, tots tenen una determinada trempera, com per exemple l’anomenat «Niaro Korurih» iniciat pel guitarrista amb el motiu principal, i també amb el baix i bateria amb la qüestió rítmica i amb la seva sonoritat estratosfèrica. I també el tema «Bi Zahar» comença esotèricament i delicada, per ja amb un marcatge potent però contingut, el del bateria i ja el baix fent la melodia. Tema que tindrà diversos canvis rítmics i potències diverses.

Doncs encara els escoltarem en el primer track del disc, tota una declaració d’intencions on hi tenim la col·laboració de Irijoa al saxo tenor i tema anomenat...

8.1.- Beste 13 (Dinbi Danba) 5:10.

I ves quina altre passa endavant hem fet amb aquest tema que ves per on han acabat de cop. Ha començat amb el baix i guitarra, i ja la melodia a duet de saxo i guitarra. Quins sons més estratosfèrics que hem escoltat de la guitarra i saxo, aquest amb un so un tant metàl·lic que potser ha passat per alguns efectes electrònics. Un tema amb diversos canvis encabits, mostra també de la seva creativitat compositiva. I quina base rítmica més potent, i quin canvi tonal en la B del tema. I és clar que el solo de Joserra a la guitarra i sons estratosfèrics passats per sedassos electrònics diversos, ens ha deixat noquejats i clavats a la cadira. Què bèstia, com sembla titular-se el tema, «Beste 13». I Break entremig amb el solo de Irijoa al saxo tenor, jo diria, per so, tot i estar modificat electrònicament, suposo. Uns acompanyants d’una gran solvència rítmica li han donat tot el seu suport. I recuperant el motiu principal hem arribat al final d’aquest potent tema, brutal tema col·lectiu de tota la formació, com ho són tots.

Us recordo també que entreu a les següents pàgines web dels locals on es fa Jazz..
Llibreria Byron: Barcelona
Nova Jazz Cava: Terrassa
Jazz Club Sant Vicenç: Sant Vicenç dels Horts
https://jazzclublavicentina.blogspot.com/, i nosaltres ja aquest divendres 19 de juny amb el Xavier Casellas Quintet amb ell mateix a la veu, Dani Pérez, guitarra; Jaume Vilaseca, teclat; Matías Míguez, baix i Josep Cordobés, bateria a partir de les 22h a la Sala Xica. Entrades a taquilla i a Entrapolis.


I dels quatre restants tots van amb una trempera impressionant i el que menys és «Edgar Katua», tot i els copets al canto de la caixa de la bateria a càrrec de Roge García, tema on hi col·labora Ibon Irijoa al saxo alt i brutals solos que hi escoltarem. I el marcatge del bateria també el tenim en el tema «Hemen Ibiltzen» on també hi escoltarem el saxo alto de l’Ibon i posterior guitarra a tot Jazz-Rock, primer, per ja després endolcir el seu so sense les punyents distorsions. Però el tema més potent rítmicament és «Ushuer Etxean Bizi» i de nou amb una canya tremenda amb el saxo alt i també per la guitarra estratosfèrica de Joserra.

Doncs ja els acabarem d’escoltar i nosaltres el programa d’avui, amb aquest potent tema...

9.8.- Usher Etxean Bizi (Dinbi Danba) 5:06.

I quin final més brutal d’aquest darrer tema, i també de cop, i amb l’ai al cor. Tema iniciat ja amb la qüestió rítmica a tot drap amb el motiu principal fet pel baix elèctric de l’Imanol. I més motius d’ell per dessota mentre Joserra ha desenvolupat el seu brutal i curtet moment solista. La cosa però s’ha enlairat de potències i energies en un moment solista a càrrec del saxo, per ja aparèixer de nou el so estratosfèric de la guitarra de Joserra ara sí fent un brutal i més llarg solo. Espaterrant solo, és clar. Break i moments solistes a càrrec del saxo tenor de Irijoa el qual de nou ha tornat a brillar amb intensitat sonora i creativa.

De nou uns moments potents i més vitals amb la guitarra i el saxo per ja aparèixer la calma en el solo d’Imanol al baix elèctric. Moments que s’han anat estirant per insistències dels de la base rítmica, sobretot baix i bateria, per ja acabar aquest brutal tema de cop, ideal per ja deixar-los d’escoltar i nosaltres acabar el programa que com sempre, espero que us hagi agradat tant com a mi, o sigui que felicitats nois Joserra Lorenzo, guitarra i teclats; Imanol Lorenzo, baix; Roge García, bateria. Amb la col·laboració de Ibon Irijoa, saxos; Iñaki Alberro, violoncel.
Doncs ara sí, ho deixem aquí, gràcies per ser-hi aquí o al blog del programa que ja sabeu què és www.jazzclubdenit.blogpspot.com.es i jo mateix Miquel Tuset i Mallol qui l’ha realitzat, xerrat pels descosits d’interessos comuns, espero, i seleccionat les seves músiques, us espero la setmana vinent, si podeu, voleu i en teniu ganes i us desitjo molt bona nit i bon Jazz Club de nit en el Jaç de cadascú. Miquel Tuset i Mallol.

 

Subscribe to: Missatges (Atom)
 

blogger templates |