Molt bona nit a tothom, benvinguts a Jazz Club de Nit en aquest programa especial d’estiu només accessible des del blog pels textos i l’àudio mitjançant ivoox, amb un programa de Jazz per a vosaltres que us agrada el Jazz, com deia el nostre amic Cifu. A ell li dediquem el programa sempre que el fem, o sigui que un petó ben gran Cifu. Aquí Miquel Tuset i Mallol qui us parla, presenta i realitza aquest programa dedicat al Jazz més actual i que serà amb un parell de treballs de FSNT que van quedar pendents de la desena temporada.

Aquests projectes són els dels ja coneguts Vinnie Sperrazza, Jacob Sacks i Masa Kamaguchi, i el seu magnífic “Play Benny Golson”, mentre que l’altre treball és el del guitarrista Dave Allen i el seu “The Sky Above Her”, ambdós discos de FSNT tal i com us havia dit en la presentació.

I deixeu-me que us digui que podeu entrar al web de www.freshsoundrecords.com per veure l’extens catàleg d’aquesta nostra editorial i també podeu anar a la botiga Blue Sounds al carrer Benet Mateu 26 i comprar de tot i més relacionat amb el món del Jazz...discos, llibres, dvds, vinils....etc. Allà hi trobareu els caps de setmana i dilluns pel matí a l’amic Enrique Heredia, mentre que la resta de dies hi trobareu a l’Esteban. Ells dos us assessoraran en tot lo de Fresh Sound Records, editorial creada pel gran entusiasta amant del Jazz, Jordi Pujol Baulenas, des d’aquí una forta abraçada i gràcies pel teu suport tots aquests anys.

Comencem doncs amb aquest projecte d’aquest magnífic trio que s’ha especialitzat en fer revisions de músiques de grans compositors, en aquest cas del nostre estimat Benny Golson.


“PLAY BENNY GOLSON”
Vinnie Sperrazza - Jacob Sacks - Masa Kamaguchi

Editat per Fresh Sound New Talent    FSNT 555

Enregistrat als Acoustic Recording Studio el 27 de gener de 2017 a Brooklyn, NY.
Produït per Sperrazza, Sacks i Kamaguchi, The Trio
Productor executiu, Jordi Pujol

Jacob Sacks, piano
Masa Kamaguchi, contrabaix
Vinnie Sperrazza, bateria

Doncs ens trobem davant un disc força especial, dedicat a la música d’un dels més reconeguts compositors de Jazz, de temes de Jazz i no de musicals com varen ser els primers herois dels quals tant n’hem parlat en aquest programa no de manera directa i si indirectament. Dels 10 temes ens n’ofereixen quasi la meitat a un tempo slow i la resta a tempo mig uns i d’altres a tempo fast. Entre les balades originals hi ha la que va compondre Golson quan es va matar Clifford Brown en un accident automobilístic, “I Remember Clifford”. De fet no es va matar ell, que pobret anava dormint com també Richie Powell sinó que va ser la dona d’aquest qui es va estavellar en una nit de trons i llamps, matant-se tots tres. El sorprenent és poder escoltar el conegut “Blues March” a tempo slow amb un delicat swing, tema aquest que va a tota marxa en l'original, i que jo utilitzo per a despertar-me cada dia. Un altre tema quasi al mateix tempo que l’original és el conegut “Killer Joe”, havent-n'hi alguna versió de Golson que va aquest tempo mig i delicat swing, com també una de les primeres versions que va ser la de l’Art Farmer Jazztet & Benny Golson. Un dels temes no massa coneguts pel gran públic és “Domingo” que també va força suau essent l’original a un tempo mig alt, el del disc de Golson, “Horizon Ahead” i súper fast el de Lee Morgan que també havia tocat amb en Benny al saxo tenor. Un altre magnífic arranjament és el que han fet sobre el gran tema “Along Came Betty”, amb una intro força trencadora esdevenint tot el delicat swing després, ja en la melodia. De l’altre magnífic tema compost per Golson l’”Stablemates”, se n’han fet tantes i tantes versions, i l’han tocat tants i tants músics, màsters i demés que és un dels grans temes del Jazz de tots els temps. Els nostres herois però, l’han fet a un tempo més tranquil tot i seguint el tarannà dels anteriors temes tocats així com delicadament. Els quatre temes restants tenen un esperit força més viu i així és com escoltem el “Just by myself”, “Reggie of Chester”, “Fair Weather” i el més fast de tots, “Are You Real?”, tots quatre temes no massa tocats en repertoris de músics de casa i de fora, si més no, a mi no m’ho semblen massa.

I aquí teniu la pàgina web d’aquest disc:

Així és que us proposo escoltar una selecció d’alguns temes d’aquest disc sense massa preàmbuls ni comentaris començant pels temes a tempo slow i el darrer una mica més viu. Escoltareu les magnífiques versions que han fet de:

8.- I Remember Clifford    (B. Golson)   7m45s
3.- Blue March                  (B. Golson)   6m42s
7.- Domingo                     (B. Golson)   8m31s

I què bé que ens ho han fet aquests tres mestres revisant aquestes tres obres mestres de Golson. La primera al tempo de balada original, balada trista per la mort de l’estimat Brownie. L’exposició del tema ha donat peu al primer solo a càrrec del gran Sacks al piano, delicada improvisació acompanyada per notes soltes i profundes de Massa al contrabaix. El pianista ha recuperat la melodia final per així donar per acabada la seva improvisació i deixar pas al nostre estimat amic i contrabaixista. Massa ha fet el seu solo com sempre els fa, i només cal haver-lo vist en directe alguna vegada per veure’l abraçant-lo amb els ulls tancats i totalment immiscit en la seva interpretació, com sempre magistral. El tema l’ha recuperat el pianista fent-lo delicadament i acabant-lo d’igual manera. El segon ha estat un arranjament molt més tranquil que l’original a ritme de marxa i tempo prou viu. I és que els temes ràpids també es poden reconsiderar i interpretar-los lents, la qual cosa ens sobta sí però també ens agrada. Recordo que en el darrer programa de la temporada tot just acabada hi hagué temes tocats molt més lents que l’original i també em van agradar força com el que va fer Sergi Sirvent & Octopussy Cats de l’”Impressions” de Coltrane. Després de la primera exposició de la melodia del tema, ha estat de nou Massa qui ha desenvolupat el primer solo, acompanyat suaument pels seus dos amics. Sacks l’ha seguit al piano, dolçament i ja ho heu pogut escoltar amb una nota per fer tot el tema, cosa que sovint es fa, la tònica, la tercera o la quinta de la escala de blues utilitzada. Tot i això l’ha desenvolupat amb més recursos però seguint el tarannà iniciat en el tema, el del minimalisme. I així ha seguit interpretant el seu solo amb un lleuger “walking” de Massa i copets als plats a mode de contingut swing pel baterista Sperrazza. Al final, de nou la melodia d’aquest “Blues March” que de marxa no n’ha tingut res, ans al contrari. Abans però, moments estel·lars pel baterista i les seves escombretes.  El tercer, el no massa conegut “Domingo”, és una preciosa composició que poques vegades haureu escoltat, m’atreveixo a dir, i que mostra la gran creativitat melòdica, harmònica i rítmica d’aquest gran mestre, actualment havent fet la gira dels seus 90s i sense passejar-se per casa nostra, la qual cosa ens va fer molta pena, un gira que ha fet amb els seus i nostres Joan Monné, Ignasi González i Jo Krause i als qui esperem veure l’any vinent en la gira dels 91 del genial compositor, molt bon saxo tenor i millor persona, Benny Golson. Un tema i melodia preciosos, on el ritme de Bossa i harmonia de la composició ens el fan fàcilment reconeixible ja a la primera escolta. Sacks n’ha fet la primera impro delicadament com ja ens han acostumat, i ben bé que ens agrada aquesta delicada manera de fer música, com la que ha fet Massa en la seva improvisació, característica i personal, amb tota la contundència i creativitat que n’és capaç. Després d’ell, han recuperat la preciosa melodia i l’han acabat quasi en suspensió, deixant pendent algun acord potser...


Seguirem ara amb dues de les seves “perles” les quals segur que coneixeu, i que són...

1.- Along Came Betty        (B. Golson)             7m22s
9.- Stablemates                (B. Golson)             6m05s

El primer i magnífic tema de Golson se sol tocar un pèl més viu però que maco l’han fet així de suau. La manera com l’han començat en Massa i companys ha estat sorprenent, tot gràcies als seus arranjaments, reconduint el tema posteriorment a la versió i swing originals, amb el tempo prou similar. Ara bé, ja se sap que els temes es poden tocar a diferents tempos, més vius, al mateix tempo i més lents, aconseguint diferents sensacions a l’oïdor, com la de calma i relax que estan aconseguint amb aquestes delicades músiques. Una vegada el pianista ha acabat el tema, ell mateix s’ha encarregat de continuar-lo amb la seva magnífica improvisació. La seva delicadesa és d’un nivell fora del comú, i sembla ser que la de la resta dels companys és així de gran també, i si no per què toquen junts. El “walking” li ha donat més ales, i també el soterrat swing del “xarles”. Massa ha desenvolupat el seu llenguatge i ràpid fraseig amunt i avall del mànec de la “Berra”, del contrabaix. La seva tècnica és abassegadora i la seva humanitat i cor amb que toca el seu instrument és total. Sperrazza ha fet una petita aportació però poquet, deixant pas al tema de nou amb pianista, el qual ha recuperat la melodia, acabant-lo també, ai las, en suspensió...què voldran dir amb tot això.
Del segon han fet una versió una mica més lenta de la que va fer Golson en el seu disc amb els Philadelphians, tot i que quasi, quasi és el mateix tempo. Ara bé, hi ha versions en directe que va fer Golson amb Freddie Hubbard tocades a tot drap, a tot tren, a tota hòstia, coses aquestes dels directes i que també fer entre molts altres Miles Davis i el seu “So What” i demés. Massa ens ha fet un magnífic solo en aquest “Stablemates” només acabada la melodia, ben recolzat però pels seus dos amics, amb notes al piano i escombretes a la bateria. Sacks al paino l’ha seguit amb un magistral solo també, mentre Massa el recolzà a tot “walking” i Sperrazza igualment amb les escombretes. Al final aquest mateix ha fet el seu solo a base d’escombretes, amb tot l’esforç de canell que això significa, i ara recordo a l’amic i gran baterista Enrique Heredia al qual hem pogut veure a la Sala Xica amb una demostració d’aquest tipus. Recuperar el tema a base de melodia pel pianista i acabar-lo de cop. Magnífic tema de Golson i millor interpretat per ells.

Acabarem amb un dels temes més vius d’aquest disc i que serà l’anomenat..

2.- Are You Real?   (B. Golson)   3m19s

Aquest és un tema que Golson inclogué en la seva època de Director Musical i saxofonista dels Art Blakey & Jazz Messengers i que també feu en un dels seus discos homònims “The Other Side Of Benny Golson” amb Curtis Fuller i demés, ambdós interpretats a tempo mig alt però no súper fast com quasi ens han fet els nostres herois, al menys així l’hem escoltat en només començar-ne la seva exposició. El solo de Sacks també ha seguit aquesta ona ràpida amb els dos companys recolzant-lo abastament. Aquí ens ha acabat de meravellar per la seva mestria, velocitat i precisió alhora que per la seva creativitat. El final d’aquest solo ha obert la porta al del nostre amic Massa el qual igualment l’ha fet a tot tren, amb un control total sobre l’instrument, l’harmonia i ritme brutal,  i al final d’aquest el pianista s’hi ha afegit amb un tros de la melodia final acabant-lo de cop, i també m’ha semblat que faltant el darrer acord, carall, carall de gent.

Deixem ja aquest magnífic projecte i ara ja acabarem aquest programa especial d’estiu amb l’altre treball de FSNT el del guitarrista Dave Allen anomenat...


“THE SKY ABOVE HER”
Dave Allen

Editat per Fresh Sound New Talent    FSNT 560
Enregistrat per Michael Brorby el 9 i 10 de gener de 2018 a Acoustic Sound, Brooklyn Nova York.
Mesclat i masteritzat per Paul Wickliffe a Skyline Productions, Warren, Nova Jersey
Produït per Dave Allen
Productor executiu: Jordi Pujol

Dave Allen, guitarra
Jon Irabagon, saxo tenor
Gary Versace, piano, Fender Rhodes
Drew Gress, contrabaix
Mark Ferber, bateria

Totes les composicions i arranjaments són de Dave Allen.

Tenim aquí un treball de nou temes i més d’una hora de magnífica música i millors interpretacions. I és que si no reconeixeu aquests músics, dir-vos que alguns d’ells han sonat en aquets programa com per exemple el que més, el bo del Jon Irabagon. Del Dave Allen crec que és el primer que li poso, tot i haver-lo escoltat en projectes de d’altres músics amics seus. En va fer dos anteriors per a FSNT però són de fa alguns anys i el primer ja està descatalogat com ara després us explicaré tot i xerrant de la seva carrera musical. Pel que fa a les seves músiques dir-vos que estan farcides de bon gust i qualitat musical alhora que varietat rítmica, així és que tenim una preciosa balada a ritme suau de bossa anomenada “West Wind”, amb una melodia que se t’emporta poc a poc. També el tema “The World Beneath Her Feet”, té una connotació delicada tot i la melodia força enigmàtica i fins i tot preocupant. El tema més curtet de poc més d’un minut és el darrer del projecte i s’anomena “The Playground Part 2”, tot i no saber-ne res de la primera part. El tema que titula el disc “The Sky Above Her”, torna a fer referència a “ella”, per la qual cosa podem imaginar que tot aquest treball té a veure amb una dona que per a ell és força important. El tempo esdevé més viu en el tema “Russian Dragon”, aquest però a un ritme ternari força interessant també pels diversos canvis encabits. Un dels temes més interessants és també el més llarg de quasi 16 minuts on hi podem copsar la diversitat melòdica, harmònica i rítmica desenvolupada en aquest tema anomenat “Thrown Voices”, magnífic tema i interpretació de tots ells, els quals, en tot aquest temps només fan que constatar la seva mestria solista i també com la sòlida formació que són i dóna suport al líder, compositor i guitarrista. Els tres temes restants estant farcits de tempo viu i ritmes diversos alhora que bones melodies com la del tema iniciat per saxo tenor i guitarrista a base de notes llargues, tema anomenat “Soar”. Un altre tema interessant per la concepció rítmica és el tema “Lacuna”, iniciat pels dos mateixos solistes a duet fent una melodia en l’àmbit del NeoBop. El ritme no és ni de bon tros el del swing a tot tempo Bopper, i sí que és una qüestió a base de ritmes trencats. I el segon tema i més viu del projecte s’anomena “Pulsion” com no podia ser de cap més manera.

Aquí teniu l’enllaç a la pàgina web del disc on també el podreu aconseguir:

Us proposo escoltar un parell de temes seguits, el primer el ja comentat a tempo de bossa i el segon el que titula el disc. Som-hi doncs amb:

4.- West Wind                  (D. Allen)      5m40s
1.- The Sky Above Her      (D. Allen)      7m21s

Doncs ja he pogut escoltar quina delícia de tema, el primer, i com mica a mica se t’emporta sense que tu ho puguis impedir, tal és la seva bellesa melòdica i rítmica. El llarg solo del pianista Gary Versace ha estat brillant i delicat com el suau ritme que l’embolcallà. De fet, la seva ha estat la única improvisació del tema, tot un detall per part del líder que, conjuntament amb la resta de companys només s’ha limitat a acompanyar. Preciós tema per a començar aquest darrer treball d’aquest programa especial de l’agost d’enguany. El tema que dóna títol a l’àlbum l’ha iniciat el líder molt delicadament, apareixent el ritme també delicat i poc després el so magnífic del saxo tenor de Jon Irabagon, conjuntament amb el de la guitarra del líder, ambdós fent la melodia. Dave Allen ha estat qui primer ens ha dedicat el seu preciós solo. Una sonoritat i estil que ens recorda a Kurt Rossenwinkel en algun dels seus projectes més “normals”, i ho poso entre cometes. Magnífic fraseig i llenguatge el d’aquest guitarrista americà amb residència a Istanbul i Nova York com més endavant us explicaré. Jon Irabagon l’ha seguit amb la seva reconeguda mestria i sonoritat propera a la de gent com Joe Henderson però també al Michael Brecker menys metàl·lic. De nou el solo del pianista Versace ens ha acaronat per la seva calidesa, de la mateixa manera que ho han fet el líder i Irabagon recuperant la melodia per així anar acabant el tema amb un llarg “Vamp”, tema que en un directe s’allargaria adequadament a les expectatives de músics i públic.

Dave Allen és una de les veus més distintives en el seu instrument d’avui dia. Ha buscat contínuament forjar una visió única a través de la seva forma de tocar i escriure, una que presenti melodies líriques amb ritmes complexos i riques harmonies. A l'edat de 16 anys, Allen ja era reconegut per la revista Guitar Player com un talent per veure i escoltar. Nascut a Filadèlfia, Allen es va traslladar a Nova York el 1988 per assistir a la Manhattan School of Music. Liderant els seus propis grups durant els últims 20 anys, Allen ha treballat amb molts dels músics més emocionants de Nova York, inclosos David Liebman, Mark Turner, Seamus Blake, Joey Baron, Jeff Ballard, Ravi Coltrane, Drew Gress, Donny McCaslin, Dave Binney, Marcus Gilmore, Tyshawn Sorey, Miguel Zenon, Ted Poor, Tom Rainey i molts altres. Allen té dos CD aclamats per la crítica amb les seves composicions originals; "Untold Stories" i "Real and Imagined" també per FSNT. Allen també està buscant formes d'integrar la seva passió per altres formes d'art, com la poesia, el cinema i la pintura en els seus projectes musicals, profundament influenciats per poetes com Wallace Stevens i Adrienne Rich, el visionari cineasta experimental Stan Brakhage i els pintors Willem DeKooning i Anselm Kiefer. Actualment ha editat el seu últim CD, que és aquest que esteu escoltant. Viu a la ciutat de Nova York i a Istanbul, Turquia.


Acabarem aquest programa especial d’estiu amb dos temes seguits, on podrem copsar la diversitat rítmica i harmònica d’aquest mestres de les sis cordes, Dave Allen. Som-hi doncs amb:

3.- Russian Dragon           (D. Allen)      8m55s
2.- Pulsion                        (D. Allen)      9m23s

Doncs ja heu pogut copsar l’aspecte divers dels seus ritmes alhora que melodies i harmonies. El primer tema “Russian Dragon” es força interessant la manera com l’han iniciat on el concepte rítmic sembla ser la “mare dels ous”, o sigui, lo més important per sobre lo qual gira tot plegat. Allò que en diem el “motiu principal”, en aquest cas rítmic. Hi ha implícit també l’aspecte harmònic, solapats tots dos, alhora que la pròpia melodia que hem escoltat de manera repetida. I tot això ha durat quasi tres minuts, temps d’exposició del tema abans del solo del líder. El ritme trencat l’ha acompanyat a la perfecció marcat per baterista però també pels acords del pianista, notes del saxo tenor i contrabaix i també piano, recordant-nos quin és el motiu principal. Irabagon s’ha enlairat vers la més estricta modernitat estilística tot i mostrant-nos la seva faceta més propera a l’Avant-Garde, a la manera d’estripar el so que tenia Gato Barbieri entre molts altres. I és que aquest és un dels saxos tenors del moment, no l’oblideu, Jon Irabagon. Després d’ell tema de nou i final delicat recuperant la melodia saxo tenor i piano. I amb una mica més de tempo, i iniciat per guitarra i contrabaix hem pogut escoltar com han començat el darrer tema d’aquest programa, “Pulsion”. La melodia però l’han fet saxo tenor i guitarra en lo que seria la “A” a base de notes llargues al principi del tema i la “B”, ja amb la contundència rítmica de contrabaix i bateria ajudats per acords del piano. La “C” s’identifica força tot i els diversos canvis que hi ha tot i recuperant la darrera “A” del tema. El líder ha estat qui primer ha desenvolupat els solos, fent el seu d’una manera magistral per velocitat d’execució i evolució de llenguatge i sonoritat un pèl fosca la de la seva guitarra. Recuperant el final del tema, ha aparegut el contrabaixista fent una mena d’introducció al magnífic solo del pianista Versace. De quina manera ens ha anat emportant vers les seves músiques també gràcies a la força rítmica del contrabaixista i baterista, Drew Gress i Mark Ferber. Final de solo de pianista i moments de glòria pel magnífic baterista Ferber el qual ha desenvolupat un magnífic i potent solo, acompanyat per una base repetitiva a càrrec de contrabaix i guitarra. El retorn al tema l’han fet plegats els qui de la mateixa manera l’han començat, fent però només la “A”, “B” i la darrera “A” acabant-lo de cop.

Bé, doncs ja hem acabat el programa especial de l’estiu, i potser no sigui aquest l’únic i en faci algun més, cosa que passarà si tots els planetes s’alineen i jo en tinc les ganes adequades, que per això estem de vacances, alguns, perquè hi ha companys de les ones jazzeres i demés que no saben què és això de les vacances, com per exemple el Ramon Robusté, Santi Molina i Jose Luis Caucelo. En fi, espero que us hagi agradat aquest programa especial i fins la propera, que potser sigui aviat, i això serà que m’hauré animat a fer-ne un altre “Off The Record”. Gràcies per ser-hi. 
Miquel Tuset i Mallol.

 

blogger templates |