Programa 606: Jan Sturiale - Electric Water, Two Roads, Roadmaps i In The Life, dimecres 20 de setembre de 2024.

0 comentaris

Àudio del Programa:


Molt bona nit a tothom benvinguts al Jazz Club de Nit aquí a Ràdio Sant Vicenç 90.2 aquí a Ràdio Abrera 107.9 aquí a Ràdio Joventut aquí a Ràdio Molins de Rei 91.2 aquí a Eixample Barcelona Ràdio aquí a Ràdio Celrà. Aquest és un programa de Jazz per a vosaltres que us agrada el Jazz dedicat al nostre mestre, a Juan Claudio Cifuentes, “Cifu”, per a amigues i amics, vosaltres, o sigui que un petó ben gran Cifu. M’escoltareu a mi, Miquel Tuset i Mallol presentant discos, comentant temes i parlant dels músics, i per tant havent fet la selecció de la música que escoltareu, i com sempre amb les novetats de les  editorials amigues i dels propis músics, a vegades ells mateixos productors executius dels seus treballs. Un programa que forma part de la plataforma col·lectiva i internacional anomenada “Esfera Jazz”. 

El programa d’avui li dedico a la memòria del meu estimat Jesús Getan, que ens va deixar el divendres passat a l’edat de 74 anys. Gran aficionat al Jazz, s’escoltava aquest programa i venia sempre, sempre, amb la meva cosina Teresa Tuset als concerts del Jazz Club la Vicentina, ja des del principi allà pel 2009 i també cada any, al Festival de Jam Sessions. Ell i ella, ella i ell, varen formar part del grup d’amics i col·laboradors gràcies als quals el club va poder subsistir fins als temps on ja ens va ajudar l’Ajuntament de SVdH. Descansa en pau, Jesús i que al cel siguis. Sempre et recordarem i estimarem.

Doncs avui, i tot i ser només el segon programa de la temporada toca fer un programa especial dedicat a un gran guitarrista italià que vam poder veure al Jamboree, on, malauradament aquell dia érem ben pocs, coses que passen, i que no haurien de passar, car la gent aficionada hauria de cercar informació del músic si és que no el coneix. També és convenient fer confiança a qui programa, que per això està on està, perquè hi entén. Parlo de Jan Sturiale. Aquell dia em vaig presentar abans de començar el concert tot i explicant-li la meva tasca radiofònica en aquest programa. Com que tenia uns quants discos sobre el taulell del bar, va voler donar-me’n un, el darrer que presentava, “In The Life”, del 2022, però al final me’n va donar un de cada dels seus anteriors, l’”Electric Water”, del 2014; “Two Roads”, del 2016 i “Roadmaps”, del 2017. O sigui que el programa anirà d’això, de la progressió musical d’aquest músic iconoclasta, quasi un virtuós de la guitarra i que sembla vol tothom per enregistrar, vaja, que és també un cotitzat músic de sessió. Per cert, tots aquests discos els ha publicat DTL Records.


Començarem pel principi, per l’”Electric Water” publicat el 15 de setembre de 2014. Enregistrat els dies 17 i 18 de juliol de 2013 per Talley Sherwood als Tritone Studios, Los Angeles, CA. Mesclat per John Davis. Masteritzat per Nathan James a The Vault. Fotos i vídeos d'estudi de Valentina De Palo. Portada de l'àlbum i disseny gràfic de David Miklus. Amb Jan Sturiale - guitarra, Bob Reynolds – saxo tenor, Vardan Ovsepian - piano, Damian Erskine – baix, Chaun Duprè Horton - bateria i Tatiana Parra - veu. Tota la música composta, arranjada i produïda per Jan Sturiale (Jan Sturiale Music, BMI). I ja sabeu que al blog hi trobareu l’enllaç al Bandcamp del disc:
https://jansturiale.bandcamp.com/album/electric-water. 

I tot i que hi ha un tema què també és molt maco, el “Dark Grey”, els començarem escoltant amb un altre delicat tema que té dues parts i on canta Tatiana Parra amb la seva delicada veu, i anomenat....
 
1.4.- Do Sonho Azul, Pt.I (J. Sturiale) 0:54.
2.5.- Do Sonho Azul, Pt II (J. Sturiale) 6:05.
 
I què bonic aquest tema, i què bonica la veu d’Irini. I les improvisacions, què delicades, la primera la del pianista Ovsepian, curteta però molt reeixida. Hem escoltat també la del saxo tenor Reynolds, personalitat potent, ens dirà Marta Ramon, i sí que ho hem notat. Després uns “Chorus” improvisant tots plegats, líder Jan Sturiale a la guitarra, Ovsepian i Reynolds. Per sota, una base rítmica potent pel baixista Erskine i pel baterista Horton. Un preciós tema per començar-los a escoltar, que les coses canviaran de manera quasi radical ben aviat.
 
I sobre aquest disc, Marta Ramon ens diu això:
Jan Sturiale va tornar a l'estudi amb una nova formació de quintet. Enregistrat als Tritone Studios, a Los Angeles, aquest és el treball més internacional de Sturiale, tant  pels llocs de gravació com pels músics (i la vocalista destacada) que configuren el seu quintet. En aquest disc, Electric Water (Drawtheline Records, 2014), segueix desenvolupant el seu llenguatge compositiu en un de més acurat. Aquesta “Aigua Elèctrica” atrau per la seva senzillesa captivadora, lleugera però plena de sensació de moviment. Hi ha una energia constant irradiada sobretot per la convergència entre la guitarra i el saxo tenor de Reynolds, una personalitat robusta en aquest disc. Tot encaixa aquí de manera natural, des de les estructures musicals fins a les improvisacions mesurades, permetent a Jan Stuariale ser fidel al seu propòsit musical. Marta Ramon va dir això a All About Jazz.


I seguim amb un altre tema, ara ja més potent i anomenat...
 
3.9.- Echo (J. Sturiale) 4:52.
 
I sí que han canviat les coses musicals, sí. Ja heu pogut notar amb quina trempera han començat aquest tema, primer amb la “Intro” i després amb la melodia feta pel líder i saxo, ambdós a l’uníson, notant-se abastament l’estructura del tema i forma AABBCC, amb un total de 48 compassos, gents típica, amb el pont, la B del tema, ben reconeixible amb canvi tonal inclòs. El tema ha seguit amb la improvisació de Jan a la guitarra, electrificada amb efectes però ben mesurats, escoltant-lo clarament, i com de bé s’ha passejat per l’harmonia del tema. Un Ovsepian al piano que també ha estat increïble, per després encetar un “Riff” persistent per a gaudi del baterista Horton i solo que ens ha clavat, i ja arribar al final d’aquest “Echo”, que té una melodia en la “Intro” un tant inquietant. Per cert, el ritme a la “Intro”, un 3*4, res a veure amb el que han fet després, molt més beat amb un possible 4*4.
 
Jan Sturiale. Nascut a Itàlia, la primera atracció de Jan per la guitarra va començar a una edat molt primerenca. Va ser exposat i influenciat per una varietat de gèneres musicals. No se’l classifica fàcilment, ja que la seva manera de tocar és una barreja creativa d'estils. Jan ha actuat, girat i gravat amb alguns dels noms més respectats de la indústria com Hiram Bullock, Bob Reynolds, Jure Pukl, Dean Brown, Vardan Ovsepian, Damian Erskine, Stef Burns, J. Kyle Gregory, Chaun Duprè Horton, Tatiana Parra, Ziv Ravitz, Marco Panascia, Janek Gwizdala, Joe Sanders, Audun Waage, Colin Stranahan, Alba Nacinovich, Marko Churnchetz, Sam Minaie, Lawrence Leathers, Klemens Marktl, Barry Finnerty, Alessandro Turchet, Sid Jacobs i molts altres.


I encara els escoltarem en el tema que titula el disc i anomenat...
 
4.8.- Electric Water (J. Sturiale) 5:05.
 
I ja heu pogut escoltar quin altre tema més interessant, i també un tant inquietant la seva melodia. Primer amb la línia de baixos i motiu principal pel baixista, després amb el líder a la guitarra, i ja per encetar la melodia a duet de saxo tenor i guitarra. Jan ha estat el primer en encetar les improvisacions, mostrant-nos el seu discurs solista, la seva interpretació melòdica sobre l’harmonia, que sí, segueix un estil més en l’ona del Jazz-Rock. Ovsepian al piano ha estat també molt brillant, i ves per on que aquest amb un discurs més jazzero en la seva improvisació. El contrast del so net del piano amb el so un pèl més brut de la guitarra un tant distorsionada de Jan ha estat molt adequat, sí. I sempre hem escoltat la contundència del baix elèctric, que no contrabaix, de Erskin. Al final hem gaudit de nou amb uns moments potents amb el baterista Horton, ell ben acompanyat per la resta de companys, i ja final sobtat tot i recuperant el tema, la melodia d’aquest magnífic “Electric Water”.
 
"Jan és un individu complex, un intel·lecte penetrant juntament amb una profunditat de sentiment. Aquestes característiques es manifesten igualment en la seva música. La seva calidesa i emoció profunda impregnen la seva música, que està plena de personalitat i diversitat d'estats d'ànim". – Vardan Ovsepian, pianista
 
I no deixaré de dir-vos que entreu als webs de:
Fresh Sound Records: www.freshsoundrecords.com,
Quadrant Produccions: www.quadrantproduccions.es
Temps Record: https://tempsrecord.cat,
Youkali Music: http://youkalimusic.com,
Origin Records: https://originarts.com/,
Errabal Jazz:
http://www.hotsak.com/Errabal-es?set_language=es
UnderPool: https://www.underpool.org
Etc, etc...enllaços que trobareu al blog.


I ja els acabarem escoltant en el magnífic tema anomenat...
 
5.3.- Mark’s Evolution (J. Sturiale) 5:51.
 
I de nou ens han sorprès, sobretot ell, el líder i compositor, per com d’entremaliades són les seves melodies i harmonies dels seus temes, i en aquest s’ha emportat la “palma”, car és un tema força complex. I després de la presentació d’aquest “Mark’s Evolution” ha vingut la improvisació del pianista Ovsepian, de nou magnífica amb digitació fina alhora que consistent i línies melòdiques de lo més Jazzy. El seu so net de nou ha contrastat amb el del líder Sturiale a la guitarra, i de nou, diferents missatges emprats, i estils. Jan domina el del Jazz, sí, però el passa pels seus sedassos, els del Rock i demés que ell utilitza en el seu discurs. Finalment hem tornat a gaudir amb el so i improvisació del saxo tenor Reynolds per com de bé l’ha feta. Un so robust, present, i llenguatge de Jazz en cada nota. I finalment han recuperat el tema, difícil tema i melodia entremaliada alhora que harmonia, o sigui que brutal tema per ja acabar-los d’escoltar, o sigui que felicitats nois i noia, Jan Sturiale, Bob Reynolds, Vardan Ovsepian, Damian Erskine, Chaun Duprè Horton i Tatiana Parra.


I nosaltres seguim amb el següent treball de Jan Sturiale anomenat “Two Roads” i publicat el 28 de juny de 2016. Enregistrat per David Stoller al Samurai Hotel Studos, Astoria, N.Y. l’abril del 2015. Mesclat per John Davis a Bunker Studios, Brooklyn, N.Y. el març del 2016. Masteritzat per Alex DeTurc a Strange Weather Studios, Brooklyn, N.Y. el març del 2016. Amb Jan Sturiale - guitarra, Marko Churnchetz - piano i Fender Rhodes, Audun Waage - trompeta, Joe Sanders - contrabaix i Ziv Ravitz - bateria. Tota la música composta, arranjada i produïda per Jan Sturiale (Jan Sturiale Music, BMI). I com sempre, al blog hi trobareu l’enllaç al Bandcamp del disc: https://jansturiale.bandcamp.com/album/two-roads.
 
En aquest segon disc de Jan, “Two Roads” es nota un canvi vers una música més pausada i no tant elèctrica i potent com en l’anterior “Electric Water”. De fet el so de la seva guitarra ja és més net, el d’una guitarra acústica electrificada i sense efectes. Els temes tenen un tempo més pausat, no havent-n’hi de massa vitals ni amb marcat accent rítmic de baix i bateria. El so de la trompeta de l’Audun li dóna també una altra dimensió sonora. De fet, els temes que comencen amb una determinada trempera, tindran canvis de dimensió rítmica posteriorment. Aquest és el tarannà d’aquest projecte si n’exceptuem els que tenen un tempo slow, com és el cas de “Long”.
 
Comencem doncs escoltant-los en aquest primer tema d’aquest compacte....
 
6.2.- Long (J. Sturiale) 6:20.
 
I sí que haureu notat el canvi sonor respecte als temes del projecte anterior, sí. El so és molt més contingut, sí què és una mena de balada, sí, però la sonoritat és molt més neta en termes globals. La melodia d’aquest “Long” és un punt melancòlica alhora que força bonica. La trompeta de Audun ha sonat amb un punt de reverberació que ha ampliat la seva dimensió sonora. La guitarra de Jan, neta, nítida, i amb la ressonància de la caixa oberta de la seva guitarra. La seva improvisació, preciosa, amb arpegis diversos i una línia melòdica molt bonica. Una base rítmica que ha estat quasi que imperceptible, tanta ha estat la seva delicadesa. També Audun amb la trompeta ens ha quallat una improvisació carregada de sentiments alhora que amb tot el Jazz del món, i crec, que la reverberació s’ha notat més quan ha improvisat. I recuperació de tema i final, preciós tema per començar-los a escoltar en aquest primer tema d’aquest “Two Roads”.
 
“Jan Sturiale forma part del grup poc convencional de músics de jazz que barregen la tradició del llenguatge creatiu del jazz amb l'esperit de la música rock i un rerefons clàssic. La seva capacitat per traduir les seves variades influències musicals a un llenguatge de jazz coherent dóna a les seves composicions un caràcter distintiu"- Jazz In Europe.
 
Seguim ara amb un d’aquests temes que comencen amb una determinada trempera i posteriorment esdevindrà més delicat, havent-hi canvis posteriors i  tema anomenat...
 
7.3.- Cori (J. Sturiale) 5:18.
 
I sí, aquest és el tarannà en alguns temes d’aquest disc, el començar-los d’una embranzida i una certa trempera, per després esdevenir més càlids amb canvis diversos. I si la melodia l’han feta tots plegats en els primers moments, després, i ja amb el canvi de l’energètic al més pausat, ha estat Audun qui n’ha iniciat les improvisacions. Quin so més càlid el de la seva trompeta i discurs més maco que ens ha fet. I Jan l’ha seguit amb el seu so clar, bonica història explicada, delicadesa en la seva execució i demostració de la seva tècnica. Fer-vos notar que, tot i la calma de la seva intervenció, per darrera d’ell ha estat el baterista Ravitz amb una permanent trempera rítmica, quasi aliè al missatge delicat del líder. Després de Jan ha estat el baterista qui ha seguit amb l’ona que ja portava de quasi els inicis, fent un brillant i déu-n’hi-do de llarg solo. I aquí hem escoltat el so del Fender Rhodes a càrrec de Marko, acompanyant, que ja improvisarà en altres temes. I el final feliç ha vingut després d’haver recuperat la melodia del tema. Un altre esclatant tema.
 
I no deixaré de dir-vos que entreu als webs de:
Discordian Records: www.discordianrecords.bandcamp.com,
Moonjune Records: www.moonjunrecords.com,
Auand Records: https://auand.com/,
A.MA Records: https://www.amaedizioni.it/
Notami Jazz: https://www.edizioninotami.it/
Dodicilune: https://www.dodicilunestore.com/
Segell Microscopi: https://www.microscopi.cat/,
The Changes Music: https://thechangesmusic.com/
CRU Records: https://alcrurecords.com/,
Etc, etc...enllaços que trobareu al blog.


I encara els escoltarem en un altre tema d’aquest projecte i anomenat...
 
8.4.- Red Gold (J. Sturiale) 5:08.
 
I de nou ens han acaronat amb els seus sons i melodies, i també seguint el tarannà de començar un tema de manera potent, per després endolçir-lo amb el corresponent canvi rítmic. De fet el canvi en aquest tema ha estat impressionant, cosa que hem constatat en la primera improvisació a càrrec del piano de Marko. El baterista però, sembla aliè, i tot i que mantenint una certa tranquil·litat, li ha anat fotent sense parar. Si el pianista ens ha acaronat amb la seva improvisació, també ho ha fet el líder a la guitarra, Jan Sturiale, que de nou ens ha captivat per la seva dolçor interpretativa. Així mateix ho ha fet el trompetista Audun Waage tot i improvisant dolçament i so un tant reverberat. I després, recuperació de motiu principal i tema potent per ja arribar a un final força delicat i bonic. Gran tema de nou de Jan Sturiale.
 
I ja per acabar d’escoltar els temes d’aquest “Two Roads” els escoltarem en el tema que titula el disc, tema variat de rítmiques...
 
9.7.- Two Roads (J. Sturiale) 4:23.
 
I un altre tema força complex amb melodia entremaliada i canvis diversos. La faceta de compositor de Jan està al mateix altíssim nivell que la seva com a intèrpret, cosa que ens parla d’un músic complet. Un tema amb uns canvis ja en la pròpia melodia, on es fa difícil esbrinar-ne l’estructura i encara més, la seva forma. De nou el canvi ens ha acaronat i sobretot per la tasca de Jan en la seva increïble i càlida improvisació. Una base acompanyant perfecta li ha donat suport, amb el contrabaix magnífic de Joe Sanders, a qui no hem escoltat improvisant, llàstima, i per descomptat que amb la bateria del potent i persistent Ziv Ravitz. De nou el piano de Marko ens ha captivat per com de lleugera i gràcil ha estat la seva mà dreta. I recuperant el tema, la melodia que han fet a duet guitarra i trompeta, i potser també amb el piano, ens hem situat al final del tema que ha quedat així com en suspensió, increïble tema per ja deixar-los d’escoltar, o sigui que felicitats nois, Jan Sturiale, Marko Churnchetz, Audun Waage, Joe Sanders i Ziv Ravitz.


I ara toca repassar una mica de la música del seu “Roadmaps”, publicat el 23 de desembre de 2017. Enregistrat per John Davis a Bunker Studios, Brooklyn, Nova York, el març de 2017. Mesclat per John Davis a Bunker Studios, Brooklyn, Nova York, el novembre de 2017. Masteritzat per Alex DeTurc a Strange Weather Studios, Brooklyn, Nova York, el novembre de 2017 Amb Jan Sturiale - guitarra, Jure Pukl – saxo tenor, Marko Churnchetz - piano i Fender Rhodes, Miha Koren - contrabaix i Klemens Marktl - bateria. Tota la música composta, arranjada i produïda per Jan Sturiale (Jan Sturiale Music, BMI) excepte dos temes.  I sí que al blog hi trobareu l’enllaç al Bandcamp d’aquest disc: https://jansturiale.bandcamp.com/album/roadmaps.
 
I en aquest disc hi tornem a tenir a un Jan Sturiale ara però amb la guitarra ben electrificada i amb els seus corresponents efectes, tot i que no en fa un ús massa exagerat i sí molt adequat i amb bon gust. Jure Pukl, músic eslovè que va passar pel Berklee College of Music i vell conegut nostre hi participa amb el so del seu saxo tenor i la seva magistral manera de tocar-lo, a ell, que l’hem vist algunes vegades al Jamboree, i una de les vegades amb la que era la seva parella del moment, la gran Melisa Aldana. Els tempos dels temes tampoc són massa vitals, si n’exceptuem a un, “Major Suspension” que escoltareu al final de la selecció. Hi ha un parell de temes que no li són propis, com és el “Mercy Street” de Peter Gabriel i el “Blessed Relief” de Frank Zappa, mostra també dels seus diversos gustos musicals de gent que ell ha escoltat i admirat.
 
I ja els escoltarem amb un tema força interessant i ben trenat anomenat...
 
10.1.- Full Moon (J. Sturiale) 5:02.
 
I tot i ser del 2017 aquest disc, en aquest tema segueix el tarannà dels canvis rítmics dels temes del seu anterior treball, que tot just acabem d’escoltar. I sí perquè el tema ha començat amb una forta embranzida melòdica i rítmica, per ja després apaivagar-se amb la primera improvisació a càrrec del líder a la guitarra. Ja heu escoltat que aquí el so és més eteri, estratosfèric, amb un possible “phasing” que li atorga un so esfèric. El seu llenguatge segueix envoltat de Jazz-Rock i tècnica, la que vulgueu i més. Aquí hi tenim a Jure Pukl al saxo tenor, donant-li doncs una altre dimensió sonora al projecte, diferent del de la trompeta de Audun Waage del “Two Roads” anterior. Jure és un “mostru” del saxo tenor, com ja acabeu d’escoltar. Ens ha clavat una improvisació magnífica, plena de melodia, alhora que amb un ús adequat dels acords. La seva velocitat d’execució fent les notes de més curta durada, ha estat esclatant. Un gran Klemens els ha acompanyat a la bateria, així com també en Miha Koren al contrabaix. Preciós tema per començar-los a escoltar.
 
“Jan és un músic excel·lent. Actua activament, escriu i ensenya música a un alt nivell. Mostra una tècnica excel·lent a la guitarra. També és un compositor prolífic. A nivell personal, Jan és una persona càlida i sincera. El considero el company ideal dels músics del món professional. És fàcil de treballar i molt professional." – Tim Miller, guitarrista.
 
I seguirem ara amb el conegut tema de Frank Zappa i anomenat...
 
11.8.- Blessed Relief (Frank Zappa) 5:53.
 
I aquest tema, Fank Zappa & The Mothers of Invention el van encabir en el seu magnífic i brutal “The Gran Wazoo”, disc del 1972 que hauré escoltat milers de vegades. I cercant per les xarxes he trobat uns comentaris que van fer els amics anglesos del Jazz Impressions on diuen això d’aquest tema: “El tema final, 'Blessed Relief', és un vals de jazz estranyament serè construït sobre un llit rítmic amb un remolí de les tecles de Duke, el baix d'Alex "Erroneous" Dmochowski i la bateria d'Aynsley Dunbar, i amb bells solos de Zappa, Duke i Sal Marquez a la trompeta. Un tema brillant amb calidesa i personalitat, porta la qualitat única de Zappa d'un perfeccionisme total que sona com si l'haguessin parit en una tarda. I no crec que li importaria que digués això”.
https://www.jazzimpressions.co.uk/frank-zappa-and-the-mothers-blessed-relief/.
 
I jo us dic que l’arranjament que ens ha fet Jan per a aquesta formació ha estat  excel·lent. I sí que es percep clarament el ritme de Vals, i sobre aquest, alguns moments de Swing. Una “Intro” primer a càrrec del grup, per ja aparèixer la coneguda melodia d’aquest bonic tema del molt estimat Frank Zappa. Melodia feta a duet de guitarra i saxo tenor, i ja la primera etèria improvisació a càrrec de Jan Sturiale, i de nou, frapant-nos amb la seva delicadesa, el seu bon gust musical. Els arpegis han volat i nosaltres amb ells. La base rítmica ha estat sòlida i molt discreta ajudant als solistes en les seves elucubracions sonores. Un llarg solo del líder que ha deixat pas al de Jure Pukl, d’igual llargària. Uns altres moments de gaudi total amb la seva increïble improvisació, pujant i baixant per tot el registre del seu tenor, i fent gal·la d’una mestria totalment reconeguda per tothom. I al final, melodia d’aquest “Blessed Relief” de Frank Zappa acabant-lo de manera sobtada.


“Com a concertista i instructor de música al Musicians Institute (MI/GIT) durant més de trenta anys, veig molts músics talentosos d'arreu del món. Poques vegades he vist un músic amb la seva barreja de talent i experiència en la música moderna. Els seus coneixements, experiència i originalitat fan que la seva obra sigui excepcional, entén tant la música americana com europea i ha desenvolupat una estètica combinant les dues tradicions.” – Sid Jacobs, guitarrista.
 
I encara els seguirem escoltant en el potent tema...
 
12.2.- The E Song (J. Sturiale) 6:39.
 
I tot i que els primers moments no han estat massa potents, sí que després han agafat més embranzida. El tema té uns canvis subtils en la B del tema i acaba de nou amb la marxeta inicial. Llavors és quan han començat a improvisar, i esclar que ha estat primer el líder amb el seu discurs farcit de Jazz-Rock. I tot i no haver-ho comentat abans, crec que va beure de les fonts de guitarristes d’aquesta ona com va ser el magnífic i mai emulat Allan Holsdworth. Fins i tot aquest tema, i alguns altres, sonen a un determinat moment de la música que feu Soft Machine. La seva subtilesa improvisant, pot semblar que contrasti amb el seu fons Rocker, però no, ho sap conjuminar la mar de bé. Gran solo d’ell com no podia ser de cap més manera. I què bé comptar amb en Jure Pukl en projectes com aquest. De nou ha desenvolupat unes línies melòdiques al voltant de l’harmonia fetes amb molt gràcia i amb tot el Jazz del món. També hem gaudit dels bons moments solistes del gran Klemens Marktl a la bateria. Aquest és un gran músic no gaire conegut pel gran públic. De nou tema i final força delicat. Brutal també.
 
Us recordo també que entreu a les següents pàgines web dels locals on es fa Jazz..
23 Robadors, Barcelona:
https://23robadors.com/programacio/,
Jamboree Jazz Club, Barcelona:
https://jamboreejazz.com/agenda/,
Sunset Jazz Club, Girona:
http://www.sunsetjazz-club.com/index/BENVINGUDA.html
etc, etc....al blog hi trobareu l’enllaç a la seva programació.
 
I ja els acabarem d’escoltar en el tema més potent, tot hi haver-hi algun break entremig, i primer amb una “Intro” força delicada i anomenats..
 
13.5.- Intro (J. Sturiale) 0:58.
14.6.- Major Suspension (J. Sturiale)
 
I sí que la “Intro” primera ha estat molt bonica i delicada, sí. Ha donat pas al “Major Suspenion”, aquest força més trempat. I ja ho hem vist d’entrada, com l’han començat, amb una molt bona trempera. I de nou el tarannà dolç després dels primers moments potents, aquests, aquesta vegada força curtets, força curteta la melodia d’aquest tema. I ha estat en Marko que s’ha embrancat en  aquesta subtilesa interpretativa en la seva més que brillant improvisació. Tot i els seus inicis delicats, de mica en mica ha anat pujant de to el seu discurs, pujant d’energies, cosa que s’ha vist refermada pel suport que li ha donat el baterista. Gran intervenció de Marko que ha donat pas al retorn al motiu principal i ja els “vuits” compassos improvisant que han compartit Jan i Jure, ambdós fent-ho de manera magistral, per després passar a “quatres” i finalment a “dosos”, els compassos compartits improvisant. Moments de relax amb el piano de Marko per ja arribar a l’espaterrant final, ideal tema per ja deixar-los d’escoltar en aquest “Roadmapes” o sigui que felicitats nois Jan Sturiale, Jure Pukl, Marko Churnchetz, Miha Koren i Klemens Marktl.


I ja acabarem aquest especial dedicat a Jan Sturiale amb el disc més recent, el que va presentar al Jamboree aquest juliol passat, l’”In The Life”, publicat el 2022, enregistrat per Matej Gobec a Cosmosonic Studios, Ljubljana, SLO, l’octubre de 2021. Mesclat per John Davis a Bunker Studios, Brooklyn, NY, el desembre de 2021. Masteritzat per Alex De Turk a Bunker Studios, Brooklyn, NY, el desembre de 2021. Portada de Corinne Sturiale. Produït per Jan Sturiale. Aquest disc està dedicat a la memòria amorosa del meu pare Salvatore Sturiale "nonno bubu". Amb Jan Sturiale - guitarra, Francesco Bearzatti – saxo tenor, Francesco De Luisa - piano, Alessandro Turchet - baix, Luca Colussi - bateria. Tota la música composta i arranjada per Jan Sturiale excepte "Black Hole Sun", "A Day In The Life", "Live To Tell", "Fee Fi Fo Fum", "Goodbye Pork Pie Hat" composta per ordre per C.Cornell. , Lennon & McCartney, Madonna & P.Leonard, W.Shorter, C.Mingus. I com sempre, dir-vos que  al blog hi trobareu l’enllaç al Bandcamp del disc:
https://jansturiale.bandcamp.com/album/in-the-life.
 
I si hi ha un tema de Mingus, vaig i el poso, i és que aquesta versió del tema que li va dedicar a Lester Young quan aquest ens va deixar, és una delícia, i a  moments a tot Blues; escoltem el...
 
15.10.- Goodbye Pork Pie Hat (Charles Mingus) 4:31.
 
I aquest tema, Charles Mingus el va encabir en el seu disc “Mingus Ah Um”  publicat per Columbia el 1959. Hi hagué John Handy i Booker Ervin - saxo tenor, Horace Parlan - piano, Charles Mingus – contrabaix i Dannie Richmond – bateria. Tema que li va dedicar a Lester Young quan aquest va haver de marxar d’aquest món. El títol fa referència al tipus de barret que sempre portà en Pres, el “Pork Pie”.
 
I el tema ha començat dolçament amb la guitarra i el saxo fent-ne la coneguda melodia, amb un respecte i reverència que s’han notat abastament. I què sorprenent ha estat el pas a les improvisacions, la primera la del pianista i a tot “arrastradet Blues”, què impressionant i corprenent. I aquí tota la colla són italians, i el delicat pianista ha estat Francesco De Luisa que ens ha gelat l’ànima, pel sentiment emprat. I de nou ells dos han recuperat la melodia i l’han acabat de manera súper delicada. Què bonic tema per començar-los a escoltar en aquest darrer disc del programa d’avui.
 
Jan està escrivint, interpretant, produint i ensenya constantment, actualment treballa setmanalment al seu lloc web d'instrucció VG Education. Graduat al Conservatori d'Udine i posteriorment al Conservatori de Trieste al departament de jazz, Jan va rebre la beca Gary Burton del Berklee College of Music per a fer-hi un Màster. Tant si Sturiale lidera la seva pròpia banda com si actua com a sideman, aporta versatilitat, professionalitat, i té la capacitat de trobar maneres creatives d'interpretar una varietat global d'estils i modismes.
 
I un altre tema que comença amb un cert tarannà i que tindrà posteriors canvis és l’anomenat....
 
16.2.- Green Lake (J. Sturiale) 4:53.
 
I de nou ens han enlluernat. Un tema amb una melodia que ens balancejava d’un cantó a l’altre, molt delicadament. Un primer solo del líder Jan Sturiale, i encara tot plegat força tranquilet. Mestria emprada, so reconeixible, després de tanta estona escoltant-lo. I sobretot, gaudi en l’escolta. Solo de Jure Pukl en la seva ona, i per això s’ha anat eixamplant i arribant a moments força potents, tal és el missatge d’aquest músic eslové. I de nou recuperació del motiu principal amb el qual hem ballat dolçament d’un cantó a l’altre, i un posterior final que també han volgut que fos dolç. Ja ho heu escoltat molta estona, que aquesta música composta per un guitarrista en l’ona Jazz-Rock ha estat força continguda, sempre controlats els moments que podrien ser molt rockers i allunyats del Jazz. Bonic aquest “Green Lake”.
 
“Jan Sturiale és un guitarrista italià que he conegut i crec que la seva habilitat per tocar és extraordinària. Ens vam conèixer a través del company Dean Brown amb qui Jan va fer una gira per Europa. També he vist el lloc web d'instruccions d'en Jan amb els seus vídeos tutorials de guitarra. Té grans lliçons educatives, i si ets guitarrista de qualsevol nivell, des de principiant fins a expert i realment vols aprendre l'instrument a un nou nivell,ves-hi. Al lloc, Jan mostra com treure el màxim profit de la música amb la teva guitarra compartint tots els seus secrets per fer música fantàstica. Els projectes anteriors, les gires, la formació i les tècniques de guitarra de Jan el converteixen en un talent extraordinari. Creatiu, dedicat, agradable i amb una bona oïda per fer música, Jan també ha demostrat ser un compositor i productor extraordinari". - Will Lee.
 
I encara els escoltarem en un altre tema impressionant, i seguint amb diversitat rítmica i canvis en el tema anomenat...
 
17.6.- Chelsea (J. Sturiale) 5:19.
 
I sí que en aquest tema ens han fet gaudir de valent, sobretot en els moments inicials, molt potents i consistents. La línia o motiu principal del tema feta per pianista i guitarrista, ha estat molt ben trenada, molt ben trobada. I de nou després dels primers moments ha aparegut la calma, i ara amb la improvisació del baixista Alessandro Turchet el qual ens ha meravellat per com de precís i rítmicament convincent ha estat el seu discurs melòdic i solista. També hem gaudit amb el solo del pianista Francesco De Luisa, que ha brillat per la seva senzillesa i brillantor expressiva. I esclar que Jan ha estat expressiu, eteri pel seu so, càlid és el seu discurs i la manera com el construeix. I quin final més brutal amb el so estripat del saxo tenor de Francesco Bearzatti tots plegats fent una línea d’acords descendents per on ha circulat el discurs del músic, acabant el tema delicadament tot i els moments brutals previs. Quin tros de tema de Jan Sturiale.


Us recordo també que entreu a les següents pàgines web dels locals on es fa Jazz..  Nota 79: https://www.nota79.cat/events/,
Nova Jazz Cava:
https://www.jazzterrassa.org/ca/programacio/upcoming,
Jazz Club la Vicentina:
https://jazzclublavicentina.blogspot.com/, i nosaltres fins l’octubre, que tindrem al Ramón Díaz Quartet en un esdeveniment patrocinat per l’Ajuntament de Sant Vicenç dels Horts i organitzat des del Jazz Club la Vicentina. Us hi esperem.
 
I ja els acabarem d’escoltar i nosaltres aquest programa especial dedicat a aquest gran músic i guitarrista italià que vam tenir la sort de veure i conèixer una mica al Jamboree, en Jan Sturiale. Escoltem-los doncs en el tema de Wayne Shorter a tot swing...
 
18.8.- Fee Fii Fo Fum (Wayne Shorter) 7:00.
 
I aquest tema, l’estimat Wayne Shorter el va incloure en el seu imprescindible “Speak No Evil”, disc publicat el juny de 1966 per Blue Note i ells que varen ser  Wayne Shorter – saxo tenor, Freddie Hubbard – trompeta, Herbie Hancock – piano, Ron Carter – contrabaix i Elvin Jones – bateria.
 
I l’arranjament que n’ha fet Jan inclou una curteta “intro” que aviat dóna pas a la melodia. M’ha semblat que el tempo emprat és més viu que el de l’original. Cosa que permet afegir-hi el Swing de manera quasi que natural. El “walking” de l’Alessandro així ho ha aconseguit, esclar que també amb el recolzament de Colussi a la bateria. Les improvisacions les ha iniciat el líder, i de nou amb el seu reconeixible llenguatge i maneres que li són pròpies. Francesco al saxo tenor ha quallat un magistral improvisació, també a un gran nivell, com també ha fet el pianista De Luisa quallant un solo magistral. En fi, com sol passar, han recuperat la melodia i han acabat el tema amb un final força sorprenent, a mode d’acords descendents, ideal per esplaiar-se el baterista Colussi fent el seu solo. Acabant-lo molt delicadament, ideal tema per acabar-los d’escoltar i nosaltres el segon programa de la 16a temporada, que com sempre, espero que us hagi agradat tant com a mi, o sigui que felicitats i gràcies Jan Sturiale i gràcies nois Francesco Bearzatti, Francesco De Luisa, Alessandro Turchet i Luca Colussi .
 
Doncs ara sí, ho deixem aquí, gràcies per ser-hi aquí o al blog del programa que ja sabeu què és www.jazzclubdenit.blogpspot.com.es i jo mateix Miquel Tuset i Mallol qui l’ha realitzat, xerrat pels descosits d’interessos comuns, espero, i seleccionat les seves músiques, us espero la setmana vinent, si podeu, voleu i en teniu ganes i us desitjo molt bona nit i bon Jazz Club de nit en el Jaç de cadascú. Miquel Tuset i Mallol.

 

Programa 605 - FSNT: Jonny Wickman, Tom Ollendorf i Simon Moulier Trio, dimecres 11 de setembre de 2024.

0 comentaris

Àudio del Programa: 


Molt bona nit a tothom, benvinguts de nou a la ja 16a temporada del Jazz Club de Nit la corresponent al 2024-2025 aquí a Ràdio Sant Vicenç 90.2 aquí a Ràdio Abrera 107.9 aquí a Ràdio Joventut aquí a Ràdio Molins de Rei 91.2 aquí a Eixample Barcelona Ràdio aquí a Ràdio Celrà. Aquest és un programa de Jazz per a vosaltres que us agrada el Jazz dedicat al nostre mestre, a Juan Claudio Cifuentes, “Cifu”, per a amigues i amics, vosaltres, o sigui que un petó ben gran Cifu. M’escoltareu a mi, Miquel Tuset i Mallol presentant discos, comentant temes i parlant dels músics, i per tant havent fet la selecció de la música que escoltareu, i com sempre amb les novetats de les  editorials amigues i dels propis músics, a vegades ells mateixos productors executius dels seus treballs. Un programa que forma part de la plataforma col·lectiva i internacional anomenada “Esfera Jazz”.

Començarem aquest programa repassant tres treballs, dos treballs, editats pel nostre estimat Jordi Pujol, i publicats per FSNT el 2023. Els de Jonny Wickham, “Terra Boa”; Tom Ollendorf, “Open House” i el de Simon Moullier Trio, “Inception”. Un programa amb diversitat de les seves músiques, des de les que tenen un esperit i ritmes brasilers, les que escoltarem a “Terra Boa” de Wickham, passant per les  del “Open House” de Ollendorf, algunes delicades i d’altres més vitals, fins arribar a les que ho són més i també enèrgiques les del “Inception” de Moullier. Per a aquests discos tenim com a Productor Executiu a Jordi Pujol. Aquesta gravació sonora © 2023 de Fresh Sound Records per a Blue Moon Produccions Discogràfiques, S.L.


 I el programa començarà amb el disc de Jonny Wickham, “Terra Boa”. Enregistrat a Livingston Studio 2, Basement 10 Studio, Harness 7 studio, a l’estudi Hutch i a casa, el juny de 2021. Enregistrat mesclat i masteritzat per Alex Killpartrick. Assistit i editat per Tris Ellis. Sobre doblatges dissenyats per Alex i Lloyd Haines. Art de l'àlbum de Daisy Newdick. Disseny de Pedro Velasco. Produït per Jonny Wickham. Amb: Jonny Wickham (baix elèctric, guitarra, percussió, mandolina), Ben Brown (bateria, percussió), Greg Sanders (guitarres, cavaco), Lyle Barton (teclats), Jeremy Shaverin (percussió, cavaco), Irini Arabatzi (veu), Tom Barford (vents fusta), James Copus (flugelhorn), Rosie Bergonzi (handpan), Jonny Mansfield (vibràfon), Tom Hutchison (percussió). Tota la música composta per Jonny Wickahm. I sí que al blog hi trobareu l'enllaç a la pàgina web del disc:
 
I sí que podríem escoltar la preciosa i delicada balada “Mono No Aware”, iniciada amb una delicada “Intro” a guitarra i posterior entrada del saxo tenor i demés companys i esclar que després amb la veu d’Irini Arabatzi, però els escoltarem en la molt bonica bossa anomenada ”Neon Muse” amb la delicada veu d’Irini Arabatzi com si fos ella Flora Purim, sí, la que va aparèixer en el primer disc i formació de Chick Corea, “Return to Forever”. La presentació del tema el fa ella mateixa acompanyada de la base rítmica per ja aparèixer el saxo tenor amb notes soltes i llargues a mode de notes guia i després la seva molt delicada improvisació ell que és Tom Barford. Un suport consistent de Jonny Wickham, contrabaix; Ben Brown, bateria;  Lyle Barton, teclats; Jeremy Shaverin i Tom Hutchison, percussió. Irini recuperarà la melodia i tema per ja arribar al final delicat, que de ben segur el gaudireu; som-hi doncs amb...
 
1.3.- Neon Muse (Jonny Wickham) 6:03.
 
I sí que ens ha agradat força aquest primer tema per començar programa i temporada, sí.
 
I ell ens diu algunes coses del per què de tot plegat, que si no ho escolteu, ho podreu llegir al blog del programa:
 
Les meves influències per a la música d'aquest disc van ser tan extenses, que hi havia d'haver alguns elements (a part de la meva brillant banda) per mantenir-ho tot unit com un so cohesionat. Així, fonamentalment, aquesta és la meva carta d'amor als molts bells ritmes afrobrasilers que he estudiat durant els últims anys.
 
'Terra Boa' és com es diu en portuguès 'Good Earth', 'Terra Bona', respecte al paisatge musical vibrant i fèrtil del Brasil. Bona terra que va nodrir el creixement de les meves branques musicals úniques des d'arrels fortes i profundes. Els grooves estan fortament influenciats per les tradicions rítmiques afrobrasileres, que juntament amb l'harmonia i la improvisació del jazz contemporani formen la columna vertebral de la música.


I seguirem amb aquestes músiques d’arrels brasileres, i ara amb un altre tema interessant per les rítmiques implicades com és l’”Uncanny Valley” primer amb una “Intro” delicada per després aparèixer ja el tema...
 
2.1.4.- Uncanny Valley Intro (Jonny Wickham) 0:54.
2.2.5.- Uncanny Valley (Jonny Wickham) 6:44.
 
I ja heu pogut escoltar que la “Intro” inicial ha estat de lo més suau, dolç i delicat. I com ha entrat el tema amb la veu d’Irini ara cantant la melodia sense lletra i ja la cosa rítmica incorporada amb tota la contundència, la més adequada. Maco el “break” després de la presentació melòdica, amb els companys esplaiant-se durant uns moments per ja aparèixer el vibràfon i fer la seva improvisació, amb la secció rítmica força potent, pel baix elèctric del líder, la bateria i percussions acompanyant-lo, en uns moments força consistents on sembla que arribin a una mena de clímax, i ja de nou amb la veu d’Irini recuperant la melodia, el tema i acabar amb un final feliç a càrrec del baterista Ben Brown i seu solo, acabant-lo de cop, brutal.
                                                                           
I segueix explicant-nos unes coses molt interessants....
La unificació conceptual de la música de l'àlbum es va derivar del concepte estètic japonès de Wabi-Sabi. En l'estètica tradicional japonesa, Wabi-Sabi és una visió del món centrada en l'acceptació de la fugacitat i la imperfecció i l'apreciació de la integritat ingènua dels objectes i processos naturals. Així ho exemplifica Enso, un cercle que es dibuixa a mà amb una o dues pinzellades sense inhibició amb tinta per expressar un moment en què la ment és lliure de deixar que el cos creï. Aquestes set dimensions de Wabi-Sabi, Fukinsei (asimetria; irregularitat), Kanso (simplicitat), Koko (bàsic; resistent), Shizen (sense pretensió; natural), Yugen (gràcia subtilment profunda), Datsuzoku (llibertat) i Seijaku (tranquil·litat), em van donar una idea d'equilibri a l'hora de compondre els set temes d'estudi [...] —Jonny Wickham (Fragment de les notes interiors).


I ja els acabarem d’escoltar en el magnífic tema anomenat  “Millennium Seagall”
 
3.8.- Millennium Seagall (Jonny Wickham) 7:25.
 
10 n’hi do de tema que acabem d’escoltar on la rítmica ha estat de nou la mare dels ous de tot plegat, primer amb uns moments impressionants, i ja després de manera més calmada tot i acompanyant la veu d’Irini ella de nou cantant-ne la melodia. Quin goig haver escoltar el càlid so del flugel i improvisació feta per James Copus, el qual ens ha deixat clavats a la cadira per com de bé l’ha feta. I esclar que el suport de la resta de companys ha estat imprescindible havent escoltat a: Jonny Wickham (baix elèctric, guitarra, percussió, mandolina), Ben Brown (bateria, percussió), Greg Sanders (guitarres, cavaco), Lyle Barton (teclats), Irini Arabatzi (veu), Tom Barford (saxo tenor), James Copus (flugelhorn), Rosie Bergonzi (handpan), Jonny Mansfield (vibràfon) i quin final més brutal amb les percussions de, Jeremy Shaverin i Tom Hutchison i ja per Irini recuperar la melodia amb canvi tonal inclòs, com a pas previ a un llarg motiu i repetitiu final,  nou amb els sons del flugel de Copus, i guitarra de Greg Sanders amb el qual arriben al sí definitiu final acabant-lo d’aquella manera que sempre us dic, que en un directe s’allargassaria segons públic i músics. Magnífic i potent tema per ja deixar-los d’escoltar o sigui que felicitats Jonny Wickham i resta de companys, que en són una bona colla.
 
I no deixaré de dir-vos que entreu als webs de:
Fresh Sound Records: www.freshsoundrecords.com,
Quadrant Produccions: www.quadrantproduccions.es
Temps Record: https://tempsrecord.cat,
Youkali Music: http://youkalimusic.com,
Origin Records: https://originarts.com/,
Errabal Jazz:
http://www.hotsak.com/Errabal-es?set_language=es
UnderPool: https://www.underpool.org
Etc, etc...enllaços que trobareu al blog.


I seguirem amb el disc de Tom Ellendorf, “Open House”. I tornem a tenir a l’Alex Killpartrick enregistrant-lo als estudis Livingstone, Londres, el 26 i 27 de novembre de 2022. Imatge de portada: Lee Madgwick. Produït per Tom Ollendorff. Amb: Tom Ollendorff (guitarra), Conor Chaplin (contrabaix), Marc Michel (bateria) i Ben Wendel (saxo tenor als números 1, 3, 6 i 7). Totes les composicions són de Tom Ollendorff, excepte on s'indica.
I l'enllaç a la pàgina web és: 
https://www.freshsoundrecords.com/tom-ollendorff-albums/56564-open-house.html.
 
I sí que són molt boniques les balades, però també ho és el seu....
 
4.4.- Carnival (Tom Ollendorff) 4:53.
 
I vet aquí que la majoria de temes són del líder, quasi tots ells baladetes precioses com són “Istanbul Coda”, “Hollywood”, “Passing Ships” i una mica més viva de tempo aquest “Carnival” que acabem d’escoltar. Hi ha més balades com la preciosa “My Foolish Heath” de Victor Young. O sigui que dels 9 temes, 5 són a tempo dolç i suau, cosa que ens parla de la seva sensibilitat. Dels quatre temes més vius del disc, 2 són d’ell, “Three Bridges” i “Istanbul”, mentre que els altres dos són de Charlie Parker, “Bongo Beep” i l’”Airegin” de Sonny Rollins.
 
I aquest “Carnival” ha començat molt delicadament amb ell a la guitarra fent-ne la melodia, amb unes escombretes quasi imperceptibles de Marc Michel  i els més greus del contrabaix d’en Conor Chaplin, i esclar que la guitarra de Tom. Ja ben aviat ha aparegut el solo del contrabaixista Chaplin ell només subtilment acompanyat per la delicadesa de Michel. El tema ha agafat embranzida en la improvisació de Tom. El seu discurs melòdic ha estat molt reeixit, aconseguint transportar-nos al seu univers musical, a les seves maneres estilístiques on hi ha barreja de tradició i la seva modernitat. Uns moments solistes que s’han vist engrandits per la consistència rítmica dels dos companys l’un al contrabaix i l’altre a la bateria. Recuperació de tema i final feliç i delicat. Una delícia per començar-los a escoltar.
 
I no deixaré de dir-vos que entreu als webs de:
Discordian Records: www.discordianrecords.bandcamp.com,
Moonjune Records: www.moonjunrecords.com,
Auand Records: https://auand.com/,
A.MA Records: https://www.amaedizioni.it/
Notami Jazz: https://www.edizioninotami.it/
Dodicilune: https://www.dodicilunestore.com/
Segell Microscopi: https://www.microscopi.cat/,
The Changes Music: https://thechangesmusic.com/
CRU Records: https://alcrurecords.com/,
Etc, etc...enllaços que trobareu al blog.


I ara escoltarem un altre tema propi on hi participa Ben Wendel al saxo tenor i tema anomenat...
 
5.6.- Istanbul (Tom Ollendorff) 7:42.
 
I ves per on que la melodia d’aquest tema té un tarannà un tant Pop, si se’m permet, coses però que han desaparegut en les seves improvisacions, la primera la del convidat i saxo tenor, el bo de Ben Wendell. De fet el seu és un so potent alhora que amb un llenguatge de lo més jazzero. La seva tècnica i control de l’instrument ha estat més que evident. El seu discurs, coherent, amb tot el sentit harmònic del tema alhora que amb el sentit rítmic. Per cert, parlant de la rítmica, dir-vos que la tasca de Conor Chaplin, contrabaix i sobretot Marc Michel  a la bateria ha estat brutal, increïble. De fet, el tema té un arranjament on l’aspecte rítmic hi és molt present, pels canvis que hi hem pogut copsar. Una improvisació força entremaliada per com ha fet evolucionar la melodia creada. Ha deixat pas però a la del líder i compositor, ell ric en arpegis, brillantor en la sonoritat i bones idees. M’ha semblat que el seu solo ha estat un pèl curtet, car ben aviat han recuperat la melodia amb el saxo tenor de Wendell, acabant el tema amb un bon solo i moments estel·lars del baterista Michel.


I decidir quin tema posar per ja deixar-los d’escoltar ha estat una tasca difícil, i parlo de si l’”Airegin” o si el “Bongo Beep”. I tot i que el conegut tema de Rollins és brutal, m’he decidit pel no tan conegut de Parker i també perquè va força viu de tempo i així podrem esbrinar lo bé que s’ho remena el bo de Tom Ollendorf, o sigui que escoltem-los per darrera vegada amb el súper vital tema de Charlie Parker, a trio, com també fa amb el de Rollins...
 
6.2.- Bongo Beep (Charlie Parker) 5:43.
 
I Charlie Parker va enregistrar aquest tema en una de les sessions que va fer per Dial on hi hagué Charlie Parker, Miles Davis, J.J. Johnson, Duke Jordan, Tommy Potter, Max Roach als WOR Studios, Nova York, 17 de desembre de 1947. D’altres temes d’aquella sessió varen ser “Quasimodo”, “Charlie’s Wig” i “Crazeology”. El tempo emprat per Tom i el seu trio ha estat  brutal, més ràpid que el que va emprar el genial Parker. De fet és un Blues de 12 compassos que han repetit crec que tres vegades, tan curtet és pel tempo súper fast emprat. I sí que hem constatat que la mestria del líder ha estat més refermada per aquesta demostració de tècnica, fraseig i so força clar i nítid, escoltant cadascuna de les notes. Per descomptat que ha quallat una improvisació brutal, farcida de llenguatge jazzístic i bon gust interpretatiu. També el baixista Conor Chaplin ha fet una bona tasca solista com la que ha fet el baterista Marc Michel fent diversos “Chorus” del tema compartits amb el líder. I quin tros de tema per ja acabar-los d’escoltar, o sigui que felicitats nois,  Tom Ollendorff, Conor Chaplin, Marc Michel i Ben Wendell.


I ja per acabar el primer programa de la 16a temporada del Jazz Club de Nit, escoltarem el trio d’un dels joves portents, talents del vibràfon modern, en Simon Moulier Trio i el seu “Inception”. Enregistrat per Jeremy Loucas al Sear Sound Recording Studio, Nova York, els dies 11 i 12 d'octubre de 2022. Mesclat per Jeremy Loucas. Masteritzat per David Darlington. Fotògraf: Adrien H. Tillmann. Fotos de Polaroid a l'interior: Anna Yatskevich. Produït per Simon Moullier. Amb Simon Moullier (vibràfon), Luca Alemanno (contrabaix), Jongkuk Kim (bateria). I ja ho sabeu que al blog hi trobareu l’enllaç a la pàgina web del disc:
https://www.freshsoundrecords.com/simon-moullier-albums/56944-inception-digipack.html.
 
I aquest darrer treball d’aquest jove “mostru” el dedica quasi que totalment a una sèrie “d’estàndards”. Car dels 9 temes del disc, només un, el darrer track “RC” és propi d’ell. I sí que li agraden els tempos vius, com ja hem constatat en els concerts que l’hem vist en directe al Jamboree. En aquest “Inception” hi ha però temes força suaus, no masses, com són el que fa a vibràfon solo, el preciós “Lush Life” de Billie Strayhorn. Un pèl més viu de tempo és el bonic tema de Wayne Shorter, “Lost”. Segueix l’ordre de tempos el “Desafinado” de Jobim. Fins i tot el preciós “You Must Believe in Spring” de Michel Legrand és un tema a tempo mèdium, lluny d’una balada típica d’aquest tema peliculero. Un tema no massa conegut de l’Horace Silver també a tempo mèdium és el “Ecaroh”. Amb el tema de Charles Mingus, “Peggy's Blue Skylight” ens situem un pèl amunt. I una mica més amb el “Pfrancing de Miles Davis, i arribant als dos més potents de tempo, el seu “RC” i acabant amb el de McCoy Tiner que titula el disc “Inception”. En definitiva un disc per a gaudi dels amants del vibràfon i d’aquest jove crac, un dels referents actuals d’aquest instrument d’aquest món mundial.
 
I com sempre, la decisió de quin tema poses o no és la més difícil. Al final he optat per començar amb el tema de Wayne Shorter, el preciós...
 
7.7.- Lost (Wayne Shorter) 5:21.
 
I aquest tema, Shorter el va encabí en el seu “The Soothsayer”, disc del 1965 publicat per Blue Note on hi hagué Freddie Hubbard - trompeta, James Spaulding - saxo alt, Wayne Shorter - saxo tenor, McCoy Tyner - piano, Ron Carter - contrabaix i Tony Williams - bateria. I ja heu pogut escoltar de quina manera tan peculiar Simon toca el vibràfon, sempre cantant-ne les notes que toca, sigui en la melodia o en les improvisacions. El tema és una meravella del post Bop formant part de l’univers musical que es va inventar Shorter. La interpretació que ens n’han fet és d’allò més remarcable, primer ja amb el repàs a la coneguda i inquietant melodia de Wayne i després per la brutal improvisació de Simon, on ens ha mostrat el seu gran talent i domini de l’instrument, amb totes les notes posades al seu lloc. Gran inventiva, velocitat d’execució, precisió, vaja, tot el que cal tenir per a ser un gran mestre. També ens ha agradat el solo del contrabaix de Luca Alemanno, el qual també ha brillat per com ha fet la seva improvisació. L’ha situat en la part alta del mànec de la seva “berra” amb un so precís de cada nota i afinació. I de nou melodia i final amb un “Turn Around”, magnífic tema per començar-los a escoltar,
 
Us recordo també que entreu a les següents pàgines web dels locals on es fa Jazz..
23 Robadors, Barcelona:
https://23robadors.com/programacio/,
Jamboree Jazz Club, Barcelona:
https://jamboreejazz.com/agenda/,
Sunset Jazz Club, Girona:
http://www.sunsetjazz-club.com/index/BENVINGUDA.html
etc, etc....al blog hi trobareu l’enllaç a la seva programació.


I com que m’agrada molt el cascarràbies que va ser, totalment justificades les ràbies de Charles Mingus, els escoltarem en el seu tema anomenat...
 
8.4.- Peggy's Blue Skylight (Charles Mingus) 6:31.
 
I aquest tema Mingus l’encabí en el seu disc “Tonight at Noon”, enregistrats alguns temes el març de 1957 i d’altres el novembre de 1961 i publicat el 1964, coses que no s’acaben d’entendre, que de ben segur hi hagué un motiu. El tempo del tema original és tranquilet a tot Swing pel seu marcat “walking”, coses que en el tema que acabem d’escoltar han canviat de manera radical, i no ho dic pel Swing, perquè també n’hi ha hagut. El tempo però, ai las, això ja és una altra cosa companyes i companys. De nou Simon ha tornat a interpretar magistralment però ara amb una més que certa vitalitat, amb un tempo no massa viu, però sí per com ell ha l’ha doblat en la seva improvisació les més de les vegades introduint-hi les notes de més curta durada i on n’hi caben unes quantes per compàs. Luca Alemanno ha estat de nou artífex d’una magistral improvisació, amb afinació i precisió alhora que bon gust. Uns “vuit” compassos improvisant el baterista Jongkuk Kim amb el líder, ens han mostrat la compenetració d’aquest trio de joves cracs, liderats pel més jove i més crac, en Simon Moulier. Gran tema de Mingus i interpretació de tots tres.


I sí que són fantàstics els temes restants, els més vitals, sí, però els acabarem escoltant i nosaltres també el primer programa d’aquesta 16a temporada, en el tema del líder anomenat...
 
9.9.- RC (Simon Moullier) 4:18.
 
I què bèstia és aquest noi que tot just déu estar per la trentena. Ens acaba de fer un tema on la melodia ha brillat per la seva absència, car ha estat tan curta que quasi ni l’hem reconegut. Aquest tema però és un RH&CH, o sigui tema derivat del “I Got Rhythm” de Gershwing cosa que es nota quan passen pel “pont” del tema. És increïble com de veloç toca el vibràfon i amb quina insultant precisió alhora que improvisant amb notes increïbles i tan ben posades. El break ha aparegut en el solo del baterista fet amb les escombretes, i amb quin bon gust l’ha executat. Una mostra més de la mestria d’aquest trio d’asos. I el final ha estat sobtat, després d’haver recuperat la curtíssima melodia del tema, ideal per ja deixar-los d’escoltar i nosaltres el primer programa d’aquesta temporada 2024-2025, la 16a de Jazz Club de Nit. O sigui que felicitats nois  Simon Moullier, Luca Alemanno i Jongkuk Kim.
 
Us recordo també que entreu a les següents pàgines web dels locals on es fa Jazz..
Nota 79: https://www.nota79.cat/events/,
Nova Jazz Cava:
https://www.jazzterrassa.org/ca/programacio/upcoming,
Jazz Club la Vicentina:
https://jazzclublavicentina.blogspot.com/, i nosaltres començarem la 16a temporada també del Jazz Club la Vicentina el 13 de setembre amb el Martí Carrasco Trio, amb Martí Carrasco, saxo tenor; David Mengual, contrabaix i Gonzalo del Val, bateria en un esdeveniment patrocinat per l’Ajuntament de Sant Vicenç dels Horts i organitzat des del Jazz Club la Vicentina. Us hi esperem a partir de les 22h.
 
Doncs ara sí, ho deixem aquí, gràcies per ser-hi aquí o al blog del programa que ja sabeu què és www.jazzclubdenit.blogpspot.com.es i jo mateix Miquel Tuset i Mallol qui l’ha realitzat, xerrat pels descosits d’interessos comuns, espero, i seleccionat les seves músiques, us espero la setmana vinent, si podeu, voleu i en teniu ganes i us desitjo molt bona nit i bon Jazz Club de nit en el Jaç de cadascú. Miquel Tuset i Mallol.

 

Subscribe to: Missatges (Atom)
 

blogger templates |