Programa 592 - FSR: Toshiko Akiyoshi i Laura Simó & Tete Montoliu Trio, dimecres 24 d'abril de 2024.

 

Molt bona nit a tothom, benvinguts a Jazz Club de Nit aquí a Ràdio Sant Vicenç 90.2 aquí a Ràdio Abrera 107.9 aquí a Ràdio Joventut aquí a Ràdio Molins de Rei 91.2 aquí a Eixample Barcelona Ràdio aquí a Ràdio Celrà  amb un programa de Jazz per a vosaltres que us agrada el Jazz, com deia el nostre amic Cifu. A ell li dediquem el programa avui i cada setmana que el fem, o sigui que un petó ben gran Cifu. Aquí Miquel Tuset i Mallol qui us parla, presenta i realitza aquest programa i com sempre amb les novetats de músics i editorials. I ja sabeu que aquest programa forma part de la plataforma col·lectiva i internacional anomenada “Esfera Jazz”, i que al blog hi trobareu l’enllaç.
 
I del programa d’avui, dir-vos que anirà d’un CD recuperat de l’oblit per Jordi Pujol, el de la gran pianista i després directora de la seva Big Band i arranjadora, Toshiko Akiyoshi –quartet and trios 1953-1958 i disc anomenat “Toshiko’s Blues” de la col·lecció FSR-CD. I resulta que a la web de FSR també hi podeu trobar discos publicats per Swit Records i aquest és el “Together Again” de Laura Simó & Tete Montoliu Trio.

I començarem amb el CD doble de Toshiko Akiyoshi –quartet and trios 1953-1958, “Toshiko’s Blues”. Enregistraments produïts per Norman Granz i George Wein (CD-1: #9-20) i George Norford (CD-2: #13 i 14). Notes de folre originals de Norman Granz, Nat Hentoff i Bill Simon. Aquest disc és produït per Jordi Pujol, © 2023 per Fresh Sound Records. Noves notes de folre escrites per Jordi Pujol. Hi Fi · Remasterització digital de 24 bits per a Blue Moon Produccions Discogràfiques, S.L. I com sempre dir-vos que al blog hi trobareu l’enllaç a la pàgina web del disc:
https://www.freshsoundrecords.com/toshiko-akiyoshi-albums/56623-toshiko-s-blues-quartet-trios-1953-1958-2-cd.html.
 
I del CD1:
Pistes #1-8, de l'àlbum "Toshiko's Piano" (Norgran MGN 22). Toshiko Akiyoshi, piano; Herb Ellis, guitarra; Ray Brown, contrabaix; J.C. Heard, bateria. Enregistrat a Tòquio, els dies 13 i 14 de novembre de 1953.
 
I d’aquests temes primerencs no n’escoltarem cap, car el so original no és gran cosa, no, i la masterització no fa miracles. Però el Jordi ens explica què va passar. I si no ho heu escoltat, ho podreu llegir al blog.
 
El 1953, durant la gira al Japó del productor i promotor Norman Granz's Jazz at the Philharmonic Grup, el pianista Oscar Peterson va tenir l'oportunitat de presenciar l'actuació de la pianista de 23 anys Toshiko Akiyoshi en un club de Ginza. Peterson va quedar profundament impressionat pel seu talent i va convèncer amb èxit a Granz per gravar-la. Com a resultat, Toshiko va gravar el seu àlbum debut a Tòquio, acompanyada per l'estimada secció rítmica de Peterson, amb Herb Ellis,guitarra; Ray Brown, contrabaix i J.C. Heard, bateria. L'àlbum es va publicar com a "Toshiko's Piano" als Estats Units i "Amazing Toshiko Akiyoshi" al Japó. Fins i tot en aquella primera etapa, era evident que ella tenia una profunda admiració pel modern i beboper Bud Powell, un fet que mai no ha fet cap esforç per amagar.

Pistes #9-17, de l'àlbum "George Wein Presents Toshiko" (Storyville STLP 912). Toshiko Akiyoshi, piano; Paul Chambers, contrabaix; Ed Thigpen, bateria. Gravat a Boston, 1956. I si que escoltarem algun tema d’aquesta gravació feta a Boston on ella hi va estudiar quan va deixar Japó, i per això començarem escoltant-la en el blues per a Toshiko, compost per ella mateixa.
 
1.1.17.- Blues for Toshiko (T. Akiyoshi) 5:16.
 
I déu-n’hi-do de blues que acabem d’escoltar, i què bé el gran Paul Chambers, amb quina “Intro” que l’ha començat, amb un “Walking” impressionant. I la melodia que ens ha fet la líder semblen més aviat uns moments improvisats, però no, és la seva melodia amb la qual han acabat el tema després de les improvisacions. I de quina manera dominà el món del Blues, coses que per a una japonesa, i a l’any 1956, ens mostren el grandíssim talent que posseïa. Chambers ha fet també un solo d’aquells de traca i mocador, amb una pulsió rítmica impressionant i esclar que llenguatge, el d’ell, aleshores un jove contrabaixista. I si ella en tenia 27, Chambers en tenia només 21 i el baterista Thigpen 26, aquest darrer a base de delicades escombretes i copets suaus a la seva bateria. I Toshiko s’ha posat a improvisar i ho ha fet amb molta contundència alhora que velocitat d’execució. El piano vibrant de Toshiko ens ha captivat per la seva contundència, presència i frescor interpretativa. Una improvisació de increïble factura amb una mà dreta lleugera i gràcil, com poques aleshores, sobretot de femenines i esclar que la única de japonesa.
 
I segueix dient-nos què:
El gener de 1956, Akiyoshi va rebre una prestigiosa beca de quatre anys per assistir al Berklee College of Music de Boston, convertint-se en el primer estudiant japonès que es va matricular a l'escola. El seu talent i el seu bagatge únic la van fer popular ràpidament entre els seus companys. Des de la seva arribada a Boston, Toshiko va tenir la valuosa oportunitat de col·laborar amb George Wein, el respectat propietari i gerent del reconegut club i segell discogràfic Storyville. Sota la seva guia, Toshiko va gravar els seus dos primers àlbums als Estats Units, marcant l'inici del seu més que remarcable  viatge musical.

I d’aquesta etapa i gravació hi ha també el magnífic...
 
2.1.14 Softly as in the Morning Sunrise (Romberg-Hammerstein II) 4:08s.
 
Carall quina altre interpretació més potent, la de Toshiko i companys. I dir-vos que aquest tema és del 1928 i que el van escriure per a l’opereta “The New Moon”. La cançó original va ser composta com un tango, però moltes versions de la cançó han canviat el tempo i ritme completament car hi ha hagut moltes interpretacions en el món del jazz.
 
I sí que una de les versions rítmiques d’aquest tema en el món del Jazz és la següent: a Latin les As i a tot Swing la B o el pont del tema com ens acaben de fer. I ella ens ha fet la melodia a piano sol a mode d’intro per després ja seguir amb el tema. I sí que m’ha sorprès que al final i abans d’improvisar hagi fet els acords del final del conegut tema de Dizzy Gillespie, “A Night in Tunissia”, què impressionant. I de nou ens ha captivat per la seva innata capacitat improvisant a tot Jazz i pel nivell tècnic que tenia al piano. No és d’estranyar que Oscar Peterson en quedés meravellat 3 anys abans, quan la va conèixer a Tokio. I aquí hem pogut escoltar els “quatres” compassos improvisant ella amb el baterista Ed Thigpen i ja recuperar la melodia del tema i final. Brutal.
 
I és que Toshiko Akiyoshi (1929) és pianista, compositora i directora de banda de jazz, japonesa-americana. Nascuda a Manxúria de pares japonesos el 1929, va fugir de la zona amb la seva família quan els xinesos van recuperar la regió el 1945. El seu pare, que havia estat propietari de fàbriques d'acer i tèxtils, va ser destruït econòmicament; així, als 16 anys, Akiyoshi va haver de trobar feina tocant amb una banda de ball per quatre dòlars l'hora. Tot i que havia tingut formació en música clàssica, els seus coneixements sobre la improvisació de jazz eren principalment autodidàctes. Akiyoshi explica el dia que un amic li va posar un disc de Teddy Wilson: "Em va obrir un món completament nou. Vaig dir: 'Oh, el jazz pot ser molt bonic!' Vaig tenir una sort molt estúpida com a pionera en el camp del jazz: si eres una mica millor que un company, aconseguies la feina. Em vaig convertir en el músic d'estudi més ben pagat del Japó". I després de l’arribada als EUA i estada a Berklee, es va casar amb Stan Kenton (director de banda i saxofonista; divorciats a mitjans dels anys 60) i també es va casar amb el saxofonista Lew Tabackin el 1969 amb qui van muntar la Lew Tabackin Orquestra. La carrera de Toshiko Akiyoshi va establir el caràcter internacional que té el jazz.
 
Us recordo també que entreu a les següents pàgines web dels locals on es fa Jazz..
23 Robadors, Barcelona.
https://23robadors.com/programacio/,
Jamboree Jazz Club, Barcelona:
https://jamboreejazz.com/agenda/,
Sunset Jazz Club, Girona:
http://www.sunsetjazz-club.com/index/BENVINGUDA.html
etc, etc....al blog hi trobareu l’enllaç a la seva programació.
 
Pistes #18-20, extretes de l'àlbum "Toshiko, Her Trio Her Quartet" (Storyville STLP 918). Toshiko Akiyoshi, piano; Oscar Pettiford, contrabaix; Roy Haynes, bateria. Gravat a Nova York, 1956.

I ja per acabar aquest primer CD, escoltarem un tema d’aquesta gravació.
 
3.1.20.- Thou Swell (R. Rodgers & L. Hart) 5:05.
 
I d’aquest tema del qual no en coneixíem gaire, en podem saber què la música va ser escrita per Richard Rodgers i textos de Lorenz Hart per al musical de 1927 A Connecticut Yankee. La lletra destaca, com el títol indica, per la seva barreja d'anglès arcaic “Thou” i argot modern “Swell”, ja que la història transcorre tant a l'època contemporània com a la cort del rei Artur.
 
I sempre em meravellaré per com els músics de Jazz van reconvertir cançons de musicals en temes de Jazz, i esclar, esdevingueren estàndards de Jazz. I aquest tema l’ha iniciat ara el baterista Haynes amb les escombretes, sí aquell que li va llençar un plat a Parker en una Jam quan aquest era un adolescent. I aquí hem escoltat a un dels baixistes que va fer del contrabaix un instrument modern i solista, el bo de l’Oscar Pettiford un dels primers boppers, i en aquest disc amb 34 anys. I la melodia ja ho sembla ja d’un musical, però tot i això és força bonica. Toshiko s’ha tornat a passejar amb elegància i solvència pels acords improvisant amb una mestria i tècnica esfereïdora alhora que amb un llenguatge bopper, ella, enamorada de les maneres de fer de Bud Powell. I Pettiford ens ha clavat una improvisació brutal, a tot Swing i amb una bona pulsió. Els “vuits” compassos improvisant la pianista amb el baterista Haynes, encara amb les escombretes han estat el preludi al final del tema, passant de nou per la melodia.

I del CD2:
Personal de "Toshiko at Newport" i "The Many Sides of Toshiko":
Toshiko Akiyoshi, piano; Gene Cherico, contrabaix; Jack Hanna, bateria.
Pistes #1-4, Gravat en directe al Newport Jazz Festival, 5 de juliol de 1957.
 
A més, George Wein va ser el director i fundador del Newport Jazz Festival, on Toshiko va tenir l'oportunitat de mostrar el seu talent a les edicions de 1956 i 1957. Anteriorment, el desembre de 1956, va actuar a la London House de Chicago, i l'agost de 1957, es va embarcar en un compromís de dos mesos amb gran èxit a la Hickory House de Nova York, que va marcar la seva primera actuació fora de Boston. I escoltarem el primer tema que va tocar al Festival de Newport presentada per l’speaker i escoltant-la a ella també presentar el tema propi anomenat...
 
4.2.1.- Between Me and Myself (T. Akiyoshi) 5:53.
 
I què fort, aparèixer al Newport Jazz Festival el 1956 i el 1957, un festival que va començar el 1954 coses aquestes del George Wein. I déu-n’hi-do començar la seva actuació i fer-ho amb un tema propi gens trivial i sí bastant entremaliat, al menys en els inicis amb motius clàssics o similars, ella a piano sol. Una intro a piano sol, posterior contrabaix i després el baterista i ja la melodia molt elaborada i també per la rítmica inclosa. Després de la presentació, ella ja s’ha posat a improvisar i de nou amb quina mestria. Te un pont on hi ha un canvi rítmic, cosa que es percep clarament. I acaba la seva improvisació recuperant la melodia del tema i ja per deixar pas a les improvisacions de Gene Cherico, contrabaix i Jack Hanna, bateria, i ja recuperar els moments inicials i acabar-lo entre aplaudiments de tot el públic.
 
I no deixaré de dir-vos que entreu als webs de:
Fresh Sound Records: www.freshsoundrecords.com,
Quadrant Produccions: www.quadrantproduccions.es
Temps Record: https://tempsrecord.cat,
Youkali Music: http://youkalimusic.com,
Origin Records: https://originarts.com/,
Errabal Jazz:
http://www.hotsak.com/Errabal-es?set_language=es
UnderPool: https://www.underpool.org
Etc, etc...enllaços que trobareu al blog.

I una altre meravella és el conegut “I’ll Remember April” del qual en fa un arranjament i versió increïble, primer començant delicadament per després fer-ho a tot Swing i tempo vital...
 
5.2.3.- I’ll Remember April (Ray-de-Paul & Johnston) 7:04.
 
"I'll Remember April" és una cançó popular i estàndard de jazz amb música escrita el 1941 per Gene de Paul i lletra de Patricia Johnston i Don Raye. Va fer el seu debut a la comèdia de 1942 d'Abbott i Costello, “Ride 'Em Cowboy”, cantada per Dick Foran. La lletra utilitza metafòricament les estacions de l'any per il·lustrar el creixement i la mort d'un romanç.
 
I quina manera de tocar el “I’ll Remember April”, primer com si fos una balada, per ja després anar a tot Swing. I quan la fan a balada, ben bé es nota el punt melancòlic de la mort d’un romanç. I aquí tenim de nou a Gene Cherico, contrabaix i Jack Hanna, bateria. Una cançó preciosa a tempo slow que es reconverteix en quelcom més quan va a tot Swing, què és com normalment es toca. I així ha començat ella improvisant i de nou mostrant el seu pianíssim i sentit clar de l’estructura i acords. I quin Swing amb el Walking de Cherico, i escombretes de Hanna. Quina brillantor d’idees, i de manera d’interpretar ella al piano. Increïble per l’època essent qui toca, esclar. I el final, igualment delicat, que ens ha deixat palplantats per l’emoció.
 
Pistes #5-12, Gravat a Nova York, 28 de setembre de 1957 amb el mateix trio, i ara la escoltarem en la preciosa balada anomenada...
 
6.2.8.- We’ll Be Together Again (Fisher & Laine) 4:29.
 
Doncs aquest preciós tema és del 1945 i cantat per Billie Holiday, Frank Sinatra i interpretat instrumentalment per molts més entre els quals Stan Kenton un dels primers, Patt Martino, Scott Hamilton, etc.
 
I el tema és molt bonic de melodia alhora que els canvis harmònics contribueixen també a la seva bellesa, cosa que es nota més en les improvisacions. I com camina, amb un delicat Swing, què bonic. I el tema comença ja amb la melodia, d’estructura de 32 compassos i de la forma AABA, amb la B de pont i canvi tonal. I després de la presentació del tema, la seva magnífica improvisació. I ves per on que té una pulsió i digitació amb una certa semblança a la del ben estimat Tete, sobretot per com de lleugera i gràcil és la seva mà dreta, i també per la manera un tan percusiva com toca. Aviat ho comprovarem. Una delícia de tema, on ella n’ha estat la única solista. Una gran, Toshiko Akiyoshi.

I no deixaré de dir-vos que entreu als webs de:
Discordian Records: www.discordianrecords.bandcamp.com,
Moonjune Records: www.moonjunrecords.com,
Auand Records: https://auand.com/,
A.MA Records: https://www.amaedizioni.it/
Notami Jazz: https://www.edizioninotami.it/
Dodicilune: https://www.dodicilunestore.com/
Segell Microscopi: https://www.microscopi.cat/,
The Changes Music: https://thechangesmusic.com/
CRU Records: https://alcrurecords.com/,
Etc, etc...enllaços que trobareu al blog.
 
I seguirem amb ella i ells en el tema de Clifford Brown...
 
7.2.6.- Minor Mood (Clifford Brown) 4:16.
 
I aquest és un dels magnífics temes que va fer el meu estimat Clifford Brown, que també va compondre “Sandu” “Joy Spring” i “Dahood”. Ell el va enregistrar el 28 d’agost de 1953 i encabí el 1956 en el seu “Memorial Album” on hi hagué també la sessió gravada el 9 de juny del 53.
 
I quin tema va fer Brownie, magnífic tema en mode menor. I ben aviat les improvisacions, i de nou la de Toshiko, brutal. Posseïa una tècnica increïble, per com de ràpid fa anar ambdues mans, per com s’acompanya amb l’esquerra amb els acords i la dreta com ha creat les noves i magnífiques línies. I quin solo al contrabaix ens ha fet el bo de Gene Cherico ell amb el baterista Hanna amb les escombretes, i ja aparèixer la genial pianista fent una gran tasca amb els acords del tema. I acaben el tema de Clifford Brown recuperant la melodia.
 
I ara escoltareu una magnífica versió a tempo vital i Swing brutal del conegut tema dels germans...
 
8.2.5.- The Man I Love (G. & I. Gershwin) 5:27.
 
I déu-n’hi-do quin tros de versió que ens ha fet Toshiko al piano, per com l’arranjament, iniciant-lo a piano sol i ja intuint per com ha d’anar tot plegat pel que fa a tempo. I sí perquè després de la seva Intro, l’ha iniciat a tot Swing per un Walking brutal del baixista Cherico i de nou les escombretes de Hanna, quina base rítmica més potent. I ella amb la seva improvisació, ha estat increïble. N’ha fet un primer chorus, després un altre, i un altre, i s’hagués pogut estar improvisant sense parar fins a l’infinit. Quina gran pianista que era de jove, per després ser una gran directora d’orquestra i sempre, compositora i arranjadora.
 
Pistes #13-14: Toshiko Akiyoshi, piano ; Eddie Safranski, contrabaix; Ed Thigpen, bateria. Enregistrat en directe al programa de televisió "The Subject Is Jazz", a Nova York, el 25 de maig de 1958. I ja per deixar-la a ella, la escoltarem en un curtet tema enregistrat en aquest programa de televisió...
 
9.2.13.- The 3rd Movement (T. Akiyoshi) 1:46.
 
I ja per deixar-la d’escoltar us he volgut posar aquest vital i curtet tema enregistrat en el programa de televisió ja esmentat. I de nou un Swing impressionant, un pianíssim potent i brillant el de Toshiko Akiyoshi, un talent ja als anys 50s a tot Bop, una geni del piano que no masses coneixen i que gràcies a Jordi Pujol hem pogut escoltar aquests temes, i si n’adquiriu el disc, els podreu escoltar tots, i recordeu que és un doble CD. Bravo Toshiko Akiyoshi.
 
I ja acabant amb els comentaris de Jordi Pujol. El llançament d'aquests primers àlbums de Norgran, Storyville i Verve, juntament amb l'actuació de Toshiko al programa de televisió The Subject Is Jazz, no només li va fer guanyar el reconeixement del públic sinó que també li va valer l'aclamació de músics de jazz prometedors. Aquests èxits van consolidar la seva posició com una de les millors pianistes del jazz modern. —Jordi Pujol.

I ara farem un saltet musical gràcies a incorporar la veu al trio base de piano, contrabaix i bateria, i per això seguirem amb el disc publicat el 2023 per Swit Records, “Together Again”, amb Laura Simó & Tete Montoliu Trio, enregistrat en directe al Festival de Jazz i Blues de Calella el setembre de 1994, excepte el track #10 gravat el juliol de 1995 al Festival de verano de Oviedo. Enginyer de so i mastering, Raúl Cuevas. Produït per Ignasi Terraza i producció executiva de Míriam Guardiola. Amb Laura Simó, veu; Tete Montoliu, piano; Horacio Fumero, contrabaix i Peer Wyboris, bateria. I com sempre dir-vos que al blog hi trobareu l’enllaç a la pàgina web del disc:
https://www.freshsoundrecords.com/laura-simo-tete-montoliu-albums/56945-together-again.html.
 
I sí que podria posar el “Lush Life” de Billy Strayhorn interpretat a duet de Laura i Tete però els començarem escoltant en el tema de Bill Evans el preciós i conegut...
 
10.3.- Waltz for Debby (Bill Evans & Gene Lees) 5:52.
 
I ves per on que aquest gran tema de Bill Evans dedicat a la seva neboda Debby el va encabir ell en el seu primer disc a nom propi publicat per Riverside i tocat a piano sol, disc on hi hagué Teddy Kotick contrabaix i Paul Motian, bateria.
 
I ja heu pogut escoltar que el piano de Tete era vibrant i brillant també, com el de Toshiko i no els vull pas comparar, no. L’ha iniciat ell amb una bonica Intro. Un preciós vals cantat la mar de bé per Laura Simó, on i després del primer Chorus, l’han canviat a tot Swing. Laura és una de les que millor ho fa, això de cantar en clau de Jazz, tot i que ella no és de les que improvisa en Scat. Hi ha cantants que ho fan i d’altres que no. I ves per on que després del tema qui primer ha improvisat ha estat el molt estimat Horacio Fumero, i què bé que ho ha fet, què bé que ho va fer en aquell ja molt llunyà 1994. I després, quins moments més macos amb el Tete a piano sol, i després a duet amb Laura; quina tendresa. I ja ella i ells acabant-lo delicadament, preciós tema per començar-los a escoltar.
 
I aquest enregistrament inclou l'actuació en directe del trio habitual de Tete Montoliu durant els seus darrers quinze anys, amb Horacio Fumero i Peer Wyboris, i la cantant Laura Simó, amb qui feien gira en aquells anys. El concert va tenir lloc al festival de Calella de la Costa el setembre de 1994 i és l'únic testimoni enregistrat que queda d'aquelles gires. En ell hi podem escoltar Montoliu amb el seu so característic, tocant entre la generositat i la creativitat constant de les seves idees, així com la tensió dels silencis i les sorpreses de les seves intervencions harmòniques que ens recorden molt al seu admirat Monk, amb qui es va identificar en els seus darrers anys.
 
I els seguirem escoltant, a ella i a ells en el gran tema de Kurt Weill anomenat...
 
11.6.- Speak Low (Kurt Weill & Don Raye) 6:25.
 
I què maco que els hi ha quedat aquest gran tema. I és que "Speak Low" (1943) és una cançó popular composta per Kurt Weill, amb lletra d'Ogden Nash. La melodia és un estàndard de jazz que ha estat àmpliament gravat, tant per artistes vocals com Billie Holiday i Tony Bennett fins als The Miracles,  Dee Dee Bridgewater, i instrumentistes com James Moody, Chet Baker, Gerry Mulligan, Bill Evans, Sonny Clark, Donald Byrd i John Coltrane i  un llarg etc.
 
I sí que ens ha agradat força la Intro que ha fet Tete al piano, i ja per escoltar la veu de Laura cantant amb la seva càlida veu, afinació i gust musical que es nota per com utilitza determinades inflexions. Posterior a la presentació del tema, Tete ens ha acaronat amb la seva digitació prístina i pura. Ell, que en això de tocar el piano a les més altes velocitats n’és, n’era el mestre, alhora que no perd mai el Swing de vista. Una pulsió decidida, ràpida i sempre, sempre amb un llenguatge Jazzístic del més alt nivell. Un tema que l’ha tocat en el registre alt, agut del piano, que no pas en el molt  agut. No oblido no el bo de Peer Wyboris el qual a la bateria ha fet anar la màquina rítmica de lo més clavat. I aquí Horacio ha fet la gran feina de mantenir un Walking brutal i per això hem pogut gaudir del Swing d’aquest tema.

Juntament amb ell, la cantant Laura Simó emergeix amb molta confiança i força, demostrant que en aquell moment ja era prou madura per assumir el repte de tocar amb aquest trio. L'enregistrament també ens permet escoltar àmpliament el baterista Peer Wyboris i el contrabaixista Horacio Fumero, amb oportunitats perquè tots dos brillin. El repertori està format per estàndards seleccionats per Montoliu i Simó i inclou, com a bonus track, una versió a duo de “Lush Life” de Billy Strayhorn, gravada en directe a Oviedo el juliol de 1995, que hem volgut incloure, ja que era la condició que Montoliu va dir a la Laura per poder cantar jazz amb ell. El periodista i amic Pere Pons, autor del llibre “Round About Tete”, tot just acabat de publicar i del qual n’ha fet diverses presentacions, ha estat l'encarregat de dur a terme la producció dels concerts per presentar “Together Again”. 
 
I un altre magnífic tema és el preciós de Michel Legrand el conegut...
 
12.2.- Watch What Happens (M. Legrand & Jacques Demy) 3:54.
 
I ja haureu reconegut aquesta magnífica cançó que Michel Legrand va compondre per a la pel·lícula “Els paraigües de Cherburg”, tot plegat al 1964.
 
I de nou Laura interpretant la mar de bé aquest tema que ja forma part dels estàndards que molts músics toquen a les Jam Sessions. Una melodia molt agradable, amb un ritme a tot Bossa, que la base rítmica ha portat la mar de bé. Tete sempre s’està al darrere d’ella fent i desfent amb notes i acords tot i recolzant-la mentre ella canta. I ves per on que el solo que ens ha fet el nostre màster del piano, encara ens ha copsat més i més. De nou la seva digitació és precisa, delicada i quan convé punyent, anant amunt i avall del teclat del piano. Final de improvisació del gran Tete per ja recuperar la melodia i acabar-lo.
 
Us recordo també que entreu a les següents pàgines web dels locals on es fa Jazz..
Nota 79: https://www.nota79.cat/events/,
Nova Jazz Cava:
https://www.jazzterrassa.org/ca/programacio/upcoming,
Jazz Club la Vicentina:
https://jazzclublavicentina.blogspot.com/, i nosaltres ja fins el 26 d’abril que podrem gaudir amb Marina Tuset Grup que ens presentarà el seu disc “Canto a la Imaginación”, guanyador del Latin Grammy per la millor producció de so a càrrec de l’Érico Moreira. I això serà al Centre Cultural i Cívic Virginia Amposta. Entrada gratuïta. Us hi esperem.
 
I un dels temes vitals que varen fer va ser aquest de Cole Porter anomenat...
 
13.9.- Love for Sale (Cole Porter) 4:21.
 
I el concert a Calella de la Costa anava seguint amb  la mateixa trempera, i en aquest tema ho acabem d’escoltar, per com ha anat, per com el Swing i el tempo mèdium que ha incorporat. I dóna la impressió que el tema ja havia començat prèviament a l’aparició del piano de Tete i els dos de la base a tot Swing, Horacio i Peer. I la improvisació de Tete ha estat magnífica, com en cadascun dels temes d’aquest concert. Llarga, i farcida de Swing. Horacio n’ha fet la seva posterior improvisació amb un Peer consistent portant la màquina rítmica a bon port. I el tema acaba després de recuperar-ne la melodia amb Laura Simó cantant de manera extraordinària, afinació i Swing a dojo.

I ja els acabarem d’escoltar amb un Blues, tancant el cercle, car l’hem començat també amb un Blues, el presumiblement primer tema del concert de Calella de la Costa interpretat a trio i propi del Tete,  anomenat..
 
14.1.- Calella’s Blues (Tete Montoliu) 9:16.
 
I he volgut acabar amb un Blueset, com a vegades encara diu el bo d’en Valentí Grau quan demana un Bis als músics, i també perquè he començat el programa amb el Blues de Toshiko. Un tema llarg de més de 9 minuts que sembla va ser el primer que van fer a Calella interpretat a trio, tot i fent l’obertura del Festival de Calella per aparèixer després Laura Simó la qual ja no es va bellugar de l’escenari fins el final. I sí que l’inici a piano sol com a Intro ha estat bonic, sí. Podria ser això mateix la melodia, pèro no, no ho és. Una llarga introducció feta a tempo slow per ja aparèixer el Swing amb la melodia que sí li hem reconegut a Tete. Després, improvisació pura i no, no  gens dura, més aviat un goig per als sentits. Unes mans que han volat, l’una creant melodies inversemblants a un tempo ràpid, i l’altre amb acords puntuals. I sempre, sempre, la base rítmica de dos Horacio Fumero contrabaix i Peer Wyboris, bateria. Horacio mateix ha fet la seva més que brutal improvisació, amb una pulsió rítmica i molt bon so, el del seu contrabaix, situat al registre agut tot i que no massa. Ja aleshores era posseïdor d’un llenguatge modern i consistent, quin crac, i quina sort que vam tenir que desembarqués a casa nostra, alhora de ser una magnífica persona. I després encara hem pogut escoltar una frase d’un tema de Clifford Brown del tema encabit en el seu “Study in Brown” mentre feien els “dotze” compassos improvisats amb en Peer Wyboris, car ja sabeu que un Blues estàndard té 12 compassos. I en Peer s’ha esplaiat la mar de bé després fent un brutal solo a la bateria, cirereta del pastís per ja acabar el tema, nosaltres acabar-los d’escoltar i també acabar el programa d’avui que com sempre espero que us hagi agradat tant com a mi, o sigui que bravo per a ella, Laura Simó, Horacio Fumero i un record molt gran pels dos que ja no hi són, en Peer Wyboris i esclar que el nostre insigne pianista, un dels millors del món del Jazz, el grandíssim Tete Montoliu. I ves per on que el Programa número 1 del Jazz Club de Nit li vam dedicar a ell, amb converses telefòniques tot i parlant amb Susana Sheiman, Horacio Fumero i Ignasi Terrazza.
 
Doncs ara sí, ho deixem aquí, gràcies per ser-hi aquí o al blog del programa que ja sabeu què és www.jazzclubdenit.blogpspot.com.es i jo mateix Miquel Tuset i Mallol qui l’ha realitzat, xerrat pels descosits d’interessos comuns, espero, i seleccionat les seves músiques, us espero la setmana vinent, si podeu, voleu i en teniu ganes i us desitjo molt bona nit i bon Jazz Club de nit en el Jaç de cadascú. Miquel Tuset i Mallol.