Molt bona nit a tothom, benvinguts a Jazz Club de Nit aquí a Ràdio Sant Vicenç 90.2 aquí a Ràdio Abrera 107.9 aquí a Ràdio Joventut aquí a Ràdio Molins de Rei 91.2 aquí a Eixample Barcelona Ràdio amb un programa de Jazz per a vosaltres que us agrada el Jazz, com deia el nostre amic Cifu. A ell li dediquem el programa avui i cada setmana que el fem, o sigui que un petó ben gran Cifu. Aquí Miquel Tuset i Mallol qui us parla, presenta i realitza aquest programa i com sempre amb les novetats de músics i editorials. I ja sabeu que aquest programa forma part de la plataforma col·lectiva i internacional anomenada “esfera jazz”, i que al blog hi trobareu l’enllaç. He dit col·lectiva i ara dic també de pirades i pirats del Jazz i ara ja en som més de seixanta entre podcasts i pàgines web totes relacionades amb el món del Jazz.
 
Doncs el programa d’avui anirà del divers Jazz que es fa a casa nostra, a Catalunya i sí perquè tindrem Flamenc-Jazz amb els Oleándole i el seu projecte dedicat a Wayne Shorter. Després tindrem el Jazz-Rock amb en Jaume Vilaseca i les seves Four Suites, “The Music of Yes 1971-1977” i acabarem amb el Jazz-Manouche amb Marta Sierra & Yorgi Loeffler, “C Jam Blues” i aquesta setmana amb un micro conte de Carme de la Fuente.


I començaré el programa amb el projecte parit per l’amic Ramon Olivares, la formació Oleándole i el seu ”Wayne Shorter goes Flamenco”, i també “Oleándole plays Wayne Shorter, publicat per Karonte. Enregistrament i Edició: César Gil Izquierdo - Estudis Dolmen. Mescles: Julián Zafra i Ramón Olivares - Màstering: Julián Zafra. Producció artística i lletres: Ramón Olivares. Adaptació a compàs flamenc: Jordi Bonell i Ramón Olivares. Jordi Bonell toca amb guitarra soulezza. I en aquest projecte hi ha una llarga llista de col·laboradors i que són: RAMÓN OLIVARES: LÍDER, CAJÓN, BONGÓ, TINAJA, PALMES i SHAKER | FREDERICO VANNINI: GUITARRA FLAMENCA  | JORDI GASPAR: CONTRABAIX i BAIX ELÈCTRIC | JORDI BONELL: GUITARRA ELÈCTRICA | GUILLERMO CALLIERO: TROMPETA i  FLUGELHORN | BENET PALET: solo de TROMPETA | GABRIEL AMARGANT: SAXO TENOR i SOPRANO | MARTÍ SERRA: solo de SAXO TENOR | GORKA BENÍTEZ: solo de SAXO TENOR | MARCEL·LÍ BAYER: SAXO TENOR i intro de BARÍTON | CAROLA ORTIZ: CLARINET i VEU | VICENT PÉREZ: TROMBÓ | FERNANDO BROX: FLAUTA | ROBIN REYES: BAIX ELÈCTRIC | CARLES BENAVENT: solo de BAIX ELÈCTRIC | ALBERT BOVER: PIANO i solo de PIANO | JOSEP CORDOBÉS: BATERIA | FRANK DURAN: BATERIA | YURI HERNÁNDEZ: TROMPETA | JIMMY JENKS: SAXO TENOR i CONTRALT | JORGE PARDO: solo de FLAUTA | LUIS DE LA FEFA: CANTE | MIGUEL DE LA TOLEA: PALMES | RAÚL LEVÍA: PALMES| JUAN JOSÉ VILLAR: COMPÀS i BALL | VIOLETA BARRIO: BALL | ANA BRENES: CORS | UIXII AMARGÓS: VIOLA | CARLOTA AMARGÓS : 1R VIOLÍ | CARLES MONTFORT: 2n VIOLÍ | MARÇAL AYATS: VIOLONCEL | LLUC CASARES, ARRANJAMENTS D”Speak No Evil”.
 
I dels 8 temes del CD, tots menys un són de Shorter, n’hi ha de delicats de tempo i de més rítmics. Dels primers tenim el preciós “Infant Eyes” a preciosa seguiriya i arranjat per Joan Albert Amargós per a les cordes fregades amb solos de Jordi Bonell i Martí Serra. Com també és així de dolç el “Miyako”, una soleá por buleries arranjada per Jordi Gaspar. I el tema més llarg i també força delicat és el “Dance Cadaverous”, una bonica soleá arranjada per Josep Maria Duran. I així de bonic és el tema de Ramon dedicat al mestre, amb lletra seva, com ho són totes, i tema “For Wayne” a tota soleá per buleries. Més vital és “Ana María”, fet amb tanguillos i arranjat per . I una mica més viu de tempo és “The Three Marias” per buleries de Jerez arranjat per Joan Albert Amargós per a les cordes fregades. I amb una magnífica tralla és la rumba “Elegant People” arranjada per Robin Reyes amb solos d’aquest, Jimmy Jenks i Frank Duran. I ja finalment tenim el magnífic “Speak no Evil” que va per buleries arranjat pel Lluc Casares. I alguns temes inicials d’aquest projecte ja van sonar aquí en el Programa 433 de la 12ena temporada de Jazz Club de Nit. Avui us posaré alguns temes del, ara sí, CD, tot i aprofitant que faran la presentació “oficial” del disc aquest divendres 2 de juny, o sigui demà passat, a les 20h a La Nau del Poble Nou. Jo de vosaltres no m’ho perdria.

Lletra de Ramon Olivares

I els podríem escoltar en el preciós i conegut “Infant Eyes”, però ho farem amb el tema del Ramon Olivares que ell va dedicar a Wayne Shorter quan encara era viu, i ves per on, que aquest disc acabarà essent homenatge pòstum a la seva figura. I el tema està arranjat per ell i Narcís Vidal i es diu...
 
1.7.- For Wayne (Ramon Olivares) 5m17s.
 
I de quina manera ha començat aquest tema, amb la secció de cordes fregades fent-ne la “Introducció” al tema. Les palmes, la guitarra de flamenc, i la veu de Luis de la Fefa i ja ben aviat el solo de flauta del gran Jorge Pardo. Com se’l reconeix per com esbufega, a vegades escup delicadament, i sobretot pel seu fraseig tan aflamencat farcit d’aquesta Fusió de Jazz. I com després de la seva intervenció ens han tornat a acaronar les cordes fregades recuperant els primers moments, i tot això per deixar pas a la intervenció solista parlant sobre tota una sèrie de grans noms del Jazz i del Flamenc. I de nou la veu a tot flamenc del Juan José i ja per deixar pas al solo del nostre estimat Jordi Bonell a la guitarra elèctrica. Quina manera de fer melodia en un solo a la guitarra. Un tros de músic, el Jordi, de tota la vida, esclar, però escoltant-lo en aquesta intervenció li reconeixem tota la seva història musical farcida de música laitana, de rock, de blues i de Jazz, ell que és tot un màster en conjuminar aquests diferents estils, com ningú més. I el tema ha acabat tot i apareixent les cordes fregades i la veu del cantaor, acabant-lo delicadament amb la flauta de Jorge. I la lletra del Ramón diu així en català, ai, que s’emprenyarà: LA LLIBERTAT QUE IL·LUMINA L'AMOR DE LES NOSTRES VIDES. BOJA PASSIÓ QUE ÉS LA MÚSICA QUE ENS FA VOLAR I VOLAR. LA SOLEDAT QUE ACARÍCIA LA LLAR ON HABITEN LES MUSES. DOLÇ MANÀ QUE ENS SACIA L'ÀNIMA I ENS FA SOMIAR I VOLAR. Magnífic tema per començar-los a escoltar i nosaltres el programa d’avui.


I seguirem amb el no tant conegut i igualment preciós tema de Wayne Shorter, anomenat....
 
2.2.- Miyako (Wayne Shorter) 6m01s.
 
I aquest és un tema inclòs en el seu onzè àlbum  “Schizophrenia” editat per Blue Note, on hi hagué Curtis Fuller (trombó), James Spaulding (saxo contralt i flauta), Wayne Shorter (saxo tenor), Herbie Hancock (piano), Ron Carter (contrabaix) i Joe Chambers (bateria). Un tema que ens han  interpretat una mica més viu de tempo que l’original, que per això és una “soleá per buleries”. I ja heu pogut escoltar de què va tot això, de Flamenc i Jazz. Les primeres palmes, la guitarra i els vents fent-ne la preciosa melodia i gran arranjament de Jordi Gaspar. I aquí hem escoltat la veu de Luis de la Fefa i potser haurem escoltat el “zapateao” de Violeta Barrios ella fent el baile. I per parlar dels dos solistes, doncs dir-vos que el primer i a la flauta ha estat l’amic nostre malagueny Fernando Brox el qual ens ha deixat clavats a la cadira en escoltar-lo i reconèixer-lo pel seu personal fraseig. De la mateixa manera hem reconegut el so i fraseig de l’estimat Gabriel Amargant al saxo tenor. Quin bon gust musical que té ell, alhora que domini tècnic dels vents de fusta, clarinet i saxos tenor i soprano. I tota la secció de vents han recuperat la melodia arranjada pel Jordi per acabar-lo sobtadament.

OLEANDOLE PLAY WAYNE SHORTER
Quan en música parlem de fusió, de què parlem? d’incorporar elements distintius d’una música a una altra? de pol·linitzar o d’enriquir? de barrejar o de colonitzar? A la història de la música la barreja, el melting pot, és tradició. Els estils quan apareixen per primera vegada, ja ho fan entroncats, i sumen, per ser reconeguts com a nous, elements externs. Així el jazz - cool va necessitar de les aportacions harmòniques dels impressionistes, que via Bill Evans i Gil Evans (-no eren germans, no-) van refrescar el be-bop. També Paco de Lucía va beure de la guitarra de John Mclaughlin, per incorporar escales disminuïdes i altres complexitats harmòniques. Dir que Oleándole fan fusió ens pot semblar una evidència, però no, aquest disc “Oleandole Play Wayne Shorter”, no és un disc de fusió, si de cas és un aparellament i més que un “full”, una “escala de color”. Les dues músiques conserven les seves essències i els seus atributs plens. I seguiré més endavant en tot això que diu Víctor Cortina...


Però ara seguiré posant-vos una altra meravella d’aquest projecte i serà...
 
3.4.- The Three Marias (Wayne Shorter)
 
I aquest tema Shorter el va incloure en el disc del 1985 “Atlantis” amb tota una llarga colla de músics, no de l’entorn del Jazz, i dels quals només he reconegut a l’Alex Acuña baterista i percussionista. I s’ha de dir que els nostres herois han fet una versió, sí arranjada per cordes, però que manté l’essència de l’original. El ritme de les buleries de Jerez és més persistent que el ritme així com trencat del tema original de Shorter. I en aquest sorprenent tema hem pogut escoltar al gran Carles Benavent amb un gran solo al baix elèctric, com només ell sap fer, amb tot el seu Flamenc-Jazz, unes maneres úniques de tocar el baix que es va treure de la seva màniga. I hem escoltat també la guitarra de Fredrico Vannini sempre acaronant-nos, com també ho han fet les cordes fregades, tots plegats fent la melodia del tema que ells s’han encarregat d’iniciar, també. I les palmes insistents fan que el tema tingui una trempera magnífica. També hem escoltat el “zapateao” de Violeta Barrios qui devia estar ballant-lo en el moment de l’enregistrament. I quina gran feina de l’arranjament de Joan Albert  per a les cordes fregades. Un altre magnífic tema encabit en aquest homenatge a Wayne Shorter.


És veritat que els temes de Wayne Shorter, un dels millors compositors que ha tingut el jazz modern sonen aquí per soleá o seguiriya, però ni el jazzista s’aflamenca ni el flamenc es posa cool. Cadascú conserva el seu propi espai i sí, es fecunden en el trànsit. És un win – win. Aquest disc és un projecte col·lectiu i un gresol d’artistes de procedències i edats molt diferents. Fins a no menys de 30 dels millors representants del nostre jazz i el nostre flamenc, alguns de molt il·lustres, han participat amb total dedicació, guiats per la mà solvent i per què no, genial, de Ramon Olivares, el líder. Un músic bressolat pel jazz-rock, la música llatina, el flamenc i fins i tot l’òpera. Especialment sensible als matisos del ritme, potser fins a l’obsessió, ha dirigit els enregistraments amb mà ferma, perquè “Oleandole play Wayne Shorter” sigui un disc de jazz, un disc de flamenc i un retrat de diverses generacions de músics molt representatius de l’escena nacional. Víctor Cortina.
 
I no deixaré de dir-vos que entreu als webs de:
Fresh Sound Records: www.freshsoundrecords.com,
Quadrant Produccions: www.quadrantproduccions.es
Temps Record: https://tempsrecord.cat,
Youkali Music: http://youkalimusic.com,
Origin Records: https://originarts.com/,
Errabal Jazz: 
http://www.hotsak.com/Errabal-es?set_language=es,
Etc, etc...enllaços que trobareu al blog.


I ja acabarem d’escoltar-los en el conegut tema de Shorter i magnífica versió que ens fan ells...
 
4.1.- Speak No Evil (Wayne Shorter) 7m02s.
 
I aquest tema és el primer track del disc homònim de Wayne Shorter publicat el juny del 1966 per Blue Note on hi hagué Freddie Hubbard – trompeta, Wayne Shorter – saxo tenor, Herbie Hancock – piano, Ron Carter – contrabaix i Elvin Jones – bateria. I quin arranjament que ha fet en Lluc més reeixit. I la trempera dels nostres herois no va ser la de l’original, no, tot i el magnífic i delicat Swing d’aquell. Aquí les primeres palmes ja ens han situat en el tempo viu del tema, i també la guitarra i la flauta, alhora que la resta de vents fent-ne la melodia, la flauta sobretot de Fernando. I ja ben aviat la veu del cantaor Luis de la Fefa a tot flamenc profund per sentiment. I un solet a càrrec de percussions, i després la llarga i magnífica improvisació a càrrec de l’estimat Jordi Gaspar al baix elèctric. L’ha tocat a la mateixa velocitat que es podria tocar una guitarra elèctrica, i amb quin fraseig més acollonant ho ha fet. I ves per on que hem pogut escoltar a l’amic Benet Palet amb una improvisació brutal a la trompeta, com només ell és capaç de fer, així de melòdica i temperada. I després de quina brutal manera apareixen tots els vents fent una mena de “Soli”, per seguir amb els “quatres” fets pel Benet amb Violeta i ja per recuperar la melodia del tema i acabar-lo de cop amb una magnífica sonoritat de tots els vents, i més de la flauta.
 
I després d’aquestes magnífiques músiques, sembla un bon moment per escoltar el micro conte de Carme de la Fuente. Gràcies Carme per sempre fer-ho amb dolçor embolicada amb les músiques del programa.


I segueixo amb la gran obra que ha fet Jaume Vilaseca, “Four Suites” (The Music of Yes 1971-1977) publicat aquest 2023 per Discmedi Blau. Enregistrat i mesclat per Ignasi Nogueras als estudis OIDO durant l’estiu del 2022 i  masteritzat per Marc Blanes. I aquí hi tenim als The Yes Quintet que són: Sergio del Boccio, veu; Roger Mir, saxo contralt; Jaume Vilaseca, piano i teclats: Adrià Pinto, contrabaix i Estefy Chamorro, bateria i percussions i la secció de vents amb Roger Mir, saxo tenor; Víctor Carrascosa, trompeta; Joan Codina, trombó i també hi ha Mar Vilaseca cantant en un tema. Tots els temes estan compostos per Yes amb les diferents apreciacions que jo he fet. I com sempre dir-vos que al blog hi trobareu l’enllaç a la pàgina web del disc, per si us interessa adquirir-lo:
https://www.discmedi.com/ca/disco_new/13886/.
 
I aquest projecte ret homenatge a quatre suites o trossos d’elles que van fer Yes entre el 1971 i el 1977, que per això “Four Suites”. La primera, “Close to the Edge” del disc “Close to the Edge” de Yes publicat el 13 de setembre de 1972, suite composta per Jon i Steve. El segon tema, “The Remembering: High the Memory”, és la segona part del disc 1 del doble “Tales from Topographic Ocean” publicat el 14 de desembre del 1973, compost de manera col·lectiva. El tercer track “The Gates of Delirium” és la cara A del “Relayer” del 28 de novembre del 1974, també col·lectiu, mentre que el quart, “Awaken” pertany al “Going for the One” del 15 de juliol del 1977, tema compost per Jon i Steve. Hi afegeix dues cançons, “Heart of the Sunrise”i “Long Distance Runaround” i les dues pertanyen al magnífic “Fragile” de Yes, disc del 12 de novembre del 1971, quart àlbum de la banda anglesa i primer amb Rick Wakemann, la primera és una cançó de Jon Anderson, Bill Bruford i Chris Squire amb contribucions de Wakeman, mentre que la segona és de Jon Anderson. I res, que la tasca del Jaume Vilaseca ha estat immensa, regirar entre totes les músiques de Yes, després fer-ne la selecció i finalment fer-ne els arranjaments, déu-n’hi-do, i sort que els arranjaments dels vents els ha fet el jove crac Roger Mir. Felicitats a totes i a tots.
 
I ja els escoltarem amb la primera Suite del disc, la magnífica....
 
5.1.- Close To the Edge (Steve Howe, Jon Anderson) 16m16s.
 
I sí, en la versió de Jaume també hi ha una primera part “esbojarrada” abans de la melodia del tema, tot i que s’ha de dir que no tan com en la versió original, i potser per la qüestió de les guitarres elèctriques de l’Steve Howe , teclat de Rick Wakeman i del baix de Chris Squire. La melodia la fa Roger Mir al saxo contralt, ell fent de Steve Howe i ben aviat Jaume s’ha posat a improvisar amb el piano amb un bon suport de la base rítmica de dos, amb Adrià Pinto, contrabaix i Estefy Chamorro, bateria. I la melodia apareix de nou amb en Roger, després de la impro de Vilaseca. I després, és l’Adrià al contrabaix qui fa de Jon Anderson, mentre que la secció de vents s’hi afegeix seguint la melodia que feu Jon, amb aquests arranjaments fets pel Roger. I ells són el mateix Roger Mir, saxo tenor; Víctor Carrasco, trompeta i Joan Codina, trombó. I podria ser que d’aquesta Suite, fins ara haguessin fet la primera part “The Solid Time Of Ghange” per seguir amb la segona, “Total Mass Retain” també amb Roger al contralt fent de Jon i després amb tota la secció de vents, amb una prèvia de Vilaseca al piano. I ell mateix al piano i teclats ha seguit desenvolupant-ne aquest part, i també amb el sintetitzador. I quin solo més maco ens ha fet Mir al saxo contralt, què melòdic, i ja al final d’aquest trosset, la primera melodia del “I get up, I get down”. I sí, com en el disc de Yes hi ha un “break” dolç on sembla que s’aturi tot, però no. Ells l’omplien amb els sons estratosfèrics de Wakeman, Howe i demés, i els nostres herois són Jaume amb els diversos teclats, i ai las, la magnífica veu de Sergio del Boccio amb la melodia del “I get up, I get down”, i amb quina dolçor que ho canta aquest jove i magnífic cantant. I quina veu més dolça. I al final d’aquesta part, Vilaseca  fa de Wakeman i no només, perquè ell començarà una magnífica improvisació a tot Swing de la base rítmica de dos i ell al piano. I hem pogut escoltar a Sergio en una magnífica improvisació a tot “Scat”, i què bé ho ha fet. Jaume desenvolupa la seva improvisació d’una manera molt subtil i delicada, què bé. I Wakeman anava boig amb tots els teclats de què disposava. I és que Jaume, en acabar la seva “impro” també hi ha anat amb el sintetitzador, com Rick. I jo diria que “Seasons of Man” comença en aquest moment, amb ell primer i després amb la melodia a càrrec d’en Roger al saxo contralt i ja encarant el final d’aquesta magnífica obra. Però encara Jaume s’hi ha ficat de nou amb el teclat/sintetitzador fent una impro melòdica, i emulant a Wakeman, que també ho feu. I la secció de vents reprèn la melodia, ells fent de Jon Anderson, acabant-lo dolçament amb les precioses notes del piano de Jaume. I en aquests moments, la colla de Yes acaben la Suite amb tota una sèrie de sons amb ocellets i demés criatures del món. Quina meravella, i quina gran feinada amb els arranjaments. I Bill Bruford va deixar Yes després d’aquest àlbum.


Escoltem ara la cançó encabida en el “Fragile” i anomenada....
 
5.5.- Heart of the Sunrise (Anderson, Bruford, Squire) 8m28s.
 
I quina trempera de tema, d’inici, tot i els moments amb “breaks” amb el piano de Vilaseca, ell fent de Wakeman, car comença de la mateixa manera, fins i tot amb el motiu principal fet pel baix, en els dos casos, i l’un amb piano i l’altre amb el teclat de Rick.  I ves per on que en Roger Mir amb el saxo contralt fa de Steve Howe. En aquesta part sí que hi ha un canvi substancial respecte l’original, car en Roger s’ha posat a improvisar amb el seu saxo contralt d’una magnífica manera i ves per on que amb un magnífic Swing de la base rítmica de dos amb l’Adrià i l’Estefy, a ritme ternari i ja fins arribar al “break” total, on sí que s’atura tot, en els dos casos. I en l’original Jon canta acompanyat per la guitarra de l’Steve i aquí és Sergio qui ho fa amb piano de Jaume, contrabaix de l’Adrià i escombretes de Estefy. I després quin goig d’interpretació solista del líder al piano, un trosset preciós, per tornar a aparèixer la veu de Sergio. I quina veu que té aquest noi. Impressionant. I Jon canta acompanyat de Squire al baix elèctric, i guitarra de Howe, tot plegat també impressionant. I en un i en l’altre hi ha hagut un canvi rítmic brutal, amb el Jaume tocant alhora piano i teclat, i en aquests moments només els tres de la base rítmica i ja per arribar al final del tema amb la veu de Sergio, Jon i ja acabar-lo d’una manera tremenda, de cop. Sí que al final Jaume ha fet una versió lliure del tema de Yes, que per això no n’és una còpia, sinó una aproximació a la seva obra, car l’original dura 2 minuts més que aquest. Brutal homenatge de nou a genis del rock, que ja en porta alguns, primer amb Genesis, després amb l’Allan Parsons, els Emerson, Lake & Palmer i “Tarkology” del seu “Tarkus” i ara aquestes “Four Suites” dedicades a Yes. Què més vindrà; jo sempre li dic que ho faci amb Van der Graaf Generator i Peter Hammill.
 
I no deixaré de dir-vos que entreu als webs de:
Discordian Records: www.discordianrecords.bandcamp.com,
Moonjune Records: www.moonjunrecords.com,
Auand Records: https://auand.com/,
Segell Microscopi: https://www.microscopi.cat/,
Tejo Milenario: http://www.tejomusic.com/,
Etc, etc...enllaços que trobareu al blog.


I ja per acabar-los d’escoltar ho farem amb la cançó on canta Mar Vilaseca també del “Fragile” i anomenada....
 
6.6.- Long Distance Runaround (Jon Anderson) 4m25s.
 
I aquesta preciositat de tema que van fer Yes el varen iniciar amb la guitarra de Howe i el teclat de Wakeman. I els nostres herois l’han fet a un tempo més viu i a tot Swing, amb Jaume al piano. I la veu ara ha estat la de la seva filla, gran cantant Mar Vilaseca qui ens ha acaronat amb la seva afinada veu, així com també amb la gran improvisació en ”scat” que ens ha clavat. Què bé. Ara bé, abans d’ella el seu pare fent-la amb el piano, tot i que no gaire estoneta. Ella sí que s’ha esplaiat la mar de bé improvisant, i quin gust i “savoir faire” d’aquesta noia, a la qual li augurem molts èxits, que se’ls mereix. Jaume l’ha seguit també en un plus d’improvisació en una mena de tète a tète entre ells dos, i sempre la base de dos, l’Adrià Pinto al contrabaix i l’Estefy a la bateria, que en aquests moments han deixat el Swing però no la trempera, que és molta. Mar ha recuperat la melodia del tema i ja finalment per acabar-lo delicadament. Preciós tema per deixar-los d’escoltar. Felicitats Jaume Vilaseca, noies i nois. Quina meravella.

Dibuixos fets per Mar Vilaseca

Us recordo també que entreu a les següents pàgines web dels locals on es fa Jazz..
23 Robadors:
https://23robadors.com/programacio/,
Jamboree Jazz Club:
https://jamboreejazz.com/agenda/,
Campari Milano:
https://www.camparimilano.com/programacio-musical/,
etc, etc....al blog hi trobareu l’enllaç a la seva programació.


I ara i ja per acabar el programa, passarem del Jazz-Rock al Jazz-Manouche  de la mà de Marta Sierra & Yorgui Loeffler i disc “C Jam Blues” publicat per Temps Record aquest 2023, masteritzat per Josep Roig i distribuït per Núria Roig, ambdós de Temps Record. Producció artística de Toni Xuclà de Micro-cosmos Productions. I aquí hi tenim a Marta Sierra, violí; Yorgui Loeffler, guitarra manouche solista; Magnio Loeffler, guitarra manouche rítmica i David Gousset, contrabaix. I com sempre dir-vos que al blog hi trobareu l’enllaç a la pàgina web del disc:
https://www.tempsrecord.cat/albums/jazz/c-jam-blues-2/ disc que també es pot trobar a la web de FSR: https://www.freshsoundrecords.com/marta-sierra-yorgui-loeffler-albums/56518-c-jam-blues.html.
 
En aquest àlbum “C Jam Blues”, la violinista barcelonina Marta Sierra convida el famós guitarrista solista de jazz manouche Yorgui Loeffler, provinent d'Estrasburg, acompanyats a la guitarra rítmica pel fill del guitarrista, Magnio Loeffler, i pel contrabaixista parisenc David Gousset. Els dos líders mantenen un interessant diàleg aconseguint crear un fantàstic àlbum de catorze temes d'estil swing, tocant estàndards dels anys 1930-40s, com ara els coneguts “C-Jam Blues” o l'“It don't Mean a Thing” de Duke Ellington o el “How High the Moon” de Morgan Lewis, però incorporant també, alguns temes de jazz manouche més moderns de la dècada dels 50s i fins als 70s, com ara el vals “Dolores”, de Tchan Tchou Vidal, la balada “Black Orpheus” de Luiz Bonfá, o l'anònim “Swing Gitan” entre uns quants més. I això ens ha dit de ben segur en Josep Roig. I dels 14 temes n’hi ha a tempo slow com són el preciós “Claire de Lune” de Joseph Kosma i també el més viu de tempo, el bonic “Black Orpheus” ja comentat. Podríem dir que la resta van tots a un tempo força vital, havent-hi diferències tot i que no masses en temes com “It Had to be you”, “Django’s Tiger” i “Limehouse Blues”.
 
Doncs ja els començarem escoltant delicadament en el delicat vals del 1947..
 
7.9.- Claire de Lune (Joseph Kosma) 5m06s.
 
I ves que aquest compositor hongarès que va viure molts dels seus dies a Paris, també va compondre les conegudes “Fulles Mortes”, en anglès “Autumn Leaves”. Va fer moltes composicions per al cinema de l’època, i tot i que el títol és el mateix de la composició de Claude Debussy, els temes no tenen res a veure. I Django  el va enregistrar el 1947 amb tota aquesta colla de músics, ell inclós: Django Reinhardt (guitarra solista), Michel de Villers (clarinet, saxo contralt), Joseph Reinhardt (guitarra rítmica), Eddie Bernard (piano), Willy Lockwood (contrabaix), Al Craig (bateria). I ja heu pogut escoltar de quina manera ens l’han fet ella i ells, amb molta tendresa i sentiment. I és així com sona el violí de Marta, fent la melodia però també amb la seva preciosa i molt delicada improvisació. I ella i ell Yorgui, són els dos líders i solistes, i sí perquè ell és un dels més reputats guitarristes manouche francès, i així ens ho ha demostrat fent una magnífica improvisació, on ens ha mostrat el seu gust pel so del  “Gipsy Jazz”, també anomenat “Jazz Manouche”. Primer solo el d’ell i després el d’ella, quina delícia tots dos. Preciós tema per començar-los a escoltar.


I després d’aquesta deliciosa cançó que també va tocar Django Reinhardt i que els nostres herois han executat tan i tan bé, els escoltarem ara amb el tema que Luíz Bonfà va escriure el 1959 per a la pel·lícula homònima i anomenat....
 
8.14.- Black Orpheus (Luiz Bonfà) 7m26s.
 
I ja heu reconegut el tema, i també sabeu que el títol original és “Manhà de Carnaval”, tema que aparegué a la pel·lícula “Orfeu Negro” de Marcel Camus. Aquesta “Bossa Nova” va ser una de les primeres que va tenir èxit internacional, i sobretot als EEUU, on va esdevenir un estàndard de Jazz que va ajudar a popularitzar aquest moviment musical a finals dels 50s. I els nostres herois ens n’han fet una magnífica versió, amb una rítmica precisa per les guitarres, sobretot en les intervencions de Marta al violí, primer amb la melodia i després amb la seva gran improvisació. Quin goig escoltar-la en cadascun dels seus nous projectes i notar-ne les millores improvisatòries. Cada vegada es referma més amb el seu discurs, la seva manera de desenvolupar les noves línies melòdiques. Però és que la improvisació que ens ha fet en Yorgui ha estat també brutal. La seva concepció solista és totalment magistral; la sonoritat de la seva guitarra manouche, autèntica. El seu discurs, el d’un alumne avantatjat de Django Reinhardt, el seu gust, el de tots dos, exquisit. I la feina que han fet els dos companys acompanyants, perfecte i precisa. Bravo.
 
Us recordo també que entreu a les següents pàgines web dels locals on es fa Jazz..
Nota 79: https://www.nota79.cat/events/,
Nova Jazz Cava:
https://www.jazzterrassa.org/ca/programacio/upcoming,
Jazz Club la Vicentina:
https://jazzclublavicentina.blogspot.com/, i nosaltres ja fins el 16 de juny amb el  Víctor de Diego Quartet, “On Trane” amb ell mateix al saxo tenor, Toni Saigi, piano; Giuseppe Campisi, contrabaix i Andreu Pitarch, bateria a partir de les 10 de la nit i entrada gratuïta.
etc, etc....al blog hi trobareu l’enllaç a la seva programació.


I seguim amb ells dos, ella Marta Sierra i ell Yorgui Loeffler sense oblidar la base rítmica amb Magnio Loeffler i David Gousset, i un parell de preciosos temes i anomenats....
 
9.1.- C Jam Blues (Duke Ellington) 2m32s.
10.10.- It Had To Be You (Gus Kahn & Isham Jones) 3m20s.
 
I ara ja ens queden els temes més ràpids, els més vitals, com aquests dos. I tot i que més curtet el primer de Duke ens ha deixat un sabor de boca magníficament dolç, tema del 1942 i interpretat per innombrables altres músics, com Dave Grusin, Django Reinhardt, Oscar Peterson i Charles Mingus. El Swing en aquest tema és brutal, coses que es palpen, s’escolten només deixant-nos portar per la guitarra rítmica de Magnio, el fill d’en Yorgui i pel contrabaix de Gousset. Marta i Yorgui n’han fet la melodia, ells dos ben enganxats i suport de la base de dos. Ella ben aviat s’ha posat a improvisar, i s’ha de dir que ho fet força bé, tal i com després ha fet el guitarrista francès, brutals tots dos. Quina velocitat d’execució. I del segon tema, “It Had to be You”, dir-vos que Isham Jones Orquestra en va enregistrar una versió instrumental l’abril del 1924, i que el tempo d’aquest tema sol ser sempre molt més tranquil·let que el que ens han fet ella i ells. El Swing, immens, i el tempo viu, fan que aquest tema te’l miris d’una altra manera, en sembla un altre. Originalment era una balada, i molts músics l’han interpretat i cantat, elles i ells, a aquest tempo slow. També es pot tocar swingat, el dels anys 30s, així com arrastradet. El tempo que ens han fet ens copsa per la seva velocitat, i també  reafirma el que he dit abans, que les improvisacions de tots dos són magnífiques. Marta primer i després Yorgui, increïbles tots dos en aquest tema interpretat a aquest tempo brutal.


I ja els acabarem d’escoltar a tots quatre amb dos temes seguits i anomenats...
 
11.8.- Django’s Tiguer (Django Reinhardt) 3m09s.
12.13.- Limehouse Blues (Philip Braham & Douglas Furber) 3m52s.
 
I quin parell de temes acabem d’escoltar. El primer, Django el va enregistrar el gener del 1946 amb ell mateix Django Reinhardt (guitarra manouche solista), Stephane Grappelly (violí), Jack Llewellyn, Allan Hodgkiss (guitarres rítmiques), Coleridge Goode (contrabaix). I quasi que diria que els nostres herois l’han fet un pèl més viu que el genial guitarrista. I ha estat Yorgui qui primer n’ha fet la melodia, per després posar-se a improvisar com un genial possés, quina mestria, quina tralla. I Marta l’ha seguit amb igual mestria i elegància, ells dos magistrals i gràcies al suport de la base de dos, en Magnio i David, guitarra rítmica i contrabaix. I el “Limehouse Blues”, del 1922, està composta per dos britànics, dos londinencs, en Braham la música, i en Furber, la lletra. I la melodia d’aquest l’ha feta Marta al violí a tot Swing per la guitarra rítmica i contrabaix dels companys. Ella ha estat la primera en improvisar, i de nou amb una gran solvència cada dia més i més afirmada. Yorgui l’ha seguit fent-ho de manera magistral, com ha fet en cadascun dels temes, i en aquest, una també llarga i increïble improvisació. Brutal. I ja per recuperar ella la melodia i anar-lo acabant i fer-ho amb un d’aquells típics rodolins melòdics per acabar els temes. I amb aquests dos magnífics temes hem acabat el programa d’avui que com sempre espero que us hagi agradat tan com a mi, i us recordo que avui la música, el Jazz, ha anat acompanyat primer del flamenc, amb ”Oleandole plays Wayne Shorter”, després pel rock de Jaume Vilaseca i el Yes Octet, “Four Suites” per acabar de la manera que ho hem fet, a tot Jazz Manouche amb Marta Sierra & Yorgui Loeffler, “C Jam Blues” i havent escoltat un micro conte de Carme de la Fuente.
 
Doncs ara sí, ho deixem aquí, gràcies per ser-hi aquí o al blog del programa que ja sabeu què és www.jazzclubdenit.blogpspot.com.es i jo mateix Miquel Tuset i Mallol qui l’ha realitzat, xerrat pels descosits d’interessos comuns, espero, i seleccionat les seves músiques, us espero la setmana vinent, si podeu, voleu i en teniu ganes i us desitjo molt bona nit i bon Jazz Club de nit en el Jaç de cadascú. Miquel Tuset i Mallol.

 

Molt bona nit a tothom, benvinguts a Jazz Club de Nit aquí a Ràdio Sant Vicenç 90.2 aquí a Ràdio Abrera 107.9 aquí a Ràdio Joventut aquí a Ràdio Molins de Rei 91.2 aquí a Eixample Barcelona Ràdio amb un programa de Jazz per a vosaltres que us agrada el Jazz, com deia el nostre amic Cifu. A ell li dediquem el programa avui i cada setmana que el fem, o sigui que un petó ben gran Cifu. Aquí Miquel Tuset i Mallol qui us parla, presenta i realitza aquest programa i com sempre amb les novetats de músics i editorials. I ja sabeu que aquest programa forma part de la plataforma col·lectiva i internacional anomenada “esfera jazz”, i que al blog hi trobareu l’enllaç. He dit col·lectiva i ara dic també de pirades i pirats del Jazz i ara ja en som més de seixanta entre podcasts i pàgines web totes relacionades amb el món del Jazz.
 
I doncs parlant del programa d’avui, dir-vos que estarà dedicat a tres projectes on la Fusió es dona la mà amb el Jazz més ortodox, i això passa en el ”CACHAI?? I” de Juancristobal Aliaga, guitarrista xilè que tenim per casa nostra de no fa massa, disc a quartet. També escoltarem als Ellipsis Quintet  i el seu “Avoid the Void” i finalment al Tome Iliev Sextet  i el seu “Trinaiska”, tot i que l’ordre d’audició no serà aquest.


I començarem amb el projecte del guitarrista Juancristobal Aliaga a Quartet i el seu ”CACHAI?? I”. Disc del 2015 i enregistrat als  Estudios TOC a Santiago de Xile i ho  va publicar Discos Pendiente. Està produït per Nico Vera, Raúl Aliaga i Juancristobal Aliaga. Amb Adrián Fernandez, piano, teclat; Juan Villarroel, contrabaix; Cristobal Massis, bateria i Juancristobal Aliaga, guitarra i composicions.
 
I aquest primer “CACHAI?? I” és el primer de tres que ha fet el líder Aliaga. Set temes on la dolçor hi és amb temes preciosos com és el “Mirror Lady” on escoltem els dolços sons del Rhodes o similars. La resta de temes tenen variacions rítmiques, i alguns també comencen delicadament, tot i el tempo mèdium i ritme Funky com és el “Funky pero sin onda”, un tema amb moments força potents i reeixides improvisacions del líder a la guitarra. El tema més llarg, també de títol “Vince Guaraldi en el McDonalds”, l’inicia ell amb acords subtils de la seva guitarra per després ja aparèixer la melodia i més canvis que hi haurà, com el del pont o la B del tema, preciós, que deixarà pas a la improvisació del teclista. Un dels més rockers, perquè alguns són així, és el “We will figure it out” on el so distorsionat de la seva guitarra ens situa en un altre món més de Jazz-Rock-Progressiu, tot i les subtileses posteriors. I n’hi ha un que em fa molta il·lusió, perquè li dedica a l’amic de les ones Roberto Barahona, tema homònim. Comença també suaument amb el teclat i posterior melodia a tot Jazz de la mà del líder, guitarrista i compositor Aliaga, i amb un magnífic Swing en les improvisacions, tema ja una mica més viu de tempo. També hi ha un preciós tema íntegrament fet a duet de guitarra i baix, ells dos en un diàleg preciós on la subtilesa dels dos músics queda ben palesa. I ja finalment, el tema més canyero, tot i que no gaire en els seus inicis, és l’anomenat “5 4”, on la vena del J-R-P torna a aparèixer en alguns dels moments més heavys. El líder sap barrejar els diversos mons que en aquest disc i cohabiten, això està clar. Bona feina d’aquest músic que s’està per casa nostra, per Barcelona i els seus espais i locals com sé que van anar al Sinestesia del barri de Sants.
 
I ja els començarem escoltant amb un ritma força maco a tot suau i delicat Funk i tema anomenat...
 
1.6.- Funky pero sin onda (Juancristobal Aliaga) 4m19s.
 
I sí, el programa d’avui tindrà aquest component de ritme Funk, i si en aquest tema ha estat així de delicat, serà més heavy en els altres dos projectes. Un tema on el teclista ha estat qui l’ha iniciat amb la “intro” amb els dos de la base. La melodia l’ha fet Juancristobal a la guitarra, on ja hem pogut escoltar la consistència del Pont o la B del tema amb els acords de la guitarra distorsionada. I el teclista ha estat el protagonista inicial el que primer n’ha fet les improvisacions, ell amb un so Rhodes i un gust exquisit en la seva exposició solista. Ha estat recolzat dolçament per la base de dos Villarroel, contrabaix i Cristobal Massis a la bateria. Bona improvisació amb tots els aires Jazzeros possibles d’aquells dels de la Fusió. I el guitarrista xilè, establert a casa nostra i qui es va posar en contacte amb mi després de fer-ho l’amic Fran Suárez, qui en va fer la presentació, ha seguit amb una improvisació a tot J-R-P per llenguatge. Primer amb un so fosc i sense estar embrutat per les distorsions, amb una bona digitació. Llarga i reeixida improvisació que ens ha mostrat la seva gran tècnica i gust, el d’un músic que també s’ha estat pel Berklee College of Music de Boston, poca broma. I recuperant el tema, l’han acabat de cop. Bon tema per començar-los a escoltar, i nosaltres el programa d’avui.
 
I no deixaré de dir-vos que entreu als webs de:
Fresh Sound Records: www.freshsoundrecords.com,
Quadrant Produccions: www.quadrantproduccions.es
Temps Record: https://tempsrecord.cat,
Youkali Music: http://youkalimusic.com,
Origin Records: https://originarts.com/,
Errabal Jazz:
http://www.hotsak.com/Errabal-es?set_language=es,
Al blog hi trobareu els enllaços.
 
I un altre tema molt maco amb canvis diversos, i el més llarg és...
 
2.1.- Vince Guaraldi en el McDonalds (Juancristobal Aliaga) 7m43s.
 
I aquest tema l’ha iniciat el guitarrista amb una “Intro” i acords foscos de la seva guitarra per ja aparèixer la melodia amb un so més net. El ritme és així com trencat, ternari. Fernandez al teclat ens ha tornat a acaronar pel seu bon gust interpretatiu amb aquest so del piano elèctric tipus Rhodes. Aquest és el tema més llarg, de prop de 8 minuts, on hem pogut tornar a gaudir escoltant-los en aquest altre gran tema del líder, guitarrista i compositor Juancristobal Aliaga. Ell mateix ha estat qui ha seguit improvisant, i de nou amb unes maneres Jazzístiques, les més treballades. Bones idees que hem pogut escoltar transferides a la seva guitarra. I Villarroel al contrabaix ha fet també la seva improvisació recorrent el mànec de la “Berra” amb solvència, fraseig i afinació; magnífic també ell. I han acabat amb un “Pedal” tot i improvisant el teclista, i acabar-lo delicadament amb els arpegis i notes soltes del guitarrista Aliaga.


I encara n’escoltarem un altre de marxós, a tot Swing, el dedicat a l’amic Roberto Barahona, tema homònim...
 
3.5.- Roberto Barahona (Juancristobal Aliaga) 5m10s.
 
I aquest és un altre tema amb tots els aires del Jazz més ortodox, si se’m permet. I sí, perquè la sonoritat continguda de tot plegat ens el situa en un entorn de lo més Jazzero. A més a més, aquest tema està dedicat a l’amic Roberto Barahona qui és la veu i realització del programa fet a Califòrnia, “Puro Jazz”. La seva melodia és força bonica i se li perceben clarament les seves parts diferenciades amb el Pont o la B i canvi tonal. El Swing també hi és de totes, totes. I després de la melodia feta amb dolçor pel guitarrista, en Villarroel de nou al contrabaix ens ha acaronat amb el seu solo totalment reeixit. Bona pulsió rítmica, una improvisació força melòdica i ben trenada. I ai las de quina manera ha entrat el teclista a tot so Rhodes preciós fent-ne un “chorus” i deixar pas a la més llarga, aquesta feta pel guitarrista. Bones maneres a tot Jazz les del Juancristobal Aliaga, el qual cada vegada ens agrada més i més. Al final fins i tot el baterista ha fet un magnífic solo i després també ha fet un “quatre” amb el guitarrista, i tot això abans de recuperar la melodia i acabar dolçament.
 
I ja l’acabarem escoltant, a ell i a ells en el tema anomenat....
 
4.7.- 5 4 (Juancristobal Aliaga) 5m03s.
 
I el tema ha començat amb una “Intro” delicada a trio de guitarra, baix i bateria i aviat amb el teclista també fent la seva aportació. La melodia ens l’ha fet ell i el guitarrista. I tot i que el tema ha començat amb una certa delicadesa, ben aviat ha agafat una bona trempera, i sobretot amb el so més elèctric i a tot J-R-P de la guitarra de Aliaga i amb uns acords brutals en el que seria el Pont. I sí perquè li hem escoltat sons potents, estratosfèrics, a tota Fusió, en un tema on aquest estil és el que prima. Ens ha fet un solo magnífic, amb tota una demostració de control sobre els estris electrònics i un so que i estil que ha begut de gent tan diversa com John Scofield, Allan Hollsworth, i tants altres, que la llista es faria molt llarga; fins i tot Mike Stern, el mateix Jeff Beck en alguna part de la seva llarga vida, pobret, ara que ja no el tenim entre nosaltres. Villarroel hi ha tornat fent-ne una de molt ben feta, amb unes frases repetitives precioses. I s’han quedat sols ell i el baterista. I després d’aquells acords distorsionats, ha aparegut de nou la melodia del magnífic tema de Juancristobal Aliaga, guitarra i composicions. Un bon tema per ja deixar-los d’escoltar i que ens obra la porta al següent CD, també amb alguns aires com aquest, si n’exceptuem les melodies balcàniques que aquest no té.


I ara seguiré amb un altre projecte també força interessant, el del Tome Iliev Sextet, “Trinaiska”. Publicat el 4 de febrer de 2022 per AMP Music & Records. Va ser enregistrat per Bojan Ugrinovski el març de 2021 a Hardstudios de Winterthur, Suïssa, mesclat per Philippe Teissier Du Cros. Masteritzat per Frode Berg. Disc que em va fer arribar Iouri Lnogradski mitjançant Music4Review publicat per l’editorial noruega AMP Music &  Records. Amb Tome Iliev - Clarinet, clarinet baix i composicions. Florian Weiss - Trombó. Valentin Baumgartner - Guitarra. François Lana - Piano. Jonas Künzli - contrabaix i Adrian Böckli - bateria. I com sempre, dir-vos que al blog hi trobareu l’enllaç a la pàgina web del líder on hi ha la informació del disc: https://tomeiliev.com/ i també la pàgina web de la discogràfica, on el podreu adquirir si us agrada: http://www.ampmusicrecords.com/releases-1/tome-iliev-sextet-trinaiska.
 
Doncs aquest sextet ens ofereix tot un seguit de temes on es fa palesa la barreja de les músiques autòctones d’alguns dels seus membres, dels Balcans, amb una concepció musical que beu del Rock-Progressiu, la Fusió, alhora que amb el Jazz vist des de la seva perspectiva oberta. Els ritmes són diversos, ternaris alguns, havent-hi una balada, “The End Of The Beginning”, el final del principi, amb una melodia molt sentida, de sentiment i molt majestuós. En el tema que titula el projecte, “Trinaiska”, hi ha una preponderància de la secció rítmica amb un “beat” marcat, ternari i amb el baix també molt present, i la melodia sonant balcànica. Un altre tema on la rítmica és molt marcada però amb el tempo contingut, és “Winti Buebli”, i també amb aires balcànics, i amb una guitarra elèctrica distorsionada a tot J-R-P. I un tema molt entretingut, divertit quasi diria jo és el “Waiting for the Ror-Bus” amb els vents fent la melodia plegats i primer i magnífic so i solo del clarinet baix, ja una mica més viu de tempo. I un tema sorprenent pels canvis que té és el que comença delicadament amb una molt bonica melodia de clarinet, per després reconvertir-se en quelcom força marxós, i també amb una guitarra força potent i resta d’instruments  en una melodia col·lectiva esbojarrada, recuperant la calma ja al final del tema. I un dels més potents és “PeCe” iniciat amb un baix contundent per després afegir-s’hi la resta d’instruments i la secció rítmica de nou amb un ritme ternari complex i tots els vents tocant junts la melodia entremaliada. Hi ha un break amb el pianista fent la seva improvisació on tot es calma temporalment. I ja finalment, el tema més vital és “Oriental Babylon” i de nou amb un ritme ternari  definit per la secció rítmica i melodia oriental balcànica feta per clarinet i trombó. Un projecte força interessant, la veritat sigui dita.
 
I ja els començarem escoltant amb el tema més delicat i anomenat...
 
5.2.- The End of the Beginning (Tome Iliev) 6m39s.
 
I ja heu vist quin tros de tema i com l’han anat desenvolupant amb un final impressionant i majestuós, tot i acabar-lo dolçament. Iniciat amb les timbales del baterista Böckli i posterior melodia amb el clarinet del líder, on ell es dobla també amb el clarinet baix. I l’entrada melòdica del trombonista, què bonica, i com desenvolupen la melodia anant més enllà. El so del clarinet, profund. El del piano, també, i sempre amb les timbales sonant. El so estratosfèric de la guitarra de Baumgartner és d’aquells que et gelen la sang. La seva improvisació, electritzant. I com va tirant el tema, in crescendo cada vegada més intens, més potent, més majestuós, per ja recuperar la melodia a càrrec del trombonista suís Weiss i arribar al dolç final amb el clarinet del líder i acord final del guitarrista. Preciós tema per començar-los a escoltar.
 
I no deixaré de dir-vos que entreu als webs de:
Discordian Records: www.discordianrecords.bandcamp.com,
Moonjune Records: www.moonjunrecords.com,
Auand Records: https://auand.com/,
Segell Microscopi: https://www.microscopi.cat/,
CRU Records: https://alcrurecords.com/,
Tejo Milenario: http://www.tejomusic.com/,
Etc, etc...enllaços que trobareu al blog.
 
I els seguirem escoltant amb el tema que titula el projecte i anomenat...
 
6.6.- Trinaiska (Tome Iliev) 8m15s.
 
I quina rítmica més impressionant la d’aquest tema i com l’han acabat de cop amb el clarinet del líder. Ara bé, els inicis ens han deixat noquejats per la consistència de baterista i baixista. La melodia l’ha fet el clarinetista i líder Tome Iliev, i què interessant i insistent el canvi tonal en el Pont o la B del tema. Trombonista i guitarrista fent un duet esglaiador, Weiss i Baumgartner. I de quina manera apareixen uns acords allargassats del teclista Lana. I com la improvisació del trombonista suís ens ha deixat clavats a la cadira. Un so profund, posteriorment amb notes soltes i marcades. I com fan la juguesca electrònica d’efectes amb el guitarrista i companys. Notes soltes i solistes del teclista, i sempre la contundència de la base rítmica, quina potència tots dos. Melodies balcàniques als teclats i també al trombó, clarinet, ja recuperant el tema per ja apropar-nos al final, un final acabat sobtadament pel clarinet del líder, a duet amb el guitarrista.
 
Tome Iliev Sextet és un conjunt macedoni, suís i francès amb seu a Zuric, Suïssa. Després de guanyar el premi del públic al prestigiós ZKB Jazzpreis Festival in Moods (Zuric) el setembre de 2020, van anar a l'estudi per enregistrar el seu segon àlbum, aquest  “Trinaiska”, que vol dir tretze en llengua macedònia. En comparació amb el primer àlbum, que es va inspirar principalment en les melodies i líriques dels Balcans, aquest segon àlbum posa en joc les idees, sensibilitats, inspiracions i sentiments de tots els membres per crear un so únic ple d'efectes, elements dub, doblats, bateria de rock, guitarres a lo “Tarantino”, improvisacions espacials i obertes. La banda ha tocat a Suïssa, Alemanya, Àustria, Eslovènia, Bòsnia i Hercegovina, Macedònia i Bulgària. “Trinaiska” està dedicat al guitarrista de la banda Valentin Baumgartner, que va morir tràgicament en un accident de senderisme un parell de mesos després d’enregistrar el disc a l’estudi.


I un altre gran tema és...
 
7.4.- Waiting fot the Ror-Bus (Tome Iliev) 5m02s.
 
I quin altre tema més impressionant que ens han fet aquests magnífics músics. I aquest amb una melodia molt engrescadora sobretot en la A del tema, el que sembla el motiu principal, tot i ser el Pont o la B, també molt maco. I com el baterista ens ha acaronat amb els redobles fets de manera continguda, i ja amb la magnífica improvisació del líder al clarinet baix. Tome Iliev ens ha tornat a corprendre per la seva dolça musicalitat amb aires balcànics i so profund del seu clarinet baix. I l’han recolzat pianista i a moments el guitarrista, arribant posteriorment a un clímax impressionant, moment en el qual hem tingut la dolça entrada del trombonista Weiss que ha estat també molt reeixida. Una bona improvisació d’aquest trombonista, ell sempre recolzat per la base rítmica de baixista i baterista, acords puntuals del pianista Lana, i ja per recuperar el motiu principal melòdic, preciós i acabar-lo de cop, amb la mateixa melodia que l’han començat. Un tema també impressionant.
 
Us recordo també que entreu a les següents pàgines web dels locals on es fa Jazz..
23 Robadors:
https://23robadors.com/programacio/,
Jamboree Jazz Club:
https://jamboreejazz.com/agenda/,
Campari Milano:
https://www.camparimilano.com/programacio-musical/,
etc, etc....al blog hi trobareu l’enllaç a la seva programació.
 
I ja els acabarem d’escoltar en el tema...
 
8.3.- PeCe (Tome Iliev) 7m59s.
 
I quin final més brutal, de cop, d’aquest increïble tema. L’han començat però amb el motiu principal fet pel baixista Künzli, acords brillants del pianista Lana, melodia a càrrec dels clarinets del líder clarament doblats. I com els canvis rítmics ja han aparegut ben aviat, amb una rítmica trencada, ternària, i el so brillant del clarinet del líder. El primer “break” ha aparegut mitjançant el pianista Lana i la seva subtil improvisació. De mica en mica però, l’ha anat desenvolupant amb el consistent suport de la base rítmica potent del baterista Böckli i contrabaix de Künzli. Una llarga improvisació força rítmica que ha deixat pas al motiu principal, també amb un altre “break” on el guitarrista punteja la seva guitarra acompanyat del baixista i els copets al canto de la caixa del baterista. Uns moments de calma amb el magnífic so del clarinet del líder, i que de mica es van desenvolupant agafant embranzida i potència arribant també a un nou i impressionant i brutal clímax, amb les notes del trombonista i guitarrista. Tots plegats per ja recuperar el motiu principal melòdic, quasi amb una improvisació col·lectiva, i acabant-lo de cop. Brutal tema per acabar-los d’escoltar. Bravo Tome Iliev, bravo nois.


I ja per acabar el programa d’avui entrarem amb una mica més de tralla i ara escoltarem alguns temes dels Ellipsis Quintet i el seu “Avoid the Void” publicat el 20 de maig de 2022. Es va enregistrar als Green Lobster Studios, Graz, Àustria, ho va mesclar Vasilis Nalbantis i masteritzar John Christodoulatos al Sweet Spot Studio, i sí que m’ho va enviar Maria Chelnokova de Tejo Milenario. I els músics són: Vasilis Nalbantis - Trompeta. Tomas Lukac - Guitarra elèctrica. Lajos Tóth - Piano/Teclat. Markus Oberleitner - Baix elèctric i Balázs Balogh - Bateria. I sembla que les composicions puguin ser de Vasilis Nalbantis però com que no ho veig per enlloc, seran col·lectives del quintet. I com sempre dir-vos que al blog hi trobareu la pàgina web del grup: https://www.ellipsisquintet.net/ i al seu bandcamp, on el podreu adquirir:
https://ellipsisquintet.bandcamp.com/album/avoid-the-void.
 
I aquest és un disc amb 8 temes on també hi trobarem arrels de músiques balcàniques. Escoltarem temes on també el J-R-P hi serà força present, i tot plegat mixturat amb el Jazz. Els ritmes també són diversos, i per això hi tenim un tema a tempo de balada tot i els canvis que hi inclou i sovint, amb la potència de la base rítmica, l’anomenat “Libation”, on els escoltarem amb un instrument autòcton que encara no he desxifrat. “Minor Setback” comença delicadament, i s’hi estarà una bona estona amb el so de la trompeta, però cap a la meitat tindrà un canvi brutal amb la guitarra distorsionada. I un que també comença delicadament amb acords brillants del piano és “Phai”, amb un canvi posterior a tot Funk. I el primer track i tema que titula el projecte “Avoid The Void” és també força rítmic i tempo mèdium a tot J-R-P, amb una guitarra increïblement sònica i solista. I el tema “The Call” té uns inicis relativament potents amb canvis macedònics posteriors i sempre amb una base sòlida. Moments de “break” com quan s’ha quedat sol el trompetista, recuperant aviat la potència de la base. I un altre que comença així de Funk marcat pel baix elèctric i teclat és “North of the South”. El tempo és mèdium high amb una qüestió rítmica força contundent i amb aires balcànics, també. I ja ens queden els dos més vitals, el primer l’anomenat “Rhaiko” iniciat a duet de trompeta i guitarra i ells dos fent la melodia amb aires balcànics de nou i una bona trempera. I ja finalment el “Comfort Zone” iniciat amb contundència melòdica i rítmica, però continuat amb delicadesa melòdica, tot i la rítmica contundent, amb aires balcànics. El tema es desenvoluparà amb tots ells a tot J-R.P i més pels sons estratosfèrics del guitarrista.
 
I ja els escoltarem en el tema més tranquil, l’anomenat...
 
9.4.- Libation (Ellipsis Quintet) 5m36s.
 
Doncs sí, de nou escoltem unes músiques de la zona balcànica. El tema és força contingut des del punt de vista de ritmes i tempo, aquest força tranquilet. Haureu notat que el tema acaba així com en suspensió, com si faltés alguna nota, per després també amb el piano. I l’han acabat amb la mateixa melodia que l’han començat, aquesta amb uns aires  mig orientals. I aquí la trompeta de l’ànima del grup en Vasilis Nalbantis, és la que domina la que fa que tot vagi d’aquesta manera. I hem escoltat un violí que podria ser baríton, car no el noto gaire amunt del registre. I sí, passat pel sedàs de l’electrònica per l’efecte que se li nota. I en un tema com aquest, el so d’aquest violí se li escau la mar de bé. No sé pas qui és el músic que l’ha tocat. I després han recuperat la melodia balcànica per tornar-hi a ser, i ja arribar al final del tema i piano darrer en supensió, l’acord final.
 
Ellipsis Quintet, que s’estan per Àustria, és un ambiciós projecte musical de Vasilis Nalbantis on "l'est es troba amb l'oest". Les influències tradicionals de la música balcànica, grega i de la Mediterrània oriental coincideixen amb el jazz, el rock i la fusió, per formar una amalgama "prog-world-jazz" que respecta la història de totes les diferents influències musicals i celebra un projecte artístic obert, desinhibit i expressivament, sense complicacions. Les principals forces motrius són l'emoció honesta i l'amor per l'exploració. Han fet diversos concerts d'èxit a Àustria, Eslovènia, Eslovàquia i Hongria. I després de l'èxit del llançament dels seus dos senzills, el 20 de maig de 2022, van publicar el seu àlbum de debut, "Avoid the Void", aquest que estem escoltant.
 
I els seguirem escoltant en un altre tema, aquest força potent tot i els canvis rítmics...
 
10.2.- Minor Setback (Ellipsis Quintet) 6m06s.
 
I amb aquest tema iniciat amb uns acords del teclat i després dolçament per la trompeta del suposat líder o si més no, ànima de tot plegat, ens han tornat a situar en una ona càlida. De quina manera s’esplaia el baterisa amb els cops als plats. La melodia és força bonica, feta amb molt bon gust, sí. La fan trompetista i guitarrista, i a moments aquest sol i amb sons estratosfèrics. La base rítmica de dos amb Markus Oberleitner, baix elèctric i Balázs Balogh, bateria, els hi ha donat tot el suport. Però ai las quin canvi quan apareix la guitarra amb aquest so tan de J-R-P, quina potència. Aquí el tema té un canvi substancial, cosa que no dura gaire, car sembla el Pont o la B del tema.  I quin motiu repetitiu més inquietant i potent. Però com que la melodia segueix, hem recuperat la dolçor inicial. Un tema a tempo slow però marcat dolçament abans d’entrar a sac, la guitarra de Tomas Lukac, aquesta amb un so “Tot Fusió”. I sí quin final més espaterrant amb el so d’aquesta guitarra electronificada per totes bandes. Potència, potència....però amb un final de nou tranquilet, tot i escoltar al baterista fent una sèrie de redobles, acabant-lo com sempre us dic, car en un directe s’allargassaria segons públic i músics.
 
Us recordo també que entreu a les següents pàgines web dels locals on es fa Jazz..
Nota 79: https://www.nota79.cat/events/,
Nova Jazz Cava:
https://www.jazzterrassa.org/ca/programacio/upcoming,
Jazz Club la Vicentina:
https://jazzclublavicentina.blogspot.com/, nosaltres aquest 26 de maig amb un Trio d’Asos, i ells són Dani Pérez, guitarra; Horacio Fumero, contrabaix i Guillem Arnedo, bateria a partir de les 10 de la nit i entrada gratuïta.
etc, etc....al blog hi trobareu l’enllaç a la seva programació.
 
''... un quintet que ha trobat el seu camí. Els esforços de Vasilis i tots els músics van arribar a bon port. Després de molta feina van aconseguir un autèntic resultat musical de caràcter especial i identitat de qualitat. Alt nivell de musicalitat, sensibilitat i ethos''. - Vasilis Rakopoulos.


I els seguirem escoltant en el tema...
 
11.5.- Phai (Ellipsis Quintet) 5m24s.
 
I amb aquest tema hem pujat una mica de tempo, i ja s’ha notat només amb la “Intro” del teclista. Però ai las, quina trempera quan ha aparegut la base rítmica amb baterista, baixista i guitarrista fent uns acords magnífics, amb alguns acords del teclista. La trompeta de Vasilis és qui fa la melodia i de nou amb aires balcànics. I quin trempera té el tema coses de la gent que remena la rítmica del grup. I el tema és força llarg i quin canvi més brutal quan apareix la guitarra i el seu so tan estratosfèric en el seu solo, increïble. Brutal improvisació a tot J-R-P per so, efectes i fraseig. Tomas Lukac s’ha esplaiat la mar de bé i nosaltres ens hem quedat frapats. I després quin duet de baixista i baterista ells dos fent una aportació solista, potser més la del baterista Balázs Balogh. La qüestió rítmica d’aquest tema rau en aquests dos, bàsicament, i què bé ho han fet, i amb quina trempera. I ja després, tema i final de cop, brutal.
 
''Artists In The Spotlight” no és el tipus de bloc de música que valora la música amb estrelles o polze cap amunt o porquets rosats o el que sigui. Però si ho féssim, aquest àlbum rebria tantes estrelles que no cabrien en una pàgina de paper A4! Veritablement una peça excepcional de domini musical.'' - Kenneth Hilyard, blog de música “Artists In The Spotlight”.
 
I ja els acabarem escoltant amb el potent tema anomenat...
 
12.7.- North of the South (Ellipsis Quintet) 5m09s.
 
I carall quin altre tros de tema i rítmica, però també amb canvis i “breaks” com el que hem escoltat quan s’ha quedat sol el baixista fent un solo brutal, a tot Jaco Pastorius. I és que el tema ha començat amb una trempera increïble, a més a més de la qüestió rítmica que és així com trencada per com fan el canvi quan acaben la frase. És qüestió de fixar-s’hi. Baixista, teclista i baterista fan un tasca immensa, mentre que el trompetista és qui fa la melodia, i de nou amb aires balcànics. Un tema llarg de melodia, però que no es fa ni repetitiva ni res d’això. I el guitarrista també s’hi ha afegit amb el seu so a Fusió. I quan ells dos es queden sols, baixista i baterista, recolzats dolçament per teclat. Markus Oberleitner al baix elèctric està immens, per so, per feina feta, per solo i també sense oblidar els aires balcànics. Brutal. El teclista també ha aparegut, però tot just abans de recuperar tots ells la melodia del tema, i amb un final força potent arribant a un clímax indescriptible. Gran tema per acabar-los d’escoltar i nosaltres el programa d’avui, que com sempre espero que us hagi agradat tan com a mi. I us recordo que primer hem escoltat a Juancristobal Aliaga, després el Tome Iliev Sextet per acabar com hem fet amb els Ellipsis Quintet. Ah, i recordeu que aquest divendres 26 hi ha concert de Jazz a la Sala Xica amb Dani Pérez, Horacio Fumero i Guillem Arnedo.
 
Doncs ara sí, ho deixem aquí, gràcies per ser-hi aquí o al blog del programa que ja sabeu què és www.jazzclubdenit.blogpspot.com.es i jo mateix Miquel Tuset i Mallol qui l’ha realitzat, xerrat pels descosits d’interessos comuns, espero, i seleccionat les seves músiques, us espero la setmana vinent, si podeu, voleu i en teniu ganes i us desitjo molt bona nit i bon Jazz Club de nit en el Jaç de cadascú. Miquel Tuset i Mallol.

 

blogger templates |