Molt bona nit a tothom, benvinguts a Jazz Club de Nit aquí a Ràdio Sant Vicenç 90.2 aquí a Ràdio Abrera 107.9 aquí a Ràdio Joventut aquí a Ràdio Molins de Rei 91.2 aquí a Eixample Barcelona Ràdio amb un programa de Jazz per a vosaltres que us agrada el Jazz, com deia el nostre amic Cifu. A ell li dediquem el programa avui i cada setmana que el fem, o sigui que un petó ben gran Cifu. Aquí Miquel Tuset i Mallol qui us parla, presenta i realitza aquest programa i com sempre amb les novetats de músics i editorials. I ja sabeu que aquest programa forma part de la plataforma col·lectiva i internacional anomenada “esfera jazz”, i que al blog hi trobareu l’enllaç. He dit col·lectiva i ara dic també de pirades i pirats del Jazz i ara ja en som més de seixanta entre podcasts i pàgines web totes relacionades amb el món del Jazz.
 
I abans de dir-vos res més, doncs això, que el divendres passat 21 d’abril vam gaudir d’allò més amb el magnífic concert que ens van fer Benny Sharoni Quartet, amb ell mateix al saxo tenor, Joan Monné, piano; Ignasi González, contrabaix i Xavi Hinojosa, bateria. Vam tenir una Sala Xica que feia goig, aplaudint les intervencions solistes dels músics i finals de temes, i tot plegat va ser tot un luxe. Gràcies per venir i a l’Ajuntament de SVdH pel seu suport.
 
I ja parlant del programa d’avui, dir-vos que el dedicaré a projectes de l’editorial americana Origin Records, i tot gràcies al bon rollo del seu director, en John Bishop, des d’aquí, thanks John. Tindrem al trombonista Michael Dease, “The Other Shoe”; al contrabaixista Jeff Johnson, “My Heart” i al guitarrista Jason Keiser, “Shaw’s Groove”.


Començarem amb la música del contrabaixista Jeff Johnson, “My Heart”. Disc publicat el divendres passat 21 d’abril de 2023 per Origin Records. Enregistrat per Dennis Carter als Falcon Studios, Portland, Oregon el 4 de desembre de 1991. Enregistrat en directe a 2 pistes DAT. Editat per Floyd Reitsma, Studio Litho, Seattle, WA. Masteritzat per Rachel Field, Resonant Mastering, Seattle, WA. Dibuix de portada de Jeff Johnson. Fotografia de Jeff Johnson per Lisa Hagen Glynn. Disseny i maquetació de la portada per John Bishop. Produït per Jeff Johnson. I aquí hi tenim a John Gross - saxo tenor. Art Resnick - piano. Jeff Johnson - contrabaix i Billy Mintz - bateria.  I si esteu interessats en aquest disc al blog hi trobareu l’enllaç: https://originarts.com/recordings/recording.php?TitleID=82871.
 
Doncs sorprèn la vigència d’aquests temes enregistrats el 1991 i tot just acabats d’editar pel John Bishop el d’un enregistrament en directe força ben fet pel so. Es nota també per la llargària dels temes, de dos sobretot de més d’11 minuts. 6 temes amb balades com “Leviatan”, un del llargs, quin goig, quanta estona de delicada música. El tema que titula el disc és també una balada preciosa, llarga també que depassa els 9  minuts. Un altre tema així de dolç és “Watercolours”, aquest però una mica, mica, més viu de tempo. Un tema sorprenent és “Studio City” interpretat a duet de saxo tenor i bateria amb tot el gust per la més estricta modernitat. “Companions” funciona a tot delicat Swing ja al començament, incrementant-se posteriorment la intensitat i energia d’aquest Swing sense modificar el tempo. I ja finalment “Linden Station” és el tema més llarg i el més potent i també a tot Swing. El tempo no és que sigui molt viu, però sí que els solistes quan convé fan les seves improvisacions amb més energia, la qual cosa es nota per com percebem el resultat final del tema. Un disc actual, tot i haver-lo enregistrat 32 anys abans.
 
Els escoltarem en el preciós tema anomenat....
 
1.6.- Watercolours (Jeff Johnson) 8m59s.
 
Doncs ja veieu amb quin tros de tema hem començat el programa. Si penses que això ho van enregistrar el 1991 te n’adones que no han passat els anys, musicalment parlant, car la seva modernitat és evident. Enregistrat en un estudi i amb un DAT, una Digital Audio Tape, aleshores en boga, i recuperat gràcies a John Bishop, gràcies John. Un tema molt dolç on el saxo tenor californià John Gross ens ha acaronat amb el seu so. Tema de 9 minuts amb llargues improvisacions, la del saxo tenor i la del pianista, fent el líder Johnson i el baterista Mintz, la gran tasca de donar-los el suport adequat. Un final delicat, més o menys com l’han començat, ja amb la melodia a càrrec de Gross al tenor. Es nota ja d’entrada la presència del baixista per com ho són les seves notes, de presents, quasi com les del saxofonista. De fet, el pas de la melodia a la improvisació de Gross quasi que no l’hem notat, així de lligades han estat les seqüències de notes. Un llarg solo, molt ben executat i fet amb un gust exquisit. El pianista Resnick l’ha seguit amb una digitació precisa i clara, un pianíssim delicat i tècnic, brillant per les notes més enllà del registre mig, acords a dues mans, dolçor i delicadesa, com la del tema que recupera de nou el saxo tenor Gross, acabant-lo dolçament amb un llarg “pedal”. Un trio que acompanya a un saxo tenor, aquest amb el seu West Coast Jazz en el seu so i fraseig.  Preciós tema per començar-los a escoltar.
 
Jeff Johnson de Minneapolis, es va traslladar a l'est a principis dels anys 70 per tocar amb la banda de Philly Joe Jones. Passant les dues dècades següents mudant-se de ciutat en ciutat, es va instal·lar ràpidament en una existència musicalment rica amb el seu trasllat el 1989 a Seattle. A més de convertir-se en membre dels trios fonamentals de Hal Galper i Jessica Williams, Johnson estava creant un altre treball amb el saxofonista John Gross i el baterista Billy Mintz, a qui havia conegut mentre vivia a San Diego, juntament amb el pianista Art Resnick, que va tornar als seus primers dies de manera de tocar i recentment s'havia traslladat a Portland. En acabar una gira a la costa oest de 1991 amb aquest quartet, Jeff va reservar un estudi durant unes hores per capturar on els havia portat la musa. Cinta a la mà, van acordar que havien trobat una mica de màgia, i després tots van anar per la seva banda. Van revifar els moments una i altra vegada en diferents combinacions al llarg dels anys, mentre “My Heart” es va mantenir a la prestatgeria. Sempre amb ganes de publicar l'àlbum per honrar a Jeff, John, Billy i Art i amb tot el que van donar a la música, 32 anys després ha arribat aquest moment, i això ens ha dit John Bishop.
 
I seguirem amb un altre tema a tot delicat Swing i anomenat..
 
2.3.- Companions (Jeff Johnson) 8m23s.
 
Doncs acabem d’escoltar un tema a tot delicat Swing, allò que en diem, quasi sense molestar, fet tot plegat amb una gran delicadesa. Aquesta sonoritat continguda, la del saxo tenor, probablement a causa del bon gust de qui ho va enregistrar. El so està força equilibrat, i de nou les notes del baixista són molt presents. També el pianista amb els seus acords ho ha estat. El so del baterista, molt al darrera però essent-hi amb la seva pulsió rítmica. El tema l’ha començat el pianista Resnick amb una curteta “intro”, i de nou el saxo tenor Gross ens n’ha fet la melodia, amb el seu so força contingut i dolç. Ha endegat la improvisació sense solució de continuïtat a partir de la melodia, i de nou ens ha impressionat el seu discurs tan melòdic, i tant compenetrats com han estat la resta de companys amb ell, que per això el tema es diu “Companions”, que és “Companys”. I el pianista Resnick s’ha quedat sol al capdavant de la Secció Rítmica, del Trio Base què és de per sí una màquina rítmica i melòdica única. Bona digitació, bones frases creades a partir de les harmonies, recursos a dojo que ens els està mostrant a cada tema, i unes maneres força modernes de concebre la música, el Jazz. I al líder Johnson l’hem pogut escoltar finalment improvisant, i la veritat és que ens ha deixat clavats a la cadira, “noquejats”, “estabornits” per com de bé ho ha fet; per la seva pulsió tan persistent, tan rítmica, pel seu llenguatge jazzístic, per la seva tècnica amunt i avall del mànec de la “berra”, amb una total afinació. Un gran baixista sense cap mena de dubtes i ves per on que no massa conegut pel gran públic. Un altre gran tema d’ell i grans intervencions de tots quatre, amb el baterista amb tasques estrictes de fer córrer la màquina rítmica.
 
I no deixaré de dir-vos que entreu als webs de:
 
Fresh Sound Records: www.freshsoundrecords.com,
Quadrant Produccions: www.quadrantproduccions.es
Temps Record: https://tempsrecord.cat,
Youkali Music: http://youkalimusic.com,
Origin Records: https://originarts.com/,
Errabal Jazz: 
http://www.hotsak.com/Errabal-es?set_language=es.
 
I ja els acabarem d’escoltar en el llarg primer track i tema..
 
3.1.- Linden Station (Jeff Johnson) 12m26s.
 
Doncs hem acabat de nou a tot Swing amb un altre gran i llarg tema del líder Jeff Johnson. 12 minuts i mig d’un gran Jazz, i aquesta vegada havent improvisat tots quatre. I ves per on que a Billy Mintz l’hem vist diverses vegades, una al Jamboree amb Russ Lessing i una altra a la Nova Jazz Cava amb l'Adam Kolker i sempre amb l’amic Masa Kamagushi al contrabaix. Gran solo final d’aquest gran baterista que la major part dels temes ha estat fent les tasques de portar-los a tots a bon port. En Billy Mintz de Nova Yotk; Jeff Johnson i Art Resnick de Minnesota i John Gross de Califòrnia, una bona barreja d’estils jazzístics que es complementen la mar de bé, cadascú amb el seu llenguatge. I el tema l’han acabat amb un magnífic “Turn Around” el qual ens ha portat al definitiu final delicat. Però l’han començat ja amb el motiu principal a càrrec del saxo tenor Gross, ell fent-nos la melodia. Qui primer ha improvisat ha estat el líder i baixista, i de nou amb una gran pulsió sobre les cordes, amb un so magnífic i precisa afinació alhora que una grandíssima tècnica i millor llenguatge. Un dels grans baixistes, sense cap mena de dubtes, que per això va tocar amb gent com Philly Joe Jones, Charlie Rouse, Barney Kessel, Chet Baker, Lew Tabackin, Eddie Daniels, Joanne Brackeen, Julian Priester, Billy Hart, George Cables, Bud Shank, Claudio Roditti i Michael Wolfe, increïbles músics tots ells, i ell. I l’Art Resnick al piano l’ha seguit, i de nou amb una gran tècnica i brillantor, a ell que li agrada tocar una mica més amunt del registre mig del piano, on ell brilla més. El so de l’instrument, també és obra i gràcia del tècnic que ho va enregistrar, esclar, i del mateix instrument. I resulta que aquest músic és també escultor d’obres en metall i fotògraf. Compon música moderna i també clàssica contemporània. I John Gross al saxo tenor l’ha seguit i de nou amb un fraseig i tècnica abassegadora, alhora que gust exquisit i modernitat a dojo, ell que el 1990 va estar nominat per millor solo i seu àlbum a trio, “Three Play” amb Putter Smith i Larry Koonse. Gran tema per acabar-los d’escoltar, gràcies John Bishop per recuperar aquesta meravella.


I seguiré amb Michael Dease, “The Other Shoe” the music of Greg Hill, disc publicat el 17 de març de 2023 per Origin Records. Enregistrat i mesclat per Corey De Rushia, als Troubadour Recording Studios, Lansing, Michigan, el 5 i 6 de setembre de 2022. Masteritzat per Josh Connolly a l’Studio A, Las Vegas, NV. Disseny i maquetació de la portada fet per John Bishop. I aquí hi tenim a Michael Dease, trombó, (tots) i saxo baríton (4,7,10), percussió (4). Joel Pérez - trombó (4,7). Virginia MacDonald, clarinet. Geoffrey Keezer, piano (1,2,3,5,6,9). Luther Allison,  piano (4,7,8), Fender Rhodes (10). Liany Mateo, contrabaix. Rodney Whitaker, contrabaix (3) (2n solo de baix). Colleen Clark, bateria i plats. Kevin Jones - percussió (5,7,10) i Gwendolyn Dease, percussió (5,7,10). I tots els temes semblen ser de Greg Hill. I si us interessa adquirir-lo, al blog hi trobareu l’enllaç a la pàgina web: https://originarts.com/recordings/recording.php?TitleID=82868.
 
I aquest disc del Michael té 10 temes i el Swing hi és en alguns d’elles. Hi ha dos temes a tot Blues, el primer i delicat “Hello, Blues” i el “The Goodbye Blues”, ambdós delicats de tempo, i potser més el darrer. I balada és també el tema “The Classic”, com “Shorty’s Tune”, preciosa, mentre que  “The Sleeper” té un tempo no gens viu, i tema on la clarinetista Virginia MacDonald ens mostra la seva gran talla en un solo brutal, i més que en faran els companys a tota “tralla” la de la baterista Colleen Clark. I un altre tema delicat és “Summer Nights” amb una llarga intervenció del pianista Luther Allison.  I el tema més “sabrosón” és “Rio Mio” amb el líder tocant el saxo baríton i deixant el trombó per a Joel Pérez. I el darrer track i tema que titula el disc “The Other Shoe”, és força divers pel que fa a ritmes amb Allison tocant el Fender Rhodes. El tempo és mèdium però el que més captiva és la potència com el desenvolupen, el líder al trombó i la baterista Colleen Clark. Un tema de 15 minuts magnífic on se’ls veu evolucionar i desenvolupar-lo, on també hi ha breaks diversos on sembla aturar-se tot, però no. I el tema més curt és el més vital de tempo i aquest és “Wake Up Call”, el qual i després de la presentació del tema començaran les improvisacions a tot Swing.
 
Doncs crec que una bona manera de començar-los a escoltar és fer-ho amb el preciós Blues ple de Mississippí, tema com tots de Greg Hill  i arranjat pel líder Michael Dease, també com tots, i anomenat...
 
4.4.- The Goodbye Blues (Greg Hill) 5m38s.  
 
Doncs quin gran tema i Blues per començar-los a escoltar. Un “tros de blues” d’aquells dels més primerencs amb tots els aires dels més clàssics, i quins canvis i diversos colors musicals hem tingut, amb els tres vents, clarinet, trombó i saxo baríton. I el tema l’ha començat el pianista Luther Allison ell solet amb una “intro” preciosa. El baixista s’hi ha afegit amb les seves profundes notes, i la baterista amb uns lleugers copets al plat, i ja amb el seu redoble hem escoltat la primera improvisació a càrrec del baixista Liany Mateo, magnífica i amb un so força profund. Una molt bona pulsió rítmica la del baixista, bon llenguatge i gran tècnica i afinació. Els sons dels vents ens han impressionat, cadascun d’ells fent uns “quatres” o quatre compassos improvisant, i ella i ells han estat Virginia MacDonald, Michael Dease i Joel Pérez. I ves per on que en aquest tema el líder pot haver tocat el trombó i el saxo baríton a moments, o això he pogut llegir en els crèdits del disc. I al final amb una magnífica improvisació col·lectiva de tots els vents com aquelles de l’època del Jazz primerenc de New Orleans. I el pianíssim de Luther Allison ens ha acaronat, ell que és multi instrumentista tocant també la bateria, acabant el tema dolçament tal i com l’ha començat.
 
El trombonista Michael Dease, guanyador de l'enquesta perenne de crítics de DownBeat, ha acceptat el seu paper com a portador de la torxa dels seus mentors i dels grans avantpassats del jazz durant els seus 15 enregistraments d'última generació. Per a ”The Other Shoe”, Dease s'acompanya del formidable compositor Gregg Hill, ampliant la seva paleta rítmica i harmònica amb una perspectiva flexible i actual, mentre es manté fidel a la sensibilitat del seu nucli musical. Amb el prodigiós pianista Geoffrey Keezer com a paper central, Dease porta una àmplia selecció de músics, cadascun d'ells específicament afegit per les seves perspectives musicals i talents únics, com ara la clarinetista Virginia MacDonald, Liany Mateo al contrabaix i Colleen Clark a la bateria, entre d’altres.
 
Us recordo també que entreu a les següents pàgines web dels locals on es fa Jazz..
23 Robadors:
https://23robadors.com/programacio/,
Jamboree Jazz Club:
https://jamboreejazz.com/agenda/,
Campari Milano:
https://www.camparimilano.com/programacio-musical/,
etc, etc....al blog hi trobareu l’enllaç a la seva programació.
 
I us vull posar el tema més llarg, darrer track i que titula el CD, divers de ritmes i amb breaks diversos anomenat...
 
5.10 The Other Shoe (Greg Hill) 14m53s.
 
I quin tros de tema, llarg i increïble que acabem d’escoltar. I ara el líder ha tornat a tocar trombó i saxo baríton, i sempre amb Virginia MacDonald al clarinet, ara amb Luther Allison al Fender Rhodes, Liany Mateo, contrabaix,  Colleen Clark, bateria i les percussions de Kevin Jones i Gwendolyn Dease. 15 minuts donen per molt, i això és el que hem tingut nosaltres, molt bon Jazz del més modern, el més contemporani i força relacionat amb l’Avantgarde, amb el Jazz de Vanguardia. Tema iniciat dolçament pel teclista i el Fender Rhodes, i de mica en mica la resta de companys, trombó de Michael Dease, clarinet de Virginia, i cada vegada més presència de la baterista Clark, ella que sembla ser la primera dona en obtenir el Doctorat de la Universitat de North Texas en coses aquestes de les percussions més diverses. Gran i primer solo d’aquesta extraordinària músic, que amb el clarinet ens ha tornat a dir que lo més actual del Jazz es pot fer, i que el so no n’és estranyament antiquat. Brutal aquesta dona músic. I el trombó del líder ha aparegut entremig d’un “break” on ha semblat que s’aturava tot, però no, ha seguit, ha seguit. Improvisació del líder en l’ona més avantguardista, i també per com els companys l’han recolzat, sobretot la baterista Clark. I ell mateix, el líder, ha deixat el trombó i ha agafat el saxo baríton per deixar-nos bocabadats, per so i fraseig, amb el Fender Rhodes de Allison ben present acompanyant-lo. I després d’unes frases solistes al baríton, el teclista ha quedat comandant la nau musical, amb tota la contemporaneïtat possible. Brutal i llarg tema, a vegades amb recurrència rítmica. Un darrer “break” ens ha deixat sols amb la reeixida improvisació del contrabaixista Liany Mateo el qual ha brillat de nou llargament. Què increïble el canvi rítmic al final amb els vents fent un “riff”, ideal per a gaudi de la magnífica baterista i de tots nosaltres, i final feliç a tempo doblat i viu amb el líder al trombó, el d’aquest llarg i increïble temarro contemporani, darrer track del disc, que acabant com ha acabat, sembla que en els directes encara podria durar més, at infinitum, vaja.
 
I no deixaré de dir-vos que entreu als webs de:
Discordian Records: www.discordianrecords.bandcamp.com,
Moonjune Records: www.moonjunrecords.com,
Auand Records: https://auand.com/,
Segell Microscopi: https://www.microscopi.cat/,
CRU Records: https://alcrurecords.com/,
Tejo Milenario: http://www.tejomusic.com/,
Etc, etc...enllaços que trobareu al blog.
 
I m’ha agradat el tema sabrosón que ara escoltarem, l’anomenat..
 
6.7.- Rio Mio (Greg Hill) 6m04s.
 
I quin gust més exquisit el d’aquest tema on les percussions, baterista, baixista i pianista tenen tot el ritme càlid del món. I l’han anat acabant els uns, els vents, fent el motiu principal i els altres, els percussionistes, fent les seves tasques solistes. I aquí el líder ha tocat el trombó i el saxo baríton, i Joel Pérez també el trombó. Luther Allison, piano; Virginia MacDonald, clarinet; Liany Mateo, contrabaix; na Colleen Clark, bateria i les percussions solistes de Kevin Jones i Gwendolyn Dease. I el líder ja l’ha començat fent-ne la melodia amb el trombó, el bo de Michael Dease per ben aviat agafar el saxo baríton i fer ja la primera improvisació, curteta sí. Després motiu principal del tema que ha deixat pas a la improvisació de nou increïble de la gran Virginia MacDonald, quina crac. I quin gust, i quin sabooor d’impro i de tema i quin suport de la base rítmica. I el posterior solo del trombó deu ser el del convidat Joel Pérez, i què bé ho fet també. Quina brillantor en les frases repetides que ha fet tot just abans del solo del pianista Allison. El piano i els seus acords és l’adequat per a un tema com aquest, amb aquest sabor. El pianista l’ha brodat, com en cada interpretació que li hem escoltat. I després, goig de percussionistes, i final amb el tema amb tots els tres vents i final brutal i de cop.
 
I ja per acabar els escoltarem en el curtet, vital i entremaliat tema a tot Swing i  anomenat...
 
7.1.- Wake Up Call (Greg Hill) 3m28s.
 
I quin altre bon tema acabem d’escoltar, i ves per on que amb diversitat d’estil respecte als anteriors, la qual cosa ens demostra l’amplada de mires del líder. El Swing ha aparegut en tot el seu esplendor gràcies a la secció rítmica i “walking” del baixista Liany Mateo. Un tema iniciat pels redobles de la baterista, motiu pel pianista i resta de companys, i ja la primera i brutal de nou la improvisació de la clarinetista Virginia MacDonald. La seva tècnica i digitació és excel·lent, de primera categoria, i el seu llenguatge força modern. I el solo del pianista que l’ha seguit, també brutal, el de  Geoffrey Keezer. I també el del líder al trombó, Michael Dease i un de brutal a càrrec de la gran Clark a la bateria. Un tema curtet i brutal de ritme i tempo que ha estat ideal per acabar-los d’escoltar. Un altre descobriment que hem fet avui, car en Jeff Johnson també ho ha estat, i això, en la versió completa del programa, la que podeu escoltar entrant al blog del programa.


I ja per acabar el programa podreu escoltar el darrer disc del guitarrista Jason Keiser, “Shaw’s Groove”. Disc publicat el 2023 per OA2 Records, que suposo és una filial d’Origin Records . Enregistrat per Steven Glaze a Highland Studios, Los Gatos, CA el 18 d'agost de 2022. Mesclat per Steven Glaze a Tone Freq Recording, San Jose, CA. Masteritzat per Ron Rice, Falls Church, VA. Fotografia de Walter Wagner i Marilyn Wagner. Disseny i maquetació de la portada per John Bishop. Produït per Jason Keiser. I aquí hi tenim a Jason Keiser i John Stowell - guitarra. Erik Jekabson - trompeta i fiscorn. Aaron Lington - saxo baríton. Dan Robbins - contrabaix i Jason Lewis - bateria. I si us interessa el disc el podreu trobar a l’enllaç que us posaré al blog:
https://originarts.com/oa2/recordings/recording.php?TitleID=22212.
 
Doncs aquest disc de 8 temes és força sorprenent. El fet que hi hagi dos guitarristes també ajuda, esclar. Amb el mestre guitarrista John Stowell i els quatre pilars de l'escena del jazz de la zona de la badia, el guitarrista Jason Keiser s'endinsa en la música i l'estètica dels grans enregistraments del trompetista Woody Shaw dels anys 70. El CD de Keiser, “Shaw’s Groove”  repassa a la seva manera molts dels temes que Woody Shaw interpretà allà pels 70s del segle passat. En trobem un parell en el disc del 1975 ”The Moontrane”, “Katerina Ballerina” i “The Moontrane”. Els temes “Zoltan” i  “Obsequious”, el darrer de Larry Young estan en el disc del 1976, “Love Dance” de Woody Shaw. Hi ha temes que Shaw va enregistrar en directe, concretament amb Louis Hayes  a Stuttgart  un març del 1976. “Jean Marie”, tema de Ronny Matthews el podem trobar en el “Little Red’s Fantasy” que Shaw va publicar el 1978. “Organ Grinder” el va publicar el 1979 en el disc “Woody III”. “Blues for Woody”, tema de Shaw i Matthews apareix al disc del 1981 de Shaw, “United”. I “Shaw’s Groove” del líder Jason Keiser, és el darrer tema que clou el disc, i és un cop d'ull a la influència del gran Woody Shaw, innovador de la trompeta al llarg de les generacions.
 
I proposo que els escoltem en el bonic tema anomenat...
 
8.4.- Katerina Ballerina (Woody Shaw) 5m51s.
 
Bé, i doncs quin canvi respecte a les músiques de l’anterior projecte. D’aquest projecte em sobte i m’agrada esclar, que hagi estat un guitarrista, el líder Jason Keiser qui hagi volgut retre aquest homenatge a un trompetista, al gran Woody Shaw. M’ha agradat molt el tema i melodia, feta d’entrada pel duet de trompeta i guitarra, suposo que la del líder. El canvi tonal en el pont és força maco i molt reeixit. La primera improvisació ha estat a càrrec del líder Keiser, mostrant-nos les seves bones maneres solistes. Erik Jekabson l’ha seguit amb la trompeta, ell que farà tota l’estona de Woody Shaw. I què bé ho ha fet, amb quin bon gust, quina excel·lència interpretativa. I amb un “break” ha aparegut la improvisació de Aaron Lington al saxo baríton, i també fent-la la mar de bé. Un tema força contingut, força càlid, melòdic, tractat amb molta dolçor pels solistes, però també pels dos de la base rítmica, Dan Robbins, contrabaix i Jason Lewis, bateria. Un preciós tema de Woody Shaw ideal per començar-los a escoltar.
 
Woody Herman Shaw Jr. (24 de desembre de 1944 - 10 de maig de 1989) va ser un trompetista, fiscornista, cornetista, compositor, arranjador, líder de banda i pedagog nord-americà. Shaw és àmpliament conegut com un dels trompetistes i compositors de jazz més importants i influents del segle XX. Sovint se li atribueix la revolució del llenguatge tècnic i harmònic de la trompeta de jazz modern, i fins avui és considerat per molts com un dels principals innovadors de l'instrument. Va ser un virtuós aclamat, mentor i portaveu del jazz i va treballar i gravar al costat de molts dels principals músics de la seva època.
 
I seguirem amb el tema del líder i que titula el disc..
 
9.6.- Shaw’s Groove (Jason Keiser) 6m15s.
 
I quin gran tema del líder Jason Keiser acabem d’escoltar, i ara si  amb els dos guitarristes jugant a parlar entre ells, l’un pel canal esquerre i l’altre pel dret, sense poder-vos dir quin a quin canal. La seva improvisació a mode de diàleg, que no com a pregunta-resposta ha estat exquisit, i ja d’entrada, què bé, ells dos, Jason Keiser i John Stowell. D’altres diàlegs han aparegut després, els de la trompeta i el del saxo baríton, ells dos Erik Jekabson i Aaron Lington. Un solo brutal del baixista Dan Robbins, acompanyat als plats i caixa per Jason Lewis a la bateria, i acords del líder a la guitarra. Al final recuperació del tema interpretat per tots plegats i un final força brutal amb un “pedal” on el líder ha fet una darrera improvisació amb tot el recolzament de la resta de companys.
 
Paris i Eric Dolphy (principis dels anys 60). El 1963, després de molts treballs professionals locals, Shaw va treballar per a Willie Bobo (amb Chick Corea i Joe Farrell), i va actuar i gravar com a sideman amb Eric Dolphy, amb qui va fer el seu disc de debut, Iron Man.
 
Blue Note Records (de mitjans a finals dels anys 60). A mitjans de la dècada de 1960, Shaw havia absorbit amb èxit els conceptes i la influència del seu mentor i amic, el saxofonista Dolphy, i mentrestant explorava les innovacions harmòniques del saxofonista John Coltrane i el pianista McCoy Tyner. Tots dos músics van contribuir molt al desenvolupament de l'estil de Shaw com a trompetista i compositor.
 
Us recordo també que entreu a les següents pàgines web dels locals on es fa Jazz..
Nota 79: https://www.nota79.cat/events/,
Nova Jazz Cava:
https://www.jazzterrassa.org/ca/programacio/upcoming,
Jazz Club la Vicentina:
https://jazzclublavicentina.blogspot.com/, nosaltres ja fins el 26 de maig que tindrem a Dani Pérez, Horacio Fumero i Guillem Arnedo, a partir de les 10 de la nit i entrada gratuïta, etc, etc....al blog hi trobareu l’enllaç a la seva programació.
 
I encara els escoltarem en el tema d’aquest gran innovador de la trompeta....
 
10.2.- The Moontrane (Woody Shaw) 6m48s.
 
I quina entrada més potent que té aquest tema. I de nou la melodia interpretada per vents i guitarra. El líder Keiser ha estat el primer en improvisar i de nou ens ha tornat a captivar per la seva mestria, pel seu gust per la tradició, per guitarristes de la vella escola. Les seves influències semblen més dels més moderns que no pas les de Barney Kessel, per exemple, i doncs si les de John Scofield i John Abercrombie, per exemple, car hi ha una diferència generacional entre ells. Aaron Lington al baríton ens ha tornat a “noquejar” pel so contundent i el fraseig potent amb alguns aires de Pepper Adams per parlar només d’algun. Erik Jekabson l’ha seguit, i ell amb tot el Shaw musical a les seves oïdes, que per això toca els seus temes com aquest “The Moontrane”. I John Stowell podria haver estat qui ha seguit en les improvisacions, ell un dels dos guitarristes. Els “quatres” compassos on el baterista ha fet solos amb els seus companys han acabat la roda de les improvisacions i ja per recuperar el tema i acabar-lo tots plegats, tal i com l’han començat. Gran tema de Woody Shaw i grans interpretacions de tots els solistes, i bon suport de la base rítmica de dos, Dan Robbins, contrabaix i Jason Lewis, bateria.
 
El 1970, Shaw va gravar el seu primer àlbum com a líder, Blackstone Legacy, per a Contemporary Records. Blackstone Legacy va comptar amb Bennie Maupin, Ron Carter, George Cables, Gary Bartz, Clint Houston i Lenny White. Això va ser seguit per un segon llançament sota el nom de Shaw, titulat Song of Songs. Durant aquest temps, Shaw es va traslladar a San Francisco per explorar noves oportunitats i es va relacionar estretament amb músics de la costa oest com Bobby Hutcherson, Eddie Moore, Eddie Marshall i Henry Franklin. El 1974, Shaw va tornar a Nova York, començant una associació amb Muse Records, gravant els àlbums: The Moontrane, Love Dance, Little Red's Fantasy i Iron Men, amb músics de l'escena creativa de les arts negres del mig oest com Anthony Braxton, Arthur Blythe i Muhal Richard Abrams.
 
I un altre magnífic tema de Shaw és el..
 
11.1.- Organ Grinder (Woody Shaw) 4m40s.
 
I quin final de cop i més brutal amb el so fosc de la guitarra del líder i el del saxo baríton de Lington. I el tema ha començat amb la melodia a càrrec dels tres solistes, guitarristes i trompetista i el saxo baríton afegint-s’hi en el pont i final del tema. Erik Jekabson a la trompeta ens ha impressionat de nou pel seu fraseig i gran tècnica alhora que bon gust musical. Jason Keiser l’ha seguit improvisant magistralment i què maco quan s’ha quedat sol a càrrec de la secció rítmica, amb baixista i baterista. Un “walking” brutal de Robbins al contrabaix ens ha apropat al Swing, tot i que el baterista Jason Lewis ha anat a la seva bola. El saxo baríton de l’Aaron Lington ha tornat a fer retronar les parets pel seu so i fraseig consistent. El retorn a la melodia ens ha situat ja al final del tema, acabant-lo de cop. Brutal tema de Woody Shaw i millors improvisacions de tots.
 
Columbia Records (finals de la dècada de 1970). Després de treballar freqüentment amb Hutcherson, Art Blakey, Tyner i altres, Shaw va sorgir com a líder de la banda a principis de la dècada de 1970, que va ser un moment en què molts artistes de jazz van començar a explorar el jazz-rock. Com si fos un home d'estat més jove entre els seus majors, Shaw es va veure com un hereu del llegat musical de trompetistas com Gillespie, Navarro i Brown, i, en ser un antic alumne dels Jazz Messengers de Blakey, es va sentir responsable de mantenir la integritat i l'apreciació de la tradició.
 
La dècada de 1980. Al llarg d'aquesta dècada, Shaw va continuar actuant i gravant com a líder amb companys com els pianistes Onaje Allan Gumbs, Mulgrew Miller i Larry Willis, el baixista David Williams, la baterista Terri Lyne Carrington i el trombonista Steve Turre, gravant temes més "tradicionals", però àlbums molt lírics (Solid, Setting Standards, In My Own Sweet Way) que consisteixen principalment en estàndards i melodies del repertori hard bop.
 
I ja els acabarem d’escoltar en el tema de Woody Shaw i Ronny Matthews, anomenat...
 
12.5.- Blues for Woody (W. Shaw & R. Matthews) 4m21s.
 
I quin gran tema per acabar el programa d’avui. Un bon Blues aquest a tot Swing per com el “walking” del baixista Dan Robbins i ara també amb la col·laboració del baterista Jason Lewis. I què impressionant el “break” quan ha aparegut el saxo baríton de l’Aaron Lington, tot i que ben aviat han recuperat el Swing després del redoble del baterista. Improvisació a càrrec del líder a la guitarra, magnífica, com totes les que ens ha fet, amb tots els aires de la modernitat. I també el contrabaixista Dan Robbins ens l’ha fet, ell seguint amb la pulsió rítmica a tot Swing i recolzat pels copets als estris de la bateria de Lewis. Brutal solo del baixista, que ha deixat pas al del trompetista Erik Jekabson, de nou amb un so brillant, tècnica a dojo, i bon gust. I partir d’aquí han recuperat la curta melodia del “Blues for Woody” i ja per acabar aquest magnífic tema.
 
Doncs amb aquest magnífic blues hem acabat el programa d’avui que com sempre espero que us hagi agradat tan com a mi. I hem escoltat projectes sota l’aixopluc d’Origin Records, editorial americana dirigida per John Bishop. I han estat els de Jeff Johnson, Michael Dease i Jason Kaiser.
 
Doncs ara sí, ho deixem aquí, gràcies per ser-hi aquí o al blog del programa que ja sabeu què és www.jazzclubdenit.blogpspot.com.es i jo mateix Miquel Tuset i Mallol qui l’ha realitzat, xerrat pels descosits d’interessos comuns, espero, i seleccionat les seves músiques, us espero la setmana vinent, si podeu, voleu i en teniu ganes i us desitjo molt bona nit i bon Jazz Club de nit en el Jaç de cadascú. Miquel Tuset i Mallol.

 

Molt bona nit a tothom, benvinguts a Jazz Club de Nit aquí a Ràdio Sant Vicenç 90.2 aquí a Ràdio Abrera 107.9 aquí a Ràdio Joventut aquí a Ràdio Molins de Rei 91.2 aquí a Eixample Barcelona Ràdio amb un programa de Jazz per a vosaltres que us agrada el Jazz, com deia el nostre amic Cifu. A ell li dediquem el programa avui i cada setmana que el fem, o sigui que un petó ben gran Cifu. Aquí Miquel Tuset i Mallol qui us parla, presenta i realitza aquest programa i com sempre amb les novetats de músics i editorials. I ja sabeu que aquest programa forma part de la plataforma col·lectiva i internacional anomenada “esfera jazz”, i que al blog hi trobareu l’enllaç. He dit col·lectiva i ara dic també de pirades i pirats del Jazz i ara ja en som més de seixanta entre podcasts i pàgines web totes relacionades amb el món del Jazz.
 
Doncs abans de començar el programa d’avui, us vull recordar el gran concert que tindrem aquest divendres 21, on tindrem per segona vegada consecutiva al gran saxo tenor de Boston, Benny Sharoni el qual ha volgut tornar a casa nostra per la bona acollida que va tenir l’any passat, de públic, i per lo bé que s’ho va passar, cosa que em va dir ell personalment. El divendres el tindrem amb un trio acompanyant diferent del de l’any passat, i podrem comptar amb en Joan Monné, piano; Ignasi González, contrabaix i Xavi Hinojosa, bateria. A les 22h i amb l’entrada gratuïta, patrocinat per l’Ajuntament de SVdH i organitzat des del Jazz Club la Vicentina. Us hi esperem.
 
I parlant del programa d’avui, podreu escoltar tres projectes de tres joves músics de casa nostra, dos, el de l’Alba Pujals i Lluc Casares i un, de l’Álvaro Ocón, ell format a l’ESMUC. I els projectes són, “APOLOGIA”, “RIDE” i “THE RITUAL”.


I començarem amb el disc de l’Alba Pujals, “APOLOGIA”, editat per The Changes, i enregistrat en dos llocs diferents, a Vertigo Studio 5 temes i a Tedesco Studio 3, amb formacions diferents. Mesclat per l’Enric Peinado i masteritzat per Dave Darlington. I tots els músics són: Alba Pujals - Trombó, composicions i arranjaments; Mar Vilaseca - Veu (a “Carinhoso” i “Make Believe”); Irene Reig - Saxo contralt; Jarien J. Jamanila - Saxo contralt i Flauta; Lluc Casares - Saxo Tenor; Abdias Armenteros - Saxo tenor i clarinet; Oriol Vallès - Trompeta; Xavi Torres - Piano; Joe Block - Piano; Giuseppe Campisi i Jayla Chee - contrabaix i Joan Casares i Sarah Gooch, Bateria. I com sempre dir-vos que al blog hi trobareu l’enllaç al seu bandcamp:
https://thechangesmusic.bandcamp.com/album/apologia.
 
I aquest és un disc preciós per les diverses i boniques cançons que Alba hi ha encabit. També per la diversitat de tempos i ritmes, alhora que per la inclusió de la dolça veu de Mar Vilaseca. L’Alba ha fet un arranjament en clau de Blues d’un tema del Tete, “Vull que m’acariciïs”, amb una llarga “intro” seva a trombó sol, magnífica. Un altre tema delicat és el “Colera”, propi de l’Alba, molt bonic també. El tema “Carinhoso” en clau brasilera, la de l’autor Pixinguinha, on hi canta Mar i també en el “Make Believe”, aquest a tot Swing i tema de Mingus i com tots, arranjats per la líder Pujals. I un tema propi força interessant és el “War Map” amb una secció de vents que l’inicien a mode de Soli de manera brutal, i que resulta ser el tema més curtet de 3m i mig. I ja els tres temes que falten van tots força vius de tempo i el “Balisraat”, a tot Swing, com passa en el  tema de Jerome Kern, “I've Told Every Little Star”, i també en el més vital de tempo, tema propi i que titula el disc “Apologia”. En definitiva un projecte sòlid, amb grans i joves músics, d’aquí i d’Amsterdam, on tots hi han anat a fer els seus màsters.
 
I per començar-los a escoltar ho farem amb el tema de Tete Montoliu, i arranjat per ella mateixa, el preciós...
 
1.8.- Jo vull que m’acariciïs (Tete Montoliu) 5m37s.
 
I acabem d’escoltar a l’Alba Pujals, trombó; Xavi Torres, piano; Giuseppe Campisi, contrabaix i Joan Casares, bateria, en un dels tres temes enregistrats a Vertigo Studio, a casa nostra. I quin preciós arranjament ens ha fet l’Alba en clau de Blues, el que hem pogut escoltar després de la seva magnífica “introducció” al tema a trombó sol. Amb l’entrada dels músics, ella ha desenvolupat una mica més la bonica melodia del Tete. I ella mateixa n’ha fet una primera aproximació improvisada, seguint fil per randa la melodia. I els solos, pròpiament dits, els ha començat un dels millors pianistes de Jazz del país, en Xavi Torres, el qual ens ha mostrat el seu “pianíssim” a tot Blues, i què bé l’ha feta. I el tema l’han acabat amb l’Alba recuperant la melodia, amb una primera part improvisant sobre d’ella i ja per acabar-lo dolçament. Preciós tema de Tete Montoliu i millor arranjament de la nostra heroïna, Alba Pujals, ideal per començar-la, per començar-los a escoltar.
 
I seguirem encara amb una determinada dolçor, i tema preciós de Pixinguinha anomenat...
 
2.6.- Carinhoso (Pixinguinha) 6m09s.
 
I acabem d’escoltar a Alba Pujals: trombó; Mar Vilaseca: veu; Jarien J. Jamanila: flauta; Abdias Armenteros: clarinet; Joe Block: piano; Jayla Chee: contrabaix i Sarah Gooch: bateria, en un dels temes enregistrats a Àmsterdam. I aquesta cançó tan bonica, és una de les més populars del Brasil, i Pixinguinha la va composar en una data tan llunyana com és el 1917. L’han interpretat milers de músics i milers de vegades. I la versió que ens n’han fet els nostres herois, i més ella, la nostra heroïna Alba Pujals ha estat una meravella. Començat amb una “intro” i després melodia amb la flauta de Jarien J. Jamanila, i després afegint-s’hi el trombó de la líder, tot això en el primer “chorus”, car en el segon, hem pogut escoltar la dolça veu de Mar Vilaseca, interpretant-la amb molta delicadesa. La improvisació d’Alba al trombó ha estat increïble, ella havent-nos mostrat tota la tècnica i melodia creada. Ha crescut molt, en tots els aspectes des de la primera vegada que la vaig veure, a ella i a l’Oriol ara ja fa uns quants anys al Berimbau de Terrassa, en una Jam coordinada per l’estimat Geni Barry. Mar ha recuperat el tema i així l’han acabat, amb una permanent dolçor durant tot el tema. Molt bonic.
 
I no deixaré de dir-vos que entreu als webs de:
 
Fresh Sound Records: www.freshsoundrecords.com,
Quadrant Produccions: www.quadrantproduccions.es
Temps Record: https://tempsrecord.cat,
Youkali Music: http://youkalimusic.com,
Origin Records: https://originarts.com/,
Errabal Jazz: 


I encara els escoltarem en un altre tema propi a tot Swing, l’anomenat..
 
3.2.- Balistraat (Alba Pujals) 5m06s.
 
I acabem d’escoltar a Alba Pujals: trombó; Jarien J. Jamanila: saxo contralt; Joe Block: piano; Jayla Chee: contrabaix  i Sarah Gooch: bateria en un dels temes enregistrats al Tedesco Studio, Àmsterdam. I quin tros de tema a tot Swing que ens han fet els nostres herois. Un gran tema de l’Alba Pujals iniciat amb la secció de vents fent-ne la melodia, amb trombó i saxo contralt, una melodia un tan entremaliada, que ens situa en una època un tan llunyana recordant als màsters del segle passat, amb uns aires propers al Jazz West Coast, diria jo. Un “temarro”, gran composició de l’Alba amb un Swing brutal, gràcies al “walking” de la baixista Jayla Chee i les escombretes de Sarah Gooch. La primera improvisació al saxo contralt a càrrec de Jamanila, magnífica, la segona a càrrec de la líder Pujals al trombó i la darrera del pianista Joe Block, magnífiques totes tres, i després, melodia de nou i final d’aquest gran tema de l’Alba Pujals que l’han acabat així com en suspensió.
 
I ja els acabarem d’escoltar en el tema propi de la líder Pujals i que titula el disc...
 
4.3.- Apologia (Alba Pujals) 4m04s.
 
I acabem d’escoltar a l’Alba Pujals, trombó; Oriol Vallès, trompeta; Irene Reig, saxo contralt; Lluc Casares, saxo tenor; Xavi Torres, piano; Giuseppe Campisi, contrabaix i Joan Casares, bateria, un septet de luxe que va enregistrat a Vertigo Studio. I quin altre tema brutal i vital de tempo, amb tot el Swing del món que ens han fet elles i ells, i què bé l’han interpretat. I aquest tema em recorda també moments gloriosos del Jazz del segle passat. Una melodia molt ben aconseguida i improvisacions brutals, la primera del Lluc que després escoltarem amb més amplitud. Ell també ha crescut en tots els aspectes i ara per ara, com la resta de companys i companyes està a un nivell altíssim d’interpretació. Gran solo del gran dels Casares, car en Joan ha fet córrer la màquina rítmica, i al final amb un curtet solo, amb un Swing brutal, gràcies també a Giuseppe Campisi al contrabaix i el seu permanent “Walking”. L’Oriol Vallès l’ha seguit amb el seu característic so i fraseig, i gran interpretació, i és que en Xavi Torres al piano ha estat també magnífic, ell que ha tingut alguns moments de contrapunt a la melodia i després amb el seu increïble solo. I ni Alba ni Irene han improvisat en aquest gran tema de la primera, i sí que els han acompanyat amb els seus instruments. Gran projecte de l’Alba Pujals, felicitats Alba felicitats nois.


I després d’aquest gran projecte de l’Alba Pujals seguirem amb el darrer del Lluc Casares, “RIDE”, també editat per The Changes i publicat el 24 de març de 2023. Enregistrat per Hans Koomans els dies 2 i 3 de setembre de 2022 al Tracking Room Studio, Amsterdam, excepte el tema #8, enregistrat i mesclat al Bimhuis per Onno Prillwitz. Mesclat i masteritzat per Dave Darlington a la ciutat de Nova York amb l'ajuda de Jan Valls a Barcelona. Obra d'art de Joan Casares, fotografia de Simon Osuna. Tots els temes són de Lluc Casares, excepte el #5 d'Allie Wrubel, el #6 de Xavi Torres i el #7 de Quincy Jones. I aquí hi tenim a: Jesse Van Ruller: Guitarra; Lluc Casares: Saxo Tenor; Xavi Torres: Piano; Kaisa Mäensivu: contrabaix i Andreu Pitarch: Bateria. I com sempre dir-vos que al blog hi trobareu l’enllaç al seu bandcamp:
https://thechangesmusic.bandcamp.com/album/ride.
 
I dels 8 temes n’hi ha un de delicat, el “Quintessence”, una preciosa balada de Quincy Jones. La resta tenen tots una més que evident vitalitat, amb tempos i ritmes diversos. Un de força maco és el tema d’en Xavi, “Prova Dos”, encara tranquilet. I el que més, és el primer track, el curtet “Intro” al següent “Grewisms”, a tot Swing i vital. I el que titula el disc, “Ride”, comença dolçament amb  una “intro” al piano, coses que canviaran posteriorment amb la incursió del duet saxo tenor i guitarra. I “Melo” l’incia Lluc amb una “intro” a saxo tenor sol i posteriors canvis que tindrà, i també rítmics. També fa una “intro” a saxo tenor en el preciós i delicat estàndard “Gone With de Wind”. I ja el “Moviments” és el més vital a tot Swing i més llarg, de prop d’11 minuts, l’enregistrat en el concert del famós local de la ciutat d’Amsterdam.
 
I començarem dolçament amb la balada de Quincy Jones anomenada...
 
5.7.- Quintessence (Quincy Jones) 8m05s.
 
I aquest tema el va incloure i titular el seu disc del 1961,  ”Quintessence”, àlbum de Quincy Jones amb la seva orquestra. Va ser publicat el 1962 i va ser el seu únic àlbum per a Impulse!. Un crític el va anomenar "el so de la big band moderna i progressiva en el seu cim". I és una balada molt maca, sí, interpretada pel líder Lluc Casares amb el seu magnífic so del seu saxo balanced action de Selmer, una meravella d’instrument. La “Intro” del tema l’ha fet però, el gran Jesse Van Ruller  a la guitarra, quin luxe poder-lo tenir aquí. La calidesa del so del tenor ha deixat pas a la primera improvisació, la de la baixista finlandesa, Kaisa Mäensivu, ella que ho ha fet amb molta solvència i musicalitat, amb un so profund, i fent les dues As del tema, i seguint-la Jesse Van Ruller fent el pont i la darrera A, ell amb una mestria aclaparadora. Un pèl de Swing ha aparegut en el solo del líder Casares, ell amb una magistral improvisació i millor so. Fraseig i tècnica al servei de la seva creativitat, què és molta. Quines “maneres” d’interpretar tan bèsties, felicitats Lluc, pel solo, i per com l’ha acabat, un bonic tema per començar-los a escoltar.
 
I no deixaré de dir-vos que entreu als webs de:
Discordian Records: www.discordianrecords.bandcamp.com,
Moonjune Records: www.moonjunrecords.com,
Auand Records: https://auand.com/,
Segell Microscopi: https://www.microscopi.cat/,
CRU Records: https://alcrurecords.com/,
Tejo Milenario: http://www.tejomusic.com/,
Etc, etc...enllaços que trobareu al blog.
 
I seguirem escoltant-los en el tema de Xavi Torres..
 
6.6.- Prova Dos (Xavi Torres) 5m09s.
 
I després de la balada, ara un tema a tot vals, aquesta molt bona “Prova Dos”, iniciat amb una “intro” a trio de piano, contrabaix i bateria per després ja la melodia engrescadora, vital, amb trempera. I ves per on que repetim de pianista, car tenim de nou al gran Xavi Torres. La melodia l’han fet a duet guitarra i saxo tenor, la d’un tema força ben trenat. Ell mateix, Torres, ens ha mostrat tot el seu saber en la primera improvisació del tema. La seva mà dreta construint línies melòdiques i l’esquerra recolzant-la fent l’harmonia. L’ha seguit a la guitarra un dels millors en això de les sis cordes, l’holandès Van Ruller, mestre de molts, entre els quals els qui estant tocant amb ell i també de molts guitarristes, esclar, i em sona que també de l’amic Albert Vila. Magistral solo del guitarrista, i al final, amb una improvisació de Lluc a mode d’epíleg del tema “Prova Dos”.
 
I ves per on que vam tenir el goig de veure’ls en directe al Jamboree a tots ells i ella. I el goig més gran el va tenir el mateix Lluc, per poder fer aquest bolo amb tots ells, i ella. Diria, que sobretot pel fet de comptar amb un dels guitarristes més en forma de l’escena europea i mundial, l’holandès Jesse Van Ruller, ell que va guanyar el Thelonious Monk International Jazz Guitar Competition el 1995. També pel fet de tenir de contrabaixista la finlandesa  Kaisa Mäensivu, establerta ara a  Nova York. Per descomptat que també per fer-ho amb els seus amics Xavi Torrers i Andreu Pitarch. “Ride” és el 4t disc de Lluc Casares com a líder, on torna a connectar amb la ciutat d'Amsterdam (on va estudiar i va viure durant 5 anys).


I encara els escoltarem en el tema propi i segon track del disc, l’anomenat...
 
7.2.- Grewisms (Lluc Casares) 6m12s.
 
I un altre gran tema del Lluc amb una “Intro” a piano i ben aviat la melodia força entremaliada feta a duet de saxo tenor i guitarra. Un tema amb canvis rítmics en la seva presentació que deixaran pas al permanent Swing en les improvisacions, i la primera i brutal a tot post Bop, la del líder al saxo tenor. I què bona que l’ha feta, amb quin fraseig, amb quina tècnica i bon gust. Velocitat bopper magistral la que ha executat, i millors les idees desenvolupades. En Lluc està fent “Giant Steps”, “passes de gegant” en el seu camí musical. Jesse Van Ruller l’ha seguit d’igual magistral manera, amb una pulsió precisa sobre les cordes de la seva guitarra, tècnica brutal, i un so magnífic, de lo més Jazzero. I també l’ha clavat en Xavi Torres en la seva improvisació, amb una mà dreta fent escales inversemblants ascendents i descendents, alhora que acords amb la mà esquerra. I sobretot, sense oblidar la base rítmica de dos amb Kaisa Mäensivu, contrabaix i Andreu Pitarch, bateria, els quals han estat els responsables del magnífic Swing. Gran tema del Lluc.
 
 El disc està enregistrat al voltant d'un concert al Bimhuis d'Amsterdam. Aquest concert es va ajornar fins a dues vegades durant la pandèmia però finalment va tenir lloc el 3 de setembre de 2022. El dia abans del concert, el 2, es va enregistrar el disc que inclou una cançó en directe del concert del dia després al Bimhuis. És el primer disc de Lluc Casares amb un petit grup, i està enregistrat a la mateixa sala i no hi ha edicions. La música intenta ser fresca i espontània com podria ser en un directe. La majoria dels temes estan escrits pel Lluc amb l'excepció d'una cançó de Xavi Torres, una altra de Quincy Jones i un clàssic del repertori estàndard.
 
I ja els acabarem d’escoltar en el tema enregistrat en directe al Bimhuis, tema propi i anomenat...
 
8.8.- Moviments(Live at Bimhuis) (Lluc Casares) 10m46s.
 
I què bo poder fer el concert al Bimhuis que tantes vegades s’havia endarrerit per la maleïda pandèmia. I els aplaudiments inicials ja ens indiquen lo bé que s’ho va passar el públic assistent, aplaudiments sobre el tema anterior, de ben segur.  Un llarg tema, que ja ho solen ser tots els que es fan en directe, car les improvisacions són més llargues, car no hi ha límit de temps. I el tema l’ha iniciat en Lluc amb frases del “motiu principal” que podria ser. La melodia ha aparegut posteriorment, i també ha estat entremaliada pels molts canvis que hi incorpora, rítmics i demés. I el Swing ha començat amb la seva improvisació, magistral per com l’ha fet a aquest tempo tan vital. Llarg solo del líder, molt ben acompanyat per la base rítmica de tres, Torres, Mäensivu i Pitarch. Lluc ens ha deixat clavats a la cadira, una mica estabornits, estorats per la magnífica tasca solista, demostració palpable del seu nivell actual. Jesse Van Ruller l’ha seguit i de nou arribant a cotes altíssimes de tècnica i bon gust interpretatiu. Una digitació i pulsió magistral alhora que amb una creativitat d’un altíssim nivell. Xavi Torres l’ha seguit de manera increïble, per com la mà dreta l’ha desenvolupat. L’esquerra l’ha recolzat amb acords adequats i els altres dos de la base, fent córrer la màquina rítmica. I sempre recuperant el motiu principal al final de les improvisacions de tots ells. I de nou la melodia, i amb uns moments finals magnífics a càrrec de l’ Andreu Pitarch i improvisació brutal que ens ha fet i ja per acabar el tema, el magnífic tema del directe que van fer al Bimhuis d’Amsterdam. Grandíssim tema per ja acomiadar-nos d’ells. Felicitats Lluc, felicitats nois i noia.
 
Us recordo també que entreu a les següents pàgines web dels locals on es fa Jazz..
23 Robadors:
https://23robadors.com/programacio/,
Jamboree Jazz Club:
https://jamboreejazz.com/agenda/,
Campari Milano:
https://www.camparimilano.com/programacio-musical/,
etc, etc....al blog hi trobareu l’enllaç a la seva programació.


I ja per acabar el programa d’avui, farem un salt més o menys al buit, i estilístic, amb el primer treball al seu nom, el de l’Álvaro Ocón, “THE RITUAL” Jazz Sextet. I d’aquest disc no tinc les dades de l’enregistrament o sigui que els músics són: Álvaro Ocón, trompeta i fiscorn; Dylan Chandler, saxo tenor, contralt i soprano; Julio Marín, saxo tenor i clarinet; Josep Pou, piano; Jon Carranza, contrabaix i David Gimeno, bateria.
 
I aquesta és una obra que forma part d’un “Totum Quantum” i que seria el seu projecte final de carrera a l’ESMUC. Dels 8 temes que hi ha, un parell sobrepassen els 13 minuts com són “Narcís” i “Sun”, havent-n’hi tres de curtets, potser a mode d’Introducció a d’altres temes, com són “Sevillana”, d’1 minut i poc més; “Jaleos”, d’1 i mig, com també “Nananá” interpretat a trompeta i contrabaix. I un que és el més dolç, de quasi 3 minuts, és la baladeta “Si los días tuviesen 37 horas”, quina sort. Els altres dos, de més de 7, són “Aria o aire contra la locura momentánea” i el darrer de quasi 9, “Mixu”. Musicalment parlant, aquest darrer tema és una balada iniciada pel trompetista ell sol, càlidament amb el so del seu fiscorn i sovint amb aires de música de cambra, de Jazz, sí. La melodia del “Si los días.....” és també molt maca, i el tema l’inicien ell i el pianista, i després s’hi afegeix el baixista, tot molt bonic. El tema “Aria o aire contra la locura momentánea”, comença delicadament pel so dels vents i poc a poc va agafant una embranzida emocional per les diferents improvisacions dels músics, acabant amb una llarga i delicada interpretació a piano sol. I els dos més llargs són com una mena de Suite, amb diferents canvis que hi ha en els dos temes, essent “Narcís” molt més variat rítmicament parlant que “Sun”, que es belluga molt dolçament, tot i haver-hi al final més intensitat, no rítmica però. En fi un bon projecte que de ben segur us agradarà.
 
Doncs els escoltarem en els dos temes llargs, i el primer...
 
9.8.- Sun (Álvaro Ocón) 15m27s.  
 
I ja heu pogut comprovar quin salt estilístic hem fet, car, en els inicis les músiques han esdevingut càlides, dolces i encabides en una mena d’aurèola de música de cambra de Jazz. Posteriorment s’engrescaran força, car el tema és molt llarg i hi encabeix diversos moments i solistes. Amb la melodia a càrrec de trompeta i saxo tenor l’han anat desenvolupant. La primera improvisació ha estat a càrrec del contrabaixista Jon Carranza, músic basc establert a casa nostra de fa uns 5 anys. El solo de Chandler al soprano ha estat exquisit. El mateix líder Álvaro Ocón l’ha seguit a la trompeta, ell amb un so força dolç. I com s’ha enlairat emocionalment el tema en la seva interpretació, per com la base rítmica de tres l’han recolzat amb un crescendo brutal i sobretot amb la potència del baterista David Gimeno. I ja després, amb un delicat “break” a càrrec del pianista Josep Pou el qual ens ha delectat amb la seva improvisació amb digitació prístina i pura, i trio base que ha donat peu al magnífic solo del baterista Gimeno. Després d’ell, recuperació de la melodia feta a duet dels dos vents, i ja per acabar-lo de manera delicada. Preciós i llarg tema de l’Álvaro Ocón per començar-los a escoltar.
 
“THE RITUAL” és un projecte constituït per joves músics formats a l'ESMUC, ​​que té com a única missió portar la música a l'espectador de la manera més sincera i espontània possible. Com defineix el saxofonista Gorka Benítez, la música ha de ser un “gest sincer” per part de l'intèrpret, creada des de la intuïció i que únicament té vàlua al precís instant en què s'interpreta. Aquest és el lema del conjunt, la guia en què es basen les composicions originals del trompetista Álvaro Ocón Ocón, que intenta escriure per a aquests talentosos músics allò que la paraula no li permet explicar. Després de més d'un any de trajectòria, el projecte rep la qualificació de “cum laude” com treball final de carrera l'any 2021, el mateix en què gravaran el seu primer àlbum, “The Ritual”. El projecte ha actuat a diversos festivals i sales entre Aragó i Catalunya des del seu origen. “The Ritual” simbolitza la sinceritat musical de cadascun dels músics sobre l'escenari per alliberar-se de l'ego i els prejudicis musicals, creant així un sentiment pur al servei d’una única i absoluta entitat: la música.
 
Us recordo també que entreu a les següents pàgines web dels locals on es fa Jazz..
Nota 79: https://www.nota79.cat/events/,
Nova Jazz Cava:
https://www.jazzterrassa.org/ca/programacio/upcoming,
Jazz Club la Vicentina:
https://jazzclublavicentina.blogspot.com/, nosaltres el 21 d’abril, amb Benny Sharoni Quartet, us hi esperem.


I ja els acabarem d’escoltar en l’altre tema llarg i primer track del disc....
 
10.1.- Narcís (Álvaro Ocón) 13m27s.
 
I aquest és un altre tema ple de canvis rítmics, de tempo i d’intensitat emotiva. Ha començat amb una “inro” brutal de baterista i vents, tot i situant-nos un un tema de melodia esglaiadora, per intensa, i pel registre agut dels dos vents. Les seves delicadeses apareixeran aviat, i la primera amb la improvisació llarga i magnífica del saxo tenor de Chandler o Marín. El trio base els ha recolzat abastament, amb el pianista fent-ne acords persistents, el baixista, contundent en la seva pulsió, i el baterisa pujant de mica en mica la seva emoció, i la nostra. El líder a la trompeta ens ha acaronat de nou en la seva improvisació, i de moment igualment de dolç que els altres, que l’han feta. De mica en mica, tot plegat va agafant de nou un tarannà persistent i potent, amb ell desenvolupant-la magistralment i els tres de la base rítmica desfermats i fent créixer el nivell sonor i emocional de les nostres oïdes. Un darrer “break” amb ell a la trompeta, tot i recuperant el “tema”, i amb una dolçor increïble, la d’ell i la del pianista Josep Pou. I ves per on que sempre intento acabar el programa amb un tema vital, el més de tots, però que avui na ha estat així, car l’hem acabat dolçament amb arpegis de piano i sons de la trompeta del líder. Gran projecte Álvaro Ocón, felicitats noi, felicitats nois.
 
Álvaro Ocón, Ocón, 1998. Granada. Comença els estudis de trompeta als 7 anys a l'Escola de Música de La Ball, (Castejón de Sos, Osca). Graduat per l'Escola Superior de Música de Catalunya (ESMUC) on estudia trompeta amb Matthew Lee Simon i Mireia Farrés. Ha estudiat i compartit escenari amb músics com Perico Sambeat, Django Bates, Gorka Benítez, David Xirgu, Horacio Fumero, Jeff Ballard o Lluís Vidal. També ha rebut classes d'artistes de la mida de Lionel Loueke, Jorge Rossy o Brad Mehldau. Forma part del projecte “CUROS” des de l'any 2018 i participà a la gira "Loose Tubes" de Django Bates (Big Band) en aquell mateix any. Des de 2020, és part de la "Barcelona Art Orchestra". Ha enregistrat diversos projectes com a sideman, amb bandes com CUROS, Julio Marín Group, Victor Tugores, Barcelona Art Orchestra o Amor de la marenda. Des de 2021, estudia màster en interpretació al Jazz Campus de Basilea (Suïssa), amb el trompetista Ambrose Akinmusire.
 
Doncs amb aquest tema ja els hem acabat d’escoltar, a l’Álvaro Ocón, “THE RITUAL” havent començat amb l’Alba Pujals, “APOLOGIA” i el “RIDE” del Lluc Casares i com sempre espero que us hagin agradat tan com a mi.
 
I abans d’acomiadar-me, us recordo el concert d’aquest divendres, amb en Benny Sharoni Quartet a la Sala Xica a les 22h del vespre, entrada gratuïta. Us hi esperem.
 
Doncs ara sí, ho deixem aquí, gràcies per ser-hi aquí o al blog del programa que ja sabeu què és www.jazzclubdenit.blogpspot.com.es i jo mateix Miquel Tuset i Mallol qui l’ha realitzat, xerrat pels descosits d’interessos comuns, espero, i seleccionat les seves músiques, us espero la setmana vinent, si podeu, voleu i en teniu ganes i us desitjo molt bona nit i bon Jazz Club de nit en el Jaç de cadascú. Miquel Tuset i Mallol.

 

blogger templates |