Molt bona nit a tothom, benvinguts a Jazz Club de Nit aquí a Ràdio Sant Vicenç 90.2 aquí a Ràdio Abrera 107.9 aquí a Ràdio Joventut aquí a Ràdio Molins de Rei 91.2 aquí a Eixample Barcelona Ràdio amb un programa de Jazz per a vosaltres que us agrada el Jazz, com deia el nostre amic Cifu. A ell li dediquem el programa avui i cada setmana que el fem, o sigui que un petó ben gran Cifu. Aquí Miquel Tuset i Mallol qui us parla, presenta i realitza aquest programa i com sempre amb les novetats de músics i editorials. I ja sabeu que aquest programa forma part de la plataforma col·lectiva i internacional anomenada “esfera jazz”, i que al blog hi trobareu l’enllaç. He dit col·lectiva i ara dic també de pirades i pirats del Jazz i ara ja en som més de seixanta entre podcasts i pàgines web totes relacionades amb el món del Jazz.
 
I el programa d’avui el dedicarem a la guitarra, en general. Comptarem amb el projecte a duet de Marko Cépak & Roberto Franceschini, “Quarantunes”; el “Levity” de l’Albert Vila a guitarra sol i el de Víctor Antón Group, “Centennial Light” i aquesta setmana amb un micro conte de Carme de la Fuente.


I començarem delicadament amb el nou treball en solitari del nostre amic i guitarrista barceloní establert a Bèlgica, l’Albert Vila anomenat “Levity” publicat aquest 2023 per Hypnote Records. Produït i enregistrat durant el 2021 per l’Albert Vila sota llicència de la discogràfica. Mesclat i masteritzat per Vincent de Bast. I com sempre dir-vos que al blog hi trobareu la pàgina web de l’Albert Vila: http://albertvilamusic.com/ i també la de l’editorial Hypnote Records: https://www.hypnoterecords.com/.
 
I ell ens diu que “Levity” es va pensar originàriament com una força bruta similar a la gravetat, però en direcció contrària. I ell li dedica el disc a la seva família i amics pel seu constant, i continu suport. I hi tenim 8 temes, on la dolçor de la seva guitarra la hi trobem en tots ells. Els tempos també són diversos, tot i no haver-n’hi de massa ràpids, car la majoria són delicats i de tempo slow, i el més curtet i que no arriba a 2 minuts és el que titula el disc “Levity”. Ha volgut desenvolupar uns temes que a ell li han colpit d’alguna manera, i per tant, sense considerar l’estil de les seves músiques. Com per exemple en el “Hijo de la Luna” que varen fer Mecano tema de J. M. Cano. Hi ha estàndards de Jazz com “Lullaby of Birdland” i “Everything Happens to Me”, com també una bossa de Jobim, la coneguda “A Felicidade”, tots ells però, mantenint un tempo força delicat. I finalment hi ha un parell de temes en l’ona rock-reaggy com el “Redemption Song” de Bob Marley i el “River Man” de N. Drake un pèl més vius de tempo.
 
I el començarem escoltant en el tema, estàndard de Jazz anomenat...
 
1.6.- Everything Happens to Me (M. Dennis & T. Adair) 6m30s.
 
I "Everything Happens to Me"  és un estàndard de Jazz escrit el 1940 per Matt Dennis (música) i Tom Adair (lletra) . Va ser enregistrat per primera vegada per l'Orquestra de Tommy Dorsey amb Frank Sinatra. Inusualment, la cançó es va centrar en la veu de Sinatra, sense cap solo del trombó de Dorsey. Chet Baker la va incloure en el seu disc del 1958 “It Could Happen to You” ell cantant amb aquella veu vellutada i tocant la trompeta a la seva manera ben Cool. L’Albert ens ha acaronat amb el delicat so de la seva guitarra. Ho ha fet a la manera del “Finger Style” fent-ho més o menys tot, melodia, ritme i baixos. Un dels mestres d’aquest estil de tocar la guitarra que més m’agraden a mi és el Martin Taylor, ell que acompanyà de ben jove al gran Stephan Grapelli, tot i no tocar d’aquesta manera en aquells primers anys. L’Albert ens ha mostrat que ha treballat molt aquest estil arribant a un molt bon nivell tècnic, car el “bon gust” sempre l’ha tingut. Un preciós estàndard ideal per començar el programa d’avui.


I seguirem més o menys amb la mateixa dolçor en el tema de Nick Drake anomenat...
 
2.7.- River Man (N. Drake) 6m07s.
 
Doncs la veritat és que res en sabia jo de Nick Drake, poeta i compositor anglès que morí molt i molt jove, a l’edat de 26 anys. Va fer tres discos i aquest tema el va incloure en el primer del 1969 anomenat “Five Leavs Left”. Se’l va conèixer per la seva manera de fer cançons per ésser interpretades amb la guitarra acústica. Al final de la seva vida va patir una depressió i va morir per sobredosi de l’antidepressiu que prengué. No va quedar aclarit si va ser suïcidi o un accident. La veritat és que aquesta seva música està impregnada d’una particular bellesa melancòlica. La cadència dels acords és també molt bonica i està molt ben trobada. L’Albert ha fet la seva versió amb un respecte que es plasma en cada nota i acord. El tema té un ritme que ell ha sabut transmetre alhora que fer-nos també la melodia i els més baixos, i el pont, o la B, té també un canvi tonal preciós. En fi, una preciositat de cançó que Albert Vila ha sabut tocar i transportar-nos a nosaltres, en un tema d’un cantautor anglès, i sí, allunyat del món del Jazz. Ell però, ha sabut trobar-hi espais on encabir-hi petites espurnes jazzístiques. 


I encara l'escoltarem en el tema de Lennon & McCartney interpretat a tot Jazz, el conegut...
 
3.1.- Eleanor Rigby (Lennon & McCartney) 5m00s.
 
I ves per on que aquesta cançó dels Beatles Lennon & McCartney és una altra d’aquelles que li van tocar la fibra. La seva versió a guitarra sol és una delícia, com ho són totes les que ell ha fet en aquest preciós “Levity”. I sí, el títol s’hi escau la mar de bé, car sembla que totes aquestes músiques estiguin “levitant” sustentades per la seva lleugeresa. Gens lleugeres són les interpretacions i habilitats del nostre amic músic, car el que ell ens ha fet, referma encara més el nostre convenciment relacionat amb la seva mestria. Aquest disc ha estat una sorpresa, car s’allunya bastant dels seus projectes anteriors, tots a tot Jazz. En aquests temes si no hi ha Jazz en les melodies que no són estàndards, doncs sí que destil·la maneres jazzístiques per com ha fet les seves improvisacions. Magnífica interpretació del “Eleanor Rigby”, Albert, i molt personal.
 
I no deixaré de dir-vos que entreu als webs de:
Discordian Records: 
www.discordianrecords.bandcamp.com,
Moonjune Records: www.moonjunrecords.com,
Auand Records: https://auand.com/,
Segell Microscopi: https://www.microscopi.cat/,
CRU Records: https://alcrurecords.com/,
Tejo Milenario: http://www.tejomusic.com/,
Etc, etc...enllaços que trobareu al blog.


I ja l’acabarem d’escoltar en el tema de Antonio Carlos Jobim anomenat..
 
4.2.- A Felicidade (A. C. Jobim & L. Bonfá) 5m09s.
 
I aquesta "A felicidade" ("La felicitat") és una bossa nova d'Antonio Carlos Jobim, amb lletra de Vinícius de Moraes, composta l'any 1958 per a la pel·lícula francesa Orfeu Negre. El tema de la cançó és la fragilitat de la felicitat. La lletra comença: "Tristeza não tem fim. Felicidade sim" ("La tristesa no té final. La felicitat sí"). Les lletres comparen la felicitat amb una gota de rosada, una ploma flotant al vent, i els pobres fugint de la seva realitat en les fantasies del Carnaval, subratllant el caràcter transitori de cadascun. És un tema interpretat en clau de Jazz i per tant, si no és un estàndard de Jazz poc li falta, car el bo d’en Tom Jobim en té algunes com “Meditation”, “How Insensitive”, “Wave”, “Desafinado” i unes quantes més. I el nostre heroi l’ha interpretat amb tot el gust musical del món, el mateix gust delicat que ens ha mostrat en els temes que li hem escoltat, de fet en tots els temes del disc. I com “juga” en els seus temes amb les cadències repetitives d’acords i arpegis, què bonic. Un preciós tema per deixar les seves músiques, que sí us recomano adquirir, per ajudar al músic i a la música en general, tot i entrant a la pàgina web de la la discogràfica Hypnote Records. Una abraçada Albert i felicitats per la feina feta.


I nosaltres seguirem ara amb el darrer treball de Marko Cépak i aquesta vegada acompanyat pel baixista italià Roberto Franceschini anomenat “Quarantunes” i ja us podeu imaginar el per què del títol. Totes les cançons es van tocar i enregistrar en directe en una sala única sense doblatge. Marko tocà una Zaletelj Guitars i una guitarra de cordes de niló RF, i va utilitzar amplificadors SebAmp i ToroAmp. Roberto tocava una guitarra baixa acústica RF de 6 cordes i 4 cordes, de la seva firma, car ell en construeix, en fa, i les manufactura. Enregistrament i masterització de Matej Doljak, Nova Gorica, l’estiu del 2021. Disseny fotogràfic i àlbum de Jernej Humar. I com sempre dir-vos que al blog us posaré l’enllaç a la pàgina web dels músics, Marko Cepak:
https://www.markocepakmaki.com/ i la del baixista, que a més és el fabricant del seu molt especial contrabaix, en Roberto Franceschini: https://rfmusicalinstruments.com/.
 
S’ha de dir que les 8 composicions són precioses totes, així és que es fa difícil escollir quines posar i quines no. I ells ens diuen què les “Quarantunes” es van escriure durant els dies de pandèmia (quarantena), excepte “Inspiration” i “Occhi”. I jo dic que hi ha temes suaus de tempo com són ara “Occhi”, “Acqua”, i també tenen aquest tarannà “Veronika” i “Soulstici”, tot i que la majoria comencen delicadament i van agafant tempo i ritme posteriorment. Així és el tema més curtet “Serenity”, darrer track de 2m i escaig, com també ho són “Inspiration”, “Watercolours”, i “Kje je tista trava”, que és una cançó escrita pel compositor eslovè Mojmir Sepe i diuen ells que aquesta és la nostra versió improvisada sense cap arranjament escrit o pensat abans, i està pensada com un homenatge al Sr. Sepe. I aquestes són coses que passen les més de les vegades en les seves improvisacions, això de tocar moltes notes semblant que hi hagi algun increment de tempo.
 
Feta la presentació rítmica dels temes, proposo que els comencem escoltant en el tema compost pel baixista Franceschini  i anomenat...
 
5.2.- Veronika (R. Franceschini) 6m51s.
 
Doncs ja heu pogut comprovar que hem seguit amb la música dolça i delicada, ara amb el disc d’aquests dos amics, guitarra acústica i guitarra baixa, ambdues guitarres fetes pel baixista, RF instruments. Aquesta cançó del baixista ha estat molt bonica, la pròpia melodia feta per Marko ben acompanyat per la guitarra baixa de Franceschini. La improvisació posterior del guitarrista eslovè ha estat preciosa, magnífica i amb aires jazzístics per qui els vulgui escoltar. Ens ha mostrat la seva tècnica i bon gust, alhora que les seves maneres jazzístiques, ell que no és ben bé un guitarrista de Jazz. Franceschini ens ha acaronat amb el seu so i improvisació del seu tema, feta amb tota la solvència del món. I mentrestant, l’amic eslovè l’ha recolzat amb delicats arpegis. Un molt bonic tema per començar-los a escoltar.


I ara els escoltarem en el tema del compositor Mojmir Sepe i anomenat...
 
6.5.- Kje je tista trava (Mojmir Sepe) 6m35s.
 
Doncs el compositor Mojmir Sepe va néixer el 1930 i ens va deixar el 2020, i va ser un compositor, arranjador, director d’orquestra i trompetista eslovè. Hi ha una història al seu voltant que m’ha flipat. Resulta que la cançó “Eres tu”, de Juan Carlos Calderón que va representar Espanya al Festival d’Eurovisió del 1973, va ser acusada de plagi d’una de les d’aquest hom anomenada “Brez Besed”. Al final però, la cosa no va quedar en res. I aquí en Marko ens ha acaronat amb uns preciosos arpegis i melodia d’aquesta molt bonica cançó. El ritme subtil ha aparegut amb l’entrada del baixista italià Franceschini. I el tema té una cadència harmònica d’acords molt maca, i va creixent de mica en mica en la improvisació del guitarrista eslovè Cepik. Una improvisació farcida d’un gust exquisit alhora que classe magistral de sensibilitat. El baixista també ens ha mostrat les seves aptituds solistes amb una bona improvisació. Molt maco, el tema.


I encara els escoltarem en el tema del guitarrista eslovè Marko Cepak anomenat..
 
7.6.- Inspiration (M. Cepak) 7m17s.
 
I quin altre tema més inspirat, que per això “Inspiration”. I pensant i escoltant aquests temes vaig veure clar que sobrevolava una figura inspiradora per a ell, i també un disc. I parlo de Pat Metheny en la seva etapa més subtil i gens electrònica, i parlo del disc “Watercolours”. En aquest tema, concretament em recorda la subtilesa del “Oasis” del disc de Metheny. Tot i la subtilesa dels sons, el ritme se t’emporta irremissiblement i ben aviat, et deixes portar i et deixes balancejar. Una melodia preciosa i delicada encetada pel guitarrista i compositor que dóna pas a la improvisació del baixista, que de nou ens ha corprès per les seves maneres solistes tan delicades i profundes. Un bon solista, en Franceschini a la guitarra baixa i contrabaix, el manufacturat per ell mateix, de caixa més estreta, pel que he pogut veure. I el tema va agafant consistència, i molta més l’agafa amb la improvisació de Marko, ara amb la guitarra elèctrica, coses que clarament es perceben. El seu so però, és ben net, i gens embolicat d’efectes estranys. A aquest guitarrista amic del Sergio Cabanillas li notem un creixement tècnic, estilístic i creatiu, car en aquestes composicions se’l nota més madur, més sòlid en les seves conviccions musicals. Això també devia estar provocat per la situació de pandèmia que ens va tocar viure, i a ell, madurar els seus conceptes vitals i musicals. Un improvisador àgil tècnicament parlant, i per tant, tècnic, alhora que amb un llenguatge que ben s’albiren frases molt properes al món del Jazz.
 
I no deixaré de dir-vos que entreu als webs de:
 
Fresh Sound Records: www.freshsoundrecords.com,
Quadrant Produccions: www.quadrantproduccions.es
Temps Record: https://tempsrecord.cat,
Youkali Music: http://youkalimusic.com,
Origin Records: https://originarts.com/,
Errabal Jazz: 


I ja els acabarem d’escoltar amb el tema del guitarrista eslovè Marko Cepak i anomenat...
 
8.3.- Watercolours (M. Cepak) 6m40s.
 
I aquest “Watercolours” sembla un homenatge a un dels seus referents en això de la guitarra farcida de colors subtils com és en Pat Metheny i els seus eteris sons, com ho són aquests. Ho hem comentat en el tema anterior “Inspiration”, i més en aquest per ser el títol del disc de Metheny. Un preciós tema de Marko que per acabar d’escoltar-los, a tots dos, doncs em sembla un molt bonic tema. Els hem pogut escoltar en una curta selecció, en quatre temes en la versió completa del programa que podeu trobar al blog del Jazz Club de Nit, on ens han acaronat amb la seva dolçor musical i bones maneres, bé, unes maneres més aviat magistrals. El guitarrista eslovè Marko Cepak és tot un màster de la guitarra, en general. El seu gust delicat, les seves improvisacions, les seves composicions, tot plegat ens el fa veure com un músic força complet. No me n’oblido pas del seu acompanyant, en Roberto Franceschini, que l’ha acompanyat amb subtilesa, delicadesa i alhora, bones improvisacions. Un duet que s’han acoblat la mar de bé, coses dels mínims que ens imposà la pandèmia dels collons, si se’m permet. En fi, una estona molt maca que hem passat amb ells dos, felicitats Marko i Roberto.
 
I després d’aquestes precioses composicions, sembla un bon moment per escoltar el micro conte de Carme de la Fuente. Gràcies Carme per la teva dolçor narrativa envoltada de les músiques del programa, i avui amb en Víctor Antón....


I després d’aquests dos projectes tan sensibles, encarem el final del programa fent un salt estilístic a tot Jazz contemporani, el que es fa ara mateix, de la mà del guitarrista Víctor Antón Group, “Centennial Light”, publicat per Errabal Jazz el 2022. Enregistrat per Frank Lozano el 6 i 7 de setembre de 2022 als Camaleón Studios, Madrid. Mesclat per Adal Pumarabin i Víctor Antón  i masteritzat per Pumarabin. I aquí hi tenim a Víctor Antón, guitarra i composicions; Juan Sebastián Vázquez, piano; Javier Moreno, contrabaix i Naíma Acuña, bateria. I com sempre, dir-vos que al blog hi trobareu l’enllaç de la pàgina web del disc: https://www.hotsak.com/tienda/centennial-light.
 
I ves per on que fa dues setmanes l’escoltàvem a ell encabit en el projecte de l’amic Víctor Correa en aquell directe enregistrat a Segòvia, on també hi hagué Javier Moreno i avui el tenim a ell i projecte propi acompanyat de tres pesos pesants com són en Juan Sebastián, Javier i Naíma. Un CD amb nou temes propis on ha desenvolupat tota la seva creativitat, com després us explicaré dels seus textos. Dels 9 temes n’hi ha 2 que són precioses balades com són ara “Best Thing in Live” i “Autumn Song”. També “Amargura” té una dolçor melancòlica, aquesta però ja una mica més viva de tempo. La resta de temes segueixen un tarannà de tempo no massa ràpid, no massa viu, com per exemple el “The Cat Plan” marcat per la qüestió rítmica de la baterista i motiu principal del piano. El tema que titula el disc “Centennial Light” comença molt delicadament amb els arpegis del líder tot i desenvolupar-se més rítmicament després. Els temes però, tenen breaks que els fan més subtils i rics amb canvis diversos. I el primer track “BLM” comença amb una llarga Introducció per després aparèixer-ne la melodia a càrrec del líder i demés subtileses melòdiques a un bon tempo. La “Obsolescencia programada” comença enèrgica però ben aviat apareix el primer “break” que ens situa en un espai delicat, i més canvis que també tindrà. “Peach” comença ja amb la melodia a càrrec del líder, i a moments a duet amb el contrabaixista madrileny per ben aviat el break dolç que dona pas a la improvisació del pianista. I el darrer track “Viejo Amigo” l’inicia el líder a la guitarra amb un pèl de Wha-Wha, per posterior Swing del baixista en la B del tema, el qual mantindrà un tempo mèdium i ja sense parar fins el final, on retroba al guitarrista i efectes melòdics inicials.
 
Doncs crec que la balada que parla de la tardor és molt maca, i aquesta serà la primera que sonarà d’ells...
 
9.6.- Autumn Song (Víctor Antón) 6m43s.
 
I tot i que amb aquest quartet les coses musicals seran diferents, de moment encara no ho han estat, car amb aquest primer tema estem situats en una atmosfera amb la qual ens hi estem balancejant des dels inicis del programa. Una preciosa balada de Víctor Antón iniciada per ell mateix a la guitarra amb una llarga “introducció” per després ja escoltar-lo amb la delicada melodia. Els moments inicials, amb un “eco” preciós que ens el fa escoltar de manera doblada, fent créixer l’espectre musical i també el sentimental. El pont i canvi tonal, molt bonic, on es perceben els diferents estadis del tema. Una primera improvisació del magnífic baixista i amic, en Javier Moreno que ens ha corprès  per la seva melòdica musicalitat. Gran tècnic, gran melodista alhora que improvisador de lo més Free quan convé, en Javier, al qual hem tingut en aquest programa amb discos propis de l’etapa novaiorquesa, discos de FSNT. Naíma a les escombretes hi és, però com si no hi fos, ella també subtil. La improvisació del líder ha estat sublim, molt bonica i farcida de sensibilitat. Un tema on es noten els canvis harmònics en el “pont” o la B, en la seva improvisació. El bon gust d’aquest guitarrista és de totes i tots conegut, i de vosaltres també, car ha sonat en aquest programa i d’això no en fa massa. Preciós tema per començar-los a escoltar.
 
I ens diu ell què: Aquest disc és una recopilació de temes compostos durant els darrers dos anys que pretén posar en valor la idea de l'art com un procés creatiu inesgotable que genera diferents lectures i sensacions. Crec en la música que té vocació de perdurar en el temps i no de ser un producte d'usar i llençar. Per això, compondre i gravar un disc sempre és un projecte que s'ha de fer amb afecte i paciència. Potser després d'un temps aquest disc segueixi suggerint emocions a l'oient, igual que la bombeta centenària continua lluint encara.
 
Us recordo també que entreu a les següents pàgines web dels locals on es fa Jazz..
23 Robadors:
https://23robadors.com/programacio/,
Jamboree Jazz Club:
https://jamboreejazz.com/agenda/,
Campari Milano:
https://www.camparimilano.com/programacio-musical/,
etc, etc....al blog hi trobareu l’enllaç a la seva programació.


I seguirem ara amb un altre preciós tema amb un magnífic tarannà rítmic i alguns efectes de la guitarra del líder, anomenat...
 
10.3.- The Cat Plan (Víctor Antón) 6m19s.
 
I ja heu pogut escoltar quin altre tema més bonic. Un quartet i líder, que en aquest projecte personal, investiga àmbits musicals, amb melodies, harmonies i ritmes, situades en un espai propi, on el Jazz supura per tots els pors. El final, amb el brutal solo de la baterista Acuña i recuperació melòdica inicial ha estat immens. El tempo, mèdium slow, és l’ideal perquè el motiu principal interpretat per piano i contrabaix vagi entrant, vagi entrant. I ja des de l’inici, el líder fent com si fos la melodia, tot i semblar a moments molt improvisada. I el primer break, preciós, on Juan Sebastián ens ha acaronat amb la seva delicada improvisació al piano. Un altre dels músics que s’estan per l’escena madrilenya, ell que ve del País Basc. I com que va de breaks, en el segon, el líder ens ha fet la seva increïble improvisació farcida de subtilesa i bon gust. I per sota la base dels tres que li donen el seu suport harmònic i rítmic, amb una Acuña molt present a la bateria. I el final amb ella mateixa improvisant, brutal tema de Víctor Antón i magnífiques intervencions de tots quatre.


I encara seguirem amb un altre gran tema d’aquest magnífic guitarrista i millor compositor, anomenat...
 
11.7.- Obsolescencia programada (Víctor Antón) 6m42s.
 
Doncs sí, aquestes composicions de Víctor Antón segueixen un tarannà similar, i ho dic pel que fa als moments de “breaks” on sembla aturar-se tot, però no, no s’atura no. En aquests espais se situen músiques i moments més delicats i subtils, ideals per encetar-ne les improvisacions. Espais que el compositor ha deixat perquè els músics hi puguin trobar els seus moments solistes. Un tema acabat amb la melodia, més o menys com l’han començat, després d’un altre moment estel·lar de la baterista Naíma Acuña, la qual ens ha tornat a demostrar el per què és una de les bateristes més sol·licitades, aquí i fora d’aquí. I després del tema, bastant potent per cert amb una melodia carregada d’energia rítmica, ha aparegut el primer “break” i improvisació del líder. Uns primers moments subtils i que de mica en mica han anat creixent en intensitat musical i emocional. Víctor té una gran habilitat alhora de desenvolupar les seves improvisacions. I en aquesta, s’ha vist recolzat pel marcatge harmònic i rítmic dels tres de la base. I un d’ells, el pianista Juan Sebastián, s’ha trobat amb l’altre “break” que li ha donat pas i porta oberta per a la seva improvisació. Gran tasca solista que ens ha fet aquest músic format al Musikene del País Basc. I el motiu principal i rítmic, ha deixat pas al següent “break” on Naíma ens ha noquejat. Brutal tema.
 
El projecte, que lidero des del 2012, neix del meu desig per compondre música original des d'una perspectiva del jazz contemporani i la improvisació. Amb diferents formacions, i sempre comptant amb grans músics propers, segueixo desenvolupant la meva faceta com a compositor i solista, buscant elements que permetin desenvolupar la comunicació entre els músics i construir un univers propi on convisquin la composició formal i l'espontaneïtat de l'estètica del jazz.
 
Us recordo també que entreu a les següents pàgines web dels locals on es fa Jazz..
Nota 79: https://www.nota79.cat/events/,
Nova Jazz Cava:
https://www.jazzterrassa.org/ca/programacio/upcoming,
Jazz Club la Vicentina:
https://jazzclublavicentina.blogspot.com/, nosaltres el 21 d’abril amb en  Benny Sharoni Quartet, a partir de les 10 de la nit i entrada gratuïta.
etc, etc....al blog hi trobareu l’enllaç a la seva programació.


I ja acabarem amb el marxós tema per marcatge rítmic i els seus diversos canvis i darrer track del disc anomenat..
 
12.9.- Viejo amigo (Víctor Antón) 5m35s.
 
I amb aquest darrer tema de Víctor Antón els hem acabat d’escoltar i nosaltres el programa que com sempre espero que us hagi agradat tan com a mi. Aquesta darrera composició ha estat marcada per la qüestió rítmica, a tot Funk, podríem dir, on la baterista Acuña ha estat de nou la protagonista més rítmica. Un tema amb moments de Swing, coses que hem pogut constatar. L’ha iniciat el líder amb una curta “Introducció” per després escoltar-lo a ell i al pianista fent-ne la melodia. I aquesta té la part de canvi harmònic i rítmic en el pont, o la B, on hem pogut escoltar aquest Swing comentat. I Juan Sebastián s’ha posat a improvisar amb tot el gust Funky del món, ben recolzat pel Javier Moreno al contrabaix i la magnífica baterista. Què maco el moment solista de Juan. I com de nou apareixen els “breaks” que són la porta oberta a les noves improvisacions. Víctor en la seva ha estat de nou sublim, acabant-la i empalmant-la amb el tema o melodia principal, amb sons passats per un subtil “Wha-Wha”. Un tema ideal per cloure un programa que ha estat un dels més subtils, res a veure amb el de la setmana passada, a tot Swing i Jazz dels 60s del segle passat.
 
Avui hem escoltat les músiques que el futur ens depararà, les del present més actual, el d’aquests tres grans músics i guitarristes. I us recordo que les subtileses han començat amb l’Albert Vila per després seguir amb les de Marko Cepak & Roberto Franceschini i acabar amb aquestes, un pèl més rítmiques, les del Víctor Antón Group i havent escoltat un micro conte de Carme de la Fuente.
 
Doncs ara sí, ho deixem aquí, gràcies per ser-hi aquí o al blog del programa que ja sabeu què és www.jazzclubdenit.blogpspot.com.es i jo mateix Miquel Tuset i Mallol qui l’ha realitzat, xerrat pels descosits d’interessos comuns, espero, i seleccionat les seves músiques, us espero la setmana vinent, si podeu, voleu i en teniu ganes i us desitjo molt bona nit i bon Jazz Club de nit en el Jaç de cadascú. Miquel Tuset i Mallol.

 

Molt bona nit a tothom, benvinguts a Jazz Club de Nit aquí a Ràdio Sant Vicenç 90.2 aquí a Ràdio Abrera 107.9 aquí a Ràdio Joventut aquí a Ràdio Molins de Rei 91.2 aquí a Eixample Barcelona Ràdio amb un programa de Jazz per a vosaltres que us agrada el Jazz, com deia el nostre amic Cifu. A ell li dediquem el programa avui i cada setmana que el fem, o sigui que un petó ben gran Cifu. Aquí Miquel Tuset i Mallol qui us parla, presenta i realitza aquest programa i com sempre amb les novetats de músics i editorials. I ja sabeu que aquest programa forma part de la plataforma col·lectiva i internacional anomenada “esfera jazz”, i que al blog hi trobareu l’enllaç. He dit col·lectiva i ara dic també de pirades i pirats del Jazz i ara ja en som més de seixanta entre podcasts i pàgines web totes relacionades amb el món del Jazz.
 
Doncs ja hi som de nou amb un programa dedicat a la nostra estimada editorial de casa nostra, Fresh Sound Records i avui amb projectes compilats pel Jordi Pujol Baulenas de diverses sessions fetes al 1962. Primer escoltarem a “Dave Burns 1962 Sessions” i després a dos projectes de músics, l'un americà i l'altre europeu i enregistraments fets a Paris com el “European Rebirth Herb Geller 1962 Paris Sessions” i també els rars i no editats del llegendari guitarrista belga i el seu “Remembering René Thomas” enregistrats a Paris, Brusel·les i al Festival d'Antibes Juan-les-Pins.


Comencem doncs amb el disc del trompetista americà i les seves “Dave Burns 1962 Sessions”. Jordi Pujol ha escrit algunes coses importants a la contraportada del disc. Enregistraments originals produïts per Benjamin Solomon (#1-7) i supervisats per Ralph Bass (#8 i 9) i Jack Tracy (#10-13). Aquest disc està produït per Jordi Pujol, estèreo amb remasterització digital de 24 bits, per a Blue Moon Produccions Discogràfiques, S.L. I com sempre, dir-vos que al blog hi trobareu l’enllaç a la pàgina web del disc:
https://www.freshsoundrecords.com/dave-burns-albums/55241-1962-sessions.html.
 
Aquí ens trobem amb tres diferents sessions i per tant formacions, les que ara mateix us diré:
Primera Formació: Temes #1-7, de l’LP "Dave Burns" (Vanguard VRS 9111).  Dave Burns, trompeta; Herbie Morgan, saxo tenor; Kenny Barron, piano; Steve Davis, contrabaix; Edgar Bateman, bateria. Enregistrat a la ciutat de Nova York, el juny de 1962.
 
Segona Formació: Temes #8 i 9, pertanyen al Al Grey "Snap Your Fingers" (Argo LP 700).  Dave Burns, trompeta; Al Grey, trombó; Billy Mitchell, saxo tenor; Bobby Hutcherson, vibràfon; Floyd Morris, piano; Herman Wright, contrabaix; Eddie Williams, bateria. Enregistrat a Ter Mar Recording Studio, Chicago, el 19 de febrer de 1962.
 
Tercera Formació: Temes del #10 al 13: Billy Mitchell "This Is Billy Mitchell" Smash (MGS 27027). Dave Burns, trompeta; Billy Mitchell, saxo tenor; Bobby Hutcherson, vibràfon; Billy Wallace, piano; Herman Wright, contrabaix; Otis Finch, bateria. Enregistrat a Universal Studios, Chicago, el 30 d'octubre de 1962.
 
En un disc com aquest hi ha balades molt dolces com són ara “Tali” i “Imagination” de la primera formació. Però escoltarem del "This Is Billy Mitchell" un preciós tema a tot delicat swing compost pel líder Billy Mitchell. Els músics són els de la Tercera Formació i ja els he comentat abans, o sigui que només parlaré dels que destaquin en els temes, en aquest i en els altre, i tema anomenat....
 
1.10.- You Turned the Tables on Me (Mitchell & Alter) 5m40s.
 
I com què el líder d’aquesta formació és el saxo tenor Billy Mitchell, ha estat ell qui primer l’ha començat, amb la melodia, per després ja encetar-ne les improvisacions. I quin walking més maco del baixista tot i fent-la. I el gran vibrafonista Bobby Hutcherson ha deixat una petita mostra del seu saber. I El nostre heroi Dave Burns ha estat qui l’ha seguit, ell amb la seva trompeta i sordina, i per això aquest so tan “cool”, com el que feu Davis. I també el pianista Wallace ha improvisat per després recuperar la melodia i acabar-lo delicadament. Bon tema per començar el programa, avui que serà a tot Swing.


I seguim amb el Swing, ara més vital en el tema llarg de més de 9 minuts i a tot Blues i Primera Formació i disc  "Dave Burns", on els escoltarem amb una “Intro” a càrrec del gran Kenny Barron, posterior tema a duet de Burns i Morgan, melodia senzilla com totes les dels Blues, per després ja encetar-ne les improvisacions el mateix líder a la trompeta. En un tema compost pel líder i anomenat...
 
2.1.- C.B Blues (Dave Burns) 9m42s.
 
I ja heu pogut constatar el bon tema que acabem d’escoltar amb un solo del baterista Bateman tot just abans de recuperar la melodia. I sense oblidar al gran baixista Steve Davis que tot i no haver fet cap solo, sempre hi ha estat donant-los el seu imprescindible suport. I sí, l’ordre de solos ha estat, trompetista, saxo tenor i piano, Burns, Morgan i Barron. S’ha de dir que la qualitat del nostre líder, gens considerat al seu moment, és del nivell de Blue Mitchell, Carmell Jones i demés músics que com ell, varen estar obviats, oblidats a la seva època. Sort que hi ha gent com en Jordi Pujol que l’ha sabut valorar en la seva correcta mesura. Morgan també ens ha agradat força per com ho ha fet amb el tenor. Un músic que tocà força amb l’organista Larry Young, allà pels 60s del segle passat.
 
Dave Burns (1924-2009) va ser un trompetista molt infravalorat que els executius de les discogràfiques van ignorar durant anys. El 1956, aquest veterà de la big band de Dizzy Gillespie, de la de Duke Ellington, del grup de James Moody, i de moltes altres formacions, va decidir donar un descans a la música. Va ser un breu descans, i va tornar a l'escena quatre anys més tard aclamat per part de molts crítics i companys músics, principalment pels seus enregistraments com a sideman i per la seva actuació amb el sextet de Al Grey-Billy Mitchell al 1962, quan va substituir Donald Byrd. Aquell estiu, Vanguard es va convertir en el segell que finalment va enregistrar el primer àlbum de Burns com a líder.
 
I no deixaré de dir-vos que entreu als webs de:
 
Fresh Sound Records: www.freshsoundrecords.com,
Quadrant Produccions: www.quadrantproduccions.es
Temps Record: https://tempsrecord.cat,
Youkali Music: http://youkalimusic.com,
Origin Records: https://originarts.com/,
Errabal Jazz:
http://www.hotsak.com/Errabal-es?set_language=es,
 
I encara seguirem amb un altre tema del mateix disc i Primera Formació i també compost pel líder i trompetista Burns anomenat...
 
3.3.- Something Easy (Dave Burns) 7m0ss.
 
I quin altre tema a tot Swing, i gràcies per la feina de l’Steve Davis al contrabaix i seu permanent “Walking”. I ell, Barron i Bateman l’han inciat amb una curta “Intro”. La melodia a duet ha aparegut a càrrec de Burns i Morgan. Els solos han seguit i pel canal dret amb el del tenorista Morgan, i què bé l’ha fet; quin llenguatge i solo melòdic a tot Hard Bop. I pel canal esquerre hem tornat a gaudir amb el del líder Burns, so nítid, fraseig brutal, bon gust i tècnica, allà al registre més agut. Barron al piano, que nasqué el 1943 a Filadèlfia i per tant tenia 19 anys acabats de fer quan va enregistrar el disc. I quina solvència i tan jove, i quin coneixement del llenguatge jazzístic. I l’Steve Davis ha fet uns “quatres” i posterior solo curtet. Això mateix, lo dels “quatres” ha fet el baterista Bateman i ja després, tema i final. Magnífica composició del líder Dave Burns que ha acabat de la mateixa manera que l’han començat.
 
Als 38 anys, Burns s'havia convertit en un dels trompetistas més madurs del jazz modern. Va tocar amb fluïdesa i autoritat en un context obert o silenciós, i els seus solos es van construir amb lògica, força i bon gust. Hi havia un altre músic destacat present en aquesta data concreta: el pianista Kenny Barron. Amb només 18 anys, Barron ja era un solista constant que mostrava profunditat i maduresa emocional, i era capaç de projectar un aire d'honestedat. El saxofonista tenor Herbert Morgan va oferir uns bons solos, i Steve Davis i Edgar Bateman es combinen la mar de bé. Aquest àlbum en si és un esforç impressionant, sobretot quan es tracta de Burns i Barron, aleshores força desconeguts.
 

I seguim amb més temes a tot Swing, que avui va d’això i ho farem amb un tema de la Segona Formació liderada per l’Al Grey  i disc "Snap Your Fingers"  amb un tema de Gene Kee i anomenat...
 
4.9.- R.B.Q. (Gene Kee) 4m55s.
 
I aquí els hem escoltat de nou a tot Swing, ara però amb un líder diferent, l’Al Grey, trombó, el qual ens ha impressionat molt gratament, car tampoc és un dels massa coneguts. Un tema iniciat pel baixista i ja ell, iniciar-ne la melodia i,  després ja amb tots els vents. Solos de Hutcherson primer, i de quina magistral manera dominà l’instrument amb 21 anyets. I el saxo tenor Billy Mitchell l’ha seguit amb una magnífica improvisació, i com l’han recolzat amb “Riffs” els altres companys. Solo de Burns, brutal també, amb el seu so clar i nítid com una patena, alhora que fraseig, solo magnífic com el del líder i trombonista Grey, ell en l’ona de J. J. Johnson més que en la de Curtis Fuller. Brutal solo i tema de Gene Kee.
 
Us recordo també que entreu a les següents pàgines web dels locals on es fa Jazz..
23 Robadors:
https://23robadors.com/programacio/,
Jamboree Jazz Club:
https://jamboreejazz.com/agenda/,
Campari Milano:
https://www.camparimilano.com/programacio-musical/,
etc, etc....al blog hi trobareu l’enllaç a la seva programació.
 
I en aquest tema i els temes del #8-13, hi trobem a Burns tocant en dues sessions com a sideman amb els seus companys del sextet Grey-Mitchell, que inclouen el dur saxofonista Billy Mitchell, així com el talentós vibrafonista Bobby Hutcherson, un altre jove destacat de 21 anys que havia arribat recentment a Nova York des de la West Coast. Escoltar Dave Burns envoltat de tan bona companyia i parir el que van fer, realment és emocionant. La sensació d'unitat global d'aquestes sessions del 1962 ofereix a l'oient una experiència càlida i gratificant. Coses que ens ha dit en Jordi Pujol.
 
I acabarem d’escoltar-los en el tema de la Primera Formació liderada per "Dave Burns" i disc homònim, i tema del líder i anomenat...
 
5.5.- Straight Ahead (Dave Burns) 6m57s.
 
Bé, doncs amb aquest tros de tema ja els hem acabat d’escoltar, que han estat 5 temes, o sigui que déu-n’hi-do, cosa especial, que ben bé s’ho mereixia, s’ho mereixien. I l’han començat els dos vents, trompeta i saxo tenor, Burns  i Morgan, per després ell mateix fer el primer solo pel canal dret. I per l’esquerre el líder amb la seva prístina sonoritat de la seva trompeta, alhora que magnífic fraseig i llenguatge, tècnica i bon gust interpretatiu, sempre amb unes melodies aconseguides força boniques, elles situades en l’harmonia del tema. Barron al piano de nou amb una sonoritat plena i executat de manera sòbria, increïble per un jove de 19 anys. “Quatres” del baterista Bateman amb els dos vents i final d’aquest gran tema amb la melodia inicial a duet dels dos vents. Grans temes d’aquestes formacions liderades pel trompetista i compositor Dave Burns.
 
I després d’aquests magnífics temes del trompetista americà, ens situarem en un entorn europeu amb els dos projectes que ens queden per escoltar.


I seguirem amb el “European Rebirth Herb Geller 1962 Paris Sessions”. I les notes de contraportada són de Jordi Pujol com també la compilació i  producció del disc de Fresh Sound Records © 2022 per a Blue Moon Produccions Discogràfiques S.L. Tot plegat amb Hi Fi i remasterització digital de 24 bits. I aquí sí que no, que no us podré parlar de totes les formacions, car, n’hi ha quasi tantes com temes, o sigui que la relacionada amb els temes que no posi la trobareu a l’enllaç del disc que trobareu al blog: https://www.freshsoundrecords.com/herb-geller-albums/55314-european-rebirth-1962-paris-sessions.html.
 
De fet, la majoria d’aquestes sessions es van enregistrar a Paris, RTF Studio, per al programa de ràdio "Jazz aux Champs Elysées", i el que sí canvia òbviament, són les dates. També hi hagué les més de les vegades una mateixa base rítmica, la de Jack Dieval, piano; Jacques Hess, contrabaix; Franco Manzecchi, bateria. O sigui que si no us dic res, aquests seran els acompanyants de Herb Geller, ell sempre al saxo contralt.
 
O sigui que començarem amb aquesta formació i de manera subtil i a tot delicat swing amb el tema de Jack Lawrence & Peter Tinturin enregistrat el 2 de juliol de 1962 i anomenat....
 
6.4.- Foolin’ Myself (Lawrence & Tinturin) 4m14s.
 
Doncs ja heu pogut escoltar que hem començat la mar de suaus, pel tema, però també per la sonoritat “cool” del seu saxo contralt. Un tema que sona a Jazz Clàssic, i sí perquè el primer enregistrament el va fer Chick Bullock el maig del 1937, i després al juny, la gran Billy Holiday amb Teddy Wilson and his Orchestra. I aquest “deix” de  la veu de Lady Day, també és el del líder Geller amb el seu saxo contralt. Jaky Byard Trio va fer un disc homònim al 1988 interpretant-lo també. I després de la melodia, primer solo a càrrec del pianista francès Jack Dieval, ben acompanyat de Hess i Manzecchi, contrabaix i bateria. I el líder ens ha acaronat amb la seva improvisació, per dolç so i també pel missatge que ens ha explicat.
 
Herb Geller (1928-2017), nadiu de Los Angeles, va ser un saxofonista contralt consumat i respectat que va començar la seva carrera professional a finals dels anys quaranta, influenciat per Charlie Parker. Va enregistrar amb líders com Earle Spencer, Claude Thornhill, Stan Kenton, Billy May, Shorty Rogers, Bill Holman, Clifford Brown, Maynard Ferguson, Marty Paich i tota la camarilla de la costa oest.
 
I ara proposo que els escoltem amb el preciós tema compost per Isham Jones  amb la mateixa formació i enregistrat entre l’1 d'abril i el 19 de maig de 1962, car van enregistrar aquest tema i el “While the Cigarette Was Burning”.
 
7.10.- There is No Greater Love (Jones & Symes) 4m38s.
 
I la primera versió la van fer l’Isham Jones Oschestra on hi hagué Woody Herman. Un tema del 1936 que va ser el darrer hit del compositor, saxofonista, baixista i líder de banda, car, després ell va plegar i li va deixar les regnes de l’orquestra al bo de Herman on començà els seus 50 anys de carrera com a líder de la seva orquestra. El tarannà segueix essent el del so “cool” de la seva West Coast, ell però trepitjant terres parisenques. Dieval al piano, sobri, elegant i amb un magnífic Jazz après d’escoltar als gran mestres americans. Geller, subtil als inicis i més punyent posteriorment, ens ha tornat a captivar, ara però amb un solo un tan més bopper. Una base rítmica de dos, Hess i Manzecchi que hi han estat sempre en un altre estàndard interpretat magistralment.
 
El 1958 la seva vida es va capgirar. Mentre estava de gira amb Benny Goodman, va rebre notícies que la seva jove dona, la pianista Lorraine Geller, havia mort. Feia set anys que estaven casats i actuaven junts, i tenien moltes esperances per a les seves futures carreres de jazz. La seva mort inesperada va colpejar amb força a Geller, ell però, va cavar fons per poder oblidar. Va fer dues gires més amb Benny Goodman, l'última d'elles a Amèrica del Sud sota l’ègida del Departament d'Estat dels Estats Units, i a la seva tornada va fer molts concerts a la costa oest. Però la tristesa perdurava.
 
I no deixaré de dir-vos que entreu als webs de:
Discordian Records: www.discordianrecords.bandcamp.com,
Moonjune Records: www.moonjunrecords.com,
Auand Records: https://auand.com/,
Segell Microscopi: https://www.microscopi.cat/,
CRU Records: https://alcrurecords.com/,
Tejo Milenario: http://www.tejomusic.com/,
Etc, etc...enllaços que trobareu al blog.


I ves per on que en els temes #1-2 hi tenim a Sonny Grey, trompeta; Herb Geller, saxo contralt; René Urtreger, piano; Jacques Hess, contrabaix; Franco Manzecchi, bateria. Enregistrat l’11 de juliol, 19 de maig de 1962. I seguirem amb un altre tema magnífic compost per Thelonious Monk anomenat....
 
8.2.- Brake’s Sake (Thelonious Monk) 5m40s.
 
I el bo d’en Gigi Gryce va encabir aquest tema de Monk en el disc “Gigi Gryce” del 1955, amb la seva Big Band i també a quartet. El tocà a la cara B de l’LP amb el quartet on hi hagué Thelonious Monk, Percy Heath i l’Art Blakey. I aquesta és una melodia típica de les de Monk, tot i que no es va enregistrar sembla que només dues vegades. I el nostre heroi Geller ha fet de Gryce, i què  bé ho ha fet, amb una molt bona improvisació, i si tenim en compte l’època i tema, poc tocat, doncs és evident que indica que estava al lloro de la modernitat. Sonny Grey ha sonat una mica més ple i fosc que sonava a l’època el bo de David Burns. Bon fraseig, sí, per descomptat i bon gust. I ara com a pianista hi tenim a René Urtreger, que conjuntament amb els de sempre, o sigui, Jacques Hess, contrabaix i Franco Manzecchi, bateria, han fet de base rítmica.
 
Finalment, Geller va decidir trobar-se a si mateix i, com Dexter Gordon, Kenny Clarke i una sèrie d'altres músics de jazz que van abraçar la vida d'expatriat, es va traslladar a Europa el març de 1962. "Volia veure coses noves i allunyar-me de tot", va dir. Les coses van començar a millorar per a l'altista de 34 anys. Va tocar en clubs i sales de concerts d'arreu d'Europa: a París, Berlín Est, Ginebra, Montecarlo, Copenhaguen, Estocolm i Roma. "Estic fent una pilota de tot plegat, ben grossa i bona", va dir. "És molt més divertit que als Estats Units. I he tocat amb grans músics".
 
I encara els escoltarem en el tema de Sammy Cahn & Jules Stein on hi tenim a: Bernard Vitet, trompeta; Herb Geller, saxo contralt; François Jeanneau, saxo tenor; Dany Doriz, vibràfon; i el trio seu de quasi sempre, Jack Dieval, piano; Jacques Hess, contrabaix; Franco Manzecchi, bateria. Enregistrat l’1 de maig de 1962, i tema anomenat...
 
9.6.- It’s You or No one (Cahn & Stein) 6m57s.
 
I aquest és un tema del 1948 que ells dos van escriure per a la pel·lícula musical “Romance on the High Seas”, “Romanç a alta mar”, on la va cantar Doris Day. Un tema a tot Swing i tempo vital, coses que la base de dos, contrabaix i bateria, ens han mostrat, sobretot el primer amb el seu “walking”, i ja des de l’inici, car l’ha iniciat ell mateix. Melodia del tema i improvisacions, i la primera i brutal a càrrec del líder Herb Geller. Fraseig ràpid, tècnica a dojo, llenguatge, què més podem demanar. Bon gust? No, que ja el té. I aquí hi hem tingut el saxo tenor de François Jeanneau i què bé ho ha fet, ell i la resta de companys parisencs que tenien aleshores un gran nivell. També el vibrafonista ho ha clavat, seguint les passes dels més moderns, com en Bobby Hutcherson. I la trompeta dolça, quasi un fiscorn de Bernard Vitet també ha sigut magnífica. En fi, un gran tema i grans interpretacions amb un final de “vuits” entre ells, i també el baterista.


Durant la primavera i part de l'estiu de 1962, Herb residia a París, on va actuar en concert amb grups dirigits pel pianista Henri Renaud. Junts, també van enregistrar música per a anuncis publicitaris i curtmetratges. També va fer treballs radiofònics amb grups All Star organitzats pel pianista Jack Dieval. Els excel·lents enregistraments recopilats aquí provenen d'aquesta època, i en hi  podem escoltar l'altoista en la seva millor forma. Els primers exemples del renaixement d'Herb Geller, tocant amb alguns dels millors jazzmen de l'escena francesa i europea. —Jordi Pujol.
 
I ja els acabarem d’escoltar en el tema de Parker on hi tenim a: Sonny Grey, trompeta; Herb Geller, saxo contralt; i la mateixa base rítmica comentada a l’inici, enregistrat entre l’11 de juliol i el 19 de maig de 1962. I el tema és el magnífic....
 
10.1.- Crazeology (Charlie Parker) 5m47s.
 
I els nostres herois l’han fet ràpid sí, però Parker el va fer encara una mica més, ell, el que posà les bases del Jazz Modern, conjuntament amb Gillespie, Monk, Powell, ells, els nostres herois del Bebop. Es pot escoltar per Parker a la caixa “Complete Charlie Parker on Dial” en el 4rt CD. Kenny Dorham i Hank Mobley també el van enregistrar, i també com Parker a tempo vital. I resulta que Bud Powell el va enregistrar el 1963 a Paris com a “Little Benny, o Bub’s Bubble”, el mateix any de contraure la tuberculosis, ell un músic molt turmentat també mentalment, va fer “Un poco loco”, i que morí 3 anys després a Nova York amb només 41 anys. I Geller ha fet de Parker a tot Bebop, ell a duet amb la trompeta de Sonny Grey que devia passar per allà. Un Swing brutal del trio base que tantes vegades varen tocar junts amb el líder. Solo de llibre del líder com també el que ha fet el trompetista, aquest amb un so ple i contundent. També sona així de ple el piano de Dieval recolzat per la seva base rítmica. Al final, uns “quatres” dels vents amb el baterista i final del tema. Gran tema de Parker  que ells van fer de manera extraordinària allà pel 1962, ideal per deixar-los d’escoltar.


I ja encarant el final del programa, escoltarem alguns temes del disc “Remembering René Thomas”, Joan, això va per a tu. Aquest és un doble CD i com que en el primer hi ha enregistraments d’abans del 1962, els escoltarem en temes del segon. Aquest recull ha estat elaborat per a l'edició en CD per Jordi Pujol. Masteritzat per Pieter De Wagter amb notes de contraportada escrites també per Pujol. El disc és monoaural, remasterització digital de 24 bits, produït per Jordi Pujol per a Blue Moon Produccions Discogràfiques S.L. I també passa com en l’anterior, que hi ha diverses formacions quasi a cada tema, o sigui que per trobar la informació completa haureu de clicar a l’enllaç del disc: https://www.freshsoundrecords.com/rene-thomas-albums/51379-remembering-rene-thomas-2-cd.html. I el disc que  escoltarem té un subtítol que diu així: Actuacions rares i inèdites del llegendari guitarrista de jazz, car això és el que són.
 
I en aquest segon CD hi ha precioses balades com són: “Easy Living”, “Moonnight in Vermont” i “Stardust”. I del magnífic “It Could Happen To You”, en fan dues versions, i ambdues a bon tempo i Swing.
 
Però proposo que els escoltem en el preciós tema a tot Blues, compost per P.D. I amb el RENÉ THOMAS TRIO  & JIMMY SMITH amb René Thomas, guitarra; Jimmy Smith, orgue Hammond B3; Donald Bailey, bateria. Enregistrat al Festival d’Antibes Juan-les-Pins, el 22 de juliol de 1962, i tema....
 
11.12.- Blues (P. D.) 7m50s.
 
I resulta que aquell juliol del 1962 hi hagué Jimmy Smith al Festival d’Antibes Juan-les-Pins encabit ell en el grup de Fats Domino, i per això el nostre heroi René Thomas devia aprofitar la seva estada per tocar i enregistrar el seu concert, esclar, que els devien contractar pel Festival. I he volgut posar aquest tema amb l’organista Jimmy Smith perquè sé que li agradarà molt al meu amic Joan Recolons, tot i estar a punt de no posar-lo per lo llarga que ha estat la nota mantinguda, i forta de volum, que ell ha fet en la seva improvisació. Un tema que l’organista ha fet jo diria que improvisant des de l’inici, tot i semblar la melodia. René l’ha seguit a la guitarra i ja ens ha mostrat tota la seva gran tècnica i bon gust fent un solo magnífic, ell que aprengué les maneres de Jimmy Raney. Una anècdota del Joan és que el va veure a Barcelona just abans de morir d’un atac de cor el dia següent a Santander, el 3 de gener de 1975. I el llarg solo de Smith sí que ha estat brutal, sí, però potser li sobrà la nota mantinguda tanta estona i tan forta que va quedar enregistrada. Un tema per a lluïment propi de l’organista on el nostre heroi va tenir un paper quasi que secundari.
 
René Thomas (25 de febrer de 1927 - 3 de gener de 1975) va ser un guitarrista de jazz belga. A principis de la dècada de 1950, es va traslladar a París, França, i va passar a formar part de l'escena del jazz modern, tocant a l'estil de Jimmy Raney. Va passar breus estades als Estats Units del 1958 al 1962. De tornada a Europa, va fer gires i enregistrar amb Chet Baker, Bobby Jaspar, Kenny Clarke, Eddy Louiss, Stan Getz, Lucky Thompson, Sonny Criss, Jacques Pelzer, Lou Bennett, Charles. "Lolo" Bellonzi i Ingfried Hoffmann.


I ves per on que en els temes #3 al 6 hi tenim al INTERNATIONAL JAZZ QUINTET amb Bobby Jaspar, saxo tenor i flauta; René Thomas, guitarra; Amedeo Tommasi, piano; Benoît Quersin, contrabaix; Daniel Humair, bateria. Enregistrat en directe a Radio-TV, RTBF, Brussel·les, el 16 de gener de 1962. I els seguirem escoltant amb un altre gran tema compost pel líder i guitarrista i el tema es diu...
 
12.6.- I Remember Sonny (René Thomas) 5m11s.
 
I aquí hi tenim a René encabit en aquest quintet internacional, amb un tema propi com el que va fer Benny Golson, “I Remember Clifford”, i aquí ell, “I Remember Sonny”, per a Sonny Rollins, tot i no ser una trista balada. Un tema a tot Swing, de tempo mèdium alt, amb molt bones interpretacions de tots ells. El tema l’han començat amb la melodia a càrrec del guitarrista i heroi nostre. En el segon “chorus” s’hi ha afegit Jaspar al saxo tenor, i ell mateix n’ha iniciat les improvisacions. Gran solo d’aquest tenorista i flautista que també ha sonat a Jazz Club de Nit en vinils de 180 grams reeditats per Jordi Pujol per a Fresh Sound Records. I ara sí que el solo del nostre heroi ha estat de la mida temporal adequada, alhora que l’ha fet amb una gran tècnica i solvència. So net i clar, sense cap efecte, que aleshores només els utilitzaven els guitarristes de rock i ni un dels de Jazz. Improvisacions del pianista Tommassi i una molt reeixida del baixista Benoît Quersin. I no me n’oblido d’un dels millors bateristes de l’escena de Paris, el bo de Daniel Humair disc però enregistrat a la radio televisió de Brussel·les, car el nostre heroi era un guitarrista belga, com també en Philip Catherine. I com l’han acabat, amb la melodia a duet de saxo tenor i guitarra així com molt delicadament.
 
René Thomas va ser considerat el millor guitarrista de jazz europeu de la seva generació per companys músics i crítics, però la seva carrera es va veure afectada per l'escepticisme generalitzat dels aficionats al jazz. Tot i esforçar-se per aconseguir el seu propi espai, mai va obtenir el reconeixement que es mereixia pel seu immens talent, potser pel seu caràcter introvertit i per llargues retirades de l'escena. Tímid i taciturn per naturalesa —sempre arrelat darrere d'un parell de bons puntals—, Thomas es va fer convincent tan bon punt va escollir la guitarra. Va ser llavors quan aquest jazzman únic va brillar realment. Amb un so profund i ric i un control absolut del seu instrument, sempre estava a gust, destil·lant amb delicadesa els passatges més difícils d'una manera senzilla i directa. En els 45 anys que han transcorregut des de la seva mort, René Thomas s'ha convertit en una llegenda, i encara que avui gaudeix del respecte i l'admiració mundial, encara és sovint infravalorat en comparació amb altres grans guitarristes. Aquest disc és un humil homenatge a aquest geni de la guitarra. Jordi Pujol.


Us recordo també que entreu a les següents pàgines web dels locals on es fa Jazz..
Nota 79: https://www.nota79.cat/events/,
Nova Jazz Cava:
https://www.jazzterrassa.org/ca/programacio/upcoming,
Jazz Club la Vicentina:
https://jazzclublavicentina.blogspot.com/, nosaltres ja fins el 21 d’abril on tindrem de nou al gran saxo tenor de Boston, Benny Sharoni a Quartet. A partir de les 10 de la nit i entrada gratuïta. etc, etc....al blog hi trobareu l’enllaç a la seva programació.
 
I encara els escoltarem en un tema compost per Tadd Dameron. I ves per on que en els temes #7-11 hi tenim al RENÉ THOMAS QUARTET amb René Thomas, guitarra; Joël Vandroogenbroeck, piano; Benoît Quersin, contrabaix; Daniel Humair, bateria. Enregistrat al Festival d'Antibes Juan-les-Pins, el 20 de juliol de 1962, i el tema es diu...
 
13.9.- Our Delight (Tadd Dameron) 4m59s.
 
I el nostre heroi es veu que va participar diversos dies en aquest gran Festival de la Costa Blava i aquí ho feu amb la seva formació i quartet. Un magnífic tema a tot bebop aplaudit pel públic present al  Festival d'Antibes Juan-les-Pins. I després de la complicada melodia, ell ha fet la primera improvisació, la d’un tema amb una progressió d’acords força entremaliada, com després podreu escoltar o llegir al blog del programa. En aquest solo, realment ens mostrà una gran tècnica i control sobre l’instrument. Velocitat d’execució alhora que bon gust i llenguatge amb tot el Jazz del món. El pianista Joel l’ha seguit, ell amb els aires i maneres de Powell. I després uns “quatres” amb el baterista Humair i final del gran tema de Dameron.
 
I aquest "Our Delight" és un estàndard de jazz del 1946, compost per Tadd Dameron. Es considera una de les seves millors composicions juntament amb "Good Bait", "Hot House", "If You Could See Me Now" i "Lady Bird". És un tema de  bebop moderadament ràpid, i va comptar amb el trompetista Fats Navarro, de qui es va dir que "exhibeix el domini de la difícil progressió d'acords". “El que és bopper aquí és la melodia descentrada i sincopada, així com les veus internes canviants del acords, especialment al final. Aquestes veus, juntament amb l'amor per les melodies, van ser el llegat principal de Tadd a compositors i arranjadors com Benny Golson, Gigi Gryce i Jimmy Heath." Rolling Stone la descriu com una "joia del bop”. La primera publicació és de Dizzy Gillespie l'agost de 1946. En total hi ha més de 120 versions de “Our Delight”. Bill Evans va enregistrar la seva versió per al seu àlbum debut New Jazz Conceptions el 1956.


I seguim ara amb un tema de Parker i mateixa formació del tema anterior de Dameron i el tema és el conegut...
 
14.7.- Au Privave (Charlie Parker) 5m42s.
 
I de nou l’escoltem amb el seu quartet i 20 de juliol de 1962 al Festival d'Antibes Juan-les-Pins. Un magnífic tema de Parker del 1951 i que va enregistrar el 17 de gener del mateix any per Verve. Es pot trobar en la caixa de 10 CDs ”The Complete Charlie Parker on Verve” del 1990, en el 6è CD.  I hem escoltat un Blues, que de ben segur ja ho heu notat, Un blues típic de 12 compassos, però no tant típic per l’harmonia, car ell hi afegí cadències II-V-I a dojo, o sigui que va refer i ampliar els tres acords del Blues original, enriquint-lo molt més pels diferents colors que s’hi poden trobar. I el nostre heroi ens ha mostrat de nou el seu gran talent, malauradament poc valorat pel gran públic al seu moment. Un improvisador nat, veloç, tècnic i ric en idees i molt millor aplicades a la guitarra. Esclar que el van ajudar molt la base rítmica de Joël Vandroogenbroeck, piano; Benoît Quersin, contrabaix i Daniel Humair, bateria, i el primer fent també una bona improvisació al piano. I després, els “quatres” compassos alternant improvisacions el baterista amb el nostre heroi. I després, tema i final.
 
I acabarem aquesta selecció i nosaltres el programa d’avui, amb el tema de Thelonious Monk amb la mateixa formació a quartet, la del 20 de juliol de 1962 i tema anomenat...
 
15.11.- Well You Needn’t (Thelonious Monk) 5m25s.
 
I resulta que aquesta tema, Monk el va enregistrar el 24 d’octubre de 1947 encabit en el seu disc “Genius of Modern Jazz”. Un tema força entremaliat, per melodia i cadència d’acords al pont o la B. Té una estructura típica de 32 compassos i de la forma AABA. O sigui a les A’ es repeteix la melodia, i a la B, sempre hi ha un canvi tonal i a vegades rítmic, explicant altres històries melòdiques, i en aquest cas, famós per la seva seqüència d’acords ascendents i descendents de manera cromàtica, amb mitjos tons. I els aplaudiments venien del tema anterior que van fer al Festival. I el líder ens ha fet la complicada melodia per després executar una altra magistral improvisació. Un tema molt ràpid, i que ell ha sabut explicar d’una manera brutal, on també ha afegit frases utilitzades en d’altres temes. En fi, un grandíssim guitarrista i que gràcies a Jordi Pujol nosaltres hem pogut escoltar en aquestes Actuacions rares i inèdites del llegendari guitarrista de jazz. Doncs amb aquesta meravella de Monk hem acabat el programa d’avui que com sempre espero que us hagi agradat tan com a mi, avui amb aquestes compilacions fetes per Jordi Pujol sobre Sessions enregistrades el 1962 on hem pogut escoltar a Dave Burns, Herbe Geller i René Thomas.
 
Doncs ara sí, ho deixem aquí, gràcies per ser-hi aquí o al blog del programa que ja sabeu què és www.jazzclubdenit.blogpspot.com.es
i jo mateix Miquel Tuset i Mallol qui l’ha realitzat, xerrat pels descosits d’interessos comuns, espero, i seleccionat les seves músiques, us espero la setmana vinent, si podeu, voleu i en teniu ganes i us desitjo molt bona nit i bon Jazz Club de nit en el Jaç de cadascú. Miquel Tuset i Mallol.

 

blogger templates |