Molt bona nit a tothom, benvinguts a Jazz Club de Nit aquí a Ràdio Sant Vicenç 90.2 amb un programa de Jazz per a vosaltres que us agrada el Jazz, com deia el nostre amic Cifu. A ell li dediquem el programa avui i cada setmana que el fem, o sigui que un petó ben gran Cifu. Aquí Miquel Tuset i Mallol qui us parla, presenta i realitza aquest programa i com sempre amb les novetats de músics i editorials. I ja sabeu que aquest programa forma part de la plataforma col·lectiva i internacional anomenada “esfera jazz”, i que al blog hi trobareu l’enllaç. He dit col·lectiva i ara dic també de pirades i pirats del Jazz i ara ja en som més de seixanta entre podcasts i pàgines web totes relacionades amb el món del Jazz. 

Doncs ja hi tornem amb un programa temàtic, i de nou dedicat a l’editorial Fresh Sound Records i la seva secció “Jazz Workshop” de vinils de 180gr. I aquesta és la segona part, i última amb aquests vinils, on podreu escoltar la resta dels temes d’aquests 5 vinils. Així doncs us recordo que escoltarem a Jimmy Heath, “The Quota!; Frank Strozier, “March of the Siamese Children”; Clark Terry 5tet, “Serenade to a Bus Seat”; Bud Shank, “New Groove” i a Ernie Henry 4tet, “7 Standards and a Blues”. I escoltarem el micro conte de Carme de la Fuente. 

I deixeu-me que us digui que podeu entrar al web de www.freshsoundrecords.com per veure l’extens catàleg d’aquesta nostra editorial i també podeu anar a la botiga Blue Sounds al carrer Benet Mateu 26 i comprar de tot i més relacionat amb el món del Jazz...discos, llibres, dvds, vinils....etc. Allà hi trobareu els caps de setmana i dilluns pel matí a l’amic Enrique Heredia, mentre que la resta de dies hi trobareu a l’Esteban. Ells dos us assessoraran en tot lo de Fresh Sound Records, editorial creada pel gran entusiasta amant del Jazz, Jordi Pujol Baulenas, des d’aquí una forta abraçada i gràcies pel teu suport tots aquests anys.  


Així doncs començarem amb el disc de Clark Terry 5tet, “Serenade to a Bus Seat”. Original publicat per Riverside el 1957, RLP 12-237. Enregistrat el 27 d'abril de 1957, als estudis Reeves Sound, a la ciutat de Nova York, i produït per Orrin Keepnews. Nova edició de Blue Moon Productions S.L. Barcelona i nou productor Jordi Pujol. Totes les composicions de Clark Terry excepte allà on s’indica. I aquí hi tenim a Clark Terry, trompeta; Johnny Griffin, saxo tenor; Wynton Kelly, piano; Paul Chambers; contrabaix i Philly Joe Jones, bateria. 

Comencem escoltant-los amb el tema de Terry anomenat... 

1.A2.- "Cruising" (Clark Terry) 8m27s 

I de quina manera més maca a tot swing delicat hem començat, amb aquest tema de Clark Terry. I de quina manera l’han començat els dos vents, i el líder, allà a dalt dels aguts, amb una “Intro” espaterrant i curteta. El “tema” l’han fet a duet ells dos, i amb tot el suport de la base rítmica, un estàndard d’aquells que en diem força típics. Ara bé, el “Swing”de veritat ha aparegut amb el solo del gegant Johnny Griffin, saxo tenor, amb un “walking” deliciós de Paul Chambers; contrabaix i mestria diversa de Philly Joe Jones, bateria. Griffin ha més que doblat el tempo de la base, amb tot un reguitzell de notes de curta durada i fraseig impressionant. El líder, molt més tranquil en la seva exposició solista, l’ha anat desenvolupant amb un gust exquisit, i sí, posteriorment i en una frase espaterrant també molt ràpida. I la calma ha aparegut amb el trio base de piano, contrabaix i bateria, amb un exquisit Wynton Kelly mostrant-nos també els moments doblats, en una frase del tema on semblen fer-ho tots. Gran tema de Clark Terry per començar el programa, on no hi haurà balades, car ja van sonar en la primera part. Per cert, i si voleu recuperar els comentaris que vaig fer d’aquests projectes us remeto a aquest programa, el 454, coses aquestes que sempre van prou bé.

 


I seguirem així de delicats i swingats, amb Bud Shank, i el seu “New Groove”. Original publicat per Pacific Jazz, 1961. PJ 21, enregistrat el maig de 1961 a Los Angeles, Califòrnia, i aquest el situarem en el Jazz West Coast. Productor original Richard Bock. Nova edició de Blue Moon Productions S.L. Barcelona i nou productor Jordi Pujol. I aquí hi tenim a Bud Shank, saxo alto i baríton; Carmell Jones, trompeta; Dennis Budimir, guitarra; Gary Peacock, contrabaix i Mel Lewis, bateria. Totes les composicions de Bud Shank, excepte les indicades. Escoltem-los en el conegut tema de Thelonious Monk, l’anomenat.... 

2.B2.- "Well You Needn't" (Thelonious Monk) 6m58s 

Doncs aquest tema, que podríem traduir per “Bé, no cal” va ser escrit el 1944 per Thelonious Monk. Segons el biògraf Robin Kelley, Monk es va inspirar en el cantant Charlie Beamon, que, quan Monk li va demanar que li posés nom al tema, ell va, va respondre "Bé, no cal". I Monk va dir, doncs ja tinc el nom del tema. El moviment per semitons produeix un efecte líric estrany, coses aquestes del genial Monk. 

Els nostres herois han començat el tema a duet de saxo alto i trompeta, la del líder Bud Shank i Carmell Jones. El primer ha estat qui primer ha fet la seva tasca solista, magnífica, amb un so espaterrant alhora que gran demostració de tècnica i bon gust. Mestria a dojo de Shank, el qual remena els dos saxos, l’alto i el baríton. Jones a la trompeta, l’ha iniciat en el registre mig baix, i molt tranquil pel que fa exposicions i fraseig. També ens ha acaronat amb la frase amb la qual Clifford Brown començà el seu tema Sandu, i demés perles que ens ha fet el gran i desconegut Carmell Jones. Un so càlid molt maco en el registre mig. I què maco és el pont, on notem els semitons que abans hem comentat. Solo de Gary Peacock, contrabaix, amb espurnes d’acords del guitarrista Dennis Budimir, ells molt delicats, car, guitarra, contrabaix i bateria és la base rítmica del projecte. 

I una bona notícia és que el Jamboree tornarà a obrir les seves portes aquest proper agost i de nou amb el seu Festival estiuenc, el Mas i Mas Festival. Allà que ens hi trobarem. 

Recordeu que podeu trobar el millor del jazz que es fa a casa nostra entrant a la web de Quadrant Produccions www.quadrantproduccions.es  allà tindreu la possibilitat d’adquirir els discos que vulgueu i veure tot el catàleg d’aquesta editorial de Lleida dirigida pel Josep Ramon Jové, des d’aquí una forta abraçada. 


I seguim així de tranquilets a tot delicat swing i no només, i ara amb Frank Strozier i el seu “March of the siamese children”, original Publicat per Jazzland el juliol de 1962, JLP 70. Enregistrat el 28 de març de 1962 als estudis Plaza Sound, a la ciutat de Nova York. Productor original Orrin Keepnews. Nova edició de Blue Moon Productions S.L. Barcelona i nou productor Jordi Pujol. Aquí hi tenim a Frank Strozier, saxo alto, flauta travessera (1,6); Harold Mabern, piano; Bill Lee, contrabaix i Al Dreares, bateria. 

Els escoltarem amb el tema de Sammy Fain i lletres de Jack Yellen i Herb Magidson, anomenat... 

3.A3.- "Something I Dreamed Last Night" (Fain, Magidson, Yellen) 5m21s 

I qui primer va enregistrar aquest tema va ser Ella Logan el 8 d’agost de 1939 a un tempo vital, el de l’època daurada de les Big Bands de Swing, que s’acabà ben aviat, coses d’entrar a la segona guerra mundial. 

I com de delicat l’han començat amb els acords del piano i resta de la base i també amb la melodia a càrrec del líder Strozier i saxo alto. El so ens ha tornat a acaronar, i també l’hem notat diferent del de Bud Shank, coses del timbre dels diferents instruments, tot i ser el mateix instrument, que no la marca del fabricant i metalls emprats. Una melodia maca la d’aquest tema que ens podria situar molt enllà, però que no tant pel tractament que li han donat, a tot Hard Bop. Després de la preciosa melodia a càrrec del líder, el gran pianista Harold Mabern ha iniciat la seva tasca solista, a tot swing, car Bill Lee, contrabaix i Al Dreares, bateria, ells dos ens l’han regalat, el primer a tot “walking” i el segon amb les escombretes. Solo ben executat, amb profusió d’acords al final de la seva exposició i mostres del seu domini solista en bona part de la seva improvisació. El líder ha aparegut pel canal dret amb una gran solvència, amb empenta ja des del primer moment, fraseig lleuger, llenguatge impressionant, i tot vestit per una tècnica espaterrant. Gran tema d’aquesta magnífica formació, de músics poc coneguts, si n’exceptuem e Mabern i potser al líder, també. 

I darrerament amb Youkali Music i concretament amb el seu director Thomas Schindowski estem en contacte i així és que em fan arribar, com ja han fet, alguns dels seus projectes del seu extens catàleg, o sigui que agrair-li al Thomas la seva col·laboració. Podeu entrar al seu web http://youkalimusic.com i veure’n tot el seu catàleg. 


I ara escoltarem un altre tema amb tot el swing del món, i serà el del disc de Ernie Henry 4tet, “7 Standards and a Blues”. Original publicat per Riverside el 1957, RLP 12-248. Enregistrat el 30 de setembre de 1957 als estudis Reeves Sound, a la ciutat de Nova York. Productor original Orrin Keepnews. Nova edició de Blue Moon Productions S.L. Barcelona i nou productor Jordi Pujol. I aquí hi  tenim a Ernie Henry, saxo alto; Wynton Kelly, piano; Wilbur Ware, contrabaix i Philly Joe Jones, bateria, i ja ho diu el títol, amb 7 estàndards i 1 blues. 

4.A3.- "I've Got the World on a String" (Harold Arlen, Ted Koehler) 6m33s 

"I've Got The World on a String", composta el  1932 per Harold Arlen, amb lletres de Ted Koehler és una cançó popular que ha esdevingut un estàndard de jazz. Va ser escrit per a la vint-i-unena edició de la sèrie Cotton Club que es va inaugurar el 23 d'octubre de 1932, la primera de les desfilades del Cotton Club. Interpretada per infinitats de músics entre els quals Louis Armstrong en un àlbum titulat d’aquesta manera. Un tema bàsicament cantat, però també fet de manera instrumental com acabem d’escoltar. 

I amb quina magnífica “intro” l’ha començat contrabaix, i també el bateria, per ben aviat aparèixer la coneguda melodia a càrrec d’un altre saxo alto, i ves per on, també amb una sonoritat diferent, aquesta potser més americana, la d’un Conn, probablement, i so totalment parkerià. Quina sonoritat més brillant que té el Ernie Henry i quin tros de solo ens ha fet, farcit de bon gust, alhora que estridències volgudes les del seu instrument. I no és que ens hagi enlluernat per velocitat, i sí per bon gust, el mateix que ha tingut Wynton Kelly, ell a trio base amb Wilbur Ware, contrabaix i Philly Joe Jones, bateria. Una pulsació i rítmica totalment bluesy, i posterior mestria amb els acords. I no en parlem de Wilbur Ware, ell, gran contrabaixista, el qual ens ha fet una demostració de pulsió rítmica alhora que contingut melòdic, el del seu solo. Gran interpretació de nou i bonic tema i al final amb el gran Philly Joe Jones amb unes petites espurnes de genialitat. 

També tenim una bona col·laboració amb l’editorial basca Errabal Jazz de la qual en posem les novetats, quan ens les envien, i així és que els hi agraïm el seu suport, o sigui que al blog us posaré l’enllaç a la seva pàgina web http://www.hotsak.com/Errabal-es?set_language=es

 


I acabarem la primera repassada amb aquests temes farcits de swing, amb una mica més de tempo que així són els temes que ens van quedar del disc de Jimmy Heat, “The Quota”. Disc original publicat per Riverside el 1961, enregistrat els dies 14 i 20 d’abril de 1961 a la ciutat de Nova York produït per Orrin Keepnews. Nova edició de Blue Moon Productions S.L. Barcelona i nou productor Jordi Pujol. I aquí hi tenim a Jimmy Heath, saxo tenor; Freddie Hubbard, trompeta; Julius Watkins, trompa; Cedar Walton, piano; Percy Heath, contrabaix i Albert Heath, bateria. Amb quatre temes del líder i tres de d’altres compositors que ja us comentaré si s’escau. 

5.B3.- "Funny Time" (Jimmy Heath) 6m23s 

I amb quin gran tema de Jimmy Heath l’hem escoltat a ell i a la resta de mestres. I ja heu vist que ni la “intro” del tema, ni la melodia i ritmes del propi tema no ens han avisat de com havien d’anar les coses. Freddie Hubbard ha estat qui primer “ens ha tret la son de les orelles”, car el seu solo ha estat magistral, el d’aleshores un jove de 20 i pocs anyets, i ja com tocà. Fraseig veloç i un torrent d’idees, com aquelles “capes de so” de Coltrane, amb tots els respectes. El so, brillant pel registre agut, tot i que no els súper aguts, ens l’ha fet reconèixer diferent de Terry i de Jones, cadascú però amb la seva personal mestria, i sí, diferent sonoritat. El líder i compositor ens ha mostrat que alhora de ser mestre escrivint i dirigint, també va ser un gran saxo tenor. En aquests moments hem escoltat un quartet, amb un gran solista i so personal, i la base rítmica de piano, contrabaix i bateria, amb Cedar Walton, piano; Percy Heath, contrabaix i Albert Heath, bateria. El quartet ha seguit en el solo de Julius Watkins, trompa, recordeu que és un instrument poc habitual en el món del jazz. El llenguatge del jazz ens l’ha mostrat abastament aquest mestre d’aquest metall. Cedar Walton, un altre gran mestre, s’ha quedat al capdavant de la màquina rítmica fent un solo espaterrant, tal i com l’ha fet Percy Heath, germá del líder, i sempre l’Albert, “Tootie” Heath, a càrrec dels drums i swing. 

I després d’aquesta primera escolta dels primers cinc temes d’aquests projectes, ara sembla un bon moment per escoltar el micro conte de Carme de la Fuente........Gràcies Carme perfer-ho sempre al voltant dels artistes músics del programa i amb la teva dolçor. 



I seguim amb els temes d’aquests cinc LPs digitalitzats en primera escolta per qui us parla, o sigui que recuperem el disc de Bud Shank, i recordem que hi tenim a Bud Shank, saxo baríton; Carmell Jones, trompeta; Dennis Budimir, guitarra; Gary Peacock, contrabaix i Mel Lewis, bateria. 

I els escoltarem amb el tema de Tyree Glenn anomenat.... 

6.B1.- "Sultry Serenade" (Tyree Glenn)  7m20s 

I poc en sabíem del compositor,Tyree Glenn, nascut a Texas el 1912, i traspassat el 1974 a Englewood Cleefs, ben a prop de la casa de Rudy van Gelder. I ell va ser vibrafonista i trombonista, ves per on, i va tocar amb gent com Benny Carter, 1937 i formà part de la Big Band de Cab Callowey des del 1939  fins el 1946. 

I sí que la melodia ens situa en uns anys molt enllà, i ves que el tema té tota la pinta d’un Rh & Ch, parit a partir del I Got Rhythm de Gershwin. El swing ha aparegut ves per on després de presentar-nos la melodia del tema, i en el solo del líder, ara al saxo baríton. Magnífica improvisació del líder, ara amb un dels més greus dels saxos, car encara n’hi ha de més greu, el baix. Ens ha explicat una història força maca, ell, seguint clarament l’estructura del tema, coses aquestes que són més difícils de saber, sobretot quan fan el fraseig ràpid i lligat, com ell també ens ha fet. A Carmell Jones l’hem escoltat ara més brillant, més lleuger i veloç, però sempre amb la seva creativitat i bon gust. Ell, que va ser un fidel seguidor de Clifford Brown, i que en va seguir la seva estela. I el trio base liderat per Dennis Budimir a la guitarra i Gary Peacock, contrabaix i Mel Lewis, bateria, s’han quedat sols en el solo del primer. Aquest ens ha fet un solo molt subtil i delicat, primer tranquil de notes i després ja amb aquelles que duren ben poquet, i és perquè van molt de pressa. Bon solo del guitarrista, i després tema i final, sí però no, perquè Mel Lewis ha fet una mica de les seves.



I d’aquesta magnífica manera, a tot swing, seguirem amb Clark Terry 5tet i el seu “Serenade to a Bus Seat”, i recordem que tenim a Clark Terry, trompeta; Johnny Griffin, saxo tenor; Wynton Kelly, piano; Paul Chambers; contrabaix i Philly Joe Jones, bateria. 

7.A4.- "Digits" (Clark Terry) 4m08s 

I quina melodia més maca, la feta per Terry, i també vital, positiva, al menys això em sembla a mi, la d’un tema iniciat per una curta “intro” a càrrec del trio base. L’han feta a duet, Terry i Griffin, amb una compenetració sonora més que evident en un tema on el ritme és trencat en les As i hi apareix el Swing en el pont, o la B, coses aquestes que es noten clarament. I el líder ha estat el primer en desenvolupar el solo d’aquest tema, en les dues As, cosa que també ha fet el saxo tenor Griffin, magnífics tots dos. I ells han seguit fent-ne una a mode de preguntes-respostes, més o menys, i doncs compartint el solo, ara tu, ara jo, ara tots dos. I el trio d’asos, Wynton Kelly, piano; Paul Chambers; contrabaix i Philly Joe Jones, bateria s’han quedat solets en el solo del pianista. Aquest l’ha executat amb un punt de percussió en la digitació, i ben aviat ha aparegut de nou la melodia sencera, la d’aquest tema vital de Clark Terry. 


I més swing ara amb el projecte de Ernie Henry 4tet, “7 Standards and a Blues”. I recordem que hi  tenim a Ernie Henry, saxo alto; Wynton Kelly, piano; Wilbur Ware, contrabaix i Philly Joe Jones, bateria, i ja ho diu el títol, amb 7 estàndards i 1 blues. 

8.B4.- "Like Someone in Love" (Johnny Burke, Jimmy Van Heusen) 5m14s 

I "Like Someone in Love" és una cançó popular composta el 1944 per Jimmy Van Heusen, amb lletres de Johnny Burke. Va ser escrita per a la pel·lícula de 1944 Belle of the Yukon, on va ser cantada per Dinah Shore. I resulta que entre aquesta base rítmica i l’anterior només canvia el contrabaixista, Paul Chambers per ara Wilbur Ware. I és que Kelly i Jo Jones de Philly eren una parella de fet. I l’han començat ja directament amb la melodia a un tempo no massa habitual per aquest tema que es toca sovint a tempo de balada a mig tempo però, i cantat de manera habitual car per això hi ha unes lletres. Aquí el tempo és prou vital, l’adequat per a un Bopper com va ser l’Ernie Henry, ell que ens va deixar molt jove, massa jove. I la seva improvisació ens ha tornat a enlluernar, per com de brillant és el seu so, parkerià, però també per la gràcia personal amb què el fa. I Wynton de nou ens ha acaronat, per com de percusiva és la seva digitació, i amb uns moments increïbles de Swing per “walking” de contrabaixista, ara Wilbur Ware. Grans quatres posteriors amb Philly Jo Jones i el líder al saxo alto per ja recuperar la bonica melodia d’aquest “Like Someone in Love”. 


I seguim amb un tema de Jimmy Heat anomenat “The Quota” i recordeu que hi tenim a Jimmy Heath, saxo tenor; Freddie Hubbard, trompeta; Julius Watkins, trompa; Cedar Walton, piano; Percy Heath, contrabaix i Albert Heath, bateria. I els escoltarem amb el tema... 

9.A2.- "Lowland Lullaby" (Jimmy Heath) 4m38s

I quin tema amb més trempera, coses que no semblaven que anirien així tal i com l’han començat amb la preciosa i delicada “Intro” al tema. De fet la melodia del tema que han fet després, ja ha entrat amb el tempo adequat, tot i que el Swing ha aparegut de la mà del líder al saxo tenor i el seu espaterrant solo. El “walking” de l seu germà Percy i el swing del seu germà Albert, barrejat amb els tocs a la campana del plat, moments de canvi rítmic que el tema incorpora, l’han acompanyat en la seva exposició solista. De la mateixa manera ha passat amb el solo de Watkins a la trompa, magnífic també, i més encara ha estat el solo del gran Freddy Hubbard, amb el seu so brillant i llenguatge i fraseig brutals. Un gran tema del gran dels Heath, el Jimmy. 


I acabarem amb un tema amb el ritme així com trencat i swing en les improvisacions, el de Frank Strozier i el seu “March of the siamese children”, i ara amb Frank Strozier, flauta travessera; Harold Mabern, piano; Bill Lee, contrabaix i Al Dreares, bateria. Escoltem-los amb el tema que titula el disc.... 

10.A1.- "March of the Siamese Children" (Rodgers, Hammerstein II)  5m10s 

I quin altre tema que hem enllaçat, també amb un ritme així com trencat iniciat pel contrabaix de Bill Lee, i tot i que tingui una tirada al vals, també té curiosament el tarannà rítmic de la sardana, coses que han canviat en el moment que el líder s’ha posat a improvisar, llavors el Swing ha entrat per la porta gran. El tema manté però alguns canvis rítmics, coses que ja heu pogut notar. Strozier ha fet un magnífic solo amb la flauta, coses que solen fer aquests grans mestres, això de tocar la mar de bé diversos instruments. Harold Mabern l’ha seguit amb igual mestria, ell que s’ha passat una bona estona fent uns acords repetitius, els que li pertoquen al tema, i repetitius més pel ritme del tema. Ha iniciat la seva improvisació amb una mà dreta molt lleugera i gràcil, digitació prístina i una esquerra que l’ha acompanyat de manera velada, quasi com si no hi fos, a vegades, executant un solo brillant per les melodies creades. Un molt bonic tema, per melodia i per com de bonica ha estat la flauta del líder.

 Si voleu escoltar jazz-rock i demés meravelles ja sabeu que podeu entrar al web de www.moonjunrecords.com  i veure el catàleg extens d’aquesta editorial dirigida pel Leonardo Pavkovic, qui m’envia des de Nova York les seves novetats i que evidentment en aquest programa posem de tant en tant. Una abraçada Leonardo i gràcies pel teu suport.

 


I encara seguirem una darrera roda, i ho farem amb el Ernie Henry 4tet, “7 Standards and a Blues”. I recordem que hi  tenim a Ernie Henry, saxo alto; Wynton Kelly, piano; Wilbur Ware, contrabaix i Philly Joe Jones, bateria, i ja ho diu el títol, amb 7 estàndards i 1 blues. I seguirem amb el tema de.. 

11.B1.- "Soon" (George Gershwin, Ira Gershwin)  6m00s 

I "Soon" és una cançó de 1927 composta per George Gershwin, amb lletra d'Ira Gershwin. Va ser introduïda per Margaret Schilling i Jerry Goff en la revisió del musical Strike Up the Band de 1930. La van enregistrar Sarah Vaughan, 1955, però també qui recentment ens ha deixat, el gran Curtis Fuller, el 1957. Un record molt gran per a ell. Ernie Herny li ha donat un tarannà força vital, per com n’és així la seva sonoritat parkeriana, amb un tempo mèdium alt, i un Swing increïble, tot això després de la “intro” que han fet la base rítmica, sobretot amb els acords del pianista el gran Wynton Kelly i els seus, amb un Philly Jo Jones increïble amb les escombretes. I la melodia ha aparegut de la mà del líder i saxo alto, amb un so preciós, amb un punt de “vibrato”, quan vol i n’ha tingut ganes. La seva improvisació ens ha tornat a frapar per intensa i farcida de línies bluesy. A moments fins i tot, el seu so té una certa semblança al que tenia Eric Dolphy, sobretot en els més aguts. Kelly al piano, amb la seva pulsió vital i percussiva i amb tot el Blues del món, ens ha tornat a acaronar. La seva mestria l’estem constatant al llarg del programa, car el tenim en dos dels cinc projectes, i ja us vaig dir en el primer programa que va ser qui més va cobrar. I el mestre Philly Joe Jones, bateria, ha fet una tasca brutal i durant tot el tema amb les escombretes, mantenint una sonoritat continguda i deixant-la pel líder amb el seu saxo alto. Gran tema i interpretació de tots quatre. 

I no us oblideu de la Nova Jazz Cava on ja hi tenim el seu Festival de Jazz i enguany en la seva 40ena edició, poca broma. El cartell de figures del país i de fora és prou interessant perquè hi aneu. 


Jimmy Heat anomenat “The Quota” i recordeu que hi tenim a Jimmy Heath, saxo tenor; Freddie Hubbard, trompeta; Julius Watkins, trompa; Cedar Walton, piano; Percy Heath, contrabaix i Albert Heath, bateria. I els escoltarem amb el tema..   

12.A3.- "Thinking of You" (Harry Ruby, Bert Kalmar) 5m08s 

"Thinking of You" va ser estrenada al show de Broadway, The Five O'Clock Girl (1927) i va ser cantada per Mary Eaton i Oscar Shaw. El tema va tenir dos períodes especials de popularitat: el 1928 i el 1950, aquest últim en relació amb l’estrena de la pel·lícula de la Metro-Goldwyn-Mayer, Three Little Words, basada en la vida dels dos compositors, Kalmar i Ruby. Don Cherry la va enregistrar per a Decca Records. I el tema arranca amb una “intro” per ben aviat aparèixer la melodia a càrrec del líder, saxo tenor i compositor. Ell mateix ha encetat un llarg i magistral solo amb el recolzament de la base rítmica magnífica de Cedar Walton, piano; Percy Heath, contrabaix i Albert Heath, bateria. Quin goig de família, els Heath. I Percy, que havia tocat amb Parker, després va formar part dels Modern Jazz Quartet. Jimmy té una presència de so potent, un atac perfecte, un so personal, un fraseig imponent i una tècnica abassegadora. Un d’alguns mestres que com ell brillen en els diversos aspectes de la seva personalitat musical. Watkins a la trompa ens ha tornat a recordar la presència de Pau Boltó, trompista valencià del qual ja li vam posar el seu disc en aquest programa. Cedar Walton ha aparegut també amb una digitació suau, delicada, amb unes línies precioses, les que han deixat la porta oberta a la improvisació del gran Hubbard, brillant, personal tot i la influència de Clifford Brown, esclar. Després els “quatres” que han fet els dos vents amb l’Albert “Tootie” Heath, han acabat de posar la cirereta al tema. Gran tema i millors interpretacions. 

Recordeu que si us agrada la lliure improvisació podeu entrar al web de www.discordianrecords.bandcamp.com  i veure el catàleg d’aquesta editorial dirigida per l’amic El Pricto on hi trobareu de tot i més relacionat amb la lliure improvisació, conduccions, free jazz, o quelcom inclassificable.

 


I recupero doncs a Frank Strozier “March of the siamese children”, amb Frank Strozier, saxo alto, flauta travessera (1,6); Harold Mabern, piano; Bill Lee, contrabaix i Al Dreares, bateria, i els escoltarem en  el tema 

13.A2.- "Extension 27" (Strozier)  4m57s 

I com ha canviat el tema després de la “intro” del piano de Harold Mabern. El so fresc del saxo alto de Strozier ens ha situat en el tema i tempo vital d’aquest tema propi del líder amb una melodia molt reeixida alhora que trempera rítmica. El quartet tira i de quina manera amb el Swing del “walking” de Lee i plats i xarles del bateria Dreares, i esclar, amb el recolzament dels acords de Mabern. El solo del líder ha estat de nou espaterrant, amb una frescor de so i vitalitat envejables. Un fraseig lleuger, ràpid i unes línies melòdiques boniques, i sempre amb l’harmonia ben a prop, tot i circular per les superestructures dels acords. Mabern, Lee i Dreares s’han quedat sols, que no abandonats, car la base rítmica de dos ha portat a port al pianista, ell també amb una tasca solista imponent. Strozier ha recuperat la melodia del tema propi, magnífic també. 


I encara a tot swing i aquest tempo viu tan maco, seguirem amb Clark Terry 5tet i el seu “Serenade to a Bus Seat”, i recordem que tenim a Clark Terry, trompeta; Johnny Griffin, saxo tenor; Wynton Kelly, piano; Paul Chambers; contrabaix i Philly Joe Jones, bateria. 

14.A3.- "Boomerang" (Clark Terry) 6m01s 

I en el projecte de Clark Terry hi ha també el conegut “Donna Lee” de Parker-Davis, però per això no l’he posat, car ja l’hem escoltat unes quantes vegades. Aquest tema propi, a tempo més o menys igual de “fast” m’ha semblat un molt bon tema per acabar el seu projecte. El Swing brutal ha aparegut després d’haver sentit la melodia del tema, interpretada per Terry i Griffin, dos mestres sense cap mena de dubtes. Un tema molt ben trenat per com n’és l’inici i el final, així com una mica trencats de ritme. Entremig, un pont molt entremaliat, com n’és tot el tema. I quin “pick up” més bonic ha fet el líder just com a pas previ a la seva increïble improvisació. El so de Terry és un tant més agressiu que el de Hubbard, més incisiu, potser, i per descomptat amb una tècnica brutal, i més en el registre mig del seu instrument, el qual, per so càlid, a vegades sembla un fiscorn, que també el tocà molt sovint. Griffin ha aparegut amb una empenta brutal, la donada pel suport de la base rítmica de Wynton Kelly, piano; Paul Chambers; contrabaix i Philly Joe Jones, bateria. Griffin va ser un dels grans tenors Hard Boppers de l’època, un dels tenors més ràpids per velocitat d’execució, coses que no li van restar creativitat. Wynton Kelly ha brillat de nou, i ja ho heu notat, el més percusiu dels pianistes d’avui, que han estat amb ell, Cedar Walton i Harold Mabern. El solo de Chambers amb l’arc ha estat molt delicat, ràpid també com n’és el tema, i fet amb una calidesa magistral amb unes línies creades precioses. Gran tema per acabar amb el  projecte de Clark Terry Quintet. 


I acabem el programa amb tot el tempo i swing del món amb el tema i disc de Bud Shank i el seu “New Grrove”, i recordem que hi tenim a Bud Shank, saxo alto; Carmell Jones, trompeta; Dennis Budimir, guitarra; Gary Peacock, contrabaix i Mel Lewis, bateria. Totes les composicions de Bud Shank, excepte les indicades. I els escoltarem a tot tempo fast i swing amb el tema propi anomenat... 

15.B3.- “LittleDabllduya” (Bud Shank) 4m01s 

I amb quin tema més impressionant hem acabat el programa d’avui, a tot tempo fast, el que més, coses que es noten per com “caminen”, més aviat com corren Gary Peacock, contrabaix i Mel Lewis, bateria. El “walking” de Peacock és brutal i el swing amb el xarles tancat de Lewis, és també impressionant. I el tema ha començat ja amb els dos vents a duet fent-ne la curteta melodia, tema propi del líder. Entremig han deixat sol a Peacock, el qual ha seguit com si no vingués per a ell. El solo que ens ha fet el líder Bud Shank al saxo alto ha estat brutal també. Un so més agut, diferent dels altres saxos altos que hem escoltat, tots ells impressionants, tots els músics que hem escoltat avui han estat i potser alguns encara ho són, uns mestres sense cap mena de dubtes. Un fraseig brutal, creativitat a dojo sembla que sense límits la que tenen gent així. Carmell Jones ha fet també la seva aportació solista, que tot i que curtetat ha estat també molt bonica. El seu so és força càlid, sense estridències i sempre fet tot plegat amb un gust molt exquisit. Dennis Budimir ha fet la seva improvisació també d’un gran nivell amb frases entretallades i línies melòdiques carregades de Blues alhora que interpretat tot plegat amb un so molt delicat. Peacock ha seguit amb la seva tasca, impertèrrit com ha estat durant tot el tema, i al final ha fet una curteta improvisació ja diferent de la tasca que ha fet durant tot el tema. Un tema brutal de Shank que ha estat ideal per acabar el programa d’avui, el darrer de dos que li he dedicat a 5 vinils de 180 grams reeditats de nou pel Jordi Pujol Baulenas. 

I us recordo que hem escoltat a Jimmy Heath, Bud Shank, Clark Terry, Frank Strozier i Ernie Henry, líders ells d’unes formacions increïbles tots ells mestres i amb unes músiques que han estat celestials, al menys, aquesta és la música que crec que ha de sonar allà, a la dreta de pares com, Rollins-Cannonball, on hi haurà també d’altres parelles de deus, i deesses com les Vaughn-Anita O’Day, etc, etc. 

Doncs res, que us recordo que aneu a veure jazz  en directe a llocs com Jazz Club La Vicentina, La Traska Truska, Jamboree, Jazzsi, 23 Robadors, Guzzo, Casa Fígari, Falstaff, Nova Jazz Cava, Campari Milano, JazzMan, Sinestesia, Big Bang, La Farola, el Maki, etc, etc, i que mireu d’adquirir discos, els d’aquest programa i els dels músics de tots els programes de Jazz Club de Nit. 

Doncs ara sí, ho deixem aquí, gràcies per ser-hi aquí o al blog del programa que ja sabeu què és www.jazzclubdenit.blogpspot.com.es i jo mateix Miquel Tuset i Mallol qui l’ha realitzat, xerrat pels descosits d’interessos comuns, i seleccionat les seves músiques, us espero la setmana vinent, si podeu, voleu i en teniu ganes i us desitjo molt bona nit i bon Jazz Club de nit en el Jaç de cadascú. Miquel Tuset i Mallol.

0 Comments:

Post a Comment



 

blogger templates |