Molt bona nit a tothom, benvinguts a Jazz Club de Nit aquí a Ràdio Sant Vicenç 90.2 amb un programa de Jazz per a vosaltres que us agrada el Jazz, com deia el nostre amic Cifu. A ell li dediquem el programa avui i cada setmana que el fem, o sigui que un petó ben gran Cifu. Aquí Miquel Tuset i Mallol qui us parla, presenta i realitza aquest programa i com sempre amb les novetats de músics i editorials.

Doncs res, que seguim confinats i ja portem un mes a casa, i algunes ja amb possibilitats de treballar. A aquestes darreres, sobretot tingueu en compte totes les instruccions que ens donen les nostres institucions sanitàries relacionades amb el Coronavirus. Estem tots molt tristos per tanta gent que ens ha deixat i més encara de la manera com se’n van, sense cap familiar al seu costat. Només desitjar que mica a mica vagi planant la corba i puguem arribar aviat a una situació normal.

I el programa d’avui serà un especial dedicat a la discogràfica Fresh Sound Records dirigida des de fa molts anys per l’estimat Jordi Pujol Baulenas, ell que des de fa ja 11 anys va apostar per aquest programa, entre d’altres que hi ha de companys i amics de qui us parla. Podreu escoltar a Ari Hoenig Trio i el seu “Conner’s Day”, al grup New Fly & Julien Bertrand i la seva “Free Revolution Zone”, a quartet i convidats, per seguir amb el “All Good Things” de l’Alex Hitchcock Quintet, tots tres de Fresh Sound New Talent, per acabar el programa amb el vinil de 180grams digitalitzat en primera escolta a nom de Ken McIntyre & Eric Dolphy, anomenat “Looking Ahead”, i aquesta setmana amb un micro conte de Teresa Tuset.

Comencem doncs amb les músiques del programa d’avui i que seran les del projecte a quartet anomenat...


“FREE REVOLUTION ZONE”
New Fly & Julien Bertrand

Editat el 2019 per FSNT 583
Enregistrat per Frédéric Finand el 7 i 8 d’octubre de 2018 a l’Estudio Oreilles Délicates.
Masteritzat per Pietrer De Wagter
Produït per Julien Bertrand
Productor excecutiu: Jordi Pujol per a BlueMoon Produccions Discogràfiques S.L.

Julien Bertrand, trompeta
Thibaud Saby, piano i teclats
François-Régis Gallix, contrabaix
Arthur Declercq, bateria.
Convidats especials:
Jean-Salim Charvet, saxo alto a #2
Stefan Moutot, saxo tenor a # 5 i 9.

Dels 10 temes del projecte el líder del grup New Fly, en Julien Bertrand n’és autor de 7, mentre que els altres són de Jimmy Rowles, Donald Byrd i J.J. Walker, havent-hi però preses alternatives de dos dels temes amb prop d’una hora de música. Hi ha un parell de balades i els demés temes són francament vitals, essent les balades la preciosa i coneguda “The Peacocks” de Jimmy Rowles, 4rt track del disc. També ho és el tema del líder i 8è track, tema anomenat “Mr. Bojangles” amb una bonica melodia amb el fiscorn. I ja a un tempo medium força maco tenim el 3er track “À ta façon” i delicat swing posterior i demés. I el tema de Donald Byrd i 7è track “Fly Little Byrd Fly” està arranjat també a un tempo mèdium amb canvis diversos que el fan quasi irreconeixible, tot plegat a un ritme ternari.  I el 2n track i tema que titula el disc “Free Revolution Zone” té un tempo també mèdium on sobresurten els efectes afegits als teclats, amb participació de convidat al saxo alto. I més vital és el 6è track “Work of Arth” amb una intro sorprenent del bateria i amb el líder, per després esdevenir quelcom més amb un llarg solo del bateria i solo del líder a tot swing i tempo ben maco. I el 1er track “Le petit nouveau” és també viu tot i haver-hi ritmes trencats diversos, i del qual també en van fer una presa alternativa, apareixent el swing en solos i no només. I el tema més viu del projecte és el del 5è track “Can you dig it” del qual n’han fet una presa alternativa, un tema també amb ritmes trencats inicials i posterior swing i tempo viu en els solos dels músics, i aquí col·laborant-hi el saxo tenor.

I com sempre dir-vos que al blog del programa us posaré l’enllaç a la pàgina web del disc de FSNT. https://www.freshsoundrecords.com/julien-bertrand-albums/47607-free-revolution-zone.html

I començarem amb el tema delicat de swing a tempo mèdium anomenat...

3.- À ta façon         (Julien Bertrand)     5m39s

Doncs ja veieu què delicats hem començat el programa d’avui, a tot swing, el de les composicions del trompetista francès Julien Bertrand, i el seu magnífic quartet. Un jazz força amable, sense massa complicacions, melòdic i amb swing, tot i alguns moments més beat del baterista. El tema l’han començat amb la melodia a càrrec del líder, seguint el pianista Saby amb el seu primer solo, també força delicat, amb un bon suport de la base rítmica. El líder s’hi ha posat també amb el seu so força càlid de la seva trompeta, amb un llenguatge ben expressat en l’entorn d’un Jazz arrelat a Europa, amb bona tècnica i interpretació en el registre mig. La base rítmica l’ha acompanyat de manera acurada i molt bona ha estat la improvisació del contrabaixista Gallix, bona pulsió rítmica, i perfecte afinació la de la seva berra. Bons solos de tots tres, per retrobar de nou el  tema, amb el marcatge accentuat beat del baterista. Bon tema per començar el programa.

Escoltarem ara el tema que titula el disc on hi col·labora Jean-Salim Charnet al saxo alto...

2.- Free Revolution Zone   (Julien Bertrand)     8m38s

Doncs amb aquest tema ens han situat en una zona més Free, com el títol del tema indica, i no per la concepció de la música, que segueix els patrons establerts d’una determinada estructura, i sí per les diverses sonoritats, sobretot les del teclat força distorsionat. També sonen modernes les improvisacions a duet del líder i del convidat en aquest tema al saxo alto, Jean-Salim Charvet. El solo pròpiament dit del líder ha vingut posteriorment, amb un baterista que quasi fa un duet de solo amb ell, Declerc, aquest també magnífic. I també l’acompanyava Saby als teclats amb sonoritats distorsionades. La vena, si no Free, si força contemporània i avant-garde la segueix el saxo alto Charvet amb un solo espaterrant, modern i farcit de gran profusió de recursos tècnics, fraseig magnífic i llenguatge trencador. Magnífic solo d’aquest convidat de luxe, en Jean-Salim Charvet. I faltava el solo del teclista que també ha estat magnífic, si més no ara no tant distorsionat com els acords anteriors, un solo curtet que ha deixat pas a la curta melodia amb la qual han acabat el tema de cop.


Seguim encara i ara ho farem amb el primer track del disc, tema anomenat...

1.- Le petit nouveau                    (Julien Bertrand)     4m46s

I d’aquest tema en van fer dues preses i jo he agafat la primera, la que obre el disc. I quin altre tros de tema que ens han ofert aquesta formació amb una base rítmica potentíssima, i ves per on que el bateria sembla menjar-se al contrabaixista, tot i haver fet aquest una tasca remarcable ja des dels inicis acompanyant al líder en la seva exposició melòdica a tot “walking” quan hi havia d’haver Swing. Una bona exposició del tema per ja de ben primer ésser el líder qui hagi començat amb els solos. I tema que passa, tema que n’estem de més satisfets per com s’ho fa. L’ona del projecte es va veient que segueix pels derroters prou moderns i així ens ho han mostrat en aquest tema també. Bons solistes i bona base rítmica, ara només a quartet, però noies i nois com peten. El solo del solista ha tornat a brillar per com controla el seu instrument, per la seva concepció moderna i exposició magnífica i força creativa. En Saby ara se les ha vist amb el piano, i igualment ens ha frapat per com l’ha desenvolupat, amb una base rítmica brutal i un “walking” magnífc alhora que ell ha fet una sèrie d’arpegis descendents des dels més aguts d’una manera increïble. El solo posterior del permanent i magnífic baterista Declerc ens ha situat en la curta melodia del tema per acabar-lo delicadament.

I acabarem aquest magnífic projecte amb el tema més vital, l’anomenat...

5.- Can You Dig It   (Julien Bertrand)     4m26s

I d’aquest tema n’han fet també una presa alternativa i també hi tenim un col·laborador, ara al saxo tenor, l’Stefan Moutot. Un tema amb una melodia força trencadora i també pel propi ritme així com trencat, on el compositor ens ha tornat a demostrar les seves habilitats també en aquestes facetes. Així ha estat a l’inici i així l’han acabat, però entremig els solos han estat farcits de Swing, i el primer ha estat el del convidat Moutot al saxo tenor. Magnífic solista i no tant heavy, no tant avant-garde com l’anterior saxo alto Chavert però igualment amb una magnífica exposició del tema i sonoritat, molt bon i lligat fraseig i millor llenguatge jazzísitc i creativitat la d’quest tenor. El líder l’ha seguit fent també un magnífic solo, aquesta vegada pujant més al registre agut, tot i que no als súper aguts. Magnífic trompetista el líder i compositor Julien Bertrand, líder del grup que es fan dir New Fly. Trobo que té un llenguatge i so prou personal, i si li afegim la seva vena de compositor, doncs tot això diu molt més d’ell. Ens hem trobat amb un bon descobriment. Al final del seu solo han tornat a recuperar el tema trencat i magnífic, per acabar-lo de cop. Magnífic projecte, magnífiques músiques i agradable sorpresa tot i descobrint-los i sobretot al seu líder i compositor, Julien Bertrand.

I d’aquest músic i projecte, el pianista Donald Brown ens en diu...
"Jo sóc amic i fan de Julien Bertrand des de fa 10 anys. Les seves interpretacions i composicions sonen més fresques cada vegada que l'escolto! Aquesta banda hauria de ser seguida per qualsevol fan del jazz, o sigui que si us plau, féu un cop d'ull a aquest nou CD, i mireu d’adquirir-lo."

I després d’aquest projecte a tot swing, seguirem amb un altre dels projectes de FSNT.....


“CONNER’S DAYS”
Ari Hoenig Trio

Editat el 2019 per FSNT 577
Enregistrat, mesclat i masteritzat per Michael Perez-Cisneros el 22 de novembre de 2017 al Big Orange Sheep Studios, a Brooklyn, Nova York.
Editat per Alex Haley
Produït per Ari Hoenig
Productor executiu: Jordi Pujol

Ari Hoenig, bateria
Nitai Hershkovits, piano
Or Bareket, contrabaix

Dels 12 temes del projecte, 6 són del líder i baterista, mentre que 1 és de tot el trio, i la resta són magnífics estàndards de jazz en podríem dir “revisitats” segons la seva actual perspectiva. Els tempos també són diversos havent-hi algunes balades tot i ser els temes amb tempos més vius la majoria. Dels 12 temes n’hi tres de curtets de menys de 3 minuts, quasi a mode d’idees sobre temes que en un directe es puguin desenvolupar. Així doncs de temes slow tenim el 5è track “For Tracy”, el 10è “In the we small hours of the morning” de Mann & Hilliard. Els més curtets són el 1er i 12è “Cooner’s Days” i Conner’s Days Reprise”, que seria com una presa alternativa. Una mica més viu és el 6è track “Figuration” el tema del trio, mentre que el 9è track “Guernsey St Goosneck” té un marcatge rítmic pel baterista tot i que medium de tempo. També és així tot i que una mica més viu el 3er track “Anymore”.  I la versió i arranjament del tema de Kern-Hammerstein II, “All the things you are” és senzillament brutal pels canvis rítmics i de tempo inclosos, i demés. I el conegut “Bewitched, Bothered & Bewildered” rep un tractament que el fa quasi irreconeixible, per descomptat que més viu de tempo i amb swing, a la seva bola, però. I sí que comença amb swing el tema que va fer famós Miles Davis, el magnífic “All Oy You” de Cole Porter, un swing i tempo que canviarà al llarg del tema. I els dos temes fast de veritat són el també conegut tema de Ellington-Gordon-Mills, el preciós “Prelude to a kiss”, que aquí rep també una bona repassada. I un dels més curtets i fast és el “Up” també amb un Swing que va a tot drap, amb un “running” del contrabaixista.

Doncs aquest és el projecte i temes des del punt de vista de tempos i ritmes, que sempre va bé saber de què va tot plegat. Així els temes que no posi ja sabeu de què van i els podreu escoltar després d’haver entrat a la pàgina web del disc per adquirir-lo i ajudar als músics, a la música en general i al Jazz en particular.


Doncs proposo que escoltem el tema a tempo mèdium compost pel líder, i anomenat.....

9.- Guernsey St Gooseneck        (Ari Hoenig)  6m28s

Doncs acabem d’assistir a una demostració de com es fan les polirítmies amb la bateria, i així ens ho ha mostrat aquest magnífic i reconegut baterista que hem posat ja diverses vegades a Jazz Club de Nit. Un tema bàsicament rítmic de concepte, amb una preciosa melodia però. Després d’haver-nos-la presentat han aparegut les demostracions de polirítmies en el solo del pianista Nitai, magnífic, per minimalista, però noies i nois com s’hi ha posat el líder i compositor mentre el pianista ha anat fent acords, amb quin brutal solo ens ha mostrat el seu saber. Després d’aquest espectacular, han recuperat melodia, polirítmies i així acabar-lo, essent una bona mostra de les músiques d’aquest compositor i baterista.

I al blog us posaré més informació sobre aquest músic, i més biografia la podeu trobar al seu web: http://arihoenig.com/
Ari Hoenig, nascut el 13 de novembre de 1973 a Filadèlfia, el van exposar a una edat primerenca a una varietat d'experiències musicals. El seu pare era director d'orquestra i cantant clàssic, i la seva mare violinista i pianista. D’aquesta manera, als quatre anys d’edat, Ari va començar a estudiar violí i piano. Va començar a tocar la bateria als dotze anys i als catorze anys ja va destinar les seves habilitats amb altres músics de jazz joves en clubs de Philly com el JazzHaus d’Ortlieb.

I més viu de tempo però també ben marcat pel líder i baterista, ara, el tema també propi, anomenat...

3.- Anymore           (Ari Hoenig)            6m04s

I ens hem trobat ara una mica més vius de tempo, però amb la mateixa mestria del líder, compositor i baterista pel que fa a polirítmies. El tema comença ja amb pulsió, la del contrabaix, amb línia base, ritme i tempo inclosos i els copets a la caixa del líder. La inclusió del pianista ens ha presentat la melodia del tema amb un determinat caire positiu. En el pont hem gaudit del canvi harmònic per després recuperar els inicis. El mateix pianista Nitai ens ha meravellat amb la seva interpretació, també rítmica i menys minimalista que la del 5è track. Mentrestant, el contrabaixista ha mantingut la mateixa pulsió, i el líder no ha parat d’investigar. Final de solo del pianista, break del tema, i nous moments de gaudi escoltant com el líder obté tants de colors i ritmes amb la seva bateria. I acaben el tema de manera pausada mica a mica, poc a poc, arribant delicadament al final d’un altre gran tema de Ari Hoenig.


Ari va assistir a la prestigiosa universitat del nord de Texas durant tres anys, on va estudiar amb Ed Soph mentre tocava amb els "One O´Clock" Lab Band. Volent estar més a prop de la ciutat de Nova York, el 1995 Ari es va traslladar al William Patterson College, al nord de Nova Jersey. Ben aviat es va trobar tocant per al llegendari organista de Filadèlfia, Shirley Scott i treballant regularment a la ciutat de Nova York. Poc després, Ari es va traslladar a Brooklyn i ja va començar a tocar àmpliament amb diversos grups, com ara Jean Michel Pilc Trio, Kenny Werner Trio, Chris Potter Underground, Kurt Rosenwinkel Group, Joshua Redman Elastic band, Jazz Mandolin Project i bandes dirigides per Wayne. Krantz, Mike Stern, Richard Bona, Pat Martino i Bojan Z. També ha compartit escenari amb artistes com Herbie Hancock, Ivan Linz, Wynton Marsalis, Toots Thielemans, Dave Holland, Joe Lovano i Gerry Mulligan, tot i que aquest darrer va haver de plegar dels escenaris poc després

I si hi ha aquest tema que tan m’agrada, doncs em veig quasi en l’obligació de posar-lo, i aquest és...

8.- All of You (Cole Porter)          5m06s

Doncs aquest és un tema que Cole Porter va fer el 1954, o sigui que no és un d’aquells estàndards dels anys 30s, i per tant ja té un plus de modernitat en plena època post Bop, HardBop. Miles Davis ens la va popularitzar com va fer amb tantes altres, i particularment a mi, és un tema que m’agrada molt. La versió que ens n’han fet els nostres herois torna a ser trencadora, sobretot pel tractat i arranjament rítmic. Ja heu pogut escoltar de quina manera la creativitat dels músics, del nostre líder Ari Hoenig en aquest cas, ens l’ha reconvertit quasi en un altre tema. Els canvis rítmics no paren de succeir, i així ha estat durant tot el tema. Una primera part més pausada amb el solo del pianista, i una altra posterior amb el contrabaix a tot “running” i el líder amb el plat “Ride” a tot swing. En fi un tema increïble ja de per sí, però que ells l’han acabat d’arrodonir amb aquest gran arranjament a càrrec del líder i baterista Ari Hoenig.

I acabarem amb bon swing i canvis diversos de ritmes i tempos, amb el tema de Ellington-Gordon-Mills anomenat...

4.- Prelude to a Kiss         (Ellington-Gordon-Mills)     5m01s

Amb aquest tema ens han tornat a descol·locar, i ho dic bàsicament perquè originalment, aquesta és una preciosa balada. Ja veieu de quin manera l’han reconvertit de nou, fent una feina de creació magnífica que res té a veure en fer versions de cançons. I sabem que aquest tema que Ellington va fer el 1938 va ser una passa molt endavant respecte el que es feia en aquell moment, abandonant el Tin Pan Alley o musicals i operetes. Harmònicament és una peça molt complexa, i sembla que els nostres herois i més el líder i arranjador Hoenig ens ho han volgut mostrar. Dir-vos que la tasca de l’Or Bareket al contrabaix ha estat, és excel·lent en tot aquest projecte, seguint les dèries del líder i creador, cosa que també ha fet el gran pianista Nitai Hershkovits. Una gran recreació d’un estàndard que mai abans l’havíem escoltat així, i unes increïbles interpretacions de tots tres en tots els temes que us he posat, i en els de la resta que hauríeu de mirar d’escoltar després d’haver adquirit aquest gran disc.

"De petit, solia fer excursions per la costa oest amb els meus pares, visitar amics de la família i acampar a parcs nacionals, etc ... Amb aquest trio ens vam reunir el 2017, vam començar a tocar concerts junts i aviat vam tenir el nostre primer tour per la West Coast a finals de 2017. Vam repetir l’experiència el 2018 amb menys errors i un repertori musical més profund. Conner va estar allà des de la primera gira del trio i també per la següent, com a ànima amable que és i que va apreciar la nostra música. Ens va conduir al sud de Califòrnia, de concert en concert i ens va oferir allotjaments agradables. Sempre estarà directament associat a la nostra tradició turística per la costa oest." I això és el que diu Ari Hoenig en el seu disc. N’està molt agraït d’aquest tal Conner i així es titula el disc, “Els dies amb Conner”, es podria traduir. No sabem qui és aquest tal Conner però ja ens ha explicat com els va ajudar i per això aquest homenatge.

I després d’aquest projecte sembla un bon moment per escoltar el micro conte de Teresa Tuset....
.....................
Gràcies Teresa per la teva gràcia, frescor i vitalitat tot i fent-nos deixar anar algun somriure, que ben bé tant ens fa falta.

I deixeu-me que us digui que podeu entrar al web de www.freshsoundrecords.com per veure l’extens catàleg d’aquesta nostra editorial i també podeu anar a la botiga Blue Sounds al carrer Benet Mateu 26 i comprar de tot i més relacionat amb el món del Jazz...discos, llibres, dvds, vinils....etc. Allà hi trobareu els caps de setmana i dilluns pel matí a l’amic Enrique Heredia, mentre que la resta de dies hi trobareu a l’Esteban. Ells dos us assessoraran en tot lo de Fresh Sound Records, editorial creada pel gran entusiasta amant del Jazz, Jordi Pujol Baulenas, des d’aquí una forta abraçada i gràcies pel teu suport tots aquests anys.

I seguim encara amb el darrer treball de FSNT i ara a quintet i anomenat


“ALL GOOD THINGS”
Alex Hitchcock Quintet

Editat el 2019 per FSNT 572
Enregistrat per Kristian Donaldson el 20 i 22 d'agost de 2018 a Livingstone Studios, Londres
Mesclat per Alex Killpatrick
Produït per Alex Garnett
Productor executiu: Jordi Pujol

Alex Hitchcock, saxo tenor
James Copus, trompeta, flugelhorn
Will Barry, piano, Fender Rhodes
Joe Downard, contrabaix
Jay Davis, bateria

Tots els temes són de l’Àlex Hitchcock.

Aquí tenim 7 temes i quasi 50 minuts d’una música magnífica, amb tempos i ritmes també diversos. No sé si parlar de balades, en el sentit estricte, perquè aquest és un projecte també molt modern, com han estat els anteriors, amb uns temes on la persistència rítmica en tot el tema no és lo habitual, havent-hi doncs variacions rítmiques en el mateix tema. El més tranquil·let és el 4rt track “Adjective Animal” iniciat dolçament i que esdevindrà quelcom més amb un delicat swing. També comença així de delicat amb el pianista el 7è track “Context”, i també es desenvoluparà meravellosament després. També comença delicat, un pèl més viu, el 3er track “Mint” amb un posterior i magnífic solo del líder, amb un canvi rítmic i de tempo al final del tema. I el 1er track “Hamburg” enceta els temes amb més tempo, iniciat amb una intro del baterista amb escombretes i companys, en un tema amb algunes diversitats. I el 5è track “A38” l’inicien saxo tenor i bateria i ben aviat el swing ens omplirà l’espai. I el 6è track “Sorry not sorry” l’inicien contrabaix i bateria ja a tot swing, amb melodies dels dos vents, tot plegat a un bon tempo, tot i els canvis rítmics posteriors. I finalment, el 2n track “Möbius” comença també amb el contrabaix i melodia de vents, tot plegat sense una clara i persistent connotació rítmica, la qual cosa passarà després a tot swing en els solos dels vents. En definitiva, els temes no tenen un tempo fast, i els ritmes són diversos amb moments amb Swing i d’altres a ritme així com trencat. Magnífica música que ara mateix escoltareu.

I com sempre dir-vos que al blog us posaré l’enllça a la pàgina web del disc:


Doncs començarem amb els seus temes, i ho farem amb el preciós....

3.- Mint        (Alex Hitchcock)      7m19s

I quina delicada melodia ens han regalat aquests joves músics. Un tema iniciat dolçament pels sons repetitius del Fender Rhodes, i baterista, per ben aviat escoltar el tema sencer a càrrec dels dos vents, el líder al saxo tenor, Alex Hitchcock i el trompetista James Copus. El ritme marcat, però suau, per contrabaix i baterista, i sempre el teclista Will Barry amb aquesta mena de pizzicato al Fender Rhodes. Ell mateix ha obert la porta als solos, primer a càrrec del saxo tenor i líder del projecte Hitchcock. Hem pogut escoltar el delicat gust interpretatiu d’aquest magnífic solista, amb un so un tant en l’ona Henderson, per parlar només del primer que em ve al cap. Un fraseig increïble i llenguatge modern també en un solo de llibre per com l’ha desenvolupat. Preciós, molt ben executat i fet amb un gust exquisit, carall, quin altre descobriment que fem avui. Llarg solo del líder que ens ha deixat bocabadats. Al final, recuperen el tema amb el trompetista, i vet aquí el canvi rítmic que incorporen al final en un magnífic tema també i que finalment acaben de cop, res a veure per com l’han començat. Magnífic tema per començar aquest projecte, ara liderat per un jove saxo tenor, l’Alex Hitchcock.

I sobre aquest jove saxofonista anglès us en diré més coses al blog del programa, on també hi trobareu la seva pàgina web:

Alex Hitchcock és un saxofonista i compositor de Londres premiat. Dirigeix ​​el seu propi quintet, la reputació va creixent cada cop més en el panorama internacional del jazz i es va confirmar per primera vegada al Festival Umbria Jazz 2018. El seu aclamat debut per la crítica del seu EP 'Live at the London and Cambridge Jazz Festivals' es va publicar el maig del 2018. En un any innovador, el 2018, amb una gira nacional per 15 ciutats, seguida d'un llançament amb entrades esgotades al Pizza Express Jazz Club de Londres i actuacions al Ronnie Scott's, Love Supreme Festival i al Royal Albert Hall, a més de fer una gira per Espanya, Hongria i Polònia i aparicions a la ràdio BBC 3, JazzFM i televisió hongaresa.

I seguirem amb el tema també molt interessant...

5.- A38         (Alex Hitchcock)      6m42s

Amb aquest tema hem fet una passa endavant pel que fa al tempo, amb un tema amb un ritme un tant beat tot i que mèdium. L’han començat saxo tenor i baterista, per després afegir-s’hi el contrabaix, la trompeta fent duet melòdic amb el líder al tenor. I ves per on que qui encara no havia aparegut és el pianista Barry que després dels vents ha fet el tema ell sol, per després tornar-hi els vents. El primer solo, cantat també, a càrrec del contrabaixista Joe Downard ens l’ha mostrat percussiu havent-lo executat magistralment seguint l’harmonia i amb sonoritat un tant seca per fer-ho en el registre alt de l’instrument. Un altre jove i magnífic músic. Copus al metall més daurat l’ha seguit amb el seu solo, excel·lent també demostració de tècnica i solo melòdic, alhora que farcit d’arpegis diversos i escales inversemblants. Molt bona sonoritat també, i ves per on de quina manera més democràtica funciona aquesta formació, car, els solistes aquí, no ho són en d’altres temes, la qual cosa m’agrada de manera particular, car aquí el líder s’ha limitat a fer la melodia deixant al trompetista la tasca de solista. De igual manera ha fet el contrabaixista qui a més a més ha acabat el tema en una altra intervenció solista i fent-ho delicadament.

Ha actuat amb músics com Chris Cheek, Soweto Kinch, John Hollenbeck, Stan Sulzmann, Mark Lockheart, Andrew McCormack, Maria Chiara Argirò, Thibaut François, els Blackbyrds i el duo franco-belga André Charlier / Benoit Sourisse. Ha participat al North Sea Jazz Festival (Països Baixos), Jazz à Vienne (França), Fano Jazz Festival (Itàlia), Festival Mas i Mas (Espanya) i Glastonbury Festival (Regne Unit), així com al Barbican, Cadogan Hall, i Glyndebourne Opera House.



I encara amb més música d’aquest quintet liderat per Alex Hitchcock amb tots els temes propis....amb el tema...

2.- Möbius    (Alex Hitchcock)      6m29s

Doncs si bé estem amb una altra formació, aquest tema ha començat també amb ritmes d’alguna manera similars als que hem escoltat abans amb els New Fly – Julien Bertrand. Tot i això, i que el tema hagi començat així, hi ha breaks diversos i sí que la manera persistent del contrabaixista i també el baterista són el què i com d’aquesta composició. Els vents han iniciat el seu diàleg a base de diversos compassos que ben bé en podrien ser vuit. Magnífics tots dos en aquest téte a téte, on la diferent sonoritat dels vents ens fa veure els seus diferents colors. Amb la mateixa pulsió ha iniciat el solo el pianista Barry amb el piano, on ens torna a mostrar el seu bon gust. El tema torna de nou amb els dos vents i pulsió permanent de la base, el break de nou, moment que ha aprofitat el baterista per fer la seva part solista, acompanyat pel Lick dels dos vents, acabant el tema delicadament.

El treball més ampli del conjunt inclou la Royal Philharmonic Concert Orchestra a l'O2 Arena, la BBC Big Band i la Laurence Cottle Big Band. La gravació en directe i en estudi abasta des del treball amb Channel 4 i la BBC fins a la televisió nacional egípcia.

I acabarem amb el magnífic tema anomenat....

6.- Sorry Not Sorry (Alex Hitchcock)      5m09s

I ves per on amb quin altre tros de tema que hem acabat, mare de 10 sr. I quin canvi rítmic ens han ofert ja ben entrada la segona part del tema, on Will Barry ens ha fet un magnífic solo a Fender Rhodes i a tot swing per “walking” de contrabaixista i diversos estris del baterista. I el tema ha començat no pas d’aquesta manera, i sí que ho ha fet amb el contrabaixista i baterista, amb la línia base i ritme, i per sobre la melodia exultant dels dos vents. El canvi al pont ha esdevingut més suau, però tot i tornant a les melodies inicials, que se’ls hi ha afegit el teclista amb unes sonoritats força esotèriques. El solo de James Copus a la trompeta, ens l’ha tornat a mostrar exquisit en el seu fraseig i amb una magnifica tècnica i sonoritat alhora que moderna creativitat. Els dos vents, recuperen el tema, am canvi rítmic inclòs per ja entrar Barry amb el Fender Rhodes. Gran solo del teclista, amb tot el swing del món, com deia a l’inici, amb una base rítmica excelsa. Al final recuperen la melodia i ritmes originals i l’acaben de cop. Un magnífic tema per acabar el projecte d’aquest quintet liderat per un magnífic saxo tenor i compositor, Alex Hitchcock.

I deixem els projectes magnífics de FSNT que hem escoltat i ara ja acabarem el programa amb el vinil de 180 grams comentat a l’inici del programa de la sèrie Jazz Workshop de Fresh Sound Records amb un monstre i un altre que li va al darrere...


“LOOKING AHEAD”
Ken McIntyre & Eric Dolphy

Editat de nou per a la sèrie Jazz Workshop de FSR         JW-065
Edició original per Prestige / New Jazz NJLP8247
Enregistrat per Rudy Van Gelder el 28 de juny de 1960 a Englewood Cliffs, Nova Jersey.
Enregistraments originals supervisats per Esmond Edwards
Notes de la contraportada de Ira Gitler
Reeditat i produït per Jordi Pujol per a Blue Moon Produccions SL

Ken McIntyre, saxo alto, flauta travessera
Eric Dolphy, saxo alto, flauta i clarinet baix
Walter Bishop, Jr. ,piano
Sam Jones, contrabaix
Art Taylor, bateria.

I estem davant d’un projecte amb prop de 45 minuts de música, recordeu que això és un LP però de 180 grams. La majoria dels temes són del Ken, excepte un parell que són, un de Gershwin i l’altre de Howard. Quatre temes a la cara A i dos a la cara B del disc, on no podem dir pas que hi hagi alguna balada, perquè no n’hi ha cap. Tot i això, hi ha uns temes força delicats, i sí que podem dir que el Swing el tindrem de totes, totes. El 2n tema de la cara B, “Dianna”, és una preciosa cançó a tempo mèdium i delicat swing amb la flauta del líder fent-ne la melodia i Dolphy  a càrrec del clarinet baix, en un tema llarg amb profusió de solos i que gaudirem d’allò més. També és molt bonica la melodia que fan ells dos amb el saxo alto, a duet, en el tema de Gershwin i 4rt de la cara A, “They All Laughed”, bonic de melodia i preciós de swing amb solos espaterrants. Un canvi d’estil, quasi, i sobretot per melodies, és el 1er tema de la cara A, “Lautir”, el qual ha començat també amb el duet dels dos saxos. El swing seguirà durant tot el tema també en els solos de saxo alto i flauta d’ells dos. I el tema més llarg és el 1er de la cara B, “Head Shaking”, també a tot swing amb uns llargs solos com el primer de Bishop al piano, després d’haver iniciat la melodia els dos saxos altos a duet amb 11 minuts d’un magnífic Jazz barreja de West Coast i Est Coast. El swing vital el tenim en els dos temes que ens queden valorar com és 2n de la cara A “Curtsy”, a tot swing i amb els dos músics fent els seus solos al saxo alto, Ken pel canal esquerra i l’Eric pel dret. I ja per acabar, el tema de Howard, el 3er de la cara A, “Geo’s Tune”, iniciat amb melodia pels dos saxos i amb Ken iniciant el primer solo pel canal esquerra. I algunes d’aquestes músiques les escotarem, i algunes no, o sigui que us proposo que mireu d’aconseguir el disc des de la pàgina web que us posaré al blog: https://www.freshsoundrecords.com/ken-mcintyre-albums/6403-looking-ahead.html, alhora també us posaré l’enllaç a la pàgina web del líder, on Ira Gitler fa un bon treball periodístic sobre aquest disc, i al blog us penjaré alguna informació més sobre aquest projecte...

I aquest vinil el vaig passar a format digital en la meva primera escolta després d’haver-lo adquirit al magatzem, o sigui que espero que no hi trobeu massa irregularitats, i recordeu que pel canal esquerra tenim a Ken McIntyre, mentre que al canal dret tenim a l’Eric Dolphy... i us proposo començar amb la preciosa melodia del tema de Gershwin....

4A.- They All Laughed       (Gershwin Bros)     5m10s

I aquest tema el van fer els germans Gershwin per la pel·lícula “Shall We Dance”, o sigui, “Ballem?”. Cantava Ginger Rogers i se la mirava Fred Astaire amb cara de circumstàncies. El tempo del tema original és quasi el mateix que han fet els nostres dos herois. Sarah Vaughan en va fer una versió a tot swing i més delicat tempo en un concert del 1958 enregistrat aparentment a Holanda, llavors, Països Baixos ara mateix. Un tema que originàriament té una intro prou llarga que quasi dura la meitat del tema, i així passà amb les dues interpretacions de les cantants. No així en el tema que heu escoltat, que ja l’han començat amb la melodia a dos vents plegats, per després ésser el líder Ken McIntyre qui n’ha fet el pont. Ell mateix ha fet el primer solo, pel canal esquerra, amb un fraseig magnífic i que ens recorda les sonoritats dels saxos altos de l’època. Magnífic solo del líder, per després d’ell, i pel canal dret hem pogut notar el canvi de sonoritat i fraseig, molt més modern i magistral, i és que com el gran Eric Dolphy no n’hi havia en aquella època, en el seu registre estilístic i sobretot domini de la tècnica. Dos solos de saxos altos magnífics, cadascun amb el seu personal llenguatge, més personal el de Dolphy que el de McIntyre tot i que també ha estat força reeixit. El solo del pianista Walter Bishop Jr. ha estat també brillant, percussiu i més amb la mà dreta solista, perquè a l’equerra, jo no la he sentit pas. Amb la recuperació de la melodia, tornen a fer la mateixa exposició que a l’inici, acabant-lo amb un final preciós.

I aquest és un disc a nom de Ken McIntyre tot i que a la portada hi surten tots dos, ell i el gran Eric Dolphy. Un disc on es barregen estils, podríem dir, car Ken era nascut a Boston o sigui a la costa Est, i l’Eric era de Los Angeles, costa oest, i aquí és on conflueixen estils i maneres de tocar l’instrument. Es dóna la circumstància que ells dos comparteixen el saxo alto i la flauta, tocant sovint plegats. La seva sonoritat és per això ben diferent la qual cosa miraré de fer-vos notar. Un LP del 1960 que va tornar a editar, ara a nom de FSR de la sèrie Jazz Workshop, i tot gràcies a la voluntat fèrria de voler recuperar aquelles meravelles, velles i belles, ara amb b alta dels anys 50s 60s del segle passat.

I resulta que el líder, nascut Kenneth Arthur McIntyre, i després Makanda Ken McIntyre, té una pàgina web, https://www.mkmjazz.com/liners3.php on diversos periodistes ens expliquen, i com he dit, Ira Gitler ens explica els ets i uts dels temes d’aquest disc, i on hi podeu trobar enllaços a d’altres dels seus discos. Al blog us en penjaré l’enllaç perquè hi pugueu anar.


I seguim amb el magnífic i més llarg tema de McIntyre anomenat....

1B.- Head Shakin    (Ken McIntyre)       10m50s

I aquest tema és el que em desperta cada dia. Abans tenia el “Blues March” de Benny Golson que em feia aixecar d’un salt, i posteriorment el vaig canviar per aquest que és molt més “amable. El tema l’inicien els dos vents amb unes frases que repeteixen i que acaben amb un decaïment de les notes de manera cromàtica i que han fet dues vegades aquestes, les tres frases inicials del tema. Walter Bishop Jr, ha fet una llarg i magistral solo amb tota una colla de frases que ell va repetint a mode de nova melodia en cadascun dels seus chorus, aconseguint quallar un grandíssim solo, percussiu també per la seva pulsió, i amb un magnífic swing a càrrec dels companys de la base rítmica, Sam Jones al contrabaix, i Art Taylor a la bateria. Després del pianista, i pel canal dret, hem escoltat al nostre estimat Eric Dolphy el qual ens ha tornat a meravellar per com l’ha fet. Quina brutal tècnica que va assolir tan jove, al saxo alto, a la flauta, i també al clarinet baix. Domini de l’instrument d’un mestre per com pocs ho han pogut fer com ell, fins i tot ara, després de 60 anys. Frases súper ràpides, lligades i amb uns intervals molt amplis, els del Jazz Avant-Garde, que en aquest solo és el que estem escoltant. El control que en fa de l’instrument   en tots els registres és abassegador, insultant, quasi. El líder del projecte comparteix flauta amb el mestre, no en aquest tema, i així és que ens ha fet també un molt bon solo, més clàssic  en podríem dir, esclar. La base rítmica ha fet uns riffs marcats amb l’ànim de recolzar-lo en alguna de les seves frases. Bon multi-instrumentista també el Ken McIntyre, i bon gust en aquest solo a la flauta que ens ha fet. El trio base s’ha quedat sol, i Bishop ha marcat uns inicis amb l’ànim de deixar el “walking” de Jones uns compassos, per després tots plegats recuperar aquest magnífic tema que està en l’entorn del Blues, tema del líder Ken McIntyre.

I acabarem projecte i programa amb el magnífic tema de George Howard...

3A.- Geo’s Tune     (George Howard)    7m14s

I amb aquest tema de Howard hem acabat projecte i programa. Un tema on el reconegut periodista musical i historiador del Jazz, Ira Gitler ens en diu això, extret de la pàgina web, la que us he comentat abans, la del líder: “Geo's Tune” va ser escrit per a George Howard, un ballarí de Boston. I aquí ja tinc el primer dubte, per què no ens diu res del compositor, i ves per on que el nom de Howard apareix en els crèdits del disc com a compositor del tema. "Volia un ritme afro", explica Ken. "Més tard he afegit el pont". El solo de McIntyre és molt expressiu i un emocionant exemple de la seva veu personal. L’ús de la paraula veu aquí és especialment idoni ja que evoca molts sons semblants a riure i cantar. Quan li vaig preguntar sobre la "rialla" que va fer, Ken va dir: "M'agrada riure. Vaig riure perquè estic feliç. N’havia censurat la meva manera de tocar; m’havia inhibit, però vaig llançar tot això per la finestra". Després del solo de Bishop, Dolphy entra i aquí apareixen les similituds entre Ken i Eric. Poc després arriba Ken per convertir-lo en un trio amb el bateria Taylor.

I jo afegiria alguns detalls més sobre com l’han desenvolupat i que Gitler va obviar per només fer-ne ell un curtet resum. I que el tema l’han començat els dos vents alhora, i també en el pont i canvi rítmic inclòs. També l’han acabat igualment, tot i fer-ho anar-se perdent el so poc a poc, o sigui que si en van fer algun directe, segur que seria més llarg. El líder ha estat qui ha fet el primer solo, pel canal esquerra, amb un so, el del seu alto ja reconegut i magnífic, ràpid i lligat fraseig i bon llenguatge. Bishop l’ha seguit amb una altra bona execució, i ben aviat hem escoltat a Dolphy pel canal dret, i aquí discrepo perquè no són tan evidents les similituds entres els dos altos. El solo del mestre és més brillant, és reconeixible per com els fa, els feia, i per com destripa els sons a conveniència i per més aguda i brillant sonoritat a banda de la tècnica brutal, que no té el líder. Us haureu fixat que el líder ha començat els “quatres” notant-se aquesta diferent sonoritat i fraseig. Els dos vents han fet uns quants compassos, potser tot el tema fent “quatres” amb l’Art Taylor, i ja al final acaben el tema recuperant-ne la melodia i acabant-lo com he explicat abans. Magnífic tema per acabar projecte i programa d’avui, que també com sempre espero que us hagi agradat.

I des de Allmusic ens diuen que ...va ser molt adequat que Ken McIntyre tingués l'oportunitat de gravar en un quintet amb Eric Dolphy, ja que el seu plantejament multi-instrumental era similar al de Dolphy, tot i que sempre va tenir un so molt diferent. En aquest disc, McIntyre toca l'alto en quatre temes i flauta en altres dos (el seu treball amb el fagot, oboè i clarinet baix arribaria lleugerament més tard), mentre que Dolphy toca majoritàriament l’alto però dobla en flauta en un tema i passa a clarinet baix a "Dianna". Amb el pianista Walter Bishop, Jr., el contrabaixista Sam Jones, i el bateria Art Taylor que ofereixen solos concrets i suport a tot swing, McIntyre d’alguna manera gairebé té el seu propi swing amb Dolphy en els diversos originals del disc i en el tema "They All Laughed" de George Gershwin. Un treball molt interessant havia escrit l’Scott Yanow a Allmusic.

Doncs ja hem acabat el programa d’avui i us recordo que l’hem dedicat a l’editorial que ens dóna suport des de fa 11 anys, Fresh Sound Records i que hem escoltat a Ari Hoenig Trio i el seu “Conner’s Day”, a Julien Bertrand i la seva “Free Revolution Zone”, a quartet i convidats, també el “All Good Things” de l’Alex Hitchcock Quintet, i que hem acabat amb Ken McIntyre & Eric Dolphy, i el seu “Looking Ahead”, havent escoltat el micro conte de Teresa Tuset.

Doncs res, que us recordo que quan aquest malson s’acabi aneu a veure jazz  en directe a llocs com Jazz Club La Vicentina, La Traska Truska, Jamboree, Jazzsi, 23 Robadors, Guzzo, Casa Fígari, Falstaff, Nova Jazz Cava, Campari Milano, JazzMan, Sinestesia, Big Bang, La Farola, el Maki, etc, etc, i que mireu d’adquirir discos, els d’aquest programa i els dels músics de tots els programes de Jazz Club de Nit.

Doncs ara sí, ho deixem aquí, cuideu-vos sobretot a casa, i si heu d’anar a treballar tingueu molt en compte totes les instruccions que ens donen les nostres institucions sanitàries relacionades amb el Covid-19, moltes gràcies per ser-hi aquí o al blog del programa que ja sabeu què és www.jazzclubdenit.blogpspot.com.es i jo mateix Miquel Tuset i Mallol qui l’ha realitzat, xerrat pels descosits d’interessos comuns, i seleccionat les seves músiques, us espero la setmana vinent, si podeu, voleu i en teniu ganes i us desitjo molt bona nit i bon Jazz Club de nit en el Jaç de cadascú.
Miquel Tuset i Mallol.



Molt bona nit a tothom, benvinguts a Jazz Club de Nit aquí a Ràdio Sant Vicenç 90.2 amb un programa de Jazz per a vosaltres que us agrada el Jazz, com deia el nostre amic Cifu. A ell li dediquem el programa avui i cada setmana que el fem, o sigui que un petó ben gran Cifu. Aquí Miquel Tuset i Mallol qui us parla, presenta i realitza aquest programa i com sempre amb les novetats de músics i editorials.

Doncs ja hi tornem una setmana més aquí ben confinat com feu la majoria de vosaltres. Espero que estigueu la mar de bé, les persones confinades i les que heu d’anar a treballar, i vosaltres, en compte de no agafar-lo. Ànims, ens en sortirem, tot i que encara no sabem quan. El coronavirus però s’està emportant màsters del Jazz i aquesta setmana es va endur al gran Lee Konitz, saxo alto; també al contrabaixista Henry Grimes; al pianista i pedagog Elis Marsalis, pare de tota la saga Marsalis, i a d’altres com ja fa uns dies a McCoy Tyner. O sigui que la gent del món del Jazz patim també la pèrdua d’aquests grans artistes que s’ha endut aquest malparit virus.

El programa d’avui tractarà de quatre projectes amb el Jazz encabit en tots ells tot i les seves diverses musicalitats. Escoltarem el projecte de Martí Serra Quartet “Live at Jamboree”, projecte vist en diversos espais també. Després el d’un saxo alto rus establert crec que a París i que vam veure també al Jamboree, on vaig adquirir el disc, el del Dmitry Baevsky, “The Day After” editat per Like a Sound. Seguirem amb el de l’amic Néstor Giménez, “Why Not?” autoeditat i que em va donar en mà al Casino de Granollers. I acabarem el programa amb el de Fresh Sound New Talent de Jeff Davis, “The Fastness”, i aquesta setmana escoltarem un micro conte de Carme de la Fuente.


“LIVE AT JAMBOREE”
Martí Serra Quartet

Enregistrat en directe per Pol Gallart el 18 d’agost de 2019 al Jamboree
Editat per Joan Melero
Mesclat i masteritzat per Dènys Sanz
Produït per Martí Serra

Martí Serra, saxos tenor i soprano
Òscar Latorre, trompeta
Pau Sala, contrabaix
Josep Cordobés, bateria

I sóc jo normalment qui parla sobre els temes, tempos, ritmes i demés vicissituds, però en aquest cas no ho faré abastament com sempre faig. Potser faci algun comentari puntual. I és que el líder, compositor i saxofonista ha escrit tot un relat sobre com va anar tot, parlant fins i tot dels temes i del seu perquè i com. O sigui que aquesta és la meva veu, però qui hi ha al darrere és el Martí Serra.

El primer disc que vaig enregistrar al meu nom, Alguns moments bons (FSNT, 2008), va ser un disc en directe. És en els concerts on aquesta música que fem, el jazz, adquireix una dimensió més completa. La improvisació és un diàleg espontani i un procés de creació constant que s’enriqueix quan compta amb la presència del públic. A diferència de l’estudi de gravació, on cal imaginar-se un oient mentre es toca per a una màquina, en un directe estàs tocant per a aquelles persones que tens al davant. Vols comunicar, vols arribar, vols emocionar; i vols emocionar-te també amb el feedback del públic. El públic et transforma. La música no deixa de ser un art escènic, i és a l’escenari on s’esdevé el fet musical més autèntic. Capturar aquesta essència en un disc val la pena, encara que s’hagi de sacrificar un pèl la qualitat de so que permeten els discos d’estudi. Onze anys després d’Alguns moments bons, tornem a fer un disc en directe, Live at Jamboree. Una nova captura d’un moment; en aquest cas, una nit fantàstica al club de la Plaça Reial de Barcelona. Acompanyat de tres músics excel·lents, compromesos tots ells amb el seu discurs expressiu personal, toquem una sèrie de composicions originals meves escrites al llarg dels anys. Teníem ganes de recuperar composicions antigues, i donar-los una nova vida amb aquest nou quartet. Reinterpretar temes propis enregistrats en altres discos, en altres èpoques i amb altres grups. Personalment m’he delectat escoltant els solos d’Òscar Latorre sobre temes com “Appointment” o “Kobane”, i també com Pau Sala i Josep Cordobés han processat l’ànima dels temes a través del seu engranatge singular, el seu equilibri entre groove i llibertat, ordre i anarquia.

I ara sí que sóc jo qui us diu que aquest és un projecte amb només 6 temes i de quasi 45 minuts de música excelsa, tota composta pel líder. Els tempos i ritmes són diversos havent-hi temes delicats i d’altres més vitals. Podríem dir vagament que la cosa està ben repartida, havent-n’hi tres de cada. O sigui que els més delicats són “Arrels”, “Música Intrínseca” i “Kobane”, mentre que els més vius de tempo són “Això rai”, “Appointment at Five” i “Esma”. I que el de la cita a les cinc, l’hora del te, pertany al seu primer disc “Tea Time”. Dit això, ens centrarem amb els temes que us proposo fer escoltar.

I al blog us posaré l’enllaç al seu bandcamp:

Començarem amb el delicat tema i cinquè que van tocar en el directe del Jamboree...el preciós...

5.- Kobane   (Martí Serra)          8m05s

I sobre aquest tema ens en diu.... El gener de 2015, un grup de guerrilleres kurdes van aconseguir alliberar Kobane, al Kurdistan sirià, de les urpes de Daesh. Un exèrcit de dones lliures va derrotar uns fanàtics extremistes del masclisme. La notícia era tan bonica, tan èpica, que vaig voler fer-ne una composició. Visquin les guerrilleres kurdes, visca el Kurdistan lliure, visquin les dones lliures del món.

I si la cançó és tan preciosa musicalment més ho és per a qui la va compondre.
Però més encara per les improvisacions que fan els dos solistes, i no perdeu de vista que ho van enregistrar en directe al Jamboree. La melodia té el punt de malencolia adequada per com de durs eren els moments per a tota la població kurda i és preciosa i captivadora. En Pau l’ha iniciat amb la línia base principal amb el ritme inclòs en ella per després afegir-s’hi els dos vents fent la melodia a l’uníson a vegades, tot i que també la toquen amb un desplaçament tonal, l’un vers l’altre. El líder ha iniciat el seu solo amb el saxo amb un so majestuós en el registre agut i una improvisació de mestre amb un gust exquisit i tècnica a dojo. Òscar ha començat en el registre greu del seu metall, i ben aviat l’ha desenvolupat amb una gran precisió i dolçor alhora que tècnica abassegadora pujant al registre més agut, i no el sobreagut. Melodia tots junts i final de tema. Preciós.

I des de la web de Jamboree ens deien això d’aquest increïble músic:
El badaloní Martí Serra és sens dubte un dels grans noms de la generació de jazzistes que va capgirar l’escena barcelonina ara fa gairebé dues dècades. Deixeble de George Garzone al Berklee College of Music, Serra ha fet carrera al servei d’Al Foster, Giulia Valle, Xavi Maureta, Guillermo McGill, dels seus companys de generació Llibert Fortuny i Raynald Colom i de propostes com Coetus. En solitari ha enregistrat treballs com “Alguns moments bons” (FSNT, 2008), Premi Enderrock, “Tea Time” (FSNT, 2010), “Cançons mecanoscrites” (Temps Record, 2016) o dos duets amb Sergi Sirvent. Al Jamboree presentarà el seu nou quartet, completat per joves figures del nostre jazz, i enregistrarà en viu el seu pròxim disc. “Serra demostra que no cal sortir fora per escoltar gran jazz,” va dir el crític de El País, Chema García Martínez. Doncs això.

I seguirem amb un altre tema d’aquest magnífic projecte enregistrat en directe, i que nosaltres vam veure diverses vegades i no pas aquesta del Jamboree. La primera al Guzzo allà al Born, i la segona al darrer Jazzin’ que organitza l’amic Joan Chamorro a Fabra i Coats el setembre de 2019. El tema que escoltareu ara és...

6.- Això Rai   (Martí Serra)          7m46s

El tema més antic que toquem. El vam enregistrar el 2008 amb Xavi Maureta i Rai Ferrer (a qui el títol fa referència), en el disc “Alguns moments bons” de FSNT. Té un aire New Orleans que m’encanta. M’agrada quan el jazz conserva l’aire festiu i ballaruc dels seus inicis. Ah! Per cert, sentireu que després d’uns compassos d’introducció a saxo sol, m’entra un atac de riure. Això és perquè estem fent una improvisació lliure sobre el 7/4 del tema, i en un moment donat l’Òscar i jo toquem exactament la mateixa idea musical. Del no res. Vull dir que de totes les possibilitats infinites, els dos decidim tocar exactament el mateix. La probabilitat que això passi deu acostar-se bastant a zero, i em va fer tanta gràcia que no vaig poder evitar la rialla. En fi, una bona mostra de com m’entenc de bé amb aquest trompetista magnífic que és Òscar Latorre.

Doncs sí, ja l’heu pogut escoltar fent una rialla quan ells dos toquen la mateixa frase, sense haver-s’ho dit. I sí que aquest tema té un tarannà New Orleans que el fa festiu. Tema que ha començat el líder amb una “intro” a saxo tenor sol i quan entra l’Òscar és quan fan la mateixa frase. Després ells dos van fent una mena de diàleg i per sota el ritme trencat de la base de dos, en Pau i Josep, contrabaix i bateria. Magnífic tema que fan els dos vents amb moments a duet per deixar pas al baterista tot i que ben aviat es queden sols els dos demla base rítmica, amb un solo magistral d’en Sala sense referències harmòniques que els hi donen els pianistes quan hi són, ells dos, que han portat el tema rítmicament parlant des dels inicis. L’ona New Orleans ha aparegut entremig del llarg solo d’en Pau fent-ho els dos vents amb una mena de tete a tete, i amb moments solistes del líder mentre el metall marcava licks repetitius. Al final, han fet trossos del tema a mode de licks per a gaudi del baterista Cordobés ell en el seu solo. Melodia i final d’aquest tema tan divertit.


I acabarem aquest projecte magnífic amb el tema...

2.- Esma      (Martí Serra)          7m56s

És una composició que deu tenir uns deu anys, que vaig escriure pel meu trio amb Rai Ferrer i Xavi Maureta però que mai vam arribar a enregistrar. El 2018 la vam enregistrar a duo amb el pianista Sergi Sirvent («Esma», Selffish Records), i ara l’hem reinterpretat amb la intenció original, és a dir, amb bateria rockera i amb contrabaix, però a més comptant amb el lirisme de la trompeta de l’Òscar. “Esma” és una composició amb forts contrastos, i al mateix temps basada en un obstinato del baix. La paraula Esma, que generalment es fa servir en la forma negativa (no tinc esma per a res), significa «Aptesa a fer instintivament, maquinalment, alguna cosa».

I amb aquest tema tan vital acabem el seu projecte. Els temes dels directes sempre solen ser més llargs i així han estat els que us he posat. Bona composició del Martí i enganxosa quan com la toquen tots dos a mode de duet. El canvi o la B, amb les notes llargues de l`Òscar i la melodia del líder ha deixat pas a la magnífica improvisació del líder al saxo tenor. La seva potent sonoritat, tècnica a mans plenes, creativitat i modernitat ens el fan ser un dels referents actuals en això dels vents de canyes toves. Modernitat acompanyada de tècnica és la que té el nostre líder. Esclar que el jove metall no li  va massa al darrere, ell que cada dia que passa (quan passava en situació normal) es va reafirmant com un dels joves metalls més potents, més creatius i moderns. Latorre ens ha fet un “solaco” que diem a vegades. El control sobre el seu instrument és total, i el seu fraseig lligat i llenguatge força modern, quasi avant-gard, ens han deixat estabornits. Després han recuperat el tema principal a duet i ens han acostat al final de tema, i també de projecte. Magnífic projecte que vam poder veure amb l’amic i col·lega Joan Recolons com he dit abans dues vegades.

L’enregistrament d’aquest concert va anar a càrrec de Jamboree Live, un segell discogràfic del club barceloní. Amb l’objectiu de donar a conèixer els músics i la música que es fa en aquesta magnífica i entranyable Meca del jazz català, Jamboree Live és una sèrie d’enregistraments que es poden trobar a les plataformes digitals de streaming. Per acabar aquestes notes, voldria agraïr de tot cor la tasca que fa la gent de Mas i Mas en favor del jazz i la música en directe, i el fet que hagi volgut incloure el nostre concert en la seva sèrie de discos. Martí Serra, Desembre del 2019.

I després d’aquest projecte sembla un bon moment per escoltar el micro conte de Carme de la Fuente....
........
Gràcies Carme per la teva dolçor i per com sempre relaciones els teus contes amb les músiques del programa.

Doncs després d’aquest projecte del saxofonista Martí Serra, us proposo ara els d’un altre saxofonista, ara però un saxo alto rus establert a París...


“THE DAY AFTER”
Dmitry Baevsky

Editat per Like a Sound
Enregistrat per Tom Tedesko el 8 de juny de 2016 als Tedesko Studios a Paramus, NJ.
Mesclat i masteristat per Ian Hendrikson-Smith el 23 de juliol i 16 d’agost de 2016 a New York City.
Produït per Dmitry Baevsky

Dmitry Baevsky, saxo alto
Jeb Patton, piano
David Wong, contrabaix
Joe Strasser, bateria

Dels 10 temes del disc, 5 són del líder, n’hi ha un del company Patton  i els altres són de Duke Pearson, Tom McIntosh, Jerome Kern i Victor Young.

Doncs estem davant d’un projecte de 10 temes i quasi 1h i 10 minuts d’un Jazz del més alt nivell. El swing està assegurat des del primer moment, havent-hi però només una única balada, la qual cosa ja ens indica quines són les intencions d’aquest mestre del saxo alto. Els temes tenen diversitat de tempos i ritmes, havent-n’hi algun d’aquells ben vius, ràpids, vaja. Doncs considerant els magnífics temes i millors interpretacions, se’m fa força difícil decidir quin sona i quin no. Però el que podreu fer serà entrar a la seva pàgina web que us posaré al blog del programa: http://www.dmitrybaevsky.com/ o també a la de l’editorial:

Recordeu que podeu trobar el millor del jazz que es fa a casa nostra entrant a la web de Quadrant Produccions www.quadrantproduccions.es  allà tindreu la possibilitat d’adquirir els discos que vulgueu i veure tot el catàleg d’aquesta editorial de Lleida dirigida pel Josep Ramon Jové, des d’aquí una forta abraçada.

I com que el projecte obvia quasi les balades, jo també les obviaré i així és que us posaré el tema a tempo mèdium i a tot swing de Duke Pearson...

3.- Chant      (Duke Pearson)      5m30s

I aquest tema el podem trobar en el disc homònim que Donald Byrd va enregistrar el 1961 per a Blue Note amb gent com Pepper Adams, Herbie Hancock, Doug Watkins i Teddy Robinson. Doncs els nostres herois l’han fet al mateix tempo i dolçor que va fer Donald Byrd i que devia ser el del tempo i swing originals. Magnífica composició a tot swing a partir de les improvisacions, i la primera magnífica la del pianista, on ens ha mostrat com l’ha feta un trosset a dues mans. I aquest saxo alto té un so robust, en l’ona Cool, ment harmònica aguda, gran sentit del ritme i ho combina tot d’una forma que resulta atractiva en el seu lirisme, però intrigant en la seva originalitat. Un posterior i molt bon solo del contrabaixista, melòdic i amb fort contingut rítmic, ens ha apropat a la melodia principal i així acabar-lo delicadament. Gran tema per començar el projecte d’aquest genial saxo alto que vam poder veure al Jamboree.

L’únic fill d’un escriptor i d’una traductora, Dmitry va néixer a Sant Petersburg, Rússia. Baevsky va començar les lliçons de piano als sis anys i va descobrir la seva passió i la seva serietat per la música com a adolescent quan va agafar un saxo alto. Tot i que no estava envoltat de músics professionals, la seva família estava estretament relacionada amb la música. El seu gran besavi, Moisei Beregovsky, va ser un dels etnomusicòlegs jueus més famosos i respectats que va passar la seva vida reunint melodies i lletres de cançons populars yiddis, així com melodies de dansa jueva de l’Europa de l’Est (música klezmer).

I ara us proposo escoltar el tema de Dmitry Baevsky anomenat..

4.- Minor Delay       (Dmitri Baevsky)     6m39s

Doncs ara ens hem trobat amb un tema propi del líder, i us haig de dir que és força interessant. La melodia està molt ben trobada i també el seu arranjament. L’ha iniciat Patton amb una intro a piano sol per ben aviat fer-ho tots plegats amb la melodia a càrrec del líder en un tema que té una configuració típica de 32 compassos i de la forma ABAB. Després s’estan 16 compassos en una mena de “vamp” o situació d’espera, per endegar de nou i fer el tema en AB i iniciar ell mateix els solos. Vet aquí el tema i sonoritat que m’ha semblat propera al Jazz en l’ona Cool i no només. El mateix Baevsky ha desenvolupat el seu magistral solo fent un chorus i els 16 compassos d’espera a més a més de repetir els compassos de la AB finals. I va heu pogut escoltar quin magnífic swing inherent en el tema i també pel “walking” del contrabaixista i el “Ride” i “Xarles” del baterista. Per cert, un solo que ha anat a més per velocitat d’execució i gran fraseig lligat i llenguatge d’aquest màster. La tècnica abassegadora d’aquest solista rus però parisenc d’adopció és brutal. Patton ha fet la seva aportació amb un so ple, registre mig i manera molt percusiva de tocar les tecles del seu piano. Magnífic solo també i del qual ha fet la mateixa exposició de l’estructura del tema. El solo del contrabaixista, molt bo també, ha estat més curtet. El líder ha recuperat el tema per acabar-lo delicadament.

El 1991, va ingressar al Mussorgsky College of Music de St-Petersburg on va estudiar amb el brillant saxofonista de jazz rus Gennady Goldstein durant quatre anys. Al llarg dels anys noranta, va aparèixer a moltes sales de jazz i festivals internacionals de tota Rússia.


I encara podreu escoltar un altre tema d’aquest magnífic quartet liderat per aquest magnífic saxo alto, el tema de Jerome Kern...

10.- I’ve Told Every Little Star     (J. Kern)       7m39s

I aquesta "I’ve Told Ev'ry Little Star" és una cançó popular amb música de Jerome Kern i lletra d'Oscar Hammerstein II publicada el 1932. La cançó es va introduir en el musical, Music in the Air. El primer hit de la cançó va ser publicat el 1932 per Jack Denny i la seva Waldorf-Astoria Orquestra, amb la veu de Paul Small. Des de llavors ha estat enregistrada per molts artistes convertint-se en un estàndard de Jazz. Es pot trobar per Youtube una versió cantada per Mary Ellis del 1933 pertanyent de ben segur al musical, déu n’hi do, la més autèntica de ben segur. I ves per on que el tema original també té la “intro” que ens ha fet el líder i saxo alto, en un altre tema de 32 compassos i de forma AABA, la més típica, d’un tema també a tot Swing. El líder ha encetat el seu solo després del tema i n’ha fet dos chorus, o sigui que l’ha repetit dues vegades seguint com és normal l’estructura harmònica. Ens ha tornat a demostrar la seva gran classe, magnífic so i el molt bon gust que té creant unes línies melòdiques precioses, i tot això a tot tren, utilitzant les notes de durada més curta, i lligant-les a la perfecció. Mestre, del tot. Després d’ell, el pianista Patton ha fet tres quarts del mateix, fent-ne igualment dos chorus amb una interpretació brutal, molt potent i plena de so en el registre mig que és on s’hi deu trobar millor, i gran creativitat també amb sonoritats properes a les de McCoy Tyner per parlar d’ell i que ens ha deixat no fa massa. I el tema és llarg entre d’altres coses per com en repeteixen l’estructura i per com la fan dues vegades en els seus solos. El contrabaixista Wong però n’ha fet un sol chorus, magnífic, profund de sonoritat i rítmic, mentre que el líder ha encetat uns “quatres” amb el baterista i que han fet ell i el pianista fent tots tres dues passejades pel tema i ja finalment retrobar la melodia d’aquest conegut tema de Kern acabant-lo a mode de turn-around després d’haver-nos fet gaudir d’allò més.

I darrerament amb Youkali Music i concretament amb el seu director Thomas Schindowski estem en contacte i així és que em fan arribar, com ja han fet, alguns dels seus projectes del seu extens catàleg, o sigui que agrair-li al Thomas la seva col·laboració. Podeu entrar al seu web http://youkalimusic.com i veure’n tot el seu catàleg.

I acabaré aquest projecte amb el tema del pianista Jeb Patton, que és també un dels tres més vius de tempo, el magnífic...

6.- The Wise Ones  (Jeb Patton) 5m06s

I amb aquest magnífic tema del pianista hem acabat el projecte del líder del projecte i magnífic saxo alto alhora que bon compositor. Aquest és el tema més vital del projecte on el pianista Patton ha estat qui primer ha iniciat els solos. La seva primera exposició ha estat magnífica tornant-nos a meravellar per com l’ha feta, amb profusió d’arpegis i bona utilització de les dues mans, primer amb l’esquerra fent acords i la dreta la nova melodia i després amb les dues mans fent la improvisació a la vegada, amb tota la dificultat que això implica. El líder s’hi ha posat amb la seva brutal manera d’interpretar, de tocar, de sonar, i amb el gust exquisit com ho fa podríem dir que a tot Bop. El moment solista pel baterista també l’ha tingut en aquest tema, recuperant-lo per tots plegats i acabant-lo dolçament amb nota llarga del líder. Un tema fast on la base rítmica ha fet córrer la màquina a tot  swing, amb un contrabaixista que en lloc de fer el “walking” ha semblat que estigués tota l’estona “running”. Magnífic tema per acabar el projecte de Dmitry Baesvsky i el seu quartet. 

 A la seva arribada a Nova York als 19 anys, va ser acceptat al departament de jazz de la New School University amb una beca completa. Després d’acabar la universitat, Baevsky es va dedicar a treballar dins de la comunitat del jazz de Nova York. Ha actuat i / o enregistrat amb músics com Benny Green, Peter Washington, Willie Jones III, David Hazeltine, “Killer” Ray Appleton, Peter Bernstein, Cedar Walton, Dennis Irwin, Jeremy Pelt, Steve Williams, Joe Magnarelli, Ryan Kisor ...

I després d’aquest magnífic projecte d’aquest saxo alto rus establert a París del qual espero que estigui lliure de la Covid-19 com també ho desitjo de totes vosaltres, segueixo amb les propostes, i ara ho faré amb la del magnífic pianista i compositor català....


“WHY NOT?”
Néstor Giménez

Disc autoeditat
Enregistrat per Wout de Kruif el febrer de 2015 als Wedge View Studios, Països Baixos.
Mesclat i masteritzat per Jordi Navarro l’agost de 2015 a The Room, Barcelona.
Produït per Néstor Giménez

Maarten Hogenhuis, saxo alto
Reiner Bass, guitarra a #1 i 9
Adrià Plana, guitarra i veu a #5
Néstor Giménez, piano
Thomas Rolff, contrabaix
Joan Terol, bateria

Tots els temes són de Néstor Giménez excepte “La dansa dels pingüins”, que és de l’Adrià Plana.

I aquest és un projecte personalíssim del Néstor, ell gran pianista i compositor del qual en vam poder gaudir d’un extraordinari concert al Molí dels Frares amb el seu quintet on hi hagué Gabriel Amargant, Pablo Selnik, Vic Moliner i Joan Terol, lo millor del planter de músics del país. Podreu escoltar 9 temes amb tempos i ritmes diferents i 45 minuts de músiques magnífiques i millors interpretacions. Les balades o temes a tempo slow en són dues bàsicament, d’altres de tempo una mica més viu en són tres més, i la resta ja són francament més vives de tempo. I una de les més boniques balades és la dedicada al seu amic Marco Mezquida, “My friend Marco”. I així delicada és també la que fan a duet de piano i saxo alto “Hip Stride” i tema més curtet. Les que són una mica més rítmiques són “My Quiet Peace”, iniciada amb el pianista de manera persistent, i amb la mà esquerra. “Hair Issue” també l’inicia el trio base amb el contingut de ritme i tempo per després afegir-s’hi el saxo alto. També el tema “This should have been for Clara” té també un tarannà de mig tempo i bonica melodia amb base remarcada de la mà esquerra. I els altres quatre del disc tenen una vitalitat de tempos i canvis rítmics magnífics com és el tema que titula el projecte “Why Not?” amb una guitarra trencadora. També el “Fear is no big deal”, tema aquest amb marcat ritme “beat” a càrrec del Joan, i posteriors interpretacions i canvis rítmics. I el tema més “divertit” és de l’Adrià Plana ell a la guitarra i cantant, “La dansa dels pingüins”, amb un ritme així com de “Calypso” o similars del Carib. I el més potent i trencador també per la guitarra del Reinier és el que tanca el disc “Small piece for Reinier”, tema que li dedica Néstor al guitarrista, i també amb un ritme força consistent.

I com sempre dir-vos que al blog us posaré l’enllaç a la pàgina web del líder i pianista: http://www.nestorgimenez.com/ i si esteu interessats en aconseguir algun dels seus projectes li podeu demanar a ell mateix:

Doncs si tenim una balada la posarem, i aquesta que li dedica Néstor a Marco, doncs no pot quedar-se al calaix...

2.- My friend Marco (Néstor Giménez)   4m39s

I aquest és el primer projecte editat que va fer Néstor quan estava fent el Màster al Conservatorium van Amsterdam, jo pressuposo. Allà que també hi era el seu amic Joan Terol, ell que no només s’hi va quedar sinó que les coses de la vida i l’amor l’han portat a Berlin, on espero i desitjo de tot cor que tot li vagi molt bé, a pesar d’aquesta desgràcia que ens ha caigut a sobre, i molta més desgràcia pels qui es dediquen a les arts en general, i a la música en particular. Per això els altres components del quintet semblen ser tots d’allà, holandesos o que estudiaven amb ells al Conservatori d’Àmsterdam.

I doncs quin canvi més substancial hem fet....Hem deixat el Swing farcit de Bop per situar-nos en aquesta bella atmosfera, la d’aquesta composició del Néstor de fa 5 anys, tema dedicat al seu amic Marco Mezquida. El lirisme del saxo alto és preciós, i com el tema recurrent fa agafant volada degut al crescendo, i per sota, tota una conversa en off, que ves a saber què carall diuen. Al final, piano, sonoritat de l’alto, la berra amb l’arc, sembla, la bateria amb puntuals tocs i així anar-lo fonent delicadament. Preciós i sorprenent tema iniciat melòdicament pel contrabaixista i amb arpegis del pianista de manera molt majestuosa, tal em sembla la melodia que després també ha fet el saxo alto seguint de manera recurrent tal i com he dit abans. Molt maco, i més si està dedicat a un amic i també grandíssim pianista.

I ens diu ell, d’ell mateix... Em considero creador i músic. Habitualment estableixo la relació entre la creació i la música amb el piano i la composició, però m’agrada sentir-me lliure de fer-ho de tantes maneres com pugui. M’encanta fer i interpretar la meva música i recentment he tret el meu tercer disc com a líder inspirat en la carrera espacial, anomenat “Sputnik, Explorer and everything after”. Amb la meva orquestra hem estrenat el disc de la meva obra “Consagració (Rite)” per orquestra de jazz, fruit de l’encàrrec de l’Auditori dins del cicle “Revisiting”. És una obra original inspirada en la Consagració de la primavera d’Igor Stravinsky. I jo dic, que aquest disc ja va sonar en un anterior Jazz Club de Nit.

I seguirem amb una altra preciosa composició anomenada....

6.- Hair Issue          (Néstor Giménez)   5m41s

I ja el piano ens ha indicat com aniran els trets harmònics i rítmics amb la seva línia base, quasi motiu principal del tema amb acords i melodia, amb el saxo alto Maarten Hogenhuis també afegint-s’hi fent la melodia. I quin tempo i ritme més maco que té el tema. Néstor ha estat qui primer ha fet la seva intervenció solista amb un so més brillant, i digitació nítida i també percussiva, ell però pujant a les notes més agudes. Un solo magnífic, amb les notes precises, ni més ni menys. La precisió en la interpretació i els colors que n’obté són remarcables. Esclar que amb el suport de la base rítmica amb un contrabaix profund i les escombretes del Joan, la tasca d’improvisar es veu més alleugida. El so de l’alto és preciós, més clar de sonoritat que l’anterior, i sobretot també ens mostra un estil més modern d’interpretar més proper al post-bop o neo-bop, com vulgueu. Un gran solo del Maarten farcit de tècnica a dojo i mestria interpretativa alhora que modernitat. La melodia que tornen a recuperar és força interessant i sovint entremaliada, la que fan el líder al piano i el saxo alto. Una melodia amb la qual han començat el tema de la mà del líder i amb la qual l’han acabat.

El meu primer disc com a líder en solitari s’anomena “Why not?” i el vaig gravar a Holanda en companyia de Joan Terol, Maarten Hogenhuis, Thomas Rolff. Reinier Bass i Adrià Plana. Amb el projecte STN! he gravat dos discos de temes originals i he pogut tocar a llocs meravellosos, especialment amb el projecte STN! Canta, que ens ha permès al Joan Terol, a l’Adrià Plana, al Vic Moliner, el Miquel Gené i a mi tocar amb grans cantants com Joan Colomo, Nuria Graham, Carles Dénia i Ernest Crusats (La iaia), entre d’altres. També he pogut fer música per i amb altres grans músics i amics com són la Gemma Humet, Ferran Savall, Rubén Fernández, Carola Ortiz, Pablo Selnik, Gabriel Amargant, Lluís Vidal, Jorge Rossy, Jordi Matas i Masa Kamaguchi, entre d’altres.


I seguim ara amb el primer track i tema que titula l’àlbum..

1.- Why Not?                    (Néstor Giménez)   6m52s

I doncs quin altre tema més impressionant, encabits tots en el que en podríem dir Jazz d’autor fins i tot un tan inclassificable, sobretot en aquest tema tan ple de canvis i sonoritats diverses, les dels acords distorsionats de la guitarra. Amb breaks com el del final del tema, moment en el qual el guitarrista Reiner Bass ha iniciat el seu magnífic solo, primer amb sonoritat prou neta per acabar-lo amb els coneguts arpegis un pèl embrutats. Però noi quin tros de solo s’ha marcat aquest guitarrista, en l’ona de Scofield i d’altres, car de tots ells n’ha begut el seu nèctar. I el tema segueix impactant-nos pels canvis cosa que també ha passat després del solo del guitar man, moment en el qual el quartet ha tornat a sonar més Jazzy per la sonoritat del saxo alto i si voleu no tant per com Joan li fot a la bateria, un tan en l’ona més Fusió, o Jazz-Rock. En aquesta situació és quan s’hi ha afegit el líder i pianista en la seva intervenció. I els canvis apareixen i apareixen, tal és la riquesa d’aquesta composició un tan barroca del pianista i líder Nestor Giménez i retroben la melodia per acabar-lo delicadament. Quina composició més complexa del nostre amic. Complexa i molt bona, esclar.

Estic especialment orgullós d’haver guanyat el primer premi de composició de l’International composition contest del Silesian jazz festival 2015 i el premi a millor compositor de l’any 2015 de l’AMJM (Associació de músics de jazz i música moderna de Catalunya). Com a intèrpret he tingut la gran sort de fer de solista a l’orquestra simfònica de l’ESMUC i he format part de l’orquestra en la representació de “Los Miserables” a Barcelona i de l’orquestra de Cantània el 2013. Un altre fita important que vaig viure va ser gravar la banda sonora de la pel·lícula “7 pasos y medio”, guanyadora del premi a millor banda sonora al Festival de Málaga de cine español el 2009.

Si voleu escoltar jazz-rock i demés meravelles ja sabeu que podeu entrar al web de www.moonjunrecords.com  i veure el catàleg extens d’aquesta editorial dirigida pel Leonardo Pavkovic, qui m’envia des de Nova York les seves novetats i que evidentment en aquest programa posem de tant en tant. Una abraçada Leonardo i gràcies pel teu suport.

I acabarem aquest projecte amb el tema dedicat al guitarrista Reinier el trencador...

9.- Small piece for Reinier (Néstor Giménez)   6m09s

Doncs amb quin altre tema més heavy ens ha regalat el nostre amic i gran compositor Néstor Giménez. I què xulus són els primers moments amb crescendo amb el saxo alto fent-ne la melodia a duet amb el guitarrista. I tot i el ritme beat marcat pel Joan el tema té una clara connotació de Jazz-Rock i per això la interpretació solista del Reinier que per això el líder i compositor li ha dedicat a ell. Magnífic solo del guitarrista i gran tema per acabar el projecte del pianista de les contrades del sud de Catalunya d’on també és el Joan. La inclusió del so del saxo alto ens recorda que estem en l’ona del Jazz tot i el ritme trepidant marcat per baterista i contrabaix. El solo del líder, ben suportat rítmicament per contrabaix i bateria, i ell fent-lo rítmic sobretot, però melòdicament minimalista, quasi, ha deixat pas al del saxo alto, brutal aquest de nou, en una darrera demostració de tècnica i sonoritat. El tema recuperat al final amb els seus crescendos i sempre amb el Groove sense parar de la base rítmica i al final acabant-lo poc a poc, poc a poc...gran tema i projecte de l’amic Néstor Giménez i el seu quintet, tot i haver-hi també un tema de l’Adrià Plana que al final no he pogut posar. Bé, crec que heu pogut esbrinar de què va el projecte que és lo més important.

I ell en acaba dient que...Com a docent sóc professor de l’ESEM Taller de músics on imparteixo harmonia i percepció auditiva i de l’ESMUC, (Escola superior de música de Catalunya) on imparteixo composició i també de l’Institut del Teatre. En la meva etapa de formació vaig acabar els meus estudis musicals a l’ESMUC (Escola Superior de Música de Catalunya) amb professors com Lluís Vidal, Joan Díaz, Joan Monné, Eladio Reinón, Matthew Simon i Agustí Fernández, entre d’altres. També he tingut la gran sort de rebre classes particulars de Sophia Rosoff, Fred Hersch i John Taylor.

I acabarem el programa amb el projecte editat per FSNT, o sigui que..

Deixeu-me que us digui que podeu entrar al web de www.freshsoundrecords.com per veure l’extens catàleg d’aquesta nostra editorial i també podeu anar a la botiga Blue Sounds al carrer Benet Mateu 26 i comprar de tot i més relacionat amb el món del Jazz...discos, llibres, dvds, vinils....etc. Allà hi trobareu els caps de setmana i dilluns pel matí a l’amic Enrique Heredia, mentre que la resta de dies hi trobareu a l’Esteban. Ells dos us assessoraran en tot lo de Fresh Sound Records, editorial creada pel gran entusiasta amant del Jazz, Jordi Pujol Baulenas, des d’aquí una forta abraçada i gràcies pel teu suport tots aquests anys.

I aquest projecte és....


“THE FASTNESS”
Jeff Davis

Editat per Fresh Sound New Talent    FSNT 590
Enregistrat per Mike Marciano i Max Ross el 31 de maig de 2019 al Systems Two/Samurai a Brooklyn, N.Y.
Mesclat i masteritzat per Eivind Opsvik a Greenwood Underground, Brooklyn, N.Y.
Produït per Jeff Davis
Productor executiu Jordi Pujol.

Tony Malaby, saxos tenor i soprano
Jonathan Goldberg, guitarra
Russ Lossing, piano, Fender Rhodes, Hammond B3
Eivind Opsvik, contrabaix
Jeff Davis, bateria i vibràfon

Tots els temes són de Jeff Davis.

I ens trobem davant d’un projecte actual de Jazz Contemporani, Avant-Garde clarament, amb 11 temes i una hora de músiques excel·lents. L’actualitat de les composicions ens les farà escoltar sense massa context relacionat amb el Swing Clàssic. Tot i això, podrem gaudir d’alguns temes a tot Modern Swing i amb un Groove increïble, que per això estan encabides en la més estricte modernitat i estil comentat. Els tempos i ritmes són variats havent-n’hi un parell, els més curtets on el líder s’esplaia amb el vibràfon a mode de juguesca. No puc parlar de cap balada, en el sentit estricte, i sí de temes a tempo slow com el “Wednesday Shirt”, una elucubració esotèrica quasi màntrica. També el “Two Ones” té un tempo slow tot i que no es pot parlar d’un determinat ritme, car aquest és de lo més trencat. Aquí desenvolupen les seves arts en el que podria ser un tema de molt lliure concepció, com d’altra banda és tot aquest projecte. Amb “Lothlorien” iniciat pel contrabaixista, també desenvolupen el concepte anterior, amb el líder al vibràfon i sense aparent ritme ni tempo, tot i que sí, que hi és i que després desenvoluparan. I també amb la berra de primers sons, el tema que titula el projecte comença esotèricament amb el so del saxo alto i sons de percussions orientals, semblen, i així seguiran bona part del tema. Del “Go Away Glasses” té un tarannà rítmic diferent, ja marcat per les notes dels cordistes, i també el marcatge del baterista. I el “New Good Brother” té una vitalitat ben evident ja d’entrada seguint amb la sonoritat Avant-Garde de la resta de temes i un solo del guitarrista estratosfèric on es percep clarament el Groove, i si voleu fins i tot el Modern Swing. I el “Mountains, Mountains, Water” té una concepció també força trencadora per com juguen amb el ritme i melodies i de nou vital, ja no tant swingat i excels d’interpretacions. I el “Bird Monkey” l’inicien melòdicament els solistes fent una melodia força contemporània per ben aviat inicià els solos el pianista a tota modernitat i tempo també viu. I finalment el “Obvious Nemesis” és el més vital seguint el concepte modern i també amb Swing per “walking” de contrabaix i solo del teclista amb el Fender Rhodes brutal, també a tot Modern Swing i Groove al millor tempo.

I com sempre dir-vos que al blog us posaré l’enllaç a la pàgina web del músic: http://www.jeffdavisdrums.org  i del disc de FSNT:

I començarem amb el tema més llarg del projecte i sorprenent anomenat...

2.- Go Away Glasses        (Jeff Davis)             9m13s

I ves per on quin canvi estilístic que hem fet...i ara de sons tornem a tenir el de la guitarra elèctrica, tenim un saxo soprano, el Hammond B3 i la base rítmica de contrabaix i bateria. I tot això remenat en un tema llarg, de més de 9 minuts i havent fet una passa endavant en el recorregut estilístic del programa d’avui. Jazz Contemporani del més agosarat per riquesa de sonoritats que sonen alhora a mode quasi d’improvisació col·lectiva. Massa llarg per comentar-ne els ets i uts de la seva estructura, de la qual no en sé veure’n ni la seva forma. Tampoc és que ho vulgui fer. Quedant-me absort escoltant-los com segur que vosaltres també ho esteu, oïdores i oïdors, sembla que ja n’hi ha ben bé prou. Sí comentar que la dificultat de la composició per finalment portar-la a la pràctica déu ser d’allò més gran. La persistència rítmica però hi ha estat quasi tota l’estona, tot i anar el ritme per un cantó i la melodia per un  altre, en una clara mostra de polirítmies entre base i solistes. El primer solo del pianista amb un so totalment distorsionat el del seu teclat passat per equipaments diversos i efectes. El solo posterior del saxo soprano ha estat també brutal, i m’ha semblat que també ha passat per moments de distorsió. Un llenguatge totalment Avant-Garde el d’aquesta formació i tema. El guitarrista ha fet el seu també magistral, a moments esotèric i a moments estratosfèric. Els moments d’impro comuns, la permanent pulsió rítmica fins el  moment del break també subtil i delicat per deixar pas de nou a la màquina rítmica i la contemporània melodia a càrrec dels solistes, guitarra, saxo alto, i demés, apropant-nos al final d’un tema frapant.

El baterista / compositor Jeff Davis és conegut com la "força propulsora darrere d'una gran quantitat de músics de Nova York", incloent Kirk Knuffke, Robin Verheyen, Anna Webber, Jesse Stacken i Michael Bates. Jeff Davis, bateria important i amb molta demanda en l'escena musical creativa de la ciutat de Nova York, Jeff Davis és un poeta apassionat de la bateria. Potent improvisador i compositor convincent, Davis ha contribuït com a sideman a un gran nombre de importants projectes musicals, a més de liderar amb èxit les seves pròpies bandes.

I seguirem amb un altre tema impactant d’aquest increïble projecte...

10.- Mountains, Mountains, Water         (Jeff Davis)   7m35s

Doncs ja heu vist que seguim amb la màxima modernitat i contemporaneïtat. Un altre tema del líder i baterista on l’aspecte modern del ritme va de la mà de l’aspecte harmònic alhora que de les sonoritats que ens han brindat. Ara hem escoltat al saxo tenor Tony Malaby fent una tasca increïble també. I la base rítmica impertèrrita seguint tot el tema donant suport als solistes com al saxo tenor en un solo magistral. També amb el so de la guitarra, de la mà de Goldberger i la seva improvisació espaterrant amb recolzament del Hammond B3. Una melodia curta i senzilla que han fet guitarrista i saxo tenor. El B3 ha sonat i de quina brutal manera en el solo de Lossing. N’extreu una sonoritat un tan allunyada de la típica del B3, segurament que per passada per efectes diversos. Entremig, break on tots s’esplaien, saxo tenor, Hammond, i bateria i contrabaix sense parar-se ni un moment, on a partir d’aquest moment hem escoltat l’esglaiador solo de Malaby al saxo tenor, brutal. I el que més flipa és de la manera que s’allunyen dels conceptes típics dels solos, com hem vist abans on segueixen l’estructura del tema. Aquí no sembla haver-hi estructura, tot i ser-hi de ben segur, i ja veieu com han acabat el tema, diluint-se en el no res.

En el seu anterior àlbum a trio, Leaf House, Jeff Davis mostra el comandament d'un estil profundament centrat en la improvisació. Troy Collins (de All About Jazz,) diu que "com molts de la seva generació, la seva manera de compondre abasta diversos gèneres, però Davis entén la importància de crear un determinat context per a aquesta diversitat. Seqüenciant temes individuals en un programa similar a una suite, el conjunt es desplega episòdicament, barrejant estats d'ànim divergents perfectament." I Bruce Lee Gallanter (del Downtown Music Galery), va descriure el primer disc de Jeff Davis com a líder com "un debut potent d’un dels millors bateristes del moment a New York."


I encara escoltarem un altre gran tema d’aquesta formació liderada pel seu baterista...

6.- Bird Monkey      (Jeff Davis)   5m19s

I ja heu pogut escoltar que ens han tornat a sorprendre, si això és possible, amb un altre magistral tema en la mateixa ona Avant-Garde que és el signe d’identitat del disc, del líder compositor i baterista. Apa, com se li queda el cos a un tot i escoltant aquesta sobtada quantitat de modernitat i energia. La majoria d’aquests temes solen partir d’una concepció força minimalista per després desenvolupar-los lliurement amb no masses limitacions i amb total llibertat, només considerant algunes determinades premisses. Al final del tema, el baterista ha pogut fer el seu solo, tot i que constantment ha estat desenvolupant línies noves en una quasi constant improvisació. El tema ha començat amb una a-melodia, per dir-ho d’alguna manera. El pianista ha fet el seu primer solo encabit en el Jazz més contemporani amb intervals amplis, senyal d’identitat d’aquest estil alhora que les inversemblants escales, les que ha fet en Russ Lossing. Brutal. Malaby al tenor l’ha seguit de la mateixa manera i modernitat. Un so un tan estripat que se li escau la mar de bé, com feia Dewey Redman i alguns més. Al final, han recuperat la a-melodia del tema per acabar-lo de cop.

Davis ha actuat amb artistes com Tony Malaby, Chris Speed, Ralph Alessi, Ben Monder, Marc Ducret, Mark Helias i Cameron Brown. Jeff Davis ha actuat en diversos festivals de jazz destacats, inclosos el North Sea Jazz Festival, l'Oslo Jazz Festival, Vancouver Jazz Festival i l’Ear Shot Jazz Festival. Jeff dirigeix ​​diversos conjunts, entre els quals destaca el Jeff Davis Trio (amb Russ Lossing i Eivind Opsvik), Tone Collector (Tony Malaby i Eivind Opsvik), i Jeff Davis Band (amb Jason Rigby, Jon Goldberger, Russ Lossing i Eivind Opsvik). Ja veiem que els dos components de la seva base rítmica hi són amb ell sempre que pot.

També tenim una bona col·laboració amb l’editorial basca Errabal Jazz de la qual en posem les novetats, quan ens les envien, i així és que els hi agraïm el seu suport, o sigui que al blog us posaré l’enllaça a la seva pàgina web http://www.hotsak.com/Errabal-es?set_language=es

I acabarem el programa amb el tema més brutal, l’anomenat...

3.- Obvious Nemesis        (Jeff Davis)   5m36s

Bé, i amb aquest el tema més viu del projecte fins i tot hem pogut escoltar un Swing ben Modern tot i que tampoc no de manera constant. El tempo viu ens l’ha fet gaudir d’allò més, ara que ja estem al final del programa d’avui. I per com han anat els inicis, amb la curta melodia del tema interpretada per saxo tenor i guitarra, ja veieu com l’han desenvolupat, primer amb el solo del teclista Lossing amb el Fender Rhodes passat per diversos efectes per obtenir aquestes increïbles sonoritats. I mentrestant, el Swing brutal del “walking” del contrabaix i plats i xarles del líder a la bateria, Jeff Davis. Malaby amb el saxo tenor s’hi ha afegit amb un altre brutal solo, amb la seva típica sonoritat i sobretot amb el seu fraseig farcit d’intervals amplis i llenguatge contemporani en un tema potentíssim, a tot Swing, amb tot el Groove més modern. I ja al final del tema, amb un tros de solo del líder a la bateria, magnífic, tot i mostrant-nos tot el seu saber, que ja hem vist que és molt i divers, car les seves composicions són força increïbles, per concepció i per contemporaneïtat.  

I abans d’aquest projecte que hem escoltat va editat un àlbum en directe, Dragon Father, també a Fresh Sound New Talent, amb Kirk Knuffke, Oscar Noriega, Russ Lossing i Eivind Opsvik, disc que va sonar al Jazz Club de Nit, en el Programa 212 del juny de 2015.

Doncs res, sembla que ja hem acabat el programa d’avui, i com sempre desitjant que us hagi agradat. Concretament en el d’avui, crec que hi ha hagut una progressió estilística força interessat partint del projecte de l’amic Martí Serra Quartet, “Live at  Jamboree” que ves per on també té una concepció moderna. Ens hem situat en el millor Swing i el Jazz més Bop amb en Dmitry Baevsky, “The Day After”, per seguir amb un plus de modernitat, tot i ser del 2015 el projecte de l’amic Néstor Giménez, “Why Not?”, per acabar fent una passa més endavant amb el que acabem d’escoltar de Jeff Davis, “The Fastness”, i també hem escoltat un microconte de Carme de la Fuente.

Doncs res, que quan aquest malson acabi us recordo que aneu a veure jazz  en directe a llocs com Jazz Club La Vicentina, La Traska Truska, Jamboree, Jazzsi, 23 Robadors, Guzzo, Casa Fígari, Falstaff, Nova Jazz Cava, Campari Milano, JazzMan, Sinestesia, Big Bang, La Farola, el Maki, etc, etc, i que mireu d’adquirir discos, els d’aquest programa i els dels músics de tots els programes de Jazz Club de Nit.

Doncs ara sí, ho deixem aquí, gràcies per ser-hi aquí o al blog del programa que ja sabeu què és www.jazzclubdenit.blogpspot.com.es i jo mateix Miquel Tuset i Mallol qui l’ha realitzat, xerrat pels descosits d’interessos comuns, i seleccionat les seves músiques, us espero la setmana vinent, si podeu, voleu i en teniu ganes i us desitjo molt bona nit i bon Jazz Club de nit en el Jaç de cadascú.
Miquel Tuset i Mallol.

 

blogger templates |