Molt bona nit a
tothom, benvinguts a Jazz Club de Nit
aquí a Ràdio Sant Vicenç 90.2 aquí a
Ràdio Abrera 107.9 aquí a Ràdio Joventut aquí a Ràdio Molins de Rei 91.2 aquí a Eixample Barcelona Ràdio aquí a Ràdio Celrà amb un programa de Jazz per a vosaltres que us
agrada el Jazz, com deia el nostre amic Cifu.
A ell li dediquem el programa avui i cada setmana que el fem, o sigui que un
petó ben gran Cifu. Aquí Miquel Tuset i Mallol qui us parla,
presenta i realitza aquest programa i com sempre amb les novetats de músics i
editorials. I ja sabeu que aquest programa forma part de la plataforma
col·lectiva i internacional anomenada “Esfera
Jazz”, i que al blog hi trobareu l’enllaç.
I després del
magnífic programa de la setmana passada dedicat a la música de Duke Ellington amb la magnífica Laurent Mignard Duke Orchestra, avui
tindrem un programa força més tranquil a càrrec de dos pianistes, ella Kontxi Lorente, “El otro lado” i ell, Alberto Vilas, “Once cancións e unha danza”,
ells dos a piano sol. També tindrem al pianista Moisés P. Sánchez i nou disc “Dedication
II”. Aniré alternant-los, per fer-vos-ho més agradable.
Començarem el
programa amb el treball de Kontxi
Lorente, “El otro lado”. Enregistrat amb un piano Steinway C a la Sala
Clemente Pianos el 4 de febrer de 2023. Mesclat per Dani Rayos als Full Up
Studios, València. Productor de gravació, Marcelo Lemos. Masteritzat per Niels
Reckziegel de SNR Musikproduktion,
Alemània, el març de 2023. Supervisor de so, Alehandro Lemos, de Brizzound,
Suècia. Publicat per SedaJazz
Records. Produït per Kontxi Lorente. Amb Kontxi Lorente, piano, composicions i
arranjaments. Com sempre dir-vos que al blog hi trobareu l’enllaç a la seva
pàgina web: https://www.kontxilorente.com.
I dels 9 preciosos
temes, n’hi ha quatre d’ella i la resta són de diversos compositors, com per
exemple “Falling Grace” de Steve Swallow,
“Child is Born” de Thad Jones, “My
One and Only Love” de Guy Wood,
“Danny Boy” de Edward Weatherley.
Comença amb un “Intermezzo”, de Johannes
Brams i arranjament propi, dedicat al genial compositor. Els seus temes són
“Mosaico”, “Para Marce”, “El Dogma” i “Todo lo que fuiste”, aquest un Contrafact del “All the Things You Are”.
I proposo que la
comencem escoltant dolçament amb el tema de Thad Jones i preciós arranjament que ella ha fet del conegut...
1.4.- A Child is Born
(Thad Jones) 4:32.
I de quina manera més
bonica hem començat el programa d’avui, amb aquest preciós tema "A Child
Is Born"; un instrumental de jazz que més tard es va gravar amb lletra
afegida. Va ser escrit el 1969 pel trompetista de jazz Thad Jones amb lletra afegida de manera independent per Alec Wilder després d'escoltar-lo interpretat per l'orquestra de Thad Jones - Mel Lewis. El tema instrumental
i amb la lletra han estat gravats per diversos músics, inclòs Tony. Bennett, Stanley Turrentine, Bill
Evans, Richard Davis, Kenny Burrell, Dee Dee Bridgewater, Hank Jones, Helen
Merrill i moltes i molts altres.
I Kontxi ens ha fet la seva versió
d’aquest preciós tema, on els arpegis de la mà esquerra i la melodia feta per
la dreta han creat unes noves línies melòdiques, tot i vestint-la,
completant-la. La posterior improvisació ha estat sublim, càlida, recreant-se
ella en la melodia i desenvolupant-ne noves línies. La combinació d’ambdues
mans és clau en temes com aquest, més aviat la seva total compenetració. També
és important aconseguir bellesa, en les improvisacions, i Kontxi ho ha fet. I com ella em va comentar, “és un tema que
m’agrada molt i ja tenia ganes de tocar-lo a piano sol. I sí que no està tocat
massa jazzísticament i sí molt intimista, lírica i romàntica, afegit aquí gràcies
a Bill Evans, (ell té la seva pròpia
versió) i per l’estil, a cavall entre la versió d’ell i alguns motius pop”.
Preciós tema per començar-la a escoltar i nosaltres el programa d’avui.
I com he comentat a
l’inici, en aquest programa aniré alternant els temes dels tres projectes a fi
i efecte de mantenir la vostra atenció per la diversitat de les músiques, o
sigui que seguirem amb un tema del disc que ha fet Moisés P. Sánchez, “Dedication II”, publicat aquest 2024 per Challenge Records Int. Enregistrat per Pablo Martínez del 19 al 21 de juny de
2023 al Musigrama Studios, Madrid.
Mesclat i masteritzat per Pete Karam.
Amb Moisés P. Sánchez, piano, moog
(1,2,9); Toño Miguel, contrabaix; Javier Vercher, saxo tenor, clarinet baix (6
i 7), saxo soprano (1); Borja Barrueta, bateria, Lap Stell (9). Convidats
especials: Cristina Mora, veu (3 i 7) i
María Arranz, glockenspiel, marimba i gongs (1,2,5 i 9). Tots els temes són
de Moisés P. Sánchez. Produït per Moisés P. Sánchez. Disc fet a Àustria. I com sempre dir-vos que al
blog hi trobareu l’enllaç a la pàgina web del disc i editorial:
https://challengerecords.com/products/17001337391267/dedication-ii.
I ves per on què el
seu nou àlbum "Dedication II"
és un assumpte expansiu, ampli, (nou cançons llargues amb un temps de
reproducció de 73 minuts) i cobreix molts paisatges musicals. Chick Corea va dir una vegada que feia
música per fer feliç a la gent, i Moisés
P. Sánchez, sens dubte, déu estar d'acord amb aquest punt de vista. I "Dedication II" -el primer
disc "Dedication" va
sortir amb la mateixa formació- recorda una mica la música de Chick Corea, obert a les influències
més diverses. A més de Sánchez, la
banda inclou el saxofonista tenor i clarinetista baix Javier Vercher, el baixista Toño
Miguel, el bateria Borja Barrueta
i la cantant Cristina Mora. "Fa
gairebé deu anys que treballo amb la Cristina
-va dir Sánchez-, i fa temps que
conec la seva música. S’integra totalment amb la resta de músics i això és molt
important, perquè la seva veu és com un instrument addicional. M'agrada
molt". Mora es pot escoltar al
tema principal, amb més de dotze minuts la peça més llarga del disc, així com a
la misteriosa "Melancolía".
I ja els escoltarem
en el preciós tema on hi tindrem a Cristina
Mora, veu i anomenat...
2.3.- Melancolía (M.
P. Sánchez) 8:11.
I déu-n’hi-do de lo
maco que ha estat aquest “Melancolía” de Moisés.
Una bonica melodia iniciada pel delicat so del saxo tenor de Vercher per després repetir a duet amb Cristina. Un títol ben encertat per a
una melodia com aquesta, també per com la veu de Cristina se l’hi escau la mar de bé. I ja heu pogut escoltar les
variacions que hi hem tingut, primer amb la melodia del tema i els seus
posteriors canvis, amb el líder fent una primera aproximació melòdica solista,
per recuperar el duet de veu i saxo tenor, el de Javier i ja iniciar-ne les improvisacions. El final del tema, abans
de les improvisacions, és força interessant pels canvis rítmics i melòdics. I Toño Miguel al contrabaix ha fet una
bona tasca solista, melòdica improvisació, amb una pulsió rítmica consistent. Moisés P. Sánchez al piano ha
desenvolupat la seva amb uns aires que a moments estaven farcits de Gospel,
creant una bona atmosfera pel fet de créixer en l’aspecte rítmic. Posterior a
la seva subtil improvisació, hem gaudit d’uns moments a duet de Cristina i Javier, ells dos improvisant lliures i després a duet, i ella amb
la seva dolça veu, aconseguint fer créixer la intensitat del tema, arribant ja
al delicat final amb el piano de Moisés.
Bonic tema per començar-los a escoltar.
I ara seguirem de nou
amb el piano sol de l’Alberto Vilas,
Once Cancións e unha Danza”, sobre aquestes 11 cançons i 1 dansa populars
de Galicia, la seva terra, amb
algunes espurnes de Jazz en les improvisacions. És un disc autoproduït i del
qual no tinc dades de com va anar la gravació ni qui la va fer. Tan se val: I aquí
tenim a Alberto Vilas, piano i
arranjaments. I dir-vos que al blog hi trobareu l’enllaç a la seva pàgina web: https://alberto-vilas7.webnode.pt.
I podem llegir
algunes coses que ens expliquen, com és ara:
"Once cancións e
unha danza" d'Alberto Vilas. Aquest projecte és
una mica diferent dels meus treballs anteriors, encara que no del tot, ja que
el material en el qual es basa és música popular de Galícia, és a dir, part de cançons que ja existien, però, el
resultat final torna a ser la creació, peces noves o tan renovades que de
vegades costa reconèixer el seu origen malgrat el gran respecte amb què són
tractades. És un projecte que sorgeix en mi de manera natural, com una
necessitat. No és un treball de recopilació de música popular, com van fer Bartók i altres en aquell moment, sinó
un treball de recerca dins meu del que havien fet aquelles cançons al llarg
dels anys. Aquestes cançons han perdurat sempre en mi, estaven dins meu quasi
sense adonar-me'n des de la meva infantesa, car fa molts anys que les escolto i
canto. El que vaig fer ara és deixar-les sortir, però han sortit barrejades amb
totes les meves experiències i influències acumulades durant la meva vida i
així donant-les noves formes i colors. Vaig crear noves peces a través d'un
material melòdic molt ric que forma part de la nostra cultura i memòria. Per a
mi, aquesta obra és com un deute amb aquesta música tan natural i quotidiana
que ara s'escolta i es canta cada cop menys i que malauradament els nostres
fills gairebé no coneixen. "Once Cancións e unha Danza" de Santiago Barciela.
I ja l’escoltarem en
una d’aquestes molt boniques cançons arranjades per ell i reconvertides en
quelcom més, anomenada...
3.3.- La Portela (Tradicional)
3:24.
Doncs m’ha semblat
preciosa aquesta cançó “La Portela”, suposava jo que tradicional, però no,
perquè l’Alberto em va dir tot això:
"La
Portela". La Portela és un barri del meu poble, Redondela, és preciós, està a la vora del mar al cor de la ria de
Vigo. La música d'aquesta peça no és música popular gallega, és probablement un
vals procedent de Amèrica del Sud, (no ho puc assegurar perquè no disposo de
prou dades) que va arribar aquí des de l'emigració. Era molt comú en aquella
època utilitzar melodies i posar-los una lletra a sobre per convertir-les en
cants de Taberna que amb el temps es farien populars en ser cantades per tot el
món que les anava aprenent d'oïda. Curiosament, també, la lletra està escrita
en castellà i no en gallec. La melodia del vals és preciosa i crec que
l'arranjament de piano que vaig compondre és una joia. Forma part d'aquest
àlbum perquè he intentat escollir peces que porto escoltant tota la vida.
I aquí Alberto ha treballat molt els arpegis i
acords de la mà esquerra acompanyant la dreta. S’ha situat en el so més greu
del seu piano, amb l’esquerra, mentre que la dreta ha anat a buscar els més
aguts, aconseguint una diversitat de registre força ample. Què bonic el moment
on la dreta vola sola i brillant, i l’esquerra l’acompanya en el mateix
registre, per ja després recuperar el motiu principal inicial i encarar el
final d’aquesta bonica cançó, interpretada amb la millor delicadesa. Bonica
cançó per començar-lo a escoltar.
I més coses dels
temes les podreu llegir al blog del programa: I d’altres boniques cançons són
“Catro vellos mariñeiros”, melodia força coneguda pe haver-la escoltat no sé
ben bé on, però coneguda. També és així de maca “Danza das espadas”, essent la
dansa d’aquest repertori. D’altres cançons són: “Miudiño” iniciada dolçament
amb acords al piano. Un pèl més consistent és “Camariñas” si més no per com ho
són els seus acords inicials i posteriors. I “A canción de Xan Carallás”
comença ja amb la melodia de la mà dreta i arpegis greus de l’esquerra. També
“Rosiña, Rosiña, Rosa” comença ja amb el seu tarannà rítmic, el de les pròpies
notes de la melodia tot i haver-hi canvis rítmics posteriors. I una que sembla
una jota per com n’és la melodia és “A saia da Carolina”. I ja finalment, de
les que no us posaré queda “Collin toxos e flores” amb una rítmica persistent
tot i molt suau i delicada, i melodia càlida. Precioses cançons populars,
algunes de les quals he volgut incloure en aquest programa, que ja sabeu què és
de Jazz. Tot i això, m’ha semblat que us agradarien i us agradaria saber qui és
l’Alberto Vilas.
I seguirem ara amb un
tema del disc de Kontxi Lorente i
tema i estàndard de Jazz, el conegut...
4.6.- My One and Only
Love (Guy Wood) 4:54.
"My One and Only
Love" és una cançó popular de 1953 amb música escrita per Guy Wood i lletra de Robert Mellin. Com a estàndard de jazz
instrumental, va seguir sent predominantment un tema per a saxofonistes tenors.
Charlie Ventura va ser el primer
saxo tenor en fer-ho el 1953. Ben
Webster va gravar-lo amb Art Tatum
a la tardor de 1956 i totes aquestes interpretacions notables i les de Frank Sinatra (1953), i més tard de John Coltrane & Johnny Hartman
(1963), han fet que la cançó formi part del repertori musical estàndard del jazz.
Sonny Rollins el va gravar el 1964 i
el va tornar a gravar el 1977, aquesta vegada al saxo soprano. De pianistes a
piano sol no n’he trobat, potser n’hi hagi, però amb formació més amplia hi ha Horace Silver (1957), Oscar Peterson
(1964), Joe Zawinul (1966), Chick Corea (1968), etc. Hi ha moltes interpretacions
posteriors com per exemple les del Chico
Freeman (1978), Michael Brecker (1987) i Joshua Redman (1995).
I segons em va dir
ella, “My One and Only Love” és una de les balades que més m’han agradat, un
tema que sempre em va enamorar, també perquè jo soc molt fanàtica d’Sting, i ell també te la seva versió
d’aquest tema. Jo la coneixia fins i tot abans de tocar Jazz, ell ja la
cantava, la vaig conèixer per això, i sí que el tractament és més jazzístic que
el de “My Child is Born”.
I de nou Kontxi ens ha acaronat amb la seva
interpretació, la seva re-invenció d’un estàndard de Jazz, iniciat amb una
bonica “intro”. I com s’omple l’espai de música amb les notes d’ambdues mans.
De quina dolça manera l’ha fet, melodia amb la mà dreta, i una esquerra fent
els baixos, els més greus. El pont l’executa de manera sublim, sobretot per la
conjunció de les dues mans. Una vegada feta la exposició primera del tema, n’ha
encetat la improvisació i seguint la tònica de fer de baix amb l’esquerra i la
nova melodia amb la dreta. S’ha de dir que n’ha creat una de molt bonica, tot i
improvisant. En el pont, però, ha recuperat la melodia, acabant-lo en la
darrera A de manera molt subtil ja a base d’acords de l’esquerra seguint la
melodia de la dreta. Kontxi ens ha
tornat a impressionar per com de profund és el seu discurs, a vegades amb
moments de classicisme. Gran interpretació d’aquest “My One and Only Love”.
I sí que hi ha
preciosos temes, situats la majoria en tempos slow, de balada, potser sense
ser-ho, com són ara: “Intermezzo” i Falling Grace”. També és així de delicat el
“Para Marce”, tema propi. I el seu “Dogma” és així també de lent i delicat tema
farcit d’arpegis de la mà esquerra, com passa també en d’altres. I el darrer
tack, “Danny Boy”, segueix el tarannà delicat dels altres temes, essent doncs
un disc que convé escoltar posant-hi la màxima atenció i sensibilitat.
I no deixaré de
dir-vos que entreu als webs de:
Fresh Sound Records: www.freshsoundrecords.com,
Quadrant Produccions:
www.quadrantproduccions.es
Temps Record: https://tempsrecord.cat,
Youkali Music: http://youkalimusic.com,
Origin Records: https://originarts.com/,
Errabal Jazz:
http://www.hotsak.com/Errabal-es?set_language=es
UnderPool: https://www.underpool.org
Etc, etc...enllaços
que trobareu al blog.
I seguim de nou amb
el “Dedication II” de Moisés P. Sánchez i tema anomenat..
5.4.- The Monk (M. P.
Sánchez) 6:59.
I ja heu pogut
escoltar que tot i haver-hi el quartet complet, i començar el tema amb el baterista Barrueta, s’ha mantingut força temperat amb el saxo tenor de Vercher que tampoc ha sonat estrident,
més aviat càlid, ell que primer n’ha fet la melodia amb el suport del trio de
la base rítmica, per ja després fer-ho a duet amb Moisés al piano. Quins moments els d’ells dos acabant el tema, el
pianista en el registre més agut a base de contrastos. I si la melodia ha estat
força continguda, en la improvisació, Javier
s’ha desmadrat farcit de modernitat, ell que s’ha quedat sol amb Barrueta a la bateria. Què grans, tots
dos, improvisant. Moisés al piano
ens ha noquejat per com l’ha desenvolupat, amb una mà dreta inversemblant,
volant pel teclat, brillant, i una esquerra plena d’acords. I al final de la
seva improvisació ha aparegut Javier
amb el seu tenor, i ells dos han fet uns moments a duet força impressionants i
ja després per recuperar el motiu principal i acabar-lo de cop. Gran tema de Moisés P. Sánchez.
I ens diuen que a
"Goods Thoughts, Right Actions?" podreu escoltar Maria Arranz com a convidada al glockenspiel, marimba i gongs, tema
que comença com un viatge musical de música de cambra a través de paisatges
sonors pastorals, que s'interrompen repetidament per grans i sòlids passatges
rectes, que finalment prenen la direcció de la peça. És un plaer escoltar com
de prop els cinc músics estan interconnectats aquí. "Dedication II" és un àlbum que vol desesperadament que el
portin a l'escenari. Ja està prevista una gira per Alemanya de Moisés P.
Sánchez i la seva banda. "Alemanya
és un gran país per a la meva música", ha afirmat el pianista. "Hi ha
molts músics i grups fantàstics a Alemanya
i trobo que el públic està molt atent. He estat a Berlín unes quantes vegades i sempre m'ha agradat molt".
I de nou ens situarem
a l’entorn de les músiques de Galicia amb
boniques cançons populars que Alberto
Vilas ha sabut actualitzar, renovar, donant-les la vida que ja tenien, per
així mai oblidar-les....com és...
6.7.- Ven bailar
Carmiña (Tradicional) 7:27.
I quina preciosa i
llarga cançó acabem d’escoltar, basada en una melodia tradicional gallega. I ell
em va dir això sobre "Ven bailar Carmiña". “No puc dir res més que és
un tema que m'encanta i em sembla genial. Et recomano que escoltis la versió d'Amancio Prada”, i per això us en
posaré l’enllaç al blog: https://www.youtube.com/watch?v=YtYQHVMd2sk.
La veritat és que ha
estat una recreació d’una gran bellesa la que ha fet l’Alberto sobre la que em va dir que escoltés d'Amancio Prada. No només és molt més llarga, de 7 minuts i mig,
sinó que també és totalment diferent pel que fa a ritme i tempo. És molt
delicada la seva, envoltada d’una aurèola de música tradicional, sí, alhora que
plena d’una malenconia farcida de tots els amors possibles, els de l’enamorat
de Carmiña i el de l’enamorat de les
músiques i cultura de la seva terra, ell, l’Alberto. El joc pianístic és molt subtil, amb moments molt i molt
delicats. La mà esquerra, fent els més greus les més de les vegades, però quan
la dreta ha fet aquells arpegis tan bonics i suaus, l’esquerra l’ha acompanyat
de la mateixa manera, quasi a contrapunt. És una cançó llarga en el temps però
que es fa curta en l’escolta de lo bonica que és, i també molt profunda.
I més coses ens diuen
d’aquestes músiques..
“Ho ha fet fins a
poder destil·lar-les al piano, convertides en obres noves i ben arranjades, que
a les seves mans sonen clares com les cançons de bressol, fresques, acabades de
sortir de la font popular, capaces de netejar les penes i apagar la set,
d'aixecar un edifici musical en el qual hom es pugui refugiar del soroll de les
galernes actuals. Afegeix preludis, interludis i codis; jocs més sofisticats que
afegeixen vivacitat a una nova entitat que ja no és una versió. Recórrer les melodies
assolint una sensibilitat diferent, allunyant-se, decididament, dels vents
atlàntics, no per oblidar-los, sinó per parar a respirar altres aires que bufen
sobre altres terres i altres mars”.
I no deixaré de
dir-vos que entreu als webs de:
Discordian Records: www.discordianrecords.bandcamp.com,
Moonjune Records: www.moonjunrecords.com,
Auand Records: https://auand.com/,
A.MA Records: https://www.amaedizioni.it/
Notami Jazz: https://www.edizioninotami.it/
Dodicilune: https://www.dodicilunestore.com/
Segell Microscopi: https://www.microscopi.cat/,
The Changes Music: https://thechangesmusic.com/
CRU Records: https://alcrurecords.com/,
Etc, etc...enllaços
que trobareu al blog.
I seguirem ara amb el
piano sol de Kontxi Lorente i tema
anomenat...
7.2.- Mosaico (Kontxi
Lorente) 3:56.
I d’aquest tema
propi, Kontxi em va dir això: Mosaico
és com el seu nom indica un mosaic de diverses composicions en una. Una mica
influència d'Egberto Gismonti. No hi
ha improvisació, és una composició de principi a fi.
I seguint amb els
temes a piano sol i ara amb aquest bonic tema que hem acabat d’escoltar, propi
de Kontxi. Un tema molt colorista,
farcit de brillantor narrativa musical. De quina manera tan delicada ha
barrejat els moments més greus de registre, sobretot el de la mà esquerra, amb
els més aguts, sempre en funció de com s’ha bellugat la dreta. Moltes de les
vegades amb arpegis, a l’esquerra, mentre la dreta va seguint la línia melòdica
del tema o dels temes que hi ha. I una de les melodies l’hem percebut ja d’entrada
per com la mà dreta ens l’ha fet escoltar. I ben aviat, els arpegis brillants.
I què bonics els arpegis de la mà esquerra, sempre presents i recolzant la seva
dreta melòdica. I quan la dreta va al registre agut, què bonic, semblant aquest
una de les melodies que aquest “Mosaic” te. I tot just abans del final, com
s’hi ha aproximat i amb quina celeritat. Molt bonic tema de Kontxi Lorente.
I seguirem amb la
formació al complet, la que té el treball de Moisés P. Sánchez i tema anomenat...
8.2.- Staying at
Penns (M. P. Sánchez) 8:39.
I de nou amb les
músiques del quartet i composicions originals de Moisés P. Sanchez. I ja heu pogut escoltar de nou que els seus
temes tampoc és que siguin massa punyents. De moment n’hem escoltat dos i
ambdós força bé i més o menys força tranquilets, obviant uns moments al final
amb el saxo del Javier que s’esplaia
fent-lo cridar i xisclar. I si aquest ha començat amb un certa contundència, no
gens massa, ben aviat la delicadesa ha aparegut amb la melodia a càrrec de Vercher al saxo tenor. Sí que el pont o
la B del tema és més consistent, un tema de la forma ABAB, jo diria. I després
de la presentació inicial melòdica i la potència última de la darrera
exposició, les aigües han tornat al cau en la improvisació del líder. Què
delicada que l’ha fet en els inicis, car de mica en mica se n’ha anat amunt,
que diem quan s’immisceixen de ple en la impro i aquesta creix en intensitat
emocional. Una bonica història explicada, la seva, alhora que plena de recursos
estilístics. Hem pogut escoltar la seva mestria, el seu pianíssim, la seva
delicadesa, la seva tècnica que és brutal. I la base rítmica, què potent
acompanyant-lo. I després d’ell, de nou el motiu final melòdic i escridassada
del saxo de Javier per ja recuperar
el motiu principal, posterior delicadesa del piano, i ja al final, tot i fent
el motiu, hem pogut escoltar la improvisació de Borja a la bateria, i ja després arribar al final delicat. Una
composició força elaborada i millor interpretada. I us recordo que hi ha també Toño Miguel al contrabaix.
El pianista,
compositor i productor espanyol Moisés
P. Sánchez és un autèntic aficionat a tots els oficis. L'artista
autodidacta ja ha fet, composat o produït una gran varietat de música a la seva
vida, com ara prog-rock simfònic, tal com estava de moda als anys 70, així com
música clàssica i contemporània. Totes aquestes influències flueixen en el seu
tipus de jazz. En els darrers anys, Sánchez
ha rei-interpretat "Le Sacre du
Printemps" de Stravinsky. Va
compondre una obra simfònica per al Ballet
Nacional d'Espanya basada en el mite d'Elektra,
i el seu disc "Metamorfosis"
va guanyar el premi espanyol al millor disc de jazz de l'any el 2017. Moisés va ser nominat a un Latin Grammy el 2019 pel seu àlbum “Unbalanced: concert for ensemble”, i
ha rebut altres premis importants als EUA
i Espanya, com els NPR Acoustic Awards (2017). Va ser
artista resident al Centro Nacional de
Difusión Nacional (CNDM) l'any 2022/2023 i va estrenar dos projectes a l'Auditori Nacional de Madrid aquella
temporada.
I ara escoltarem de
nou a l’Alberto Vilas i una altre
d’aquestes cançons i coneguda melodia popular que és...
9.1.- Rianxeira (Tradicional)
4:56.
I l’Alberto em va dir que li agradaven molt
aquestes cançons populars, que havia escoltat de petit i per això aquest disc,
per retre’ls l’homenatge merescut. Em va passar uns enllaços i jo en vaig
buscar i trobar uns altres, com aquest preciós cantat per Sés (Sése)? a duet de veu, ella i guitarra, i guitarra ell: https://youtu.be/FuwGUJ15Zss.
I ell, el nostre Alberto l’ha feta també amb el ritme de
vals, tot i que no tan evident com l’enllaç que jo us he posat. Les pauses, els
moments silents, fan la cançó molt allunyada de les versions populars, que per
això són festives. Estem escoltant d’alguna manera velada a Mompou, en alguns moments, esclar. Però
vaja, que la aurèola se l’hi acosta molt. Música minimalista interpretada amb
la màxima calidesa. I ambdues mans treballant alhora, l’esquerra amb acords i
quan fa la baixada harmònica, què bonica. I és que la dreta és la melòdica, la
que investiga noves melodies ja al bell mig de la cançó, després de la primera
melodia. L’estat de pau és total quan t’immisceixes del tot en l’escolta. La
bellesa està assegurada. De ben segur la millor versió i la més actualitzada
sobre aquesta música tradicional gallega. Poden estar contents la seva gent,
tant com ho estem nosaltres. I què sorprenent
el motiu repetitiu que fa ell, allunyant-se ja de la melodia, tot i
improvisant, i d’aquesta manera l’ha acabat, i de cop.
Us recordo també que
entreu a les següents pàgines web dels locals on es fa Jazz..
Nota 79: https://www.nota79.cat/events/,
Nova Jazz Cava:
https://www.jazzterrassa.org/ca/programacio/upcoming,
Jazz Club la
Vicentina:
https://jazzclublavicentina.blogspot.com/, i nosaltres
ja fins el 26 d’abril que podrem gaudir amb Marina Tuset Grup que ens presentarà el seu disc “Canto a la Imaginación”, guanyador del
Latin Grammy per la millor producció
de so a càrrec de l’Érico Moreira. I
això serà al Centre Cultural i Cívic
Virginia Amposta. Entrada gratuïta. Us hi esperem.
I ja acabarem
d’escoltar a Kontxi Lorente en un
altre dels seus temes, aquest el ja comentat i Contrafact
del “All The Things You Are” de Jerome
Kern anomenat...
10.8.- Todo lo que
fuiste (Kontxi Lorente) 2:09.
I tot i que el tema
original és de Jerome Kern, la seva
versió melòdica i rítmica li és pròpia, i per això els contrafacts d’originals
d’altres, són composicions dels qui l’han utilitzat amb les corresponents
variants.
I per fer una mica
d’història, “All The Things You Are” és una cançó composta per Jerome Kern amb lletra escrita per Oscar Hammerstein II. La cançó va ser
escrita per al musical Very Warm for May
(1939) i va ser presentada per Hiram
Sherman, Frances Mercer, Hollace Shaw i Ralph Stuart. Els enregistraments
populars de la cançó el 1939 van ser de Tommy
Dorsey and His Orchestra (veu de Jack
Leonard), Artie Shaw and His Orchestra (veu de Helen Forrest) i Frankie
Masters and His Orchestra (veu de Harlan
Rogers). La cançó ha estat gravada per un gran nombre d'artistes i es
considera un estàndard del jazz.
I el tema de Kontxi, “Todo lo que Fuiste” és vital,
el que més del seu projecte a piano sol, i per això sona al final dels seus. I
si la primera melodia i darrera
s’allunya de l’original, i per això tema propi, les improvisacions
segueixen el patró harmònic del tema de Kern
interpretat per tants i tants músics, homes i dones, cantat o instrumental com
és el cas. I per afegir més llenya, dir-vos que és conegut per la seva
progressió harmònica amb intervals de quarta, per exemple un C i un F, i per
això interpretat en les Jams per a gaudi dels intèrprets on demostren de quina
manera passen pels canvis d’acords, com la nostra heroïna ha fet. I sí perquè
ara i potser més, hem escoltat la Lorente
més jazzera. El canvi melòdic és evident i bonic. La seva improvisació
inversemblant, magnífica. Una dreta lleugera i gràcil i una esquerra fent notes
soltes, greus, arpegis, acords, mentre la dreta creava, i creava noves línies
melòdiques riques en imaginació. I el final, què sorprenent, de cop. Magnífic
tema per ja deixar-la d’escoltar, o sigui que felicitats Kontxi Lorente per aquests temes tan macos i projecte teu a piano
sol.
Us recordo també que
entreu a les següents pàgines web dels locals on es fa Jazz..
23 Robadors,
Barcelona:
https://23robadors.com/programacio/,
Jamboree Jazz Club,
Barcelona:
https://jamboreejazz.com/agenda/,
Sunset Jazz Club,
Girona:
http://www.sunsetjazz-club.com/index/BENVINGUDA.html
etc, etc....al blog
hi trobareu l’enllaç a la seva programació.
I també deixarem
d’escoltar el piano sol de l’Alberto
Vilas en...
11.8.- Alaiá das
Mariñas (Tradicional) 3:27.
I abans de comentar
res sobre aquesta altra cançó tradicional, dir-vos que els enllaços que m’ha
passat l’Alberto són per veure com
ell els ha transformat reconvertint-los en unes altres cançons. I d’aquest em
va passar un que us posaré al blog: https://youtu.be/ARVBx27I8ns.
I aquesta meravella
reconvertida en cosa pròpia, és també la que és més vital, rítmicament parlant,
i per això també sona la darrera de les seves cançons, les de Alberto Vilas. I sí que també és molt
més bonica. De fet, en ser una cançó popular molt antiga, també està tocada més
viva, més festiva que aquesta, que ho és, tot i que menys festiva i més
seriosa. Tampoc es percep la bellesa en la versió original per la mala qualitat
del so, tot i que l’Alberto segur
que em diria que sí, què és molt bonica. De nou la conjunció de les dues mans,
el diàleg, que de fet és això, un diàleg de la mà esquerra amb la dreta. I com
s’entenen tan be, el resultat és així de bonic. De nou arpegis, acords puntuals
i notes greus de l’esquerra i melodies, la original i la creada en la seva
improvisació, de la mà esquerra, vestint de bellesa aquest homenatge a la
música de la seva terra. Molt bonic tema també, per ja deixar-lo d’escoltar, o
sigui que felicitats per aquest treball amic Alberto Vilas, el teu segon a piano sol que sona en aquest
programa.
I encarem el final
del programa recuperant el disc de Moisés
P. Sánchez, del qual ens en diuen què:
Tanmateix, el disc comença amb l'emocionant "Dodecatónico". Barrueta rep immediatament el trepidant
motiu del piano, abans que s'uneixin un baix fort, consistent de Miguel i delicades cascades sonores de Vercher. Això ens porta records d'una
època en què la fusió encara s'anomenava jazz rock i bandes com Return to Forever, Weather Report i l'Orquestra Mahavishnu no només van
dominar el jazz, sinó que també ocupaven regularment un lloc destacat a les
llistes. I tanmateix l'estat d'ànim de "Dodecatónico" no és
nostàlgic. Passatges sinistres, ritmes clubby i pauses zappaesques, a lo Zappa fan del tour de force d'onze
minuts un viatge que només encaixa en el present. També hi ha temps per a un
solo de tenor furibund de Vercher. I
amb aquest brutal i llarg acabarem d’escoltar-los i nosaltres el programa
d’avui.
12.1.- Dodecatónico
(M. P. Sánchez) 11:18.
I ara sí que el canvi
ha estat brutal, i doncs perquè és el darrer tema, tot i ser el primer del
disc, i per tant el que diu, eps, en compte que d’això anirà tot plegat. I ara
hem escoltat el líder amb piano i sintetitzador Moog i a Javier amb els saxos tenor i soprano. Sembla que també a María Arranz a càrrec de percussions
harmòniques (glockenspiel, marimba) i gongs, en un tema llarg, súper elaborat i
complex, alhora que interpretat de manera magistral. Iniciat amb una mà
esquerra del pianista molt entremaliada amunt i avall mentre la dreta ens
explicava la melodia. Aquesta s’ha anat omplint de sons, els del saxo i del
sintetitzador Moog. Un tema amb un ritme així com trencat, i amb canvis
diversos de ritme. Els canvis s’han anat produint a mida que el tema l’anaven
desenvolupant, car després de la primera presentació melòdica del tema hem
escoltat el saxo soprano de Javier
per després seguir ell amb el saxo tenor, quasi que de seguida (els devia tenir
tots dos penjats). I és que la melodia inicial encara perdurava, més plena de
sons i qüestions rítmiques. En fi, està clar que no podré comentar tots els ets
i uts dels diferents canvis, però sí el del moment on María ha intervingut amb el Glockenspil tot just abans de la brutal
improvisació de Javier Vercher seguint
amb el tenor. Increïbles aquests moments, per ell, però també pel canvi de
ritme a tot Swing gràcies al Walking de Toño
al contrabaix i els copets als plats, xarles i caixa de Borja a la seva bateria. I esclar, ha aparegut Moisés al piano, amb un inversemblant improvisació, amb una
velocitat d’execució brutal. Tècnica i bon gust a aquesta velocitat, només a
l’abast de pocs entre els quals ell mateix. En fi, brutal tema, car els moments
de relax posteriors amb unes notes de baix i les repetitives del piano han
estat magnífics. Etc, etc, que això no s’acaba mai. I després ja encarant el
final del tema on recuperen motius inicials i ves per on que l’han acabat
dolçament. Increïble tema per ja deixar-los d’escoltar ideal per ja acabar el
programa d’avui que com sempre espero que us hagi agradat tan com a mi. O sigui
que felicitats nois Moisés P. Sánchez,
Toño Miguel, Javier Vercher, Borja
Barrueta, Cristina Mora i María Arranz.
Doncs ara sí, ho
deixem aquí, gràcies per ser-hi aquí o al blog del programa que ja sabeu què és
www.jazzclubdenit.blogpspot.com.es i jo mateix Miquel Tuset i Mallol qui l’ha
realitzat, xerrat pels descosits d’interessos comuns, espero, i seleccionat les
seves músiques, us espero la setmana vinent, si podeu, voleu i en teniu ganes i
us desitjo molt bona nit i bon Jazz Club de nit en el Jaç de cadascú. Miquel
Tuset i Mallol.
