skip to main |
skip to sidebar
Molt bona nit a
tothom, benvinguts a Jazz Club de Nit
aquí a Ràdio Sant Vicenç 90.2 aquí a
Ràdio Abrera 107.9 aquí a Ràdio Joventut aquí a Ràdio Molins de Rei 91.2 aquí a Eixample Barcelona Ràdio aquí a Ràdio Celrà amb un programa de Jazz per a vosaltres que us
agrada el Jazz, com deia el nostre amic Cifu.
A ell li dediquem el programa avui i cada setmana que el fem, o sigui que un
petó ben gran Cifu. Aquí Miquel Tuset i Mallol qui us parla,
presenta i realitza aquest programa i com sempre amb les novetats de músics i
editorials. I ja sabeu que aquest programa forma part de la plataforma
col·lectiva i internacional anomenada “Esfera
Jazz”, i que al blog hi trobareu l’enllaç.
I després del
programa tan divers de la setmana passada, el d’avui serà de lo més normal pel
que fa a les músiques, car anirà de dos CDs de la Laurent Mignard Duke Orquestra, el “Duke Ladies Vol.1” i el “Duke
Ladies Vol.2”. I de nou amb un micro conte de Carme de la Fuente.
I com que quasi tot
té una història, el perquè d’aquest programa i discos, també la té. Resulta que
vam tenir el goig d’anar a veure aquesta magnífica orquestra que ja porta una
carretada d’anys, més de 20, dedicada a la música de Duke Ellington, la Laurent
Mignard Duke Orchestra integrada per alguns dels millors solistes de
l'escena francesa del jazz —una de les més dinàmiques d'Europa—, i considerada “la millor orquestra ellingtoniana en
actiu,” segons la Duke Ellington Music
Society, una entitat reconeguda a escala internacional en l'estudi i
recuperació de la música del Duc. Bé, a la caràtula del programa diu, “100
anys de Joan Mas Marsell i celebrant
el Jazz al Jamboree”. I és que en un programa anterior ja vaig comentar que
s’havia fet aquest concert, i també la celebració dels 100 anys del Sr. Mas Marsell, pare dels dos germans Mas, Anna i Joan, el darrer, l’actual
gestor del Jamboree, i ells dos
gestionant el Mas i Mas Festival any
rere any. I ja tocava celebrar nosaltres també aquest esdeveniment, i també
perquè el mateix Laurent Mignard em
va cedir els dos CDs a la Sala 3 del
Jamboree, abans de començar el seu
tercer concert al mateix dia. I sí, perquè abans de dinar en van fer un de
privat amb el Sr. Mas, després a les
19h el primer passi públic, i finalment el darrer públic a dos quarts de nou,
on hi vam ser nosaltres.
I aquests dos discos els
ha publicat Juste-Une-Trace el 2021
i 2022. I començarem pel primer, el “Duke
Ladies Vol.1”, Enregistrat per Bruno
Minisini al Riffx Studio el
setembre de 2020. Mesclat per Carl
Schlosser, masteritzat per ell mateix i François Terrazzoni. Els textos són de Laurent Mignard i la traducció a l’anglès l’ha fet Rebecca Cavanaugh. Produïts per Paul Bessone per a Juste Une Trace. Productor executitu, Laurent Mignard per a l’Agence
Musicale. I al blog hi trobareu l’enllaç a la pàgina web d’aquest projecte:
https://www.laurent-mignard.com/en/duke-ladies-new-project/.
https://www.laurent-mignard.com/5101-2/.
I els discos es diuen
Duke Ladies perquè les dones músics
en són les protagonistes, sigui cantant o tocant instruments. I ja parlarem
dels músics més endavant, i comencem escoltant-los en el primer tema, delicat
tema on Aurore Voilqué ens acaronarà
amb el violí i tema de Juan Tizol no
massa conegut i anomenat...
1.5.- Bakiff (Juan
Tizol) 4:50.
I aquí els dos
solistes han estat ella, Aurore Voilqué
al violí i ell, Jerry Edwards al
trombó, ella fent de Ray Nance,
músic de la Duke Ellington Orchestra.
I ens recorda Laurent al llibret
interior, què Juan Tizol va
compondre també “Caravan”, i que tocà el trombó de pistons, un element
indispensable a l’orquestra que va saber crear aquests ambients exòtics, i que Duke va deixar que els seus músics
desenvolupessin les seves habilitats creatives a fi de transformar el plom en
or. I si Aurore ha fet de Ray, potser Jerry ha fet de Juan. La
veritat és que la composició és molt bonica, amb els aires càlids del Carib per les percussions que hi ha
estat sempre. Que la melodia t’atrapa ben aviat, i que les aportacions dels dos
solistes són magnífiques. I el final, què preciós amb el piano marcant els
acords repetitius, les percussions, i ella al violí. Molt bonic tema per
començar-los a escoltar.
I un altre tema així
de delicat és el “T.G.T.T (2nd Sacred Concert)” interpretat a duet de veu i
orgue amb Natalie Dessay i Philippe
Milanta, com també és així “Warm
Walley” amb el magnífic so del saxo tenor de Carl Scholesser, i també els “Solis” de la secció de vents. També
és així de delicat el conegut “Sophisticated Lady” on tenim a Myra Maud de protagonista a la veu i al
pianista Philippe Milanta i Solis
dels vents.
I seguirem amb un
Blues dels més arrastradets on tenim dues convidades, la jove Rachelle Plas a l’harmónica i Rhoda Scott a l’orgue, en el tema
anomant...
2.11.- Blues for New
Orleans (Duke Ellington) 7:04.
I dir-vos que aquest
tema és el primer tema del disc “New
Orleans Suite”, àlbum d'estudi del pianista, compositor i líder d'orquestra
nord-americà Duke Ellington, gravat
i publicat al segell Atlantic l'any
1970. L'àlbum conté els darrers enregistraments del saxofonista d'Ellington, Johnny Hodges, que va
morir entre les dues sessions d'enregistrament de l'àlbum. L'àlbum va guanyar
un premi Grammy el 1971 a la millor
interpretació de jazz d'una big band. I aquí Rhoda Scott ens fa una magistral interpretació a l’orgue, ella fent
de Wild Bill Davis.
I sí que aquests
discos de la Laurent Mignard Duke
Orchestra són un vertader homenatge a la música del gran Duke Ellington, sí, però també una
mostra de la diversitat de la seva música, i en aquest Blues ho acabem de
comprovar, un tema que Duke va fer
per a lluïment del gran Johnny Hodges
que poc després ens va deixar. I hem escoltat a Rhoda Scott fent una frase típica d’un dels temes emblemàtics de Louis Prima. I quin canvi de to han
fet, i ella a l’orgue l’ha iniciat. L’orquestra està increïble, i més encara la
jove harmonicista, Rachelle Plas la
qual ha mostrat de quina manera l’harmònica de Blues es pot fer encabir en una
Big Band de Jazz. Brutal tema que de mica en mica va agafant trempera, clímax,
potència, tot i mantenint el tempo així com arrastradet, els dels Blues com
aquest.
I sí que ara puc
dir-vos quines seran les dones músics, les vertaderes protagonistes del
programa d’avui, sense oblidar als homes, també artífexs de tot plegat, vaja,
totes i tots plegats. I les convidades són: Rhoda Scott (orgue), Natalie Dessay, Roberta Gambarini, Nicole
Rochelle, Myra Maud i Sylvia Howard (veu), Aurore Voilqué (violí), Rachelle
Plas (harmònica) i el convidat és Carl
Schlosser (saxo tenor) que podrem escoltar en diferents temes dels dos CDs.
I un tema sorprenent
d’aquesta selecció és el “Congo Square (A Drum is a Woman)”, on la baterista
oficial de l’orquestra Julie Saury,
n’és la protagonista, que per això el títol, i tema 7è moviment de la Suite “A
Drum is a Woman”, on ella fa una llarga improvisació a la bateria, als timbals.
Escoltarem ara un
preciós tema tocat pels membres de la Laurent
Mignard Duke Orquestra i serà el també delicat tema de Duke Ellington anomenat...
3.2.- Black Beauty
(Duke Ellington) 3:09.
I aquest tema de Duke és del desembre del 1927, interpretat
al primer Show al Cotton Club de Harlem, i per tant tocat amb aquells
aires i a un tempo més viu, i la trompeta amb sordina, a tot Fox-Trop, tot i
que hi ha una versió posterior que comença a trio de piano, contrabaix i
bateria al mateix tempo que la dels nostres herois. De fet, l’han fet clavada
que aquesta versió de Duke i
orquestra, quina meravella. I aquí els solistes han estat Philippe Milanta (piano), Jérôme Etcheberry (trompeta) i Nicolas
Grymonprez (trombó). I ells l’han començat amb el piano de Philippe el contrabaix Bruno Rousselet i la bateria de Julie Saury amb un delicat Swing. I
quan comença la melodia amb la trompeta de Jérôme
Etcheberry pel canal dret i els vents pel canal esquerre i un d’ells el
trombó de Nicolas Grymonprez, què bonic,
quina bonica melodia. I quin final més delicat i preciós, una de les més maques
melodies de Duke Ellington.
I no deixaré de
dir-vos que entreu als webs de:
Fresh Sound Records: www.freshsoundrecords.com,
Quadrant Produccions:
www.quadrantproduccions.es
Temps Record: https://tempsrecord.cat,
Youkali Music: http://youkalimusic.com,
Origin Records: https://originarts.com/,
Errabal Jazz:
http://www.hotsak.com/Errabal-es?set_language=es
UnderPool: https://www.underpool.org
Etc, etc...enllaços
que trobareu al blog.
I un altre dels
magnífics temes que han inclòs és el “Balcony Serenade” encabit a la “The
Perfume Suite”, tema de Billy Strayhorn
aquí amb tota l’orquestra acaronant-nos.
I ara escoltarem el
conegut “Satin Doll” però amb Rhoda
Scott de convidada a l’orgue...
4.6.- Satin Doll
(Duke Ellington & Billy Strayhorn) 4:21.
I aquest "Satin
Doll" és un estàndard de jazz escrit per Duke Ellington i Billy Strayhorn amb lletra de Johnny Mercer. Escrita el 1953, la cançó va ser gravada per Ella Fitzgerald, 101 Strings, Terry Callier
i Nancy Wilson. La seva
progressió d'acords és ben coneguda pel seu ús inusual d'acords i l'obertura
amb un ii-V-I com a “turnaorund”. I aquí hem escoltat de nou la magnífica
interpretació de Rhoda Scott a
l’orgue, amb quina energia el toca i sobretot Swing. I com de bé l’han
acompanyat els membres de la Laurent
Mignard Duke Orchestra en un final força trepidant i vital, acabant-lo de
cop. Res a veure per com de delicat l’han començat, amb un orgue molt més suau,
tot i que abans ja hem escoltat la coneguda “Intro” a càrrec del piano de Milanta. Magnífic i conegut tema amb
uns aires nous, els de l’orgue de Rhoda, una de les Duke Ladies d’avui.
I un altre tema molt
bonic a tempo de balada és el “Le Sucrier Velour” encabit a la “The Queen’s
Suite” amb solistes de l’orquestra, en Didier
Desbois (saxo alt) i Claude Égéa
(trompeta) i esclar que tots ells, amb ella a la bateria.
I encara els
escoltarem en un tema, el primer track del CD, on hi tenim a quatre de les
convidades, cadascuna d’elles amb la seva veu, i tema anomenat...
5.1.- Love You Madly
(Duke Ellington) 2:41.
I he pogut llegir al
llibret què: el novembre de 1950, la cantant Yvonne Lanauze, passatgera fugaç del món ellingtonià, no gaire
tolerada pels puristes, enregistrà aquest tema que va donar la clau a Duke per adreçar-se al seu públic, a
les seves fans, tot i dient-los això què, “we love you madly”, que us estimem
de manera folla. I les que ho han cantat han estat Myra Maud, Natalie Dessay, Nicolle Rochelle i Sylvia Howard,
anant-se alternant una darrera l’altre, cosa que s’ha notat per com és
cadascuna de les seves veus. I què bé tota l’orquestra, donant-les tot el seu
suport, a moments amb molta energia i al final amb quina suavitat, amb tots els
vents i ja per acabar-lo de cop.
I sí que el darrer
track d’aquest primer CD és un tema llarg de més de 12 minuts, i m’agradaria
posar-lo, sí, el “Tattooed Bride”, farcit de canvis de ritme, una mena de Suite
magnífica on hi ha de solistes Aurélie
Tropez (clarinet), Jérôme Etcheberry (trompeta), Michaël Ballue (trombó) i
Philippe Milanta (piano), però no, acabarem aquest primer compacte amb un
tema vital on la gran Roberta Gambarini
ens farà una de les seves brutals improvisacions a tot Scat, anomenat...
6.3.- Cotton Tail
(Duke Ellington) 5:15.
Duke
Ellington
va escriure "Cotton Tail" el 1940 després de tornar de la gira
europea de la banda. La seva famosa banda dels anys quaranta amb Jimmy Blanton al contrabaix i Ben Webster al saxo tenor, el va gravar
el 4 de maig de 1940. Webster va arranjar
el chorus de la seva celebrada secció de saxos i va tocar el solo que es va fer
tan famós que el públic va cridar que el repetissin nota a nota. La banda d'Ellington d'aquest període era notable,
plena dels millors músics del moment, i ell, així com Billy Strayhorn, van mantenir els seus sucs creatius fluint
component específicament per als solistes de la banda. I hem pogut escoltar a
una de les que millor improvisa en “Scatt” la gran Roberta
Gambarini i ja començant el tema. I després fent trossos de la melodia a
duet amb el saxo tenor. La improvisació de Roberta
és de 10, tal i com devia fer Ella
Fitzgerald. I uns moments a duet d’ella amb tota la secció de vents fent el
“Soli”. I posterior ha estat un curtet solo del saxo tenor Defays, moments que han desenvolupat primer uns “vuits” i després
uns “quatres” compassos improvisant ella i l’Olivier Defays al saxo tenor. Un tema magnífic i vital, amb una
canya increïble amb un Swing tan viu gràcies al “Walking” quasi “Running” del
baixista Rousselet. Brutal versió
d’aquest tema ideal per deixar ja aquest primer CD.
I no deixaré de
dir-vos que entreu als webs de:
Discordian Records: www.discordianrecords.bandcamp.com,
Moonjune Records: www.moonjunrecords.com,
Auand Records: https://auand.com/,
A.MA Records: https://www.amaedizioni.it/
Notami Jazz: https://www.edizioninotami.it/
Dodicilune: https://www.dodicilunestore.com/
Segell Microscopi: https://www.microscopi.cat/,
The Changes Music: https://thechangesmusic.com/
CRU Records: https://alcrurecords.com/,
Etc, etc...enllaços
que trobareu al blog.
I després d’aquest
primer CD, sembla un bon moment per escoltar el micro conte de Carme de la Fuente...Gràcies Carme pe acaronar-nos amb la teva
dolçor narrativa i sempre al voltant de les músiques del programa.
I ja encarem el final
del programa amb el segon CD, el “Duke
Ladies Vol.2”. Enregistrat per Bruno
Minisini al Riffx Studio el
setembre de 2020. Mesclat per Carl
Schlosser, masteritzat per ell mateix i François Terrazzoni. Els textos són de Laurent Mignard i la traducció a l’anglès l’ha fet Rebecca Cavanaugh. Produïts per Paul Bessone per a Juste Une Trace. Productor executitu, Laurent Mignard per a l’Agence
Musicale.
I ara és el moment de
parlar dels músics dels quals no n’he dit res: Frédéric Couderc (saxo tenor i flauta), Philippe Chagne (saxos baríton
i baix), Malo Mazurié i Richard Blanchet (trompeta) i esclar que Laurent Mignard (direcció). I dir-vos
que la majoria dels temes d’aquest segon CD són a tempo força delicat, de balada,
tot i haver-hi el “Heaven” del “2n Sacred Concert” on hi ha canvis de ritme,
tot i començar molt delicadament, i amb Natalie
Dessay a la veu. És mol delicat el “The Blues” encabit en el “Mauve -
Black, Brown and Beige”, i aquí amb Myra
Maud a la veu. Una altre meravella és “On a Turquoise Cloud” amb la
magnífica veu de Nicolle Rochelle,
el clarinet de Aurélie Tropez i el
delicat trombó de Nicolas Grymonprez.
I també és així de dolç el tema “Something To Live For” i de nou amb la magnífica
veu de Roberta Gambarini que ara
escoltarem...
7.5.- Something To
Live For (Billy Strayhorn) 4:20.
I aquest preciós "Something
to Live For" és una composició de jazz de 1939 de Billy Strayhorn. Va ser la primera col·laboració entre Strayhorn i Duke Ellington i es va convertir en la primera de les moltes
composicions de Strayhorn que va ser
gravada per l'orquestra d'Ellington.
La cançó es basava en un poema que Strayhorn
havia escrit quan era adolescent. Segons sembla, Strayhorn va començar a treballar en aquesta cançó el 1933 quan
tenia 18 anys. I aquest tema Ella
Fitzgerald el va enregistrar amb Duke
en el disc “Ella at Duke’s Place”,
del 1955.
I quina meravella de
composició acabem d’escoltar. Iniciada a veu i piano de manera molt delicada,
ella Roberta Gambaraini i ell Philippe Milanta, a mode d’intro, per
ja aparèixer la melodia amb la resta dels membres de l’orquestra. I quina veu
que té Roberta, càlida sí, alhora
que potent. I quin final més espaterrant.
I els seguirem
escoltant en el tema encabit en “Anatomy of a Murder” amb l’orquestra i solista
Didier Desbois al saxo alt, ell fent
de Johnny Hodges i ja amb un delicat
Swing i anomenat...
8.6.- Flirtbird_extended
(Duke Ellington) 3:29.
I ves per on que a
meitat del maig del 1959, Otto Preminger
va acabar les darreres imatges de la peli “Anatomy of a Murder” amb James Stewart, Lee Remick i Ben Gazzara.
Va ser la primera vegada a la història del cinema que la banda sonora la va fer
un compositor de Jazz al capdavant de la seva orquestra, i recompensat
posteriorment amb un Grammy. Laurent diu també que s’han pres la
llibertat d’extendre aquest tema afegint-li l’energia d’un altre tema, el
“Upper and Outest”. I sí que Didier
fa de Johnny Hodges, sí, amb la
mateixa entonació i trèmolo. I es nota la inclusió de l’altre tema ben bé quasi
a la meitat del tema. I ja retrobant el tema original a tot delicat Swing, amb
el saxo alt pel canal esquerra i contestant-lo la resta de la banda pel canal
dret, i acabant-lo molt i molt delicadament. Què bonic.
I més temes
tranquilets com és “Lady Of The Lavender Mist” amb tota l’orquestra brillant
però més el clarinet d’Aurélie Tropez i
el trombó de Nicolas Grymonprez. També
és així de delicat “All Heart” del “Portrait of Ella Fitzgerald” amb Claude Égéa a la trompeta. I un pèl més
viu és “Golden Feather” amb el saxo baríton de Philippe Chagne. I així
és també el “Lady Mac” de “Such Sweet Thunder” amb un dels convidats d’aquest
CD al fiscorn, en Sylvain Gontard.
I els escoltarem en
un tema preciós encabit a la “New
Orleans Suite” on brilla la flauta de Philippe
Couderc i anomenat..
9.4.- Portrait Of
Mahalia Jackson (Duke Ellington) 5:09.
I aquesta meravella
de tema el va encabir en la “New Orleans
Suite” com homenatge a la gran cantant de gospel, Mahalia Jackson. Ells dos es van trobar el 1958 en la gravació del “Come Sunday” i ell va dir que a partir
d’aquesta trobada, la seva música i també la música sacra, va millorar molt. I
aquí a més a més de la flauta de Couderc
han brillat Philippe Chagne al saxo
baríton, la trompeta amb sordina de Jérôme
Etcheberry, el saxo tenor de Carl
Schlosser i el trombó de Jerry
Edwards. I què bonica la melodia amb la flauta de Couderc, i ja per després aparèixer els companys solistes
recolzant-lo. I el canvi tonal en el pont amb tots els vents fent notes
llargues, i la trompeta amb sordina pel canal dret, maco, maco. I la primera
improvisació a càrrec de Couderc a
la flauta, què maca també. I com puja de nivell tot plegat de nou en el pont i
improvisació del saxo tenor de Schlosser
i tots els vents. I el bon i posterior
solo de Edwards al trombó ha deixat
de pas de nou a Couderc i la seva
flauta, acabant-lo delicadament, magnífic tema aquest dedicat a Mahalia Jackson.
Us recordo també que
entreu a les següents pàgines web dels locals on es fa Jazz..
23 Robadors,
Barcelona:
https://23robadors.com/programacio/,
Jamboree Jazz Club,
Barcelona:
https://jamboreejazz.com/agenda/,
Sunset Jazz Club,
Girona:
http://www.sunsetjazz-club.com/index/BENVINGUDA.html
etc, etc....al blog
hi trobareu l’enllaç a la seva programació.
I un tema força
impactant, quasi a configuració mínima tot i aparèixer els vents d’entrada i on
brilla el pianista Philippe Milanta és...
10.11.- The Clothed
Woman (Duke Ellington) 4:14.
I sí que Philippe l’ha començat com va fer Duke, sí. I us posaré un enllaç on hi
ha una colla de temes enregistrats per Ellington,
car valen molt la pena, alguna a piano sol:
https://www.youtube.com/watch?v=TzsmfyQDxB4&list=PLOGW9-68BraiT8v838lO_OsrlnRhVnlZS&index=1.
I sí que el tema té
una primera part íntegra a piano sol, després de les primeres notes dels vents,
sí, però ja després amb un fort contingut rítmic, i més encara quan entren la
resta de membres de l’orquestra. I què brutal el moment on el pianista dobla el
tempo i entra el Swing per obra i gràcia del baixista i també la mà esquerra
del pianista, que mentrestant va fent la melodia amb la dreta. Què bo aquest
pianista, i quin altre gran i increïble tema de Duke Ellington, car, després del canvi de tempo, ha tornat a
recuperar el motiu i maneres inicials a piano sol. Un geni, el bo d’en Duke.
I el primer tema del
segon CD és on brilla a la veu Sylvia
Howard a tot Gospel amb respostes a la trompeta de Jérôme Etcheberry i anomenat...
11.1.- The Lord’s
Prayer (Duke Ellington) 2:26.
I tot i ser un “bon
vivant” davant lo etern, Duke era
profundament creient. I el 16 de setembre de 1965 presentà el seu primer
concert sagrat, el “The Sacred Concert”
a la Catedral de la Gràcia de San
Francisco, en un dels moments més importants de la seva vida personal i
professional. I per presentar aquest àlbum, diu Laurent, que vam confiar aquest tema a la gran Sylvia Howard, ella crescuda dins d’una família religiosa i dotada
d’una rara intensitat forjada per les proves de la vida. I què bé, com en Jérôme Etcheberry li fa les respostes a
les seves frases cantades, ell pel canal dret i amb la seva trompeta. Un tema
típic del Gospel, reiteratiu harmònicament i vibrant rítmicament. I quin final
més brutal, amb un “Amen”, que tot ho arregla.
Us recordo també que
entreu a les següents pàgines web dels locals on es fa Jazz..
Nota 79: https://www.nota79.cat/events/,
Nova Jazz Cava:
https://www.jazzterrassa.org/ca/programacio/upcoming,
Jazz Club la
Vicentina:
https://jazzclublavicentina.blogspot.com/, i nosaltres
ja fins el 26 d’abril que podrem gaudir amb Marina Tuset Grup que ens presentarà el seu disc “Canto a la Imaginación”, guanyador del
Latin Grammy per la millor producció
de so a càrrec de l’Érico Moreira. I
això serà al Centre Cultural i Cívic
Virginia Amposta. Entrada gratuïta. Us hi esperem.
I ja els acabarem
d’escoltar, a ella i a ells, en el tema de Juan
Tizol on brilla de nou a l’orgue Rhoda
Scott i també Aurore Voilqué al
violí i anomenat...
12.13.- Perdido (Juan
Tizol) 4:36.
I amb aquest
“Perdido” de Tizol i interpretat per
l’orgue de Rhoda Scott acabarem el
programa d’avui. Un tema vital i iniciat ja amb ella a càrrec de les seves mil
i una tecles i potser pedals, fent la coneguda melodia, tema basat en el que
van fer al disc ”Ella Fitzgerald sings
the Duke Ellington songbook” enregistrat per Verve el 1957. I ben aviat, els vents pel canal esquerra fent
determinats Riffs i el Swing que no falti. I com ja s’ha posat a improvisar
ella a l’orgue, Rhoda Scott, i què
bé ho ha fet. I ves que acabem amb un tema de Juan Tizol un programa que ha començat amb un tema d’ell, el
“Bakiff” i també amb el violí de Aurore Voilqué
que ha quallat una magnífica improvisació. I al final han estat els vents
els qui han fet la coneguda melodia, i Rhoda
a l’orgue fent la rèplica, en un tema que ha anat de menys a més intensitat
emotiva, energètica, acabant de manera brutal un tema i programa que com
sempre, espero que us hagi agradat tant com a mi o sigui que felicitats a totes
les dones que han col·laborat en aquests
dos CDs, de manera especial, elles que són: Rhoda Scott, Natalie Dessay, Roberta Gambarini, Nicole Rochelle, Myra Maud,
Sylvia Howard, Aurore Voilqué i Rachelle Plas, i les dues incloses a
l’orquestra, Aurélie Tropez i Julie
Saury, i per descomptat que també a tots els membres de la Laurent Mignard Duke Orchestra, els
convidats homes: Carl Schlosser i Sylvain Gontard i esclar que a
l’artífex de tot plegat, i qui em va cedir els dos CDs el dia del seu concert a
la Sala 3 del Jamboree, en Laurent Mignard.
Doncs ara sí, ho
deixem aquí, gràcies per ser-hi aquí o al blog del programa que ja sabeu què és
www.jazzclubdenit.blogpspot.com.es i jo mateix Miquel Tuset i Mallol qui l’ha
realitzat, xerrat pels descosits d’interessos comuns, espero, i seleccionat les
seves músiques, us espero la setmana vinent, si podeu, voleu i en teniu ganes i
us desitjo molt bona nit i bon Jazz Club de nit en el Jaç de cadascú. Miquel
Tuset i Mallol.
Molt bona nit a
tothom, benvinguts a Jazz Club de Nit
aquí a Ràdio Sant Vicenç 90.2 aquí a
Ràdio Abrera 107.9 aquí a Ràdio Joventut aquí a Ràdio Molins de Rei 91.2 aquí a Eixample Barcelona Ràdio aquí a Ràdio Celrà amb un programa de Jazz per a vosaltres que us
agrada el Jazz, com deia el nostre amic Cifu.
A ell li dediquem el programa avui i cada setmana que el fem, o sigui que un
petó ben gran Cifu. Aquí Miquel Tuset i Mallol qui us parla,
presenta i realitza aquest programa i com sempre amb les novetats de músics i
editorials. I ja sabeu que aquest programa forma part de la plataforma
col·lectiva i internacional anomenada “Esfera
Jazz”, i que al blog hi trobareu l’enllaç.
I dir-vos que el
programa d’avui anirà de tres projectes de Jazz i músiques derivades, molt
diverses, com són el Jazz Manouche, o Gipsy Jazz i la seva variant balcànica,
la dels Bratia amb l’Ivan Kovačević al capdavant i el seu "Balkan Pompe Ignition". Els
estàndards els escoltarem re-visitats pel Nikos
Chatzitsakos i la seva “Tiny Big
Band 2” i el Jazz Contemporani i Free pel quartet Nodes i el seu “Melds”.
I ja començarem amb
alguns dels temes més delicats de Bratia,
disc autoproduït i enregistrat per l’Alberto
Pérez del 15 al 18 de desembre de 2022 al Sol de Sants Studio, Barcelona. Mesclat i masteritzat per Ives Rousell. Treball gràfic a càrrec
de Guillem Bosch. Amb Pere
Nolasc Turu, violí; Victor Paradis i Julien Chanal, guitarra Manouche; Ivan
Kovačević, contrabaix i Stelios Togias, percussions. Els arranjaments dels
temes estan fets per tots ells, Bratia.
“La riquesa musical
dels Balcans i l'energia i l'elegància del jazz manouche, units pel nomadisme
del propi art, crea una proposta única, un món sonor, una germanor. Tal i com
el nom d'origen eslau indica, BRATIA”.
Quatre músics de l'emblemàtica banda Barcelona
Gipsy Balkan Orchestra, guiats per la necessitat d'explorar un món musical
encara per descobrir, uneixen les forces amb un artista bregat en el llegat de Django Reinhardt. El tarragoní Pere Nolasc Turu, el francocanadenc Victor Paradis, el francès Julien Chanal, el serbi Ivan Kovačević i el grec Stelios Togias han plasmat la trepidant
unió entre l'infinit univers sonor dels països balcànics i l'energia, sobrietat
i precisió del jazz manouche en un primer àlbum "Balkan Pompe Ignition", títol que ja s'ha convertit en
lema de la banda.
I començarem amb dos
temes delicats i seguits anomenats...
1.10.- Molitva (Mile
Barbarovski) 4:46.
2.8.- Nocna Smena
(Ivan Kovačević) 4:03.
Doncs hem començat
molt delicadament amb un tema de Mile
Barbarovski, i de moment amb músiques balcàniques primer amb una melodia
molt bonica, amb el violí de Pere Nolasc
havent fet la melodia inicial i un segon Chorus també amb les guitarres, i ja
amb la improvisació del guitarrista que crec que és Julen Chanal, amb tot el Jazz Manouche possible. Uns moments
recordant al genial Django Reinhardt
car les dues guitarres així ho han fet, la solista i la rítmica a tot Gipsy
Jazz. I el tema de l’Ivan Kovačević
ha estat també preciós, amb una “Intro” molt bonica. La melodia, igual de maca,
ens ha situat als Balcans, a duet de violí i guitarra. Quins moments més
delicats quan ells dos es compaginen, sempre compenetrats. I més endavant amb
les curtetes improvisacions de tots dos, Nolasc
i Chanal, i ja per recuperar la
melodia principal. Bonic tema, bonics temes per començar-los a escoltar.
I aquest és un disc
amb 13 temes, on n’hi ha dos de tradicionals de Bulgaria,
“Dospatsko Horo” i “Krivo Horo”. Un de Moldàvia
de Ion Buldumea “Hora Buldumea”, el
“Kosmet” de Dusko Gojkociv, un de Mile Barbarovski, “Molitva”, tres de Pere Nolasc Turu, “Wasted Shoes”,
“Vatra” i “Rue Poissonierre” i ja la resta són de l’Ivan Kovačević, “Nocna Smena”, “El Faro”, “Susurro Cocek”, “Bratsko
Horo” i “Beach Leech”. Hi ha doncs molta música, i molt fresca, fins i tot
divertida. Tenen un directe potent i impressionant que vam poder veure a la Sala 3 del Jamboree. Però també precioses balades com les que estem escoltant,
o temes a tempo mèdium slow a tot Jazz Manouche, algunes i d’altres molt
balcàniques.
I no deixaré de
dir-vos que entreu als webs de:
Quadrant Produccions:
www.quadrantproduccions.es
Temps Record: https://tempsrecord.cat,
Youkali Music: http://youkalimusic.com,
Origin Records: https://originarts.com/,
Errabal Jazz:
http://www.hotsak.com/Errabal-es?set_language=es
UnderPool: https://www.underpool.org
Etc, etc...enllaços
que trobareu al blog.
I seguim ara primer
amb un tema tradicional búlgar i després amb un tema de l’Ivan anomenats..
3.13.- Dospatsko Horo
(Tradicional búlgar) 4:06.
4.6.- El Faro (Ivan Kovačević)
4:27.
I de quina manera ha
començat el “Dospatsko Horo”, amb un so profund dels més greus de les guitarres
i també amb les percussions, i esclar que la rítmica incorporada. Música
tradicional d’una gran bellesa, i jo diria que recuperada per als nostres dies
de la mà del líder i ideòleg de la formació Kovačević. Una cançó estrictament balcànica, de grup, amb pocs
moments solistes. I el final, doblant el tempo per ja acabar-la de cop. I el
tema de Kovačević “El Faro”, m’ha
semblat magnífic, i ja d’entrada amb la melodia a tot Jazz Manouche per com la
guitarra rítmica frega les cordes, i gran tasca del greg Stelios Togias a les percussions. I Julien Chanal ens ha fet una magnífica improvisació a la guitarra
Manouche, amb tots els aires de Django.
També en Pere Nolasc ha quallat una
bona improvisació al violí, en un tema d’una trempera magnífica a tot Swing
Manouche, el Swing europeu que inventaren Django
Reinhardt i Stephan Grapelli. I al final, amb uns moments de Kovačević improvisant, per ja després
recuperar la bonica melodia del tema i acabar-lo de cop.
I no deixaré de dir-vos
que entreu als webs de:
Discordian Records: www.discordianrecords.bandcamp.com,
Moonjune Records: www.moonjunrecords.com,
Auand Records: https://auand.com/,
A.MA Records: https://www.amaedizioni.it/
Notami Jazz: https://www.edizioninotami.it/
Dodicilune: https://www.dodicilunestore.com/
Segell Microscopi: https://www.microscopi.cat/,
The Changes Music: https://thechangesmusic.com/
CRU Records: https://alcrurecords.com/,
Etc, etc...enllaços
que trobareu al blog.
I ja els acabarem
d’escoltar en un altre tema de l’Ivan Kovačević
anomenat..
5.11.- Susurro Cocek
(Ivan Kovačević) 3:55.
I Déu-n’hi-do de tema
de Ivan Kovačević, amb una trempera
molt important per la seva rítmica. Els inicis amb el seu contrabaix ja ens
situen en el tempo vital del tema. Una melodia també molt ben trobada i lligada
a les seves terres d’origen. El violí i la guitarra, de nou compartint la
melodia del tema, i també a duet, la dels dos que són més els solistes. I sí
perquè la guitarra de Chanal ha
estat qui primer n’ha fet les improvisacions amb aires balcànics i ara no tan
de Jazz Manouche. La seva improvisació però, ha estat farcida d’un bon
llenguatge a cavall entre diversos mons. Moments posteriors amb el violí d’en Pere Nolasc també han estat brutals, i
sempre, sempre, la base rítmica del contrabaix, les percussions i la guitarra
rítmica. També el percussionista ha fet una gran tasca, el bo de Stelios Togias. I un final brutal de
tema que també han acabat de cop, ideal per ja deixar-los d’escoltar, o sigui
que felicitats nois Pere Nolasc Turu, Victor
Paradis, Julien Chanal, Ivan Kovačević, i Stelios Togias.
I ara farem un salt
estilístic tot i escoltant els arranjaments d’una colla d’estàndards de Jazz
que ha fet el grec Nikos Chatzitsakos
i la seva “Tiny Big Band 2”. Gravat
per John Davis als estudis The Bunker el 13 de juny i el 5 de
juliol de 2023 i mesclat per ell mateix amb la masterització d’en Jonathan Wyner. Disseny gràfic: George Tsavalos i Crèdit d'imatge: June Yun. Aquesta és una autoproducció
distribuïda per Symphonic. Amb Alexandria Dewalt, veu (2,5); Eleni Ermina
Sofou, veu (4,7); Joey Curreri, trompeta(2,3,5,6) i flugel (1,4,7,8); Robert Mac
Vega Dowda, corneta; Salim Charvet, saxo alt; Art Baden, saxo tenor; Armando Vergara,
trombó; Gabriel Nekrutman, saxo baríton; Wilfie Williams, piano i Rhodes (7,8);
Nikos Chatzitsakos, contrabaix i Samuël Bolduc, bateria. Tots els temes
arranjats i produïts per Nikos
Chatzitsakos.
“Tiny
Big Band 2”,
el darrer àlbum de l'aclamat baixista i arranjador Nikos Chatzitsakos, presenta a l'oient una deliciosa varietat de
melodies, amb un repertori que va des de Cole
Porter fins a Michel Legrand i
d’Antonio Carlos Jobim a Donald Byrd. Arranjat amb gust per a 6
vents i veus, aquesta banda té una trempera brutal, canalitzant una afinitat
pel jazz tradicional amb visió contemporània. Les cançons són conegudes però
estan presentades amb una nova llum, convidant l'oient a fer un viatge mentre
els arranjaments de Nikos es
teixeixen amb melodies, harmonies riques, i solos atrevits i irresistibles. La "Tiny Big Band" combina la
intimitat d'un petit conjunt de jazz amb l'energia dinàmica d'un so de big
band, destaca l'individu amb veu musical pròpia alhora que els uneix en una
poderosa expressió col·lectiva.
I de balades n’hi ha
de precioses, com és la delicada “You Know I Care” de Duke Pearson, o amb tempo un pèl més viu, com “Fotografia” de Jobim i una mica més “All or Nothing at
All” de Arthur Altman. Amb un punt
de Swing hi ha el “Where or When” de Richard
Rodgers i similar el “Get Out of Town” de Cole Porter. El “The Windmills of Your Mind” de Michel Legrand té un arranjament
preciós, encara a tempo mèdium. I els dos temes a tot Swing a vegades i vitals
són “I Didn't Know What Time It Was”
també de Richard Rodgers i “Fly
Little Bird Fly” de Donald Byrd.
I ja els escoltarem
en el preciós tema...
6.8.- Fotografia (Antonio
Carlos Jobim) 5:53
"Fotografia"
(també coneguda com a “Photograph") és una bossa nova escrita i composta
l'any 1959 per Antonio Carlos Jobim.
La lletra en anglès va ser publicada el 1965 per Ray Gilbert. "Fotografia" va ser una de les primeres
composicions de Jobim per a la qual
també va escriure el text. Segons l'autor Ruy
Castro, això es va produir en part perquè el company i lletrista de les
seves cançons, Vinicius de Moraes,
havia abandonat Rio de Janeiro per
ocupar un càrrec diplomàtic a Montevideo,
Uruguai, durant gran part dels anys 1958 i 1959. El canvi va permetre a Jobim treballar amb altres lletristas,
com l’íntim amic Newton Mendonça,
Dolores Duran i Aloísio de Oliveira, i provar-se a escriure les
seves pròpies lletres.
I ara escoltarem una
estona aquest petita Big Band, i sobretot els magnífics arranjaments del líder
i baixista, i ves per on que ha estat ell el primer en improvisar, el bo d’en Nikos Chatzitsakos. I a banda de ser
bon músic amb la cosa dels papers, de les partitures, l’hem escoltat també i
apreciat com a molt bon solista al contrabaix. També el pianista Wilfie Williams ha fet un solo
magnífic, al piano, car també toca el Rhodes.
I després de recuperar la melodia, qui ha fet un bon solo ha estat el baterista
Samuël Bolduc. A tenir en compte la
resta de companys, els diversos vents, que han donat un gran suport als solistes
i alguns d’ells fent-ne la melodia, trombonista, saxo alt, a l’inici del tema.
Bonic tema i arranjament del líder per ja començar-los a escoltar.
Nascut a Atenes, Grècia, però amb seu a Nova York, el baixista, compositor i
arranjador, Nikos Chatzitsakos s'ha
compromès amb la música des de ben petit. En la seva adolescència, va
desenvolupar una profunda apreciació pel "Jazz", arrelat a la música
negra nord-americana dels anys 40-60. Nikos
intenta trobar noves maneres d'honorar l'època i connectar-la amb altres
modismes. És un músic guardonat i ha estat membre de la Ralph Peterson Gen Next Big Band i líder de la seva "Tiny Big Band". Després de
graduar-se a l'Escola de Música d'Ilion a Grècia, Nikos es va matricular a la Universitat Nacional i Kapodistriana
d'Atenes, on va estudiar musicologia. El 2016, Nikos es va traslladar a Boston,
on es va graduar Summa Cum Laude al Berklee College of Music amb una beca
de matrícula completa com a doble especialitat en interpretació i composició de
jazz. Allà va continuar els seus estudis de postgrau amb una beca de matrícula
completa. A Berklee, va estudiar amb
Linda May Han Oh, Billy Kilson, Ralph
Peterson Jr, John Patitucci, Ben Street i Joe Lovano.
Un altre magnífic
arranjament és el que Nikos ha fet del...
7. 2.-
Get Out of Town (Cole Porter) 4:48.
I aquest "Get
Out of Town" és una cançó popular de 1938 escrita per Cole Porter, per al seu musical Leave It to Me!, on la va presentar Tamara Drasin. El 2007 Dena
de Rose la va incloure en el seu “Live
at Jazz Standard, Volume 1”.
I aquest tema l’ha
cantat Alexandria Dewalt amb una veu
força particular, amb un timbre especial. I el tema ha començat amb una “Intro”
dels vents i ja la veu de la cantant i Swing en la B del tema, el pont. I qui
primer n’ha iniciat les improvisacions ha estat el saxo tenor de l’Art Baden ell estripant i també
situant-se en el registre agut de l’instrument. I la corneta de Robert Mac Vega Dowda ha estat qui l’ha
seguit amb un so força ple, consistent. I sempre per darrere la base rítmica, i
també la resta de vents, a vegades fent “Solis”, solos escrits per a una secció
de vents. I al final del tema, de nou el baterista Samuël Bolduc ha fet una bona gestió dels estris de la seva
bateria, acabant el tema delicadament.
Us recordo també que
entreu a les següents pàgines web dels locals on es fa Jazz..
23 Robadors,
Barcelona:
https://23robadors.com/programacio/,
Jamboree Jazz Club,
Barcelona:
https://jamboreejazz.com/agenda/,
Sunset Jazz Club,
Girona:
http://www.sunsetjazz-club.com/index/BENVINGUDA.html
etc, etc....al blog
hi trobareu l’enllaç a la seva programació.
El 2018, Nikos va gravar el seu primer àlbum
amb la GenNext Big Band de Ralph Peterson amb Frank Lacy a l'àlbum Listen
Up. La banda va guanyar el primer lloc a la categoria Rising Star Big Band del 68è
DownBeat Critics Poll (segon lloc l'any anterior). La Nikos Chatzitsakos Tiny Big Band, per a la qual organitza la
música, va llançar el seu àlbum debut el 2022. Van guanyar el segon lloc al Seven Virtual Jazz Club Competition 2019.
El 2020, Nikos va guanyar la
categoria d'arranjaments del DownBeat
Student Music Award. També va rebre la beca panhel·lènica 2020. El 2022 va
rebre la beca "Pathways to
Jazz" per l'enregistrament del seu segon disc amb la "Nikos Chatzitsakos Tiny Big Band".
I encara els
escoltarem en el magnífic arranjament del tema de Richard Rodgers & Lorenz Hart anomenat..
8.5.- I Didn't Know What Time It Was (R. Rodgers & L.
Hart) 5:20
I aquest "I
Didn't Know What Time It Was" és una cançó popular composta per Richard Rodgers amb lletra de Lorenz Hart per al musical de 1939 Too Many Girls. Presentat per Richard Kollmar i Marcy Westcott al musical escènic, les primeres versions d'èxit
van ser gravades per Benny Goodman (veu
de Louise Tobin) i Jimmy Dorsey (veu
de Bob Eberly). Després va ser
interpretada per Trudy Erwin
(doblatge de Lucille Ball) i Richard Carlson en l'adaptació
cinematogràfica de 1940 produïda per RKO.
Més tard, la cançó es va interpolar a la partitura de la pel·lícula Pal Joey de 1957, cantada per Frank Sinatra, i s'ha convertit en un estàndard
del jazz.
I en aquest tema hi
tornem a tenir la veu d’Alexandria Dewalt
i el seu registre tan personal. A tenir en compte de nou els arranjaments del
líder i com juga amb el ritme, a vegades a tot Swing, però les més de les
vegades a un ritme així com trencat. I qui primer ha iniciat les improvisacions
ha estat el saxo baríton Gabriel Nekrutman,
ell amb tots els aires moderns de Pepper
Adams, amb un magnífic i potent so alhora que llenguatge. I la trompeta de Joey Curreri ha estat el so posterior,
ell fent també una bona improvisació. I de nou la gran feina amb arranjaments
feta pel líder, fent sonar a la resta de
companys a mode de “Solis” dels diversos vents. I sobretot, la gestió de la
qüestió rítmica que també ell ha fet, que ha estat la “mare dels ous” del tema.
Nikos ha actuat al costat
de músics distingits com Ralph Peterson,
Frank Lacy, Josh Evans, Stacy Dillard, Quiana Lynell i George Kontrafouris.
Ha pujat a l'escenari en llocs i festivals com el Dizzy's Club al Lincoln Center, DC Jazz Festival, Smalls Jazz Club,
Scullers Jazz Club, Agganis Arena, Festival "Jazzed in Siberia",
Rockport Music-Shalin Liu Performance Center, The Berklee Performance Center.
(BPC), The Jazz Loft, The Red Room @ Cafe 939, Wally's Jazz Cafe, Half Note
Jazz Club, SNFCC i el Centre
Cultural Onassis. Els seus
arranjaments han estat interpretats per la Manhattan
School Of Music Jazz Orchestra al
"Venus Project" sota la direcció musical de Dean Ingrid Jensen, la "Jazz
Academy Big Band" de Moscou,
la Big Band "Novosibirsk
International Student Jazz Festival", la Athens Big Band i el concert d'inici de Berklee 2022 per al conjunt honorari de Lalah Hathaway.
I ja els acabarem
d’escoltar en el vital tema de Donald
Byrd anomenat...
9.3.- Fly Little Bird
Fly (Donald Byrd) 5:53.
Donald
Byrd
(1932) va fer molts discos interessants durant la dècada dels seixanta, així “Mustang” és el primer dels quatre
àlbums que va gravar en diferents sessions per a la Blue Note on trompeta, saxo alt, saxo tenor i piano es converteixen
en les estrelles del sextet de l'enregistrament original que es realitza el 24
de juny de 1966. “Mustang” compta
amb 8 temes de Hard bop amb una durada de 57 minuts, pistes com “Mustang”,
“Dixie Lee” o “Fly little bird, Fly” són especialment brillants i on el
trompetista de Detroit es llueix amb
Sonny Red convertint-se en els
autèntics protagonistes de l'enregistrament.
I quin brutal tema va
fer el bo de Donald Byrd, i ells
l’han fet una mica més tranquilet que el tempo original, tot i que també força
vital. El pianista Wilfie Williams
ens ha agradat força en la seva improvisació. Una mà dreta ràpida d’idees i creativa
ha volat, literalment. També ho ha fet el saxo alt Salim Charvet en el seu magnífic solo, lo de volar, vull dir.
Llenguatge modern i sonoritat “vintage”, una combinació insuperable. Hem
escoltat de nou la trompeta de Joey Curreri
primer ell sol, i després fent “quatres” amb el saxofonista, ambdós brutals. I
també ho ha estat de brutal, el baterista Samuël
Bolduc i més encara ho han estat tots els vents, fent de nou un “Soli”
col·lectiu, que sempre ho són i ja recuperant la melodia, l’han acabat
dolçament. Un gran tema per ja deixar-los d’escoltar, o sigui que felicitats
noia i nois, i com que en són molts, els podreu llegir al blog, sí però
felicitar al líder, arranjador i baixista d’aquesta “Tiny Big Band”, Nikos Chatzitsakos.
I ja encarem el final
del programa ara amb un salt al buit de la mà dels Nodes i el seu “Melds”. Publicat
el 27 de gener de 2024 per Koshkil
Records. Enregistrat per Ian Gorman
el 17 de gener de 2022 a La Luna Recording.
Mesclat i masteritzat per Christopher
Biggs. Produït per Nodes i Koshkil
Records. Portada i disseny de Christopher
Biggs. NODES són: Andrew Rathbun – saxo. John Hébert – baix i
veu. Keith Hall - bateria i Christopher Biggs - electrònica en directe. Al
blog hi trobareu les pàgines webs d’ells quatre, de l’editorial discogràfica Koshkil Records i disc “Melds”, però també hi trobareu el
Bandcamp del disc.
https://andrewrathbun.com/.http://www.johnhebert.com/. https://keithhallmusic.com/. https://christopherbiggsmusic.com/.
https://www.nwkoshkil.com/melds.
https://koshkilrecords.bandcamp.com/album/melds-kr-16.
Bé, doncs estem
davant d’una formació capdavantera en això de la lliure improvisació, el Free
Jazz i el Jazz més que contemporani. Un projecte molt ambiciós per la seva
llargària i muntat en dues parts amb un total de 22 temes. N’hi ha de molt
curtets, d’entre 1 minut i poc més de 2, i el darrer, a mode de cloenda amb un
tema que en dura més de 15. Tal i com podreu veure al seu Bandcamp, la primera
part comença amb el tema “Aliens and Ancestors” i acaba amb “What Does That
Mind?”. La segona part comença amb “Entropy and Eternity” i acaba amb el llarg
tema “She Storm”. Serà prou complicat fer la selecció dels temes, però aquí la
teniu, car començarem amb un parell de temes...
10.9.- Entangled
Minds (Nodes) 2:16.
11.3.- Easter Island
(Nodes) 3:59.
Doncs ja heu pogut
escoltar com les “gasten” aquests 4 músics. I ha estat el saxo tenor de l’Andrew Rathbun qui quasi n’ha estat
l’únic protagonista en el primer i curtet tema “Entangled Minds”. El so del seu
instrument ha passat per sedassos electrònics amb delays i demés aconseguint
uns efectes que omplen molt més l’espai sonor. De ben segur que en Christopher Biggs i les seves
electròniques en directe també ha tingut part de la “culpa”. I el segon “Easter
Island” l’ha començat de manera profunda el baixista John Hébert per ja ben aviat aparèixer en Keith Hall i la seva bateria, fent i desfent, en un tema quasi que
amb el baixista d’únic protagonista. Els efectes electrònics han aparegut a
moments de la mà d’en Biggs i també en
Hall i la seva bateria. Un parell de
temes que ens situen en la seva òrbita sonora, ideals per començar-los a
escoltar.
MELDS és el segon
llançament de NODES, un conjunt
col·lectiu que combina un "trio tenor" tradicional amb l'electrònica
en directe. Aquest àlbum tracta de combinacions distintives i profundes i la
seva interacció en escales de temps curtes i llargues. Els membres acústics del
grup amplien la seva paleta sonora estàndard amb efectes d'àudio i percussió
auxiliar. Una configuració personalitzada d'electrònica en directe afegeix una
nova dimensió mitjançant la síntesi en directe, els efectes d'àudio aplicats
als membres del trio i la gravació i reproducció en directe amb la manipulació
del material musical creat pels instruments acústics. Aquesta capa es combina
amb el trio per crear textures úniques i empremtes sonores d'un altre món que,
al seu torn, fan que els altres membres del conjunt reaccionin i toquin de
noves maneres. Aquest llançament és una evolució del nostre primer
enregistrament “Incubated Dilemma
Machine”. Hi ha més desenvolupament temàtic i un major nivell de confiança
i escolta. L'electrònica s'integra i es barreja perfectament amb els músics.
L'espontaneïtat i la sorpresa són dues coses que valorem molt a la música.
Aquesta banda i el seu material presenta sorpreses a cada moment, alhora que
crea una estructura satisfactòria i punts d'arribada en un context
d'improvisació lliure.
Us recordo també que
entreu a les següents pàgines web dels locals on es fa Jazz..
Nota 79: https://www.nota79.cat/events/,
Nova Jazz Cava:
https://www.jazzterrassa.org/ca/programacio/upcoming,
Jazz Club la
Vicentina:
https://jazzclublavicentina.blogspot.com/, i ja fins
el 26 d’abril que podrem gaudir amb Marina
Tuset Grup que ens presentarà el seu disc “Canto a la Imaginación”, guanyador del Latin Grammy per la millor producció de so a càrrec de l’Érico Moreira. I això serà al Centre Cultural i Cívic Virginia Amposta.
Entrada gratuïta. Us hi esperem.
Seguirem amb el
tema...
12.6.- Does That
Mean?! (Nodes) 4:43.
I déu-n’hi-do amb
quin tema ens hem trobat, amb canvis diversos. L’ha començat el saxo tenor Andrew Rathbun inicialment ell sol, amb
notes soltes, baterista i baixista fent-li costat, i de mica en mica han
aparegut els efectes electrònics, el baixista amb més so profund i també el
baterista amb més i diversos estris de la seva bateria. Hi ha hagut Swing en
una primera part, però molt més heavy la part quasi al final del tema, a tempo
doblat, i amb efectes inversemblants del saxo tenor de l’Andrew. El Groove és insistent, persistent i incisiu, com ha estat
quan els sons amb efectes del saxo. S’han escoltat unes veus passades per
sedassos d’efecte electrònics. I quin final més brutal, de quina manera han
desenvolupat aquest brutal tema.
Les primeres 21
cançons s'agrupen en tres formes més grans, cada grup acaba amb una pregunta.
Cada grup inclou temes que reflecteixen exactament el que va passar a l'estudi.
Entre molts d'aquests temes hi ha temes postproduïts que recontextualitzen i
combinen material de les pistes que l'envolten per crear transicions i
relacions entre el material i donar a cada grup una identitat. A l'estudi vam
gravar un o més temes amb tots els duos i trios possibles, a més de nombrosos
temes amb el quartet complet. Després vam escoltar, agrupar-nos i intentar
crear un àlbum que presentés una història i demostrés com aquestes forces es
poden combinar en temps real i fora del temps. L'àlbum acaba amb la nostra
interpretació de la bella partitura gràfica de Lisa Renée Coons, She/Storm.
Coons va col·laborar amb nosaltres sobre com interpretar el text, els insectes,
la imatge mèdica i la poesia black out, que és recitada per John Hébert. Aquest
projecte va representar una nova aventura per a nosaltres i la seva imatgeria
evocadora va provocar algunes actuacions notables dels músics, una versió de
les quals està capturada en aquest disc i proporciona una bella terminació que
segueix les moltes el·lipses. Andrew Rathbun i Christopher Biggs.
I ara els escoltarem
en dos temes seguits...
13.1.- Aliens and
Ancestors (Nodes) 3:22.
14.11.- What Does
That Mean? (Nodes) 3:31.
I de nou amb quin
brutal tema ens hem trobat, el que n’és el primer track del disc, “Aliens and
Ancestors”. De nou els efectes, la inventiva més que contemporània la d’aquests
músics, que els porta a crear aquests espais sonors tan inversemblants. De nou
un tema que s’ha anat desenvolupant vers els móns musicals mai imaginats. L’ha
començat Andrew Rathbun al saxo i
els seus efectes, i també doblant-se i sobreposant-se després a vegades
desplaçat en el temps. També els copets a la bateria de Hall i les notes soltes i greus del baixista Hébert. I amb aquest suport de fons, el saxo de l’Andrew ha volat, i segurament que també
en Biggs ha estat responsable
d’alguns efectes electrònics que ha fet Andrew
amb el seu saxo tenor. I quina segona part més potent i rítmica, amb un Swing
bestial, feina del “Walking” del baixista, que no del baterista Hall, ell que ha anat a la seva bola,
sense seguir cap Swing.
I també el segon tema
“What Does That Mean?” l’ha començat el saxo de l’Andrew ell a mode d’Introducció al tema i amb notes soltes i fetes
de manera repetitiva creant una mena de “mantra” meditatiu. Alguns efectes ja
han aparegut, moments del baterista, notes puntuals del baixista. Difícil es
farà meditar amb aquesta trempera. El baterista Hall ha mantingut després un ritme força consistent. I com l’ha
desenvolupat l’Andrew al saxo tenor,
i sempre amb les notes que ens situen en l’aspecte contemporani del Jazz més
actual, en un tema sense baixista, al menys jo no l’he sabut escoltar.
I ja per acabar-los
d’escoltar i nosaltres el molt divers programa d’avui, els escoltarem en uns
moments del llarg tema “She Storms” a partir del minut 3 i mig i fins el 6 i
mig, i en el tema sencer “Entropy and Eternity”.
15.22.- She Storms_parcial
(Lisa Renée Coons) 3:00.
16.12.- Entropy and
Eternity (Nodes) 2:48.
I del tema de 15
minuts n’he extret aquest primer tros que heu pogut escoltar en els 3 primers
minuts, on de nou la seva creativitat ha
estat reforçada per la trempera de la seva proposta. I Andrew al saxo tenor ens ha captivat per les seves virtuts, però
també la dels seus companys, Hébert
al baix i notes profundes; Hall pels
seus adequats copets a la seva bateria. Biggs
per crear-ne tots els efectes electrònics. I com l’han desenvolupat després amb
el saxo passat per efectes harmònics, aconseguint crear uns sons increïbles i
pujant el “clímax” a uns nivells estratosfèrics. Quins moments més brutals
d’aquest primer tema.
I amb el darrer i
també bestial tema, ens han noquejat de nou. Iniciat per les notes profundes
del baix de John Hébert, aquest fent
una “Intro” de lo més potent i increïble, i ja ben aviat ha aparegut el saxo
tenor de l’Andrew amb el seu so
estripat a moments, en un altre tema on el final ha estat inversemblant i també
per com han arribat a un “clímax” intens. Entremig però, els efectes de Biggs han estat increïbles. Sembla ben
bé que la creativitat i inventiva del saxo de l’Andrew no tingui límits. I quina potència sonora han anat
desenvolupant, cada vegada més, cada vegada més. I el final, final, ha estat
delicat i amb efectes força delicats,
brutal tema per ja deixar-los d’escoltar i nosaltres acabar el programa d’avui,
que com sempre espero que us hagi agradat tan com a mi, avui amb un programa de
lo més divers, o sigui que felicitats nois, Andrew Rathbun, John Hébert,
Keith Hall i Christopher Biggs.
Doncs ara sí, ho deixem
aquí, gràcies per ser-hi aquí o al blog del programa que ja sabeu què és www.jazzclubdenit.blogpspot.com.es i jo mateix Miquel Tuset i Mallol qui l’ha
realitzat, xerrat pels descosits d’interessos comuns, espero, i seleccionat les
seves músiques, us espero la setmana vinent, si podeu, voleu i en teniu ganes i
us desitjo molt bona nit i bon Jazz Club de nit en el Jaç de cadascú. Miquel
Tuset i Mallol.
blogger templates |
