Molt bona nit a tothom comencem l’onzena temporada de Jazz Club de Nit a Ràdio Sant Vicenç, la quarta temporada de Jazz Club de Nit a Ràdio Abrera i la tercera temporada de Jazz Club de Nit a Ràdio Molins de Rei, amb un programa de Jazz per a vosaltres que us agrada el Jazz, com deia el nostre amic Cifu. A ell li dediquem el programa avui i cada setmana que el fem, o sigui que un petó ben gran Cifu. Aquí Miquel Tuset i Mallol qui us parla, presenta i realitza aquest programa i com sempre amb les novetats de músics i editorials.

Abans de parlar del què i com d’aquest programa us recordo també que comencem la onzena temporada al Jazz Club La Vicentina i ho farem de nou al Molí dels Frares. Com sempre, la trobada és a les 22h, l’entrada és gratuïta i patrocina l’Ajutament de Sant Vicenç dels Horts. Esperem que amb el nou consistori puguem seguir amb la mateixa programació, que jo crec que sí. Tindrem als De Diego Brothers, amb Víctor de Diego, saxo tenor; Juan de Diego, trompeta; Abel Boquera, orgue Hammond i Caspar St. Charles, bateria. Ens hi veiem.

I com que tot sol tenir una història al darrera....
Resulta que un gran aficionat al Jazz, Jordi Lliuret, ens va deixar el juny del 2018. Havia recopilat gran quantitat de material en format vinil i per descomptat en CDs. La seva cosina, Marta Sugrañes aleshores regidora de l’anterior govern municipal de SVdH es va fer càrrec de tot plegat i no va saber què fer-ne amb tant de material, i com que sembla que jo sóc el Miquel del Jazz a Sant Vicenç, doncs va pensar que jo me’n podria fer càrrec; així és que em va trucar perquè ho anés a recollir. Vaig portar una bossa d’un súper, pensant-me que del material només me’n portaria uns quants CDs. La meva sorpresa va ser majúscula quan vaig veure les més de quatre caixes, d’aquelles de fruita, plenes de CDs i un parell, plenes de revistes de Jazz, “Cuadernos de Jazz”, “Jaç”, etc, i de rock, com per exemple el “Vibraciones”. Vaig començar a mirar els discos i vaig al·lucinar. No sé quants de Miles Davis, de Wes Montgomery, de guitarristes, pianistes, saxofonistes, trompetistes, i un llarg etcètera que en arribar a cas vaig comptabilitzar en més de 400CDs, alguns copiats de biblioteques de la Diputació, cosa que jo també he fet de tant en tant. Li vaig a dir Marta que faria un programa dedicat a ell. De fet, podria fer molts programes amb tots els seus discos, però com que en aquest programa ens dediquem quasi totalment a presentar-vos les darreres novetats, doncs de moment faré aquest primer programa, com a reconeixement per la seva tasca i afició, amb la seguretat de fer-ne alguns més. O sigui que aquest programa el dediquem al gran aficionat al Jazz que va ser en Jordi Lliuret i també músic aficionat.

El programa d’avui anirà dedicat als guitarristes, que tant li agradaven al Jordi, o sigui que dels discos de guitarristes n’he escollit a tres dels que també m’agraden molt a mi, de format i estil més clàssic, que també toca de tant en tant. O sigui que escoltareu a Kenny Burrell en el seu “Guitar Forms”, a Grant Green en el “Feelin’ the Spirit” i a Wes Montgomery en el “Willow weep for me” i començarem la temporada amb un micro conte de Teresa Tuset.

I deixeu-me que us digui que podeu entrar al web de www.freshsoundrecords.com per veure l’extens catàleg d’aquesta nostra editorial i també podeu anar a la botiga Blue Sounds al carrer Benet Mateu 26 i comprar de tot i més relacionat amb el món del Jazz...discos, llibres, dvds, vinils....etc. Allà hi trobareu els caps de setmana i dilluns pel matí a l’amic Enrique Heredia, mentre que la resta de dies hi trobareu a l’Esteban. Ells dos us assessoraran en tot lo de Fresh Sound Records, editorial creada pel gran entusiasta amant del Jazz, Jordi Pujol Baulenas, des d’aquí una forta abraçada i gràcies pel teu suport tots aquests anys.

Comencem doncs ja amb les músiques i amb el....


GUITAR FORMS
Kenny Burrell

Editat per Verve el 1965
Enregistrat entre el 1964 al Webster Hall i 1965 als Van Gelder Studios
Produït per Creed Taylor

Combo amb
Kenny Burrell - guitarra
Roger Kellaway - piano
Joe Benjamin - contrabaix
Grady Tate - bateria
Willie Rodriguez - conga

I la Orquestra amb
Arranjaments i dirigida per Gil Evans amb
Kenny Burrell – guitarra
Johnny Coles i Louis Mucci - trompeta
Jimmy Cleveland i Jimmy Knepper - trombó
Andy Fitzgerald - flauta i trompa
Ray Beckenstein - flauta alt, flauta i clarinet baix
George Marge - corn i flauta anglesos
Richie Kamuca - saxo tenor i oboè
Lee Konitz - saxo alt
Steve Lacy - saxo soprano
Bob Tricarico - saxo tenor, fagot i flauta
Ray Alonge o Julius Watkins - trompa
Bill Barber - tuba
Ron Carter - contrabaix
Elvin Jones i Charlie Persip - bateria i percussió

“Guitar Forms” és un àlbum del 1965 de Kenny Burrell, amb arranjaments de Gil Evans. No obstant això, la presència de l'orquestra d'Evans és una cosa enganyosa, ja que apareix en només cinc de les nou pistes de l'àlbum; el més ambiciós dels temes del disc és el "Lotus Land" de gairebé 10 minuts. Tres pistes són temes de blues clàssic interpretats pel Combo, i hi ha un tema que Burrel interpreta a guitarra solo, el  "Preludi # 2" de Gershwin. En el CD hi ha diverses preses alternatives de tres dels seus temes, dos dels quals seran els que escoltareu ara mateix.

Us proposo escoltar un parell de temes amb tots els aires del Jazz i del blues clàssic..

2.- Terrace Theme  (Joe Benjamin)                 4m09s
10.- Downstairs      (Elvin Jones)                    4m11s

Doncs ja veieu de quina manera hem començat, recuperant l’essència del Jazz a través de les arrels del Blues. El primer tema de Joe Benjamin ha estat un blues més en l’ona Jazz que el darrer de l’Elvin Jones més en la línia del blues clàssic amb aires rítmics més vius, els que donarien pas al futur rock&roll de gent com Chuck Berry entre d’altres. El primer més modern que el segon, sí, però l’heu escoltat primer per ésser menys rítmic, que són coses que es fan en aquest programa. En ambdós temes hem pogut escoltar la magnificència del so Burrell tant reconeixible per sonoritat, pauses, fraseig i delicada interpretació. I sí que hi ha guitarristes magnífics a la història del Jazz, però aquest és un dels que més m’ha agradat des de fa temps; els que vindran estan al mateix nivell, no us preocupeu. Elvin Ray Jones ja sabeu que va ser un baterista de jazz nord-americà de l'època post-bop. Va mostrar interès per la bateria de ben jove, veient les bandes de circ marxant per la casa de la seva família a Pontiac, Michigan. Podríem dir que va ser “el bateria” de John Coltrane. Joseph Rupert Benjamin va ésser un contrabaixista de jazz nord-americà. Nascut a Atlantic City, Nova Jersey que va tocar amb nombrosos músics de jazz d’alt perfil. Al principi de la seva carrera va tocar a les grans bandes d'Artie Shaw, Fletcher Henderson, Sy Oliver i Duke Ellington.

També tenim una bona col·laboració amb l’editorial basca Errabal Jazz de la qual en posem les novetats, quan ens les envien, i així és que els hi agraïm el seu suport, o sigui que al blog us posaré l’enllaça a la seva pàgina web http://www.hotsak.com/Errabal-es?set_language=es

Recordar-vos que entreu al web de masimas on podreu veure’n tota la seva programació dedicada al Jazz però també a diversos estils com són el Blues, el Funk i demés variants. Val la pena que us deixeu caure per la Plaça Reial per anar al Jamboree. Els dilluns amb una magnífica Jam Session.


I acabarem aquest magnífic disc de Kenny Burrell amb un tema on hi participa tota la Big Band amb els arranjaments del gran Gil Evans. El tema serà el conegut...

7.- Greensleeves              (tradicional)            4m12s

Tot i començar-lo delicadament i a guitarra solo, la reconversió rítmica ha estat increïble i l’arranjament magnífic. I és que la base rítmica està composta per Ron Carter i Elvin Jones, que són paraules majors. I per parlar dels més coneguts, d’entre els vents tenim a Steve Lacy i Lee Konitz, d’altres grans mestres. El tema agafa brillantor amb la improvisació del mestre Burrell a la guitarra, amb tota una demostració de bon gust interpretatiu i llenguatge jazzístic del més alt nivell. La secció de vents també ha fet una gran aportació tot just abans de tornar a introduir la melodia, i ja acabant el magnífic tema. Recordeu que John Coltrane en va fer la primera i per això reconeguda versió d’aquest tema tradicional anglès compost als voltants del segle quinze, i diuen les males llengües que per el rei Enric VII d’Anglaterra per a la seva amant i futura reina, Anna Bolena. Coltrane la va enregistrar en el seu “Africa Brass” també a mode de Big Band amb l’Elvin Jones també a la bateria. El concepte “modal” desenvolupat per Davis i ell mateix hi era present en aquest magnífic disc del genial John Coltrane.

Recordeu que podeu trobar el millor del jazz que es fa a casa nostra entrant a la web de Quadrant Produccions www.quadrantproduccions.es  allà tindreu la possibilitat d’adquirir els discos que vulgueu i veure tot el catàleg d’aquesta editorial de Lleida dirigida pel Josep Ramon Jové, des d’aquí una forta abraçada.

Un altre lloc emblemàtic és el 23 Robadors espai on es fa el Jazz més alternatiu de la ciutat amb tot un reguitzell de projectes que s’hi han parit i que així seguirà sent. Cada dia teniu Jazz i fins i tot les sessions de Lliure improvisació dels dijous i algun dimarts de Flamenc. Els dimecres, concert primer i després Jam Session amb Miguel Pinxo Villar, Juan Pablo Balcázar i Carlos Falanga.

Deixem aquest disc i seguirem amb més música de guitarristes, els que més l’hi agradaven al Jordi Lliuret, sense oblidar a Miles Davis del qual en va arribar a adquirir 37 en format CD.

Abans però us proposo escoltar el micro conte de Teresa Tuset.
............................
Gràcies Teresa per la teva sempre original aportació i sentit del ritme, aquesta vegada però mitjançant la veu d’una cantant de Blues.

Seguim amb la música i ara us proposo escoltar alguna música del disc de Grant Green....


“FEELIN’ THE SPIRIT”
Grant Green

Editat per Blue Note        BST 84132
Enregistrat per Rudy Van Gelder el 21 de desembre de 1962 a N.J.
Produït per Alfred Lion
Reeditat per EMI el 2005

Grant Green, guitarra
Herbie Hancock, piano
Butch Warren, contrabaix
Billy Higgins, bateria
Garvin Masseaux, pandereta

Aquest és un magnífic disc de Green amb temes amb un contingut rítmic contingut, un tema més viu i un parell de balades, tots menys un, tradicionals de la música americana. La més profunda de les balades és el preciós “Deep River” encabida en el sentiment més bluesy. També el Gospel “Nobady knows the trouble I’ve seen”, aquest, tema tradicional cantat tantes vegades a les esglésies evangelistes americanes. El “Sometimes I feel like a motherless child” és també un tema encabit en el mateix context. El tarannà rítmic d’aquest tema, presumeixo jo de dir que el devia fer Herbie Hancock, el qual, i no gaire més tard faria el seu disc amb temes com el  “Cantaloupe Island”. “Joshua fit the battle of Jericho” segueix el mateix tarannà rítmic que el tema anterior, o sigui que hauré d’escollir-ne un dels dos. “Go down Moses” és un altre dels temes escoltats en entorns Gospel, però aquí la versió feta per Green i els seus companys és molt més propera a l’entorn jazzístic. Finalment el tema més vital, tot i que no massa és la divertida “Just a closer walk with three”. A LP original però, no hi hagué la balada “Deep River”, que recordeu aquest és la reedició en compacte feta per EMI d’aquest disc de Blue Note.

Som-hi doncs amb les músiques d’aquest disc, i ho farem amb el tema...

5.- Sometimes I feel like a Motherless Child”   (tradicional)  9m01s

Doncs alguns de vosaltres potser notareu aquest tarannà rítmic que Herbie Hancock va fer amb el “Watermelon Man” i el “Cantaloupe Island”, salvant les distàncies, que n’hi ha és clar. I és que Hancock va fer el seu “Taking Off” amb el “Watermelon” alguns mesos abans d’enregistrar aquest disc amb en Grant Green, o sigui que potser sí que el concepte rítmic d’aquest tema i d’altres el devia aportar el mateix Hancock. El tempo però és sensiblement més pausat. I dir-vos que el “Cantaloupe Island” va ésser enregistrat el 1964 encabit en el disc “Empyrean Isles”.

"Sometimes I Feel Like a Motherless Child" (o simplement "Motherless Child") és un espiritual negre tradicional. Es remunta a l'era de l'esclavitud als Estats Units. Una interpretació primerenca de la cançó es remunta a la dècada de 1870 pels Fisk Jubilee Singers. Com moltes cançons tradicionals, té moltes variacions i s'ha gravat àmpliament. La cançó és una expressió de dolor i desesperació, ja que transmet la desesperança d'un nen que ha estat arrencat dels seus pares. Segons una interpretació, el cant repetitiu de la paraula "sometines, de vegades" ofereix una mesura d'esperança, ja que suggereix que almenys "a vegades" no em sento com un nen sense mare. Tot i que les paraules de pena es poden interpretar literalment, alternativament poden ser metafòriques. El "nen sense mare" podria ser una persona esclavitzada separada i anhelant la seva terra natal africana, el seu cònjuge, pares, germans o fills dels quals pot haver estat separat en el procés del tràfic, o una persona esclavitzada que pateix estant-se  "molt lluny de casa". Richie Havens va realitzar una interpretació històrica de la cançó, retitulada "Freedom (Motherless Child)", el 15 d'agost de 1969 inaugurant el festival de Woodstock.

Parlant del tema, dir-vos que el sentiment de pena hi és en la mateixa melodia i harmonia típica dels negres espirituals, que per això aquest disc es diu com es diu “Feelin’ The Spirit”, “Sentint l’Esperit”, sentint l’ànima. Tema interpretat magistralment pel líder en la melodia i posterior solo que ens ha tornat a meravellar. De la mateixa manera ho ha fet el llavors força jove Herbie Hancock amb un solo ple de melancolia i sentiments, alhora que farcit d’un fort contingut rítmic, tot i el tempo contingut. Després de Hancock, Grant Greene hi ha tornat de nou amb un solo magistral amb licks repetitius que ens han enganxat. El tema de nou i final. Magnífica interpretació de tots plegats sense oblidar la base rítmica amb Butch Warren i Billy Higgins.

Seguim però dir vos què si entreu al web de Temps Record: https://tempsrecord.cat hi trobareu tot el seu extens i divers catàleg. Aquesta és també una editorial de casa nostra amb un ampli ventall d’estils des de Bandes Sonores, a Blues, Boleros i evidentment Jazz, passant pel Flamenc i la Fusió.

I cada dia podeu anar a la Cocteleria Campari Milano on s’hi fan concerts de jazz i demés meravelles, a diari. I també al Sinestesia que hi ha prop de la plaça del Centre a Sants, on cada dia s’hi fan concerts i els diumenges a partir de les 20h, quatre hores de música, de Jazz, amb un concert i posterior jam session.

Acabem aquest projecte amb un altre dels tradicionals, l’anomenat..


4.- Go down Moses          (tradicional)            7m27s

Aquest és un altre espiritual negre que cantaren els Fisk Jubilee Singers. Els Fisk Jubilee Singers eren un conjunt afroamericà a cappella, compost per estudiants de la Universitat Fisk. El primer grup es va organitzar el 1871 per recórrer i recaptar fons per a la universitat. El seu primer repertori va consistir principalment en espirituals tradicionals, però també va incloure algunes cançons de Stephen Foster. El grup original va recórrer el camí del ferrocarril subterrani als Estats Units, a més d'actuar a Anglaterra i Europa. Més tard, grups del segle XIX també van recórrer Europa. El 2002, la Biblioteca del Congrés va honrar el seu enregistrament de 1909 de "Swing Low, Sweet Chariot" en afegir-lo en el Registre Nacional d'Enregistrament dels Estats Units. El 2008 van ser guardonats amb una Medalla Nacional de les Arts.

I darrerament amb els amics de Youkali Music i concretament amb el seu director Thomas Schindowski estem en contacte i així és que em fan arribar alguns dels projectes del seu extens catàleg, o sigui que agrair-li al Thomas la seva col·laboració. Podeu entrar al seu web http://www.youkalimusic.com/ i veure’n tot el seu catàleg.

I també en dimarts podeu anar a diversos espais on s’hi fan Jam Session com el Maki de Ciutat Vella, o La Farola del barri de la Ribera on també hi ha el Guzzo, restaurant magnífic on també s’hi fan concerts i Jam Sessions.

Però sabeu què va ser el “El ferrocarril subterrani”?. Al blog us en penjaré els detalls que segur ja coneixeu.

Va ser una xarxa de rutes secretes i cases de seguretat establertes en els Estats Units a principis i mitjans de 1800, i utilitzades per esclaus afroamericans per escapar als estats lliures i Canadà. Va ser promogut per abolicionistes i d’altres simpatitzants de la seva causa. El terme també s'aplica als abolicionistes, tant blancs com negres, lliures i esclavitzats, que van ajudar als fugitius. Diverses altres rutes van portar a Mèxic, on es va abolir l'esclavitud, o portaven a l'estranger, fora mar “overseas”. Una ruta d'escapament anterior que corria cap al sud cap a Florida, llavors una possessió espanyola (excepte 1763-1783), va existir des de finals del segle XVII fins que Florida es va convertir en un territori dels Estats Units el 1821 (posar fi al refugi segur per als esclaus escapats va ser la raó principal per la qual Florida va canviar de nacionalitat). No obstant això, la xarxa ara coneguda generalment com “el ferrocarril subterrani” es va formar a finals del segle XVIII. Va córrer cap al nord fins als estats lliures (en 1776 no hi havia estats lliures) i Canadà, i va créixer de manera constant fins que va començar la Guerra Civil. Una estimació suggereix que pel 1850, 100,000 esclaus havien escapat a través del "Ferrocarril".

Aquest és un negre espiritual que cantaren els Fisk Jubilee Singers i relaciona
un tros de la Biblia, (on Déu li diu a Moisès què ha de fer per portar els jueus lluny del domini del faraó) amb l’esclavitud als Estats Units. Llavors Israel formava part d’Egipte, i parlant de “Going to Egipte” vol dir “Going down”, vol dir esclavitud, també “going down the river”, el Mississipi, anant riu avall trobaràs l’esclavitud. Mentre que “Going away from Egipte” vol dir “Going up”, anar cap a munt, cap a la llibertat.

I parlant del tema: segur que heu escoltat aquest espiritual mante vegades, i la versió que hem escoltat ha presentat el tema original al principi i al final, mentre que entremig hem pogut escoltar la mestria de les improvisacions de Grant Green primer, les de Herbie Hancock després, per tornar-hi el líder i guitarrista tot i abans de tornar-hi amb la melodia del tema. Dos  mestres improvisant amb el tarannà rítmic ja comentat abans que ens recorda que Hancock havia fet ja el “Watermelon” i que dos anys després faria el “Cantaloupe”, i us ho torno a dir perquè em sembla evident la seva aportació en aquests temes i ritmes.

Deixem el disc de Grant Green i ja acabarem el programa amb un disc de Wes Montgomery  a qui també en Jordi Lliuret s’estimava tant.


“WILLOW WEEP FOR ME”
Wes Montgomery

Editat per Verve el 1969
Enregistrat a Half Note l’agost de 1965 a New York
Produït per Esmond Edwards

Wes Montgomery, guitarra
Wynton Kelly, piano
Paul Chambers, contrabaix
Jimmy Cobb, bateria
Claus Ogerman: arranjador, director d'orquestra

Wes Montgomery (6 de març de 1923 - 15 de juny de 1968) fou un guitarrista de jazz nord-americà. Montgomery era conegut per una tècnica inusual d’agafar les cordes amb el costat del polze que li atorgava un so distintiu. Va treballar sovint amb els seus germans Buddy i Monk i amb l’organista Jimmy Smith. Els enregistraments de Montgomery fins al 1965 estaven orientats al hard bop, el soul jazz i el post bop, però cap al 1965 va començar a enregistrar àlbums instrumentals més pop que van tenir èxit principal. El seu estil posterior de guitarra va influir en la fusió de jazz i l'esmooth jazz.

I ara parlant d’aquest àlbum....

Poc després de la mort sorprenentment primerenca de Wes Montgomery, Verve va rebuscar als magatzems oblidats i va treure algunes cintes addicionals de les sessions en viu de “Smokin' at the Half Note” amb la secci rítmica del “Kind of Blue”, Wynton Kelly, Paul Chambers i Jimmy Cobb. I després, el productor Esmond Edwards va fer una cosa controvertida: encarregar a Claus Ogerman, que doblés els arranjaments de vent i metall en quatre pistes: la melodia del títol, "Portrait of Jennie", "Oh! You Crazy Moon” i "Misty". Els crítics ràpidament es van abalançar sobre Verve, la indústria de l’entreteniment va respondre donant-li un Grammy a l'àlbum, i el tema es va tornar discutible quan les posteriors reedicions de les quatre pistes van esborrar les noves llistes d'acompanyament. No obstant això, en general, Ogerman va fer una bona feina; els seus arranjaments són subtils i, en el cas de la cançó principal que titula el disc, oscil·lants, amb les flautes afegint respostes efectives dins de les declaracions del tema de Montgomery. "Impressions", per estrany que sembli, es va quedar sense modificar, potser a causa del seu ritme vertiginós, i aquest clàssic només ha estat reeditat moltes vegades com el millor exemple de Montgomery en el seu període Verve. "Surrey with the Fringe on Top" i una versió alternativa de "Four on Six" (amb una mala edició tallant el solo de Kelly en ple vol, cosa inaudita) també estan lliures de orquestracions. En qualsevol cas, el que escoltareu, banyat pels vents o no, és el Wes Montgomery més madur, excel·lent, que s'estén per complet amb una confiança increïble en la seva oïda i tècnica en tot moment, experimentant de tant en tant amb dispositius d'efectes electrònics suaus. El so és estranyament tènue i superficial en el LP, la qual cosa és sorprenent ja que l'àlbum Smokln' va sonar molt bé. Aquí nosaltres el tenim en format CD, el del Jordi Lliuret.

Doncs el disc dura més de 45 minuts amb tres precioses balades, un parell de temes a tempo mig, i els dos darrers francament fast, o sigui que n’hi ha per triar, però com que aquest és el darrer disc del programa no ens adormirem amb les balades, o sigui que podreu escoltar el tema que titula l’àlbum, arranjat per Claus Ogerman i amb els vents afegits a posteriori, en el magnífic...

1.- Willow Weep For Me    (Ann Ronnel)                    7m44s

Doncs segons el Richard S. Ginell els arranjaments estan prou bé, i a mi també m’ho semblen, tot i pensar que la van cagar ben cagada, que els temes ja tenien la seva vida pròpia. El Grammy li van donar al disc per ésser pòstum o per fer callar els crítics. Aquestes sessions es van recuperar dels enregistraments en viu al Half Note d’aquí que fessin el “Smokin' at the Half Note” tot i que originalment el varen titular com Wynton Kelly Trio & Wes  Montgomery,  d’on es va tornar a editar tot plegat amb les alteracions comentades abans i la més greu la de tallar el solo de Wynton Kelly en el “Four on Six” que per descomptat no posaré, i és que fa fressa escoltar el muntatge barroer. Sembla increïble. Aquest tema és però originàriament una magnífica balada, i així la han interpretat moltíssims músics i cantants femenines com Billie Holidat, Ella Fitzgerald, etc, i també interpretada de manera instrumental. Ann Ronnel en va fer també la lletra, la d’un estàndard de Jazz de forma AABA a 4x4, composta el 1932. Quasi res. Wes va optar per afegir-li el tempo més viu i així és que hem pogut escoltar un magnífic tema a tot swing, amb una de les millors bases rítmiques de la història i per descomptat que de la època i moment, el del concert al Half Note. La mestria de Wes tocant la guitarra al 1965 era total, així com la seva maduresa interpretativa i personal, havent assolit els nivells més alts. Malauradament ens deixà de manera sobtada tres anys després. Els vents si donen un color sí, però sense ells hauria estat autèntic, de veritat. Un llarguíssim solo del líder que finalment retroba la melodia principal per així acabar el tema.

Si voleu escoltar jazz-rock i demés meravelles ja sabeu que podeu entrar al web de www.moonjunrecords.com  i veure el catàleg extens d’aquesta editorial dirigida pel Leonardo Pavkovic, qui m’envia des de Nova York les seves novetats i que evidentment en aquest programa posem de tant en tant. Una abraçada Leonardo i gràcies pel teu suport.

I també podeu anar al JazzSi Taller de Músics del passatge Requesens, on hi teniu Jazz els dilluns i els dimecres, aquest darrer amb Jam Session. I no us oblideu de la Nova Jazz Cava on a partir dels dijous, amb la Jam Session, s’hi fan concerts cada cap de setmana amb els diumenges oferint l’espai per a projectes mes populars.

Seguim amb un altre dels temes que no es varen arranjar a posteriori, tema a tempo una mica més viu, i que serà el magnífic tema dels súper coneguts Richard Rodgers i Oscar Hammersteim II, música i lletra, respectivament...

4.- The Surrey with the fringe on top     (Rodgers & Hammersteim)   5m26s

La idea era buscar l’original sense retallar-ne la durada, però el que va passar és que en el directe i abans que s’acabi el tema, l’speaker del local va intervenir parlant dels músics, i així és que això és el que van escapçar. Gran tema de Rodgers car aquí no hi ha lletra, que de ben segur devia ser molt maca. I és que aquesta és una cançó composta el 1943 pel musical Oklahoma! essent-ne la segona en sortir a la palestra. Com moltes o quasi totes les cançons dels musicals, ben aviat va esdevenir un estàndard interpretat pels músics de jazz de l’època on cadascú li donaria el seu particular tarannà com va fer Wes Montgomery el 1965 en aquest memorable concert en directe, a tot swing que per això tenia la millor base rítmica del moment. Quin gust escoltar-lo net, sense els arranjaments afegits a posteriori, i sentir l’escalf dels aplaudiments del públic.

Una altra meravella d’interpretació d’aquest memorable guitarrista que tant li agradava al Jordi Lliuret a qui mai li podré agrair prou el seu amor pel Jazz. De fet els agraïments són per la Marta Sugrañes que va pensar en mi per a guardar i difondre el llegat musical del seu cosí. Heu pogut escoltar el típic so de la guitarra de Wes tocant les cordes amb el dit gros de la mà dreta, mentre que amb el de la mà esquerra feia una mena de celleta. Una altra característica era tocar a la vegada cordes octavades aconseguint també un so molt personal. Els seus solos tocant les cordes individuals tenien també el seu segell personal per sonoritat un tan fosca però també pel seu magnífic fraseig i llenguatge jazzístic, el d’un autodidacta.


Recordeu que si us agrada la lliure improvisació podeu entrar al web de www.discordianrecords.bandcamp.com  i veure el catàleg d’aquesta editorial dirigida per l’amic El Pricto on hi trobareu de tot i més relacionat amb la lliure improvisació, conduccions, free jazz, o quelcom inclassificable.

Un altre espai on anar és al Big Bang del carrer Botella, al Raval. Cada cap de setmana s’hi fan unes Jam Sessions magnífiques. Els divendres hi trobareu a Luca Tondena, Jim Monneau i Ramiro Rosa i els dissabtes a Samuel Marth al capdavant d’una formació Dixieland. I els dilluns també podeu anar al Jazzman on hi sol haver el gran Pere Ferré Trio. Els dijous també s’hi fan concerts.

Bé, acabarem el programa d’avui dedicat a Jordi Lliueret amb el tema de John Coltrane súper fast i que potser per això no el varen fer arranjar, el magnífic i modern....

2.- Impressions       (John Coltrane)       5m06s

Quin luxe de tema i què bé que l’hàgim pogut escoltar sencer tal i com es va enregistrar el 1965 en el Half Note de New York. "Impressions" és un estàndard de jazz compost per John Coltrane. Si bé Coltrane només va gravar la composició dues vegades a l'estudi, el 20 de juny de 1962 i el 6 de març de 1963, editats en el pòstum “Both Directions at Onze: The Lost Album”, la va gravar moltes vegades en viu, començant pel compromís que tenia amb els del Village Vanguard al 1961. Aquestes actuacions van produir la tercera pista en l'àlbum del mateix nom de 1963, així com altres dues versions disponibles a The Complete 1961 Village Vanguard Recordings. Existeixen almenys una dotzena de presentacions en viu en diversos àlbums en viu fins a 1965 i estem parlant de John Coltrane i aquest impressionant tema. La seva seqüència d'acords és idèntica a la del "So What" de Miles Davis (16 compassos de D Dòrica, 8 compassos d'Eb Dòrica i 8 compassos de D Dòrica) en el més pur estil modal. Les dues cançons s'originen de la versió d'Ahmad Jamal de 1955 del "Pavanne" de Morton Gould.

I quina empenta que té aquest tema i quina li dóna el Wes en aquesta interpretació a tempo viu, quasi que més que el tema original. És clar, que en els molts enregistraments d’aquest tema en directe els tempos varen ser molt diversos. La melodia curta dóna pas a les improvisacions i que en aquest cas són exclusivament del genial guitarrista el qual ha desenvolupat una gran creativitat tenint en compte que estem parlant de tres acords i tres escales, com hem vist abans. La base rítmica està imparable bàsicament per contrabaix i bateria i quasi imperceptible el so del piano de Kelly. Algunes veus parlaren d’una no gaire bona relació aquell dia entre aquest i Montgomery, cosa que no sabem certament. La improvisació del genial guitarrista circulà des del solo directe a la corda fins els moments dels acords i també a les dues notes octavades, creació pròpia. En fi, un magnífic tema de Coltrane que Wes Montgomery va “clavar” en aquest concert en directe al Half Note de Nova York un dia del 1965, ja fa una estona.

Doncs ja hem acabat el primer programa de la onzena temporada dedicat a un gran aficionat al Jazz que ens va deixar el 2018, en Jordi Lliuret. De nou agrair-li a Marta Sugrañes que em confiés el llegat del seu cosí Jordi i que sàpiga que està en les millors mans, en les millors oïdes i que aniré fent programes dedicats a la seva música.

Doncs res, que us recordo que aneu a veure jazz  en directe a llocs com Jazz Club La Vicentina, La Traska Truska, Jamboree, Jazzsi, 23 Robadors, Guzzo, New Fizz, Nova Jazz Cava, Campari Milano, JazzMan, Sinestesia, Big Bang, La Farola, el Maki, etc, etc, i que mireu d’adquirir discos, els d’aquest programa i els dels músics que fan Jazz, aquesta música tan minoritària i minoritzada pels mitjans, i si és de músics locals, millor.

Abans d’acomiadar-me us recordo també que comencem la onzena temporada al Jazz Club La Vicentina i ho farem de nou al Molí dels Frares. Com sempre, la trobada és a les 22h, l’entrada és gratuïta i patrocina l’Ajutament de Sant Vicenç dels Horts. Esperem que amb el nou consistori puguem seguir amb la mateixa programació, que jo crec que sí. Tindrem als De Diego Brothers, amb Víctor de Diego, saxo tenor; Juan de Diego, trompeta; Abel Boquera, orgue Hammond i Caspar St. Charles, bateria. Ens hi veiem.

Doncs ara sí, ho deixem aquí, gràcies per ser-hi aquí o al blog del programa que ja sabeu què és www.jazzclubdenit.blogpspot.com.es i jo mateix Miquel Tuset i Mallol qui l’ha realitzat, xerrat pels descosits d’interessos comuns, i seleccionat les seves músiques, us espero la setmana vinent, si podeu, voleu i en teniu ganes i us desitjo molt bona nit i bon Jazz Club de nit en el Jaç de cadascú.
Miquel Tuset i Mallol.

0 Comments:

Post a Comment



 

blogger templates |