Bona nit a tothom i benvinguts totes i tots al programa nº 174 de Jazz Club de Nit, programa que fem des de Ràdio Sant Vicenç 90.2 i que podeu escoltar online a l’adreça: http://radio.santvidigital.cat/home/radio-online

El programa d’avui el dedicarem a dos trompetistes tot i que el segon va ser més aviat cornetista i/o intèrpret de fiscorn. El primer és Paul Evans, anglès establert a la península en moviment constant entre València, Barcelona, Madrid i el País Basc, més o menys com tots els músics del país. El segon és l‘estimat i recentment desaparegut Kenny Wheeler, gran mestre que ens ha deixat als 84 anys i al qual li farem el nostre particular homenatge.

Paul Evans va néixer a Anglaterra el 1973 mostrant el seu interès i aptitud per la música a primerenca edat. Va començar a tocar la trompeta quan tenia set anys i als onze va aconseguir una beca del Conservatori de Kent. El 1991 va ser cridat pel British Council for Prevention of Blindness per tocar la peça del Messies de Haendel "La trompeta sonarà", al Royal Albert Hall amb el director Brian Wright. En la seva adolescència va tenir la sort d'estudiar amb alguns dels més importants professors de trompeta incloent Ray Simmons i Ray Allen. Amb el seu talent reconegut com a intèrpret clàssic, va aconseguir dues noves beques per al Ghildhall School of Music i la Royal Academy of London. Va ser després de rebre diverses jazz master classes quan la passió de Paul es va dirigir cap al jazz. En sis mesos va aconseguir ser finalista al Young Jazz Player d'aquest any tocant des de llavors en quatre continents i uns trenta països.

Però va ser amb la seva marxa a Espanya el 2000 quan Paul es va introduir veritablement en el món del jazz, tocant amb llegendes de l'era de les big bands com Eric Delaney, Denis Lotus i Mike Smith.

El 2003 Paul es va integrar en l'escena jazzística espanyola tocant amb músics com Joan Soler, Perico Sambeat, Llatí Blanc (Sedajazz), Ximo Tébar, Ramon Card, Mark Nightingale, Mike P. Mossman, Greg Hopkins, Alex Blake, Jesus Santandreu, David Pastor, Soledad Jiménez i Celia Mur. Paul és àmpliament reconegut pel seu lirisme i pel seu sòlid so. Amb les seves arrels en la música clàssica, la seva versatilitat i la seva tècnica li han permès desenvolupar un estil personal, ja sigui tocant en directe com en estudi. El disc es diu....


“ANSWERS ON A POSTCARD”
Paul Evans Group

Enregistrat als estudis Mat Media per Eugenio Garcés i Fernando Brunet.
Editat per Mat Music.
Produït per Fernando Brunet per a Mat Music.

Paul Evans, trompeta i fiscorn
Latino Blanco, saxo baríton (temes 2 i 7)
Jordi Francés, vibràfon (tema 6 i 9)
Jordi Vila, contrabaix (temes 2,4,5,7,9,10 )
Peter Guscott, contrabaix (temes 1,3,6,8 )
Toni Berenguer, trombó (temes 1 i 8)
Jeff Jerolamon, bateria

Escoltem ja el primer tema més melòdic del disc i anirem pujant rítmicament...un tema del Jeff Jerolamon i Brian Traver

5.- I’m still thinking of you                (J.J & B.T.)                6m54s

Doncs ja vegeu quin so més dolç ens transmet el Paul amb el seu fiscorn..Una preciosa balada a contrabaix, escombretes i metall. En Paul demostra una tècnica impressionant i ben bé es nota la seva primera escola clàssica.

Ens diu el mateix Paul.... Després de tenir l'oportunitat de gravar un àlbum amb Fernando Brunet, vaig començar a pensar en el concepte de respostes en una postal. El nom del títol i el tema general ha vingut de les meves experiències durant el viatge i la inspiració de tocar amb una varietat de cultures musicals locals.

Seguim amb el següent tema...el segon del disc..un tema de Paul Evans amb la col·laboració de Latino Blanco al saxo baríton..

2.- Wichway              (P.E.)              5m31s

Un tema ja amb un molt bon swing i un walking del contrabaix precís i marcat per l’acompanyament del company a la bateria, que sempre és en Jeff. Un bon solo d’en Paul per després seguir-lo al contrabaix en Jordi Vila i després el Latino al baríton. Després de nou el tema i per anar-lo acabant i fer-ho de cop.

Aquest CD conté una barreja d'estats d'ànim i sentiments amb sons provinents d'Austràlia, Marroc i l'Índia. Una altra font d'inspiració prové d'alguns dels músics Valencians talentosos amb els quals he estat tocant amb el pas dels anys.

Per seguir amb el swing ho farem amb el tercer tema del disc, on en Paul juga amb la sordina a mode de wua-wua...en un tema també d’ell mateix...

3.- Slither       (P.E.)              3m55s

Els títols del disc estan pensats com una mena de respostes a una carta de la manera següent..in English...

I'm still thinking of you, said the lady in pink
She was wearing a tutu, can you see the link?
Why not and which way and where can you go?
When a squeaky trumpet blows, does anyone knows?
No way Jose, where on earth is this going?
Well slither me timbers, there's no way of knowing
Has he been incognito? Did you say that he has?
Well, maybe you shouldn't, as I thought this was Jazz
Sleeping late's what we love, romancing the moon
Oh yeah keep an ear out for the mobile tune
One day I think I'll get it, or go around the bend to
listen the Pete's in tune from beginning to end
Well that's about it, as far as it goes
Now all that's left are lots of live shows.

Encara estic pensant en tu, va dir la dama de rosa
Ella portava un tutú, pots veure l'enllaç?
Per què no, i de quina manera i on es pot arribar?
Quan una trompeta estrident et colpeja, algú sap?
De cap manera José, a la terra va tot això?
em llisqués fustes, no hi ha manera de saber
Ha estat d'incògnit? Vostè diu que ell té?
, potser no hauria, com jo pensava que això era Jazz
Dormir fins tard és el que ens agrada, romanços de la lluna
Oh sí mantenir una orella a terme per la melodia mòbil
Un dia, crec que ho aconseguiré, o anar al voltant de la corba de
escoltar el Peter entonat de principi a fi
això és tot el que passa
Ara tot el que queda són un munt d'espectacles en viu.


Seguim ara amb el tema de Peter Guscott....en la línia iniciada i continuada...

10.- Peter’s in Tune             (P. G.)            5m34s

Que ens diu que el Peter està ben entonat, i tant que sí que ho està, entonació perfecte al contrabaix i bon swing acompanyat pel Jeff.  Després el Paul mostrant el seu poder en potència i suavitat ara amb la trompeta.

Escoltem ara el tema que es pregunta si la bossa te swing...o similar....

9.- Is the bossa swinger                  3m20s

Un magnífic tema amb una melodia un pèl entremaliada que serveix per iniciar un altre tema ple de swing. Estem escoltant temes amb un clar exponent post Bop amb subtileses d’un cert regust antic i de molta qualitat.

I seguirem amb aquest projecte, ara ja amb algun tema força més viu i que serà un altre tema de Paul el magnífic tema

4.- No way José        (P.E.)              5m09s

Després d’iniciar el tema el Paul, el contrabaix enceta la seva seqüència per després el mateix Jeff a la bateria demostrar la seva vàlua, un tema a trio de trompeta, contrabaix i bateria.

Seguim ara amb el tema Incognito que inclou la participació del vibrafonista Jordi Francés amb un inici força impressionant per després deixar la formació a trio i amb el so de la sordina a la seva trompeta. Un swing endimoniat remarcat pel walking del contrabaix i les escombretes del Jeff. Un tema força vital i amb una empenta remarcable  d’estil bopper total amb una gran intervenció del Jordi al vibràfon.

6.- Incógnito              (P.E.)              4m14s

Seguim amb la mateixa ona creixent del ritme amb un altre tema del Paul ara amb la col·laboració del Latino Blanco al saxo baríton i el trio de baix, metall i bateria...

7,. Maybe you shouldn’t       (P.E.)              5m39s

Un tros de tema on l’inici entretallat a combinació del baríton i la trompeta donen pas després a un tempo vital amb força swing, tema on la combinació de saxo al solo i un romanent de trompeta a notes llargues fa patxoca. Després de nou el trio base per lluïment de cadascun dels membres, en especial el solo de Paul, que és impressionant a la vegada que el baríton l’acompanya amb notes llargues i sense molestar. Segueixen els “quarts” per lluïment del bateria Jeff i amb metall i canya alternant-se. Així arriben a la coda on es tornen a trobar amb el ritme entretallat i així acabar el tema.

Els darrers discos del Paul...
Paul Evans quartet - Answers on a postcard, aquest mateix...
Trio plus one - When lights are low.  Paul Evans amb Quartet
Paul Evans - Traditional Jazz Group.
Paul Evans - One day at a time.

I acabem amb el primer tall del disc, que no és cap tall, que és o serà compacte i que també és del Paul...

1.- Why Not               (P.E.)                         6m07s

Un inici tallat amb que serveix de melodia per després deixar pas al convidat en aquest tema, el Toni Berenguer al trombó, grandíssim trombonista...després del solo del qual s’inicia el tema més swingat com si d’un altre tema es tractés...i segueix el trombó amb la mateixa història anterior....i perquè no?....sembla que ens vulgui fer entendre el mateix Evans....perquè no podem jugar d’aquesta manera...i es torna a repetir ara amb un tempo força més viu, un pèl salsero. I ja per acabar tornar a la melodia tallada i fer el tema ja per acabar-lo definitivament i de cop.

Acabem amb el Paul per continuar amb el Kenny. No us llegiré la biografia i al blog però hi penjaré la que he traduït del Dictionnaire Du Jazz de Phillippe Carles, André Clregeat i Jean-Louis Comolli.


Biografia de Kenny Wheeler:

Kenny Wheeler va neixer a Toronto el 14 de gener de 1930 i ens va deixar el 18 de setembre de 2014 a l’edat de 84 anys. Sembla que els darrers anys de la seva vida ho va passar força malament i la seva situació personal havia mobilitzat el món del Jazz que fins i tot li van organitzar concerts benèfics a Canadà, on havia tornat a viure.

Trompetista, cornetista, compositor i arranjador, el medi familiar li va ser molt favorable ja que la família estava farcida de músics semi professionals. Als 12 anys va començar a tocar el fiscorn en una orquestra de cadets militars a Windsor. A l’escola va formar part d’una petita formació de Jazz. Després de la 2ª guerra mundial la seva família s’instal·la a St, Catherine. Ell, que fins llavors s’havia interessat per Buck Clayton i Bobby Hackettt descobreix el Bebop tot i escoltant al pianista local Art Talbot. A partir de llavors s’interessa per Dizzy Gillespie, Miles Davis, Fats Navarro, Howard McGhee i Kenny Dorham. Va sovint a Niàgara per escoltar els músics que hi toquen. És llavors que comença a estudiar harmonia i trompeta al conservatori de Toronto, i quan toca poc però escolta molta música. El 1952, després de passar per la Universitat McGill de Montreal decideix emigrar a la Gran Bretanya i degut a la impossibilitat d’entrar als estats units per qüestions d’immigració d’aquell país. Va voler marxar amb el seu amic i posteriorment cantant, periodista i crític musical Gene Lees, al final però, sembla que aquest darrer no va fer el viatge. Abans havien intentat fer un duet sense gaire èxit pel cantant, sembla.


En arribar al regne unit no li va ser fàcil viure i va haver de treballar a correus tot i que finalment va poder tocar en les Big Band de Roy Fox, Vic Lewis, la del clarinetista Karl Bariteau i saxofonista  Tommy Whittle i en la de Buddy Featherstonhaugh. Les seves primeres gravacions les fa amb les tres darreres formacions. Amb la Big band de Johnny Dankworth (1959-1965) és on comença mostrar el seu talent composant i arranjant i te l’ocasió de tocar al Festival de Newport. Durant 6 mesos estudia composició amb Richard Rodney Bennett i algunes classes de contrapunt amb Bill Russo. Al voltant dels anys 60s toca amb Ronnie Scott, Joe Harriott, Tubby Hayes, Friedrich Gulda i en la Clarke-Boland Big Band. En aquesta època connecta amb el Free Jazz amb John Stevens i la Spontaneus Music Ensemble, (1968-1971); després ho fa amb el sextet de Tony Oxley, anys 1969-1971, al costat d’Evan Parker, Derek Bayley, Paul Rutherford, Jeff Clyne, Dave Holland, etc..El 1967 enregistra amb la Big Band de Johnny Dankworth i a partir del 1969 participa i experimenta en formacions de Jazz-Rock i treballa amb Mike Gibbs, Ian Carr, Bill Bruford, John Surman, Mike Westbrock, Chris McGregor i el “brotherhood of breath” Philly Joe Jones. Els primers anys 70s forma una Big Band amb gent de l’avant-garde anglesa (Derek Bayley i Evan Parker) amb una existència intermitent editant “Song for someone”, el 1973. El 1972 però, entra a la Globe Unity Orquestra, toca i enregistra amb el quartet d’Anthony Braxton, aleshores instal·lat a París, (1973-1976) amb discos com “New York”, la tardor de 1974; “Five Pieces”, 1975 i “Creative Music Orquestra”, 1976, i acompanyat de Dave Holland i Barry Altschul. El 1975 enregistra per primer cop com a líder el disc que esteu escoltant, Gnu High, amb Keith Jarrett, Dave Holland i Jack DeJohnette pel segell ECM de Manfred Eicher. Posteriorment crea el trio Azimuth amb John Taylor i Norma Winstone. Enregistra el mateix any “Deer Wan” amb Jan Garbareck, John Abbercrombie, Ralph Towner, Dave Holland i Jack DeJohnette.

Se’l  pot trobar en el United Jazz and Rock Ensemble el 1979, any on també enregistra Around 6 amb Evan Parker, Eje Thelin, Tom Van Der Geld, Jean François Jenny-Clarke i Edward Vesala. Fa una tourné per Alemanya amb Andy Lumppe, piano; Hugo Reed, saxos; Reiner Linke, contrabaix i Wolfgang Eckart, bateria. També toca en quartet amb Parker, Barry Guy i Paul Lytton. També col·labora en les formacions dels americans que venen a Europa com George Adams, Paul Motian, etc..i dirigeix diversos grups i Big Bands. A  partir del 1983, tot i continuar col·laborant amb Globe Unity, Azimuth i la Concert Jazz Band de George Gruntz, és membre actiu del quintet de Dave Holland i solista convidat amb l’Henri Texier. A la primeria dels anys 90s forma un quintet amb Holland, Abercrombie, Taylor i Erskine.

Trompetista i sobretot cornetista, Kenny Wheeler s’ha forjat un estil molt poètic on empra el Jazz i la música contemporània. Se’l reconeix per la seva estètica refinada i per la seva sonoritat treballada amb un punt de reverberació, per la seva considerable tessitura de tres octaves i mitja i per un fraseig amb remolins on hi ha la llibertat i rigor rítmic.

Alguns dels discos de Wheeler...”The Windmill Tilter”, 1968; “Song fot Someone”, 1974; “Gnu High”, 1975; “Ensemble Fusionaire”, 1976; “Peace for Five”, 1977; “May we go around”, 1979; “Foxy Trot”, 1983;  “Breathtaking”, 1985; “Welcome”, de Claudio Fasoli, 1986; “Blues for C.M.” de Dave Holland, 1987 i “Music for large and small ensembles”, 1990.


“GNU HIGH”
Kenny Wheeler

Editat per ECM el 1975                ECM 1069
Enregistrat el juny de 1975 als Generation Studys de New York.
Produït per Manfred Eicher.

Kenny Wheeler, fiscorn
Keith Jarrett, piano
Dave Holland, contrabaix
Jack DeJohnette, bateria

Totes les composicions són de Kenny Wheeler.

Aquest és un disc de vinil que un servidor ha digitalitzat i que espero que us agradi, ja què és un dels referents de la música de Wheeler. Disc comprat a Andorra i que em va costar 475 pts a Transbord o a Comando, ja fa una carretada d’anys i que crec és prou adequat per retre-li el nostre homenatge.

Sobre el disc ens diuen els de All Music...

Quan Kenny Wheeler es va expatriar des del seu Canadà natal a Anglaterra, no va ser notícia de primera plana. Però després de la distribució d’aquest magnífic disc, GNU HIGH, es va convertir en una figura del jazz contemporani i va ser reconegut, reverenciat i admirat. Va tocar el fiscorn exclusivament en aquest projecte i va ser el seu debut en el segell ECM. Els tons mel·liflus  i la riquesa d'idees de Wheeler van arribar a la seva plenitud. Ja sigui amb la col·laboració de Manfred Eicher o en solitari, el fet de fer aquest disc amb gent com el pianista Keith Jarrett, el baixista Dave Holland i el baterista Jack DeJohnette va ser un cop d’efecte genial. Aquests tres gens donen suport a la manera de fer de Wheeler. "Heyoke" és una peça abundant en lapses de silencis dins d’aquests prop de 22 minuts. Aquest vals cadenciós és alhora d'estil atmosfèric i commovedor, bastant fresc i creatiu per tornar-se més dramàtic a prop del final d'aquesta obra magna. Tot està alimentat pel swing reinventat de DeJohnette. El ploriqueig vocal de Jarrett es manté sota control, i tot passa tranquil·lament inspirat en un espai-temps Zen."Gnu Suite" es fa de manera similar en un ritme gens forçat 4x4, però Wheeler està força més animat. Hi ha un súper solo d'Holand abans que el grup es fongui en un discurs que sura i flueix de nou de manera lliure, Free. L’especial tema "Smatter" de poc menys de sis minuts funciona millor, no només per una possible difusió a les ones, sinó també en la concisa construcció melòdica per mitjà de la persona  real i feliç que Wheeler retrata. Melodia pura, repetides i arrelades frases de set notes inserides en conjunts dins d'aquesta melodia fan que sigui diferent de la resta de temes. També identifica clarament la postura càlida i cool que només Wheeler exerceix, fent música aparentment simple i profunda. Sens dubte es tractava d'un punt de partida propici, encara que de llarg alè, per a un artista màgic el so i intel·ligència del qual varen captivar la imaginació de tants companys músics i oients des d'aquest disc en endavant.

Els temes del disc són només 3, trobant-nos el Heyoke de 22 minuts però que es veu clarament que hi ha una subdivisió i per tant escoltareu l’Heyoke1 i l’Heyoke2. A la cara B tenim el tema comentat abans, tema especial, Smatter tema de prop de 6 minuts que s’aparta una mica de la resta i l’altre tall del disc Gnu Suite, és realment una suite de 4 moviments i que també escoltareu.

Anem doncs a escoltar ja el Heyoke primera part....que ho gaudiu...Ara bé, considereu que ens disposem a escoltar una música, un Jazz, gens convencional i més aviat i del tot contemporani....i si penseu que es va enregistrar el 1975 doncs situeu-vos en el context del Jazz progressiu, avant-garde que es feia a l’època i deixeu-vos portar per tot el ventall sonor que ara mateix està a punt de començar....

1A Heyoke, primera part     (K.W.)             11m41s

Quina entrada més lírica la del Kenny mostrant-nos tot el seu poder i mestria, oferint-nos amb claredat la melodia ja amb tota la seva força, per després embrancar-se en el seu brutal solo, el qual dóna pas a la intervenció de Keith Jarret, un pianista identificable aleshores i sempre, percudiu i sempre melòdicament modern, amb les seves característiques  intervencions vocals, i suportat per dos mestres com el Holland i DeJohnette. El primer d’aquests enceta la seva aportació individual al tema recolzat pels tocs al Ride clars i precisos del Jack...i ja Tornant tots a la melodia per deixar pas a la intervenció del Keith i presentar-nos un piano solo com si d’un nou tema es tractés. Delicades notes al més pur classicisme romàntic van acabant aquesta primera part del Heyoke.

1A Heyoke, segona part     (K.W.)             9m29s

Una segona part iniciada per un Wheeler amb frases curtes a mode de licks melòdics per seguir desenvolupant un tema que rítmicament es veu força enriquit per l’aportació imaginativa de DeJohnette, Jarrett i  Holland. Després que el líder s’hagi esplaiat suficientment, és Jarrett qui segueix  amb l’evolució del tema, mentre la resta de companys fa com si res hagués passat. Ells dos segueixen enriquint amb la seva imaginació la magistral intervenció d’un Jarret, aleshores força jove, i que tindria una fructífera i encara llarga col·laboració amb el segell ECM que tant va ajudar a crear. Després hi torna Kenny per fer només algunes frases introductòries al genial desenvolupament de sons diversos dels magnífics plats de DeJohnette. Jarrett tanca l’estructura sonora de Jack encetant el camí definitiu cap al final que es presenta ràpidament...


Quin tema aquest Heyoke, complexa i complet on m’he atrevit a dividir-lo en dues parts la qual cosa m’ha sembla bastant evident, no sé a vosaltres que us haurà semblat.

Escoltem ara el tema diferenciat, el Smatter, tema força més viu i positiu tot i la càlida entrada de Wheeler.

2B.- Smatter             (K. W.)            5m46s

Un tema que s’inicia vitalment després de la comentada entrada de Wheeler, a un tempo força potent i on ja sense pensar-s’hi gaire es desferma, es desfermen tots tres desenvolupant la curta melodia. Una melodia formada per frases curtes i no tant que serveix al líder com a tema i excusa per una posterior evolució cap a estructures diverses. Jarrett, inicialment delicat i sobri es desferma igualment recolzat sense dubtar-ho per la resta de la secció rítmica. Això però s’apaga sobtadament i ens retrobem el lirisme clàssic d’un Jarrett inspirat. Després torna el tema amb tota la formació, a ritme adequat per acabar el tema sobtadament..


El disc s’acaba amb la Gnu Suite, una suite que consta d’un sol tall en el disc, però que és evident que està formada per 4 moviments que escoltareu tot seguit, ara el primer i segon moviment de la Gnu Suite:

 3B.- Gnu Suite 1er mov       (K. W.)            1m26s
3B.- Gnu Suite 2n mov        (K. W.)            4m46s

El primer moviment, delicat amb Wheeler i Jarrett sols per seguir amb el segon moviment amb tota la formació i amb un punt de swing que ens farà bellugar el cap tot i seguint la cadència rítmica...on els solos de Wheeler i Holland, el d’aquest totalment sol i brutal, se succeiran, per tornar a la melodia i acabar amb tot el màxim esplendor.

I ara el tercer i quart moviment de la Gnu Suite

3B.- Gnu Suite 3er mov       (K. W.)            4m39s
3B.- Gnu Suite 4rt mov       (K. W.)            1m32s

El tercer moviment és iniciat per Jarrett i la resta de la secció rítmica per després desenvolupar la melodia tots quatre, una melodia també de frases curtes i deixar pas a Jarrett en el seu solo, magnífic, i que dóna pas al del gran bateria DeJohnette per acabar el tema tots plegats...I el 4rt moviment, iniciat també per Jarrett i recolzat pels sons interestel·lars dels plats de DeJohnette, un moviment delicat ideal per acabar la suite, disc i programa.

Un programa que espero que us hagi agradat força i on el metall ha estat el protagonista, primer amb el músic anglès Paul Evans el qual ens ha presentat el seu nou projecte i després amb la calidesa i potència d’un magnífic músic que ens ha deixat fa quatre dies. Malauradament els temps finals de la seva existència no van estar gens fàcils i fins i tot la comunitat internacional de músics va organitzar concerts a Canadà a fi i efecte de recaptar fons per ajudar-lo a sortir de la situació que finalment l’ha dut a la mort.
Miquel Tuset i Mallol.

0 Comments:

Post a Comment



 

blogger templates |