Programa nº 171 dedicat a Charlie Haden.....i a la seva gran obra musical i política....ens va deixar l’11 de juliol, fa quatre dies mal comptats i jo m’apunto també a l'homenatge com molts altres companys de les ones han fet....

O sigui que bona nit amigues i amics ...estem a Jazz Club de Nit, a Ràdio Sant Vicenç 90.2 i per online a l’adreça:


Benvinguts al penúltim programa de la temporada dedicat íntegrament a Charlie Haden...un home compromès amb els valors humans i les llibertats dels pobles ja de ben aviat.  De fet el maig del 68 devia ser el detonant, ho va ser de moltes coses, i el 1969 ja va muntar la seva Liberation Music Orquestra....
però tot va començar amb l’afició  de la família a cantar i ell de jovenet cantava temes de folk, country, una música que s'anomenava “Hillbilly music”, i ho va fer sembla que des dels 22 mesos fins els 15 anys. Va ser el 1951 quan la família es va desplaçar a Omaha que el seu pare el va portar a una de les sessions del Norman Granz “Jazz at the Phillarmonic” on va poder veure i escoltar a Charlie Parker i d’altres, i on la seva fina orella va saber descobrir les línies del Blues incorporades. Aleshores se li va detectar una poliomelitis bulbar que li va afectar la part posterior del coll i la llengua havent de fer llit durant la resta de l’any. Temps que va aprofitar per escoltar Jazz sintonitzant les diferents emissores. Una vegada curat, va veure que la seva carrera de cantant s’havia acabat i va decidir-se pel contrabaix pel seu so profund i per haver escoltat llargament a Paul Chambers.

Una influència important va ser la del pianista Hampton Haves, ja que després d’escoltar-lo en un dels seus discos i aconseguir una beca va entrar a Westlake College of Music a Los Angeles. En aquesta ciutat es va trobar amb Red Mitchell, també baixista, i aquest li va demanar si el podia substituir en un bolo a una hamburgeseria modernista, Tiny Naylor’s al Sunset Bulevard...la resta de músics eren Art Pepper i Sonny Clark. Pepper va flipar i el va fer tocar el dia següent i Clark va ser substituït per Haves.

Haden sentia que el jazz estava perdent les seves arrels folklòriques i qualitats de narració de històries, sobretot quan es tractava dels solos improvisats. Quan es va assabentar que l’Ornette Coleman tractava de tocar amb el grup de Gerry Mulligan al Haig a l'estiu de 1958, en escoltar-lo, immediatament va sentir un parentiu amb Coleman i els seus esforços. Després que li presentessin l’Ornette Coleman uns dies més tard, aquest va convidar Haden per assajar a casa seva durant tres dies. A continuació, es van afegir Don Cherry i Billy Higgings. Quan Neshui Ertegun d'Atlantic va sentir el grup, els va fer signar amb el seu segell. El que va seguir van ser quatre àlbums de Coleman i Haden que van sacsejar el món de jazz. Coleman i l'enfocament del free jazz de Haden era i continua sent incòmode per a l'oient, però la seva expressió ve d’un lloc molt personal i emotiu. En lloc de tocar línies explosives o improvisar ferotgement ràpid en el baix, Haden va crear línies càlides que harmonitzaven amb Coleman anticipant-se en tot moment.
I doncs com que estem parlant de la relació de Haden amb Coleman ben bé ens convé escoltar algun tema d’aquesta època, i ho farem amb el disc editat  el 1959 per Atlantic Records, el “The Shape of Jazz to Come” enregistrat el 22 de maig de 1959 a Radio Recorders a Hollywood, Califòrnia i produït per Nesuhi Ertegun....


és el tercer àlbum d’Ornette Coleman, el seu debut en el segell i el seu primer àlbum amb el seu quartet de treball. Dos outtakes o temes que es van desestimar durant la sessió, "Monk and the Nun" i "Just for You", serien més tard alliberats i editats en la dècada de 1970 en les compilacions Twins i The Art of the improvisers, respectivament. El 2012, la Biblioteca del Congrés Americà va agregar el disc al Registre Nacional d'enregistraments.
La formació de quartet amb:

Ornette Coleman - saxo alto
Don Cherry - corneta
Charlie Haden - contrabaix
Billy Higgins – bateria

Un disc amb els temes següents, tots temes de Coleman:
A la cara A:
1.         "Lonely Woman"  4:59
2.         "Eventually"              4:20
3.         "Peace"                     9:04

A la cara B:
1.         "Focus on Sanity"     6:50
2.         "Congeniality"           6:41
3.         "Chronology"         6:05

I del qual podreu escoltar seguits el Lonely Woman i  el Chronology...11m05s


Aquest va ser el naixement d'un nou tipus d'articulació del baix que Chambers, Charles Mingus i Scott LaFaro anteriorment havien estat explorant, un estil de conversa en la qual el baixista manega dos treballs: el del metrònom a l'escenari amb l'establiment d'un pols ferm i esmorteït per als altres intèrprets   i el d’un intèrpret que es pogués relacionar amb els altres instruments i donar-los suport amb l'harmonia inventada per contrarestar la seva expressió melòdica.

Haden va passar els propers 50 anys tocant i gravant amb una increïble àmplia gamma d'artistes des de Denny Zeitlin, Keith Jarrett i Geri Allen a Ringo Starr, Ginger Baker, Yoko Ono i Norah Jones. Va formar bandes i orquestres i va actuar en duos, el format que més li agradava, perquè l'audiència podia sentir-lo millor, la qual cosa també el va fer notable. Ell va entendre les limitacions del baix, ja què els oients trobaven que era el menys carismàtic de tots els instruments de jazz, en gran part perquè no podien sentir l'instrument sense tenir una personalitat diferent en mans de d’artistes. El que és més, els solos de baix poques vegades van estar apreciats, i molts fans els trobaven perseverants i tristos en comparació amb altres solos d'altres instruments.

Amb totes aquestes adversitats en contra, Haden se les va arreglar per trobar una forma atractiva de tocar el seu instrument, basant-se en gran mesura en l'art de la narració simplista popular i la calor suau que havia estat un segell distintiu de la seva família en cantar himnes i la música country el 1940. El Free Jazz  mai ha estat una escolta fàcil. Hi ha aparentment poca lògica o cap patró del que s'està reproduint, la tonalitat sovint sona dura i hi ha poc o res a taral·lejar o recordar en termes d'una melodia coherent. I no obstant això, hi ha bellesa en el caos.

Ens diu també l’autor del text, que tornant a escoltar els discos que van fer Haden i Coleman se n’adona que li és molt més fàcil seguir la música que van fer escoltant-se les línies de baix de Haden, utilitzant-ho com si d’una mà amiga es tractés...
El 2010, els símptomes de la poliomielitis anterior d'Haden van tornar, i es va trobar que li era difícil empassar i menjar. La seva última actuació pública va ser el 2013. Tant de bo jo hagués tingut l'oportunitat d'entrevistar-lo.

Aquest magnífic text, introductori a l’obra de Haden està extret i traduït del JazzWax i escrit pel Marc Myers.
  
Parlarem de la Liberation Music Orquestra....del Quartet West....dels discos de la ECM amb Keith Jarrett....i etc...etc...de la col·laboració amb el gran pianista cubà Gonzalo Rubalcava...de la seva col·laboració amb la The Jazz Composer’s Orquestra amb discos que ja he posat en anteriors programes....

Com que el proper programa i últim de la temporada seguirem amb el Charlie Haden, ja us dic també que el compartirem amb la cantant de casa nostra la Lucy Lummis, la qual ha realitzat un magnífic disc anomenat “With the best in town”, que properament presentarà al Palau de la Música...i que sapigueu que pels oïdors que ens escoltin hi haurà 4 entrades reservades, gràcies al Roger Font, mànager de la Lucy...serà qüestió d’estar al lloro pel Facebook....



De la Liberation Music Orquestra fundada el 1969 i amb un primer disc del tot reivindicatiu i amb espurnes del Free Jazz que tant li agradava... la inspiració del qual li va venir de les músiques i cançons que es cantaven durant la Guerra Civil, on hi va incloure tres de les cançons que es cantaven i que són la trilogia del "El Quinto Regimiento", "Los Cuatro Generales", i "Viva la Quince Brigada", les quals són velles cançons populars a les quals se’ls hi va canviar la lletra durant la guerra i per ordre serien “El Vito”, adaptada anteriorment per Coltrane com a “Ole”, després “Los Cuatro Muleros”, on el Federico Garcia Lorca li va posar la lletra de “Ay Carmela”. Després hi ha peces de l’Ornette Coleman, de la Carla Bley i també del Charlie Haden...



I tota la formació amb:
Perry Robinson - clarinet
Gato Barbieri - saxòfon tenor, clarinet
Dewey Redman - saxo alt, saxo tenor
Don Cherry - corneta, flauta de fusta de bambú de l'Índia i flautes (3,5)
Michael Mantler - trompeta
Roswell Rudd - trombó
Bob Nord - corn francès, blocs de fusta a mà, anomenada corb, campanes, xiulet militar
Howard Johnson - tuba
Sam Brown - guitarra, guitarra Tanganyikan, piano de polze (1,3-7)
Carla Bley - piano, pandereta
Charlie Haden - contrabaix
Paul Motian - bateria, percussió
Andrew Cyrille - bateria, percussió (8)

Amb la llista dels temes del LP....

LP cara A:
"The Introduction" (Bley) / "Song of the United Front" (Brecht, Eisler) – 3:07
"El Quinto Regimiento" ("The Fifth Regiment") (trad., arr. Bley)
"Los Cuatro Generales" ("The Four Generals") (trad., arr. Bley)
"Viva la Quince Brigada" ("Long Live the Fifteenth Brigade") (melody trad., words Bart Van Derschelling) – 20:58
"The Ending to the First Side" (Bley) – 2:07

LP cara B:
"Song for Ché" (Haden) – 9:29
"War Orphans" (Coleman) – 6:42
"The Interlude (Drinking Music)" (Bley) – 1:24
"Circus '68 '69" (Haden) – 6:10
"We Shall Overcome" (Horton, Hamilton, Carawan, Seeger) 1:19

Escoltarem el tema dedicat al Ché, tema de Haden...9m29s



Un altre de posterior, ja el 1983 anomenat “The Ballad of the Fallen”, editat per ECM, amb cançons com Els Segadors i La Santa Espina que tenen els seus orígens ben definits anteriorment. Tot i que no parla explícitament de la Liberation Music Orquestra, es ben evident que ho és i també els membres d’aquesta Orquestra, tot i que hi ha alguns canvis, els sis primers que us anomenaré sembla que eren els intocables...amb Haden inclòs....

Carla Bley - piano, pandereta
Charlie Haden - contrabaix
Paul Motian - bateria, percussió
Dewey Redman - saxo alt, saxo tenor
Don Cherry - corneta, flauta de fusta de bambú de l'Índia i flautes (3,5)
Michael Mantler - trompeta
Sharon Freeman,  corn francès
Mick Goodrick, guitarra
Jack Jeffers, tuba
Steve Slagle, saxo alto, soprano, clarinet i flauta
Gary Valente, trombó

Amb la llista de temes tan emblemàtics

LP cara A:

1. “Els Segadors” (“The Reapers”) (tradicional) – 4:14
2. “The Ballad of the Fallen” (cançó popular de El Salvador) – 4:19
- “If You Want to Write Me” ("Si Me Quieres Escribir") (tradicional) – 3:55
- “Grandola Vila Morena” (José Alfonso) – 2:11
- “Introduction to People” (Carla Bley) – 3:55
- “The People United Will Never Be Defeated” (“El Pueblo Unido Jamás Será Vencido!”) (Sergio Ortega) – 1:40
3. “Silence” (Charlie Haden) – 5:49

LP cara B:

1. “Too Late” (Carla Bley) – 8:24
2. “La Pasionaria” (Charlie Haden) – 10:26
3. “La Santa Espina” (Àngel Guimerà/Enric Morera) – 6:58

Escoltarem La Balada dels Caiguts i la Santa Espina......11m19s


Entremig dels discos de la Liberation Music Orquestra, Haden va muntar el seu Quartet West i va editar 6 discos i posteriorment es va fer una magnífica compilació anomenada “The Best of Quartet West” on hi ha una sèrie de preciosos temes dels discos editats prèviament....editat el 6 de novembre de 2007...una formació estable a quartet amb algun canvi en la bateria....

Charlie Haden - contrabaix
Ernie Watts - saxòfon soprano, saxo alto, saxo tenor
Alan Broadbent - piano
Billy Higgins,  - bateria

amb temes tots bàsicament quasi balades dels diferents àlbums com són ara:

1.- Hello My Lovely                           6:51
2.- Body And Soul                            6:22
3.- First Song (For Ruth)                 7:01
4.- Our Spanish Love Song                    6:09
5.- Always Say Goodbye                6:38
6.- Where Are You, My Love?        6:46
7.- Here'S Looking At You              6:10
8.- Alone Together                           5:24
9.- The Left Hand Of God                7:49
10.- Lonely Town feat Shirley Horn            5:28
11.- Moonlight Serenade                9:14
12.- Wayfaring Stranger              4:22

Escoltarem un parell d’aquests temes, el primer el Wayfaring Stranger, tradicional americà que la família Haden cantava i que ell va cantar en aquest enregistrament.....després Our Spanish Love Song......10m31s


Abans de fer un altre disc de la Liberation va tenir temps d’enregistrar amb el ja força “cascat” Chet Baker el magnífic disc anomenat “Silence”, editat per Soul Note i enregistrat el 11 i 12 de novembre de 1987 als estudis CMC de Roma, tot just un any abans del seu “In Angel City” amb el Quartet West. La formació, altre cop a quartet va ser amb:
Charlie Haden - contrabaix
Chet Baker - trompeta
Enrico Pieranunzi - piano
Billy Higgins - bateria

I amb la llista de temes:
1.- "Visa" (Charlie Parker) - 5:48
2.- "Silence" (Charlie Haden) - 8:45
3.- "Echi" (Enrico Pieranunzi) - 6:09
4.- "My Funny Valentine" (Lorenz Hart, Richard Rodgers) - 5:39
5.- "'Round About Midnight" (Thelonious Monk) - 11:36
6.- "Conception" (George Shearing) - 6:00

Escoltarem Visa i My funny Valentine cantat pel Chet, que per tal i com estava de cascat va ser tot un mèrit....11m0s

Un disc homenatge a Baker ja a les acaballes de la seva existència el qual ens deixaria 6 mesos després...amb magnífics temes, com el mateix Silence de Haden, tema que molts li dedicaríem després de la seva mort.
Baker va tocar a ple rendiment el My funny i el Round, els quals havia tocat milers de vegades en els darrers 35 anys. En aquest disc descobrim a un gran pianista, desconegut aleshores, l’italià Enrico Pieranunzi, un home amb fortes arrels en la música clàssica i que abraça el Jazz d’una manera molt personal.

Escoltem doncs per acabar la primera part del programa dedicat a Charlie Haden el seu tem Silence el qual li dediquem a la seva memòria...

Silence           (C.Haden)      8m45s


Bona Nit i bon Jazz Club de Nit en el Jaç de cadascú. Miquel Tuset i Mallol.

0 Comments:

Post a Comment



 

blogger templates |