FREDDIE HUBBARD
Va ser un dels grans trompetistes de jazz de tots els temps. Freddie Hubbard va formar el seu so de la tradició de Clifford Brown i Lee Morgan i abans de principis dels anys 70 era immediatament distingible i el que va establir el camí de la trompeta moderna en el jazz. Però, una sèrie d'àlbums descaradament comercials a les dècades posteriors van perjudicar la seva reputació i, quan Hubbard, a principis dels anys 90 (amb les morts de Dizzy Gillespie i Miles Davis), va semblar satisfet amb el paper de mestre veterà, els seus excessos van començar a causar-li seriosos problemes.
Nascut i crescut a Indianapolis, Hubbard aviat va tocar amb Wes i Monk Montgomery. Se'n va anar a Nova York el 1958, compartint habitació amb Eric Dolphy (amb qui va gravar un àlbum el 1960), va formar part dels grups de Philly Joe Jones (1958-1959), Sonny Rollins, Slide Hampton, i J.J. Johnson, abans de la gira turística per Europa amb Quincy Jones (1960-1961). Va gravar amb John Coltrane, va participar amb Ornette Coleman en el naixement del Free Jazz el (1960), va enregistrar amb l’Oliver Nelson el disc The Blues and the Abstract Truth (destacat pel tema Stolen Moments), i va començar a enregistrar com a líder per Blue Note aquest mateix any. Hubbard va guanyar fama tocant amb els Jazz Messengers d'Art Blakey (1961-1964) al costat de Wayne Shorter i Curtis Fuller.
Va enregistrar l'àlbum Ascension amb Coltrane (1965), Out to Lunch (1964) amb Eric Dolphy, i Maiden Voyage amb Herbie Hancock, i, després d'un període amb Max Roach (1965-1966), va formar el seu propi quintet, en el qual va presentar a James Spaulding al saxo alt. Trompetista càlid amb un to preciós amb el seu flugelhorn, (trompeta baixa) Hubbard funcionava bé en temes free, però va ser sempre essencialment un estilista de Hard Bop.
El 1970, Freddie Hubbard va enregistrar dos dels seus millors àlbums (Red Clay i Straight Life) per CTI. La continuació va ser First Light (1971). Aquesta va ser realment la seva època més popular, interpretant arranjaments de Don Sebesky. Però després de la glòria dels anys a CTI (durant la qual el productor Creed Taylor va fer una bona feina equilibrant la part artística amb la més accessible), Hubbard va cometre l'error de signar amb Columbia realitzant enregistraments dolents una darrere l'altra; Windjammer (1976) i Splash (1976) van ser els seus punts més baixos. No obstant això, el 1977, va viatjar amb el quintet acústic de Herbie Hancock i a la dècada de 1980, va realitzar gravacions per Pablo, Blue Note, i Atlantic, on va mostrar que encara podia arribar al seu antic nivell (encara que la major part del món del jazz no ho va creure). Però abans de finals dels anys 80, la inconstància i els creixents problemes personals de Hubbard van començar a passar-li factura, i uns anys més tard, la que havia estat una tècnica forta, fa començar a tremolar seriosament.
A finals de 2008, Hubbard va patir un atac de cor que el va deixar hospitalitzat fins la seva mort a l'edat de 70 anys el 29 de desembre d'aquell any. Els fans de Freddie Hubbard encara podem gaudir de les seves moltes gravacions per Blue Note, Impulse, Atlantic, CTI, Pablo, etc.
Scott Yanow de All Music.
READY FOR FREDDIE (Blue Note)
Enregistrat el 21 d’Agost de 1961,
Ready for Freddy és un dels millors moments discogràfics per el jove Freddie Hubbard. Només amb 24 anys en el moment de la sessió, Hubbard, mostra una confiança increïble com a líder amb un grup de músics de gran nivell: Wayne Shorter saxo tenor, Elvin Jones bateria, McCoy Tyner piano i Bernard McKinney al bombardí (que és com una tuba tenor). Hubbard s’envolta del hard bop com a marc sòlid , amb el funk en temes com “Crisis” a més a més del so càlid amb línies de solos allargades que s’exhibeixen a "Arietis”.
Juntament amb les melodies de Hubbard, Shorter contribueix a la sessió amb la seva preciosa 'Maria Antonieta', i el grup d’aquests grans músics que toquen "Weaver of Dreams". Aquest treball va ser un punt àlgid per Blue Note en aquell any. No obstant, el tema impactant real és el rítmic “Birdlike”, tema de Hubbard. Els solos de Hubbard i Shorter són de l’estil del Dizzie a més a més de molt complexos. Aquesta és una gran data per Hubbard i ningú interessat en el seu treball, o pel hard bop en general, no es pot perdre aquest disc de Blue Note. Tom Jurek de All music.
Marie Antoinete (W.Shorter)
THE ARTISTRY OF FREDDIE HUBBARD (Impulse)
Enregistrat el 2 Juliol de 1962.
En aquest disc, Freddie Hubbard aconsegueix reflectir realment el seu so, ja que, a part de les seves composicions, “Bob’s place”, “Happy Times” i “The seventh day”, fa uns arranjaments increïbles sobre temes clàssics de Gerswing i Ellington, Summertime” i “Caravan”.
El trompetista Freddie Hubbard lidera en aquest disc un sextet especialment talentós; amb el trombonista Curtis Fuller, el saxofonista tenor John Gilmore, músic sortit de l’escola de Sun Ra, el pianista Tommy Flanagan, el baixista Art Davis, i el bateria Louis Hayes. Scott Yanow All Music Guide.
Summertime (Gerswing)
BREAKING POINT (Blue Note)
Enregistrat el 7 de Maig de 1964.
Aquesta reedició en CD (que augmenta el nombre original de cinc temes amb preses alternatives de "Blue Frenzy" i "Mirrors", ens porta el seu primer enregistrament amb la seva pròpia banda. En aquestes seleccions (especialment el memorable "Breaking Point"), Hubbard i el seu quintet (James Spaulding al saxo alt i la flauta, el pianista Ronnie Matthews, el baixista Eddie Khan, i el bateria Joe Chambers) toquen una musica que està entre el hard bop i l’avant- garde, ampliant els límits del corrent principal del jazz modern. Els seus vols d'exploració són bastant més interessants que els de les tres dècades posteriors, i Hubbard, després d'haver trencat amb les seves anteriors influències de Clifford Brown i Lee Morgan, sona realment com ell mateix. [Blue Note va reeditar l'àlbum el 2004.] Scott Yanow, All Music Guide.
Blue Frenzy (F. Hubbard)
BLUE SPIRITS (Blue Note)
Enregistrat el 19 de 
Febrer de 1965 i el 5 de Març de 1966.
Febrer de 1965 i el 5 de Març de 1966. Aquest CD, el darrer de Freddie Hubbard amb Blue Note de la dècada de 1960 (amb l'excepció del període de sessions The Night of the Cookers), afegeix dos temes als originals de LP i compta amb el gran trompetista en tres àmbits diferents que van des d'un sextet fins a una octet. Hubbard utilitza acompanyants com el saxo alt James Spaulding, tenors com el Joe Henderson i Hank Mobley, el bombardí de Kian Zawadi, els pianistes Harold Mabern, McCoy Tyner i Herbie Hancock, el baixista Larry Ridley, Bob Cranshaw i Workman Reggie, els percussionistes Clifford Jarvis, Pete la Roca i Elvin Jones, les congues de Negre Gran, i en un tema, el fagotista Osees Taylor. El treball discogràfic està compost de set temes originals de Hubbard i, tot i que cap dels temes es va convertir en un estàndard, la música és tot un repte i justament memorable. El 2004 Rudy Van Gelder en va fer una nova edició amb les característiques de so remasteritzat, i l'addició de dos temes enregistrats el 1966, un any després de les sessions de l'àlbum. "The Melting Pot" i "True Colors" enceten una tercera línia, que inclou Joe Henderson, Herbie Hancock, el saxofonista i baixista Hosea Taylor, Reggie Workman al baix i Elvin Jones a la bateria. Scott Yanow i Thom Jurek, All Music Guide.
Soul surge (F. Hubbard)
STANLEY TURRENTINE
SUGAR (CTI records)
Enregistrat el novembre de 1970.
SUGAR reuneix a un grup de músics explosius que en ofereixen un recital d’improvisacions inspirades en el Blues, plenes de foc i dinamisme. La causa d’aquesta energia creadora durant la sessió de gravació la tenen els quatre músics de primera línia: Stanley Turrentine al saxo tenor, Freddie Hubbard a la trompeta, George Benson a la guitarra i Ron Carter al contrabaix, si parlem només dels “cracks” d’aquesta sessió. No hem d’oblidar la resta de músics que hi van col·laborar i que van ser: Billy Kaye a la bateria, Butch Cornell a l’orgue i Pablo Landrum a les congues.
El so del saxo tenor de l’Stanley s’ha convertit en apassionat i robust, seguint la línia dels grans mestres de la època Swing: Ben Webster, Don Byas, etc.. afegint-li un evident toc modernista en el seu concepte i amb una clara influencia del gran Sonny Rollins.
Tenim també al jove veterà Freddie Hubbard utilitzant tots els efectes possibles que ell mateix pot extreure de la trompeta, combinant-los amb vertadera mestria, aconseguida per molts pocs avui en dia, amb unes llargues línies melòdiques impecablement executades. El seu art ha aconseguit perllongar la tradició clàssica de la trompeta que, en el seu dia, varen crear Fats Navarro i Clifford Brown.
La fluïdesa de la guitarra de George Benson és totalment elèctrica. En altres paraules, Benson està realment connectat a la xarxa elèctrica, i el fluid creador que surt del seu ampli contagia i posa a tots els oïdors a tope.
I el que va escriure tot això, l’Ira Gitler continua parlant de la resta de mùsics....Escoltem el tema que dóna títol a l’àlbum..
Sugar (S. Turrentine)
FACE TO FACE (Pablo)
Enregistrat el 24 de maig de 1982 a Group IV Studios Hollywood, Ca.
Freddie Hubbard enregistra aquest àlbum amb els All-Stars de l’editorial Pablo en una sessió única i excitant. Inspirat per la presència del Pianista Oscar Peterson, del guitarrista Joe Pass, del baixista Niels-Henning Orsted Pedersen i del bateria Martin Drew, Hubbard s’esplaia en els cinc temes que inclouen “All Blues” de Miles, un tema propi “Thermo” i “Portrait of Jenny”, sense oblidar “Weaver of dreams” i “Tippin”. Llàstima que no varen enregistrar cap més treball amb el Trio de l’Oscar Peterson a més a més del convidat especial Joe Pass. Scott Yanow All music guide.
La trompeta ha seguit una llarga línia d’estils individuals, personalitzats, categories o com ho vulgueu dir, però la seva trajectòria ha estat sempre fàcil de dibuixar, i ha determinat fermament el valor real de l’últim de la fila. Tot va començar, per suposat, amb el Louis Armstrong, seguit però amb un estil diferent de Roy Eldridge, qui va influenciar a Dizzie Gillespie, Charlie Shavers i Lips Page. Al mateix temps, Shad Collins va ser seguit pel Harry Edison, Buck Clayton i Joe Newman. Després de Dizzie, va venir Clifford Brown, a qui ja li vaig fer el meu particular homenatge, Fats Navarro, i d’altres més. Al mateix temps que Dizzie va aparèixer Clark Terry qui va influir, entre altres músics a Miles Davis.
Finalment va arribar l’objecte de tota aquesta exposició, Freddie Hubbard, que va ser probablement el més gran de tots els intèrprets post-Bop. La seva despreocupada actitud va ser: “intenta quelcom, què carall, i si funciona, doncs collunut, i si et fots una trompada, al menys ho has intentat”. És a dir, un s’ha d’arriscar en aquesta vida....A més a més de tot això, Freddie Hubbard tenia unes facultats increïbles.
Therm (F. Hubbard)
0 Comments:
Subscribe to:
Comentaris del missatge (Atom)
